SONRIU EN EL FUERES
del carrer al cosmos. Bon vespre, mitjans, ens trobem a Sant Turó, un lloc preciós entre cap de Pere i Cala Ratjada, on viu i treballa el nostre convidat d'avui, Gustavo, i on gravam aquesta entrevista. També ens acompanya Pere Cortada, que està comissari de la darrera exposició que actualment està a la Misericòrdia i que podem visitar.
Els aspectes tècnics queden en mans de Maria Oliver i la producció, com sempre, de Maria Morena. Gustavo Penyalbert Vico va néixer l'11 d'abril de l'any 1939 a Cartagena. L'any 1946 es va traslladar a Mallorca.
I els 17 anys va començar a col·laborar al diari Baleares. Després en parlarem una mica més d'això. Els 17 anys se'n va anar a estudiar a Barcelona i després va viatjar per París, per Bèlgica, visquer a Brussel·les, tornar a Mallorca l'any 1969
i després va viure, crec que, quasi 20 anys per a Alemanya. D'això ja m'on farà una miqueta més endavant al llarg de l'entrevista. Des de 1995 viu i treballa a Cat de Pere. I a la nostra convidat d'avui, en Gustavo, li agrada Leo Ferrer. Amb temps
Avec le temps va, tout s'en va. On oublie le visage et l'on oublie la voix, le cœur. Quand ça bat plus, c'est pas la peine d'aller chercher plus loin. Faut laisser faire et c'est très bien. Avec le temps...
Avec le temps va, tout s'en va, l'autre qu'on adorait, qu'on cherchait sous la pluie, l'autre qu'on devinait au détour d'un regard entre les mots, entre les lignes et sous le phare d'un serment maquillé qui s'en va faire sa nuit.
Gustavo, per què selecció de Leo Ferrer? Perquè tots tres els he conegut personalment. Quasi cada any venien a Brussel·les a tocar un dia o dos les Palets de Bosà... Palets de Bell... no.
Palais de vos arts, ja. Palais de vos arts estava. I la meva ex dona, aleshores, que era bèlgica, de Brussel·les i tal, i estava molt ficada dins la música i tal, els em va presentar. I, entonces, he tingut, no una amistat, però una simpatia per ells, per l'amable i agradable que eren com a persones. I, a més, sempre m'havien agregat tots.
la seva música, els seus textos boníssims, que encara a Espanya no podies escoltar això. Hi havia en Joan Manuel Serrat que començava i després dos o tres més, que no me'n recordava el nom, però si no estava tot molt controlat això. I quan vaig arribar allà era ja
l'any 65 i després d'haver tingut una aventura, m'ho he de perdonar, però avui dematí he estat en el telèfon de més 20 minuts per l'altre Solomán i ara m'acosta, però ara no és mallorquí i el sap que jo el faig amb facilitat, però no, no, no és fàcil.
I a més el meu, és que per rir ja, potser s'ho posen a l'edat, s'ha descomport. No, doncs sí, que m'agradaven perquè els textos eren boníssims, eren poètics, però també crítics, sobretot en Jacques Brel. I els he seguit sempre, a mi i jo aquí tenc que potser 300 o 400 diferents discs, o més, perquè ja hi ha més. De fet, 500 CDs d'aquests que es diuen.
Un CD que quasi que ara hi ha, però que ja en té, oi? Sí, sí, és veritat. Ah, bueno, jo no sé com són avui dia. Sí, tothom ja va a través de xarxes socials. Ah, sí? No, no tenc. Jo he dut coses que he continuat tota la meva vida. No dut rellotge, no tenc rellotge, ni m'interessa, ni m'agrada, ni tal.
Vaig comprar un rellotge a Berlín dels anys 70, crec, i em va costar 20 març. Això són 10 euros, l'escanvi. I un antiquariat. I era boníssim. I en un cas així, i ho vaig pintar. I és guapíssim, està firmat i tot. Però l'he posat a l'enrevés, la part dels números per darrere, i així, no ho sé, perquè tenia un feu, un renou.
Això, per acompanyar el caralçó, ja fa una minuta. Molt bé, tu.
Començàvem a parlar dels inicis, d'aquells inicis en el diari Baleares, amb en Joan Bonet, on vostè il·lustrava... No me diguis vostè, per favor. El dibujante de la calle. El dibujante de la calle, sí. Això és una sèrie que em va dir... Bueno, en Joan Bonet coneixia la meva obra i li agradava molt. Jo antes, un parell d'anys, antes havia guanyat el Salón d'Otoño de Palma, que estava a la costa del Conqueridor. El Conqueridor.
Llavors ara és el Parlament del que era el Circo Mallorquín. Exacte, el Circo Mallorquín. I vaig guanyar que no em van empallar fins a tres mesos després, perquè no havia fet de vuit anys.
I em van dir, no, vén, i t'ho donarem a sobre, en soteu de ves, però quan tinguis de vuit anys, que no podem pagar altres dels de vuit anys. Però fixa quina cosa, que jo ve, però on anava? A Baleares. A Baleares, sí. I en Joan Bonet el vaig trobar a dos altres pic per es bord, a plaça de cort i tal, i m'agradava. Els teus dibuixos m'interessen, m'agraden molt i tal. I podries il·lustrar coses, hauríem d'inventar una secció per tu.
Jo li he dit, me va bé, perquè estic a l'última hora, fa mig any, sí, sí, ho he vist, les teves coses. I aquell es propietari en... Xerra. En Pedro Serra. No, en Pedro Serra després. Després era aquell que la família... D'en Tous. Sí, en Pepintous, exacte. I en Pepintol devia tenir 25 anys. I era molt amic d'en Pablo Llull, en Pablito.
Però, de sobte, vaig veure diverses setmanes, inclús un mes, que no hi era en Pablito. I vaig dir-li a en Pepintour, tu m'hauries de pagar alguna cosa, d'aquests dibuixos que te faig, ja fa mig any que estic, i jo necessit també. Jo m'ho moc, no és el que valen els blots i això, però un poquet de vesle millor, em sentiria més segur. Bueno, em va dir, però te faim una publicitat enorme i tal.
Va deixar un poc així. I quan vaig sortir, que això estava davant de lo que eren los sindicatos verticales, en el carrer Font i Montero, no? Sí, sí. Doncs allà son front, l'oficina sinistra, per així aquesta secció que tenia, la Codornit, per darrere, els quatre redactors antics, vells. I quan surt, el carrer dels homes. I qui devalla per allà? En Pablito.
que eren íntimament. I jo diré, Pablito, què passa? Que no te veig darrerament. No, ara no puc col·laborar, però col·laboraré amb les Baleares, perquè jo li demanava sempre augment de salt i no m'agrada, ni m'agrada res i tal, i finalment altres Baleares. Però no puc començar fins a tres mesos, tres mesos de pausa he de tenir. I ara estic en dos, me'n falta una.
però ja que te veig vols venir jo i anar a veure definitivament la redacció en Joan Bonet i per a qui no ho sàpiga en Joan Bonet és el pare de la Maria del Mar Bonet i varen començar totalment diferent la Maria del Mar feia ceràmica quan tenia 10 o 12 anys vivien darrere Montes i on també a un d'aquest palacetes en el pati, no sé, cuidava el suport era esportista sa pradina
I quan me'n vaig amb aquestes coses... Sí, el dia dibuixant-te en la casa. Sí, i entonces vaig saludar amb en Joan Bollet, va estar ben content, diu, què, comences, ja era així, comences. I és allà on me va dir ell...
Aquí tens total llibertat. No te creguis tu que perquè siguin falangista i tal, tu fas la teva feina. Això sí, jo he d'anar, com que ell tenia buenos dias i criticava sempre un poc, jo he d'anar amb molta vaselina. Això me va repetir un pic, un de la part oriental de Berlín, a l'ambaixador, que era naturalment l'ambaixada espanyola, i també me va dir això,
Aquí, en la República Democràtica, no és la parte donde tú vives. Ahí hay mucha libertad. Aquí has de ir con cuidado donde te metes, donde te vas a tomar un café y tal, y así. Has de ir con mucha vaselina. Pues ya está. Tú me voy a hablar de esa vaselina. Me quedas a torcer en casa. No, esa vaselina era important en aquells anys, oi? Sí, sí, sí.
Bé, al final vaig començar, vaig anar al meu blog i li vaig dir, què faig? Quin racó tinc jo? Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer. Esquerrer
La Palma és antiga, la conec bé, molt més que molt de mallorquina. Jo, en realitat, la meva família, totes mallorquines. Jo vaig néixer a Cartagena perquè van destinar durant la Guerra Civil, que era militar, a mon pare i aposta vaig néixer allà. Però jo no tinc un sentit de Cartagena, això. Jo som més mallorquí, no sé.
Jo soc de Mallorca. És mallorquí i de zona espanyolosa. Sí. És ver, és ver. Quan jo vaig pel món, sempre, fins aquesta m'apareix, quan li havien de fer un homenatge a en Woody Allen, i estàvem allà al Central Park, que havia acabat en la clarineta en el Michael Pub, que era una espècie de restaurant i cafeteria i tal, a poc metros de l'Hopenheim Museu.
Jo anava 3 o 4 pit per any, 14 anys, perquè tenia un contracte amb una galeria de Milwaukee, Visconti. I el meu galerista de Berlín li volia fer un homenatge a ell i va veure alguna cosa que tenia jo de cap de pere.
Era el principi de quan vaig venir aquí, fa 30 anys, i vaig dir, què és Cat de Pere? És un poble a Mallorca on vaig a berenar cada dia, a Campatilla. I li vaig dir de més que m'agradaria. I d'aquí vaig fer l'exposició, Cat de Pere, Berlín, Nova York.
Berlín, no. És que aquell està allà. Cat de Pera? Berlín, Cat de Pera, Mallorca o alguna cosa així. Nova York, Berlín, Cat de Pera. Algo així, sí, sí. És vera. Bé, doncs això... Això era l'altre de l'any 1990, ho dic, perquè tenc una xuleta aquí, no per altra cosa. No és que tingui una memòria previsió. No és que han escrit en els diaris, han escrit un munt de tonteries...
que em deia, ah, no sí, no en cap de pera. I jo vaig telefonar a un dels Mallorca Magassin i vaig dir, tu, men, el Mallorca Magassin no és de necar-me en serra, de sortir-me a l'hora. I em diu, sí, sí. I tu no podries arreglar això o telefonar i dir-li què em faci. Però m'han fet 5 o 6 coses, 32 anys de fer exposicions i tal, són 62 anys.
Jo no estic complint anys i me faig bé i només tinc 30 anys d'exposició. I per què pintar? De on va sortir la idea? Jo m'imagino, no ho sé, sempre me va agradar, sí. De petit? Sí, de ninc, ja. La meva tia tenia, que mai el demà va arribar a mostrar, i va morir jove ella, i la meva mare ja no sabia ni on s'havien ficat aquests dibuixos meus.
I la meva tia diu, tu tens dibuixos, has de pintar, has de continuar, tens dibuixos moltes, tu per 5 o 6 anys que tens, tens dibuixos de persona major, no d'aquest palito, palito, no? Era un poc dins l'estil meu lliure, així que és una cosa que no... I és que pensen que no sé dibuixar o el que sigui...
Pedro Cortada, que fa 30 anys o més que ens coneixem, i ja ha anat a recollir un quadre de l'any 63, de la plaça Mojó. Allò és hiperrealisme total. He tingut aquest dol. El que me'n van llevar en les mans, com me'n van donar en la pintura. Perquè tota la família, som set germans nosaltres, dues dones i cinc homes.
Els majors són jo. I tots els altres tenen les seves mans perfectes o el que sigui, però hi han fet, un va ser mecànic dentista, l'altre no sé què, tots un és artista, en Pepe. Ha estat bastant d'anys a Madrid i feia ràdio i televisió.
però si no, no són gens sensibles a passar-te. Els agrada, i els agrada el meu perquè són germans, però si no... Jo és que som un entusiasta, som un viciós de la pintura. Jo estic patint perquè mira quines teles en blanc que hi ha allà, comprades fa allà un mes, la meva dona demà va regalar,
D'en Benditz va comprar i va venir. Allà baix també, petites. I ara estic com d'ocu per pintar. Però encara no tens la força. He començat un aquí i m'ho vaig adonar que començaven a plorar els ulls perquè ha estat un mes i picó. Cosa quasi impossible sense pintar. Només empaquetant quadres per palma.
I quan he començat allà, el segon dia ja que me començava, he dit, no, m'estim més, no continuar perquè aniré a la Misericord i plorant. I dirà, el senyor, tan trist no és, o no es quadra, no?
No m'ha agradat sempre, aquesta art, tota una que vaig... taques, paisatges, elements que volen, ja començo a cercar personatges. I hi ha una mica d'ironia, no vaig entrar ni siquera dins del sarcasme alemany, que som molt sarcàstics, i sinó que no vaig arribar. Jo continuava sent espanyol i mediterrani. La meva ironia, sensibilitat...
Obrir la sensibilitat que una persona té, però que sempre està com el... Aquest que fan així, surten a la foto així, no sé si vol sortir així. Però ja el tenc, perquè me la diu on s'hi cal. Aquest, i aquest, i aquest despolititza. I estan així, aquests són tancats. I són com tímids, també, volen quedar-se per ells mateixos, si no.
I no és així. Un segon, a partir d'això que acaba de dir, jo li volia demanar, una mateixa obra d'art, un mateix quadre, el mira diferent d'un mallorquí, que un alemany, que un belga? No perquè sigui mallorquí, no és la nacionalitat, no... No és la cultura, ja. No, és la part mental d'una persona, que té una altra... Quan tu en un has estat, i l'heu viscut valtres també, malalt, de nen, i no has anat a l'escola, i t'has quedat a la teva, i has mirat...
que tenies grip i veus les formes de dalt i apareixen figures, són figures i tal. N'hi ha que diuen no, els níguls, quan veig níguls i tal, però níguls efímero, fas així, mires i veus un xotet.
fas així, s'acabi, i tornes a mirar, i ja és un home. Però no, tots els seu humans tenim aquesta cosa que te surt espontània del teu cervell i dius, mira, aquí veig això, i aquí veig el altre. I ningú veu amb un atac i ningú veu el mateix. Això sí que creatiu, perquè si tens el cervell un poc rejolant, no sé si veu tantes coses. Jo tenc el meu dubte. No, te surten ceràmiques. Bé, bé.
Després d'aquesta experiència en el diari Balearer, crec que va decidir... 3 anys. 3 anys. Se'n va anar a estudiar a Barcelona i de Barcelona cap a... Ja havia anat diverses vegades amb amics. Les quatre setmanes, vegades dijous o divendres, ja m'ho anaven 3 o 4 dies.
No arribàvem a París, però sempre, el més que arribàvem era a Balans, i tornavem. Però m'agradava l'ambient, m'aturava molt a Nîm.
ni més, davant aquella plaça de toros, no? I allà hi havia moltes... Esquerra era principal, no hi havia autopista encara, i entonces hi havia cafetaries, i m'estava allà, i un navaguet, i un pot de formatge, i aquestes coses típiques de França, no? I quan va decidir anar-se'n a París i a Brussel·les? Per què? Per què tot això? Quan ja tenia jo...
M'apareix que ara no sé si estava jo a la sala Pelaires, perquè vaig tenir un contracte amb en Pep Pinya, de 5 anys, i li vaig dir, Pep, jo me'n vaig, se me fa petit a Mallorca, i me diu, bé, què fas, bé, què vas, i tal.
Jo no sé, ell va obrir la primera galeria el 69. El 69 significa que jo tinc 29 anys, 30 anys. Si vaig néixer el 39, 30 anys. I vaig estar bé, per tant, havia vengut de Brussel·les. Jo me'n vaig anar a Brussel·les el 65.
I com a anècdota diré que aquell carrer on hi ha les banderoles de la Unió Europea, saps què dir? Que sempre estan allà i sempre hi ha la corresponsal o el corresponsal parlant allà. Aquella vinguda, al final, quasi el tercer semàforo, vaig viure jo els primers tres o quatre mesos. I això se diu Ruy de la Loa.
que res de la ley. Però me'n vaig anar tot d'una, perquè en els tres mesos van començar a fer el metro. I dia i nit, vull dir, li vaig dir a la Jaqueline, tu mos em dones a cercar una altra puesta, perquè això aquí no, eh? Jo no estic acostumat, jo venc des d'esquiam, quasi. Clar, persones... Jo vivia darrere la clínica Juaneda, cent metres darrere. Què era? Les...
Quasi, quasi, devia ser-se esforaner de tot de palma, allò. Sí, ja t'hauries d'anar... Ell, quan va arribar aquí, vivia a Son Espanyolot. Vam comprar allà, a Son Espanyolot, i anava... Només hi havia cinc cases, que estaven fetes per un mallorquí que se'n havia anat amb la seva dona, a Argentina. I va comprar quatre locals o cinc i va fer cines. I amb això va guanyar una doblada, que me evaporava a baix, 1911.
Jo, un parell de coses. De Genissis es veuen un Gustavo als anys 60 que es recerca de
d'estil. I es pot veure a la capella de la Misericordia tot un bon exemple d'aquesta recerca de s'identitat, primer pintant amb espàtula, unes obres amb molta força fins que després hi ha també la seva etapa política.
Dues preguntes. Una, aquí tot però tenen una cosa en comú, que ell firmava Jota Gustavo. Per què? Per l'agraïment a Jaqueline.
Ja que li vaig decidir i vaig dir, no, sí, perquè t'has portat molt bé a Bèlgica, cinc anys t'has movit, ell estava dins del món intel·lectual, però se va moure molt per jo i em va presentar molta gent interessant, important, dins art, el cine sobretot, dins el cine. Vaig conèixer a André del Baux, del Baux,
I l'André Dalbó, a més de comprar-me quadres i tal, em feia anar, quan feia una pel·lícula, me'n feia anar, i la darrera me'n recordo que era Yves Montand,
Anukeme. Aquella... Anukeme era una que se va fer molt famosa en aquella pel·lícula de... en blanc i negre, Hiroshima Monamura. Això era. I vaig anar... Me'n recordo que l'he dit jo, una quimia bastant original. I tothom se'l va comprar, ell mateix. Encara hi ha una foto per aquí, que no la dic l'altre donar, que hi ha un actor alemán molt conegut, que ja té 80 anys i ja tenia 30...
I després en un que més, un altre, i és director d'Andrés Albu. I una cosa, aquesta de quan te'n vas a dir, la raó per què te'n vas a anar a Berlín, que t'ha demanat Anna Maria, és perquè vas fer una exposició a Madrid, on els guerrilleros de Cristo Rey... Me van a fer un quadre de dos metres.
Tinc dins d'un calaix d'aquell, tinc encara un bocí, que em va donar el galerista. Eren de més 50 socis del PSOE. I el major d'aquests accionistes era l'Alfonso Guerra.
I tenia una galeria molt bona. Aquest carrer, jo només he anat d'Horspit per aquest carrer o tres, i era a l'enfront de les redactors. És una casa molt guapa, que pareixia quasi modernismo. I allà hi havia davant un restaurant molt conegut,
I un poc més avall hi havia la Guileria. No me'n recordo, la Guileria. Sí, Antonio Machado. Ah, sí, sí. Ja tenia dues coses. Era de socialista i, a més d'an Antonio Machado, era massa. Això era el 72. I quan vaig fer aquesta exposició, per jo, totes les sales, eren dues sales. I em va telefonar allà a la Guileria amb Josep Melià, el pare. I em va dir, Gustavo...
Tu no eres i he vist la teva exposició. És boníssima aquesta exposició. Quan te'n vas a Mallorca, tu? Jo m'ho volia anar avui de cap vespre, ja estic aquí cinc o sis dies, ja m'agasta tu. Va dir, no, no, t'enviaré els que te facin un reportatge sobre l'exposició perquè val la pena i política, era molta cosa política.
Molt directe. No anava, com havíem dit aquí sempre, en Barcelona. Suposo que no tenia o no vaig a una farmàcia. I, entonces, això era una cosa bona. I, davant, hi havia com una entrada, i per seure, i que tal, i es quadra de dos metres. Un cinquanta per dos. Un bon catxo de quadra.
I van a venir... Me van a telefonar el de matí, el día siguiente, perquè supos que li van saber a mi dos, les dues de la matinada, ostres. Digo, Gustavo, tenemos una mala noticia para ti. Espero que no tengas problemas con esta gente. Los guerrilleros de Cristo Rey, de Blas Piñal...
han roto un cuadro tuyo a cuchilladas, a navajazos y tal, y lo han sacado y lo han tirado a la calle y tal. Así que a esperar, ahora lo he retirado, los trozos que estaban hechos los he roto, he terminado de romper, he dentro de un sobre y cuando vengas, no vengas muy rápido, que ahora está todo muy caliente. Te llevas uno de los trozos como recuerdo. Yo tengo aquí, un día lo marcaré, porque es una cara así.
I era com, tu saps aquelles panderetes, però aquelles que són com una escala, en llaunes per aquí, rodonets de llaunes. Doncs una d'aquestes em va quedar i després hi havia un pato, crec que hi havia un pato.
És una cosa... però és guapo, era molt realista. I decideixes anar-te a... Sí, bé, no? És que menjeguin, quasi, perquè al davant t'agafa por amb aquestes coses. Perquè començàvem a cridar-me el telèfon, van trobar el número i tal, i em diuen traïdors d'Espanya, i així tu.
vaig demanar, sempre anava a preguntar què fer, jo vivia a Portals Nous, i vaig sempre que feia allà, en aquella plaçoleta, hi havia dos joves, sempre, guàrdies civils, de que odià. I els convidava de mes en quan, i tal. Eh, el dibuix del Valera és molt bon, i tal.
I al final, la Jaquelin va dir, m'han voltat a llamar a aquesta gent i no s'insulten. I la guarició m'ha dit, no s'ha de prendre en broma perquè aquesta gent són molt agressiva i són aquells, segons pareix, que van entrar, que hi havia sabut dos de fa part, que no, amb aquesta senyora, que estava d'abocats. De Carmina. De Carmina.
I, entonces, tota aquella cosa era junt, tot allò anava junt. I, entonces, jo tenia un col·leccionista, abogat i notari, que també era fiscal en aquell procés tan conegut a Alemanya, de la banda Bader-Meinhof, i aquest era el doctor Rust. El doctor Rust ha mort fa 4 o 5 anys, o sigui, en quasi 90 anys. I què m'ha dit? Tu, jo et vaig molt preocupat. Cada vegada que venc, ell venia quasi cada mes, cada dos meses, tenia una casa per portar al nord. I me diu...
Ven, vine, i allà on jo tenc l'oficina, que hi havia deu dels que fàvem feina i tal, en el segon pis hi ha una buardilla i allà pots una habitació per dormir i l'altra pintar, fins que te cansis o fins que puguis tornar a Espanya tranquil, sense patir. Jo vaig canviar l'horari i tot. Quan pintava, normalment pintava fins a l'una de la matinada, tot el dia. I en aquest moment, ja que l'insernava a dormir,
per totes anir fins a les 7 de matí, i jo me n'anava a les 6 a les 7 ja, perquè solien telefonar a les 3, de la matinada, i quan passava un pic o dos per setmana a la Guàrdia Civil, m'estava, va tot bé, veient llum, veient que jo pintava, inclús posava, jo vivia cap pràcticament tot sol, portava a la part de dalt, no hi havia encara xalets, el meu és únic, i allà pintava, i la porta, era a l'estiu, allò que hi havia,
oberta la finestra i així. I me'n vaig anar amarillat i trist. I me'n vaig anar per un any o alguna cosa així i me'n va agradar tant i vaig tenir tantes possibilitats. Ell ho coneix perquè ha estat diverses vegades a haver-li dins exposicions meves i ha conegut. Tu vas anar a Betània? Com estàs?
Era una casa de cultura, la primera casa ocupada a Berlín, o a Alemanya, un hospital, i que volíem tirar-la per avall perquè estava a 3 o 4 metres del mur, però enorme, extraordinari. Tira-la per avall i feia un building d'aquests enorme,
com tenia els periòdics Morgan Post i tot això, que són de dreta però radicals, i a més ajuda tota la seva família i continua ajudant els jodios d'Israel. Aquests periòdics que té a Hamburgo, volien construir això. I no ho van aconseguir, però se van ocupar per intel·lectuals i periodistes i pintors i tal.
I el cap de tres mesos s'ha anat, va dir, se convertirà en una casa de cultura. Un teatre o dos, una biblioteca, un restaurant-cafeteria per els pintors i tal. I després tot... Jo faia la meva obra, un dia la segona dona, la Reguina, em diu...
i jo dic, meu Pere l'endependicitis com 14 anys, ens vam allà. I ara és extraordinària la casa d'aquesta de cultura, la gent hi té un entusiasme, un respecte i tal. És que venien fins universitaris a mirar, això la pel que hi ha la meitat.
No, no tenen res. No tenen res, però ara que estem més a manco a la meitat, escoltarem la segona cançó que vostè ha triat, que és d'en George Bassens, la mala reputació, no? Sí, sí, sí. Sabeu que aquells anys en la dreta i en Blas Pinyar i tota aquesta gent vostè tenia mala reputació. Sí, també, sí. Idò, si escoltam una miqueta aquesta segona elecció.
Au village, sans prétention, j'ai mauvaise réputation. Que je me démène ou que je reste quoi, je passe pour un je-ne-sais-quoi. Je ne fais pourtant de tort à personne en suivant mon chemin de petit bonhomme. Mais les braves, j'en aime pas que l'on suive une autre route que... Non, les braves, j'en aime pas que l'on suive une autre route que... Tout le monde m'est dit de moi, sauf les muets.
Ca va de soi.
Le jour du 14 juillet, je reste dans mon lit douillet. La musique qui marche au pas, cela ne me regarde pas. Je ne fais pourtant de tort à personne en écoutant pas le clairon qui sonne. Mais les braves, j'en aime pas que l'on suive une autre route que... Non, les braves, j'en aime pas que l'on suive une autre route que... Tout le monde me montre au doigt, sauf les manchots,
Hi ha una frase, i jo no sé si és d'ell, que a quatre o cinc i mig, les vespres se n'anaven quatre cerveses i quatre coses, i tenien de vuit o vint anys, i se passaven per un prostíbulo que a les vespres s'omplia de jutges i avogats i senyors.
I a cada moment els hi cantàvem, no sé què, davallàvem amb els calçols i mostràvem el cul, en aquests, en els ulls i tot aquest. Això és una cançó d'en Jacques Brel o d'aquest, però és que és d'en Jacques Brel, que era més fresca.
Ens ha explicat fora de micro una mica la seva experiència a Alemanya, allò de passar de la part oriental a la part occidental. Al son revés. Al son revés, a veure, a veure. Com era tot això?
Era molt trist i jo vaig anar ara fa uns mesos i vam anar a veure el museu, que està de vora el Checkpoint Charlie, que era allà on hi havia els tres, els tres potències, en aquells famosos reportatges que surten en blanc i negre, que venen a estanques i frenen i tal, antes de fer el muro. Però és normal. Quan me van explicar tota aquesta història, és que sempre feien dolenta alguna russa i l'altra. Sí, no se porten molt bé i són bastant agressius, però...
Anaven a la Universitat de Moscú, a la mà de la República Democràtica. Feien una carrera, arquitectes, metges, el que sigui, i eren bons estudiants i bones carreres feien.
I quan tornaven per cercar una clínica, per això els costava, perquè a més els pagaven poc i no hi havia el muro encara. Què feien? Anàvem al Berlín Occidental, que era passar només un carrer i ja està, o cinc carrers, que eren diferents carrers.
La gent de tercera edat anava per un altre carrer. Aquests anaven i cercaven, no és que cercaixi, li donaven un lloc de treball per allà. Allà li donaven el millor mil euros, però mil euros des Berlín orientada, o sigui que no tenia penes de voló, la mola d'aquella.
No, una cosa, ara que allà ha esmentat el de la Casa de Cultura de Betània, allà també hi havia un espai per fer serigrafies. Sí. I era un punt de trobada de molts d'artistes. Llavors, en Gustau aquí, tu que envies totalment l'estil i comences ja aquesta etapa... Libertat, amb llibertat, amb llibertat me vaig trobar, allà me vaig sentir amb llibertat.
I comences una etapa de, diguem, dels colors fosforexents. Sí, vaig tenir bastant de mesos que vaig estar en color, inclús vaig fer un llibre amb poemes meus que eren fosforexents, sí. I, bueno, això va suposar, diguem, un canvi radical en tota la teva...
la seva trajectòria artística, no? Sí, sí, allà me vaig trobar ja, vaig trobar el meu estil. Jo havia tingut set o vuit estils diferents. Cada tres mesos, ara el tinc, el meu estil. Què va? Dos o tres dies després, ara he trobat una figura que m'agrada més. Allà vaig trobar les figures que un crític va dir, ja, les seves figures són...
personatges grotescs, i és una frase feta ja, personatges grotescs en situació absurda. Perquè tot bo, tenir balles i tal. Està bé, està bé, em va donar ben concentrats a les coses aquests dies. Vaig trobar, jo me n'anava per els carrers, cercava coses, pedaços, papers, tot. Foti-li la botxella i després que, ostres, començava a fer. Ho faig avui en dia, igualment, jo crec, ja han passat 40 anys.
I després d'aquesta etapa per a Alemanya, l'any 95, si no record malament què he llitjat, decideu tornar a Mallorca. Sí, ja són 95. Però anaves i venies. Sí, sí, però anava i venia, sí. Però ja... Sí, home, és 20 anys, ja està bé també. I a més jo havia estat mitja vida pel Mona. Ja després jo vaig dir, no, ara ja si me'n vaig a Mallorca...
Ja puc conyar la meva vida com a guia de turista o d'intèrprete. Mentira. Perquè de l'etapa de Brussel·les, de l'etapa d'Alemanya, inclús del que va fer als Estats Units, de què està més satisfet?
Ara que he vist l'exposició de Palma i que hi ha una autèntica croqueta dels meus estius lluny i tal, em dono compte que tot tenien el seu valor. I jo que els regeçava. Jo quan feia una exposició meva a un lloc, a Frankfurt, que vaig fer moltíssimes per a Alemanya el 20 anys, i després deia, no m'agrada, tothom pinta millor que jo, i al final... Quan veia els 15 o 20 quadres a una galeria,
Doncs ara ha estat la primera vegada, en 62 anys, que quan he estat a baix, a pesar de la gent que hi havia per allà i tal, però jo estava aïllat mirant el quadre i què me'n record, quan era l'any 72 i tal. Per tant, en el final, en el final, a set, ara, s'obre meva.
A veure, heu parlat diverses vegades d'aquesta exposició de Palma. Hem de dir als nostres veients quin titol té i fins on és i fins quin dia està disponent. Bé, ho ha dit Maria en el principi de la Calla del Cosmo, de la Calla hem parlat
que ell va començar en Dibujante la Calle i el Cosmos, que és la seva darrera etapa. Són quatre sales amb més de 120 obres d'en Gustavo, que es va inaugurar el dia 5 de...
de juny i que estarà fins dia 6 de septembre, amb horari diari de 10 a 8 de sora baixa, excepte festius. I està la misericordia. Sí, la misericordia, sí.
Per darrere millor, per la part de dalt que hi ha, l'hospital. Sí, sí, per la plaça de l'hospital. Per la gran plaça que hi ha de dins, o bé per allà on hi ha les escalinats que treballa, que és la sacristia de la Sany. Sí, sí, cara de la sacristia de la Sany.
Per a aquesta etapa a la mana, jo m'agradaria destacar dues coses. Una, que en Gustavo va fer diversos cartells de campionats d'Europa, de diverses...
esdeveniments importants i que també va fer tota la campanya, va il·lustrar tota la campanya de CSPD, dels partits socialistes de la Mar, de la regió de...
La campanya de CSPD... Sí, de Johannes Rau. Descandidat. Però de quina regió era? No, Rhein-Westfalen. Rhein-Westfalen. Rhein-Westfalen. Això primer. I segon, que també aquesta... En Gustavo, que li comencen a anar bé les coses,
també a Quira Junqueira solidari participant en moltes d'activitats de malalties, fibrosi quística, de gent discapacitada, de pintar un cotxe i que se supostàs, i després ja quan va venir aquí a Espanol, tot aquest tipus de...
de col·laboracions socials. Sí, aquí he dit que va pintar un cotxe Escoda. Més, he pintat diversos cotxes. Ah, diversos. Quatre o cinc cotxes, un que va ser aquell altre, aquell, el Beetle. Sí, un Beetle, un Esquerra. No recordo que vaig col·laborar molt. Era la dona d'expresidència que duia la ONG aquesta, la fibrosis quística. Ahà.
Mucovicidosi se diu allà, no? I és l'única, ja me va dir ella, anys, va morir fa estona, i me va dir, serà l'única enfermedad que podrem tancar sa fundació. I és vera. Se morien en 8 o 10 anys els nens i nines, i al final ara poden viure fins als 70, se mor ja de vells pràcticament. I varen tancar sa fundació. Varen venir aquí, el seu fill, que és el que dur sa fundació i tal,
metge, i van venir tres o quatre periodistes i volia fer un reportatge i jo vaig dir, però jo he col·laborat durant més de vint anys. Jo vaig ser el primer a Berlín, que l'arquitecte que fas fer l'edifici Gustavo, em va dir, Gustavo, vols col·laborar? Que jo no coneix els artistes i tal. Vaig col·laborar. Un sopar que hi havia de 150, jo no era. No era mai aquest sopar d'intercontinental, perquè eren tots milionaris. I entonces jo no...
si m'anava amb un calçons i resulta que feia ridícul perquè aquell altre s'havia comprat els darrere de moda i coses d'aquesta. No vaig anar perquè no m'agradava estar allà a sopar. Per què a sopar? Fes la feina i després és igual. I al final, a què em van venir, doncs, donen-me les gràcies i m'han dit, sap que vostè, tot sol vostè, ha duït molt de col·legues que han deixat quadros, que cada any quan té la subhasta antes de Nadal
guanyaven 40.000, 50.000 i més euros, ja, ja eren euros. I vostre tot sol ha guanyat gairebé 300.000 euros ha donat. Jo donava sempre un o dos quadres.
Els preus meus ja no és quan començava, ja són quadres, la mira valen 10.000 o 15.000 i allà no és com aquí, que aquí intenten trobar un quadre a bon preu. Això m'he donat compte, un quadre de 10.000 i aleshores si ho dic trobem en 3.000 o 5.000 o menys.
I això es feia, perquè s'aprofita d'una situació que els pintors mateixos regalen això, per menys que hi traïm molt, i després resulta que no. Allà no, allà se'n és al revés. Val 10.000 escuadres i comencen a subestar i pugen a 13.000, 14.000 i el meu se'n va perdre 8. Això sí.
Ara que ell mateix ha esmentat l'edifici Gustavo, un pic caigut al mur de Berlín i ja que quan ell era aquí, dins d'un projecte de rehabilitació de la zona oriental, te van oferir la possibilitat de fer l'edifici Gustavo. Sí, 21 pis. Quasi no estava acabat i ho van acabar.
i tot està forrat amb un mural total de personatges meus però enormes, 21 pis, d'alumini. Totes amb alumini i tal. I van els turistes a volar-lo i se diu Gustavo House.
A vegades que el que ha fet el taxi, el que ho ha vist, i mos hem fotografiat allà, i aquelles persones que venien d'una cosa, venien dels matrimonis, i diu, ah, ara ja és artista, volem fer unes fotos junts. La cara meva és bastant coneguda, ara ja suposo que ha anat eliminant-se, però antes s'assento encara, perquè s'assento quan tu xerres alemany, els mallorquins i els catalans tenim un accent diferent dels d'espanyol, els de Madrid xerren molt.
molt quadrat. Sin embargo, nosaltres tenim aquesta cultural i ens ajuda a ser més com els alemans d'ells. I potser em diu, ah, el gran Gustavo, el que vull ara, de l'aeroport cap a canostra, sempre. I a vegades em diu, i vostè, què ve d'Hamburgó?
Se sento el nostre sempre tan bono. Sí, sí, sí, els mallorquins i xarren els alemanes es tan bono. I aquest sempre m'ho deia, diu, jo sempre tenc turistes que ven així, és difícil de gustar i tal. I molts d'espanyols també demanen. A sota el costat també va bé.
I com s'apalenteja fer un mural o pintar un edifici de 21... No se pinta. Com se fa? Se fa en rodes, en... Això que ens diu? En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos. En rotllos.
de tres metros per un. I endobligat perquè hi hagi dins els racons de les finestres i tot això. I no hi ha sonora del Renault, ni el fred, ni el que era molt guapo. I això ve de les escultures més grans d'Europa. El mateix arquitecte va dir això és l'objecte d'art més gran d'Europa, perquè són 21 pis, és una cosa...
I tothom content allà de dins, perquè abans era una misèria, tot estava a s'ascensor i tal, els ascensors, perquè és tota una mansana enorme. Tots estaven en grafiti, tots deixats, abandonats i tal. I després hi ha un contracte que jo vaig dir que no vull que hi hagi...
mentre sigui Gustavo i tal, i són més obres, no vull que hi hagi pel·lícules, que hi hagi un crim o un suïcid, perquè això lleva molta, molta... Jaume va dir un, que fa anys que va morir, i em va dir, Gustavo, no te deixis fer això i tal, perquè jo tenia un edifici també no tan gran com el teu i tal, però...
El vaig anar d'arribar perquè tothom se ficava... Perquè després ho relacionen sempre amb coses negatives. Sí, sí, sí, amb crimen, drogues, s'ha tirat de dalt de tot, i això ho vaig fer. Ah, molt bé.
L'any 2011 comença a treballar en ceràmica, taules, i evidentment hem de parlar de l'obre del moll de cada ratllada, entre altres coses, també les escoles, els dinars... Això jo he tingut la sort que en Pere és una persona, a més de cult, sensible.
I sempre li ha agradat la meva obra i a mi m'ha agradat les propostes que ell me feia i tal. I un dia passejant per el marit i també mira aquell brut d'anys, de taques i tal, d'esformigó. I em diu que t'apareix aquí un mural o tal. I així, m'encalento així sempre.
Fantàstic, estupendo. I vam fer el primer mural fa d'avés 14 anys. Ara s'ha tornat a fer fa dos anys i ha quedat més interessant, més guapo, perquè la ceràmica ara ja té altres sistemes que tenen els colors més guapos.
És clar, és molt més interessant que antes. Bé, doncs van fer dos. Part pagant jo, donant-te, pagant-te les factures d'allà, de Campo, de Camp Benito, i part els hotelers. Els hotels van, l'associació d'hotelera, van contestar sempre positiu i tal. Lo mateix que l'Igles, i l'Igles ja és vitrall, quarts vitrall.
I van voler fer els altres quatre de l'altre costat i després a les enveges. Però això sempre existirà. Hi ha una cosa que també he dit d'una volta en camello, que és un documental però que això ve dels anys 60.
Als anys 64, jo tenia un gran amic que havia acabat la carrera de magisteri i no volia ser mestre. Estava un poc pensant què faig, què no faig i tal. I n'homia Miquel Vidal Perelló, que era molt conegut perquè era el segon abord del diari AS de Madrid. I aquest se n'anava per tot el món
Hi ha una petita anèdota que un pic, estava jo a Múnich, a Bayer y San Rúnfum, la ràdio de Baviera, hi havia set o vuit periodistes, i s'hi dinaven i tal, i em diu, vostè d'on ve? Un tio de 50 anys, molt conegut, ja ha mort també, d'aquests, com en Matías Prats, el veí, és una cosa així, molt conegut allà, en Solaport. I diu, de Mallorca, de Mallorca. Jo tinc un gran amic a Mallorca, Miquel Vidal Perelló.
és periodista del món, almenys d'Europa seguríssim, que ha visitat més Olimpiades i que ha informat de més campionats del món de futbol. És un home que s'emmou per tot el món i tal. I era íntim amic també d'aquest... que en Hitler estava enfadadíssim perquè guanyava sempre medalles a l'Olimpiada de Berlín. En Jesse Owens.
I va anar a donar una conferència a una universitat de per als Estats Units amb en Miquel Vidal, ja quan era, ja era un home conegut, celebrat i tal. I va anar a veure què és, diu, ara que estic aquí, m'apareix que és la ciutat d'aquest, diu, oh, ara vaig, toca la porta, la dona m'apareix que era sud-americana o sa...
Hola, Miguel, què haces? No quiere ver a nadie, però a ti estará contentísimo de verte y saludarte. I va anar i va estar tot lo dient bé. I va fer un reportatge sobre ell tan humà que crec que hi ha una aula en aquesta universitat de Miguel Vidal.
I el de la volta. Per què vau fer aquesta volta? Perquè estaven tots dos desesperats de fer alguna cosa. I ell m'ha dit que haurien de fer una volta a Mallorca, que s'ha fet amb un as, amb un cavall.
I cotxe, moto, això és sempre. Però havien de fer alguna cosa. I jo en els dibuixos dels Baleares havia conegut un senyor que és aquest que quan te'n vas a l'aeroport
Antes d'arribar en el cruce que te'n vas, o ve a Serenal o ve a la dreta per l'aeroport de l'autopista. Hi ha una gasolinera. I antes de ser gasolinera hi ha un mur d'un jardí, un pati, antes no hi havia res. Sin embargo, ara ja l'han arreglat. M'apareix que inclús hi ha una casa que hi havia un, molt guapo. I de fora hi ha un camell en relleu de pedra.
a Ferrada, amb ciment i tal, aquests camells, perquè allò era el jardí dels tres camells, que els va comprar a Marroc i els va dur aquí per passejar turistes durant l'estiu i que se fessin fotos. Això va ser així. I aquest senyor, en Mateu Campet,
Aquest era... Aquest també el veia de ves en quantos que a mi hablava. I venia allà a la redacció de Baleares i li agradaven molt els meus dibuixos i li vaig regalar perquè diia, ah, ja tinc una filla que se casa la setmana que ve i jo li podria fer un regal o si me regalessis aquesta jo li faria un...
i li agradarà el teu perquè el veu cada dia a les Balears i així li vaig donar dues altres coses. I això em va ajudar a tenir el quamell perquè si no, ell diu, no, però us deixaré un que és molt bé i ja molt bé i si el perds significa que jo perdré del vespre en el turisme perquè tindré un quamell menys.
m'haurien de fer un seguro. I van fer un seguro, i encara vaig parlar amb ell fa una setmana, que és el propietari, després del cort inglès de Jaume III, hi ha quatre sintaxis sempre allà. Un poc més amunt, galeria d'art Jaume III, antiga. I això era en Andreu Picó. En Andreu Picó, sa mare...
Tenia helados la valenciana en Esquerra Sindicat. I jo els vaig conèixer perquè jo feia els escaparates d'en Don Miquel Frau, de frigoríficos Frau.
I en el costat m'aprenia jo això, jo tenia 7 o 10 anys, i un judat i tal. I així vaig conèixer en Andreu Picó. I de repente comença a venir publicitat a la ràdio, a la ràdio Mallorca i tal, aleshores. I havia posat a la plaça del Rosario, havia posat en el cantó que hi havia un lufthansa, hi havia un hotel i no sé què, va posar un...
la gitana, sense article, gitana, i va fer molta publicitat i tal, articles de Roma, per dones i tal, i després va tenir tant d'èxit i va guanyar tant i tal, va agafar el local aquest que ara m'apareix que s'abateria, antes d'arribar a la plaça major, i se deia gran xic, a una farmàcia en el costat, i una casa que apareix d'en Gaudí, de façana,
I aquell ens va pagar 3.000 pesetes, que era molt de dolves, per pagar el seguro. I fins als darrers minuts estàvem per pagar el seguro. Si no, no ens deixaves que amb ell, ja s'havia anunciat, perquè en Miquel Vidal era molt de publicitat. Tot d'una ja havia anat a Ràdio Mallorca
Carrera de Sant Feliu, allà Calle de la Paz, és a dir, ja n'és que hi ha d'aquí amb tot. Bueno, pues va anar i va començar a dir, com que tu no venies i tal, he anat a veure un locutor de Ràdio Mallorca i m'ha fet una entrevista de l'Oles Camell. I ja li he dit que és demà. I demà i a sa plaça d'acord.
I demà ja està. Però em va dur en el camió. I van començar. Carrer Colón, Sant Miquel, Mercat de l'Olivar, Avenguda. I sempre davant d'una moto. Una moto. Em sentia interessants com el nostre, els joves. En el camí i la moto de la policia davant.
Bé, anem acabant ja aquesta conversa, que ha estat magnífica, magnífica, i acabam amb una pregunta i una música. Per als nostres oients, un consell per viure millor, i per acompanyar-la, la darrera cançó que vostè ha triat, en Jaxbrell, i anem aquí a tapar. Però un consell per viure millor. Un consell, sí, és que són...
quasi sempre dic el mateix perquè ho m'ha demanat diverses vegades els darrers deu anys. Perquè em veuen a la meva edat, que estic ben conservat, que estic actiu i tal, jo crec que, bueno, no he fumat mai, per començar, no he fumat mai. No sé ni el que és el que és. I quan hi ha un pot de fum de tabac ja desapareix. O sigui, és una cosa rara, però bueno, i tens la sort que la meva dona també agafa quasi asma del tabac.
Però és que fumem, que el disfrutin, és igual. Però no fumem mai. Després tinc la dieta. La dieta, què se diu? La mediterrània, no. Jo menjo molta verdura i molta fruita. Comences de matí ja amb un tassó d'aigua, que jo un pic m'ho va dir un menja fa més trenta anys, i ho faig. I quan se'ns hi ven, que no sigui tan freda, ja fa separat el que el poses calent, el que se diu.
Gràcies.
El baix inflat i sóc perjudicat Està tornant, però mai se n'ha anat Com la pluja que cau sempre sobre el terrat Ah, aquesta merda em té enganxat Ben col·locat, com si l'hagués vernissat Qui sap, o em dóna feedback O em posa de peu per deixar-me planxat Bro, i són digris, són dualitats La música amaga identitat, sí Sempre em surt de dins
És magma sense fi perquè sempre surt de dins. Ei, noi, tanca els ulls. Fem un back, back, clac, clac, bang, bang, fora. No és una pistola, és la força de la gola. Això és el que m'arriba de la vella escola. Davant del foli agafo el boli. Escric la idea abans que voli. El rap és històric. Tenim un bon buit clav i grillat sempre al cap. I el millor d'aquest art és que tot és simbòlic. Això em comença a agradar, va, començo a gravar. Estic a gust i estic just on vull estar.
Això és el foie. Allò de més no està de més, però has d'entendre que aquí sempre ho tenim tot ben clar. I és fàcil si li fots ganes i entusiasme. La música és l'única música que mou la panxa. Ho fem, com sabem, a pèl sobre la marxa. El magma dins del cor fins que de cop ve un casme.