El Jai de la Barraqueta. Un programa de jubilats per Mallorca. A Ona Mediterrània.
Gràcies.
Molt bones tardes. Com cada dijous, aquí en el llai de la barraqueta, avui la que vos parla, Francina Jaume i Sílvia Arjenbau.
hem introduït aquest requiem de Mozart per introduir una mica el tema del que parlarem avui. Com no, tema de tot sant, dia de difunt, nit de les ànimes i, per què no, també d'aquesta festa anglòsset de procedència, anglòsset sona, que de cada vegada ha pres més embrancida que nostra, que és Halloween. Per tant, nosaltres avui...
Volem parlar de les nostres celebracions, en què en una societat tan diversificada hem anat oblidant. Perquè és que aquí, a les nostres illes, hi ha molta desconeixença d'aquestes tradicions, perquè només se duen flors en el cementeri. Antigament fèiem moltes misses i oracions, però això ha quedat una mica oblidat.
Si fem una mica d'història, segons el calendari de festes de les Illes Badears, veig que la festa de difunts ja no és d'ara, es consolida ja a l'any 1000, on s'introdueixen els monestirs reformats. La festa de tots sants té més que un caire.
que les visites, els cementeris i les flors. És una barretja de menjars, de rituals, de festa, tal com us diu aquesta poesia d'ana Maria Antonia Salvà, per exemple. Per Nadal, la coca bamba, per Pàscola, rovials, per tots sants, farem bunyols, perquè us...
que us diran arramba, arramba. Avui parlarem de totes aquestes tradicions, però barrejarem una mica l'entrevista que farem amb la Bàrbara Suau de Bunyola, que avui, per cert, fa una xerrada, quan les ànimes tornen memòria, cultura i vida quotidiana en torno a tots anys, a Bunyola a les 8. Ella ha estat tan amable d'avui concedir-nos una estoneta per parlar-nos un poc d'aquestes tradicions,
I també barratgarem un poc el programa amb música i rondalles. Per tant, us dono pas ara a Cília Rimbau. Txau, avui vinc a contar una rondalla. La por de Mancó. I ho contava en Cent Miquel Esquerrà de Mancó. I us volem contar aquesta rondalla de por
ara que s'apropa la nit de tots sants, també dita nit de les ànimes, com heu sentit, perquè contar històries de por ajuda els infants a vencer-la, perquè quan siguin contades oralment i puguem observar la por als ulls de l'infant, que no ha de tenir més por de la que pugui aguantar.
Tenim a la nostra rondellística històries que em fan de por, que ens hi apropen i ens ajuden a vèncer-la.
quan la festa de tots sants sembla que vol ser substituïda per l'anglosatsona de Halloween, com hem escoltat, que també hem de conèixer i respectar, i ho serà segurament, si no mantenim les nostres tradicions ben vives. S'ha recuperat la tradició de comptar rondalles. A Bunyola, per exemple, com a activitat de l'Obre Cultural Balear, han comptat rondalles de por a la biblioteca.
I per això hem pensat que també avui us contaríem la por de Mancó per passar por. Contar històries de por és una tradició compartida en la glossatsona Halloween. Però si contem rondalles, que són les nostres històries i ben vives, posarem el nostre granet d'arena per tal de mantenir-nos vius com a poble.
Un no s'ha d'espantar de tenir por, perquè en tenim fins i tot els més valents. Això passava a mancar. A mancar un temps hi havia una casa que hi sortia por. I sentien els vespres.
un rebombori farés de cadenes que irrossegaven, bigues que cruixien, perots que tremolaven, potades i corregudes de muntat sòtil, lo mateix que si passàs un regiment. Aviat ningú hi volgués estar en aquella casa i romengué tancada.
Un vespre, una partida de fadrins, els més esforcegats i gosarats del poble, cansats de córrer carrers, canta qui canta i sona qui sona la guiterra, exclamaren, que mon anam a veure sa posi mot sort. Anem-hi, digueren tots. Se'n van a l'amo d'aquella casa a demanar-li sa clau.
Les ho dona. I si es pitgen tots amb un garrot? Obren, regoneixen tota la casa, sense deixar aubergió ni en foi. No troben ningú amagat, ni veuen fresa de res. Hi havia un llit de muntat sòtil i s'hi ajeuen tots. Eren quatre. Acaben s'enfilar, de pare nostres que tenien costum de dir, apaguen el llum i tomben.
No haurien tingut temps de dir un credo, com tot amb un esclata un talabasteix arborronador.
que dones que rossegaven, bigues que cruixien, ses parets que com que tinguessin es ball de Sant Vit i et sòtil que anava i venia a lo mateix d'una hereda d'unes enganadores i lleval unes potades i unes corregudes i unes sodrogades com a de bístia i carros i gent avalotada, just si el món se n'hagués de venir. A que es fa drit? Pega en fregada un misto
Encenen el llum i a l'ata tot s'acaba. Ni sentien una mosca, ni veren cap cadena, ni cap biga rompuda, ni cap paret cruixida, ni era coneixedor que el llit se fos mogut d'un pel. Tornen a mirar per totes la casa i n'hi trobaren ningú amagat,
ni cap porta ni forat obert per on la por hagués pogut entrar ni fugir. Res, digueren, colguem nos de Bellnau i apaguem el llum, veient que succeirà. Se colguen, apaguen el llum i ja ho crec que tot d'una romp capa que ensec esmateix a l'abastatge de s'altra vegada.
I llavors sí que enrossegaven de cadenes, i cruixien granats les vigues, i ballaven falegueres les parets, i s'hi engronçaven guerrites trispal, i ni feien de carregudes i potades i sodregades aquells carros i bísties, i gentada, que no se deixaven veure, i mòvien tant de balat.
Llavors sí que ho pareixia que tot anava a fer ull. I aquells quatre que, si no s'aforraven tan fort en els pilars i a les coixeres, no sé on botien amb les sondroiades que pegava al llit. Aleshores, ja no les tenien totes segures, però ben alerta que hi anaven totes a confessar que la por ja els entrava.
Peguen fregada un misto, encenen el llum i tot aquell telebasteix s'abuli cop en sec i dir una mosca que era una mosca que no sentien. Encara tingueren coratge de reconèixer tota la casa de Bellnaum per veure si afinarien res. I què havien d'afinar? No hi havia cap viga cruixida.
ni cap pare consentida, ni era coneixedor que al llit se fos mogut un pel, ni que fos passant ningú per damunt tot sòtil, ni rastre de cadenes, ni de res, ni cap portal, ni finestra, ni forat obert per on la por hagués pogut entrar ni sortir. Sobretot, digueren aquells,
Així mateix, els grans t'han de rebombar-hi i t'han d'estrar en apagar el llum i d'encendre'l, que tot s'ofec i no se vegi res ni et senta una mosca. Sobretot, ja que hi som, n'hem de veure la fi. Colguem-nos una altra volta i apaguem el llum, veient que succeirà. Dit i fet, se colguen, apaguen el llum
I jaucrè, kai tornarenes vaustot dúnem.
Llavors sí que hi esclatà, fareix que el xordador es rebombari. Llavors sí que es rossegaven de cadenes, pareixia que hi havia traginades totes les desmolls. Llavors sí que en feien de trot, trot, les vigues, que com que tota la canyissada i taulada s'hagués d'avisar,
I no vols dir res si ballaven ses parets i si ens sentien de corregudes i potades i bregit de carros i bestiar i de gent avalotada que no hi devia qui parar. I aquells quatre...
ben aferrats en els pilars i a les coixeres, perquè el llit era el mateix d'un poltroajós gasat, que els jocs es roguen i venguen bots per davant i de costat i alçades de cul. Oh, quines engronsades que pegava aquest llit!
A la fi, aquells, així com pogueren, freguen un misto i encenen el llum. I ja ho crec que l'acte tot va haver acabat. Ni una mosca que no sentien, ni res mudant ni maladesat que no vèren. Lo que finen a un racó fue un senyorat assegut a un tabulat. Fuma qui fuma.
amb una pipa com espuny, amb un canó d'una branca i bones xuclades, i sa seva boca jo eren ells, que eren com a tres fumarals. Mare de Déu, santíssima, que em treia de fum! Així mateix, les vengué ben de nou aquell senyor a tots quatre.
o d'una, quedaren una mica empentanats, però llavors s'arrevesten de coratge i s'arraven tots quatre garrotes en mà. Un, més acorat que els altres, les passa una mica davant i brandant el garrot diuen al senyor «Eh, què hi fa, vostè preguer?». El senyor alça el cap i exclama «Ara t'ho diré!».
Encara no haver dit res, quan ja hagué enflocada, galtada i altre en aquell, fent-li botir esgarrot per sa teginada, sentir-se aquell ferit tan fort i donar-ho a ses cames fot-ho tu.
I els altres tres, que el seguiren, que maten-me el gau, pegant-se amb els talons per les anques de tan fort que demanaven per no serida de més. Deixaren sa casa de bat en bat i no hi hagué perill que ningú hi entrés a veure què era estat. I l'amo? Vava d'anar a tancar-la si la volgué tancada. I no he pogut aclarir respost d'aquesta por de mancó.
Que qui ho hagi aclarit més, que ho diga, si vol. Idò, ara seguirem amb tot aquest tema i anirem a publicitat. Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
La palmesana. La palmesana. Compri la palmesana. Si ha de fer un regalet, un detallet, compri la palmesana. No confondre la palmesana, que això es formatge es va també, però no són joies. Gràcies. Gràcies.
En el context local i global que vivim, la independència dels mitjans de comunicació és més necessària que en cap altra època històrica. De Balears és un diari centrat en Mallorca i les Illes Balears, en català lliure i independent. Des de Diari de Balears fem una crida a tots els nostres amics i lectors perquè reforcin econòmicament el projecte, que és la manera de garantir la independència del diari.
La millor manera d'ajudar a fer realitat aquesta independència és associar-se a Una Mediterrània, omplint el qüestionari que trobareu a la web. També vos podeu associar escrivint a info arroba onamediterrania.cat o telefonant al 971 100 222.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània. Ona Mediterrània Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry. De la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobre implants,
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. Es dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la Clínica Dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer, primera. De voler el Corte Inglés de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un vell somriure. Vos hi esperam.
Teatre del Mà presenta La Mare, el Dimoni i jo, de Sala Trono, que se n'ha fet d'Oriol Grau. Ell mateix ens descobreix la part més fosca del seu adsens de la fama, una comèdia que és un clam a la desobediència, del 31 d'octubre al 2 de novembre. Patrocina Federació Empresarial Hotelera de Mallorca.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modular.
Molt bé, tornant a començar, després de haver sentit aquesta rondalla contada per a Nassili sobre la por de Mancó, com deia, s'apredint a vegades, la por amb la vista no és res. Na Bàrbara també en sap moltes de rondalles de por. Bé, ara tenim na Bàrbara Suau,
Ana Bàrbara és una mestra retirada, però podríem dir que ets historiadora local de Bunyola. És a dir, que si a qualcú li interessa saber qualque cosa històrica d'allò que vulgueu, té moltíssims llibres publicats sobre les fabricantes,
les dones de Bunyola. És una persona que ha fet durant tota la seva vida, i encara fa, una feina de formigueta, però una feina imprescindible pel poble de Bunyola, com és recopilació de tota la història antiga i la història actual. Per tant, avui, a les 8 de vespre, convidada per l'Obre Cultural de Bunyola,
Fa una xerrada que se diu quan les ànimes tornen memòria, cultura i vida quotidiana, entorn a tots sants. Han trobat que era molt adequada que avui pogués parlar amb nosaltres una estoneta, perquè ha d'anar a provar so i això, però mos ha dit que sí. Bona és Bàrbara, com estàs? Com va Bàrbara? Com va Bàrbara?
No tenim na Bàrbara. No, em pareix que no tenim... No m'ho sent. Na Bàrbara, però segurament... Segurament...
Ara m'ho sents, Bàrbara. Bàrbara, m'ho sents. Ara m'ho sents. Sí, molt bé, Bàrbara. Escolta, Bàrbara, gràcies per estar aquí així via telefònica i per compartir amb nosaltres una mica que volem fer aquesta tertul i aquesta xerrada sobre les edicions de Tots Sants.
Per començar, digue-nos una mica aquest títol, Quales ànimes donen memòria? M'estira la curiositat. Sí, mira, Quales ànimes donen memòria, cultura i vida quotidiana. Sí, sí. Sí, el que he pogut centrar en Bunyoli, si no en Mallorca, que s'hagi pal·leat i terres així dels països catalans.
Això és perquè, sobretot els dies dels morts i sora baixa, els dies de tot sant, estava tot centrat en salvar les ànimes del purgatori, així a nivell de tradició de l'Iglésia Catòlica. Se parlava moltíssim d'ànimes, la gent feia tot el que sabia per poder salvar ànimes del purgatori i després hi havia les creences que les ànimes aquest dia es tornaven.
a veure els familiars i a veure si pregàvem parelles i si a la fi podrien entrar en el cel. Això seria un poquet aquesta tornada de les ànimes, però en torn en això hi ha moltíssimes tradicions. Per exemple, no podries dir qualcuna? Ja sé que avui faig la xerrada bunyola, però que també jo crec que la gent que m'ho pot escoltar també li pot interessar i no pots ni sentir-te. Aquesta xerrada que està organitzada per l'Obre Cultural Balear, la delegació de bunyola,
Serà d'aquí una hora més al banco. I mira, jo fa mesos que estic així fent història oral, investigant i han sortit moltíssimes coses. Per exemple, ja, la tradició de, que diguem-ne, il·luminació per obrir el camí a les ànimes, no?
Des del tema de les llumetes o animetes han sortit moltes paraules molt macas relacionades amb tot això, des que els deixava llunzar de fora perquè ells poguessin trobar cas seva, després el respecte que tenien per si de cas les ànimes havien tornat a cas seva, clar, perquè deien que normalment s'amagaven per racons, havien d'anar molta alerta a ser net, a moure cadires aviat, a fer portades,
hem anat per racons perquè pensava la gent que podria molestar les animetes que havien tornat.
Una altra tradició era, clar, això s'ha anat perdent amb els pas dels anys, però que els deixaven, ho he dit, preparar. Un lloc a la taula i un plat a la taula, per si de cas, necessitaven reposar o menjar, entre cometes, perquè sabien que realment no menjaven, però per si de cas. I això és una tradició que ve dels egipsis, dels celtos, dels romàs, per tots a fer el mateix. Això seria una de les tradicions.
Perfecte. A qualque banda havia sentit jo que deixava... Hola, Bàrbara, són a Cili. Hola, com vas dir? M'apareix que tu vas fer pràctiques amb jo o no?
Anem a quina escola? No, a Magisteri, no. A Magisteri jo vaig venir qualque vegada a les classes, com a Totservedores, això, sí, sí, quan estudiaves. Quan estudiaves, mira si fa d'anys que m'ho... Sí, sí. Idò, jo vaig llegir, ara que dius això desmenjar, que posaven galletes i després se convertien en panellets.
Tu la sabies, aquesta tradició? Ah, no? Mira, ara m'has ensenyat una cosa. Jo, que sí, ja he trobat molta informació de la tradició.
Penets de mort o penetets, que deien a Bunyola. Però això de convertir-se les galletes en penellets no havia sentit mai que agraeix, perquè el més t'ho podrà comentar també en això. Amb els infants deien deixau galletes per les ànimes i trobaven els penellets o els penes de mort, no ho sé, perquè era cosa antiga això.
Sí, mira, parlant de, si vols interès, aquest d'espenet de mort i d'espenellet, l'espenet de mort també és una tradició que diuen que ja a l'edat mitjana molta gent en els testaments hi tenien possibilitats econòmiques, deixaven escrit, que deixaven penets de mort...
o havia deixat-los a damunt la tomba o a l'iglasi durant el funeral. I la gent que pregava per ells, sobretot els pobres, tenien dret a menjar el panet de mort, que en un principi eren panet de farina, aigua i sal, no tenien res més. I després això va anar com evolucionant aquesta tradició fins i tot mira a Menorca, la basílica de Sombau se diu, m'apareix. Sombau, hi ha una paleo cristiana.
Sí, pa de la cristiana, s'han trobat malos per fer penet de mort. O sigui, no té això que ja venia dels romans. Després aquí, això se deixava en els testaments, i després també hi havia, que diguem, les paneres, els paners de penet de mort, llavors la gent el podia anar a cercar.
A poc a poc se van anar ensucrant, eren ja com una cosa més dolça, i a segle XVIII, XVII, està documentat que se solien comprar o fer per regalar les infants. Aquí vendria el que t'ho diguis també, des que jo t'ho diguis això.
Hi ha el cas d'un notari, d'un jurista notari, en Joaquim Fiol, que se va a editar el seu dietari, que cada any, per tots s'ans, té registrada la despesa per comprar penes de mort, els infants de mitgeus o de la seva família.
I després, al segle de VIII, arriben els gemelers a Mallorca, se comencen a sembrar melers, i poc després, poques dècades després, ja apareixen espenet de mort com a panellots, que ja tenien mola i superen. És molt curiós. Sí, sí. Perquè, però aquesta, tu ara parles de paleocristiana i de romans, per tant, no és una festa religiosa.
Ve despegants, això, no?, aquesta festa. Mira, a segle IX el Papa va instaurar la festa de tots els anys, i a segle XI la desdia dels morts. Però van agafar aquesta tradició que ja existia, que primer els Egits ja dedicaven dies a les morts, ja els feien ofrenes...
Els celtes també tenien aquests dies unes festes perquè ells creien que al començar novembre començava l'època de la foscor.
i la terra com aixapava i sortia, que diguem-se, para fosca de la terra, perquè, clar, feia fosca, havien de guardar el ramat, la terra estava com adormida, i pensava molt en les morts, perquè, clar, era com si la terra s'obrís i les ànimes sortissin. O sigui, et seltes, després es romans, i l'Iglésia Catòlica després agafa aquesta festa i la converteix en cristiana. Com moltes altres. Sí, i tant, i tant, i tant.
I tant. Escolta, Bàrbara, tu creus que, bé, tu també has anat o aniràs a l'escola, comptaràs a rondar sobre la por, demà mateix, però tu t'ho has vist, com per exemple a Bunyola, i m'imagino que a tots els pobles, aquesta altra festa, Halloween,
que també la festa aquesta d'una mica de fer por i tot això, ha agafat una força tremenda. Tu creus que poden conviure aquestes dues tradicions o creus que hi ha un desconeixement molt gran de les nostres tradicions? Per exemple, els rosaris és un cas que record jo quan era petita.
que molt de nens veuen penjat allò, però jo crec que no saben ni d'on ve, ni per què, ni per què no. Hi ha rosaris ara, justament ara, no? Tu creus que aquesta festa de Halloween i tot plegat, de què en sortirà tot això? Creus que anirà raconant la de les nostres edicions i això agafarà, com ha agafat ja, tanta força?
Jo, si tens la sincera, primer te contestaré el que m'agradaria. Que m'agradaria que, com va dir ahir una dona major de 85 anys, m'ha dit aquesta festa americana, jo tot d'una vaig saber de què xerrava. I jo m'he proposat, avui de ser xerrada, no anomenar la paraula en anglès d'aquesta festa americana, perquè jo no és un partidari.
I clar, jo m'agradaria que no tingués aquest por del que té ara, sobretot sobre els infants i sobretot sobre el consumisme, perquè és una festa consumista. Això mateix, això mateix. Però és ver que és molt difícil, perquè jo, clar, quan he cercat totes les tradicions de tots els anys, va haver un moment que pensava com és que tot això que hi havia tanta riquesa, tradicions, supersticions, històries...
Com és que s'ha perdut? I clar, han passat moltes coses, des que primer de tot que la gent ja no va tant a l'iglesi, ja no tenen tant present aquestes festes, que la part religiosa, a més, per el que he dit jo, és que l'iglesi també tractava de, com a no anul·lar, però com a prioritzar tota la part de resar i de salvar ànims. Sí, sí, sí.
I tota aquesta part d'històries, d'ànimes, que també hi havia tot això, la gent jo em diu, bé, això són dos, això són dos, i nosaltres el repte m'ho va dir que ja eren dos, i el que hem de fer és anar a l'Iglés i nosaltres teniu feiem de resar. Clar, per una part l'Iglés hi va prioritzar perquè, clar, era l'adjectiu, des de tot s'anys i l'almos, resar per salvar ànimes,
i el dia de tot s'ans, on era la gent que ja era al cel, per això per una part, per l'altra part que molta gent s'ha distanciat de l'iglesi, no hi ha tanta gent, tot el tema de rosari s'havia perdut un poquet, ara s'ha recuperat, per l'altra part la globalització, que mos arriba tot amb un no res,
les altres parts de xarxes socials i que avui en dia joves, clar, tenen altres interessos perquè no han viscut aquesta expedició encara recuperant. Clar, clar. Per tant, jo crec que ara se comença a fer molt bona feina, per exemple, jo ara que he dit tot el que fa l'obra cultural a Bunyola,
perquè els nils i els joves coneguin altres coses que hi havia aquí que han estat com ocultades durant dècades, saps? Ocultades o oblidades. Sí, sí, sí, oblidades, oblidades, totalment.
Però això de fer rosaris i tot això ja ho fèiem a les escoles. Això, això se feia abans. Lo que ara també, jo el que he dit per la meva experiència com a mestre també, que, clar, les escoles laiques, la majoria no fan religió, i llavors, clar, més s'apronta gent. Va, la rosari té tot un sentit darrere jo, ara que més hem hagut d'estudiar,
Com era un rosari que diguen que passaven a Rosari a Liguesa, per entendre rosaris dolços, perquè ara està molt de moda dir rosaris ensucrats. Però, si penses sucre, només no tenies la petona. L'altre sí, però no eren ensucrats, es fan de tots...
I, en canvi, sa gent major Bunyola me diu rosaris dolces, a mi m'agrada molt aquesta expressió, la voldria recuperar. I doncs clar, jo per entendre's per què, que ara també vos ho contaré, que de rosaris, clar, els de veïndocolorins, amb papers així, metalitzats, o de plàstic, però abans eren pràcticament només penedets, o aquestes idiotetes dolces, i...
Entre desena i desena de panetats tenien una cosa dolça, podia ser una llàgrima de xocolata, com se deia, que la llàgrima era una peça rosari, o un bombó, o una fruita confitada, que era diferent de la petona, que no era el mateix. No.
I això ve que fa tres, quatre segles, una manera d'enganxar els nens per aprendre a rezar el rosari era per tots sants, que havien de rezar molt, els regalaven primer una branqueta amb aquest penetet i després un rosari fet de penetets perquè els nens tinguessin ganes d'aprendre a rezar el rosari.
però després se va anar com a més fent una cosa més consumista, més de jugar els nits, d'estar content, i va volusionar. Ah, i tot això venia perquè classes, escoles, clar, perquè sabia un rosari, clar, abans explicava les classes de religió, ara no, ara és com a més una cosa, una tradició que diguem gastronòmica.
I quan això s'hauria de viure, des de petits, a lo millor amb històries, explicant, o a les cases, les famílies que ho volen fer, també seria una manera de tornar a posar de moda, diguem, i anul·lar un poquet l'altra festa, o conviure. Jo crec que el que hauran de pretenir és conviure.
perquè agafem massa força. El món aquest de bruixes, bruixots, ocultisme i tot això és el que realment t'atreu. Vull dir, no saben per què, ni jo no crec que s'ho plantegin, perquè ve dels Estats Units o això. Simplement és perquè els agrada...
Home, això ha arribat per mitjana de comunicació. Totalment. Colors, sensacions, per el consumisme, les motives, te'n trobes per tot. Des de fa quasi un mes i mig, n'hi ha per tot. I els nens és el que vol, el que tenen davant. Si no tenen alternatives, igual s'enganxen a això. Jo me'n record, quan jo som mestre jubilada, fa un any,
I a la classe era molt, però molt difícil seguir la vida quotidiana a l'aula i que aquesta festa americana no hi entras a interrompre la seva activitat perquè ni se posaven molt nerviosos, demetxeraven d'això...
Però no en cap sentit. I a més, aquesta festa americana ve d'allà mateix que moltes de les tradicions que hi havia aquí abans. Sí, sí, sí. Fins i tot, per exemple, els celtes i encara se fa algun poble català.
fèiem fanalets amb naps, aquests naps morats, que són forts. Sí, sí. I se fèiem fanalets i amb carabasses també. Això mateix, això mateix. Avui mateix jo tenc en Jaume Iach, musicòleg i historiador de tradicions i en el musicòleg a Canostra,
I avui, parlant d'això, em dius que és curiós que moltes d'aquestes, d'això de la carabassa que s'ha adoptat tant, a Catalunya, el meu pare i el meu predins fan alts de carabasses buides.
Sí, i també una altra cosa, que es coneix per aquesta feix americana, que és d'anar a les cases a tocar i a demanar coses de menjar. M'he trobat una cosa molt curiosa, que m'he fet molt intrigada. En el costumari folclori del Parc d'Ignar, quan parla de les verges, parla d'una tradició que se va conservar a Tà i a Sant Joan, que era que per les verges, els joves se n'anaven a les cases a tocar i anaven a cercar fruits de perdó.
I si els divanaven ballaven. Però, curiosament, duien com un escapolari, com aquesta medalleta que era un marc de Ferrat de Tola, i era mitjana, una imatge d'un sant, i tot duien sants diferents. Jo dic, que raro, sants diferents.
tot sants sí, però pel dèrgit sants i jo crec que potser hi hauria hagut com una traslació amb els segles que això potser també s'ha fet per tots sants o la setmana anterior i en aquest dos pobles va quedar per l'anvergit i els nins anaven també a les cases a demanar fruits i de vegades se'n feien un rosari amb aquests fruits també els enfilaven i s'apassegeven amb fruita tergida i com...
De vegades a les cases, com que estava cansat la gent que els tocaixen a les portes, els donaven aix i prevescoents. I també se feien com per riure, com un rosari i un collat d'aix i prevescoents. Per tant, això que juga entre tots sants i les verges, a mi me recorda molt aquesta tradició de la festa americana d'anar per les cases a demanar coses, que aquí també s'havia fet. Segurament.
És que Amèrica hi va arribar pels irlandesos quan va anar a Amèrica, a Nord-Amèrica. O sigui que va partir d'Europa cap a Nord-Amèrica i ara mos ha tornat.
I jo penso que també l'enrebuda bé perquè també és una tradició que mos es propera, tot això que deies tu de les carabasses, de recata, feien recata, vegades feien recata abans de la festa per tenir acumulat coses per el dia de la festa.
Sí, sí. Això és típic, igual que a Catalunya quan feien recata per pagar una altra festa també ho feien així. Això mateix, sí, sí. I tot això per Pasqua, ho feien així. I anava anant abans i això que me dius tu del pare Ginar és que coincideix exactament.
Sí, sí, és curiós, molt curiós. Aquí posa per les veges, però clar, el millor abans feia més dies i arribava tot, no ho sé, per fi allà hauria de ser una persona més entesa i això, no? Sí, s'hauria d'estudiar. Però m'agrada molta atenció. I igual que els bunyols, a Menorca se fa el dia de tots els anys, aquí se fa per les veges perquè a Menorca no...
A Mallorca, jo ara estava a repassar el que he de contar avui, això amb un contagi major, per exemple, una dona de solla, que normalment les dones antigament, a banda que s'ha fet la missa al cementeri, no anaven per res al cementeri, estava com abatat.
I les mares de vegades es quedaven a la casa i els fills grans i son pares se n'anaven al cementeric i diuen, però això ja en torna, sa mare ja tenia els bunyols fets.
I a la meva família, a la meva mare, m'ho contava que el meu prèdit, el dia de tots anys era sagrat per anar a cercar serbresques de mel, que tenia una terra que hi tenia best. El dia de tots anys enduia serbresques, traient la mel de serbresques, també aprofitaven la serra que la venien i llavors enllaven bunyols amb mel.
Sí, com a cosa curiosa, el vespre, bé, hi havia una tradició també per tots sants, que a mi m'agrada, el que era molt trista, que era esplor de campanes. Les campanes ploraven, des de la generació de la campana, sonaven, però d'una manera molt trista, molt fúnebre, molt a poc a poc, si anaven aturant, t'anaven a sonar fins a les dues de la nit, i llavors a les cintres de matí, si t'anaven a posar.
I hi havia campaners tota la nit en el campanar. I els campaners els duien, o bé els escolans, bé els mateixos escolans que eren campaners duien, o bé el rector, un cobo de bunyols i greixoneres de sopa, perquè sopes havien de sopar, i ho en calentina ja. En el campanar feien foc. Per tant, els bunyols també eren molt presents.
que ara a Mallorca no... Bé, jo ara, per exemple, ahir, a Bunyola, vaig comprar bunyols, encara em feien. Sí, sí, sí, em fan, perquè clar, és l'època de la fruita. Jo, per exemple, jo quan era nina, que era a Casa Pradina, el dia del Mors,
El que tu has dit de ses ànimes, per mi era un dia horrorós perquè sa predina, sa meva predina jove, jo vivia molta amb ella, posava unes animetes que deien amb un suro que estava de munt aigua i oli
I allà damunt. I ella, mama, deia, avui vespre mos n'han d'anar a dormir prest perquè ses ànimes se passejaran per tota sa casa. I han de veure el llum de ses animetes. Ja te pots imaginar per una nina de 8 a 9 anys que desquarta vea que allò ve llorugava...
Terrible. Per mi era la nit de la por de veres, perquè he imaginat pensar que la predina, que jo la vaig veure morir, la passejava al vespre per allà, era una cosa terrorífica. Era por.
No, hi ha gent, gent que no és massa més major que nosaltres, que tenia pànic, que el dia d'hermosis es dia més mal de passar de tot l'any. Clar. Perquè la gent major, major, hi ha gent de l'any típico d'any mal comptat, que de vegades deixava llumetes damunt les tombes, que era molt típic deixar una candeleta ferrada en sere, o llumetes que s'apagaven en sere, per guiar el camí de ses ànimes, des del cementeri fins a cas seva.
i que les ànimes anaven a vigilar si la família complia pregant parelles i fins i tot avui una altra dama d'ell que també anaven a donar les gràcies per haver resat.
Però encara que seguien els entamets, les ànimes adonaven-se, gràcies, clar. I això són ara... Però un infant està rebent, eren agraïdes. De fet, por van dir-se el mateix, les ànimes, que en aquell moment, que feien por. A més, se representaven, aquestes il·lesis, que han representat sempre en les cames a dins d'una flamarada de foc. Sí, sí, sí, sí.
Vull dir que, clar, tu pensava jo, quan me mori també me passarà això, si no resen per jo, no pujaré en el cel. Era difícil passar el dia mort, amb les campanes, tot, era trist. Bé, Bàrbara, no t'ho vull enredar més perquè sé que te n'has d'anar al teatre i moltes gràcies per tota aquesta informació.
Jo, si hi ha qualcú que m'ho et senti i vol anar a Bunyol a les 8, encara aprendre moltes coses més. Moltes gràcies, Bàrbara, moltes gràcies per la teva, tota aquesta informació que és meravellosa. Gràcies a vostre. I tota aquesta feinada que fas, realment. Jo crec que el poble de Bunyol així t'arribarà a agrair mai, però...
que havien de posar una placa ben gran. Serà agrair conces animetes, també. Sí, senyora. Que pas molt de gust. Molt bé, Bárbara. Moltes gràcies. Adéu.
Peida, com ho he pogut veure, hem après una mica, un parell de coses interessants. En sap molt, no. Na Bàrbara és una persona que no se deixa res allàure. No diu res si no se té ben estudiat, ben comprovat i tal. I, a més, és una persona molt agraïda quan li compten coses perquè...
Ella per ella és com un estudi constant de tot el que vol aprendre. Ella me va telefonar per veure a Menorca si teníem un personatge de por. Bé, jo, són de Ciutadella. Sí. I a Ciutadella, jo li vaig explicar, dic, a nosaltres mos feien por amb el Moro Cucu. El Moro Cucu. El Moro. Sí, sí, sí. Com que van tenir-se invasió turca, el personatge de més por que teníem allà a Ciutadella, el Moro no ho sé, però a Ciutadella era el Moro.
És moro, clar. I fins que jo no... Però moro. Jo no m'ho imaginava com un moro que ara coneixem o un turc. No. T'imaginaves un personatge així, com un ogre o com una persona dolenta, una cosa terrible. Sí, sí, sí. I deien, no pugis a esporxo que sortiràs moro. O no vaig... Quan no s'interessava...
També Anna Maria Enganxa és un dels personatges. Aquí sí, a Mallorca. Però a Menorca no. A Menorca no tenim ni Anna Maria Enganxa en aquestes coses. No, es moro. Només teníem es moro i després teníem es drac. Drac, drac, drac.
I el drac, però no era un drac d'una coca com aquí, amb aquesta forma, no. Era més aviat sògre, el que dèiem un ogro, un ogro, en castellà, i d'allò era el drac. I la tia m'ho la descrivia, la meva tia, que és qui m'ho contava, les rondes, m'ho la descrivia com una figura humana, molt grossa, molt desgarbuixada, i això. Però així, per ser nit de sants ànimes, no tenim cap cosa d'aquestes. No.
cap personatge així com aquí a Manacó hi ha les bobotes allà no per allò que he llegit d'escostumar-hi a diferents pobles el que ha dit la Bàrbara és cert s'abasava bàsicament en s'aspecte religiós i s'aspecte d'anar a missa s'aspecte de fer moltes misses per difunts i per les ànimes i les animetes era el que abundava molt més
que se deixaven el testament. Una cosa que se deixaven el testament eren les misses que havien de fer per ells cada dijous i tu havies d'anar a pagar les misses a la parròquia. Sí, clar, clar. Era una manera que també l'iglesia s'enriquia amb aquest aspecte.
I el que ha xerrat dels penes de mort, a Ciutadella també se'n feien de penes de mort, que és el que ha explicat, que s'havien trobat molts i tot això. I era una recepta, com quasi, com de les formatjades que feim allà.
Un quilo de farina, una lliure de mantega, mitja lliure de llevat vell i l'elaboració com si fos una formatjada. Una formatjada, sí. Allà les formatjades també toven.
I li feien la xura aquesta d'una mortalla. Una mortalla amb un cap. I és molt simple, és molt d'espanès de mort. I després hi posaven sucre. No sucre amb pols, sinó sucre vidriada, diguéssim, per damunt. I això és tot. El més curiós que també he trobat és que per tot Mallorca el que ja ha dit es bunyols era el més típic. Ara se fa per les verges...
I que es panellets sempre diuen, no, això ha d'haver de Catalunya, de Catalunya. Curiosament, he trobat que, per exemple, Arvissa i Formentera, diu, la festa de tots sants se celebra sobretot en família, i també la proximitat del Dia del Mort, que sigui una festa recollida, silenciosa, diu aquest es costumari de festes en temples parroquials,
I també diu que se trencaven pinyons i melles, sobretot per fer panellets. Sí, sí, sí. El dia de tots sants. És a dir, que molts pensàvem que els panellets és una cosa, com a dina bàrbara també, que se'n feien, perquè ve una cosa forana de Catalunya, se'n feien a Herbissa i Formentera. I se'n feien a l'Alguer.
I se'n feien a l'Alguer, sí, sí, sí, tal. O com amargues, no sé si era una forma més d'amargues. Aquí no li deien, per allò li deien amargues, però se'n feien amb malda, exactament igual. Ben igual. Ben igual que se'n malda. Jo me'n recordo una vegada que hi vam anar a l'Alguer, per aquesta època, no, per Pasqua. Per Pasqua feien aquests amargues, o sigui que són catalans.
Igual, igualment, igualment. I també una de les recetes, ja que estem aquí per xerrar de lo nostre, que feien a Menorca antigament, que ha dit lo de sa mel. Anaven a recuir sa mel, clar, i feien una receta de mel i mantega.
La mel i mantega, les que ho faven, uns diuen que havia de bullir i uns altres diuen que està prohibit que bulli, o sigui que això no ho he arribat a sabrescar. I després hi posaven coc, allà coc és un pa, no? Sí. Trossos de coc.
el coc és espenet aquell que nosaltres aquí deies, el llongat. Nosaltres allà li deien coc. I aquest coc el feien a trossos i el posaven de dins i això era un dolç molt preuat. Molt preuat també d'aquesta època.
Home, és normal que tot això perduri. Per exemple, els moniatos són ara. Sí, els moniatos també. Ara, en aquest moment, això han coit s'esmal·les. Vull dir, s'esmal·la també és una altra fruita de tardor. És normal que s'abarratjassin totes aquestes, diguem, aquest menjar que s'fessin així.
I llavors el dels rosaris, que també era una cosa que als nens els agradava molt. Jo me'n recordo, quan era nina, que a nostra no fallava mai el rosari amb la patana, que no m'agradava gens i que ell es tampeta que hi havia de la puríssima. Jo veig que s'està recuperant i ara...
M'han enviat el programa de nit de les ànimes, recuperant la festa, l'associació de veïns. Per exemple, a Bunyola també he vist que en lloc de... De Santa Pagès, això és. Sí, en lloc de posar Halloween. Sí, no, clar. Ara posa per nins que se vulguin disfressar, però bé, és el mateix, però... Passar nit de les ànimes, veig que aquest mot... Sí, sí.
Ara parec que va substituint l'altra una mica. Sí, és el que aquesta paraula, nit de l'ànimes, ha agradat. I en vez de tots sants, que això té una connotació més religiosa, aquesta nit de les ànimes ha agradat més com a substitució d'aquesta paraula que no és nostra.
No, i una cosa que ha dit la Bàrbara que té raó és que aquestes dues festes estaven molt lligades a l'aspecte religiós. Des del moment que, evidentment, no hi ha ni religiós a l'escola, l'escola és laica, que els nins ja no van a l'iglesi, ni els pares joves tampoc...
Tot això s'ha desvinculat. Les xarxes socials han pres una embestida impressionant, el consumisme xines, que sobretot són els xines que fan un negoci estrapolari i tot, van tornant això, però és que ha anat reconant. Per tant, jo crec que és molt important que
que entitats com l'obra cultural o obres culturals que se fan en els pobles, sobretot se vagin recuperant a través de les escoles també tot això. I això és l'associació de veïns de Santa Pagès, vull dir que l'associació està molt bé, fa molt bona feina.
Jo, si t'apareix, ja no ens queda molt. No, no. Per tant, voldríem acabar, que jo crec que és important, amb aquesta música i també rondalla que s'ha recuperat a Sant Joan. A Sant Joan. Que seria una llarga potó i una rondalla. Vinga.
I l'autora és Maria Estelric, ella també, una mexicana bàrbara, s'ha posat en fonts populars, de totes maneres, del poble, per definir els personatges d'aquesta rondàia.
Per tant, jo crec que és una manera guapa d'acabar aquest programa d'avui donant-se gràcies a Naina, la nostra tècnica de so. I crec que
Si vos pareix, jo crec que avui hem après coses interessants. A mi m'ha agradat molt. M'ha agradat molt el programa, m'ha agradat molt totes les explicacions que hem fetes. Hem recordat, de qualque manera, tu i jo, que ja tenim una edat...
les nostres tradicions de tots sants, i de qualque manera voldríem que aquest programa i d'altres activitats que s'han fet a tot arreu, que se fan a tot arreu, puguin de qualque manera donar, vull dir, recuperar una mica les tradicions, ja sigui a través de contes, com han fet a Sant Joan...
ja sigui a través d'històries i a través d'altres menjars i tradicions que se puguin fer tots els anys i que no aquestes festes foranes, que el cap i la feia és una festa forana, ja sé que vivim un món molt diversificat, mos invesquen totalment. Moltes gràcies i vos deixam amb aquesta rondalla de Sant Joan.
Tres dones inseparables, veig que vénen pel camí. Dues van amb espardanyes, dues van amb espardanyes i una va xoquiu, xoquiu.
Quan jo sent les seves passes, ja només per ens enfogir, i en veure aquelles menaces, i en veure aquelles menaces, la por ja ha entrat dins mi. Ja no és hora de dormir.
Margalida, sents els crits, planta't amunt el portal, tu pots evitar aquest mal, tu pots evitar aquest mal que ens volen els esperits.
Aquesta nina valenta, d'atxundida i xelesta, pensa com n'ha de sortir, pensa com n'ha de sortir per fer-les tornar a partir. Ja no és hora de dormir, tot estret ja són aquí.
Pensant amb emoció que han trobat la solució perquè en la llarga potor, perquè en la llarga potor torni a consolació.
Amb el paibot i ferró, cabeza de la panera, amb la beata ocellera, amb la beata ocellera, partiu ja el llarg apotó.
Ja no és hora de dormir, tot estret ja som aquí, i els dins ens volen cruspir.
Arruix dic llarga potó, arruix beata ocellera, amb la vostra caballera, amb la vostra caballera, el puig de consolació.
volen la colla de mig, fer un poble acollidor, fora poble de dolçó, fora poble de dolçó, i que s'allunyin aquests crits. Ara sí podrem dormir, que totes tres han partit, amb el ventre ben farcit,
Que hi sigui present l'amor, que tenga moltes riades, i que en la llarga potor, i que en la llarga potor, torni la nit de les ànimes. Si quedau allà tot l'any,
Aquí tornaran les calmes, deixarem la clau al pany, deixarem la clau al pany fins a la nit de les ànimes.
La reposa, i est sempre,
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!