sepultura si s'amor m'ha plegat jove no m'he deu cap se... Franco, muérete.
Bon vespre. Encara estem... Parlem de MNT. Encara estem... Orfes d'en Toméu. No el tenim aquí. Salutacions, Toméu. Salutacions, Toméu. T'estimem. T'estimem moltíssim. T'estimem moltíssim. T'enyoram un poc, Toméu. T'enyoram. Jo més que ningú. Toméu, on ets? No, home. Bon vespre a tots. Joan Roca vos parla. Nom de l'equip de la crepuscle. Encén Estel d'avui vespre, dijous, 20 de revembre.
Per això hem començat amb aquesta, els abrupta. Franco Moreté, no he vist de haver nascut. Franco, Franquito, Franquete. Però si no és mort. Bueno, ell sí. Els que no són morts o no són franquistes. Però ell sí. Crec, no? Ja hi ha pastes un dubte. Aquest programa d'avui és el 3.248 de les nostres vides. Nosaltres no morim.
I a 2.187 de la nostra vida mediterrània, o una mediterrània, 2.187 programes. És que ja n'hi ha, són molts. Aviat, no ens en donarem compte, i farem 2.500 en aquesta casa. Hem de fer una festa ben grossa. Que no la facin, per favor. Jo crec que sí. Avui tenim dijous, per tant, un programa miste. Tenim Cometes, que crec que faré la Maria. Què faré jo? Sí, que aniràs avui a Cometa de Maria.
De dones. De dones. De dones. Ah, molt bé. Dones, però així, així, dones. Dones. Bé, sense matisos, dones. Però avant d'aquesta secció dels Cometes tenim una entrevista, com bon dijous que és, entrevistam avui Anna Cristina Llebrez González, nascuda lloseta, que és mestra de música, pedagoga musical, cantaire...
i directora coral, doctora en educació per la UIP, amb sa tesi Les Corals Infantils i Jovenils de Mallorca, una aproximació històrica i pedagògica. Actualment és professora del Departament de Pedagogia i Didàctiques Específiques de la UIB.
és apassionada per les lletres i per la música, és compositora i, a més, ha publicat diversos articles relacionats amb el gran coral i la pedagogia musical. Recentment, Lleonar Montaner, editor, li ha publicat el llibre de Co en Co, el món coral a Mallorca, segle XIII, segle XXI. No és poc ambiciós, aquest títol. Sí, és cert. Allò en parlarem, que presentarà, de fet, dissabte 29 de novembre al Tiatre de la Lloseta.
I na Cristina, per començar l'entrevista, com a bona dona de sa música coral, ha triat el mestre de sa música corals. Però, curiosament, no amb una música coral. Mira què tens per triar. Exacte. Ha triat aquesta música que ara sentim de Joan Sebastià Bacchi.
Bona nit.
Fins demà!
Com t'atrevessis a te, això, Joan? Com t'atrevessis? Per favor. Jo no voldria. Jo te'l digui. Jo te'l digui. Pijor seria que hagués dit, mira, la música de Master and Commander. No, no. Encara ha estat pitjor. No, no, no. Tendries a l'infern. Totalment, de cap. Cristina, per què aquesta música?
Bon vespre, Joan. És cert que Bach és un dels mestres de la música coral, de la polifonia, però he de dir que per donar un poc de varietat, i ara no vull fer spoiler, però és important també tenir en compte altres peces, jo som de veu i som de cant coral, sí, però també mirar un poc més enllà. Així que aquesta peça bàsicament me recorda la calma, la senzillesa,
Com Bach, amb un simple violoncel, fa virgueries, per dir-ho així, i passant per infinitat d'acords, amb una simple melodia, a mi me transporta en aquest món de calma, però és una cosa un poc ambigua, no? És aquesta calma en tensions per escamí, per dir-ho així. Com sa vida, vamos. Sí, és que Bach, amb un instrument, diu més que pot ser com un orquestre de 80 músics. Sí, exacte. Un gran compositor.
Com és que va néixer una Cristina joveneta de 8 anys per exemple la vocació per estudiar magisteria musical i per ser docent i no una altra cosa
Jo diria que ja de ben petita m'agradava, dit en bon mallorquí, comandar. M'agradava tenir els meus cercles i m'agradava això de poder fer coses en conjunt amb els meus amics, amb la meva gent. I vaig començar a fer música, casualment, perquè una companya, una amiga, m'hi va arrossegar. Vaig començar a tocar el piano, quan encara estudiava a primària. I arrel d'aquests estudis musicals,
i la meva vocació docent ja la vaig tenir clara des de ben jove m'agradava molt les meves mestres m'agradava molt aquest contacte amb els infants i ho vaig tenir molt clar ja directament quan estava estudiant secundària i tot ja tenia clar que faria magisteri i així ho vaig fer, vaig estudiar magisteri a la UIP cosa que llavors me va obrir portes a fer altres coses
Tu és mestre en Estèip de Joseta, mestre infantil i primària. Clar, a vegades tenim tendència a pensar que pels nens i dres nines les classes de matemàtiques o de medi les afronten amb menys ganes i quan parlem de sa classe de música és tota alegria, il·lusió... És així o no sempre és així?
He de dir que depèn, i depèn de molt de factors i circumstàncies. Avui en dia tenim unes classes bastant massificades, amb moltes necessitats, la realitat educativa és molt complexa, però he de dir que a dins el meu microcosmos de l'aula de música puc fer un poc allò que m'agrada, seguint, evidentment, els currículums, però els infants tenen una realitat bastant diferent d'allò que fan a altres assignatures.
que és més relacionat amb les competències generals d'un mestre. Llegir, escriure, resoldre problemes, matemàtiques, situacions... I la música les obliga a participar junts i les obliga... També he de dir que té similituds en l'educació física. I és vera que aquestes assignatures, per desgràcia, estan poc presents en el currículum. La música seca menys. Tenim molt poc temps de presència musical a dins les aules i això se reflecteix...
en la nostra societat. Ara he encetat un altre meló. Quan ha dit situacions per un moment ha tremolat i he pensat en situacions d'aprenentatge. Ai, ara no fa falta. Ara li volen canviar el nom a un altre pic. Jo l'hi he canviat. Ja, sí, però bé. És igual, és que és un tema que els mestres estem un poc cansats que mos diguin com han de fer les coses. Bé, ara xerrem en general i he de dir que és la meva opinió. Compartim els teus sentiments.
Estem cansats de perdre temps en burocràcies i que això, que realment basta poc per fer la nostra feina, però el sistema ho complica perquè tot ha d'estar superjustificat, perquè un pare se pot venir queixar i la nostra paraula no val res i per això hi ha d'haver 2.000 papers escrits i preescrits.
Maria, tenia una pregunta per tu. Sí, per el que deies dels atlats i de les criatures. Crec que tu, a part de corals infantils o el que pugui ser classe, també dirigeixes o has dirigit cor d'adults i cor de dones. Sí. Que és més difícil de gestionar...
D'adults, de dones, de infants. He de dir que... He de dir que cada cosa té lo seu. No és fàcil dir als adults, als nins. Cada cosa té la seva dificultat. I la veritat és que la pedagogia tracta d'això, de poder donar habilitats a qualsevol grup social. I he de dir que això, que els infants tenen unes dificultats de desenvolupament, seran més moguts, hauràs de gestionar el grup, controlar... Però als adults també, eh? També perquè...
Perquè els adults, la vida és molt més complicada pels adults, els infants són més feliços en menys, i els adults a vegades això, a vegades fan complicat i tot té lo seu. És a dir, no te puc dir adults, infants, pas gust de fer en els dos camps, i això, no? Els adults tenen les seves dificultats, ara no puc venir aquest dia, ara ri tard, ara m'acosta fer això, no? Els infants els fas un exemple i tot d'una...
fan el que les demanis sense pensar-se. I amb els adults tot ho has d'exigerar molt més i ho has de justificar moltíssim. Bé, existeix de veres la gent negada pescant? Vull dir, qualsevol oïda i qualsevol cordes vocals se poden educar perquè arribin a un mínim de dignitat, podríem dir, o no? A d'averes hi ha cases impossibles.
Jo com a pedagoga he de dir que tot se pot educar. Teòricament he de dir això perquè és en allò que m'ho dedic, a fer que qualsevol persona que m'hi diu no, jo no canto, no, jo no canto. Diumenge passat m'ho comentava una mare d'una alumna, no, això deixa'm fer.
Sí, tothom pot educar la seva veu, igual que tothom pot practicar esport, però tothom parteix d'unes condicions prèvies, també. He de dir que la genètica hi és i que les habilitats també hi són. I en funció de la pràctica que haguem fet al llarg de la nostra vida, tindrem una predisposició i una altra. Generalment, els adults que no han tingut una educació musical...
no vull dir rica, sinó una educació un poc variada, o no s'han atrevit, o des de petits els han dit tu per això no vals i ja no ho han intentat, aquesta gent sol tenir més dificultats perquè tenen aquest prejudici i les has de convèncer molt més, tenen molta por a poder intentar i
i la música és un art, i s'ha d'aprovar i s'ha de practicar sense por. Aleshores, els adults que tenen aquests prejudicis les costa un poc més. Tot se pot educar, però en funció de la teva actitud i habilitats arribaràs més en fora o menys. No tothom pot ser jugador de bàsquet professional, o futbolista professional, o nadador professional. Això és el mateix, és a dir, no tothom pot ser cantant professional, però arribar a cantar a un nivell amateur, a una coral...
com per exemple una de les corals que jo dirigesc, jo penso que sí, que tothom ho pot fer, però hi haurà d'haver diferents nivells de feina. A vegades algú que vol venir a cantar que té unes dificultats, evidentment li has d'aconsellar que ho treballi més per poder arribar en el nivell, per dir-ho així, del grup coral.
És un poc relatiu, diria. Hi ha casos més difícils i casos més complexes, però sí que tothom se pot educar. Amb els infants és molt més fàcil, però evidentment també hi ha infants que presenten alguna dificultat o algun problema vocal. No hi ha molta consciència vocal a la societat i això fa que molts de pares tenen infants amb problemes de veu i no es fan plantejar ni tan sols anar al metge.
Per què és tan important que els infants i els no infants i els més grans, en el seu currículum, no m'agrada la paraula, en el seu procés formatiu, la música tingui un protagonisme?
Per aquest motiu que comentàvem abans, de poder tenir aquestes habilitats, mentre més hàbils som, més coses podrem fer que mos puguin nodrir. I evidentment la música i la cultura pens que és una font important d'aquest enriquiment personal. Qui no ho ha tastat no pot gaudir d'això, és com una persona que no vol provar mai un nou plat o una cuina diferent, no?
I llavors també per un tema de gaudir de sa cultura ja com a espectador. És a dir, si no tenim una petita cultura viscuda com a intèrprets, per dir-ho així, és a dir, si tu no has provat de fer música mai amb un grup, que és allò que se sol fer a sa educació musical dins sa escolarització bàsica, llavors tens dificultats per poder...
entendre o apreciar la cultura. I no serem consumidors de cultura si no l'apreciem. És un peix un poc que se mossega la coa. Per poder tenir gent que va als teatres, gent que consumeix cultura, que va als concerts, per poder tenir públic necessitem gent que ho valori un poc i dediqui el seu temps a anar-hi. I si no tenim públic tampoc tindrem cors, per exemple, que cantin a un concert. Està tot molt relacionat.
I si la música no és el germà major dins el món de l'educació, perquè no ho és, segurament no, dins el món de la investigació universitària, que tu també has treballat com a investigadora, quin paper està jugant actualment?
A veure, és a dir, hi ha diferents grups d'investigació i investigadors que apostan per fer aquesta investigació perquè és el nostre camp. He de dir que, per exemple, amb el meu tema, que són les corals infantils i juvenils a Mallorca, que és l'epicentre de la tesi,
que a punt parèntesi és molt difícil quan fas una tesi delimitar fer una línia d'allò que estudies i allò que deixes has sacrificat allò que deixes sempre però per poder avançar ho has de fer per tant aquesta part en el món coral hi havia molt pocs estudis previs aquí a Mallorca fets molt pocs per dir pràcticament cap que pogués verificar o analitzar la quantitat de corals que hi havia o que hi ha infantils i juvenils
He de dir que és una realitat difícil de quantificar perquè és una realitat viva. Si ara me demanes quants d'acords hi ha a Mallorca actualment, juvenils, infantils, t'he de dir que no puc donar una clara resposta perquè és un món canviant i quan jo vaig realitzar el meu estudi era el 2021 quan vaig publicar aquestes dades i per tant ara ja s'ha mogut, ja ha canviat. És molt mal de fer i a més, una cosa que sempre coment, no hi ha organismes
aquí institucionals que vegin per aquesta educació musical ni per Can Coral ni per Mont Coral. Antigament hi va haver una federació de corals, ara ja està extingida de fa molts anys, i per tant no se controla quantes corals hi ha, com se reuneixen, si fan algun concert conjunt, no hi ha evidentment...
una infraestructura que faciliti aquest moviment del món coral, per dir-ho així, i també per conèixer aquest món coral. És a dir, si tu vols sabre quantes corals hi ha, ha de ser a nivell individual que ho puguis investigar. Maria. Perquè la part coral es treballa en les escoles, perquè jo ara faré un símil, perquè jo quan anava a escola a mi em feien tocar la flauta,
I t'he de dir, a mi em sap greu, però a mi me varen engegar, només tocant la flauta. No sé si m'haguessin permès formar part d'una coral, no d'una coral escolar, no ho sé, o si la mestre de música m'hagués plantejat fer altres coses dins el món musical. A veure...
Aquí ara són moltes preguntes juntes, a veure com ho puc simplificar. El que és una coral, exactament, difereix un poc d'allò que se fa a educació primària, però se pot incloure escant coral a dins una classe ordinària de primària o de secundària, encara que a secundària les costa més cantar per canvi de veu.
Però sí que tu pots fer, diguem, cant coral a dins una aula de primària ordinària. De fet, jo ho faig, jo participo en diferents projectes corals, i evidentment se trata de fer cantar tot el grup, independentment de les seves veus, i fer que allò resulti atractiu per a aquest grup d'infants.
Això se pot fer, encara que no siga una coral en si, amb la definició de coral que podríem entendre com a grup de cantaires, que s'hagin sentmanalment, que té un director fix, té algunes diferències, si volem definir un cor com a tal. Però sí que podem fer cant coral a dins educació primària. Aleshores, depèn molt...
de ses habilitats d'esmestre, això en primer lloc. Si esmestre té aquestes habilitats per poder cantar i per poder transmetre i per poder dirigir un cor, ho podrà fer dins primària. Si esmestre no les té aquestes habilitats, cercarà altres vies per fer música.
I avui en dia hi ha molt accés a la informació i, per desgràcia, hi ha moltes males maneres de fer música, per dir-ho així. És a dir, posar un vídeo de YouTube a la pantalla i que els infants l'escoltin, des del meu punt de vista, no és 100% fer música. És a dir, la música ha de ser participativa, els infants han de viure la música
i per això es requereixen unes mínimes habilitats musicals. La flauta és un recurs fàcil, per dir-ho així, que he de dir que no és un mal recurs, se pot tocar la flauta, de fet està en el currículum, s'hauria de tocar la flauta, però hi ha moltes altres coses que també s'haurien de fer, i el problema és que no tenim temps, no tenim temps en una hora setmanal,
jo intento fer un poc d'ukelele, un poc de plàctic pràctic en xilòfons, en plaques, se flauta la feina perquè generalment a secundària també la fan, assistitut, quan van assistitut. Bé, no sé si t'he contestat. Jo t'he de confessar que no tinc cap aptitud ni una vocal per cantar. Faig servir sa vou perquè som professor, però per cantar som un negat. Ni a sa dutxa m'he de cantar. Per exemple, això que sentirem ara no ho podria cantar, perquè és una meravella. Llavors no hi diràs per què ho has triat.
Furtigono Furtigono Furtigono Furtigono Furtigono Furtigono Furtigono Furtigono Furtigono Furtigono Furtigono
Monteverdi, jo m'imagino fent de falset, fent un contratenor de falset seria... Tot se pot provar. Sí, però no ho sé, tinc un sentit de ridícul que no ho sé, jo sí m'atreviria. Per què has treu aquesta música?
Ai, m'ha fet mal que la baixis, aquesta sí, més que l'altra. Més que l'altra, baixes dues. És difícil. Aquesta peça la vaig conèixer quan, estudiant en el Conservatori Kant, vaig fer cambra, vaig fer una assignatura on la vaig haver d'interpretar en aquells anys i vaig descobrir aquesta òpera de Monteverdi, L'Incoronazione di Poppea,
i des d'aleshores vaig interpretar Monteverdi a diferents cors on cantava, i és un dels meus compositors preferits, per dir-ho així. Pens que el diàleg que aconsegueix Monteverdi entre les dues veus és molt sentit i arriba molt fàcil a tocar el sentiment. És una audició de les que sol posar jo a primària, sempre intent que els meus alumnes sàpiguen qui és Monteverdi,
I, evidentment, aquestes veus que ho interpreten, bé, en Jerowski, en Filip Jerowski, és una de les millors veus que hi ha actualment en el panorama clàssic. Bial, Monteverdi. Monteverdi. No, aquest sí, per jo saltre no. Te volia demanar que és més difícil reclutar cantaires o que una vegada reclutats tinguin una continuïtat dins una coral? Ai, quina pregunta. Ah...
Diré que reclutar cantaires i fer que entenguin allò que tu estàs fent. És a dir, no tothom que ve a provar una coral, jo sempre tenc les portes obertes en els meus cors, qualsevol que vulgui que pot venir a cantar, i ho profit per dir-ho, tant en el cor musicart lloseta, que assajem els dilluns, com en el cor de dones de Sant Francesc d'Inca, que assajem tots els dimecres, sempre estic obrint portes i la gent està convidada a venir.
Però s'ha d'entendre un poc allò que fem, necessites un poc de paciència per entrar dins el grup i per valorar i poder respectar allò que fem. Hi ha gent que sí, que ve perquè li encanta i tot d'una entra i encaixa, i llavors hi ha gent que no, que tal vegada no pot dedicar aquest temps o no té aquest compromís, i evidentment el compromís és una...
El cine quan ho demanem perquè per entrenar han d'entrenar tots junts, no se pot venir de manera esporàdica una coral, has de venir cada setmana a assajar, i això és una de les coses bàsiques, una de les màximes bàsiques. I al final el director acaba fent molta de gestió de personal, però és així, perquè...
necessitem que hi hagi aquesta conjunció de persones que s'eduguin bé i que puguen estar juntes no només quan canten sinó a altres moments i això és com qualsevol grup social si hi entres i hi estàs a gust perfecte, tot anirà amb el si per el que sigui no hi estàs a gust
Idò no te sentiràs bé allà i probablement acabaràs partint. He de dir que no és allò habitual, normalment la gent que entra sol quedar, però a vegades hi ha casos de gent que allò que nosaltres fem no encaixa amb allò que esperava, això sempre també, com a qualsevol grup social diria jo, no?
I se fa difer... No ho sé, ara passi màgic jo el que tinc de corals i de corals d'adults, perquè hi ha corals infantils i bé, i les corals d'adults a mi m'adona la sensació així...
que és molta gent major, és a dir, que hi ha una franja d'edat, dir-li final de la adolescència o principi de la adolescència fins a una certa edat de maduresa, que hi ha poca gent que hi participa.
No sé si, és una visió visual. És una visió que comparteix molta gent de la societat, és una visió que està molt arrelada i, de fet, quan jo faig alguna conferència o xerro de Can Coral a diferents bandes, la imatge que la gent té d'una coral és un còrdic d'església.
Vull dir, una coral tradicionalment, un cor, s'associa a església i això de fet és un dels capítols del llibre que presentarem ara a finals de novembre. Cor i església és un binomi inseparable que durant molt de segles ha anat de sa mà.
Aleshores, aquesta visió encara la tenen avui en dia, encara se té a la societat. Per tu cantar una coral, generalment és aquest cliché de gent major que acompanya les masses, acompanya els actes litúrgics. És una tradició, i això no ho podem negar, la nostra tradició ve d'aquí, ve del cristianisme i ve de les iglesi, no ho poden separar. Però avui en dia hi ha molts altres moviments i moltes altres maneres de fer cant coral.
i hi ha corals, no diré moltes, moltes, perquè és cert que el món juvenil li costa, li costa perquè precisament no se canta tant educació secundària, hi ha una dificultat vocal, sobretot pels homes, perquè canvien veu, etc. Bé, hi ha moltes dificultats i hi ha moltes activitats sense que competir i cors joves en trobes pocs, però n'hi ha. I he de dir que és cert que cantar és una activitat
que va bé amb molta gent major, gent jubilada, perquè és una activitat fàcil de fer i per gent que té temps hi ha bastantes corals de majors aquí a Mallorca, però també hi ha moltes corals que no són corals de majors. És a dir, crec que a poc a poc han d'anar
Eliminant aquest cliché que cor vol dir gent major que canta a una església, perquè cor o coral vol dir moltes altres coses. Per exemple, les corals que jo dirigesc no són de gent major. A Inca tenim gent de totes les edats, des d'una filla i d'una cantaira que té 17 anys, una margalida, i a Joseta també és una coral de gent adulta, que gent...
d'una mitja, des de 30 fins a... Sí, és vera, tenim algun jubilat de 60, pot ser, però és una franja bastant variada, no és una coral de jubilats. N'hi ha molta, cert, però no ho hem de sempre, pens, juntar. Jo crec que avui en dia té un element important de socialització. Evidentment. Històricament també. Històricament també. Suposo que vinculat amb el treball. Sí. Clar, lo religiós, però també un pensa el gospel.
no se pot dir laboral, és l'explantació en desclaus. Exacte. Però allà on hi ha persones que conviuen... Sí, això va ser una revolució posterior, és a dir, inicialment, dic inicialment, quan xerra segles inici del cristianisme, com va sorgir un poc el món coral, ve de aquest món eclesiàstic, però evidentment a partir dels segles XVII, XVIII, ja xerrant d'un altre món coral, on precisament les societats de treball, quan revolució industrial...
Això provoca que la gent faci feina a fàbriques, té temps per dedicar-se a oci, els temps lliures el dediquen a oci, i és quan comencen a sorgir clubs, inicialment sorgiren a Anglaterra, Líder Tàfels, Alemanya, que són clubs d'homes inicialment que cantaven en el seu temps lliure.
no estava, també, quan dèiem, vinculat a sa religió. Hi ha un punt de sa història on se separa, però també conviu. No és una única via nova, sinó que conviu amb corals eclesiàstiques. I a s'àmbit rural, perquè imagino que sa collita. Suposa un fet, una litúrgia, de compartir un moment vinculat a sa vida i a sa feina.
Sí, exacte. Evidentment, molt de cant coral neix d'un cant espontani, on la societat, per alleujar una feina o acompanyar aquest treball, canta. I podríem discutir molt si en això li deien cant coral o no. Aquí hauríem de xerrar musicòlegs i probablement seria un punt de discussió, perquè...
Cant coral, sí, cantam junts, però què és a cant coral? Hi ha d'haver veus, no hi ha d'haver veus, aquí hi ha diferents posicions i opinions, i ja és cert que és un altre camí que ha donat lloc a moltíssimes cançons espirituals i moltes arranjaments que avui en dia cantam que venen d'aquest món del treball. Sí, és un altre camp. Parlant de corals infantils, blanques, supos que més o menys està repartint nins i nines, però quan se fan més grans... No és cert. No?
No, cert, hi ha més nines que canten que nins. I adults també, suposo. I adults també se corrobó, sí, exacte. De fet, ara me ve una dada del llibre interessant, l'Escolania dels Blauets, tan tradicional i emblemàtica, inicialment era de nins, de nins masculins, per ser concreta, i a partir del 2000, ara ho he dit de memòria, 2001, diria, o 2005, no estic segura, crec que 2001, ja s'obri a nines.
I actualment, quasi que hi ha més nines que nins. Això em passa igualment a les meves corals infantils, i a l'escola, la predisposició per cantar de les nines és major que de les nines, sabeu, és un tema social, i això en el món adult repercuteix. I ben, Cristina, un cor gran, m'imagina un cor gran, no un cor petitós, un cor gran. És bo de fer? No cantar i evitar que se'n donin compte?
Un cor gran, quant de cantaires te reforces? Imagina, un cor de 40-50 persones, que un aquell dia no té cantera o que té sa veu un poc esbocada i mou sa boca però no canta. Això el director se'n dona compte.
Depèn de les habilitats del director o directora. És mal de contestar. Però és que depèn si el director o directora fa en algun moment un assaig per cordes que diu baixos, canteu aquest passatge. I baixos n'hi ha d'aquests 40, segur que baixos n'hi ha 8, com a molts, i ja teníem una festa. Sí, potser sí.
Llavors sí, potser sí. Depèn, depèn del tipus de treball. Ara, cantant a tot i tot junts, el director té moltes coses que ens ha de pensar i que ha d'escoltar i tal. Se podria dissimular, però també tens punts que t'agafin. Te pesquin.
Un macies participatiu és una meravella o és un sacrilegi? He de ser políticament correcta, així que et diré que depèn de qui... No, no, no, per favor, opina del que penses. Depèn de qui faci sa feina coral i musical. És a dir...
A veure, un Messies participatiu... Ho dic perquè ve Nadal i en vora amb uns quants, eh? No sé si coneixeu que a Londres cada any se fa, en el Royal Albert Hall, cada any se fa aquest Messies tan participatiu. Això se fa des del segle XVIII, si no veig malament. És una fita coral. Aquests concerts tan multitudinaris tenen molta part positiva. Però això no ha de llevar que hi hagi un bon treball musical.
Els Messias són una bona excusa perquè molta gent de corals individuals de pobles se pugui ajuntar i pugui fer un treball amb orquestra que normalment la seva coral no faria. Normalment en els pobles no tenim una orquestra per treballar diferents programes, ni som tants, i és una bona proposta. Jo estic contenta que hi hagi aquestes propostes i aquest projecte, però s'ha de fer en criteri i hi ha d'haver una persona que ho puga gestionar i que ho puga dur com toca perquè...
el compositor Händel no s'hauria d'aixecar de la tomba i hauria de protestar de segons quines interpretacions, no?
Jo m'agradaria que m'espal·lages una mica del llibre, perquè hem parlat de moltes coses i t'hem convidat a partir del llibre. Què poden trobar en aquest llibre? En aquest llibre podem trobar un poc una immersió dins el món coral adreçada a qualsevol persona que estigui interessada en aquest tema.
Des de Cantaires fins a directors de cors, gent més amateur, gent més professional, qualsevol persona que li agradi aquest camp i que hi tingui un poc de sentiment amb això. I després d'un petit capítol d'introducció on se situen alguns conceptes i definicions un poc generals per entendre que xerram, llavors hi ha una breu explicació de què ha passat a Mallorca. Què ha passat a Mallorca...
I, evidentment, jo no puc donar resposta a tot, perquè tampoc no ho sé tot, que va, és impossible, però sí que he anat cronològicament ordenant un poc els fets i parlant del primer cant coral, per exemple, la seu, les capelles que hi va haver, diferents capelles que hi havia aquí a Palma, que rivalitzaven amb les de la seu...
Llavors ja arriba el món de sa revolució coral, que mos arriba d'Europa, d'Anglaterra, Alemanya, Catalunya, Catalunya-Mallorca, sa renaixença... Bé, un poquet aquesta és per què. És a dir, si algú vol entendre per què tenim corals avui en dia a Mallorca i per què tenim ses corals que tenim, és a dir, aquest món que hi ha ara a Mallorca, coral, d'on ve? D'on ve i com hem arribat aquí? Aquest llibre contesta o intenta contestar un poc en aquesta pregunta.
Com dic, arribats en el moment actual, en el segle XXI i començant en el segle XX, intento fer una passada per les corals més representatives o que han tingut una trajectòria significativa.
però és impossible estudiar-les totes, i més en un treball tan concret, i també he de dir perquè no és l'estudi principal de la meva tesi. Jo sempre ho dic, que la tesi està centrada en corals infantils i juvenils, i per tal de contextualitzar aquestes corals infantils i juvenils, perquè dins la tesi hi ha una part de contextualització de tot això, per entendre aquestes corals que tenim d'on venen, vaig haver de contextualitzar el mon coral a Mallorca.
i d'aquest treball, d'aquesta part de la tesi que parla del Montcorel a Mallorca, he pogut extreure aquest llibre. És una part de la tesi, aquest llibre. No recordes dia, hora i lloc de la presentació?
29 de novembre, a les 7 i mitja, en el Teatre de Lloseta, al meu poble. Perfecte, i doncs ja anem acabant l'entrevista. En les entrevistats i entrevistades, sempre m'acompanyant-se darrere música, que tu ara no es podes presentar, que has triat, ets de demanar un consell per viure millor, per ser més feliços. Tu em diràs, cantar!
I no, anava per aquí la cosa. No, no, no és molt original. Però més que cantar, diria, per ser un poc generals amb tothom, perquè pot ser que hi hagi gent que no li agradi tant cantar, trobar alguna activitat que mos connecti com a persones. Perquè a vegades aquesta societat mos du a l'individualisme, a desconnectar d'aquest contacte entre les persones, que és allò que mos fa humans, la societat, no?,
I crec que recordar que ens hem d'entendre és necessari moltes vegades i intentar això, que si no t'agrada cantar, cerquis una altra activitat que fer en societat, en companyia, que et mogui i que et faci ser millor persona. Què sentim, Cristina? Per què ho has triat?
Ara sí, això és el so de pastera, que és una peça tradicional, tradicional d'aquí, que vaig arranjar fa uns anys pel meu cor de dones, pel cor de dones de Sant Francesc d'Inca, i com jo intento explicar les dones, intentant fer un poc el repertori de les nostres arrels, però també fer algun repertori innovador que ens pugui donar ales, no?,
Així que estem un poc entre arrels i ales, la tradició i allò més nou. I aquesta cançó ens connecta amb les nostres arrels i és una peça que durant molts anys l'hem cantada molt i l'hem duit arreu d'Espanya, diferents intercanvis que hem fet. Ens representa i ens identifica i vam tenir l'oportunitat d'enregistrar aquesta versió en els estudis d'Ona, a Bunyol, amb en Miquel Brunet i per això l'he triada.
I del Cristian Llabrés, moltíssimes gràcies, ha estat un plaer. Gràcies a vosaltres. Nos despedim de tu, però continuem després perquè tenim una secció que serà les cometes que la Maria Antic porta quan ets allà. Gràcies. Bona nit. Bona nit. Bona nit.
Fins demà!
i sempre sol acabar, i sempre sol acabar, amb so, so de sa pastera, amb so, so de sa pastera, i sempre sol acabar, i sempre sol acabar,
amb so, so de sa pastera, amb so, so de sa pastera. Repica l'estorn i repica l'espera, repica l'estorn i que quan seré tan i jo repicaré. Repica l'estorn i repica l'espera, repica l'espera, repica l'estorn i que quan seré tan i jo repicaré. Per ballar escofea de ningú té por i el so de pastera,
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Bé, després d'aquesta entrevista tan interessant, continuem amb aquest programa, més coral que mai, però ara tu, Maria, tens la veu solista. Pel que cometes. Has dit dones. He dit dones. Perquè, mira, he dit... Anem a veure... Anem a veure...
Dones que han nascut o que han mort aquest mes de novembre i que siguin músiques. I la veritat és que n'he trobat un, no sé si aquest mes de novembre, però s'ha estat la casuística, però ha estat mortal de necessitat.
I que siguin músiques. Sí, o cantants o compositores, i t'he de dir que he triat... He de recordar que el dia 22 de novembre Santa Cecília es patrona de ser música. Sí, a més aquesta setmana... I un papa...
I he de dir que he triat tot clàssic. No vaig parlar de coses més... No ho sé, podria parlar d'una Barbara Hendricks, que també forma part, però no en parlarem. No? No. Vaja. No, perquè he trobat que havia d'anar a cercar coses, o coses, a dones, tal vegada que són menys conegudes o que menys hagin sonat en aquest programa.
M'han sortit moltes i tindran temps per escoltar el que tindran temps i ja està. Començarem amb la Francesca Madriguera, una pianista i compositora que va ser l'alumna predileta d'en Granados.
I queda dir que aquesta dona se va casar primer amb una... era catalana, i se va casar en primera núcia amb una persona d'Uruguai, se'n va anar a viure per allà.
I l'any 1935 se va casar amb l'Andrés Segovia. Després se va separar d'ell. I dona Francesca Madriguera, que va morir el 12 de novembre de 1965, va composar aquesta serenada.
Uns anys abans, també un 2 de novembre de la 1937, va morint Magni Valerie White.
una compositora anglesa, que va escriure sobretot música per piano, però que també va fer una òpera que s'anomenava Jocelyn. No sé si aquesta òpera... No la coneixem. No la coneixem. I supos que no he indagat si s'ha estrenat o si s'ha fet moltes vegades. Escolteran d'ella una...
una música que se diu How do you love free and in the golden joint?
I love thee. Let me count the ways. I love thee to the death, death and heart, my soul.
Músiques que no escoltem pràcticament mai, ens som de tal vegada una mica llunyanes. I de no caluitat, que bé. Alma Rosa.
Alma Rosa va néixer a Viena dia 3 de novembre del 1906. Era una boda d'en Mahler. Això ja dona que va néixer dins una família totalment musical i que se va moure dins un ambient musical durant la seva vida. I només Alma. La dona també només Alma. S'ho pas que tenia que moure amb això.
Va ser violinista i directora d'orquestra. Aquesta enalma era d'origen jueu i l'any 1943 la van dur a suïts. Allà va dirigir un cor de dones.
un cor de dones que cantava el de matins i el vespres, a l'hora d'aixeca't ser i a l'hora d'anar a dormir, i després també quan els elements se volien divertir un poc, ho diré així, i se volien divertir amb un cor, també les feien cantar. S'ha de dir que el fet que muntes aquest cor,
va fer que moltes dones que cantassin en aquest cor salvasin la seva vida, perquè precisament per aguantar aquest cor no la mataven. I ella va morir jove allà, a Auschwitz, però ha tingut una malaltia. No és que la matassin, però ha tingut una malaltia. Però ella va morir, però va salvar moltes vides.
Va gravar, i tenim una gravació de l'any 1928, perquè va gravar algunes coses de jove en son pare, Arnold, Rosa, que també era compositor. I també, a part de compositor, també era músic. I va gravar algunes coses d'una qualitat que ara ja veureu,
Però bé, jo crec que val la pena, perquè, clar, aquesta dona va fer molt, però era molt pac, com escoltar un concert de violí de Bach.
Una gravació de l'any 1928 per tanta qualitat, però jo crec que mereixia la pena escoltant-la. Ara vos posaré, començaré, abans de parlar del personatge número 4, l'escoltarem
Maria, què és això? Això ha estat representant d'Eurovisió de Suècia de l'any 2009. Tomeu, tenyor. Tot un clàssic? Tot un clàssic. I em direu, i per què has podat això? Bé, perquè la Malena, Sara Magdalena, però Malena Hermann,
I no és un tango? I no és un tango, que va néixer el 4 de novembre de l'any 1970, passa a ser representant a Eurovisió l'any 2009. Però és una cantant clàssica. Suècia, no sé si ha fet experiments, però aquest any en va fer.
Sí, a Suaci del Conservatori, a Eurovisió. A Eurovisió. Però és una metge que, sobretot, ha dedicat les seves vides en el món clàssic, però hi va haver aquest. Aquesta senyora és la mare de Negreta. Ah, punyeta. Ostres.
Aquesta dona. Hi havia un poc Eurovisió, la cantant i la mare de... Entendint ens oies que no ha negret a garbo. No. Perquè s'ho ha sigut greta. Ara l'escoltarem en aquesta mateixa senyora amb l'Ave Maria i podeu veure una mica la diferència. Qui és l'enxobert?
Com una cantant clàssica va por en Eurovisió. I a més la mare d'una de les activistes ambientals, la pintura més famosa. Del moment, indubtablement.
N'agent Herbert, o James Chevalier, perquè la coneixien així, que va morir a París el 4 de novembre del 1984. Aquesta dona l'he triada perquè va ser, l'any 1930, va ser la primera dona a dirigir una orquestra professional a França. I escoltam d'ella una danserina.
Gràcies.
Seguim. Hi ha molta variedat. Aquesta també l'he triat perquè hi ha un pat de morbo. Morbo. Montserrat Torruella, nascuda el 5 de novembre del 1959,
és una mezzo-soprano, de Barcelona, va debutar en el Liceu l'any 1991, i el Morbo, aquí va el Morbo. Va ser triada l'any 1997 per cantar a les noces de Cristina i Niñaki. I he trobat que també tenia l'Oceu, no? La sentim a una suïta per quatre cançons.
Fins demà!
Va cantant amb aquestes noces. No és una cantant molt coneguda. Sí, ha participat però bé. Elena Romero Barbosa, nascuda a Madrid el 7 de novembre de l'any 1907.
Va ser la primera dona directora d'una gran orquestra sinfònica a Espanya. Va dirigir l'Orquestra Sinfònica de Barcelona i la Ràdio Nacional d'Espanya. Orquestres bones, a més. Sí. Va ser una dona molt compromesa en la república, que s'abava d'exiliar, etcètera, etcètera. I va composar aquesta fantasia espanyola.
Fins demà!
Fins demà!
Bueno, tot són músiques que han sonat molt poquet, dins la part musical espanyola, però que pentues s'haurien d'escoltar molt més, perquè evidentment l'Helena Romero, jo crec que hagués de ser una bona directora d'orquestra, perquè sí, s'ha elegit així, però després també les seves músiques com a compositora no han anat més allà.
Seguim. Seguim en Marcel Faise... Ai, és un pare que m'ha de dir. Taisefes. Taisefes. Va morir el 7 de novembre de 1983. No sé si l'he pronunciat bé. Taisefes. Taisefes.
És una compositora francesa que va formar part del grup de Tzis. Si vos recordeu, a Rússia hi havia el grup de Tzinc i a França el grup de Tzis.
És una dona que a mesura que se va investigant de Montella s'ha adonat que se pensava que hi havia molt poques composicions i a mesura que se va investigant més se van trobar moltes composicions. Ja se n'han trobada en més de 170. Va ser una persona molt productiva. Escoltam aquesta arabesca per clarinet i piano.
Gràcies.
Molt vagneriana. Molt vagneriana. Va cantar altres coses, per suposat, però molt, molt vagneriana. I, per tant, he triat d'ella Tristany i Isolda. I què fa de Tristany o d'Isolda? Ara ho va haver igual. Ara.
Mild und leise, in dir l'Eckel, i d'aix Auge, al d'Ernclet, i d'Ursträume,
Bé, anem acabant. En tenia més, però bé. Acabaré amb la Carlotta Ferrari, perquè he trobat aquest llinatge
tant automobilístic i diu, mira i també hi va veure una Carlota Ferrari que va ser música una Carlota? És una altlota en un car? Sí que va morir a Bolònia precisament un dia a Santa Cecília un 22 de novembre de l'any 1907 bé, d'aquesta Carlota Ferrari que tampoc l'he investigat massa més però a puntura ho hauríem d'investigar va escriure moltes òperes o bastantes òperes
però escoltarem una cançó seva, Ai Sou de Sol, i així acabarem, crec que ja, aquesta cometa. Moltes gràcies, Maria. Aprofitant aquesta música d'una compositora que desconeixia, la senyora Ferrari, aquesta música tan hermosa per tancar el programa d'avui i dijous 20 de novembre. Moltes gràcies, Maria, moltes gràcies, Biel,
Bona nit a tots i fins demà.