Això és un pur teatre.
Bon vespre amigues i amics, benvingut tots en el programa del Crepuscle del dimarts 24 de febrer. Crec que se'ns està colant qualcú que... Jo he començat dient això, que és un pur teatre, perquè tenim una connexió... No se l'han fet connexions en aquest programa, però tenim una connexió en Madrid perquè hi ha per allà en Joan Roca. Roca, què fas per allà?
Bon vespre. Què fas? Estic segur que mai has fet una entrevista a qualcú que està dins el metro. Crec que no. Crec que no. És que són molt rarets. Són rarets. Que has anat a veure? Que has anat a veure?
Mira, no, que estic avant de veure. Estic dirigint en el teatre de la Badia, a Madrid, en el barri de Xamberí, allà on Ayuso té l'apartament que li ha comprat-nos aquí, i vaig a veure una obra que es titula Ni flores, ni funeral, ni tenitas, ni tant tant.
que traduït vol dir, quan me mori no foseu comèdia. És una obra d'una dramatúrgia basca, Maria Gulli Celària, que és una dramatúrgia que està molt activa darrerament. Una productora que es diu la Dramàtica Errante, no sé si ara sent allò de pròxima expansió, no sé si ho has sentit. Se sent un poc de font, sí. Se sent un poc, bé, fantàstic. Si m'he sentit bé, esment.
És una productora basca, que es diu la Dramàtica Arrante, que més que productora és un segell cultural, fa més coses que teatre. Que fa uns anys ja va triomfar en una producció que se va veure també a Madrid, per escàndol de sa dreta, que és d'Alsasso, amb aquells fets que havien tingut lloc a Alsasua, entre uns joves i uns guardes civils que estaven a un bar,
de canyes, no estaven de servei, igual de civils, estaven de paisat. I va haver-hi una brega i va haver-hi quatre caltades. Jo no vull dir que aquells joves ho fessin bé en absolut, no sé en dient això. Però va ser una brega, una brega de part, que s'hagués pogut saldar amb unes multes, unes sancions, i que uns jutges espanyols, clar, jutges espanyols per aquestes coses, van voler aplicar la llei antiterrorista.
Afortunadament la cosa va acabar d'una altra manera finalment, però aquella obra va ser una obra molt comentada, i ara arriben a Madrid amb aquesta altra obra molt diferent que parla d'Es bon morir. Des bon morir... Sí, des bon morir. És a dir, quan tenim una mort segura...
han de valorar què hem viscut i han de fer un trànsit civilitzat. És una forma de plantejar un poc el que és eutanàsia, en certa mesura. I així, que sigui una bona obra. I això ja mos ho comptarà, supos que la setmana que ve ens faràs una petita crònica, però ens interessa. Sí, perquè dimarts. Sí, perquè jo n'he sentit parlar d'aquesta obra i de...
Són distins familiars, no?, que reflexionin sobre... Sí, sí, sí. Fa l'estima de Sant Jaume i a partir d'aquesta ruta compartida entre un pare i una filla, els pares els que han de morir, ens serveix per guiaudir de sa vida, que és el que s'ha de fer. El cap de fi s'ha mort, no, es part de sa vida.
del més capaç de ser vida. I, de fet, és el que hi ha un sentit entre la distància. I, bueno, però no queda aquí la cosa, perquè llavors demà anirem a veure una producció molt, molt, molt reconeguda de l'Ufes de Bohèmia, de l'Enclan, en el teatre espanyol. Com veus, no deixem de moure'ns. I el més interessant és que anàvem amb alumnes, pel·lots, adolescents, som de metgellerat.
Molt bé. Ara que se parla tant d'aquests joves no valoren aquestes coses, s'hi han apuntat. No valoren perquè potser no tenen accés, o no tenen oportunitat, o no els demostran. Jo crec que si demostran coses que són bones, acaben cregant. Però fan lligar de la bo.
parlant de coses bones avui hem dinat un cocido que no el vagis en aquest programa sempre acabem parlant de menjar no sé com mos arreglar clar que sí però un bon cocido sempre dona gust molt bé Joan, idò mos veïm la setmana que ve i mos comptes aquesta excursió teatral que has tingut una bona aixida una abraçada adeu
I després d'aquest començament tan estrany que hem tingut avui, res, ara continuarem amb el programa, un programa que, com sempre, produeix na Maria Moreno i que, tècnicament, controla na Maria Oliver. ... ...
Avui el sentit de la vida té la veu de Lluís Pujades. Bon vespre. Bon vespre. Benvingut. Content de tornar a haver-hi. Que bé, que bé. Ara parlaven que ens dius que has duït una música, crec, i parlaven que ho posarem en un determinat moment d'aquesta conversa, perquè avui va de què, de la teva conversa, quin seria el tema.
És curiós, perquè havia estat pensant, i al final no se m'ocurria res. I dic, sap què fer? Xerraré del programa. És a dir, que així com hi ha aquestes pel·lícules o obres de teatre que posen teatre dins del teatre o cinema dins del cinema, jo posaré un poc el programa dins del programa. Que bé, m'agrada decidir, eh?
A partir una mica del títol del programa, del crepúscul encent estels, i també del títol de sa secció, el sentit de la vida. I miraré de combinar un poc les dues coses. Que bé, que bé. Idò quan vulguis pots començar amb...
Bueno, i com fan moltes vegades els anglosatsons, que comencen amb una anècdota, que de tot d'una vegada diu, si això no sé de què ve, però després tot d'una van enfilant. I és una cosa que m'ha passat una nit a una casa enmig del camp d'haver lloc major, però bastant aïllada, que si apagaves el llum elèctric quedaves amb aquells cels, eh? Sí.
I hi havia un ninet de 4 anys, érem un grup de gent, era l'únic nin petit, que no se volia colgar i ja eren destantes. I jo el vaig agafar amb braços. Hem de pensar que era un nin de Madrid i que segurament poques vegades havia mirat el cel estelat.
perquè sigui la contaminació o la il·luminació que fa que no vegi bé el cel i el agafa en braços me retiro una mica hi havia una piscina allà de vora i li dic mira, vamos a decir buenas noches a las estrellas no sabia ni per on havia de mirar li vaig senyalar per amunt i el ninet diu como ha sido
Com ha sido? És a dir, com si jo hagués fet i hagués passat per màgia, màgia. Això és tremendo. És com un nin d'aquest petit que et diu jo mai he menjat tomàtica, només he menjat kétxup. I això diu, però ningú li ha ensenyat el que és una tomàtica. Ningú li havia ensenyat el que eren les estrelles, els estels.
Va ser molt guapo. Ara, pegant un petit bot sense importància, hi ha un dels grans filòsofs de la història, que és en Kant, cap al final del segle XVIII,
que va dir, i és una cosa molt citada, molt famosa, va dir, hi ha dues coses que omplen l'ànim... Aquí tenim el micro. Hi ha dues coses que omplen l'ànim de temiració i respecte.
El cel estelat sobre mi i la llei moral en mi. Dit pencant, ni més ni manco. És a dir, que hem associat un ninet de 4 anys amb pencant i amb uns quants segles de diferència.
Bé, per tant, què passa amb això d'estels? Supost que en sols 2.000 programes del Caput, en 100 estels llargs que hi ha, qualsevol vegada s'haurà comentat d'on ve el titol. Supost que potser en els primers programes. Que ha precisament d'un falenitxer.
Que era d'un falenitzet. És que avui, Tito, micro tancat, estàvem parlant des teus inicis a sa docència a falenitz, no? No? Sí, sí, sí. I d'un falenitzet, no? D'un falenitzet, Miquel Boussat. Miquel Boussat. Que primer em va titular un poemari que va aparèixer, i no s'ha reeditat, en 1992, que es titulava precisament El crepuscle en cent estrels.
En què ens pot fer pensar? Clar, supos que a cadascú li pot fer pensar coses diferents. No dic que hi hagi un únic sentit, i utilitza la paraula sentit, intencionalament, que li podrem donar. Però bé, hi ha aquest contrast entre fosca, però que la fosca ens permet veure un cert tipus de claror que no veiem quan no hi ha fosca.
perquè se'n va al cel, se posa al cel, ja el deixam de bord, ja no hi hagi il·luminació, i sobretot si és una nit sense lluna i estem lluny d'il·luminació elèctrica, de cop i volta veiem allò a dalt, que tant t'impressionava, m'encant, i anirem quatre anys. Bé, i clar, si un mira, diguem, la...
Història de la humanitat, el que té de pensament, de filosofies, de religions, etc. Molt sovint hi ha hagut aquest contrast entre cel i terra, entre claror i fosca, el que és el foc i es contrasta. Sempre s'ha utilitzat molt. I moltes vegades en un rerefons religiós.
Abans d'en Copèrnic, quan tenien aquella concepció geocèntrica de l'univers, la Terra enmig immòbil, i donant-li voltes a les esferes que transportaven els planetes i tal i qual, on estava el cel? La paraula cel tenia un doble sentit. Era el sentit astronòmic, diguem-ne.
el que hi ha per allà dalt, les estrelles, i el que hi hagi, el que sigui que hi hagi per allà dalt, sol, lluna, el que sigui. Però també era cel en el sentit de paradís, no? I un capellà podia fer sermó i assenyalar... Si feia bonda, anireu al cel, assenyalant per amunt, i si no, anireu a l'infern, assenyalant per avall.
A sa visió, per exemple, que hi ha a sa divina comèdia d'en Dante, que evidentment és precopernicana, és geocèntrica, l'infern, sabeu que en Dante autobiogràficament, una falsa autobiografia, compta com va baixar l'infern, va passar pel purgatori i en el final puja en el cel. I l'infern està per avall, en el centre de sa terra, ell va baixant per allà. Sí, sí.
i l'acompanya en Virgili pobra poeta que no havia pogut ser cristià perquè era d'abans des cristianisme i quan ja ha de pujar en el cel Virgili li diu me sap greu jo no puc pujar en el cel cap problema perquè la Beatrice l'està esperant ja en el cel perquè va morint en 9 anys la moda sa vida d'en Dante ja s'havia mort en 9 anys i on estava
en el cel. I en Dante mira per amunt, en Beatrice mira per avall, i quan s'ajunten les dues visions, en Dante puja cap al cel, com a xuclat pels ulls de la Beatrice, puja cap al cel.
I en les miniatures medievals, moltes vegades, quan se fa un dibuix d'aquest univers geocèntric, se posa en torn, escrit així, donant-se volta a l'esfera dibuixada. Ic est habitaculum Dei et omnium electorum. Aquí hi ha l'habitacle de Déu.
i de tots els elegits, els que han anat al cel. És a dir, que realment la gent creia que anar al cel era pujar per amunt i anar físicament tallar darrere els estels. És a dir que sempre hi ha hagut aquest contrast dels estels per amunt i això per avall, no?
Bé, per tant, anem a combinar un poc tot això amb l'expressió «el sentit de la vida». Clar, si un mira en el diccionari que vulgueu, anglès, castellà, català, la paraula «sentit»,
veureu que hi ha tota una sèrie d'excepcions, o també podem dir sentits diferents de la paraula sentit. Per exemple, una cosa és el sentit del trànsit, una altra cosa són els cinc sentits, oïda, tacte, vista, etc. I encara n'hi ha més, no?,
significat, sentit d'una paraula o una frase que també hi ha molt de sentit però n'hi ha un, una de les excepcions que trobaríem en el diccionari és raó de ser
o finalitat. Per tant, és en aquest sentit que el sentit de la vida tendria sentit. Però si el sentit de la vida tendria sentit, si tomàvem la paraula de sentit amb aquest sentit. És a dir...
Per què vivim? Quina és la raó de viure? En què ve tot això? I com anirà? Bé, tots sabem com anirà. Sí. En el final, allò va dir... M'ha pareix que era en Quevedo, que va dir... Nacer és empezar a morir. Vull dir que... I això, qui més qui manco... Ho sabem. M'ha pareix que en Eduard Ponset, en aquell programa de divulgació científica... Va dir que no estava... Va dir que ell no ho tenia tan clar, que ell se morís...
Ell deia allò que els altres sí, però jo no heu una evidència científica que mai he de morir. Encara, per mi ja... Sé que en Vialvi ho veia, no? Sí, ho deia. Parlàvem aquí i en parlàvem, no? I finalment, mira, va passar. Mira, també li va tocar. I clar, molta gent associa la noció aquesta del sentit de la vida amb el... Sí, ara vivim aquí...
Moltes vegades el sentit de les coses que fem està enfocat a un altre sentit posterior i a un altre i a un altre i a un altre. Fa temps un economista nord-americà va dir que si tu ets menor de 30 anys, això ja ho va dir fa uns anys, i no estàs estudiant xines, ets un beneit.
Per què? Perquè ell veia com estava pujant Xina econòmicament, militarment, com a potència, que era sirioma més parlat del món, el xines mandarín, i que, per tant, s'havia de fer. Té sentit estudiar xines? Sí, per què?
que així podràs comunicar amb més gent, perquè podràs llegir coses diferents, etc. I té sentit comunicar-te amb més gent. Per exemple, els xinesos confucians. Sí, perquè potser m'ensenyen com he de viure. I té sentit que tu pots anar dient que hi ha coses que tenen un sentit immediat, més o manco. Té sentit que vagi a comprar? Sí, perquè així podré menjar.
Comprar en el súper. Així podré menjar. Té sentit que mengi? Sí, perquè si no, no estaré sa o no moriré de gana. I té sentit que... Però en el final hi ha l'últim sentit. És el sentit de la vida. I que té a veure en el sentit de la mort. Perquè tots sabem que allà... Allà hi acabarem. Allà hi acabarem, no?
Bé, ara pot ser, ja fa dos minuts que hauria d'haver posat allà, però vull posar la música, i ara vos diré el que he triat, que és una àrea, que jo de tot, fantàstica, d'una òpera no massa coneguda d'en Borsac, de fet, Borsac no és massa conegut per les seves òperes, però aquesta és més coneguda, i no és massa coneguda, que és Rosalca,
I hi ha una magnífica àrea de ser protagonista, que és una ninfa d'un llac, que és immortal però s'ha enamorat d'un príncep, que és un home, s'estima més que és mortal per poder ser satisfet seu amor amb aquell home, però no sap per on para.
I un vespre s'aixeca, no hi ha estels, però hi ha lluna. I l'ària està cantada a la lluna i li va cantant a veure si sap per on para el seu estimat i li pot fer arribar que ella està esperant que torni.
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, com veus, és molt maca. Jo la recomano i està penjada a YouTube en diferents versions. Si podeu, The Song of the Moon, o la cançó de la Lluna, perquè està dirigida a la Lluna.
Però tornant on érem, que si el sol, la lluna, les estels, aquest contrast entre sol i terra... I després això de les religions, que molt sovint han tingut aquesta concepció que si hi havia de anar un més enllà, potser estava per allà dalt.
Ara ja no ho diuen els teòlegs, perquè saben que per a dalt no és... No sé si diuen que és per qualsevol altra banda, no?
Bé, aleshores, una altra anècdota personal, aquesta no està en el començament, com se desnint de 4 anys, però una vegada amb un professor que era company meu, ja no a fa de nit, ja estava per Palma, era molt viatger i un dia em demana «Home, tu, quines són les ciutats que t'han agradat més?».
I sense pensar-me, no era una cosa que jo hagués pensat abans, me van sortir aquestes tres. I va dir, mira, m'ha agradat molt. Jerusalem, Varanasi, o Benares, i Kyoto. I després vaig pensar...
i que tenen en comú s'estres, que són centres de peregrinació, de religiositat, etc. O sigui, per les religions sabrahàmiques, en el cas de Jerusalem, jueus, musulmans i cristians...
O sigui, pels hindús, i també una mica, sobretot hindús, baranasi, i el budisme gent, tot qui o tot està envoltat, de temple sezen. Aquells que tenen aquells jardins de pedra tan macos són increïbles. Bé, per tant, és vera que té, per mi, una fascinació vora...
les congregacions de gent que van a llocs suposadament sagrats. Ja ho veig un poc com els toros de la barrera. Però m'agrada. No és que m'agradin els toros, però m'agraden aquestes concentracions de gent.
Per exemple, n'hi ha un altre, que és el lloc on hi ha més peregrinació cristiana de tot Amèrica, des d'Alaska fins al sud de Xile, que és Guadalupe, en els afores de Mèxic o d'Efe. I és una cosa impressionant anar allà. I veure com tota la gent va veure la Guadalupeana, que la tracten com de la família, no la Guadalupeana. Bueno...
Però ara estava pensant, curiosament, no vas dir Roma o la Meca.
No, la meca no, perquè no hi havia estat. Sí, però a Roma, per exemple, potser s'ha convertit en una altra cosa. No només hi ha aquesta... Vull dir, comparat amb la ciutat que has dit... No sé si hi ha... Jo crec que tampoc és una peregrinació com la... Jo aquí o tot no he estat, a Jerusalem i a Benarasi, sí. I...
I sí que comportes amb ell aquesta aquesta espiritualitat, aquella gentada. I jo a Roma no he viscut la mateixa sensació. No sé si en Lluís... No, estic completament d'acord. I quan veus aquells cardenals tan ben alimentats que es passen per allà i van a anar als millors restaurants i tal i tal, bueno, sí, no és una cosa... Està com molt turistificat, no, Roma o no?
Més que a Jerusalem, vull dir. No veus aquella devoció? No veus aquella gent que va perquè creu en Balló, perquè combregui massa en Balló? Jo a Roma no ho he viscut a això.
Allà la comunió és amb Miquel Àngel i Rafael. Sí, sí, sí. I allà sí. Però no en la part religiosa i espiritual. Pròpiament religiosa, no, no, no.
Bé, no sé com anem de temps. Quan vulguis. No te queden encara unes corretes per dir. Qualquer cosa també és el millor. Perquè ara el que està molt de moda surt a la premsa, surt a Facebook, surten notícies, per tot, per tot.
que són científics. No estic xerrant de gent incompetent i tal, però científics, metges, que són d'un hospital, de per aquí, de per allà, i que xerren molt d'aquestes qüestions, tals com les experiències d'aproximació a la mort, amb aquell famós túnel que veu en blanc, que, per cert, el bosco té un...
un tríptic que està en el Palau d'Ocal de Venècia, sala dreta, és una representació exactament del que descriuen que han tingut aquesta experiència del túnel de llum. És una cosa curiosa. I després hi ha també altra gent que diu que no, que no, que això, que...
Una vegada el cervell ha deixat de funcionar, ja no existim com a persones, ja no hi ha ànima, no hi ha esperit, no hi ha... Però hi ha gent que ho comença a discutir. Però gent que són físics i metges...
I compta en qualque cas, ja, per exemple, ara fa poc se va comentar bastant i s'ha traduït a l'espanyol un llibre d'un tal Sam Parnia, que és un metge nord-americà, que és sobre una mort luminosa o una cosa així, no recordo bé el títol, però, oi, posant Sam Parnia a Google, tot d'una altra varia. I comença, com a bona anglosetor, amb una anècdota.
I l'anècdota passa, curiosament, a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona, quan ell és un metge nord-americà que no té... I compta d'un cas d'una persona que l'han donat per mort, però no allò que el donen per mort un moment li fan la desfibril·lació aquella i després de pocs moments ja el tornem a tenir en vida.
que després n'hi ha que compten, que mentrestant ells ho veuen des de damunt. Però això, és que hi ha molta de gent que ho compta. Jo en conec, personalment, i crec que no m'enganen els que m'ho compten. Després, com s'ha d'interpretar, és una altra qüestió, que jo no hi entro. Però que hi ha gent que li ha passat, és vera.
I en aquest cas del Vall d'Hebron eren moltes hores en què una persona, en tots els criteris científics normalment utilitzats, havia estat donat per morta. No respirava, el cos no bategava, per tant el cervell no era irrigat per la sang, etc. I després...
i va tornar no se sap com. Això sembla que està perfectament documentat. A no ser que mos engani, perquè avui en dia no saps de quina notícia te pots fiar. Bé, podríem seguir molt més temps, però... I ho deixem aquí fins una altra ocasió. Fins una altra ocasió. Moltes gràcies, Lluís, per haver vengut avui. A il·lustrar-nos, que sempre aprenem. I, si vols, fem ara una petita pausa i tornem tot d'una en el crepuscle en 100 estats.
El futur és ara. Nou a plec de relats d'anamant Nolens.
4 relats de ciència-ficció mallorquina. El futur és ara. Disponible a les botigues habituals. Més informació a amantnolem.cat
Si voleu escoltar rock and roll, pop, folk, country, punk, música experimental ni wave musiquènic, escolta Copinya de Volta Verde, un repàs conscienciós i vertiginós a la música del segle XX, cada dilluns, dijous, dimarts i dimecres, de 10 a 11 de la nit, a Ona Mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Bon vespre, amics del terpuscle. Comença l'habitual secció de ciència de cada dimarts. El vull enregistrar, després us dic, perquè...
I mos acompanya com sempre que enregistrem una miqueta de música. Avui és With You Are Here, de Pink Flight.
So, so you think you can tell Heaven from hell Blue skies from pain Can you tell a bean field From a cold steel way A smile from a veil Do you think you can tell
La primera recomanació que us volia fer avui és que tots aquells que tingueu accés en paper o en digital en el diari El País cercau una entrevista feta a Ludovics Limach, paleoantropàleg francès, on comenten aquesta entrevista com a conseqüència al motiu de la presentació del seu
de seu darrer llibre, que s'hi diu l'última Neandertal, tota una sèrie de reflexions sobre com se va extingir aquesta espècie, m'atreviria a dir comana,
i compta coses certament fascinants i a sa vegada tristes perquè ell precisament una de ses coses que esmenta i que compta aquí és que molt probablement que a final dels Nendertals si bé, i ja han comentat en aquesta mateixa secció altres vegades, tenim multitud de descobriments que mos han mostrat que efectivament Nendertals tenien una cultura, sabien manatjar instruments
saberen creuar en sapiens i que com a conseqüència digui això per exemple la majoria d'aquells que tenim un origen genètic europeu tenim uns quants gens tots que són d'origen neandertal i que gràcies a això per exemple ens hem aclimatat en els climes més freds d'Europa en comparació amb els africans etc. i que per tant haguéssim pogut ser perfectament una espècie viable
i que hagués pogut evolucionar, a un determinat moment se daren extingir. I ell gira el voltant o comenta el voltant d'aquesta extinció, que molt probablement va ser una extinció, diguem, trista, solitària,
no gens en contacte amb altres sàpies, i que molt probablement, com diu ell, va ser com a conseqüència d'un, diguem, d'un suïcidi col·lectiu, no tant a nivell d'individus, sinó en conjunt, com a espècie. És una espècie que, com dèiem, va entrar en contacte amb aquests sàpies i se va trobar
que, a diferència d'ells, endertals eren molt menys eficients, estandarditzaven molt menys les activitats, les coses, les tasques en comú.
I com a conseqüència d'això, el que passava era que els sàpians, els que hem acabat a ser dominants en el món, era una espècie, diguem, més social que no ells, amb moltes més inquietuds i curiositats, que vivia pràcticament per explorar, per conèixer noves coses,
I, en canvi, els nandertals podrien dir pràcticament el contrari. No eren gaire exploradors, no eren gaire innovadors, no eren especialment sociables. I, per tant, el fet de compartir territoris o espais amb altres espècies, amb sots sàpies,
va acabar fent que precisament, digueu-li per depressió o digueu-li per poques esperances de futur, les petites comunitats que formaven els neandertals a poc a poc s'acabassin extingint.
I després en altres coses, per exemple, vull dir, parla de com avui en dia no hem acabat d'aprendre aquesta acceptació de la diversitat. Compte com hi ha cultures, per exemple, africanes que una vegada entren en contacte amb cultures occidentals pràcticament moren, desapareixen.
o com els inuits de Groenlàndia, darrerament dels quals se'n parla tant, de Groenlàndia, no dels inuits, precisament ell es menta, que estan parlant i quasi negociant o invadint o comprant o venent Groenlàndia sense tenir present que allò és sa llar dels inuits, és ca seva, és el seu territori.
i que ningú els està tenint presents en aquest debat, en tota aquesta moguda, que desgraciadament estem sentint dia sí dia també en els mitjans de comunicació vinculades a aquesta folia del senyor Trump. Repeteixo, una entrevista molt, molt, molt recomanable.
So, so you think you can tell Heaven from hell Blue skies from pain Can you tell a green field From a cold steel rain A smile from a veil Do you think you can tell
Fins demà!
Bona nit.
La segona notícia que us volia comentar avui fa referència a un nou estudi, que en realitat diguem-ne una revisió, és un metaestudi, de 37 altres estudis on van participar més de 9.300 persones.
relacionat amb les conseqüències de tots aquests medicaments que darrerament existeixen i que s'han fet tan famosos per aprimar, com puguin ser els famosos Osenpi, Cobi-Gobi, etcètera.
I de molt bé, diguem que el que fa aquesta revisió és demostrar que una vegada les persones deixen de prendre aquest tipus de medicaments, se genera un efecte rebot,
tal com ens podíem imaginar, i no de més això, sinó que se tracta d'un efecte rebot extremadament ràpid, tant més ràpid com més quilos haguessis perdut durant tot aquell procés i com més elevada fos la dosis de medicaments que estaves prenent.
I no només això, sinó que també s'ha de tenir present, per exemple, que els efectes també positius que tenen aquest tipus de medicaments, repetim, mentre s'aprenen sobre el que podria ser el colesterol, els triglicèrits, la glucosa, la pressió arterial elevada, etcètera, també se reverteixen una vegada s'ha de deixar de prendre els medicaments.
Aquesta velocitat de recuperació, per exemple, vull dir, en el cas de Southampeak, se calcula de mitjana, òbviament, en recuperar pràcticament 10 quilos en una mica més d'un any, per exemple. I que bona part després, en aproximadament un any i mig, ja pràcticament,
allò que s'havia perdut s'ha recuperat ja en bona part. Si també tenim present, que si bé no ho recull aquest estudi, altres que han comentat en aquesta mateixa secció ens venien a demostrar que aquesta pèrdua de pes que generen aquest tipus de medicaments en bona part no és pèrdua de greix, sinó que és pèrdua de massa muscular,
Diguem que podríem dir que està endavant un medicament o una opció no precisament massa recomanable. En determinats casos puntuals o en determinats casos extrems en què se necessiti d'haver efectivament una pèrdua de pes, tal vegada sí.
I, òbviament, el control mèdic. Nosaltres hem ja en tot el que són mercats negres i similars que s'han desenvolupat precisament a partir de la efectivitat que...
que han demostrat aquests tipus de medicaments, no ho fan precisament massa, massa recomanable. I, per tant, aquella idea d'haver efectivament arribat a trobar un producte, encara que fos mèdic,
que mos permetés o mos pogués arribar a permetre tenir un pes controlat o podrem-nos donar gust de menjar el que volguéssim, per dir-ho de qualque manera, desapareix en la revisió d'aquests estudis.
sobre el que han investigat, què és el que passa a les persones que han estat medicades amb aquests ocempics i similars en un moment en què ho deixen. És a dir, quan ho deixen, què passen? I resulta que tornarem on érem i a vegades podríem dir pitjor del que estàvem.
haurem de seguir investigant, haurem de seguir seguint la ciència a veure si qualque dia acaben inventant o descobrint aquesta píndola miraculosa que ens faci tenir salut sense haver de fer aquesta cosa tan sacrificada com és anar a fer règims.
I res més per aquesta setmana. Ens trobarem la setmana que ve, on us contaré una mica on estar jo ara en directe, que si no hi ha res de nou seré a la conferència d'en Mateo Valero, que és expert en intel·ligència artificial que està tenint lloc ara en aquests moments, en el Queixa Fòrum de Palma. Per això ja us ho contaré la setmana que ve.
Mentrestant, vols des amb Pink Floyd.
Vida intel·ligent, Anna Maria Antiqui.
Això queda bé sempre recordar. Queda molt bé, això. Queda molt bé, això. Les accions. Sí, sí. Mira, la setmana passada comentava que per primera vegada des de la pandèmia havien minvat els casos d'assetjament a les escoles.
I avui, per començar, vull fer una mica esment a ser dades que convivèixit, que aquí a les Illes Balears no respecta l'assetjament, sinó que hi ha altres protocols, el protocol trans, el protocol de fibra d'assetjament, el protocol de rit de suïcidi, ser dades que la memòria ha entret, no?
I jo troc que són unes dades que no sé si he de dir que escarrufen, però una mica. Per exemple, en el cur passat es van fer 993 protocols de casos de possible risc de suïcidi.
993, molts, molts. Sí, si recordes fa una sèrie de setmanes que també donaven dades d'adolescents que s'havien suïcidat i que també ens va venir com a molt de nou número. Troc que... És molt, no? I més, si tenim en compte que en el curs anterior, en el curs 23-24, van ser 563.
i de culturna pujada enorme. Clar, aquí pot haver o bé que la tractació cada vegada...
Sí, és com el de estesor mig buit i mig pla. Sí, cada vegada... Ara se detecta més. Se detecta més. O qualsevol petit alarma fa que s'activin els protocols. No ho sé. De totes maneres...
Crec que el fet que s'activin, perquè jo crec que és un nombre molt considerable aquí a les Illes Balears, i ja te dic, parlàvem de mil i pico de suïcidis fa un parell de setmanes,
Crec que és una cosa on les administracions, l'autoritat haurien de tenir es ment, no?, de joves que... I, doncs, ha passat ja les temporades de... Si recordes fa uns anys hi havia un...
allà de la Vallena Azul, a través de les xarxes que instigaven un poc en els adolescents, ara sembla ser, o jo no tinc constància, que hi hagi molt de promotores... Reptes sobre això. Reptes sobre això, no?
Jo crec que ara està més diversificat pel que jo he sentit. No hi ha lo millor com això que contaves tu, aquells reptes virals que a vegades hi havia i circumstàncies aquestes, però crec que esperits hi són.
S'ha de dir també que en aquest rit de suïcidi, crec que encara, i això ara a partir d'aquest curs també s'està separant, hi ha moltes conductes autolítiques de joves que per minvar s'ansiedat se fan talls. Sí. Amb una folleta, amb una guina bota. No se pot entendre això com a...
com una anada cap al suïcidi, sinó que els mateixos joves tot diuen que és una manera de calmar-me. No sé fins i tot, però sí. No, no, no. Però se diu, se diu, sí, sí. Són cridades d'atenció, també?
Pot ser. Evidentment són cridades d'atenció perquè quan una persona fa una cosa d'aquestes vol dir que no està bé. I clar, no és la millor manera, però és la manera de calmer-se. Però això vol dir que darrere existeix una problemàtica, existeixen unes dificultats, existeixen unes mancances i que són maneres que aquests joves...
i posin remoi d'aquesta manera, no? No és manera adequada, i que s'ha de fer un treball cap aquí, no? Violència masclista, seràs cancel·lada de convivècits? 105.
Ho trobem molt. També molt, sí. Molt. Que dins les escoles s'hain donat 105 casos de possibles violències masclistes. En molt? En molt, si tenim en compte el que s'està treballant dins les escoles cap a la coeducació i que sembla que...
Els resultats encara, bé, sempre hem d'esperar que són a llarg termini, però jo crec que això ja massa a llarg termini, que no s'arriba a superar. I evidentment també he de dir que en general, vull dir, enguany el 2026 també començàvem a dur un rècord de dones mortes. Sí.
Sí, terrible. I que això duit, diguem, en el terreny de l'escola, tu n'has parlat a vegades que no hi ha... Clar, potser quan pensam en la paraula violència masclista, hi ha tota una violència, una agressivitat verbal que no es manifesta potser en una agressió, en una violència física,
però que és terrible perquè és el dia a dia que viuen moltes al·lotes, per exemple, o altres col·lectius dins el món educatiu, perquè viuen des del punt de vista del professorat o dels mateixos companys uns comportaments que són molt masclistes. Sí, sí.
I això no deixa de ser a la punta d'un ICEB, eh? Perquè dius, si dins les escoles se detecten això, què passa quan és de fora de l'escola, entre joves, no? I aquí, vaig recordar que havia sortit ja fa un temps, un article a la revista d'Injuve,
que explicava precisament era l'explicació d'algunes altres que havien anat a teràpia per agressions, sobretot entre violència masclista i agressions sexuals.
I la dificultat que tenien elles de veure el control que tenien damunt ells, allò del control del mòbil, de dir, men qui és que te telefona, men qui te deixa de telefonar perquè estàs pendent, li fa més cas a l'altre, no?
S'aïllament respecte a ses amistats, no te'n vagis amb aquest, no facis això, no facis allò, no? I lo molt que les costava a ella reconèixer que això era un tipus de violència, no?
Perquè quan elles parlaven de violència masclista i de possibles agressions sexuals, pareixia que només havia d'anar cap a una agressió sexual d'una relació sexual no consentida. I que quan s'arribava a això és perquè ja havia hagut moltes etapes anteriors que elles no li havien donat importància.
Vull fer també esment a una notícia que va sortir no fa massa, crec que era la setmana passada, a unes diaris de per aquí, que un senyor havia estat acusat de violar a una nina de 14 anys.
que s'acabia conegut per Instagram, no? I que les relaciones fueron siempre consentidas. Com és possible que una nina de 14 anys pogués dir això d'una nina de 14 anys? I el que és tremendo és que els mitjans de comunicació a vegades ho reprodueixen. Sí. Un home ha tingut relacions amb una nina, no, no ha tingut relacions, l'ha violada. Sí, no, no.
A l'enganada, perquè és molt fàcil. Ciberassetjaments, 871. El que passa és que només el 23% han estat confirmats. És a dir, hi ha hagut molta activació de casos.
23% ja li val i després també vull fer esment que aquest curs no és que està en l'anterior se va posar en marxa en els centres públics la figura de psicòleg educatiu precisament per fer seguiment de tota aquesta tipologia de casos i les xifres
Diu que aquests psicòlegs han atès a 5.800 alumnes durant un curs escolar. També troc que és molt. És a dir, no deixa de reflectir el malestar dels nostres joves, dels nostres adolescents, que no estan bé. Emocionalment parlant, no estan bé.
Jo crec que s'ha avançat en una cosa, que és que se comença a parlar de salut mental, de salut mental de nins, d'adolescents, i això jo crec que és positiu, i que probablement aquests números que a vegades són tant... És que estan ara reflectint una realitat que fa uns anys teníem una vena posada i no veiem res, no? Sí, ara sentirem, crec, una música que ens has duït.
Sí, perquè fa 26 anys, 24 de febrer de l'any d'Ormil, per tant, fa 26 anys, en Carlos Santana va guanyar 8 Grammys amb aquesta cançó de Supernatural. Mira, que bé. Acabarem amb aquesta música. Bona manera d'acabar amb música. Moltes gràcies, Maria, Maria Tic, també gràcies a en Biel, a en Joan, a en Lluís Pujades, i demà tornam en el Crepuscle en Cent Estats. Bona nit.
I could change my life to better soon
Gràcies.