Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Ona Atac, el programa d'Atac Mallorca a Ona Mediterrània.
Benvinguts a Onatac. Reprenem el nostre programa després d'aquesta allau de festes i celebracions que ens tenen a tots una mica apartats de la nostra rutina quotidiana i de vegades fins i tot de la realitat que ens envolta. I avui precisament volen reprendre també un tema que no fa gaire que ja van tractar. Saigo.
I és que en el llarg del darrer trimestre d'aquest any passat, Atac Mallorca va organitzar un curs entorn a aquest recurs tan bàsic per la vida. Els plantejaments, les aportacions i les propostes fetes per part dels conferenciants ens semblen prou interessants per dedicar-hi novament un espai en aquest programa.
Al culoqui.
Per això comptam avui amb la presència de dos companys d'atac que van ser encarregats de l'organització d'aquest curs, en Salvador Martínez i en Beatriz Morales, i també en Alfredo Barón, que ja va estar aquí amb nosaltres en el programa anterior i que va ser un d'esponents en una xerrada del curs. Benvinguts a tots tres i gràcies.
Per començar, Salva i Beatriz, ens podríeu fer un breu resum del contingut d'aquest curs?
Bé, començo jo mateix. Aquest curs va sorgir perquè s'està preparant, entre altres coses, un nou pla hidrològic per a les Balears davant la situació d'escassetat i sobreexplotació d'aquest recurs imprescindible, l'aigua. Al fil d'aquesta situació es va considerar urgent tractar el tema. Per això es va organitzar el cicle de conferència sobre la pobresa hídrica i el dret a l'aigua. El cicle es va desenvolupar en tres fases,
que van començar al mes de setembre i van acabar al desembre amb la participació d'experts en el tema provenents de la ciència, ecologistes, gestors també del tema de l'aigua, que van ser l'Alfredo Barón, Gabriel Jordà, Luis Ferreirín, Aina Llauger, Erika González i Fernando Valladares. Els ponents van tractar l'estat de l'aigua, les Illes Balears, la situació general i les respostes davant del canvi climàtic.
Bé, el diagnòstic és que la situació actual a les Balears és de greu sobreexplotació dels recursos i empitjorgerament de la seva qualitat. Les aigües superficials han empitjorat en el seu estat ecològic, passant del 44% al 38% en bon estat, encara que està una mica millor l'estat químic.
Els impactes més recurrents van ser l'alteració d'indicadors biològics i la contaminació per nutrients. Les aigües subterrànies han empitjorat. Només el 51% estan en bon estat. Això vol dir que la meitat dels recursos d'aigües subterrànies estan malament. Els impactes més significatius van ser la intrusió salina i la contaminació per nutrients.
Tot i que els successius plans hidrològics han avançat en la gestió sostenible de l'aigua, persisteixen reptes com l'execució de mesures no iniciades i la integració del canvi climàtic en la planificació. És crucial prioritzar mesures amb impacte directe, ajustar terminis i recursos i fomentar la participació activa de la societat i dels sectors econòmics.
Tots els ponents van recalcar la necessitat de prendre mesures urgents que es poden resumir en mesures de restauració del recurs hídric i mesures de gestió. Alfredo, tu que has estat en la gestió, realment es queden els plans hídrics i la legislació, se queda en un caixó o s'aplica? N'hi ha recursos per fer efectives les mesures que es dissenyen?
Vamos a ver, ¿se quedan en un cajón? No, no se quedan en un cajón. Se aplican, se intentan, pero ¿cuál es el problema? Durante los últimos 10-12 años ha habido un problema de falta de personal. Es curioso porque cada vez que pasa algo los ciudadanos exigen a la administración, lo cual es lógico,
que tome medidas, que haga cosas. Pero luego, cuando se trata de ampliar la plantilla, esos mismos ciudadanos dicen, oh, hay muchos funcionarios. Es mentira. En España estamos por debajo de la media europea en cuanto a funcionarios. Otra cosa es la figura, sea funcionario o personal laboral. Pero estamos por debajo de la media europea. Bien.
Dicho esto, ahora me consta que se ha hecho un esfuerzo en esta legislatura importante de dotar de más medios a la Dirección General de Recursos Hídricos. Ese es un tema fundamental, porque si no, las cosas se quedan en un papel, pero no hay manos para aplicar esas medidas. Eso por un lado. Y luego, la Administración Hidráulica es una parte de la Administración General.
de la comunidad autónoma. Si el plan hidrológico dice que no se puede construir en zonas inundables, pero luego ordenación del territorio y resulta que sí se puede construir en zonas inundables, pues tenemos un problema. Con el tema de contaminación pasa lo mismo. Yo, como ya soy muy viejo, tengo la manía de decir algunas frases. El problema en Baleares es que sacamos más agua
En el peor momento y en el peor sitio, en verano y en la costa. Entonces, mientras no nos demos cuenta de esta situación, la administración podrá plasmar en un plan ideológico las cosas, pero luego no se va a poder aplicar porque la especulación va por otro camino. Ese es un problema. Un problema de especulación urbanística pura y dura.
Sí, tots sabem que n'hi ha que cercar solucions que es basin en la natura i en la societat, que són les dues cames imprescindibles. És imprescindible prevenir el deteriorament de l'estat a les masses d'aigua i aconseguir el seu bon estat.
Hem d'eliminar o reduir la contaminació per substàncies prioritàries, complir les normes de protecció aplicables a les zones protegides i minimitzar els efectes negatius sobre els ecosistemes aquàtics i les masses subterranies.
I una altra cosa que no hem de descuidar és que el canvi climàtic agreuix els problemes que hi ha per una part per les onades de calor que augmentaran les necessitats d'aigua, mentre que augmentarà la sequia i les pluges seran més irregulars. És imprescindible adaptar la gestió de l'aigua a l'augment de la freqüència i intensitat de les sequeres. Per una altra part, n'hi ha que mitigar els efectes de l'augment del nivell del mar i de la progressiva desertificació de les balears.
Seguim amb el resum dels aspectes que van sortir al curs, a les tres sessions, i també va sortir molt la necessitat de reduir el consum d'aigua i disminuir les activitats que generen pressió sobre els recursos hídrics. Això empalma amb el que tu acabes de dir, Alfredo. Especialment en sectors com el turisme, fonamentalment. Ajustar el consum d'aigua per evitar la sobreexplotació d'aquífers i mitigar la intrusió salina.
És imprescindible, també va sortir, la gestió de la pressió humana, especialment a l'estiu, per evitar impactes negatius en els recursos hídrics, controlar el creixement d'infraestructures turístiques i promoure un turisme més sostenible. En paral·lel, hi ha que limitar l'expansió urbana en àrees amb recursos hídrics limitats com Balears. Sembla que hem fet el resum de les paraules últimes que acabes de fer.
Sí, i aquí, Alfredo, jo volia fer-te una pregunta així directa, xerrant tot el temps de limitar, reduir, fins i tot en alguns moments prohibir, clar. A veure...
Per on creus que s'hauria de començar? Olvidem ara és prohibir. Hi ha certes coses que ja estan prohibides, però limitar, reduir. Per on començam? Perquè hi ha moltes coses en aquest sentit. Totes acaben sempre en la mateixa, això ja ho sabem, però a veure, concretem en el tema de Saigo. Per on creus que hauria de començar això?
Pues es una pregunta un poco complicada, porque si decimos que habría que reducir la presión, es decir, hace años, muchos años, que se habla de analizar la capacidad de carga de las islas. Pero yo no he visto un análisis de capacidad de carga. Lo que tengo claro es que hemos superado esa capacidad de carga.
porque eso es lo que nos dice la oscilación de niveles de los acuíferos. Estamos sacando más agua de la que nos entra, más agua de la que podemos sacar. Eso ya me lo pueden discutir quien quiera. Es así. Y prueba de ello es qué soluciones hemos hecho. En Mallorca dos desaladoras ya grandecitas. En Ibiza van por tres y van a hacer una cuarta.
Y lo que yo digo es, y cuando ya se hayan bebido la cuarta, ¿qué harán? ¿La quinta? O sea, insisto, con esas frases un poco... de andar por casa. Nos creemos que podemos crecer indefinidamente en un territorio finito y con recursos finitos. Bueno, pues nos lo tendremos que hacer mirar, porque eso no tiene salida. ¿Cómo se soluciona?
Bueno, como es evidente que no podemos empezar a tirar casas... Algunas a lo mejor. No es tan evidente. Vamos a ver, en Ontiñén...
Después de unas inundaciones en 2019, el alcalde dijo, no me vuelve a pasar, y cogió un barrio, expropió esas casas, construyó unas casas y les dio la vivienda a las autoridades, y eso lo tiró y lo convertió en una zona verde. Claro, a nivel reducido. En Holanda han cambiado pueblos de sitio. Entonces, quiero decir que algunas cosas de esas sí se pueden hacer.
Pero sobre todo, también los ciudadanos tienen que ser conscientes de que tienen que estar preparados para lo que se llama autoprotección. En las zonas inundables que están construidas y que sea imposible reubicar, pues entonces tendrán que acostumbrarse a tener medidas de protección que van desde poner con puertas en la puerta, como se hacían los pueblos antes, hasta poner barreras...
...para evitar que el agua entre en los garajes... ...y procurar construir con garajes subterráneos en zona inundable... ...o sea, aplicar una cosa que se llama sentido común... ...no es un problema de grandes conocimientos científicos... ...se conoce lo suficiente para hacer las cosas bien... ...hablabas tú antes de medidas basadas en la naturaleza... ...antes...
Viene de Estados Unidos y de Australia el tema de los sistemas urbanos de drenaje sostenible, para evitar que todo sea tan impermeable. Ahora está de moda hablar de ciudades esponja. Se lo han puesto de moda los chinos, pero cogiendo el tema de permeabilizarlos. En Europa, la Comisión Europea sacó el concepto de gestión basada
en la capacidad de medidas de retención de agua de la naturaleza. Medidas naturales de retención de agua. Y hay todas unas fichas y una documentación. Es decir, los conocimientos técnicos existen. Lo que falta es la voluntad, iba a decir política, no solo política, sino social, de hacer las cosas bien.
de que prime más los conocimientos sobre la especulación a corto plazo. ¿Qué pasa? Que cuando se construye, se pretende urbanizar en una zona que se llama Torrent, los que lo pretenden probablemente el día que pase algo, a lo mejor ya se han muerto o se han ido a otro sitio. Ya no estarán. Pero las víctimas sí.
Y eso es lo que hay que tener en cuenta. Hay que pensar con ese criterio, un poco a largo plazo y no en el beneficio inmediato que es lo que habitualmente se piensa. És que n'hi ha una cosa que es diu el sentit comú, que tu bé n'has mencionat, que és el menys comú dels sentits. Perquè tots anem al guany més aviat i més possible i després d'allò el dilúvio. I bé, doncs la prevenció i millora ha d'inclorar una millor gestió del que tenim
Evitar també la privatització d'un ben comú com és l'aigua, perquè ja sabem que en alguns llocs ja està gestionant-se de forma privada o s'ha delegat la seva gestió des de societats privades.
i evitar la sobreexplotació o regenerar els aquífers. I n'hi ha mides tan sensibles com evitar els desabocaments d'aigua residuals a les aigües subterrànies, reducció de la contaminació agrícola, urbana i industrial, i la promoció de bones pràctiques per a l'ús eficient sostenible de l'aigua per part de la població.
perquè aquestes mesures han de ser acompanyades de canvis en la societat i en el model de creixement il·limitat que tenim. Com tu bé has dit, un territori il·limitat amb un recurs escàs no pot créixer indefinidament.
i hem de canviar l'ús dels espais, reduint la pavimentació i augmentant la permeabilitat del sol, fomentar l'agricultura regenerativa i sobretot la gestió pública de l'aigua que sigui participativa perquè sense la participació de la societat no anirem enlloc.
Alfredo, per tot el que estem dient, tant en Salvai i en Beatriz com tu, és que jo crec que sempre acabem allà mateix. És una qüestió d'això que a alguns no els agrada gent que se digui, però...
de decreixement, o sigui, de decreixement que en qüestió de l'aigua, de tot el que fa que no tinguem aigua, al marge que hi hagi pluges i sequeres, i també en pot ser una conseqüència, des de la urbanització, la especulació, la construcció, el turisme,
No ho veus com una qüestió de creixement, un element més, tan vital com Saigo, que necessita aquest decreixement que molts dèiem? Mira, jo crec que he de ser la primera persona que en un programa d'IV3
Hablé del decrecimiento, del decrecimiento controlado. Claro. Claro, pusieron cara de susto y dije, bueno, no se trata de utilizar el sistema chino de que no más de un niño y todo eso, no van por ahí los tiros. Se trata de que yo tengo que tener la nevera que necesito y no la nevera más grande para presumir ante el vecino de que la tengo más grande que él.
Quiero decir, ni tengo que tener un coche que pueda coger los 200 km por hora. Primero, porque está prohibido. Y segundo, porque en Mallorca, en cuanto pisas el acelerador, te sales de la isla. Entonces, el decrecimiento... Volvemos otra vez al sentido común. El decrecimiento implica el adaptarnos...
a las necesidades reales de ella el otro día no sé dónde o escuché compramos cosas que no necesitamos sin tener dinero para comprarlas solo para poder presumir ante el vecino de que las hemos comprado bueno pues eso llevaba a todos los aspectos sociales vamos a ver
Yo no sé si... Estamos con la especulación. Hay en Baleares alrededor de unas 90.000 piscinas en zona rústica.
claro, es más cómodo teniendo en cuenta cuál es la saturación de las playas volvemos a la sobrecarga turística pues pero es un problema de especulación porque una casa en zona rural con piscina vale 5 veces más que sin piscina entonces
Entonces, hombre, a mí me parece un poco excesivo 90.000 piscinas en Baleares. Por ahí va el tema del decrecimiento. Vamos a consumir las cosas que necesitamos y no consumamos más de lo que necesitamos para hacer el fantasma. Dicho así en plan muy vulgar. En el fondo, nos gusta ser unos prepotentes y unos fantasmas.
I per això passa el que passa. També va sortir al curs altres aspectes que plantejaven l'Erica González i el Valladares, entre d'altres. Problemes més generals que incideixen en la pobresa hídrica, no només centrar-nos en Mallorca. I vam dir també el tema de l'extractivisme.
el problema dels microplàstics, l'acaparament de l'aigua, aquí vam col·locar el tema del model turístic intensiu i l'acaparament de l'aigua en base al tema de les empreses embotelladores, el tema de l'esquí, el tema del golf, l'aigua que necessiten aquests ossis que estan relacionats amb un turisme, amb un model turístic intensiu. També Valladares va proposar d'això de cercar solucions que es basin en la natura
la erradicació d'espècies invasores, també, com una mesura també interessant, eliminar el ciment, o sigui, despavimentar les poblacions, i també una reordenació urbanística. A més, van plantejar, van insistir molt en el tema de l'agricultura regenerativa. Estem veient que molts aspectes que estan sortint aquí relacionats amb l'aigua
no només es relacionen amb l'aigua, són sistèmics. O sigui, s'estan plantejant canvis i alternatives del model econòmic, del model social global. Està clar, no? És un problema del model econòmic. El model econòmic, ho sento, el model capitalista, la seva base és un creixement continu. I, a més, amb la filosofia de que si aquest any ha donat 5 i el any que viene...
No gano 10, he perdido. Entonces tiene que ser un crecimiento continuo y además exponencial. Entonces eso es inviable. Hay otro problema en la cuestión del agua y a lo mejor aquí todavía no nos ha afectado tanto
però en certes parts del món és molt greu, que és la qüestió de la privatització de l'aigua. El que és un bé comú i que ha acabat sent un negoci que a més de cada vegada va creixent precisament per la manca d'aigua.
Llavors, això aquí està, pel que sabem, està arribant en part a certs pobles que els seus ajuntaments tindrien la capacitat de gestionar Saigo i en canvi ells mateixos l'estan privatitzant.
Jo crec que els ciutadans tampoc en són conscients aquí. Així com a altres parts del món l'aigua ja arriba a ser un bé vital que no se té, aquí encara podem veure i mos podem dutxar tots.
Però és que anant cap en aquesta privatització, llavors és això dins d'un sistema capitalista que el que vas en és més guany possible a qualsevol moment, aprofitant qualsevol situació.
com podem aturar aquest procés. Sé que una vegada van dir que el problema no només és que se privatitzi l'aigua, sinó que la legislació no ho controli, o sigui, no se faci en base d'uns criteris. Vamos a ver dos coses. Primero, el agua es un bien común, público. Además, eso lo dice la ley.
Por lo tanto, en el tema de abastecimiento urbano, la responsabilidad es municipal. ¿Qué pasa? Que eso lo puede ejercer directamente el ayuntamiento o lo puede dar en concesión la gestión a una empresa privada.
Por lo tanto, yo no tengo especial inquina a que se dé una concesión a una empresa. Pero como digo yo, siempre que me dejen a mí hacer el pliego de condiciones. Porque es frecuente, aunque sea vergonzoso e ilegal, que el pliego de condiciones lo prepare la misma empresa a la que se le va a conceder. Y luego el tema del beneficio.
Es decir, está bien que una empresa privada se lleve un beneficio, lo que se llama el beneficio industrial, que creo que está en el orden del 6 o 6,5%. ¿Dónde hacen negocio las empresas que gestionan el abastecimiento? No en la tarifa del agua. Hacen el negocio en todo lo que es la parte de ingeniería, de arreglo, de reparaciones, de no sé qué, porque eso se lo contratan a su empresa técnica, la que tienen.
Mientras que si lo hace un ayuntamiento la gestión del agua, pues el arreglar una avería tal lo hace el fontanero del pueblo. Es distinto. Yo creo que el beneficio de las grandes empresas que explotan abastecimientos no es tanto la tarifa del agua como lo que va alrededor del agua. Por lo tanto...
Los responsables de la gestión del agua de abastecimiento son los ayuntamientos. Si hacen una gestión a través de una empresa, tiene que haber un técnico que sepa lo suficiente para estar encima
de esa empresa y controlarla. Y controlar que tengan una cantidad, un porcentaje de reposición de la red de distribución y que no cuando acabe la concesión, a los 10 años o los 20 años, el ayuntamiento se tenga que hacer cargo de una red absolutamente destruida, tenga que invertir para luego volver a dar la concesión.
Ese es el problema. No es tanto el que la gestión se encargue a una empresa privada, sino cómo se encarga a la empresa privada. Yo soy evidentemente partidario de la gestión directa municipal, entre otras cosas porque no tiene que tener ni siquiera el 6,5% de beneficio industrial. ¿Qué pasa? Que hay ayuntamientos que no tienen la capacidad técnica, pero bueno, para eso están los consensos insulares.
...que tienen técnicos y que además cada año hacen un presupuesto de obras y servicios o algo así... ...bueno, pues que los consejos cinsulares deberían ser el soporte técnico... ...para los ayuntamientos que no puedan tener capacidad suficiente. Está inventada la solución. París...
Fue de las primeras ciudades europeas que remunizapalizó el servicio del agua. Valladolid también lo hizo aquí en España. Y València también. En València lo intentaron. Luego vino nuestro querido ministro Montoro y empezó a poner pegas a todo el problema de remunizapalización. Pero bueno, pero hay experiencias mundiales, quiero decir, y funcionan.
Y si París lo ha hecho, nosotros también podríamos hacerlo. De hecho, en Mallorca la gestión es de una empresa municipal.
No es una empresa privada. Otra cosa es que a veces la gestión de la empresa prima un poco el interés de tener beneficios. De hecho hubo una época en que la empresa tenía que tener beneficios para financiar agujeros dentro del ayuntamiento. Esas cosas pasan.
Per tant, vols dir que és una qüestió de totes aquestes mesures, d'això que xerràvem i d'altres, és una qüestió de voluntat política. És una qüestió de voluntat política i de transparència. Jo volia posar-te en un apuro ara. Ara hi ha eleccions i surtis tu elegit com a responsable de la gestió hídrica de Mallorca. No tens límit de possibilitat d'acció. Pots fer el que tu consideris.
per on començaries? Què faries? Tu ets el màxim responsable. Vamos a ver. Yo también estas frases que de vez en cuando te salen, yo siempre digo que para gestionar hay que conocer y para conocer hay que medir. Y luego tienes que tener gente que sepa interpretar las medidas. Lo primero sería
Aplicar eso en la administración hidráulica. Me consta que se está intentando tener suficientes manos para gestionar esa información. He leído que se van a instalar sistemas automáticos de registro de niveles, es decir, medir. Y luego, con esas medidas, aplicar. Eso en cuanto a los recursos subterráneos, que son los fundamentales aquí en las islas.
Yo me metería con ese tema de una buena gestión, de un buen conocimiento para poder hacer una gestión, cuantificar bien los recursos que con un margen de error están suficiente cuantificados.
Es decir, sabemos desde el avance del plan hidrológico del año 80 que tenemos acuíferos que estaban en riesgo de sobreexplotación o ya sobreexplotados. Ahora cuando dicen en Ibiza, es que en agua en Ibiza falta agua. Ya lo dijimos en el año 80 y han seguido creciendo. Pues bueno, pues a ver cómo se come eso. Entonces...
Obligaría a poner sistemas de ahorro de agua en todos los edificios públicos primero y luego subvencionaría en los sistemas privados. Me metería con el tema de las pérdidas en la red. Cuidado con lo de las pérdidas en la red porque se habla, oh, es que pierde el 30 o el 40%.
Primero quiero tener las cuentas bien hechas. Quiero saber qué agua entra y qué agua reciben los ciudadanos. No solo la que se factura, sino la que no se factura. A colegios o lo que sea. Llevas las cuentas del agua. Y entonces sabríamos las pérdidas físicas reales. Habría que llegar... Bueno, yo me conformaría con llegar a un 10% de pérdidas físicas.
En Zürich y en Copenhague, que no son sitios donde falte agua, están en pérdidas físicas del orden del 5,5% a 6,5%. Pero bueno, aquí como somos mediterráneos, vamos a dejarlo en 10%.
Todo lo demás es desperdiciar el agua. Pero tenemos que llevar las cuentas bien, porque si decimos que en un sitio se pierde el 40% y resulta que no son pérdidas físicas, sino mala contabilidad, vamos a invertir, vamos a tirar el dinero, porque ahí no hacía falta invertir. Por lo tanto, las cuentas, llevar bien las cuentas del agua. Eso, hemos dicho, saber cómo tenemos los recursos...
evitar las pérdidas en la red, el ahorro tanto individual como colectivo. Bueno, luego está el tema de la agricultura. Vamos a ver, los campos de golf tienen por ley la obligación de regar con aguas regeneradas. Si riegan con un pozo, hay que cerrarles el pozo y ponerles una multa, pero una multa de verdad. Entonces, y empezaría por hacer cumplir lo que pone el plan ideológico, ¿eh?
Y para eso hace falta voluntad, pero sobre todo hace falta gente, hace falta vigilantes, hace falta gente que vaya al campo a comprobar. Yo acercaré las llistas electorales a ver per quina candidatura te presentes, perquè m'has convençut per votar-te. Estaría bien claro. Si fuera yo en una candidatura, sabemos en qué candidatura iría. Pero no, yo...
No, no. Mi actividad ha sido en su época sindical porque a mí el tema político me viene un poco grande. Salvo que me dejaran mandar, de verdad. Por supuesto.
Hi ha una qüestió que potser no sé si hem tractat perquè ha sortit, i és una qüestió de la qualitat de l'aigua. I està relacionada amb l'agricultura, amb l'indústria, el control d'això ja és més complicat, no?,
Bueno, no es necesariamente más complicado. De hecho, durante muchos años se ha estado haciendo un control. Se toman muestras de agua, normalmente en pozos particulares, porque son los que tienen la bomba instalada, y periódicamente se tomaban muestras de agua, yo supongo que se sigue haciendo, y se analizaban, por un lado, los clódulos,
i, por otro lado, los nitratos, que son los dos contaminantes fundamentales que hay en las islas. Però com acabes amb aquesta proliferació de...
d'elements químics que s'utilitzen tant a la indústria com a l'agricultura? Tenemos que decir que, por suerte, por suerte o por desgracia, en Baleares la contaminación de origen industrial es pequeña porque no hay industria. Exacto. O sea que, bueno, pero hay algún punto de contaminación. Para acabar con la contaminación hacen falta varias cosas. Primero, hacer los sondeos de captación de aguas bien hechos.
Balears probablemente fue el primer sitio de España donde se puso en el plan hidrológico unas normas técnicas de construcción de pozos. Ahora la Asociación de Hidrogeólogos a nivel nacional ha sacado un manual de buenas prácticas y el Ministerio va a editarlo en dos partes.
El problema es que tú puedes hacer eso, pero tienes que tener a alguien que vigile que se ha cumplido. Eso, exacto. Y claro, los sondeos, con las máquinas estas que hay hace unos años, las rodon de rotoprocusión, las máquinas rápidas que llaman, que yo las odio, te empiezan un sondeo después de comer,
Y al día siguiente por la noche han terminado un sondeo de ciento y pico metros. Con lo cual es muy difícil estar encima, tener gente suficiente. Se les podía poner un localizador para saber en cada momento dónde están las máquinas, pero bueno, tendrían que ser los sondistas, tendrían que ser responsables. Y evidentemente hay sondistas responsables, pero también los hay que no.
y que hacen sondeos sin tener el permiso para hacer el sondeo. Y entonces, cuando tú pillas a un señor que hace un sondeo sin tener el permiso, tú puedes hacer dos cosas, ponerle una multa administrativa, y le pones 500 euros de multa, y se parte de risa. O decirle, muy bien, pues este sondeo lo vamos a clausurar, lo vamos a rellenar de cemento,
o de cemento o aplicando las técnicas para un abandono de pozo y lo va a hacer la administración y te va a pasar la factura.
Y eso, en cuanto se hiciera tres o cuatro veces, se corría la voz y se había acabado el pirateo. Ahora, si ponemos 500 euros de multa, lo pagan y... Claro, le sale a cuenta. Entonces hay que ir por ahí. Son muchas cosas, pero todas están inventadas.
Bé, hem d'acabar aquí, no tenim tampoc més temps com sempre, el temps també és limitat, i sempre deim que tornarem a parlar dels temes que tractam, i aquesta vegada ha estat així, ja hem tornat perquè el tema té prou importància, i jo diria que transcendència per reprendre'l també les vegades que ens faci falta. Gràcies a tots tres, en especial a tu, Alfredo, i fins a la pròxima.
transitant el present entre la filosofia i la literatura. En Pep Traverso, també torna-se aquí, a nosaltres, per proposar-nos algunes lectures interessants. Vinga, Pep, a veure què mos has trobat aquests dies. Sí, bé, en primer lloc,
En primer lloc, molts anys, no? Sí, això per començar, per començar. I sí, fa com més d'un mes que no transitem el present amb aquesta petita secció de literatura i filosofia.
I res, començava, si un cas recordant, perquè me'ls varen escoltar, me'ls varen sentir a final, a mitjans de desembre, l'última sessió. Recordeu que evitava en l'Itàlia i vaig fer un parell de recomanacions de llibres. El primer d'una escriptora sarda, Miquela Murgia, que va morir molt jove,
amb un llibre que es diu L'acabadora, L'acabadora, sobre determinades pràctiques i figures socials en el camp Sart. Després us vaig recomanar d'una gran escriptora, Anna Dacia Mareini, La llarga vida de Mariana Ucria, que si podeu llegir-la en català és una traducció impecable.
I per últim vaig recomanar d'un gran escriptor, un dels grans escriptors de la segona meitat del segle XX, d'Antonio Tabuki, a la firma Pereira, per si el Nadal us deixava algun dia d'una certa enyorera, enyorança o melangia. I avui, molt senzill, vull dir, seguir amb...
un llibre més o dos llibres més, depèn del que doni el temps d'Antonio Tabuki, especialment un que es diu Piazza d'Itàlia,
que és un llibre magnífic, un llibre magnífic que ell va escriure en 1975 i del qual el mateix Tabuki, uns deu anys aproximadament més tard, quan el va reeditar perquè s'havia accelerit, va dir que, diu, amb aquest llibre jo començava a convertir-me en un escriptor. Aquestes consciències de que un és un escriptor sempre apareixen com tota la vida després dels fets, després que això hagi passat.
És una història molt original, és una història que comença amb un epíl·leg i després se desenvolupa amb tres actes i acaba amb una mena d'apèndix.
Per definir el que va passar allà utilitzaré unes paraules d'un prestigiós crític literari, en César Segre, que va a la mateixa contraportada del llibre. Ell resumeix el text, diu així, diu... A un poble de la Toscana, envoltat pels aiguamolls i no massa lluny del mar, tres generacions de rebels, per tradició familiar i per instint personal...
fan de les seves. És un relat que travessa la història d'aquesta zona, la història d'Itàlia, des de la unificació fins a l'alliberament després de la Segona Guerra Mundial. El mateix Cesare Segre diu que són uns personatges que donen a la camisa vermella de Garibaldi els reflexes negres de l'anarquia i de la bandera comunista.
A mi m'ha semblat un llibre realment bellíssim, és un llibre que recomano perquè és un llibre impressionant. Una mica a escala més petita, però d'un altre llibre que us vaig recomanar d'Antoni Scurati sobre Mussolini, que era M, l'Hijo del Siglo, que allò és un monument perquè allò són quatre volums, però bueno, un poc aquesta la idea de refer, de reescriure la història des del punt de vista dels de baix.
La traducció en part, perquè hi ha dos traductors, però la traducció en part d'aquest llibre és d'en Carlos Gumpert, que sempre en literatura se parla dels autors, però molt poques vegades se parla dels traductors i dels traductors, són molt importants. En Carlos Gumpert és espanyol d'origen, crec que viu a Itàlia.
i és un home que ha traduït des de l'italià una pila d'autors italians, Italo Calvino, Pier Paolo Pasolini, Henri De Luca, Hugo Riccarelli, Veronica Raimo i el mateix Tabuki, amb el qual té un llibre que diu Conversaciones con Antonio Tabuki.
Bueno, en Carlos Gumper, a una entrevista que li vam fer, va dir que els llibres d'en Tabuki són molt especials, és a dir, el lector, quan ha llegit dos o tres llibres, ell...
Té la sensació, quan comença un llibre de nou, té la sensació que s'ha equivocat, de dir, això no pot ser d'en Tabuki, perquè no coincideix, diríem, no hi ha una línia, no hi ha una línia. Els llibres són molt diferents entre ells mateixos i això és com una sorpresa, no?
però d'alguna manera sempre jo crec que Tabuki està lligat Tabuki està lligat als desheredats Tabuki està lligat als que han perdut els pobres els necessitats i això ho fa a través d'una recerca sempre la recerca i això fa d'alguna manera que els seus llibres siguin diferents Tinc temps encara, oi que sí? Sí, sí
doncs aprofitaré per fer un altre llibre, un llibre petit d'en Tabuki, que es diu Nocturn hindú, que és un llibre no molt conegut d'ell, i és un llibre, aquest és deu anys posterior al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al que, al
És un tal Rux que cerca el seu amic Xavier per la Índia. Però a mesura que va passar en el llibre, un té la sensació de què és el que està buscant Rux, perquè no està molt clar. No està molt clar ni que busqui el Xavier, ni que el vulgui trobar, ni si l'ha trobat i ha mirat cap a una altra banda. O sigui, en el fons el que fa en Rux és buscar-se ell mateix, no?
Això de la recerca que us deia de la literatura d'en Tabuki. Això que té la literatura no planificada, no ABC, no d'això. I segurament aquí hi ha una línia, el que passa és que no hi ha temps, però aquí hi ha una línia que connectaria Tabuki amb Enrique Vilamatas, que ara mateix li acaben de donar un premi molt important, el Premi Senda. És una literatura molt especial, però a mi em sembla que és un gran...
és un gran autor. Res, dos minuts. Tinc dos minuts? Dos minuts. Dos minuts. Bé, dir-vos que aprofitarem això de la Índia per a la propera sessió parlar d'en Salman Rushdie, el de los versos satànics, no? Perquè és un altre llibre del que xerraré, però a mi em sembla un autor de primeríssima, jo no sé com no li han donat el mòbil...
De tota manera, encara que últimament els nobles que donen no sé si és millor que no li doni, però Salman Rushdie és un autor de primeríssima qualitat i a la propera sessió parlarem un poc d'ell. I res, com que el tema ara de l'aigua és cercat un poc per la biblioteca personal, així he trobat un llibre que us recomano,
que és d'un periodista, un home que en sap molt, i que, a més, ha fet molt de treball de camp, en aquest cas, ha fet molt de treball de piscines per la península. Un tal Jorge, ell es diu Jorge Dioni López, és un llibre del 2022, una cosa així, quan jo el vaig comprar ja anava per la sisena edició, que es diu L'Espanya de les piscines.
I després de la conversa que heu tingut amb Alfredo Barón, jo crec que s'ha pot entendre de què va aquest llibre, perquè si aquí s'han construït centenars i centenars, a l'avení s'han construït milers i milers i milers de piscines.
i el subtítol us dirà un poc, diu com l'urbanisme neoliberal ha conquerit Espanya i ha transformat el seu mapa polític. És a dir, la tesis de fons és materialista de dir, hem canviat, almenys una certa classe mitjana, milers i milers també d'espanyols, han canviat la seva forma de viure, han deixat les ciutats, han anat a una urbanització, amb una piscina, no sé què tal, connectats amb una autovia, diu això...
canvia la seva forma d'entendre el món, les seves aspiracions a nivell personal i, evidentment, la seva ideologia, la seva forma, com deia, d'entendre el món. I, per tant, crec que és un treball molt fàcil, és un llibre molt fàcil, bueno, relativament fàcil, i t'obre molt de camins. I...
Bé, moltes gràcies. A tu, a tots, gràcies. Sobretot has connectat molt bé amb el que xerràvem avui. Bé, ara ens diuen que ja hem de tallar sí o sí. Dijous vinem xerrerem de democràcia.
Una paraula que omple la boca de molts i que no sempre respon a una realitat, a la que se mos presenta davant dia a dia. Aquesta realitat de cada vegada mos resulta més dubtosa, més democràtica. I a continuació, la Beatriz mos explicarà algun aspecte científic que mai està de més que coneguem per entendre una altra perspectiva de aquesta realitat.
I com sempre, suggeriments o comentaris, fins i tot en aquests llibres que diu en Pep, si algú els ha llegit i vol afegir o contradir alguna cosa, els podeu fer a través dels correus info arroba tagmallorca.es o per telèfon al 677-60-6817. Que tingueu una bona setmana. Adeu. Adeu.
Més temps, més temps, s'ha de mos, té més temps per capturar sort de natura els drets esdeveniments. Més temps, més temps, s'ha de mos, té més temps per capturar sort de natura els drets esdeveniments. Vinga tant a fora i vinga tant a prop, no com crec gaire. Perdona'm això. Vinga tant a fora i vinga tant a prop, no com crec gaire.
Més temps, més temps, cada mes té més temps per capgirar sort de natura els drets d'esteveniments. Més temps, més temps, cada mes té més temps per capgirar sort de natura els drets d'esteveniments. Vinc de tant amb fòleg i de tant a prop, no comptes gaire, perdona'm això. Vinc de tant amb fòleg i de tant a prop, no comptes gaire, perdona'm això.
Més temps, més temps, que demàs té més temps, perquè et girar sort de natura en les estaveniments. Més temps, més temps, que demàs té més temps, perquè et girar sort de natura en les estaveniments.
Com dir adeu sense massa mà Quan d'amor tot raja Quan no hi ha cap nefra I el temps ho vol
Fins demà! Fins demà!
I ara no entenc que no ho entens si jo t'entenc. Si ara vull el que tu vols, que cap ho vols. I el que fos, i trenes fort, ja saps.
Bons arribar Quetzalcóatl
que estar a ti serà. Adeu.
Bona nit, blanca, roseta, plena de bones olors. No hi ha al cel tantes estrelles, com vegades pens en vós que en cala.
Demà torna estinta i en que el cel de paper fos fossin els homes notaris i de que d'un n'hi hagués dos, no bastarien escriure.
M'ha dit els nostres amors, els que han passat fins ara, i els que passarem els dos. I estic en les confiances, que ara vendran els mallors. Bona nit, blanc.
A veure, que hi estàs content, en aquesta closca? Sí, capità, n'estic confoi de ser un pirata. Així m'agrada. Tindràs un munt d'aventures a la mar.
Ser un pirata és molt divertit fins que algú li talla la mà. No podràs vendir un sabre per batre tant duelo si vols fer mutir el capità. Hauràs de dugar fi i no tindràs dits i al banjo no podràs tocar. Ser un pirata és molt divertit fins que algú li talla la mà. I tot és part de ser un pirata. No es pot ser un pirata amb gotes d'estat.
Els guadotes van a ser un pirata, no es pot ser un pirata amb totes les mals. Ei, ser un pirata és molt divertit fins que algú li buida en un ui. No podràs d'ho amb un oca, però si un ull de vidre i posar-lo les nits en remui. Però si a baralla hauràs de vigilar que no caigui enmig a l'elderull.
Ser un pirata és molt divertit fins que algú li buida en un ull verd. Tot és part de ser un pirata, no es pot ser un pirata en totes les parts. Tot és part de ser un pirata, no es pot ser un pirata en totes les parts.
Ser un pirata és molt divertit fins que algú li trenquen el nas. No podràs portar ulleres i en un abordatge de certa seràs incapaç. Però podràs no dutxar-te durant uns quants mesos que l'apodo no notaràs. Ser un pirata és molt divertit fins que algú li trenquen el nas. Tot és part de ser un pirata. No es pot ser un pirata amb totes les parts.
tot és part de ser un pirata no es pot ser un pirata amb totes les parts ser un pirata és molt divertit fins que algú li trenquen les dents on has de menjar farinetes i sopa si vols algun àpat calent no podràs mastegar però si d'una dent d'or que tampoc està gens malament ser un pirata és molt divertit fins que algú li trenquen les dents tot és part de ser un pirata no es pot ser un pirata amb totes les parts
tot és part de ser un pirata no es pot ser un pirata amb totes les parts ser un pirata és molt divertit fins que algú li talla en un ou no podràs tenir fills però sí que un pranlloro que causi un bon enrenou podràs ser un castrat i cantar molt agut i guanyar-te un petit sobresou ser un pirata és molt divertit fins que algú li talla en un ou tot és part de ser un pirata no es pot ser un pirata
quan totes l'espa.
Tot és part de ser un pirata, no es pot ser un pirata amb totes les pas. I ser un pirata és molt divertit fins que algú li talla en el peu. Ja no tindràs peu, tampoc tindràs peu. I a més et faltarà un peu, no tindràs dins del peu. Per què no tindràs peu? I no podràs guanyar el campionat de tenir peu. Ser un pirata és molt divertit fins que algú li talla en el peu. Tot és part de ser un pirata, no es pot ser un pirata amb totes les pas.
Fins demà!