que neixen cada instant Espero tant i tant de tu que esperant moro amb tu Arrels balears?
Bon vespre, miques i mig, benvinguts tots en el Crepuscle, en Cent Estals, vos parla en Tomeu Orell. Avui, en aquest programa, que és el 2207, ja duim 2207 nits compartint d'aquí a Ona Mediterrània.
I hem començat amb aquesta paraula, no amb aquestes paraules, arrels balears, amb un interrogant en el final, perquè avui comptem en Gabriel Ensenyat Pujol. Bon vespre, benvingut. Bon vespre, encantat. Perquè parlarem d'aquest tema, parlarem d'aquest llibre i parlarem d'aquesta recerca. Tenim també en Joan Roca, bon vespre. Bon vespre. Joan Roca.
Tu no sé si t'has definit mai com a Balear. Mai, mai ho faré perquè no ho som. No ho ets. Bàsicament no ho som. Jo dic una cosa, jo tinc moltes dificultats per decidir què som. És difícil, eh? Sé què no som. També tinc dificultats per decidir a qui votar. Sé a qui no votar. No ho sé, no sé. Sí, però vaja. Però no, Balear no. Balear no. Però ara que penses, hi ha un club de futbol, Maria Antic, bon vespre...
La Maria Antic és més aviat mallorquinista del Real Mallorca. Sí, som més mallorquinistes. Baleàrica. Des del Balears els hi deien? Baleàricos. Baleàricos. Jo no sé, jo en tens de...
ara pensava, mon pare era del Mallorca però jo tenia el tio Miquel que era valerico i a més i me feia gràcia perquè cadascú tenia un adjectiu deu ser que tots els Miquels són valericos? per què? tu també? no, però tu i jo coneixem un Miquel que és valerico ai, m'hi ha permís aquí maçana, maçana sí, sí, sí
Un Miquel que ho és. I, a més, en aquell temps, jo recordo que hi havia un adjectiu que acompanyava. Els mallorquinistes eren fanàtics i els valericos eren assèrrims. O, com va dir, el meu tio Miquel era, aquell era, valerico assèrrim, no?
Però no sé, Bielvic. Bon vespre. Bon vespre. A la universitat se respira un ambient baleàric? Que va! No, encara que s'ha fet... Existeix aquest intent de crear una seu a cada illa... Això ara t'anava a dir, pensava en tu quan... I a segon qui fer-mos viatjar amb freqüència...
Tu que de tant en tant agafes avions per anar a fer presencials, no? Però te puc dir que, a nivell de personalitat, als alumnes hi ha un abisme. Un abisme... Entre els tres territoris. Però un abisme. Sí, sí, sí. Un abisme en quin sentit? D'aquells mateixos no es considerarien mai balears? No, vull dir... I que a prop que coneguis les particularitats dels tres grups d'alumnes, perquè mos entenguem...
Tu notes allà diferències. Sí, i tant, i tant, i tant. Tot això en un món, supos que és universitat també, en què igual tens molt d'alumnes que no són baleàrics perquè no són mallorquins, ni menorquins, ni vicencs, ni residents sí, però a lo millor gent que acaba d'arribar. Sí, i tant, i tant, i tant, això de tot tipus. Tot ha canviat, no?
Avui parlarem d'aquest tema en un programa que, com sempre, produeix na Maria Moreno i que tècnicament controla na Maria Oliver.
El nostre convidat d'avui va néixer en Drax, és catedràtic de la Universitat de les Illes Balears al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. És doctor en Història Medieval, especialista en Història Política, Cultural i Literària de l'Edat Mitjana. Fó membre de la Junta de Govern i secretari de la Societat Arqueològica Luliana entre 1991 i l'any 2000.
secretari del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de l'UIB entre el 2003 i el 2015 i és autor o coautor de 28 llibres o capítols amb més de 70 articles d'investigació en revistes especialitzades i més de 40 ponències i comunicacions a congressos.
Entre d'altres distincions, ha rebut el premi Joan Fuster per l'assaig Fuster i els mallorquins, el debat identitari a la Mallorca tardofranquista de 1962 al 72, i el premi Mallorca d'assaig del Consell de Mallorca amb moros i catalans, un debat identitari a Mallorca entre 1969-72.
I ara, recentment, ha rebut el Premi, el 2025, ha rebut el Premi Ciutat de Manacó, arrels balears, el subterfugi balearista. I al nostre convidat d'avui li agrada començar aquesta conversa amb una cançó de Raimon. Han passat 20 anys de temps viscut
a repel i de rebot han passat vint anys. Marginals i marginats del concert del món, constantment devaluats, harmonitzats, televisats.
i són 20 anys de ports i de silencis, 20 anys passats, i són 20 anys d'intens de sobreviure, 20 anys passats, 20 anys de moral enemiga,
Gabriel ensenyat, bon vespre, benvingut de nou. Gràcies. Començàvem en Raimon i sentim frases i sentim idees que segurament quan diu que han passat 20 anys de certa cosa i hi ha coses que pareix que no passen, que continuen.
Sí, exacte. I el tema que el llibre en seria una, no? Sí. El llibre, precisament, pertany d'això que ara hem comentat i bé que tots hem estat d'acord, que no hi ha un sentiment de valeritat, però això ja ho don com un fet assumit. O sigui, no és això allò que estudis, sinó que intent explicar d'un punt de vista històric
No tant perquè no ha existit, sinó simplement que no ha existit. I argumenta que a l'època no s'ha arribat a produir mai aquest sentiment d'identitat, diguem-ho així, perquè aquesta paraula també tan una mica ambigua de vegades, compartida entre totes les illes.
Hi ha sempre una primera pregunta que solen fer els nostres convidats, que és d'on neix la vocació d'un doctor en història, en història medieval? Com va ser aquest principi, aquest interès per la història i sobretot per la història medieval? Com va ser? Ah, bé, mira, va ser en funció de, així com, quan estudiaves la carrera. De fet, quan vaig començar volia fer història contemporània, dir-ho així, eh?
Però llavors, poc a poc, me vaig anar enganxant per ser d'atmitjana, però sense un motiu concret. Perquè en el final se tracta d'història, no? Sí, és que estem... És que li parlem unes barreres, no?, unes fronteres que a vegades són un poc artificials. Sí, és que és això. De fet, en aquest llibre, per exemple, començ per banda dels teleòtics i acab per banda de l'actualitat, o sigui que ha trencat totalment aquestes barreres. Aquestes barreres, no?
I clar, des de sa meva ignorància, des de sa ignorància d'una persona que llegeix aquest currículum, pensa, i què fa un historiador al Departament de Filologia Catalana? Ah, sí, això és una mala pregunta. Que me fan, mira, ahir mateix. Perquè supos que té a ser lògica que ara, no sé, en els estudis d'economia també hi ha historiadors, no? Hi ha història econòmica, no? Sí.
No, en el meu cas va passar que l'any 1989, que ja ha plegut,
Hi havia una assignatura en els estudis de magisteri, d'alesòs, de mestre, que la compartien els departaments de Filologia Catalana, els d'Història i els de Geografia. I se deia MediCultura Catalans. Clar, aquest anunciat era amplíssim, o sigui, que hi havia tot i per això la compartia entre els departaments. Bé, resultat és que una mica per més d'això, l'assignatura, segons me'l van explicar, allà anava una mica d'aquella manera. És a dir...
Un any l'havien fet a sis professors i una hi va anar... Era un poc difícil. Sí, un altre any un professor, que d'home l'havia de fer un per evitar això. Se va entregar, fins i tot mai no se va entregar. Llavors va intentar recuperar el terreny perdut i coses així, no? I al final la va assumir al departament de Filologia Catalana, però com que no era una assignatura estrictament de llengua ni de literatura, sinó que tenia aquest...
anunciar tampoc i amb una bona part cultural, que és la part de la història que a mi sempre m'ha enganxat.
Aleshores, mira, me van cercar una persona que s'hi ha de coàs, per dir-ho així, i que a més a més tingués un coneixement, una mica contra de català, ja havia fet. Bé, llavors encara no hi havia, als anys 80, no hi havia encara l'escola d'idioma, ni això, ni...
però hi havia els cursors de l'obra d'aquí jo crec que vàrem coincidir sí, per allà en aquests cursors a l'estudi general i us havia fet tot tres i en fi, bé, és que clar una persona que s'adequa una mica també en el departament parlant d'aquest tema i jo sempre penso que a pesar dels terraplanistes tenim un poc idea que d'astronomia no en sap tothom
em sembla, no? De genètica, tampoc. No sé, de física, tampoc. De física quàntica, menys. Però d'història i de llengua, però és que tothom en sap. Sí, tothom en sap. Mira, en Josep Fontana, que era un gran historiador, va dir una vegada, va dir una frase que condensa tot això. Literalment va dir que tota cuca que es belluga per aquest món fa d'historiador. Sí.
I jo he afejat i he de fer avall. De ser dues coses. Sí, però la gent se pensa que perquè ha llegit dues coses d'història i a damunt ve de saber on els ha llegides i escrites per segon què, ja és una gran espècie de vista en la matèria i pot contradir
la gent que s'ha passat sa vida anant pels arxius i que han documentat ses coses i ells ni saben si hi ha arxiu ni n'hi han anat mai ni res però venga sempre va bé i sobretot per dir ses coses
que voldrien que haguessin passat. És a dir, moltes vegades allò que diuen és en funció d'allò que voldria... El que els agradaria. Sí, que hagués estat la història. Ja, ja, ja, sí. En Joan Roca. Sí, és que, com comentaves abans, pot llocs com el que deu haver, que sigui més necessari aquesta simbiosi entre geografia, història i filologia. Perquè, clar, geografia, defensa del territori, del medi natural, que és un territori petit i en perill.
si és que no, ja està perdut. Filologia, defensa de la llengua, hem de defensar la nostra llengua, cosa que en molts llocs no passa. I història, defensa de la identitat, de la cultura, que és un poc el que ho aferra tot. És un bon lloc a Mallorca per potenciar aquesta mescla de disciplines, aquesta transversalitat de disciplines. Sí, és que aquesta reflexió que has fet ara és impecable.
Efectivament, aquí resulta que per les circumstàncies històriques que mou coneixem, es dona aquesta circumstància. Hem de defensar el territori, per una banda, hem de defensar la llengua, per una altra, i hem de defensar un major i millor coneixement de la història, de tenir una mica clar allò d'on venim, per saber cap on anem, per dir-ho amb una frase feta que no deixa de ser una veritat. Sí.
Hi ha una cosa que, jo no sé, parlàvem ara de... jo he dit terraplanistes un poc, aposta per treure's tema, no? Per ventura ara hi ha com una ignorància... no sé si molt estesa, però sí una ignorància descarada de mentir, de manipular, que potser ha existit sempre, però que sembla com si ara...
fos encara més descaradament ignorant. M'he refereix que quan llegim estudis històrics i que miren cap enrere i miren esgonellisme, no? Tot el fenomen d'en Pep Gonella i tal. Ho mires ara i dius, dins que era manipulació i que se volia fer aquest enfrontament entre mallorquins i catalans...
Hi havia, com a mínim, unes certes lectures, potser equivocades, altres diversades, manipulades, però és que avui en dia no hi ha res moltes vegades. Darrere el que deim antiquetalanisme, antimallorquinisme, és que hi ha com una superficialitat i una ignorància brutal, no?
Sí, exacte. És que l'ergonallisme comparat amb la actualitat quasi no tenia res a veure. Perquè intentaven justificar-ho, intentaven donar-hi una base més o menys, dirien com dreta, o acceptar-ho o el que sigui. No ho era, però... Però és que avui en dia qualsevol persona, aprofitant sobretot sa xerxa, jo crec que sa xerxa...
pot escriure impunament qualsevol animada i allà queda escrita... I reproduïda. Sí, ja anava a dir, exacte, amb milers de seguidors i se pensen que això és allò que va a missa, perquè va llegir per allà, escrit per un qualsevol,
i ja està i en canvi llavors els treballs fonamentats és veure que de vegades la gent que ens dedicaven al gremi no ens hem esforçat suficientment per difondre els resultats és a dir investigant bé i tal és que de vegades em fa la sensació i jo m'inclo que no és una crítica a ningú concret sinó generalitzada que els mateixos professionals del gremi de vegades ignorem coses importants
Pentura perquè tampoc ens han arribat suficientment, perquè on tampoc no ho pot tenir tot com trobat. Bé, vull dir que és un nou sec, amb un pell que se me la segueix a coa. Llavors, la divulgació, diguem, aquesta part de divulgar, a vegades és complicat perquè la ciència o la part acadèmica avança, però aquells estudis que se fan a un arxiu, que se fan a partir de fons, a vegades...
Costa que arribin al públic general, no? Sí, costa. Sí, i aquí una bona part de la CUP la tenim nosaltres mateixos, perquè fem això, és a dir, treball de caràcter molt acadèmic, molt erudit, articles en centenars de notes de peu de poana, tot això està bé, està perfecte, s'ha de fer així, però llavors hi ha aquesta segona part, que seria la divulgació, la transmissió del coneixement cap a la societat,
que moltes vegades ja anava cuidant tant. Sí, però abans comentava en Tomeu, hi havia, ni que fos, perquè hi havia de ser, un respecte per rigor. Sí, sí, sí. I ara no. Jo crec que la paraula és ignorància desacomplexada. Sí, sí, sí, sí.
Passa un poc també en el territori polític. En els fons, Vots és un fill del PP. Dins del Partit Popular no s'atrevien a dir segons quines coses. I ara s'han desencomplexat. Aquests diuen qualsevol verbalitat. Tu deies qualsevol animalada. Jo diria qualsevol animal. Sí, clar, exacte. Una cosa i un poe casal. I no ho sé, abans hi havia aquesta espècie de...
consideració que hi havia unes autoritats, unes referències, un rigor que, segons quines coses, no se podien dir. Se podien pensar, però no se podien dir. Ara no. Sí, totalment d'acord. És a dir, abans, en Manco hi havia unes persones que en funció
dels seus mèrits objectius, tenien una autoritat. I deien allò, que la pories intel·lectualment o acadèmicament discutir i debatre, sí, perquè tampoc no és una ciència exacta. És que n'hi ha ben poques de ciències exactes. Fins i tot l'astronomia, per exemple, que pot haver de teleponisme, però exacta d'autonomes, perquè hi ha moltíssimes teories. De fet, jo diria que desconfia de la ciència exacta.
Exacte, sí, sí, exacte. Perquè per definició la ciència no és exacte. No ha de ser exacte. S'ha de qüestionar sempre. S'ha de qüestionar sempre, sí. Però exacte, hi havia això que dèiem, és a dir, unes persones que mereixien un respecte i en tot cas anem a debatre allò que consideren que poden ser interpretacions, però ha fitxat, interpretacions.
els fets no se discutien, és que ara ja se discuteixen els fets. Ara ja se discuteixen... Mira, això ja ho poso com a exemple, als alumnes, per exemple, perquè entengui una cosa, us he dit, mireu, ara se discuteix com si una persona que fa una crònica d'un partit de futbol, un Barça-Madrid,
i ha guanyat el Madrid. I jo, perquè som del Barça, dic que ha guanyat el Barça. Dic, això ara passa. És a dir, de discoter, fets històrics, objectius. I això no passava abans, això que dèiem. Anant en aquest títol d'aquest estudi, d'Arrels Balears, subterfugi balearista...
què ha passat perquè a Canaris, per exemple, s'aduguin malament els Gran Canaris i els de Tenerife, però llavors hi ha un cert sentiment canari, els de Fuerteventura, Lanzarote, allà on sigui. En canvi, aquí, la realitat, a més, que jo diria que això sobrepassa pensaments polítics, és a dir, hi ha hagut aquesta entelequia de la comunitat autònoma
però crec que a dreta i a esquerra, a Menorca i Eivissa, tampoc no hi ha aquest sentiment balear. No, no arriba a quallar mai. Sí, això de s'escanari ja ho coment, però només en ment que hi ha una diferència. Jo, clar, d'allà no, no tinc suficientment element de judici, encara que...
que hi vaig viure un any i un dia. Un any i un dia. Ah, perquè un any i un dia s'anava a estar condemna. És que m'agrada dir-ho així perquè va ser realment així. Vaig arribar un 25 de maig i me'n vaig tornar un 26 de maig següent.
I allà a Tenerife es consideraven canaris. Sí, sí. Xixarreros... Sí, això dava dir. Us hi deien xixarreros, els de Gran Canaris, en Puà d'Espatiu i tot això. Però llavors, sí, hi ha aquest sentiment de... I fixat, i des d'un punt de vista provincials, són dues províncies allà. I aquí d'Omet som una. Ni això. És que la rivalitat implica un cert sentiment de pertinença.
Sí. Perquè aquestes balears jo crec que no s'ignoran directament. Sí. Un menorquí i una... No hi ha rivalitats entre... No, no, no. Un menorquí i una ibisanc viven d'esquena per complet una santa. Sí, sí, sí. Jo crec que això, efectivament, una rivalitat implica pertinència. Molt bona reflexió, perquè exacte, aquí és el problema d'aquesta ignorància
d'una illa cap a les altres. I la universitat, quin paper ha tingut l'UIB? Aquí. En aquest sentit, ha creat una mica de cohesió, valerista, per dir-ho d'alguna manera? Mira, ja fins i tot diria que darrerament encara ha anat a menys, perquè me basaré només en un fet.
en el cas dels meus alumnes de filologia catalana, però jo crec que és bastant generalitzat. I és que així com fa 20-30 anys era freqüent, tenia alumnes de Menarca i d'Eivissa, quan venia a estudiar aquí. Ara no, ara en tenim poquíssim. Clar, se'n van a Barcelona, però
Perquè els hi ha més atractiu per entorn a viure a Barcelona. I per ventura qualsevol a València. I a València, si hi ha més tradició, no? Però és que en aquest sentit han recolat. Han recolat perquè ja ho veig. És a dir, ara en tenim cada parell d'anys, en tenim un. Que sigui d'una altra illa. I abans en teníem alguns, en podreu cada any.
Perquè sí que hi havia una certa tradició de Menorca, més lligada a Catalunya i València, o sigui, Eivissa més a València. Sí, això de Menorca en el llibre és un punt de vista històric, ho coment, perquè sempre em miram més cap a Catalunya. I a Eivissa, mira, d'Eivissa va passar que ara fa un any per aquest temps acabava de redactar materialment el llibre.
i tenc un amic meu que és el secretari general del Consell de Formentera tècnic de funcionari, no és un polític i va trobar un document dels anys 1820 20-30 quan a nivell de l'estat se debatia l'organització que llavors va culminar l'any 1830 amb Javier de Burgos i tal
I ell va veure una proposta, que no va anar endavant, però la proposta ja ho diu tot.
de vincular a Eivissa a Alacant. És a dir, que Eivissa fos una part de la província d'Alacant. Bé, això no va d'endavant i tal. Però és que només has fet que algú ja s'apuenteixi això. Ja t'indica que aquest sentiment de bella i heritat faig o pels quatre costats. I Menorca sempre mirant cap a Catalunya. Això, perdona, ja va passar a l'edat mitjana en diverses ocasions. Per exemple, en el segle XV, la guerra entre en Joan II i la Generalitat. Idò...
Manarca a favor del rei i Manarca a favor del rei. I així sempre. Hi ha hagut altres. I en aquella divisió provincial d'en Javier de Burgos, això és durant sa regència, però és que és de Maria Cristina, que en aquella època crec recordar que en els primers papers, els primers documents, figura província de...
De Palma de Mallorca. Sí, sí, sí. Que és un palo de Canaris, no? És curiós que la provincia digui Les Palmes de Gran Canària, que és el nom d'una ciutat. Sí. O Santa Cruz de Tenerife, no? Exacte. I aquí crec que varen recular, d'aquí i en dir... Sí, varen recular. Home, és molt fort dir que... Provincia de Palma de Mallorca, varen...
Sí, jo en el llibre ho coment, també així. És a dir, sí, inicialment se va anomenar així, però llavors, clar, aquest non sí que tampoc no era acceptat. Llavors, només ho varen mantenir a les matrícules dels cotxes. Sí, exacte. Això de ser PM, això no els agradava gens. Sí, és veritat que això se va mantenir. Se va mantenir... Ja, no és res a l'hora de...
I llavors, ara, pensant històricament, se va en projecte d'estatut d'autonomia durant la república. Menorca no vol intervenir de cap manera. Menorquins se mantenen al marge dient això... Si no és de Mallorca... Tenia una autonomia pràpia i tot això. En tot cas, juntar-se a Catalunya. En Catalunya, també. Qualcosa feia que fos impossible el projecte perquè fos viable no podies subdividir una província en el projecte autonòmic.
Fem ara una petita pausa musical i tornen tot d'una en el crepúscle en 100 estals. Som una llum que s'enfuma
Som una llum que s'apaga. Som una llum que no és llum. Som el gran fum de la terra.
de la terra venir, a la terra mirar, en la terra mirar.
Això és el Crepuscle, Ensenyant Estals. Avui parlàvem amb Gabriel Ensenyat Pujol i ha triat aquesta altra cançó també de Raimon, Som. Que difícil és definir-nos i llavors, que curiós que quan te coneixen i te diuen allò de és que tu ets molt mallorquí, és una cosa que sempre m'ha sorprès, no? Que un gentilici se pugui utilitzar amb un augmentatiu, no? I ja diuen, ets un mallorquinot, ja...
És que ets molt mallorquí. Què has de fer per ser molt mallorquí? Què és el que fa que ens identifiquem, en aquest cas, amb una illa? Llengua, cultura...
Però què més? Sí, és una pregunta que em mereix una reflexió, perquè una mica també és caràcter, és idiosincràs, jo crec que això també... Poden parlar de Mallorquins avui en dia? Poden parlar de Mallorquins? Ui, no. Això ja, jo crec que forma part del passat, perquè ara mateix, segons de vegades ha llegit per la premsa,
no arriba ja a la meitat de la població que viu aquí, que hi ha nascut. Que hi ha nascut. Llavors, pensem en aquests que hi han nascut i no estan gaire integrats, per dir-ho així. Llavors, clar, a partir d'aquests paràmetres, ja la millor equinitat clàssica se n'ha anat enorme. Mireu, avui dematí, avui migdia... Has tingut una experiència. Un fill meu m'ha dit, mon pare, has de deixar de menjar pa.
Per un tema de salut, suposo. I ha dit, no, Pau, jo mai he deixat de menjar pa. Ni pa, ni sobrassada. Ah, molt. T'has definit. M'he aforrat a la millor quinitat. Gastronòmica. Jo no puc deixar de menjar pa ni sobrassada. A no ser que sigui una cosa imperativa.
Això me defineix. Sí, és que... El pa amb oli. El pa amb fonteta. Però mira, el de Quibi, per exemple, del menjar mallorquí, que trobam a dins l'àmbit de la restauració, si vas a restaurants, ja és dificilíssim. Trobar un restaurant mallorquí. O trobar encimades a un forn. Ja no tenen encimades, tenen croissants. Croissants, directament. Sí, exacte. Això és un indicador claríssim. Perquè, a més a més...
ja sé que nosaltres estem avesats i mos agrada, però és que els plats són bons, són molt bons, no és allò de dir, no, és que era una cuina, jo que sé, de tercera categoria. Els ingredients que hi havia, hi havia tombat, hi havia trompó, hi havia coses que... Molt sana, molt sana, vull dir...
Bé, depèn, depèn. Però sí, que té uns ingredients que poden ser ben sants. Sí, en conjunt sí, llavors ja n'hi ha que s'hi abuses i tot això. Quan ha parlat d'aquesta diversitat demogràfica que avui en dia, això que efectivament ara mallorquins, el que es diu mallorquins, igual no n'hi ha molts a Mallorca, i a Balears no hi ha molt, a Eivissa passa igual, no?
m'ha recordat una cosa que jo he contat aquí crec que alguna vegada en certa ocasió a mi me'n van regalar unes entrades he de confessar que vaig anar a l'auditorium a veure fa 20 anys o 30 anys, fa molt de temps venia un humorista que en aquell moment triomfava a Telecinco però va ser en aquell moment llavors ja no que se deia Miguel Caiceo i aquest home de la caspa de Telecinco i no sé com me'n van arribar a unes entrades
i jo estava rodatjat d'andalusos, o sigui, jo tenia la consciència que tot allò era andalusos, perquè ell xerrava com un gran aïno, un accent molt especial, i em va fer molta gràcia, que bé, tu veies que sí, la gent aplaudia, però no era molt entusiasta, no?
I llavors hi va com una crítica a un diari, no recordes si era el diari de Mallorca, és Última Hora, i de... que ell havia comentat que el públic de Mallorca era molt diferent. I jo pensava, però si no hi havia mallorquins, jo crec que érem els únics mallorquins que hi havia. I això em va recordar... I això em va recordar un amic meu que era andalús, ell era de Córdoba, i ell deia, és que clar, vens aquí i ja te fas, per lo que dèiem de sa cultura i tal...
a part que puguis integrar-te lingüísticament, culturalment, diu, hi ha alguna cosa que mos fa que canviem, no? Que a vegades gent que ve de fora amb unes característiques més de, doncs això, de més de faralaes i de tal, i això, jo va me contrastar amb que els polítics diuen, i ara farem una fèria d'abril.
Clar, i això és el que et xoca, no?, que hi ha gent que efectivament se vol integrar o que simplement diu, t'acostumes a la manera de ser dels mallorquins, que potser és com més reservada, més tal, i llavors polític diuen, no, però mos convé fer ara potenciar una cosa...
que no se feia fa anys, no? I fa uns anys ara ja sí, no? Això és normal, traslladar aquests components culturals d'aquí i d'allà, jugar a fer aquests moviments, no? No és un cop perillós? Sí, és bastant perillós perquè el problema és quan està bé sumar, per dir-ho així, però en aquest cas sumes i restes a l'hora. Mhm.
Aleshores, quan substituïm coses autòctones... Mira, ja comentaré una anècdota així significativa del meu poble d'Andrats. De fa anys, hi ha una barriada que se diu Sacoma, Sacoma Calenta, que bàsicament s'hi van establir emigrants
dels anys 60 i 70. Això que compta ja deu fer 30 anys. La beulosa d'aquell moment, que era d'espartir popular, però me va comptar, tota orgullosa, que hi havia... i bé, hi ha una capella, hi ha una capella allà, no hi havia guàrdia, hi ha una capella i tal.
que la gent d'allà volia substituir l'imatge que hi havia de la verge no sé què de lloc per donar això per una verge andalosa i que ella s'hi va posar ferotjament i que no hi va la substitució. I me la va comentar, suposo que va dir que li agradarà saber això, no? I també això va una mica...
que potser ara, això passava fa 30 anys, potser ara ja la política o el polític de torn potser diria, potser sí que mos convé que en vinc de Verge. Sí, mira, això passava llavors quan encara, per exemple, el Partit Popovà
tenia dirigents que eren de dretes, que eren espanyolistes, però que eren mallorquins. Clar, és que hi havia aquest fenomen, no? Espanyolistes mallorquins, que a més se comunicaven habitualment en català. Sí, era un cert regionalisme. Un cert regionalisme. Un escanyellisme. Ara hem pensat d'escanellisme en escanellisme. Sí. En canellos en escanalles. Sí, sí, sí, molt bé.
Però és que també fins i tot hi ha que són filòlegs. Filòlegs... No, però que hi ha filòlegs catalans que llavors són polítics i són anticatalegistes i són filòlegs catalans. Filologia catalana. N'hi ha qualcom. N'hi ha, n'hi ha. Aquest autodi, que és una cosa també que és mala d'entendre, per altra banda.
Sí, bueno, penso que són ja, si volen anar amb el Decret de Nova Puanta, per dir-ho, ja donen més de deu generacions, instruïdes en s'autodi, bé, instruïdes més o menys, no necessàriament per s'escola, perquè fa un parell de segües no era a través de s'escola que podien instruir, però clar, això de rebre aquesta pressió...
Perquè ara m'ha agradat que tenim un historiador a la sala i ha dit això de 10 generacions. Perquè a mi m'agrada remarcar que les generacions, els historiadors les marquen com a 3, 4 com a molt en un segle. No és això de la generació dels anys 60, dels anys 70. Per un historiador normalment se pensa així. I dit això, que hi ha totes aquestes generacions, clar, els pensaments
Què és el que posa més en perill aquesta cultura, aquesta identitat pròpia dels mallorquins, aquesta catalanitat dels mallorquins, dels menorquins, dels ibisancs? Has fet que hi hagi una escola només castellana, com va ser durant molts anys,
O el fet que hi hagi un partit, ara has parlat de Vox o del PP, partits que bàsicament facin aquesta feina, o aquesta avalanxa demogràfica que hi ha, que és el que posa més en perill. Si haguessin de triar un perill més important.
Mira, des del meu punt de vista primer seria tota aquesta allau demogràfica, és a dir, perquè pensa que cap procés que vam cada dia, ara si sortim per escoltar, bé, a Palma, ja és un comentari de dir, quan sents una persona que parla en mallorquí, que parla en català, t'hi fixes, no? Això ho ha provocat la allau demogràfica, és a dir, ha fet ha incidit molt més aquesta circumstància
que no això, que no dotzenes de prohibicions i mesures repressives per part del diferent govern de l'Estat, almenys que vol que fossin, i l'escolarització en castellà i tot això, clar, que també ha influït, però és que ha estat ara darrerament un allau impressionant de persones...
que més moltes venen i desconeixen avant d'arribar que Mallorca parla en una altra llengua i que llavors assalveixen una actitud entrepassiva en el millor de... Bueno, hi ha excepcions, eh? Hi ha excepcions. No, no, jo era generalista. Diuen generalista i t'equivocaràs. Però bé, hi ha excepcions, però llavors també una actitud...
passiva o obertament en contra. Obertament en contra. I, clar, això ha tingut un pas important perquè l'altre dia algú em feia notar
que la població, el nombre de parlants catalans o parlants a Mallorca és el mateix que fa 100 anys, això me deies. El problema és que abans aquest nombre era el 90% de la població i ara és el 30%.
És a dir, el problema és el percentatge. I clar, els sociolingüistes diuen que a partir pràcticament d'aquí, si el percentatge baixa més ja és irreversible. Això en cosa va al llengua. Fins i tot encara que llavors tinguis eines de poder.
I clar, i aquí estem ja que freguem aquesta circumstància. I clar, el problema no és tant això, no és que en Mallorquins ara siguem més pots. En Mallorquins, català no parlant, no és que siguem més pots. En nombres així, numèricament, percentualment. Perquè en nombres absoluts passava...
que quan arribaven a un poble, ara penses, fa 100 anys, o fa 120, i fins i tot, a lo millor, fa 70, arribaven als Guàrdies Civils, per exemple, en el poble, i probablement s'integraven lingüísticament, fa 100 anys o fa 120 anys. Llavors, una altra cosa és que estava prohibit el català a nivell oficial, però que a vegades sí que se produïa aquesta... aquesta...
No sé si la paraula seria integració, però sí que s'adaptaven a el que hi havia. Per què? Perquè eren minoria. Per què eren minoria? No sé, a Sineu, no sé si hi havia Guàrdia Civil, però si en aquell temps s'hi havia dit que Sineu o Andrats o allò on sigui, és que...
era molt probable, fins i tot els mestres també passaven, aquests mestres que venien de fora i que acabaven en el final integrant-se i a vegades llavors escrivien en català... S'assimilaven. Però clar, era una qüestió també... Jo crec que fa 50-60 anys els primers immigrants que van venir d'Extremadura...
Castell de Múrcia... Granada també. Granada, sí. I que se van establir, sobretot a les zones costaneres, tota aquesta gent
se va integrar i va aprendre la llengua. La majoria, sí. N'hi havia en aquell temps, sí, sí. Sí, sí. I hi va a pobles que em van anar... Va arribar moltíssima gent. Però a poc a poc... L'ecosistema et impalia fer-ho. I perquè jo crec que hi havia una cosa...
que ara no és, i és l'estimació que tenien. Els havien vengut per cercar algunes condicions i per cercar una vida millor, perquè era així, i en aquella terra que els havia acollit l'estimaven. I ara els que venen no l'estimen. I això crec que és important.
Sí, sí, sí. Mira, jo per corroborar-ho així amb un exemple puntual, un senyor, que ara ja hem mort, que havia vengut d'un pub guadacats, una vegada em va dir...
que havia vengut l'any 1960, a Mallorca. Jo vaig néixer un any després. Li vaig dir, fa més temps que vius a Mallorca que jo. I me va dir, sí, sí, sí. I a més que he vist de manera continuada, perquè no me n'he tornat en el meu poble, perquè en el meu poble vaig passar molta fam...
Moltes penúries, moltes calamidats i tal. I aquí pogu fer una casa, pogu fer... I era analfabet, a més a més. Vull dir, no sabia llegir i escriure. I clar, una persona que havia vingut aquí i estimava aquell lloc que ho havia coït.
I em deia que no havia volgut tornar al seu poble perquè entenia que el record no era gaire agradable i en canvi sí que elaborava la manera com aquí havia estat acollit.
i probablement, a part de després, no sé, ara pensa dictadures, franquisme, tot el que vulguem, però també els català no parlants tenien una actitud distinta cap a aquest que arribaven, moltes vegades a vegades amb més fortuna i altres vegades no tant, però que veien normal
xerralí en mallorquí, en català, en aquella persona i se li parlava així. I llavors hi ha aquella època, ja potser en els anys 70, 80, 90, que comença a haver-hi prejudicis, comença a haver-hi... No ho sé, però és com si també per part nostra hi ha una actitud distinta, no?
Sí, jo crec que és això, a mesura que el nombre de migrants va anar augmentant i ja clar, això ho va arrossegar tot. I llavors als anys aquests també va passar una cosa que jo li dona importància i va ser la politització en sentit negatiu d'aquest tema, de la llengua i tot això.
Des blabarisme, diguem, dels valencians aquí. Sí, el blabarisme, perquè se varen començar a discutir coses que abans no se discutien. I jo, mira, que vaig anar a Sant Cayetà, no? Sí, que tu encara... Som per allà. Encara és per allà. Jo guardo tots els llibres de text d'aquells aix, d'Estén, d'en Franco. I quan parlaven de la llengua o de l'estat, més en un mapa...
D'en que s'estava hi havia quatre llengües. Ho diré en castellà perquè els llibres eren en castellà, llavors. Bé, castellà, evidentment, gabaico-portugués, bascuense i català, i en el mapa català era... Catalunya, país valencià. I això...
Està en aquell llibre de l'època d'en Franco, i ningú ho discutia. Això a tot s'estat, perquè els llibres de tant havien va de ser més davant controlats i això. A tot s'estat, això era la imatge, diríem, la informació que rebien. I en canvi llavors, mira...
I des de Catalunya? Hi ha aquest concepte de balears? Perquè a vegades, diuen les illes, a vegades s'empenyen a dir balears, i clar, i la gent s'empipa, jo ho vaig per Twitter o això, que la gent diu, no, no importa que molts digueu balears, no importa, digueu molts menorquins o mallorquins, oi, i així. És que moltes vegades sona raríssim. Sí. El balear fubano de tal. Sí, sí, sí. El balear no...
Clar, sona raríssim. Per un esportista, per un escriptor. Aquest dia et s'ha llegit que un escriptor balear havia fet aquell discurs i tal. I dius, balear, era necessari dir-li escriptor balear. Ja, ja, ja. És estrany, no? Sí, de vegades ho fan tant una cosa que m'ha permès fer. Sí, com una ignorància també. Com una ignorància...
Mira, m'agrada comptar fer puntuals, perquè de vegades amb un fet puntuals ja expliques millor això. Fa, no ho sé, de més trenta anys, a l'auditorium, a un acte, un presentador, que no me'n recorda el nom, però és que no me'n record.
que era català, no va tenir altra idea. Bé, i salava, aposta, per quedar bé. Però de vegades salava allò que no tocava. I un moment determinat, i aquí ja la gent va reaccionar amb una xeolada, per referir-se a Palma, va dir, la Palma de Mallorca. Aquí la gent ja no va comptar menys. De vegades.
De vegades no és per mal de fer, sinó per un desconeixement. Per un desconeixement que diu, bé, informat, si ho vau fer així, està bé que t'ho vulguis parar. Però informat, de com ho has de fer per fer-ho bé? A Solle, hi ha un carrer que jo sempre, en Solle dic, els he dit, bé, què feis? Un carrer de sempre, no és que sigui una retolació recent. Un carrer paral·lel a la Gran Via, dic, a la Gran Via, que es diu el carrer de Samar.
Però no sa mà de cinc dits, sinó allò de dir la mà, sa mà. Cosa que a Mallorca mai ningú, en absolut. No, és que si diu sa mà, tothom entendrà. Efectivament. Ja vos hi fixareu, eh? Anem de sa plaça en direcció al carrer de sa Gran Via, a mà dreta, hi ha un carreró, carrer de sa mà. Des de sempre. Ja, ja, ja. Des de sempre, des de anys...
Sí, això és com quan una persona va fer ultracorrecions, que corregir coses que estan bé, i fins i tot de vegades heu de corregir malament i posar una cosa que no està tan bé. Sí, és això, de voler quedar bé i farà bé sense tenir-se informació que pertoca, correcte. Sí, hi ha gent que diu això de es rei i se reina. Ah, sí. I se seu, ja, si dius se seu, ja...
L'interessant que és aquesta qüestió, perquè a Mallorca sempre ha estat el tio Tomeu i sa tia Maria. Aquestes connectacions socials, innegables... Exacte, per exemple, sí. Sí, però llavors... Casconcos. Sí, però llavors, si ho igualam, sigui per salar, o per el contrari, per demà aquest matí, és oi, que és cultura, en el fons. Que és cultura, exacte, i a més que és ancestral, això.
Segurament ara ja no té remei, això de Balears, no? Però quina seria l'alternativa? Què podríem utilitzar? Potser se va perdre una oportunitat, quan tot aquest truï de l'autonomia i tal, de dir illes, balears i pitiuses, o tampoc resoldria res?
Bé, seria tornar-se a la nominació clàssica, que jo en el llibre precisament, en el segon capítol, dedico a parlar d'això. És a dir, que els clàssics distingien entre ser balears, que eren Mallorca i Menorca, només, i ses pitiuses, i ho feien...
perquè hi havia una motivació concreta i era que els dos superxipeuts, ho diré així, en aquell moment eren molt diferents, perquè aquí hi ha cultura teleòtica, a Ibiza i Formentera no hi ha ni un teleòtat.
i, en canvi, influència púnica. Eren dues societats molt diferents, i per això aquesta denominació, sí, seria més correcte, des d'un punt de vista històric, que no li va avaliar de tot el conjunt. A mi, si formentera no tiraven pedres. No, no, exacte, només eren neutres. Tiraven pedres. Sí, sí, només eren neutres. És clar, eren dues societats ben diferents, ja.
Jo m'agradaria saber com ho perceben els joves estudiant de filologia catalana en aquest fet de balear mallorquí. Sí. Mallorquí o menorquí. Com ho viven ells? Com ho viven els joves en això?
Sí, mira, no, els estudiants també no amenagen ni s'identifiquen gens amb una idea de valeritat compartida. Dic que els estudiants com una reflecte de joves, no? Sí, sí, sí, sí. No, les cartes de la universitat, que són...
ja està dient que tenen un cert nivell tampoc no perceben gent ni mica que hi hagi cap tipus de comunitat compartida a nivell de totes les illes sinó que també funcionen igual que cada illa una mica ha anat a la seva i cada un s'identifica i a més si no hi ha estudiants de Menorca no, i a més ara que no n'hi ha és difícil de portar-ho a avisar
I com són els estudiants de filologia en el seu sentit? A mi me preocupa el fet que dins les escoles se vagi perdent i d'abans notis que han sortit aquesta setmana, a més encara més, plaça de difícil cobertura i història d'aquestes. Me preocupa que el català se va perdent, no?
Com viven l'experiència? Com arriben també aquests estudiants a estudiar Filologia Catalana? Quines estaran anar? I com volen el seu futur, evidentment. Sí, mira, el primer problema és que si mires els llinatges dels estudiants,
Pràcticament el 90% correspon a llinatges dels que dirien típicament mallorquins. Això ja t'indica per on van les coses. És a dir, aquesta part de la societat que dèiem, que té uns orígens, uns orígens que ja poden ser un parell de generacions enrere d'aquí,
en canvi en aquest nivell que me demanaves d'estudis sí que es vera que n'hi ha també en persones que dius té un avantpassat que va venir d'una altra banda però són una minòria una minòria bastant significada i clar això ja t'indica que una part d'aquesta societat nostra ja no té un interès especial per el tema ni per la protecció de la llengua ni per tot això que hi té relació
Jo a vegades quan pensàvem en... Bé, feim ara una petita pausa que hem de donar un consell que se sorti en aquest cas i llavors tornem tot d'una. Escoltes Ona Mediterrània des de la 88.8 de la freqüència modulada.
El futur és ara. Ja era
9 a plec de relats d'en Amant Nolem. 4 relats de ciència-ficció mallorquina. El futur és ara. Disponible a les botigues habituals. Més informació a amantnolem.cat I was trying to fight myself.
Moixa mental presenta... Les indòmites. Les indòmites. Moixa mental presenta... Les indòmites. Una mediterranis. Què són les indòmites? Música, pensament... Paraula de la setmana. Tota la vegada.
Som a totes les plataformes de podcast, com a Esportifly, Isbrox... Però què dices, senyor? Dá-me pis a l'ombregado! ¿Quieres salir per aquella puerta d'allà, per favor, i tanquen sortir? Per favor, algú que faci l'escala d'un bordre. En dic que ja ho fem a una mediterrània. A una mediterrània.
Si voleu escoltar rock and roll, pop, folk, country, punk, música experimental, new wave, musiquènica, escolta Copinya de Volta Verde, un repàs conscienciós i vertiginós a la música del segle XX, cada dilluns, dijous, dimarts i dimecres, de 10 a 11 de la nit, a Ona Mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània. Ona Mediterrània.
Bé, continuem en aquesta ja recta final del programa. Comentàvem ara, parlàvem d'algunes d'aquestes qüestions i de com a vegades tenim uns prejudicis en quant a llengua, en quant a cultura, que s'abasen precisament en que existeix aquest allau que han dit de persones,
però que també hi ha gent que s'integra, que participa, que aprofita programes i això per participar, per entrar dins aquest món de la defensa de la llengua i de la cultura.
tampoc no està tot perdut no, no, i a més han de continuar fent feina en aquest sentit perquè és vera que la situació no és fàcil i de vegades te pot deprimir una mica però mira, han de fer una mica com en Ramon Llull que en Ramon Llull va començar escrivint obres que eren molt optimistes en principi perquè ell se pensava que quan tot el seu projecte missioner
el havia rebot a través d'aquella il·luminació de randa i del que havia ficat dins el cap, la cosa havia de funcionar, perquè si era deu qui ho havia dit que havia de fer. Si en lloc de ser una il·luminació va ser una insolació. Ah, potser sí. Llavors no està ben clar...
Com va això? Però allà se va anar desanimant a mesura que no era tan fàcil convertir-me en musulman ni tal. I vas fer obres en qual desanimada. Però sense tirar la treballada, mai. Sempre va continuar lluitant. Això era la seva vida, que no és això que han de fer. No se trata de convertir ningú d'una religió a una altra.
Però sí, continuar lluitant per les coses. En aquest currículum tan ample jo m'he votat coses, per exemple, no he dit que va ser secretari de la Causa Pia Luliana, magíster de la major licència d'escola lurística, va fundar la delegació en drats de l'obra, de l'obra cultural baleà. Curiosament, obra cultural baleà. Sí, clar, és que en aquell temps... En aquell temps havíem de posar un nom que fos igual que en castellà. Sí, és vera, no?
És a dir, fixat a Catalunya m'hi posaren òmnium cultural, perquè també òmnium, que és una paraula llatina, també servia. I sí, m'hi posaren... L'obra, que efectivament avui en dia molta gent li diu l'obra. L'obra, sí, exacte. Que també té una reminiscència. Sí, ara t'anava a dir. No sé què és pitjor.
Sí, és a dir, ara hauríem de revisar una mica tot això, si fos escàs. I va ser premi Emili Darder de l'Obre Cultural Balear el 2008. Com seria Mallorca, Menorca, Ivisca, Formentera i Quebrera sense l'Obre Cultural Balear?
Ah, no, això sí, molt diferent. Mira, sense suportació de l'obra i llavors d'entitats similars i també a nivell polític o a nivell territorial d'altres organitzacions, imaginau-vos que no hagués existit ni l'obra ni tot això, ni totes aquestes entitats que no hem anat
Bueno, això ja no ho sé, ja seria un desastre més desastre del que és ara. És que jo crec que l'únic àmbit en què el terme balear té una significació i s'ha consolidat i amb motiu és, en un sentit negatiu, que és balearització. Exacte, sí, aquí sí. Perquè aquesta paraula s'ha internacionalitzada exacte. I aquí sí que estan d'acord que és un terme adequat.
Aquest és un terme molt adequat. Mira, en el llibre no ho vaig comentar perquè no hi vaig pensar. Si ara pogués fer una segona edició... I d'anarribant al final del programa, ens agradaria un consell per als nostres agents, un consell per viure millor. Quin podria ser?
Mira, per viure millor, jo crec que més en consonància amb tot això que han comentat ara, seria que la gent llegir més i ser vostrat més. Però, a part, perquè tingués un coneixement més que val, per una altra cosa, perquè la cultura...
és com un amic o una amiga que no te falla mai, perquè en aquesta vida te poden fallar amics o amigues, te poden fallar familiars, te poden fallar la parella, però la cultura no, no te fallarà, no se't anirà, no te deixarà abandonat.
I acabem també amb un clàssic de Raimon, el vent. Gràcies, moltes gràcies per haver vengut avui, ja l'he ensenyat. I bé, suposo que tornarem a parlar quan hi hagi un nou llibre, un nou premi, una nova ocasió. Gràcies. Per mi m'encantat, gràcies a valtres. Doncs deixem en música i tornem demà en el crepúsculo en celestats. Bona nit. Bona nit. Bona nit.
el vent del món. La vida ens dona penes i el nàixer és un gran flor. La vida pots deixar flor, però nosaltres el vent
La cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món. I tots, tots plens de nit, buscant la llum.
Vos cantareu el vent del món. Vos cantareu el vent del món. Jo te'n vagi sense visar ja més igual.