Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
L'illa sense calma. Un programa presentat per Roser Amills. 60 minuts de teràpia cultural a Ona Mediterrània.
Benvinguts! Això és l'Illa sense calma, el nostre espai per mirar sa cultura amb criteri i sense pèls a la llengua. I jo som na Roger Amis, com cada setmana. Avui el nostre programa serà de cinema.
Però no xerrarem de cap estrena, de pel·lícula, de totes aquestes coses que setmanalment som informats arreu, sinó que xerrarem de sales de cinema, de ciutat, de transformació social i de memòria molt ben documentada.
Per fer-ho, han duit el projecte que s'ha fet a Palma, ciutat, que s'titula Palma Ciutat de Cinemes, que és un llibre i és una exposició.
Perquè mos ho pugui explicar, que s'inaugurarà divendres a la Misericòrdia, perquè mos ho pugui explicar tenim en nosaltres Nevero Fiol. Molt benvinguda, Vero. Moltes gràcies, un plaer estar aquí.
Idò deia que mos acompanyes per contar-nos aquesta programació cultural que heu fet, llibre i exposició, i per començar des del principi m'agradaria saber com va sorgir aquest projecte i en què consisteix. Bé, el projecte el faig a mitges amb el meu germà Tomeu, que també, doncs, no en Fiol, Tomeu Fiol. Tomeu Fiol, Ibero Fiol. Ibero Fiol, los hermanos Fiol.
I per una part, clar, jo soc llicenciada en història i sempre m'ha agradat molt el cinema. I el meu germà és un bon fotògraf també i sempre li va cridar molta atenció a les façanes de cinema perquè era una cosa molt fotografiable gràcies a les cartells que ho feien Rafael Ruiz.
Llavors, entre les seves fotos, el que m'agradava a mi era el cine. Tot va començar en el principi com una feina per la universitat, per història contemporània de Balears. Vaig a fer una cosa que se surti un poc de la norma i una cosa que és molt important, com tu has dit, que és un fet social, que és el cinema.
I vaig fer aquesta feina, va acabar publicada una revista, la revista Lluc, i vam dir, aquí hem de fer més coses. Era un tema acadèmic que, clar, els cinemats ja comencen a ser història, malauradament. I tant, és que ja a Ciutat mos queda el Riboli, que té la sala més antiga, però el més antic que et seu gust, el que la sala antiga o la sala 1 la vam dividir en el final en dues...
I són els dos reductes que ens queden de la història que comptàvem tant en el llibre com en l'exposició. Què ha passat? Que ha hagut un canvi social, ha hagut un canvi en els costums, la gent vol aparcar la porta dels puestos, se'n van a centres comercials, centres comercials en multisales, i els cinemes han anat sortint de la ciutat, d'una ciutat que tenia cinemes a cada barriada. I ara no tenim gairebé ni cinemes ni en el centre de la ciutat.
S'ha perdut el respecte per veure les pel·lícules a les sales de cinema, per una banda, perquè també... I s'ha desplaçat en aquests centres comercials on ofereixen això de passar dia. Sí, a més, el cinema cap i a la fi és una de les ofertes que hi ha dins d'aquells centres comercials. I tu, doncs va, m'acompro uns calçons i m'enjo un hamburgues i després vaig a veure una pel·lícula.
No és aquella litúrgia tan marcada que feies abans d'anar al cine o posta, no, com que t'ho trobes i, bueno, ha canviat un poc la manera de consumir cinema. Jo, tenc aquest llibre d'avant, els nostres oients el podran veure a l'exposició, divendres? Divendres a les set de Sora Baixa, a la Misericòrdia, a la capella.
A sa capella, que no se perdi ningú. Han de començar per sa capella, perquè si no començaran per on toca i val la pena començar per al principi. I què trobaran allà, mos fa cinc cèntims? És com una espècie d'experiència immersiva, perquè tu quan t'entres allà ja trobaràs una taquilla, bueno, moral, una taquilla...
una cortina vermella, tu entraràs i començaràs a veure fotos antigues, un text que intenta fer un recorregut cronològic des de la primera projecció principal, l'any 1897, fins al 2026. I allà se va veient l'evolució, aquesta que estàvem comentant, de la configuració de les sales i de tot. I el Plato Estrella Fuerte són els cartells que hi havia a la façana del Metropolitan Palace, que els han recuperat, s'han restaurat,
tot gràcies també a l'Arxiu del Soi de la Imatge, perquè, clar, l'exposició és una producció de l'Arxiu del Soi de la Imatge del Consell de Mallorca i el llibre està editat per l'Ajuntament de Palma, o sigui, és un compendi d'institucions que gràcies a elles hem pogut dur a terme el projecte. I hem recuperat això amb l'Arxiu, els cartells, les butaques del Metropol, la gent se podrà seure a les butaques del Metropol a veure el curt d'Antoni Bestart, el Somnia Fímer, no sé si el coneixes,
que és un curtmetratge que parla sobre tres cartellistes de façana. El nostre, en Rafael Ruiz, el pare d'en Bayona, i crec que serà Alfonso Pérez, que era un pintor de cartells de la Gran Via de Madrid. I allà s'explica l'ofici, s'explica el somni efímer, perquè era un art efímer, perquè una vegada que s'estrena havia acabat, se tornava a pintar el tabló de blanc i torna a pintar un altre cartell damunt.
I a part, podràs veure programes demà, tenim un projector de l'any 1910, hi ha dos projectes més antics, tot una experiència. Hi haurà oients que a Pentura tindran anèdotes o records a sales mítiques de cinema. Hi ha una part de nostàlgia grossa i sobretot de contrast de, per exemple, una família que hi vagi amb els fills, que els haurà d'explicar com si fos una cosa d'un altre món.
Clar, és que d'això, o sigui, l'exposició per els nostàlgics i per tots aquells que hem viscut en un moment o un altre... De transició. Exacte, aquest cinema, perquè jo encara no he fet els cinquanta, però jo vaig anar a la Palacio Avenida, vaig anar a la Història, vaig anar al Rialto... A les dobles sessions... A les dobles sessions no vaig arribar, però sí que en el centre tenia una gran oferta de cinemes que l'he vista desaparèixer a poc a poc.
I clar, doncs això, per explicar en els nins, o sigui, es projecta en una cosa per recuperar i per conservar per les pròximes generacions, perquè si no, ningú sabrà totes aquestes sales, ni sa història, ni que existien, ni res, perquè sa petjada s'ha borrat en molt de casos, ses barriades estan totalment desprovistes de...
Queden poques façanes, encara. Heu documentat, això és imaginació meva, però mos ho expliques, què ha passat amb aquests edificis o aquestes sales que eren patrimoni? Hi ha un recorregut de dir, aquí hi havia una sala de cinema i ara...
jo què sé, qualsevol negoci, o ha desaparegut... Sí, perquè, clar, nosaltres feim un apartat on serien les grans sales, les sales d'estrenes, les sales de la ciutat, i xerrem des d'obrin fins que tanquen, i si sabem quin estat es destina aquesta sala, ho dèiem també, igual que després hi ha tot un apartat de cinemes de barriada, clar, perquè el llibre està estructurat diferent que l'exposició.
I hi ha tot un apartat de cinemes de barriada que es pot veure qualca fotografia i també queda qualca façana o no queda qualca façana, però cada vegada menys. Nostàlgia 10. Posarem la primera cançó per una mica acabar de vestir tot això que està enxerrant i després continuarem xerrant de llibre i de s'exposició.
Qui dubta d'enclinisbut, mirant el gran cañón del Colorado, ningú els allargaçats i vermellosos, i el cel se penja una estrella i se fa de nit, i enclint només il·luminat per sa follanya. S'encena esporat i guarda un secret, i llisa un còniat a la llauna.
S'adorm, somia trens i mercaderia en indis xeients damunt d'una colina a sa llum de sa lluna. Sa desvella, sa aixella, orina i no té son. I pensa, ballerà de western que brons ja veureu quan s'inventin el cinema. Es cura, a desa i tira per sa carretera cap a Denver.
No sempre se basta, qui dubte avui en dia d'en Canisbut. I un amor tot sol s'atuda i se trença, qui dubte avui en dia d'en Canisbut.
Arriba, dos homots se li tracten i li investiguen. Volen sabre on és en Morgan Freeman, que és el negre de milions dòlars. Baby, do you know? Maybe. Dissimula, se'ls emira, desenfunda com un llamp i els liquida. Es cul i s'allallen la seva vida.
Sempre en espum de mira del sèptim de cavalleria, o de gringos forajidos, o de xerifs corruptes a cases de frutes, o de xinos drogaditos a Gran Torino i clínic que vols, encara ets en el segle T9. Fa un any que no te dutxes, i això només són quatre casutxes de mort.
L'illa sense calma, el punt d'intersecció entre la cultura i la realitat ciutadana.
Idò, Vero de Em cerraven de nostàlgia, aquesta cançó mos ha acabat de posar en ambient. Jo volia treure un altre tema per a nostres oients, que jo a tu te vaig conèixer per xarxes socials amb un projecte que ja me va agradar moltíssim.
que avui m'ho véns a contar que és, art de cinema, però... cinema és de Palma, però jo et vaig conèixer per Històriques Mallorca. M'ho voldries fer cinc cèntims perquè t'acabin de conèixer.
Històriques de Mallorca és un projecte que també té dues parts. Per una part és el que tu dius un compte d'Instagram on vaig pujant, procur cada setmana el perfil d'una dona que ha fet alguna cosa important a Mallorca. Poden haver nascut aquí o haver mort aquí o haver vingut aquí per amor, per feina, per el que sigui.
i les tenc dividides en diferents colors, perquè la gent s'aclara és que una mica quan vegi l'Instagram, les històries destacades segur que són categories, per ser molt artístic, ciència, esports... I arrell del compte d'Instagram, que jo vaig quedar sorpresa de la bona acceptació que va tenir me'n va fer un llibre, i l'editorial Dorment va publicar el 2024...
un llibre fet amb cinc il·lustradores mallorquines, que són Marilud Miranda, na Sònia Sant Andreu, na Tonina Matamales, na Catavalls... I me deixo el cul. Ah, típic, ara te sortirà... D'aquí una estona que la podrem incloure. Na Sònia, na Marta Massana, xant de còmic. Clar, són cinc dones tan diferents en seus seus estils que ha quedat un llibre preciós. Van triar 25 perfils de dona...
I elles van fer cada una a cinc. I van fer cinc apartats i anava intercalant una il·lustració de cada una. I ha quedat un llibre preciós per tota la família, perquè la idea, clar, jo vaig dir, està molt bé l'Instagram pels adults, però l'interessant és arribar a els més petits i crear referents. Jo sempre dic que està superbé voler la pintora con la Frida Kahlo, però si tenim la Pilar Montaner o altres pintores que tenim aquí... Que Can Balaguer tenien una
una pintura seva per exemple i a més és l'única pintura de dona que també era al Museu de Mallorca doncs està bé, només hem d'anar a cercar els referents fora de Mallorca perquè és que en tenim moltíssims i
Aquest és un projecte que faig jo tota sola i que m'adona moltes alegries perquè de tant en tant puyes un perfil i et contacta amb tu un familiar d'aquella persona i estàs supercontent. La gent també a vegades m'envia missatges i m'hi diu has tingut aquesta en compte, aquesta altra, fan sugerències i moltes vegades me mostren perfils que jo no coneixia i...
Tenc un llistat i vaig, i que cada dia va engreixant. I és molt motivadora aquesta part que xerraves de recordar-mosa tots que els referents, perquè tinguin la seva funció, s'han de divulgar, s'han de... han d'arribar tant als nens com als seus pares, com a la societat en general...
que no hem de perdre de vista que hi havia dones a tot arreu, a totes les disciplines que puguem imaginar, però varen ser, malauradament, molt silenciades o molt ignorades. Jo sempre faig una espècie de conto-contes per presentar els llibres. És un conto-contes i present cinc dels perfils i sempre dic, ai, justament no hi havia dones. I davant, què penseu que va passar? Que no hi havia dones? O que, ai, se varen oblidar de posar-les en els llibres d'història? I tots els nens...
ara no ha oblidat de posar les xifres d'història. I dic, sí, és un problema, però ara, mira, el podem solventar així, d'aquesta manera. I em fa molta gràcia perquè els nens ja són conscients.
Sí, exacte. En nins tenen una visió molt menneta del que mos pensàvem i que en realitat és amb el nostre exemple i amb no fer aquestes distincions, per exemple, d'invalidar o d'oblidar que la inclusió és un fet, que estem en igualtat de condicions i és un fet, perquè a vegades inconscientment ho acabem fent.
Perquè nosaltres venim d'una educació... Un director de cine, i tothom comença a dir nons d'homes, i avui dia hi ha un munt de directores a tot arreu, però les hem de recordar, anomenar i tenir en compte. Clar, tenir les presents. Xerraven de nins, Pentura és un bon moment perquè presentem un convidat sorpresa que mos has dut. És que he vengut amb molt bona companyia, la millor companyia del món que tinc jo, que és el meu filluc,
que està aquí, que Puntura voldria xerrar de qualque cosa. Ell, m'assessora, i de fet ell ja ha vist exposició, que està, com tu ho havies dit, s'inaugura divendres, però encara està emmuntant. Què trobes tu, pots dir alguna cosa de l'exposició? Què? Que se t'acord. En Lluc hem de dir que té 7 anys i ets la seva primera vegada a una ràdio com a convidat. Sí, a una visora.
Que és el que més te va agradar que vares veure's l'altre dia. El primer de tot, Lluc, tu has vist l'exposició de ta mare i... I el teu tio, el teu meu. Exacte. L'has vista ja? Sí, l'he vist quan la muntaven. Llavors, tu ets l'única persona de tot Mallorca...
que no és els autors del llibre i de l'exposició, què sap? Què és el que més t'ha agradat del que has vist? Perquè nosaltres, com que no ho hem vist, necessitem que mos expliquis. Què és el que més t'ha agradat? O si hi ha qualsevol cosa que tu canviaries, que també mos ho pots dir. Doncs una part d'un cartell, perquè com m'encanta la pel·lícula de rec i sortir el rec me l'agrada.
I tu penses que pintura te la podien dur a aquesta teva, a la teva habitació. No. Tu ja saps de què va. I també és guai el minicine que hi ha. Ah, hi ha un minicine? Sí. I com és això? Com funciona? Doncs hi ha les butaques antigues. Hi ha les butaques antigues d'un cine i estan allà i projectaran una cosa allà, a l'exposició.
Que podran veure una pel·lícula. Però jo crec que el millor que posaran que no ho vaig veure són ses cortines. Posar ses cortines. Pues hay mucho cortina en aquesta exposició. Perquè m'interessen a mi ses cortines. Ah sí? I perquè t'interessen?
M'interessava perquè te pots amagar i passar. És fabulós, això. No m'has de desaparèixer d'aquesta inauguració darrere una cortina. No, però estàs donant moltes idees. M'agraden les cortines per aquestes coses. Idò, Lluc, mos ha agradat molt perquè mos has donat una visió d'aquesta exposició que jo, de veres, que quan t'hi vagi pensaré en tu i m'amagueré una mica darrere qualque cortina.
Sí, vols? Sí, sí, sí. No, és fabulós. Idò, moltíssimes gràcies, Lluc. Ara te posarem un aplaudiment per la teva primera vegada aquí a la ràdio o a la Mediterrània. Ho has fet molt bé.
Idò, ara continuam. Aquí en el programa, Lluc, tenim... Lluc i Vero, eh? És que en Lluc m'ha... És que en Lluc m'ha clipsat ara mateix. Exacte, ens ha entusiasmat a tots. Aquí a l'illa sense calma tenim un contestador que li deim el contestador simptomàtic. No automàtic, sinó simptomàtic. I qui vulgui...
Tu també, Lluc, agafes el telèfon de ta mare i mos envies un àudio d'un minut en el que tu opinis de qualsevol cosa que tingui a veure amb sa cultura, en el que t'agrada, en el que no t'agrada, si me'l vols recomanar un còmic. Ara no, després, Pantura, te'n preguntaré qualcun, però ara escoltarem que tenim un parell d'àudios. No un parell mallorquí, sinó un parell...
Tenim, perquè mos passa que sa gent li fa com a vergonya contar mos coses però no estan acostumats i això és gratis i ho amatem tot Llavors tenim ara els àudios, escoltarem primer sa locució per saber com participar i què m'ho diuen als nostres oients El contestador simptomàtic
Cambrer, dugui'm per favor un cafè en llet en sa carina, sense cafè ni llet ni sa carina i sense una ensaïmada. Vols te sap què ha dit? He dit, Cambrer, dugui'm per favor un cafè en llet en sa carina, sense cafè ni llet ni sa carina i sense una ensaïmada, perquè això és un poema.
Bon dia. Mensaje para Lille sense Calma, a Onda Mediterránea. Somos Monstros de Palma. Yo soy Antonín.
Hemos tocado mucho por la isla, en fiestas privadas, a Fondadella, Sótano, Attic, Jazz Lounge, Door 13, Hotel Saratoga, también... Y también en el Bluesville, en el Underground, que este bar es súper bueno, pero ahora está cerrado porque de la pandemia. Claro, muchos bars han cerrado. Una pena. Y esto es una pena.
Adiós y hasta prontito. Seguinos en Instagram, Monstros de Palma, Facebook i també en YouTube. Gràcies. T'emetrem sense filtres.
Idò, hem escoltat el que opinen, hem posat també una històrica que tenim viva i meravellosa, que Anna Tonina Quinyelles, la reconeguda, i que la adoram, i com ella, moltes altres dones de la cultura balear, com tu mateixa, Dero Fiol.
Ara volen, ja que hem encetat aquesta part dels contestadors simptomàtics, són una miqueta crítics i coses que se pot... Crítica constructiva sempre en aquest programa, però s'han de dir les coses. Hi ha un apartat de llibre que he vist que xerreu de com funciona una sala de cinema. M'imagino que històricament, perquè encara no he tingut llibre, vos heu de fer-se idea, quantes pàgines té?
270 i alguna cosa però és un tamany fol, no és un dinar 4 és una enciclopèdia completíssima de tot el que s'ha de portar el millor també són les fotografies és un àlbum preciós
Idò, comentava que hi ha un apartat de com funciona un cinema i entreu en aspectes que són molt importants tenir presents, com el funcionament també econòmic, la banda d'entrades, les estrenes, les mateixes grans empreses de cinema, si aposten o no aposten,
per als petits cinemes de barri, que ha passat històricament i que se podria apunturar, haver fet d'una altra manera o se podria ara començar a tenir present.
Ament, clar, és que els empresaris van surfejant se's onades, vull dir, ara mateix, quan va passar tot el tema del Covid, van anar a tancar, van anar a obrir de la manera que van poder, primer van anar a funcionar sales, després van anar a obrir s'altre... Moltes restriccions, sí. I clar, crisis com aquestes, n'hi ha hagut, o sigui,
Estan xerrant que en el principi del segle XX el cinema no hi havia respost, no hi havia tele, no hi havia internet, no hi havia Netflix. La gent que anava a passejar pel Born, anava a fer una ensenyada de Can Joan de Saigües, anava a veure una pel·lícula, i no una o dues. Era un acte social molt important.
La gent socialitzava i no només quan xerram de xines grans sinó en la teva barriada o la teva sala parroquial, tu quedaves allà amb la gent, estaves tot xora baixa i també socialitzaves i tothom havia vist la pel·lícula i la podries comentar l'endemà si anaves a fer un cafè o si te trobaves a plaça comprant la verdura.
Clar, arriba sa tele i ja mos comença a tancar cap a ca nostra. Ja tancant files. Clar, en el principi tampoc se va notar gaire perquè, clar, tu, si volies voler sa pel·li, havies d'esperar el dia i s'hora que Televisió Espanyola te deia. Sí, era una reunió imposada. Sí, claro, hi havia un horari fitxa. I era tota sa famili. Sí, però el moment que arribes videoclub, que tu llogues sa pel·li, la veus quan vol, tantes vegades com vols, i en totes les persones que tu vols,
Aquí hi ha xinemes de barriada, van deixar de tenir sentit.
I va ser quan va començar a tancar locals perquè no desapareixien cinemes i s'obrien videoclubs. I després els videoclubs també han patit el mateix. Clar, que va passar que ha arribat primer va arribar el tema des d'UVD que es podia piratejar molt més fàcil que una UV aquesta. Després ja se'ls descarregues aquelles que se feien amb ser mule famós que te descarregaves coses i ja arribaves al punt que descarregaves estrenes.
I ara ja arribam a una plataforma que t'estrena la pel·lícula, dos mesos a la seva plataforma o a la vegada en el cinema i a la plataforma. Els empresaris que fan davant tot això, és el que poden, sincerament. Fan el que poden. I han hagut d'anar patint i surfenjant-se soles. El que m'agradaria dir també és que
però la que és d'Ana Maria, Ana Maria, ha sacat de taquilles de socimats. Ah! Van triar una persona que ha fet moltíssims anys de feina allà i a mi me va sorprendre també perquè jo he estat llibretera i jo, doncs, claro, tinc el cotxe de que seiem bé i et demana que tu li recomanis un llibre.
Però no m'havia plantejat que les taquilleres també els demanen que recomanin la pel·lícula. Jo sempre he anat al cinema, avui anava a veure això. Doncs no, hi ha gent que va, no sap què ha de veure, i li demana a la taquillera, què trobes tu, què he d'anar a veure avui? Quina m'agradarà més. Exacte. I, clar, diu que el seu públic fidel, que ja ve, i li recomana, escolta, Maria, què he d'anar a veure avui? Exacte.
És una prescritora que tracta humà. És que és això, perquè ara ja pots comprar a l'entrada online o ja posen les màquines a les entrades de cinemes, crec que en els festivals...
Bueno, no se diu festival, ara se diu Mallorca Fashion Outlet. Crec que en el cinema d'allà ja han llevat taquilles i tot és automatitzat. Sí, com un McDonald's. Clar, exacte. Es tracta humà, cada vegada se va... Perquè ja varen perdre la figura de la comodador que t'acompanyava... Ah, amb una llinta... Sí, això era meravellós. Que controlàvem els de la fila de darrere que fos... Sí, sí, sí. Aquestes coses també ja va desaparèixer.
O sigui, sí que hi havia molt de feines al voltant de les sales. Per exemple, la gent que estava en l'aparatito comptant... La gent que entrava. A vegades se'ls enviaven les distribuidores per veure un poc com anava el feedback de la pel·lícula i coses així. Tota una sèrie de feines que s'han anat desaparegent a mesura que el cinema s'han hagut de transformar d'un cine d'una sala
Perquè, esclar, on xerrat queda sa gusta i queda riboli, però com a multicinemes. Si no, no haguéssim pogut sobreviure. Un cinema amb una sala que sa pel·lícula no agradi... Que ets un no coincides... Ja està, ja has begut oli, que diuen. Anem a posar una altra cançó per sortir d'aquesta tristor que mos fa. Anem a posar-mos una altra vegada amb ambient nostàlgic però positiu.
Ens vam retrobar una nit d'estiu en un cicle especial de cinema frances a la fresca. El meu plan era tornar aviat, però al final tot es va anar allargant i els dos vam decidir sortir de Gresca. Se'ns va fer tard, va dir, no agafis pas el cotxe, si vols et pots quedar, que al pis hi tinc un quarto express per convidats.
I et deixo aquí sobre un doble nit perquè ara no, però després fotràs que ja veuràs. Si tens ganau als aigua tu mateix pots fer, pots fer com si fossis a casa. La manera com va dir bona nit i va picar l'ullet era fàcilment malinterpretable. Vaig augurar una nit per la posteritat, fer un cim, fer un 8.000, fer quelcom difícilment igualable.
no passava res. Només aquell silenci trencat pel meu somier, potser no era el seu tipus millor que no fer res. I en una pareta al fons, impresa en blanc i negre, hi havia un bòster d'en Babart, potser ell podria dir-me perquè em ballava el cas.
L'illa sense calma. No sabies que dormies fins que t'has despertat.
Quin record cinema a la fresca que m'ha deia que també això ho has investigat, Bero. Sí, perquè clar, un pensa en el cinema a la fresca com si fos algo nou, però ja des de ben antic. No és un invent dels hipsters. No, no és un invent dels hipsters. És un invent des que se m'ha inventat cinema, pràcticament. I que hem trobat plànols de cinemes bastant.
bastant grossos, dins la ciutat, que obrien tot l'estiu. Ara la clínica Rotger, per exemple, davant l'escola graduada, no és molt vell. A quina època, per tant, qualcun dels nostres oients ho recordarà? Són d'anys 20, d'anys 30, 40... Jo, per exemple, mon pare té 86 i des que així se'n recordava...
Es d'un que hi havia darrere, o sigui, si puc dir-ho, ja dic marques o no, Setemdesfera de Sant Miquel darrere, que seria Los Arcos. I d'ahir, per exemple, d'aquests sí que se'n recordava. Que era un cinema a la fresca. Que sí que era un cinema, estava com ballat, però no tenia... O sigui, a vegades se feien infraestructures, el que era per envoltar el que seria la sala, però, clar, no hi havia sostre, no hi havia res, era totalment a l'aire lliure, però és que, clar, amb el bon clima que tenim aquí a l'estiu...
Clar, les sales de barriada ja en 30 no tenien el condicionat.
Era millor estar a la fresca. Ho sé, mira, t'ha preguntat, hi ha una feinada de documentació, però tu també has d'estar molt atenta a tota la gent que t'ha podia explicar records, anècdotes, que es capi a la fit, la feina també una mica de detectiu, que té un bon historiador. Clar, és que trobes un fil i és estirar, i estirar, i estirar. Jo t'he regalo un filet més, que és que el meu, jo som del Gaida, i el meu predí matern va muntar, era...
un home molt espavilat, molt emprenedor, i quan era jovenet no volia seguir negoci i família més empresarial, i era rebel, i va decidir muntar una sala de cine, al Gaida. Això m'interessa.
Em contava de nina, això va durar uns anys, perquè va passar que un cosí seu que tenia duros va comprar una de les primeres teles, la va posar en el bar i llavors la gent va deixar d'anar al cinema per anar en el bar a veure aquella novetat fantàstica que era un televisor, que en aquell moment era una cosa caríssima.
La gent diu la tele dels anys 50, però no tothom se podria comprar la tele. El meu predí me contava això, que en l'estiu feia calor, ens feia fred, que era un negoci difícil, una sala de cinema. I a més, havia d'anar a cercar les pel·lícules, crec que a Palma, no ho record molt bé, amb bicicleta.
Quan acabaven de passar ja, era com que hi havia diferents nivells, vull dir, un cinema de poble tan petit tenia dret a tenir la pel·lícula quan ja s'havia passat a ciutat. Clar, clar, només podien projectar l'estrena, no podien estrenar una pel·lícula, perquè m'imagino que també això anava per preu. I també hi havia tots aquests temes de la censura, de tot això que han passat en aquesta idea i en aquest país...
I res, que és un món apassionant i segur que a cada famili, tant de Palma com de Mallorca en general, si sa gent cerca i xerra amb ses persones majors de la casa, trobaran moltes anècdotes. Sí, és que tothom té records. Tenia mon pares, per exemple, mon pare es despull de Sant Pere i tenia moltíssims records de la protectora, per exemple, i mon mare era del carrer d'en Sants i s'ha passat pel diners de cinema moderno de Santa Eulàlia.
I clar, ells mateixos ja te compten, però bueno, també no de més te quedaves amb sotxina que tenies a prop, sinó que te n'anaves en esbor, te n'anaves, claro, és que... S'anava recorregant segons la pel·lícula que interessava veure també, grans estrenes, el que el viento se llevó i coses...
Sí, sí, sí, que a més eren events socials, com molt bé deies, i que en els anys 50 és que molt varen començar a venir aquí a Mallorca les estrelles de Hollywood. Varen començar a venir Nerrol Flynn, Navagarden, Rita Hayward, que s'anaven allà en els locals aquests estupendos que hi havia en el terreno. Sí, el Jaquel Negro i tots aquests. Sí, que varen com a inventar vermut, i en Mallorquins era una mica que teníem massa glamour i tot. Sí.
Que molt visitava, vull dir, abans que vengués a un turístic, varen tenir aquest tipus de turisme. Sí, sí, sí. Érem com si ara pensàssim en una illa grega deserta, nosaltres en un principi, abans que se vol menjar el turisme, teníem també aquesta aura de lloc així especial, que ho hem anat perdent, però bueno...
Encara ho som, el que passa és que ens han deixat acubats de renou. No penses que encara ho tenim i hauríem de valorar i tornar a posar com a primer terme? No, jo estic molt contenta ara que estic molt ficada en el tema de les xarxes, la quantitat de perfils de gent jove, de més, que reivindiquen la cultura pròpia.
Des bai de bot, des correfocs, de cultura gegantera, tot això que si no ho anem a noves generacions. En Lluc, per exemple, té un gegantó petit. Mira, en Lluc, què volia xerrar? En Lluc, nosaltres som de la colla, doncs també ho som de la pinya, la gegant que tenen.
que això també és una cosa excepcional, una barriada de palma que té gegant i que anem pels pobles. Propi, sí, sí. I li van fabricar a en Lluc un petit gegantó que no en tofol i que causa sensació que fan tofol, Lluc. Perquè tira aigua. Tira aigua. Tu tens un gegant que tira aigua. Sí, per ser part del coi. I el tu és tu.
Això és fabulós. I on te poden... Quan te poden veure i on? A veure, no sé quan ets la próxima trobada, mos dirà. Pues esas trobades que mos diguin que podem anar. Sí, quan se colla mos ponen d'acord, pues no sé quina ets la propera. La darrera estatxa de palma no se va por a fer, pues mal tens. Bueno. I tens el gegant només tu o tens qualque amic que també té gegant? Domés jo. Domés tu i els teus amics què opinen d'això?
És que... no sé què dir. Estan contents per tu. És que com no són molt mallorquins. No són molt mallorquins, diu. No ho entenen, però tu ja els ho expliques. Tu ja els hi dius que tens un gigant i tot. Sí. I ara que els has explicat, tenen ganes de tenir-ne un. No ho sé. No li fan molt de cas a els gigants? No. No.
Bé, això en sotens, en sotens s'aniran agafant les tradicions d'aquí i seran d'aquí. Poc a poc, tira a tira, però bé, el que dèiem, que la cultura, la poca mos queda... En Lluc s'ha emocionat i ja mos agafa el micròfon com una estrella de rock. Que t'agrada la música també, Lluc?
Sí, eh? Jo t'apropos que un dia d'aquests, Pentura, podries venir però per xerrar tu. T'aparàs? Sí. Que haurem de fer l'entrevista a ta mare, que és un tema que hem de xerrar de moltes coses, però un altre dia vendràs tu, jo crec. Sí, sí, si ta mare te deixa, eh? Sí, sí, sí, però ja veig que apunta-me nenes, eh? Això serà una estrella de la ràdio. Sí.
I doncs sí, també la ràdio és un tema ple de nostàlgia que té molta relació amb el cinema perquè m'encoopina d'això. Hi va un moment que apareixia que la televisió acabaria amb les ràdios i que desapareixeria.
I d'un temps fins ara ha començat a revifar tot aquest nou format que és el podcast i de més, que ha fet tornar la ràdio en el seu lloc, que és com aquest programa que feim, un espai de conversa, de fer una pausa, d'escolta'm-ho els uns als altres.
Vostres que heu estat treballant d'això, què opineu? Hi ha esperances per als cinemes o no? Hombre, si l'hi ha hagut de pels vinils, l'he desgrat per al cinema. Vull dir, clar, jo el que te deia, també he estat llibretera i també he estat en el món del llibre i que apareix com que totes aquestes coses que...
que hem crescut amb elles, ràdio, vinils, llibres, cinema, s'han d'acabar, però no, se resisteixen i jo crec que resistiran. És veritat que el format que hem dit ha canviat, que ja no estan en el centre, que estan en els centres comercials, però encara a dia d'avui tu li dius, com diu una mariana, ve en el pròleg també, tu li dius un ninam en el cine i és una festa. Sí, exacte. I això no ho hem de perdre mai, perquè és que és el liturgi entre la sala...
Les fosques, aquella pantalla tan gran. Compartir la pel·lícula amb gent que no coneixes, però que al final si reiem, reiem tots junts, si ploram, ploram tots junts, i quan, no sé, trobem alguna cosa injusta, saps? Vull dir, és que som tots un conjunt de gent compartint-se les mateixes sessions.
I més històries, perquè per exemple la coa d'una sala mítica com el Cineciutat, que també li heu dedicat un capítol, perquè és una història peculiar, que havia de tancar i estava tot molt malament. Era un cinema rescatat pels espectadors.
Idò, ara mateix jo crec que és un lloc amb moltes històries romàntiques de la coa del cine, d'anar a compartir una pel·lícula allà per la peculiaritat justament d'aquest espai.
El cinema, sí, a més el cine ciutat també, no sé, clar, també està en un edifici històric i és un cinema, a mi particularment m'agrada molt anar també pel tipus de cinema que fan i la versió original i això, però té alguna cosa, no sé què té. Un encant. Té un encant que sí, te treu cap allà, no sé com explicar-ho.
Sí, i realment perquè inclou també aquesta vida social que comentaves, que pentura per la velocitat de les ciutats s'ha perdut, abans anaves pel carrer caminant tranquil·lament. Sí, el que té és el que deia, per exemple, aquell carrer peatonal que és Blanquerna, que te porta cap allà, cap a l'escorxador...
clar, jo és que m'he tratat el carnet fa 4 anys, vull dir, soc una senyora gran, saps el carnet gran? Jo he anat a peu per tot i a mi que m'anassin tancant cines i me'ls anassin posant cada vegada més en fora, però jo era un drama, vull dir, com arribi fins allà? Ara t'has de cercar...
i al final l'acabes, doncs això, anant en el rodolet i jo, amb el de ment ja tancar el carn, jo continuo anant a les augustes, a les rivoli... Aquí a l'illa sense calma confiem molt en tornar a caminar, mirar-nos a sa cara, a conversar, i tot el que tu ara comentaves d'aquestes dificultats que s'enduguin sa cultura a centres comercials, que no hi ha res en contra dels centres comercials, que tenen
una oferta i és sa què és i hi ha gent que li convé però que no se perdi el que en els altres que volem anar més tranquils per sa vida que no mos llevin aquest cinema que no mos treguin de sa ciutat però és que clar, és que el que dèiem Palma
quan totes les ciutats estan perdent, el comerç petit, el comerç emblemàtic, ara el que ha donat Àngela, que ha tancat aquesta merceria que era la més antiga d'Inclús, d'Espanya, que se te'n va a salir manes peus, al final el mateix carrer, jo què sé, Sant Miquel, te'n vas en un carrer de Madrid o un carrer, el mateix carrer vas a les mateixes tendes.
I dius, en el final, per què viatjam, per voler el mateix? A fundes de mòbils... Sí, sí, tot tipus de franquícies que estan molt bé, perquè sí, tu en el final acabes comprant coses allà... Et s'oferta i se demanda... Però que en el final, per demí d'entitat. I amb les sales passa el mateix, perquè un bon cinema amb una bona façana... Ja no t'he dit recuperar els cartells que se pintaven amb abans, però una bona façana d'un bon cinema amb vint de sa ciutat...
T'avasteix. Com a ciutat de cultura. Com a ciutat de cultura. Ara que estem amb això, crec que hi ha un projecte, no? Sí, que Palma 2031. Clar, hem de començar tots, ciutadans i institucions, a fer feina pensant en quina cultura tenim que no hauríem d'acabar de perdre. És que durant s'ocupa moltes vegades a factors extents, però si nosaltres mateixos en el nostre propi consum...
Exacte. Nos passam a demanar les coses, que per és que el gent no vulgui sortir de casa seva, o que té molta pressa i no pot anar a triar unes sabates i les ha de comprar online, o la veig a la pel·lícula que a nostra puguem anar a un cinema i sortir una mica i tal, no ho sé, hi ha un canvi en el tipus de consum de qualsevol cosa,
que a més veus repartidors passejant per ciutat per un costat i l'altre gent que no surt de cases ni a vegades per berenar és una cosa sí, sí, sí que t'aduen és això, es berenar de la cafeteria X ja hi ha hagut també gent que sap repartidors que venen a cercar es berenar des de matí per anar a repartir-lo i dius, bueno, ens estem acomodant massa i no sé, si no surts t'apers tantes coses
Exacte. Hem de tornar a caminar, tornar a passejar, tornar a conversar. Anem a escoltar una altra cançó que hem entrat ara en una miqueta de pessimisme i tenim antídot.
Corembacal és un país que imagino, al nord de l'Índia i a l'oest del Nepal. Si em flou magripte de menta i maria, ni em fas descanses als supermercats. Allà on hi ha un peu també hi ha una galleda, i tard o d'hora s'hi sucarà.
L'illa sense calma. No sabies que dormies fins que t'has despertat. Vero, vull tornar a Vero Fiol, historiadora. Hi ha una part de tot això que xerraven que jo personalment m'agrada moltíssim, que és la feina que fa l'historiador amb unes absències en coses que s'han d'anar cercant i tal, nomenant i recordant per...
Per això, perquè quedin, en aquest cas amb un llibre i una exposició, que l'exposició fins quan t'hi serà? Si inaugura divendres, però hi haurà temps per veure-la. Fins 11 d'abril. Ja tens. I a més s'obri de dilluns a dissabte. I és a la Misericòrdia, que també és passatjada d'aquestes. I té aquell jardí que ja està tot obert, que hi fico impressionant i és un joc ideal.
Jo deiem que jo som escriptora i tots aquests temes que hi hagi un relat darrere, i en aquest cas m'ha vengut això de les essències, d'aquesta recerca de coses que ja no hi són, o històries de persones que ja no hi són, i que tu fas una mica la feina de tornar-los a donar la vida, treure la pols, restaurar-les... Com es carteix. Com es carteix.
Tu d'aquesta feina d'essències, quin percentatge hi ha també de tot el món cultural que hi havia al voltant, que tu també has d'entrar, per exemple, escriptors, els mateixos artistes que feien les pel·lícules, tota aquesta altra part que no és pròpiament la façana del cinema, em destacaves també els cartells, que es feia com... Això és una part molt enriquidora per tu, m'imagino.
Sí, perquè a més els cinemes, ara que veus d'això, era un poc, no només anar a veure una pel·lícula, perquè hi havia cinemes que oferien espectacles entre i entre pel·lícula. Ah, sí? Sí, i també en el principi, quan no hi havia so, hi havia un pianista...
o hi havia un terceto de corda, tocant, i clar, s'ho combinaven, perquè a més era una manera com el preu de l'entrada era lliure... Com que era lliure? Clar, tu podries posar els preus segons el que oferies. Si tu oferies aire acondicionat, per exemple, no? O sigui, local climatitzat.
un espectacle, doncs clar, l'entrada era més cara també, però clar, tu no també anaves a veure la seva pel·lícula, et podries anar a veure això, un parell de cançons, un espectacle de màgia...
I després hi ha una altra cosa que també destacà tant en el llibre com a la exposició, és les diapositives que feia publicitat en mates, que eren diapositives que se pintaven en un principi, en vidre, en mar, que eren espais publicitaris però que són com a petits quadres. I a vegades són petites històries, a vegades també se projectava qualque acudit perquè hi havia un problema tècnic, llavors el que se feia era projectar un acudit. O...
Una cosa que també vaig trobar, que m'ha fet molta gràcia, i que això passava molt en els pobles, la diapositiva era una manera de contactar amb els espectadors. Llavors, si, per exemple, els metges dels pobles sabien que estaven a Xina i qualcú necessitava, projectaven una diapositiva. Hi havia com una crida. Hi havia com una crida perquè se presentés, o sigui, qualcú cridaven que se presentés, però ara s'estaven cridant per telèfon. I ara què han de fer? Ara s'avises perquè paguis el mòbil. Abans era per avisar-te que te cridaven i ara és perquè paguis el telèfon.
Però sí que aquest art de les diapositives, l'art dels cartells, l'art dels propis artistes que participaven, o els pianistes o els músics, quan no hi havia so, clar, és que era una experiència en diferents disciplines.
I també hi ha aquesta part que formava futurs creadors, artistes, i a més l'experiència d'anar al cine. És que les pel·lícules eren la finestra en el món. I més en un país amb una dictadura començava a veure aquella Lana Turner o aquelles... Jo què sé, era tot un...
I viatjar, jo de nina, era tot això d'una pel·lícula de pirates, era fabulós. O la Vuelta al Mundo en 80 dies, que era una pel·lícula que s'ambientava a diferents països del món, tot això també era una manera que se'n pogués obrir un poquet sement...
i ser una miqueta lliures durant aquella estona durant aquella estona, olvidar-se de lo que ja tenies cada dia i poder gaudir de qualsevol joc del món o imaginar-te aquests Nester Williams fent un número d'aquells que feien aquàtics, tot una fantasia
Sí, sí, sí. No, i que en el món de, per exemple, els grans escriptors que, sobretot, la Nobel Vag, tot això que els ha influït tant, fins i tot en la manera de narrar, arrel del contacte amb el cinema, perquè justament les històries s'havien contat sempre. Escrits, d'una manera que fins que varen començar a sortir, les pel·lícules que connectaven amb els creadors, hi ha un llarg...
Tens d'evolució que està molt important. Són dues maneres de contar històries que, claro, que influeixen. El cinema influeix a la literatura, la literatura en el cinema. Exacte. Què passarà ara que no hi ha tantes sales de cinema i si gent no hi va...
No vull pensar. Tu com a historiadora a vegades tens la temptació de pensar d'una manera científica en la possible evolució del teu tema d'investigació. Ostres, què serà de les sales? Jo tinc esperança. Has imaginat qualsevol cosa que vulguis compartir? No, el que te comentava abans, si encara tenen il·lusió per anar a veure pel·lícules en el cine i tu els aportes cap a aquest camí,
sí, tu pots veure la pel·lícula que té bo, però és que no és el mateix. Existeixen set sales, encara existiran, en tancaran unes, obriran d'altres, no ho sé, però...
Però a casa no tenim cortines concert de cine, per exemple. No, ni la pantalla, ni el sistema de això que he estat mos que t'envolten. Ara, bé, també treuen aquestes butaques que vibren, coses que puguin engrescar també un poc a la gent jove perquè s'animi també més en el cinema.
I què tal? Fins allà no heu arribat. Què heu vist? Van encertant amb aquestes noves fórmules? Sí, jo crec que si altres funcionen més, altres funcionen menys. El tema de 3D, per exemple... El vera va desaparèixer. És que és curiós, perquè quan hi va haver la crisi dels vídeos, en l'any 80, eren aquelles pel·lícules de 3D que t'havies de posar un vidre de cada color. Sí, blau i vermell. El 3D va ser com un intent de fer...
que el cinema fos més especial que veure la pel·lícula que a teva, i això se va tornar a intentar després de tot el tema d'internet, que va sortir a Avatar, ara les oberes ja no són de dos colorins, però és curiós que en dos moments de crisi forta, la indústria intenta estirar pel 3D, perquè clar, això no... Com a gran experiència. Com a gran experiència, o el que se diu això, els imats, que també no ha funcionat aquí tampoc, com a experiència per fer del cinema alguna cosa diferent a simplement veure la pel·lícula.
Però, curiosament, no funcionen aquestes iniciatives i la gent tira, potser, si anem a convencional.
No han encertat, però no han de tirar la tabelola, que p'enture hi haurà creatius, persones que tindran idees noves i girarà tot el que tu comentaves. Clar, és que aquestes tecnologies, tu imagina't una persona a principis del segle XX, li dius que aniria amb un mini ordenador penjat d'escoi tot el dia, però és que en cent anys el que ha evolucionat, jo no sé què pot ser acabant el cinema, potser al final és com una espècie d'experiència virtual...
que jo espero que no. Amb unes sales que també seran espais de reunió. Jo què sé, sí, potser quatre parets projectades a la vegada, no ho sé, no sé què pot arribar. Hi ha tanta tradició de pel·lícules apocalíptiques d'aquest tema que quedem...
que quedem estorats de dir com pot arribar a acabar el món. Tenim ara totes aquestes coses que no ens imaginàvem mai, polítiques... Bueno, després de la Covid, a mi em diuen que ve un meteorito demà i m'ho crec. No, ara crec que ens havien de segrestar els extraterrestres i després ve els meteorits. Això és la prospecció que tenim. Jo m'ho crec tot ja.
I hem arribat al final del programa. Vero Fiol, gràcies per haver compartit tota aquesta saviesa que podran els nostres oients acabar de trobar a l'exposició. Recordem, dia 6, aquest divendres, a La Misericòrdia. A la Capella de la Misericòrdia, a la set, i la podeu gaudir, l'exposició, fins als 11 d'abril, i allà mateix podeu adquirir llibre i també.
I que és una experiència immersiva i família. Sí, que no és mentat. Tenim l'Àngel Luque, que és dissenyador gràfic, que a més ha guanyat dos premis per cartelleria cinematogràfica, que ha fet tot el disseny expositiu i amb aquest altre llibre.
I, bé, ho he dit, el curs d'en Don Toni Bestart, que també és un director premiat del Somni Efímer, que tenim de tot a l'exposició. Serà quasi tan xulo com anar al cine. Sí. Ens acomiadem fins la setmana vinent, ha estat un plaer, i ens ha agradat molt també que venguessis amb en Lluc. Mira, en Lluc ha estat la nova estrella de la dona mediterrània. Sí, ens agrada molt, en Lluc. T'adurem un altre dia.
Bon nenam amb una altra cançó i fins la setmana vinent. Gràcies. Bosses de plàstic
Cintes de casset, motor d'explosió, oralitat, clínex tampacs, rellotge de quarts, poliester, radar, cinema, fusió nuclear, cremallera, màquina d'escriure, coerti, bomba atòmica, vitroceràmica, poliester.
Llumes, trobos, còpita, plaques solars, totes ses coses modernes han esperat molt. Llenguatge binari, teremil, ni ni falda ni l'or.
Totes ses coses modernes, totes ses coses modernes han esperat molt. Totes ses coses modernes, totes ses coses modernes s'han enfadat molt.
a taula, o peones indecises, peus a sabates, pintura invisible, 16 megapíxels, milers de milions de microones, 100 frigories només, dues pregones,
Totes ses coses modernes, totes ses coses modernes han esperat molt. Totes ses coses modernes, totes ses coses modernes s'han enfadat molt. Totes ses coses modernes, totes ses coses modernes han esperat molt.
No mira.