Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modular. Víctor Uris és el comandante maquinista, fregaplatos, cocinero... Lo es todo en el tren.
Seguia siendo el cocinero, el fregaplatos, la amo del tren. ¡Bien! ¡Bien! ¡Nos vamos todos con el tren! ¡Arriba!
Hola, bones tardes a tots. Benvinguts al nostre segon programa. Benvinguts a Entre notes i mones. L'altre dia se mos va fer curt. Ara hem començat fent un homenatge a Víctor Uris i Hugo Socrate, que mos va deixar fa molt poquet, i amb Víctor Uris l'any passat, dos grans de l'escena musical mallorquina.
Varen començar aquests dos personatges a donar les seves primeres passes a un dels bars més mítics de Palma, Sa Finestra, que, bé, el primer programa va ser un homenatge a ells i al bar, i avui ens acompanyarà, tenint la sort, que ens acompanya Enriqui López. Hola, què tal? Com anem?
Aquí estem. Estem vius que hi ha molta, parlant d'aquella època. I tant. I entre nosaltres, avui vespre tenint la sort que ha vengut amb Batman a fer-nos companyia. Perdona, mai bé soy Batman, porque te llevo toda la vida trabajando de camarero. I no, vos assegur que no hi ha cap tipus d'afecte de vou. Això és en Toni, que mos acompanyava l'altre dia. Mala semana, compañero, mala semana.
bar i guai, ha vingut un bar i guai. En bar, en bar, en Toni Guai t'acaba de arribar. Bar, bar, bar, dius bar, bar, bar i guai, no? Bar i guai, és un bar molt guai, bar i guai. No, però segur que ara hi ha serps, perquè greus, hi ha serps que venen cap aquí. I jugaran altres també. Te'n recordes de Simpson? Love Snakes. Pues sí.
Ostres, tu, és que és de veritat. A tots els que mos escolteu, mos assegurem que no hi ha cap efecte de distorsió de l'ou. En Toni ve de fer-se una cura de no sé quin tipus i aquestes són... Una cura d'educados. S'ha fet una cura d'educados. S'ha fumat quatre cartons d'educados abans d'arribar aquí. Aquí no sols la música mos trasportarà en el 90. Crec que els tabaquis i les conseqüències també mos acompanyen avui.
Com ho anava dient, és el segon programa d'Entre Notes i Mones. Data estel·lar 11 de l'11, vosaltres segurament l'escoltareu dijous de 9 a 10, de 8 a 9 i després podeu tornar a escoltar els diumenges de 3 a 4 i els dillunsos també de 3 a 4. També aprofitant per recordar a tots aquells que mos escoltin que vulguin fer-se una promoció, un anunci, una cosa graciós
La ràdio, que es posin en contacte a través de les nostres redes a una Mallorca. I aquí estem, esperant promotors, que estic cansat de repetir-vos. Jo som en Santi Monjo i això és un bar, és un bar, és la ràdio. Com us vaig comentar en el primer programa, nosaltres venim de Camp Mona.
que salvant ses diferències crec que també volia fer un poc de referència perdó per ser repetició de sa finestra volia ser un poc un homenatge també en els 90 sentiu-vos com a la vostra casa ja en aquestes horetes suposo que estareu de camí a casa vostra
El problema és que si tu te sientes cómodo vas a causar la incomoditat a unes 4 persones a la vez i una perra o la xata que mos acompanya Vull acabar amb els agraïments També vull donar gràcies a una mediterrània per donar-nos un espai per aquest despropòsit
Per desgraci, pinta que no serem el primer ni el darrer bar sesones.
Com vosaltres, haureu pogut veure a la premsa i als mitjans cada setmana, un i altre local dedicat a l'hostaleria de Palma tanca les seves portes. Són molts i diversos els motius que des d'aproximadament 2021 van començar a provocar el tancament de bars, restaurants, fons, tendes, petits i mitjans negocis de Palma que no turen d'abandonar-nos. Qualcuns mítics, qualcuns no tant...
Per diversos i perversos també motius, com per exemple no poden soportar les càrregues fiscals, l'inflació, l'encariment de les matèries primes, de la llum, etc. Des d'aquí, entre notes i mones, vol denunciar aquesta situació insostenible.
La reducció del número d'espais socials on tots trobem una vàlvula d'escapament, un quicat espiritual, un moment de desofoc, els bars són necessaris. Són una part indispensable de la societat, un lloc a trobar sòsec, amics, experiències... Els bars són part intrínseca de la nostra vida.
I si a mi, per exemple, em demanassin qualsevol de vosaltres d'eliminar una part de la meva vida, jo crec que la resposta seria un no retund i contundent. Tots i cadascun dels moments que hem viscut són els que ens converteixen a dia d'avui en el que som, els bons i els dolents, així que no podem pretendre que la societat renunciï a una part imprescindible de si mateixa.
Des d'Entrenota Simones, vos convidàvem a tots i a totes a lluitar contra la mort de l'ànima d'una societat. Sortiu al bars. I en la mesura que us sigui possible, aturau-vos a fer, no sé, un cafè, una cola, una birra, perquè sí. Disfruteu d'un entrepà, d'un sàndwich, d'unes patates braves, a un puesto diferent cada setmana, si podeu.
i ampliau els vostres horitzons culinaris i els vostres paladars salvem els bars i dit això reis amén benvinguts germans
Ara, després d'aquest discurs, un poc de missa, m'agradaria que escoltàssiu un poema de Tomeu Ripoll, que l'altre dia se mos va quedar pendents perquè el programa se mos va fer curt. És un... per jo, personalment, i perquè el conec i l'he escoltat i he tingut la sort de disfrutar-lo, i crec que a partir d'ara tots vosaltres també ho pensareu, és un dels grans ratxodes de Mallorca
que ens regala una lectura d'un poema que enguany ja fa 150 anys. L'opí de Formentó, de Costa i Jovera. Mon cor estima en un arbre, més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger. Conserva de ses fulles l'eterna primavera
a trobar la fontanella ses ombres a basar, més Déu un lli d'aroma sa testa consagrada i li donar per terra l'escarpa serralada per font l'immensa mar. Quan lluny damunt les ones reneix la llum divina, no canta per ses branques d'ocell que en cativam,
Lo crit suprim, escolta, de l'àguila marina, o del voltor que puja sent l'ala gigantina, remoure-s'on follant. Del llim d'aquesta terra sa vida no s'estenta, redincla per les roques sa poderosa rel, té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i com un vell profeta, revida i s'alimenta.
Albre suprim, del geni no és ell la viva imatge, domina les muntanyes i aguaica l'infinit, per ell la terra es dura, més besa s'enremaca, l'ocel que l'enamora, i té llampi l'oratge.
Oh, sí, que quanta lloura bremulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi l'openyal. Llavors ell riu i canta més fort que les onades i trinfador es polsa damunt les nubolades la cavallera real. Arbre, mon cor tan veja sobre la terra impura com una prenda santa d'orejolta el record.
Lluitar constant i densa, reinar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura. Oh vida, oh noble sort! Amunt, ànima forta, trespassa la boirada i arregla dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràus caure tes plantes, la mà del món irada i tes cançons valentes mirant per la ventada com l'au dels tampons.
Mare meva temporals, en mi corazón, què us ha prescut? Preciós, preciós. Sí? Us ha agradat? Costa llovera. Ara, a continuació, bé desinformats, tinc dues propostes, una curta i una llarga. Quina vos estimàveu més, sentit primer? Serà el que vulguis, tu.
Començarem amb la curta i diran desinformats i no té res que veure la notícia que sigui curta. Com tots haureu pogut llegir a la premsa, darrerament hi ha un projecte.
que a mi m'ha donat molta esperança, perquè no m'hagués pensat mai que tots els problemes de Palma estarien solucionats. Per l'avist, encara no ho sabem, però l'Ajuntament de la nostra ciutat és una llàstima tenir el que...
anunciar d'aquesta manera ja esperaria mas bombo i platillo ha arreglat tots els problemes tenim personal en els hospitals les 40 persones que anuncien que han de fer una palma és que no puc no riure ho heu sentit que ara mai ja posarà l'Ajuntament farà que mai ja posi 40 persones més que arreglaran tota la merda que hi ha per totes bandes 40, aquest número sí, 40 persones ho anuncien per la ràdio que no és aquesta
La nostra, o la Mediterrània, escoltàvem-ho sempre. 40 persones. D'on t'hi teniu, vamos, una titulació impressionant. Segurament no són espanyols, però aquestes 40 persones, mallorquins, ja te dic que no, vendran a arreglar-ho tot. I com vos anava comentant, hola, Batman. Sí.
Sigues aquí, d'acord. L'Ajuntament de Palma, per l'ho he vist, ha solucionat els problemes de netatge, de falta de personal sanitari, infraestructures... Ah, bé, sí, crec que quasi ningú ha sentit mai la vivenda. I com que ho té tot solucionat, ha decidit canviar el carril bici per entretenir-se, perquè tenien alguna cosa que fer, estrenar allà... I tu, i què fem això?
Doncs no ho sé, menys. Qualque cosa per fer. Què mos falta per arreglar de Palma? I diu, mira, el carril bici de Blanquerna, que està un poc posat a l'esquerra, l'hem de canviar. I aquesta és la notícia. Ja veurem el carril bici d'una segona peatonal i el posarem a 31 de desembre.
perquè els conductors de cotxes, motos puguin entablar amistat directa en els conductors de bicicletes i patinetes. O sigui, ríete tu de... ¿Cómo se dice esto de las citas? El programa de 4.
En fi, ocorrències èpiques a part, tornarem a xerrar d'alguna cosa interessant. Com recordareu, a l'anterior programa us vaig comentar que som molt fan de les coses astronòmiques. A 3D Atlas, possiblement, sigui un dels fenòmens més comentats a tots els mitjans darrerament i tenim més informació. És un poc extensa, es gerga, voleu dir alguna cosa abans que comenci?
No...
S'acusa tampoc. Procedamos, doncs, mira, com us vaig comentar en l'anterior programa, 3D Atlas, tenia una sèrie de característiques. Va arribar al nostre sistema solar amb una trajectòria un pot sospitosa, tenia una cua amb unes longituds no similars en els cometes anteriorment estudiats per nosaltres, va canviar de color, va produir una anticoa,
El darrer va ser emissions de ràdio, ara ja han sortit tots els científics al Passo diguent que això es produeix una reacció de reaccions químiques, etc. Però bé, us vull comentar el darrer que tenim en tot això.
Després de mesos d'estar fora del nostre abast visual degut a la seva alineació amb el sol, l'objecte interestel·lar Atres d'Atles ha represcut i reactiva l'interès de la comunitat científica. La seva reaparició ha marcat l'inici d'una campanya científica inèdita per estudiar l'origen de l'objecte interestel·lar. L'interès científic en Atres d'Atles prové de les seves propietats sensuals.
el seu origen interestel·lar produeix que tingui una composició química diferent. Recordarem que a Tres Leales és el tercer objecte interestel·lar identificat després de, no sé si ho diré bé, Huamua, Huamua, ja té la garganta, no sé qui ho té pitjor, eh? Tau escodidus aquí, macho.
O Amo en el 2007 i 2 i Borosifos el 2009, que jo, Borosifos, jo que l'he conegut, com a mínim Palma Nova. Ah, m'ho correu a la novia tuya. No, no era el pape ese del que et echaron, el Borosifos. No, m'he echat de tots els pares, tio, no sé què passa últimament. Però estic indigna, mira que som una persona, m'està echant de tots els pares. No l'entiendo. ¿Te has planteat el porqué? La verdad que no.
Es que a mí yo una vez fui a un psicólogo, no sé, me lo gané un cupón y me dijo, pero a ver, si todo el mundo está en tu contra, tú te has planteado a ver si eres tú el que está equivocado.
i per això seguirem recordant que 3 reals serà el tercer objecte interestel·lar després de Muamua i que no té res a veure en Saptó i el Borosifov aquest darrers dies abri l'OEF de la Universitat de Harvard a analitzar les noves imatges del cometa després de sortir del sol sugereix que podríem estar vivint un moment sense precedents
donat el dramàtic aconteixement que acompanya l'Atres de Atlas, que és una fragmentació massiva en el seu apropament al sol. Segons les observacions obtingudes al 9 de novembre de 2025 es mostren diverses expulsions de matèria que s'estenen un milió de quilòmetres cap al sol i uns 3 milions en la direcció aposta.
El que ens demostra que part del nucli d'altres atles s'ha fragmentat, expulsant matèria i vapors a grans velocitats. Els primers càlculs, alguna cosa que tu ja mai fes, Toni, càlculs. Què és això? Hola, Batman. Corrige-me, no, jo soy Batman. Batman es un principiante a mi lado. Soy Batman.
Ah, era jo que no t'havia entès des del principi. Como siempre, Santi. Como siempre, último, el tío. Sí, així estem. Bueno, pues es de Rescalsculs sugereixen que el cometa podria haver perdut fins a un 16% de la seva massa durant aquest procés. I aquí és on torna a passar algo interessant. Nino, Nino, Nino, Nino. On vas?
Déu, Toni. Abril Oef diu Houston, tenim un problema. Literalment. O sigui, això ho estret de les notícies series. Houston, tenim un problema amb la hipòtesis del cometa natural.
Des de les seves primeres observacions fins al dia d'avui, la diferència de massa sols podria explicar-se si, a, el cometa fos molt més gran del que es van estimar en els primers càlculs, o bé, si en realitat no es comporta com un cometa natural, deu vol dir que la seva...
Constitució és completament diferent de la que hem observat fins ara. La diferència extrema entre la pèrdua de massa abans i després del perihélio, que ve a ser la trajectòria que ha duit aquest objecte dins el nostre sistema solar i la seva etapa d'apropar-se al sol, no té precedents en cometes coneguts anteriorment.
Comenta l'expert Auri Loef que de confirmar-se el càlcul implicaria que o bé el material del nucli d'A3D ales reacciona a la temperatura solar d'una manera ultrasensible comparat amb qualsevol altre objecte observat amb anterioritat, o bé que ens trobem amb un cos interestel·lar, amb una estructura radicalment diferent, segons deia amb anterioritat, i desconeguda fins al moment.
En resum, a treure-les, s'exigeix un comportament diferent dels cossos observats i ens dona l'oportunitat d'assistir a un experiment natural sobre la resistència dels materials interestel·lars i, a més, dels seus comportaments i una acceleració no explicada sols per la tracció gravitatòria i una gran pèrdua de massa en pots dies, ens obliga a revisar els models actuals de conducta i reacció
d'aquests tipus de visitants. I fins aquí la notícia sèria. Ara m'agradaria donar pas a en Toni Porteix, que és un col·laborador que també té un podcast i ens parlarà un poc sobre les condicions dels malalts de Covid persistent i un poc sobre l'art de Palma.
O sigui que... Endavant! Salutacions, estimats ràdioients. En primer lloc, vull donar l'honorabona a en Santi per aquest programa on ha entrat un bar a dins la ràdio. Entre notes...
Salutacions, estimar ratlloients, de qui us està parlant Toni Portés Monjo. Avui us parlaré d'un tema que està centralitzat en aquest programa d'art i d'inclusió.
Es tracta dels músics i cantants durant la pandèmia. Vos diré, que tots els músics, és a dir, que amb un 90% han començat cantant un bar. I molts d'ells, després d'anys, segueixen tocant i cantant un bar, els anomenats.
Per a nosaltres que fa teatre que jo m'ha volgut parlar avui, com us he dit abans, jo el que m'ha volgut parlar és de la pandèmia. Som el president de Copaiba, associació sense ànim de lucre de persones afectades per la Covid persistent de les Illes Balears. I som una persona malalta de Covid persistent.
Han passat 5 anys de la pandèmia, però tots encara ho recordam i recordant el que fèiem cada nit a les 8 de vespre. A les 8 de vespre sortíem a aplaudir. En aquí, en els serveis sanitaris, en els serveis d'emergències i a totes la gent que se deixava a la pell per poder treure endavant
I què fèiem, a part que plaudien els balcons en els serveis sanitaris? Idò, també escoltàvem els artistes que n'hi havia una dos a cada carrer i mos alegraven el vespre, donant els suport en aquests moments tan difícils. I nosaltres també ens aplaudíem. Des d'aquí,
si se me permets, vull fer un homenatge a tots aquests artistes. També vull dir l'importància de la ràdio d'aquells buits que ens acompanyava a les 24 hores de la pandèmia. Però, sobretot, la música. Molt de nosaltres tingueren l'oportunitat d'escoltar artistes que abans no havíem fet.
L'art va ser el més important de la pandèmia. He portat de fons la música de Dua Dinàmica Resistiré com a himne de la pandèmia, perquè se l'ha escoltat moltíssim. Però he pogut portar qualsevol altra cosa, com per exemple el Joan Petit quan balla. El Joan Petit quan balla se va fer viral gràcies a les policies del Lleida.
Si bé, tots sabem que en Joan Patí quan balla és una cançó sàdica. No té res que veure, encara que s'hagi tornat una cançó per a nens petits, no té res que veure amb això.
Alguns de naltros aprofitaven aquesta hora per treure passejar escala i poder escoltar i aplaudir en els músics de balcó i de terrassa. Perquè tots els terrats i les terrasses, tot estava plenent i hi havia molt de músics que allà se deleitraven i m'entonaven un rato agradable. En general, va ser tot l'art el que se va veure afectar per la pandèmia.
Obres t'hi quedaran exposades i tincades en llenaries d'art. Avui, però és que això està molt al fora. Però només s'han passat cinc anys, i cinc anys no són res. Internament, el va convertir en una finestra per poder disfrutar de l'art. Un 70% dels museus augmentaren les activitats a les xerxes socials, però...
Mai serà el mateix que podrà viure s'art en primera persona i en directe. Tu, estimat radiojent, pots veure un partit de futbol per la televisió, però no és el mateix que està al camp.
Avui, les coses, a pesar que el Covid no ha desaparegut ni molt manco, han canviat. Si bé els manals de Covid persistent que han sobreviscut i no morirem a les onades de la pandèmia, com a les meu cas que jo em vaig contagiar, en aquell moment, cada cinc que entravem a l'UCI em moria molt.
Els que molts salvàrem, entre cometes, en base al meu cas, tenim una mort lenta amb complicacions de salut afegit, incapacitats i discapacitats. Què hem après de la pandèmia? Us hem après a mantenir morts positius en els moments més crítics. Moltes gràcies, Santi.
per aquest programa entre notes i mones, i a tots els teus companys de la ràdio, i també a tots els radiogents, enhorabona. I jo ja no m'ho vull estendre més. Una presada molt forta de qui vos ha estat paulant aquests minuts, el Toni Portells Monjo.
Un saludo a tu, Toni. Moltes gràcies. Impressionant. M'ha parell molt interessant i continuarem col·laborant. No és fàcil proseguir una vida després de la pandèmia, que ho va interrompre tot. I ara mateix mos trobau provant truita de... Què querés, sotre trossó?
Servilletes? No, no n'hi ha. Te fots. Moscoiu provant un tros de truita que el nostre convidat, Enriqui, m'ha dit que era... Boníssima. Campeón de truita de bon? D'aquí de Sacra Trava. Ah, de Sacra Trava. Campeón de ses festes. Ses festes van fer una truita cada un i vaig guanyar sa meva. Però bueno, aquesta està boníssima. Espectacular. Un campeón és un campeón. Bueno...
Tú eres campeón, pero de la película especial. Y Batman sigue aquí, con todos ustedes. Te corrijo de nuevo. Soy Batman. La chitanat.
és que m'arronsa no sé què deia ja sí que jo va guanyar un premi també un pic en sa vida de cuina molt bona sa truita i bueno realment el truco sempre tu saps com a cuiner és posar-li molts ous ja ha que posar sempre un parell d'ous a la cuina francesa el truco quina és la mantequilla no està molt bo posa-li més mantequilla i la truita de patata igual posa-li més ous i ja està posa-li dos ous més del que pertoqui
I ja estarà bona. Jo he fet una truita no canònica, vull dir, això és una aberració, perquè jo volia fer una truita basca, que són compuestas, però he tirat per la tangente i he fet una truita de patata i l'he tapat amb un poquet de meonesa, jamon york, lletuga ben picada fina, formatge i amb una truita francesa damunt, tapat tot. Es pot segurar.
Boníssim. I bueno, això era un homenatge a la finestra i que millor que tenir-te tu aquí perquè m'ho escoltis un poc com quan se va viure. Què era la finestra? Quin any em va obrir? Va ser en 92. Jo, quan tenia 21 anys, 3 anys abans de cobrir la finestra, jo vaig fer un viatge als Estats Units amb un col·lega. Varen estar 3 mesos per allà. I jo em vés per anar a Mar de Gràs
a Nova Orleans, i que era una ciutat totalment diferent de les altres, no? Veníem, jo me'n recorde que veníem de fer Tucson, Arizona... De fet no pareix, Estats Units. ...tots aquests estats que són d'estats, i de cop te trobes amb Dallas, o una ciutat d'allà immensa, però totes iguales.
I de Cots vives a Nova Orleans que tenia que, sobretot abans de ser inundició, tenia aquest rotllo europeu i... La francesada. Sí, i una marxa que hi havia perquè m'hi vas dir gràcies al febrer. I jo me'n recordo per el carrer, per Bourbon Street i veia els bars de música en viu que cada dos passes hi havia un.
I jo ja aquí me va entrar a Espunda obrir un bar a Mallorca de música en viu, diari, que veiés música tots els dies. No, és que així com ho comptes m'estan entrant ganes allò, també de tornar-me a posar. Sí, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve, ve,
I bé, en el principi no varen portar música en viu perquè no ho podíem. En el principi varen començar els dijous, i després dijous i diumenge, després dijous, diumenge, divendres i setes, i al final van acabar fent programació diari. I una pregunta, en aquella època també era necessari tenir un permís especial per fer música, no? Sí, crec que és com ara, no te'l donen.
però si tu ho sol·licites queda com a pendent i l'Ajuntament sempre s'aferra a l'apunt de que no t'ho ha donat per si malament te'l denegui, no? Se m'encambar. I se m'encambar et va allargant i així és com te m'encambar et pots seguir parlant música però bueno, eren altres anys, era un altre rotllo, és quasi inimaginable ara
on se podia fumar i fumar porros també, que se'n va amb porros a casa finestra i sortia, jo me'n recordo que sortia a l'esquerrer i abria la porta i sortia a fumar, per això sortia lluvia d'estrelles, lluvia d'estrelles, que sortia la porta i sortia
Sortia el fum i sortia la persona per allà al mig. Era això. Si sortia, respira. Entraves en boeres entre la sumitat i el fum i després se n'empanyaven les boeres. Jo vaig tenir la sort de quedar-me enjoernat en tot aquest microunivers de la finestra perquè tampoc se podria dir d'avui. Jo tenia 15 anys quan freqüentava el temple.
No, que el temple era un altre, perdona, la finestra, que no queda la broma. Tu has dit com a... Sí, el temple era un poc abierto hasta la manecera, i vaig anar a un pic i pus mai. Sí, era una passada de marxa, era una marxa contínua, perquè, bueno, estaves al concert, i quan acabaves concert, començava sa marxa. Vull dir que els músics se quedaven per allà de marxa, havia un rotllo, eres bar dels músics...
Els músics que no tocaven aquí més, però també venien i s'ajuntaven allà i per això s'ajuntaven aquestes llans. Ara s'ha perdut, no? No hi ha un bar dels músics a Palma com tal. Bueno, mos va agafar relleu el Bluesville, quan jo ja... Sí, por supuesto.
vaig tancar, va agafar relleu. Bé, el Bruville ja d'ho he obert un parell d'anys, però vaig dir que el Rerevo se va... I era una mica... Sí, tots van amenar cap allà. Sí, va ser com una espècie de trasbasse. Sí, sí, sí. I bueno, Ignacy del Bruville només provava blues, era una cosa matemàtica. Nosaltres era una cosa que hi havia de tot, una mala gama de coses, cada dia hi havia una cosa diferenta. I després la música que se pinxava, que era la música, diguem de...
música rock català, rock espanyol i era música de marxa, diguem. Pum, va, el rock era autèntic. I a més, un volumen bestial, volumen, però que, vamos, que era molt bon volumen, però que s'estava molt a gust. Se sentia perfectament dos locals més enllà. Calida de soci. Era un oi a pressió, jo veia com un oi, entraves allà i era com a entrar... I per qui no hagi conegut, a mi m'agradaria descriure un poc que quan entraves a sa finestra,
hi ha una cançó que comença diguent l'ama les trens i per jo és que feia referència a un vagó de tren, no sols pa'estamany. Sí, era una petita, era un mal petita. De vegades és que havia més gent, jo me'n recordes dir un moment, és que per tu no hi havia 12 músics i dius, hòstia, quan començaves com s'era hi havia més gent, estàvem un escenari que baix, després ja seguia venint gent,
I ja no, però era com... De fet, no hi havia una distància entre el escenari i les persones, el públic. Era com si estiguéssim tocat... No hi havia barreres. Estaves veient el concert i estiguéssim de dins del escenari. Jo tenc un concepte que vaig treure un dia fent una broma a Camp Mona i era degut en això, que el públic i els músics estaven pràcticament compartint micro. I jo li vaig dir a un dels públic, què més quieres tio? Música en tu cara gratis. Sí...
Que hi ha millor que això. Me'n recordo coses que ara m'han vingut amb essa demòria, quan m'ha fet aquesta al·lusió a la proximitat d'una nota que va caure, va estar agregat i va caure damunt, i va pegar, va fer una nota, en els baix de pepestrada, amb el cap va fer una nota, va pum, i jo vaig sentir pum, i jo vaig mirar i vaig escriure'm la tia que havia caigut damunt dels baixs.
Ara que has dit també Pep Estrada, un salut des d'aquí, un dels grans també que va sortir de sa finestra, o jo el vaig conèixer d'aquellà. Començàvem a dir noms, t'aturarem, és que ara tenen que sortir d'allà. Jo sempre m'aqueten els tres primers, que som vius ara, en Daniel, David Higiénico,
amb Tami Pastor i amb Pep Estrada. Pep Estrada, ja hi ha tants i tants més. Si ens anem a lluny, Néstor Casas, estrompetista de Wanderbrás. Si penses a la muntanya, no comes ni a haver amarilla. De moment se me va quedar. I eres el cambrer. Era cambrer amb nosaltres. Des d'aquí volem donar una salutació a Wanderbrás.
li va ensenyar a tocar la trompeta perquè en Didat tenia una minusvalia se li va rompre el muscló perquè és per als trompetistes el muscló del llavi se li va rompre i era un trompetista boníssim de fet a la finestra tocava sempre i era una passada com a trompetista se li va rompre aquest muscló del llavi i després tenia una altra minusvalia a la mà
pero bueno, aunque es un músico total ha oído absoluto ha caído en re menor re menor sostenido de lado con ascendente libra
Sigue aquí. Es que como siempre estás en las sombras, no te veo. Ahora me he asustado. Por eso te digo, soy Parman. Eso es un running gag en el mundo sumo. Eso que estás fed, es un running gag. Pero lo que pasa es que si Dios te gracia, pero si no...
És com una... Una letenia, no? Som una letenia, no? Que va... Va que guien així tot estigui. Està guai, està bé. Som de letenia. Bueno, no sé si se diu letenia en mallorquí, no? Se diu letenia, no sé. En castellà si se diu letània.
Som els més bien profanos. Som els més bien profanos. Bé, estem explicant això de músic. Bé, jo sí, músic que s'ha de fer. I tu mateix, també, com a músic. Bé, jo estic com a espontània o com a espècie de guardi, estic de guardi. Perquè jo era l'amo, però de vegades si fallava un, o arribava tard, tu em quedaves pensava que un arribava tard, però jo li aguantaves poder sortir i feia un parell de cançons, i era una mica...
De fet, este nom artístic era Riqui López. El espontàneo. El espontàneo, perquè era arlequí, no sé com dir-te, era una mica... Sí, un clown, un pa... Sí, no, este... Sí, de fer... Vinga, salve, com... És que, bueno, sí, sortia ja... Jo no m'ha dedicat a això, però vaig començar a dedicar arrel d'aquestes aparicions que feia a la finestra, no? Jo no m'atrevien, però com que havia confiança en el públic i tal, i com que era l'amo, m'aplaudien...
supos que era per això, no ho sé era perquè ho feies molt bé, de fet, quan... canviava el xic l'amo que se passa a fer es pallasso de cop, tenia un rotllo però bueno, mai m'ho vaig programar de fet, quan vaig començar a actuar actuava a altres bars i no actuaves a finestra
Em semblava poc ètic llevar-li feina. Jo actuava en el Saquelarre, actuava a altres bars. Quan vaig començar a actuar i encara estava oberta aquesta finestra, jo el que feia era agafar-me lliure aquest dia. Tu i jo som els hermanos d'Extendente Clown, no?
Jo m'he vist obligat a fer un poc, salvant donar distàncies, també un poc de show, un poc d'espectacle, en el meu propi negoci, però amplio a vegades els espais entre artista i artista. Sí, sí. O per intentar reconduir qualco que l'on pot begut. M.C., el mestre de cerimònia, di-lo com vulguis.
Però bueno, hi ha gent que realment va sortir d'allà, així com podem nombrar noms grossos, Concha Ebuica. Concha Ebuica va actuar a la finestra moltes vegades en diferents formacions de rock fins que va tocar la tecla, ja amb el flamenco, amb un altre il·lustre que sempre està allà tocant el piano que és en Jacob Sureda, que l'acompanyava i tot això.
Yo lo tengo en su gloria, ¡ay no que el vio! També la Xenoa, la Laurita, que els seus primers pinitos se va fer a la finestra cantant allà amb Quan Fusión, que era una banda de jazz, i de tant en quant feien una cançó sol i sortia ella, sortia allà, cantava, tenia 16 anys o algo així.
I l'aurita també va començar allà, jo què sé, tanta gent, Jaume Anglada, per suport, també va començar allà. De fet, li van fer un càstig a en Jaume, a comptar amb aquesta noia, tot i jo estic allà, la meva parella, la Tati feia feina amb jo.
y el nubo sócrates que es una mica es como subado adivina hoy chaval que está loco por un sprinting y tal y te hace sus canciones y tal y bueno bueno ha hecho alguna actuación en el club náutico pero así en plan así improvisado pero él quiere una sala donde poder
I la Tati diu, que venga y le hacemos un càsting. Per això no li vam fer ni un càsting. No li vam fer un càsting ni un. I el tio s'havia operat de Fimosi. I bé, en el càsting, clar, en tots els paquets ple d'algodons i tal, i el tio diu un paquetot, i la Tati ho veu i diu, contratado, contratado. Que grande.
Aixà, aixà, senyores i senyors. Eres a finestra. I, bueno, mil i nals... Puc contar con antemil. Mira, el vespre que va a venir Celia Cruz, a esa plaça de toros. ¡Azúcar! Sí, ir a celiaca, ¿no? Mira, sí. Salten i me diguen, mare, esta comida celiaca...
Esta es celiaco. Per què? Perquè no ho deus? No, no, et he hecho una postre, pero celiaco. M'encanta. No mos expressirem més. No, no, m'ha encantat. Va ser un mes primití, perquè aquesta formació que ha fet menció quan fusion era Omar Sosa, que ara està triomfant a Nova York, que era un dels pianistes de jazz més reconeguts mundialment ara mateix. Perdona, que t'interrompi. Aquests eren els que cantaven una cançó que se deia Laura.
no, no, no, això és que aquesta també la hem ficat quan fuixen eren Toño Márquez de la bateria en Carburo que ja no és en nosaltres era el baixista Raúl Martínez se deia i l'he deia en tot el dia de Carburo i Lluís de Pestre que tampoc està entre nosaltres ja que era el líder de sa banda, no? el xefonista i el pianista que va arribar de Cuba que era Omar Sosa
una passada de veure una puta bella d'atrevic que està ara mateix a posar-me el Sosa i veuràs que ho cercaré a Google i veuràs i era un pianista que estava allà que hi vés però van venir el músic que tocaven, el Celacurio no va venir per superat a la finestra però van venir tots els músics, tota la banda i estaven tocando clar, es van juntar cubans que no se veien des del Lotz i es van trobar allà
i això va ser en 95 o alguna cosa així segur que ho he viscut és que me sona el que estàs explicant va acabar les 12 de matí se me va acabar per suposar tot el gènere els músics se cridaven no hi havia internet encara no hi havia mòbils però se cridaven per telèfon
Se quidaven per telèfonos, anaven i se quidaven i s'avisaven. Sí, hi havia mòbils, mòbils hi havia. Ah, bueno, sí, el Salcatel... Se quidaven, se despertaven... Però els detenien dos altres. Has de venir a veure això, el que està passant. Feien cançons de 40 minuts, agafaven estàndards de jazz, rollo latin...
i uns solos eterns, però tu veies això i dic, hosta, lo que estoy viendo, no? I en Omar, Omar, està tan emocionat, plorant mentre tocava, tocava amb els seus col·legues de l'infància i ja, que va rompre una tecla del piano. De sa emoció. Va rompre i se batea els dits i va seguir tocant, va seguir tocant. Jo me'l recordo. Sangre, sudor i lágrimes. El dia següent, quan et vaig a llamar...
Que valga. Quan vaig anar a feina... Te voy a poner un foco, tío. És que cada vez que me giro desapareces en las sombras y después me pegues un susto. I el día siguiente, quan van anar a feina... Seguien anaven al bar de los Luises, un bar que había enfrente, un bar de día, i com que nosotros... Un saludo a los Luises. El género s'havia acabat i anaven allà a comprar ses coses, ses jaunes i això, i entraven a la finestra i el seguia consumint, perquè nosaltres ja no tenien género.
i després me'n recordo quan vaig anar a fer nat i vaig fitxar en el piano que totes les tecles eren negres de sa sang coagulada i van dir hòstia perquè veis quin vespre va ser aquell una puta passada que això va ser mític però com aquests van passar molts van passar moltes coses perquè clar eres banda de referència i t'es músic i rodar una sèrie de sa finestra jo des d'aquí vull fer un cridamiento Netflix eh
Bueno, sí, ha estat una cosa per ara. Fan una merda de sèries d'Evita i Bacalao i La Fiesta i no sé què. Ara en el sentit de joves vull dir que la pintura no... Clar, sonaria com una raresa, però això era bastant habitual. També està de l'Havana just de vora, que era una sala de concertes també, que també era una sala preciosa i feien un concert d'arròs de puta mare.
I nosaltres vam atrevir això de la programació diària i va ser set anys, que t'ho he dit abans de començar, va ser per allò com una microvida, una vida dins una vida. T'entenc. Un segle de set anys que jo la tenc a la meva vida com una cosa, com si heu viscut una altra vida. Un bonus extra, ramificació. Sí, sí, a més, arreu d'he viscut això, aquest ambient, durant tant de temps,
em vaig fer una professió que era una cosa que no m'emigueria mai, que jo he fet 30 anys de Riquí López de gràcies a això, perquè... A mi personalment m'agradaria que em fessis 30 més. Hombre, no, jo crec que ja està bé, jo vull dir que 30 anys està molt bé. De fet, són visions, no m'agrada que s'acabi la bo. Jo a Xecles sempre els he fet de 7 anys, de tot.
les parelles m'han durat 4 són segles més de mundial o d'olímpic perquè el rotllo olímpic passaven d'allò olímpicament en els 4 anys però les coses de feina sempre 7 anys és un cicle que està bé i després canviar xip i fer una altra cosa i un s'ha de dedicar sempre a lo segon que més li agrada jo sempre he pensat això per no prostituir la teva verdadera vocació si alguna cosa t'agrada no l'has de prostituir en sa feina en els dos besos
t'hauràs de reservar per tu. I jo ara estic amb aquesta de poder, vull dir, sense dedicar-me, dedicar-me però no professionalment. He abandonat, diguem, en Enriqui López ja està bé, 30 anys de fer tota Espanya mil vegades, vull dir, ja està, ja està bé, ja he donat bastantes conyes. I ara el que estic és gaudint d'això que m'agrada, però d'una manera artesanal que a meva, però jo ja està.
però bueno, que no, no, que avui que m'han parlat allò, però a mi m'agradaria que ja que els Rollins han tornat i que hi ha l'eterno retorno Andy Lucas que s'han separat, tornaran a mi m'agradaria que quan tornis, per favor, mos avisis el manco per estar com a públic a primer el que pot fer és un autotribut saps, es tributa es tributa es tributa es tributa, es tributa, es tributa, es tributa, es tributa, es tributa, es tributa, es tributa, es tributa, es tributa, es tributa, es tributa, es tributa, es tributa, es tributa, es tributa
De vegades hi ha atributos que guanyen. De fet, hi ha un càssic que ara ha passat fa poc. La bateria de Eros del Silencio toca amb el tributo. Tien en Enrique? No sé com és el nom. Ja m'ho sabia. Va venir a coincidir i li van convidar a tocar. I el tio té tanta toquera que està tocando amb el tributo. M'encanta.
Es tributo de Héroes del Silencio. Y no se ponen llevados de munt, porque ya tenían un batería ahí. Gracias por colaborar. Vuelve a tu casa. Pues no se en va, no se en va. ¡Se acabó! Yo me poseía algo semblant. Pero bueno, tornatelo a esa finestra, que no menciona tu tomas que Daniel Higiénico, por ejemplo, iba a coñar Sporrock, yo creo que va a ser en Esnoranto.
on en 91 91 91 va a guanyar sport rock va a gravar el disc com Antony Pestó i aquí va a conèixer Antony Pestó perquè segurament li va pagar un disc doble hoja que va ser el seu primer disc
i ell estava allà en el Sombra, que era el bar on habitualment hi anava, un altre mític, i ell organitzava una cosa que se deia del Sombra a Safont a Peu, a Peu, i era anar a fer com a, feien des We got this way and you go Peu, però con una centa o dos en el cuerpo, molt popular,
i varen fer com aquesta broma i era anar de bar en bar preguent una copa tota la ruta aquesta començava en Esquerreró i d'això va organitzar en Daniel però no ho sabia començava en Esquerreró, d'això va organitzar en Daniel
I acabàvem a Can Àngel quan començàvem pres. A Can Àngel s'acabava, sí. I molt se quedaven per el camí perquè, clar, no tothom aguantava tota la ruta. Si no acabaves a Can Àngel és que ja estaves acabat. I d'això vas a en Daniel. I Daniel va venir a esta finestra, l'Antonio Reines, que no l'altre, que tampoc està a nosaltres ja.
que saps que vull dir que me va fer tot el sol quan jo vaig muntar la finestra ell se va ocupar de posar-me el micro de vegades coses jo li vaig pagar a poc a poc això és una cosa que sempre alegreiré però me va dur tot el gènere diguem i jo vaig dir tot pagaré i al final me va pagar en copes autònom perquè venia sempre allà i jo li feia una conta i va arribar un moment que va dir tio estem en paus me va sortir bé i ell també no?
i d'aplau a Antonio Reyes, en la nieva, diga, es que hay uno que ha ganado. Sí, sí, yo sé que yo sabía que era. Conoció con Sodei, me recordo de alguna de sus primeras. Espero que planten marihuana en mi tumba. Oh, qué paso. Una que es que estallara aquest disco en el doble hoja.
I aquí va venir i li va agradar molt el local i va dir, tío, jo aquí vull fer un concert cada setmana. I cada setmana. I en Daniel se va fer famós a la finestra i la finestra se va fer famosa amb en Daniel. I va ser com una espècie de... Simbiòsis. Sí, sí, sí. I en Daniel me'l va donar molta gent cada setmana, duia, reputava, venia a ser gent, anava com allà. Sí, sí, sí. I clar, i a la finestra se va fer coneguda, va ser en Daniel el que va fer el clic.
perquè venia gent als concerts però no allò que va passar després jo vaig tenir la sort de viure això repeteix que en 15 anys éreu els meus ídols en aquell moment nosaltres teníem 20 i escaig record el primer concert d'en Daniel en el poble espanyol vestit d'hombre cucaratxa amb un traje que li penjava de totes bandes
Però ja era un ninyo. De fet, a la finestra va un moment que venia tanta gent que en Daniel va canviar de nom i despistàvem. Els se tenien totes les dimecres i mos vàrem passar en els dijous o en els dimarts o el dia que fos i li canviaven el nom artístic. I se feia dir l'Hombre Menguante. Es canviaven el nom per despistar. Això va provocar un boca a boca
Com a dir, no, no, és tard, i va ser, l'efecte va ser el contrari, va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir i va venir.
Hola, què tal, directora? Tres cançonetes, un perill de segons, aments i molts pots, encara sa memòria te dona per dir-mos artista i nom de sa cançó. Suposo que me'n recordaré. Endavant, pues. Això deu ser en Richard Vinton, no?
No, això és Too much more blues band. Això és amb el Carmen Jaime amb el Alberto Laosa i el Toni Reinis a les baixes i es bateria, si no vaig malament era el Leo. No ho vull dir, no.
Bé, ara no me'n recordes bateria. No la vull cogar. No la vull cogar. No la vull cogar. Però això, una banda que se va dir, tu m'haig morro blues band, ja ho sabeu de na Carmen Jaime com s'assemblava a la Jari Joplin, no? Sí, però inconfundible, s'espersonalitzada. I s'assembla que és tan actiu, na Carmen, és tan actiu. I molt bé que té formats molt bons de música que està fent. Vinga, men, però veure'm amb una altra, men.
Aquesta era quan fússia, la banda que vos parlava abans era aquesta banda quan fússia, aquest tema és un tema instrumental que tancava en un dels discos, me record perfectament. Posa una altra, posa una altra, posa més, posa més. Això era en Lluís de Pestres, hem parlat abans d'això, no?
Això sí sin Richard Vinton, crec que ara quan entre sí sin Richard Vinton.
Blues Bambo seria l'únic tema. Fa molts d'anys, però curiós com s'enamori. Jo el disc al temps està en present, però té de dir que no totes les cançons. És curiós com ho van fer, no? Perquè, ho explicaré, saps que és mític i està molt cercat això?
No, no, clar, és que van fer 500 còpies. Però jo em tenc que una. Jo em tenc que una. Perquè, clar, això, a la gent que va viure aquella època li agradaria, encara físicament tenir aquest disc, encara que està a Spotify hi ha un resumen del disc, diguem, ja, no sé, són 12 cançons. I si el cercen a Spotify per sa finestra ho troben? Jo crec que sí, llavors. I de tots els que mos escoltau ja ho sabon. Però, va dir, vull explicar com ho van gravar.
Vull explicar com ho van gravar, però bueno, si voleu, si no. Sí, idò mira, la història per tu la fareu una mica llarga, però jo feia moltíssim renau, els veïnats estaven cremadíssims, en totes les rodes del món, sobretot el que es feien és que res és la gent que sortia.
Però també, sobretot, el desveïnat del pis de dalt. I jo què vaig fer? Vaig dir, tio, estallada jo he dit, vi buscate otro piso, i jo te pago este alquiler, i me lo quedo jo, i te pago mas, para que te vayas, i te vas a un sitio mejor. I este se'm va anar, i jo me vaig quedar a sa part de dalt. I hi havia vespres que jo tenia lliure, que me quedava a dormir, i me donaven ganes de denunciar-me jo mateix. Era impressionant com es pujava el son, bum, bum, reboses baixos, bum, bum, bum.
I van dir, conyo, com en tenies pis de dalt, Antonio Reyes va dir, tio, perquè no gravàvem un disco en directe, perquè hi havia vespres que deia, això s'ha de gravar, tio, això ho has de gravar. I nosaltres ho gravaven, però gravaven només el que entrava per micros, la bateria no s'agrava perquè entrava, això diguem que entrava per el micro descantant, però no està equilibrat, no podries fer una gravació. I Antonio Reyes va dir, tio, dureu al teu pis de dalt una taula, una taula, baixarem uns cables,
i ningú volà que s'està gravant, però s'està gravant. I estan a vegades a dalt durant dos mesos. Van gravar tots els concerts durant dos mesos. Ho sabien el músic, però el públic no ho sabia. Quina passada. I van gravar tot, jo ho tinc tots els concerts aquests, els entenc en dat,
sense mesclar, però se ten, se podria mesclar. I varen fer una selecció, els músics varen escoir cada un la cançó que volia. Varen diria, aquí tienes tus conciertos de estos dos meses, elige la que quieras. Ja lo de Netflix ho tenen broma, però és que s'escriu tota sola, la sèrie, en el final. Sí, va ser així, va ser molt collos aquests dos mesos que tenia Antoni Revis de Cameva i Antoni Pastó, que varen ser els dos que varen fer la cançó. I gravant en secreta. I se tenia vist que en de Cameva.
I van gravar, i quin disc surt d'això? Aquest dos mesos de gravació, clandestina diguem, des d'un altre pis. Són serbanes, són els que fan millor, els que tenen més banc. Però hi ha temes, J.K. va fer una, els dos temes que estan en el disc de J.K. són una puta passada, com varen quedar.
Quan contrabant esteve a Pick Up de Pisses que estaven molt i dunca en el saxofonista i era un dels autors de Pick Up de Pisses, de fet esteu vivia de dres d'autor d'aquest tema. O sigui, vivia oi de mosse de... ho deia no me'n record, però vivia d'això, dels dres d'autors de Pick Up de Pisses. Era una altra època. I Pick Up de Pisses es podien viure de sa musical. Esa cançó que ob, el segon disco, era un doble.
I bueno, hi ha tant de temes que... De fet, jo me va escriure, vaig tornar a sentir aquest disc, com el que no ho sentia. T'emocionava. Jo vaig emocionar perquè hi ha molta gent que ja no hi haies, no? Somos persones. Clar, sentia gent i dius, hosti, aquí hi ha un percentatge molt alt de gent que ja no hi haies. Pues a mi això se m'ha fet molt curt, ja me diuen que estem acabant, se m'ha fet molt curt.
Bueno, idò hi ha un altre dia de xerrant més. Te m'envito a venir un altre dia, a que m'ho he vist a una truita. A la meva, a contar batallitas, que n'hi ha moltes que contar. Aquestes les que tenim ara, que mos agrada contar batallitas. Me encanta. Veig que ser autònom, da igual els anys que passin, sempre dona per contar batallitas. Sempre dona. Si haurem de despedir el programa d'Entrenotes i Mones, moltes gràcies a tots vosaltres per escoltar-nos.
vos deixarem amb una cançó de sa finestra i vos recordam que aquest programa el podreu escoltar tots els dijousos de 8 a 9, els diumenges de 3 a 4 i els dillunsos de 3 a 4. No s'accepten sugerències. Molt bé i fins el pròxim dia. Salut!
Sure crumbled to the sea
No sé si m'hi perdré algun dia Tot sol Respira I a poc a poc, dia per dia Busco la monotonia Però on soc? És que no em trobo en lloc Descobrer tot força M'imagino com seria viure sense descontrol tranquil Però tampoc m'ho Parlo sense embut, jo faig el que puc Decideixo fer-ho així, ja que sóc molt indecis, sóc cabut
Però soc feliç. Jo vull viure, viure, com ha fet fins ara. Hi ha un tres i no res, la vida ens passegueix, la vida se'ns escapa. Jo vull viure, viure, com ha fet fins ara. M'està del revés, però me'l poso del dret i així el temps m'avança.
Franco, muérete.