Josep, Ingrid, Harry i tota sa família.
Bon vespre, molt saludo en Joan Roca, avui me toca a mi, aquí en el micro, perquè el nostre estimat també ho no ha pogut arribar d'hora, i per tant me toca a mi, avui dijous 29 de gener, bon vespre en aquest crepuscle en 100 estels. He dit el de Josep Harry Ingrid perquè és el nom que ara surts a donar les borràsques, les tempestes...
Què trobes tu, Biel, com a expert científic? Expert científic, per favor. D'això de posar nom en aquests fenòmens meteorològics, que ara sursa. Els humanitza. Els humanitza. Els humanitza. Ajuda a identificar-los. Sí. Alternativament, ella, ell, ella, ell, ella, ell. Sí, sempre. Sí, darrerament sempre. Els podem dir Tomeu, Picharis... Qualque dia. Amb aquesta pluja Picharis potser li diria, li aniria bé, eh?
Bueno, efectivament, saludam en Bialvic, que avui fa cometes. Sí, senyor. Encantès. Sí, senyor. Ana Maria Antic. Bon vespre. Bon vespre. Llavors tenim el control tècnic Ana Maria Moreno i el... No, la producció, Ana Maria Moreno. La producció. La tècnica, el salt de Maria. Sí, sí, sí. Ana Maria Oliver. El control tècnic Ana Maria Oliver i la producció Ana Maria Moreno.
En aquest programa de dijous, que és el número 3.282, en global, i de la nostra actual vida a una mediterrània, 2.171. Avui tindrem, com és habitual en dijous, dues seccions. Tindrem les cometes, que no es farà en Biel, i llavors tindrem una entrevista ben interessant a Elias Enri Picó, que és un músic jove, mallorquí, emergent, un violinista, que segur que serà ben interessant.
Sí, segur. A mi m'ha fet especial... Ilusió. Ilusió fer aquesta entrevista perquè conec en Elias de que va néixer i perquè tenc una especial relació amb sa mare. I per tant és una entrevista jo crec entranyable que m'ho dona conèixer un músic
amb moltes idees i que és prou interessant. És interessant també que gent jove, ja vegem, que té perspectives de futur i que promou. Tu com tu saps, jo també la conec a sa mare. M'han conec d'altres una anterior vida que vam tenir. Exacte. Encara una vida que jo encara m'entenc. I tant. Bé, vinga, començam idò amb sa secció d'en Biel, amb el que cometes que promou molt.
Ah, Iriel, de què vas cometes avui? Mira, seguint repassant la discografia de Queen, per variar una mica, per no variar absolutament gens. Mira, començarem amb el primer tema, si na Maria mos posa...
Fins demà!
En aquest disc, bé, parlarem del tercer disc, Sheer Heart Attack, llançat es 8 de novembre l'any 1974. És interessant començar amb aquest tema, que conté, no sé si, però probablement, el solo de guitarra més llarg d'en Brian May o qualsevol cançador Queen, perquè dura 5 minuts i busques, només el solo de guitarra, que començarà d'aquí una estoneta. El solo de guitarra que en Brian May va tocar més llarg.
Molt probablement, no? I... És important perquè, diguem, aquí hi ha la causa de l'existència d'aquest disc, per dir-ho de qualque manera, t'ho explico. Compte, aquest album s'hi va llançar avui de novembre de l'any 74. Però és que l'anterior, que jo vaig comentant, els nostres cometes, que encara eren de l'any passat, és de res que jo vaig fer...
on vam comentar l'album Queen 2. Queen 2 es va llançar el 8 de març del 74, del mateix any. És a dir, que entre un i l'altre Ava va guanyar Eurovisió. Sí, era el 74. Sí, sí. Ho va fer categòricament. Aleshores tu dius, i aquí què va passar? A veure, han passat dues coses. La primera de totes...
Una, anava a dir exitosa, que prometia ser exitosa gira del grup per als Estats Units. Començada aquesta gira, jut després d'aquest llançament, de mesos de març-abril, i cap allà, segona quinzena del mes d'abril, Brian May el diagnostiquen d'hepatitis.
Aleshores, se suspèn, se gira, se tura, se gira, i tot es grup torna a Inglaterra. I no només això, primer de tot, aquella hepatitis va ser especialment dura pel senyor Brian May, és a dir, va ser, diguem, inhabilitant. I jo quan s'havia recuperat d'aquella hepatitis, que els altres membres del grup ja havien dit molt bé, i ara nosaltres que fem, i es van dir, doncs, mos posam a l'estudi i començava a gravar.
va tenir una segona requiguda diferent, és a dir, va tenir un ulcerer de 2D i el Baren va d'operar aquell mateix estiu de l'any 74. En sou qual cosa, mos trobam un disc on, en realitat, sa presència d'en Brian May és mínima. Curiosament, al llarg de tota sa carrera de coïn, on se vol dir que en Brian May, guitarrista, té un pas enorme. Això t'anava a comentar, perquè, clar, hi ha bandes, aquestes superbandes, que són de lideratge indiscutible,
llavors n'hi ha que són de lideratge compartit, i n'hi ha que són de lideratge compartit invisible. Invisible per als que són fora de públic. Seria el cas de Queen, perquè clar, de portes per enfora, de Queen és de Freddie Mercury. Sí, correcte. Però clar, internament, hi ha un lideratge compartit. I quasi que diria que a més tenia més poder dins el grup d'empresa que no en Freddie Mercury. En segon quines coses, sí, efectivament.
Passaria el mateix en Genesis. En Genesis passava exactament igual. Vull dir que en Mike Rutherford i en Tony Banks, pràcticament tots els àlbums, feien molt més que no es cantant de turnó fos en Peter Gabriel o fos en Phil Collins a la segona etapa. Passava exactament igual.
Aleshores, primera cosa, toca coses en Brian May, sí, per exemple aquesta que nosaltres acabem de sentir, i una cosa que ara no són els darrers temes, no de sordre de s'album, sinó de sordre de gravació, de s'enregistrament, i torna a ser en Brian May. Però aleshores, qui toca la guitarra a tots aquests altres temes?
Qui el toca. Jo em dic on. És a dir, és baixista. És l'àlbum en què és baixista toca més guitarra de tots els àlbums. Podríem dir que és un tipus poli... Poli... Poli... Poli instrumental. Tots ho devien ser en aquest grup. Sí, però a nivell de tocar la guitarra com a solista no es vola fer. No. Que un baixista pugui agafar aquest protagonisme.
I jo vull des d'aquí, diguéssim, reivindicar-la una miqueta com que dic, sí, tocaves baix d'una forma fantàstica, composava d'una forma espectacular, com veurem a partir dels pròxims àlbums, i en aquest ja tindrem una primera perla, diguéssim, d'aquest John Dickon compositor, eh?
i a la seva vegada també reivindicar-lo una mica com a interpret de guitarra, cosa que precisament no molta gent sap, coneix o reconeix, o fins i tot podríem dir que no és un fet, no és un fenomen que s'hagi prodigat massa aquestes capacitats, aquest reconeixement d'en John Dicom com a guitarrista,
on en aquest àlbum podeu escoltar pràcticament tots els temes i no t'ho vull dir que segur que un expert sí que s'ha detectat en aquesta peça toca una o toca l'altra però si tens orelles una miqueta profanes o molt profanes com les meves te diria que... perquè m'ho han dit, perquè si no molt probablement no me'n donaria en compte. Mira, ja que parlàvem d'això, dels diferents temes que formen part d'aquest àlbum
Mira, vols pas ser d'en John Deacon, si vols pas ser número 10, per favor.
Fins demà!
Dues coses. El primer, el que vols acabar de dir. Aquest és el primer tema que firma en John Deacon de tota la discografia de Queen. A partir d'aquí sí que en firma més, però aquest va ser el primer. En els dos primers discs, John Deacon, autor, compositor, no apareix.
La segona cosa, ja haureu notat que aquest tema és brutalment diferent. Era el que sentíem al principi. Sí, era el començament del principi. Aquí hi havia influència de la C. Sí, en aquest nou. Això ho deia també la crítica i ells mateixos no ho han negat mai, en aquells primers anys, fins que acabaren fent una cosa diferent. És habitual que qualsevol grup que comença...
vagi d'una sèrie d'influències. Teni referents. Exacte, teni una sèrie de referents, vull dir, i que vulguis o no, te marquin, no? I la segona cosa, com vos deia, vull dir, el fet d'aquest disc té tot un caramull de diferents estils musicals, té moltíssima més variedat que no podrien dir els dos primers. És a dir, aquí...
Per dir-ho, de qualque manera, el grup experimenta i el grup cerca una miqueta quins poden ser els seus diferents camins. I dins d'aquest vessant d'experimentació, d'acercar nous camins, en Freddy Mercury podria tenir molt més pes que en Remei o no?
A veure, a la majoria, a veure, tenc aquí, vull dir, de 13 temes, 1, 2, 3, 4, 5, 6, és a dir, pràcticament la meitat venen firmats per fer-hi, va?
Després n'hi ha un que ja el firmen tots, un d'en John Deacon i dos d'en Roger Taylor. O sigui, i d'en Brian, un, dos, tres i quatre. Està molt repartit. O sigui, en general estàvem bastant repartits amb la majoria de discos, sobretot vull dir...
L'equilibri Brian Freddy era el que més se mirava. Després de tant en tant, òbviament, hi havia pinzellades d'en John Dickon i qualcuna d'en Ross. Vaig tenir fregades. Sí. Del nivell d'egos. Sí, sí, sí. N'hi va, qualque dia en parlarem.
De fet, l'enregistrament d'aquest mateix disc comença a vernir, i no només entre ells, sinó entre ells i la discogràfica, perquè de fet hi ha un tema, no val massa la pena escoltar-lo, que sigui un flick of the risk d'en Freddy, que és un tema que cerca mirar de punxar, mirar de ferir a la discogràfica, a Trident.
perquè era un moment en què, a veure, Queen 2, el segon àlbum, se va vendre molt bé, aquest se va vendre beníssim, va tenir fins i tot un single, que serà la darrera cançó que escoltarem, que va arribar número 1 de llistes europees, i per dir-ho de qualque manera, Trident va començar a fer molta, molta pasta d'en Queen,
que la se quedava tríent, és a dir, que a Queen no li arribava en aquest dubbes. I qui es produïa? Perquè el productor sempre és molt important en aquest sentit. El productor... La figura del productor s'ha de marcar un pack estil. Torna a ser en Roy Tomás Baker, exactament el mateix que els dos àlbums previs anteriors.
Més cosetes que pot ser interessant, escolta. Seguim amb la variedad. Si mos poses, la número 5?
Fins demà!
Fins demà!
Aquesta és una preciosa balada, només dura un minut i cinquanta segons, però diuen que és una de les primeres o la primera gran gran gran balada d'en Freddie Mercury. Entendran d'altres al llarg de la carrera, en concret en el próximo álbum n'hi ha un altre.
Misteris a veure qui és el que era la Lili of the Valley. Lili of the Valley. La Lila, la floreta de la bany. Lili podria ser una dona. Podria ser. Hi ha qui diu que era ell mateix.
Com sempre passa moltes vegades amb les lletres de Queen i totes aquestes històries. No, no, no, li poden demanar? No, desgraciadament no li poden demanar. I si li demanassin tampoc ho sabríem. No, tampoc mos ho voldria dir. No. Perquè, vull dir, de fet, ja en parlarem un dia, vull dir, d'acabar sa lletra de veiem en raps, vull dir, vull dir.
S'han dit moltes coses, vull dir, i que no ha arribat a aclarir mai, no? I més misteris que en Esproximal, però això serà Esproximal. Perquè ell no fa falta dir els altres membres. Penturo també ho podríem dir i que hi són vius. Sí, si ho saben. Primera, si ho saben, si ho saben, si no, vull dir, per dir-ho de qualque manera, ja va bé.
Però crea misteri, sempre. Sempre, sempre. Sempre ajuda. Lilial de Valle i ets la tercera de tres temes que venen enllaçats. Clar, avui en dia li dic a la gent, escoltes això per Spotify, escoltis per YouTube o qualsevol cosa d'aquestes, i no escoltes l'àlbum sencer en CD, que és com, diguéssim, tocaria.
Una de les coses que te'n dones compte, que es freqüent a partir d'aquest moment en els àlbums de Queen, és que te trobes temes enllaçats, diguéssim, que no tenen paus entre ells, no? I aquí n'hi havia tres, no? Tenen menfants d'Erft, Lick of the Breast i Lily of the Valley. El primer és d'en Taylor i els altres dos són d'en Freddy, no?
Però bé que aquí, diguéssim, en Freddy ja no té, demostra que no únicament té la capacitat de fer coses renoueres, com els que vàrem sentir en els dos primers àlbums i en aquest mateix, sinó que també té una capacitat per composar música tranquil·la, determinades balades, que fan que precisament sigui únic, com de veres era.
En aquest mateix àlbum, i en baixar acabarem, perquè ja es tens amb els tira damunt i val la pena sentir-la una miqueta, la cançó emblemàtica d'aquest àlbum, la cançó emblemàtica d'aquest àlbum és també d'en Freddie Mercury, és la que va arribar a número 1 pràcticament en diversos països d'Europa i no sé exactament als Estats Units a quin número va arribar a quedar, que és la que el segon és com a Killer Queen.
Queden molts paures, la segona i em deixa acabar.
Fins demà!
To avoid complications, she never kept the same address. In conversation, she spoke just like a baroness. Middleman from China, interrogation minor. I've been again incidentally using that way of crime.
I ara sentim aquest Killer Queen donant passes a publicitat i després l'entrevista que tenim enregistrada amb Elias Henry Picó, violinista, jove i prometedor.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Bon vespre, amics oients. Avui tenim com a convidat, com a salenita, en Elias Henry Picó, un jove de 19 anys que va néixer a Palma, que va començar a tocar violí en els dos anys. Als set anys va guanyar els concurs de joves intèrpret de joventut musical de Sòria. Després vengueren altres participacions en concursos i premis que va guanyar. Ja en parlarem amb ell al llarg de l'entrevista.
Al llarg de la seva carrera com a violinista, ha estat alumna de Vial Martí, Manuel Guillem o Ricardo Duato. Va estudiar el grau elemental al CEIP Sonserra i durant aquells anys d'educació primària va oferir ja diversos concerts, ben petit. Premi IPCAE, per exemple. Després va passar a estudiar a l'IES Joan Maria Tomàs i al Conservatori Professional de les Illes Balears.
Ha tocat en diverses formacions, dueto, per exemple. Parlaran també al llarg de l'entrevista. Actualment estudia a Madrid el Conservatori Superior Forum Musicae. I a l'Elias Henry Picó li agrada escoltar aquesta música, que després en parlarà. Música
Fins demà!
Bambes, pervers. Bambes, pervers. Astriat. Si, les filles mortes.
Sí, perquè tu tens un gran francès i jo no. Per què aquesta tria? Mira, aquesta peça és una peça que m'agrada molt, perquè primer és una peça que agrada més a la meva àvia, de França, i és una peça molt sentimental, que sempre m'ha agradat molt d'escoltar-la. I justament, últimament he fet una gravació d'aquesta peça amb un amic, tocant el piano i jo a violí, i és veritat que és una peça molt sentimental, que tu moltes emocions i m'agrada molt d'escoltar-la.
Hem de dir que la teva padrina de França té més de 100 anys. Sí, ara farà 105 anys. Perquè això és tot una fita. Vull dir que gravam aquesta entrevista dins d'una sala amb un piano, amb una bateria, amb un violí, amb nombrosos instruments. Crec que mai havíem estat a un lloc tan musical com avui. El primer que te volia demanar, vas començar a tocar el violí de dos anys.
que fa un violí amb un nint de dos anys, que jo crec que el més gros el violí que el nint. No, sí, crec que encara no sabia aprendre a llegir i ja estava tocant el violí. Vaig començar sobretot fent imitacions dels renaut dels ocells, perquè vivia en el camp a Valeró i sentia tots els ocells i vaig començar a fer renaut de... imitant el meu violí, el renaut dels ocells.
I sabria que tenc la sort de meus pares que em van, diguem, guiar en aquesta part de la música. Coneixi un violinista, en Bial Martí, música...
és l'Orquestra de Seyed Balears i l'Aïssa em va donar un petit violí, molt molt petit, que pareixia jugada, i vaig començar ja amb el violí a tope, vaig també començar amb el piano, que també coneixia una pianista, i la bateria també, i un poc de violoncet, bueno, un desastre, vaig fer de tot. Però després de violoncet vaig aturar perquè ja no podia abarcar tot, no? També tenia que fer escola i no podia també tenir tot aquest temps.
però sabia que em va quedar amb aquests instruments, però sobretot sempre ha estat més amb el violí i que estiguen que és l'instrument principal.
Vares triar violi per algun error especial i no el piano o la bateria, com has anomenat? Sí, bé, jo soc una persona molt activa, de fet, tinc per activitat i clar, el meu violi m'ha permet moure'm molt, perquè en canvi el meu piano, bé, sí, pot tocar dret, però només el normal és tocar assegut. I el violoncell també, per exemple, està assegut i la bateria, doncs, igual.
I clar, amb el violí me pareix una llibertat de poder apapar-me al públic, com vulgui, i són coses que... això, llibertat pura i dura.
Una curiositat, com ha evolucionat aquest violí com a instrument? És a dir, ara es comença amb un violí de jugueta, però a mesura que t'has fet gran, què han fet? T'han anat comprant violins? Com s'adapta aquest instrument de patir fins que ja ets una persona adulta com tu?
Bé, els violins, com tots els instruments de corda, almenys, tenen mesures, no? Depèn de la teva altura, i també l'edat claveixunt, tens mesures diferents. Diries els noms de mesures, però potser em faig un lío i ja, la pifiam. Però ja saps que són 4 mesures diferents, segons que vas creixent, te van canviant de violí,
Quan ets més jove o més petit, com encara no saps realment si vols seguir amb el teu instrument, sols esquilar violins. Després, si saps que professionalment vols ser violinista, en el meu cas,
doncs sí que ja compres un violí i tot aquest món dels instruments és una inversió, fa mal a vegades, fa molt de mal, però bé, després ho penses i si tu fas molta feina estudiant molt, després te recompenses al llarg.
Perquè tu ara no tens violí definitiu, encara no. Ah, sí. Justament ara mateix, el meu violí... El violí és una cosa... Jo penso així. Violins, per exemple, també és instrument de corda, també. Però sobretot el violí és una cosa molt mística, en el sentit que...
Jo sé que els violins, per exemple, tenen ànima, tenen un tipus d'ànima, com les persones, i és una cosa molt rara, perquè tu li fas treure en el violi que tens el teu propi so, i és una cosa que científicament no se pot demostrar, però ho he averiguat de diverses maneres, i tinc camí que també li ha passat, i el meu violi, per exemple, quan el vaig comprar, tenia un tipus de so, estava molt bé, però un so així neutre, i en realitat el meu propi so,
i s'aviat que noto un canvi de sonoriat de violi també perquè li he deixat de tocar el meu violi a altres amics i se nota que és el meu so, no el so del meu amic. És una cosa molt rara, sincerament, però sí que és molt curiosa de pensar. Però sí que és, per exemple, aquest violi ja li he tret el màxim sub possible, ja no li puc treure més so a trop jo, saps? I ja sí que estic interessat en vendre aquest violi i comprar-me un violi que ja seria el meu definitiu
Vull la gama superior perquè ara ja tinc com mil concerts que fa i trob que ja és hora de tenir un violí ja definitiu. Ja m'ha agradat molt això que li he trobat el meu so.
Com ho feis el músic per trobar el vostre, jo què sé, li canviau les cordes, el manetgeu d'una determinada manera, com que vos passeu moltes hores amb ell, el vostre, no sé, com ho feis? Sí, és el que has dit, que jo crec que no són tant material, sinó...
La manera que te m'ho toques, la vibració que li fa sentir en el teu instrument és com un amic, és com un germà, un fill, millor dit. Tu l'eduques i realment et fa fer aquest so que te perteneix a tu, realment, i és increïble.
I aquest pròxim violí, com el tries? Què és el que et fa dir aquest pintura sí o aquest no de cap manera? Jo no el trí. No el trí jo, és ell que m'ho trí jo. Sí, però és per ser com a Harry Potter, les veritats que li fan traient a ell, no? Però, a veure, els instruments realment tu pots anar provant.
Però tu realment no tries... Jo vull aquest perquè vengui aquest. No, sinó tu sents que aquest instrument s'adapta a tu. La teva manera de tocar. També hi ha... També dels instruments hi ha mesures que són un centímetre més gran, un centímetre més petit. Això a vegades va variant un poc a segon el lúdic que ho ha fet. Però sí que sobretot aquest instrument... Això t'al·liceix a tu. No tu a ell, perdó.
On vas a comprar aquests instruments? A Espanya, a botigues, no sé si són botigues, a luthiers? Sí, són luthiers. Els que no coneixen que són luthiers són, per exemple, mecànics dels instruments. Són els que fan els instruments i que rellenen els instruments. Sí, jo diria que això se'l compra a luthiers o també a subhastes, depèn...
Però sí que si vols anar provant, has d'anar a l'UTIES i això. Però sí, a Espanya n'hi ha, és veritat que n'hi ha bastants bons, però no ho sé, encara he d'averiguar on compres si en violi era el millor, poso com d'Itàlia, el millor de Romania, el millor de França. El meu per exemple és francès, del 1945.
I se considera un violi jove, això és un violi jove, perquè hi ha violines que són 1970 i menys també, que ja costa molt, molt més. Hauria de prendre un renyó per comprar-me això. Parlàvem de l'estudi i de l'estudi del violi. Quantes hores de dedicació li has de petit? Quantes hores hi dediques?
Bé, jo des de petit he fet cada dia, això sí, cada dia, cada dia, cada dia estudiar violí. Què passa? Doncs que ja, això també saps, si m'adures la mental, abans li dedicava poc temps, sincerament, perquè confiava, tal, i deia, bueno, si m'ho surt, per què podre practicar més? I això és una raó que com és i bastant important.
I ara, quan he començat superior, m'he adonat realment que m'havia de posar en seriós i he passat d'estudiar 10 hores diàries. Ara estic estudiant quasi 8 hores diàries. I és un sacrifici però surten 3 coses.
I de les aportacions d'aquells primers professors, han parlat d'en Manuel Guillem, han parlat d'en Bial Martí o d'en Ricardo Duato. Què t'ha quedat d'aquells primers professors? I a aquells professors jo els tinc un carinyo impressionant, han estat com pares per jo,
Sí, i per exemple en Vial Martí, ell és realment el que m'ha guiat per començar, és una cosa que tenc en el cos sempre. Després vaig conèixer en Ricardo. Mentira, quan estava a Sonserra fent de sala mental, vaig tenir un professor que també em va ajudar moltíssim.
I després vaig tenir en Ricardo, que també he de tenir com a particular. Sempre he tingut com dues o mateixes tenses en una cosa particular i sempre allà al concertori. I en Ricardo m'ha agradat moltíssim, sempre m'ha apujat en tots els projectes, m'ha fet créixer musicalment moltíssim i de la vida, en Ricardo, sincerament. Vaig tenir en Enric Pastó perquè en Ricardo va ser director del concertori i no m'importava classes.
I vaig passar també en Manuel oficialment en el superior, però ja el Manuel el coneixia des que tenia 9 anys. I anava a llocar dos menors a Madrid per fer clars amb ell. I el Manuel és una eminencia, és un dels millors professors que hi ha almenors a Espanya.
Per exemple, hi ha Francesco Fuliana, que és un llorinista mallorquí que està fent gires mundials i ell va ser el meu professor. És una minència, sincerament.
Per fer una carrera professional, és necessari anar canviant de professor? Passa com amb els violins, que potser és aquest violitzar de l'edat i els professors s'agoten i és necessari anar canviant? Bé, més que s'agotin, és que tu vas fent el teu camí i vas sortint ocasions de conèixer altres professors i si canvies de ciutat, més aia...
ja ha de canviar 100%. Llavors, encara que per exemple jo ara vull retornar el contacte amb en Ricardo quan faig alguna classe per poder treballar una altra vegada també quan estigui millor que aquestes vacances, per exemple. Mai s'han de tancar les portes, però si que és vera, la vida et duu diverses postes i ja no tens aquesta comunicació amb este, perquè ja tens un altre post bàsicament.
però sí, sempre pot tornar. El que passa és que sí que és vera que hi ha uns que estan més especialitzats amb nens més petits i altres que estan més especialitzats, més que especialitzats estan més abasats a fer feina amb gent més gran, perquè més que ara l'explicació, la maduresa mental és molt diferent, o sigui que la manera que ho explica, la manera que ho fa a les classes, canvia molt de ser un petit a un gran.
Crec que vas guanyar el teu primer concurs, aquell concurs que hem comentat en el principi, de joves intérprets de Joventut Musical de Solla, quan tenies 7 anys. Va ser el primer. Va ser el primer, segurament que us recordo molta nostàlgia. Sí, sí, va ser el primer, que ara estàvem amb Biel Martí,
fent classes encara, imagina't. Va ser espectacular. Jo no estava barat a fer concursos i guanyar el primer concurs que particip i guanyar-lo va ser una meravella. Te'n recordes que a vegades toca?
sí, un poc sí, crec que vaig tocar una obra d'en Telemann és un compositor sí, diguem barroc quasi sí i vaig tocar alguna cosa més no em recordo no em recordo molt bé
Després tenc apuntat, i crec que tu m'ho diràs més, el concurs de violí de Pozzolo de l'Arcón, que també vas guanyar. No sé, quant d'any tenies aquí? Mira, t'ho explica, aquest concurs va ser... És una història veritat, perquè quan tenia 7 anys vaig participar... Bé, quan vaig guanyar aquest concurs de soya, just després, una setmana o dues després, vaig participar en aquest concurs de Madrid, de Pozzolo de l'Arcón,
però no vaig guanyar no vaig guanyar perquè jo en aquesta època era molt fan de ara que m'agrada bastant però ja bueno ja tinc altres gustos però era molt fan d'Anna Malikian un jornista que tots el coneixen per el seu aspecte i la seva manera loca de tocar hi ha molta gent que ho critica i hi ha molta gent que no jo sincerament ho respecte completament així que
cadascuna ser lliure de com toca i com fa els seus sous. Però bé, la cosa és que, clar, jo era molt fan i tot, a vegades, tocava igual que ell, de la manera de ser ho vaig, en el que he sentit, no? I em vaig presentant al concurs amb els cabells super pentinats, la camí en mig oberta, amb els crims de ser romputs, la posta... Clar, la meva mare, com va veure entrar a l'escenari així, se va morir de vergonya i diu, què fa, què està fent, què està fent? Clar, el jurat, que són ultraclàssics, van veure això i van dir, això no pot ser.
i res i clar, i en aquest jurat el president del jurat era Manuel Guillem que és el professor que tinc ara i al final m'agafa i m'ha agradat molt com toques, que tens moltes possibilitats però no pots presentar-te un concurs així i més un concurs clàssic i tal i m'agradaria fer-te classes i així vaig començar a fer classes així cada dos mesos
I van fer classes, classes, classes i vaig tornar a presentar en Contenino Wines. I aquí ja vaig guanyar. I va ser, però si el Manuel va fer classes i va llegir cada dos mesos, pam, pam, pam. Que molt de sacrifici, però mira, després vaig guanyar.
però la primera vegada el Pentura no va regonyar per una qüestió més de forma de si quan va sortir que no la Pentura de lo bé que ho havies fet perquè si el president de Jurat se va fixar en tu és que qualque cosa ja devies tenir suposo que sí però també jo crec i no m'estranya però jo crec que vaig
Perquè jo m'agrada molt improvisar. I bé, és una sort que és el que t'he dit de petit i imitava els ocells de les ocells. Doncs això, que improvisar és una cosa que està d'inceneu de sang. I supos que és el concurs, però vaig equivocar i vaig començar a improvisar. I supos que era una cosa que em va molestar bastant. Després hem d'apuntar que vàres participants es programam a Little Big Show, on Ben Calot s'opera.
i a Prodígios de Televisió Espanyola quan tenies 12 anys. Quin record tens d'aquests programes? Alguna anècdota? Bueno, aquests programes de Televisió són molt guapos les experiències, conèixes gent meravellosa, en Carlos Silvera és un encant, un record molt bé. En Carlos Silvera tenia 9 anys, crec, el programa. Little Big Show és un programa que s'havia fet en els Estats Units i després s'ho va fer un any a Espanya.
I després es de Prodigios va ser un programa també meravellós, va conèixer gent increïla, jurat, era gent molt important, bueno, gent increïla bàsicament. I ja tenia 12 anys o així. Però bueno, són records, després tens records millors, pitjors, però bé, va ser una experiència que és inolvidable. Sempre hi ha experiències així, però bé, va ser molt guai.
Has presentat a programes d'aquest tipus, has presentat a concursos. Això ajuda a un intèrpret, a donar-se a conèixer? Ajuda que, per exemple, els professors fitsin més amb ell?
Què té de beneficis? Jo cada vegada estic, tenc aquesta idea més clara, els concursos que són físics, i crec 100%, els concursos de televisió no he creu tant. Sincerament, vivim una mentira constant.
No ho dic perquè ho sé i perquè, per exemple, concursos com aquest de Prodíxica se va aturar per una raó, no se va fer per una raó, no fa falta dir per què, perquè ja ho podeu tots imaginar per què. Però és això, el concurs de televisió, la pena és que només els espectadors veuen un 10% del que hi ha en realitat.
I tot està preparat des del principi. Clar, fan concursos, i per què justament guanya sempre el que fa més xou o que fa més es loco? Perquè la gent s'enganxa i vol veure aquesta persona. És a dir, que els concursos que són físics són més serios, són més realistes, però sí, per dir-ho d'alguna manera, són més realistes. I per això jo crec que...
un troc més important per si tu vols donar-te a conèixer sí, per donar-te a conèixer real participar en concursos que són diguem, sí, sofis i que no siguin de televisió si vols donar-te a conèixer per la teva extravagància o el teu show sí, allà és genial perquè te conèixerà, te veurà moltíssima gent i tal, que està molt bé, jo no estic criticant congú televisió ni res, el programa de televisió que va al contrari
Però sí que si vols alguna cosa seriós, fes un fill. Anem a la segona recomanació musical que mos fas, l'Avion Ros, perquè aquesta tria.
La Biangos és una cançó que jo sempre he escoltat des de petit, no em val mai per què, però sempre he estat escoltant-ho, sigui en CDs o sigui en la ràdio, i sempre m'ha marcat molt perquè, bueno, Edith Piazza és una cantant que sempre m'agrada molt, és una meravella, sincerament. També francesa, perquè jo tinc part francesa,
I no sé, sincerament és una cançó que és com l'altra que de Feimor que hi havia abans. Són cançons que són molt sentimentals. Bé, jo és una persona que en violí també a vegades puc arribar a demostrar o fer arribar a la gent. Una persona molt sentimental en aquest sentit.
I bé, la part francesa diguen, no? Que és molt així romanticona, parisina, no? Però sí que és vera que, per exemple, l'aviongost és una cançó que sempre m'ha fet molt nostalgi perquè també a la meva àvia li agradava molt, sempre la posava en CDs. I dic ser àvia perquè li tinc un carinyo molt especial, sempre m'ha ajudat moltíssim.
moltíssima és una carrera que he fet musicalment. En tots els sentits, bàsicament, i he estat apoyant sempre allà, i li tinc un carinyo especial. A més, la mala sort és que la vaig res, dues setmanes a l'any, perquè quan viva allà a França no puc depressar-me cada dia, i per això li tinc un nostalgi especial.
Des yeux qui font baisser les miens Un rire qui se perd sur sa bouche Voilà le portrait sans retouche De l'homme auquel j'appartiens
Il me parle tout bas, je vois la vie en ronde. Il me dit des mots d'amour, des mots de tous les jours, que ça me fait quelque chose. Il est entré dans mon cœur, une part de bonheur dont je connais la cause.
C'est lui pour moi, moi, pour lui dans la vie. Il me l'a dit, l'a juré pour la vie. Et dès que je l'aperçois, alors je sens dans moi mon cœur.
Seguim en l'entrevista. Com te definiries com Elias Music? No ho sé, has parlat d'improvisació, però elegant, precisió, no ho sé. Com te definiries? Bueno, per exemple, jo sempre ho he dit, tècnica no serà el meu tècnic, no serà el més tècnic que ja, però òbviament...
Però jo crec que ser gent, pel que em solen dir després als concerts, i el que sent jo és com una persona que...
que bé, que el que sent tocant ho aconsegueix dur cap al públic, que transmetin el públic, i això és molt important, perquè realment tu vas veure un concert no per realment que t'aquí tot fan notes perfectes i la tècnica no sé què, no sé quantes, no, tu vas ja per emocionar-te, per sentir-ho, per sortir del concert i dir, ostres, vull tornar.
i que no t'estiguin que tècnicament no tingui res, però que sempre hi ha algú millor tècnicament i òbviament, però crec que sentimentalment o emocionalment o no sé com dir-t'ho, passionalment crec que aquest és el meu punt fort i la gent és el que em sol transmetre després del concert i em diuen, ostres Célia, gràcies, m'has fet
Jo què sé, m'ha fet plorar, m'ha fet... I bé, espero que ha imporat positivament, si no, ja ho puc retirar. Però sí, sí, això crec que és el meu punt fort.
Has participat en diversos projectes musicals, parlàvem en el principi, un dueto, un agrupament de flamenc, bandes de rock, Mamos, expliques una mica tots aquests projectes en els quals has participat? Sí, claro. Bé, jo, per exemple, el dueto, tinc dos duetos, de fet. Vaig començar amb un dueto que se diu Mascar Accent Duo, que era un amic meu i jo,
que tocaven més a bodes, hem tocat molt en el carrer, per guanyar-nos el Sevilla, bàsicament, perquè hem de viar la família també, no? I bueno, i de nostres capritxites. Després, vaig... Tinc una banda, què sé dir, una banda de... és un rock a l'estil d'Extremadura, en robe...
i també, ja ho sé, Fito, aquest tipus de música, no? Nosaltres hem Gienko, s'escriu G-I-E-N-C-O, i sobretot fem cançons nostres, pròpies, ara estem gravant un àlbum, que ja en serà final de febrer,
i sonar un album de 10 cançons i sabria que està quedant al·lucinant no és per fer dades perquè realment està quedant al·lucinant i bé, hem fet molt de concerts per Mallorca també he anat a Eivissa i ara a maig anirem a Madrid a tocar així que bé, molt guai sabria i després això de flamenc sí que estic fent bé, he fet un projecte que ara no hem fet cap concert però estem programant concerts
amb un guitarrista molt, molt, molt bo, i seria una cosa molt guai. I ara, per exemple, estic fent un projecte, que també continuarà els llargs anys, i som un pianista que se diu Noragil, que estem fent un duet que ara mateix, per exemple, hem gravat un álbum que se diu Al Massatempo,
és un EP, és com un mini-àlbum de 5 cançons, si no mai malament. I s'habitava que va ser una aparència molt bona, molt bona. Vam conèixer una productora, que és productora de les Blau Productions, de l'equip Medioca, i estic molt content amb ells, i s'habitava que no s'havien agradat molt per, per exemple, part de televisió o ràdio, per exemple, vaig fent una entrevista amb Radio Catalunya,
que tenien música, també van fer mil entrevistes i mil coses així que ajuden molt a conèixer-nos i és un projecte molt guapo amb cançons que hem gravat nosaltres mateixos, no hem anat cap a estudiar, hem gravat nosaltres mateixos i això ja és un repte que és la veritat que és una meravella.
Perquè aquest ha massat el tempo. Com va néixer aquest projecte? Aquesta manera de fusionar tango amb música francesa? Com va sorgir aquesta idea?
Bueno, el tango, primer, el tango és un tipus de temperament que és molt meu, que em recorda molt d'allò, és un temperament molt passional, molt foc, sí, molt passional, diguem-ho així, i la part francesa que tinc jo és això, per això fem també cançó francesa, que és la part més emocional, més romàntica, són com contrastos tan diferents que quan t'ajuntes,
fan una erosió impressionant. I hem adorat sempre, anàvem a classe junts, hem anat a l'institut junts, a construir junts, i sempre quan hem tocat sempre hem hagut una molt bona comunicació, sempre un molt bon feeling, no? I dèiem, bueno, podíem fer concerts, i van començar a fer concerts, i dèiem, bueno, ara podíem començar a gravar, que estaria molt boi tenir un àlbum, o sigui...
I van dir, mira, aquestes cançons crec que són perfectes, perquè poden juntar aquests dos tipus d'energies com el Yin i el Yang, són coses molt diferents, però quan te'n juntes fan una fusió molt guapa. I bé, van dir que ja està l'album, ara està posat totes les plataformes digitals, completament totes, Spotify, Amazon Music, Apple Music, bé, totes. I, bé, mentida, menys YouTube, crec que YouTube encara no l'he publicat, ho publicaré un d'aquests dies, que se m'ha oblidat.
però tot l'altre està disponible. Perquè tu ets un músic que no t'ataca només a lo clàssic. T'agrada, no sé, treballar el jazz, per exemple, sí? Sí, bueno, el jazz és bé del que tu deia abans, és la part d'improvisar, que és la part d'improvisar el jazz i... Bé, sí, que evidentment el jazz has de ser uns patrons, no?, és com tot, però hi ha molta part d'improvisació i jazz m'encanta, és una cosa que, per exemple, per...
Sempre, per exemple, els consultoris sempre t'obliguen a fer feina de clàssic, estudiar de clàssic, està molt bé de clàssic, però sempre clàssic, clàssic, clàssic, es cansa, no? I jo trob que tothom hauria de sortir un poc d'aquest món i investigar.
fer jazz o fer un altre tipus de música encara que, jo què sé, és que et dic, tot tipus de música va bé, va bé, però sempre s'han tancat el clàssic, s'han tancat moltes possibilitats. Després, quan et demanen, per exemple, a treure una cançó així ràpid, no pots anar i et dius, ostres, no tinc separitura, no puc fer res, no? Doncs, improvisant, ja tens sortida aquesta que pot treure en un segon.
I són coses, detalls que ojalà que tothom comenci a obrir més la mentalitat i sortir un poc d'aquest món de tancat de clàssic, clàssic, clàssic. Que ho respet completament, eh? Però ara sí que troc molt important poder tenir diverses opcions. Quines propostes, quins projectes futurs tens?
Bé, tinc molts projectes futurs que hi ha d'ara mateix en ment, molts. Ara, per exemple, tinc l'estiu que faré concerts amb Mandorat, crec que faré un concert a Soya, encara no s'ha tancat del tot, però es farà. A Soya faré un, després suposo que a Palma també en faré un altre.
I després tinc un concert que és molt especial, que som un amic molt, molt amic meu, que se diu Rafael Bleus, és un altre violinista molt bo, i tenim també una penetració impressionant, i farem un concert a la Iglesia de Sant Felip Pernari el 29 d'agost del 2026. Encara no sé molt bé a l'hora, serà supos que a les 8 o a l'hora, encara no puc dir a l'hora, però serà una cosa espectacular, hi ha una orquestra que ens acompanyarà, bueno, una orquestra,
un quant de músics, 4 músics més que ens acompanyaran, que són meravellosos, un nivell impressionant, fins i tot bé un xalista de Madrid i tot. Serà una experiència preciosa, farem les 4 estacions de Ibadi senceres, és una meravella, i després farem una quanta sorpreses més. Però sí que serà un concert que estarà super ben gravat, que després serà posat a les pròmetres digitals també.
i sabia que són experiències que estan molt molt molt bé i després tinc dos actes de gravacions també amb Janko que també volen gravar segons àlbum i a més cap endavant
Tenc un projecte que tenc en ment que ojalà es pugui complir. Jo m'agrada molt el cinema. És una cosa que m'fascina. Si jo no hagués estat músic veïnista, m'hagués dedicat al cinema, 100%. I, clar, però som músic. O sigui que m'agraden molt els temes a banda sonora.
Sí, clar, i avui en dia s'ha de fer algo que ningú ha fet, perquè si no, no tenen sortides. Per fer el que poten fer, bueno, ja ho faré un altre, no? Però realment, per exemple, fer filamenca amb violí, ja ho fa molt bé, un Paco Montalvo, se diu. Després, fer un tipus de rock amb violí, ja fa sonar la malíquia, per exemple, no? O n'hi ha més, també.
Però, per exemple, qui fa bandes sonores com un violi solista? Ningú. Així que... Bueno, espero que després en aquesta entrevista ningú m'agafi s'idea. Em donem, Elias, segurament seràs primer. Espero que ningú m'agafi s'idea. I no, però ja que això és el que hem pensat, que seria molt guai fer un concert, i vull intentar tocar una sala aquí a Mallorca, una sala important.
i fer-ho amb una europació que és amb un piano, amb una bateria, amb un baix i una guitarra, i jo amb el violí i fer bandes sonores molt guapes, ja tenc-se llista en ment, o sigui que tot fa parat, i que ara me falta trobar el llibre i mirar com fer-ho. Però seria ja això d'aquí dos anys a la millor. Però sí que tenc ja travessat aquesta idea, que sí, sí, 7% ho faré i ojalà s'acompli això. Perquè li has... Quant any te queda anar de conservatori superior?
Bé, me queden, ara estic a segon de superior de violín i me queden dos anys, però també l'any que ve faré el grau superior de direcció d'orquesta. Direcció d'orquesta és una cosa que sempre m'ha fascinat des de petit, des de petit em posava vídeos, em posava a dirigir, copiant els vídeos de grans mestres, de directors, com per exemple encara gent
una eminència en el món de la direcció i jo de petit, des que tenc 4 anys m'agradava ja dirigir i sempre m'agrada molt i trobo una cosa que és fascinant dins obres i pot dirigir tanta gent a l'orquesta no sé, trobo que és una cosa que tinc a dins que sempre m'agrada fer i tinc l'oportunitat de fer-lo l'any que ve començar els graus superior a l'any que ve
O sigui que me queda més o menys calculat, he calculat tot que si també fiques màster que faré després, acabaré quan tingui 26 anys o més, o més, qui en sabe.
Quan sigui director d'orquesta segur que te farem una altra entrevista, pot comptar amb això. Anem acabant el programa, anem acabant l'entrevista i sempre demanem als nostres convidats que em facin una recomanació per viure millor, un consell i una darrera música que has triat per acompanyar aquest consell.
Bueno, el consell per viure millor jo crec que per exemple avui en dia hi ha una cosa que és molt dolenta que són les envies o les coses així cadascun ha de viure la seva vida ha de deixar de
Sí, de posar merda dels altres, perquè no guanyen res, és tot pitjor cada vegada. O sigui que cada un s'entri en el seu, i si volem criticar a qualcú no ho evitem, i si volem dir alguna cosa a qualcú, que sigui el positiu. Perquè sempre per nosaltres, per exemple, no ens agradaria que no ens diguin alguna cosa de lent, no? Hem de pensar més en els altres i més empatia, i crec que això és una cosa que cada vegada n'hi ha menys i ens dic, no, mentira.
Cada vegada hi ha més veges i rivalitats així, tòxiques, que s'haurien d'anar llevant. I això és una pena, perquè realment de la vida quotidiana pot haver de fer molt de mal psicològicament i pot haver de gastes. Així que bé, la meva cançó que jo ha llegit és Libertango. I sobretot la meva versió, que és un tango, és un tango d'Astropitzola. I...
i la veritat que, per exemple, a menys la versió que és com la interpret jo o la imagino jo comença tan tranquil·lament però després comença a haver una explosió de sentiment de passió i que acaben climats i aquest calma fins a aquests climats
Troc que també som jo un poc jo, que puc començar des de petit, he trucat a poc a poc i anar creixent fins a que ara puc arribar a dir que ara mateix estic en els millors moments de la meva vida. Quan tingui 20 anys més diré que serà el meu moment de la meva vida, però crec que ho veig un poc així.
Moltes gràcies, Elias, i fins a la pròxima. Moltes gràcies a vosaltres.