Voleu saber quines efemèrides musicals tenim aquests dies? Esperau un moment i ho sabreu.
Bon vespre, amics i seguidors. Això és el Crepuscle, en Senestals, vos parla Pere Estalric. I tenc assegut en aquesta taula de feina de l'estudiu d'aquesta casa, en en Manel Garcia. Bon vespre, Manel. Bon vespre, Pere. Ensetam temporada amb tu amb aquestes efemèlides mensuals.
setmana temporada d'Efemérides Clàssiques i ja és la cinquena. Varem començar un setembre de 2021, ja ha prou gut, qui ho diria? Han passat quatre dies, però aquí estem al peu del canó una vegada més, amb Enfemérides de la història de la música clàssica, combinant anècdotes, cultura...
tradicions, música i sempre un poquet de bon humor. De bon humor i originalitat, perquè sempre aprenem coses a través d'aquestes efemèrides mensuals que mos duen Manel. Això serà el programa d'avui, anirem fent efemèrides d'aquest dies i a més els anirem acompanyant amb música naturalment. Amics, benvinguts una vegada més en El Crepuscle, que ha produït Ana Maria Moreno i que tècnicament controla Ana Maria Oliver.
Manel, bon vespre de nou. Bon vespre igualment. Abans de tot, volia donar-te una enhorabona pel Premi Enderrog de divulgació musical. Moltíssimes gràcies. Mai és prou valorat. La divulgació musical és tan més complicada que l'ambul·licament en si mateix i sempre necessari algú que ens faci d'altaveu i ens tengui ben informats de tots els esdeveniments musicals i culturals que tenim a línia. Aquestes paraules teves me reconforten moltíssim. Moltíssimes gràcies.
I compartes, perquè tu també ets un grandíssim divulgador i ho demostres més a més en aquesta emissora. Ho intentem, a poc a poc, i fent camí. Fas una molt bona feina. De moment ja tenim quatre anys i ja els que venen. Gràcies per acceptar la col·laborador d'aquest programa. A vostres. És un honor.
Endavant, Manel. Doncs començam aquesta cinquena temporada ja, amb el mateix patro de sempre. Vuit peces, en ordre cronològic, amb una certa varietat, no massa relacionades entre elles, i que bé, intentarem que siguin amenes i entretingudes pel gran públic. Així, per començar...
Començarem amb una que jo crec que no sé si és la més antiga, l'efemerides més antiga que hem abordat, però bé, com a mínim és una de les més antigues, perquè ni tan sols sabem la data exacta. Està entre el 4 de setembre i el 7 d'octubre, perquè avui fem les efemerides de tot l'estiu de juny, més setembre.
4 de setembre, 7 d'octubre de 1553. No sé si havíem anat tan enrere. Crec que no. Havíem abordat alguns temes del Renaixement, però crec que tan enrere no havíem arribat.
mitjan segle VI, Déu-n'hi-do. Doncs, en aquest interval de temps, no se sap exactament, va morir el compositor sevilla Cristóbal de Morales, un dels grans compositors del renaixement ibèric, sacerdot i cantó, que va treballar amb aquest ofici a importants catedrals de Castella, a Vila, a Toledo, a Màlaga, va estar també al Corpapal del Vaticà uns anys, i que, de fet, als sis...
musicòlegs el consideren com el principal compositor de la primera meitat del segle XVI del renaixement espanyol. De fet, va ser just anterior a Tomàs Lluís de Victòria, que encara va ser una figura encara més important, i de fet també va ser mestre d'un altre gran compositor de l'època, Francisco Guerrero. O sigui que estan parlant d'una figura de primeríssima línia.
Pràcticament tota, per no dir el 100%, la seva obra és vocal i sacra, polifonia, vocal, a capella, i una de les seves grans obres és l'Officium Defunctorum, és a dir, missa de difunts, composta de vers 1526-1528, una missa de difunts a quatre veus, encara que hi ha arrenjaments per una massa coral més gran.
i que de seguida es va fer habitual a funerals com a memoracions solemnes. Per exemple, va sonar el funeral de Carles I, d'Espanya i cinc d'Alemanya, quan Guerrero ja havia mort. I, de fet, el que escoltarem és justament aquesta obra, l'Aficion de Functorum, i dels sis fragments dels quals consta l'obra, escoltarem el tercer, que potser és el més popular, que és el Parce Mi Domine, que en llatí vol dir...
Perdona'm, senyor. Però escoltarem una versió ben curiosa que des del principi em va cridar moltíssim l'atenció, perquè de portes en fora podia semblar un nyap, un desastre, una cosa que no hi ha per on agafar-la. Es tracta del Hillier Ensemble i el saxofonista noruec Jan Garbarek. Fantàstica versió.
Vam fer un CD que era el nom Oficium, fa uns 30 anys, on incorporaven a les peces de Guerrero solos d'aquest saxofonista holandès. I, curiosament, malgrat que la disparitat cronològica i d'estils...
El resultat final és bastant, com a mínim és curiós, però no cau a tros, és original, et crida l'atenció. O sigui, l'atenció emocional del parximinòminen de Guerrero està perfectament complementant amb aquests solos del saxofonista Jean Carpàrec i per això m'ha semblat que és una bona manera de commemorar el descès de Cristóbal de Morales. És una gran versió que ara mateix comença a sonar.
Fins demà!
Gràcies.
Bona nit.
Fins i tot s'èmpte. Fins i tot sèmpte.
Fins demà!
Fins demà!
Sacreutero, però és que és una meravellada. Com? Has pogut trobar en Garbarec aquesta fusió de saxo-tenor? Sí, molt agosada, perquè són estils absolutament diferents, però... No, però està fet amb una delicadesa. I un respecte. I un bon respecte, molt ben dit, i un bon fer extraordinari. Molt bona tria.
era molt arriscat però se'n va sortir àmpliament i realment és una obra que podríem dir que complementa perfectament l'obra de Carrero encara la fa més excelsa
Molt bé, Manel, seguim. Seguim. Ja passem a principis del segle XIX, ja fèiem un salt, molt salt. 17 de setembre de 1803, i anem a Viena. I mor un compositor que, el seu nom mor són a tots, però no anem més enllà, pràcticament ningú. El compositor austríac Franz Schaber Schussmeier.
que pels malomans és conegut, clar, per la seva relació amb Mozart i el seu rèquim, però pràcticament tothom es queda aquí. Però resulta que va ser un músic important al seu temps, perquè va néixer un petit llogaret d'Àustria i a Viena, a part de ser deixeble de Mozart, com ja molta gent sap, també ho va ser de Salieri abans. És a dir, no va tenir grans músics com a mestres i Salieri en el seu moment també...
tot i no ser tan conegut actualment, però també era de primeríssima línia, i després va ser director del Book Theater i del Carnetor Theater, és a dir, el que serien el Teatre Imperial de la Corte i l'actual Òpera de Viena. Per tant, va ser una figura molt...
molt rellevant en el seu moment. Com a compositor també va fer coses, va fer diversos signes pill, és a dir, comèdies lleugeres i algunes òperes, però totes absolutament oblidades. No hi ha res que es mantengui. És ben curiós que a nivell musical d'Issus Meyer fos pràcticament perfecte, magistral,
ajudant a Mozart a acabar el rèquim i en canvi les seves pròpies obres hagi un altabaix tan gros curiosa és que no hi ha ni una sola obra que se salvi el seu moment de brillantor va tenir la seva joventut junt amb Mozart i pel rèquim el rèquim de Mozart sí, són clar, quina és la contribució de Sussmaier clar, tots sabem el va ajudar a acabar però en quina proporció
I ens hem de sorprendre perquè la seva contribució, jo diria que, en matemàtics, és de més de la meitat. És a dir, va ser més significativa del que cabria esperar. El requiem de Mozart té 14 peces. Mozart i sabem que Mozart va acabar.
Senceres, les tres primeres, el famós Ismintroito, el Tiri i el Diesiri, les tres primeres. Aquestes són 100% per de Mozart. Les cinc següents, en diferents proporcions, és a dir, del Tuamirum al Lacrimosa,
En diferents proporcions les va començar Mozart i les va ingestir Sussmaier. I les 6 últimes són totalment 100% de França versus Sussmaier. És a dir, Oferturium, Santos, Benedictus, Agnus Dei i per acabar el luxe eterna. Són 100%. I una persona que no sàpiga això, escolta el requiem i no hi ha ningú que digui...
O és que el requiem, la segona part, sembla que per pistonada, que és més fluix... No, és que és impossible destriar quina és la part d'un i quina és la part de l'altre. O sigui, Susmair no es va dedicar simplement a polir, a orquestar una obra que ja estava feta, que només queria uns serrenys, uns detallets... No, no, és que va fer més de la meitat i algunes de les obres, les últimes, són...
Són 100% seves i les parts centrals i intermitges en diferents nivells també són seves i no es nota. No podem dir aquest moll d'olors és de Mozart i aquest és un aficit i això és més veument clar. No es veu res, no es veu absolutament res. És un absolut miracle.
Clar, acabant el rèquim, es va poder cobrar l'encàrrec del Comte Bàlcec, que se volia atribuir per fer un funeral de la seva dona i tal. I també s'ha de dir que Sussmaier va col·laborar amb més coses amb Mozart. Per exemple, va fer els recitatius de la Clemenja de Tito. Ah, sí? Sí, també. Els darrers mesos va col·laborar estretament amb ell. Mozart li tenia molta confiança.
I pel que fos, no va poder acabar els recitatius, que diguem-ne que és una música més aviat secundària dintre de l'òpera, però bé, va confiar en ell perquè els fes, i els recitatius del Clemens ha dit que no és de les millors òperes, en certa manera aquí Mozart no va estar tan excels com estava habitualment, són de Sussmaier.
Així que, per escoltar, escoltarem una de les peces intermitges del requiem, al lacrimosa, perquè es pot dir que són els quatre darrers compassos que va compondre Mozart. Totes les restes de Sussmaier. És a dir, la introducció orquestral, els quatre primers compassos,
són de Mozart, però tot el desenvolupament posterior, tot és de Sussmaier. Qui ho diria? O sigui, tota la idea, tot el desenvolupament orquestral, tot és de Sussmaier. O sigui, no és que Mozart donés la melodia principal i a partir d'aquí ni això. És la peça on, en certa manera, Mozart passava definitivament el testimoni.
Són els seus darrers quatre compassos, que són únicament instrumentals, i tota la part vocal i orquestral posterior és de Sussmaier. I escoltarem una versió de referència, la de la Filarmònica de Viena i Carajan a la batuta. Endavant amb aquest lacrimosa.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Béciós, això.
I qui ho diria que aquesta obra en un 90%, perdona dir més, és obra de Sussmaier. I és increïble pensar com a la resta de la seva vida compositiva mai va arribar a aquest nivell. Com tan jove, de les seves primeres composicions, amb una grandíssima companyia, evidentment, un bon guia, va arribar a aquest nivell tan a l'excel, però després mai més va poder repetir-lo. Però ni arribar, ni s'hi va costar, és curiós.
també s'ha de dir que Sussmaier va morir el 1803 amb 36-37 anys, va morir molt jove va tenir una vida molt curta no li va donar temps, va morir pràcticament com Mozart un any més però pròpiament hauríem de parlar del requiem de Mozart i Sussmaier però clar, la figura de Mozart és tan immensa, tan gegant que és impossible posar-li aquest apèndix però tècnicament s'ha de dir que com a mínim la meitat del requiem és seu
i afortunadament pràcticament ni es nota els arregits i els pagats. Una curiositat. Molt bé, m'ha agradat perquè és interessant. Seguim. Seguim, ja a finals del segle XIX, 5 d'octubre de 1880. Un altre mort. El compositor, xellista i empresari Jacob Eberst,
Més conegut com Jacques Offenbach. Olé! La principal figura de l'escena francesa de mitjà del segle XIX. I no era francès? No era francès, era alemany. Era nascut a Colònia. Colònia amb família d'Offenbach, per això es va posar aquell guinatge. També, en certa manera, per tenir un nom més comercial...
S'ha de dir que ho va fer en bajera d'origen jueu i això no sempre estava ben vist, sobretot a la fase final de la seva vida el van atacar molt per aquesta condició. També per alemany, sobretot després de la guerra franco-prussiana, sent d'origen alemany i jueu, era una combinació molt adversa.
Tanmateix va saber llidiar i va protesturar. Va tenir nom dins França, va ser un grandíssim... Totalment. Se va nacionalitzar francès. Sí, es va nacionalitzar i va tenir un gran èxit. De fet, va tenir el seu propi teatre. Com a empresari va tenir un grandíssim èxit. Va compondre més de 100 operetes que tenien un gran èxit i que...
No només per la seva música, que és d'un gran nivell, malgrat dedicar-se a la música lleugera, que suposadament és de segon nivell, en el seu cas, en absolut és així, una música de gran qualitat, també els seus llibrets, que es basaven en fets i personatges de l'actualitat, amb noms aparentment ficticis, però que la gent entenia perfectament qui era cadascun, i amb un sentit de la ironia, del doble sentit molt...
molt afilat. S'ha de recordar que llavors la censura estava molt present i el segon imperi encara més. Per tant, per fer segons quin tipus de sàtires, de burt, de befes, s'havia de... bé, en períodes dictatorials a qualsevol arreu, s'ha de tirar molt d'aquests recursos per poder expressar-se i per connectar amb el públic. I Gofenbach i els seus llibretistes ho sabien perfectament.
A França és molt conegut encara, molts dels seus títols es coneixen encara, i a fora, curiosament, es coneix per dues obres que directament Offenbach no va poder enllestir. Un és el ballet JT Parisien, que és molt posterior, 50 anys posterior, que és un recull de grans èxits, que ha fet molta fortuna, de Manuel Rosenthal, i l'altre, l'òpera Les cons de Hoffman, que no va poder acabar. Va intentar ser un compositor seriós, no la va poder acabar,
però es va poder estrenar i va ser un gran èxit. Per tant, Offenbach, fora de França, les seves operetes es coneixen per aquest recull de Rosenthal i la seva única òpera, Les Cones de Hoffman. Així que, bé, per recordar aquesta efèmerida, escoltarem un dels seus valsos d'una de les seves operetes, de La Perixol. Podríem escoltar la famosa... Es cancant...
El Can Can, l'Orfeu, també, o la Barcarola, dels contes. Hi ha molts fragments que tots ens sonarien, i els francesos encara més. Però aquest vals de la Perixol, de la versió del Jeté Parisien, que és més suavitzada, és un estàndard d'aquesta música lleugera, agradable, amb un punt d'ironia que sempre duia la signatura de Fembach.
Així que escoltarem el vals de la Peguixol de versió de Rosenthal pel balet JT Peguixian. Endavant. ... ... ...
Fins demà!
Fins demà!
Molt bé, aquí en Valls d'Offenbach. Sí, s'ha de dir que ara no es coneix tant com a... Sobretot, Offenbach es coneix com gran compositor d'operetes, però en el seu moment també va ser un famós compositor de valsos. I va ser contraposada a Johann Strauss Fill, als francesos. Clar, necessitava una cosa que fes de contraposada
posició del vals vienès i l'ideal va ser Offenbach. De fet, els seus valsos, com a peces independents, van tenir tant d'èxit com els valsos de Viena. El que passa és que avui la partida l'ha guanyat, francament, els valsos vienèsos, d'estraus i companyia, però en el seu moment Offenbach, a part de ser un triomfador a l'escena, també va ser una figura destacada dels salons de ball. S'ha de dir.
Seguim, Manel. Seguim amb la quarta peça d'avui, 17 d'octubre de 1899, ja acabant el segle XIX. Aquell dia es va publicar la Grand Marche Chromatique, Op. 68, del compositor austro-hongarès de naixença txeca o bohèmia, Julius Fushik.
Julius Fuxi, és d'aquests autors que m'encanta perquè... Sí, perquè jo no el conec. Absolutament desconegut, però després quan escoltem la peça diré... Home, això ho he sentit 500 vegades mínim o més. Va ser un compositor que va estudiar al Conservatori de Praga breument, va ingressar a l'Exèrcit com a director de banda, va assolir gran reputació tant com a director...
i com a compositor de les seves obres, concerts multitudinaris. I bé, que als tres anys s'hi va instal·lar Berlín, va fundar una editorial, començava a tenir èxit, però la Primera Guerra Mundial el va arruïnar i va morir als 1916, als 44 anys, relativament jove. Es va estroncar una carrera que semblava prometedora. Va compondre...
Més de 200 obres, bàsicament marx, balsos, polques, també arranjaments d'obres d'altres autors orquestrals. Per banda, eren bon arranjador, a part de bon director. No va tenir massa temps, però avui només li sobreviu aquest gran marx cromàtic.
que bé, ara escoltarem s'ha de dir que la peça al poc temps Fujik li va posar un altre nom però clar, aquest original s'ha oblidat del tot però no només escoltar els primers compassos direm home, això és una altra cosa així que anem a escoltar aquesta gran marx cromàtic de Julius Fujik
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
la conegudíssima, Marxa dels Gladiadors, que aviat Fujik li va posar aquest nom, no sabem per què, per la seva admiració per la història de l'antiga Roma. Per què està tan associada al circ? Perquè pocs anys després va ser editada, una editorial la va publicar als Estats Units i no sabem per què es va difondre, sobretot pel circ que estava molt implantat als Estats Units, a Europa no, era molt reduït encara. Sobretot es va utilitzar per introduir els pallassos i per això des d'aquell moment
La marxa ha acabat associada sense tenir res que veure amb el circ i potser sense que fugi ho sabés mai, perquè van morir pocs anys després. Seguríssim, seguríssim. Feim una pausa. Molt bé. Feim una pausa i tornen tot d'una. Això són les efemèlides del Crepuscle.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
El Museu Marítim de Mallorca torna a obrir les seves portes a ses baltes, a Palma. Un espai renovat, amb experiències immersives, col·leccions úniques i un projecte museogràfic que posa en valor la nostra relació amb la mà. Vine a descobrir-lo. Històries, patrimoni i emocions que connecten Mallorca amb la seva ànima marinera. Obert de dimarts a diumenge de 10 a 17 hores. Entrada gratuïta. Consell de Mallorca. El futur és ara. Yeah!
9 a plec de relats d'en Amant Nolem. 4 relats de ciencia ficció mallorquina. El futur és ara. Disponible a les botigues habituals. Més informació a amantnolem.cat
Moixa Mental presenta... Les Indòmites. Les Indòmites. Moixa Mental presenta... Les Indòmites. Una mediterranis. Què són les Indòmites? Un de llonces. Música, pensament... Paraula de la setmana. Tota la vegada.
Som a totes les plataformes de podcast, com a esportir Fly, Isbrox... Però què dius, el senyor? Dá-me pis a l'ombregado! ¿Quieres salir per aquella porta d'allà, per favor, i tanquen sortir? Per favor, algú que faci l'escala d'un bordre. En dic que ja ho fem a una mediterrània. A una mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
I després d'aquest circ, que no ho era compositor, seguim amb més efemèrides. Seguim. I arribem pràcticament a una efemèride molt recent, de fa just 100 anys. 11 de setembre de 1925. I no estem parlant de la Diada de Catalunya.
sinó ben a prop. Al teatre El Siglo del petit poble de Carlet, a València, als voltants de València, la banda de música del poble, la Primitiva, que encara existeix, va estrenar el pas doble Amparito Roca. Mmm...
Una de les grans obres del gènere del pas doble de concert. Obre d'un català, Jaume Teixidor del Mau. Nascut a Barcelona, músic militant durant molts anys, i quan va deixar l'exèrcit, el seu primer destí va ser Carlet, on es va fer càrrec de La Primitiva, va ser professor de música, de classes de piano i violí...
que només va estar dos anys, va passar a Manices, que està molt a prop de Carlet, i també de València capital, i finalment a Baracaldo, on va dirigir la banda municipal, després fau purgat per culpa de la guerra, malauradament, però va viure allà fins la seva mort.
El 1957, als 73 anys. Llavors, bé, era habitual, i encara és habitual, titular pas dobles amb noms de persones, persones vives, simplement, bé, més o menys destacades, amics, companys, familiars...
I Teixidor ho feia sovint. I aquí ho va fer... Qui era en Perito Roca? Clar, és la gran pregunta. Era la filla d'un matrimoni amic, molt amic del matrimoni Teixidor, que llavors tenia 13 anys, era alumna de piano d'ell i també molt amiga de la seva filla. Per tant...
era una persona molt propera, no és que tingués grans mèrits acadèmics, no, no, en absolut, era una persona, una nineta, una alumna, i clar, molt coneguda de la seva família, del seu entorn més íntim.
La peça es va estrenar com una peça més, però ningú es pensava, ni ella, ni ell, ni ningú, que aquella peça era un dels pas dobles més importants de la història del gènere. Sí, sense cap dubte. Totalment, perquè especialment que és una obra que és molt coneguda, no només a Espanya, a nivell internacional, és un dels més estesos, que té més, no sabem per què, més que altres obres...
en Perí Torroca és encara més conegut, hi ha moltes versions, i també és una peça emblemàtica arreu, com a les festes de Santa Tecla, a Tarragona, es toca anualment, és molt estimada, i fins i tot a un carrer de Carlet du el nom de Pas doble en Perí Torroca del Mr. Treixidor. Ah!
I a més no és un carrer perifèric, no, no, és un carrer que dona la plaça major, o sigui, cèntric. Estima molt aquesta peça i, clar, recentment, en complir-se el centenari de l'estrenar d'aquesta obra, clar, ho van celebrar fins i tot per fer una estàtua. Han postat una estàtua al centre de Carlet commemorativa del Pasdoble i de la Nina, i del compositor, també.
Curiosament. Així que, evidentment, per escoltar-la, escoltarem una de les obres de referència de la Banda Sinfònica Municipal de Madrid, del pas doble Amparito Roca, del mestre català Jaume Teixidor.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
M'agrada molt aquest pas doble, el toquen totes les bandes de Fadenitz, que ja són de Fadenitz, també el toquen i per tot arreu se toquen. És que ja des que es va estrenar s'ha convertit en unes obres referents del gènere i s'ha de dir que és un pas doble de concert, perquè molta gent es pensa que els pas dobles són toreros o per places de toros.
I són només una part. Aquest, potser, s'han fet moltes. Com aquests pasdobles tan famosos, tenen tantes versions, la majoria, diguem-ne, que no són massa rigides, la veritat, o que desvirtuen la naturalesa. Versions com aquesta, per banda, o per qualsevol banda de València, tenen l'essència autèntica.
són les que es premen la verdadera sonoritat del que és el pas doble de concert que ni tan sols és per ballar, que es pot ballar però res al veure en una plaça de toros això s'ha de tenir molt clar i en Pareto Roca cent anys després continua no només per les festes de Santa Tecla i altres festivitats o perquè internacionalment sigui molt conegut continua sent una obra molt dirisma, molt vella, molt melòdica molt ben elaborada, molt ben construïda i que continua sent
de les principals d'aquest gènere. Seguim, Manel. Seguim. Una mica més en van. 17 de juliol de 1928. Neix a San Francisco, Califòrnia, el pianista i compositor de jazz Vince Quaraldi.
va ser un compositor que ara sabrem per què és conegut. Va formar diversos trios, va tenir cert èxit a finals del 50, començant almenys del 60, i també com interpretant les seves pròpies obres. Però el 1965 li va arribar la gran oportunitat que li va donar la immortalitat, que va ser posar la banda sonora dels dibuixos animats de Charlie Brown i Snoopy. Oh!
El primer va ser A Charlie Brown Christmas, a més a finals de 1965. I des de llavors és una sèrie que realment van fer molt pocs episodis, feien un o dos per any. És a dir, el creador de Charlie Brown i Snoopy, Charles Schulz, tenia molt clar que s'havien de fer bé. No es prema la gallina els ous d'or de mala manera, sinó fer pocs però ben fets. I uns anys feia un...
O es feien dos i sempre la banda sonora tan característica, tan inconfusible era de Vince Guaraldi amb el seu trio. De fet, el primer episodi va estar a punt de no emetre perquè els productors no veien clara aquesta música.
No l'entenia Curiosament, però des del primer episodi va ser un gran èxit I Guarard li va posar música per 15 episodis La sèrie va durar molt més Crec que fins al 2008 encara es varen fer Episodis Poc després de morir i deixar els ulls Ja òbviament es va acabar
Però després de gravar la música del 15 episodi, el mateix dia, Vince Guaraldi, als 48 anys, va tenir un atac de cor fulminant. Va caure rodó i no es va poder fer res per ell. Lamentablement. La sèrie va continuar, però ja no va ser el mateix. I molts seguidors de la sèrie diuen que sense la música de Guaraldi ja no va ser igual. Els dibuixos eren els mateixos, Charles Schulz era l'almamater de l'obra, però faltava la música.
Estava tan unida als personatges de Charlie Brown i Snoopy i companyia que ja no va ser igual. Així que, per recordar-lo, aquest naixement, escoltarem el tema potser més icònic d'aquesta sèrie, el tema de Linus and Lucy, que és el tema estàndard que va sortir ja al primer episodi que s'ha convertit en l'estàndard de la sèrie, òbviament interpretat pel trio de Vince Guaraldi.
Davant.
Bona nit.
Fins ara!
Charlie Brown i Snoopy simpàtic, molt simpàtic m'ha agradat molt estrenava fa 60 anys i llavors aquesta música és la bé, ja és fàcilment imaginables Charlie Brown i els seus amics gràcies a Vinny Guaraldi
M'ha agradat, perquè no sabia res d'aquí era aquesta música. On queden dos, Manel? Molts queden dos. Ara passem a una altra que no és massa precisa. En juliol-agost de 1935, fa 90 anys, hi ha el compositor rus Sergei Prokofiev...
compone el seu ballet Romeu i Julieta. Se sap que es va compondre durant aquest estiu de fa 90 anys una obra en quatre actes que no es va estrenar fins cinc anys després per les circumstàncies que llavors vivia la Unió Soviètica, el creixent clima de por i tensió dels artistes de qualsevol àmbit per l'estalinisme, les purgues...
i també perquè Saki Prokofi intentava estar al marge però també tenir les seves pròpies idees la qual cosa en aquell moment era bastant arriscat per exemple, ell volia posar un final feliç al balet i aquest balet que estava fet pel Bolshoi el van convèncer que per favor posés el final original que no fos massa creatiu no fos massa lliure que posés el que Sispira havia fet perquè això era un risc per tothom en aquell moment s'estaven jugant al coll
tant mateix no es bastava en el Bolsó i sinó tres anys més endavant a Breno, a Xecoslovàquia d'una manera més o mena confortiva amb la música que Prokofiev havia fet amb unes suïts orquestrals extretes perquè com veia que el ballet no podia sortir tothom sabia per què no podia sortir d'aquí moment era una paranoia col·lectiva
Va fer aquesta suïts i van fer aquest ballet amb la música de suïts i Prokofi ni tan sols va poder assistir perquè tenia restringida les sortides. O sigui, hi era un moment bastant, els que feixien bastant dur, encara que finalment va ser estrenat al Teatre Kirov, però l'any 40.
5 anys després d'haver-lo estrenat i encara li va costar. Des de llavors, sí, Romeo i Julieta s'ha convertit en un dels grans valets del segle XX, però que ha fet només dos, Romeo i Julieta i la Ventafocs.
i les dues estan en el repertori, són obres de primeríssim nivell, malgrat la ventafocs de l'any 44, és a dir, en plena guerra. Era complicat, però bé, són obres de primeríssim nivell. Així que, d'aquest barret, compost fa ara 90 anys, no estrenat, però bé, compost, escoltarem el fragment potser més conegut, la dansa dels cavallers, capoletos i montescos.
Crec que és el primer acte, el principi del ballet. Endavant.
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit. Bona nit.
Una obra meravellosa que un col·lega meu em va dir que aquest era l'inici del heavy metal, de certa manera. L'obra que em va inspirar aquest gènere musical. Home, s'ha de dir que és una obra molt contundent, sobretot en el tractament dels metalls, dels metalls baixos.
L'obra realment potent, ara és una de les més representatives de Prokofi, que el seu repertori és amplíssim, de gran qualitat, però aquest és el més conegut, també un d'uns si fa anys de Colònia, m'ha ajudat a difondre. Aquestes coses me fan més mal que bé, però. Sí, perquè de certa manera el que fan és trivialitzar. I després relaciona't la música amb aquelles imatges.
també hi ha gent que va escoltar per primera vegada aquesta peça per l'anunci el que passa és que després costa molt quan escoltes l'entorn o la música autèntica en el seu entorn adequat costa molt dissociar i eliminar aquella primera imatge això m'ha passat més d'una obra musical costa però bé no és el meu cas però hi ha gent que per desgràcia va conèixer aquesta peça dels cavallers per una recolònia
I tanquem. Tanquem, sí. Un poc més en van, 21 de setembre de 1935, el mateix any. Però passem de la Unió Soviètica als Estats Units. Broadway. S'estrena el musical Jubilè del gran compositor Cole Porter. Cole Porter.
Va ser un musical que en la seva estrenada va tenir un éxit relatiu, mitjà. No va ser un fracàs, però també no va ser un dels grans éxits que va tenir Cole Porter, com va tenir en Gay Divorce, l'alegre divorciada, o Anything Goes, que van tenir centenars de representacions.
Ara sembla que en aquells moments els rècords no eren milers de representacions que hi ha ara, llavors 300-400 representacions, que llavors eren moltíssimes. Jubilí va tenir un èxit mitjà, 161 representacions.
Però l'argument és molt lleuger, un motiu per posar diverses cançons per ballar i perquè per dir-se no val la pena esmentar-lo. Però dintre, com passa sovint en el cas de Cole Porter, hi ha un número que s'ha convertit en una de les grans cançons del segle XX. The beginning. Traduïda vol dir comencen a ballar el beginning. Però què és el beginning?
És un ball de les antilles franceses, de les illes de Guadalupe i Martínica, que té caràcter de rumba lenta. El nom prové de «begue», que en criol francès vol dir «persona blanca», i «beguin» vol dir, és la forma femenina, és a dir, «dona blanca». «Beguin» és «una dona blanca».
I aquest ball, bé, la peça de Porter, en certa manera el va donar a conèixer fora de les Antilles, però no va regeixer, no va tenir un allau d'obres. És a dir, Beguin de Beguin es va convertir pràcticament l'única peça, l'únic Beguin internacional. Però tanmateix, és una obra molt remarcable.
Així que escoltarem, per acabar aquest programa, una versió molt elegant, a càrrec del baríton estatunidenc Thomas Hampson, i l'Orquestra Sinfònica de Londres, que, per cloure aquest programa, aquest begin, aquest començament, és una manera també de començar la cinquena temporada de les Efermèries Clàssiques al Crepus Clancen Estels.
Gràcies, Manel, moltíssimes gràcies. A vostres. Acabam amb un inici, amb un beginning. Justament. Amics, demà tornem, això és El Crepuscle. Bona nit.
It brings back a sound of music so tender. It brings back a night of tropical splendor. It brings back a memory evergreen. I'm with you once more under the sky.
And down by the shore and orchestras playing And even the palms seem to be swaying When they begin the begin To live it again is past all and dead
Except when that tune clutches my heart. And there we are swearing to love forever and promising never.
What moments divine, what rapture serene. Tear clouds come along to disperse the joys we had tasted. And now when I hear people curse the chance that was wasted, I know what to wear.
Let the love that was once a fire remain an ember. Let it sleep like a dead desire I only remember.
Bona nit.
When they begin, the begin.
Gràcies.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Fins demà!