Galeria de solituds
Bon vespre amigues i amics, benvingut tots a El Crepuscle en Cent Estals, a la seva edició del dijous 16 d'octubre. Avui dijous tenim aquest programa que és el 2112, com a la Mediterrània. Ja duim les nostres vides com ens agrada dir nosaltres.
Un capicua, 3.223. 3, 2, 2, 3. I aquí a Ona Mediterrània ja en duí més de 2.000. 2, 1, 1, 2. Ah, vol dir que és capicua dues vegades? Increïble. No pot ser? Sí. Són una conjunció astral. Conjunció astral total.
Què tal Joan Roca? Benvingut. Aquesta setmana la dus bé. Hi ha hagut dies que ha plogut, dies que no, això passa. Sí, com sempre. Sol ser així. O plou o no plou. Això és binari. O zero o un. No sé si en Bielvic... Com ho has passat aquesta setmana? Paraigo. Paraigo. Paraigo i paraigo. Paraigo i paraigo. Tu també creus que si duses paraigo no plourà?
Creure no, creure no, no, però que me passa sovint, això sí. Sovint que el passatges tot el dia. Però la Maria Antigda, que també a vegades, bon vespre, Maria, que també a vegades ho fa en rabets, se'm va rentar, si vol que plogui, se'm va rentar el cotxe i segur que plourà. Això no falla, no falla. Pere, que m'apresca el que falla és el micro. Sí, però bé, això segur que ara ho arreglarem, no? No tendrà... No, no...
Ara funciona perfectament. Tu mos deies que a vegades durs a rentar el cotxe. A rentar el cotxe i matemàticament... No, tots som gent de ciència. Què està passant aquí? Biel, per favor, posa-ho. Ja ho he dit. Creu-ho, creu-ho, no. Que me'n passes el 20. A vegades passa, és una constatació real. El nostre convidat d'avui, que és Gabriel Gené Manila,
Bon vespre. Hola. Benvingut. No sé si li passa, perquè ara aquí tenim com a dues ànimes. Tenim una ànima més científica que qui ho diria a la d'en Joan Roca. Com? Per què a qui ho diria? Perquè fins que ens coneixem. I, en canvi, n'hi ha d'altres que potser diuen que hi ha una part de la nostra vida que se'ns escapa d'aquesta part científica. Podria ser que jo tingui aquesta mania de pensar que si duc esperar aigua no plourà?
Probablement. Probablement. A mi també em passa. Si s'hagués de definir, en General Manila seria més escèptic amb aquestes coses o a vegades passa que... No, no. I crec que totes les coses estranyes i misterioses... Perquè això llavors també dona molt de joc a la literatura. M'agrada creure, i m'agrada també la gent que hi creu. Sí, sí, sí, perquè a la literatura també a vegades se pot explotar tot això, no?
Idò, avui parlarem, jo he començat amb aquestes tres paraules, Galeria de Solituds, perquè avui parlarem amb Gabriel Genè Manila d'aquesta darrera novel·la i de moltes més coses. Primer parlarem de moltes coses de la seva trajectòria. Un programa que, com sempre, produeix na Maria Moreno i que tècnicament controla na Maria Oliver.
El nostre convidat d'avui, el nostre salenita d'avui, va néixer a Algeida en un petit nucli familiar mentre creixia una petita tenda de teixits i merceria que els seus pares havien obert. Va assistir a l'escola del poble, l'escola d'Algeida, en temps difícils. No va viure de guerra civil però va patir les conseqüències de la immediata postguerra. Quan tenia vacances, a vegades acompanyava son pare a vendre als mercats i a les fires
i en altres ocasions també pels camins polsosos, per les possessions i les cases de fora vila. L'escola del poble ens conta que era una escola trista, alguns mestres havien estat represaliats per les seves idees polítiques i depurats, i algun d'ells reatmesos novament. Va realitzar els estudis de magisteri,
a final dels anys 50 i ha exercit la professió de mestre durant 15 anys a dues escoles rurals i una d'un suburbí de Palma. Es va llicenciar en pedagogia a la Universitat de Barcelona l'any 1970 i en aquesta universitat va llegir la dissertació de doctorat el 1978 sobre la problemàtica educativa dels infants salvàtics.
També el nostre convidat d'avui és catedràtic d'Antropologia de l'Educació a la Universitat de les Illes Balears i va començar a escriure fa molt de temps. Escriure novel·les, assaig, relats juvenils...
Entre la seva obra narrativa hi ha moltes obres que han estat premiades, des de l'Avisme, el Premi Ciutat de Palma de novel·la del 1967, i moltes altres obres, El cementiri de les roses, Els alicorns, Els rius de Babilònia, Premi Sant Joan de novel·la, Els jardins incendiats, Premi Carlemany del 97,
Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes, i també ha publicat tres volums de Memòries, Anna Bat sobre Yesterday, Amor, no estàs fatigat i Lungomare.
També, i és molt conegut per molts de nosaltres també, la seva faceta de literatura infantil i juvenil. No sé, ara jo he vist molt de títols i he triat alguns que a mi me duen bons records. Les aventures d'en Pere Pistoles, per exemple, dels anys 80, o Tot quan veus és el mar, o bé...
Dos LPs de Maria del Mar Bonet que compten en lletres de Gabriel Genemanila són Bon viatge, Fàcil la Cadernera. I per últim volia destacar alguns guardons, alguns premis també com Han cremat el mar, Premi Nacional de Literatura Infantil.
i des del punt de vista de l'assaig recordam obres com Sexe i Cultura a Mallorca i molts altres guardons. No sé quantes pàgines té aquest currículum ha breujat, però jo l'he breujat més, i hi ha altres reconeixements que després en parlarem d'ells. Vull destacar també que és professor emèrit de la UIB des del 2011,
I el 2023 el govern de les Illes Balears li va concedir la medalla d'or de la comunitat. I al nostre convidat d'avui li agrada començar aquesta conversa amb les variacions Golbert.
Bona nit.
Gabriel, Gene Manila, benvingut de nou. I hem començat en les variacions, Goldberg, que diríem que és una de ses músiques que aquí han triat bastants de convidats. Per què? Sí, sí, perquè començàvem amb Bach i perquè començàvem amb les Goldberg. Bach és preciosa, seva música. M'estimula, me desperta, és a dir, me torna
No em puc prescindir. Perquè a vegades faim aquesta pregunta, a la seva tasca habitual, ara escrivint, pot sonar música? A vegades sí, a vegades. Quan escrivia Ana Bat sobre Yesterday, per exemple, jo em posava un pic i un altre diverses versions de Yesterday. Versions molt diferents i molt bones totes, però me les posava.
I com va néixer, no sé si digui la paraula vocació, la vocació d'escriure, la necessitat d'escriure en aquell jove Gabriel Genell Manila. Quan va començar no sabies per què. Ho saps, ho sé, després de molt de temps, després de molts d'anys, de donar-li voltes, de pensar-hi... Jo vaig començar a escriure perquè jo era un fill d'una família de vençuts i...
I pensava que l'únic manera d'explicar allò que m'havia passat i d'allò que havia passat a la meva gent era escriure-ho, contar-ho.
Clar, perquè en els anys 40, aquella postguerra, amb aquella infantesa dels anys 40 i llavors anys 50, parlant d'un poble de vencedors i vençuts, amb molt de relats orals, històries que arribaven i que d'alguna forma s'havien de plasmar, s'havien d'escriure. Bé, el relat oral sempre ha estat molt dins mi. Jo penso que la literatura en els fons sempre és oral,
És a dir, ja sé que pensar tot el contrari és igualment vàlid, però per mi m'agrada que allò que escric soni bé amb o alta. Tant és així que molt sovint jo he enregistrat el meu test,
per provar si realment anava bé. Jo m'he portat una cosa i he anat escoltant... Això és com un podcast de ràdio, no? Escoltar, però va bé, si el ritme és bo... Sí, si té aquells ritmes que ha de tenir la paraula que jo vull aconseguir. Tot això és una mania, naturalment, perquè, ja dic, fer tot el contrari és igualment vàlid. Però a mi m'agrada que el lector...
senti una vó que conta, que la creï, que creï mentre llegeix, va creant en la seva imaginació una vó que li conta aquella història i que li conta amb vó alta.
Tornant a aquesta època de joventut, aquí hi ha molta gent que se dedica a temes d'educació i jo quan he llegit com va estudiar el batxillerat, clar, la meva pregunta és com és això d'estudiar el batxillerat amb un mestre que feia classes en hores extra...
Això, clar, avui en dia és un plus, no?, és un plus, diguem, pensat des de la perspectiva actual, no?, alumnes que van, en aquest cas, al Geida, i que després continuaren a Palma, no?, gent que potser...
Però que sí que hi havia, en aquell moment, docents que feien les seves classes i llavors preparaven per aquest batxillerat i tot això, no? Sí, sí, jo anava a classe en semestre, juntament amb algun més, amb un grup de lots i lotses, no molt gros, és a dir, 4 o 5, i anàvem a les 12.
de les 12 a les 2, i davant de les 3 meses tornava a començar s'escala, i vaig tornar a les 5. Ara li fàvem aquesta vida estranya, i bé, i bàsicament era empollà molt, i molta memòria. Sí, clar, l'ensenyament dels anys 40, 50.
Més que el que apreníem, que això no era l'important, perquè si sabíem un poc més de geografia, un poc més d'història, un poc més de matemàtiques, ja va bé, però el que més apreníem era certitud del mestre. És a dir, el mestre volia que aquells lots, que no tenien altra possibilitat d'estudiar més que aquella, perquè jo no podia anar a un col·legi a...
o un col·legi de frases o un col·legi així o hi havia gent que estava en aquestes escoles que hi havia a Palma i que hi havia també gent pensionada que estaven allà i dormien allà clar, en aquest cas no en aquest cas parlàvem de fer-ho des d'allà vaig estar en un col·legi així vaig estar quan vaig fer quart de matxiller
perquè el mestre en quart ja no s'atrevia ja havia de dir això mos enviava a aprendre per als nostres oients d'ara diríem quart de batxiller llavors hi havia un cinquè i un sisè de batxiller i serraval jo vaig fer tot això després a un col·legi però jo vaig estar un any i tres mesos i catorze dies en el seminari tot comptabilitzat insoportable però totalment insoportable
Aquella gent d'exeminaria d'aquella època no sabia, no tenia ni pulleter idea que era d'aquella educació, ni formació de gent jove, ni de lots, ni de tot això. I això, clar, era una manera de poder estudiar també. Era una possibilitat, sí, sí. I els capellans s'ocupaven d'això. Si hi havia un lot que... Destacava. Sí, que destacava un poc o això, miraven si entraven a examinaria. Vaig anar i vaig estar un any, tres mesos i catorze dies, com dic. I quan vaig sortir...
Jo ja havia fet primer de batxiller, i quan vaig sortir vaig conant el mestre, i vaig fer segon i tercer. I llavors ja per fer quart ja vaig venir a un col·legi de Palma, que era l'ideu espanyol, que era un col·legi molt especial, perquè l'única condició que vaig posar en el meu pare era que
No volia anar a un col·legi de frades i capellans, tot i que n'hi havia per totes. També hi havia un capellà que feia llatí, un altre que feia religió i un altre que no se feia. Era diferent. Sí, era diferent. I vaig estar intern en aquest col·legi. En Joan Roca tenia una pregunta.
Sí, en Tomé Déu abans feia referència a la Mallorca que el Nin, Gabriel Gené, va conèixer en els anys 40, el Geida, Mallorca, clar, evidentment era molt pitjor que ara avui en dia. Infelitament. Però amb aquesta percepció, no sé si és que som molt pessimista jo, que aquella Mallorca tenia futur, podria anar millor, i en canvi la d'avui pot ser no pot anar millor, pot anar només a pitjor. És mallor que avui en dia un esperiment tràgicòmic sense solució.
La solució no ho dic. Un esperpentatge i còmic, sí. Ho he explicat a la meva drena. Aquell temps sí que hi havia la possibilitat d'una altra cosa. Perquè sabien que la meva gent, que eren com jo,
Sabien que no ens en sortiríem si no era base d'estudiar. És a dir, no hi havia altres. El món havien d'anar a fer de pagesos, o aprendre un ofici de fuster, o de fer res, o això. I el meu pare tenia una botiga de roba, i el meu pare tenia les idees clares. És a dir, mon pare sabia que aquella botiga, per més que una família, no donava. És a dir, que jo havia de fer qualque cosa que no fos estar a la botiga.
I aleshores vaig fer això, vaig estudiar, però contra el món vaig estudiar, contra el món perquè hi havia gent, gent diríem del poder dels pobles, és a dir, la gent que tenia poder, que era mal vist que mon pare humà no em diassin a estudiar el seu mestre.
I em parlàvem malament, que s'han cregut aquests d'enviar el seu fill a estudiar. No podien consentir que la gent del poble tingués cultura. No ho podien consentir. La qual cosa vol dir que teníem bona vista, perquè veiem que si la gent tenia cultura... Els de perjudicada. Els de perjudicada molt, o sigui, que sabien què feien. Però això va anar així. Jo vaig estudiar contra molta gent que feia el possible perquè...
per amargar sa vida, els meus pares, perquè m'havien enviat a estudiar amb un mestre que li pagaven quatre passetes de no res. Aquest mestre, després de molt d'any de fer escola d'aquell tipus, es va poder comprar un biscúter. És a dir, no penseu que és fer ric, però així va anar.
en Gabriel Gené Manila va estudiar magisteri que va estudiar magisteri i jo recordava llegit un llibre, un llibret diria jo que era petita memòria d'un mestre del meu temps de 1975 i en aquest llibre ell recoïa una cita d'un article d'una revista de fora d'aquí que era un article d'un tal Càndido Pérez i que deia
que per no poder pagar un extra, un mestre contava que s'havia de conformar amb un plat menys en el menjar i que no podia dormir a la fonda, sinó que havia d'anar a una caseta en el camp, on ell tot sol passava la nit. I diu, d'aquí poc, i aquesta és la meva queixa,
veurem la nostra noble professió plena de fracassats en altres camps, perquè ningú n'ésser normal voldrà venir a ampliar les nostres files de mestres per molta vocació que tingui. I això era el 1962. Sí, sí, era així. Era aquella visió d'aquell moment, però avui en dia, després d'anys que hem sentit allò que els mestres viuen la mar de bé,
que els mestres tenen moltes vacances, ara pareix que falten mestres, no? No fa molt teníem aquí una directora d'una escola, que mos ho deia, no? Falten mestres, sembla, no sé si no tornem igual en aquestes condicions, però sí que hi ha mestres que, no sé, que els han destinat a Menorca, a Emissa, i no tenen... És terrible, és terrible.
Com sabeu aquesta figura d'esmestre i de l'escola? En primera, tota aquella gent que estudiàvem a l'escola normal teníem un denominador comú, els dos, que era, primer, que érem pobres, per una part, els altres, que érem fracassats.
És a dir, gent que havia fracassat anant a fer una carrera universitària i no havia anat bé, va venir a l'escola normal, o un que havia volgut entrar a la grèmia militar i no havia anat bé i havia venit a l'escola normal. És a dir, sempre hi havia aquest denominador comú, o la pobresa o el fracàs.
La qual cosa fa pensar que aquesta gent havíem de tenir en les nostres mans l'educació dels llocs del futur. Això era terrible. No obstant, jo vaig sortir amb unes ganes i amb una vocació immensa de l'escola normal, gràcies a l'ancien Rosselló.
que l'haureu conegut. Encion, que era un home pessimista fins a ser real dels cabells, és a dir, era un home d'un pessimisme absolut, era capaç, i és com màgic això,
d'inculcar i d'infiltrar una vocació extraordinària en els seus alumnes. I jo vaig sortir d'allà amb una il·lusió grossa de fer classe. Una època tan complicada com era aquella postguerra. I què tal? Hem dit que havia estat a tres centres, a Sant Mestre,
I com se viu llavors que el 1992 hi hagi el nom d'un col·legi d'esplà de Natesa, que se digui precisament Gabriel Genemanila, que se biblioteca de l'Institut Guillem Sagrera el 2017 de Sidesquin, que sigui també Genemanila, els alumnes, i que se biblioteca municipal del Geira també diu nom. Això per un mestre i per un escriptor... Això se viu amb molta emoció i amb empagueïment.
les dues coses jo naturalment quan et dic una cosa així te fa il·lusió que no seríem humans també em fan peguir perquè dius ara si poses el meu nom a una escola ja no puc fer un desfalco
Bé, hi ha gent que no té tant d'esprúpols, eh? No ho puc fer, no ho puc fer segons. Hi ha gent que ha hagut carrers a Palma i que n'ha fetes de més grosses, eh? Però hi ha relació amb aquesta escola, per exemple, d'Esplà de Natal? Sí, i tant, hi anem moltes vegades, sí. I m'encanta anar-hi perquè és una escola que funciona fantàsticament bé. Que bé, que bé. Els ho dic quan vaig anar als mestres d'allà, els ho dic, ja m'hauria agradat jo assistir a aquesta escola quan tenen nens. Els he dit, l'escola jo hauria volgut anar.
Joan. Sí, vostès pedagog i antropòleg, també. Sí, sí. Clar, em sembla que ho fa una pregunta. L'educació no deman per què ha de servir o hauria de servir, sinó per què ha servit històricament més. Per donar llibertat a la gent que l'ha rebuda o per fer marxes que dones de la gent que l'ha patida? Les dues coses, eh? Les dues coses. És a dir, l'educació i la formació...
té la possibilitat que a través de l'educació i de la formació te superis a tu mateix i creixis socialment o humanament sobretot. Això és possible, ja hi crec amb això.
Però també és molt possible que a través de l'educació i de l'ensenyància i dels col·legis i tota aquesta cosa s'intenti reproduir els esquemes de poder social i econòmic. La paraula instrucció va per aquí, no? Sí, però penseu que l'educació sempre és intervenció.
jo com a professor d'antropologia i de l'educació, els meus alumnes, sempre és intervenció, sempre, sempre. Han d'intervenir, ara, com han d'intervenir? Aquesta és una altra història. Perquè quan intervenen els mestres i els diuen que fan adoctrinament? Ah, sí, això, això,
Però a part d'una animalada, jo crec que jo havia trobat solució amb això i és que jo mai en els meus alumnes de la universitat, ni d'abans tampoc, mai els vaig amagar jo qui era i jo que pensava. No per fer demagogia ni per fer d'octrinament, sinó perquè sabés on estava. Jo estic aquí i vosaltres heu de triar vostre lloc.
Aquí en teniu un que ha triat un lloc determinat. Però vostres heu triat el vostre. No vull fer que vostres trieu el meu. Per favor, de cap manera. Però sí que vull dir on estic.
Jo entrava a principis dels anys 80, jo entrava a la UIB i crec que va ser una revista universitària dels anys 80 on vaig llegir per primer cop el nom de Gabriel Gené Manila, associat a Marcos.
el nen que visqué abandonat 13 anys a Serra Morena, i que hem dit que era el centre de la seva tesi doctoral. D'alguna forma tractar aquest tema i dedicar-li, supòs, tant de temps i tanta recerca i moltes forces, li va canviar la vida a aquest jove Gabriel Gené, d'alguna forma?
Si jo vaig influenciar de Montell. No, no, a Sant Rebé. Has fet dedicar tant de temps, tant d'esforços... Jo ell vaig dedicar molt de temps, això és la veritat. Temps i dedicació a un tema que potser en aquell temps no se'n parlava gaire. A més, ara entres a internet i cerques aquest tema i te surt tot el que vulguis, milers de pàgines.
Milers de països sobre el tema de l'infant que no ha tingut formació, no s'ha socialitzat. És a dir, això ara és extraordinari. Jo ho vaig haver de fer en un moment...
molt dur i molt complicat. Jo vaig treballar a la biblioteca universitària de Frankfurt, vaig treballar a la Biblioteca Nacional Francesa de París. És a dir, jo vaig fer molta de feina cercant el bàsic. És a dir, jo la primera cosa que vaig dir al tribunal quan vaig llegir la tesi que la vaig defensar, els vaig dir que aquesta tesi és un exemple del que no ha de ser una tesi.
Així, perquè està feta de mala manera. És a dir, aquest cas i aquest tema cau en mans d'una universitat americana, per exemple, i tot una tens un especialista en llenguatge, un altre especialista en emocions, és a dir, i clar, ja ho vaig haver de fer tot. De qualsevol manera, dic. Ho vaig fer tot quan vaig poder i quan vaig sabre, però era un exemple que no havia de ser.
però em va marcar molt aquest tema jo record que vaig llegir molt sobre això, sobre aquest cas d'en Marcos i va coincidir que vaig veure la pel·lícula d'en Trufó ah sí, jo la posava són cases distints però en el final estan parlant d'un fet d'un nin abandonat que ha sobreviscut que ha sobreviscut el cas d'en Marcos era per treure'n un benefici és
és a dir, s'endugueran allà per esplotar molts, perquè fes feida. És clar, dins el barge d'en Trifor, que està tan ben estudiat per anar tard, és un altre tema, però té molt de punts en connexió. Hem parlat de narrativa i de...
d'obres en general dedicades a les joves les obres, els relats per exemple escrits per a joves realment s'escriuen pensant que només el llegiran els joves o hi ha llibres que també d'aquests que en el final se converteixen en clàssics de tot? Jo sempre pensava que si tu vols que un nen llegis un llibre primer de tot t'ha d'agradar tu aquest llibre primer de tot l'ha de llegir tu i t'ha d'agradar
Si tu no et dius res, no el posis en mans d'un nen, de cap manera. Perquè és un mal llibre. Segur que és un mal llibre. És mal de literatura. És a dir, aquests llibres fets com a parent càrrecs. A mi m'ho han proposat. Que un editorial diu, necessitam per nins de 12 anys. I perquè està de mal aquest tema, perquè ara aquest tema pitja fort a través de la televisió, a través del que sigui. M'ho han proposat. Crec que no...
El resto no tot al contrari. És a dir, jo escric un llibre pensant que aquest tema pot estimular i pot ajudar i pot agradar i pot divertir, perquè se li torna a divertir també, a un lector jove. Però jo vull que aquesta història i aquest relat
entusiar-me i agradi i faci passar bé a un actor adult, a un bon actor adult. Llavors, en aquest cas, segurament el llibre no dirà el mateix a l'adult que a un elot, ben segur. Com si aquest elot llitgeix aquest mateix llibre en diverses vegades, en diverses etapes de seva vida, cada vegada el llegirà d'una manera diferent. I això és el que fascina de la literatura, això precisament.
que cada vegada que entres, encara que sigui el mateix relat, no t'ho dones banyar en el mateix riu. Efectivament, i és la Maria Antigta. Però jo, una de les grans dificultats, pon jo, és que un adult precisament escrigui per a infants, és a dir, que se pugui ficar en dins el que pot d'un infant,
I sobretot, una altra cosa, sobretot, si és un adult que ha estat mestre, que és professor de pedagogia, tot això és perillósíssim. És perillósíssim. És a dir, jo havia de treure tot això de mi quan jo volia escriure un relat per a les joves, per a les tots joves. Perquè si no ho treia, era perillósíssim. És a dir, perquè tot d'una tens la tendència o la inclinació a fer pedagogia, a ensenyar. És a dir, nosaltres hem vingut en el món a ensenyar. I a puny.
Què hem d'ensenyar? És a dir, hem de mostrar la nostra lectura del món, i punt. Hem de mostrar com hem llegit el món, com l'hem vist, hem d'explicar de quina mirada hem vist el món. I aleshores això es pot compartir amb un lector jove, a vegades amb un lector adult,
un lector adult, no un adult, sinó un lector adult. I es pot compartir, però sí que és cert que quan jo em posava a escriure aquest tipus de relats, jo feia tot el possible per treure de mi els mestres, els professors, és a dir, som els que a vegades els ha de sorregar dins una classe un determinat valor o un determinades maneres de fer.
Això fora. Fora de sa literatura perquè sa literatura és una altra cosa. I sa literatura com mou i emociona precisament si no ensenya res. Si no tens la pretensió de ser res. És a dir, ja ensenya. I ja hi ha molta cosa allà. És a dir, a més hi ha una altra cosa i és que sense que vulguessi filtrar. Joan. I Galeria de Solituds ho pot llegir un jove com a advertiment de mira en què vos podeu convertir si no aneu alerta.
Sí, un jove que forma un lector. És a dir, un jove que no sigui lector, que no estigui entrenat a llegir, evidentment no va llegir això ni una altra cosa. És a dir, jo crec que el lector se n'aprèn, ningú neix lector,
És a dir, quan naixem ningú diu ara tenim un letó aquí, no? És a dir, el letó se construeix a través d'un procés llarg, a més, que comença quan vulguis, hi ha qui viu fins i tot que comença quan se'lota encara dins el ventre de sa mare.
Si la mare parla, compta coses, això d'alguna manera li arriba a aquesta infant que encara no ha nascut. I això ho vaig tractar en un text meu per joves que es han cremat al mar, que és una padrina que explica a l'infant que encara no ha nascut, de la seva Nora,
li explica com ha estat la seva història i com han estat les guerres que ha patit. És una història que passa la guerra del golf i s'hi mescla la història de les mil i una nit i tot el que troba la màgia de les mil i una nit, però en el fons és això, aquella dona li està explicant a aquell no nascut encara el que li espera. I bé, així...
Això és el Crepuscle en Cent Estals, vull conversar amb en Gabriel Genè Manila i escoltar tots els matins del món. Llavors que he triat músiques que estimulen i que proposen... I que animen a escriure. Aquesta música me'l serveix per lligar-ho ara, ara parlarem més de Galeria de Solituds. El 1998 vaig quedar-hi que...
ell escrivia cada dia perquè era com un joc, que era jugar amb les històries. Aquest joc continua, 30 anys després, aquestes ganes de jugar amb les històries? Continua i he fet tot el possible per reprimir-lo. Perquè no... Ja tinc una edat que tampoc hi puc dedicar un excés de temps. Però sí que continua. És a dir...
Les històries venen perquè mires del món. I a vegades d'allà on menys te penses, anant pel carrer, pots salvar una persona, un home, una dona, que per el que sigui el mires, o la mires d'aquella persona. I aleshores, clar, comences a carburar, a imaginar. Per tant, no s'acaben mai les històries. No, no s'acaben, no s'acaben.
I en aquestes històries, en aquestes ficcions que escriu l'escriptor, també pot trobar inspiració, com m'ha dit, passejant pel carrer, o també escoltant o veient la realitat política, social d'un país. I tant. I a Galeria de Solituds trobem històries que ens sonen conegudes, no?,
A Galeries Solituds tot el que surt ha sortit en els diaris. Tot sona, tots els personatges. El que passa és que jo ho he filtrat a través meu i aleshores li he donat un bany meu. Ho he pastat. Jo crec que en Jané Manila passa el que passa amb altres escriptors, jo trobo que grans escriptors, que és que llegeixes una plana, una pàgina d'aquest llibre,
i saps que ho ha escrit ell això m'ho diuen hi ha a mi meus, escritors que m'hi diuen que és una cosa terrible perquè quan m'han llegit després no se'n poden desfarrar l'estil i se'n donen compte i acaben fent allà i s'han desforçat a no fer-ho
però parla de qualcú que dona aquesta empremta principalment una cosa que podria ser podria ser una cosa no sé si és la paraula que pugui ser però com a molt vulgar de dir he agafat aquest personatge un bisbe
una senyora i que són parella i dius bé això em sona un fet real però l'escriptor ho modifica li dona aquest bany diferent i sobretot intentes entrar
en el que la gent ha imaginat sobre allò, que és el millor. És a dir, tu dius, ha passat aquest fet, però la gent com l'ha rebut? És a dir, com l'ha filtrat? I tu intentes arribar a aquesta cosa, a aquesta emoció, i aleshores quan més almentes sobre el que vols.
Resulta curiós que, clar, és lector mentre va llegint i com que reconeix alguns personatges, o a vegades alguns altres noms, evidentment, però sí, clar, llavors hi ha un moment que dubtes. Hi va haver una Elisabet del Madrà enamorada d'un Napoleó.
És a dir, hi ha casos, hi ha algunes coses que estan basades en fer reals. Els bojos tots han estat enamorats de Napoleó. Hi ha alguns escriptors també. Jo crec que Napoleó és un gran mite, i aquest gran mite és fascinant i és atractiu i és...
I clar, i aleshores, això m'ho he inventat, naturalment. Jo no sé si ha passat mai, supos que no. Però sí, allò que diu que tenia parents a Mallorca, això sí que és cert, que sempre s'ha dit. I bé, és igual, podem ser nosaltres, els parents de Napoleó, no? I aleshores, a partir d'aquí, feim créixer la història, no? I hi ha frases d'aquestes, jo n'he apuntat algunes, perquè són d'aquestes com molt... Les dones que ploren no poden ser males dones?
Sí, això està tenint una sarsuela. Hi ha una sarsuela que no sé si és... ara no sé quina és la sarsuela. Sant Joan Roque és el nostre especialista en sarsuela. No, no, ara me poso en un compromís. Sí, los ojos que... com és allò? Las malas mujeres no saben llorar, una cosa així, diu.
No, no, no sabem qui no. És un tema molt sensulesc. Això sé que és ara que les sensulesc. No m'agrada no mirar així, una cosa així, no? Està tret d'aquí. És a dir, l'escriptor, em deia, no ho havia dit a Esplage una vegada, que va ser molt amica meva, em deia, un escriptor és com un pedacer.
Hi ha un pedaç d'aquí, un pedaç d'allà. I m'ha fet un sac ple de pedaços. M'agrada molt que, a part d'això, llavors he apuntat també ben a prop, hi havia també no poden ser males dones, ni tampoc les que tenen bona lletra. Clar, clar, clar. Les que tenen bona lletra no poden ser males dones. No, era una mala dona que tenia males lletres, sí. Però una mala dona que tenia bona lletra, no...
Llorenç Villalonga, fins a quin punt va ser important per la literatura en català i de Mallorca? En Llorenç Villalonga ja vaig tenir molt bona relació amb ell, molta relació i vaig tenir amb ell. No tant com ho hauria volgut, perquè clar, ja feia moltes hores de feina. Ja feia classes, feia... Tenia una família i l'havia de dir endavant. I m'hauria agradat anar-lo més a veure.
anava, tant en quant, i en Llorent Villalonga era una persona misteriosa. Ell sempre deixava una part d'ell on no volies penetrar mai. I això era lo guapo, precisament, perquè te faria imaginar lo impossible. Jo, per exemple, tinc moltes anèdotes en Llorent Villalonga perquè una d'elles, per exemple, que em va fer molt de riure, jo vaig publicar una novel·la que deia Amplogut Panteres, una novel·la
valenta i forçosa, forçada, és a dir, rabiosa, diríem, no?, amb un llenguatge aspre, una cosa tal. Un dia hi vaig anar i ell me va dir que havien llegit la novel·la en veu alta, ell i la seva dona, a la camilla. Em va com assustar i me va dir, no podem entendre
Ni la Teresa ni jo. No podem entendre com una persona tan educada...
cosa tan nerviosa i tan... Qualcú li va dir el mateix a ell anys enrere. Això li vaig contestar. Això li vaig contestar. Som un vell liberal que si hi ha dit aquestes coses per tenir un punt de llibertat, un mig de llibertat, això ho havia escrit ell. I jo li vaig contestar amb això. Va callar. Troc fascinant que dona Margarida quan té aquesta afera amb el Monsenyor Graupera
surten per aquí el luxe silenciós dels grans oligarques russos amics de Putin. Com ha canviat, diguem, la nostra percepció, per exemple, de Rússia des del moment, no sé, des de la Unió Soviètica, tot el que hem viscut, i ara aquesta cosa tan estranya d'aquest món de la Rússia i d'en Putin, per jo resulta estrany, no? Mala d'entendre. Mala d'entendre. Què més estranya, la Rússia de Putin o la America de Trump?
No sé què dir-te, però... Jo vaig ser, vaig viure un mes a Berlín, en el moment en què se va obrir el mur de Berlín. Vaig ser testimoni d'aquest fet. Bueno, se va obrir dia 13, però jo vaig arribar dia 14, però vaig viure durant un mes tota la moguda dels Berlines or de l'est que entraven de Berlín o est i tot el que passava i el que feien i tot el que donaven i
hi havia camions grossos, plens de cafè amb llet calent, perquè fa molt de fred a Berlina de Mesa, és una cosa terrible. I clar, s'ha descobert que el règim socialista alemany estava podrit, era totalment corrupte,
Això era una cosa que deixava la gent com entabanada. És a dir, no ho podries entendre. Com ho pots entendre?
quan tu havies pogut creure que allà era realment Sart, li va passar això, Jan-Paul Sart. Jan-Paul Sart va seguir defensant l'estabilisme fins a la seva vida i d'aquí va venir la gambra en camí. És a dir, com és possible això? La gent no se'n podia venir.
Aquest fet, la corrupció, venguda d'allà on tu pensaves que eren model, això era terrible, terrible i dolirant. I jo ara, la Rússia d'en Putin no l'entenc.
Jo quan em van demanar, les persones em van demanar, tu què penses, aquesta invasió de Rússia, això d'Ucraïna, això durarà molt? I jo vaig dir, no, eren joves que em van demanar, se pensaven que jo, com a professor d'història ens abria, vaig dir, mam, això durarà un mes o dos, màxim.
Perquè en el final Rússia és un país capitalista, no? D'alguna forma, no? Vull dir, en el sistema no li interessa que hi hagi una guerra. Mem, les guerres són un negoci, està clar. Però que llavors això complica el comerç, complica...
I mira, no la vaig encertar. Vull dir que a vegades passa això, no? Que tu penses, no sé, jo no entenc ara per on va Putin ni per on va Rússia. Una pregunta que també tenia jo aquí apuntada. De veres que Montichón va existir una aula dels Condesitos del Comte Rossi?
Perquè això m'ha deixat... És una llegenda. És una llegenda. Una llegenda urbana que diu que el Comte Rossi va estendre la seva llavor per Mallorca. Exacte. I d'allà els jesuïtes ho tenien clar, no? Una classe posta perquè tot sent de la mateixa edat. Curiós, eh? Hi ha moltes coses d'aquestes que quan un lector va llegint diu, m'acrides atenció, no?
Una persona se pot desintoxicar de l'amor, com fa el Monsenyor, que fuig per desintoxicar-se. Realment l'amor és una... No és possible. No és possible. Si un està enamorat... Si un està enamorat, està enamorat. I ara bé, jo pens, ara... L'altre dia estava pensant d'escriure un article i volia titular els amors virtuals.
Perquè crec que sempre l'amor és virtual. Sempre m'ho enamorant d'alguna cosa que m'he imaginat. Molt sovint allò que m'he imaginat
no és exactament el que és la persona de la qual ens hem enamorat, però ens hem enamorat del que hem imaginat d'aquella persona, el qual vol dir que és una mort virtual. I d'alguna manera supera la realitat, des del nostre punt de vista. Bé, jo no entraré en el final de la novel·la, però millor que no, perquè aquest llibre, que és un llibre fantàstic, Galeria de Solituds, publicat per Moll,
que jo dic, és tornar un poc, bueno, tornar. Sí, tornar als meus origens. Jo vaig començar a publicar Anticamall i vaig publicar els meus tres primers llibres. Tenia aquí l'abisme, el silenci, l'equipitulació. Sí, sí, sí. I a mi m'ha fet gassi. Tornar-hi? Sí. I aquest llibre
té coses com un fiscal que plora en l'absolució d'un empresari. No, si no et torna. Clar, per ser gent que, per el que deies tu, de si un jove ara llegirà aquest llibre i li agradarà, jo crec que sí, independentment que aquest jove no estigui, no sàpiga què és, no sé, el comte Rossi, o que no sàpiga...
qui és aquest fiscal o aquest empresari. Sí, però fa un tracte de temes universals. Sí, sí. Vull dir que no és necessari... Jo he pensat en això. Dic, pot ser... Se necessita aquest llibre, llegir aquest llibre, pot ser... Se necessita tenir un punt d'informació, és a dir, ja tenir una...
de preparació. Obvi, no. O sigui, pot ser qualsevol lector ara en llengua catalana. Ho pensava. Tu te'n vas a una ciutat de viatge i dius, eh, compraré una novel·la que passi en aquesta ciutat. I et trobes amb això. A Gabriel Genell li agrada llegir seus llibres de fa anys. Per exemple, els delicorns. No he llegit els delicorns. No. No.
No els he donat nit i menys, no, perquè em sembla molt immadurs i m'imagina dir que està se'm fent més. És a dir, quan jo he fet un llibre i l'he donat per publicar i tot això, jo en aquell moment que l'he fet i que l'he publicat, estava convençut que jo no ho podia fer millor. Això és la base. És a dir, tu li dones voltes, el treballes, el tornes a treballar i el dones i l'entregues per publicar i tu dius, jo millor no ho puc fer.
amb el temps segurament pots fer-ho millor o pot fer d'una altra manera però tot i així si s'hauria de quedar ho està escrit moltíssim si s'hauria de quedar no, massa no si s'hauria de quedar amb una novel·la quina triaria les seves?
Jo tenia-hi les meves memòries, els tres volum de memòries. I sobretot, els tres, el primer ha anevat sobre yesterday. Jo parlava fa un moment d'això, de qualsevol lector en llengua catalana que arribi i que potser no conegui aquests detalls, però és que la nit d'avui deu ser dels autors mallorquins més traduïts.
a molt d'idiomes i quan dic això ara estava pensant en el cas de literatura juvenil per exemple això sí que ha estat és aquesta oportunitat que el puguin llegir en Gallec, en Bosquera perquè moltes vegades fan aquestes edicions editorials tot el que és literatura juvenil s'ha traduit moltíssim s'ha traduit de literatura no tant però també també s'ha traduit de Salamany bastantes coses, en el francès
Certesi està traduït a senglès, el treball sobre en Marcos està traduït a senglès. I això, l'escriptor com ho viu? Com ho viu? Perquè clar, si diu, en Joan demanava llegir-se, llegir un llibre antic, però llegir un llibre que no sigui tan antic però en castellà o en gallec o en francès, no sé. A vegades, a vegades,
Jo he tingut traductors bons, molt bons, i d'altres no tan bons. Però quan ha estat un traductor bo, tenia una traductora que era una dona extraordinària, ja no es va morir, però era extraordinària. Jo sempre li vaig dir que els millores.
s'havia captat i s'esperit traduïts per ell era molt millor que la meva versió no ho diuen en català traductora, traductora bé, fer el millor també és una manera de trair una mica ja anem arribant al final m'adiven que hem de fer ara una petita pausa i tornem tot d'una al final d'aquesta conversa
Escoltes Ona Mediterrània. Des de la 88.8 de la freqüència modulada.
El Museu Marítim de Mallorca torna a obrir les seves portes a ses baltes, a Palma. Un espai renovat, amb experiències immersives, col·leccions úniques i un projecte museogràfic que posa en valor la nostra relació amb la mà. Vine a descobrir-lo. Històries, patrimoni i emocions que connecten Mallorca amb la seva ànima marinera. Obert de dimarts i diumenge de 10 a de 7 hores. Entrada gratuïta. Consell de Mallorca.
Tens WhatsApp i d'ara també tens el Consell de Mallorca a la teva butxaca. Rebràs comunicats, avisos, inscripcions, subvencions i l'agenda dels actes més destacats. Tot directe al teu mòbil. Vés a la web del Consell de Mallorca, entra i directament toscaneja el codi QR amb el teu mòbil. El Consell de Mallorca més a prop que mai.
Si voleu escoltar rock and roll, pop, folk, country, punk, música experimental, new wave, musiquem, escolta Copinya de Volta Verde, un repàs conscienciós i vertiginós a la música del segle XX, cada dilluns, dijous, dimarts i dimecres, de 10 a 11 de la nit, a Ona Mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Ara parlàvem micro tancat, en Maria havia fet una pregunta, m'agradaria que la reproduïssis perquè estaria bé que els nostres oients també... Sí, ja li demanava al nostre convidat a veure si quan pensa en una novel·la ja té tot el fil conductors, els personatges, o ja va incorporant a mesura que va escrivint. A mesura que vas madurant com a escriptor,
en aprens també, perquè és un aprenentatge, és a dir, jo he tingut una sort i els meus lectors m'han vist créixer, és a dir, m'han vist créixer, és a dir, vaig començar sent un aulat jove que tenia ganes d'escriure
i que ho feies per impulsos i a vegades escrivia un troc descomerçament i un troc desfinal i llavors a l'abisme quan la vaig tenir llesta me vaig trobar que li faltaven dues pàgines per tenir les pàgines que tocava per presentar-se a l'espreme Ciudad de Palma li faltaven dues pàgines i vaig afegir un epíl·leg i jo em feia ràbia això perquè després em van dir en Jaume Vidal Colbert per exemple em van dir lo millor sa novel·la d'aquest epíl·leg
Està bé, això. Curiós, curiós. Sí, perquè una classe de literatura és creació, però també és ofici. Sobretot, si ho escriu molt, ha de tenir molt de mètodes. No és una qüestió d'inspiració, és una qüestió de feina.
És ofici, és feina, és rigor, però també és un joc. És a dir, tu jugues en sol lector, ara també ho deia, no? És a dir, a mi m'agrada jugar en sol lector. És a dir, jo sé que mentre escric, per això ho vas aprenent en sol temps. És a dir, ara el lector espera això. Esperarà això cap aquí. Jo li sortiré cap aquí, saps?
Clar, és el contrari que fan altres que escriuen allò que l'autor espera d'ell. Sí, no, no, el contrari. S'ha de ser enrevés, sorprender-lo, xocar-lo. Sí, sí, ha de sorprender, jo crec que ha de sorprender, la literatura ha de sorprender. I això, en l'Alem Billonga també ho deien això, no? Deia una cosa preciosa, de la gent no llegia i per avorrir-se.
La gent lletja i per divertir-se, o per passar-se bé, o per tal. Per tant, quan tu una novel·la és avorrida, és avorrida i s'acabar. Perquè té necessitat de dir una cosa. D'explicar unes coses. I no només surt de tu. Una lectura del món, sí. Una angoixa que fa escriure una cosa, segurament. Sí, sí.
Una angoixa, una cosa divertida, perquè no sempre té per què, no? Sí, però quan dic una angoixa vol dir un cuc, que t'has de dir que has de treure. Que t'impressiona, però el que sigui ha passat per davant tu, i perquè allò t'ha impressionat, i mil coses que també han passat per davant tu, no ho han fet. No ho sembraran mai, perquè...
És a dir, has estat aquest tema, però per què has estat aquest tema i no aquell altre que era igualment important? I no ho has fet. No ho saps. És a dir, pot ser els temes te'n llegeixen a tu. És a dir, com ets tu, pels teves interessos, pels teves emocions, pels teves sensibilitats, per mil coses. I a més, tot ha estat escrit ja.
És a dir, tots els temes han estat ja tractats. Aleshores, l'originalitat consisteix en que passin per tu, que s'afiltrin per tu. I és com si posaràs les empremtes dels llits damunt d'això i aquestes marques són irrepetibles. I aleshores, quan tu escrius, això és irrepetible.
Per acabar aquesta conversa ens agradaria conèixer quin és el consell de Gabriel-Gener Manila per als nostres agents. Un consell per viure millor. Quin podria ser?
No, jo no ho sé, però jo no ho sé. He de dir una cosa que és evident. Han de llegir molt. Han de llegir molta literatura. La literatura jo crec que és lliberadora. És lliberadora. I, per tant, la literatura te dona ales
I te donen les teves ales, que això és el que importa. No les meves. Te donen les teves, perquè la lectura que tu em faràs d'un llibre és l'única. És irrepetible. És la teva lectura. I això em sembla extraordinari. I per acompanyar aquest consell, escoltar Marçal de Maria Maguera. Ah, m'encanta aquesta cançó. Per quin motiu? Primer perquè estic molt de Maria del Mar i segona perquè crec que és una cançó preciosa.
Preciosa. I que, a més, aquesta cançó té algun punt de surrealisme i les manges es tenen els pecats del món i la roba blanca. Es tenen els pecats del món. És preciós. Que bé, fantàstic. Idò. Moltes gràcies per haver vingut aquí en el Crepúsclà en Senestals. Gràcies. Gràcies. I gràcies també a en Maria Antic, a en Joan Roca i a en Pialvic.
Demà tornàvem en el crepúscle en cent estals a les 9 del vespre. Vos deixàvem en la Maria Almada Bonat, quasi res. Bona nit. Mare el sol, llum del teu esquart, llum del teu esquart i del vent tranquil.
I un d'aquells terrats són els gorrions. S'estimen i canten. I les monges es tenen els pecats del món. I la roba blanca. I la roba blanca.
i un traraballa cant de taulada esperant prendre el vol cap al cel tan blau, cap al cel tan blau, valdia ser l'aire, valdia ser l'aire.
Taronges i flors, taronges i flors, damunt de la taula, les cabines t'acompanyin a l'encaminació.
A la nostra platja les zones no em deixen, mare, allunyar-me en massa, allunyar-me en massa i marçar, marçar.