Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada. Ona Atac
el programa d'atac Mallorca a Ona Mediterrània. L'estelvi sempre havia estat un acte de prudència,
un matalàs amb el qual poder afrontar situacions difícils que es basava en l'acte de dipositar diners en una llibre de termini que donava un interès amb el qual pal·liar el desgast que la inflació produïa en el poder adquisitiu de les famílies.
Això es va originar mitjan segle XIX amb les caixes d'estalvi, entitats sense ànim de lucre que canalitzaven tot aquest estalvi cap a inversions d'aquest local que redundaven en benefici de la col·lectivitat.
Paral·lelament va néixer la Borsa de Valors, centrada inicialment en el deute públic, els banys i les grans empreses siderúrgiques i de ferrocarrils, que amb el temps va anar traient estalviadors per la seva major rendibilitat i seguretat.
Així periòdicament es percebia el dividend o el cupó, en el cas dels bons, que anava fent créixer aquest matalàs i que a més oferia una altra forma d'ingrés que era la revalorització del preu de l'acció, encara que això només es produïa quan es venia i no era el seu objectiu principal.
Per tant, en origen, un fons d'inversió és un instrument financer que permet a diversos estalviadors reunir els bens per invertir-los de forma conjunta en diferents actius, amb la principal finalitat de reduir el risc mitjançant la diversificació. En principi, va ser positiu.
Però després de la Segona Guerra Mundial, sobretot a partir dels anys 50, aquests fons van augmentar molt degut a l'augment de l'estalvi en els països desenvolupats.
L'expansió de les borses i l'aparició de gestors professionals van provocar la substitució en molts casos de la prudència de les inversions a llarg termini pel benefici ràpid i l'especulació. Això suposava un major risc, però els que eren rics podien permetre això, perquè l'augment de possibles beneficis els resultava molt atractiu.
En els anys 80, amb la revolució neoliberal, es desregulen els mercats financers, les fronteres s'esfondren, la innovació financera crea nous nínxols on invertir i apareixen els derivats. S'entreixia en l'era de la llei del més fort, això que a TAC vam denominar en el seu moment el casino financer.
Paraules com a balanquetjament, compres a curt, surprimes i altres es converteixen en habituals en els mitjans de comunicació. Malgrat la majoria de nosaltres no sapiguem què significa. Tampoc se'm ho explica. I un dia per l'altre sorgeixen grans fortunes.
La prudència, que era la base sobre la qual es van crear els fons, s'oblida i el vertigen pel benefici domina l'hegemonia de les escoles d'economia. Després, amb l'entrada del nou segle, apareixen els acoritmes i aquests fons creixen i creixen.
Actualment, els grans fons d'inversió superen en volum el PIB de molts països i el poder que això els dona s'encamina a manipular els mercats i influir en els centres de decisió política. Si una llei existent impedeix alguna activitat beneficiosa per ells, es deroga i si fa falta alguna altra nova llei que els benefici, es promulga.
Com a exemple conegut, l'Ajuntament de Madrid, en mans de la família Aznar, va vendre a meitat de preu 1.800 habitatges al fons Blackstone, un fons americà en el qual treballava el seu fill José María Aznar, Botella, que ha arribat a tenir 30.000 habitatges a Espanya i 270.000 a nivell mundial.
Avui un fons d'inversió com Blackstone controla 10 bilions de dòlars, més de 5 vegades el PIB d'Espanya, i té inversions de capital en bancs, en mitjans de comunicació i en grans empreses de les quals no és l'amo, sinó qui gestiona els diners dels seus clients, els vertaders amos, i qui exerceix els drets de vot de les accions.
Tot això la majoria de nosaltres tampoc ho sabem i tampoc se'ns explica, clar.
I per parlar de totes aquestes coses que estan a l'hora del dia però de les quals en sabem molt poc, tenim aquí tres persones que d'una manera o altra sí que en saben per experiència pròpia o perquè coneixen com funciona aquest món de les finances. En Pep Juárez, benvingut Pep. Gràcies. Jubilat de banca i sindicalista. En Pau Borràs, benvingut. Gràcies.
també jubilat i tenidor de fons, de fons d'inversió, que això té una experiència molt personal. I en Jordi Ibáñez, que no és aquí a nosaltres, però sí que està comunicat. Hola, Jordi. Hola, què tal, com esteu? Molt bé, aquí, sentim també per ara.
Ell està a Barcelona, per això la comunicació la fa via telefònica. En Jordi és director de la Fundació de Finances Ètiques. Benvingut, Jordi.
Bé, totes, per començar, el debat i els que sabeu sou voltres. No creus que caldria posar fre en aquest tipus d'entitats, de les que m'estàvem xerrant ara? No constitueixen un perill per una societat que tant de poder es concentrin tan poques mans sense cap tipus de control democràtic?
Podreu intervenir qui vulgui. En Jordi, en Jordi mateix. En Jordi, diuen que tu, eh? Vale, gràcies. També aprofitaré que encara em queda veu, perquè estic una mica fònic avui. Sí, no te preocupis. Entre que estem per telèfon i la veu, em serà més difícil. Home, és evident que sí, no? Jo crec que una majoria de la gent estaria d'acord en què hi posem fre i de fre. I de fet, jo crec que sí que val la pena dir-nos.
El mandat que hem donat la ciutadania als polítics i a les administracions públiques, jo crec que és bastant clar en aquest sentit. Ens hem dotat d'unes normes, tant a nivell estatal com a nivell internacional, en què hem dipositat en els organismes públics la confiança que gestionin aquells afers que són públics.
I, per tant, quan veiem fons d'inversió que actuen per tot el món i que estan vulnerant aquells drets que entre tots ens hem donat allà de la història i que s'han materialitzat en moltes coses per la pròpia Unió Europea, a la Carta de Drets Fonamentals estableix tota una sèrie de garanties i de drets de la llibertat, de la seguretat...
i tot el que és la inversió en la indústria armamentística o tot el que és la inversió en aquelles indústries que valmeten el medi ambient i l'hàbitat en què vivim, són contràries a les coses que nosaltres volem.
els governs que actuïn de manera conseqüent al mandat que nosaltres els hem donat i que per tant facin complir les lleis, facin complir la carta de drets fonamentals de la Unió Europea, facin complir la carta de les Nacions Unides, dels drets humans, que facin complir totes aquelles coses que ens ha costat molts anys fer.
A banda d'això, també crec que és important que la pròpia ciutadania siguem capaços d'activar mecanismes per construir alternatives de tot això. Construint aquestes alternatives és una altra manera de construir en quin món volem viure. Una és triant els governants i fent seguiment de les seves polítiques,
però una altra és també marcar el camí quan construïm coses alternatives i sistemes econòmics alternatius, quan creem economia social i solidària, quan creem empreses responsables, quan creem entitats de finances ètiques, etc. Jo crec que hi ha les dues línies d'acció.
Sí, m'ha agradat una frase que jo li vaig sentir a un senyor que en sabia molt més que jo de tots aquests temes, que venia a dir que la salut democràtica d'un país es podia mesurar entre altres paràmetres,
per la qualitat i democràcia dels seus serveis financers. En aquest sentit, i per desgràcia, podem parlar de fons d'inversió com a concepte global i com a fenomen que no coneix fronteres, però també ens podem detenir un poc i observar què és el que passa en l'estat espanyol mateix.
I és aquí on jo puc aportar alguna cosa, perquè després de quasi 45 anys de treballar en un banc, a l'estat espanyol, alguna cosa s'ha observat. Sobretot en el meu cas, que jo vaig entrar als de 9 anys a fer feina, a banca,
i el banc me va convèncer tant que al fin ja estava en l'activitat sindical. O sigui que sempre he vist, sempre m'he trobat, i sincerament no tinc emperons en dir-lo, jo tota la meva vida he fet feina per un lladre. I en aquest sentit, assumida la contradicció, he intentat posar, diguéssim, el contrapunt
a el que crec que és un dèficit brutal de qualitat democràtica d'aquest país. Si després voleu, entrem en la història del que tu deies de les caixes d'estalvi, que se va viure, que per cert, encara d'aquella operació, encara la banca privada mos deu a la ciutadania tirar per baix i reconeixen les seues xifres, no manco de 60.000 milions d'euros, que no han tornat.
i que la senyora aleshores vicepresidenta del govern de Rajoy va dir que això eren prèstecs que no mos costaria ni un cèntim d'euro en els ciutadans. Això us en recordeu, no? Sí, sí, sí, m'en recordeu. Soraya Saleta de Santa Maria. Sí, Soraya, sí.
Bé, jo puc aportar en aquest tema, ho dic com amb una mena d'introducció, perquè en definitiva abans de la reunió valoràvem que tot això dels fons d'inversió són mutacions evolutives cap a la catàstrofe del propi capitalisme.
perquè en aquesta taula només parlarem de capitalisme, no parlarem, per desgràcia, d'alternatives que són viables, són perfectament, no són utopies, no són somiatruites, són posar solucions a problemes concrets i que són problemes que afecten a tots i cada un dels habitants humans de la Terra.
xerraves tu d'estat espanyol i com és que l'expressió màxima del capitalisme ha evolucionat el que tu deies mutat seria per exemple els fons d'inversió sobretot a nivell estrictament econòmic i d'això en Pau en sap que li van enfendre la moto no és així Pau?
Bé, era una cosa que tothom estava per així i cap ficat, perquè com que morduen per allà on volen,
Però allà on volen, allò es va posar de moda, això de fons d'inversió. Que per cert, en Jordi ha fet al·lusió de sa construcció i de tal, i quan ara estem amb una evident de construcció, a l'enrevés, perquè sentim tan abondent meia aquesta, que s'està alineant cap a una altra banda, però bé, perquè romp tots els esquemes, però no han deixat res d'això, sinó que...
I tot el que a mi em va passar fa anys, quan encara hi havia les passotes per mi, que avall tenia un fons d'inversió, com molta altra gent, de companys.
I bueno, i allò, a través d'aquests anys, que ho vaig tenir d'aquests 16 anys, però anava cap enrere, allò no se recuperava, i només te diuen, no, no, és que s'ha de tenir pacients, sí, sí, però te diuen que vinzen els 4 anys, no s'alva rendiment i tal, i això...
I ha dit, ara, que veus rendiments, perquè rendiment tu veus quan el fas efectiu, mentre se revaloritza o se desvaloritza.
I ja, bueno, en el final, al cap d'aquests anys que he dit, allò se va començar a revaloritzar, i aquella pèrdua ja no hi ha tanta pèrdua, i menys què farà, i això d'any en bany, doncs sí, se va posar a la part. Ara està a la part, però encara no puc vendre, o no m'ho puc desfer, perquè encara hi perdré, en certes coses que hi haurà.
I vaig esperar un poc més, que aquestes esperes eren d'any en mans, jo ho he dit abans, i quan vaig considerar que estava com, no ho sé,
ara ja només pensen euros, si valia 10.000 euros o 6.000 euros eren 6.150 i tal, ara ja supos que m'anirà bé. Me varen fotre encara que me va sortir negatiu diguéssim en quant a capital que vaig recuperar, que me varen faltar 60 euros per mort d'ací fa que després t'acarreguen el 9%.
I això és l'experiència que vaig quedar desencantat, ja ho feia jo. I la gent...
És com en tot, a la hora de... que si comprat sionderbank, venga tothom i donar préstecs. Maria Conde va donar molta préstec perquè va anar a s'ampliar sionderbank. Que si ara, que t'he parlat abans, el de bitcoin o el de les criptomonedes, que...
A vegades he sentit alguna conversació de gent que culturalment està com... Bé, no vull que t'ho agolli ara, perquè la dignitat de les persones... Però que li falten més formants i xerren amb una...
Una alegria. Sí, sí, sí. No, no, és que si em verteixes aquí, tal, amb un mes ja doble la quantitat, si tu poses 250 euros, és que d'un mes allò són 500 i tal. I després hi ha molt de fracassos, perquè després o no te tornen o no sé què passa. Bé, i això és la que bàsicament la meva experiència.
No, l'evolució de la banca, perquè clar, el problema del front d'inversió, a diferència del que era a l'etapa anterior, que eren, però clar, els bancs és l'instrument, en mans té l'amo, que són els banquers, però els banquers abans tenien cara i ulls.
Abans tu sabies que José Ángel Sánchez Aceín era de l'escuela de Neguri i aquell estava a la margen no sé què del riu tal de Bilbao i allà tenien la burguesia i eren els amos. La família Botín en Santander no sé què, no sé quan, se tenien a tal. La família Torres en tal. Sabies, no? Més o manco tenies com una referència de qui era l'amo. El marquer de la deleitosa en Esquerra del Manesto. Exacte.
Amb els fons d'inversió, la cosa, o sigui, la mutació real és que fa desaparèixer la figura de l'amo i tot és com si caigués provo del cel. És una opacitat. Exacte. O sigui, no hi ha manera de sebre i fins i tot se donen autèntiques tragèdies, com per exemple, jo també estic una mica a prop del tema de les pensions, no?,
i el debat de pensions públiques, pensions privades, per això no hi ha debat, perquè les pensions privades de pensions no té més que el nom, són productes financers, subjectes a especulació, etc. Però s'ha donat la paradoxa que molts dels grans desastres com pugui ser el finançament de les guerres, i ara en Palestina i amb el suport econòmic que rep,
el sionisme de totes les parts del món, bona part estan fetes aquest recolzament per un fons d'inversió en els quals hi ha fons de pensions.
Dins els fons d'inversió. No dic espanyols, perquè aquí la cosa té una lectura un poc diferent, perquè per sort, i això és una valoració que puc compartir o no, però per sort tenim un dels sistemes que ha passat de totes les mancances, el sistema públic de pensions, que és una autèntica referència per a tota Europa.
és un organisme que dins de Seguretat Social i comparat amb altres models pot ser definit com un instrument de cohesió social i repartiment de renda. Encara que té totes les defectes del món i començant perquè no hi ha una pensió mínima digna que pugui ser el punt de partida per una mínima qualitat de vida.
Però bé, salvat tot això, el MIA, per exemple, va haver-hi una notícia no fa tant, que va haver-hi una devallada del Deollons, concretament, al voltant d'una operació d'empreses d'intel·ligència artificial, amb una operació d'empreses artificials xineses, etcètera,
se van endurant un sol dia 800.000 milions de dòlars, se van anar a evaporar, i amb aquest 800.000 milions de dòlars que se van anar a evaporar, se van anar a evaporar uns quants, uns quants fons de pensions de gent. O sigui que ja no és allò que deia en Pau, que creus que tens un o tal i després no en tens, perquè no només no té renda, sinó que a més a més se disminueix el capital, sinó que senzillament desapareix.
I això és un tema que, clar, quan ja l'economia productiva ha passat, diguéssim, ha mutat a l'economia especulativa, aquí ja entrem en un món que ja és absolutament incontrolable i molt manco i incontrolable des del punt de vista democràtic. És que quan xerraves ara tu i també ho han nomenat tu, Jordi, també en xerraves, molts volíem imaginar que
Aquests fons d'inversió tenen interessos en empreses d'armament, igual que en farmacèutiques, que també aquí hi ha tota una història, que es financen en bancs dels quals posseixen majoria d'accions. Clar, per lògica, el seu interès principal seria la guerra, molt més beneficiós que la pau, és a dir, que és una...
perversió ja a uns nivells tan elevats que
L'altra cosa que vos volia plantejar perquè ho xerraves tu, Pep, de l'estat espanyol, fins i tot a països considerats avançats, socialdemòcrates i progressistes avançats, els fons d'inversió, no, però els fons sobirans segueixen sent especulatius. No sé, Jordi, si molt sents veritat, Jordi?
Sí, sí, ho sento perfectament. No, no, quan vulguis. Què passa? Bueno, no, jo crec que al final, ara ho estàveu dient, que al final hi ha una conjunció d'interessos. És a dir, que al final, quan ens mirem on està el problema en l'àmbit de l'economia, hauríem de pensar que el problema no està només en el sistema financer.
El sistema financer conserva moltes de les característiques que tenen el rest de sectors econòmics. Des de la Fundació Finances Ètiques portem molts anys fent accionariat crític.
que és comprar unes petites accions d'una gran companyia cotitzada de la borsa per anar a la Junta d'Accionistes a assenyalar controvèrsies. Jo recordo haver anat fa un any amb la Junta de General d'Accionistes de Repsol, que el president actual és el Josep Joni Mas, que suposo que la majoria de vosaltres us
El petroli està defensant claríssimament l'utilització del petroli.
És a dir, que continua el sistema econòmic en general, no només el financer, sense tenir present les conseqüències no econòmiques de l'activitat industrial. És a dir, jo faig, jo faig, jo faig, jo guanyo, transfereixo una part dels beneficis en els accionistes, i els accionistes a mi em valoren positivament i com els accionistes. Al final estem parlant sempre de grans empreses cotitzades, els accionistes són anònims,
El ser un sistema governat anònimament fa que els consells d'administració de les grans empreses l'únic feedback que tenen dels accionistes és la situació d'indicacions de preferència per la maximització del valor de l'acció. No tenen cap altre sistema de retroalimentació els consells d'administració
amb els accionistes. Quan parlem de grans empreses no hi ha altre feedback que no sigui aquest, amb la qual cosa els consellers d'administració l'única obsessió que tenen és d'aconseguir el màxim de beneficis sense avaluar després d'activitat les conseqüències no econòmiques. Per tant, no és només el sistema pròpiament econòmic, sinó que en definitiva estem parlant del funcionament de les grans empreses, de les multinacionals,
on hi ha una separació molt gran entre l'accionista, els interessos dels accionistes, que ja són uns pocs i que per tant estan desconnectats de la societat, perquè la majoria de la gent no és accionista d'una gran empresa. Hi ha una desconexió entre la societat i els accionistes i una gran desconexió entre els accionistes i els consells d'administració. Per tant, ja no és només un tema del sistema econòmic, sinó que haurem de preguntar-nos quin tipus de sistema econòmic volem
en el qual la gent que gestiona l'activitat productiva ting una responsabilitat no només econòmica sobre les coses que estan passant i que li prestin atenció a aquelles conseqüències que tenen a veure amb el medi ambient, amb la salut, amb la mentalitat física de les persones que viuen en els països on desenvolupa la seva activitat. I ja, si em permeteu, ja no només des d'un punt de vista de responsabilitat passiva, és a dir, no només de no fer mal,
sinó ser conscients també que en funció del sistema econòmic que nosaltres construïm no només podem evitar fer mal, sinó que podem arribar a construir coses de manera intencionada, és a dir, donar una intenció positiva als nostres diners o a la nostra activitat econòmica o a la nostra activitat de consum.
Jo crec que aquest és el gran repte que tenim. Jo crec que som capaços de fer-ho. Si mireu la forma del capitalisme al principi del segle XX i del segle XIX, on no hi havia cap mena de mirament en les condicions laborals de la gent que treballava a les fàbriques, després d'un quart de segle i després de molts anys de protesta, de mobilitzacions, d'activitat sindical, etcètera, etcètera, el capitalisme va haver de canviar i va haver d'afluixar.
ha afluixat només en els llocs on hi ha hagut drets d'associació, drets sindicals... Això vol dir que hem sigut capaços de moure.
en certa direcció al capitalisme. Crec que en el segle XXI ens trobem amb la necessitat, i jo crec que ho aconseguirem, perquè ja es veu en senyals, jo veig moltes senyals en el dia a dia, que la gent està cansada i no vol seguir això, no vol seguir en aquesta línia. Per tant, jo crec que serem capaços, igual que vam fer en el segle XX, de canviar les condicions laborals i protegir els drets laborals, serem capaços també de defensar-nos.
de les conseqüències no econòmiques del capitalisme. Sí, està clar que aquest debat, el servei financer, el front d'inversió, l'economia... Això no es pot analitzar sense el context social, sociolaboral, socioeconòmic d'una societat.
Jo diria més, o sigui, jo no és un negacionista del servei financer. El servei financer, o sigui, l'economia, l'economia és una part de l'activitat humana, sigui la que sigui. Oikos de la casa. El tema és quan les regles de joc van afavorir a la minoria privilegiada en perjudici de la majoria, perquè, clar, l'economia, bueno, no és cert que...
algú me desdigi que sàpiga més que jo, però l'economia se basa en la teoria dels bassos comunicants. En la mesura que uns pugen, és en la mesura que altres estan baixant. El que vull dir amb això és que també poten parar l'atenció en el que jo deia abans, un poc que ha passat en els darrers 40-50 anys en l'estat espanyol respecte a
A nivell pràctic, a nivell del que pot ser el sistema financer que arriba a la ciutadania o no arriba a la ciutadania. Tu deies abans que abans, no fa tant, hi havia les caixes d'estalvi.
Bueno, les caixes d'estalvi són unes institucions que no eren, evidentment, no eren de perfil capitalista, o sigui, no hi havia junta d'accionistes, no hi havia, és a dir, estava governada per juntes de govern, que si no recordo malament, tenia tres potes, diguéssim, els inversors, les institucions i la gent treballadora, que tal, no? Eren les tres potes que estaven en el Consell d'Administració.
I després tenia com a una derivada de la seva activitat allò que es deia obres socials. Això era un model que, a més, un model, poca broma, no mancó del 49% de tot el volum de l'activitat financera. Va arribar un moment que una història de 200 anys se'n van anar a Norris en pràcticament 4 o 5 anys. I per què?
o millor dit, quina era la situació que teníem abans i quina era la situació que tenim ara. Ara estem en un règim exceptuant el que és l'ICO, que és l'Institut de Crèdit Oficial, que és un remenent que només es dedica a proporcionar línies de crèdit al món empresarial, petit o mitjà, més o manco per definir-lo, però tot el que més és un monopoli absolut de la banca privada.
En aquest sentit, en lloc d'una democràcia, podem afirmar rotundament que estem en una bancocràcia. I les regles les posen els bancs. I tant és així que l'any 2024 va ser l'any que després d'uns anys absolutament d'or en quant a beneficis de la banca, va embatre tots els rècords històrics.
I estem per veure que l'any 25 encara no sigui més beneficiós que l'any 24 a nivell de batre històricament els rècords de la banca privada espanyola. Però si ens fixem en les empreses de l'Iberç 35, bueno, Jordi ho deia en compte de Repsol, però n'hi ha elèctriques, en fi, de tot tipus, això du la mateixa línia.
Mentrestant, mentrestant, n'hi ha gent que no té ni 500 euros per passar el mes. Vull dir amb això que la desigualtat, que en definitiva és el producte, diguéssim, del tipus d'economia que tu apliques, bé, ve a dir que l'instrument del capital que suposa tots aquests invents, des de la mutació de la banca fins al fons d'inversió, només són...
invents que van cap a una desigualtat però abismal, de desastre, de col·lapse. És a dir, ara ja poden parlar de tecnozeudalisme.
Ja podem parlar que mitjançant aquests objectes financers, anem a dir-ho així, hi ha una elit, i això no ho nega ningú, fins i tot aquesta elit tampoc s'amaga, perquè abans, Pau ho sap igual que jo, si qualque virtut, entre cometes, tenien els banquers era la discreció, i ara ja no.
Ara ja t'ha de ser les mans aixecant el braç en pla feixista i tothom aplaudint. És a dir, què està passant en aquest món? Aquí també mos passen coses semblants, eh? Sí. I ho deia pel que deia en Jordi, que són capaços, clar que sí, i a més, és que no mos queda una altra de plantar-li cara en aquest tema i trobar fórmules i propostes i ara, si voleu, entrarem a proposar-nos. Sí, sí, perquè... Bé, Pau, no sé si volies dir alguna cosa. No té gràcia. Bé,
Precisament, un sistema financer sense control, tal com n'hi estem vivint, sense control, i han xerrat, han xerrat, en Jordi ho deia, han anonimat, han xerrat d'opacitat. Avui en dia és una verdadera dictadura del capitalisme, no especulatiu, i tu xerraves de feudalisme, no? Entén, no, cràtic, és això. Existeixen alguns instruments legals
que se puguin utilitzar, ja saben que sempre hi ha d'haver una voluntat política aquí darrere, però va, existeixen instruments legals per poder regular aquest mercat? Perquè, a veure, com pot ser que hi hagi aquests fons voltors?
que puguin jugar impunament fins i tot a nivell internacional amb els deutes de països amb dificultats i deixar-los absolutament a la ruïna. O els sectors crítics com està passant aquí a l'estat espanyol, al sector immobiliari de construcció,
Quina sortida serà de tot això? Permeteu una prèvia a la part d'instruments legals. Sí que volia dir que hi ha una excepció a això que estàvem explicant fins ara i és que a tota Europa i a tot el món
No totes les entitats financeres són iguals. És veritat que les alternatives que hi ha tenen una menor visibilitat, perquè són iniciatives més petites, però si les sumem en volum i en nombre d'entitats i persones que hi participen, són una realitat també molt consolidada. Si mirem el sistema de les cooperatives de crèdit a Espanya,
Continua, doncs tenen ja pràcticament dos milions de persones que estan associades a cooperatives de crèdit aquí a Espanya, i que són una realitat que estan movent més de 130.000 milions d'euros en estalvi, 130.000 milions d'euros. Si a això li assumem tota la realitat que hi ha a Europa, que segueix molt present per països com Itàlia, França, Alemanya...
les caixes de crèdit rural, les caixes de crèdit cooperatiu, si som tot el moviment de les microfinances socials a Europa, hi ha Amèrica Llatina, països com el Brasil, per exemple, països també africans com Quènia, tota la part de les microfinances socials té una presència molt important. No les visibilitzem, però el món seria molt diferent si totes aquestes entitats financeres no existissin.
I per tant, com a primera iniciativa legal, per mi la més important és que els governs continuïn impulsant, o continuïn impulsant no perquè no ho han fet massa decididament mai, però que com a mínim siguin capaces de preservar aquest sistema financer. Abans estàveu parlant de les queixes d'estalvi. No les vam saber preservar, no vam saber posar els mecanismes, sobretot de control democràtic, que també ho estàvem dient al principi,
Les queixes d'estalvis eren unes entitats financeres que van néixer amb origen que no es va poder preservar perquè el seu model no era realment participatiu. Era un model molt representatiu, on hi havia una sèrie d'impositors, on hi havia administracions públiques, però realment no tenien un control ciutadà. I provades és que al llarg dels anys van començar a fer la mateixa activitat.
que feien els altres bancs. Per tant, una de les coses que estem reclamant, i això ho fem molt decididament des de la Federació Europea de Banques ætiques i Alternatives, ja no és que se'ns ajudi a fer la nostra activitat, però sí que com a mínim se'ns deixin fer-la de la manera que estem fent. Perquè en els últims anys hi ha pressions molt fortes per encara seguir concentrant el sistema financer. Hem dit que el sistema financer està molt concentrat,
oligopòlic, però és que, a més a més, la Unió Europea té les piles posades i porta la directa a seguir fomentant processos de fusió bancàries, perquè hi ha la por que els grans bancs xinesos i els grans bancs nord-americans se'ns mengin i que les grans institucions bancàries europees no siguin capaces de competir. Quan no ens adonem que l'autèntica competitivitat rau en el que és la pròpia sobirania financera,
si nosaltres som capaços de posar en marxa i mantenir sistemes financers autodependents, autogestionaris... Nosaltres cada any estem fent un informe sobre les finances ètiques d'Europa, que és una altra realitat, que la majoria d'elles també són cooperatives, però no només. I penseu que a Europa hi ha unes 30 entitats financeres ètiques, que són entitats que el 100% dels crèdits que donen estan dins...
La realitat és molt suda. Les entitats financeres ètiques tenen un nivell d'eficiència superior
el que són els bancs sistèmics, els grans bancs. Si mirem les induccions de viabilitat, que es mereixen amb el ROA, amb la rentabilitat sobre l'actiu, o si mirem el ROE, que és el que mereix la rentabilitat per damunt del valor dels fons propis de les entitats, des de l'any 2006 a l'any 2024, si sumem les diferències d'any rere any, ens demostren que les finances ètiques són el doble d'eficients
econòmicament el doble d'eficients que la banca sistèmica. Per tant, no cal tenir por que sàpiguen fer les coses, inclús en tamany petit. No sempre són necessàries les economies d'escala, sinó que el que necessitem és saber apuntar a quins són els projectes que generen valor, perquè el que veiem, i no ho veiem només en el sistema financer, ho veiem en tot el sistema cooperatiu, en tot el sistema de l'economia social, el que veiem és que l'ètica genera valor.
El que veiem és que l'ètica genera resiliència. Les entitats, també mirant els estudis cooperatius, estem veient com en èpoques de dificultat econòmica, les entitats que treballen en sentit d'economia social resisteixen molt millor les crisis. Però la gràcia és que no només resisteixen millor les crisis, sinó que resistim millor les seves crisis. Resistim millor les crisis, són capaces també de transferir
aquesta capacitat de resiliència a la resta de la societat. Ja no demanem què seria el que convindria, algú que vulgui cuidar el que és públic i el que és de tot hauria de fomentar aquest tipus d'entitats, però el que sí que demanem és, com a mínim,
que ens deixi treballar tranquil·lament. Demostrem que ho fem bé, que generem una cultura diferent.
Si no som capaços de canviar aquest sistema cultural, tampoc les institucions públiques canviaran les seves normatives. Per tant, hem de poder fer un canvi a nivell cultural. Mira, Jordi, d'un cooperativisme, per exemple, tenim un proper programa d'aquí 15 dies i ja t'emplaçarem aquí. Tu m'hauries de dir una cosa, Pep, no? Sí, no, és interessant el que diu en Jordi perquè sí, és...
No només en aquest, sinó en les cooperatives d'energia o les cooperatives de consum. Sí, evidentment, això és... És a dir, l'ètica és inseparable, diguéssim, a qualsevol tipus d'activitat pública, humana, en aquest cas d'un servei,
Però clar, jo crec sincerament que hauríem de, per ser estratègicament, hauríem de donar a passar més. I és començar a debatre el que suposaria la banca pública.
És a dir, perquè aquí se confon, de vegades se confos la banca pública amb la banca tradicional que l'amo o la part accionarial, per exemple l'antic Banca Estigua d'Espanya tenia un 51%. No, no, això no, banca pública no és això. Banca pública és un altre concepte,
absolutament alternatiu, i ojo, que això no contradiu en res el que ha dit en Jordi, que té tota la raó, perquè en definitiva es tracta del control democràtic i si una cooperativa està en març dels cooperativistes és evident que poden anar amb maldades però les decisions probablement estaran més a prop de l'èxit
si estan en mans de la gent que si no estan en mans dels especuladors. Però el concepte de banca pública, i aquí tu parlaves de voluntat política, clar que sí, en els darrers temps de bànquia, perquè a més és un tema, és un debat que jo vaig intervenir perquè formava part de l'equip econòmic d'un dels partits polítics sortit del 15M,
se va xerrar d'aquest tema, i jo recordo aquesta xerrada, aquesta activitat diguéssim programàtica que després, per desgràcia, no va acabar en res, però sí que d'alguna manera allà sortien, i la banca pública és un concepte que va molt més enllà de la titularitat de qui té, qui és l'amo de la banca pública, és d'entrada una alternativa i hauria d'entrar en competència en la banca privada.
N'hi ha d'altres països que n'hi ha institucions públiques entrant en competència, però en aquest cas concret, la primera passa i bona seria trencar el monopoli de la banca privada. Perquè evidentment, independentment que hi hagi cooperatives de crèdit i banca ètica, a diferents nivells, perquè això s'ha de demostrar també, no només són títols,
La banca pública hauria d'estar primer de cara al benestar de la ciutadania, a les famílies, les petites empreses, etc. I segon, un control per part no només de les institucions, que això ja tenia bona part de raó en Jordi quan deia allò de les caixes d'estalvi,
però sobretot en març de la pròpia ciutadania començar per els propis treballadors, és a dir, és un concepte que no té, no va més enllà, és donar-li la volta diguéssim a tot això, llevar-li l'eina d'especulació al lladre de torn, o sigui, dic en sentit,
en fi, global, no? És que l'objectiu ja canvia absolutament. Canvia, canvia les regles de joc perquè si no només apadeçarem coses i està clar que no tenim molt de temps, no? Perquè aquesta gent va absolutament cap a, vamos, el tigre va galopant a 150 km per hora i anem cap a... És a dir, i no tenim... I això seria molt d'oportú i se va suggerir
que l'antiga bànquia que va quedar després de la fusió de Caixa Madrid i tot això, quedés, casa nostra, quedés diguéssim com una xarxa basa per poder diguéssim que el banc, o sigui perdó, que l'Estat intervengués per exercir diguéssim. Però per desgràcia no va ser així i la banca Els Amos del País no van voler competència.
Si em permeteu... Sí, és que estem a punt d'acabar perquè no tenim més temps. Tres minuts. Molt bé. No, jo simplement diria que jo en principi estaria de l'acord amb que hi hagués més presència la banca pública, però que és veritat.
que la banca pública, mentre hi hagi aquesta connivència entre poders polítics i el sistema capitalista, és difícil. I aquí hi ha dos exemples. En un minut, les caixes d'estalvi eren semipúbliques i van quedar en mans de les administracions públiques a torn i van girar la seva activitat. I un altre és l'exemple de les finances sostenibles de la Unió Europea, que van créixer, van néixer amb la idea de defensar
el medi ambient i complir els objectius de l'Agenda 2030. I ara el mateix instrument s'està utilitzant per mobilitzar els diners que la Unió Europea creu que necessita per les polítiques de defensa, que ha de moure 679 milions d'euros i el que ha fet és incloure com a taxonomia d'activitat sostenible tot el que és la indústria de defensa. Per tant, jo estaria amb la idea de tenir entitats d'interès públic
però millor si des de la propietat no lucrativa, privada i des de caràcter autogestionari. Bé, alguna cosa més a afegir? Pau, alguna recomanació a qui vulgui adquirir fons d'inversió? Jo, el fons d'inversió no ho recomanaria a ningú de l'ambient que jo conec ara, si és un milionari... Sí, però que n'hi ha tan pocs, o sigui, ho són molt, però n'hi ha molt pocs...
Prova d'això és que s'ha insinuat aquí,
Hi ha certa banca, la banca més petita, que està tornant a incorporar comptes a plaç, amb un petit interès, que en el final a la gent major, això és el que dona la confiança, més que això fluctuant, és font d'inversió, que no saben res.
I jo, per això, a mi m'ha entrat bé això que ara he vist, o què sé, a banca, no sé quin altre banc... Tornar un poc en això, doncs crec que no s'hauria de vellevar mai. Lo de... Lo de s'escaixes? No, lo de s'escaixes no, lo de s'import d'això del plat fixo. Això m'ha referia.
Pep, alguna cosa a afegir que ja hem d'acabar? No, que és absolutament interessant continuar aquest debat, perquè en definitiva aquí no acabem, és a dir, està clar que, a més,
Molt duen perquè, clar, ara ja els fons d'involtors, d'inversió són els amos del món. I a més sense cap tipus de control democràtic. Per tant, són un autèntic perill per la supervivència del planeta tal com el concebim.
Bé, com tu deies, hi ha molt per xerrar. Amb un banca pública ja fa... L'any passat vàrem tenir un col·loqui, un programa específic, i tornarem a insistir. Bé, gràcies Jordi i gràcies Pau. Gràcies a vosaltres. Gràcies a vosaltres. Gràcies a vosaltres. Després d'aquesta manca de transparència de tot aquest món, sempre xerrant un poc va bé. Gràcies per totes.
A vosaltres.
Ara la Beatriz ens explicarà què passa amb una de les nostres necessitats bàsiques, el menjar, quan les nostres ingestes no són totes les saludables que caldria esperar.
Hola, Beatriz. Hola. L'altre dia vam parlar de les substàncies que afegim a posta als menjars, que eren els additius, que permeten una millora de la comercialització, perquè tinguin més bon aspecte, potencial sabor i que estiguin més temps a la nevera sense malmetres.
Però avui parlarem d'altres elements que són presents als nostres aliments però que no són voluntaris, que són involuntaris, que són els contaminants. I els contaminants poden estar presents als aliments com a conseqüència de diverses etapes de la seva producció, processament o transport. També poden ser degudes a la contaminació ambiental.
i els contaminants poden ser nocius tant per nosaltres com per als animals. Sí, què faim amb això? Abans d'arribar al consum, els aliments passen per diverses etapes, des de la collita i la seva producció i després, durant el procés, a que se sometren per la manipulació de diverses persones.
El concepte de contaminació s'entén com tota la matèria que s'incorpora a l'aliment sense ser pròpia d'ell i amb la capacitat de produir efectes negatius a qui el consumeix. I quins són aquests efectes contaminants, elements contaminants més importants?
Els contaminants poden vindre de diferents parts. Poden ser contaminants ambientals, que són substàncies que estan a l'aire, a l'aigua o al sol i que molt sovint són resultats d'activitats industrials o agrícoles. També poden entrar a la cadena alimentària, humana i animal. Els contaminants ambientals hi ha els policlorobifenilos,
les dioxines, els plaguicides clorats persistents, els materials signifugos bromats, però també metalls com l'arsènic, el cadmi, el plom i el mercuri. I després n'hi ha contaminants biològics, que són de ser vius com microorganismes, insectes, ratolins, aus, que un cop han contaminat l'aliment, tenen la capacitat de créixer-hi i poden constituir una font de contaminació perillosa per a la salut.
del consumidor quan es tracta de microorganismes patògens. Ja que no alteren, no se veu l'alteració visible. Te recordes de les intoxicacions que havia hagut freqüentment en hotels quan menjant coses que tenien, per exemple, mayonesa contaminada? Sí. Doncs això són contaminació biològica. I també n'hi ha contamin... Bueno, i que serien...
els contaminants de procés que quan estan empaquetant els aliments o manipulant-los, s'incorporen a l'aliment de forma involuntària. I els més perillosos de tots aquests, quins són? És molt difícil dir quins, ja que l'acumulació, per exemple, de metalls pesats o les interaccions que poden tindre l'organisme són complicades.
Per exemple, com dèiem, els metals tòxics, com el plom i el mercuri, els aliments a través de contaminació ambiental. O els pesticides, que són residus de productes químics utilitzats en l'agricultura, que podran remandre els aliments. I el mercuri també pot procedir de fons naturals, per exemple, per acumulació de la cadena tròfica.
Per això és més saludable menjar sardines que s'alimenten de plàcton, petullines que són de predadors apicals i tenen molt més mercuri que en els seus teixits. I altres que estan presents són les nitrits i els nitrats que contaminen l'aigua i que venen de les explotacions ganaderes o dels sabons dels camps i que passen a les aigües de consum i llavors entran a la cadena dels aliments. Tot això, efectes? Quins efectes molts té?
Bé, les n'hi ha a curt i llarg termini. Per exemple, si no te prens una dosi molt gran, poden ser de llarg termini, per exemple, com els metalls pesats o els plàstics i poden ser de tot tipus.
Des de la intoxicació, trobar-te malament immediatament, impactes sobre el sistema nerviós central, trastorns metabòlics, inflamació dels teixis gastroenterinals, febre, fatiga, malestar, deshidratació, desnutrució, mal de cap, insuficiència renal, tants hepàtics, diarrea, nauses, vòmits i dolor abdominal.
I alguns poden afectar, produir càncer, entre altres efectes que poden tindre. En conclusió, la contaminació dels aliments s'és producte de l'activitat antropogènica i de factors naturals, que alteren la qualitat natural d'aquestes substàncies nutricionals. Llavors poden vindre, com hem mencionat, de diferents orígens.
però tot això no hi ha forma de controlar-ho. Sí, existen regulacions de diferents nivells, tant locals com internacionals, que, per exemple, no deixen que es consumeixi algun tipus de producte que tingui un nivell de mercuri per damunt d'un cert nivell. Hi ha límits fixos que se suposa que no n'hi ha que passar. I també hi ha un sistema d'inspeccions i de regulacions, però bé,
Ja sabem que totes aquestes coses, doncs, etxa la llei i etxa la trampa. I de contaminació n'estan ben servits, fem el que fem a nivell alimentari, si no començant per un altre lloc, com xerràvem ara també en les finances. Bé, gràcies, Beatriz. Gràcies a vosaltres. Adeu.
I acabem el nostre programa d'avui. El proper dijous xerrarem de xarxes socials, de la seva implantació dins la societat i dels canvis que està generant dins la vida comunitària. També comptarem amb en Petra Verso i les seves lectures recomanades. Esperant els vostres comentaris i sugeriments en el correu info arroba tan mallor caponès o en el telèfon 677-60-6817.
Que tingueu una bona setmana. Adeu.
La xanta defra una de les meves parpelles, avui sols tu, però les vull a totes elles. Oh, i ja sé que és ben difícil, com a la Siria veure estrelles. Però sabem que són allà, darrere de llum i coloms aletejant i els col·lors estan marxant i tot es torna gris, sisplau i l'aixeta botejant i vull dar tot allò que porto dins. Només així em podré estenejar i fer-me la queixant.
Ei, que onda, m'aixeco les onze, conseqüència d'haver empinat el colze, tot pensant en onze, on serà tot allò que desitjo. I si trepitjo algú en el camí, perdoneu-me, és que per fi m'ho puc creure i no estic per anar esquivant, el culpable és qui va davant, jo només segueixo el meu instint.
A vegades paral·lel a la lògica, guardant les llàgrimes dins meu, guardaria una més per anar i cap. Deixir-hi va, tot plegat, arrelat a l'anel, buscant la mel, al patà, a plorar. Per anar, seguim en espiral com una columna salomònica, complicant-me la vida.
Donant-li voltes com el joc de la cadira Sortint-me de les ratlles, sortint-me de la línia Vull una espatlla com la meva millor amiga Em deixa anar tota aquesta ira, tot el que he duc a dintre Adeu a les mentides i a la cara maquillada Adeu a les mentides i a la cara maquillada
Fins demà!