És tan fort que vent fa mal. És que a mi se fa molt llarg. Quan cauen ses coses. Quan caus no tremoles.
Quan cau en els cossos, tu ni te n'adones.
Copta'm bastant, beviar. Du de bandes, teu portal. Estan fort que es venfarmar.
Estan aviat, dut davant del teu portat. Estan forts que el vent fa mar.
T'escric avui perquè fa temps que no xerrem per esquerre i asseguts a la plaça de Pava. El temps va passant, la vida ens separa per esquerre i quan.
T'escric perquè sàpigues, encara que sé que saps, que quan me necessiti seré aquí. Tant sigui amada. Tots dos hem canviat, sempre passa i sempre passarà. Però me trobaràs per riure o per curar.
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Mirant les pàgines de ma vida, ves tots els errors com els os. Necessaris per saber qui sóc i saber on sóc. Agafa la bossa dels teus secrets i tira-la per la finestra. Avui no importa, acaba.
no siguin més que ombres, som jo qui t'agafarà sa mà. Quan se'n vagin noms o vells ambits, són aquí al teu costat. I encara que somnis rompus no siguin més que ombres, som jo qui t'agafarà sa mà.
Quan se'n vagin nous o bens amics, serà aquí al teu costat.
Sóc del sud, d'allà on la terra mor, d'allà on la calor no em deixa veure el sol. Sóc del sud i el meu caminar s'ha fet tan complicat que ja no veig el nord.
Del sud, la terra dels enganys, la terra d'amargors que sempre assequen flors. Soc del sud, país que ja no hi és, que s'amaga del temps dins el cor de la gent. Soc del sud del meu cor, soc del sud del meu món,
Sóc el sud del record d'uns països sense nom. Sóc el sud dels sentiments, sóc el sud de les arrels. Sóc el sud i portes uns llagrimes de lluita i futur.
Sóc del sud, d'allà on la terra mor, d'allà on la calor no em deixa veure el sol. Sóc del sud i el meu caminar s'ha fet tan complicat que ja no veig el nord.
Sóc del sud, la terra dels enganys, la terra d'amargors, que sempre assequen plors. Sóc del sud, del front meridional, per parlar refugiat, dels omniers i llà. Sóc del sud, del meu cor, sóc del sud.
Som del sud del record, dos països en senó. Som del sud del sentir, som del sud de les arres.
Som del sud del meu cor, som del sud del meu cor. Som del sud del record d'uns països sense nom. Som del sud dels sentiments, som del sud de les arrens. Som del sud i porta els llums i animes de lluit.
Tot de mi, i no ho vas prendre tot de mi. Que no ho veus, ara no té ni destí.
Té els meus llavis, voldria perdre'ls. Té els meus braços, podria perdre'ls. El teu aveu va fer plorar els meus ulls. Com puc s'estimar, estimar sense tu?
Fins demà!
El teu adeu va fer plorar els meus ulls. Com puc s'estimar, estimar sense tu? Et vas endur, els trossos del que era el meu cor, i no ho vas prendre tot.
i no ho vas prendre tot de mi.
Les lletres no fan les paraules, i ara que dius que m'estimes, veig com m'aixeca amb les ales, crec que el remei de les coses, paraules no feu les poesies, veure que es mouen les peces, sent que no tenen pressa.
Fins demà!
Fins demà!
Música Música
Així tot, cada dia torna post.
i es va xeure davant.
com una llum, com un estel a l'horitzó, com cada nit a set tardor,
S'ha despoat davant la pregó del món.
La festa començant i va córrer-se el col. De que vagi fer amb vols la Montjoan. Arrossava en es plan. Més d'un el va tastar.
Aixi tot, va bé, aixi. Aixi tot, va bé, aixi.
La doble R! A un, a un, a un! Va, va, va, va! El cinc del port, sud i nord, rosa dels vents. Arrels mediterranes encenen sentiments. Hi ha ausents mil històries fins al far d'Alexandria. Guerra, la llei de l'emputa, l'apatia, joventut en garantia. Salten, crien, piquen les espaces. I gaïlla, vila, vila, sona totes les cases. Desperta ferro, comença el viatge, l'aventura embarcant i navegant.
Molt honorables, doble llealtat. El criat i el ratpenat, empresonats, han revelat, amotinat i desencadenat, esclar de dignitat. Hem clavat a Renau i Esteller són abans. Molts rapexaven de putes i bambes bans. Tenim xuligans, a les rabes ja li vam. Anem a fer carn, que les feres tenen fam. Bucerangues i grafitis, escratsos i oliveres. Ara farem almogàvers, agrupis xarangueres, mariners i marineres. Llegendes, hem deixat a los chicos abans per no fotre'ls les vendes. L'exercit Roger comanda la xeperudeta.
del Maudó a Creta, vores xantilles, guerres de guerrilles, assumint capitanies, entorn a les pilles de maulets i xermenies.
Baixement la nit picant amb la serra a terra. Desperta ferro, fera, això és la guerra. Rap de combat d'esquerra, sense ser pamflet. La doble R a terra amb un estel com a mulet. Guaitant des de la serra, preparem el colp. Ploma, juta i con, com rock e d'Alton.
Pàtria gran com bolivarians, creuant fronteres com els partisans. Allà en l'oprimit lluita tenim germans, amb força d'espartans, després de dos anys. R que R, amb les ràpers, el rap arriba al bolo buff, no fem cabaret. Fer maulet al ràper, i el ràper maulet, em diuen que és el rap, rap és l'orendit i aquest.
Bona nit, que me la jale. Benvinguts al viatge, peliculer, novel·lès, microforça, plaça armat com un jencer. Ha tornat la rara avis de l'escena. Com no ser antisistema amb aquest sistema? Per se vore com es plenen el saquet, eh? Ha tornat els nets del general Basset.
Caminant per passets, pas part de l'avent.
No penses endavant, els merciners que tens s'endulment, els pantalons unats i els punxons inferents, la mateixa cançó
Vaig vedant, recullo les flors de cada instant, de cada moment.
Cada detall veig passar la roda girant pel meu davant. Pregunta per mi, jo la vull seguir esquivant. Tants pardals que diuen que hi tinc aquí atrepats. No volen sortir, es queden al meu terrat.
Som bolles de sabor, menjades a la sorra, si avui t'ha pressa el món.
Capturar l'essència del temps per conservar. Estant més petit, anir i jugar de mà. Cada pas, desfila el vestit, va desbullar. En dia i en dia, que passen sense esperar.
Fins demà!
A casa meu, al Valencià, sols el sentia babalà i sí que pots imaginar com el parlava als 13 anys. Molt mal, tot i que sempre n'hi ha la línia. Si a sonos mama caça la cosa aquesta no avança. A mi és canviar el teu xip però parlar amb mi. Tinc de sempre parlar català en exceptuant si a prop estic lleixia tot el país. Situació de confrontació i qui parlar d'independència és qui parlar de solucions.
De quin equip de lliga ets? Jo de què? Estimant aquelles coses a mi no m'han ensenyat, perquè el món dels sentiments és manipulable. Espanyol del 2000, tu primer, on és exemple? No em preguntem d'on soc, no tinc cap sentiment de pàtria, però sí de lluita d'un nascut a l'Espanya opressora. Sentiment solidari en la lluita per València, part de la resistència d'una cultura atacada. Les coses que em conmoguen són els voluntaris de les brigades i Latinoamèrica, els revolucionaris comunistes combatint.
contra un món injust, les nacions oprimides per culpa dels invasors, les petites victòries, les cançons, les cantautors, el poble unit per a fer caure els traïdors. Mamaré contant històries dels treballadors i el meu hábit florant entre recorda't els pitjors.
Les places tiren gràcies o així estiu fora a les cases. Recorren els carres milers de gent que ballen danses. Sí que és majors i professors trobades de colors. Mentre que d'un de tots encara ens queden esperances. Gràcies als que lluitaren abans per nosaltres. Per establir les bases d'un futur que ens ha de vindre. Gràcies als anònims que la fan servir. Gràcies al joveu que em dona forces per seguir.
Són de guitarra, són fons droga en quatre barres. Venga de llit en un poble que s'obre i aguanta bé fort com un roure. Ai, se'n pot coure, però som incorruptibles. Sabem on anem, tenim un futur a escriure. Els últims a riure serem davant de la burla absurda que una cúpula es va condemnar a suportar. Però estem farts d'aguantar i a poc a poc anem guanyant. En els detalls com aquests xavats prenen escons, els no brimba. Deixit social i cultural treballen pel que a tres no man, sempre esquivant amb dignitat els cops que donen els de dalt. Asegurant els seus veïnats que el món encara pot canviar. Si en primer canviem aquells que nenes pillen surt davant.
sumant conèixements per parlar-ne i perfeccionar, el nexe que ens uneix veure com creix a teu costat, la quantitat de gent que decideix alçar les mans, i junts i juntes comprometes per el valencià. Si al poble vius el meu lluitat, se sent cridar per defensar la llengua que sempre he estimat.
Han intentat fer-la oblidar, han volgut mantenir el canjatge, el poder continuar endavant.
València ha pitjat, del de castellanismes, mecanismes com la diglòsia han funcionat, a la ciutat serà més difícil d'escoltar, els seus propis parlants se'ns sentint com exiliats. Sense educació no hi ha llengües, sense conversar no hi ha llengües, així sols som febles, sense la unitat no hi ha llengües, defensem la nostra parla, oblidem les diferències, se'ns mengem de fora si no estem.
Són junts, no és just, canten sacs d'històries, els de fora ara ens poden, per sobreviure a Franco i a Felip i Indiguim, per què perdre el temps en discussions que no n'importen? La transició ens va separar, potser estan equivocats, però no s'han d'oblidar que continuen sent germans, hi ha un enemic comú i ben gran que calen derrocar, i gran part d'ells allotja la nostra mentalitat. És una llengua que em fa gaudir de motivació, és que és la llengua per la qual lluiten cada cançó, perquè mai desapareguem i mai n'hem de gaudir,
Fins demà!
per un ideal i per la teva gent. Respira i mira el teu voltant que no estàs sol. La escena creix, la llengua resisteix a tots els cops. Gràcies a tots que varen ser pions de la cançó. Gràcies a aquells que lluitarem per un futur millor. Que el poble viu se'l veu truitat, se'ls sent cridar per defensar la llengua que sempre has dimat.
Ho han intentat fer-la oblidar amb el durmant, dintre el callat i el poble continuant d'avant. Que el poble viu, se'l veu cuidar, se'l sent cridar per defensar la llengua que sempre estimar. Han intentat fer-la oblidar amb el durmant, dintre el callat i el poble continuant d'avant.
Fins demà!
Però soc feliç. Jo vull viure, viure, com ho he fet fins ara. Qui en un tres i no res, la vida es persegueix, la vida se'ns escapa. Jo vull viure, viure, com ho he fet fins ara. Ho he estat al revés, però me'l poso del tren i així el temps m'avança.
M'imagino com seria viure sense descontrol tranquil
Jo tampoc molt, parlo sense embut, jo faig el que puc. Decideixo fer-ho així, ja que sóc molt indecit, sóc cabut, però sóc feliç. Jo vull viure, viure, com ho he fet fins ara, que en un tres i no res la vida es passegueix, la vida se'ns escapa. Jo vull viure, viure, com ho he fet fins ara, que on estava al revés, però me poso del dret i així el temps no m'avança.
Com ho he fet fins ara, que en el 3 i no res, la vida ens persegueix, la vida se'ns escapa. Jo vull viure, viure, com ho he fet fins ara, que el 2 estava al revés, però me'l poso del 3 i així el 3 no avança.
Dominen el món dues grans potències. I tot un garbuix d'interdependències. Si és que els hem de creure, si és que els hem de creure, tots volen la pau. Però quan es reuneixen, però quan es reuneixen, rebeu quin cacau. I mentre dialoguen a cops de sabata, la resta del món els té per corbata.
Doncs així que es troben, doncs així que es troben les dues nacions. A sobre la taula, a sobre la taula, posen els canons. I lo can! Narinan, narinan, narinan. Narinan, narinan, narinan. Narinan, narinan, narinan. Narinan, narinan, narinan. Narinan, narinan, narinan. Ara!
S'agafen pel monyo i es tiren per terra. Són com criatures que juguen a guerra. Jo tinc una bomba, jo tinc una bomba que anés de neutrons. No es queua el paisatge, no es queua el paisatge però mata pilons. Doncs per què em paparta jo tenia un missil?
que pot raonar cebes que matar cent mil. Que tiro la bomba, que tiro la bomba, que apreto el botó. Marriquita l'últim, marriquita l'últim, al gandeu senyor.
Com un botó no costa gaire d'apretar Tot plegat pot fotre un pet com una glaç
I el que estigui al mig, i el que estigui al mig i sense botons, l'embotonaran, l'embotonaran pels quatre cantons. Si un dia l'apreten no durarà gaire, diu que en cinc minuts se'n va tot en l'aire.
Tant si ho fan els yanquis, tant si ho fan els yanquis, com si ho fan els russos. Seran 5 minuts, però aquests 5 minuts cagarem tremosos.
I no tan! Narinan, narinan, narinan...
Pauades de Montserena, si véns en trobaràs.
ballant de puntes damunt d'aquesta roca, i tu per jo tornaràs loca. Viatjarem amb un cavall alat, aquest vespre silenciós, cap a racons inexplicables.
Deserts, salvages, esperarem-se a mi. Vaig anant a trobar camins de poc,
me'n tornaria a anar més en fora que mai. I no tinc por de somiar que me perdré pas camí o que no tornaré mai més. Jo no sé de quina banda bufarà
La cinia perd aigua sempre amb els peus banyats. Tenim pedres entre ses ungles, pil pops i despoats, com a dues gotes d'aigua a ses cales del pilar. Te cantaries cap vespre, t'estimaries la matinada, te donaré fruit
que no tornaré mai més. Jo no sé de quina vegada
La cinia perd aigua sempre amb els peus banyats. Tenint pedres entre ses ungles, ben fobs i despoats, com a dues gotes d'aigua a ses cales del pilaci.
ballant de puntes damunt d'aquesta roca.
Sé que creus que no hi ha res més que seguir endavant amb els teus perquès. Passa arrossegant molta merda que vols tenir respostes, vols saber què?
Que no m'agrada tornar a començar, ja no és com abans. Sé què he de fer, haig de retrobar-me, vull mirar endavant. Vull seguir cantant, vull seguir cantant, vull seguir cantant, vull seguir cantant.
Cada vegada si soc com el vent, que no el ves ploies, això s'ha acabat. A partir d'ara miraré endavant.
mig despert, mig dormit. Escrit les paraules que fa un moment m'has dit. Dolcement ha girat i em mostres el teu somriure il·luminat.
Tenim sort últimament. Han marcat els mals moments.
Per el mar sóc feliç i no necessit res més quan sóc aquí.
D'aquesta platja, d'aquest mirall. Deixem enrere el darrer infern. Primavera, treu el gel. Oblida els problemes tanmateix.
La tristesa salando al vent. I ara quan el sol se'n va, sortirem a cantar. I quan la guitarra esteva,
d'aquesta platja, d'aquest mirall. Mig despert, mig dormit,
Fins ara!
i no em puc aguantar les llavors preparades totes juntes allestant. Tinc un formigueig al cos que no em deixa estar parat, i la penya tarda molta a quina hora arribarà? Aquest any hem superat les llavors de fa dos anys, esperem que no esquem mascles, així més podrem fumar. Ja tinc ganes que arribi el mes 7 de la collita dels 12 que hi ha, el setembre és el més gran.
Una vegada sembrat a regar-la tots els dies, no siga casquet morra i es queden sense el somriure sense. I són els grans viatges que ens haurem reemplar els dies sense. I sa boira blanca que jo, tant més timents arribat el setembre, qui jo diria? I nosaltres tornem a veure a la Maria. Està molt més bonica i crescudeta. Cinc mesos venen plats que molts somriures donaran.
que ja està en punt, ja que secar-la la durem en el cotxe, el dimarts la matinada, el metge de tens cap a baix, crec que ja m'està fugant, no sé si podrà aguantar molt de temps, ja si mirarà.
Passa mon canut, ditam una copeta. Passa mon canut, farem una festeta. Passa mon canut, jo no vull con fortuna. Passa mon canut, jo vull vore l'ayuna.
Ostia!
Després de tant temps a bord d'un baler Desembarca Jordi
Posa rumba a terra, Timoré. Que a casa volen que tornis. Desembarca Jordi. Desembarca Jordi. Posa rumba a terra, Timoré. Que a casa volen que tornis.
I ara que alta mar ja no hi bufa el vent, desembarca Jordi, recorda el teu poble i la teva.
que a casa volen que tornis. Desembarca, Jordi. Desembarca, Jordi. Recorda el teu poble i la teva gent que a casa volen que tornis.
i canta feliç la tripulació. Desembarca Jordi, tot plegant les peles del Palmajor, que a casa volen que tornis. Desembarca Jordi,
o desembarca Jordi, tot plegant les veles del Palmajor que en casa vol
I ara que la calma ha arribat a bord, desembarca Jordi, recull el teu sou i baixem a port, que casa volen que tothom.
Desembarca Jordi, oh desembarca Jordi, rencullo el teu sou i baixem a port que casa volen.
Diguem-nos adéu i acabem el rob. Desembarca Jordi, s'ha acabat.