de l'enyorança, buf i fred en el teu cor, i s'engruni l'esperança, fent bucins la teva sort, una taula ben parada. Qui us parla, Lluís Armengol, us presenta una nova edició de La Xefla, Avaneres i Cant de Taverna.
I cantar fins a l'albat serà el teu remei, compà. Escolteu-lo cada diumenge a Mataró Ràdio, els dilluns a Ràdio Premiada Mar i els dimarts a Ona Mediterrània, Mallorca.
Cantant habaneres, cançons marineres. La xefla, un programa de Lluís Armengol. Voleros balades i aquelles tonades dels avantpassants. Comencem. Escoltarem ara un poema de Miquel Martí i Pol i musicat per un compositor ecuatorià d'Havaneres, Vicenç Macias.
La manera que ens interpretarà el grup de Sabadell, Aires del Vallès, és de caire patriòtic, Les quatre banderes. Aquest és el títol del poema de Martí Pol i és el grup Aires del Vallès l'encarregat de posar-hi veu per tots nosaltres. Aire del Vallès
Tinc una llengua tan viva com les més vives que hi ha. Precious morts són com la pluja, la terra són tots plegats.
N'hi ha quatre banderes, tres les vaig perdre en combat. La bandera que el fa quatre l'he deixada en un calaç. No l'entrauré fins que bufi ben fort el vent de llevar i se'n porti aquest mal aire
que ens toca de respirar. Que ens toca, que ens toca, que ens toca de respirar.
Tenia un jardí amb tres arbres, un mal vent me'ls es fulla. Amb el jardí ple de fulles, no fa de bon caminar. El mal vent encara m'ho fa.
jo no em canso d'esperar. De cada fulla caiguda, els arbres hi neixo tant. De dolç amors que tenim,
l'altre em va. El de terra em presona, l'altre viu exiliat. Jo no ploro pel de terra, ni em lamento pel demà. Però i l'amens de què serveixen? Gent que lluiti és el que cal. Que lluiti, que
gent que lluiti és el que cal. Tinc una llengua tan viva com les més vives que hi ha. Si quan parlo s'esperveren, jo ferm em poso a comptar. Canto, canto i canteria.
Si pogués més fort i clar, quan les cançons fossin pedres, vinga fora, si al combat. Amors, arbres i banderes, són mots de bon recordar. Qui n'aprèn la cantarella, mai més no l'oblidarà.
Si encara no l'heu après, no us canseu de preguntar que si els mots són com la pluja, la terra són. Tots plegats.
Una avenera clàssica entre les clàssiques. És un referent dins la pel·lícula Los últimos de Filipinas. Doncs és la seva banda sonora. Escoltarem la versió que ens fa el grup Alba, un grup nascut a la Bisbal d'Empordà a finals dels 60 i principis dels 70. Escoltem Grup Alba i Los últimos de Filipinas.
mi península hermosa. Adiós que te ven me llamas. Adiós, adiós que me voy a la bala a luchar, a luchar por la
Jamás olvidaré a la prenda querida que en España dejé. Si acaso vuelvo yo será testigo que su marido muro yo que desee.
mi perínsula hermosa. Adiós que el deber me llama, adiós, adiós que me voy a la bala, a luchar, a luchar por la nación.
Madre, consuélate que si un día he luchado fue por obligación. Ante el sepulcro arrodillada, madre adorada, rézame una oración.
Marxem de l'Empordà i baixem per la costa fins a aturar-nos el maresme. Apremiada mar.
Lejana, tierra mia, és una cançó argentina que està present en diversos repertoris d'intèrprets del tango. La lletra pertany a Alfredo Lepera, que la va composar per la pel·lícula del febrer de l'any 1935, Tango Bar, i que va ser l'última pel·lícula del cantant, compositor i actor de cinema, Carlos Gardel.
Avui, en les veus del grup del Maresme Barca de Mitjana, escoltarem la versió que ens fan d'aquesta lejana tierra mia. Música
Lejana tierra mía, bajo tu cielo, bajo tu cielo Quiero morirme un día con tu consuelo, con tu consuelo
No sé si al contemplarte, al regresar, sabré reiré.
El silencio de mi aldea que solo quiebra la serenata de un ardiente romero bajo una dulce luna de plata y en un balcón florido se oye el mundo de un
de la brisa llegó con el rumor de otras cuitas de amor. Siempre está el balcón con su flor y su sol. Tú no estás
Faltas tú con mi amor. Lejana tierra mía de mis amores como tenón doró y en mis noches sin sueño con las copinas llenas de asombros.
Fins demà!
Silencio de mi aldea que solo quiebra la serenata. De un ardiente romero bajo una dulce luna de plata. Y en un balcón florido se oye el muro de un juramento.
que la brisa llegó con el rumor de otras cuitas de amor. Que la brisa llegó con el rumor de otras cuitas
Anem ara a Santiago de Cuba, concretament a la seva capital, on trobarem el Duo Coiba i que ens interpretarà la seva versió d'una habanera cubana de Gaspar Hernández, una habanera que porta per títol Luna Llena. Escoltem Duo Coiba.
Pasa por mi barcón la luna llena, que en forma de mujer pasa ligera, a esconderse lleva muy junto al mar.
Para oír cantar dulces habaneras Va vestida de azul la luna lleva Un coro de estrellitas siempre con ella Le sorprendió la luz de la mañana
Y desde mi barco la vi partir con todas las estrellas.
Pasa por mi balcón la luna llena Que en forma de mujer pasa ligera A esconderse lleva muy junto al mar Para oír cantar dulces habaneras
La vestida de azul la luna lleva un coro de estrellitas siempre con ella. Le sorprendió la luz de la mañana y desde mi barco la vi partir.
i la luna canta habanera i la luna canta habanera i la luna canta habanera
I la luna canta avenera En Lluís Maria Noviola, a part de ser un dels fundadors del grup que escoltarem a continuació, també és compositor de moltes aveneres i balsets. Ell però també va composar música a lletres d'autors de renom com l'Antònia Vilàs.
Escoltarem una d'aquestes col·laboracions de l'Antònia Vilàs i el Lluís Maria Nubiola. Moments d'angoixa, grup Gavina. Música
enmig d'un mar brau, desertes per mar. Un païla bon lluita d'ons va a la deriva, la tripulació feroxes de mar. Arreu en tots ells la greu perspectiva,
una mà nerviosa belluga un espí. El vigí alerta llegeix el missatge, senyala que es troba el vaixell en París, que frenètic dansa d'una banda a l'altra.
Lluiteu amb fermesa valents llops de mar, que encara no és l'hora de prendre volada.
que us esperen fills, esposes i mares. I sou tots tan joves, Déu no us volen cap.
Sona la campana i comença a alertar, el perill que corren s'escampa el moment.
La gent des de terra resa sense parar. Les llàncies ja surten per fer el salvament. El mar s'estavella pel vell assegat. Al vaixell li falta poc per estrellar-se.
Les llances per fi atensen arribar, salvant la gent d'aquell gran desastre. Lluiteu amb fermesa valents llops de mar, que encara no és l'hora d'emprembre volades.
Els esperen fills, esposes i mares. I sou tots tan joves, Déu no us vol encara. I sou tots tan joves, Déu no us vol encara.
Tranyina. Aquest art de pesca correspon a la pesca de cèrcol o de tranyines, practicada amb dos vaixells, un de més gran, l'anomenat tranyina, i que porta el material, un altre més petit, que amb la seva llum atrau els peixos.
Tradicionalment, aquesta pràctica s'utilitzava a tota la costa catalana, amb més concentració a la zona de Tarragona. Avui escoltarem una habanera que relaciona aquest tipus de pesca amb una història d'amor i l'escoltarem per al duet La Taverna i l'Havanera com dos enamorats.
Tot mirant que ballava veig marxar una taranina
i el brugit de les gavines. No estic sol mirant el mar, ben apropi a una donzella, amb ses mans fredes com l'aire, l'acomiada d'un pescador. Cent anya o cent melangia, o el record d'un vell amor,
La remor de les onades sembla que li trenqui el cor. No pateixis, dolça noia.
potser demà tornarà. I si l'horatge l'acompanya, quan torni t'estimarà. Però si el vent al pont vege i fa rumb a l'horitzó, no et preocupis, vella nina,
Tot mirant cap allà va, veig tornar una taranyina amb la prua cara al vent i el rugit de les gavines. No estic sol mirant el mar, ben apropi a una donzella
que amb ses ulls d'enamorada veu com torna el passador. Un desig, una esperança, un afany i un desamor, el batec de les onades sembla un batec al seu cor. No pateixis, dolça noia,
Potser demà tornarà. I si l'horatge l'acompanya, ell també t'estimarà. Però si el vent el vol endreja i fa rumb a un altre cor, no et preocupis, vella nina, que ja tens el vent.
No pateixis, dolça noia, potser demà tornarà. I si l'oratge l'acompanya, ell també t'estimarà. Però si el vén el malandreja i fa rum a un altre cop, no et preocupis, vella nina, que ja tens
que ja tens el meu amor, que ja tens el meu amor. Teniu a la vostra disposició la Fundació Ernest Morató, dedicada a investigar i documentar el món de la venera i cant de taverna.
on trobareu tot tipus d'informació, per als professionals i també per a tots els amants de la venera. No dubteu en visitar-la, si necessiteu partitures, fons documental, etc. Fundació Ernest Morató www.fundacioem.com
Cantautor de la comarca empordanesa dedicat a la cançó d'autor, la cançó marinera i les havaneres en català i castellà. Dues vegades guanyador del concurs de composició d'havaneres de Catalunya Josep Bastons a Vila de Sant Pol de Mar en els anys 2019 amb la cançó Manuel i l'any 2022 amb El noi de l'escala.
Lluís Lozano, consolidant la seva trajectòria en el món de les havaneres en català. Escoltarem el grup Llops de Mar, precisament amb l'havanera de Lluís Lozano, guanyadora del 2022, el noi de l'escala.
Ens va perdre per al barri vell, creuant la mana. Enlluernat pels encants i el caliu, però una antillana, un cabàs de petons i unes copes de ron, l'embriagava.
i borratxo d'amor oblidava el vaixell on militava. Des Gentillana s'enamorava el jove mariner, fill de l'escala, el temps fugia.
120 llunes de mel per restar. Llum de l'armada, quan l'esclat d'un barco americà la pau tancava. Amb angoixa el seu cor, renunciant a l'amor, s'acomiadava.
i es lliurava la mà per morir amb els companys. El noi de l'escala, des Gentillana, s'enamorava, el jove mariner, fill de l'escala, el temps fugia.
La nit plava i xantillana s'enamorava el jove mariner, fill de l'escara.
Un grup que neix l'any 1962 i que va popularitzar durant una exitosa carrera musical de 35 anys, Los Parranderos. En els seus incis, el grup estava format per Floreal Torres i els germans Hilari i Llorenç Fluxà.
La darrera formació, a partir de 1994, va estar integrada per Floreal Torres, Hilary Fruixà, Gerard Anglada i Benet Permuñ, fins al 1997, any en què van deixar d'actuar en públic. Els escoltarem amb una composició del mestre Ortega Monasterio. Sentim «Los parranderos» i «Margarita i el mar».
Margarita, qué lindo es el mar y el cielo. Cuando estás cara al viento y al sol parece el sueño. Yo también te quisiera besar como las olas.
La noche callada y sensual del puerto, yo también te quisiera contar un dulce cuento. Pero al ver que tan lejos de ti, tan imposible,
Piensa en mí cuando estés triste, cuando sufras. Si quieres una pena, piensa en mí. Piensa en mí cuando te invada la válvula.
Si estás enamorada, pieza y rí. Cuando estés lejos de mí, quizá recuerdes estas dulces horas de ilusión. Si estás enamorada,
Bona nit.
Piensa en ti cuando estés triste, cuando sufras. Si tienes una pena, piensa en ti. Piensa en ti cuando te invada la válvula.
Cuando estés lejos de mí, quizá recuerdes esta dulce hora de ilusión. Si estás enamorada, piensa en mí.
El Vallespí és una comarca de la Catalunya Nord amb capital a Seret.
Cançó de mor i de guerra, és una sarsuela catalana estrenada l'any 1926 a Barcelona. Contextualitzat en una farga del Vallespí, que d'aquí el títol de la sardana, com dic, l'any 1793 en plena Revolució Francesa. És el grup Peix Fergit el que ens interpretarà aquesta sardana, el Vallespí, que està inclosa en la banda sonora d'aquesta sarsuela. Sentim-los.
Ja la campana vol repicar i el sant ens crida des de l'altar.
Sempre l'anyada, deixa liada, les romes d'elles tornen aquí. I teixim senzilles toies, nostres mans gentils de noies. El bon sana fem-ho, frena, perfumant el seu altar. Din-nan, din-nan, ja la campana torna a sonar. I a les grans crides són repicats.
La vida del meu cor. Un jord va sentir les glòries de l'amor. Terra vella, terra nostra,
terra de la vora i sensuit, l'um tot de bellesa, de bonic florir.
Dolça terra jo t'estimo i amb el cor tot ha brandat, terra meva jo et proclamo mon amor mai igualat.
Terra nostra de preuada fermosa, tinguis sempre la besada del meu cor.
Terra vella terra nostra, terra de l'amor sense fi, nota la bellesa, la vull florir.
Dolça terra, jo t'estimo i amb el cor tot a brandar. Terra meva, jo et proclamo mon amor mai igualat. Dolça terra, jo t'estimo i amb el cor tot a brandar. Terra meva, jo et proclamo mon amor per tu, ma vida serà l'agradar.
Terra nostra, de proua, de fermosó, tingui sempre la basada del meu cor. Terra nostra, terra aïmada, per a tu la flor millor, per alçant les fosbuscanes, per a tu la flor del cor.
Els pescadors de l'Escala, en el seu cinquantè aniversari, varen fer un enregistrament doble. Sempre pescadors cinquanta. Incluïa dos CDs, el primer amb gravacions històriques i el segon amb temes nous. Nosaltres avui, aquí, a la xefla, hem volgut rememorar aquella efemèridis tot escoltant una de les cançons enregistrades en aquell àlbum doble.
En aquest cas, una peça a ritme de balset mariner, La Festa dels Pescadors. Escoltem Els Pescadors de l'Escala. Sempre que passis per aquí
Dura un moment la marca. Fixa't bé en aquests pins, que semblen desalonades. Quan la ginesta floreix, el roc és bestès de gala. Aquí n'és festa major.
i en fan bailes sergantades des a des al volantí. Ara és hora d'al·legrar-se, però feina hi haurà el matí quan sigui hora d'aixecar-se.
Si aquí veus un núvolet, no és pas una turbonada, i és que a prop de la font n'estem fent una roçada.
si que ens fem si vols venir. Amarren el bloc la barca, ja saps que de tant en tant cal un pont de remuntada, des a més el volentí. Ara és hora de alegrar-se, però feina i el del matí, doncs sigui hora de
Aquí junts estem molt bé.
a prop de la foradada. I amb aquest cel tan blau que té l'estimada estala que no t'oblidis del vi que sempre saps que ens fa falta i aprens aquesta cançó que n'és de la costa brava
Ara és hora d'al·legar-se, prou feina i hora al matí, quan sigui hora d'aixecar-se, prou feina i hora al matí, si podem tornar a l'escara.
Seguim a l'Empordà, del Baix a l'Alt i de l'Alt al Baix. I aquí, al Baix Empordà, ens quedem ara amb el Calallent Grup Port Bo. Integrat per Carles Casanovas, Mineu Ferrer i Xiqui Ramon, del seu àlbum Malalt d'Amor de l'any 1999, hem extret aquesta cançó popular.
que porta per títol En noche lúgubre. En noche lúgubre galán incógnito las calles céntricas atravesó y bajo clásica ventana gótica pulsó su cítara y así cantó, y así cantó.
Niña purísima, de rostro angélico, tu que entre sábanas durmiendo estás.
Abre y escúchame mis tristes cánticos, suspiros lánguidos encontrarás. Pero la pérfida que oyó sus cánticos bajo las sábanas se acurrucó y dijo ¡Cáscaras! A ese murciélano tan romántico no le abro yo, no le abro yo.
Porque si abro de la noche es humedad, se van los decidos a constipar. Y el pobre músico cogió su cita y a otra prójima fue enamorada.
La noche es humedad, se van los tejidos a constipar y el pobre músico cogió su citará y a otra prójima fue enamorada.
I acabem, acabem amb els pirates de Molins de Rei. Ens interpretaran per anar dient adéu a la xefla d'avui una vanera de Lauro Donato Oranga, que en col·laboració amb el seu germà Emilio Oranga van compondre aquesta vanera, com dic, La Negra Noche. Amb ells, els pirates cantant. I qui us parla, Lluís Armengol, us diem que passeu una molt bona setmana. Adéu-siau.
La negra noche tendió su manto. Surgió la niebla, murió la luz. Y en las tinieblas de mi alma triste, como una estrella, brotas de tu. Ven, ilumina la nida senda.
Por donde va la loca ilusión? Dame tan solo una esperanza que poetifique mi corazón. Como en las noches...
Así en mi alma, niña dorada, naciste tú. Veo que asoma, tras la ventana, tu rostro de ángel. Encantador, siento el abismo. Dentro de mi alma ya no hay tinieblas, ya no hay tinieblas, ya salió el sol.
Que fortifique mi corazón. Como en las noches.
Así en mi alma, niña adorada, naciste tú. Veo que asoma tras la ventana tu rostro de ángeles. Encantadora, siento el abismo. Dentro de mi alma ya no hay tinieblas, ya no hay tinieblas, ya salió el sol.
Dentro de mi alma ya no hay tinieblas, ya no hay tinieblas, ya sale el sol. Dame tan solo una esperanza que fortifique mi corazón.
I fins aquí el que ha donat de si el programa d'avui. Us esperem a tots i totes la propera setmana a les zones de la ràdio per oferir-vos una nova edició de La Xefla, Avaneres i Cants de Taverna. Fins aleshores, bona setmana i adeu-siau. Tots tenim la trista ben arraconada que les bones estones no tenen preu.
Hem tingut el plaer d'oferir-vos la xefla, habaneres i cant de taverna.
Fins demà!
nit de lluna plena, tramuntarà amb la carena lentament, sense dir res, res, res. Si la lluna feia el ple, també el feu del nostre pen.
L'estimada m'acompanya. Com una mareu que hem trobat a la muntanya. Com una mareu de Déu. L'estimada m'acompanya.
que l'ensagre, que l'esguerra, l'esguerra, l'esguerra. I abans de passar el ratll, m'ho joca l'esul de terra i la cara no l'espailla. Ai, ai, ai, ai.
I a Catalunya deixi, i el dia de la partida, milla vida, com dormir.
per no deixar-me sense vida. I avui en terres de França i la mà més lluny potser no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
I en la terra del Vallès, tres torons són una serra, quatre pins amb bosques fes, cinc quarteres més a terra com el Vallès.
que ensenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol i a la plena.
Infinito. Infinito. Una. Una. Una. Una esperanza. Una esperanza. Una esperanza.
Bona nit.
L'es un meu...
La cançó que escoltareu l'ha feta Guillem de Fac, més de mig manacorí i fill d'en Toni Cremat. La va fer a Son Coletes, una hora baixa de març, de buga, que per molt d'anys pugui anar-hi caminant. L'any 1450, i jo vol que de sa fam,
Els rics mengen pa de xèxa, diuen les dones plorant. Els rics mengen pa de xèxa, i per nosaltres sols no hi ha més tall. La torna de l'Esteu escolta i l'hem més capacitat. I era un lloc.
Música Música