Què pensen els compositors actuals de la seva música i de la música que es fa avui?
Molt bon vespre, amics. Això és el Crepúscle en 100 estals. Siau tots benvinguts. Vos parla Pere Estalric, en nom de tot l'equip Crepúscula. Avui vos oferirem una entrevista que fa un parell de setmanes varen tenir ocasió d'enregistrar un compositor català, diu Benet Casas Blanques...
Ha vengut bastant a Mallorca, té amics aquí. L'encontre de compositors li ha dedicat monogràfics. Per tant, és un compositor actual. I amb ell, en aquesta entrevista que avui vos oferirem, van parlar del món de la música, de com és la seva música, com és la música que es fa avui en dia. Per tant, han venit a Casas Blanques una sucosa conversa sobre composició,
del segle XXI. I naturalment, després de sentir la conversa i les paraules de Benet Casas Blanques, sentirem la seva música. A la segona part del programa, música composta pel nostre convidat, Benet Casas Blanques. Per tant, amics, primera part, entrevista, i segona part, la música. Això és el Crepús Clancen Estels, un programa que, com sempre, ha produït na Maria Moreno i que tècnicament controla na Maria Oliver.
Conversa amb la Casa Blanca, que aquest dia és estar aquí a les converses de Formentó, a Madrid, Aranjuez, i que també demà, aquesta entrevista se fa 24 hores abans, que buja, soni música seva. Moltíssimes gràcies per acceptar aquesta conversa.
Parli'm de com vostè ha intervengut i ja en certa manera ha relacionat la literatura, és a dir, el teatre, ha nomnat Shakespeare, ha nomnat això està Covid també, com veu aquesta simbiosi entre autor teatral i compositor?
Home, quan parlem d'òpera, són els dos elements bàsics del gènere des de les primeres òperes de Monteverdi, en què, com s'ha dit molt bé, la música es posava al servei de la poesia, però per crear una entitat nova, una entitat que és més que la suma de les parts, que és això que després ha anat evolucionant i coneixem com a òpera, amb tots els estils, els canvis de llenguatge i al llarg dels segles.
Però la relació entre música i texta és fonamental des del principi dels temps, no? I no només es produeix en el cas de les òperes, també tenim tot el repertori de la cançó, del lit, a vegades es diu en alemany, tenim la música coral, de la qual a Mallorca en teniu molt bons exemples.
Soc molt amic d'en Joan Company, que havíem compartit moltes aventures, però vol dir que és una relació, diguem-ne, que és realment una constant, a la qual jo afegiria de tota manera també una relació també molt, molt inspiradora de la música amb les altres arts.
Per exemple, la pintura, ja no cal dir el cinema, fins i tot amb l'arquitectura. La música, diguem-ne, pot ser un element més d'unes concepcions artístiques que s'interrelacionen i que jo crec que això, fins i tot també pel propi públic, és molt, diguem-ne, suggerent, obre unes perspectives, jo crec, engrescadores.
Aquests dies a Mallorca hi ha els encontres de compositors que organitza ACA, que vostè ja ha participat. De fet, com li dic, aquest dia sonarà música seva en els encontres. Què pensa que la música contemporània hauria d'estar involucrada dins el cànon normal o fer concerts específics de música contemporània li és bo?
Jo primer que tot tinc que dir que em sap moltíssim greu, com ells ja saben també, perquè vaig intentar fins l'últim moment que aquest compromís que fa que estiguem parlant a Aranjuez era previ, però ballava un dia i jo creia que potser ho hauria pogut compaginar. Després realment veig que no va ser possible i per tant jo ho lamento molt, no?
Però, a veure, amb els encontres hi tinc una relació, com vostè mateix ha dit, des de quan penso que vaig anar-hi ja al segon o tercer perquè amb en Toni Caimari hi va venir a casa, vam estar-hi anant a casa, quan estava justament preparant el projecte, com ell diu, no? Va venir Sabadell. I jo per ell tinc un carinyo i un record imborrable perquè és un exemple de persona, diguem-ne,
que en un moment determinat diu, jo deixo, diguem-ne, el tema de negocis, el dobles i tot això, i ho poso tot en una fundació al servei de la música, en aquest cas, en aquest de la música del nostre temps, d'una manera desendressada i fent el que després es va convertir, i actualment, per sort, podem seguir contant-hi, en un dels festivals de música específicament del nostre temps,
de més llarga història a tot Espanya i fins i tot a Europa capdavanter. A la pregunta que vostè em deia, jo crec que la música, una música contemporània també, naturalment, però en general la música hauria d'estar molt més integrada amb el que és això que entenem com a cultura. Jo crec que això que entenem com a cultura, que va molt lligat a les humanitats, finalment en un món que cada vegada és més fosc, és l'única cosa que ens pot donar una mica de llum
I és la cosa, jo crec, que necessiten les persones, necessitem les persones per poder, diguem-ne, per poder realment viure més plenament la vida, no? I fer front a tantes desgràcies terribles que ens envolten. Per tant, jo crec que la música i la resta de les activitats, diguem-ne, culturals, però entès en un sentit profund, són necessàries per viure. És a dir, les necessitem.
Allò que a vegades es diu no és un tòpic, la cultura ens salva. I la música, de totes les branques de la cultura i de totes les branques, ja més concretament de les disciplines artístiques, té una especial marca molt a les persones, ens penetra d'una manera molt intensa, gairebé física, ens fa esborronar.
La música, no? I quan més més ja ve unit amb la paraula. O sigui, la música realment és un element central en aquesta experiència que en diem experiència estètica o experiència artística, no? Però ja dic, per mi no hi ha... Jo soc músic, però jo soc un gran amant dels llibres i tinc molts amics poetes i pintors. Jo mateix havia pintat de jove i llavors afortunadament ho vaig deixar per...
però perquè penso que no són compartiments estancs. Jo penso que finalment els artistes, diguem-ne, tots busquem. I uns busquen amb el llenguatge de la pintura, els altres busquen amb el llenguatge de la llengua, no? I fan poesia o fan novel·les o fan teatre, altres busquen. En el meu cas, diguem-ne, jo treballo amb el llenguatge específic de la música.
Però penso que en realitat el que busquem és el mateix, que és quelcom que no podem definir. Però penso que es pot produir el que deia Haydn, en aquest compositor meravellós de l'època de Mozart, una mica més gran, però que és tan o més gran que Mozart i Beethoven, a menys de ser mestres de Beethoven.
Haylin deia que la gent en la nostra vida normal, tothom, patim desgràcies, tenim problemes amb la feina, amb la salut. Si tenim la gent que va a un concert nostre i mentre l'estona que dura el concert, allò els fa feliç,
Doncs jo ja em sentiré ben pagat. Deia Hayrin que era un personatge que seria molt proper als ideals de la il·lustració, no? Que tant ens falta, no? Jo era de llum, més llum. Doncs bé, en aquest cas nosaltres podem dir, fortunadament, la música de Hayrin va fer molt feliç tota la gent que va poder escoltar-lo llavors i el segueix fent 200 o 300 anys més tard, que això realment és increïble. Doncs jo penso que això està molt bé.
I Falla, Manuel de Falla, que també tenia, diguem-ne, que és un compositor molt proper també als catalans, no? T'ha dit que vas a Mallorca. Exactament, Mallorca, no? I bueno, Mallorca és on, de certa manera, és el centre del món, ja ho sabem això. No és Perpinyà, és Mallorca. Doncs Manuel de Falla i Mateu té un petit escrit que jo a vegades l'he fet servir fent classes de molts joves compositors.
que diu una cosa molt semblant. Diu, a vegades els compositors som molt egoistes, perquè pensem només del nostre treball, del nostre ofici, la tecnic, el contrapunt, la harmonia, tot això. Però hem de ser una mica més generosos i pensar que el que fem és com una ofrena que fem al poble.
Molt maco, això. I torna a agafar el primer que deia vostè. Vostè, veig que fa seva aquella frase tòpica de la música amansa les feres. Vull dir, faria bé a la humanitat la música. Bueno, perquè la música, a veure, la música, diguem-ne, la música com la literatura, com, diguem-ne...
abasta un conjunt molt gran d'experiències humanes. Jo crec que el bonic de la música és clarament que justament pot agafar significacions i funcions molt diverses. Per què? Perquè representa realment tots els costats de la nostra condició.
Ara bé, sí que és veritat que la música té com un element màgic, un cert element màgic, perquè la música, avui s'ha dit, però la música de fet ens afecta a vegades la pell d'una manera que ens esborronem. La gent, diguem-ne, gent senzilla, van a concerts i diuen que aquesta música se'ns emporta, se'ns emporta.
és el significat etimològic d'emoció. Ens movem. Quan escoltem música o llim un poema, ens en anem a una altra dimensió. Però això se sent molt amb el públic de música, amb els aficionats senzills que van a un concert. Aquesta música ens transporta.
Bé, aquest element de transport jo crec que reflecteix això que dèiem, que ens situa per un moment en una altra estari d'experiència, que és diferent el de l'experiència ordinària. Entrem en un món, jo sempre ho dic, que el món tal com és no ens agrada.
Per això busquem, per això busquem. I la música és un dels canals i la resta de les arts que ho permet, diguem-ne, de trobar, pensar que és possible una altra realitat. Per això jo crec que en realitat, diguem-ne, les grans obres d'art, les grans obres en general, les grans obres d'art, jo crec que en el fons totes elles tenen un punt d'utopia. Però una utopia, que a diferència d'altres, es realitza amb les grans obres mestres.
Són obres que ens amplien extraordinàriament la riquesa de les nostres petites vides. I doncs jo, pelmenys, jo estic molt agraït a poder parlar amb vostè de música i de Haydn, i podríem parlar de Bach i podríem parlar de Ligeti.
perquè el Caimari ahir va pensar que el que sí que calia especialment reforçar era la música contemporània, la música actual, que encara ara segueix més lluny del coneixement de l'aficionat mitjà. Però quina és la manera? A vegades la gent a mi moriu, no?
Aquesta música és que, bueno, molt bé, era jove, ja no m'ho anem a dir, era jove, però bé, però clar, és que nosaltres, clar, no hi entenem. I jo sempre els dic, és que la música no s'ha d'entendre. La música no s'ha d'entendre, no hi ha un manual per entendre-ho. Vostè faci una cosa que els compositors contemporanis finlandesos van fer fins i tot un lema, d'obrir la oïra, obrir la oïra. Tinguin curiositat.
obrin la oira per descobrir sensacions estètiques diferents. Si vostès entenen, hi ha unes determinades, vull dir quan escolten Beethoven, quan escolten Bartó, quan escolten... Bé, doncs sumem-hi, diguem-ne, més experiències, perquè disfrutaran més, s'ho passaran més bé. Perquè això pugui passar, l'aficionat ha de ser un aficionat actiu,
com ho és normalment el lector que té el costum de llegir, busquen llibres i amb la música igual, però sobretot el que té a veure és una paradó que posi a l'abast d'aquestes persones també la música del seu temps. Això vol dir programacions, polítiques culturals, la música a l'escola...
Hi ha belles oportunitats. Jo també m'agrada repetir sempre que la persona que coneix sí que pot triar en llibertat. La persona que no coneix o que coneix menys no pot ser lliure de preferir allò que no coneix.
Per tant, és un problema, diguem-ne, que jo li donaria una dimensió política, si podem parlar amb majúscules, sobretot en una època de populisme que jo crec que també es reflecteix clarament en el terreny artístic. I, per tant, vol dir que primer coneguem, fem que la gent conegui,
Creiem en la cultura de veritat, sí o no? La cultura no és espectacle. Té un element d'espectacle. És molt més que un espectacle. Per tant, cuidar-ho. Hi ha molts nivells de cultura i d'experiència cultural.
Bé, jo els vull tots, hi ha diferents nivells, però entre el que podria semblar una cosa que la gent de seguida gaureix i no sé què, i s'omplen estaris i escolten aquell cantant o no sé què, i aquella experiència estètica ja més d'uns escollits o a vegades es diuen elitisme. No, no es tracta d'elitisme. Entre, diguem-ne, un art més minoritari i un art més massiu, o unes manifestacions culturals més massives i unes que són més minoritàries,
No oblidem que hi ha una escala, que és l'educació. Tant que parlem d'aquesta paraula, però ens l'hem de creure. I això també succeeix en el terreny artístic i en el terreny musical. Si creiem l'educació, vol dir que hem de creure que cada vegada més gent podran gaurir de les coses més senzilles, més planeres, més lúriques, perfectament, jo també, no? Però també podran gaurir dels últims quartets de Beethoven, o de les obres, ja no sé...
Jo crec que això ja no és utòpic. Això ja depèn que hi hagi les persones adequades i es prenguin les mesures adequades en un moment que toca, o no, o menys, o més. I això ja encara es col·libar, depenent d'aquestes condicions que ja són més socials, ja són més de gestió. Aquesta és la meva... Però jo animo molt les persones, tant els que poden fer-ho possible. En Antoni Caimarin és un exemple meravellós.
com les entitats, diguem-ne, ja, oficials, etcètera, però també el propi malhome,
que tingui aquest cuc, que faci com el públic de teatre. El públic de teatre, de manera espontània, volen sentir, veure noves obres, veure nous muntatges, veure el públic del musical, moltes vegades busquen veure el mateix que ja saben, que sembla fantàstic, però és que es perden una immensitat d'excel·lent música, que jo m'agradaria, diguem-ne, que poguessin tenir l'opció de conèixer i gaurir,
Però si ara a Mallorca s'amuntés una exposició a Picasso, hi hauria coes per anar-hi. S'amuntaria el Pierrot Luner i pintura no hi hauria gent. Per què és tan difícil la música respecte a la pintura?
Conèixer per Gaurí. Aquest era el meu lema. Però, esclar, llavors, cara llenguatge té la seva especificitat. Vostè parla, diguem-ne, del Picasso. Pregunta que trampa, clar. El Picasso, diguem-ne, que jo... És de la mateixa poca aquí al Xombert, no? Jo et miro profundament Picasso, etcètera, no? Evidentment. Però la pintura, diguem-ne, abans de comentar, la pintura, vulguis o vulguis,
La pots veure visualment estar en un quadre o... La tens, la tens allà a l'obra. L'obra la tens, veus la fisicitat de l'obra. Llavors, tens la vista que de seguida veus i pots veure si hi ha objectes naturalistes o no, geomètrics, tota la mena, tot, o textures, és allà. A veure, amb la música vostè no pot anar enlloc a veure on és la cinquena Sinfonia Beethoven. No, és que no existeix.
Si vols dir no existeix, no. La cinquena sinfonia de Beethoven només existeix d'aquell dia que es toca i encara així no existeix, perquè ens hem de fixar en una cosa molt curiosa. La cinquena sinfonia de Beethoven, com la música en general, són impulsos que es produeixen i moren. Donen les notes, moren. Què és el que permet tenir una visió de la cinquena sinfonia com una obra, com un tot, amb sentit,
si hi ha un exercici actiu de la memòria per part de l'oient, és a dir, una atenció totalment interioritzada que permet anar sentint cada moment, anar incorporant-los i amb la memòria finalment acabes tenint aquella imatge de l'obra. I quan això acaba, s'ha acabat i queda tot de zero. Ens quedaria en el pòsit de l'experiència que hem viscut i del record. Clar, demana la memòria.
I que vol dir temps. Nosaltres escoltem una sinfonia de Bruchner o escoltem el Pierrot Lohner i hem d'estar 45 minuts, si és el Pierrot, atents amb el nivell de familiaritat, que serà per definició menor que el de la Beethoven, perquè Beethoven fa 200 anys que estem escoltant,
en el cas, diguem-ne, de Pierroner, només em fa, que ja són molts, ara ja heu fet 100 anys, hi ha una diferència encara de 150 anys, i a més a més es toca molt, Pierroner és un hit de la música d'avui. Però tot i així, tant aquesta obra com l'altra demanen aquesta peculiaritat que és el propi llenguatge. Hem d'activament parar atenció.
I sabem que, malauradament, un dels lacres del nostre temps és que és un temps inveït pel soroll, per la pressa, per la precipitació, pel sàping, pel canvi de canal... He de dir que hi ha molts factors que actuen perquè la capacitat de prestar atenció en allò que fem, sigui el que sigui,
sigui cada vegada més petit i més estret i més escanyolit. Passa amb les notícies. Ara molta gent s'informa, diguem-ne, amb el mòbil, que és una cosa incòmode, fa mal bé la vista, no en quadres bé, però jo penso que això no és un abans tècnic, que té unes virtuts perfectes, però no té res a veure amb agafar un diari, seure i passar fluís, i llegir articles de reflexió, i llegir no sé...
A veure, jo crec que per sort conviuen aquests sistemes, no sóc apocalíptic, però em sembla que clarament n'hi ha un que anomina cada vegada més gent i el més joves. Per què? Perquè miren i ni tan sols el que surt amb el mòbil acaben de llegir, perquè és un titular i això ja té a veure amb el vostre ofici, no? I amb el titular ha de mirar que hi hagi el fonamental? No, no.
La persona té que raonar, té que recabar la informació, té que contrastar-la, té que pair-la. Això explica en bona mesura l'ascens i refrenar pel populisme de tot tipus de mena, no? També jo crec que això té un reflexe directe amb el que parlàvem de la realitat, diguem-ne, cultural, no de les polítiques culturals. Clar, anem a buscar, diguem-ne, sempre anem a buscar, diguem-ne, res, una idea senzilla,
de temes que molt sovint són complexos, molt sovint tenen moltes cares. Això jo crec que demana temps, demana silenci, demana que la persona es trobin bé i mateix. O sigui, pensi que el fet que la gent lleieixi un llibre en el seu estudi és un invent dels humanistes, que van adedar dels bonjos.
O sigui, a cuidar-ho, és un guany per la cuina. Hi ha moltes pintures de grans autors que es veuen el Vermeer, no, llegint una noia, llegint una carta amb quietud a la seva habitació. Això és un gran trasort, diguem-ne, de la nostra cultura occidental.
Bé, ara doncs això és un tema, diguem-ne, que jo crec que està en un estat, diguem-ne, crític, no? Perquè ara, diguem-ne, vull dir, no sóc apocalíptic, però sí que crec que hi ha unes senyals que ens haurien d'alertar seriosament perquè el resultat jo crec que el veiem, només cal posar al Telenotícies. No sóc apocalíptic perquè penso, com deia Montaigne, que la vice on no hi ha, vull dir que...
Però jo m'agradaria ser una mica proactiu en defensar, diguem-ne, que els grans valors són els que ens poden donar més satisfacció com a éssers humans i són una mena de protecció que ens pugui fer una mica de protecció immunològica contra aquests discursos, diguem-ne, que moltes vegades són discursos de la barbària. No vull esmentar casos de tots els veiem.
Només hi ha un freno, que és que la persona sigui lliure per actuar a partir del coneixement i a partir dels valors de la nostra tradició cultural occidental, que jo crec que són molt grans i jo crec que estan més en actualitat avui que mai ho havien estat.
Ja per acabar. Quina serà la tesi que defensarà demà la seva ponència? Jo posaré l'èmfasi en una sèrie de qüestions que segurament que variaré una mica perquè si t'han dit no cal...
Però jo poso una mica amb l'èmfasi de com jo crec, diguem-ne, que parlaré d'aquest llibre, també el llibre de Schenberg, no?, en aquest llibre de Schenberg que es parla de molts temes, jo destacaré dos assajos. Un té a veure, diguem-ne, amb el que és nou,
i el que és original. Té una distinció que em sembla que és molt important perquè també ha generat molts mals entesos en la pròpia experiència, en aquest cas, de la música contemporània. L'altre article que jo destacaré és un que es diu l'afinitat amb el text. L'afinitat amb el text parla justament de la dificultat que hi ha d'establir exactament el que avui dèiem, de quina és la paraula i la música.
Jo tinc una opinió al voltant d'aquest tema, però sobretot jo em referiré a un Salles de Schemberg que posa el dit a l'enafra d'aquest tema. I després voler, com aquestes dues qüestions que són importants, confondre el nou amb el bo,
i el bo amb l'original i aquest tipus de... Com això es reflecteix de ple en el món de l'òpeda, diguem-ne, en el circuit operístic, que jo crec que hi ha disfuncions molt clares, que estàvem parlant, però que m'agradaria fer-ho amb concisió, però diguem-ne...
justificant una mica els documents, no? Però, vaja, ha de ser una cosa molt curteta perquè tenim 15 minuts i sí que em sembla que potser... Explica una mica de diàleg, també. Clar, llavors, en tot cas, que sí que la idea meva, perquè si m'ho van dir també, és que ja que ja es disposen el material, faríem una projecció de 3 o 4 minuts d'un punt de l'opera nostra.
Benat, un plaer tenir-lo aquí. Un pou de saviesa, la música. Cert, cert, estàs un plaer. Bueno, moltes gràcies, per mi sí que ha fet un plaer. Gràcies. Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modular.
Mallorca és una illa viva i les carreteres la xarxa que ens uneix. El Consell de Mallorca inverteix més de 30 milions d'euros per arribar a totes les comarques i millorar i fer més segures les vies de la part forana perquè cada trajecte sigui més segur. Ballant pels més de 1.500 quilòmetres de la xarxa viària. Invertim en seguretat, accessibilitat i mobilitat. Cada millora compta. Consell de Mallorca. El futur és ara.
9 a plec de relats d'en Amant Nolem. 4 relats de ciència-ficció mallorquina. El futur és ara. Disponible a les botigues habituals. Més informació a amantnolem.cat I was trying to find myself better.
Aigua dolça per a gent salada a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
La palmesana. La palmesana. Compri la palmesana. Si ha de fer un regalet, un detallet, compri la palmesana. No confondre la palmesana, que això es formatges va també, però no són joies. Gràcies!
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Hores de son amagats pels racons, les hores avancen comptant els segons. Sona el brugit que desperta un motor, guardo la memòria dins un got de rom. I s'acabes bé!
Bona nit.