Avui parlarem de quan el laboratori oceanogràfic estava a Saigó Dolce.
Molt bon vespre, amics. Avui és dimecres i això és el Crepuscle en Cent Estals. Vos parla Pere Estalric en nom de tot l'equip crepuscular, un equip que inclou Anna Maria Moreno en tasques de producció i Anna Maria Oliver a la part tècnica. Avui vos oferirem una entrevista que vàrem realitzar fa un parell de setmanes a Pere Oliver Reus. Ell és biòleg,
i va treballar en el laboratori oceanogràfic molts anys, va estar també a la FAO, a Roma, i en Pere pràcticament poden dir que va néixer i va viure en el laboratori oceanogràfic quan estava a Saigodolce, ja que son pare era el director del centre.
Per tant, amb en Pere, vàrem parlar, i aquesta entrevista avui ho constata, vàrem parlar de com era aquella palma, com era viure dins d'un centre d'investigació científica i viure tan a prop de la mà. En Pere Oliver, com vos dic, avui ha entrevistat el Crepuscle. I a la segona part, després de l'entrevista, el que quedi de temps, vos oferirem un fragment, o els fragments que puguem, de la Sinfonia Patètica de Tchaikovsky, ja que dijous que hi ve...
L'orquestra de Màlaga la interpreta a l'auditorium de Palma, juntament amb el concert número 3 de Rachmaninov per piano i orquestra. Per tant, a la primera part, entrevista sobre la mà i els oceans i com era Palma fa 70 anys. I a la segona part, música, com vos dic, de Tchaikovsky. Amics, gràcies per escoltar-nos, gràcies per ser-hi. Començant, El crepuscle encén estals.
Conversa amb Pere Oliver Reus. Pere, moltes gràcies per ser aquí amb nosaltres. Anem a veure. L'aigua dolça, la teva infantesa, encara no hi havia passeig marítim? No, no hi havia passeig marítim, i això, les infanteses joventut. Vam néixer fa la nit, però mostrenarem l'aigua dolça immediatament. I durant 17 anys, és a dir, infanteses joventut, vàrem viure a l'aigua dolça. Vam veure fer el passeig marítim, i...
No, però poden dir que vivies a la casa allà on ton pare feia feina, que era el laboratori oceanogràfic. Era el laboratori oceanogràfic, anàvem als col·legis a Sant Lluís, entre la plaça Gomila i a Can Barberà, i feien la vida allà, tot i que mon pare anava a la tertulina als barbors, que jo si podia m'agradava anar amb ell, l'altre dia parlàvem,
I clar, de vegades, perquè no teníem cotxe o ens movíem, no ho sé. Si anàvem al futbol anàvem a peu, de l'aigua a l'alça fins al camp del Mallorca.
Record, això va millor, ja devíem, o que algú devia tenir cotxe, no ho sé, però record, de vegades al dinar, que anàvem a comprar una gerra de cervesa en el bar del Born, que no sé si és el bar de les tortugues, o... Saps si hi havia com un... Antonio.
No, Sant Antonio era un bar. No, no, no, això estava al mig, allà on... Ah, sí, com una caseta que hi havia allà al mig. Sí, com un xiringuito, diguéssim, que no era de plaça. I això me va quedar. I mon pare anava, després de dinar, solia anar al bar Bosch a fer un cafè o...
no sé com hi devia anar, perquè nosaltres no teníem cotxe fins ben avant, bé, fins l'any 62, és a dir, ja ja tenia 12 anys, va ser quan va néixer la meva germana catalana, que va ser la primera que no va néixer que la nostra. Bé, i això és la primera època meva a Palma.
amb un peu a Palma i un peu a Falanets. El cap de setmana anàvem a Falanets, en l'estiu anàvem a Esport. Però a poc a poc, primer va passar una època en què em vaig anar a treure més a Palma, els meus interessos i tal, encara que jo record que cap a les 10, 16, 15, 16, 16, sí que també esport sobretot ensos estius.
A les de 7 anys m'anàvem a viure a Madrid, i jo vaig estar 6-7 anys a Madrid, 3 anys sense venir a Mallorca. I el que m'acrida molt l'atenció és que, bé, jo quan vivia a Mallorca, antes de les 15-17 anys, bé, m'atmenyaven de banca nostra, allà a la mà. Però també m'agrada anar, per exemple, a Cala Major. A Cala Major, quan anaves per la carretera, et ves la mà.
i hi havíem al·lesa i serena. Jo quan vaig tornar després a aquest període a Madrid, Palma era una altra cosa. És a dir, però clar, els que vaig veure que em veia gradualment és diferent.
però quan tu ho veus amb un tall de sis anys i mig, es canvia... Me va quitar molta atenció i haver cercat i no haver trobat una estadística de producció de ciment a Mallorca brutal. És a dir, si l'any 67 produïen dos, l'any 73, quan ja vaig tornar, produïen... jo què sé, una barbaritat.
Clar, això, perquè potser... El número de turistes... Era una altra cosa. Llavors, esclar, jo tenc que separar la meva vivència a Palma abans del meu de set anys, de l'any 1967, en el que és a partir de l'any 73, quan jo ja torno,
Fins que vaig fer un altre període, i això ja és uns anys més pròxim, perquè també me'n recorda molt d'aquesta època. Jo en aquest temps, l'any 73, estava casat i tenia un fill amb una fal·litxera, però això se va acabar l'any 83-84, i ara estic casat amb una Laurenca i els meus interessos s'han trelladat molt a menors, interessos, sa vida, no? Bueno, tot això són períodes.
Jo el que record molt és l'època queixa, la primera d'infantesa a l'aigua dolça, bé, també vivíem molt en el barri aquell, a la plaça Gomila, els gelats italians, els llimpiabotes, la farmàcia que ho vet, era una vida a la plaça Gomila que després va de caure. I després hi ha l'època, diguéssim, de joventut.
Tu vas estudiar a Sant Lluís Gonzaga i després la carrera a Madrid. Sí, jo vaig començar a un col·legi que existeix, que és l'Immaculada. L'altre dia a l'Immaculada, i vaig ser professor de l'Immaculada també, tens desparès. Bé, no sé, això són anèdotes, però l'Immaculada...
Dona Catalina i Dona Conys m'estimaven molt, perquè mon pare havia estat professor, la tia Maria havia estat professora, el tio Miquel Massotí havia estat professor, i clar, ja vaig arribar a l'altre que acabava la carrera i vaig començar a donar classes, i ells m'estimaven molt.
i me'n recorde que un dia la directora em va cridar i em va dir, espera, això que expliques de la evolució humana, això seria millor que no em boiessis en tot el guard, explicar el que vulguis, però tot això els em boies i tal i qual, amb una paraula, em va cridar. Com a dir de nines, no, no, era missa. Era de nines, era de nines només, no, de nines, sí.
O sigui, jo, un dels cursors que tenc moltes amigues actuals, per a dir, conec quasi totes les alumnes, una d'elles, l'altra d'hi vaig xerrar amb ella, que no era d'aquí, per això t'anava a dir escurs d'aquí, hi ha diverses amigues, de Toni Llebrès, per exemple, que la vaig sovint, era alumna, i moltes més.
Però també sé que era d'en Bat... Na Glòria. Diu per allà, què era? Sí, però na Glòria no era d'aquí, en aquesta època, que m'han dit que tanquen en Bat ara. Ah, no ho sabia. Sí, ja volia anar a veure-la per fer la presentació del llibre, perquè no sé si faré presentació o no. Però...
Sempre que mor veina, Glòria, mare meva... La teva orientació cap a la biologia, i marina en concret, és familiar o...? Evidentment és familiar. Jo vaig viure un laboratori d'investigació marina. Però és curiós que quan l'any 67 decidim anar a viure a Madrid, jo tenia dins el cap a estudiar telecomunicacions.
No sé per què. Bueno, sí sé per què, perquè a Palma hi havia una tenda allà, llavors la pista es patin, que es ràdio Teleco. No, ja no existeix. I jo anava molt a comprar allà perquè jo feia ràdios de ielena, una cosa, amb una peça de ielena i una guia, sintonitzaves.
i tot això em va interessar molt i vaig fer ràdio, després van sortir les vàlvules, ja ni me'n record de res, però això em va cridar molt l'atenció. Però bé, clar, jo vaig tenir un professor, que va sortir el Miquel Mossotí, Oliver, que va fer, bé, a jo i a tots els que anàvem a la seva classe ens va fer estimar l'estudi que fèiem animalades, perquè era...
Anàvem al mercat, tots a la classe, i compraven conis. I els disseccionàvem vius. Els anestesiàvem amb edres, una barbaritat. Bé, a la presó, tots ara. Però mos va fer estimar. El tio Miquel, si teníem la classe a les tres, que teníem la classe a les tres,
Ella, un o mig ja era allà, i pintava la pissarra uns dibuixos però fantàstics, i clar, de peixos, i de crustàsis, d'insetes, i mos va fer... I jo crec que això me va influenciar molt, després que la nostra, clar, era una conversa habitual i tal, o sigui, efectivament, quan vaig arribar... Jo, clar, en aquella època, mon pare va decidir anar-se'n a Madrid, acabat l'estiu,
I el mes d'octubre, setembre, jo crec, ja vivíem allà. És a dir, va ser una cosa dit i fet. I m'ha donat mon pare i jo, i jo tenia el meu expedient a Barcelona, clar, a la Universitat de Barcelona. Jo havia fet preu, i un canvi d'expedient d'universitat era anys. Però, clar, mon pare havia estudiat a Barcelona, i me'n recordo, em va dir, vés-te'n a Barcelona i vés a xerrar... Ah, no me'n recordo, és que era... No, és igual...
en Lledea. I vaig anar a Lledea, i era el capitòste de la universitat, i d'un dia per l'altre van fer... No, no, era un catedràtic, però era... devia ser... no sé quin carrer... No, rotó no era.
al d'allà de biològic. Per tant, ja vares començar la carrera a Madrid, però si esteu expedient havia d'anar a Barcelona, teòricament. No, no, no, el meu expedient, és a dir, jo vaig fer preu a Barcelona, aquí, a Ramon Llull, però immediatament, el dijous a octubre, el meu expedient ja estava a Madrid. Una cosa inaudita, és a dir, inexistent, però, mira, clar, eren company de carrera i allà m'ho va arreglar.
Digues, escolt, se podrien fer, però... I ja, sí, ja vaig començar allà, ens esperien tallar... I s'anava a Madrid va ser perquè a ton pare li varen oferir... És a dir, va ser perquè mon pare va dir si s'han d'estudiar a la universitat, amb on anàvem a Madrid, o no. I, clar, hi va sorgir aquesta oportunitat, i mon pare va dir, venga...
I m'ho dàvem anar i estupendo. Vèrem passar uns anys fantàstics. M'ha dit, sa família tota hi va estar, vint i pico d'anys. Deixem-hi, dels 60, si no m'ho recordo. Bé, sí, vint i...
I per això ja és una altra història. Tornant a Palma, que és un poc... La Palma d'aquest any 50 a l'any 67, s'hi record molt. Per exemple, un referent meu era el Seminari Vell. Jo feia mitja vida allà perquè eren els boies caus. I cada cap de setmana sortíem a la muntanya. I allà teníem la seu, l'agrupació Pius XII.
que m'aparic era Pio 12, en aquell temps, no era Pio, després va ser pel temps. I clar, el seminari ho record molt, perquè hi havia Ràdio Popular, cantaven allà, aquest any té un record també, feien-se rondades, feien-se rondades allà, una espècie d'auditori que hi havia, i allà teníem, no sé, hi fèiem...
Anàvem allà, planejàvem les activitats i tal i qual. I record també molt, clar, anàvem allà i després, quan sortíem un moment, anàvem al fond de la pelleteria a comprar cremadillos. Però primer, cat sogre. Cat sogre és un... És a dir, esquerrer de la pelleteria, que potser se diu de la pelleteria. I d'allà on acaba, a l'esquerra fa xaflar.
Segurament... Aquest xaflà no sé si fa en el carrer de Ramon Llull, on hi ha un intermit. Aquest xaflà era aquest sogre fent un pica-pica extraordinari, i unes gerres de cervesa i res d'això, i després un cremadillo en el font de la pelleteria. També ja m'agradava molt, anava molt, però ara s'haig o dolça en el seminari, anava amb bicicleta.
fet el passeig marítim... Ja existia el passeig marítim, tu el vas veure fer. Sí, el passeig marítim el feien... Va passar per la banca nostra el 53... En el passeig marítim jugàvem a futbol.
La porteria eren dues pedres i jugàvem a l'altre del barri. I si venia un cotxe, m'ho llevàvem. Això dono una idea de què era. Parlarem de l'any 50... No, això ja devia ser 60.
Als 60, això fa molt bé, però a jugar amb el futbol allà. Bueno, hi havia els estilleros, que és allà, un po' més cap allà, sense arribar a Can Barberà, feien barcos de ferro, i hi havia un pont que s'obria, un pont, i amollaven els barcos cap a la mà. I...
Allà s'obrien els pont, i ell tenien tot l'òdio obert, no podien passar cotxes. I això ara... Bé, no em feia. Clar, era tot un... I... I...
I feien això, les fiestes de primavera, amb una cosa. Si devien estar molt de dolpes amb allò, perquè era impressionant. I després tornes de Madrid i tornes a venir, t'instal·les a Palma fent feina en el laboratori. Sí, jo quan he quedat la carrera vaig començar primer a becari, tal i qual, tot el procés.
I sent el laboratori vaig fer feina fins, és a dir, d'aquests temps, del 70, posa-li 75, per fer números rodons, fins al 95, 20 anys. Després me'n vaig anar a viure a Roma. Fa una altra interrupció. Vaig ser també director del laboratori. Vaig ser director, el darrer període me'n vaig anar perquè ja...
no podia posar-se. Clar, la meva cosa era la investigació i els meus interessos d'investigació. I clar, l'endirector, i jo tenc que pintar el despatx, i jo no tenc l'ordenador que me funciona, i jo no tenc l'ajudant que m'ajudi a fer... I arriba un moment que diu, a part de que ets el culpable de tot el que passa i no passa allà.
I... Te'n vas anar una mica per la part administrativa, no per la part científica. No, per la part... Bueno, també perquè va sortir l'ocasió d'anar feint a les Nacions Unides, allà. Era un... Era molt atractiu i viure a Roma, que també a Roma vaig passar uns anys fantàstics. És a dir, Roma és fascinant. Roma i al redor, eh?
record, bueno, llots, ara he tornat, en que ara que a Roma també haguem viat molt, però al voltant, sí, record en anys, que era un puesto, bé, jo què sé. Bomarzo. Bomarzo, sí, Bomarzo, m'agradava molt, m'agradava molt anar al Palazzo Farnese, que és un poble que és un roncillón, eh?
que hi ha un llac, l'Lago de Vic, on apareix, i hi ha el Palacio Farnese, i hi ha el Palacio Farnese, que era aquell que era de Nalga, i hi ha moltes de pintures, per cert, un mapa amunt, tenc en compte que això ho feien en segle XVI,
no final final i ja un mapa múndia, una paret impressionant i després, clar, et sé poca de Carles V i tot això i tot està pintat es casament perquè, bueno, clar, els Farneses són, els Farnesio aquells Alejandro Farnesio, els Tercios de Flandes i tal, clar i se va casar un d'ells, ara ja és la veritat que ja m'ho sabia a memòria amb una filla d'en Carles Quima, però
Una germana, no ho sé. I després de la FAO, quants anys vas estar a Roma? Cinq. I tornes aquí a Mallorca? Sí, i torno a Mallorca, i després vaig fer un part de sostenogràfic, després vaig anar a la Direccional de Recerca del Govern, que també va ser una època que m'ha agradat molt. En el primer pacte de progrés? En el segon pacte. En el segon pacte. Ben Xisco encara. I després ja...
I després vaig tornar, no, vaig tornar a S'Oscenogràfic, vaig tornar a S'Oscenogràfic i vaig fer feina... Bueno, i després va ser un poquet el llibre que ara he escrit, que després ja parlàvem, que va ser el moment que S'Oscenogràfic havia de decidir quin seria el seu futur. I va anar a passar allò, vaig intentar... Bueno, ara això no ve a cuento, S'Oscenogràfic. Però bueno, va haver-hi un moment...
Clar, el món canvia, les coses canvien, i això no gran, en fi, necessitava actualitzar-se i se va fer moltament. Però bé, i després em vaig jubilar.
Per tant, quan tu te'n vas anar per començar a estudiar, l'oceanogràfic era un lloc que també tenia vivenda, i quan tornes hi hagi l'edifici nou. Quan vaig tornar, acabava de... No. Quan vaig tornar, l'oceanogràfic s'havia treballat a l'esquerra Joan Crespi, a un edifici de Marina, perquè l'oceanogràfic pertanyia al Ministeri de Marina. Ara no és un centre... M'aprica darrere el centre de salut i davant...
No, és un centre per persones amb una certa discapacitat, ja fa ser. Sí, i d'allà va estar a l'Oscenogràfic, dos, tres anys, no me'n recordo. Jo encara no estava. Però mentre se feia l'altra, és definitiu. Sí, devia ser mentre se feia l'altra, perquè jo ja me vaig incorporar a l'altra. A Porto Pic, ara també estan... Se parla d'anar-se'n, venia més a prop. Se parla d'anar-se'n. Bueno, ara ja hi ha molta gent que ja està a l'Esparvit, de l'Oscenogràfic.
I ara estan parlant d'un nou edifici en el moll vell. I la sociografia tenia una barca? Té una barca? Quan érem petits tenia un lleut,
i un bot de bala llatina. I amb aquest lleut, bé, el que s'ho podia fer. Llavors, en torno a l'any, als anys 60, poc anys van donar-me'l no, se devia ser 65, va venir un bot més gros que el van adaptar a un bot d'assalvament d'una Coraçata, o no sé, Canàries, o no sé.
I va venir queix, el varen adaptar i ja anaven a quebrera i feien... I l'any 73, aquí ja en dos bens que s'havien obtingut de la vanta de Tzolà, de l'aigua dolça, se va por a fer l'edifici nou i un barco, el Hafuda Cresques.
i després amb una subvenció de l'Estat i la cofredia de pescadors feren el pescador. Eren ja dos barcos de recerca amb més possibilitats. El pescador després la cofredia perquè el pescador investigava sis mesos i pescava sis mesos per mantenir-se. Però va arribar un moment que la cofredia no li interessava i el va comprar l'oceanogràfic, la secretaria de pesca.
i li van canviar el nom i li van posar el Don de Buen. Que ets actual. No, el Don de Buen ja està de baixa i ara han fet un el Don de Buen... No conserves nom. Bueno, en realitat, solta dia en parlàvem, normalment quan fas un bar, sí, sí, conserves nom, perquè n'hi ha hagut d'altres, ara t'anava a dir, de vegades posen el Don de Buen Segundo, no, sí, ara varen donar de baixa el Don de Buen, després va venir el Francisco de Pablo Navarro, que aquest sí que segueix pescant,
i el Miquel Oliver, i Ángeles Alvarino, i els darrers, l'Onde Buen Actual, que és un barcàrio que no sé si està per l'Antàrtida i volta al món... També hi vas anar, tu, l'Antàrtida. Sí, sí, sí. Això va ser... a l'època que era director. Això va ser molt curiós, perquè... un record que va ser un dia dels Reis, 6 de gener, i et poso de dir...
Perquè, clar, allà, el 6 de gener comença l'estiu. És a dir, el moment d'anar a l'Antàrtida és l'estiu austral. I em va telefonar un company de Madrid, un xòleg, i em va dir, «Vera, m'han encarregat anar a l'Antàrtida a veure per allà on podríem posar una base espanyola. I han d'anar allà a veure...».
Vol venir, perquè jo en aquell moment també estàvem fent feina amb la possibilitat d'utilitzar, aquí hi poso tot el treçó, per veure quantitat de pes que hi havia a la mà.
I també una altra cosa que interessava, el tema d'escríl, que és un petit crustà, si fan omega 3, bueno, que n'hi ha unes, l'Antàrtid, unes masses enormes, ara també els esquerregà. I van dir, també haurien de mirar això, i tu que coneixes aquests aquí, i em vaig apuntar tot d'una.
I això era dia 6, dia 10 partíem cap allà i vàrem fer una estada allà fantàstica. Primer vàrem anar a Buenos Aires, de Buenos Aires a Santiago de Chile, que era en Pinochet. Els vespres hi havia toque de queda.
Nosaltres ens vam anar com amb militars, que no sé si ens protegien o ens vigilaven, però sortíem a sopar amb ells i tal. I quan acabaven de sopar, si volíem anar a prendre un bar que estava a 200 metres, havíem d'esperar que no passassin les patrulles. Tot és així, que un dia ens vam aturar i quan anàvem amb aquell militar... I d'allà ens anàvem a l'Antàrtia.
i a l'Antàrtida vam fer tot un recorregut per bases i voure territoris per allà i tal i qual, que a més, de Santiago a Chile anàvem a Punta Arenas, i a Punta Arenas era un vol de tres hores. A l'Antàrtida en aquell temps era una pista de terra, no hi havia cap mitjà de terrà, no? I dues ballades, vàrem partir les tres hores i quan vàrem arribar podria fer dos intents en saber si no quedo.
I dues vegades vam tornar a Punta Arenas tres hores més, de tornar fins a la tercera. I, a més, estava en un hotel i la millor, d'allà, telefonava, ara, ara, per aquí a bon temps. Clar, bon temps, ara. Faltaven tres hores. I mos cridaven a l'hotel, fossin a l'hora que fos de la matinada. Venga, venga, venga. Uh, partíem. I des de Punta Arenas, la tornada, anàrem directament a Santiago, amb una altra...
Pere, has citat el barcó d'on de Buén, seria bo explicar qui és aquest senyor? Uf. En quatre línies. Sí, home, aquest senyor és un personatge molt important, però jo sempre dic que era lliurepensador, lliurepensador militant, diguéssim, agnòstic,
espanyol, patriota espanyol, està a la mèdula, no d'aquests que ara s'hi diuen patriota, sinó una persona que dués país científic, evolucionista. Amb una paraula, jo crec que és una persona que ajuntava totes les característiques perquè tots l'odiessin.
però era un tio amb una eficàcia i una força. De quina època parlà? Bueno, aquest home és un home d'Aragonès, de Zuera, en un poble de Barra Saragossa. Estudia i estudia Biologia. Primer Saragossa, després se'n va a Madrid.
Va fer, amb una paraula, va fer que un viatge que se va planificar de circunnavellació, el Museu d'Història Natural de Madrid l'elegís a ell, ara estic resumint molt, per anar com a científic en aquesta expedició. El viatge aquest no se va fer, van arribar fins a...
els països esquentinaus, després van anar al jet, però va ser un viatge amb una fregata d'aquelles, la fregata blanca, estan parlant pràcticament de barcos de vela, era una fregata motorizada, però motorizada que on té un barco de vela i li posa un motor. Això a principi de segle XX? No, a finals de nou, i és que ara no t'acedi de memòria, saps? A finals de segle IX, i clar, s'enamora de la mà, s'enamora de la mà i
i guanya una càtedra a Barcelona. És molt curiós que ell i els que el va sotseir com a catedràtic de Ciències Naturals a Barcelona, que va ser Josep Maria Fusat, aquests dos que no figuren, no són reconeguts, és a dir, en Garcia del Cid, que és el catedràtic que ja fa Ciències Naturals l'any 40, després de la Guerra Civil,
Borre en tot l'anterior, però ell va crear. I ell, a més, va introduir... Va estar molt implicat en política a Barcelona, evolucionisme a l'Iglésia... Això de qui parlo d'aquí, perdó. O d'on de bo en estic parlant. I l'any 11 ja aconsegueixen treure-lo de fora. I se'n va a Madrid, de catedràtica a Madrid, que és quan el succeix enfusat.
Però en aquell temps va revolucionar, és a dir, que les ciències naturals no s'estudiaven a una classe. Estudiaven en el camp, a la mà, i comença a muntar excursions i tal. I un despues, dos. Perquè ell tenia un... ell se va casar amb una dona que era Lozano, que també era una gent de... germana d'un catedrat i també...
de l'àmbit de les ciències naturals, i tenia un tio que era enginyer de mines, va dur les mines de l'Innito de Lloseta i això, i després va estar fent feina a les salines de Campos. I venint l'estiu a veure el tio, tota la família, i el tio era un germà de la dona.
i venien a veure-lo. Tenien una barqueta a la Colònia de Sant Jordi, anaven a Cabrera i a poc a poc el home se va enamorant de la mort.
Va anar a Banyuls, que és un laboratori que existeix, no sé ara, però en aquell temps depenia de la Sorbona. Després també molt en Rakovitsa, que té un busto allà de Can Barberàs i d'aquest home. Va ser director del laboratori de Banyuls. Varen fer una expedició a Mallorca que van explorar per primera vegada les coves del drac.
I vam decidir, dubtaven si volíem posar un laboratori aquí, vam pensar molt, però vam tenir poc recolzament, i aquí va anar bé. El primer laboratori que es va posar aquí el va muntar no d'on de bo. Sí, el Sergiu va ajudar molt i molta més gent, l'Alessandra Rosselló, hi ha uns discursos a les escorts, bé, aquí tot això ara l'estim molt.
Hi ha una anèdota molt... Perquè laboratori de Port-au-Pic, però se va inaugurar en 1906, ells eren psiquiatres, estava a Barcelona i venien estudiants, hi anaven, professors de l'institut com el Matei Fusat, i més tard el tio Massotil se mora. Sí, aquests ja anaven més permanent, però era un laboratori que a vegades estava tancat, però no hi havia ningú, perquè anaven a Barcelona, classes i tal i qual.
I una vegada hi va anar a veure el Los, el xerxe d'avui, i no va trobar ningú.
i parà un tarjetó que se conserva, que va escriure allà, he vengut i tal i qua, pum pum. I això era Porto Pi. Porto Pi, bé, tu saps que fa com una cala, es cap i la fi, però la cala que això anava més endins, hi havia un xiringuito, la cala, i allà hi havia pescadors i tal. I l'estitut, quan no va trobar ningú al laboratori, va deixar la nota.
I se va seure una xiringuita. I va dir que teniu? Bueno, clar, allà era un pescador, li van fer pell torrat i no sé si una llagosta. Bueno, aquell home va disfrutar, i va disfrutar moltíssim. I quan va arribar, la cuinera la va felicitar. I va pa allà, que veus de, que tant, va pa allà. I si li havia costat el dinar, no sé...
3 euros, ja el que seia, bé, no, eren pessetes, no sé quina bona, potser li havia costat 3 euros, em va deixar d'haver 50 de propina, i sa cuinera, quan va veure allà, i va anar, i va dir, moltes gràcies, senyor, vostre dolça ser així d'ull, i ell va dir, efectivament, senyora...
Pere, ja anem trenquant. I mos podríem centrar una mica en el llibre, en el llibre que sortirà aviat. Bueno, i del llibre, el llibre és història, però això, perquè no és per contar-ho així com ja ho contaré, però és perquè és veritat. L'any 2014 se va celebrar el centenari de la creació de l'oceanogràfic.
I amb un amic vàrem decidir fer un llibret, un test de retent homenatge als fundadors. Vàrem anar al Cala de Henares, que l'arxiu de la ministra és impressionant, el que hem muntat i el que hi ha allà, perquè hi ha coses d'un valor. Bé, nosaltres vàrem dir amb molts interès i efectivament han acumulat allà tot l'arxiu
de sostenogràfic, perquè, per l'ho vist, d'allà recueixen. I res, me'ls van posar a mirar aquest peta, res i aquest peta, i, clar, van treure una quantitat d'informació descomunal. I la vàrem anar ordenant i filtrant i resumint, i vàrem fer el primer període, del 1914, pràcticament fins a la guerra civil.
Després jo vaig trobar les cartes del tio amb el seu tio Samora, el tio Pere Antoni, em va passar un CD que ell via una feinada.
I clar, això, aquelles cartes que compten tot el període de la Guerra Civil i posterior, amb el qual era un altre document importantíssim. Bàsicament això, perquè després jo vaig afegir el que és des de la meva època, però ja no en el mateix detall, perquè l'Institut allà en 2014 va fer un llibre
però va fer un llibre, els que comandaven en aquell moment, van fer un llibre de cromos d'ells i de mantens, i a més mos van dir que lo nostre no interessava. 2014, va quedar dins un calaix.
I ara fa un any, deu anys després, jo vaig dir, vaja, no, no, no, això van de posar... Bueno, i vaig parlar amb els companys que ho havia fet, els companys, perquè jo el darrer període sí que vaig ser bastant crític en la gestió que s'havia fet, i ja, no, no, se van desembarcar.
Però jo vaig dir, no, no, jo ho heu de publicar. Va ser veritat que per una... bé, per el meu fill, que fa molta feina gràfica imprès ràpid, vaig conèixer Rapid Book, que no sé si et sona allò. Rapid Book és un editorial. Vaig anar xerrant sort de Rapid Book amb Andrés...
I la veritat de fer un llibre, bueno, jo acabo de fer un llibre de Barques del Bou en l'editorial ZUIP, és una feina espectacular, preciós, però per tot el món és una cosa. Mentre que aquí jo vaig anar amb el manuscrit que jo havia escrit,
i un arxiu de fotografia, ja em va dir que ho dugués així, o ho va i fa, o ho va maquetar amb una paraula, és a dir, l'altre havia estat una feina d'anys, corrupció, maquetat, i ara ho veuràs, si ja ara me diguessis que aquests llibres són llibres d'aquest tipus, encodernats així, talment.
Va costar 800 euros. No ho sé exactament com va costar l'altre, però també és veritat que l'altre és de l'Utze. I ara l'estan imprimint. Demà, passat demà, l'altre enten drets en plaç. I és això, és la part històrica,
en documentació perquè ve titulat, bé, ve titulat l'Institut Espanyol d'Escenografia, aquest castellà o me deia perquè no l'has fet en català, dient no, jo vull que el llitgesquin més enllà de que el nostre, perquè si no, l'Institut Espanyol d'Escenografia interrolla'ns una institució mal dita perquè s'histària a sa compte i
I després he posat, no sé si era la contraportada o tal, una visió personal i documentada. D'està allò de personal, perquè és personal, perquè jo he fet la primera històrica, que és documentada, és a dir, en documents, i també he utilitzat molt les memòries de Don de Boing, que són també un document fonamental, per exemple, el seu empresonament, i ara te contaré una altra cosa. Perquè...
I l'altre són, ja no hi ha persones, hi ha qualque persona citada, però és més la meva visió del que ha passat. I vaig demanar a un company que ho llegís, li van cantar, va corregir molt, va fer un pròleg amb Antonio Caminyas de Màlaya, que ara no d'onde bueno el fan fer il·lustre de Màlaya.
I li va interessar molt. Després hi ha un que és el president dels periodistes científics, saps? Hi ha una cosa del país que es diu Matèria, i van dir Matèria i tot això, que és en Antonio Calvorroi. I ho vaig enviar a Antonio, li va encantar, va fer també una espècie de pròleg.
I després vaig pensar que Azuera és la Fundació d'Onde Buen, que està molt bé, i ara no per dir-ho entès la Fundació d'Onde Buen, però sí. I els vaig demanar si volien patrocinar o participar, i efectivament també és Fundació d'Onde Buen. Tot això li dona un cert valor en llibre, a veure si agradarà, no agradarà, o serà criticat o no.
Però bé, si vols afegir alguna cosa més, resum una mica tornant-te a Palma. La Palma que tu vas jugar en el Passei Marítim a futbol, avui ara torna a renovar el Passei Marítim, per ser. No, i he vengut per allà perquè ara hi vaig molt i està fantàstic. I hi vaig, i també t'han fet un carril bici. No he vengut amb la bicicleta perquè no he sabut si la me deixaries entrar aquí i si la deixes en esquerra i em trobes dur després.
però molt bé, m'agrada molt el passiu marítim. Bé, llavors, la meva vida de jove amb tu, Can Barberà, vaig aprendre a anar a Can Barberà, i a Can Barberà ara, passis per el passiu marítim, però quan hi anàvem, estava obert, era com una cala, hi anàvem amb la bota de ramant, feien llamba davant canostra, entre Can Barberà i canostra per anar a pescar l'endemà.
T'ho ve, t'ho imagina't. Ara és un estercolero. Perquè, clar, deies que el primer laboratori va estar per topí, no va estar a Saigodol. Va estar per topí fins al 26, això, no sé de los tiempos. L'any 26 ja era un altre director, però ja el tio Mossotil Samores ja estava i ell va dur aquest laboratori fins que se va morir, desgraciadament.
En 49 anys, tio. Un altre personatge que també mereix. Un altre personatge, ja tinc molt escrit del tio Miquel. Ja supos que t'he donat coses que tinc escrites d'ell, ja m'agrada molt. Bé, jo hi tinc pots en el meu bloc, que sé que els ha pogut llegir, sé que se veu polèmica amb aquell... La Covid de Manacó. Mare meva, una polèmica sobre l'origen marí de la vida.
que va tenir un gran disgust, perquè aquest mossèn Alcover el va tractar d'heretja, i això per ell, perquè ell estava educat per sa mare, i sa mare era, suposa, integrista, bé, com era sa meva àvia, que és increïble també la meva àvia, és per una història a part. Pere, moltes gràcies.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Aigua dolça per a gent salada a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94. El futur és ara.
9 a plec de relats d'en Amant Nolem. 4 relats de ciència-ficció mallorquina. El futur és ara. Disponible a les botigues habituals. Més informació a amantnolem.cat. I was trying to find myself there.
Fins demà!
Si algú vol participar el 9-7-1-1-1-2-2. En el gol d'en Sallidarder, mentre el celebraven tots junts, ja directament el vaig comprar. Per jugar aquesta final anirà administrant tots els jugadors, o no? A mesura que ens atrequem, alerta. Bayern PSG, qui seria favorit? Per guanyar la Champions d'eliminar el Madrid. Jo ara te deman qui seràs campió de Lliga i encertaràs, però qui seràs campió de la Premier League. Està igualadíssim. Futbol xat m'estira. Els dimecres a les 7, amb Joan Fortesa i Tolo Ramon a una mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
. . . .
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Gràcies.
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!