Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Difondre la música clàssica. Aquesta seria la frase que normalment utilitzem per començar els programes. Avui començaríem amb aquesta frase, en divulgar la música clàssica. I és que avui vos oferirem una entrevista que vàrem fer en el Queixa Fòrum fa dues setmanes a en Rafael Esteve. Ell és un divulgador musical...
que explica les obres, diferents obres, i els fa mangívoles a tots els públics. Aquestes setmanes és el millor que tots els dimarts de març per explicar una mica l'evolució del piano. Va començar...
explicant les variacions Goldberg, que estan escrites en una frontera que gairebé quan acabava el clavací començava els primers pianos. Després va fer Mozart i encara li queden dues sessions més. Espero que vos agradi aquesta entrevista, que vàrem tenir el plaer i l'honor de poder...
Ferli i Rafael Esteve, allà al mateix Caixa Fòrum. Agraïm també la disponibilitat seva i de l'entitat organitzadora i escoltarem aquestes paraules tan sàvies que ens diu el gran divulgador. Però també, a la segona part del programa, ja que hem parlat de piano i que demà dijous
La Sinfònica fa un dels grans concerts per piano de tots els temps, que és el concert de Tchaikovsky, número 1. Per tant, a la segona part del programa, després de l'entrevista, us posarem una versió del concert per piano i orquestra de número 1 de Tchaikovsky. Tchaikovsky té tres concerts per piano i orquestra. El primer és el més divulgat, el segon ve, però no tant, i el tercer no el va acabar, només va fer uns esborranys del primer moviment,
I ja està. Però ja vull dir que el primer és el més conegut. Per tant, entrevista a la primera part parlant de música, parlant de les Goldbergs i més coses. I a la segona part, aquest concert per piano número 1 de Tchaikovsky. Amics, benvinguts al Crepuscle en Senestals, vos saluda Pere Estalric i darrere els vidres hi tenim una Maria Moreno en tasques de producció i una Maria Oliver en la part tècnica.
Conversa, en Rafael Esteve, que ell ha vengut aquí a Mallorca al Caixa Fòrum per fer una xerrada avui mateix, avui dimarts, sobre les variacions Goldberg, una obra fonamental de la història del teclat. Gràcies, Rafael, per atendre'ns. Què tenen les Goldberg? Vull dir que ens imanta, que ens sedueixen. Molt bona pregunta. Jo crec que el que tenen, per una banda, és l'aureola, de gran obra, cosa que és.
però que fa que molta gent amb tota la seva bona fe es posi el disc a casa i li sembli incomprensible. Unes parrafades llarguíssimes, algunes d'un virtuosisme de vertigen que no s'acaba mai, que té com seccions aparentment incoherents i és molt legítim dir, bueno, què vols que et digui? M'avorreixo, però no m'atreveixo a dir-ho. Aleshores, una de les...
considero bona raó per trobar-nos i divulgar-les perquè no fer servir aquesta paraula, és trobar una mica les pistes. Per tant, dèiem que sí, que és comprensible que algú digui, escolti, jo no m'hi atreves, que bon m'he ficat.
És això de la por de vegades a la música clàssica, quan entres davant d'obres que són complexes, s'ha de dir, n'hi ha de més senzilles i n'hi ha que són més complicades, doncs pot ser que t'abrumis una miqueta. Aleshores, dèiem, va molt bé fer aquestes aproximacions, una mica entendre d'on ve, quins models té Bach, en quin aspecte és totalment original, com marca també un...
una manera d'enfocar la música realment molt elaborada, que, per exemple, Beto ben clarament coneixia, amb les seves famoses Diabeli, variacions, no? I és això pel que ens trobem aquí. Aleshores, veus com, primer, a partir d'una... Ell li diu ària, que és una peça...
en teoria senzilla, amb un baix molt senzill, però molt ornamentat i extremadament delicat, és capaç de fer-ne 30 variacions. No 7 o 8, que seria el normal, 30 variacions, que sembla que sigui anar seguint, i tu les escoltes, i normalment, quan sents unes variacions, per exemple, unes molt famoses són des del Quinter, la truita de Schugger, tu vas reconeguent aquell tema.
però en canvi aquí no es reconeix. I això és quelcom que et despista. Doncs has de simplement posar en evidència que el que serveix com a base i va variant és el baix, no pas la melodia. Això ja és molt original. S'ha fet altres vegades, però no tantes.
I aleshores veient com aquest baix, encara que sigui inconscientment, tu l'integres, per damunt hi va posant peces de tot tipus. I això, que sembla que sigui una mica caòtic, perquè va avançant i no saps com bé, també té una estructura molt matemàtica, molt pròpia de Bach, que és agrupar-ho a l'entorn del número 3.
i són com subconjunts de tres, on la primera de les peces seria, sense dir necessàriament el nom, però una dansa o una peça de gènere, ell fins i tot es conserva una còpia amb anotacions seves, que això és fabulós. Per exemple, amb una posa Giga.
En les còpies on no posen la paraula giga, que era la primera edició, per exemple, ja ho veus que és una giga. Però si sobretot diu l'autor, home, ja no hi ha dubte. I així passa amb altres. Llavors, la primera de cada subconjunt de tres seria una peça més aviat estàndard. La segona és una peça d'esplagament virtuosístic, que és allò que dius com és possible tocar el clavisemble o el piano d'aquesta manera. I la tercera de cada grup és un cànon.
I aquí segueix una progressió on el cànon es diu que va de l'honíson a la segona, o sigui, va separant les veus en què s'imiten els cànons, fins que arriba a la novena i quan hauria de venir un cànon a la separació de Desena, que és una separació molt gran per les veus d'un cànon, fa un gir final que li diu el quod livet, que fa una mena, sembla un cànon però no és cànon perquè són imitacions sobre cançons populars del seu temps.
Algunes totalment surrealistes, humorístiques, amb uns textos que val la pena analitzar-los, perquè fins i tot, si vols buscar simbologia, també en tenen. Un diu, les naps i els cols m'han fet marxar de casa. Si la meva mare hagués cuinat més carn, m'hagués quedat.
I una altra també parla d'un amor, que estic lluny de tu. És curiós. I quan ha fet tot això, aquesta última, que fins i tot té un punt d'humor, tot dependrà de l'intèrpret, però té un punt, ni que sigui entre línies, humorístic. Torna a la primera àrea, íntegra, sense canviar ni una nota. O sigui, estàs allunyat tant que ni te'n recordes, i torna a allò per al qual sents nostàlgia. I torna idèntica, ell posa de capo.
i tanmateix no et sona igual, primer perquè fa molta estona que l'has sentit, i després perquè has passat per totes les variacions. El que al principi és una presentació, aquí és un comiat, i és emocionant. Quan saps això, després hi ha totes les llegendes de sí, el noble que tenia insomni, i el Goldberg que era un noiet de 14 anys que tocava el clavissembal,
Però clar, el nom de Goldberg no apareix en el títol. Bach ho va titular d'una altra manera. Per tant, tot això ja és aquest món realment interessantíssim que jo li dic a la història ficció, on no tot està documentat. Però les primeres biografies de Bach... Forkel ja en parla. Exacte, Forkel, d'aquí ve...
basant-se en testimonis molt directes, fa una miqueta la seva composició, sense voler ser estrictament científic a nivell historiogràfic, i ens explica la història que li va dedicar, o més que res, li va fer un encàrrec d'un noble que tenia insomni, però no pas per dormir.
Al contrari, per passar les nits despert fent alguna cosa interessant, que és escoltant aquestes variacions. Tu pots dormir, potser te torns si tens insomni, però potser no, perquè si vas seguint aquests cànons, el que fas és no avorrir-te allà sent creuats de braços i donant voltes al llit. Bé, petit resum de tantes coses que hi ha de dir sobre això. Després d'haver sentit això, després de veure com cada clavecinista, si ho vol, fem amb l'instrument original, pianista, perquè tot pianista les vol tocar, cosa lògica,
o mil versions més que s'han fet. Porta Casals l'ha fet amb corda. Sí, sí, conjunt instrumentals, jazz, fins i tot. Tothom les vol tocar, tothom les fa seva. Per alguna cosa serà. No és perquè és tan avorrit i tanta oreola que ho has de fer només per prestigi. És per tot això, per tot aquest contingut que és realment emocionant.
Bach permet totes aquestes maneres d'acostar-se a ell. És a dir, has parlat de Bach, has parlat de jazz, has parlat de passar el piano, coses que són per teclat. Vull dir, fins i tot Pau Casals em sembla que una vegada va fer algun dels Brandenburg amb un saxofon perquè a l'Oboe li estava malalt. Vull dir, Bach permet això. Què té la música de Bach que permet totes les formes, si es fa amb dignitat i bé? Sí, sí, que és universal.
Està molt bé la interpretació fidel a com era la partitura primera, esclar que sí.
però pots tocar amb una escola amb flautes de primària i amb un bon mestre que hagi fet un arranjament mínimament digne per a aquelles criatures, allò sonarà bé. Perquè és música molt bona. Bach, què diria del piano? Per exemple, ell ho va refusar una mica, un piano que devia ser molt incipient, però ell hauria acceptat que això és el cas per piano. Estic segur que sí.
En parlarem a la sessió, haurem de resumir-ho molt, perquè estaríem aquí una setmana parlant, però va conèixer els primers pianos que van arribar al nord d'Alemanya amb un constructor d'orgues molt bo, que es va aventurar a fer pianos, que es deia Silberman. Era amic seu, fins i tot era padrí d'algun dels seus fills, i en diversos viatges que va fer al nord d'Alemanya, se sap que com a mínim va tenir dues visites amb ells, i la primera sí que va veure els primers...
pianofortes, que li deia Hammerklavier, és a dir, teclat de martells, que era molt precari. Llavors, Bach va ser una mica... li va fer una crítica constructiva, però dient, no, això no sona. Però, en canvi, amb una segona, no sé quants anys van passar entre mig, però ja va veure que allò anava millorant. I estic segur que, veient el desenvolupament d'aquells instruments, hi ha dels propis deixebles de Silverman, que van establir les...
es van escampar per tota Europa i va ser res. Per això la següent sessió, que serà un concert per piano de Mozart, ja és amb un piano completament que pot fer el que realment vulgui. De fet, se parla que el piano que va veure Beethoven a la seva infantesa no tenia res a veure amb el piano que va veure Beethoven quan va morir. Vull dir que amb aquests anys de vida de Beethoven el piano va fer un canvi radical. Sí, sí.
Jo sempre ho comparo, fa gràcia, amb els mòbils o els ordinadors actuals, que queden obsolets al cap de sis mesos. Doncs això passava amb els pianos, és realment interessant. També farem molt ràpidament, com que fem les quatre sessions dedicades al piano, en diversos moments de la història, doncs fer com aquest passe, no?, del clavissembal, variants,
de diverses maneres d'accionar les tecles, perquè l'antecedent no és tant el clavicembal com el clavicòrdi, que és algun instrument que realment pugui colpejar més que pinçada. I això va ser un boom tecnològic realment molt interessant, com en pocs anys, sobretot del segle XVIII, però entrant el XIX també, canviava constantment el pianeta.
A l'hora d'acostar-nos, tornem a Bach i Mozart també, perquè seria la segona conferència, a l'hora d'acostar-nos en aquests grans músics, en les seves grans obres, què ho han de fer? Amb purisme o hi podem entrar de qualsevol manera? És a dir, serveix un Waldo de los Rios per entrar a Mozart? Serveix Jacques Lussier per entrar a Bach o han d'anar al purisme de la música antiga?
Jo diria que l'únic que cal és humilitat, honestedat, obertura de mires, i el purisme està molt bé, tard o d'hora hi arribes i l'agraeixes. Però per què no? Si allò està fet en qualitat, com fa Jacques Lussier, que té tantíssimes versions, no només de Bach, també té el concert 23 de Mozart, l'acabo de descobrir, que és la següent obra que farem,
és fer-ho amb això, amb amor, fer-teva aquesta obra. Per què no? T'has d'escandalitzar quan és una cosa ben feta, no només per vendre i això també seria molt subjectiu. Potser algú que tu en algun moment ho veus com un cerrar-cel ho està fent amb tota l'entrega. Jo penso que sí, que l'únic que cal és ser flexible, tenir obertura de mires i tard o d'hora
Voler com era, per pura curiositat, saber com era al principi. I aleshores encara t'enriqueix més veure tantes versions i variacions que se'n puguin fer. Aquestes xerrades de divulgació musical, què donen al gran públic? Per què els hem de fomentar i els hem de continuar fent?
Si obren la porta, només per això ja justifiquen. En fa un moment, aquesta por que de vegades et fa comprar-te el disc quan es compraven discos, això ha passat a la història, de les variacions Goldberg, per exemple, posar-t'ho i dir que no saps ni per on va, o que t'avorreixes directament amb obres que són fabuloses.
Només per això val la pena, obrir la porta, jo li dic. Obrir la porta a un camí que és infinit. Després tu escoltes aquella obra, potser immediatament, i potser després estàs anys que no l'escoltes, i al cap d'un temps hi veus coses noves. És el que té l'art, les peces que han passat a la història, no només de música, de literatura, de pintura, maduren amb el temps.
tenen valor en el seu context, però per alguna cosa misteriosa també en tenen en l'actualitat i et fan vibrar, tant o més que coses del present que són pura moda que decau immediatament. Dir que a partir de Glenn Gold les Goldbergs són les Goldbergs seria una fantasmada o un joc de paraules o hi ha més que un joc de paraules?
Una mica un jam de paraules, una fantasmada no, de cap manera. Però a Glen Gould li devem sobretot el boom. Va coincidir amb el boom discogràfic. Van ser aquells anys que realment els discos de vinil arribaven a totes les cases.
Potser una mica pel seu aspectitud, com d'enfant terrible, una mica obsessiva. No és que es passés la vida només fent les Goldbergs, però pràcticament. Llavors té aquells dos enregistraments mítics, un primerenc i un altre més tardar. És com si només haguessin...
només s'haguessin fet aquestes variacions, o aquesta versió de les variacions. I no, fins i tot abans d'ells n'hi havia d'altres, i a partir d'ell hi ha aproximacions molt diverses que val la pena comparar-les. Jo penso que s'havia mitificat una miqueta la versió de Gould. I el que fa Gould, igual que fa Andrew Schiff, Lang Lang, els del present, els del passat, és fer aquestes variacions. I malgrat que toquin les mateixes notes,
ni que sigui per com enfoquen el tema de les repeticions, perquè l'obra es pot doblar si fas les repeticions o no, ja implica una presa de posició. I el que crec que té valor, ni que sigui per esnovisme, en molts casos, la gent es comprava el disc de l'angul, algunes es van avorrir i d'altres potser a partir d'allà van començar a entrar en la música de Bach o la música clàssica en general.
Què hagués estat de la música de Beethoven i de Mozart? Què hagués enviat la música de Beethoven i Mozart d'haver conegut també, diguem, les cantates de Bach, que segurament van conèixer o no van conèixer, o les passions, perquè, clar, la part de teclats sí que la coneixien, naturalment, perquè la devien estudiar, però tota aquesta part de música religiosa de Bach va quedar una mica tancada amb la seva mort. Què hagués enviat la història de la música si Mozart, Beethoven, haguéssim conegut abans de Mendels, són aquestes músiques?
Sí, com bé dius, les van conèixer però molt poquet. Jo crec que no hauria canviat radicalment, el que passa és que ells haguessin gaudit molt més, però les vegades que van tenir ocasió hi ha testimonis, va ser com obrir un món, una sensació de descobriment, de Mozart en concret, que ho escriuen en cartes, acabo de tocar una fuga, ara la meva dona només vol que escrigui fugues. També passa amb Händel, per exemple, just en aquesta època,
Abans de Mendelssohn, que amb Mendelssohn, gràcies a ell, va ser una mica l'obertura en els programes de concert d'aquesta tota la música de Bach i música, podríem dir, històrica, no? Però ja es fèiem com a nivell minoritari i de vegades prou obert. Per exemple, a Viena, el famós Fansuiten, que havia estat envajador, va portar els oratoris de Händel. Es traduïa a l'alemany, per exemple, hi ha una versió preciosa del Masies de dalt a baix,
traduït a l'alemany i orquestrat per Mozart, amb clarinets. Clar, ho van descobrir a petita escala, però van començar a entrar més enllà de les obres de teclat, també en els oratoris, i clar, tant de bo haguéssim conegut més, estarien gaudint com nosaltres de les cantates, de les passions. Bach, Mozart, quins són les properes aproximacions del cicle?
avui les variacions Goldberg la següent que és dimarts dinent el concert 23 de Mozart aleshores em sembla que hi ha una setmana que no fem sessió i a l'altra fem música de cambra el trio en sol menor em sembla que és de Clara Schumann preciós, meravellós aquí sí que val la pena aquesta tasca de recerca de restaurar les dones compositores que sembla que no n'hi hagi i és sorprenent ja...
molt treball que ara s'estan aflorant de totes les èpoques i potser Clara Schumann va ser l'única que podríem dir va sobreviure a l'oblit va tenir prestigi en vida i hipòstuma i malgrat la seva tasca com a compositora no és molt àmplia té el concert per piano que és boníssim i s'hauria de fer però és una obra de joventut és pràcticament d'adolescència i tant i tant
I aquest trio, peces per viol i piano... Música de cambra no en té gaire, sobretot té peces, obres pianístiques i líder, cançons. Són ben bé dels anys que va estar casada amb Schumann. Durant deu anys es concentra tota la seva tasca com a compositora. Aleshores, aquest trio, entrem en la música de cambra i és realment meravellós, meravellós. I el darrer? I el darrer, el tercer concert de Rachmaninoff. O sigui, acabarem així ben bé...
Rafael, és un plaer sempre tenir persones que expliquen la música, perquè jo penso que això d'explicar la música clàssica, i ho parlàvem abans, li dona un valor afegit a persones fins i tot que els coneixen, vull dir, anar a escoltar perquè la teva visió serà diferent de la que pugui donar un altre, o ens faràs veure coses que potser hem escoltat mil vegades i no ens hem adonat. Per tant, el valor de donar a conèixer a través de xerrades la música clàssica ho valores positivament.
Sí, sí, sí. De fet, podríem dir que he compromès la meva vida a això, una mica vocacionalment, amb tot el que implica de risc professional i de mil coses que no venen al cas. Però sí, sí, penso que tant jo com a altra gent que s'hi dedica, fem una tasca important, que és obrir les portes a quelcom que si no quedaria com, en alguns casos, un acte una mica com per...
per guardar les formes, però l'important és que allò arribi al teu cor, et faci vibrar, i només per això val la pena.
Hi ha tres preguntes que sempre solen fer els nostres oients. La primera crec que és evident, que és quina música posaríem després d'aquesta conversa. Jo penso que les Goldberg podria ser. Què preferiries? Versió per piano o versió per clavixer? Ah, la gran pregunta. Mai s'ha de plantejar com una mena de combat, eh? Com si fossin allò dels equips de futbol. Potser avui em quedaríem les de piano.
però realment les de clavissambal ben tocades, perquè el clavissambal el que pot ser és una mica monòtic, les coses com siguin, perquè és un instrument, justament potser el piano va d'alguna manera ocupar el seu espai per la possibilitat de tocar piano, i fort, per això se diu forte piano en italià, no? Les vas poder fer matisos sense exagerar, perquè no és música romàntica, però aquests petits matisos que et dona el piano, una bona interpretació evidentment,
Potser avui m'hi quedaria, però hi ha molt bones versions en la dissenva i també les de jazz i tot això que hem dit. Segona pregunta, una recomanació per entrar dins la música clàssica? Una d'aquelles seria això, o sigui, assistir a aquest tipus de xerrades, llegir llibres, n'hi ha de molt especialitzats i n'hi ha de més divulgatius,
Conversar amb gent, assistir a concerts, encara que no t'expliquin especialment.
De vegades hi ha obres que per si soles entren, no hi ha dubte, la pastoral de Beethoven no cal que et facin gaire explicacions. Ara, si te la fan, és interessantíssim, també és un camp infinit. Però de vegades hi ha gent que a la primera escolta Wagner sense que li diguin res i es queda trasbalsat amb justament tres tany i solda, que són obres que a un altre el poden agobiar i avorrir fins a l'infinit.
Per tant, hi ha mil maneres d'entrar-hi, trobar la teva i el factor atzar també influeix, i a partir d'allà anar escoltant, anar obrint, anar ampliant. Quina seria la tasca dels mitjans de comunicació dins d'aquest món de divulgació de la música clàssica? Bé, parlar-ne, donar-li espai, com ara estàs fent,
I ja està, no cal engejar, no cal abrumar la gent, no cal dir que si no ho escolten no tenen un nivell cultural. No, és simplement obrir les portes a aquell com enriquidor com és la literatura, com és el bon cinema, com és assistir a una exposició.
I ara la darrera pregunta que fem normalment és que m'ho recomanis dues lectures, no necessàriament de música, dues lectures que tu puguis recomanar als nostres oients o lectors. De la temàtica que sigui, no necessàriament de música, que si són de música també. Quan em fan aquesta pregunta sempre tinc el llibre que estic... I no vinga, endavant, endavant. I mira, l'he portat, que he anat llegint a l'avió, però clar, aquest és molt especialitzat, però és sobre les variations Goldberg. Hi ha tota una col·lecció de la Universitat de Cambridge
sobre obres molt concretes, res, són obres concentradíssimes que van molt al gra, però això sí que jo potser diria que més que recomanar-ho per tothom és ben bé per especialistes, però si algú té ganes com d'aprofundir, allà em parla molt bé. A mi personalment, però també, ara no sé si et faria les recomanacions així molt extrapolables a massa gent, però m'agrada molt llegir
El que llegia els autors que jo estudio o que treballo, per exemple, estic llegint una obra de Goethe que va ser un best-seller en el seu dia i que realment va influir des de compositors de Líder, perquè és una novel·la però té poemes a dins, és d'aquestes novel·les que es diuen com d'iniciació, com d'aprenentatge.
que es diu Els anys d'aprenentatge del jove Wilhelm Meister. I això, avui ho llegeixes i et costa, realment. Perquè hi ha moments, a part de... Has d'anar a traduccions, amb alemany seria molt difícil... Però, clar, així et fiques en les lectures. I tot això ho llegia tothom. O sigui, des dels primers romàntics...
Fins als darrers. Era el llibre de capçalera, jo que sé, de Mahler, per exemple. Aleshores, la seva primera sinfonia, el famós Titan, que aquest nom no l'hi va posar ell, però es basa en una novel·la d'un altre autor romàntic, que es deia Jean Paul, que es basa en aquest model. És com, se'n deien novel·les, això, com d'iniciació. Tenia un nom, el gènere, que un jove inexpert...
S'arrenca la vida i tot el que li va passant... Exacte, tot el que li va passant és com... Això, novel·les de formació. És la formació d'ell com a... Bé, com a persona realitzada. Allò que els romàntics de base li deien l'heroi. Però no pas un heroi militar o... de dominació, o allò hercúleo, no? No, no, l'heroi és conquerir-te a tu mateix, descobrir-te a tu mateix. I fa gràcia això perquè, clar, són... Jo diria que dels clàssics...
La música és el que millor aguanta el pas del temps.
Altres clàssics realment costen. Tu posar-te a llegir fins i tot el Quixot has d'aturar-t'hi i rellegir dues vegades i necessites peus de pàgina i dir que el Quixot potser és la que més gent llegeix i jo he disfrutat dues altres vegades. Però aquests altres, podríem dir, bestsellers d'altra època et fan situar molt a l'hora de parlar de la música que escrivien aquests compositors, en aquest cas els romàntics, però des de Schubert fins a Mahler, dels primers fins als últims.
Rafael, moltíssimes gràcies per atendre'ns. Serà un èxit segur aquest cicle de quatre xerrades de divulgació musical aquí a Palma. Moltíssimes gràcies. A tu, Pere, moltíssimes gràcies. Espero que ens anem veient i una abraçada.
Fins demà!
Gràcies.
Bona nit.
Gràcies.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Que se n'ha fet de l'amor tan trist se pague,
Bona nit.