El Jai de la Barraqueta Un programa de jubilats per Mallorca A Ona Mediterrània
El bisbe de Mallorca avui ens vol apropar a l'església encarnada en la nostra societat mallorquina, pensada des del laïcat. A continuació, després, escoltarem la cançó La Belenguera, la coral de la universitat i en Joan Pons.
Fins demà!
La maranghella brillarà.
Tira l'ullada cap enrere, guaita les ombres de l'avió. I de la nova primavera sap on s'amaga la llavor. Sap que la soca més sentida, com més endins pot arrelar.
La volanguera fila, fila, la volanguera filera. Sop que la soc a mezz'en fila, a més en dins,
Fins demà!
Fins demà!
començat en la balenguera perquè aquest és l'any que ve i a més a més l'hem volgut escoltar de la veu d'un baríton ciutadellanc, en Joan Pons, perquè teniu un convidat molt especial. També ciutadellanc, però que no hi viu. I avui ens acompanya el bisbe de Mallorca, en Sebastià Taltavull i Anglada, a qui volen donar la benvinguda.
Estic molt contenta que pugui haver vingut finalment. Sí, finalment, perquè ho hem intentat moltes vegades, però la vida va d'estar dur per altres i ho hem arribat a aconseguir. I perquè és una persona que està molt enfeinada. Per començar, jo li voldria demanar, si saps si el Papa Lleó XIV vindrà el 10 de juny a Catalunya.
Sembla que sí. Sembla que ja ho ha dit, no? Ja han anunciat el viatge i anar a Catalunya, anar a Madrid, anar també a les Canàries, han triat els tres llocs que pot visitar, però sí, ja s'està preparant. Jo aquest dia he estat a Barcelona i he sabut ja de primera mà que sí que ja ho tenen clar i que ho estan preparant. I de Madrid igual i dels altres llocs.
No, amb això en saben els catalans, de preparar... Sí, sí, sí. Ja hi ha l'experiència de s'altre. Jo hi era aquell moment, l'any 2010, jo feia un any que era bisbe auxiliar de Barcelona i ja vaig viure la vinguda del Papa Benetxetze, que va venir a inaugurar i venir a la Sagrada Família. Sí. I a partir d'allà la Sagrada Família ha reprès una volada tan grossa, tan grossa. Jo hi vaig ser aquesta setmana.
M'ho coneixem molt amb l'arquitecte i tota la gent d'allà, del president, del secretari, de tota la fundació, que hi vaig estar dins els anys que vaig a Barcelona. I l'altre dia vam fer un obsequi de dir anirem al més amunt que puguem. I vam anar fins a 85 metres. 85. Quan jo penso la catedral d'aquí de la seu, aquí de Mallorca, són 44, la de Ciutadella són 23, i penso 85. I la torre que s'inaugurarà.
172 i mig. Exacte, 172. Que és un poc més avall, uns metres més avall, troc que són 176, que Montjuïc. Sí. Perquè Gaudí deia que l'obra de l'home ha de superar l'obra de Déu.
i per tant Montjuïc té tant de metres i la Sagrada Família no ha de passar de 172 i mig. Tenim unes intuïcions, unes intuïcions, cosa sèria, ho he dit molt en aquest sentit. Que també és l'any Gaudí. És l'any Gaudí perquè fa els cent anys de la seva mort i tot el treball que va fer aquí a Mallorca, aquí va fer un munt d'anys, aquí amb el bisbe d'aquí, el bisbe Campins...
i el va tenir cas seu i tot i és que va fer la gran reforma de la seu, la gran reforma de la catedral ara en aquests moments no heu fet un vídeo preciós ja l'he dit jo, me'l vau enviar, no sé de on però ja era de la diòcesis l'havia fet molt bons mitjans i molt bonic sí aquest grup ho fa molt bé és un grup dels joves tècnics que tenen molta afició i molt de gust i en saben fer, en saben molt sí, sí
Ja que parlant del Papa, jo crec que en Josep te volia demanar de segues guerres, no? Estem en guerra, el món està en guerra. La guerra d'Ucraïna... Exacte. A mi m'arriba pocs missatges dels mitjans de comunicació, no? I llavors li vaig preguntar si és així o és que...
Hi ha interferències de molts graus perquè, vaja, amb el paper l'anterior, no sé per què, però sempre sortien opinions. Aquest dos i sí és perquè ha caigut pitjor en els mitjans de comunicació o què serà, però no he sentit gaire les coses. Ell, des del primer moment, n'ha parlat pràcticament a cada vegada que ha sortit en públic. És a dir, que va començar la guerra, es va oposar frontalment
demanant bon enteniment entre els països i, sobretot, que es nasc per la via diplomàtica, per la via del diàleg, que l'Eglésia, a través de tots els nuncis i ambaixadors que hi pot haver, la feina que fa és una feina de reconciliació, és una feina de diàleg
I sobretot ell promociona això des del primer moment. Ella havia estat crític ja amb aquesta línia balicista que du a Estats Units abans de sa papa. Ja es havia definit molt clar i ara ha tingut oportunitats. L'altre dia mateix, quan ell surt a S'Àngelos, allà a sa plaça Sant Pere, va tornar a dir-ho. De sa guerra d'Ucraïna ben igual i Rússia...
és a dir, ell si el segueixes i vas a cercar el que diu, ho trobes perquè quasi cada ocasió n'ha parlat i n'ha parlat molt fort. A més, hi ha una expressió que jo fins i tot l'he posat aquí en articles que he escrit i coses que he dit, quan ell diu desarmem el llenguatge.
no només desarmar d'armes, sinó el llenguatge. Diu, sobretot, evitem, jo ho he posat una carta que he fet ara per Corema, l'expressió d'evitem paraules feridores, evitem aquests camins d'odi, i sobretot cercem paraules que ajunten
I posa la paraula que el papa Francesc ho havia dit molt i tot un capítol en aquella encíclica Fratell i tot i tot un capítol sobre la amabilitat. Diu, abans, hi tornem un poc més amables. Ell va molt en aquestes actituds quotidianes, perquè la agressivitat hi és molt, en el quotidià també, eh?
el diàleg amb les persones, el diàleg... La circulació, per exemple, hi ha una agressivitat impressionant. La gent que agafa el cotxe o agafa una moto i hi ha qualsevol problema, tot d'una te criden, tot d'una... I clar, hem de procurar un to més humanitari de diàleg. Allà on hi ha més, però són a les xarxes. Bueno, això és...
Això és l'altre, jo ara deia perquè podríem parlar de molt d'aspectes. Les xarxes socials és una llàstima perquè és un gran mitjà. És que l'empram, diríem, per escampar, això. Cada setmana faig un vídeo que explico un poc que travessaria l'homilia de cada setmana. I, clar, penses quin bé pots fer arribar tant de mils i mils de persones que me diuen que arriba, que va a YouTube i des de YouTube arriba molta gent.
Jo personalment envio uns 1.700, 1.800, així que... per llista de difusió. Però arriba, me diuen, a moltíssima, moltíssima gent. Amb això es pot fer molt d'aviar. Si això s'utilitza per fer mal, i el pitjor és que es fa mal des de l'anonimat o des de noms falsos. Sí. Llavors aquí ja les feix nius, ja venen les notícies falses, perquè aquell qui s'apresenta amb falsedat, tot el que diu és fals. Sí.
i és una llàstima perquè aquí ha d'entrar dins l'educació dels més petits i les escoles, les famílies que haurien d'ajudar a saber-se comunicar no d'aquesta manera tan agressiva sinó d'una manera més amable i d'una manera més cordial
Que és així, com les persones m'ho han d'entendre. Clar. Una Maria, una amiga, m'envia unes paraules. Diu, trobau que seria possible demanar que totes les iglesies fessin repicar les campanes per la pau i contra les guerres? Sí, això ha sortit. Això també em va arribar. El que passa és que són missatges que han de ser clars. La gent ho ha de saber perquè toquen les campanes. Perquè les campanes és un llenguatge que té moltes variants.
Té la variant aquí, la seu. Hi ha una campana que només toca una vegada quan entra el bisbe o el nou, o quan hi ha un esdeveniment gros d'esnomenament del pap, o hi ha una cosa... Hi ha un esdeveniment aquí de la ciutat o de Mallorca. És tota una cultura, si no, de les campanes. Sí, que és aquesta campana...
que li diuen a Eloi, que és una campana, que et so, ja et fa veure quin tipus de festa és. Els pobles ho sabien molt bé, que quan tocava la campana, segons et so, sabien si era un funeral, si era una missa de cada dia, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l'home, si era una missa de l
És a dir, és tot un llenguatge. Jo vaig conèixer un monjo de Montserrat, que era especialista, i organitzava concerts dins els pobles. Des diferents campanars que hi havia, organitzaven concerts. I ell tenia una intuïció per saber que aquella campana diu això, que aquell altre diu això altre. És un llenguatge que és un llenguatge propi de l'Iglésia. Ara, a vegades, tenim problemes. Actualment, jo a Ciutadella havia tingut problemes quan era retor de la catedral.
que qualcú protestava perquè a les 8 i menys quart del matí tocava amb la missa de les 8 i deien és l'hora de dormir no m'ho heu de despertar i jo els hi deia però els campanes toquen de fer segles que van arribar ara es ve que la tenia molt a prop de casa seva però també he de comprendre que hi ha llenguatges que són propis, són exclusius i volen dir allò i prou aquí a Palma també hi va haver una polèmica que era Sant Sebastià
Sí, bon veïns. Sí, sí. Ja fa temps d'això. Dijous, dia 26 de febrer, vareu presentar el llibre al Palau Episcopal de Mallorca. En Maria Carbonell és el coordinador científic de la publicació. Sí. Com és que un bisbe viu a un palau avui en dia? Sí.
Bueno, això és una història que ve del 1300, ve des de la Reconquesta. Que és l'únic palau que tenim. Sí, hi ha el palau de l'Almodaina, que és el Palacio, també és palau. Allà on hi ha l'autoritat civil o militar. Són els dos únics palaus que hi ha a Mallorca. Estan entorn de la seu, un davant la seu i l'altre darrere la seu.
Perquè Maribel no és palació. No, no ho és, no. Però, clar, te diuen perquè vius un palau. Mira, jo ho conto en el llibre que cites. Jo és introducció, ho conto. I dic que jo quan vaig venir, ara farà quasi nou anys, l'any que vaig venir de bisbe aquí, d'administrador apostòlic primer...
jo vaig demanar poder viure a una casa normal, enmig de la ciutat. Jo m'agrada anar a fer el cafè al matí, m'agrada trobar-me amb la gent i el que feia a Ciutadella, que anava a esmolir cada dia, a la plaça de les Palmeres, a fer el cafè.
I m'agradava això, m'agrada poder conversar i poder escoltar molt, sobretot. I em van dir, no, no, no, no, tu has de viure en el palau perquè des de l'any 1300, no exacte, des de després de la reconquesta, el bisbe sempre ha viscut aquí sense interrupció. És a dir, no hi ha hagut...
cap element que hagi distorsionat la presència. I en concret, no hi ha hagut guerres, com ha hagut altres llocs, no hi ha hagut que el bisbe l'hagin llevat, diríem, d'aquesta visió de viure allà, sinó que sempre ha viscut allà. És un palau, és un palau austèr, diríem, clar, és molt gran, perquè ha tingut moltes intervencions en el llarg de la història,
Però és un palau que jo distingesc, després ho vaig distingir perquè distingir el que és pròpiament el palau, que són aquelles sales que hi ha tots els quadres dels bisbes i tres sales més, hi ha la capella, hi ha la sala d'astrònic que deien, que és el bis allà on rebia les autoritats.
Això pràcticament des de Don Teador, des del 2000 i escaig, ja el tenim allà com la conservam. És preciós òster, petit però és d'interessant, veureu. A sa gent li agrada molt, però jo quan t'ho mostra, grups...
Ho faig bastant, si me demanen un grup i ets hi mors jo mateix. Nosaltres vam tenir la sort perquè et jubilàs de Mallorca i l'obra cultural Balear de Palma també. A vegades venen professors en grups de mestres i feim una visita de tres hores, parlem de moltes coses allà dins. I és interessant perquè hi ha el palau i l'altra banda que dona el jardí, que dona la banda de darrere,
d'Espalau, a Sa Cal Bisbe. Jo dic que Sa Cal Bisbe és un apartament que vius com una casa normal, com tothom. Sí, sí. Una casa que hi ha cuina, hi ha menjador, hi ha dormitori i allà pot rebre també qualcú. Jo convid molt a la gent a compartir el dinar i a venir a dinar moltíssim del llarg de l'any.
Quan m'ho reunim, les reunions del Consell Episcopal, per exemple, que són capellans, però també hi ha sis laics, tres laics i tres laiques, tres homes i tres dones, que formen part del mateix Consell, són deu en total i un diaca, a més de cinc vicaris episcopals. Normalment, després de la reunió, cada dimarts, normalment dinam junts allà que a nostra.
I després jo he convidat, quan vols parlar amb una persona, i és possible, mira, el convides a dinar i parlar amb junts i tenir temps de fer un calma i en profunditat també. Sí, perquè el dia a dia d'un bisbe com és? Oh, mira't és això que et dic, el dia a dia d'un bisbe...
Hi ha tots els moments que tens de pregària personal, de quan comences el dia. Hi ha la celebració de l'Eucaristia, o vas a una parròquia o qui vol la dic a Canostra, a l'Eucaristia. Després, normalment, tens visites, una darrere a l'altra. Això t'agafes de matí o tens reunions, també, com ara deia.
I el cap vespre el dedic més a... Hi ha dies que m'han de tancar jo a fer feina i a escriure i obrir correspondència i posar-te en contacte amb la gent. Però també jo el que profit per fer visites a les parròquies. Agafes cotxe i me'n vaig a saltar cap de Mallorca a vegades. O sigui, hi ha reunions, hi ha reunions de parròquies que m'acriden...
També, ara quan vaig fer la visita pastoral, vaig poder a cada poble visitar els malalts, anar a cases particulars, i he vist en aquests anys, jo diria, de les cases més pobres que jo he descobert a Mallorca, les més riques que són palaus, que a vegades des del carrer no es nota, però quan t'entres dins...
Són cases senyorials. En els pobles hi ha unes cases precioses, tan cuidades i tan artístiques i tot, i hi viu-se gent normal també dins d'aquestes cases. Però m'he trobat en cases també molt pobres, molt pobres, d'aquella senyora que te rep a casa seva i t'asseus a la camilla i veus que té un pot de cosa posada en el foc per dinar i veus la senzillesa d'aquella gent i es cou obert per poder parlar i...
He viscut amb aquests quasi 10 anys o 9 anys moltes experiències d'aquestes, molt gratificants, moltíssim, moltíssim. He pogut veure un poc la Mallorca des de dins, diríem, des de dins les cases, des de dins les parròquies. Això, clar, és una experiència que l'he desacumulat a tu. Clar, això és personal. Ara, quan comuniques, tot això t'influeix molt, hora de dir coses. Sí. Cap a de fora.
Iglesia encarnada en el cor de la societat mallorquina i en la missió d'ajudar a transformar-la. Aquesta frase la trobem a l'humilia de la celebració del dia de la festa de l'Esterdad del dia 31 de desembre del 2025, aquesta darrera festa. Quin és el missatge que vau voler donar amb aquestes paraules?
Sempre jo crec que la veritat més important que creiem els cristians és l'encarnació de Déu en la història, quan Déu es fa persona, com nosaltres, en Jesucrist.
Jesucrít s'encarna dins un poble i encarnar-se dins un poble vol dir que té uns orígens, que té una cultura, que té una llengua, que té una forma de fer, que té una forma de servir i d'entregar-se perquè ho ha après dins la cultura del seu poble. Nosaltres ben igual, nosaltres hem nascut dins un poble, hem nascut amb una cultura, amb una llengua, hem nascut amb uns costums de tot tipus
I això te configura a tu. I l'important és, en aquesta realitat on t'encarnes, diríem, durir la bona nova de l'Evangeli, no tenim altre punt de referència, i la persona de Jesús. Això diria, persona i missatge és el que dus en aquest poble.
I cada un ho ha de fer des de la seva missió. Jo sóc el que explica molt la manera com ja que et refereixes en aquest dia i la persona del bisbe també. El papa francès, i ho dic moltes vegades, potser m'ho haureu sentit comptar, el papa francès parla de quina és la missió del bisbe enmig del poble. I diu, la missió del bisbe, primer de tot, és creador de comunió.
no de dividir, ha d'unir, sobretot, i crear comunió. Diu, uns moments haurà d'anar davant per guiar el poble i guiar-lo cap a aquesta comunió i dir la seva paraula perquè la gent l'escolti i el pugui seguir.
que de fet no és a tu que te segueixen, segueixen a Jesús a qui prediques. Diu, altres vegades haurà d'estar enmig del poble, com un pastor enmig del ramat, i enmig del ramat te trobes de tot, empanta d'aquí, empanta d'allà, que te diuen una cosa, la carn diuen una altra, o t'agraixen molt, te trobes de tot, de tot, de tot, quan estàs entre la gent.
L'altre dia era comprar jo una botiga, hi havia una gent que em mirava i deia, és el bisbe allò, és el bisbe. Jo ens va i dic, ara xerren de jo. I es van atracar i em diuen, vostè és el bisbe, vostè compra també. Compra també. Com tothom, jo també. T'ho m'he d'aclarir. I vaig a comprar com tothom, i vaig a les bar com tothom, i vaig a visitar la gent com tothom, i te trobes...
Estar en mig, a vegades sempre t'adu moltes alegries perquè coneixes molt tothom,
Jo vos diria la quantitat de cases que també m'en conviden a anar a casa seva. Hi ha molt de vespre que som a sopar amb aquella família o amb aquella altra i això no surt per als diaris, ni tampoc interessa que surti. Però dus una vida, jo diria, molt normal com una altra persona que està enmig de sa gent. I això te configura. Te configura amb tot allò que te ve a favor, però també te configura amb tot allò que te ve en contra. Perquè el fet d'estar enmig te du això.
En aquesta homilia també vos va referir a la immigració com una qüestió de caritat social, però també de caritat política davant d'uns polítics. Això vos ha duit problemes? Bé, ha duit més que problemes, com que transmet el pensament de l'Iglésia, qui parla molt d'això, el Papa Francesc, m'ho ha deixat una herència impressionant sobre el que és l'amistat social.
I el que és amistat social, se fa de caritat social, quan obres i estimes a tothom, o fas feina per a tothom, indiscriminadament, sense diferències, i, sobretot,
Parla de la caritat política. Ell parla de la política com l'actuació de més alt nivell i de més alta dignitat, a la posa dalt de tot, perquè és treballar no per als teus interessos, sinó per als bé de tots, per als interessos dels altres. I quan defineix la caritat social i la caritat política...
se refereix precisament a aquesta actitud de que estàs enmig de sa realitat i tu estimes aquella realitat. I sa gent que hi viu, també jo ho aplico a tothom que té una responsabilitat, ha de ser que ho fas per amor a les altres. Sa feina teua no és per tu que l'has de fer, l'has de fer per dedicar-te a les altres. I això és sa caritat política i sa caritat social, també.
Sí, sí. Sempre heu estat en notícia, ja un quants anys, ja no és nou, a la barraqueta de dia 7 de març, en aquest mateix programa, ja vos vareu destacar per la defensa de la llengua catalana. I la darrera vegada que ho hem escoltat ha estat aquesta mateixa missa, que recordam ara de l'Estandard. L'Estandard, sí.
És una data que com que és una reafirmació com a poble, jo diríem, i l'iglesia està dins aquest poble, l'iglesia no és una entitat a part. Això per jo a vegades és un... Quan ens diuen voltos a les sacristies, allà que teniu la feina, que a vegades ens diu així, que no parlem en públic, que no diguem res en públic, quan Jesús ens diu que ho diguem. Sí. Jesús diu anau i predicau, no diu esperau que venguin.
Si no diu, anau, i allà on sou, predicau, donau a conèixer la paraula de Déu, donau a conèixer l'Evangeli. I això de vegades és el que et du. Mira, que els qui ho escolten, de vegades t'ho agréixen molt i ho aplaudeixen molt, però també n'hi ha aquí i els toca una mica aquella fibra més fina de no haurien de parlar d'això, no haurien de parlar de l'altre. I clar, si tu, la realitat aquesta que estàs enmig, com deia,
Te trobes en tot tipus de gent, te trobes gent d'aquí, te trobes immigrants que acaben d'arribar, te trobes en turistes que venen, perquè te trobes en tot. Jo a la porta de Canostra, tot el dia, fins que tanquen el museu, aquell pati està pleníssim de gent, gent de tot tipus, perquè veus de tot.
Per això dic que l'important, aquí hi ha una missió, i acabaré amb el lloc del papa Francesc, a més d'estar davant i enmig, que reps tot això que reps, la tercera actitud, i a vegades haurà d'anar darrere. És molt interessant aquest aspecte. Perquè diu, per estirar els quins quedarà ressegats, i no els acercar, i també el bisbe ha de seguir, fixeu-vos bé, en el poble,
com un pastor va darrere el ramat, perquè el poble té molt bon olfacte per endevinar el camí. I el pastor va darrere el poble, perquè el poble també endevina el camí. I això és la feina, diríem, nostra, d'estar amb la gent, escoltar a tothom, compartir amb tothom. Jo ho dic a tots els grups que tenim de reflexió i d'acció. Mireu, l'important és ensumar cap on va la cosa.
i trobes dins la societat i dins el poble, trobes unes actituds meravelloses de gent que està entregada. Jo ara quan veig tothom que hi fa feina pels altres, quan hi ha aquestes reivindicacions, hi ha que analitzar què hi ha darrere tot això, que hi ha un interès personal, a vegades partidista, o d'interessos econòmics, o de prestigi, o d'èxit, o hi ha un donar sa vida pels pobles, un...
on seguir aquest poble que té bon olfacte per endevinar el que s'ha de fer. I un pastor, un bisbe en aquest cas, com ara deim, un prevera a la seva comunitat, un pare i una mare de família que seua, un que té una responsabilitat dins d'una institució o una associació, o un partit, el que sigui, qualsevol persona que té una responsabilitat que té a veure amb el bé comú,
ha d'ensumar molt també el poble que vol i fer cas del poble. Però el papa jo em va agradar molt sempre aquesta triple cosa. Ha d'anar davant, estones, ha d'estar mig i ha d'anar darrere. A vegades ho fas a la vegada, les tres coses, perquè te trobes en situacions que ho has de fer.
En aquell programa vareu reflexionar sobre el Consell i Vaticà II, la necessitat de dirigir-se als creients en llengua vernacle, i vau explicar que vernacle significa la llengua del poble, i en aquest cas llengua catalana, català de Menorca, català de Mallorca, i qui no ho vol entendre fa molt de mal.
Aconsegueix la Iglesia de Mallorca, tot i les circumstàncies actuals, de manca d'aclargat o ton, dirigir-se sempre en la nostra llengua vernacle. Això que hem enviat d'uns anys cap aquí, certament, i és una cosa que l'hauríem d'analitzar i no confrontar, és a dir, l'hauríem d'analitzar amb molta estimació.
perquè està endavant la realitat d'haver d'acuir molta gent de fora, que ve a la nostra illa, amb el cas nostre d'esclargat, per exemple, jo l'altre dia ho vaig explicar, a una de les darreres homilies ho vaig dir, perquè...
Nosaltres hi ha un terç de capellans que no són d'aquí, que s'han integrat a la nostra diosa, i en aquest moment us 40, quasi 50. I això vol dir que són persones que no parlen la nostra llengua, són persones que venen d'una altra cultura...
vegades de cultures molt diverses, perquè en tenim de l'Àfrica, de diversos països de l'Àfrica, en tenim de la part de l'Est, ara hi havia gent d'Ucraïna i tot, hi havia gent de Bòsnia, és a dir, un poc, la part de l'Est també molt present, tenim d'Amèrica Llatina, molts, i tot això fa que tinguem que respectar, diríem, com arriben. Però és curiosíssim veure...
l'interès que demostren, aquells que realment se volen encarnar, com dèiem. Jo, per exemple, hi ha casos molt concrets, per exemple, els que venen de Nigèria, que només parlen anglès, no parlen ni castellà ni català. El primer que aprenen és el català. Jo m'he trobat, mira, ara mateix, em vaig nombrar rector de Sencelles, un nigerià.
I aquest, des de segon diumenge que era aquí, ja va llegir i va dir la missa en mallorquí, diríem, en català de Mallorca. Ara, quan el vaig nombrar rector, al final li vaig dir, digues unes paraules, xerrar un quart d'hora o vint minuts sense un paper. Tot en la nostra llengua. Tot, tot. Diu, si aquests ho poden fer, ho pot fer tothom.
Fins i tot, jo diria, el problema el tenim més amb esquivenen d'Amèrica Llatina, que com que ja parlen el castellà i aquí tothom gira sa llengua quan se troba amb un d'ells, se troben amb facilitat. I no dic que no ho tinguen que fer, això de cuir també, no tots parlant sa seva llengua, sinó que jo crec que esquivenen han de fer s'esforç no només per aprendre una llengua,
Ara estem fent una acció. Aquest dia ja ens hem reunit diverses vegades, ja ho hem fet l'altre dia amb el Consell de Presbiteria. Ara ho farem jo demà. Demà ho faig amb una reunió d'esquisones, sis arciprets de Mallorca. Mallorca s'està dividit en sis grans zones. I subjectiu-hi com acuïm aquests nou vinguts. Què els hi mostrem?
què els fem participar de tot el nostre, com els integram, com els ajudem a entendre la nostra identitat, no només Illenca, sinó la nostra identitat de poble i la nostra identitat religiosa, identitat política, identitat cultural...
com han de conèixer-se geografies, costums, tot el que hi ha en els pobles, perquè aquests van de retors a un poble, i a vegades és on dic, s'està tan sol, o uns quants pobles, però és una persona que està dins d'aquella realitat, i és una persona que ha vingut de fora. I ara estem aprofundint i ja actuant per integrar totalment tots aquests que hi venen de fora.
i ho farem ara probablement conjuntament amb altres realitats que no són de l'Iglésia sinó que són realitats d'aquí de Mallorca que acullen gent també i els hi mostren un poc la societat civil i farem feina conjuntament aquest dies
Clar, després hi ha un procés, jo diria, d'integració, que també l'hem de respectar, però aquell qui té bona voluntat ho entén. Jo a vegades he comptat que a la seu, quan soluc sortir, per exemple, la missa que deim per televisió, per ibé 3, és una missa que la deim en mallorquí o en català, i clar, jo veig moltíssims de turistes i veig moltíssima gent allà
Hi ha una altra missa en castellà, després a les 12, aquí també es posa ben ple. Però jo crec que nosaltres no hem de renunciar a fer una celebració a la seu, com en moltes parròquies, ven en la nostra llengua. I tant. Saps que vas a tingut oposició? Però jo m'he trobat amb gent, anant a saludar després quan surt a la porta, a saludar la gent, que gent de parla castellana m'ha dit, ho hem entès tot. Clar. Ho hem entès tot. I és quan hi ha bona intenció
ja miram, de xerrar a poc a poc i de saber com ho podem fer i això ajuda també perquè és una forma de cuir i de cuir bé a tothom i ara anirem farem una pausa i anirem després a publicitat i una cançoneta vinga molt bé
Es dia ja és aquí, es dia ja s'entraca, es 23 de juny, es dissabte des 24, la gent està bocat. Estau violer en sa somera, diu encara ja barra cap a cercar sa bandera, sense esbot.
Fins demà!
Els capalls van apuntar, comença a picar en sol, tots volem animar fins els darrers caragol. Jo ja sé com ressonen els tambú i els fariols, no hi ha res en sa vida que em doni tan bon consol per fer gins el limonada.
Diuen que som abans, capers i avallars, ben bullats i treballants, i en reviure les gestes del poble més gran, neixen aquestes festes, les festes de Sant Joan. Anàvem es plan, a veure les carotes, els nostres n'hem d'agafar, a donar col que l'hosa,
Fins demà!
que et diuen aquestes paraules, això em fa anar a rufar sa pell, i és que davant Sant Joan jo entenc que treu l'escapell, o de fer gins en lliornada, diuen que som amants, capells i avellanes, fa embollets i cadallats, i hem de viure ses gestes, despoble o ben nat,
Deixen aquestes festes, les festes de Sainte-Molà, per fer gins de nimonada, diuen que som abans, que el peix de ballades fa imbulla el ciutadallans i en reviure les gestes del poble més gran.
Néixen aquestes festes, les festes de Sant Joan, per fer gent enllimonada. Diuen que som abans de peix i avellanes, faim bullets i treballants, i amb la viure de Sant Gesta es poble més gran. Néixen aquestes festes, les festes de Sant Joan.
Hem escoltat Sant Joan amb el 6 de Ponent perquè, com a bon ciutadallanc, heu anat a la qualcada, com a capellana, representant la Iglesia. Pels que ens escolten i no coneixen tant les festes, que representa i que sent un capellà dalt d'un cavall. Ui, has tocat una fibra molt fina, també hi ha una cosa que a mi li agrada molt.
Bé, és una festa que té una tradició d'abans de l'edat mitja, no se sap. Clar, les invasions que hi ha hagut a Menorca han incendiat, han destruït tot el que eren biblioteques, tot el que eren arxius, i clar, l'història ja comença en un moment determinat, i això és d'abans.
És a dir, les festes de Sant Joan ets la representació d'una cofredia. Una cofredia, hi havia el noble que presidia i l'estament eclesiàstic, els dos que presidien. Llavors hi havia representants del poble...
un jove que era un aprenent i un menestral que era ja un que tenia l'ofici. Llavors, el jove que es quidó la bandera, el diuen es queixer Fedrix, l'altre es queixer casat. Però hi havia dos representants de la pagesia, que és l'estament que més haies de la festa,
Dos pagesos que canvien... Tot aquest grup canvia cada dos anys. I tenen respecte molt que un paget sigui de Tremontana, l'altre sigui de Migjorn, i que estiguin ben representats tots. I llavors, quan cada són, mira, ara són molts,
Jo quan vaig començar, la primera vegada, que era l'any 76 i 77, eren molt més pocs, però després ja va començar a augmentar fins ara 100, 140, que van anar al cavall. Allò omplen un poble, que el poble no ha crescut, però tot això sí que ha crescut. I a vegades hi ha dificultats també de saturació. Exacte.
Però és una festa... En Josep li agrada molt Sant Joan. És una festa que la vius molt, jo diria, des de dins. No és una festa per tu allà expandir i fer que siguis... No, no, és una festa que tu l'has de viure molt tu dins i fan-la molt servir-te en el poble, no aprofitant-te del poble.
I tens moments de seriedat, tens moments de protocol, tens moments en què passes davant la banda de música i votes amb el cavall com els altres i som anys no feines, que és més... Aquests càrrecs eren càrrecs molt pacífics. Més pacífics, ara sí. Nosaltres ja vam introduir una manera nova de ser com tots i votar com tothom. Clar, tu feies feina en jovent i...
I això us va animar molt. Però això dic que és una festa que la vius molt i jo l'he viscut de moltes vegades que hi he pogut anar, tant a Ciutadella com en els altres pobles, també.
Ja sabeu que estimau i cultiveu tot allò que és nostre i ho manteniu viu, com sa llengua, cuidant les arrels i tot això. Però pensem, per exemple, en el drama que vam viure a Badalona, tantes persones sense sostre, expulsats dels seus fràgils refugis i expulsats al mig del carrer...
A Mallorca també ha passat casos similars. Està passant, sí. Sí, nosaltres mos hem trobat per efectes directes de relació amb el cas nostre de l'iglesia, amb un cas d'ocupació d'un local que una lota amb dos fit seus hi va entrar...
Era un local, era un restaurant, que ara el teníem tancat, hi ha hagut diversos intents de gent que hem de demanar per rehabilitar-lo, però estava tancat, i el van ocupar, i viuen allà dins, fa dos mesos i escaig que viuen allà dins.
Des del primer moment, que això ho vull dir perquè em bonora la veritat, perquè la premsa em va dir coses que no eren com havien succeït, des del primer moment, tant els representants de tots els afers socials d'Esbisbat, com de l'Ajuntament, com de Creu-Rotja...
Van anar a parlar amb ella i no vol sortir d'allà. Li oferien lloc per estar i per anar a viure. Clar, hi ha dos menors que això ho complica, ho complica bastant. I nosaltres ho hem fet així, que està per defensar els menors, perquè no poden viure amb aquella... A més, allà hi ha unes instal·lacions de ràdio, de televisió, d'emissores...
L'altre dia va rebentar tot i van quedar sense por emmetre perquè van anar a desenxufar coses. Hi ha molt de perill allà dins, es podria donar un incendi, el que fos, i nosaltres el que volem és protegir aquestes persones. Però ho han agafat al revés. Sí, sí. I clar, i se mos a dir, no, és que es bisbat...
ha arribat en el punt de demanar el desaussi, i el desaussi l'han demanat perquè se protegeixi tant els dos nens com ella i qualsevol altre que sembla que també hi entra allà dins. I estem en què hi ha la negativa, i s'han dit notícies molt falses, perquè s'han dit que se li ha ofert amb un lloguer de 900 euros, de 10.000 euros, que això no n'hi han pensat mai, nosaltres, mai.
però clar, s'ha dit, altres hem volgut dir-ho, som-ho seduit que hàgim defensat aquesta situació, que qualsevol cosa hagi dit i no que el bisbe se'ns endugui casseua. Home, jo ens estic dispost a arbre-los allà on sigui, i a més...
que el nostre físicament és el Palau. Hi ha el problema també de què me deixarien fer jo dins del Palau per acuir gent amb aquesta situació. Però és que el Palau s'allarga en moltíssims llocs que rebem sense cap tipus de condició tots aquests qui toquen a la porta, gent sense sostre. Ara, mira, ahir vam estar celebrant els 50 anys de la Fundació Social La Sapiència.
Ah, sí. Que precisament mos dedicaven a això. El bisbe és president d'aquesta fundació. Tenim casa de família que n'hi ha més de 170. Hi ha gent que no té família i els hi procuram que puguin viure en família. I són feliços. I parles amb ells. Però no tothom s'hi adapta. I després n'hi ha qui no hi volen anar, però n'hi ha molts que toquen a la porta i aquell vespre no se'ls atreu, se'ls hi posen el millor un llit dins d'entrada on si no hi caben a un altre lloc.
Com aquest lloc n'hi ha uns quants més, que també hi tenim un grup de 20, un grup de 15. Ara vam obrir una a Viní Salem, que ja són molts. Hi ha una parròquia que totes les dependències de la parròquia ho ha convertit en un espai per acuir famílies. Hi ha una trentena de persones, 20 i escaig. I com es financia aquest programa? Com es financia aquest programa?
Això va... Hi ha un conveni, no tot, però n'hi ha uns que hi ha convenis en Limes, eh? I això, clar, és consell insular i es govern també. Insular, perquè són gent sense sostre. Gent sense sostre, que no tenen res.
Jo el que he observat és que n'hi ha més, ara. Sí, sí. No sé si és que per un camí no hi aniré abans i estan en altres llocs, però el preix major que mateix... Això ha estat... Al costat d'aquestes metges n'hi ha dos.
allà. Després anant cap a Camí de Jesús Amunt, allà també n'hi ha. I si passes per Isenda, el carrer S. Silvi Matel, allò és com un hotel. N'hi ha un quants que viuen allà, s'acomunican i fan s'arribar. N'hi ha aquí perquè s'he intentat també anar a veure'ls allà on són. Sí.
hi ha grups i tot que han anat ajudant a donar-los menjar i tot el que sigui, però no volen un sostre, no volen una casa. Això és el que he dit jo, que no tothom vol. I la dificultat d'integrar aquestes persones perquè visquin en la dignitat que pot viure tothom, hi ha tot un procés de mentalització. El grup d'arrels que hi ha a Barcelona...
Aquí t'envies. Sí. Bé, més que... Hi ha entitats i grups, Càritas mateix ho fa. I se'n va més o manco quan són, que estan pel carrer que no volen ser integrats. Càritas té un munt de pisos amb un lloguer tirat que acull aquestes persones i també els hi proporciona. És a dir, hi ha molt d'espais de la diòcesis que ho tenim a organitzar per acullir.
Ara, quan anem de parlar, demà passat tenim una reunió amb l'Ajuntament, es visbat, i hi haurà tots els responsables, diríem, de lo social, de part de l'Ajuntament i de part de l'Iglésia. Nosaltres exposarem tot el que tenim
I els espais que podem posar a disposició. Però hi ha espais que ets hi diries per no estar en condicions. I s'ha d'estudiar molt bé. Si aquestes persones ets atreus d'un puest i ets a poses un altre, que estan pitjor. Fins i tot espais que no tots se diríem que són espais que no estan edificats perquè se puguin fer pisos socials.
Això ho cedirem, ho cedirem. Però ho volem explicar, perquè tothom parla sense fonament, diríem, de conèixer la realitat i el que farem demà passat serà explicar realment tot el que tenim i tot el que posem a disposició. Perquè aquests llocs que he dit
també podem aculler a lo millor 4, un poest o 5, un altre reestructurant també cada cosa com està. La voluntat és aquesta. Deixi'm canviar, perquè el temps em tira sobre. No, el tema que hem comentat al descans, que la notícia que va sortir del país no la llegeix mai al
El país no... Però vaja, sobre uns quants vispes que fan línia política... Que són contraris a PP i Vots. Això crec que em dieu perquè trobo horrorosa la notícia, perquè l'únic que ha de fer l'església és fer política, vull dir, en tot cas, ha de ser una política passiva, d'exemple, no? Que és que el que esteu fent, em sembla, amb el que estem parlant ara, no?
Sí, sí. Ho dic perquè això me va sorprendre que allò sortís... Que estàs a primera fila. Sí. És a dir, no, me vaig xocar molt perquè... Clar. Du sa... Du sa...
dur la notícia posant les fotografies de deu vist. Jo no ho havia vist, m'ho van comunicar. I de cadascú posa el que en un moment o altre ha dit o el que li ha passat. Hora de defensar els drets a la immigració. I això que nosaltres deim, parlant d'una immigració també, que s'ha de regular, que s'ha de respectar moltíssim les persones, se'ls ha de donar oportunitats per integració i tot...
Que això és per principi. L'Evangeli Jesús, que diu, quan parla de judici final, que se mos jutjarà, i ja diu els tipus de preguntes que se mos faran. I diu allò, vos cridarem i vos direm, veniu beneïs del meu pare a prendre possessió del reine. Diu, perquè vaig tenir fam i em vau donar de menjar. Vaig tenir set i em vau donar de beure. Clar.
Estava d'espoar, me vau vestir. Era foraster i me vau acuir. Era sa presó, me vau venir visitar. Estava malalt i me vau venir veure. I diu que li direm... I quan, senyor? Cada vegada que ho vau fer, un d'aquests és a mi que m'ho vau fer. Això és el missatge de fons que tenim els cristians. Per això no podem dir no a una persona a l'hora d'acuir-la.
que després hi ha tota una feina a fer, però això hi ha les institucions, hi ha la pedagogia, hi ha l'educació, hi ha la integració progressiva, hi ha l'acompanyament, i això és la feina que hem de fer. I nosaltres tenim aquesta obligació de farlar. És a dir, quan feim aquesta feina, no feim res més que posar en pràctica l'Evangeli. És que no tenim altra resposta. I quins eren els bisbes que van ser assenyalats? Quins eren els bisbes que van...
Estan posades, bueno, primer, quan tu mires, les fotografies estan posades així, però hi havia, després de jo, hi havia l'arcabisbe de Tarragona, hi havia els president de la Conferència Episcopal, això estava en baix, m'assembla, el secretari de la Conferència Episcopal, hi havia l'arcabisbe de Santiago, hi havia l'arcabisbe de... ah, sí, l'emèrit de la Seu d'Urgell...
hi havia l'arcabisbe de Pamplona, hi havia el cardenal arcabisbe de Madrid, el cardenal Cobo, i no sé si ara en record cap més, eren deu. Això me va sorprendre perquè han agafat coses de cada un i ho han posat.
Nosaltres no volem fer cap tipus de lluita política amb això, però el missatge evangèlic té repercussions polítiques, com té repercussions humanes, repercussions econòmiques i tot. L'iglesia no és un ente, diríem, de raó, que vola com un meteorit pel cel. Estem encarnats en la realitat i allà, a la llauta, hi hem de dur la paraula i la salvació. I tant, i tant, i tant.
Escolta, Monsenyor, i esteu ja amb l'edat de jubilació, no? Ja me passa de molt. Fins quan tindrem? No, no, no, ja això no ho puc dir ni ho sé.
L'únic que sé és que... No sabien si faríem una primícia a nosaltres ara a la ràdio, saps què ens agrada això? I és que no en tinc ni idea. No, el que s'abeujà de sempre, que en els 75 anys cada bisbe, per prescripció canònica, ha de presentar sa renúncia, sa renúncia. No sa dimissió, sa renúncia. I el papa te l'accepta o no te l'accepta? Jo vaig presentar, li vaig escriure, estic a Sant Sebastià, record...
Jo feia els anys, vuit dies després, dia 28 de gener, i al cap de pocs dies vaig rebre també de part d'ell, des de Castell i de Bisbes, que el president era el pap actual, vaig rebre una carta que em deia el pap accepta sa renúncia, però te diu que continuïs. Sí.
Me va posar, com a mínim, dos anys més, me posa. A què et gener, això? Sí, però això va ser l'any passat. Ah, l'any passat. Ara he fet estrès, ja. Estrès i tres mesos, i fins a març són dos mesos més o tres mesos més.
Jo no sé fins quan serà. Normalment, els cardenals, normalment ens mantenen fins als 80. Ah, vols. Jo em vaig fer ara, aquest gener em vaig fer 78. És a dir, que qualsevol moment em poden dir nombrar tot de nou. Qualsevol moment. O sigui, que possibles esperants, en absolut, pot haver-ne... Qualsevol moment, ara jo estic amb actitud de continuar fent feina i no m'he aturat,
Perquè és que no podem tornar el ritme de sa vida. El bisbe no és l'únic que dóna sentit a un ritme d'un poble, d'una diòcesi. El poble camina. Això és com un tren que tu t'hi fiques quan t'hi fiquen i te fan sortir quan troben que ja és fet, o és qüestió d'edat o pel que sigui.
Ens fas falta, eh? Sí. No, a veure, tant per aspectes aquests que hem parlat ara, socials, com els d'aspecte nacional-territorial, això és un... Vaya, jo això associo a un altre tema que em preocupa, i a vos encara més, que és la falta de vocacions. Sí. Jo entenc que potser l'Església, en un moment donat, en fi, no tot era igual, perquè hi havia gent...
amb un exemple preciós, no? Parlo gent de Montserrat, o en fi, el pare del Mau, el mossèn Ballerín, els que ja el coneixia almenys. Tots, els el coneixia molt, tots dos. Pare del Mau l'altre dia, em van parlar. I més, no? Però altres, altres parts de l'església, potser no donaven aquest testimoni. I ens deia, potser que això...
Puig explicar una mica l'enginyament de certa joventut. Tot i així, penso, l'església ha fet un canvi molt important i és una llàstima que, efectivament, ara, que ha fet aquest canvi, hi hagi tan poques vocacions. S'està donant un fenomen nou.
que és una represa vocacional del jovent en aquest moment. En nombres, eh? És a dir, jo ara te diria noms concrets. Per exemple, a Mallorca, els curiós que sa vida contemplativa, les esponges tancades, que en dein de clausura, són els que tenen més vocacions. En aquest moment han entrat diverses novícies a distins monestirs de Mallorca. Hi ha sis monestirs i han entrat al seminari. Són onze.
Però tenim notícia ja d'uns quants més per l'any que ve. Ah, sí? Sí. Ho dic perquè... Clar, se'ls està ajudant, se'ls està acuint. De moment... De moment, senzillament, quan una persona manifesta que té vocació i que vol que se l'acompanyi, se l'ajuda des del primer moment. I ara estem en contacte amb uns que ens han dit que voldríem començar l'any que ve. Per tant...
Hi ha diòcesis que no tenen ningú i no saben per on començar. Jo record quan me van nombrar als anys 78 i 79 formador del seminari a Menorca. Me van nombrar, no hi havia bisbe en aquell moment, hi havia un vicari capitular que es deia...
Me van nombrar i no hi havia ningú a seminari, no hi havia cap seminarista. Jo me'n record que vaig anar allà, hi havia les monges, i què feia? Jo me'n vaig anar amb el barbiari, el necesser, i me'n vaig, i al meu despatx, a la meva habitació...
Però va ser molt curiós perquè jo era el rector de la parròquia de Sant Rafael, de Ciutadella, i ho vaig exposar a la gent. I un, amb molt de criteri, el puc dir, era en Pere Melis, que era una persona assenyada, professor d'allà del col·legi, un cristià d'aquells de primera fila, que va dir, ho dic senzillament per acabar, va dir, diu, per què no anàvem al seminari i resàvem tot un dissabte matí? I vam anar una trentena de persones.
Es cap de poc en ve un, que tenia de vuit anys. Es cap d'una setmana en ve una altra, i es cap d'una setmana en ve una altra. I vam començar amb tres. Tres que van començar de baix de tot, diríem, però van expressar la seva vocació. Avui d'aquests, un és capellà, saltes d'iaca, i l'altre està molt encarnat a l'iglesia, dirigint fins i tot aspectes de docència.
Idò, Mosa Cómo y Adérem, amb el Noni No. Cançó de Brassal Mallorquina que interpreta l'Escolania de Lluc. Ah, mira, està molt bé, és ben nostre. Ho sabeu que és la més antiga d'Europa? Per això. És la més antiga d'Europa. Però li volem agrair la disponibilitat. Gràcies per aquestes homilies que feis.
que davant els polítics, que van a missa, però que potser estan mancats de la caritat cristiana que es necessita per ser un bon polític. I que sovint han deixat de ser exemple per al poble i per a la nostra gent, aixecant murs que separen més que construint ponts per a la pau i la integració social.
Encantada. Josep, gràcies. I a tothom. Jo posaria molt aquesta estona de diàleg, ja ho xerraria amb hores, perquè quan duim una vida així, quasi tensa, també va molt bé poder-la compartir i poder-la expressar. I gràcies als mitjans de comunicació que podeu fer tant de bé...
Perquè tot això es posa en consideració i molta gent ho escolta i fa bé, i pot fer bé. I és molt important. Jo crec que amb això no hi hem de gastar totes les esforces que puguem perquè sigui així. Jo sempre dic que no vos enganin. Mantenir la nostra llengua no és mala educació, sinó un gest de cuida cap a la persona que ens escolta.
Sí, perquè la llengua no són paraules només sueltes. És un estil de viure, és una forma de ser que t'arriba des del cor fins als orígens d'on vens i te projecta cap al futur. Mentrestant t'ajuda tothom amb qui converses i te trobes.
I ja hem acabat. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Una vegada més. Molt bé. Gràcies, eh? I ara sentim el Nonino, no? Sí, ja ho sé.
Ei, va de peçines.