Escoltes Ona Mediterrània. Des de la 88.8... Maria i l'educació en temps difícils.
Bon vespre amigues i amics, benvinguts a El Crepuscle en Cent Estals, vos parla en Tomeu Arell. Aquesta és l'edició del dijous dia 27 de novembre del 2025. Aquesta edició s'agafa 3.253 nits que han compartit Crepuscle aquí a una mediterrània concretament 2.142.
I hem començat amb aquestes paraules, perquè això és el títol d'un llibre, Maria i l'educació en temps difícils, dos punts, l'escola pública i els col·legis privats a Maria, entre 1950 i 1970. I avui comptam amb el seu autor, Joan Carbonell. Bon vespre. Hola, bon vespre a tots. Benvingut a Ona Mediterrània. Avui parlarem d'educació, per tant, i parlarem de Maria de la Salut.
Avui també tenim, bé, en els nostres companys de cada dijous, Joan Roca, bon vespre. Bon vespre. En Vialvic, bon vespre. Bon vespre. No has cregut que avui és el dia de Ramon Llull, eh? Avui és el dia... 27 de novembre. 27 de novembre, dia de Ramon Llull. Important, també, sí. I Ana Maria Antic, bon vespre.
Va bé, però això quant ha dit Maria i l'educació. És que a veure, aquí tenim moltes Maries aquí. Tenim la Maria Moreno, tenim la Maria Oliver, la Maria Antic, i resulta que avui parlarem d'una altra Maria, que és Maria de la Salut. I avui parlarem d'educació, parlarem d'ensenyament, i tot això un programa que, com sempre, produeix la Maria Moreno i que controla tècnicament la Maria Oliver.
El nostre convidat d'avui, el nostre Salenita d'avui, va néixer Maria de la Salut, és diplomat en Educació General Bàsica en l'especialitat de Ciències i d'Educació Física. Ha estat professor i director del CEIP Maria de la Salut, a més de cofundador de l'Escola de Música de Maria, de la qual fou president entre el 1998 i el 2003.
Els seus nombrosos treballs d'investigació es fonamenten en l'àmbit de l'educació. És autor d'Escola pública i mestres depurats entre 1936 i 1938, el cas de Maria de la Salut, i Antoni Jalevert Mas, una vida entre la bata, el bisturí i l'àgora.
També és coautor d'obres de recerca dedicades al mestre Madrigal, de l'Escola de Sescadenes a la de Serenal i a la formació del professorat a les Illes Balears. I al nostre convidat d'avui li agrada començar aquesta xerrada, aquesta conversa, amb una música, amb una cançó de Patxe Endiós.
con el alma en una nube y el cuerpo como un lamento viene el problema del pueblo y en el mar
Cree que es ateo y el alcalde comunista y el cabo jefe de puesto piensa que es un anarquista. Le deben treinta y seis meses del tacareado aumento y él piensa que no es tan malo.
Joan Carbonell Matas, benvingut de nou, bon vespre. Bon vespre, moltes gràcies. Per què començàvem amb aquesta cançó dedicada al mestre?
A veure, jo crec que Patxian Dion amb aquesta cançó de El Maestro va voler reflectir l'any 74, això malament, el que havia succeit, els mestres depurats de la guerra civil espanyola, un poquet del que havia estat. I com se ve en els mestres de la república per diferents sectors.
Això, estem en una sota de depuració, que ja venia molt endarrere, però va ser clau perquè ens va dur durant 40 anys d'una escola paralitzada, aturada. Tota aquella innovació que havia de dur la república va quedar amagat, no?
Va quedar mort, per dir-ho d'una altra manera. I és un homenatge a tots aquests mestres, els que mataren i els que depuraren, sense saber perquè se'ls depurava i els van treure. I a tota la gent que directe i indirectament, mestres, homes i dones, van empatir aquest cativert. Per tant, això és un petit homenatge per tots ells i elles.
Sí, i bé, nosaltres sempre, quan començàvem aquesta conversa, demanam als nostres convidats que ens expliquin com en Joan Carbonell, de 8 anys, quan estava allà pensant què faré jo en la meva vida, dic de 8, de 9, 20 anys, quan fos, decideix que té vocació de docent i llavors hauríem de parlar de la vocació d'investigador, que també ho és, no? Com neix aquesta vocació de semestre?
A veure, era la meva segona opció. La primera opció, que sempre he tingut en la zona, la capolla, era la pilot d'aviació. Però tenia problemes d'oida, per tant, no passava les proves. I l'altra, que sempre m'enganxava molt, era el tema de mestre. Per què? Perquè, de petit, sobretot de la meva edat, dels anys 60, se va passar malament. Mhm.
I vaig fer, no una promesa, però una dita en jo mateix, que vaig dir, si un dia sóc mestre, mai faré el que han fet en jo.
i s'estava segur que podia fer. És a dir, que a vegades ens trobàvem convidats que no diuen que van tenir un mestre que va ser el seu referent, i aleshores aquí és el contrari. El contrari. També és veritat que després de l'institut del batxiller vaig tenir una professora que em va recolzar i m'ha ajudat moltíssim a l'institut d'Inca, que era la dona Joan Gordillo, que era l'entreny de matemàtiques,
I aquesta, bueno, nosaltres veníem de l'escola pública i el nostre nivell, ja vos podíeu imaginar quin era, era 0-0, per dir-ho d'alguna manera, no? D'aquesta dona, no sé com, li vaig caure en gràcia, va apostar per allò i m'ha ajudat moltíssim. I ell, bueno, que va ser també...
S'empenta, s'empenta per poder fer també lo de mestre i això. I arrenca aquí. I per cert, també tenc un company, s'ha sigut, que en Enric, que va ser el meu primer, el meu primer no, no, sí, el meu primer mestre de repàs que vaig tenir en els anys 74, 74, 75, a Maria.
Sí, jo és que no he dit que el tenim per aquí, en Enric Pozo, i que segurament, potser en qualsevol moment de la conversa s'hi afegirà, potser ens contarà alguna cosa més.
A Maria, Cacics i Caramelers. A veure, per els que no són mariandos, quins grups eren aquests? A veure, van de ser carrera civil. Maria és un poble que has d'anar de posta. No hi ha una carretera principal que hi passi. Partenia a la que era la Mallorca Profunda.
va arribar un mestre, que va ser mestre madrigal, que va esperonar la població, es van crear no sé quantes cooperatives, 10 o 12 cooperatives, va ajuntar la massa obrera i, evidentment, això va fer mal.
la part benestant. Per tant, hi va ser la pressió, els cassits i els cremellets. Per què el cremellet? Sí, aquest nom. El cremellet era perquè els obres, quan fan festes, els ollots i els ollotes els donaven un cremellet. Per tant, en tot, per lloc i teu, cremellets. Sí, sí, sí. I aquí hi va ser diferència entre cremellets...
que eren les d'esquerra, evidentment, llavors, i els casits, que evidentment eren la classe benestant, que mai li havien tocat l'estatus i se va veure tron, tron allà. I que, per tant, això influeix en la període de guerra i de postguerra, no? I que hi ha aquesta separació, també, no?
Sí, mam, Maria, igual que moltíssim d'altres pobles, la guerra civil va destrossar el poble. No hi va haver guerra civil pròpiament dita. El que hi va haver eren enveges amagades d'uns contra els altres, que satisfiçaven d'un color o d'un altre, que molta gent, per exemple, Maria hi va haver cinc morts i un desaparegut, que no està desaparegut, però bueno, cinc morts és d'això, no. I eren per rencilles personals.
Després ho van amb la mascarea quan vulguis, no hi ha guerra civil. No, guerra civil com a guerra no hi va haver, no hi va haver tirs, no hi va haver això. I durant 40 anys hi va haver una separació a l'espai, els cassis i els gremalers. I també ho poden entrar a una neta de civils, a les poblacions democràtiques. Ah, sí.
Enric també en podria parlar molt bé d'aquest tema. A la hora de votar, quan anaven a cercar... Bé, el Partit Polític anava a les cases, a repetir-se a la paret. Te refereixes a les primeres eleccions, clar. Sí, sí, i a les segones, i a les terceres. Anys 70-80. Quan ja anaves, i tu sabies que... D'on venia aquella família. D'esquerra i tot això, mal de ment vessis presentar de cap de llista un tronc de figuera...
L'haguessin votat en allò. L'haguessin votat. Era una cosa que se va dur moltíssim de temps. Ara ha canviat. Ara. Quan ja es reneig.
Ara que els reneig pot ser que tinguin altres idees. Distintes en els repredins. Ja va anar que el mapa tan definit en colors. Però durant generacions va ser així. Fins fa dues o tres. Sí, sí. En Joan crec que tenia una pregunta. Sí, ara que parlaves de l'impacte de la Guerra Civil, de la repressió i de la postguerra, va fent al cap aquest magnífic documental que és els que xerren
que són els tres mariandos, que pot ser el producte audiovisual millor. Jo conec qui s'ha fet a Mallorca sobre el tema de la memòria històrica. Sí, evidentment. O sigui, quan t'han dit que hi havia dos bandos, els cremalers i els de jons, n'hi anaven sis per matar. N'hi anaven sis. A tres els mataren i ja un se va escapar. Mentre un se va escapar, els altres també van aprofitar per escapar-se.
Els tres que van matar, un que el s'enduen per matar, va dir, i per què me volen matar, per això? I van dir, per comunista. I que és un comunista? És molt fort. I gràcies a que un se va escapar, se'm van salvar dos més. Per tant, dels sis, només em mataren tres. Ja se val. I després n'hi ha un altre, que l'havien detingut abans, i el van fer desaparèixer.
I està com a desaparegut, però no està desaparegut. El llibre l'ha parlat de manera indirecta perquè afecta a la dona d'espotecari, que el teori és un pou de seus pares a Camp Pigafort.
I això és un poquet... I que aquesta ferida fins no s'acaba de curar. És ver que les van rescatar de Sant Joan, que a la vida on estaven enterrats. Se sabia que estaven allà, estaven en aquella fossa, perquè el retratista que les van retratar per fer les autògiques, tota aquella perifèlica que van fer...
Les va redretar i les va conèixer, les va identificar i va dir a les famílies on estaven. I sabien allà on estaven. O sigui, no és que fossin una força desconeguda i les demanen perquè no sabien que estaven en aquell indretat.
I com se viu aquest record? En Maria d'avui en dia, clar que encara és un poble petit, dins Mallorca, diguem-ne, profunda, és a dir que és a Mallorca enfonsada, a Mallorca profunda ja no existeix, és a Mallorca enfonsada, que és a Mallorca i genuïna. Com se viu aquesta realitat, records d'aquell temps, com se superposa en tota la població no vinguda?
que ha arribat a Maria els darrers 40 anys. Aquestes dues maries, hi ha dues maries, pot ser? A veure, Maria, en aquells moments, ha traspassat el seu sòtil de població. L'any 40, passa quant més en vi d'engú, que havien estat quasi 2.400, normalment, i en aquell moment són 2.500, quasi 2.600. Com s'ha dut? Fins a l'any 98-99,
al principi de 2000, Maria tenia 1.900 i pico d'habitants, no els arribava als 2.000. Jo me'n recordo quan estàvem als ajuntaments que hem de fer per tenir 2.000 habitants l'any 2000.
I ja t'ho pots imaginar, per veritat, que pensaves, aquí de govern, que en podíem arribar a augmentar la població. I va fer un fet que va fer que tot això canviés. No va ser a nivell polític, però sí que va ser per un tema molt concret. Tenim una piràmide invertida poblacional i qualque ho havia de guardar els nostres millors. Va ser quan van començar a venir la població d'altres lindres, bàsicament.
Mare, m'he deixat les espardenyes. Mare, no li ho diga al pare que jo tornaré per elles. A la vora del riu mare em digueren que em volien. En aquells temps de ser que paraules d'amor florien.
El riu porta les tragèdies que la guerra ens va deixar. Som hereus de terra, santa de llimera i de safra. Sembrarem els camps de vida, collirem dels camps la mort. Aigua de sang i vinegre, l'aigua a bord del nostre cor.
Mare du que en els meus braços el fi que em van engendrar.
A la hora del remar em dijeron que moríen. En aquests dos desacaparables l'amor florí.
M'experto més que el foc del matí, ell està currant i jo encara a llit. Un amic em diu si ho he aconseguit, tan ric perquè és un pobre infeliç. No sap que el banc tinc un euro, esperant que em pagui l'últim bolo.
Pesat i paella és còmic. Cansat de que tot vaig dir malament, l'únic cert de ma vida és el plaç de dents. Borratxo com un fill de puta ara mateix, i la veritat la platja ja m'avorreix. Cansat de que tot vaig dir malament, a una d'amagar i ses peus no sento res. Ens veiem al setembre, l'actua l'ineu, comença la cursa pels babers. Bang! Bang! Bang!
En la ciudad busca vidas. En la ciudad busca vidas. En la ciudad busca vidas. En la ciudad busca vidas. En la ciudad busca vidas. En la ciudad busca vidas. En la ciudad busca vidas.
Hola, tu no sé esclar d'aquests turcs, enamorat pel terra amb la meva bilis, només el saps tu, ja que whisky hi ha. Faena sangria, Spain, aquest estrès puc deixar-te sense el cabell, aquest sol pot desfer la teva gold chain, els millors som que morir-se de fred, per un telòs m'acaba a viure el carrer, reso perquè parlo, m'atxot vagi bé, ja la, sento el cant dels ocells, és hora d'anar al mar i a patir,
Estava encantant, la brisa amb cura, mama, agafes la mà, pot ser l'únic bo de mà, vida és que és estiu, i és l'únic que no puc controlar.
Cansat que tot vagi malament, l'únic cert de la vida és el pas del temps. Borratxo com un fill de puta ara mateix, i la platja ja m'avorreix. Cansat que tot vagi malament, donar-me carins de pèls, no sento res. Ens veiem al setembre, la coalinem, comença la cursa pels papers. Vinga, vinga, vinga, vinga, vinga, vinga.
Ja es gira a buscar vides ja. Castellafocs t'anyeixen al llibre de la nit. Mirant a buscar de garrofes fora del país. Repartidors de clovoters queden pel carnit. La Rosalera en primavera és un pijama a llit. Castellafocs t'anyeixen al llibre.
Fins demà! Fins demà!
I ja fa 6 anys que el vaig arribar, i dos d'empassat i ets una paparera. Soltant de tot el que trobar, si ha hagut de muntar carrera. Se'n fa el flam de faradar, mai no m'han deixat sempre a zona darrera. Escaio els bolsos de via, destino un pas d'envera.
que per mi, tu també pregues tan pare, gràcies a tu som aquí. Em s'ho he tingut en aquest temps, fa almenys una caua d'amuns de pintera, per a ti bé no fiarà, se sou pas més sincer. Sé que m'ho amara l'embarà,
Ella creia quina pena. Sé, sé que mon pare li crida. Vinga, deixa-ho anar, ja som fàcils de gelena. Crec que per mi, tu també, crec que s'empara. Gràcies a tu som aquí.
La meva vida s'ha acabat, he mort d'agollat dins d'una claveguera, amant d'una altra dos, hòstia, que està pensent que l'Iquera, encara s'ha un paradig amor, no hagués estat millor, va quedar-te dins la bolsa, sí.
Millor està una crema miraglosa. Prega per mi, tu també pregues tant, pare. Gràcies a tu som aquí. Prega per mi, tu també pregues tant, pare. Gràcies a tu ha estat així.
Frega, gràcies a tu estàs així. Frega per mi, toca'm bé. Frega, gràcies a tu estàs així. Frega, gràcies a tu estàs així.
Repetes, se seran es dits. Repetes, se seran es dits. Quasi blanca del tot.
Fins demà!
Un cos que no hi són. Ja no es veu a viure més que la resta de gent. Ja no es veu a viure més que la resta de gent. Assegut no sent res, no sent res, no sent res.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
ja està d'amè.
Ens hi vam esforçar, però no vam aconseguir res. No vaig poder dormir pensant en la nostra situació. Es va aixecar el veig amb la sorra tan devastuosa, va desencadenar la desgràcia que ens va servir.
Quan es va aixecar el dia al desert, vaig comprendre que la natura havia fet les coses bé. La tempesta de sorra ens havia desviurat. Mentre travessàvem les orres cremats, jo continuava rumiant quan anotaria atacar el tren. Poc m'imaginava que hi hau.
Ei, no anem en rols, rois, escolta això, toy, like ghetto boys, you got no choice, et fem moure el coll, estic mastagant fonoll, això no és Illinois, I'm rolling with my cowboys, només uns quants nois, no pas herois, no pas a days, no es pajaré aies, hoy voy con mi convoy, a por lo mejor de lo sampleable, yeah.
Dejamos que el sample hable, os copiáis el marketing, nuestro maletín vacío. Modus operandi, nunca dejar frío. Aquí no hay trao la bill, mi publi es no fallar, tío. No naufragar, aunque haya que nadar por el río. Tan entrañables, tan odiados, tan queridos, tan perseguidos. Por algunos somos forajidos, besarás el fango si entorpeces el camino. Como Django contra el enemigo es nuestro estilo.
Pel camp, el camí vol el riu, no ens hem adonat i ja ha passat l'estiu. Defensant el que ens fa sentir vius, travessant les valls, evitant els llius. Molt bona tarda.
Els homes llúdriga han tornat al Far West i ho han fet a sobre dels millors cavalls possibles. També han entrat a la tasca bar i s'han demanat la millor barbuda possible. Són els foc i nomes llúdriga cowboys.
Adal d'un cavall amb un xaleco de cuir, un Remington calibre 45. Mastegant tabac amagats a la muntanya, el sol sec a la roba de la tenda de campanya. Sóc com el Clint Eastwood, tot el dia assumint riscos, perquè no m'importa el teu discurs. Poso'm a la cara en els planos curs, no hi ha plans obscurs. Creus que tindré por recolzat per aquests brètols?
La nostra cara i on es busquen els cartells. Des d'aquell dia vaig en compte, observo les parets. No baixem a la ciutat més que per munició. Hi ha algun tracte que tenim per a l'alimentació. Això és... Homes llodriguen acció. Busquen el líder, però no hi ha galons. Atracant el banc, afilant els perons. Disparant el raire mentre s'hi
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Fins demà!
Si la lluna feia el ple, també el feu la nostra pera.
Com una mare de Déu, l'estimada m'acompanya.
I abans de passar el rai, m'ajucarà la terra i la cora nua l'espatlla. Ai, ai, ai, ai.
I a Catalunya vegin
per no deixar-me sense vida. I avui en terres de França i demà més lluny potser no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
I en la terra del Vallès tres torons són una serra. Quatre pins amb bosques pes, cinc quarteres baix a terra com el Vallès.
i ensenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol i a la plena un tandarol que veig té com una ala, com una ala, com una ala i una ala.
Infinito. Infinito. Una. Una. Una. Una esperanza. Una esperanza. Una esperanza.
Fins demà!
A l'es un meu...
Conversa Javier Gutiérrez, él es un hombre experto en lo que dirían propietat intelectual. Javier, muchas gracias por aceptar esta conversación. Vamos a ver, la propiedad intelectual, ¿por qué necesita ser defendida? Cuando de por sí ya lo dice propiedad intelectual. Necesita ser defendida...
porque es distinta de la propiedad ordinaria, de la que denominamos la propiedad ordinaria. La propiedad ordinaria se caracteriza
porque se establece sobre elementos físicos identificables fácilmente. Yo soy propietario de una bicicleta y usted no me la puede robar. Yo soy propietario de una casa con un jardín y usted no puede entrar en mi jardín.
Sin embargo, si yo soy propietario intelectualmente de una composición musical, usted puede apropiarse de ella sin que yo me entere. Si soy propietario intelectualmente de una obra plástica, usted puede reproducirla y utilizarla a conveniencia sin que yo me entere. Es necesario en consecuencia crear un mecanismo previo
que exige que si usted quiere reproducir mi obra tenga que contar previamente con mi permiso. Y si usted no lo ha hecho, todo lo que usted está haciendo es ilegal.
Con lo cual, pero claro, si yo escribo un libro y alguien reproduce parte de mi libro, claro, y yo me doy cuenta, no haría falta apelar a la ley de propiedad intelectual, podría ir al juzgado directamente, este señor me ha robado un párrafo. Bueno, la diferencia está en que en la propiedad ordinaria yo puedo impedir que usted haga uso de mi obra.
y sin embargo en la propiedad intelectual yo tengo la facultad de impedir que usted haga cosas al margen mío. Esa es la diferencia esencial. Es decir, la capacidad que le estamos dando a los autores es una capacidad extraordinaria porque las posibilidades de parasitar lo que se ha creado también son extraordinarias. Es decir, al ser todo
actividades que se ordenan en el campo de lo inmaterial, es necesario establecer una propiedad especial, así lo denomina el Código Civil y así lo denomina la propia ley de propiedad intelectual. Es especial porque tiene que ver con lo que no existía y ahora existe y su fruto
no está en la Tierra ni en la Naturaleza, está en el ingenio, está en el cerebro humano, en la capacidad intelectual de crear, hasta el punto de que usted puede comprar un cuadro
...y sin embargo no ser titular de los derechos de propiedad intelectual... ...como le pasó por ejemplo a Isaac Antic... ...cuando compró un cuadro de Miró... ...artista muy relevante de Mallorca... ...dos cuadros en concreto... ...y los quería utilizar para hacer publicidades... ...un negocio mango en la quinta avenida de Nueva York...
Ya Miró no existía, había fallecido, pero sin embargo sus herederos y defensores de los derechos de autor sobre la obra de Miró pudieron defender algo que es moral y es no vincule usted.
...las obras y el prestigio de Joan Miró... ...con la promoción publicitaria de sus obras... ...en este caso, ropa. No sé si la Caixa hizo lo mismo, porque de un cuadro de Miró... ...sacó aquella especie de estrella con dos círculos rojos...
que creo que es un cuadro que compró la Caixa Miró, no sé si tuvo que pedir permiso para utilizarlo como logo. Lo pidió y lo obtuvo. Y esa es la forma correcta de hacer las cosas. Es decir, pedir permiso...
Y no pedir perdón, porque actualmente lo que está ocurriendo es que las empresas, sobre todo las empresas tecnológicas, han desarrollado una forma de conducta muy incívica, muy poco respetuosa de la cultura, que es la de, primero, invadir y ordenar comportamientos ilegales sin pedir permiso previo,
y después pedir disculpas y pagar la indemnización correspondiente si es necesario.
Hace tiempo, con otras tecnologías, quizás era más difícil copiar, pero también era más difícil darse cuenta de que te habían copiado. Hoy en día es mucho más fácil copiar, pero también es mucho más fácil que el autor original se dé cuenta. ¿Cómo ha cambiado esto? ¿La tecnología cómo ha hecho cambiar estas dos maneras del plagio? La tecnología...
ha permitido, la tecnología permite siempre, aumentar las capacidades del ser humano, para lo bueno y para lo malo. Desde luego si yo atraco un banco y tengo una pistola voy a ser más eficaz que si todavía no se han descubierto las armas de fuego.
Lo mismo pasa si yo salgo huyendo en un veloz coche y no a lomos de un caballo. Esto es lo que ocurre, es decir, que la tecnología utilizada adecuadamente genera...
Progreso, satisfacciones. Pero la tecnología utilizada para hacer daño, pues también proporcionalmente genera un mayor desarrollo del daño.
Bueno, yo creo que la cuestión es muy compleja. No se resume en una entrevista corta. ¿Yo pido permiso y siempre lo obtengo o mayoritariamente me dicen que no para utilizar un tema de los Beatles para un anuncio o para utilizar un...
En realidad, precisamente por eso es por lo que hay que pedir permiso, porque puede haber utilizaciones que estén infringiendo los intereses morales de los titulares, como el caso que yo he citado, es decir, no se trataba de pagar dinero, se trataba de pedir permiso porque podía ocurrir que lo que se quería hacer pudiera lesionar
el prestigio o la capacidad, digamos, vinculada del autor con la obra. La relación que tiene un autor con su obra es una relación de paternidad, dice el legislador. Hay una relación moral de quien ha creado algo. Esto hay que entenderlo muy bien. Existe desde que Kant
puso en marcha ese concepto del derecho moral. Y él decía, no se trata solamente de remunerar al autor por su esfuerzo intelectual, eso sería el derecho patrimonial, es que además tiene un derecho moral porque se desnuda ante los demás. Y, por ejemplo, si hace un poema, descubre ante los demás elementos de su espíritu. Y puede fracasar
porque puede ser que los demás no respeten lo que se ha realizado. Corriendo esa suerte está íntimamente vinculado a esa obra que ha creado. Hay una relación de paternidad, como con un hijo, y esa relación así tiene que ser respetada.
Es importante que la sociedad entienda que la exigencia en un momento determinado de que el autor no quiera estar vinculado a un determinado uso que se quiere realizar de su obra es completamente ajeno al dinero. En esta época de hoy parece que el dinero es lo único que es relevante. En realidad en el campo de la propiedad intelectual tan importante o más es el derecho moral que el derecho patrimonial.
Yo recuerdo que había una, no le diré el nombre de la emisora, pero sí había una emisora que tenía un programa religioso cuya sintonía era una canción en inglés que seguramente no lo sabían, pero hablaba del incesto. Con lo cual, que un programa religioso tuviera como sintonía una música que hablaba del incesto, esto seguramente era por desconocimiento de los responsables del programa.
Probablemente. Bueno, yo podría contarte muchas anécdotas que en la sociedad para la que trabajo, Vegap, nos ocurre, que nos solicitan licencias y que las licencias que nos solicitan ya nosotros mismos vemos que son para cosas que los autores no van a querer estar vinculados en absoluto.
Bien porque no coinciden con su ideología, por ejemplo, o bien porque consideran que aunque el que lo solicita está muy orgulloso de lo que pide, de alguna manera desmerece la obra. Yo recuerdo una solicitud que se nos hizo para vincular la reproducción de una pieza muy relevante con...
Vamos a llamarle whiskería. Y claro, una whiskería o un salón de estos nocturnos que están vinculados a la vida fácil, pues el artista no tenía ese interés para nada de que se vinculase una cosa con otra.
¿Hasta qué punto es el autor de una obra plástica? Quizás de la música es diferente. ¿Hasta qué punto es propietario el autor y no los managers que le reconducen y le llevan? No, no. En fin, cualquier obra de creación, la persona que ha imaginado y luego ha resuelto, porque hacen falta las dos cosas, no se trata solamente de...
concebir la obra intelectualmente, sino luego resolverla en términos que lo que resuelve es original, tiene el sello indefectiblemente claro de la personalidad de su autor, es reconocible claramente porque hay elementos estilísticos claros
Esa obra es una obra de autor y está protegida. Tenemos el caso de la fotografía. Tenemos muchos casos en donde se está utilizando un mismo sistema fotográfico, pero la mirada y la realización, las dos cosas,
del fotógrafo son perfectamente reconocibles. Nosotros podemos ver rápidamente cómo una obra de Cartier-Bresson es de Cartier-Bresson o cómo una obra de Alberto García Lix, por poner un ejemplo, o de Chema Amadoz, pues son claramente obras de estos autores. Tienen ese estilo que decían los latinos, el estilo, el punzón con el que yo escribo y que me caracteriza en mi estilo de escribir.
En Miró, realmente, el plagio ha sido hasta el orden del día, porque muchas cosas, voy a hacer al estilo Miró. Sí, el estilo Miró, el hacer al estilo Miró es apropiarse del estilo Miró, efectivamente, ese es un buen ejemplo.
Es absolutamente punible si lo que hago es pretender que eso que estoy haciendo ahí lo ha hecho Miró. Eso es un falso. Y también lo es si lleva confusión y genera la sensación de que lo ha hecho Miró. Incluso aunque no lo firme con una firma falsa, si lo que hay es un contexto que pone en duda la obra mironiana, lo es. Si lo que estoy haciendo es...
es lo que se llama el apropiacionismo y el planteamiento del homenaje a Miró. Bueno, pues es una burda cosa que carece de originalidad y que es despreciable desde el punto de vista moral y estilístico. ¿Qué opina de que en los anuncios televisivos se abuse de la música que ya existe y no paga derechos? Es decir, utilizar a Beethoven o utilizar Castadiva en anuncios de colonias y de perfumes.
Bueno, lo que se está haciendo efectivamente es una infravaloración de obras relevantes y se está abusando del dominio público. Estamos hablando de obras que están en dominio público, autores que no se pueden proteger, que no se pueden defender y se está utilizando para fines netamente comerciales.
Cuando eso ocurre con obras españolas que están en dominio público, en principio corresponde al Estado la defensa de esos derechos morales si la vinculación que se realiza es en demérito de la obra creada.
Hablando de legislación española, ¿hasta cuánto duran los derechos de autor? En España duran dependiendo de si la obra corresponde a un autor que ha fallecido antes de la reforma legal de 1979,
perdón, sí, 1979, correcto, la reforma legal, pues la protección es de 80 años. Y si por el contrario es posterior, de acuerdo con la directiva comunitaria,
La protección es de 50 años, equivalente a la protección que existe en toda Europa. Estos años empiezan a contar después de la muerte del autor. Después de la muerte del autor. Sea de tipo de música, sea arte...
Y si yo tengo un hijo o un nieto que se llama lo mismo que yo, podría hacer la trampa de poner esta obra que acabo de hacer a nombre de mi nieto, con lo cual duraría muchísimo más, dos generaciones más, los derechos. Esta trampa se podría hacer.
Bueno, esta es la clásica especulación del laboratorio, porque pretender hacer una trampa sabiendo cuándo me voy a morir es pretender mucho. Es decir, saber cuándo me voy a morir está fuera del alcance del ser humano.
Usted ha hablado de... Ayer tuve alguna intervención y hoy ha citado a Kant. ¿En todo esto cómo podemos meter la filosofía, el pensamiento en todo momento sin parar? Es decir, todo esto es producto precisamente de la reflexión antiquísima
sobre la naturaleza del hombre. El propio hecho mismo de estar hablando de intelecto es estar reconociendo al ser humano como dotado de unas características que para el propio ser humano son motivo de reflexión.
¿Por qué pensamos? ¿Cómo es que pensamos? ¿Qué es eso del acto creativo? ¿Qué significa crear? Todo eso está en la reflexión filosófica desde el inicio. De hecho, en el primer momento fue la filosofía y en su seno se generó el derecho, una forma de regulación ética de la convivencia para evitar la guerra,
Y dentro del derecho, luego después, vino como una actividad complementaria elementos económicos que formaban parte del desarrollo, digamos, de la normativa y de las previsibilidades de la ordenación de la economía. Hoy en día es al revés.
La economía engloba todo, el derecho queda después y sometido a la economía y finalmente la filosofía queda fuera de cualquier elemento de reflexión. Pero eso es antinatural. Yo podría registrar el canto de...