Tal dia farà uns...
Molt bon vespre, amics. Això és el Crepuscle en Cent Estals. Comença una setmana i començarem amb les efemèrides musicals. Per això, dèiem allò de tal dia, farà anys. Avui, a Manel García mos relacionarà dates del mes de febrer que tinguin a veure amb coses musicals. Saludam, Manel. Bon vespre.
Bon vespre. Tenim nou seleccions. Vuit, vuit seleccions. I hi haurà sorpreses. Bé, no tot deman perquè segur que sempre n'hi ha. Bé, sorpreses en certa manera. No pregunto parlatòrica. Sorpreses i avui acabarem d'una manera molt, però molt especial per tots els oients. Per tu, per jo, per tothom. Jo crec que serà un programa amb un final especial, diguem-ne, únic, perquè una de les efemèries és especialment sentida i estimada. Oh, beníssim. Ja ho veurem.
Al final haurem d'esperar el final del programa. Hem d'esperar 55 minuts. Exactament. Això, com vols dir, que és el Crepús, comencen a estar els amics. I ja ho començam, com ens hem saludat en Manel. Per tant, començarem ja la seva secció mensual de les efemèrides musicals.
Manel, bon vespre. Bon vespre. Primera efemérida. Primera, la més antiga. Totes, com sempre, de la més antiga a la més recent. Menys l'última, que hem fet un petit aquí, justament pel que deia del final especial. Per quadrar bé. Exactament. Però, de moment, comencem amb la més antiga. Segle XIX i segle XX. Darrerament estan sortint poques, però bé, Déu-n'hi-do. No te'n vas molt lluny.
Bé, quasi poc més de 200 anys, però bé, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. 2 de febrer de 1817, per tant, fa poc més de dos segles, podríem dir. I anem a Alcalá de Real, província de Jaén, on va néixer accidentalment, perquè clarament va ser català, el compositor Josep Maria Ventura Casas, conegut popularment com Pep Ventura.
que de fet és el pare de la sardana moderna, tal com avui la coneixem. La teva darrera intervenció. Ja van parlar de sardanes, també. La Santa Espina. Justament, la Santa Espina, la rondalla amb música d'Enric Morera i l'Àngel Guimarà.
Hi ha bastant... Bé, comparat amb Pep Ventura, i és molt posterior, 1908... Un segle després. Sí, sí, en ple esplendor del gener sardanístic. Però aquí estem parlant d'algú que, quan la sardana era...
Una dansa folklòrica més, una més que es ballava a les comarques de l'Empordà, prop dels Pirineus, i poca cosa més. Però que Pep Ventura va reformar tant l'obra en si, el gènere, com el conjunt que la tocava, la cobla.
que llavors era una europoració ben senzilla on simplement hi havia tres integrants. Un que tocava el tambori i el flaviol, que de fet van ser els únics instruments que han perdurat fins avui. Després un altre que tocava el sac de jamecs i un altre que tocava una dolça aina molt tosca.
Pep Ventura el que va fer va ser augmentar de 3 fins als 11 integrants que actualment té la Cobra, amb tota una gama d'instruments de vent fusta, el tip, la del tenora, tota la família de metalls, trompeta, fiscor, trombó, va fer un cor en contrabaix també, i l'únic supervivent, el senyor que toca el Flavió i el tamborí, senyor o senyora. O sigui, que estem parlant no només d'un músic que era molt bon improvisador,
També un molt bon compositor, va compondre més de 80 sardanes, però clar, que va deixar de ser un gènere simplement per malcar el ritme interpretat en festivitats, per ser un gènere amb caràcter propi, amb aspiracions, i que gràcies a ell es va convertir no només en una simple dansa regional de l'Empordà en una comarca, sinó que va esdevenir el principal gènere a Catalunya.
Així que el que farem serà escoltar la seva obra més popular i que en certa manera va sentar càtedra, que és Per tu ploro, que la llegenda diu que la va compondre abans de morir, realment la va compondre tres anys abans, el 1872, i sabem que es va estrenar a la plaça Catalunya de Barcelona.
Per tant, era viu, ben viu, i el que farem serà escoltar per admirar les pretensions i la qualitat sonora d'aquesta sardana, que de fet és la més antiga de les grans sardanes que avui previuen, una adaptació per orquestra tocada per l'Orquestra Sinfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Salvador Brutons.
Gràcies.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Molt guapa aquesta versió, eh? Sí, també. Feta de Bretons mateix. Crec que és el mateix Bretons, que també és un gran compositor. Jo crec que és la... Sí, ell és l'arrangador. També és cert que té un bon material darrere i és una adaptació de bona factura.
I bé, és que estem parlant de la sardana de referència, en certa manera, de la sardana moderna, entre cometes, de referència, que va servir pels futurs compositors, amb una agrupació ampliada, amb unes pretensions artístiques i instrumentals molt més ambicioses, i tot gràcies a aquest senyor que va néixer al Calada Real accidentalment, el senyor Pep Ventura, que podríem dir que va ser no el pare de la sardana, perquè era ja un estil folclòric, però sí de la sardana moderna, tal com avui la coneixem.
I seguim. Seguim 24 de febrer de 1846, a mitjà segle XIX, i ens anem a Itàlia. I neix a Castellamare d'Estàvia, a la regió de Campania d'Itàlia, el compositor Luigi Denser.
poc conegut. Sí, jo no el conec. Doncs ara veurem. Però ara resultarà que té una peça que coneixem. Efecti, és un dels moltíssims casos i dius ara, ara, home, això ho sap tothom. Bé, això ho ha escoltat tothom. Ara el senyor Densa, doncs ja sap, és el que se'l passa.
Doncs bé, en el seu moment va ser, a part de compositor, va ser un músic important perquè va residir a Londres, on fins a la seva mort va ser professor a la London Academy of Music i després a la Royal Academy of Music. Per tant, en certa manera va ser una institució com a professor, algú que ha de tenir molt en compte.
I com a compositor va escriure unes 800 cançons, de les quals ningú coneixerà 799, però que hi ha una que l'ha fet absolutament immortal, que nom Funiculi Funicular. El senyor Denses és l'autor de Funiculi Funicular, que a més és un tema publicitari.
Fet per una campanya publicitària. Ah, sí? Totalment. Pel nom, sembla que faci referència a algun tipus de funicular. I, efectivament, es va escriure per encàrrec de l'empresari del funicular que acabaven d'inaugurar, que anava de Nàpols al Vesubi.
Un funicular turístic. Què dius? Que al principi va funcionar molt bé, però clar, la novetat, anem a agafar-lo i tal i qual, però ja començava la cosa a fallar i l'empresari va dir-li al senyor Denge fes-me una cançó publicitària per promocionar el funicular. I veia si va funcionar.
Fins al punt que el funicular ja no existeix perquè el vesubí va erupcionar dues vegades. La primera, 1900 i pocs, la varen refer, però el 1944 ja va desaparèixer. El funicular que va fins al vesubí ja no existeix, ja no podem pujar.
Però el tema que l'havia de promocionar encara segueix ben viu i fins al punt que Richard Strauss, quan va fer el seu primer poema sinfònic, que no va ser Don Juan, sinó Aus Italian, que més que un poema sinfònic potser és un...
descripcions, no sé, rapso de sinfònica es podia dir, que d'un viatge per a Itàlia, va agafar el funiculí i el va incloure en aquesta obra, pensant-se que era un tema folclòric. Però el senyor d'Inse, que estava ben viu, va dir, això és meu, el va demanar, va guanyar i cada vegada que Aus Italian s'interpretava, cobrava el cànon.
Perquè, a més de ser un bon músic i un bon professor, era un senyor ben espavilat. I m'apareix molt bé. Totalment. Tot i que respecte molt Nastraus, m'apareix que s'autoria et s'autoria. Evidentment. Clar, va ser una confusió d'art. Nastraus era jovenet, però clar, és que quan va anar per Nàpols, tothom cantava aquesta tonada, va pensar, això és folclòric, això és popular, no?
Per fer-nos una idea de la importància de com en poquíssims anys, perquè els italians és de 5-6 anys posterior a la cançó, però en poquíssim temps aquesta cançó es va convertir en la tarantella per excel·lència, una de les cançons més italianes més populars de tots els temps. I d'endavant, us sentim amb quina versió? La versió de Luciano Pavarotti. Olé!
Fins demà!
Fins demà! Fins demà!
que no te copre a pressa, no te destruye, solo a guardar. Fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam, fiam.
La capa vota, vota, torna, torna a te.
El cuore canta sempre dello tuor reno, scusamme i me. Fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo, fiamlo.
Fins demà!
Ja no sé, ha hagut un canvi de tonalitat. Una altra versió. Bé, és igual, no passa res. Però bé, aquí tenim el... Crec que ni la Coca-Cola ha estat afortunada amb un jingle publicitari. Tens raó. Jo crec que el jingle més afortunat ha estat el funicular del Vesubi a Naples. És curiosíssima. M'ha agradat molt aquesta anècdota.
Bé, forma part d'aquesta nòmina inacabable de compositors absolutament desconeguts amb obres immortals. Encara en queden, t'he vist? I els oients? Encara en queden uns quants. Jo m'agrada, m'ha sorprès perquè dius autors d'una sola obra, pràcticament. En tenen moltes, però que han passat a la història només per una. Exactament.
És que n'hi ha més del que semblen. Fent un poc de memòria, es poden venir una dotxena, però és que després veus que hi ha dotxenes i dotxenes d'autors. Seguim. 24 de febrer de 1876. Aquí ja no és un autor desconegut, tot al contrari, perquè ens anem al desaparegut teatre de Cristiania, nom antic d'Oslo, la capital de Noruega, on es va estrenar el drama escènic Pirginx.
del gran dramaturg Henrik Ibsen i, amb música incidental, Dev Bargrig. Això ja fa 150 anys pràcticament clavats. Estem a dia 23, o demà farà 150 anys, que es va estrenar el Pyrgint, curiosament. Poseu una xifra bastant rodona. Una obra que tenia un total de 23 números musicals,
Però a part de Noruega i els països nòrdics, és molt més coneguda la música que va fer el mateix Grig, en adaptació, en dos suïts orquestals, amb quatre peces que cada una, Opus 45 i 55 no van sortir al mateix any.
La fama d'alguns fragments és tal que no cal ni posar-los. De la suite número 1 destaquen sobretot al matí o a la matinada, conegudíssim, o a la cova de la muntanya, que també és molt famós. I de la segona, que no és tan coneguda,
és el número que escoltarem, que també, Déu-n'hi-do, també té números que són força coneguts, però sobretot l'últim, que és la cançó de Solveig, que dels vuit, de les dues suïts, és l'únic que, a part de l'arranjament instrumental, permet mantenir la veu, perquè forma part de la personalitat de la mateixa peça. Escoltarem una versió de les històriques de Lucia Pop, que jo crec que agradarà molt als ullens.
I da, qu'ençò de Solvats, Eduard Grieg, Lucía Pop.
Bona nit.
Ja noix ja o'n farbé. Tu queres mi a turnar, i mi és tu que estig.
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Gràcies.
. . . .
. . . . .
Fa pena llevar la veu de Dutxia Pop, una de les veus més meravelloses de la seva època, però estem a les esquies. Exactament, sí. La cançó de Solvet, una obra que també s'hi presta, que cançants com Dutxia Pop puguin explicar totes les seves habilitats,
I que va tenir la mala sort aquesta cançó de Solvese per tanyar una obra on hi ha fragments encara més perfectes i més coneguts. Ha quedat un poc a l'ombra, però per si sola és una obra que val moltíssim la pena i per això el lloc de la matinada que ja sona a tot arreu, que potser està massa gastada i tot, jo crec que per celebrar que demà el Pirgin compleix 150 anys... Està molt bé, està molt bé. És molt millor.
I, doncs, seguim. I ja passem el 21 de febrer de 1881. I anem a Anglaterra. Aquell dia neix el compositor i director de banda anglès Frederick Joseph Ricketts, que jo tampoc el coneixia. Jo tampoc.
que era més conegut pel sobrenom de Kenneth J. Alford, que tampoc el coneixia. És el que tenen aquests compositors d'una sola obra. Bé, va ser músic militar de la British Army, va dirigir diverses bandes militars, i curiosament aquest sobrenom l'utilitzava perquè llavors no estava ben vist que els músics militars fessin carrera com a compositors fora de l'àmbit militar, sinó al camp civil.
per això és conegut, molt més conegut encara pel seu sobrenom de Kenneth Alford dintre dels segles musicals que de fet és pràcticament l'original pràcticament no el sap ningú jo tampoc ho sabia fins fa poc
I va componer unes 20 marxes que, home, li van servir per ser conegut com el rei de la marxa britànica, en contraposició al Sousa dels Estats Units i altres compositors d'Alemanya, d'Àustria, etc. I, clar, per què ha vingut aquest programa? Perquè té una obra que és més coneguda que, no sé si tant com el jingle de Lluïc Jidenja, del funicular del Vesugui, però quasi, que és Coronel Bugui. Clar,
que a primera vista sembla una obra dedicada a un comandament militar i amb motiu de la guerra perquè es va componer l'any 1914 res d'això Alford era aficionat al golf i coronel Bugui sol ser el rival imaginari quan el golfista juga contra si mateix i Alford el feia molt habitual habitualment un Bugui també és quan un no sóc gaire de golf no en té gaire són 18 forats i ja està
Però bé, un bugui també és quan el jugador completa un forat amb un cop més del previst, que normalment són quatre cops per forat, si fas cinc és un bugui. Per tant, a part de ser el coronel bugui, contra qui jugues també vol dir això.
I, a més, el tema principal ve de la xiulada que fa el golfista quan avança forats, que després, quan sentim el tema, l'identificarem. I, a més, la marxa es va publicar abans d'agost, abans que es teclatés la guerra. O sigui que el seu origen és absolutament atípic. Res a veure amb militars, ni en guerres, ni en... Exacte, és del 14, però res a veure amb la guerra del 14, en fi, han estat deixat tots descol·legats. Però perquè és coneguda, gràcies a la pel·lícula,
El puente sobre el riu Quai. Ah, sí? Sí. No me diguis. És aquest tema. És aquest tema. Que és del 14, però la pel·lícula és del 57 i que era coneguda només en els àmbits... Per tant, això és un anacronisme. Absolutament. Perquè... Sí, sí, sí. Bueno, està molt bé i queda bé, però realment, si volíem fer creure o pensar que això hauria de veure amb la guerra, no.
res a veure. És cert que ja en els àmbits militars era una cançó coneguda als països anglosaxons, però, clar, aquesta pel·lícula la va fer popularíssima mundialment. I amb una versió, clar, molt atípica, perquè no era una versió per bandes, era una versió per...
Per xular, i a més, quasi ningú sabia xular bé. I encara avui costa de xular, perquè segons quines notes més agudes és complicat. Però s'en té una versió molt més elegant, una transcripció sinfònica, també. I perquè es vegi la qualitat de l'obra, ni més ni menys que la Filarmònica de Nova York i dirigida per Leonard Bernstein. Què dius? Per tant, no és una peça qualsevol...
Podríem haver posat la de la pel·lícula, però bé, hi ha massa renova de la pel·lícula, de les escenes, i aquí és on veurem la categoria que té l'obra, aquesta cor on vulgui, que per nosaltres és el puente sobre el rió guai. I després farem una petita pausa i continuarem.
Gràcies.
Fins ara!
Fins demà!
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modular.
Aigua dolça per a gent salada, a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Queda dijous, de 6 a 7 de cap vespre, a Jaida i la Barraqueta, un programa de jubilats per Mallorca a Ona Mediterrània. Podeu escoltar-nos a iVots i a la nostra web onamediterrània.cat I sota el pont, sota el pont, que anem a posar i fer el nostre pont de l'Hospital.
L'escola pren la paraula, el programa on l'alumnat és el protagonista a Ona Mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Seguim, amics, això és el crepús trancenestals. Hem acabat amb aquella música que va servir de banda sonora. El puente sobre el guai. Però seguim amb més efemèrides. Seguim, ja amb la cinquena peça d'avui. 11 de febrer de 1894, finals ja del segle XIX. Aquell dia va morir el compositor navarrés Emilio Arrieta.
un dels grans representants de la sarsuela, podem dir, moderna, contemporània, perquè hem de dir que la sarsuela original va començar mitjana del segle XVII i es va perjongar durant el segle XVIII, és una sarsuela arcaica.
Però la sàrbola més coneguda és, diguem-ne, més, encara ja ha transcorregut, però és sàrbola moderna, tal com la coneixem. Arriet és un dels responsables d'aquest renaixement, després de dècades que aquest gènere va estar desapregut.
Tot i que encara amb molt supeditat a la influència italiana, que era la música que encara a mitjà del segle XIX estava molt de molt d'Espanya, a les òperes, pràcticament tothom consumia òperes, i si es feia alguna òpera espanyola es feia a Itàlia fins i tot, o sigui, fins a aquest punt no hi havia una tradició musical pròpia.
I aquesta mena d'òpera còmica, opereta, que era la Sarzuela, també tenia aquest, no es pot dir que sigui un problema, però un corrent musical que estava molt present i Arrieta va ser un dels principals exponents juntament amb Barbieri, que sempre intentaven enfrontar-los perquè deien que Arrieta era més italianitzant i Barbieri més...
més top i més folclòric però realment feien unes obres molt semblants i estudien molt bé i van morir amb 6 dies de diferència, curiosament van néixer el mateix any i van morir el mateix any amb 6-7 dies de diferència, curiosament o sigui, si Arreta va morir l'11 de febrer, crec que Barbieri va morir crec que els 6 o els 7 o sigui, pràcticament a l'hora, o sigui, van tenir fins i tot en això van tenir una vida molt paral·lela
Llavors, Arrieta va componer unes 50 sarsueles, que ja va haver gent que va componer centenars, però d'altre nivell, però avui se'l recorda només per una, Marina. Marina avui va tenir tal èxit l'any 1855 que...
Va ser transformada en òpera i pràcticament bona part de les vegades que es posa en escena és el format operístic, no el tradicional de Sarsuela, perquè llavors es considerava que si una obra era bona havia de ser òpera. Sarsuela era una cosa vulgar i per tant Marina era tan bona que li van dir al senyor Arrieta.
reformi-la, converteix-la en òpera, perquè això val la pena, i es va estrenar al mateix teatre real, ni més ni menys, com si fos una gran òpera de Verdi, de Donizetti, Rosini, etcètera.
Així que escoltarem el fragment més conegut d'aquesta sarsuela, òpera, i també de tota l'obra d'Arrieta, que és el brindis. S'ha de dir que els brindis es van posar de moda a l'escena gràcies a la traviata.
Gràcies al Brindis Liviamo, des de llavors tots els compositors posaven una escena de Brindis a les seves obres. No és broma, ve d'aquí. És molt guapo aquest Brindis de Marina. Sí, sí, és un dels més coneguts i realment, malgrat que la inspiració vingui del Brindis Liviamo, té personalitat pròpia
Jo no crec que sigui massa italià, la veritat. És un fragment molt inspirat i serà justament aquest el que escoltarem amb Jaume Maragall com a tenor i Orquesta Sinfònica de Sevilla dirigits per Rafael Fribeck de Burgos. I doncs, endavant. Música
El grito del dolor El vino al olvidar Las penas del amor
¿A dónde vais huyendo las ilusiones, las ilusiones? ¿Que nos dejáis sin vida los corazones, los corazones?
del tormento de tanto amar, de tanto amar. Lleva el suspiro al viento y el llanto al mar y el llanto al mar.
Fins demà!
És molt guapo que em brindis. Està molt inspirat. Per això és el fragment... Bé, Marina té diversos fragments molt coneguts. És la primera gran sarsuela. Almenys és la més antiga, té 170 anys.
I el brindis, sí, no és gaire recomanable si hem d'agafar el cotxe, perquè si hem de brindar i brindar i brindar potser és un problema, però sí, la veritat és que no té res a envejar amb les grans obres líriques de l'Espanya López. I cantat per gent com aquesta...
Ara no hem sentit la... Esbaríton també, ara vendria Esbaríton. Esbaríton que clar, diu això, que clar, fa un paper més còmic de contraposició al galant que interpreta Jaume Arregall, clar, que ell diu, si Dios hubiera creado de vino al mar, quisiera ser pato para nadar.
Aquest contrast bufonesc amb el Galan, que són aquests arquetips que són típics d'aquests arguments sexualístics. I no Marina de Rieta, que 11 de febrer de 1894 ens va deixar.
I seguim, i ja passem al segle XX. No ens movem d'Espanya. 13 de febrer de 1920, a Madrid, al Teatro Circo Price, ja desaparegut. Crec que estava el passeig de Recoletos, l'edifici.
L'Orquestra Filarmònica de Madrid, dirigida per Bartolomé Pérez Casas, estrena les Danzes Fantàstiques Opus 22 de Joaquim Turina, potser l'obra més coneguda de l'autor Sevilla, que, curiosament, va escriure durant agost de 1919, però per piano.
El que passa és que després, els mesos posteriors, la va arranjar per orquestra i aquesta va ser la primera obra que es va donar a conèixer el públic i potser per això ha fet més fortuna o potser sonorament és més atractiva perquè la versió per piano es va estrenar un any després al mateix compositor del piano, era un bon pianista també, a la Sociedat de Filarmónica de Màlaga. Però bé, tant l'una com l'altra són versions excel·lents i s'ha de dir que aquesta obra que és
que es divideix en tres fragments, Exaltación, Ensueño y Orgía, que és el fragment que coneixerem perquè és el més conegut amb diferència també de tota l'obra de Turina. Està inspirada en la novel·la La Orgía, de l'escriptor de Cija José Mas Laglera, avui absolutament oblidat. Tot desconegut. Sí, sí, totalment. Que és una novel·la de temàtica sevillana
És un autor d'afilada crítica social. Era dels que criticaven el latifundisme, les desigualtats socials. Tota la seva obra era d'aquest tipus. I amb això vull remarcar que aquesta obra no és purament una inspiració turina, sinó que està inspirada...
El títol i l'argument de la peça està inspirada en aquesta novel·la que avui és absolutament desconeguda com el seu autor, que valdria la pena recuperar-lo. De fet, la partitura du al principi una petita descripció que diu...
el perfum de les flors es confonia amb l'olor de la camamila i del fons de les copes estretes plenes del vi incomparable com un encens s'enlairava l'alegria. Això era l'orgia de José Mas de Aguilera que va inspirar l'orgia de Joaquim Turina que ara escoltarem la versió clàssica de referència dirigida per la Taufo Argenta Endavant
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Quina obra, no? Una bona orgia, una bona orgia que té, ara ja ho sabem, inspiració en una obra literària del desconegut José Mas, amic de Joaquín Torina, nascut a Écija, Torina a Sevilla, a pocs quilòmetres un de l'altre, i amb un rerefons de crítica social. Qui ho diria? Sí, sí, sí.
Seguim amb la penúltima obra d'aquest vespre, 16 de febrer de 1941. Cronològicament és l'última, però la passem a la penúltima. A Itàlia, segurament a diversos cinemes, es va estrenar el film Mamma, protagonitzat pel tenor líric Benyamino Gigli. Oh!
la gran estrella del seu moment. Cronològicament, després d'Enrico Caruso va ser el tenor més famós. Gigli era més jove i després de Caruso la gran figura, el gran tenor italià va ser durant vàres dècades, va ser Beniamino Gigli, va tenir un èxit immens.
I bé, aquesta, i de tant en tant, bé, feia, va fer, crec que més de mil concerts, en Déu-n'hi-do, mil concerts, i també feia pel·lícules, clar, les seves tots com a actor no eren les millors, no era Vittorio Gasman, evidentment, no era Vittorio de Sica,
Però bé, aquesta pel·lícula es va fer basada en un dels seus grans èxits, que és la cançó de Cesare Pixio Mamma, el mateix nom. És a dir, la pel·lícula i tot l'argument es van fer al voltant de l'argument d'aquesta cançó.
I també del principal intèrpret d'aquest tema, que era Gigli. Per tant, era una pel·lícula d'elluïment. Fàcil per ell, fàcil. Òbviament, per cantar aquesta cançó, que és el moment culminant,
l'argument és molt, és una típica, és un típic embull, no té gaire transcendència, tampoc ha passat a la història i únicament es recorda justament perquè el protagonista era Gigli i per aquest tema que encara és una de les cançons més conegudes a Itàlia, va ser estrenada dos anys abans i bé, és un d'aquells temes que els tenors italians, lírics, lleuger sobretot,
tenen el seu repertori per fer els visos, perquè és un... Sobretot a Itàlia. Ara ja a l'estat del món ja no és tan coneguda, però a Itàlia és d'aquelles cançons imprescindibles. Així que el que farem per comemorar l'estrena de Mamma és escoltar Mamma, cantada també en una de les moltes versions que va gravar Gigli, el tema de César Viccio, Mamma.
Mamma, son tanto felice, perché ritorno da te. La mia canzone ti dice, che è il più bel giorno per me. Mamma, son tanto felice.
Fins demà!
Mamà que la zona è mia più bella, sei tu, sei tu la vita, per far la vita non ti lascio mai più.
Sento la mano tua stanca, cerca i miei riccioli d'or. Sento la voce, ti manca, l'oninnononinado all'or. Oggi la testa tua bianca, io voglio stringere altres.
Fins demà!
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
Quanto ti voglio bene, che puoi separare d'amore. Per te ti sospira il mio cuore, che forge la zona la piu. Volata la zona è via, più bella sei tu.
Per la vida no te lascio mai piú.
Aquí no fas do de pit. Totalment. Un homenatge a les mares, a càrrec de Benjamino Gigli. Sí, sí, ja, és un nom que va pintar molt en el seu moment. I molt versàtil, molt, molt versàtil des de l'òpera més seriosa a la cançó més lleugera, com hem pogut veure, i feien les seves cosetes al cinema, que tampoc bé, se'n va sortir prou bé.
Sí, n'hi ha hagut un quart de tenors que han fet cinema. Sí, també. Sí, ara no m'ha ben escat, però vaja, sí, n'hi ha hagut. N'hi ha hagut tenors que han fet pel·lícules que no són, diguem, òperes passades al cinema, que això és diferent.
Home, recordo Mario Lanza. Mario Lanza. Potser va arribar més lluny. Fem més carrera. De fet, és més recordat com a actor, quasi. Com a actor que cantava. Però bé, de fet, és que era un tenor que feia actor.
Però bé, ja per acabar... M'ho has deixat una mica en sorpresa. Bé, perquè és que arribem al 25 de febrer de 1926, anterior a Mamma, és veritat, però dintre de dos dies compleixen cent anys de la mort del poeta Joan Alcobet Maspots. Tens raó. Que s'havia de celebrar d'alguna manera. Sí. A més, un poema, també, que per tots has conegut la balenguera,
ha convertit en música per Amadeu Vives. El Cove va ser contemporani de Johannes Brahms. De fet, sí. Hi ha pots anys de diferència del naixement, entre un i l'altre. Sí, el Cove era més jove, però... Sí, però, vaja, ens hem de remuntar a figures contemporànies del Cove, de l'història de la música, que són de primeríssim nivell. Música
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Fins demà!
Gira l'ullada cap enrere, guaita les ombres de l'avió. I de la nova primavera sap on s'amaga la llavor. Sap que la soca metge en fila com més amb mi espanyol.
La volanguera fila, fila, la volanguera filarà. Sap que la soc al mig s'enfila, com més enllim s'enfila.
Fins demà!
De la incontesa que s'anfiga, de la magnuria que s'anfa.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Quan més dur és tot això, dinar que aixecarem molt, aigua fosca a la pell i monetes tirarem. Quan més dur és tot això, m'esbaixo fent marboig, boira blanca del que tinc, dins per seguir.
Des d'aquí no es veu res, però el tinc tot.
Fins demà!