Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Víctor Uris és el comandant-maquinista, fregaplatos, cocinero... Lo és tot en el tren.
Seguia siendo el cocinero, el fregaplatos, la amo del tren. ¡Bien! ¡Bien! ¡Nos vamos todos con el tren! ¡Arriba!
Hola, bones tardes a tots. Benvinguts al nostre segon programa. Benvinguts a Entre notes i mones. L'altre dia se mos va fer curt. Varen començar fent un homenatge a Víctor Uris i Hugo Socrate, que mos va deixar fa molt poquet, i amb Víctor Uris l'any passat, dos grans de l'escena musical mallorquina.
Varen començar aquests dos personatges a donar les seves primeres passes a un dels bars més mítids de Palma, Sa Finestra, que el primer programa va ser un homenatge a ells i al bar i avui ens acompanyarà, tenint la sort, que ens acompanya Enriqui López.
Hola, què tal? Com anem? Aquí estem. Estem vius que hi ha molta. Parlem d'aquella època. I tant. I entre nosaltres, avui vespre tenim la sort que ha vengut amb Batman a fer-nos companyia. Perdona, mai bé soy Batman, perquè te llevo tota la vida treballant de camarero. I no, vos assegur que no hi ha cap tipus d'afecte de vou. Això és en Toni, que ens ho acompanyava aquest altre dia. Mala setmana, compañero, mala setmana.
Un bar i guai, ha vingut un bar i guai. En bar, en bar, en Toni Guai t'acaba d'arribar. Bar, bar, bar. Diu bar, bar, bar i guai, no? Bar i guai. És un bar molt guai, bar i guai. No, però segur que ara hi ha serps, perquè greus, hi ha serps que venen cap aquí. I ho canats també. Te'n recordes de Simpson? Love snakes. Pues sí.
ostres tu, és que és de veritat a tots els que mos escolteu mos assegurem que no hi ha cap efecte de distorsió de l'ou en Toni ve de fer-se una cura de no sé quin tipus una cura d'educados s'ha fet una cura d'educados s'ha fumat quatre cartons educados abans d'arribar aquí aquí no sols música mos trasportarà en el 90 crec que els tabaquis i les conseqüències també mos acompanyen avui
Com ho anava dient, és el segon programa d'Entre Notes Simones. Data estel·lar, 11 de l'11. Vostre segurament l'escoltareu dijous de 8 a 9 i després podeu tornar a escoltar els diumenges de 3 a 4 i els dillunsos també de 3 a 4. També aprofitant per recordar a tots aquells que ens escoltin que vulguin fer-se una promoció, un anunci, una cosa graciós
La ràdio, que es posin en contacte a través de les nostres reds a una Mallorca. I aquí estem, esperant promotors, que estic cansat de repetir-vos. Jo som en Santi Monjo, i això és un bar, és un bar, és la ràdio. Com us vaig comentar en el primer programa, nosaltres venim de Camp Mona.
que salvant les diferències crec que també volia fer un poc de referència perdó per la repetició de la finestra volia ser un poc un homenatge també en els 90 sentiu-vos com a la vostra casa ja en aquestes horetes suposo que estareu de camí a la vostra o no
Dime, Batman. Entonces me desnudo, yo en casa voy a morar, lo siento, lo que hay. Pero el problema es que si tu te sientes cómodo vas a causar la incomodidad a unes cuatro personas a la vez y una perra o la chata que nos acompaña. Madrita sea, que bretito soy. Vull acabar amb els agraïments. També vull donar gràcies a una mediterrània per donar-nos un espai per aquest despropòsit.
Per desgraci, pinta que no serem un, no serem el primer ni el darrer bar, sesones.
Com vosaltres haureu pogut veure a la premsa i als mitjans cada setmana, un i altre local dedicat a l'hostaleria de Palma tanca les seves portes. Són molts i diversos els motius que des d'aproximadament 2021 van començar a provocar el tancament de bars, restaurants, fons, tendes, petits i mitjans negocis de Palma que no turen d'abandonar-nos. Qualcuns mítids, qualcuns no tant...
Per diversos i perversos també motius, com per exemple no poden soportar les càrregues fiscals, l'inflació, l'encariment de les matèries primes, de la llum, etc. Des d'aquí, entre notes i mones, vol denunciar aquesta situació insostenible.
La reducció del número d'espais socials on tots trobem una vàlvula d'escapament, un quicat espiritual, un moment de desofoc, els bars són necessaris. Són una part indispensable de la societat, un lloc en trobar sòsec, amics, experiències. Els bars són part intrínseca de la nostra vida.
I si a mi, per exemple, em demanassin qualsevol de vosaltres d'eliminar una part de la meva vida, jo crec que la resposta seria un no retund i contundent. Tot si cadascun dels moments que hem viscut són els que ens converteixen a dia d'avui en el que som, els bons i els dolents, així que no podem pretendre que la societat renunciï a una part imprescindible de si mateixa.
Des d'Entrenotes i Mones, vos convidàvem a tots i a totes a lluitar contra la mort de l'ànima d'una societat. Sortiu als bars. I en la mesura que us sigui possible, atureu-vos a fer, no sé, un cafè, una cola, una birra, perquè sí. Disfruteu d'un entrepà, d'un sàndwich, d'unes patates braves, a un puesto diferent cada setmana, si podeu.
i ampliau els vostres horitzons culinaris i els vostres paladars. Salvem els bars. I dit això, Reis... Amen. Amen. Benvinguts, germans.
Ara, després d'aquest discurs, un poc de missa, m'agradaria que escoltàssiu un poema de Tomeu Ripoll, que l'altre dia se'm va quedar pendents perquè el programa se'm va fer curt. És un... per jo, personalment, i perquè el conec i l'he escoltat i he tingut la sort de disfrutar-lo, i crec que a partir d'ara tots vosaltres també ho pensareu, és un dels grans ratxodes de Mallorca
que ens regala una lectura d'un poema que enguany ja fa 150 anys. L'opí de Formentó, de Costa i Jovera. Mon cor estima en un arbre, més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger. Conserva de ses fulles l'eterna primavera
com ten ella ses ombres a basar, més deu un lli d'aroma sa testa consagrada i li donar per terra l'escarpa seralada per font l'immensa mar.
Quan lluny damunt les ones reneix la llum divina, no canta per les branques d'ocell que en cativam. L'ocrit suplim escolta de l'àguila marina o del voltor que puja sent l'ala gigantina, remoure-se'n follam.
La vida no s'ostenta. Redincle per les rocades se'n poderosa real. Té pluges, i rosades, i vents, i llum ardenta. I com un vell profeta
Albre suprim, del geni no és ell la viva imatge, domina les muntanyes i aguaita l'infinit, per ell la terra és dura, més besa s'enremaca l'ocel que l'enamora, i té llampi la nit.
Oh, sí, que quant a llaure demulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi l'openyal. Llavors ell riu i canta més fort que les onades i trinfador es polsa damunt les nubolades la cavallera real. Albre, mon cor tan veja sobre la terra impura com una prenda santa dure jo el teu record.
Lluitar constant i densa, reinar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura. Oh vida, oh noble sort! Amunt, t'ànima forta, t'espassa la boirada i arregla dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràus caure tes plantes, la mà del món irada i tes cançons valentes mirant per l'avantada com l'au dels tempos.
Mare meva temporals, en mi corazón, què us ha prescut? Preciós, preciós. Sí? Me'ls ha agradat? Costa llovera. Ara, a continuació, bé desinformats, tinc dues propostes, una curta i una llarga. Quina vos estimàveu més sentir primer? Serà el que vulguis, tu.
Començarem amb la curta i diran desinformats i no té res que veure la notícia que sigui curta. Com tots haureu pogut llegir a la premsa, darrerament hi ha un projecte.
que a mi m'ha donat molta esperança, perquè no m'hagués pensat mai que tots els problemes de Palma estarien solucionats. Per l'avist, encara no ho sabem, però l'Ajuntament de la nostra ciutat és una llàstima tenir el que...
anunciar d'aquesta manera, jo esperaria Marc Bombo i Platillo, ha arreglat tots els problemes. Tenim personal en els hospitals, les 40 persones que anuncien que han de fer una palma és que no puc no riure. Ho heu sentit, vosaltres? Que ara mai ja posarà, l'Ajuntament farà que mai ja posi 40 persones més que arreglaran tota la merda que hi ha per totes bandes.
No. 40, aquest número. Sí, 40 persones. Ho anunciem per la ràdio, que no és aquesta. La nostra, Ona Mediterrània, escoltàvem-ho sempre. 40 persones. D'on ha de tenir, vamos, una titulació impressionant. Segurament no són espanyols, però aquestes 40 persones, mallorquins, ja t'he dit que no, vendran a arreglar-ho tot. I de com ho anava comentant, o la Batman,
Sigues aquí, d'acord. L'Ajuntament de Palma, per l'ha vist, ha solucionat els problemes de netatge, de falta de personal sanitari, infraestructures... Ah, bé, sí, crec que quasi ningú ha sentit mai la vivenda. I com que ho té tot solucionat, ha decidit canviar el carril bici per entretenir-se, perquè tenien alguna cosa que fer, estrenar allà... I tu, i què fem això?
Doncs no ho sé, menys. Qualque cosa per fer. Què mos falta per arreglar de Palma? Diu, mira, el carril bici de Blanquerna, que està un poc posat a l'esquerra, l'hem de canviar. I aquesta és la notícia. Ja veurem el carril bici d'una segona peatonal i el posarem a 31 de desembre...
perquè els conductors de cotxes, motos puguin entablar amistat directa amb els conductors de bicicletes i patinetes. O sigui, ríete tu de... ¿Cómo se dice esto de las citas? El programa de 4.
En fi, ocorrències èpiques a part, tornarem a xerrar d'alguna cosa interessant. Com recordareu, a l'anterior programa us vaig comentar que som molt fan de les coses astronòmiques. A 3D Atlas, possiblement, sigui un dels fenòmens més comentats a tots els mitjans darrerament i tenim més informació. És un poc extensa, es gerga, voleu dir alguna cosa abans que comenci?
No...
Se cussa tampoc. Procedamos, pues mira, com vos vaig comentar en l'anterior programa, 3D Atlas, tenia una sèrie de característiques. Vull dir, va arribar en el nostre sistema solar amb una trajectòria un poc sospitosa, tenia una cua amb unes longituds no similars en els cometes anteriorment estudiats per nosaltres, va canviar de color, va produir una anticoa,
El darrer va ser emissions de ràdio, ara ja han sortit tots els científics al pas o diguem que això es produeix una reacció de reaccions químiques, etc. Però bé, us vull comentar el darrer que tenim en tot això.
Després de mesos d'estar fora del nostre abast visual, degut a la seva alineació amb el sol, l'objecte interestel·lar A3D Atlas ha represcut i reactiva l'interès de la comunitat científica. La seva reaparició ha marcat l'inici d'una campanya científica inèdita per estudiar l'origen de l'objecte interestel·lar. L'interès científic en A3D Atlas prové de les seves propietats sensuals.
el seu origen interestel·lar produeix que tingui una composició química diferent. Recordarem que a Tres Lealas és el tercer objecte interestel·lar identificat després de, menys si ho diré bé, Huamua, Huamua, ja té la garganta, no sé qui ho té pitjor, eh?
Oamoa en el 2007 i 2 i Borosifos el 2009 que jo, Borosifos, jo que l'he conegut com a mínim Palma Nova. Vamos a correr a la novia tuya. No, no era el pape ese del que te echaron, el Borosifos. No, a mi me echan de todos los pares, tio, no sé que pasa últimamente, pero estoy indignado. Mira que soy una persona, me está echando de todos los pares. No entiendo. ¿Te has planteado el porqué? La verdad es que no.
Es que a mí yo una vez fui a un psicólogo, me lo gané un cupón y me dijo, pero a ver, si todo el mundo está en tu contra, tú te has planteado a ver si eres tú el que está equivocado,
i per això seguirem. Recordant que 3 Reales era el tercer objecte, Interestelar, després de Muamua i que no té res a veure en Saptó, i el Vorosifov. Aquest darrers dies, Avril Loef de la Universitat de Harvard ha analitzat les noves imatges del cometa després de sortir del Sol. Sugereix que podríem estar vivint un moment sense precedents,
donat el dramàtic aconteixement que acompanya l'Atres d'Atlas, que és una fragmentació massiva en el seu apropament al Sol. Segons les observacions obtingudes al 9 de novembre de 2025 es mostren diverses expulsions de matèria que s'estenen un milió de quilòmetres cap al Sol i uns 3 milions en la direcció aposta.
El que ens demostra que part del nucli d'altres dades s'ha fragmentat, expulsant matèria i vapors a grans velocitats. Els primers càlculs, alguna cosa que tu ja mai fes, Toni, càlculs. Què és això? Hola, Batman. Correge bé. No, jo soy Batman. Batman es un principiant a mi lado. Soy Batman.
Ah, era jo que no t'havia entès des del principi. Como siempre, Santi, te dirás como siempre último, el tío. Sí, així estem. Bueno, pues es de rescascos suggereixen que el cometa podria haver perdut fins a un 16% de la seva massa durant aquest procés. I aquí és on torna a passar alguna cosa interessant. Nino, Nino, Nino, Nino, on vas?
Déu Toni. Ari Loef diu, Houston, tenim un problema. Literalment. O sigui, això ho estret de les notícies series. Houston, tenim un problema amb la hipòtesis del cometa natural.
Des de les seves primeres observacions fins al dia d'avui, la diferència de massa sols podria explicar-se si A el cometa fos molt més gran del que es van estimar en els primers càlculs o B si en realitat no es comporta com un cometa natural
deu voler dir que la seva constitució és completament diferent de la que hem observat fins ara. La diferència extrema entre la pèrdua de massa abans i després del periélio, que ve a ser la trajectòria que ha duït aquest objecte,
dins el nostre sistema solar i la seva etapa d'apropar-se al Sol, no té precedents en cometes coneguts anteriorment. Comenta l'expert Auri Loef que de confirmar-se el càlcul s'implicaria que o bé el material del nucli d'A3D ales reacciona a la temperatura solar d'una manera ultrasensible comparat
en qualsevol altre objecte observat amb anterioritat, o bé que ens trobem en un cos, amb un cos interestel·lar, amb una estructura radicalment diferent, segons deia, amb anterioritat i desconeguda fins al moment. En resum, a través de les atles, s'exigeix un comportament diferent dels cossos observats i ens dona l'oportunitat d'existir a un experiment natural sobre la resistència dels materials interestel·lars i, a més, els seus comportaments
I a més dels seus comportaments i una acceleració no explicada sols per la tracció gravitatòria i una gran pèrdua de massa en pots dies, ens obliga a revisar els models actuals de conducta i reacció d'aquests tipus de visitants. I fins aquí la notícia sèria.
Ara m'agradaria donar pas a en Toni Porteix, que és un col·laborador que també té un podcast i ens parlarà un poc sobre les condicions dels malalts de Covid persistent i un poc sobre l'art de Palma. O sigui que endavant.
Salutacions, estimats radioigents. En primer lloc, vull donar l'enhorabona a en Santi per aquest programa on ha entrat un bar a dins la ràdio. Entre notes...
Salutacions, estimar ratlloients, de qui vos està parlant, Toni Portés Monjo. Avui vos parlaré d'un tema que està centralitzat en aquest programa d'art i d'inclusió.
Es tracta dels músics i cantants durant la pandèmia. Vos diré que tots els músics, pesadíssims, ja crec que amb un 90% han començat cantant un bar. I molts d'ells, després d'anys, segueixen tocant i cantant un bar, els anomenats.
Per a nosaltres que fa teatre que jo m'ha volgut parlar avui, com us he dit abans, jo m'ha volgut parlar de la pandèmia. Som els presidents de Copaiba, associació sense ànim de lucre de persones afectades per la Covid persistent de les Illes Balears. I som una persona malalta de Covid persistent.
Han passat cinc anys de la pandèmia, però tots encara ho recordam i recordant el que fèiem cada dia a les 8 de vespre. A les 8 de vespre sortíem a aplaudir. En aquí, en els serveis sanitaris, en els serveis d'emergències i a totes la gent que se deixava a la pell per poder treure endavant les persones malaltes.
I què fèiem, a part que plaudien els balcons en els serveis sanitaris? Idò, també escoltàvem els artistes, que n'hi havia un o dos a cada carrer, i mos alegraven el vespre, donant el suport en aquests moments tan difícils. I nosaltres també ens aplaudíem. Des d'aquí,
si se m'ha permet, vull fer un homenatge a tots aquests artistes. També vull dir l'importància de la ràdio d'aquells grans que ens acompanyava ses 24 hores de sa pandèmia. Per ara, sobretot sa música. Molt de naltros tingueren s'aportunitat d'escoltar artistes que abans no havien fet.
L'art va ser el més important de la pandèmia. He portat de fons la música de Dua Dinàmica Resistiré, com a himne de la pandèmia, perquè se l'ha escoltat moltíssima. Però he pogut portar qualsevol altra cosa, com per exemple en Joan Petit quan balla. En Joan Petit quan balla se va fer viral gràcies a les policies del Geire.
Si bé, tots sabem que en Joan Patí quan balla és una cançó sàdica. No té res que veure, encara que s'hagi tornat una cançó per anir petits, no té res que veure amb això.
Alguns de naltros aprofitaven aquesta hora per treure passejars clar i poder escoltar i aplaudir en els músics de balcó i de terrassa. Perquè tots els terrats i les terrasses, tot estava plenent i hi havia molt de músics que allà se deleitaven i m'entenaven un rato a l'anàvia. En general, va ser tot l'art el que se va veure afectar per la pandèmia.
Obres que quedaren esposades i tancades en lladaries d'art. Avui, pareix que això està molt al fora. Però només s'han passat cinc anys, i cinc anys no són res. Internet el va convertir en una finestra per poder disfrutar de l'art. Un 70% dels museus augmentaren les activitats a les xerxes socials, però...
Mai serà el mateix que podrà viure sart en primera persona i en directe. Tu, estimat radioient, pots veure un partit de futbol per la televisió, però no és el mateix que està al camp.
Avui les coses, a pesar que el Covid no ha desaparegut ni molt manco, han canviat. Si bé els amenaços de Covid persistent que han sobreviscut i no morirem a les onades de la pandèmia, com el meu cas que jo em vaig contagiar, en aquell moment cada cinc que entravem a l'UCI em moria volant.
Els que molts salvàrem, entre cometes, en base al meu cas, tenim una mort lenta en complicacions de salut afegit, incapacitats i discapacitats. Què hem après de la pandèmia? Us hem après a mantenir morts positius en els moments més crítics.
Moltes gràcies, Santi, per aquest programa entre notes i mones i a tots els teus companys de sa ràdio i també a tots els radiogents. Enhorabona! I jo ja no m'ho vull estendre més. Una presada molt forta de qui vos ha estat paulant aquests minuts, el Toni Martells Moncho.
Un saludo a tu Toni, moltes gràcies. Impressionant. M'ha pareu molt interessant i continuarem col·laborant. No és fàcil proseguir una vida després de la pandèmia que ho va interrompre tot. I ara mateix m'ho trobà provant truita de... què què era, sotre, tot això?
Servilletes? No, no n'hi ha, te fots. Moscoiu provant un tros de truita, que el nostre convidat, Enriqui, m'ha dit que era... Boníssima. Campeón de truita d'on? D'aquí de la Caratrava. Ah, de la Caratrava. Campeón de les festes, les festes d'anar a fer una truita cada un i vaig guanyar la meva, però bueno, aquesta està boníssima, espectacular. Es pot sempre provant la teva, eh? Un campeón és un campeón. Sí, bueno...
Tú eres campeón, pero de la película especial. Y Batman sigue aquí, con todos ustedes. Te corrijo de nuevo. Soy Batman. La chitanat.
és que marronça no sé què deia ah sí que jo va guanyar un premi també un pic en sa vida de cuina molt bona la truita i bueno realment el truco sempre tu saps com a cuiner és posar-li molt d'ous ja ha que posar sempre un parell d'ous a la cuina francesa el truco quina és la mantequilla no està molt bo posa-li més mantequilla la truita de patata igual posa-li més ous i ja està posa-li dos ous més del que per toqui
I ja estarà bona. Jo he fet una truita no canònica, vull dir, això és una aberració perquè jo volia fer una truita basca que són compuestas, no? Però he tirat per la tangente i he fet una truita de patata i l'he tapat amb un poquet de meonesa, jamon york, lletuga ben picada fina, formatge i amb una truita francesa damunt, tapatat tot. Es pot segurar.
Boníssim. I bueno, això era un homenatge a la finestra i que millor que tenir-te tu aquí perquè molts comptis un poc com se va viure. Què era la finestra? Quin any em va obrir? Va ser en 92. Jo, quan tenia 21 anys, 3 anys abans de cobrir la finestra, jo vaig fer un viatge als Estats Units amb un col·lega. Van estar 3 mesos per allà. I van juntar-ho. Ves per anar a Mardi Gras...
a Nova Orleans i que era una ciutat totalment diferent des dels altres jo me'n recordo que veníem de fer Tucson, Arizona de fer no pareix, Estats Units tots aquests estats que són desats i de cop te trobes en Dallas o una ciutat d'allà però totes iguales
I de Cots Vives Anualens que tenia que, sobretot abans de ser inundició, tenia aquest rotllo europeu i... La francesada. Sí, i una marxa que hi havia perquè m'hi vas dir gràcies al febrer. I jo me'n recordo per el carrer, per Bourbon Street i veia els bars de música en viu que cada dos passes hi havia un.
I jo ja aquí me va entrar al punt d'obrir un bar a Mallorca de música en viu, diari, que veies música tots els dies. Així com en comptes m'estan entrant ganes allò, també de tornar a mi a posar. Sí, havia d'inventar-ho, i ara era molt jovenet, i hòstia, i bé, bé, vaig venir, quan vaig tornar a Espanya vaig estar 3 anys fent feina, vaig estalviar els dos vegades perquè fa els tres pas de un bar i vaig agafar aquest bar.
i bé, en el principi no van posar música en viu perquè no ho podíem al principi, van començar els dijous i després el dijous i dimanyes, després el dijous, dimanyes divendres i setes i al final van acabar fent programació diari i una pregunta, en aquella època també era necessari tenir un permís especial per fer música sí, crec que és com ara no te'l donen
Però si tu ho sol·licites queda com a pendent, no? I l'Ajuntament sempre s'aferra al punt de que no t'ho ha donat, però si malament te'l denega, no? I si no te'l van allargant i així és com te'n pot seguir parlant música. Però bé, eren altres anys, era un altre rotllo, és que és inimaginable ara.
on se paria fumar i fumava porros també i se paria porros a casa finestra i jo me'n recorde que s'hi sortia a l'esquerrer i abria la porta i sortia a fum per això que sortia lluvia d'estrelles i com tothom s'obria la porta i sortia a fum i sortia a una persona per allà al mig i era això s'hi sortia a respirar entraves en boeres entre la sumitat i el fum i després s'empenyaven les boeres i entraven
Jo vaig tenir la sort de quedar-me enjuarnat en tot aquest microunivers de la finestra perquè tampoc se podria dir d'avui. Jo tenia 15 anys quan freqüentava el temple. No, el temple era una altra, perdona, la finestra, que no queda la broma. Tu ho has dit com... Sí, el temple era un poc com abierto hasta la manecera i vaig anar un pic i pus mai. Sí, era una...
però era una passada de marxa, era una marxa contínua, perquè quan acabava el concert començava la marxa, vull dir que els músics se quedaven per allà de marxa, havia un rotllo, eren els bar dels músics, els músics que no tocaven aquí més, però també venien, i s'ajuntaven allà, i per això s'ajuntaven aquestes llans. Ara s'ha perdut, no hi ha un bar dels músics. Bueno, mos va agafar relleu el Blues Bill, quan jo ja...
Jo vaig tancar, va agafar relleu. Bé, el Bruville ja d'ho he obert un parell d'anys, però vaig dir que el Relevo se va... I era una mica... Sí, tots van amenar cap allà. Sí, va ser com una espècie de trasbasse. Sí, sí, sí. I, bueno, i que... No, ni nascit el Bruville, només parlava blues, era una cosa matemàtica. Nosaltres era una cosa ja que hi havia de tot, era una mala gama de coses, cada dia hi havia una cosa diferent. I després la música que se pinxava, que era massa música, diguem-ne,
música rock català, rock espanyol i era música de marxa, diguem. Pum, va, rock era autèntic. I a més, música directa. Molument bestial, però que, vamos, que era molt bon volumen, però que s'estava de molt a gust. Se sentia perfectament dos locals més enllà. Calida de soci. Era un oi a pressió, jo veia com un oi, entraves allà i era com a entrada. I per qui no m'hagi conegut, a mi m'agradaria descriure un poc que quan entraves a sa finestra,
hi ha una cançó que comença diguent l'amo dels trens i per jo és que feia referència a un vagó de tren no sols per estamany sí, era petita era un bar petita de vegades és que havia més gent jo me'n recordes dir un manges que per tu n'hi havia 12 músics i dius hòstia quan començaves com s'era havia més gent no és, estem en un escenari que baix després ja seguia venint gent
I ja no, però era com... De fet, no hi havia una distància entre el escenari i les persones, el públic. Era com si estiguéssim tocat... No hi havia barreres. Estaves veient el concert i estiguéssim de dins el escenari. Jo tenc un concepte que vaig treure un dia fent-te una broma a Camp Mona i era degut a això, que el públic i els músics estaven pràcticament compartint micro. I jo li vaig dir a un dels públic, què més quieres tio? Música en tu cara gratis. Sí...
Que hi ha millor que ser. Recordo coses que ara m'han vingut a veure, quan m'ha fet aquesta al·lusió a la proximitat d'una nota que va caure i va caure damunt, i va fer una nota, en els baixs per estrada, amb el cap va fer una nota, i jo vaig sentir, i jo vaig mirar i vaig escriure una tia que havia caigut damunt dels baixs.
Ara que has dit també, Pep Estrada, un salut des d'aquí, un dels grans també que va sortir de sa finestra, o jo el vaig conèixer. Ara començava a dir noms, t'aturarem, és que hi ha tant temps que va sortir d'allà. Jo sempre m'aqueten els tres primers, que som vius ara, en Daniel. Daniel Higiénico, sí.
En Toni Pastor, en Toni Pastor i en Pep Estrada. Pep Estrada, ja hi ha tants i tants més. Si ens anem a Néstor Casas, estrompetista de Guant del Brás. Si penses a la muntanya, no comes nieve amarilla.
i era el cambrer era el cambrer nosaltres i en Didat Buscator que toca ara li va ensenyar a tocar la trompeta perquè en Didat tenia una minusveria en el seu vídeo
Se li va rompre el musclo, perquè per als trompetistes el musclo del llavi se li va rompre i era un trompetista boníssim. De fet, a sa finestra tocava sempre i era una passada com a trompetista. Se li va rompre aquest musclo del llavi i després tenia un altre minut veient a sa mà però bé, com que és un músic total, d'aquest que es diu ha oído absoluto, es explicava els seus claus i diu ha caído en re menor, re menor sostenido de lado.
Con ascendente Libra. Y Acuario. Coño, sigue aquí. Es que como siempre estás en las sombras, no te veo. Ahora me he asustado. Por eso te digo, soy Parman. Eso es un running gag en el mundo sumo. Eso que estás fent, es un running gag. Pero lo que pasa es que si yo quiero ser este gracia, pero si no.
És com una... Una letenia, no? Som una letenia, no? Que va... Va caigant així tot estigui. Està guai, està bé. Som de letenia. Bueno, no sé si se diu letenia en mallorquí, no? Se diu letenia, no sé. En castellà si se diu letània.
Som els més bien profanos Bé, estem explicant això del músic I tu mateix també, com a músic Jo estic com a espontàni O com a espècie de guardia Estic de guardia Perquè jo era l'homo però de vegades Si fallava un, o arribava tard Però jo li aguantava sortir I feia un parell de cançons Era una mica...
De fet, este nom artístic era Riqui López. El espontàneo. El espontàneo, perquè era un arlequí, no sé com dir-te, era una mica... Sí, un clown, un pallasso. Sí, no, este... Sí, de fet, vinga, salve, com... És que, bueno, sí, sortia ja... Jo no me la dedicava a això, però vaig començar a dedicar arrel d'aquestes aparicions que feia a la finestra, jo no m'atrevien, però com que havia confiança en el públic i tal, i com que era l'amo, m'aplaudien. Sí.
supos que era per això, no ho sé. Era perquè ho feies molt bé. De fet, quan... De fet, quan... De fet, quan... De fet, quan... De fet, quan... De fet, quan vaig començar a actuar, actuava a altres bars i no actuaves a finestres,
Em semblava poc ètic llevar-li feina. Jo actuava en el Saclarre, actuava a altres bars. Quan vaig començar a actuar, i encara estava oberta aquesta finestra, jo el que feia era agafar-me una lligura aquest dia. Tu i jo som els hermanos d'Axtendente Clou, no?
Ja m'he vist obligat a fer un poc, salvant donar distàncies, també un poc de xou, un poc d'espectacle, en el meu propi negoci, no?, però amplio a vegades els espais entre artista i artista. Sí, sí, sí. A per intentar reconduir qualcos que l'han pot begut. Sí, em sí, el mestre de cerimònia, dic-lo com vulguis.
Però bueno, hi ha gent que realment sí va sortir d'allà, així com podem nombrar noms grossos, Concha Buica. Concha Buica va actuar a la finestra moltes vegades en diferents formacions de rock, fins que va tocar la tecla, ja amb el flamenco, amb un altre il·lustre que sempre està allà tocant el piano, que és en Jacob Sureda, que l'acompanyava i tot això.
Yo lo tengo en su gloria. Ay no que el vio. També la Chenoa, la Laurita, que els seus primers pinitos se va fer a la finestra cantant allà amb Quan Fusio, que era una banda de jazz, i de tant en quant feien una cançó sol i sortia ella, sortia allà, cantava, tenia 16 anys o algo així.
I la veritat també va començar allà, jo què sé, tanta gent, Jaume Anglada, per suporat, també va començar allà. Tants i tants. De fet, li van fer un càstig a en Jaume, a contra mena aquesta noia, tot i jo estic amb la meva parella, la tati feia feina amb jo.
I en Hugo Sócrates, que era una mica Mosubadu, va dir, mira, un chaval que está loco por un sprinting y tal, que hace sus canciones y tal, y bueno, ha hecho alguna actuación en el Club Náutico, pero así, en plan, así, improvisado, pero él quiere una sala donde poder...
I la Tati diu, que venga y le hacemos un càsting. No li varen fer ni un càsting. No li varen fer un càsting ni un. I el tio s'havia operat de Fimosi. I bé, en el càsting, clar, en tots els pacats ple d'algodons i tal, i el tio diu un pacatot i la Tati diu, contratado. Que grande.
A xa, xa, señoras y señores, eres la finestra. Y bueno, mil y nadie te puc contar con ante mil. Mira, el vespre que va a venir Celia Cruz, esa plaza de toros. ¡Azúcar! Sí, y la celiaca, ¿no? Salté y me dijo, mare, ¿esta comida es celiaca? ¿Esta es celiaco? ¿Por qué? ¿Porque no digo azúcar? Y digo, no, no, te echo una postre, pero celiaco. Bueno...
M'encanta. No m'ho expressirem més. No, no, m'ha encantat. Aquesta formació que he fet menció quan fusion era Omar Sosa, que ara està triomfant a Nova York, que era un dels pianistes de jazz més reconeguts mundialment ara mateix. Perdona, que t'interrompi. Aquests eren els que cantaven una cançó que s'ha de Laura.
No, no, no, això és que aquesta també la fem ficada... Quan fuixen, eren Toño Márquez de la bateria, en Carburo, que ja no és en nosaltres, era el baixista, Raúl Martínez se deia, i la deia en tot el dia de Carburo, i Lluís de Pestre, que tampoc està entre nosaltres ja, que era el líder de sa banda, el xefonista.
i el pianista que va arribar de Cuba, que era Omar Sosa, una passada, bé una puta vella d'altra vica, està ara mateix amb Omar Sosa i veuràs, que ho cercaré a Google i veuràs, era un pianista que està allà, que hi veig però van venir el músic que tocaven a Ceyraco, Ceyraco no va venir per su parat a la finestra, però van venir tots els músics, tota la banda i estaven tocant, clar, es van juntar cubans que no se veien des del Lotz, i se van trobar allà,
I això va ser en el 95 o alguna cosa així Estic segur que ho he viscut És que me sona el que estàs explicant Va acabar les 12 de matí Se me'n va acabar tot el gènere Els músics se cridaven No hi havia bossa, no hi havia internet No hi havia mòbils Però se cridaven per telèfon
se quedaven per telèfonos i anaven i se quedaven i s'avisaven. Sí, hi havia mòbils, mòbils hi havia. Ah, bueno, sí, s'alcatel... Se quedaven, se despertaven... Però els detenien dos o tres. Has de venir a veure això, el que està passant. I feien cançons de 40 minuts, agafaven, jo què sé...
Estàndards de jazz, rollo latin, i uns solos eterns, però tu veies això i dic, hosta, el que estic viendo, no? I en Omar, Omar, està tan emocionat, plorant mentre tocava, de tocar amb els seus col·legues de l'infància i ja, que va rompre una tecla del piano.
Desemoció. Desemoció. Va a romper y se batear el di. Y va a seguir tocando. Va a seguir tocando. Yo me recordo... Sangre, sudor y lágrimas. El vespre se... El di es igual con el bachana... Balmantrabalga. Con bachanafena... Te voy a poner un foco, tío. Es que cada vez que me giro desapareces en las sombras y después me pegues un susto. Perdón.
Idò, idò, els dies següent quan vam anar a feina, va dir que va, se hi anava al bar de, el cedet de los Luises, un bar que hi havia enfrente, un bar de dia, i com que nosaltres... Eben anar molt de pit, un saludo a los Luises. El género s'havia acabat i anaven allà a comprar les coses, les jaunes i això, i entraven a la finestra i el seguia consumint, perquè nosaltres ja no teníem género.
i després me'n recordo quan vaig anar a fer nat i vaig fitxar en el piano que totes les tecles eren negres de sa sang coagulada i van dir hòstia perquè veis quin vespre va ser aquell una puta passada i que això va ser mític però com aquests van passar molts van passar moltes coses perquè clar eres banda de referència i tens músic i rodar una sèrie de sa finestra jo des d'aquí vull fer un cridamiento Netflix eh
Bueno, sí, hagués estat una cosa per ara. Fan una merda les sèries d'Ivita i Bacalao i La Fiesta i no sé què. Ara en el sentit de joves vull dir que la pintura no... Clar, sonaria com una raresa, però això era bastant habitual. També està de l'Havana just de vora, que era una sala de concerts també, que també era una sala preciosa i feien un concert d'arròs de puta mare.
I nosaltres van atrevir això de la programació diària i va ser set anys, que t'ho he dit abans de començar, va ser per allò com una microvida, una vida dins una vida. Un segle de set anys que jo la tenc a la meva vida com una cosa, com si heu viscut l'altra vida. Un bonus extra, ramificació. Sí, sí, a més, arrell d'he viscut això, aquest ambient durant tant de temps,
Em vaig fer una professió que era una cosa que no me millaria mai, que jo he fet 30 anys de Riqui López, de gràcies a això. A mi personalment m'agradaria que em fessis 30 més. Hombre, no, jo crec que ja està bé, jo vull dir que 30 anys està molt bé. De fet, són visions, no m'agrada que s'acabi la bo. Jo xecles sempre els he fet de 7 anys, de tot.
les parelles m'han durat 4 són segles més de mundial o d'olímpic perquè el rotllo olímpic passava allò olímpicament en els 4 anys exacte però les coses de feina sempre 7 anys és un cicle que està bé i després canviar xip i fer una altra cosa i un s'ha de dedicar sempre a lo segon que més li agrada jo sempre he pensat això per no prostituir la teva veritable vocació si una cosa que t'agrada no l'has de prostituir en sa feina en els dobbers
t'has de reservar per tu. I jo ara estic amb aquesta de por de, vull dir, sense dedicar-me, dedicar-me però no professionalment. He abandonat, diguem, en Enriqui López ja està bé, 30 anys de fer tota Espanya mil vegades, vull dir, ja està, no?, ja està bé, vull dir, ja ha donat bastantes conyes. I ara el que estic és gaudint d'això que m'agrada, però d'una manera artesanal que a meva, però jo ja està.
Però bueno, que no, no, que avui que m'ha faltat per la meva llopi, estem parades a finestra. Però a mi m'agradaria que, ja que els Rollins han tornat i que hi ha l'eterno retorno, Andy Lucas que s'han separat, tornaran. A mi m'agradaria que quan tornis, per favor, mos avisis. El manco per estar com a públic a primera. Sí, no, el que puc fer és un autotribut, saps? Es tributos que s'ha de fer un tribut, però... Es cantant seria jo mateix. Sense es quitar-te sa cara. Autotributos, sí, sí, és una cosa...
De vegades hi ha tributos que guanyen. De fet, hi ha un càssic que ara fa poc. La bateria de Eros del Silencio toca amb els tributos. Tienen Enrique? No sé com és el nom, però... Ja m'ho sabia, calcat. Va venir a coincidir i li van convidar a tocar. I aquest tio té tanta toquera que està tocando amb els tributos. M'encanta.
Es tributo a Héroes del Silencio. Y no se ponen llevados de munt, porque ya tenían un batería ahí. Gracias por colaborar. Vuelve a tu casa. Pues no se en va, no se en va. ¡Se ha acabado! Yo me posaría algo semblant. Pero bueno, tornándolo de esa finestra, que no menciona tu Thomas, que Daniel Higiénico, por ejemplo, iba a coñar Sporrock, yo creo que va a ser en Esnoranto.
on en 91, no en 91 va a guanyar sport rock va a gravar els discos amb en Toni Pestó i aquí va a conèixer en Toni Pestó perquè segurament li va pagar un disc, doble hoja que va ser el seu primer disc
I ell estava allà de Sombra, que era el bar on habitualment hi anava, un altre mític, i ell organitzava una cosa que se deia, del Sombra a Safont, a Peu, i era anar a fer com a...
Però con una centaudos en el cuerpo... Molt, molt popular. I varen fer com aquesta broma. I era anar de bar en bar, xupitó. O sigui, prenent una copa... Tota sa ruta aquesta. Començava en Esquerreró... I d'això va organitzar en Daniel. Però no ho sabia. Començàvem en Esquerreró, anàvem en el sombre, a la font, i acabàvem a Can Àngel quan començàvem. A Can Àngel s'acabava, sí. I a molt s'ha quedàvem per el camí perquè...
no tothom aguantava tota la ruta si no acabaves a Can Àngel és que ja estaves acabant i d'això vas a en Daniel i Daniel va venir a sa finestra Antonio Reina que no l'altre que tampoc estàs nosaltres ja que saps que vull dir que me va fer tot tot sol quan jo vaig muntar sa finestra ell se va ocupar de posar-me el micro de vegades coses jo li vaig pagar a poc a poc això és una cosa que sempre li agrairé perquè me va dur tot el gènere diguem i jo vaig dir tot pagaré i al final me va pagar en copes autònom
perquè venia sempre allà i jo li feia una conta i va arribar un moment que va dir, tío, estem en paus, tío. Va sortir bé, va sortir bé. I ell també, no? I de bo va dur a Antonio Reyes, en la nieva i va dir, és que alguna cosa... Sí, sí, jo sabia qui era. Conoció el que s'ho d'ell, me'n recorda d'una de les primeres. Espero que planten marihuana en mi tumba. Oh, que massa. Una que és que està en aquest disc, en el doble hoja.
I aquí va venir i li va agradar molt el local i va dir, tío, jo aquí vull fer un concert cada setmana. I cada setmana. I en Daniel se va fer famós, se finestra, i se finestra se va fer famós amb en Daniel. Sí, senyor. I va ser com una espècie de... Simbiosis. Sí, sí, sí. I en Daniel va agradar molt i en cada setmana duia...
un reputava, venia a la gent, anava com allà. Sí, sí, sí. I clar, i a la finestra se va fer coneguda, va ser en Daniel el que va fer esclic. Perquè venia gent en els concerts, però no allò que va passar després. Jo vaig tenir la sort de viure això, repeteix, que en 15 anys éreu els meus ídols en aquell moment. Clar, nosaltres teníem 20 i escaig. Record el primer concert d'en Daniel, en el poble espanyol, vestit d'hombre de cucaratxa amb un traje que li penjava de totes bandes.
Però ja era un ninyo. De fet nosaltres a la finestra va un moment que venia tanta gent que en Daniel va canviar de nom i despistàvem. Els se tenien tots els dimecres i mos varen passar en els dijous o en els dimarts o el dia que fos i li canviaven per nom artístic. Ell se feia dir l'Hombre Menguante. Se canviaven nom per despistar. Això va provocar un boca a boca
Com a dir, no, no, és tal, i va ser, l'efecte va ser el contrari, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir, va venir,
Hola, què tal, directora? Tres cançonetes, un parell de segons, aments i molts pots, encara la memòria te dona per dir-mos artista i nom de ser cançó. Suposo que me'n recordaré. Endavant, doncs. Això deu ser en Richard Vinton, no? Mhm.
No, això és Too Much Morro Blues Band. Això és amb el Carmen Jaime amb el Alberto Laosa i el Toni Reyes a les baixes i es bateria, si no vaig malament, era el Leo. No ho vull dir, no.
Bé, ara no me'n recordes bateria. No la vull cagar. No la vull cagar. No la vull cagar. Però això, de la banda que se va dir, to much more blues band, ja ho sabeu de na Carmen Jaime com s'assemblava a la Jari Joplin, eh? Sí, però inconfundible, a les personalitzades. I s'assembla que és tan actiu, na Carmen, és tan actiu. I molt bé que té formats molt bons de música que està fent. Vinga, men, però veure'm amb una altra, men.
Aquesta de Quan Fussien, la banda que vos parlava abans era aquesta banda Quan Fussien, aquest tema és un tema instrumental que tancava en un dels discos, me'l recordo perfectament. Posa una altra, posa una altra, posa més, posa més. Aquesta era el Lluís de Pestres, hem parlat abans d'això, no?
Això sí, sin Richard Vinton. Crec que ara quan entre... sí, sin Richard Vinton.
Blues Mambo seria el tema. Fa molts d'anys, però curiós com s'enamori. Jordi, escoltem bastant present, però té de dir que no totes les cançons. És curiós com ho van fer, no? Saps que és mític i està molt cercat, això?
No, no, clar, és que van fer 500 còpies. És que ja en tens una. És que teniu una joieta. Jo en tenc una. Perquè, perquè clar, això, a la gent que va viure aquella època li agradaria, encara físicament tenir aquest disc, encara que està a Spotify hi ha un resumen del disc, diguem, ja, no sé, són 12 cançons. I si el cercam a Spotify per sa finestra ho troben? Jo crec que sí, jo. I de tots els que mos escoltau ja ho saben. Però, va dir, vull explicar com ho varen gravar.
Vull explicar com ho van gravar, però bueno, si voleu, si no... Sí, idò mira, la història per tu la fareu una mica llarga, però jo feia moltíssim renau, els veïnats estaven cremadíssims, en totes les rodes del món, sobretot el reu que es feien és que res és la gent que sortia, però també...
sobretot el desveïnat del pis de dalt. I jo què vaig fer? Vaig dir, tio, estallada jo he dit, vi buscate otro piso, i jo te pago este alquiler, i me lo quedo jo, i te pago mas, para que te vayas, i te vas a un sitio mejor. I estiu se'm va anar, i jo me vaig quedar a la part de dalt. Hi havia vespres que jo tenia lliure, que me quedava a dormir, i me donaven ganes de denunciar-me jo mateix. Era impressionant, com es pujava el son, pum, pum, com es baixos, pum, pum, pum.
I van dir, conyo, com en tenies pis de dalt, Antonio Reyes va dir, tio, perquè no gravàvem un disco en directe, perquè hi havia vespres que deia, això s'ha de gravar, tio, això ho has de gravar. I nosaltres gravàvem, però gravàvem només el que entrava per micros, la bateria no s'agravava perquè entrava, diguem que entrava per el micro descantant, però no està equilibrat, no podries fer una gravació. I Antonio Reyes va dir, tio, duré al teu pis de dalt una taula, una taula, baixarem uns cables,
i ningú volà que s'està gravant, però s'està gravant. I ells tenen abagats a dalt durant dos mesos. Van agravar tots els concerts durant dos mesos. Ho sabien el músic, però el públic no ho sabia. Quina passada. El públic no ho sabia. I van agravar tot, jo ho tinc tots els concerts aquests, els entenc en dat.
sense mesclar, però se tenia, i se podia mesclar. I varen fer una selecció, i varen escoir cada un el que volia. Varen diria, aquí tienes tus conciertos de estos dos meses, elige la que quieras. Ja, ja lo de Netflix ho tenen broma, però és que s'escriu tota sola, se sèrie al final. Sí, va ser així, va ser molt collos aquests dos mesos que tenia Antoni Regista Cameva i Antoni Pastó, que varen ser els dos que varen fer la selecció, i se tenia vist Quente Cameva.
I van gravar, i quin disc ho surt d'això? Aquest dos mesos de gravació clandestina, des d'un altre pis. Són serbanes, són els que fan millor lot, els que tenen més banc. Però hi ha temes, J.K. va fer una, els dos temes que estan en el disc de J.K. són una puta passada, com van quedar.
quan contrabant esteve a pick up de pisses que estaven molt i dunca en el saxofonista i era un dels autors de pick up de pisses, de fet esteu vivia de dres d'autor d'aquest tema, oi vivia oi de mosse oi de ja no me'n record, però vivia d'això, dels dres d'autors de pick up de pisses i pick up de pisses es podien viure de sa musical. Esa cançó que ob, el segon disco, era un doble,
I bueno hi ha tant de temes que... De fet jo me va escriure, vaig tornar a sentir aquest disc, com el que no ho sentia. T'emocionaves. I ho vaig emocionar perquè hi ha molta gent que ja no hi haies, no? Somos persones. Clar, sentia gent que dius hosti aquí hi ha un percentatge molt alt de gent que ja no hi haies. Pues a mi això se m'ha fet molt curt, ja me diuen que estem acabant, se m'ha fet molt curt.
Bueno, idò hi ha un altre dia xerrant més. Te m'envito a venir un altre dia, a que m'ho visteu a una truita. A la meva, a contar batallitas, que n'hi ha moltes que contar. Aquestes les que tenim ara, que mos agrada contar batallitas. Me encanta. Veig que ser autònom, da igual els anys que passin, sempre dona per contar batallitas. Sempre dona. I a l'hora em despedir el programa d'Entrenotes i Mones. Moltes gràcies a tots vosaltres per escoltar-nos.
Vos deixarem amb una cançó de sa finestra i vos recordant que aquest programa el podreu escoltar tots els dijousos de 8 a 9, els diumenges de 3 a 4 i els dillunsos de 3 a 4. No s'accepten sugerències. Molt bé i fins el pròxim dia. Salut! Salut!
Sure crumbled into the sea
Hi ha un refrany que diu així, Filomena, Filomena, que de port i de senyor se n'ha de venir de mena, Filomena.
Allà baix als estilleros, Filomena se'n va anar amb un jove barquillero que l'ensenyés a remar. Com va ser al mig de l'aigua, li van venir tremolins a veure com aquell home la ficava tan endit. I un refrall, que diu així.
I de senyor, se n'ha de venir de mena, Filomena, Filomena. Tal com diu la Filomena, de descans dominical, encara que les portes tanquin, ella no li fa cap mal, doncs el pis on ella habita, a sota hi ha
Tot el que demanes té. I el retall que diu així, Filomena, Filomena, que de fort i de cent llum se n'ha de venir demà.
Fins demà! Fins demà! Fins demà!