Els sediciós.
Bon vespre, amigues i amics, benvinguts tots en el programa del Crepúscle en 100 estals que fa 2.122 aquí a Joana Mediterrània. Més de 2.000 programes del Crepúscle en 100 estals.
que és dijous, dia 30 d'octubre del 2025. Us parla en Tomeu Arell. Avui hem començat amb aquestes paraules, hem començat dient El Sediciós, perquè parlem amb l'autor d'un llibre que es titula així, El Sediciós, la vera història del revolucionari mallorquí Joan Baptista Picornell i el seu autor Joan Mallor al Serra. Bon vespre, benvingut. Hola, bon vespre.
Avui parlarem d'aquesta novel·la, d'aquesta incursió en la narrativa d'en Joan Mallol, però també tenim, comptam aquí amb en Bielvic, bon vespre. Bon vespre. També amb en Marie Antic. Bon vespre. I amb en Joan Roca. Com anam? Com anam, com anam, bon vespre.
No sé si vosaltres coneixeu sobretot la trajectòria del nostre, no d'en Joan Baptista Picornell, que és el protagonista, sinó del nostre convidat d'avui, en Joan Maiol, que és una persona que a més hem entrevistat aquí altres vegades a la Mediterrània i en aquest programa, jo crec que també, en el Crepuscle.
Però segur que vàrem parlar d'altres coses, de medi ambient i de la seva faceta de naturalista. I bé, si pot sembla, començant ja amb aquesta conversa, tot d'una amb un programa que, com sempre, produeix na Maria Moreno i que tècnicament controla na Maria Olivera.
El nostre selenit, el nostre convidat d'avui vespre, és naturalista i des del 2007 olivicultor. Diputat entre 1987 i 91 i conseller d'Agricultura amb el primer pacte de progrés entre 1999 i 2000, alternar l'ensenyament a la UIB amb la tasca de la conservació de la natura. El nostre convidat és el soci número 1 del GOP
ha estat biòleg d'Icona i primer director del Parc de Salbufera, així com també ponent de les lleis de quebrera i d'espais naturals. És autor d'obres com els ocells de Balears, rèptils i amfibis de Balears,
Medi Ambient, Ecologia i Turisme a les Illes Balears o Que Ponyetes és la Biodiversitat. La seva primera incursió a la narrativa és El Sediciós i en el nostre convidat d'avui li agrada començar aquesta conversa amb aquesta música.
Bon vespre Joan Mallor i Serra. Bon vespre, benvingut de nou.
Començàvem amb la marcellosa, aquesta entrada tan triomfal. Això per quin motiu? Per quin motiu començàvem així? Començàvem així un poc amb homenatge en Picornell. En Picornell, que va néixer a la plaça de la peixateria, va intentar fer la revolució francesa a Madrid a finals del segle XVIII,
i malauradament va ser descobert jo crec que és una desgràcia perquè si ell hagués triomfat amb aquest intent hagués canviat la història d'aquest país segur que per bé i per tant així com va anar no va anar gaire bé entre en Carles IV i en Ferran Seta no va anar gaire bé
Ell havia aconseguit suports importants per aquesta rebel·lió, la rebel·lió de Sant Blai, perquè es va descobrir el vespre de Sant Blai, i van ser detinguts tots els que hi estaven implicats d'una manera directa, els que finançaven...
I els que alentaven, n'hi va haver que se'n van enlliurar. Però en Joan Batista va ser sommes a unes duríssimes condicions de tortura i va ser condemnat a mort per sediciós. Sorprenentment, no va ser executat.
I va ser deportat, en teoria, a silla més llunyana de l'imperi, però això se va convertir en Espanol de la Guaira, a Venezuela, on va prendre contacte amb independentistes venezolans i se'l considera un dels cappares de la independència de Venezuela. Avui parlarem segur de Picornell, però jo volia comentar primer diverses coses perquè, clar...
Jo havia duit aquí que jo volia dur el llibre que tinc dels Ocells de les Balears, d'aquella primera edició, d'aquella àpoca en què els bancs, jo crec que els bancs, les caixes del Catalvi, feien arribar llibres. Hem de recordar que molt de nosaltres vam tenir edicions d'aquells primers llibres perquè la nostra, crec que era la que feia aquesta campanya, no?
I jo volia demanar, per situar a l'autor d'aquest llibre del qual parlarem avui, com va néixer la vocació per ser naturalista. No sé si això neix d'alguna cosa de l'escola o bé de temes familiars.
No, jo crec que... bé, neix de temes familiars. Mon pare era molt caçador, era una persona molt vinculada en el món rural, s'havia criat a l'Horta de Palma i des de sempre jo he viscut en contacte amb la natura.
La primera època de la meva infància va ser seguint directament les passes de mon pare com a caçador, però ben aviat ho vaig abandonar per la observació i el coneixement de la natura. Després vendria a l'estudi.
Però ja des de nen em va captivar. Jo crec que tots els nins tenen el que qualcú ha d'anomenar biofilia. És molt per sa vida. S'interès pels insectes, pels flors. I jo vaig tenir la sort de tenir molt d'accés en aquest món gràcies a això. Per això la darrera reedició dels ocells de les Balears l'he dedicat a sa memòria. Perquè tot i que
Ell era caçador i, per tant, molta gent diu que era completament el contrari, era una altra manera de veure-ho, però ell me va inculcar també respecte per sa vida i per sa natura, tot i que ell la practiqués caçant.
Després han comentat el seu pas per la política, diputat, conseller... Com viu la gestió política d'un tema com aquest algú que té aquesta vocació i aquesta passió per la natura?
Sí, jo crec que, bé, primera, quan el PSM va venir a cercar per formar part de la candidatura, de la segona legislatura, ja va ser precisament per aquesta vessant naturalista o ecologista. I per això em van convidar a integrar-me a les llistes i jo m'hi vaig integrar amb algunes idees que afortunadament se poden dut terme, com era el Parc Nacional de Cabrera, com era la llei d'espai naturals...
i, de fet, jo record que en el programa electoral del PSM del 87, deu ser una cosa inèdita, hi havia un mapa, hi havia un mapa que jo havia dibuixat dels espais naturals que s'havien de protegir, i aquell mapa, la llei d'espais naturals, el va sobrepassar, van aconseguir protegir més del que ens havíem compromès en el programa electoral a protegir, jo crec que això és una cosa inèdita, normalment els programes s'ha quedat a mi, no?
I en un món com aquest actual, en què normalment la política té molt mala fama, els polítics ja no en parlàvem, tenen molt mala fama, i sempre es va qüestionar fins a quin punt s'arriba, en el compliment, per exemple, dels programes, això és molt típic. Aquesta part, diguem, de decepció que moltes vegades hi ha
en certs àmbits de la vida diària de la nostra societat. Pot ser que en Joan Maiol tingui la cosa de dir que van aconseguir més del que potser se pensava la societat en aquell moment?
Sí, sí, no, i jo vull rompre una llança contra aquest tòpic, no?, perquè de polítics, a Serbalears n'hi ha mils. Per això el dir que tots són iguals. Exacte, això és una visió reaccionària i perillósíssima i negativa que és completament injusta, perquè
Hi ha mils de regidors, o molt de centenars de regidors, i afortunadament els casos de corrupció són excepcionals. Són els que paren titulars i que donen aquesta idea. Però hi ha mils de persones des d'un àmbit ideològic a l'altre, que es dediquen el seu temps i els seus esforços a la col·lectivitat. I això s'ha d'agrair moltíssim.
Sí, perquè a vegades aquí n'hem parlat de lo perillós que sempre dic aquest discurs que tothom és igual i que llavors hi hagi una extensió i que llavors ens queixem que els resultats electorals no són els que ens agraden. No ho he llegit, però tinc aquí apuntat que també és l'actual president del Consell Regulador de la denominació d'origen Oli de Mallorca i d'una ONG internacional que és Iniciativa per a les petites illes mediterrànies.
Són dues coses suposo que distintes, però que també parlen d'aquest compromís actual, diguem, per exemple, amb un producte com el soli de Mallorca i amb aquestes illes. Sí, bueno, el de soli té gràcia perquè quan vaig aconseguir d'aquella manera breu, vaig posar en marxa l'expedient per el reconeixement del soli de Mallorca amb aquest reconeixement europeu que és la denominació d'origen.
sense imaginar per res, fa 25 anys, que jo acabaria involucrat econòmicament amb això. Quan va morir mon pare, vam agradar un parell d'ors d'Ora Palma i vam decidir cercar una producció que fos compatible amb altres edificacions professionals, jo en aquell moment encara no estava jubilat, i vam plantar amb el meu germà un parell de mils d'oliveres.
I a poc a poc em vaig anar involucrant i efectivament he acabat col·laborant amb el Consell Regulador. He de dir que a la darrera selecció del Consell Regulador no em vaig presentar perquè havia estat vocal diverses períodes, però els vocals elegits podrien elegir el president de fora dels vocals i m'ho van demanar tots que assumís aquesta tasca, que bé, és una tasca de tot un equip perquè té una junta rectora molt dinàmica,
i que realment és molt interessant i estic contentíssim de poder contribuir en el prestigi d'aquest producte. I també és aquesta forma distinta d'enfocar-la en els compromis amb aquesta societat, no?
Sí, qualcú va dir que un home que té una sola passió és un home coix, no? Afortunadament, té moltes corolles, som el que diuen en Mallorquia un brusquer, i Déu mos conservi ses brusques. I amb aquestes corolles, supos que també has gust per la música, i ara tenim una segona petició musical.
y en esta ribera del Arauca vibrador, soy hermano de la espuma, de las garzas, de las rosas, soy hermano de la espuma, de las garzas, de las rosas y del sol.
Sentim Alma Llanera, supòs que això vols dur ja en el personatge, no? En en Picornell, en Joan Batista Picornell. Sí, sí, i mos hi du, però és que a mi, d'una visió de sa natura, també, no? Perquè jo parla dels agrons i parla de Sant Ros i del sol. Sí, efectivament, jo crec que, finalment, en Picornell, on ha estat més reconegut, ha estat a Venezuela, on figura entre els precursors de sa...
de la llibertat del país, i no sé si se conserva, però va arribar a tenir una vinguda en el seu nom, a Caracas, i algun institut d'ensenyants també dedicat a la seva memòria, i per tant jo crec que aquest homenatge el se mereix. Ell va tenir dues èpoques, aquesta primera rebel·lió, quan estava en el penal de la Guaira, on se va fugar,
amb la complicitat d'algun dels primers independentistes i una vegada establert el primer govern venezolà ell va ser cridat com a alt funcionari i concretament era director de la policia de Venezuela
Però va acabar malament perquè en el final els realistes els derrotaren i van anar a defogir. Ara en Joan tenia una pregunta. Sí, ara algú li diria despectivament Bolivariano, segurament, no? Sí, de fet, alguns elements des del document que va redactar en Picornell i alguns elements de les banderes que va dissenyar i tal se conserven a l'actual República de Venezuela. És a dir, que a les lleis de Venezuela hi ha frases escrites per en Picornell, articles escrit per en Picornell.
I com arriba a Joan Maial, a Joan Batista P. Cornelho?
Per un vici meu, que és la lectura compulsiva. Fa uns anys, qualcú em va regalar un llibre que normalment no hagués comprat, però que era un llibre d'en Roman Pinya i que tenia dues línies dedicades a Rampi Cornell. Lamentava que els mallorquins tinguem això que...
Moltes vegades s'ha dit d'una manera un poc caricaturesca, autoodi, però jo més que això diria autoignorància, que desconeguem que el primer president de la República de Texas va ser mallorquí. Jo he quedat al·lucinat per aquesta frase.
I bé, en aquesta època nostra, en tantes pèdres que tinc, n'hi ha de positivíssims, i un és aquest, és tenir un ordenador tan potent com és un telèfon mòbil o els ordenadors a casa, i immediatament vaig demanar a Google qui era en Picornell i vaig començar a trobar poques referències, però interessants, i vaig anar de sorpresa en sorpresa. Sí, perquè en certa mesura és un poc, vista des de la perspectiva dels Mallorquins a Amèrica i a Amèrica, és un poc Santi Juniper Serra,
Bé, no estic segur, perquè en Pico Arrell s'ha decant, evidentment, per la independència i per els drets democràtics. En Juniper Serra té una personalitat més complexa, però jo crec que tampoc vull acceptar, no conec els detalls, però una visió totalment negativa d'en Juniper Serra. No, representar per aquest sistema.
Sí, sí, clar. Acompanyant l'exèrcit... Sí, sí, sí. Sí, perquè en Picornell...
Jo aquí ara he dit les primeres planes quan vaig... És curiós perquè en el llibre, que està escrit d'una forma molt... amb un català de Mallorca molt ric, molt pla, hi ha moltes paraules que dius, feia temps que no llegia aquesta paraula. Com presenten el personatge quan diu els carrers de ciutat estaven atapeïts de gent el dia que es penjava un criminal?
Això sempre ens ha agradat, això d'anar en aquestes execucions, com ara quan desembarquen milers de cregueristes. A veure, aquestes comparacions que se troben en altres moments del llibre, aquesta manera d'enllaçar una cosa de fa anys amb l'actualitat...
Aquests creueristes que baixen i que enveixen els carrers de Palma, això és el nostre, diguem, no sé, anava a dir el pecat, no, això seria la penitència que tenim, no?, de viure a un lloc com aquest, no?
Sí, un lloc com aquest o com qualsevol altre. Avui en dia... He tingut l'ocasió de ser l'Alguer i he tingut l'ocasió de ser a Nàpols i he vist els mateixos cruers i la mateixa afluència massiva de gent. Però jo m'agrada abocar que és la mateixa ciutat. Són els mateixos carrers que viuen situacions tan diferents però que en el final ens apropen en aquesta època.
I com passa per Cornell de ser nascut a Palma mitjan, segle XVIII, en el que devia ser Palma en aquells moments, anar-se'n al centre del món, allà on passen les coses, la França, la revolució, intentant el més difícil, importar o exportar la revolució...
a l'Espanya de Godoy. Sí, ell se'n va molt jove a Espanya amb una vocació pedagògica. Seva primera vocació és d'ensenyant i s'estableix a Salamanca, a Salamanca contacta amb intel·lectuals d'idees avançades, en aquell moment estan penetrant
tot i la resistència que hi posava el govern espanyol, estan penetrant les idees franceses, i ell és amb aquesta primera vessant de pedagog que pren contacte amb idees revolucionàries, no?
El coneix Jovellanos, llavors, se suposa? Jovellanos en parla d'ell. Crec que no el va conèixer personalment, però Jovellanos sí que té algunes línies dedicades a Picornell, perquè glosa una cosa que ja el va fer famós en el seu moment, que va ser que ell va idear un sistema pedagògic innovador, el va aplicar sobre un oficiu que tenia 3 anys, 3 anys d'edat. No sabia ni llegir ni escriure, però ell durant mesos la lliçona
per sommetre-lo a un examen públic de la Universitat de Salamanca. I un tribunal de la universitat l'examina en públic davant de centenars de persones i li fan 400 preguntes de geografia, d'història, de religió, i els nens les contesta pràcticament totes. És aclamat com a un tal. I a Jovellano se'n fa... Això surten a la Gaceta de Madrid i hi ha...
algunes publicacions que se fan eco i en Jovellanos se refereix a un punt de seus escrits en aquest episodi de sa vida d'en Pico Arnell.
El Sediciós, aquest llibre de Joan Mallor al Serra, editat per Moll, per la nova editorial Moll, hi figuren, a més, noms, hi figuren personatges que són, anem a dir personatges secundaris, però són de primer ordre, no? Florida Blanca, Goya, Gual i Espanya, que són els de Venezuela, Fouché, el cap de policia de Napoleó, Maceo...
Clar, com se connecten aquests personatges amb la història d'en Picornell? N'hi ha que són vincles històrics acreditats. Que en Fuixer va negar a l'Ambaixó d'Espanyol que en Picornell fos a França, això és històric, hi ha documents que ho comproven. Que en Picornell se vés amb en Fuixer, com jo conto en el llibre, ja és imaginació meva. Però aquesta vinculació d'en Fuixer amb en Picornell existeix, és directa.
en qualque Espanya és profundíssima, evidentment, van ser jo crec amics i van fer moltíssimes peripècies junts, tant en qualque en Espanya van ser morts per les tropes realistes, amb en Maceo és imaginació meva, perquè en Maceo va néixer
anys després que en Picornell fos mort. Però, de qualque manera, ses idees d'en Maceu... Anava bé per aquesta novel·la, no? Efectivament. I, a més, de qualque manera, en Maceu va ser greu de ses idees d'en Picornell, perquè com a líder independentista ell recull ses idees d'en Picornell. Per tant, aquest enllaç que faig en el final...
Jo reconec, i a més ho explico, hi ha una nota explicada en el nacional del llibre perquè ningú s'ho seduqui engany. Jo m'agrada molt quan llegeixo un llibre que està basat en episodis reals, saber que és la part real i la part imaginària. I amb Florida Blanca i Goya? Sí, sí, amb Florida Blanca també té. En Florida Blanca li van carregar inicialment aplicar el seu mètode pedagògic a Espanya.
En Goya no té... La relació que faig d'en Picornell amb en Goya és indirecta, només és a través d'en Godoy. I, efectivament, en Godoy va ser el primer propietari de la maja desnuda i la maja vestida i els tenia, com expliquen al llibre, una damunt s'altra i amb un mecanisme que permetia als ulls que en Godoy considerava dignes de veure sa segona fer córrer per amunt la maja vestida perquè quedar descoberta...
l'anatomia de la mateixa persona retratada. Amb la greujant que era, segurament, la Pepitatudó, que era l'amant d'en Godoy, quan hi havia la dona embarassada d'en Godoy davant. Déu-n'hi-do, quin barrot. No sé si li mostraves la baja desnuda de la dona, però... Deia ser-ne els amigots.
Poden definir en Picornet com a pedagog, un pedagog il·lustrat, metge. Metge, sí. I on estudia Medicina? A París. A París. Ell a un moment determinat torna a París per estudiar Medicina, això també és rigorosament històric, i és quan té aquest episodi amb Fouché.
i autor de la primera farmacòpia publicada als Estats Units. Els Estats Units, evidentment, era una república incipient, però ell va afrontar a Nova Orleans una epidèmia de pesta groga molt important i va publicar un manual de farmacòpia per fer front a aquesta epidèmia.
I aquesta part, diguem, tornant enrere, aquesta part que hem dit venezolana, això el deia marcar molt, no? Perquè, clar, arribar a ser cap de policia, per exemple, això era important per una persona que, com altres liberals o altres gent revolucionària, havien arribat allà contra l'absolutisme que vivia aquí i abracen aquestes idees independentistes, no? Sí, sí, efectivament.
Tot i això, és vera que, per lo vist, en aquesta segona etapa d'en Picornell a Venezuela va tenir desencontres amb la nova generació dels divertidors. En Picornell representava gent de 20 anys enrere. És una cosa que ells començàvem de vegades a poder experimentar. Experimentar, però també va que...
Tot aquell món de l'emancipació d'aquelles repúbliques és un món apassionant, vull dir, país per país, des de quantitat d'enveges, d'històries, bé, no sé, des de Bolívar fins a qualsevol dels altres, totes les peripècies que passen. Sí, sí, són impressionants.
També es veure que era una lluita dels descendants de colonitzadors. Els criollos aquells. Eren els criollos, no? Però ell sí que té escrit segons, per exemple, condemna rotundament l'esclavitud, cosa que molts dels altres independentistes no feien perquè tenien esclaus tots ells. Fins i tot l'Iglésia tenia esclaus a Venezuela.
La primera canción está escrita cuando nuestro comandante en jefe leyó la carta de despedida del Che. Aprendimos a quererte
Desde la histórica altura donde el sol de tu bramura le puso cerco a la muerte. Aquí se queda en la clara la entrañable transparencia de tu querida presencia, comandante Che Guevara.
tu mano gloriosa y fuerte sobre la historia dispara cuando todo Santa Clara
Això és El crepuscle en 100 estels i avui conversar amb en Joan Mallol, l'autor d'aquesta narració, d'aquesta novel·la, que és El sediciós. Supost que aquesta referència a Che Guevara té a veure amb el personatge principal, amb en Pico Arnell.
Sí, sí, i amb el final d'en Pe Cornell, perquè en Pe Cornell mor a Cuba, o sigui, ell demana perdó. Sí, això és un tema que, això supos que dins la nostra manera de veure la història, sovint pensam en...
amb herois o amb persones admirables que són plenament coherents al llarg de la vida, però no sempre passa així, perquè ell demana perdó a en Ferran Setà, un rei absolutista com ell,
Sí, tanmateix el moment en què demana perdó és el moment en què encara està vigent la Constitució de Càdix. Clar, ell en aquell moment, d'una manera ingenua, confia que per ell la Constitució era realment la plasmació de moltes de les seves idees. Sí, sí.
però tanmateix el rei no el perdona de tot, només el permet viure sense ser perseguit a Territori Espanyol, però d'Ultramà. I ell queda a Cuba, el regidor d'un poble de Cuba,
i exerceix la medicina i exerceix fa de Comerot però acaba morint a Cuba separat de la família a Palma el seu fill també és un personatge interessant el que va morir jove relativament però ell va ser un dels primers redactors del primer diari de Mallorca que hi va a Palma
Un del seu fill. Ell mor a Cuba, allà treballa com a apotecari, metge i professor de geografia i gramàtica castellana. Aquest senyor, aquest picor d'ell, era un... Un altes capacitats. Altes capacitats i, a més, sense cap dubte... Molt transversal, no? Un homo de ciència i un homo de lletra, un homo que... Que en aquell temps...
Igual era més conegut, més valorat que no ara. Vull dir, en el món de Mallorca d'aquell temps... Bueno, en el món de Mallorca el va ignorar, absolutament. El va ignorar. Però, per exemple, també quan ell està a la manca de professors a la universitat, que du a terme tot aquest experiment pedagògic que vos he explicat...
A més a més, li encarreguen dirigir els artesans metal·lúrgics de Salamanca i deia un tipus de matalàs amb molles que no es fabricava. També intervé amb bastellers de ceràmica i...
implanta innovacions tècniques de producció de ceràmica molt importants i s'ajuntament l'encarrega de la gestió dels impostos de la ciutat és a dir, Herbera que era un personatge me falten paraules el polifacètic se queda curt és un poc com en Sorda Miserol salvant-se distàncies que clar, en Sorda no és un home d'acció clar, la història de Mallorca ha oferit personatges que han estat oblidats i que eren molt interessants
Sí, m'agrada ser el moçant el que ve, que quan parla d'en Tià de la Real diu que és un home que et neix un que ha de cent anys i que és i mai sura. I d'on Pico no hi va surar. I aquesta, tornant a Estats Units, a Texas, aquesta aventura en què ell sigui el primer president de Texas, això està reconegut a Estats Units? Sí, hi ha documentació, hi ha alguns llibres publicats...
Jo he seguit una tesi doctoral del període venezolà d'ana Carmen Michelina, que és una doctora amb història de Caracas, i després hi ha també un llibre més antic, també publicat a Venezuela, de la vida d'en Picornell. Hi han estat les dues fam més importants. Però també als Estats Units ha estat estudiat, hi ha algunes publicacions en les quals he tingut accés,
que parlen d'aquesta època dels aventurers de ses espases, perquè, evidentment, aquesta lluita passa contra els espanyols, una lluita violenta, amb batalles i amb morts, i van ser els seus còmplics que l'elegiren president i, per exemple, el cònsul francès, la Sombraixó del Francès, s'hi adreça com a president de Texas en Picord.
I aquí a les nostres illes hi ha qualque llegat? No, no hi ha res. No hi ha ni un trist carrer dedicat a la memòria d'aquest senyor, cosa que jo voldria que s'hi posa remei. Sí que ell diu que hi ha algun autògraf, per exemple, a les consells. Sí, a la biblioteca de Lluís Alemany, a les consells, ja se conserva una carta d'ell. Jo crec que hi deu haver més coses a Salamanca, però no he tingut encara el que és jo d'anar a veure.
Però aquí no hi ha ni un trist carrer, ni una lapi de qui va néixer aquest personatge. I per documentar-te, com ho has fet? Quina ha estat les font d'informació? Això, la tesi d'Anna Michelena, amb ell he tingut també correspondència, després vaig anar a l'associat de mitjans del País de Madrid, on ell va participar activament i ha mirat actes
Per exemple, allà se conserva en documents sobre aquest examen del seu fill, que va ser realment una cosa que va cridar moltíssima l'atenció. I bé, internet sempre permet anar estirant fils i alguna de les publicacions americanes, que he fet referència a qualsevol història d'americà que ha estudiat aquesta època de les revolions a Texas,
I té el mateix llinatge que en Aurora Picornell. Per això he dedicat el llibre a la memòria de Aurora Picornell, perquè coincideixen amb pàtria, coincideixen amb llinatge i coincideixen amb idees. Tots dos eren unes persones d'idees avançades i progressistes que mereixen aquest reconeixement històric.
Jo quan a vegades feim referència a aquests personatges que ja fa molts anys, 100, 200, 300 anys, i a vegades tenim aquesta debilitat de comparar-los en el món actual.
si en Joan Batista Picornel estigués aquí, el podríem trobar implicat avui en dia a l'actualitat en activitats polítiques? El veuríem... O tal vegada, el món actual ja, per tornar-te al que deia en el principi, ja no és una època d'ideals revolucionaris i...
Jo crec que en alguns aspectes sí. Jo m'imagino... En el Parlament allà... Sí, sí. Donar en canya. Donar en canya, no? Però, clar, en aquest moment això era més difícil, perquè no hi havia cap estructura democràtica i que ho permetés. Però en aquest moment jo espero que sí, que intentaria jugar aquest paper.
Joan Mallol, li ha agradat, s'ha sentit còmode en aquest terreny de sa narració, de sa ficció, que no és una ficció del tot, que està basada en fets... Sí, sí, clar, al final és veritat que jo tenc una formació científica i per tant diguem que m'agrada cercar sa veritat i hi ha molta veritat en aquest llibre però no ho engana ningú, també hi ha imaginació
i també a suposicions. Però sí que m'he sentit còmode i, a més, és veritat que escriure és una cosa molt agradable. M'agrada més llegir que escriure i, per tant, documentar-me per fer llibre també ha estat una font de plaer molt gran de petites descobertes. Per tant, tenim projecte d'una segona novel·la?
O no se pot dir. No, no m'atreveixo que fas compromís públicament, però bueno, hi ha temptacions. Segur que hi ha temes que també... Sí, sí, i tant, i tant. Hi ha personatges que realment són extraordinaris. La mateixa societat de mig del país que en Joan Batista va participar a Madrid i al País Basc,
a Mallorca va tenir una trajectòria llarga i molt profitosa i amb personatges molt importants molt decisius en aquesta trajectòria i realment jo crec que tenim una memòria molt curta que tenim tendència a conèixer una mica el segle XX molt menys el XIX però el XVIII ja, molts parells, sempre històries pareix que el rei en Jaume és més pròxim que personatges del segle XVIII
Molt bé, gràcies per haver vingut aquí en el crepúscle en Centestals. Nosaltres tenim una darrera pregunta, sempre. Demanam al nostre convidat quin seria el consell per als nostres oients, un consell per viure millor.
Tenir corolles. Tenir corolles, això és bo, eh? Sí, sí, jo crec que és molt important tenir qualque cosa que mos entusiasmi, que mos desperti sa curiositat i mos desperti sa acció. I acabant la conversa en la darrera proposta d'en Joan Mallolques, Guillem de Fac i la cançó de Som Coletes. Idéu.
Per algun motiu especialment, per què escoltar? Perquè són persones que, siguin les del 36, siguin les medievals que evoca la cançó de Sant Coletes, són persones que van enramar en la mateixa d'això que en Pico Rey, cap en els progrès de la humanitat. Moltes gràcies per haver vingut avui a El Crepúscle i ara fent una petita pausa i tornem tot d'una a El Crepúscle en 100 estats.
i em veig cap a ciutat. I era una...
Fins demà!
per donar com tan el rei. A Nápoles varen anar,
i el rei les dona penyora de que tot s'arrangerà. Però els senyors d'aquesta bona ni el rei volen escoltar. Tres anys l'otort Ballester els tingué acorrelats.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
El futur és ara. Yeah!
El futur és ara. Disponible a les botigues habituals. Més informació a amantnolem.cat
Si voleu escoltar rock and roll, pop, folk, country, punk, música experimental, new wave musical, escolta Copinya de Volta Verde, un repàs conscienciós i vertiginós a la música del segle XX, cada dilluns, dijous, dimarts i dimecres, de 10 a 11 de la nit, a Ona Mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
I acabem el programa amb els cometes d'en Biàlvic. Sí, ho intentarem. Avui m'ho estaca el segon disc de Queen. Si te'n recordes, a finals de la temporada passada, jo anava fent cometes, vaig dir que hem de repassar la discografia de Queen. Avui m'ho estaca el segon disc. I començarem amb aquesta cançó.
Això no és Queen. Això que anava a dir no sona molt a Queen. Això és l'Horrid. Ah. I hem de lligar l'Horrid amb aquest disc. Ah. I hem de lligar Mallorca amb aquest disc. No sé si ho aconseguiré. Vinga. I amb Pink Floyd. Fins i tot. Fins i tot. Ara sí que posarà un Queen.
El primer lligat el farem ja directament. Se diu que aquesta cançó és un cert homenatge a els Darks Idols del Moon de Pink Floyd. De fet, si tu te poses Darks Idols del Moon, comences el primer tema que se diu Speak to me, sentiràs una cosa bastant similar al que acabes de sentir.
Per tant, aquí ja tenim una connexió. Intentarem situar-nos una miqueta amb aquest disc. Si tu te'n recordes del Queen anterior, que no me'l vaig voler atrevir a dir-li Queen 1, encara que darrerament sí que podeu trobar a ses tendes un que es diu Queen 1, però el deixarem al costat.
Ells, per posar-nos una mica en l'ambient, estaven fent bastant de concerts interpretant aquell disc que els acabava de publicar EMI, i tampoc no sé si te'n recordes, van tenir unes condicions de gravació bastant particulars perquè els estudis, els tridents d'estudis, no només els hi van deixar utilitzar-los de matinada, és a dir, quan...
tots els altres famosos, importants, interessants, etcètera, acabaven la seva sessió. Ells anaven a darrere i sempre els va tocar pràcticament de matinada. Aquell dic se va vendre acceptablement bé, si ve cap al final, el que podríem dir de campanya els darrers mesos, una sèrie de moviments estranys per part d'Emi, de la discogràfica Emi, diguem que no els van beneficiar gaire, però bé.
diguen que quedaren relativament contents i li van dir, molt bé, que és tot la nostra, han de començar, diguéssim, a demanar. I què varen demanar? Varen demanar 4 centímetres i no ha de gravar de matinada. I els hi van dir, molt bé, d'acord.
Aleshores, per dir-ho de qualque manera, ells ja tenien la possibilitat d'entrar en els estudis, estudis trident, una altra vegada, és a dir, es repetien, i varen repetir productor, Ray Tomás Baker. Si bé inicialment ells no volien aquest productor, en volien un altre,
Però bé, se varen conformar, és a dir, molt bé, repetint, ja mos coneix, però en Thomas Baker aquest se va quedar especialment sorprès. Se va quedar especialment sorprès perquè se va trobar amb un grup relativament transformat. Transformat en diverses coses. En primera, perquè se varen presentar ja allà a dur de terme aquesta gravació que va ser el mes d'agost de l'any 1973.
amb un cremull de temes ja pràcticament complexs, pràcticament acabats, que la pròpia banda, els propis Queen, ja s'havien dedicat a interpretar a tots els concerts d'aquella pregira que varen fer en el disc anterior i que pràcticament els garantien un cert èxit. Per tant, poca feina per el productor. Exacte. Això en primera cosa. És a dir...
Duant allà un caramull de material ja molt molt molt treballat. Primera cosa. I segona cosa. Aquest productor diu, se va trobar amb un Brian May que pràcticament, no t'ho vull dir, que li ha donat la feina feta però que hi hagi que sigui. Perquè se va dedicar pràcticament a dir-li què era el que havia de fer, com ho volia, de quina forma...
havia d'anar superposant diferents pistes, perquè una de les característiques que té aquest disc és que, igual que passava en el primer, no sona cap tipus de sintetitzador en cap moment. Tot se fa, diguem, a base de guitarres.
I Brian May en aquest sentit utilitzava la superposició de diferents tipus de guitarres que interpreten músiques diferents per crear efectes que d'altra manera altres grups haguessin pur i simplement tirat de sintetitzar d'aquella època i tirat endavant.
Ells no, de cap manera. Per tant, se troben en un grup certament transformat, molt professionalitzat, quan en realitat encara eren quatre xatxeres que rondaven els vint i pocs anys. Podria dir que en Brian mai.
En Brian mai faria això. Què vol dir? Quan t'ha dit que no se dedicaria a utilitzar sintetitzadors. En Brian May mai. El Maco en aquells moments no. Qui volien ells de productor en realitat?
Ells volien el mateix productor que havia tingut el Lurit en el seu disc. M'ho veia venir. Aquell disc, aquell cançó que ens sentitza de Dirty Boulevard, era un CDP Transformers. I qui era el productor d'aquell disc? El productor d'aquell disc era un tal David Bowie.
David Bowie. Què va passar? En David Bowie li va dir, et lots, me sap greu, però jo ara estic enregistrant el meu propi disc, no ho puc fer, aleshores... Cosa que després, per la vista, hi ha diferents forms documentals amb els quals en David Bowie, entre comates, se'n penedeix. Se'n penedeix de nou produït aquest disc.
Perquè pels aficionats més puristes de Queen diuen que saps? Millor disc de Queen. Sí. Òbviament no és que va tenir més èxit. Uns quants posteriors van en vendre molt més.
Però sí que el consideren més pur en el sentit que encara no estaven en absolut condicionant ni per exigències de discogràfiques, ni per exigències de públic, ni per exigències d'èxit, ni per exigències de gires, ni per... Que per dir-ho de qualque manera, tots varen fer una miqueta el que varen voler, el que els convenia, el que els agradava, el que els sortia completament de dins. I a un determinat moment...
Quan pràcticament estaven començant tots els enregistraments va anant a en Tomàs Becker i li diuen Escolta, diuen, nosaltres aquí el que volem fer és un disc conceptual
Però no un disc conceptual com normalment s'entén, un disc conceptual, que és un disc on una sèrie de cançons en el fons tenen qualque tipus de lligàmet o qualque tipus d'història, sinó un disc conceptual que giraria al voltant de dues essències. Una essència que se diu Brian May i una altra essència que se diu Freddie Mercury.
el disc està separat pràcticament en dues mitats. I que curiosament això també ho van refletir en el que era l'encapçament del propi disc. És a dir, si tu agafes un disc de vinil d'aquells moments, d'aquella primera edició, que per cert és una edició de molt mala qualitat, després te puc dir per què.
tu el vols de de fora i és completament negre amb aquella portada icònica característica que molta gent atribueix vinculada a Bohemian Rhapsody i diguen que no perquè a Bohemian Rhapsody encara li faltava un anyet per sortir és a dir, és una foto anterior que per cert, el mateix senyor que va fer aquesta foto és el mateix que va fer la foto de Transformers del Dorrit
Ah, tot lliga. Sí, tot lliga molt, tot lliga molt. Però si abris aquest disc tens que és completament blanc. Aleshores, se considera la cara A, la cara blanca, que és la cara d'en Brian May, i la cara negra, la cara fosca, que és la cara d'en Freddy Mercury. Ah. Val?
i a partir d'aquí diguéssim començar amb sa música començar amb sa història un paret de pinzelletes si tenim temps de sa part de Brian May si mos passes un bon cinet de sa segona
El que està sentit és la segona cançó, se diu Father to Son, escrita per en Brian May i interpretada per tots ells, perquè en treball principal d'en Freddy i cores dels altres. El motiu d'aquesta cançó a veure el públic i notari que en Brian May va tenir molt de problemes amb son pare. Son pare no volia que el seu fill flamanta estudiant de física, se dediqués en el món de sa música...
Per això t'he pagat una carrera. Sí, exacte, per acabar amb aquest que veia allà fent rock. I surt una mica de la història de per aquí. Que per cert, et sort bastant net, estem escoltant la remasterització que se va fer l'any 2011, però és una remasterització que no és tot la pura que podria ser.
No escoltàvem l'original de l'any 73, perquè això és encara molt més apagat. La crisi d'espetral hi va fer amb ella, la producció de discos aquell any. Si no tenies molta pasta, no tenies accés a vinils d'alta qualitat. Per tant, qualsevol vinil de Windows d'aquell any, diguéssim, sona, podríem dir que, relativament malament.
I després no s'han pogut fer bones remasteritzacions, entre altres coses, perquè els problemes econòmics, si bé, paren tenir una miqueta més de pressupost, no moltes de les cimtes que s'utilitzaven en aquell moment s'enregistraven diverses vegades, pistes una damunt ses altres, etc. I que, per tant, material original en quedava poquet o molt poquet en aquells moments. El tercer tema és aquest.
So sad Her eyes Smiling Dark eyes So sad
Això és una petita meravella.
Es considera que és el millor tema que mai ha composat en Brian May. És una pena no poder-lo sentir complet, és certament una delícia, una autèntica meravella. Ell el va començar a escriure l'any 69, o s'ho diu, que és un tema que ell va escriure l'any 69, no s'ha inclòs ara fins ara, sí, ja sé que té molt poc temps.
dedicat a una altra companya de classe de la qual ells s'hava enamorar perdudament i de la qual ella no em va voler saber res mai. Inspirat en un llibre que se diu The White Goddess, de...
D'un que vivia per allà. D'un senyor que vivia per allà. Ah, aquesta era la connexió mallorquina. Efectivament, efectivament, Robert Graves. Perquè resulta que la darrera revisió d'aquest llibre la va fer Jan Graves quan residia a Mallorca. El nostre lligam, la nostra aportació en aquest tema, vull dir en aquest àlbum, una miqueta indirecta. White Queen. White Queen, efectivament.
el llibre d'en Graves es de White Goddess. Com que pràcticament quasi-quasi ja no me queda atents, vull anar una mica de cap a sa cara negra. Si mos poses, és un bocinet del número 8. There's no nothing in my life anymore The season gone dry and the rain stopped falling Please don't cry
Torna a ser un crim, eh, aquesta cançó? Perquè començam a veure aquí que el talent de piano d'en Freddy comença a sortir, comença a brillar, comença a... Una pena que no la podem sentir sencera, però és que vull dues pinzellades més.
No pases tu número nou?
Si poguessin sentir completa aquesta cançó, i posant-hi una mica d'orella, veuries molt, molt, molt de paral·lelismes, sense que després va ser Bohemian Rhapsody. Aquí ho deix. Escoltant-la i comparant-les...
Aquí ja veus que dins el caparret d'en Freddy ja hi havia idea de fer qualque cosa gran. I un primer intent va ser aquesta cançó, se diu The March of the Black Queen, la marxa de la reina negra. Recorda que s'altra de Maria May era la reina blanca, una per cada cara.
i esmentar que aquest àlbum acaba amb la cançó que us posaré ara com a final de la secció que s'hi diu The Seven Seas Array que em recorda tant que era una tonada que sortia com a darrer tema del disc anterior
L'idea inicial de Coen era que fos la primera d'aquest àlbum. Per lligar. Exacte, per lligar. Però van trobar que no anava d'acord amb aquesta idea dels discos actuals que ells volien fer amb dues cares separades, una blanca, una negra...
i per tant van decidir molt bé la deixar-nos com a ser darrere, i que per altra banda va ser el gran èxit d'aquest àlbum quan va sortir com a single, i que pràcticament la van interpretar sempre a totes i cadascuna de les seves actuacions en directe. Idò acabem amb Queen, gràcies Biel, gràcies Joan, gràcies Maria, els deixem amb ells i fins demà. Bona nit.
Bona nit.