Tot està per fer i tot és possible.
Bon vespre amigues i amics, benvinguts al Crepúscle, en Cent Estals, us parla en Tomeu Orell. Això és l'edició 3213 de totes les nostres vides. Ja duim 2102 vespres aquí a Ona Mediterrània. Avui és un programa de dijous, dia 2 d'octubre. Hem començat amb aquesta frase de tot està per fer i tot és possible perquè
Entra en Maria i en Joan m'ho explicaran. Per què han triat aquesta frase? Maria. Maria, em dic que és la Maria Antic, perquè aquí tenim moltes Maries, però en Maria Antic et sé que ens ho explicarà. Idò, perquè és una frase que hi ha en el projecte de direcció de la nostra convidada. I és important, recordar aquesta frase de Miquel Martí Pol. Per tant,
La nostra convidada d'avui, Maria Assunció Gallardo Bonat, benvinguda. Segur que després en parlarem d'aquesta frase i d'aquesta motivació que ens mou.
Bielvic, bon vespre, benvingut. Ara m'apareix que el teu micro no funciona? I de robarés d'en Joan Roca, no té problema. Roba una mica, però segur que sí que tornarà a funcionar. Bé, tampoc puc xerrar gaire, segueix costipat. Continua el costipat de dimarts, un costipat que se manté.
No te faran xerrar molt, però sí, escoltaràs com a bon alumne i com a bon mestre. Perquè els mestres també escolten. Joan Roca, tu et més d'escoltar o de xerrar? Jo, del que me deixen. D'escoltar, si puc escoltar, de xerrar s'ha pogut xerrar. Però a vegades els teus alumnes suposa que els haurien de demanar a ells, però deixa't xerrar als alumnes.
Sí, però és que diuen, jo, quan els demanen, com vos agradarien les classes? I te diuen, interactius. I jo dic, per favor, ja venga. Interlectuau. Sí, interactuau, xerrau, parleu, jo us escolto, és que no parlen. No parlen, no ho sé. Maria, tu què trobes? Parlen o no parlen, els joves? Sí, que parlen. Sí, que parlen. Si els deixen xerrar, sí que parlen. Sí, però vaja. Bé, no sé.
Avui parlarem, per tant, d'un centre educatiu, parlarem de moltes coses relacionades amb aquesta educació, amb aquesta ensenyança, i si pot sembla, començant ja amb la sintonia de l'hora dels Salenites.
La nostra convidada d'avui és diplomada en professorat d'Educació General Bàsica per l'UIB i també compta amb un postgrau en direcció de centres educatius innovadors per l'UNET. D'ú porta ja molts anys, 36 anys d'experiència docent i els darrers d'8 anys com directora d'un centre educatiu, del centre Gabriel Baiseca. Té una extensa formació en temes d'educació emocional, competència social
mindfulness i pràctiques restauratives. Ha estat guardonada en diferents ocasions, en diferents premis, en diferents guardons relacionats amb aquesta tasca educativa, en la medalla d'or de la ciutat de Palma, del 2012, per exemple. I també, darrerament, ha rebut el premi Ramon Lluit el 2025, del qual parlarem d'aquí poc.
I a la nostra convidada d'avui li agrada començar aquesta parlada, aquesta xerrada amb Moon River. Moon River, wider than a mile, I'm crossing you in style someday.
Oh, dream maker, you heartbreaker, wherever you're going, I'm going your way. Two drifters off to see the world, their sun
Benvinguda de nou, Maria Assunció Gallardo. Bé, jo dic Maria Assunció, no sé si... Assun Gallardo, jo he vist també en els mitjans que ha aparegut...
Per què començàvem amb aquesta música de Mancini i no amb la veu d'Audrey Heppler? Per algun motiu especial? Sí, un motiu molt clar. Jo sempre he traducint a sort i en educació és molt important tenir una família que sempre ha acompanyat la passió per l'aprenentatge i l'ensenyament. No eren professors ni mestres que els dos, mon pare era pintor, escultor i escriptor i aquesta cançó m'ha recordat moltíssim a mon pare.
I és una cosa que sempre m'ha inspirat molt. Que bé. Bé, jo he dit que des de la seva formació com a professora, com a mestre, ja ha 36 anys d'experiència i docent. Com ha canviat això de semestre? O d'una altra manera, quan nosaltres començàvem aquesta entrevista solen demanar per què Nassun en els seus, no sé si d'avui, de nou anys, decideix semestre.
Jo crec que ho vaig decidir abans, jo de petita era la típica persona que donava classes a tots els amics i jugava a donar classes a les monieques i era de sempre, mon pare tenia una acadèmia de pintura també, però jo no crec que sigui per això, jo crec que és una vocació que se du de dins i respecte al que m'has dit que ha canviat en aquests anys, jo contestaria que massa poca cosa.
sí que ha canviat la manera de fer desprofessorat perquè si no crec que l'educació a Espanya s'hauria enfonsat fa molt de temps. Però és molt curiós llegir un llibre, La rebel·lient de les musses, que xerra d'un institut de Madrid que ha fet un canvi pedagògic que els darrers anys fa molt de tal,
I bé, és impressionant aquest llibre, jo crec que jo de vegades el llegies que començo a suar, però sí que és vera que té una part molt important que fa la reflexió que diu, jo crec que a la gent li agrada anar a votar a col·legis electorals, perquè gent de 70 anys entra en el col·legi electoral i s'hi troba, s'hi troba amb els mateixos pupitres, s'hi troba amb els mateixos passadissos, això és una barbaritat, vull dir, és contingut,
el contingut ha canviat, però el continent és exactament el mateix que record perfectament les meves aules i són iguals, són aules molt tancades, molt poc comunicades entre si, amb el mobiliari, els tipis pupitres. Si no són els mateixos pupitres com a mínim estan pensats de la mateixa manera. Jo tinc pupitres del 75.
I són iguals. Aquests no tenen obsolescència programada. No, però crec que... Crec que seria una part molt important perquè l'estètica és molt important i l'estètica moltes vegades condiciona les maneres de fer i obrir. Crec que seria molt important perquè canviar l'educació. Sí que dins d'aquests mateixos espais feim esforços, però...
Ara pensava en una altra cosa, els olors, avui s'anava amb una amiga i me'n contava ella, encara me'n record de l'olor de l'escola de quan era petita, pot ser, potser això ha canviat, potser són uns altres olors, però sí que és vera que tens un nen nint, si tornes a la teva escola, jo record, el pati m'apareixia enorme i resulta que no era tan enorme, però tu fas una pel·lícula.
En Joan Roca tenia una pregunta. Bona hora baixa. Si ara te demanàs quin d'aquests 4 factors creus que és més nociu per a l'educació, quin me diries? A, els currículums, B, les metodologies, C, les ràtios, D, la inestabilitat de la normativa. Quin d'aquests 4 és pitjor?
crec que no et diria cap dels quatre, crec que et diria un altre. Crec que et diria sa mirada desprofessorat cap a sa alumnat, sa normativa per desgràcia mos hem acostumat a Espanya, jo tinc una camiseta que posa des de sa mateixa, des de caball jo com començar, tetxades totes les lleis educatives i me les poso de vegades en les claustres per riure un poc.
en el final és el mismo perro que es tocó llar, vull dir, la normativa i els currículums, crec que sí que hi ha una intenció de millorar, però no pot ser que una llei educativa no pot tenir un impacte en 4 anys sense avaluar i sense res tornar a canviar una altra llei educativa, això és una barbaritat. Les altres coses que m'has dit eren els currículums... Tu abans has dit que...
mobiliaris de fa 50 anys, però els continguts dels currículums, molts d'ells són també mateixos de fa 50 anys. Exacte, no és un tipus d'aprenentatge que s'adapti a l'alumnat i que s'adapti a les necessitats d'aprendre a l'alumnat. To coneixem, sobretot si vosaltres també sou docents, que hi ha altres països que tenen un currículum superflexible. L'alumnat escull, quins itineraris vol agafar, hi ha una flexibilitat enorme.
però també és vera que les ràtios són molt més baixes, hi ha una inversió tremenda. Jo crec que ara mateix a Espanya estem en el 4,9% dels productes d'interior brut d'inversió en l'educació, és un dels països que la té més baix. I després hi ha xerrant de zones com a Balears, que tenen un flux d'immigració molt important, i els centres educatius estan quedant petits. Nosaltres som un centre d'atenció preferent, que en teoria tenim ràtios tancades a 20,
i és que no poden, per molt que vulguin, perquè aquests alumnes no poden estar escolaritzats. I la percepció social de com d'important o no és la formació? Creus que és també un factor que ens condiciona molt? Condiciona moltíssim. Una família que doni pas a la formació i que ho consideri un fet important, aquesta alumna estigui a la zona que estigui, tindrà èxit.
una família que no doni, però és que no hem de pensar que no només són les famílies de barris com els meus, és que no donen, jo crec que és quasi el contrari, té moltíssimes famílies que li donen moltíssima importància perquè no han pogut excedir. Hi ha famílies de fills de professors universitaris que no donen suport al centre educatiu, no donen suport a l'escola i clar que és un factor que té un impacte tremendíssim i després a nivell de...
a nivell del que és la percepció de la figura d'un docent avui en dia, crec que Espanya és un país que hauria de fer una aposta tremenda, perquè jo crec que els docents, i no ho dic per jo, els docents en general són herois, vull dir, és una de les tasques més, per no dir-se, més importants,
a nivell social, perquè poden xerrar de metges, poden xerrar d'altres professionals que en una societat tenen un pas molt important, però tots han hagut de passar per mans de qualcú que els ensenyés. Sí, però tenim prou autoestima els docents de preix. Has parlat de col·lectius que tenen un ego bastant desenvolupat. Jo crec que són massa bons enlots.
Crec que la gent que escull la docència, des de la vocació, són persones que se senten prou pagades en el que reben de l'alumnat. I de vegades estan assumint coses que no haurien d'assumir. I crec que aquesta és la part que nosaltres, mentre veiem que els alumnes aprenguin, tot això ja és tan important per nosaltres, i és una cosa que ja ens omple, que és com aquell...
xerra, que jo continuaré fent la meva, perquè sé que la meva tasca és tan sumament important, que me dóna igual el que digues la societat, me dóna igual, crec que som un poc conformistes. Sí, perquè a més, el que no es fan a nosaltres de la administració, hi ha col·lectius que ja haurien cremat ministeris i conselleries. Sí, sí.
però jo crec que tampoc aquests altres col·lectius tenen el pagament que tenen els altres cada dia, jo crec que això també equilibra molt, equilibra, no dic equilibra a nivell personal, des de debò equilibra moltíssim, però crec que és una de les parts que fa que no tinguem aquella força de, si tot el que tinguessin dins les aules fossin problemes, més els problemes de limitacions, de ratios econòmics en un centre educatiu, el sueldo tampoc és per tirar coets, ja ho saben tots,
crec que sí que la gent remogaria bastant més, però crec que hi ha tota aquesta altra part, és que si no, no hi ha una explicació. I Ventura, una forma de remogar a la crisi que falten 200 per tot costat? Jo crec que més que una manera de remogar és un símptoma.
És un símptoma, perquè no sé, sí, jo crec que o has de tenir una vocació tremendíssima o ja la gent no se dedica a aquesta professió. I sí, també jo crec que la societat ha canviat.
Crec que nosaltres ens van educar molt en els valors, estaven molt connectats amb el futur, amb el que volien ser el dia de demà i sabien que hi havia un futur, perquè hi havia un futur. Avui en dia crec que hi ha una estabilitat social tan gran que no tenen aquesta visió de la millor llarg plaç de tot el que
tot el que rebrà fent feina amb això i clar, jo crec que se'n mira més els sueldos, se'n mira més altres coses. I crec que això també influeix moltíssim. I després també, que és vera que avui en dia, si no hi ha un programa molt ben estructurat i molt ferm a un centre educatiu,
molt de problemes externs en el centre que ha fet en el centre, problemes de setxes socials que després acaben esclatant dins del centre educatiu, problemes amb les famílies, problemes amb l'alumnat de manques de respecte cap al professorat i de manques de respecte cap als companys. És que ara mateix realment no és una professió tan dolça com la que jo imaginava.
Això s'ha de construir, això ho han de construir entre tots i el que no podem fer és mai tirar la taula perquè aquests alumnes són les persones dels futurs, o sigui, són les persones que seran responsables de la nostra societat en el futur. La nostra convidada d'avui ens ha demanat que soni aquesta música que també ens agrada molt, ens agrada tant en aquest programa que fins i tot et sintonia d'una secció.
Gràcies.
Bona nit.
Complicat això de té una cançó així. Avui parlàvem d'educació i ha triat aquesta peça d'una pel·lícula molt coneguda. Per què aquesta cançó? Perquè sempre hi ha llum darrere la pluja i la tormenta sempre.
Sempre hi ha llum, fins i tot aquesta art de Sant Martí que sempre trobam, això compensa aquesta situació. No sé si a vegades ens ha passat amb aquesta professió que és una vocació de mestre, que anàvem com a dos extrems. Va a una època que semblava com si la professora era facilíssima, qualsevol persona podia ser mestre,
i que a més tenien unes vacances meravelloses i ara la societat sembla, pel que dèiem abans que falten mestres, sembla que estic carregant molt les tintes sobre el malament que se passa sent mestre. També jo no sé si són les xarxes socials i que molta gent
més aviat ser gent jove, no tantes més veterans, potser estan traslladant a xarxes socials coses que passen en el dia a dia d'una escola, que segur que són coses molt dures i que a vegades hi ha conflicte, però no sé si a vegades aquesta exposició que hi ha tan pública de coses que passen
Jo a vegades que segueixo mestres a Twitter, em sorprèn aquesta facilitat per contar que m'ha passat això a classe... Hi ha un conflicte que sembla com si s'estan magnificant, tot i que la situació pot ser complicada a molts centres.
Quina opinió. Sí, jo crec que influeix moltíssim, jo crec que les xarxes socials tenen una part molt positiva, que és la connexió, però tenen una part molt negativa que crec que encara no hem vist ni el principi, vull dir, perquè crec que això a mesura que passin els anys serà molt pitjor encara, perquè cada vegada hi ha més dependència i perquè cada vegada s'utilitzen per coses com aquesta. Crec que també hi ha com una...
una societat de la queixa i de la falta de valentia i de la falta de coratge. Quan tens un objectiu, tots al llarg de la nostra vida quan han tingut un objectiu sempre ha hagut una lluita.
Jo no veig diferències entre, jo duro ja 36 anys fent feina, i jo no veig diferències entre el pas de la tasca abans o el pas de la tasca ara. Quan tu tens la mateixa mirada, la tasca sempre és la mateixa, i la tasca és que tu tens davant un alumnat
que és el més delicat que hi ha en aquest món, perquè tu no saps aquell alumnat, aquella persona, aquella nina, aquella nina, on pot arribar, i tu no has de ser aquesta persona que es penyi. El que pot arribar és el potencial d'aquesta persona. Jo no sé si tens endavant un premi Nobel. És que el puc tenir tranquil·lament. I la meva tasca és una tasca, una responsabilitat tremendíssima. I la queixa no entra dins la responsabilitat.
La meva tasca és agafar aquella persona i donar tot l'espai i tot el que jo puc aportar a aquella persona perquè pugui arribar a assolir el màxim de si mateixa o de si mateixa.
A la concessió del Premi Ramon Llull del 2025 se li reconeix la seva tasca de transformació del centre en un lloc de referència per aconseguir que l'alumnat sigui protagonista i on s'ofereix una educació que supera les dificultats i fomenta la cohesió social.
són paraules majors, que l'alumnat sigui protagonista, això com ho feis? La primera cosa que vull aclarir és el que aclarir cada vegada que he anat a la ràdio. Aquest premi el considero un reconeixement per a tots, de qualsevol nivell,
crec que ha estat un regal per tota la comunitat educativa que se reconegués una tasca, han agafat la nostra, bé, però crec que aquest premi l'hauria de tenir tot docent a casa seva o quasi tot docent, tampoc han de ser exigiarats.
i el de com se dona protagonista l'alumna, com ho he dit, fiam-nos d'ell. És que moltes vegades nosaltres, no sé, et poso un exemple, la part del programa de convivència que tenim nosaltres en el centre, el pas del programa de convivència de l'alumnat.
són ells els que fan les mediacions, són ells els que gestionen, han arribat a fer mediacions entre una mare i un professor, han arribat, però clar, si nosaltres no confiem en l'alumnat, el que estan fent testials i sales, perquè quan ells assumeixen que tenen una responsabilitat, però no només amb això, també és la responsabilitat a nivell d'aprenentatge, si jo li don tot paït a un alumne,
Ell no té cap responsabilitat amb escoir què és, com ho vol fer, quins materials vol utilitzar, què és el que li va bé, si tot està molt tancat és molt difícil que aquell alumne somersqui responsabilitat. Sembla molt difícil això, però al final és que és molt més fàcil que l'altre. És un canvi de mirada.
Tu mires a través del prisma que aquest ni no que es tenia d'arribar al màxim i mires a través del prisma que és autònom, és responsable i és capaç i te surt tot això? No fa falta... Maria. Fa uns dies també d'aquest programa parlàvem d'un estudi de la OCDE i parlava de les desigualdats.
Com podem arribar a un centre que està a una zona que et son goldeu, que tothom sap de què m'estan movent, bunts 70 i escaig de gent immigrant.
Com es pot igualar un alumne? Pot arribar a ser un premi Nobel, no sé si tindré darrere. Com podran arribar aquests allots? Què han de fer perquè puguin arribar precisament a tenir uns estudis postobligatoris, uns estudis universitaris i evidentment que tenen les capacitats però no tenen les oportunitats.
donen les oportunitats. Això és el nostre model de centre educatiu, tota la part organitzativa, tota la part metodològica, tot està en funció d'aquestes necessitats. Nosaltres no hem fet res per moda, ni perquè estava de moda el presentatge cooperatiu, ni perquè estava de moda la mediació, ni perquè estava de moda una altra cosa. Sempre ho hem fet perquè hem detectat que hi havia aquella necessitat. Pal·liar, ampliació del temps formatiu, ha de ser gratuïta, sí, ho hem de fer.
Ells han de tenir el mateix punt de partida que els altres, han de poder fer teatre, com ho feien? Doncs voluntariat educatiu. Voluntariat educatiu dels mateixos docents. Han de tenir demanant aquí i demanant allà, sí, és molt difícil. Nosaltres ara fa uns anys se va fer un...
un pacte en l'administració, en la Conselleria d'Educació i l'Ajuntament, tenim una plataforma en el barri de Sant Gorlleu que estan totes les entitats de les zones representades, hi ha una comissió educativa i va ser arreu d'això que la Amanda Fernández van dissenyar aquesta idea de centres preferents.
això que era, era establir quatre coses clares, per exemple, no hem d'estar tot el dia cercant com poder fer una escola d'estiu, una subvenció de la Caixa, una subvenció d'Ajuntament, una subvenció de no sé què, ha d'haver una partida de subvencions per aquesta tipologia de centre i per aquestes zones que siguin estables amb estents i que sabem que cada any compten.
hi ha molt bona intenció però després les coses queden a mitges. Aquest estiu no ha hagut escola d'estiu a Sant Botleu. Què han fet els alumnes? Com que estem allà tot l'estiu perquè hi ha molta feina quan fas fer-se coses d'aquesta manera, has fet pae i després les nits venien allà i els hi van posar una piscineta en espat.
ha d'haver valentia per fer això. I jo crec que de vegades també un poc arrell del que deia ell. Crec que aquestes zones són les que menys mos queixam i les que més lluitam. Perquè clar, perquè els nens estiguin a l'altre nivell, hi ha un esforç molt gran darrere. Hi ha vegades que les famílies donen suport, però hi ha moltes vegades que les famílies donen suport.
per raons culturals o per raons de lo que sigui. I clar, però si a mi me donen una partida de tant de dobbes o una reducció de ràtios de tal o qual, els altres també volen. Jo no sé, jo recordo una vegada una conversa amb la Maribel González que fa anys que mos vas posar el menjador escolar, fa anys, o crec que era el primer any que jo li he llegit, el primer de 8 anys.
i un dia mos va seure, uns quants directors, i mos va dir, venga, paren arreglar les menyes d'escolar, tal i qual, li va dir, mira, ara ja no hi ha ous i patates per a tothom. Anem a fer una truita, en el que quedava de remanent econòmic, i anem a repartir,
els bòsils de truita en funció de les necessitats de cada centre. Jo se ho vaig trobar fantàstic. Però és molt mal de fer perquè, ah, bueno, jo també tenc molt d'alumnat estrany, ah, bueno, jo també tenc molt d'alumnat nese, no ho sé, i que naltros mentrestant no mos queda un altre que anar fent.
perquè si ho deixem anar, nosaltres per exemple també el de convertir el centre en un CIPSO, sí que ens ajuda moltíssim a acompanyar l'alumnat. Hem passat de tenir alumnes, no perquè el centre educatiu de referència, que l'institut de referència hi havia una coordinació molt intensiva al llarg de l'any i sempre han acompanyat molt els nostres alumnes, però clar,
És un institut enorme on no estan de muntells i aquests alumnes es perdien. Quin institut seria de referència? És el Surede i Blanes.
i no és que no hagués, sempre hem estat superpendents dels alumnes, acompanyant-nos, però se perdien, ara nosaltres tenim enguany la primera promoció de quart de l'ESO, no tot titularan, ni a que aniran a alter, però se mol han perdut dos alumnes, no més, de 50, abans titulaven dos o tres, això fa una diferència també, que ha estat una aposta de l'administració, tant de l'administració antiga com de la d'ara, que tot això també s'ha de dir.
perquè en un primer moment ens van posar primer i segon de l'ESO i després no han aturat fins que ens han posat 3 o 4 de l'ESO. Crec que és això, crec que és una qüestió de valentia i crec que és una qüestió que els centres educatius en general ens donen compte que cada centre educatiu té unes característiques i té unes necessitats que s'han d'atendre.
No crec que seria necessari a Palma fer una cosa semblant a un moment donat que hi va haver una sèrie de centres que van arribar a baix i van dir que han de reformular tota la zona i han de fer que
que a tots els centres hi hagi tot tipus d'alumnat, això no seria interessant? Nosaltres estem a la xerxa, perquè hi ha una xerxa per evitar la discriminació, persona i tal. Però és un debat dur, aquest debat, perquè te donaré dues raons. Una és que està molt bé que els nostres alumnes ens envien a un centre, a Saina Moll, per exemple, a un centre de Palma.
i que tinguin un transport públic perquè les famílies no atenen, etc. Però també tenen dret a sortir al carrer i jugar amb els seus companys de l'escola, que és una part que sembla molt lleugera, una frase molt simple, però té molt de pes. I després també puc contar una anècdota dels nostres centres,
que precisament per intentar equilibrar això, que ja començaven a tenir un cert, bueno, no saben conèixer les maneres de fer i tal. Varen fer com una campanya, entre comates, per Esquerra Aragó, a veure si també venien alumnes d'Esquerra Aragó, va començar a venir gent d'Esquerra Aragó, va començar a venir, varen tenir fills de professions, bueno, bastant reconegudes i tal.
En escat d'un any, un any i mig, totes aquestes famílies se'n van anar. I jo puc contar que quasi tots els casos va ser venir a dir que tenien moltíssima pena perquè els encantava el centre, la manera de fer, i els encantava, però que quan havien començat a convidar els seus fills a aniversaris i a coses a Son Gollleu, s'havien assustat.
que tampoc han de ser, vull dir, jo, se pot ser molt valent i se pot ser molt tal, però quan tu tens un fill i el conviden i a una plaça de Sant Gonleu, amb tot el que hi ha es voltant, estan allà celebrant la festa, amb tot el que hi ha allà, crec que, no ho sé, crec que el millor és demanar massa, no? Has fet de... Aposta't a dir que jo ho veig perfecte, però en un poble no hi ha les diferències tan abismals que hi ha a Palma.
en un poble hi ha centres de referència i està massa xerxa i continuarem lluitant per això, però crec que no ha de ser una cosa
que els nostres alumnes puguin anar a prop del Passeig Mallorca o que puguin anar... No ho sé, eh? És la meva opinió personal. Crec que hi ha coses que no s'han tingut en compte amb això. I encara així estem a la xerxa. I apostant per això, perquè els nostres alumnes han de poder treure i els altres alumnes han de poder venir, però com que tenim l'experiència de lo que passa després, això s'ha de fer amb molt de seny.
Parlaves fa una estona abans de lo de servitratge, no sé si volies dir una cosa més. El tema de servitratge, de la mediació entre els propis alumnes. En una època que s'està parlant molt que en els centres, a vegades, en els patis, en els passadissos, allò on sigui, hi ha conflictes.
i s'han de solucionar. Veig que tant en els processos d'acoïda, l'organització dels grups, implicaven aquests al·lots perquè tinguin s'empoderament, empoderar l'alumnat i que moltes vegades sigui s'encervitratge del professorat.
Com ho veuen els mestres, els professors? Perquè els professors sembla que tenen molt que dir en tot el que passa dins l'escola i que un moment donat, a part que ells dirigeixin o formin en aquests alumnes, però com se viu això en el dia a dia? Que els mestres diguin m'han llevat una miqueta d'autoritat o no?
En el principi va ser un pot difícil i no va ser per això. En el principi és vera que, clar, pensa que nosaltres vam començar amb el programa de competència social i educació emocional fa de set anys, que ningú em parlava d'això, quasi. Ara se'n parla molt, però... Ara se'n parla molt, però fa de set anys érem uns hippies.
I ja és vera que al professorat en el principi li va costar molt entendre que quan un conflit està encara molt recent han de desactivar la bomba, els va costar molt entendre que potser avui no podien gestionar aquest conflit amb aquell alumne i la persona, hi havia un diàleg restauratiu i havien d'esperar l'endemà següent, ara ja no els hi costa en el nostre centre.
I jo crec que no els costa la part aquesta per dues raons. Una, perquè és un orgull que els teus alumnes siguin capaços de fer això i que ho facin amb la capacitat que ho fan, que jo de vegades naltros tenim la comissió de seguiment de les mediacions, de cercles els teus operatius que fan, i bueno, és que els escoltes i dius, mare meva, jo a la seva edat,
No sabien ni aquest xerrar ni aquesta manera que tenen de xerrar, aquesta autoritat que tenen ja de per si perquè se'ls ha donat de petits, no? I sobretot perquè se'ls ha format molt des de petits a tots. I hi ha aquesta part d'orgull i hi ha aquesta part que els professors poden canviar el rol.
Clar que me diuen, i clar que quan hi ha altres conflictes en greus d'agressions o agressions físiques o agressions verbals, mai ho fan ells. Però hi ha tota aquesta part en què el professor pot fer un rol d'acompanyament, de xerrar amb les persones implicades, de fer un seguiment, de fer una reflexió, i jo crec que és un rol molt més guapo, és un rol molt diferent.
crec que dóna moltíssima més autoritat perquè una cosa és que ells medin en un conflicte i una altra cosa és que hagin de dir-li al professor això ha anat així o de... Què és més difícil enllàixer aquestes pràctiques, aquestes dinàmiques de mediació entre amb alumnes de, posem per cas, tercer cicle de primària o amb alumnes de segon cicle d'ESO?
Depèn. Nosaltres, per exemple, sí que vam començar amb alumnes 3 a la primària, però perquè tu hi ha una formació des dels 3 anys de programa de competència social i educació emocional. I llavors va ser una passa natural. Sí que és vera que hem assessorat altres centres que han començat a ESO i si no hi ha una part prèvia de formació de l'alumnat és molt més complex. No vull dir que no se pugui fer, però és molt més difícil. Però això passa...
També passa que hi ha instituts que tenen una trajectòria molt gran i molta experiència en pràctiques restauratives, en mediació, en el que sigui, i els hi venen alumnes de primària que venen d'un centre que no té aquestes pràctiques. El mateix problema tenen. Jo crec que la continuïtat... Hi ha una frase que jo he dit sempre, lo bueno si breve dos veces bueno.
si és millor fer una cosa i que la faci tot a centre i que tingui una continuïtat, perquè això és el que t'impacta. Que un nivell faci una cosa, que l'altre no ho faci. Que ara de cop, a segon de l'ESO tenim alumnes, mediadors, jo som dos de posar un petapuntes, dic a primer i a tercer i a quart. Vull dir, no és... Perquè tot el que passa en educació emocional i convivència ha de ser una cosa natural.
És un procés en què tu els dones unes eines i ells demanen més. Ara ja ho sé fer. Què més puc fer? Continuem. Després passen a eso. Volem fer més? Què podem fer? Vostres formàvem els alumnes de primària. Ara volen fer més? Què fem? Anem a formar alumnes de fora. Sempre estan demanant més. I cada vegada que demanen més, més aprenen i més...
autoritat moral tenen per desenvolupar. I després te passa això, que les pràctiques restauratives també entren, les demanen perquè els fan sentir bé, en pràctiques restauratives en cercles, quan els demanes el de matí, com te sents, doncs
Hi ha molta confiança, de vegades tamoll amb barbaridats, perquè tenen realitats a casa seva terribles, que potser acaben de passar fa una hora o van passar ahir. Què fas a aquesta alumna? Li dius, ai, tinc greu que me sap, ara treus quadern de matemàtiques. A partir d'aquí va sorgir lo de mindfulness. S'hable d'escolta, per atendre'ls-los. Jo crec que és una cosa natural, sempre.
I vosaltres per saber que hi pugui haver dos alumnes, és a dir, els que actua dins del centre i els que després actua fora. És a dir, aquestes dinàmiques... La mateixa persona. Sí, la mateixa persona. Aquesta forma d'actuar, de fer, aquesta forma d'entendre la relació entre les persones que poden aprendre, poden dur a terme dins del centre, i va fora del centre, en aquell entorn tan complex, també és projecte o no?
Jo crec que sí que té un impacte. No vull dir que no hi hagi alumnes que fora de centre no tinguin amistades peligroses. Això està més clar que s'aigua. Però són alumnes que encara hi ha així
Han continuat estudiant. No han deixat de venir a classe per dedicar-se al que mos passava abans, que de vegades trepitxar un poquit, se treuen un dobbes i lo que sigui. Per tant, sí que té un impacte. És vera que no poden tenir la mateixa cara en el centre.
quan tot és respecte del professorat i quan hi ha un clima molt agradable d'estimació i d'enteniment que sé que poden tenir en el parc quan se'n van el vespre a les 8 i veuen com venen de vegades, no? La resposta no és la mateixa. Sí, també per això de la interacció entre els centres i la barriada.
Sí, no, té impacte, t'ho puc assegurar que té impacte, vull dir, té impacte en altres, si tu passes, els nostres alumnes estan a la plaça del Sengüell, jo passo en aquest molt tard, moltes vegades, i els cap de setmanes quan no hi ha un bon i una bua ja has d'anar de vegades, i els abous allà estan jugant a futbol tranquil·lament, estan xerrant, no veus segon què.
I és el nostre alumnat, però no és només el nostre alumnat, perquè els altres centres també fan molta feina amb això. Jo crec que serà una altra generació, i naltros ja ho hem començat a veure. Clar, jo ja dur molt d'anys, jo ja he tingut, i ja que de seguida, doncs, se casen joves i tenen fills joves i tal, jo ja tenc alumnes... Has tingut fills d'alumnes... Pre dins ja, i pre dines.
M'ho diuen que mi abuela estudia contigo, i t'ho dic mare de Déu. Estan ja pa los óleos. Però bueno, és la veritat. I tu veus com canvien, vull dir, aquests papás i aquestes mamás que han passat pel centre. No, mi niño, el parque no va, eh? A bailar el parque solo, con lo que hay en el parque.
Escolta, ja estàs cuidant, venen a les reunions, atenen, entenen les coses d'una altra manera, jo crec que això sí que tendrà un impacte. Quin problema té, el que jo he dit sempre, és l'esmita de Sissifò, vull dir, quan aquesta gent està establerta, o quan ja té una mínima, unes mínimes ganes d'anar una passa més enllà, se'n van desbarrir.
I torna a venir una altra vegada gent. Ara mos està passant moltíssim. Ara en guany, no sé, no sé què vull dir vos, però pot ser ja anem pas 30 alumnes novinguts. Paquistanis quasi tots, etc. Desconeixement de la llengua, famílies que també, bueno, els paquistanis, hi ha una feina darrere, ara mateix, perquè...
venen molt culturalment tancats, etc. Però és que totes les llentes que havien fet feines estan anant. Se'n va a Alemanya, se'n va a França, se'n va a altres zones de Palma, se'n va a un poble. I jo dic, mira quina sort tindran els que els rebin. Perquè ja van amb una idea completament diferent. I això és un pot també el que li passa a Son Golicos. Són coses que he comentat bastantes vegades.
que crec que en barris com aquest també s'ha de fer una inversió a nivell urbanístic i a nivell de serveis molt valenta, perquè si ja ens vulgui quedar. Però clar, de vegades te diuen, a mi una hora no diré aquí, ni diré quan, però una vegada me van contestar en algun situació en aquesta hora. Això és fortíssim.
Sí, és clar, la pàgina web està plona de Harry Potter i jo no puc estar sense que m'ho digui. Perquè un projecte de gamificació, no? Això és una cosa natural també. Clar, nosaltres teníem, diguem, és com una taula que s'aguanten quatre potes i teníem tota sa pota de...
la competència social i educació emocional, tota la pota de coneixement i creació de comunitat, que són les pràctiques restauratives, el diàleg restauratiu i la rota de l'expressió afectiva, tota la pota de mindfulness, d'escoltar-los, que poguessin connectar, però mos quedava una part molt important, és la que a nosaltres li donava molta importància, que és la part de valors, valors universals, que jo crec que ara mateix se dona massa poca importància, no en els centres educatius, sinó en la vida en general.
I clar, era molt difícil perquè a nostres alumnes una cultura pot tenir uns valors que són diametralment oposats a aquests d'una altra cultura o que representen coses que no tenen res que volen i que de vegades xoquen entre si.
I aquest projecte de valors és, clar, agafar Harry Potter no és un clàssic encara, però ho serà, com les cròniques de Nàrnia, com el Senyor dels Anillos, perquè tots els llibres clàssics el que tenen és això, que són llibres que representen valors universals, que no passen de moda, i la lluita del bé contra el mal, etc. Clar, Harry Potter representa uns valors universals meravellosos.
fàcils de percebre, fàcils d'entendre. Els personatges, és molt fàcil que els nins se'n donin compte del que és un valor de justícia a través del que fa Neville Longbotton. És molt fàcil que puguin xerrar, puguin entendre què vol dir justícia. És molt fàcil que puguin detectar un valor de valentia en aquells personatges i puguin xerrar del que és la valentia
què significa ser valent en un espai com a São Gonleu? De vegades en un espai com a São Gonleu la valentia és supernecessària per ser obre a dir no. Què és lo que és ser lleid, lealtat a un mateix? Què és lo que és ser fany de la operació i ses ganes d'aprendre? Tot això està claríssim i a damunt. En Harry Potter viu de baix d'una escala, en el hueco d'una escalera, i arriba un món on tot és possible.
on ell creix, on té una comunitat, on se l'acompanya i on tot és possible fins que desplega tot el seu potencial. Per això, Harry Potter. No és que estigui en tot lo dient Harry Potter, però a més és supermotivant. A en Nilsa li encanta i als profes també.
Podríem dir que Harry Potter és la quarta Potter. Totalment, és la quarta Potter. I això, llegir que parlàveu de la presentatge de valors i també la capacitat d'autovaluació personal, afavoreix que ells mateixos puguin avaluar en aquest progrés en el món dels valors.
se fa cada, a més és una cosa que impressiona moltíssim, perquè si gent que ve no vinguda al centre, professorat o gent que mos va visitar, de vegades se queden com molt estaurats, no? Cada trimestre se fa, això és com una gamificació, no? Ells estan a una casa i han d'anar assolint uns valors per poder passar a l'altra casa i tenen uns privilegi, se pot pujar davallà de casa, etcètera, després ficant per mig de mentors, jo què sé, ficant moltes coses per mig.
Però lo més important d'aquest projecte és que cada trimestre hi ha el consejo de Hogwarts. I el consejo de Hogwarts se reuneixen tots els alumnes en espat i en les túniques, tot en una túnica negra i una túnica de Quidditch, i ja només.
Entrar, perquè s'estan xerrant d'alumnes des de 3 anys fins al quart de l'ESO. Només entren a l'espat, hi ha un silenci, perquè se'ls demana, això ha de ser una cosa molt solemne. I això els va molt bé, aquesta ordre, aquesta solemnitat, i perquè és com molt caòtic, són molt leu, i llavors que hi hagi tota aquesta part tan solemne en el centre, i esperen allà amb el sol el silenci, i van entrar de ses aules,
i les aules se cobren un poc més de l'habitual i se col·loquen en cercle i estàs tutor i algú que vulgui anar allà a donar suport i s'han deixat d'un amb un i han de demanar i els demanen a quina casa pertanyen i a quina casa aspiren i quines normes o quins valors havien de assolir.
I fan una autoevaluació tan tremenda, aquests alumnes, davant de tots els companys, tan sincera i tan tremenda, que és que la gent s'impressiona de lo en sèrio que s'ho prenen. No tenen cap mania de dir, mira, no, jo no he estat gens honrat. Per exemple, darrer consell, unes alumnes que no sabien que havien copiat, de tercer de l'ESO, i van dir en el consell, havien de passar a Gryffindor,
ho feien tot beníssim i tothom esperant que passassin a Gryffindor i van dir no, naltros no només no podem passar a Gryffindor sinó que hauríem de tornar a Slytherin perquè no hem estat honrades no hem estat justes amb els professors no hem estat honrades i no hem estat lleals a naltros mateixes ni hem fet esforç que tocava per tal perquè varen copiat l'examen així de clar, se'm van anar a Slytherin de cap després bramaven però bueno són coses que funcionen
36 anys donen per molt. Alguna cosa que l'hagi decebut.
Per el que sigui, una alumna, un professor, algú de l'administració, una situació que diguis, aquí m'he trobat totalment decebuda, perquè crec que si li demanàssim coses bones, me la diria moltes, perquè és molt gratificant, evidentment. I coses que l'hagin decebuda?
M'acosta molt, no som capaç de recordar cap. Sí que hi ha alguns moments d'angoixa, alguns moments difícils, per situacions que s'anaven en el centre, en famílies, en el barri, alguns moments de molta angoixa, i quan hi ha lluites entre clanes i coses d'aquestes que afecten la seguretat dels infants i del barri, de la zona, però decepció no em pot dir cap.
No, jo crec que sí, sempre mos ha respost. D'un color i de l'altre, d'un de 8 anys, han passat de directora, han passat per tots els colors. I jo no puc dir en cap moment que no mos haguem sentit, és vera, que ha hagut administracions, tant d'un color com de l'altre, que mos han donat més suport, mos han acompanyat d'una manera molt més propera, però decepció, ni amb professors, ni amb alumnes,
No. Dolor, però no és decepció. Dolor de veure qualsevol alumne que se t'ha perdut, però després, en els quatre anys, ha tornat i ha dit, ah, ja som, si t'hagués escoltat. Però ara estic en el McDonald's i ara vull intentar sacar-me no sé què. Per tant, no, decepció, no. Sí, pot semblar, fèiem una petita pausa que hem de donar un consell i tornem tot d'una en el crepuscle en 100 estals.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Aigua dolça per a gent salada a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Tens WhatsApp i d'ara també tens el Consell de Mallorca a la teva butxaca. Rebràs comunicats, avisos, inscripcions, subvencions i l'agenda dels actes més destacats. Tot directe al teu mòbil. Vés a la web del Consell de Mallorca, entra i directament tos que neix el codi QR amb el teu mòbil. El Consell de Mallorca més a prop que mai. Som nena i m'han obligat a dir-te això. Na Manola publica Imaginant Futurs.
de relats inhèrits. Sense ficció mallorquina. Es ven a letra Amazon. Amant Nolam. Imaginant futurs.
Els dimecres a les 7 amb Joan Fortesa i Tolo Ramon a una mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Recte final i do en aquesta conversa avui amb Asun Gallardo. Estan parlant d'ensenyament, d'educació i del centre Gabriel Baiseca de Sant Gonleu. I en Joan Roca tenia una pregunta més.
Supost que per a vosaltres, una qüestió que per tots els centres és important, per a vosaltres és fonamentalíssim, aquesta estabilitat de la plantilla, supost. En el vostre cas, anar i tornar a sortir i entrar és inviable. Terrible, terrible. Però els afecta.
Bueno, mos afecta perquè nosaltres, com a centre d'atenció preferent, tenim una sobrequota. El que passa és veure que tenim la sort que en guany hi ha hagut una variació mínima de quota, mínima. I jo crec que la gent ja sap més o menys quan a quin centre ve. I tenim molta estabilitat, la veritat, però és essencial la estabilitat de la plantilla en un centre d'aquestes característiques. Primer, perquè implica tota una formació i un acompanyament dels professorats, fins que entenen la manera de fer de centre,
I segon, perquè aquest alumnat ho necessita, necessita no canviar de referent cada tres mesos o cada any. És molt important per ells que tots els referents els acompanyin en tot el procés educatiu. Superimportant, sí. I això és una lluita també que de vegades dius, bueno, després a Catalunya passa el que passa, aquí la gent no s'atreveix a fer això que hi hagi un percentatge de la plantilla que la puguis escoir, perquè aquí en vigi l'Arganet Mano...
Sí, perquè si parlem que la nostra feina és una feina vocacional, en el vostre cas hi ha una sobrevocació afegida, indultablement. Total, total. I s'ha donat escàs, de vegades, de tenir gent amb un nivell de compromís amb el centre, que molt més enllà de l'exigible una persona a nivell laboral i a qualsevol nivell, i de vegades no han pogut tornar.
perquè no existeix aquesta figura. Però bé, és veure que a naltros no ens poden queixar. Som uns centres que tenen moltíssima estabilitat, inclús a ESO que encara no han sortit les places perquè tancaven guany, guarden l'ESO i repeteixen i repeteixen i estan, la veritat és que estan molt contents. Amb això estan tranquils i contents. I ja generalment ser gent que torna ja havia estat abans i ser gent que ve ja sap el que ve. En aquest sentit naltros com a naltros no ens poden queixar.
Maria, no sé si hi havia alguna pregunta més. Jo volia només una qüestió. Ara t'ho tornava a llegir. És un gallardo formadora de l'Associació de Pràctica i Justícia Restaurativa de les Illes Balears. I has parlat en diverses ocasions de cercles restauratius. En què consisteix aquesta justícia restaurativa?
La justícia restaurativa és tot el contrari de la justícia punitiva. La justícia punitiva cerca el càstig i cerca el malestar de la altra persona i no el col·loques a responsabilitat. La justícia restaurativa el que fa és separar l'acte de la persona, el que ha passat, i fa un procés en el que aquesta persona
se torna a incloure en la comunitat i torna a formar part d'ella. I això només se pot donar a través d'un procés restauratiu, que és acompanyant aquesta persona perquè se'n doni compte quines conseqüències ha tingut en les altres persones i en el seu voltant el que ha fet, que sigui capaç d'entendre quines són les necessitats d'aquestes persones i que sigui capaç des de la responsabilitat de restaurar. Si se dona aquesta passa, això no se'n torna a repetir mai.
És a dir, que Netanyahu i el seu govern haurien de fer un curset intensiu de justícia restaurativa que faci pressió. Bé, anem acabant. Ens has demanat imàgin de John Lennon i nosaltres t'hem demanat a canvi un consell per als nostres agents, un consell per viure millor. Què els hi poden dir? Doncs mira, el fil d'això, no deixar mai d'imaginar, no deixar mai de tenir il·lusió i de crear.
de crear els nostres sons, els nostres propis sons. Un bon consell d'opres nostres agents, segur que els agradarà i segur que ens agradarà escoltar una vegada més, perquè imagina, jo crec que deu ser una d'aquestes músiques que s'ha repetit molt aquí, escoltar aquesta cançó de John Lennon. Moltes gràcies per haver vengut, Asun Gallardo, gràcies també a Maria Antic,
en enviar el Vic i en Joan Roca, i demà tornem en el Crepuscle en Cent Estals. Bona nit. Bona música. Gràcies. Gràcies a vosaltres.
BELOW US ABOVE US ONLY SKY IMAGINE ALL THE PEOPLE LIVING FOR TODAY IMAGINE THERE'S NO COUNTRY
It isn't hard to do Nothing to kill or die for And no religion too
I wonder if you can.
No need for greed or hunger A brotherhood of man
Perquè vols donar suport a la nostra llengua. Perquè t'agrada la música feta a Canostra. Perquè creus en una ràdio plural, de qualitat i feta en clau mallorquina. Anuncia't a Ona Mediterrània. Donen suport i ajuda a fer créixer la teva empresa. Ens avalen prop de mil socis. Informa't sobre com posar un anunci a Ona a la web onamediterrania.cat. Recorda, onamediterrania.cat. Tu fas Ona.
Fins demà!