Tu t'has cregut que això és el band d'Espanya?
Bon vespre, amigues i amics, benvinguts tots en aquest dijous, dia de 8 de desembre, això és el Crepuscle en 100 estals de la seva edició, 2157, quasi res. 2157 vespres aquí a Ona Mediterrània i avui, avui jo començava amb aquesta broma perquè sobretot nosaltres que a vegades tenim contactes amb gent adolescent, gent jove,
i que els pares els diuen allò de t'has pensat que això és el banc d'Espanya, no? Això era una expressió, no sé si ara ja no se diu això, no? aquestes coses ja són com antigues, no ho sé. Aquí tenim un conseller del banc d'Espanya, don Carles Manera Erbina.
Bon vespre, benvingut. Avui parlarem d'història, parlarem d'economia i potser també una mica des van d'Espanya, que també ens convé parlar-ne un poc. Tu des, Joan, que antigament des van d'Espanya, en fi, que era... Bueno, prenia decisions que ara ja no pren. Clar.
Està clar. Tenim transferides moltes competències de sobirania en termes de... I a Palma hi ha una seu, les bancs d'Espanya. Sí, una sucursal. En el carrer Sant Bartomeu. Sant Bartomeu, és clar. Sí, sí, sí. I està funcionant bastant bé, a més. Ja ho comentava, que tot l'efectiu que circula per Balears... Arriba. Arriba en el banc d'Espanya. I el banc d'Espanya el distribueix en els bancs comercials, entre altres coses, no? Sí, sí.
Bielvic, bon vespre. Bon vespre. Jo ja tinc preguntes, eh? Ah, sí, no, vinga, ja començam aviat. Aquestes reunions són secretes? Hi ha secret de reunió? Del banc d'Espanya, el consejo de gobierno, el secret. Sí. I hi ha informació privilegiada i totes aquestes coses, coses que no sap ningú més. Sí, sí, a més, només a tot Espanya som sis consejeros, o sis consellers. Sis? A tot Espanya, sí, sí. Això és com un consell de ministres. Sí, sí.
Bueno, no, però sí, les deliberacions són secretes perquè se toquen temes delicats que afecten el sistema financer, l'economia, sí, sí. Interessant, serà interessant. Serà interessant, dir-ho, aquesta conversa. Però no vols dir res. No, no, no, no. Interessant saber-ho. Interessant saber aquests secrets, però no sabran res més.
i de si pot semblar començar amb aquest programa que com sempre produeix na Maria Moreno i que tècnicament controla na Maria Oliver.
El nostre convidat d'avui, el nostre Salenita, és doctor en Història per a la Universitat de les Illes Balears i en Economia per a la Universitat de Barcelona. És professor d'Economia i d'Història Econòmica a la UIB i entre 1996 i 2003 va ser vicerector de la Universitat de les Illes Balears, vicerector de Planificació Econòmica Administrativa.
El 2007 fou conseller, a partir del 2007, conseller d'Economia i Genda i Innovació del Govern de Francesc Antic. També el 2017 va ser anomenat president del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears i des del 2020 es conseller del Consell de Govern del Bany d'Espanya. I al nostre convidat d'avui li agrada començar aquesta conversa amb aquesta sonata per a piano de Beethoven.
Fins demà!
Benvingut, Carles Manera. Bon vespre. Moltes gràcies per la invitació. Gràcies per haver vengut i gràcies per donar-nos llibertat perquè ha dit volia música de piano de Beethoven i en Joan Roca. Crec que aquesta li agradarà. Per què? Perquè comença amb Beethoven, és un dels compositors que... La música de piano m'agrada molt, sempre m'ha agradat molt i de fet ho recordàvem ara amb en Joan.
perquè amb en Joan i amb tu mateix, fa molt d'anys, i de cuites diferents, a l'universitat, amb investigació i tal, i al meu despatx sempre tenia música clàssica sonant, i la música de piano m'agrada molt, és a dir, me relaxa, me tranquil·litza... Pot acompanyar, per tant, una...
Una lectura, un treball de recerca, corregir exàmens. També. Això és difícil trobar, una bona sintonia. Llavors, a sonar de patètica pot ser un bon company de viatge. Un bon company de viatge, sí, sí. O un riqui. Un riqui, per favor. Això ja... Bé, ho deixa. Això és massa punyiton, això. Sí.
Solom començar-se a conversar sempre amb una pregunta que hi ha recorrent, que és com va néixer la vocació, jo no sé si existeix una vocació d'historiador o una vocació d'economista, és a dir, quan un ha de prendre una decisió, un té d'avui, de nou, vint anys i diu a què dedicaré els propers anys de formació, com se decideix estudiar Història i també Economia?
Suposo que és per intentar entendre el món que vivies. És a dir, estàvem en un moment crispat, que és el món de la transició, del moment difícil...
de la política espanyola, el record de la Guerra Civil, etc. Són elements que t'ajuden a pensar en una posició progressista d'esquerres, per dir-ho d'alguna forma, com entendre tot allò. I aleshores, si història econòmica...
és una palanca molt interessant per això. És a dir, t'ha permet donar un sentit de profunditat cronològica al que estàs estudiant o analitzant i alhora relacionar-ho amb el món actual, que jo crec que és la gran aportació que poden fer la gent que fa aquest tipus d'investigacions.
I això jo crec que va ser determinant per poder prendre aquesta decisió transcendental de la vida de qualsevol persona que penses fer en la teva vida. I el món de la docència, qui tenia apuntat aquest càrrec de vicerrector de planificació econòmica,
En caler manera també va ser a punt de ser rector, podríem dir. Va estar a punt de ser rector, hi va haver unes eleccions. A punt no, em vaig presentar i vaig perdre les eleccions.
i me va agradar molt l'experiència contràriament a altres col·legues que s'han presentat i han perdut i han caigut en depressions jo vaig estar content de conèixer més la universitat jo venia d'un vicerrectorat també però me va fer ganes provar-ho sabent que ho tenia difícil però tampoc t'ha juguet sa vida perquè jo quan escrivia això pensava i
Com seria, no sé si s'ha plantejat el nostre convidat d'avui aquesta pregunta, però com seria l'UIB si hagués passat ell a ser rector en aquell moment? Ui, això ara m'agafes amb una mica desentrenat, diguem-ne. Sí, però té una experiència dels darrers anys, molts anys de docència,
quines coses a la millor hauria distintes hauria canviat? jo crec que no jo crec que la universitat ha anat amb un el rector i el seu equip marca les dinàmiques en definitiva però la universitat s'ha obert molt a l'exterior que és una de les coses que jo portava en el meu programa electoral o l'obertura de la universitat per exemple
Jo en aquell moment plantejava el tema d'obrir-se en el mercat asiàtic, això s'ha fet per la irrupció d'Àsia i Xina com a país emergent, que necessitava doctorats, etc. Jo crec que la Universitat de les Illes Balears és una bona universitat, és mèrit de tots els equips rectorals que han passat per allà,
i probablement jo estic confortable a la universitat que tenim i no li afegiria cap emperó.
clar, hem parlat de pensament econòmic, recerca, reflexió històrica, i llavors hem parlat també d'acció política. I això, com se menja, com se passa de sa recerca, de sa reflexió, a que hi hagi un moment en què el president Antic digui, no sé com ho va dir, però necessita un conseller d'economia, d'innovació,
Me va dir textualment, me va dir, necessito un Pedro Solves, em va dir textualment. Un Pedro Solves. I, bueno, jo amb Bençís Còntic tenia una relació personal, d'amistat, i vaig pensar que era un repte, una oportunitat.
Em va agradar acceptar-ho, va tenir un cost per mi important, vaig ser conseller 4 anys, 4 anys molt difícils perquè va esclatar la gran recessió el 2008 i va ser un període molt difícil que pràcticament l'àrea econòmic o financera estava al centre de l'huracà
I va ser una experiència en la qual he après molta economia. I molta... A banda d'economia, molta relació dels recursos humans. En fi, conèixer més aquesta gent, que és important. Quan...
Quan tens un càrrec executiu, que tens aquest tipus d'escomases, responsabilitats, necessites conèixer més la gent i veure que en el final, de vegades, darrere grans frases, hi ha de lo meu, en definitiva. I en aquest aspecte ha estat una experiència molt interessant, tant la de vicerreptor,
que també vaig tenir responsabilitats pressupostàries, de recursos humans i tal, com la de conseller, que va ser molt rellevant. Joan Roca. I com s'ho fa, Carles, una persona honesta per sobreviure en el món de la política? Doncs, bueno, és una gran pregunta. Volem dormir tranquil. Perquè és un món bastant brut. Sí, és un món on és possible que les temptacions te puguin assetjar i això, però...
jo, bueno...
A camp meva em van ensenyar que sempre havia d'anar a dormir tranquil i no estar passant pena per el que hagi fet, més enllà dels errors humans que tots cometem. Jo vos he de confessar que jo només en tota l'etapa de conseller, 4 anys, que va ser molt dura, i insisteixo en això, molt dura, no se pot imaginar, només vaig estar sense dormir un vespre que va ser quan se va generar el problema de la nostra.
quan se va generar el problema de la possible fallida de la nostra i de quina manera enfrontaven això perquè l'altre un actuava com pensava que ho havia de fer assessorant pel seu equip i en les teves pròpies decisions
però el problema aquell de les caixes, la fusió de les caixes, que va estar imposada des del banc d'Espanya, etc., doncs això va ser bastant dur. Sí, però és que a pesar que tu puguis prendre decisions des de la consciència,
estàs en el nivell de la conselleria o el ministeri estàs en el punt de mira de gent que va per tu efectivament jo quan dic que és molt brut és que se'n torna, és molt tòxic i avui en dia pot ser més que quan tu eres conseller avui en dia sí que és la crisi que t'ho apuntaus abans jo vos he de dir i no dirés nom que a mi me varen posar un detectiu
per averiguar quins eren les meves endances, diguem-ne. I descobrir o pensar si trobaven alguna cosa punible per fer-me la vida impossible. I com que jo la meva vida era bastant normal, treballava molt i després...
me n'anava a la meva, amb la meva família, vull dir que no tenia res que amagar i suposo que es va endur un xasco. És a dir, que crea el ladron, que totes són de su condició. El CIS, el Centre d'Investigacions Sociològiques, l'ha escollit per participar en el tercer volum de l'obra Espanya 2025, Constructura i Canvio Social.
Clar, suposo que en aquests volums intervenen un equip, intervenen diferents especialistes, però és una responsabilitat també perquè això queda escrit, això queda publicat, i diguem que la visió que dona el món acadèmic
però també, diguem, la part política, perquè el CIS en el final és un organisme depenent del govern. Sí, sí, exacte. Per tant, com se prend la decisió de dir, sí, m'agrada, fiquen-me en aquest bo llit, perquè això no és una responsabilitat complicada. Sí, sí, perquè te demanen que facis una diagnosi de l'economia espanyola actual,
Tenim present que jo tenc una gran informació en aquest moment pel lloc que ocup, amb els informes anuals, trimestrals, informes d'estabilitat financera, etc. Aleshores vaig pensar que era una bona ocasió per ordenar el material i a través d'aquests materials hi ha altres que he anat recopilant, el Fons Monetari Internacional i d'altres,
posar una arquitectura de com veig l'economia espanyola. És un repte i, a més, això se va colcar amb el tema de la guerra comercial d'en Trump.
que quan em van fer s'encàrrec, encara en Trump no estava en espoder, de manera que després em van demanar fer una coda final, i de fet el treball té una coda final sobre el tema d'en Trump, i la guerra comercial, els arancels, tot això, i és un treball jo crec que bastant actualitzat, rigorós, sobre la situació,
de l'economia espanyola en el context internacional. Estic content d'aquest treball, estic content i crec que pot ser útil fins i tot per altres col·legues o per la docència en economia. I Trump ha que enviat el món ja no tornarà a ser com abans? És molt difícil saber-ho, tu ets historiador i també ho saps, és a dir, averiguar el futur...
però com que tenim un economista aquí he pensat perquè els historiadors tenen de mala fama i els economistes també els economistes són massa arrogants massa arrogants però quan se diu allò que un economista no li pot demanar una predicció del futur només l'endivina quan l'analitzen al passat però no obstant això és el que se li demana a un economista com vol vostè que passarà
Jo als meus estudiants els he dit que els economistes no som màgics, ni som predictors. Nosaltres analitzem la realitat i la major fortalesa d'analitzar la realitat és la profunditat cronològica, és a dir, anar cap a la història econòmica, que és el que ens donarà fortalesa en les nostres explicacions.
Què passarà amb en Trump? Hi ha gent que creu que és irreversible, jo, en la història, la història és dinàmica i dialèctica. Ha fet moltes voltes. Ha fet moltes voltes i també seien pensava que lo de Hitler seria irreversible, en Stephen Zweig se va suïcidar pensant això i després se va veure que no és així, és a dir que...
La dialèctica de la història fa que no haguem de pensar en irreversibilitats absolutes. Sí, però com podríem fer-ho de deseconomia per fer que persones que puguin tenir un sou brut mensual de 1.200 euros no tinguin la tentació de votar opcions polítiques que sí o sí els perjudicarem?
A veure, l'economia espanyola actualment des d'una perspectiva macroeconòmica va molt bé.
va molt bé, és a dir, té un creixement econòmic important, un deute sobre PIM relativament correcte, etc. Aquí el que sempre se demana és com davallar la microeconomia, davallar el que tu dius, davallar la persona que...
que té un sou limitat, etc. El que jo intento explicar és que sense que una macro vagi bé, una micro no pot anar bé. Vull dir, el que s'ha pogut fer des de, per exemple, el govern de coalició que hi ha actualment a Espanya,
pujar a les pensions, pujar al salari mínim, donar ingrés mínim vital, ajudar les empreses en moments difícils, etc. Això és el que ha permès que molta gent tingui una situació menys dolenta. El tema, nosaltres el que veiem en el Ban d'Espanya és que la capacitat d'estalvi, curiosament, és molt elevada.
És molt elevada. És a dir, la qual cosa vol dir que el nivell de renda efectiu és més alt del que de vegades es pot dir en una tertúlia de cafè. És a dir, és evident que si tu vas...
a la sortida d'un supermercat amb un micro i demanes a seia, escolti, a vostè com li va? Et dirà, molt malament, abans en 50 euros emplanaves carro, ara necessit 100. Això és evident, passarà ara i matam que passaria en altres moments. El tema està en que els indicadors, també micro,
S'han de corregir, s'han de millorar, però no tenen una mala perspectiva. No tenen una mala perspectiva. Sí, però l'economia també és percepció. Sí, clar. I la percepció de la gent és molt important. La percepció és molt important. I això, clar, si tu tens...
Enllaçant-te amb la pregunta que em feia, si tu tens opcions polítiques que el que és complicat ho fan fàcil, la resolució és senzilla, la demagogia està servida i és fàcil per tant que la corrupció afecta a tothom, tothom és corrupte, tothom s'embolsa d'obbes, miri vostè d'obbes que té, els immigrants són els responsables, etc.
És a dir, és molt senzill, és a dir, desmuntar això no és fàcil, no és fàcil des d'un punt de vista inclús mediàtic, perquè els missatges són molt breus, molt concrets i molt brutals en aquest sentit.
Ha parlat vostra de dades, en Joan ha parlat de percepcions, mos faltarien ser expectatives. Les expectatives de futur? De ser gent. De ser gent? Bé, les expectatives de ser gent jo no les conec, és molt difícil que...
que un científic social pugui pensar en les expectatives de ser gent en general. Però suposadament condicionen les conductes actuals. No hi ha una, jo crec que no hi ha una pauta comuna amb això. Dependrà de la teva situació personal, laboral, econòmica, cultural, política...
les perspectives que tindràs, el contesta en què te mous, i ara les perspectives en el contesta són inquietants. Veiem un abans important de l'ultradreta a tot arreu, una idea que l'estat del benestar és ja excessiu, que s'ha de limitar o s'ha de modular, etcètera,
i això és preocupant des d'una perspectiva social. El que caldria fer una crida a la gent és que pensi en les opcions, sigui la que sigui, que respeten aquest trípode de l'estat del benestar, que és educació, sanitat i serveis socials. Això és molt important per mantenir
un nivell de vida i un benestar i una justícia social, que això és molt important.
Fins demà!
Això és el Crepuscle en 100 estals, i avui conversàvem amb en Carles Manera, escoltant Mozart de fons, segon moviment del concert per piano i orquestra número 9. Mozart també és un altre compositor que pot sonar en el despatx. Bàsic, bàsic. Mozart és bàsic.
Bàsic per corregir exàmens o per fer... Per relaxar-te, per pensar en positiu, no sé, Mozart és bàsic. Jo crec que és una meravella tot el que sent d'ell. En termes tenístics podríem dir que Mozart seria Federer i Beethoven Nadal.
L'esforç titànic de Beethoven i Nadal i la facilitat, la gracilitat. En Beethoven la no bona per mi és que a vegades t'ha fet ganes de plorar fins i tot. En algun moment són dos compositors que són imbatibles.
És a dir, escollir qualsevol cosa d'ells, no falles, no falles mai. En Vial demanava sobre expectatives, no? Comentava sobre expectatives. És vera, no les poden conèixer, el millor, però sí que hi ha estudis sociològics, no? Se demana a la gent quina és la seva preocupació principal, no? I suposo que ara estem d'acord que els darrers anys l'habitatge, no? L'habitatge, és el problema central.
D'altres maneres, és molt curiós, perquè hi ha una pregunta que el CIS fa regularment, des de fa molts anys, no és recent, no és el CIS de te fa, és regularment, i fa una pregunta molt interessant, demana a la gent, com qualificaria la seva situació econòmica? I amb un percentatge elevat, les dades més recents,
60-70%, la gent diu que bé. I següent pregunta, i com qualificaria la situació econòmica d'Espanya? I la resposta és molt malament. La qual cosa, lo de les expectatives, que clar, que
que també depèn de... És curiós que a nivell individual si gent digui no, no, a mi em va bé, però el país va fet un asco, no? És a dir, es trontollen aquestes... Els científics socials tenim un problema greu i és que nosaltres treballem amb un material molt sensible que és l'ésser humà. És a dir, els químics...
en dues molècules d'hidrogen i una d'oxigen fan aigua a qualsevol banda del món. Nosaltres no podem fer això. No podem fer un recetari, un cop i pasta d'un recetari i aplicar-ho a tots els països. Necessitem escoltar la gent i la societat. És un acte d'estudi molt canviant. Molt canviant. Sí, però clar, estem en la vivenda. És que fas impressió que no hi ha interès afrontar per part de cap força política aquest problema.
és molt difícil solucionar-ho, és molt complicat, però jo crec que el diagnòstic és evident, que és intentar evitar que la vivenda sigui un bé d'especulació. Que els especuladors especulin amb això en les accions de les companyies que cotitzen a borsa, però la vivenda no. I
Els manuals d'economia dirien que l'instrument més poderós que tenim és la fiscalitat. Correcte. Diferenciant el que és la primera vivenda, evidentment la primera vivenda és el principal actiu patrimonial de la immensa majoria de persones de la classe menjana. Hem d'evitar que això s'ha d'apreciï. Però el que no és la primera vivenda
jo crec que hauria de ser l'objectiu de fiscalitat i evitar que els taurons financers i els grans tenidors puguin especular en la vivenda. I jo crec que no s'està fent res en aquest sentit. Sí, això és un problema molt greu que a més se radicalitza per la manca d'enteniment entre les administracions.
És a dir, el tema de l'habitatge, si se vol donar un tomb important, vol dir la construcció d'obra nova en destinació de vivenda social, per dir-ho d'alguna forma, se necessita el primer de tot sol.
i això el posen els ajuntaments i les comunitats autònomes. L'Estat pot tenir cortés, a lo millor, o infraestructures militars per poder-les posar en concurs.
Però aquí el problema està en l'enorme polaritat que hi ha avui en dia a la societat espanyola, que no hi ha una capacitat d'entesa entre tres administracions que són vitals per al tema de l'habitatge, que és l'administració més propera, la municipal, la regional i la
i la nacional. En aquest aspecte, això és un problema greu. Jo, a banda del que tu deies, que m'apareix molt assenyat, el problema, per mi, s'hauria de resoldre a partir d'una inversió pública important com a promotor del sector públic i com a constructor del sector privat, però com a promotor del sector públic.
de tal manera que se pugui tenir un parc de vivendes, d'habitatges determinats, d'especular 600 euros de lloguer, per exemple,
i que no passin en el mercat, perquè la promoció està en mans del poder públic, no en mans del poder privat. El que ha passat amb els habitatges de protecció oficial és que han passat en el mercat, llavors s'ha disparat el preu. Si això es pogués evitar amb una empresa pública que coordinés això, seria molt important, però necessitem sol per fer això, i això és el que no tenim.
Clar, és que és la frase aquella que tant de mercat com sigui possible i tant de sector públic com sigui necessari, segurament la faríem nostra tots. Clar, abans parlaves del trip o d'un pot de l'estat de benestar, d'aquesta economia mista potenciada que és l'estat de benestar, que seria la sanitat, l'educació i els serveis socials, al moment en què la sanitat i l'educació estan patint atacs importants de l'empresa privada. Totalment. És una empresa privada que a mi sempre m'ha fet molta gràcia, perquè aquests gurús de neoliberalisme
Ponyota, que creïn riquesa, però és que preciten la cosa pública moltes vegades. Viven de subvencions, per no dir de mossegades. Si parlant d'un sector públic potent i protagonista, és una aberració que hi hagi banca pública?
No, no és una aberració. És a dir, lo interessant és que hi és una banca pública. Ha existit. Sí, ha existit. Avui en dia sembla un tema. Efectivament, efectivament. Hi ha una certa prevenció, però, per exemple, el que és l'Institut de Crèdit Oficial es podria transformar en una banca pública com...
com abans d'existir el banc hipotecari o aquest tipus d'entitats, no? Això seria molt important, això seria una aposta pública molt potent per intentar també, no sé, diversificar més el sector financer. I tan poderosos els lobbies de la banca privada que ho evitarà. Sí, però això no depèn només de la banca privada, això depèn molt de les circumstàncies financeres que hi hagi, de la...
de la posició del banc d'Espanya, per una banda, i de la posició del govern. I d'Europa. I d'Europa, efectivament. Però, com molts de països europeus tenen banques públiques, no seria un obstacle insalvable des d'aquest punt de vista. Tal vegada estic dient més del que pertoca, però no seria un obstacle insalvable.
És que hi ha dos claus, com puguin ser aquest, la banca o l'energia. Exacte. Que, Déu-n'hi-do, com el cel, que no hi pugui haver una opció pública que... Estic competint en l'empresa privada, com passa a educació o com passa a sanitat. Exacte, exacte.
No, aquesta, la conjunció entre el privat i el públic, aquesta cooperació pública o privada que se diu tant, de vegades grinyola molt aquest enllaç, de vegades té problemes d'adaptabilitat, té problemes d'adaptabilitat. I màxim quan s'està veient recentment que hi ha una actitud sistemàtica de materialitzar el públic,
és a dir, de mercantilitzar el públic d'alguna forma, és a dir, que part del públic passi al mercat. Això està passant en l'educació, està passant en la sanitat i això està generant problemes a la ciutadania. En el cas de les universitats públiques, que és el que jo puc conèixer més directament,
els projectes tant de la Comunitat de Madrid com d'Andalusia com Galícia, etc. estan en una línia de mercantilitzar les universitats. No hi importen tant a fora. Bueno, també aquí. Aquí hi ha dos projectes d'universitats privades que tenen informes negatius del ministeri corresponent i no obstant això se tiren endavant.
La pregunta del milió de dòlars és quina recerca, quina investigació hi ha darrere d'aquest projecte. Perquè si no hi ha una investigació de qualitat, demostrada, etc., no deixen de ser acadèmies. Aleshores, l'universitat el que té és la sinergia de docència i recerca. I aleshores, si li falta una pota, està coixa.
Abans parlava del nostre convidat de la crisi del 2008 i de tot el que va suposar. Això de la història econòmica o l'anàlisi del que ha passat, a vegades va bé perquè vivim en un món tan ràpid i a vegades ens oblidem de tot el que va passar.
i clar, ara ja també sembla que allò que va passar fa cinc anys de la pandèmia, el 2020, i que pareixia que allò seria... bé, va tenir unes conseqüències molt negatives, és evident, des d'un punt de vista humà, però també des d'un punt de vista econòmic, molta gent ho va passar difícil,
Però aquella cosa que ens sortim millor, jo no sé si ens sortim millor, aquella cosa tan ingenua de no. Sortim més bons de lo que som.
Però sí que, a nivell macro, sí que dius, bé, tenim ara mateix un creixement més gran que altres economies, que semblen que són més potents que aquesta que tenim aquí. I, clar, fins a quin punt això, el que dèiem abans, no quadren el dia a dia de molta gent. Molta gent que quan va a comprar diu això...
I llavors hi ha aquest efecte que també tenen els mitjans i les xarxes de magnificar coses, a vegades, que són cases molt puntuals, molt concrets, i que sembla que estan passant. En aquest procés, hi ha una paraula que a mi m'ha cridat sempre l'atenció, la resiliència. Fins a quin punt aquesta paraula, que ja existia abans i que ara...
utilitzant tant, que fins i tot plans europeus i que utilitzem aquesta paraula, això ha servit perquè la gent ho veiés com a possible sortir d'aquella crisi. A veure, la resiliència, que és un concepte molt present a les ciències socials i la gent ho comenta molt sovint,
Té relació amb les dues grans crisis, deixant de banda la guerra comercial i la guerra d'Ucraïna, les dues grans crisis que han viscut els darrers anys són la gran recessió, la crisi financera i la Covid.
Què se va fer la gran recessió? Què se va fer? Des d'un punt de vista econòmic, financer i tal. Se va fer una política d'austeritat. És a dir, tancament de les aixetes públiques, de les inversions, de les ajudes, els tipus d'interès se van tirar cap amunt, els bancs van tancar les aixetes del crèdit. És a dir, jo era conseller i per trobar pòlices de deute per la comunitat,
me les veia difícils, era molt complicat. I el resultat d'això què va ser? El resultat va ser que a la Unió Europea aquesta política que va estar auspiciada per la Comissió Europea en aquell moment i el Banc Central Europeu va significar que Europa, que va començar la crisi el 2008, va sortir-ne el 2014 de la crisi. Va estar sis anys
per sortir
Què va passar el 2020? La història econòmica va ensenyar, i per això és molt important la profunditat cronològica, va ensenyar que allò que s'havia fet el 2008 no va funcionar. Per tant, es van canviar els paràmetres i es va donar una lectura i una pràctica diametralment oposada. Obertura d'aixetes, tant el Banco Central Europeu com la Comissió Europea, cap problema en el dèficit, inverteixin, gastin, ajudin i tal,
per evitar un col·lapse social que s'hagués pogut produir. Imagineu-vos per un moment si s'hagués fet la mateixa política econòmica que se va fer durant la Gran Recessió, que hauria estat una revolta social. És a dir, va ser el sector públic, l'Estat, el que va protagonitzar això. Jo me'n recordo, segur que vos en recordareu, que el mes de...
juny del 20 es va dir que tindríem vacunes abans de final d'any. I quan es va fer aquesta declaració la gent va dir que això era impossible, que les vacunes tardaven 3 o 4 anys. Doncs en setembre, a octubre, es van posar les primeres vacunes. I això és gràcies al suport públic.
Què vull dir amb això? El que vull dir és que sense el sector públic les econòmies no tiren endavant. Aquesta idea anarcocapitalista que tot ha d'estar en el món privat, el mercat és el que s'ha de deixar lliure, el sector públic l'estat ha de ser mínim, etc. Això és la crònica d'un fracàs anunciat. El que està passant a Argentina, el que passarà desgraciadament a Xile en les eleccions darreres,
i el que passa a totes les economies que aporten aquesta visió. La resiliència descansa amb aquest poder, amb aquesta capacitat de lo públic per posar-se al costat dels sectors claus de la societat, de l'economia, i que mogui les rodes del sector privat. Aquesta és la resiliència central.
Una petita pregunta. Tornat de la crisi del 2008-2015, tota aquella enorme quantitat d'ABEs que es va donar amb ajudes a la banca, primera pregunta, s'hauria hagut de demanar que se tornassin aquestes ajudes quan varen passar altres països? Totalment. I hagués estat possible des d'un punt de vista econòmic? Des d'un punt de vista econòmic s'hauria d'haver treballat perquè se demanés el retorn de les ajudes
De fet, la banca, quan se li ha posat un impost, no està contenta, i no està contenta.
però no ha d'oblidar les ajudes que se li van donar, de l'ordre de 50 o 60 mil millors d'euros, i que se mos va prometre que no costarien un euro al contribuent, la qual cosa no ha estat així. Aquí hi ha una sèrie de temes que de vegades et saludeixen a l'hora d'explicar la gran recessió. Un d'ells és aquest que tu dius.
En termes econòmics, què fa més mal? La corrupció o la ineficiència? És a dir, les decisions corruptes que a vegades es poden prendre dins del món de la política o les obres públiques, i ara en tenim molt de casos, o les equivocacions. Per exemple, deixant de banda que, per cas, un palmarena també fos un tema vinculat a la corrupció, jo crec que essencialment el problema va ser que va ser un error.
Si té una infraestructura que no s'utilitza. En termes econòmics, què creus que fa més mal a l'economia pública?
Això és frau o ets errors? La corrupció genera sempre ineficiències. Sempre genera ineficiències. Pot haver ineficiències en sa corrupció. Sí, sí, però a veure, si tu prens una decisió i t'equivoques amb aquesta decisió, això se te pot criticar, se te pot censurar, però sempre que no hagis ficat en el calaix. És a dir, tu has pensat que havies de fer una infraestructura determinada...
i resulta que t'has equivocat. I que això ha generat una despesa pública important que després costarà resquevalar. Això és un problema, evidentment. Però no hi ha hagut corrupció, hi ha hagut un error. I això és humà. És a dir, de vegades molts pensam que ser gent que se dedica a la política són perfectes, tenen una informació totalment simètrica, perfecta, i no és així. Se treballa...
amb escenaris incerts, amb dificultats... Sí, però és com el frau fiscal, és a dir, tots els focus estan posats, ja sé que és un tema també de pedagogia, però els focus se posen damunt que un rei de fraude i zenda, i altres paràssids socials també ho fan, però jo crec que el gran problema del frau fiscal són els poquets euros que han deixat de pagar avui centenars de milers de persones perquè han fet pagaments sensibles.
És a dir, el petit freu fiscal de cada dia, jo crec que és el problema. Més que no els casos mediàtics de sumes... Bueno, hi ha de tot, hi ha de tot. És a dir, evidentment... A veure, la primera premissa que jo crec que s'hauria de tenir en compte a la població, jo en això l'he dit molt en els meus estudiants, és que jo en els meus estudiants els faig una pregunta. Els he dit, què has pagat de matricular?
i me diuen 800 euros, 1.000 euros. I dic, saps per què pagues tan poc? Doncs perquè hi ha impostos. Perquè hi ha gent que està pagant impostos, els teus pares, els teus padrins, els teus tios, etc. I això fa que una formació que costaria...
20 o 25.000 euros a l'any, a tu te costa 1.000, perquè si estàs a una universitat americana hauries de pagar 50.000 dòlars de matrícula més el llibre. És clar, se queden ojiplàtics, és a dir, quan els expliques això. La primera premissa és explicar ser gent
que això no és fàcil perquè la gent es reticenta a pagar impostos, que els impostos són fonamentals. Des de la persona que aludeix pagar un IVA perquè li fan en negre,
evidentment en els grans defraudadors, que són realment la part del lleó. Els grans defraudadors són la part del lleó. Estan parlant de 30.000 millors d'euros a l'any, de frau fiscal per part dels grans defraudadors, que això representaria un aixugament important de necessitats bàsiques de sanitat, educació, serveis socials, etc. Però si l'aigua no entén el dels impostos,
Jo crec que aquí hi ha una falta de pedagogia també per part del Ministeri d'Hisenda, d'explicar... Escolti, vostè, és que jo proposaria que la declaració de renda hi hagués una tableta, quan a tu t'envien el borrador o l'esborrany del formulari 100, on et detallen...
que et diguéssim, vostè li toca pagar tal, del que vostè paga tant va a sanitat, tant va a pensions, tant va a educació, tant va a infraestructures.
que si ja en sabés on va el que està pagant. Això seria molt útil, molt pedagògic. No sé si això administrativament és complicat fer-ho, no ho sé. Jo crec que en algun cas sí que ha arribat aquesta informació. En termes fiscals, jo crec que la pregunta que se planteja s'immensa majoria de gent, i és un error, és un problema que sigui així, és si pagam molts o pocs impostos. I les preguntes intel·ligents no és si pagam molt o pocs, sinó que el que rebem a canvi...
I dos, com s'ha representat la càrrega fiscal? Què són les teves nuclears? I la gent, a nivell de carrer, quan parla d'impostos, no planteja això. Planteja si paga molt a poc. Exacte. Planteja que paga molt d'impostos...
quan realment en les estadístiques Espanya està a 4 o 5 punts per sota de pressió fiscal en relació a la mitjana comunitària, és a dir, pagant menys impostos, menys impostos, això de l'infern fiscal espanyol és una petranya, però evidentment què retorna? Clar, això és relativament fàcil d'explicar, és a dir...
tu a la persona que et diu això li dius, bueno, has tingut alguna malaltia greu, t'ha hagut d'operar, has tingut, sí, sí, doncs, te van explicar, dius, doncs això, on t'has operat, són espases, o, i dius, bueno, doncs això, aquesta operació de càncer que tan greu que li han fet a ton pare, això es gràcies a les impostes, perquè si estàs als Estats Units, no podries pagar-ho, hauries d'hipotecar que a teva, doncs clar,
La pedagogia s'acaba fent de manera molt individual davant la demagogia. Jo m'he trobat amb gent així com tu dius, que et diu, ah, estic cansat de pagar impostos i no sé què, i el rengló següent et diu, no, mira, ara mon pare té una malaltia, té càncer o té no sé què, va a zones pases, quimioteràpia, i tot això d'on surt, etcètera. Vull dir, són...
Ja el tenies. Lligant-te una mica ara que parlàveu dels defraudadors, avui en dia els defraudadors són les grans tecnològiques. Si ara mateix qualsevol d'altres agafes el telèfon i fas una recerca a Google, obté automàticament una quantitat d'ingressos que no tributen aquí i els ha generat aquí.
Aleshores, els hem de considerar ja els grans defraudadors fiscals? Això per una banda. I per una altra banda, organismes tipus Bany d'Espanya, Bany Central Europeu, etcètera, estan preparats per aquesta rapidíssima digitalització de la realitat econòmica a la qual ens avocam? O ens superaran aquestes grans empreses? Molt bones preguntes. En el primer cas, les grans tecnològiques...
amb dades a la mà són efectivament empreses que s'estan aprofitant molt de les seves trenyines fins i tot dintre del territori europeu. Jo sempre he comentat que a la Unió Europea, de cara als arancels d'en Trump,
té una tecla que no activa, que és aquesta. És la tecla de posar atributació a les empreses nord-americanes que estan operant a territori europeu i que s'estan nodrint d'informació, etcètera, dels ciutadans europeus.
I és sorprenent que no premi aquesta tecla perquè els Estats Units està en dèficit comercial amb la Unió Europea, és a dir, compra més que el que ven.
Però amb la balança de capital, el moviment de capital, i aquí estan les tecnològiques, té un superàvit de 130.000 milions de dòlars a la Unió Europea. És un superàvit considerable. Tu li podries dir, escolti, és veritat que vostè té un dèficit comercial, però té un superàvit a l'altra banda. Nosaltres també podem protestar per això. I aleshores, si vostè mos grava les mercaderies físiques, nosaltres també podríem gravar
les empreses tecnològiques. Per què no ho fan? No ho sé, no ho sé, és un tema que se m'escapa, però evidentment aquí tindries un... de la mateixa manera que xinesos tenen el tema del deute americà, és a dir, quan li diuen al president xinès que li posaran un 30% d'arancels, el tipus se fuma un puró, diu, vale, i a mi què m'expliques, jo...
Tenc el deute soberà teu, tenc una quantitat de milions de dòlars en deute soberà i, a més a més, tenc terres rares que tu necessites per la teva indústria militar, etcètera. Què m'expliques? Jo crec que Europa s'està...
no està fent una tasca valenta en relació amb aquests desafiaments de l'administració nord-americana. S'està acobardant molt i amb això està anant cap enrere. I en quant a la digitalització, tots els bancs centrals ara estan en un procés de digitalització, fins i tot
de la possible creació d'un euro digital. Això és un tema que s'està treballant per part dels bancs centrals i que encara està en procés, però sí que és un tema que s'ha de fer front, sobretot,
per l'aparició d'una gran quantitat de criptomonedes que sedueixen molt en els joves i que no tenen cap suport darrere. És a dir, si et falla la inversió que fas en una criptomoneda, no tens ningú a qui reclamar. Això és un problema.
I aquest procés de digitalització de l'economia pot acabar fent inútils o irrellevants els estats com a entitats econòmiques? Això no t'ho sabria contestar, no ho sé. No sé si això farà irrellevant la situació d'un estat en nació o això.
No ho sé, no ho sé. I una cosa, aquests plutòcrates multimilionaris, que em sembla que seran els nostres governants en el futur, quan Elon Musk fan aquesta pornografia econòmica com a d'exhibició, això no crearà una contrapartida popular de dir...
No hi haurà una revolució de dir com pot ser que anem per un camí que sembla com increïble, no? De gent que qüestiona el que són els estats des del propi estat. És a dir, que un senyor hagués estat assessor, despresident dels Estats Units amb un por de reteada i de...
I això, ara se reprodua aquí a Argentina, sembla que a Xile, això no hi haurà un punt en què gent dirà basta, no mos pengueu espel? Home, és difícil d'esbrinar això. És a dir, el que està clar és que aquest tecnomagnat o tecnofeudals, com se li diu des de determinats àmbits,
estan cada vegada dominant més els resorts de l'economia mundial això és una cosa innegable al senyor Musk li van fer una oposició no comprant-li els cotxes i de fet ell ho va notar que el Tesla ja no li compraven aleshores tenia aquí un problema que fins i tot va fer una campanya a la Casa Blanca amb el president Trump una cosa grotesca però en fi
el que passa és que aquesta gent no sé, tenen una visió molt capriciosa de la vida i quan t'estan explicant que volen colonitzar Mart ja et pots posar una idea a més amb una idea segons ha dit en Mas d'eliminar sa fama en el món enviar 3.000 milions de persones a Mart per eliminar sa fama en el món que hi hagi gent que s'acregui això
és problemàtic no? Clar, perquè qui diu això també diu no fan falta el gestat, no fan falta perquè hi pots vull dir que aquest missatge que dèiem que és increïble que si gent s'ho cregui però que sí que i sobretot entre gent jove que diuen
No, és que m'estan robant. Ara, vídeos d'aquest de TikTok i tal, gent que et diu, m'estan robant, m'estan robant perquè s'estan marroba perquè jo tindria aquests ingressos i el que et beneficia i resulta que la meitat del que jo podria tenir ja no ho tenc. I això s'està estenent, aquest tipus de missatge. El que passa és que la contrapartida, potser en el món de l'ensenyament no ho saben fer.
Jo als meus estudiants de primer d'economia els intento explicar la importància dels impostos. És a dir, sense això l'estat del benestar és inviable. I això se sap des dels anys 50. Els anys 50, quan se posa la tributació
i afecta pràcticament tots els països. La tributació més elevada, el sector més ric de la població, tant els Estats Units com el Reino Unit, arriba al 80 o al 90%. Clar, és que les mesures que s'aplicaven en aquells anys, avui en dia, serien qualificats de bolchevics. Bolchevics.
i estàvem parlant d'Eisenhower com a president i de governs conservadors al Reino Unit i això va fer possible l'estat del benestar clar, si això s'ha perd els joves han d'entendre que el que tenim s'ha pot perdre i de vegades s'hiença greu que això s'ha de tota la vida i això s'ha pot perdre
Feim ara una petita pausa i tornem tot d'una perquè hem d'acabar amb el consell final de la nostra serenita. Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Aigua dolça per a gent salada a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Alcú vol participar al 971-122. Les goles en la Liderder, mentre el celebraven tots junts, ja directament el vaig comprar. Per jugar aquesta final anirà administrant tots els jugadors, o no? A mesura que ens atrequem, alerta. Bayern PSG, qui seria favorit? Per guanyar la Champions d'eliminar el Madrid. Jo ara te deman qui seràs campió de Lliga i encertaràs. Però qui seràs campió de la Premier League? Està igualadíssim. Futbol xat m'estira. Els dimecres a les 7, amb Joan Fortesa i Tolo Ramon, a una mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Arribam al darrer impuls d'aquest programa i hi ha una pregunta que sempre feim al nostre convidat, que és, doctor Manera, un consell per viure millor en els nostres agents, quin consell li podríem donar? Ostres, per viure millor, cuidar-se en la salut, cuidar-se en la salut,
i cuidar els amics i la família. Està bé, no? Amics, família i salut. Tot és molt important. I escoltar bona música, també. Escoltar bona música, per suposat. Boquerini també sona a vegades, no? Boquerini és fonamental. És que m'heu posat unes músiques que no poden ser millors. Això és culpa d'en Joan.
Però aquesta música a la nit de Madrid, aquest bo carini, també ajuda a prendre bones decisions de recerca... No, quan t'escolta aquesta peça m'he d'aturar. És impossible no aturar-te a escoltar-la. És molt agradable.
I Madrid és una bona ciutat per viure o no? És una bona ciutat. A pesar que la dirigeixis... Sí, a mi és una ciutat que m'agrada, Madrid. Hi ha moltes... dóna moltes possibilitats. Sí, dóna moltes possibilitats, com Barcelona. Són ciutats que valen la pena, sí, sí.
Bé, crec que haurem de convidar el doctor Manera un altre dia, perquè pràcticament no hem parlat d'aquí, no hem parlat de turisme, turistificacions, creixement, aquestes coses. Crec que un altre dia haurem de parlar. I llavors deixem en Boquerini i tornarem demà, demà, en el programa de divendres del Crepúscle en Senestals.
Moltes gràcies per haver vengut. I bones festes en els nostres aires. Sí, que avui ja acabem la jornada, la temporada... Regular. Molt bé, idò. Gràcies, Biel. Gràcies, Joan. I gràcies, Carles. Moltes gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Fins demà!