La ciutat amb cavalls de ferro.
Bon vespre, amigues i amics. Benvinguts a El Crepuscle en Cent Estals. Vos parla en Tomé Vorell. Aquest és el programa 3.303 de totes les nostres villes que hem tingut. Aquí a Ona Mediterrània ja duim més de 2.000 programes. És 2.192. I avui hem començat així perquè ens agradarà avui parlar. Tenim moltes ganes de parlar amb en Jaume Oliver i Ripoll. Bon vespre, benvingut. Bon vespre, gràcies per convidar-me.
Perquè jo he començat en La ciutat amb caballs de ferro perquè és un escriptor que li agraden els títols llargs i aquest Premi Ciutat de Palma, el proper llibre seu, serà Un dia saltarà en La ciutat amb caballs de ferro. I avui, per tant, parlarem de literatura i de periodisme i de moltes altres coses.
I bé, també tindrem la Maria d'aquí una estona, la Maria Antic també, però ara tenim altres dues Maries que hem de citar, que és la nostra productora, la Maria Moreno, i la nostra tècnica, directora tècnica del control tècnic d'aquesta casa, que és la Maria Oliver.
El nostre convidat d'avui, el nostre Salenita, va néixer a Palma. Pare a la quarantena, músic autodidacta, historiador de formació i periodista de professió. Des del tombant de segle ha cultivat la crònica televisiva, els serveis informatius de televisió espanyola. Ha dirigit reportatges per a l'informe semanal i és autor de peces d'emissió estatal sobre cooperació internacional en diferents països.
Amb gran predilecció pels títols curts, com diu ell irònicament, el 2019 va publicar la seva primera novel·la, Crònica desordenada de Ciutat Antiga. I recentment està guardonat amb el Premi Ciutat de Palma de novel·la en català amb Un dia assaltarem la ciutat en cavalls de ferro. I al nostre convidat d'avui li agrada començar aquesta conversa amb aquesta música d'Ennio Morricone.
. . . .
Gràcies.
Et sap greu, aquí té aquestes peces musicals que en duen els nostres convidats, els nostres salenites. Aprofit per saludar a Ana Maria Antic. Bon vespre. Bon vespre. Ha estat la teva arribada a l'estudi i amb aquesta música tan plàcida. Una delícia. Sí, sí. Aquí són molt de les bandes sonores. Anava a dir que són molt de Nenio Morricone, però és que sonen moltes peces seves, però també de John Williams i de...
de fansteamers i de mil compositors benvingut de nou Jaume Oliver què és això de començar en l'emissió? bé perquè els agnostics com jo s'han de ferrar col que Déu i jo crec que aquest oboe que se va inventar aquí en el Neomorricone és el més proper a Déu que jo puc imaginar i no ho sé és una banda sonora quan tu bé deies de l'emissió d'una pel·lícula
I el meu llibre nou té moltes referències cinematogràfiques. Té moltes espipallades de pel·lícules que m'han marcat. Els meus personatges naveguen un poc per aquestes pel·lícules. I m'encanta. Aquesta música me reconcilia amb el món. Que bé.
Solen començar aquestes converses sempre fent una pregunta que té relació amb com va néixer la vocació del nostre convidat, com va néixer la seva vocació artística, la seva vocació com a docent, com a escriptor, però clar, en aquest cas jo no sé per on començar, no sé si la vocació d'historiador o d'estudiar història,
de comunicador, de periodista, o bé d'escriptor. O el millor és que tot està relacionat, també. Jo, en ordre cronològic, diria que primer em vaig sentir escriptor. Jo, quan tenia 7 o 8 anys, ja escrivia les meves novel·letes petites i no tenia ni idea que seria periodista. De fet, jo vaig estudiar història,
anava una mica dirigit a semestre de secundària, com el 90% dels historiadors, i quan feia 5 de carrera vaig trobar feina a una televisió local, em va agradar molt allò, vaig descobrir i vaig acabar sent periodista. I després, fent de periodista, duc 30 anys fent de periodista de televisió jo,
I, a més, sempre en el carrer, sempre escrivint cròniques, no he tingut... Sempre he mirat de defugir tots els càrrecs orgànics. I, clar, la feina de periodista, el meu català literari està construït... Sí, això t'ho he sentit més vegades, no? Fent reportatges, cròniques, sobre qualsevol cosa. Jo he escrit sobre qualsevol cosa a la televisió. És a dir, que la vocació primera és la d'escriptor,
però he après a s'escriptor a la televisió. És un poc... Aquestes exemples, diguéssim. Això té molt de mèrit, eh? Perquè quan dic molt de mèrit, és primera que es ve que l'informatiu vale a, en els seus orígens, des dels seus orígens, volia dir. Sí que es ve que s'ha caracteritzat, diguem, per una cura per el llenguatge, perquè era en aquella mitjoreta en el principi, no?, quan va començar aquella cosa de que
Aquella mitja horeta que s'havia dematrat en català a Balears, jo crec que des de, jo no record, els primers, els primers, clar, jo tenia a lo millor, no sé, de vuit anys, vint anys, i record aquelles històries que tu veies que aquella gent parlava molt bé, que se preparava molt,
cosa que potser després han passat els anys i han proliferat més empreses periodístiques utilitzant el català, ho direm així, i a vegades això també a Catalunya, també a TV3, ara hi ha moltes queixes sobre el nivell literari. I m'agrada que diguis que la teva feina com a periodista t'ha duit a construir el teu català literari.
Sí, i a més jo, quan vaig començar a fer feina, vaig coincidir amb aquella primera generació de gent que feia feina sempre. Recordo en Joan Carles Montaner. Joan Carles Montaner. I molts més. Mateu Ramonet, que s'han jugat fa poc. En Joan Saldí Barca, que encara fa feina. És a dir, aquesta gent era una gent, és denominador comú, que tenia molta sensibilitat per la llengua. Sí, sí.
I per una llengua, per fer-la amb un registre prou elevat per fer un informatiu, però prou proper perquè la gent de casa seva la reconegués com a seva. I podríem dir que es van inventar la fórmula de la Coca-Cola, que és dificilíssim, i la van encertar. I després ja van venir vetres que un poc han agafat aquell esperit, aquell punt...
Sí, però m'agrada perquè moltes periodistes anem a dir-ho, clar, no té molt bona premsa. Per dir-ho així, periodistes no tenen molt bona premsa. És hora de coses que fan. Dic, els periodistes, quan escriuen, és que és un periodista. Dius, bé...
És un senyor que escriu, o una senyora que escriu. Després, quan parlen, quan xerren, no? I a vegades la dicció no és correcta, tal... I llavors ja, si se dediquen a escriure novel·les, ja pareix que és el periodista, no sé, ara estic pensant de Star System, de la televisió, no? I aquest ara se'n va a Sant Jordi, en els llibres, i aquí tens...
el llibre d'en Buenafuente el llibre de no sé qui però jo diria que jo crec que estaríem d'acord aquesta crítica no me la fan a mi perquè jo no som un presentador jo no som gent de l'Star System a mi me coneixen molt pels carrers i m'aturen les senyores de 65 per amunt que són les senyores que miren molt l'informatiu i la gent que en xerraven abans un poc de les xarxes socials que estan més ficades i me coneixen més de per aquí
És un altre. És un altre. No és el perfil, diria jo, d'aquest presentador de les telenotícies de TV3 que treu llibre per Sant Jordi. No. La meva gènesi literària crec que ve d'una altra banda. Però vaja. Et sé...
Però és que la tele no té molt de... Els periodistes en general no tenen... I després hi ha una altra cosa, que hi ha certa intel·lectualitat catalana o mallorquina que diuen aquesta... La tele hi és un poc... I sí que te miren un poc per damunt, i això...
A mi m'agraden els fons perquè me donen un pot de rock and roll i me va bé, això també. Fer feina a una televisió pública marca molt una trajectòria de tant d'anys de professional. Fer feina a una televisió pública te permet tenir certa estabilitat econòmica, laboral, te permet segurament fer una família...
T'ha permet ser una excepció dins el que és el periodisme i t'ha permet arribar a ser un periodista sènior, que moltes vegades a la premsa escrita, a les ràdios privades, resulta impossible arribar a ser un periodista sènior perquè a la mínima que t'ofereixen unes condicions millors i vols fer una família, vols fer tal, te'n vas.
I en el periodisme és molt important que hi hagi periodistes de més de 50 anys que tinguin una mirada, que sàpiguen el que passava en el meu cas a meitat dels anys 90, que no els hagin de comptar que ho hagin viscut.
I els mitjans de comunicació públics et permeten això, et permeten tenir una trajectòria llarga, que és molt important. Clar, parlaves d'això, que a vegades tenen ofertes de feina, i ara recordava, no?, aquí una vegada...
en Matías Vallès, un dia que en parlàvem, i ell deia, clar, és que és molt difícil ara trobar periodistes que no siguin caps de premsa d'una conselleria, per exemple. És molt comprensible això també, perquè està molt mal pagat i molt precaritzat l'ofici, l'ofici més vell del món que d'en García Márquez,
però està molt precaritzat fer feina en premsa escrita i una conciliació familiar és impossible és complicat
Clar, ara parlaves que hi ha gent que potser la redacció de l'informatiu Balear no coneix molt als anys 90 o als anys 2000. I clar, tu he dit que havies signat uns reportatges a l'informe semanal. Sí. I clar, tu et va tocar durant uns anys especialitzar-te en grans processos judicials, no? Correcte. Com d'any nostres del segle passat. No sé...
Jo a vegades dic, però que no eren d'aquest segle. No, no, eren d'aquest. Era d'aquest segle, però vaja. Mira, jo entre l'any 2006 i l'any 2016 vaig viure en ajutjats de Via Alemanya i l'Audiència Provincial. Vull dir, cada dia hi anava. I era... Era un... No ho sé, hi havia obert 30 casos de corrupció i anàvem intentant estirar fils de per aquí, fils de per allà, jutge Castro, fiscal ORAC...
Sí, bueno, va ser una època apassionant i...
I en directes també, potser des de Via Alemanya... Sí, directes, reportages... Jo recordo que allà a Via Alemanya s'heu de jutjats i com hi havia distintes televisions. En un moment més... Anècdota, un dels informes semanals, que es va dir Las Tramas de Baleares, efectivament, començava precisament així. Un nigul de periodistes i càmeres a la porta del jutjat de Via Alemanya i la gent que s'acostava, la gent... Què passa?
que s'acostava i te demanava, i avui qui ve, i avui qui ve. I el van començar així, diu, jo i qui em viene? La gent s'atura i demana avui qui ve, avui qui li toca venir a declarar en el cas de corrupció X. I era molt... Va ser una època que se va acabar tot d'una, així quan...
Així que el govern central va desactivar la fiscalia anticorrupció, se va acabar la corrupció. La corrupció ja no existeix. Ara són tons supernets. Sí, l'altre reportatge, m'agrada molt el títol, el Matas no té qui l'escriva. És un homenatge a en García Márquez, al coronel famós. També deu ser interessant per un periodista...
Títol curta, també Marta no té qui l'escriu. Sí, sí, sí, però jo dic que potser... També vaig fer jo ara. Que no sempre els periodistes posen titulars en els diaris i potser tampoc en les peces, en els reportatges o així. En els reportatges aquests, sí. Clar, però dirigir ara aquesta peça, aquest documental, aquest trosset,
Bueno, trocet, que és com a Informe Setmanal són... No, aquest durava 10 o 12 minuts. Però vaja, deu fer una certa il·lusió, no? Perquè Informe Setmanal, clar, ara igual, com que hi ha tanta oferta televisiva, és distint. Sí, ara és un programa que té nom i que...
format vull dir en el seu moment va ser molt innovador, ara segurament no ho és tant sí, perquè hi ha més oferta periodística però jo record quan els anys 80
que devia ser un dels programes que tenia més audiència. En els anys 80, home, sí, però és que en els anys 80 no hi havia més competència. Sí, clar, fa il·lusió, era un programa molt prestigiós. En aquella època el dirigia en Alicia Gómez Montano, que és una periodista, va morir fa uns anys, que era una de les que no se va voler prejubilar perquè vivia aquella professió i va ser... Bueno, en tinc un molt bon record, molta feina, però bueno...
Que bé, idò. Ara feim una pausa musical i escoltem Tonight Tonight.
Fins demà!
Això és el Crepuscle en Senestals, avui conversàvem en Jaume Oliver Ripoll, i tot i que aquesta cançó m'apareix que va de... precisament té a veure amb un dia saltar amb la ciutat en cavall de ferro, és així, de Smashing Pumpkins, per què escoltam aquesta música ara?
Perquè la cita que he posat en el llibre, un dia saltarem, és els quatre primers versos d'aquesta cançó que diu Time is never time alone, you can never ever live without living a piece of youth, que seria com que estens, no simplement estens, sinó que no el pot deixar passar sense deixar passar un pot de sa teva joventut.
I aquesta novel·la que he fet jo té a veure amb estens, amb espais d'estens, i no ho sé, m'ha apareixut una manera, uns quatre versos que...
També il·lustrava un poc els anys 90, que la novel·la està ambientada, una part de la novel·la en els anys 90, l'ambient universitari, que hi havia a Palma, a l'UIB, i era un poc l'època d'aquesta cançó, tot aquest caldo de cultiu que...
Que bé, i jo dic, té a veure amb un dia saltar amb la ciutat, amb cavalls de ferro, però jo volia parlar primer d'aquesta primera novel·la que la tinc aquí, Crònica desordenada de la ciutat antiga, que va publicar pagès editors, i volia recordar que era una distopia, era una distopia sobre una pandèmia, i això se va publicar en el 2019.
Bueno, això en el 2009, no en el 2021 ni en el 2022, no? Sí, es diria que el varen presentar a Palma, a Rata Corner. Aquell mateix dia crec que va ser quan a Wuhan, a la Xina, se va detectar el cas zero. Final del 2009. Sí, però ja la tenia escrita i efectivament aquesta novel·la descriu una pandèmia, una malaltia respiratòria que...
que ve provocada per una pluja constant de 114 dies, i tot això m'ha servit d'excusa per explicar que Palma era l'única ciutat que realment sobrevivia en aquesta pandèmia, no? Que és un poc la idea, aquesta un poc poètica, insular, que tenim la gent que vivia en illes... De Mallorca i fora Mallorca, no? Exacte. I...
Era un poc la traducció de tot això, però efectivament va ser una casualitat que molta gent m'ha recordat. Curiosa. Perquè sí, perquè era una cosa que se va adonar. La realitat i la literatura, com se dona en sa mà. I era una ciutat poblada per gent obstinada, hermètica i somiadora, que molt abans de la gran pluja ja se sabia única. Això que te deia. Mallorquins som un poc únics.
Els mallorquins som únics i sobretot mos hi sentim. Que després anem fora de Mallorca i tot d'una se mos es passa. Però quan tornem mos tornem a reinfectar ràpidament. I és així. Jo crec que passa a totes les illes, perquè els menorquins, jo que tinc família menorquina, jo diria els menorquins més que els mallorquins. És un fenomen insular, això.
I ja ets britànic, suposo que també. També. Sí, els sicilians. És un fenomen insular que jo crec que està antropològicament molt estudiat i a mi m'apareix molt literari i que té... i és molt graciós també perquè és un... és com això dels superherois que és un gran poder que comporta una gran responsabilitat. Ho han de dur en resignació que som al centre del món i...
I aquesta novel·la, tota aquesta idea travessa aquesta novel·la, que jo l'estim molt. Vull dir, jo escric molt lentament. Vull dir, estic cinc anys per escriure una novel·la aquesta i un dia saltaran també. Cinc anys són molt d'anys. Tres, quatre, cinc anys. Jo reescric molt. Escric i sobretot reescric, reescric i reescric fins que jo m'erroda.
Però en un món com aquest actual, de la immediatesa, que tot necessita córrer, que necessites utilitzar la intel·ligència artificial perquè en 10 segons te digui que te convé més si menjar una pizza o menjar una paella, perquè ara ja tothom demana de tot i sobretot ho vol ràpid, aquella cosa. Sí, i jo m'anec en això. I jo crec molt, una cosa que diu n'Antoni Vicenç, que ella...
defensa molt la figura de ser escriptor no professional. I jo defens molt això. És a dir, tu, si vols escriure en català amb una literatura petita, com la nostra, has de tenir una altra font d'ingressos que te permeti escriure el que vols escriure quan no vols escriure sense...
sense urgències i sense que ningú te digui que hauries d'escriure sobre això sense llibres d'encàrrec millor que no i després si no tens independència econòmica si vols viure exclusivament
de la literatura, entres a un cercle viciós que no és gens recomanable de ser jurat de Premis Literari, professor de taller d'escriptura creativa, agent literari, editorials, escriure faixes de llibres d'algú de ser editorial que no t'han agradat gens i has de dir que t'agraden molt.
Jo això... Una endogàmia molt perillosa. Una endogàmia total, molt perillosa, que jo, per sort, he tingut la gran fortura de poder-me estalviar. Maria Antí. Aquest reescriure, que va dir, 5 anys, aquest llibre...
Canvies alguna cosa? És a dir, quan tu tens el pensament, l'idea del llibre, no sé si ja sé quin final ha de tenir, o si no què reescriure, anant canviant?
o diguem els itineraris guió l'únic que fas ara te contestaré fent un poc d'espòilers el primadíssim capítol del llibre nou comença dient hi ha dos tipus d'escriptors, dues classes d'escriptors del mapa i els de la brúixola que els del mapa són els que ho tenen tot planificat i els de la brúixola són els que van amb una brúixola a mi de sa jungla i van tirant jo no som cap dels dos jo som els del mapa
però sempre em deixo un plec oblidat en el mapa. I en el final, a mig escriure, desplec aquest plec que me sorprèn a mi mateix i això, en aquesta novel·la darrere que he fet, em va obligar a reescriure-la tota perquè vaig tenir una idea i vaig dir...
Això ho he de fer i m'ho va obligar a reescriure-la tota. Però jo crec que escriure és reescriure i ho disfruto molt. Primer tenir una idea molt primigenia i després anar-li donant capes i capes i capes fins que té la forma, rima, la musicalitat.
Jo crec que les coses s'han d'escriure 10 vegades. 5 vegades perquè t'aquedi perfecte i 5 vegades més perquè no se noti que ho has escrit 5 vegades abans. És a dir, per embrutar-ho una mica. Però primer t'ha de quedar perfecte. No ho sé, és un poc...
Sí, sí, i que donarà això més naturalitat al que llegirà. Sí, a mi per això és molt important la prosa, que tingui un ritme, que tingui un ritme musical, i un ritme musical no vol dir que sigui tot molt quadrat, de vegades ha d'estar un pot sincopat, però, i sobretot, una cosa que faig molt jo és llegir en veu alta, que això també és una deformació professional de la televisió.
Un llibre, per saber si funciona o no, l'has de llegir en veu alta. I quan el llegeixes en veu alta, notes, trobes, aquí falla. Aquesta paraula, i de vegades és que li falta una síl·laba perquè tingui aquella musicalitat, i la canvies per una altra...
Han parlat primer de Crònica desordenada, de la primera novel·la, del primer llibre, han dit que era una distòpia. Llegint una mica sobre el que va un dia saltar amb la ciutat en que baix de ferro, que també la publicarà Pagès Editors. La publicarà Pagès Editors, tan es forn.
I estan al forn i suposo que vendrà per els dies del llibre, si tot surt bé. Sí, sí, sí. Suposo que és més de març, ja seran les llibreries. Fantàstic. Per el que hem llegit, sembla que és una utopia, més que una distopia, no sé si és una ucronia. Una ucronia. Ucronia, men, però és que no en sabem molt d'aquestes coses. Què vol dir una ucronia?
Ucrònia és una història alternativa. És a dir, què hauria passat si... Si la Guerra Civil... En aquest llibre jo faig, especul sobre què hauria passat si la República hagués resistit a Mallorca.
a Mallorca, una part de la península, i té com a dos temps la novel·la. Una part està ambientada en els anys 90, la universitat, això que te deia abans, i una sèrie de personatges aconsegueixen anar l'any 1941 a una palma on governa la república.
Que clar, que fins i tot els mals historiadors saben que això no va passar. L'any 41 no governava la república. Havia acabat la guerra civil. M'ha pareix fantàstic per un historiador poder recórrer la Ucrania. És fantàstic. Ho tenim prohibidíssim els historiadors, però jo som un mal historiador. Això ho podem fer els mals historiadors. Però bons escriptors, està bé. Fer allà una incursió, no? Perquè permet...
fas una ficció, diguem, en aquest sentit, més, no sé, més... Jo ho trobo fantàstic, això, canviar. Perquè són uns referents, són uns personatges que toc conèixer, però tenen un altre paper. I després, hi ha una altra cosa que aixafàvem abans. Els meus referents culturals, jo sóc nascut l'any 35...
els meus referents culturals és el cine dels anys 80 allà hi ha la gran ucrònia dels anys 80 que és Retorn al futur produïda d'en Robert Semeckis Michael J. Fox produïda per en Spielberg clar
el llibre està ja te dic toca molta té moltes referències cinematogràfiques i clar, les meves referències perquè em fa un poc de vegades ràbia em parlaven de les elits culturals i intel·lectuals que tenen uns referents gent de la meva edat que diu, no, és que Josep Pla per amunt i per avall està molt bé Josep Pla però vull dir, els referents de cadascú, cada generació ha de tenir les seves referències meus estan més a prop
La cultura pop, que això també ens ha marcat moltes coses. Perquè vas estudiar història. Jo vaig estudiar història segurament perquè vaig veure Indiana Jones i volia ser arqueola i volia ser en Harrison Ford.
I això és una cosa que de vegades segons quins ambients fa un pot de vergonya reconeixer i dic no. Ucrania sí. A mi me va fascinar quan tenia 10 anys i vaig veure la sola Augusta de Palma Retorn al Futur. Me va fascinar aquesta història alternativa, aquesta...
jo he volgut recrear aquesta emoció i ho fas amb personatges i he llegit que dius que el lector no esperi una biografia d'en Bayo o d'en Aurora Picornell biografia vull dir que surti i reflectir sinó que tu els poses dins un context diferent en Bayo ha recuperat Palma i en Aurora Picornell no és afusellada
Efectivament, surten per allà, en Bayo surto una miqueta, vull dir, jo descric la batalla de Mallorca, però amb un final d'alternatiu, Aurora Picornell també té, són personatges secundaris de la novel·la,
i surten per allà però efectivament he parlat, no, en Emili Darder no la fuseien sinó que Samona Chaullet, en Emili Darder són mig paràgraf en el llibre simplement faig pinzellades d'això
I això, clar, això t'ha permet una estructura narrativa, supost, de flashbacks, d'anar cap avant, cap enrere, i t'ha permet que aquests personatges intervenguin uns més, uns menys. Perquè en el final, qui són els protagonistes d'aquesta narració?
Aquests estudiants de la universitat. Sí, hi ha un estudiant de la universitat que és un... A mi m'agraden molt... Quan estava escrivint aquesta novel·la, vaig llegir molt un escriptor que jo, per un prejudici estúpid, no sabia que m'agradava tant, que és Stephen King.
que trob que té coses qüestionables i coses boníssimes, molt ben escrites, i m'agrada molt en Stephen King això que crea històries amb personatges quotidians, absolutament quotidians, te descriu la quotidianitat seva, la de Maine, la dels Estats Units, amb una naturalitat tal, que de cop i volta a aquest personatge els passa una cosa realment extraordinària.
Jo volia recuperar un poc aquest esperit. Efectivament, hi ha un personatge que és un estudiant d'història a la meitat dels anys 90, que és un poc... Esteu presumptat. Jo vaig estudiar història a la meitat dels anys 90, que aconsegueix, en el llibre ho explico, li passa una sèrie de coses que aconsegueix anar fins allà.
I jo he intentat fer que... Ja sé que sona molt marcià, però he intentat que sigui realista. I jo crec que realista... Crec que s'ha intentat enganar un poc en el lató, dur-lo per aquí, per aquí, per aquí, que en el final s'ho cregui. I jo, la meva obsessió és fer novel·les realistes, encara que... Que siguin fantasioses. Encara que aquesta sinopsi diguis, és impossible fer una novel·la realista...
Jo crec que ho és, és una realista. Sí, realista en el sentit que te la creus. T'ho pots creure. Més que realista, sí que té una versemblança. Sí, exacte, no? I sí, hi ha personatges que viatgen allà i passen una sèrie de coses i no puc entendre més perquè no vull fer spoilers. Clar que no, no les direm.
Mira, has parlat de referents literaris o de referències literàries, de referències també cinematogràfiques, també de música, mos deies de Smashing Pumpkins, d'aquest tema. Clar, i en el final, un pensar, i això que moltes vegades, lectors quan llegim, com que mos imaginam i deiem, i això podria ser una bona pel·lícula.
Tu, per exemple, veus més possibilitats que algun dia qualsevol vulgui dur al cinema un dia saltar amb la ciutat que amb crònica desordenada?
Cònica desordenada seria una gran pel·lícula i això m'ho han dit molta de gent i jo també ho crec perquè els fills són com els llibres són com a festeus i jo els estic molt i Cònica desordenada ho seria crec que seria una gran novel·la gràfica primer i després a partir d'aquí però sempre és molt editorial jo és que no l'entenc no l'entenc
Un dia saltarà, també, seria una bona pel·lícula, clar que sí, que seria una bona pel·lícula. Ja penses qui podrien ser els actors o no? No, no he pensat. I els guionistes, perquè clar, un escriptor pot ser un bon guionista de les seves adaptacions, n'hi ha hagut casos, no?
Jo no sé si m'atreviria perquè me faria molta... Jo ara ja he viscut cinc anys amb aquest llibre i ara tinc ganes de mostrar-lo, que si entro el lletgesc i tot això, però que si entro el faci seu, ara estic amb un altre llibre. I no sé si m'agradaria fer-ne esguió.
Però jo sí que crec que tenc una escriptura molt cinematogràfica i això també una vegada més ve de la televisió. A mi m'ha presgut en el primer llibre, dic supòs que està amb aquesta... Crec que ara, a cera de la intel·ligència artificial, aquest llibre, quan el vaig escriure, fer una pel·lícula crònica desordenada, fer una pel·lícula d'aquest llibre segurament necessitaries 300 milions d'euros per fer-la.
Avui, amb intel·ligència artificial, segurament seria molt més barat, perquè ara hi ha una capacitat de generar imatges amb espromts adequats. És a dir, intel·ligència artificial té molt de parís, però també té alguns avantatges que, per exemple... Se'n parla, no?, que es pot democratitzar...
per dir-ho d'alguna manera, la producció audiovisual. Segurament. De videoclips, per exemple, però dic videoclip perquè és més senzill, més curt, no? Grups musicals que potser no... Mira que s'han abaratit...
Els costos, no? De tot. Però així tot. A lo millor un grup de quatre joves que comencen a tocar i a lo millor diuen un videoclip. I en canvi, potser amb intel·ligència artificial resultarà més fàcil. És un món molt nou que fa una miqueta de por. Crec que és molt literari també. Tot aquest món que vendrà, tot aquestes fake news que mos assaltaran i que haurem de discernir això és real, això no és real.
Però sí, no ho sé, encara és prest per saber l'abast de tot això. Tal vegada també els periodistes de televisió desapareixeran. No sé si de desaparèixer, però...
no, perquè en el final el realment important és saber si una cosa és veritat o mentida i això, si intel·ligència artificial no crec que sigui massa bona s'està demostrant que és perillosa és perillosa
En canvi, jo, per exemple, en aquell llibre, crec part d'aquest llibre, és que jo ara estic xerrant en tele i dic que aquest llibre l'estic assenyalant i no he passat a ràdio. Crònica desordenada, m'invento una xarxa de túnels de vidre mundial, que això, a l'hora de rodar-ho amb elements convencionals seria molt car, però amb intel·ligència artificial seria molt barat. Vull dir, aquí hi ha una diferència.
Periodisme no, jo crec que el periodisme i la literatura, el component humà de les dues coses no ha de desaparèixer. I no ho dic per guardar la meva pena. Hi ha qui diu que arribarà un dia que arribarem a les llibreries.
ja siguin digitals o físics, encara no existeixen, hi haurà una secció de llibres fets amb intel·ligència artificial i llibres fets amb totes les imperfeccions d'éssers humans. Segur que heu sentit aquestes cançons que se fan lletra i música amb intel·ligència artificial. Són espantoses. A més, ho notes tot d'una, que li fiquen paraules claus
No sé què passarà, però... Espantoses. Perquè ara està tot començant, jo veig que... És que estem molt en els inicis. Sí, jo no sé, no sé, no sé. Un balte de... Però sí que és bé, sí que és bé que... Es gust, es gust, és una cosa que... No ho sé, de moment...
Per ser gent sense gust pot ser que funciona. Anem acabant la entrevista. Segur que al nostre comitant li han fet aquestes preguntes mil vegades. No són les preguntes d'en Broncano, o sigui, tranquil, no parlarem de DOB ni d'altres coses compromeses, però hi ha dues preguntes que jo he de fer. Una, estàvem parlant d'un llibre que és Premi Ciutat de Palma, de novel·la,
I la pregunta que moltes vegades feim, no?, en els autors, en els escriptors que ens visiten. Realment és necessari, avui en dia encara, que hi hagi premis literaris? Home, jo crec que els premis, en general, de nostre entorn, els premis en català, estan absolutament desprestigiats. Absolutament desprestigiats i això ho hem vist... Sí. Sovint. Sovint.
he de dir que aquest premi Ciutat de Palma jo ho dic de tot cor crec que és un dels premis que queden amb més prestigi i més independència jo ni coneixia ni sabia qui eren els jurats i una vegada que he sabut qui són puc dir que no els conec que això és complicadíssim un món tan petit com aquest, sí
El món editorial, l'industria editorial, per als escriptors, és absolutament hostil. Tu ara intentes moure una novel·la nova, si no has escrit res, és que és pràcticament impossible. Totes les editorials, les grans i les independents, que van néixer fa 10 o 12 anys, tu te fiques a la web i te posen... No acceptem manuscrits, en tenim massa. No acceptem, no acceptem.
Els premis són una manera de treure escapat els premis independents. Els premis que donen ses editorials... Ja sabem quina i altres... No importa dir es noms. Són estratègies promocionals de ses editorials. I ja està. Els premis independents són una manera de treure escapat i dir, eh, estic aquí. I no sempre funciona. Mira, en Joan Moragas, que va guanyar l'any passat a Ciutat de Palma, acaba de publicar
Ara. La novel·la que va guanyar l'any passat. És a dir, que en un any no hi ha hagut cap editorial que... No he parlat amb ell, però va tenir alguna oferta que no li va interessar, però és que no ho crec. Crec que és molt complicat. Jo... I la segona pregunta, no sé si és més compromesa, però són necessaris els Premis Literaris del Ciutat de Palma en castellà?
no gent com promesa, no són necessaris els premis. De fet, va ser desert, no? Sí, va ser desert per un motiu absolutament obvi. Se'n van presentar 700 novel·les i hi havia 3 persones en el jurat. Qualsevol altra decisió hagués estat absolutament injusta, perquè és impossible que ningú se llegeixi ni una pàgina de 700 llibres. Ja, ja, ja.
No, els Premis Ciutat de Palma jo crec que va ser una imposició de vots i que hi hagi Premis en castellà crec que desprestigien li resta prestigi en el Premi en català i crec que no hauria de ser així i crec que era una manera de tenir un Premi
vull dir, estic que no cal me va bé que hagi quedat desert així els he guanyat tots dos, però no m'han donat els dos besos ah no, això ha quedat allà un remenent, això és com es bo de passar palabra, però per l'any que ve no crec, no ho sé acabem amb una música escoltàvem Serem ocells d'Oques grasses i te demanarem dues coses una, primera
Un consell per als nostres agents, un consell per viure millor. Parlàvem dels temps, crec que el millor consell de tots és que la gent miri de gaudir molt l'edat que té en cada moment. Quan té 20 anys, 20 anys, quan en té 30, 30, quan en té 50, 50, mon pare en té 80, quan en té 80, 80...
que no pensis en qualsevol temps futur o passat va ser millor, sinó que... Que ho diguis del moment. I per què escoltar? O que és gràcies? Perquè és un grup que he descobert fa relativament poc, que a la meva filla li agradava molt, a la meva dona també...
I aquesta cançó té una tornada que diu no hi haurà gàbies per tants ocells. I na Rodoreda deia allò que sa bona escriptura és dir allò essencial de sa manera més senzilla possible. I a mi sa frase no hi haurà gàbies per tants ocells en tan poques paraules diu tantes coses que literatura n'estat pur. Que bé. I de moltes gràcies, Jaume Oliver, per haver-ho convidat. I feim ara una petita paura i tornem tot d'una.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada. El futur és ara. Disponible a les botigues habituals.
Més informació a amantnolem.cat Moxa Mental presenta... Les Indòmites. Les Indòmites. Moxa Mental presenta... Les Indòmites. On mediterranis.
Què són les indòmites? Un de llances. Música, pensament... Paraula de la setmana. Tota la vegada. Som a totes les plataformes de podcast, com es por dir... Fly, Eastbrook... ¡Pero qué dice, señor! ¡Dale el piso del plegado! ¿Quieres salir per aquella puerta d'allà, por favor? I tanquien sortir. Per favor, que algú que faci les cales amb ordre. Em dic que això ho feim a una mediterrània. A una mediterrània.
Si voleu escoltar rock and roll, pop, folk, country, punk, música experimental, new wave, musiquem, escolta Copinya de Volta Verde, un repàs conscienciós i vertiginós a la música del segle XX, cada dilluns, dijous, dimarts i dimecres, de 10 a 11 de la nit, a Ona Mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
i els cometes d'avui són un poc especials perquè els han volgut dedicar a una efemèride nosaltres aquí a vegades parlarem de músiques relacionades amb efemèrides però és una efemèride un poc especial aquesta setmana ha fet 45 anys del cop d'estat del 23 de febrer del 1981
I jo tenia interès en saber com van viure aquells moments, aquells dies, de Maria Antic, que tinc per aquí de vora. Hola, de nou. Hola. De vell nou. I en Pere Esteldric, bon vespre.
Me'l veig passar a l'Evi Maria i amics. Què tal? És que, mira, hem pensat, potser el nostre testimoni podrà il·lustrar una mica en aquesta generació en joves, com la Maria Oliver, que n'hi havia nascut. I que ara, clar, li deim aquestes coses i ell em mira, quan diu, no sé de què xerrar. Bé, sí que ho sap, sí que ho sap.
Ella sí que ho sap, però vaja, que va bé a vegades recordar certes coses. Maria, tu en aquells moments eres estudiant. Eres estudiant. Sí, i com vas rebre la notícia aquella?
crec que era per la universitat sí, clar perquè en aquells moments no hi havia estimats amics, no hi havia xarxes socials no hi havia internet i com a molt hi havia una ràdio a lo millor, qualcú sabia ràdio, ràdio i qualcú degue dir a la universitat ha passat cosa ha passat cosa diven que hi ha hagut un cot d'estat i així va ser i me'n record
Que tenia un examen d'estadística. Aquell mateix dia? Aquell dia. Sempre. L'estadística sempre ha de ser per davant. Sempre. I evidentment no hi va haver examen, perquè ja va ser un moment en què m'ho van dir tothom de retiro, tothom a casa seva, i l'examen d'estadística ja se farà un altre dia.
I en Pere Estadric... Mira, agaf la paraula d'Ana Maria i resulta que jo en aquell moment, també donava classes a la universitat en aquell moment, i estava corregint un examen d'estadística. Ui, tot relacionat, eh? Estava corregint un examen d'estadística que havia fet en els que feien primer de Geografia i Història. Sí. Que tenien estadística en aquell moment. Au record, au record. I jo estava corregint l'examen d'estadística nostra. Jo tenia un apartamentat...
per al poble espanyol, havia fet foc i tenia allà una llar de foc i estava corregint i escoltant la ràdio. I amb això vaig sentir en directe tot el que va passar. La veritat és que me vaig assustar. Hi havia un amic meu que vivia relativament a prop de Canostra, amb la seva família, jo vivia tot sol,
I li vaig telefonar, li vaig telefonar en Sol Fixa, no hi havia mòbils. I li vaig dir, Javier, no hi havia Javier, li vaig dir, Javier, te sap greu que vengui a aquest Eva, perquè estic en poc preocupat. I li vaig explicar el que havia passat, i li vaig agafar cotxe, me'n vaig anar de vora a Sant Sebastià,
I vam estar a casa seva, la seva dona, el seu fill i jo, mirant teles, escoltant ràdios, amb una certa incertesa, a veure què passaria. I després d'haver-les donat a la una, ja vaig decidir que la cosa, per i si que no havia anat bé, afortunadament, i ja vaig tornar a que faig de pitre i me'n vaig anar a casa nostra.
però vaig estar unes hores que vaig dir jo, no sé, no sé on per anar, per tant me'n vaig, i potser me'n vaig d'aquí. Clar, és que recordem que per les generacions més joves els hem de recordar que havíem sortit d'una dictadura, que en Franco havia mort a novembre del 75, i que això estan parlant de febrer del 81, que les estructures, diguem, de poder, encara que hi hagués hagut la legalització del Partit Comunista i que hi hagués hagut també dels altres partits, evidentment,
i també d'ERC, i aquí existia el PSI, el Partit Socialista de les Illes, i va el PSM, però recordem que tot allò estava començant, hi havia hagut una Constitució, tot això era, però que...
hi havia por i hi havia gent que aquella hora baixa vespre ho va passar malament pensant què podia succeir si això triomfava aleshores jo era alumne de cou i en aquell moment érem uns avançats perquè érem tres amics que estàvem fent un projecte ara crec que li diríem projecte de no sé
En aquell moment no li deu projecte, li deu treball. Era un treball d'història que fèiem entre tres, érem uns agosarats en aquell temps, no sé, que fèiem coses així en grup, i havien de fer una presentació, és que jo ho penso, i dic, l'any 81 fèiem aquestes coses, una presentació, una exposició a classe...
que també ja n'hi havia que en feien i ho fèiem en diapositives clar, això quan ho comptes has d'explicar que aquestes diapositives compraves un rodat a aquestes botigues de fotografia i que feies fotos i era una cosa sobre barris de Palma i coses d'aquestes i va resultar que estàvem allà i teníem música i hem de dir que teníem los 40 principales que ja existien en aquell temps i se va interrompre
perquè van dir... Acaba de passar això a Madrid, no? I van donar... I efectivament, tu deies que estaves per allà. Doncs mira, jo també estava per aquell barri, per Sant Sebastià, i...
I jo sé que vaig dir, bé, jo me'n vaig, salta també, m'honoràvem a anar a cadascú a casa seva, i realment hi havia nervis, hi havia nervis. Jo recordo mon pare, mon mare, que estaven, clar, pensaven què passarà, no? I és ver que en aquells moments hi havia molta activitat política, molta gent que...
que ja estava ficada dins sindicats, dins partits, i hi havia un moviment polític molt proper, diguem, que se veia. Maria.
de les 40 principales ara mira, jo he cercat a veure que sonava que sonava en aquells i quin era el número 1 dels 40 principales i potser demanaré un esforç a la nostra tècnica el número 1 era en Robert Palmer aquell John and Mary sí, sí, l'any 81
Hi havia altres coses com el Puma també en aquell moment i el Lerta, Maria Jesús i su acordeon, que també su fosc bona recordau. Sí, sí, sí. I això triomfava en aquell temps. Però... I sonava aquesta música tan moderna. Sí.
Fa 45 anys d'això, no? Sonava aquesta música. Però aquesta música... Aguanta bé. Aguanta bé, Pere, no? Aquesta música. Sí. Sí, el mancos música, perquè hi ha coses d'avui que no ho són. Sí. I Pere, i tu quan llavors vas tornar a la universitat, que tu fes classes... I vaig estar dos anys més. Dos anys més. Però vull dir, en aquelles... Som mal ferit encara, un moment. Som mal ferit, sí, sí. Exacte.
i encara s'edifici no era de les classes de geografia i història, i encara era s'edifici d'allà de Sant Malferit, que ara no sé si és al centre de professors o no sé què, de vora IKEA, per aquelles zones d'allà, ahiria la facultat de geografia. I tu recordes llavors l'ambient que se respirava en els dies següents? Hi havia... hi va haver molt de rebombori, a les aules... No, jo crec que hi va haver més notícies, perdó, demà hi va haver...
una espècie de... Una manifestació i va, va... Ah!
de tots els partits polítics... Quan tu has parlat del Partit Comunista... Jo, el dia que se va legalitzar el Partit Comunista, que era un divent reçant, de vista de l'any anterior... Del 70, no, del 77. Oh, del 77. Va ser les eleccions, del 77. Sí, del 77, sí. El divent reçant del 76, jo era a Barcelona, tot i que eren vacances,
Però havia anat allà perquè el dissabte sant hi havia un concert de Wagner en el Palau de la Música. I jo el volia anar forçat i, com que em van dir que les entrades estaven molt cercades, el divendres dematí, el divendres sant i el concert que era l'endemà, vaig a fer un avió a primera hora, me'n vaig anar a Barcelona i fer com era el Palau de la Música perquè aleshores obrien les tequilles.
En aquell moment podries comprar entrades fent coa, ara ni això. Ara ni això, ara ja no els pot comprar fent coa, no. No, i vaig veure una valquiria magnífica dissabte, de Montserrat Caballé, de vingar sent beure, una cosa memorable. Encara ho tenc dins el meu...
cap en aquesta història. I Maria, tu te'n recordes com estudiant també a la universitat com se va viure o si se va viure de molta moguda? No, no hi va haver molta moguda.
No, no, molta moguda no hi va haver-hi. No, hi va haver una mica de susto, hi va haver un quant dies que tothom va parlar, però no, hi va haver bastanta tranquil·litat. Sé que hi va haver una manifestació, però... Un nom que s'ha de posar sobre la taula quan se parla d'això és el José María García. Sí, sí, sí, la ràdio sempre present.
Sí, sí, sí. Impressionant, sí, sí, sí. Es va, es va.
Bé, això va acabant, acabem el programa d'avui i mira, gràcies Ana Maria tenim aquest final musical, mira que bé. I gràcies Pere per recordar aquell dia de fa 45 anys i res, fins a un altre moment, ja seguim en contacte. Gràcies Pere. Adéu, Pere. Adéu. I acabem el programa amb aquesta música. D'en Robert Palmer. D'en Robert Palmer.
Gràcies i fins demà en el crepuscle, en Senestals. Bona nit.