2000 es diu aviat.
Molt bon vespre, amics. Això és el Crepuscle en Cent Estals. Avui és dijous. Programa 2000 en aquesta casa. 2000 es diu aviat, s'escriu fàcilment, però han de passar 2000 crepuscles per arribar a aquesta fita.
I, a més, amb un dia una mica assenyalat, perquè avui és el dia mundial de la ràdio. Per tant, 2.000 programes en aquesta casa, en duim més la nostra vida anterior, però, si sumàssim, són 3.200 i escacs, però 2.000, 2.000 en aquesta casa, aquí, des de l'estudi d'Ona Mediterrània. Pots saludar en Pere Estalric, en nom de tot l'equip crepuscular, un equip que inclou...
En en Tomeu Orell, bon vespre. Bon vespre. Dos mil programes. Dos mil programes, són dos mil vespres. Dos mil vespres, dos mil crepuscles intentant encendre els estals. Sí, sí, sí, molts, molts d'estals. Ja fa uns anyats, eh? Això quin any era? El 13. El 13.
L'hi duim, sí, gener de 2013, l'hi duim 12 anys. Però clar, 12 anys entre programes d'estil que no feim programes, repetició, dies de festes. Com un pop vago, sort. Pop vago, que fan sempre. Sí, sí. En Joan Roca... Mira, el vídeo no va matar les tallades de la ràdio, no? No, no, això està ben clar que no. No va poder amb ella. No, no, no. 2000 avui i 2001 demà. I 2001 demà. Demà sí que serà encara més odisseic. Sí, sí.
Tot allò som més de Blade Runner, eh? Crec que el 2019... Des Blade Runner primer. Primer, sí. És únic, per mi és únic. El 2019... On hi ha un altre. Està ambientat el 2019. Allò sé que va ser premonitòri, eh? És a dir, Proja Acida, Central Corporation, Estats Units avui en dia, aquell magnat... I aquell monòleg Jesucrist, Cristinòfic en el final. En canvi, Pasqual...
Pasqual. Un monòleg pasqual. Un monòleg pasqual. Fins i tot amb una taxa clavada. I els pares sacrifiquen els fills, i el fill se revela, en aquest cas, però ell finalment mor. Pasqual. Ets un savi, Joan. No. Maria Antic, bon vespre. Bon vespre. 2.000 alegries. 2.000 alegries.
I jo crec que el nostre programa dura més que qualsevol llei d'educació. Sí, això ho tenim comprovat. Ja en duim unes quantes. Ja en duim unes quantes lleis d'educació i nosaltres agontem. I sempre agontem. I sempre agontem. Sí, sí, sí. Bé, està molt bé. I avui tenim un convidat de luxe. Matías Ballers, bon vespre.
Bon vespre i moltes gràcies per ser convidat. A tu per acceptar estar amb nosaltres durant aquesta hora de ràdio. Avui és dijous, programa 2000, ho tornem a repetir. Maria Moreno, tasques de producció, també gràcies a ella els programes han pogut ser el que són. I na Maria Oliver, que des de fa un temps mos controla.
En principi, tècnicament, no sé si també ens acabarà controlant més. Benvingudes totes dues. Avui enyorarem el doctor Vic, que potser s'incorpora al final del programa, un poquet més tard. Molt bé, amics, arribem, com dèiem, en aquest programa 2000, un programa especial. Intentarem entretenir-vos durant aquest propers ja 55 minuts.
En Joan Roca deia que la ràdio no ha mort mai. Començaria demanant-te en Matías, els mitjans de comunicació tenen els dies comptats? Sí, comptats ja en negatiu. Si posem la data de desaparició, com feiem ara amb les mitjans de comunicació,
El 2015, el 2008, l'any menos 7 sense mitjans de comunicació. Quan donaves aquesta xifra, jo més que convidat de luxe, que això en cap cas seria... Convidat. Convidat turístic, perquè quan de la xifra 2000, a mi sempre m'era una xifra. Si Espanya tingués els mateixos turistes que Balears, en proporció a la nostra superfície, evidentment,
tindria 2.000 milions de turistes rebria 2.000 milions d'estrangers i suposo que si Espanya rebés 2.000 milions d'estrangers qualcú diria tenim un petit problema no sé com hem de fer i d'aquí arriben 2.000 milions de persones que l'equivalent evidentment són els 20 milions i amb aquesta desaparició sí és concreta si he de ser el primer programa i no el darrer a citar en Trump i en Trump guanya sense els mitjans tradicionals però sense els mitjans tradicionals de dretes
Donald Trump ha censurat en Rupert Murdoch, que és el símbol de l'infotainment, que és tota aquesta revolució tardia que han tingut els mitjans de comunicació tardant. I ja no compta ni Wall Street Journal, ni New York Post, ni premsa censionalista, ni tabloids, res de tot això. Ja me'n vaig al que genèricament paren d'influencers, youtubers, aquestes...
Formes que en un principi diríem inclús parasitàries, encara que les fessin nosaltres mateixos, però que ja no tenen a veure res amb els grans grups. Però tu continuaries dedicant-te als periodismes si ara començàs la carrera de periodista?
Clar, és que amb això no tinc opció. El que sí que sé és que si hi hagués un mitjà que jo hagués de triar, i he fet feina afortunadament amb tots, seria la ràdio. Això sí que ho dic. I fins que jo fonamentalment som del que diríem premsa escrita, que és la que està ja més enterrada de totes, però jo a la ràdio li dono una energia, una vitalitat...
un atreviment, jo no sé, que hem de xerrar ni que hem de fer això, el 90% de la gent que fa ràdio ni ho sap, ni sap per on tombarà el diàleg i s'atreveixen, això és molt important. El que passa és que també en aquest negociat, en aquesta branca, el que tenim és una desaparició de les cadenes tradicionals cap a aquests...
rebels, aquesta gent que ha sorgit, que se passa 3, 4, 5 hores diàries davant d'un micròfon, amb aquells seients estereofònics, i que ho han convertit en una mena de religió. No té res a veure amb els millors tradicionals.
Tu parlaves de 2.000 milions de turistes. Si que fàssim 7.000 milions de persones que hi ha al món dretes a 4 persones per metro quadrat, millor que a sobre. Sí, això jo... Podríem venir...
No ho diguem mat, no donem idees. I s'obreria per fer qualque espai natural i qualque cosa d'aquestes. Per alguna piscina. Inauguració, queda inaugurado este árbol, no? Encara així, sí, però això poden créixer i amb això estem, no? Que no m'ho sentim massa.
Possiblement la comuna de bunyola pesa més que tota la humanitat, en termes de pes. Agafes aquell massacot que és la comuna de bunyola i ara estic inventant massa dades perquè no puc saber què pesa. Com Mallorca és mesurable a metres quadrats, o una superfície rectangular equivalent a Mallorca, no sé què pot pesar la comuna de bunyola, però comences a pensar quilos, tones, i segur que sí.
Sí, però la longitud de Mallorca és molt difícil d'esperímetre. Si ho cercem amb fractals no arribarem mai a saber què mideix. Jo li volia demanar a Matías, i com ho fas el mitjà de comunicació, diguem-ne, convencional per fer front a això? La reacció quina serà? Deixar-se morir? O intentar combatre? O assimilar-se a l'estil...
de ses formes, aquestes alternatives. O sigui, tenim molt poc a esperar de lo que són els grans grups, els conglomerats, que podríem dir. Ara, la iniciativa personal no és morta. A una redacció, que és un grup posant de 20-30 persones, hi ha dos, tres persones, una o dues persones que tenen sa iniciativa personal suficient per
anar endavant i per crear qualque cosa nova. Perquè tenim els dos extrems, és a dir, el que du a la paràlisi, a tot el que deim grans grups, que tots sabem a què mos estem referint, és l'excés de greix, l'excés de càrrecs que fan fer, no? És el que veiem sempre els gurus, el management gurus aquestes, la gent que fa fer no serveix per res. Un mitjà de comunicació, en aquest mitjà de comunicació,
Si tu no fas ràdio, no m'interessa. No, és que jo faig publicitat, que s'entrada i que tothom... No, no, o produeixes informació, per suposat els tècnics també produeixen informació, que quedi ben clar, o produeixes informació o no serveix per res. Per això estan morint els grups. Quina és la solució? Estructures molt més lleugeres, molt més individualitzades,
estructura tipo comando, diríem, un llenguatge bèl·lic, a més ha de ser un llenguatge bèl·lic, perquè hi ha una cosa encara pitjor que l'extinció econòmica o per tal, que és el fet de la submissió dels mitjans en el poder, no en el poder, en els poders, i cadascun el poder que li pertoca, que ho té claríssim, de dir...
Els graus de rebel·lia dels mitjans avui és molt petit, encara que tota aquesta polèmica si hi ha llibertat d'expressió, no, si ningú l'exerceix, no hi ha problemes, hi ha de sobre, no, però tindríem per repartir. Ningú la vol, si a la porta de la redacció, genèrica redacció, evidentment, tu poses un...
un sac de llibertat d'expressió, tothom, bueno, això avui, demà, ja veurem, no, d'aquí un mes, tal. No tens cap urgència d'utilitzar-lo. Ara, el que sí que tens, com ara mateix, són els mitjans tècnics desenvolupats millor que mai per connectar amb qui vulguis. És a dir, i ara diré una cosa, no per provocar, però és evident, és a dir, si en Elon Musk té 200 milions de seguidors a Twitter, jo també els puc tenir, si jo no els tinc,
ja sabem que té una diferència, que és que ha pagat 45.000 milions d'euros per Twitter, però encara així i tot, a una altra xarxa, a una difusió, a qualsevol edició a Google que no és de l'Onmask, que té milions de pàgines i tu no les tens, tu les podries tenir exactament, si no, exactament 10 vegades menys. I jo crec que aquesta ambició, aquest desig, d'aquí sorgiran les noves alternatives, perquè jo sí que crec,
una consolidació de l'audiència, és a dir, quan una cosa mos agrada, quan un programa, quan un comunicador mos agrada, el seguim, mentre no mos defraudi. I això...
S'afirma, per dir-ho així, seguirà funcionant. I en tot això on posen les capçaleres? És a dir, jo em pot interessar el diari de Mallorca fins que un dia... Però ho ha dit el diari, perquè té un filtres, no ho ha dit un senyor que passava pel carrer. Ho ha dit el diari de Mallorca, ho ha dit La Vanguardia, ho ha dit Washington Post. És a dir, les capçaleres, jo encara hi crec en les capçaleres. És a dir, m'inspiren una confiança fins que me decepcionaran, però en principi...
No és el mateix. Ja fa un Twitter d'un senyor que passa pel carrer i diu que hi ha hagut un mort a les avingudes, que és diari, en fi, posa un exemple. Vull dir que pens que la capçalera és un filtre necessari en aquest moment. La meva dieta també és de capçalera perquè jo conec les trampes que té cada capçalera, que són greus, molt greus, però puc...
les puc manatjar, són com un navegant, per dir així, dels mitjans, dels media, i puc anar sortejant tots els obstacles. A mi no m'agrada gens la dialèctica dels fact-checkers, que com sabeu és l'última moda, d'un senyor, el tribunal de l'inquisició, no, vostè ha dit 2009 de Blade Runner és 2008, perquè el 2009... Això no té cap sentit, perquè a més qui chequea el fact-checker, no sempre tenim això. Ara...
Si tu no tens aquest concepte que tu dius de capçalera, no, tu no tens cap puesto on te puguis aferrar per donar la cosa. Jo tinc bons comunicants per via WhatsApp, com tenim tots, i clar, una notícia bona, tu, la quarta, ui, això ja no me sona, això ja no me quadra, i això ja és fals, llavors, has de fer més feina. Jo no tinc el problema de la veritat i la mentida i mos engana, no, no, no, és que...
M'has de facilitar la feina. Ara bé, les capçaleres han renunciat a ser capçaleres, i els bancs. És a dir, si tu transformes un edifici brutal d'en Renzo Piano, com té el New York Times a New York, Manhattan, o el New Yorker, o la Mont, una estructura com a Molta Aràbica, per cert, la Mont a París, o aquí i tal, i tu dius, no, no, això d'edifici, paper, res, res...
Un clic, un clic i tens lemont.fr, però en un altre clic tens l'altremont.fr, o sigui, tu estàs igualant. I a més, aquesta passió per renunciar a la pròpia identitat és tan intensa que ja no és que renuncis a lo material, que dius que és molt més fàcil, no, renunciant també a la pàgina.
És a dir, no, no, no, guardian.co.uk, no vengui aquí, vaig a Twitter, vaig a nostre compte en Twitter i el Twitter i Facebook ja tindrà el nostre. Ara, la reivindicació que estan fent ara, i ho ha dit el Guardian per això, és dir, escolti,
torni a la nostra pàgina, torni a CanEva, torni al meu edifici, torni al meu paper, torni a aquest programa de ràdio i l'escolti a l'hora que s'emeteixi, no, a les dues o cinc minuts, et tingui una mica de fer. El Guardian se'm va anar d'X, se'm va anar de Twitter, se'm va anar de Donald Musk i el resum era...
que també ho va fer per ser del Mundo Today aquí a Espanya, és, escolti, venguis a nostre pàgina, si tot el que diu el Guardian està a Guardian.com, vas que ara, no, no, el mitjà, t'ho dic així, perquè és així, el Guardian i el País.com i l'mon.fr i els d'aquí i tal, no volen saber res de sa seva pàgina web.
Els mateixos. Els mateixos, on està la seva essència, la seva identitat. El nostre cos, el que diu, són jo. No, no, a mi no m'agafeu, agafeu els meus articles, no me convideu aquí, agafa un article i agafa dues frases i mira-se a Twitter, el que val dir l'altre i tal. Clar, evidentment, per això tu dius, és important la identitat corporativa, perdona pel llenguatge capitalista, és fonamental. Però els que han renunciat a ella, com els bancs de les oficines, són els propis bancs, són els propis mitjans.
Perquè se faci un poc càrrec del tipus d'entrevista, que és una manera molt bona de començar, sempre m'ha agradat. Què fa un químic dirigint-ho o s'han dit tot junts durant tants anys del Diari de Mallorca?
és un càrrec molt complicat perquè es adjunta la direcció de fa quasi 30 anys i adjunta la direcció vol dir primer que no és director junt o sigui que el director ha d'estar tranquil és el director tranquil que no, que aquest no és una amenaça perquè no és el que està ja com el vicepresident dels Estats Units a més si maten el president i tinc una oportunitat i és un càrrec per dir-ho així no jeràrquic tal com esteja concebut en un principi això s'ho va inventar amb tantes coses del periodisme contemporani
en Pedro Jota, en Pedro Jota Ramírez, que era nomenar gent en el que en teoria tu estàs, va ser disciplina directa i immediata, això del responsable de la redacció, del director, que en anglès seria l'editor, no se diu editor-in-chief, i no tindries això que potser un cap de redacció o un cap de secció tingués la tentació de dir, escolta, que demà a les 8 te'n vas a fer l'Atletico Baleares i la crònica dà. Això és una cosa, no té cap sentit, però aquest és el fonament.
I com entri jo en el periodisme, que no va ser evidentment així com a adjunto a la direcció, va ser simplement com un enamorament. Jo era un químic, no dic ben situat, perquè això no ho està ningú, perquè jo feia feina a la universitat, tenia el que era un camí endavant, vaig ser fundador de la Ui, estic en el volatí oficial de l'estat com a creador de la Universitat de les Gerbalears,
com a representant dels alumnes en aquell moment, bé, una carrera química-física, tot el que podia suposar, també podia tombar cap a qualsevol altra banda, jo, professor d'institut, hauria estat igual de feliç que un diari, però quan entres a un diari, a un mitjà de comunicació, és una fascinació absoluta, immediata, al manco del moment en què jo ho vaig. Clar, perquè aquesta pregunta amaga una altra, que és, és necessari estudiar periodisme? Encara és necessari que hi hagi facultats de periodisme?
Per sort han tingut periodistes molt bons i molt titulats, en Pedro J., en Juan Luis Cebrián, en Luis Mariansón, que sempre han defensat que no era necessari. Hi ha països que el que sí que exigeixen és que tinguis una carrera universitària, i jo crec que va molt bé. I hi ha inclús periodistes, titulats de periodisme, que et diuen millor haver estudiat dret que el que aquí dèiem ciències de la informació. Molt bé, i de classe, si m'han estudiat...
dret d'enginyeria, estic pensant en Antonio Papey, que és enginyer, i diu, molt millor, tendrà tota una sèrie de avantatges. Que ha estat en aquest programa. L'heu tingut. Mira, imagina't, un metge els anys 2020-2022, un metge de una redacció els anys 2020-2022, o un biòleg, té una avantatge. Ara, jo el que crec amb això, perquè ara quan t'escolta,
Quan vos escolta un periodista de carrera, dius, jo, vostè és un impostor, un intrus, vostè és el senyor Marco dels Camps de Concentració, vostè no hauria de ser aquí. No, jo el que dic és que el que té aquesta carrera és un avantatge.
hauria de tenir un avantatge. La meva crítica, i no m'ho puc passar a dir aquí a Mallorca, és que l'únic que tenim com a facultat de Ciència de la Informació és de l'Església Catòlica. Jo sempre dic que això s'igualarà quan hi hagi una facultat de Ciència de la Informació de l'Església Islàmica, i en aquell moment estigui a tindre l'equilibri... Clar, perquè en el final és un tema... Jo a vegades ho hem parlat, crec que aquí allà va venir un convidat que s'edicava a la publicitat, i deia...
Vava un moment que sabíem fer tota una sèrie de llicenciatures, ara són graus, i ell deia, realment jo m'hi dedic, ho vaig estudiar, però no fa falta, dedica quatre anys a fer un grau de publicitat. Era la seva opinió. No sé, de Maria... No, sí, que clar, des del punt de vista de vegades d'estudiants, a mi me crida l'atenció que majoritàriament els alumnes dels instituts o...
o que comencen periodisme comencen periodisme i tots te diuen és que m'ho vull dedicar al periodisme esportiu no hi ha ningú encara no conec ningú que digui m'ho vull dedicar a altre tipus no, res
Va haver generacions, dècades, que tothom havia vist totes les ombres del president, totes les ombres del president, i evidentment tothom volia ser en Woodward i en Bernstein. Tenim que dir que també, o sigui, no han de ser infantils, de dir que si posàvem els alumnes que tu deies d'institut, de mitjanes, o si posàvem totes les ombres del president, voldran fer això. Ara, jo tinguent...
40 anys, 40 anys complits, vaig veure tots els homes del president accidentalment, com els passa ara en un canal i tal,
i jo el dia següent vaig fer un periodisme diferent. És a dir, el magnetisme d'aquest cas concret, del que va suposar la feina de Woodward i Bernstein, i no ho oblidem, i Ben Bradley com a director del Washington Post, i no ho oblidem, i la Catherine Graham com a propietària, com a editora que dèiem a Espanya, publishing en anglès del Washington Post, això és un punt realment molt important. El que passa, inclús quan analitzes això, és a dir, a mi el que m'agrada és la feina,
de peu, el que diu en anglès el footwork, no la feina d'aquí, no, no, no, per les calles, cridant a les portes, el que fan Robert Redford i en Dustin Honga, cridar a cada porta, això és la feina essencial de lo que diu el periodista, però sempre hi ha un retret, és a dir,
El director del Washington Post, sense el que no hagués hagut tot el sombre del president, ha caigut en Nixon, que era en Ben Bradley, que era el mic íntim d'en John Kennedy.
era tant amic d'en John Kennedy i en John Kennedy se colgava la germana de la seva dona i en teoria no ho sabia, va aparèixer després mort, un d'aquest casos raríssim de les amants de John Kennedy, però John Kennedy, vull dir, de compartir el sofà a la Casa Blanca. Llavors està clar que en Bradley tenia una animadversió contra en Nixon, ho tenia claríssima. Hauria fet en Bradley un Watergate contra en Kennedy, no.
Si tu llegeixes qualsevol text i tu ho planteges, dius de camí de prou. Encara en tots aquests defectes, és el que tu deies dels mitjans. Jo estic a favor de la compensació. És a dir, ara hi ha una estructura molt bona que sempre et diuen. Era un acte públic que era aquí a Balears i s'aixeca un dels públics. Vostè no s'ha ficat mai per a Sant Pol.
Ostres, i quan m'ho va fer, jo t'he dit que jo no tenia ni idea, ni si m'havia ficat, ni si no m'havia ficat. Home, seria raro. A tu te varen dir això a tu mateix. Jo ara te diria, jo com a lector diria, seria raro que no t'hagués ficat en qualcú. No, però m'entens, no? I que dius...
Ara això s'ha fet el periodisme oficial. Saps què te fan ara? Van a les teves xarxes socials. Escolta, aquest senyor no ha dit res de graça. No ha condemnat el genocidi d'Israel. No ha condemnat. No és que hagui dit que comprengui Israel, que comprengui el 7 d'octubre del...
2023... No, no, no, no, no ha dit res. S'ha de pronunciar, i a més s'ha de pronunciar en el sentit que nosaltres volem que se pronunciï. Això era una mica... Jo el que sempre he defensat és la llei de compensacions. És a dir...
que pot ser, no era veritat en aquest cas, però pot ser que jo no m'hi fiqui amb el Pere Sant Pol, pot ser perfectament, però que el costat ha de ficar-me amb el Pere Sant Pol. Jo m'hi fiqui amb el Pere Sant Pol, jo m'hi fiqui amb el Congol o menjar-me o m'hi mates, i haurà aquest equilibri. El problema és quan, si tu ara me demanassis, i no podria demanar-me la pregunta, i amb el port ingrés qui s'hi fica, i amb la caixa qui s'hi fica, i bé, així puc continuar. Sí, sí, sí.
Sí, jo recordo. Perquè jo puc dir, mira, per exemple, jo no m'hi poso en Amazon, perquè jo som d'Amazon des del 98, Amazon, però jo he estat una universitat, som de la universitat d'Amazon, llavors, si et pareixes, tira a favor. Ara, tu et pots posar en Amazon, nosaltres et pots posar en Amazon. En canvi, el problema sorgeix quan hi ha entitats que hi ha, i massa, telefònica, en les que ningú es pot posar. I això, aquí comença el problema. Sí, el cort anglès, quan se va estrenar el cort anglès diagonal, es diria, abans d'obrir-se...
va caure unes lletres de qui era en verd, que posen el corte anglès, i va matar un K. Va matar un K d'una senyora que passava per allà. Això no va sortir mai, només en l'estat d'Espress, i en petit. Mai va sortir a cap mitjà de comunicació de Barcelona. Si hi ha molts senyors, segurament sí.
Ja, però... Vull creure que sí, però vull dir, això no va sortir perquè ja se varen preocupar de telefonar, d'escolti, si demà posava aquesta notícia, tota la publicitat que vostè ha imposat d'aquest dia, segurament... A la dana de València, el 29 d'octubre, se celebra aquesta furgoneta que anava ja...
De Mercadona. De Mercadona, però van esborrar-se. Hi ha mitjans que van esborrar-se. És que és ridícul. Jo no, o sigui, de vegades dius, quina és la publicitat negativa que desgraciadament una furgoneta teva, que el que dona és una sensació d'activitat i d'estar al servei de públic i tal, l'agafi i això...
Bé, perquè hi havia en aquest cas el que dèiem, les xarxes, el primer que es va dir és el dret del treballador a no sortir a una situació de perill. Sí que hi podia haver un component negatiu que Mercadona obligui els seus treballadors a sortir al carrer quan estan en perill de mort. Per aquí venia el tema, però és vera que alguns mitjans ho van esborrar i uns altres no.
Matías ha triat músiques. Farem una petita primera pausa. Ha triat, per començar, Bob Dylan. S'ha de justificar, aquesta tria? Bob Dylan no s'ha de justificar. Ojalà m'hagués pogut dedicar exclusivament tota la meva vida, com feis voltos els meus humans, a en Bob Dylan. Bé, aquest any és important perquè, a part del 2000 programa vostre, aquest any fa 60 anys del que és l'Annus Mirabilis d'en Bob Dylan, que fa 3 LPs, que és el Bringwick i tal...
el Back Home, el Highway 51 Revisited i el Blond on Blond que és una explosió artística que jo crec que mos hem de referir a Mozart o Wagner o tal i a més una cosa molt important que tu per comprendre especialment tenim 120 anys, 1905
relativitat especial d'en Einstein. 65 Bob Dylan, 25, estem a 60 anys de l'anus mirabil de Bob Dylan i a 120 anys de la relativitat d'en Albert Einstein. Això és fantàstic. No m'he sentit una miqueta de Bob Dylan i aquestes paraules de Matías els anam assimilant.
Fins demà!
Amics, això és el crepuscle en 100 estels, sonava de fons, o sona encara de fons, Bob Dylan, avui programa especial, 2000 en aquesta casa, una mediterrània, des de l'estudi 1 d'aquesta casa, s'ha incorporat via el Vic, via el Bon Vespre. Bon Vespre, com anem? No ho podies perdre, jo. No ho podies perdre. Programa 2000, amb un convidat, amb una tertúlia, parlant de moment, de mitjana de comunicació, però no sabem cap a on se pot derivar. Joan Roca...
Sí, t'hauria de demanar, i en l'extrema dreta què s'hi fica? Vull dir, en mitjana de comunicació, diguem-ne clàssics, que comparteixen un valor...
no dir democràtics, el valor de la il·lustració, vaja, per entendre'ns. Quina posició han d'adoptar davant del sorgiment d'aquesta extrema dreta que s'assembla realment als anys 30? Perquè quan el PP va començar a tenir fills, ara fa uns anys, no es demanava, men, què hem de fer amb ells? Els han d'ignorar? Jo entenc que no, al mig han de comunicació, han de donar notícies. Però allò que han de fer, els han de desmascarar? Han de normalitzar-los, que és una forma de blanquejar-los?
Com ho feim? Sí, jo això era una cosa molt curiosa, quan aquí van tenir el moviment de contra en Baussà i contra el TIL i tot això, que tots vareu viure, i a més crec que tots sou, estaven lligats a l'ensenyament i tot això, va haver un dels represaliats, dels professors que represaliava sistemàticament en Baussà i els seus homes, que ho va dir molt clar, i ho són...
Som els professors dels alumnes que han votat el PP. Nosaltres els hem creat, han estat aquí durant anys. Hem estat més importants, com tots sabem, un professor pot ser molt més important que els pares, que els amics, que qualsevol altra influència. Quin problema hi ha? I amb això no te vull dir que, evidentment, que els professors d'una progressia determinada estiguin fent l'ou de l'acert de l'extrema dreta. No.
La meva posició és molt difícil, és contra majoritari, i clar, per això faig una defensa prèvia, és a dir, està clar que jo amb Donald Trump no m'hi duria massa bé, o sigui, això sí que obliga a repassar les meves obres completes, i home, aquest senyor, jo no sé si amb Donald Trump diria, m'aduïna aquest senyor o tal. I a partir d'aquí, el meu problema que tinc és que el que aquí d'invox, hi ha, per exemple, l'alternativa per Alemanya, per exemple, els...
la reunió aquesta, la reina de l'EPEN i tot això, és que jo els tracte com un ingredient més, com un jugador més. És a dir, jo mire, primera divisió, qui va de vellar l'any passat i qui ha apujat aquest any? Del Mallorca té Osasuna i té tal i qual. No, això no és canari, mi net, és canari, uu, andalusos ja ha set aquí. No, i cadascú ha d'anar amb això.
Això no és evitar la crítica, una crítica directa, immediata, a cada cosa que passi. Jo no crec que hi hagi, per dir-ho així, una tolerància, ni implícita, ni això de dir... Jo abans que arribes a Vox,
A Balears, perquè a Madrid encara no ha arribat, però suposat arribarà i no sabem si arribarà d'un o de dos, que això és una cosa que ja no és cap broma. Però abans que arribes aquí jo feia articles, què farà la institució burocràtica? Quina serà? D'una institució, d'un banc, d'un diari, tenint la festa de cap d'any a tal, que invitàvem el president del Parlament de Vox,
i si el president del Parlament va a Vox, m'agradaria entregar un premi d'aquesta institució i el que li toqui que l'entregui, m'entens? Llavors, com això, què va passar? Doncs que van anar normalment i que ningú s'hi fixa, ni si són de Vox, ni si són del PP, ni si són de tal, me'n refereix que amb aquests actes concrets protocolaris, és a dir, el que fèiem és integrar-los. Per mi la cosa és fer totes les crítiques que s'ha de fer, però no
plurinyà, és a dir, jo el que tenc és que el cor de planyideres de l'esquerra, que probablement jo en qualsevol moment puc haver format part, això és horrorós, perquè això no serveix, perquè això no t'interpreta, perquè jo crec que el primer que posa sempre sobre la taula, el casino és 77 milions de Donald Trump, i una frase de Nerrejón, que ja suposo que ara no és mort, però quan escoltava Nerrejón, perquè era un senyor molt intel·ligent, a Andalucía, quan va haver 300.000 vots
de Vox va dir, pot dir, Andalucía no ha de sobte 300.000 franquistes, no s'han despertat. Estem en lo dels vostres alumnes, o sigui, 300.000 alumnes vostres que votaven PP o Podemos, perquè hi ha un flux també, ara voten. No, això és una altra qüestió i el que l'esquerra, genèricament l'esquerra, no fa mai és analitzar, primer perquè ha perdut,
en el cas de Kamara Harris o en el que és que passa. I després, que ha de fer diferent per guanyar. Perquè el que està clar és que Albert Einstein, si feien el mateix, el resultat serà el mateix. És a dir, si tu vols un resultat diferent, el primer que fer és canviar el que estàs fent. Tens impresió que despreciar de no estar o insultar, com es pot arribar a fer a qualque vegada, els votant de vots és contraproduent, els retroalimenta.
Sí, sí, a més, és un... Bé, tenim situació aquí, no? Tenim 8 parlamentaris de Vox, són desastrosos, són els germans Marx, o sigui, honestament, no te passen el PP, el PSOE està molt malament, a mi jo, o sigui, també ho dic això per equilibrar, no?, això que han de fer els periodistes, equanimitat, és a dir...
que ni Patricia López de Koldo estigui al Parlament, a mi no em fa cap gràcies, socialistes i tot això tal. I pot dir no hi ha cap de Vox que tingui una vinculació tan propera a un cas de corrupció. Però és que són de circo. És a dir, si tu el fet inclús d'anar a Europa i Coneix, si tu lleves el dramatisme de guerra civil,
de memòria històrica, d'una dona no fusellada, executada d'un tir als cap de pistola, tot això, això és un xiste, un president del Parlament, un senyor que està aquí debatint amb nosaltres i que li espany els papers a un altre i li trenques l'ordinador, és a dir, però amb això i tot els votants se manté, jo m'he equivocat ja, jo he dit, bueno, senyors, s'ha acabat, a ser propera, zero Vox, zero Vox, Vox té 8 i té garantitzats
avui per avui, evidentment, en les eleccions avui, onze o doze diputats al Parlament. Sí, jo és que el que penso és que l'únic que s'ha de fer amb ells és donar-los un micro, que xerrin. Sí. El que tu dius tu que són de circ, jo penso que sí, donar-los un micro, que xerrin. Sí, però són de circ, els vuit d'aquí, evidentment, molt d'altres també, no tots. Jo escolta, escolta, en Steve Bannon, Steve Bannon, que si l'ideòleg de tot el que ha passat mundialment, en el seu war room, i un tio que ha estat a presó, i un tio...
Realment és el descobridor d'en Trump. I ho explica molt bé. O sigui, nosaltres sabíem perfectament el que havíem de fer. Nacionalisme, populisme. És dues coses. Nacionalisme, populisme. És raro, no? Incluso aquí ho veiem d'una manera diferent. No era conservadurisme, no era feixisme, encara que no, no, no. Nacionalisme, populisme. Però no trobàvem aquí en qui podíem encarnar això. I veiem un dia en Trump en públic, ensenyant d'Ità i dius, aquesta és el tio. Trump,
volia ser candidat demòcrata. El 2005 se casa en Trump en la Melania. I convidats a la seva boda estan en Bill Clinton i Hillary Clinton. Convidats, no és que li enviassin un regrat, no, estem convidats. I en Donald Trump li diuen en Bill Clinton, Bill, jo me vull presentar a la selecció, m'agradaria fer política i tal, i en Bill li diu, no, no ho facis per republicans, perquè tu ets favorable a l'avort, com està clar, l'avortament, o sigui, en Trump,
ja no m'ho fiquaix a la seva vida privada, però, vamos, si Trump no està a favor del avortament, no sé qui pot estar. Està a favor del avortament, però per què esteia? I en Clinton, racionalment, com assessor de campanya, li dius, clar, no te facis candidat republicà. Per això no és un candidat republicà. Ara...
També aquest terme, hi ha un professor a la Rovira Vigília de Tarragona, en Tomàs Mallorquí, extraordinari, aquesta persona que més coneixen, en José Antonio I. Sí, vàrem entrevistar aquí. I va dir, no és feixisme. No vol dir que no sigui igual de peligroso. Un tio te vol ofegar, quina ideologia segueix? No ho sé. Va, però ell ho diu, no és feixisme.
És una altra cosa. I això és lo complicat, perquè s'ha d'analitzar, s'ha de veure com se pot... Feixisme és un concepte que sempre és la llei de Godwin, la llei de Godwin d'internet. Quan dius Hitler, aquí encara ningú ho va fer. Quan tu dius Hitler, bé, ja vam acabar la discussió, ja podem partir. I això, per cert, Serrano de Hitler en Donald Trump als anys 90, o sigui, fa més de 30 anys, quan mai se li hagués acorregut ser president dels Estats Units com una cosa factible o immediata,
Tenia el seu despatx de la Trump Tower en el New York, que molta gent ho ha vist, ja que hi ha tota dorada i tota una cosa kitsch completament, tenia els discursos d'en Hitler al seu despatx. No hi ha cap període que lligés un llibre, però bé, tenia ja el llibre com a decoratiu.
Jo recordo quan has parlat abans d'Amazon i jo tenia una temporada, no sé on els atenc, però tenc carpetes on poses trossos de diaris i recordo una de les teves columnes en què parlaves en aquell temps que devia ser el principi d'Amazon o no sé què
i tu parlaves de com havies fet unes cerques de García Lorca, de no sé què, i ara m'arriben tota una sèrie d'ofertes del món gai, perquè Amazon interpretava que tu estaves interessat en això. Clar, jo record quan ho vaig llegir, aquesta columna devia ser de fa molts anys,
I pensava, però això, els algoritmes arribaran, i ara ho veiem en el dia a dia. I això també influeix en els diaris, vull dir, en els diaris i en tot, no? De quina forma les notícies ens arriben tan mediatitzades, tan filtrades?
De moment, l'esquema és clàssic. Jo, per jo, la protesta del diari... Això que m'ha passat al Mundo Veig no és que... Pots dir, bueno, és normal, si demanes en Lorca, que te surten cabafis, que tu vas fer... Que tots els autors siguin homosexuals. No, era una cosa molt més forta. Era una cosa ja d'atacar. Si qualsevol persona que hagués vist de fora això de tu, exactament, quina és la seva inclinació? Era una implicació que, per jo, és absolutament excessiva, que no tenia cap sentit. I això...
Era fa molt de temps. No xerraven d'algoritma encara. Imagina't ara amb els algoritmes que ja te defineixen. Tu ja demanes... A veure, me digui, per favor, que em veies que pensa de Gaza. Ja te surt tot s'historial perquè tu sàpigues que l'has de lapidar i tot això. Llavors, en aquesta pregunta, la construcció dels diaris encara és clàssica perquè el nostre servei, la nostra forma de funcionar encara és clàssica. Encara és clàssica, miram un titular...
fèiem una primera exagerant, això no m'equadra, aquest tio, u, se firma, van, fulano, ja sabem, aquest que era diputat, i que tal, i surt això, i no citat això, o sigui, fem excepcions racionals. Clar, si nosaltres no canviem, la manufacturació de la informació no canviarà. Aquí hi ha dues coses importants, jo crec que fonamentals per professor.
Un professor, que en el fons la màquina passa a ser un professor, o sigui suprimer és professor, un professor passa a ser professor, periodista, metge, jutge i tot això està.
te pot canviar a tu mateix, pot canviar la nostra estructura, jo això no ho sé, és a dir, si jo consumeix només GPT, productes GPT, jo seré un GPT, un Gepetto, com diuen a l'Arcadi Espada, si seré això i canviar, això jo no ho sé. De moment, t'hem de dir que funciona bastant, els procediments clàssics, ara pareix que tornem a ser amb lo sexual, els procediments clàssics,
encara funcionen bastanta bé, i això bastant bé, i s'experiment ho fas a diari, ho fa en Pere, ho fa tot sevol, tu quan escrius una cosa, o fas un programa de ràdio, el que sigui, i veus la recepció, i tu encara a la recepció veus que si tu realment dius, mira aquest tema es té a veure, aquest personatge és interessant, en Delgado, si jo entrevista en Delgado, el professor Delgado, si hi ha llit, si hi ha llit, perquè és un tio que te dona la feina feta, tot això encara funciona, ara,
Això pot canviar, se pot anul·lar? Això és una cosa quasi per teori. Probablement se diu que la funció del periodista o la feina del periodista no serà com d'ara, d'aquí 20 anys, d'aquí 30 anys. És molt fàcil dir-ho així, però sí que tot el que és aquesta intel·ligència artificial pot baratar des del moment que tu li dius, escriu, ho fan els alumnes, no?
els alumnes ho fan i els professors també, escriu-me amb un to més col·loquial, amb un to més sever, i això en el cas del periodisme, no sé, se m'acord que pot ser que qui enviï molt, que sigui necessari tanta quantitat de gent que surt ara tornant al tema universitari, tanta gent, és necessari graduada en periodisme, en comunicació? Esperem que el periodisme no sigui com el d'ara, jo no estic gens orgullós del periodisme que ara és, perquè és un periodisme massa...
Ovejuno, massa de rebany, massa de seguir, no?, seguir el grup i que hem de dir, que no ho podem dir, i si això ja no ho podem dir ja ni mos ho plantejam. I més, com sabem això, un mallorquiu dur de fàbrica, no?, el que no tinc que dir, ningú m'ho ha ensenyat, aquestes són són coordinades, la presidenta ha dit, el PSOE ha replicat... Encara se fan rodes de premsa.
Sí, sí, sí. Comunicats, que moltes de vegades el que fan és que ja fas comunicats, que això ja és teledirigint. Encara envieu periodistes... Sí, i avui s'ha de tenir en compte que les grans redaccions estan en les institucions, és a dir, ja no el problema que diguis, no, és que hi ha una IV3, és que evidentment estaria sempre propera al govern i a la situació de tot, lo que és obvi, és elementar. No, no, no, és que el propi govern té...
no 10 ni 20, 30, 40, 50, 60... Departament de premsa és de cada conselleria? No, no, no, de cada hospital.
Departament de premsa. Llavors, arriba un moment, clar, tu dius, en tot això, primer, en tot això, un periodisme independent, no ben pagat, no massa estimulat emocionalment, ho té molt difícil competir. És a dir, per jo, el complicat avui, i quan ho trobes, fas una lè, no?, de dir, hosti, que bé això, és trobar coses que quadrin en el que és el concepte clàssic del periodisme. El que jo vull no és que el periodisme actual...
el romangui per manera escrità. No, no, no. És que canviï i que torni a haver un periodisme que per definició... Mira, és radical. Aquella expressió que s'utilitza... Los perros guardianes de la democràcia. Aquesta expressió, això que és un poeta, un revolucionari...
comunista, no, això és d'un jutge del suprem, jutge del suprem americà, què tenim més conservador que un jutge? I clar, s'utilitza, són els carn guardianes de la democràcia, però no ho diu, perros guardianes, no diu els canitxes o els perros de companyia, no, no,
Els salvatges, això és el que t'estan demanant, però clar, quan això ho fas o intentes que algú va molt, llavors de seguida ja anem, bé, hem de contrastar, hem de veure què pensa, hi ha aquesta cosa que ara s'estan començant a revelar als Estats Units que és això, és a dir, no, però has de conèixer la versió de l'altra part, sí, però el que t'estan dient no és que l'has de conèixer, que evidentment l'has de conèixer, no, l'has de donar el mateix pes, eh?
Aquest diu que i tal, i l'altre diu el contrari. Això no em serveix. Jo vull saber exactament què va passar i amb un pes proporcional, perquè si no, evidentment sí que estàs afavorint el que m'ha demanat abans de l'ultradreta. Llavors, proporcionalment... Si no hi dones el mateix... El que tenim ara és una situació de proporcionalitat. I quan tu dius, sí, però si tu veus el diario, veus el diario.es, veus el confidencial, no és el mateix, perquè són simètriques i s'equilibra.
Leonard Cohen és un altre músic que ha triat Matías per acompanyar aquesta conversa d'avui. Escoltà'm una ràfaga d'un tema del Cohen, després li demanarem que justifiqui aquesta tria, si és que s'ha de justificar. As it was before
I shall abide until I am spoken for If it be your will If it be your will Let a voice be true
From this broken hill I will sing to you From this broken hill All your praises they shall ring If it be your will To let me sing
Això és El Crepuscle, seguim aquí, des de l'estudiu de Dona Mediterrània. Avui feim 2.000 programes en aquesta casa, 2.000 programes, a més, en el dia, com dèiem al principi, el Dia Mundial de la Ràdio. Som l'equip de sempre, repetim en Tomé Gorell, en Joan Roca, en Bialdic,
Anna Maria Antic, la producció Anna Maria Moreno, la part tècnica Anna Maria Oliver i com a convidat tenim avui en Matías Vallès. Matías, per què? Per què Leonard Cohen? Perquè, evidentment, si començàvem amb Bob Dylan, el número dos ha de ser en Leonard Cohen i ell mateix acceptava aquesta posició de número dos. Ah, sí? Sí, en principi, quan ell surt, és un poeta, un gran poeta, un extraordinari poeta, un complicat i controvertit poeta perquè quan llegim
Flors per en Hitler, això sona una mica estrany, i quan llegim en Cohen no és el que pensa progressista. Evidentment, ell comença a cantar perquè veu en Dylan i ell diu, escolti, si aquest senyor pot cantar, jo també m'ho puc fer en quatre coses que li va ensenyar probablement un gitano a Còrdoba, dic gitano amb tot s'orgull evidentment a Còrdoba, que ho diu per l'olorquia que xerrem abans.
I quan se'ls hi comparava, que és un clàssic, ells en Cohen tenia la sinceritat de dir, Boat d'Iran és en Picasso. I quan tu dius Picasso és com la llei de Godwin, ja hem acabat la discussió. Quan li van donar els Premi Nobel en Boat d'Iran, una decisió discutida, però jo, totalment normal des del punt de vista literari, va dir, és com dóna-li un premi al Monteverest. És l'Everest, no? Si li donam un premi, pareixerà... Serà més alt.
Hi ha una altra raó, te volia posar com a cançó l'Hallelujah, però és que està massa vist, no? És una cançó... És preciosa, com a cançó. Va arribar un moment que el propi Coen va dir, per favor, no faci més versió de l'Hallelujah, no? Encara que jo cobri els royalties, però que ja està massa gastada aquesta cançó. Quan se troben amb Coen i amb Dylan,
En Dylan li diuen, i quanta va, hi havia aquesta gelosia, en Dylan és ultra competitiu, contra els Beatles, contra el Nelvis, sempre, sempre, sempre, volia ser, a mi aquest que ha sortit, a mi si és el nuevo Dylan, contra el Springsteen, evidentíssimament, sempre, el nuevo Dylan, va.
I llavors li diu, escolta, quan de tens t'ha estorbat en composar l'Hallelujah? I en Cohen li diu tres anys, he estat tres anys, perquè era així, perquè en Cohen era de cocció lenta, no? Molta tal, i donant-li voltes, i aquest vers, estiló Gil de Viemma, que si no, i tal, i li donen-se voltes, i tal, i li diu, mira, a mi la cançó teva, en Cohen li diu a en Dylan, la cançó teva que m'encanta és Ai and Ai, que és una cançó molt dura, però d'en Dylan, quantes temps vas estar? Un quart d'hora.
Aquesta és la diferència d'aquest gent implícit de que tot el que jo faci, que cuiner, que tot el que jo faci mesc i tal, serà una obra mestra i els altres que s'han de suar. Com Mozart i Beethoven. En Mozart en les seves partitures d'autògrafes no hi ha tatxadures. Beethoven sí. Moltes tatxadures, en canvi Mozart no hi ha tatxadures. Tot el que ell pensava surt.
i després està l'esperit canadè que ara que en Trump ha d'aneccionar s'ha d'aneccionar tot el Canadà no sé si com un estat perquè va dir tot el Canadà un sol estat no hem de dividir massa doncs també jo crec que és un homenatge al Canadà francòfon que representa el Cohen
Jo volia comentar una cosa. Pensava en aquell premi Ortega i Gasset, que devia ser el 2005-2006, el llibre aquell de la CIA, dels avions i tal. A mi m'agrada molt tot el que vau fer, la investigació, m'agrada molt el llibre. I a vegades pens, això avui en dia a vegades se nota faltar.
Aquí està, perquè se diu periodisme d'investigació, però a vegades és una altra cosa, i en aquell llibre tu veus que hi ha un periodisme de sortint al carrer, de trepitjar carrer, de moltes casualitats però que estan cercades. En el final, això que un diari, el diari de Mallorca, sortís en el mitjà en com, és que han parlat d'aquest tema, d'aquest tema,
No llavors donava una miqueta de por a vegades? Perquè tu dius, escrius una cosa sobre la CIA, i en fi, que eren moments complicats. Sí, sí, t'entenc i és claríssim el que tu dones com ser línia de mestres i dius, això és un problema. No, el problema hauria estat el mateix si hauria estat amb el govern Balea, si hauria estat aquí Balea. La distància que nosaltres teníem, ja de Madrid, per començar,
i de Washington a Virginia, això tornava molta llibertat. Que evidentment, de qualque manera, la CIA estaria controlant els nostres telefons, això jo suposo que ningú té cap dubte, però tot això te ve molt de lluny i te permitia... O sigui, el que vam fer nosaltres és d'una provincia fer el que se podia haver fet a qualsevol altra provincia. Això se podia haver fet a Barcelona, a Madrid, a Sevilla, perquè els avions famosos de la CIA havien passat per allà. Nosaltres vam tenir la sort de fer tal, i una cosa...
increïble, vull totalment dir possible, és que això va crear un fenomen mundial, o sigui, si tu, cert que saps ara sa paraula rendition, és una paraula que tu veuràs a John Le Carré una novel·la de rendition, sa pel·lícula de rendition, i tot això honestament va sorgir, no de diari de Mallorca, sinó
de l'eco que es va fer tota la premsa mundial, del que va poder portar casualment un diari regional. Perquè aquí va ser el primer arreu del diari Mallorca, i el que dius tu, casualitats, casualitats, perquè van trobar que tots els avions, per dir-ho així, havien passat per Sol Sant Joan, per un senyor, que no podem desvetjar, que té una festa de les noces, de les noces de la seva germana, i que després se va passar la mare quan hi havia...
¿Usted qué hace? ¿Usted cómo se atreve? ¿Usted qué se cree que va a llamar aquí en sábado por la noche a mi hijo y borra este número? Coses d'aquestes, perquè se va a obrir una causa, perquè aquí gent honesta, en Antic, Germán Escarbonero, tot això, van fer... Posarem una denuncia, això se podia posar-te a qualcos, ells ho van fer. Un jutge, en García, li va donar trámite, ho va enviar a la Audiencia Nacional, i va ser la primera judicialització, i a partir d'aquí...
Tot el món ja tenia el gancho i la defensa periodística. Hi ha una causa oberta a Mallorca. I en la manera que ho vareu fer, hagués estat possible publicar-ho, no sé, en El País, La Vanguardia, o un altre tipus de diari? No, això també t'ho dic a l'enrevés. La gran sort, una altra de la gran fortuna que vam tenir és que cap d'aquests mitjans sorpresos pel tema no ho vam agafar. I això te donava una autonomia completa, una autonomia absoluta. Jo amb un tema, jo no tenc cap problema que m'hi diguis, escolta,
i on a Mediterrània no ha dit res de lo teu, Radio Nacional no ha dit res, i Catalunya no, no, no, deixa'm, deixa'm, si el tema és bo, tu deixa'm l'espai. Perquè clar, si arriba el país o la vanguardia per passar dos mitjans tal, i amb sa seva pota de la fam, pan groc, s'ha acabat tot.
Què és el que va, si vols dir, nosaltres no vam fer i és un fallo, és que això era nacionalment molt més greu del que es va dir. És a dir, Naznar, com a govern, com a persona, va donar permís per fer tot això, permís explícit d'autorització.
facin el que vulguin. Jutges i fiscals donant conferències a favor en els papers d'en Assange, quan va fer el Wikileaks. M'ha dit l'ambaixador, no? M'ha dit el jutge de l'audiència que està encantat i que farà la nostra conferència en Chicago i que això no passarà res i s'arxivarà tot. O sigui, tota aquesta cupa que hi havia espanyola amb aquesta qüestió va quedar a zero. Va quedar a noves. Sí, una pregunta que volia fer. On és la posició? És a dir...
Quina esperança tenim que hi hagi una alternativa a partir de lideratges, d'idees, de pràctiques que sigui creïble i que pugui fer front a l'esmerasme?
que reconegui els errors commessos, que procuri no repetir aquests errors, i després una cosa, que estigui singularitzada amb una persona, sense fer culte al líder, però ja se celebra, sempre hem de commemorar la mort de Nantí, perquè va ser una persona molt especial a Balears, l'únic governador, el primer i l'únic d'esquerres de tota la història de Mallorca, no crec que els que sabeu d'història, no crec que hi hagi cap ni altra història, i
L'antic va ser així, quan en Canelles, en Aznar, li diu que se'n vagi, fumant un puro, el senyor Canelles sabrà complir com els seus principis, ell continua de diputat, manetjant, posa en Soler, lleva en Soler, posa en Mates, tal, i un debat de l'estat de l'autonomia, de Mates, surt en l'antic i en Canelles diu, se celebra la frase, aquests han trobat un líder.
Aquests, lo raro és que no digués aquests rotjos, però bé, va dir només aquests, aquests han trobat un líder. I això és més important del que parla. I ara mateix a Balears, que és el nostre redol i és un poc el que ens interessa, jo crec que tots no podríem dir, no, escolta, que l'esquerra té un fulano o té aquesta senyora tal, que és, vamos, això no hi és. I...
en la Francínia, tots els respectes, 8 anys, tal i qual, ja per no serà en col·lo i tal, però no sé si és el millor moment per dir, jo ara, quasi en 60 anys, i després d'haver fet, i ara estic a Madrid, però... Però estic molt a Mallorca i sempre tinc un peu aquí. És com una cosa de dir, el xista d'en Eugenio, no? Hi ha algú amb més, no?
Bé, hem d'anar tancant. Ha estat un plaer tenir aquesta conversa. Parlàvem en dies que sa ràdio, tu també, en Joan, m'han citat dient que no se morirà. Dia mundial de la ràdio. S'han de celebrar aquests dies mundials? És necessari que recordem sa ràdio un dia o els seus escoltar-la sempre, independentment? Jo penso que quan hi ha dies mundials de, és un mal símptoma. La cosa no funciona normalment.
Però bé, a vegades sí que pot ser com a símbol de... No té per què representar que està mort allò que volem singularitzar en un dia. Però, no ho sé, no farem medi mundial sense penicil·lina, per exemple. Tenim medi mundial sense cotxos, però no farem medi mundial sense penicil·lina.
Jo no sóc molt president dels dies mundials de, jo tampoc, però bé. Vaig desconfiar quan vaig veure que l'altre dia, fa poc, era el dia mundial de la publicitat. Si necessito un dia mundial. Jo no sé si el dia mundial de la ràdio coincideix amb aquestes coses que a vegades veus, no, Spotify, no sé, que també hi ha anuncis i tal, mira, han descobert la ràdio.
Hi ha coses que el podcast i tot això està bé perquè són formes distintes, els oients ho poden escoltar a l'hora que volen, però al final és curiós que ara se fan moltes coses que al final penses, això és ràdio.
El final, no? Jo de poc casta és un invent, que no és un invent. És que fa una ràdio i gravar-la... I sí que hi ha una cosa que canvia, que és quan hi ha l'emissió en directe de la ràdio. Jo som ràdio. Això m'agrada escoltar les coses quan surten en ventana. Jo no sé... Programes anteriors difícilment hi vaig. Jo no sé si en Matías aquí ha estat a distintes ràdios, jo ara penso també que ha col·laborat en Catalunya Ràdio, en la SER...
I allà jo no ho he vist mai. Vos veuen? O sigui, quan diuen des de Ràdio Mallorca, en Francino vos diu... Ràdio Mallorca, tot el de Madrid ja se fa així. I jo he de dir que som un esclau de YouTube fa un parell d'anys perquè es pot compatibilitzar amb altres coses i és fantàstic perquè...
Vous més, però a la vegada és ràdio, jo veig ràdio a YouTube, però m'agrada dir un cas que diré, en el cine, m'agrada veure una entrevista, com en el cine deixen ridícul en Feijó amb imatges i també amb el discurso. Estàs escoltant la ràdio i veient una representació dramàtica, això m'interessa molt. I té molt de sentit per això.
Per jo, la bomba informativa ara mateix seria el programa d'en Pismorgan, que es diu Pismorgan en Sensor, i el programa d'en Pismorgan són el que estem fent aquí, quatre senyors, cara a pantalla, primer plano, mirant l'espectador, i res més. O sigui, no hi ha això, aquesta cosa... Bé, ara farem un tall del que la Proença ha dit avui...
No, ara una imatge, no, no, no, van, van, van. I això, quan veus que això té centenars de milers i milions de reproduccions a YouTube, o sigui, a una imatge, no a una ràdio, dius, escolta, encara el més simple, el més elemental, el grup reunit al voltant d'una taula xerrant, encara funciona. És que la paraula i la imatge s'hi van juntes funciona molt bé.
És que a la televisió el problema és que hi ha imatges sense paraula. Sí, i que està tot com massa preparat. O sigui, pas imatge i ja diu, no, el que dirà de tu o de jo en un programa de televisió és, escolta, quina camilla, no? Aquesta camilla, això és el que queda, no queda res del que dius. I això compensa aquesta situació.
ja de fons, des de producció, ja mos posen que tinguem sort de Lluís Llach, perquè també és un personatge que ha triat en Matías, qualsevol cançó de Lluís Llach, he triat que tinguem sort. Perquè està a l'alçada, està a l'alçada de Botdina, està a l'alçada de Dona Coen, jo crec que ni els més partidaris d'en Llach se'n donen compte de la importància i de la gran... Com a cantant, no com a... Sempre com a cantant. I per cert,
repassin a YouTube l'interrogatori d'en Manuel Marchena, el Suprem, en en Juïs Jacques, que és l'interrogatori d'un fan. Jo he insultat a tots els catalans que han passat per aquí, excepte un. Jo, en en Juïs Jacques, me llevo es capell. El vas entrevistar? També ha estat. Ah, sí. Sí, sí, també ha estat. Qui no ha estat d'aquest projecte? Es dormil dona per molt, eh? Es dormil...
Molt bé, amics Matís, moltes gràcies. Maria, Biel, Joan, Tomeu. Bé, dos mil programes en aquesta casa. Molts anys a tots i enhorabona. Molt bé. Amics, demà tornem. Gràcies per escoltar-nos sempre i per ser-hi. Bona nit. Que el sol faci el dia molt més llarg.
I així robar, temps al temps, un rellotge aturat. Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar.
I així pren tot el fruit que t'ho pugui donar, el camí que a poc a poc escrius
Vens a mi, no demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses sols.