Escoltes Ona Mediterrani, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Ona Atac, el programa d'Atac Mallorca a Ona Mediterrània.
La lluita per la igualtat de drets i la no discriminació de qualsevol grup humà no es alia a ningú. La situació del col·lectiu LGTBI+, no es pot encarar d'una altra manera que no sigui precisament des de la perspectiva de la defensa dels drets humans.
El marc normatiu actual de l'estat espanyol se situa entre els països més avançats a nivell europeu i fins i tot mundial quant al reconeixement jurídic de drets envers aquests col·lectius. Tot i que cal dir també que totes les iniciatives legislatives han estat envoltades per la polèmica i els enfrontaments.
i han hagut de superar infinitud d'obstacles, bàsicament, però no només, sorgits entre els governs progressistes que les han impulsat amb la dreta més conservadora alineada amb l'Església Catòlica i arribant en alguns casos al Tribunal Constitucional.
La llei de 2023 constitueix una pass endavant capdalt a l'estat espanyol, ampliant i consolidant posicions realment avançades quant al reconeixement de drets per als col·lectius LGTBI i cúples, contribuint a que les persones puguin viure lliurement la seva orientació sexual, la seva identitat i l'expressió de gènere, així com la diversitat familiar.
Aquesta llei promou l'autodeterminació de gènere i el reconeixement d'afiliació per a parelles lesbianes, entre altres aspectes, i, conseqüentment, amb aquests propòsits, prohibeix la patologització transgènere, així com les teràpies de conversió.
Estableix mesures també contra la discriminació en els àmbits jurídics, públics i a les empreses, obligades a desenvolupar plans d'igualtat a partir d'un determinant nombre de treballadors o treballadores.
Tot i l'especial rellevància que reconeixem en aquesta llei, cal assenyalar algunes iniciatives legislatives anteriors que indubtablement n'han facilitat el camí. Així hem de recordar la llei del matrimoni homosexual de 2005, finalment avalada pel Tribunal Constitucional després dels esforços de la dreta per a la seva impugnació,
i també la llei per la igualtat de tracte i la no discriminació de 2022, que tot i tenir un caràcter genèric, estableix la igualtat de drets de diferents col·lectius entre els quals se situen els LGTBI. Però en contrast amb aquest mat normatiu, la realitat que vivim quotidianament al carrer i a molts àmbits de les nostres vides és ben diferent.
Aquests drets reconeguts a les nostres lleis contrasta de vegades amb un qüestionament constant en el nostre dia a dia. El tracte discriminatori persisteix. Els discursos d'odi senyoratgen a les xarxes socials i són freqüents les agressions fins i tot físiques a membres del col·lectiu. A l'àmbit de la cultura observam la manca de referents, més enllà d'unes poques figures singulars i de reconeguda vàlua.
La presència de membres destacats del col·lectiu a les diferents manifestacions o productes culturals és molt minsa, en contrast amb la realitat del nostre entorn que tots coneixem, lluny d'una necessària perspectiva transversal capaç d'expressar-la.
L'educació, tots i els esforços per integrar en els currículums escolars la diversitat afectiva, sexual i de gènere, i de generar protocols de detecció i d'intervenció, seguim veient com massa sovint el bullying adopta la forma d'homofòbia, transfòbia. I pel que fa a la judicatura, prenen les poques condemnes en relació al nombre de denúncies que es presenten.
per no parlar dels mitjans de comunicació, moltes quals, més enllà del postureig i del pinkwashing, aludeixen un discurs realment compromès navegant per la superficialitat de la realitat dels LGTB.
Tot plegat evita una visibilització del col·lectiu d'acord amb la nostra realitat social, dificulta la plena normalització de les persones amb orientacions sexuals o identitats dissidents, no normatives, i avala o encoratja els discursos d'odi i les agressions de les quals l'extrema dreta en fa bandera.
lluny de paternalisme, s'imposa un canvi de valors i de creences, desmuntant mites i estereotips i fent de la igualtat de drets i de la no discriminació una realitat per donar compliment, d'altra banda, a les lleis que l'emparen. El col·loqui
Tenim nosaltres aquí quatre persones que ens poden explicar i valorar com és la situació dels que han de viure una realitat que molt sovint no se'ls permet ser i actuar com són. I algun d'ells ho pot analitzar fins i tot des de fora, des del seu àmbit, fins i tot acadèmic i social.
Tenim Ernesto Goringer, benvingut. Hola, buenas tardes. És empresari, té 64 anys i és homosexual. Ma Eva Mercating, hola. Hola, bona tarda. Psicòloga. En Joan Cervera,
treballa en arts escèniques, té 32 anys, Joan Cervera Bibiloni, perdona, Ju, que això és així conegut. Ell es defineix així, m'ho ha dit, com a marica travesti. Efectivament.
pertanyen al col·lectiu Femfront, que està inserit dins Orgull Crític, és així, no? Dins la plataforma Orgull Crític de Mallorca. Molt bé, benvingut. I Maria Efteba, ho he dit bé, Maria? Sí. Vinga, és doctorant de l'UIP i ella fa classes ja d'una matèria que es diu Gènere i Societat.
Bé, aquí hi ha moltes coses a dir, però sí, com a per començar, jo vos llançaria que diguéssiu, i cadascú des de la seva experiència o des del que ha estudiat i ha vist socialment, amb quines dificultats, obstacles, problemes, vos enfrontau...
El sàmbit personal en la vostra vida quotidiana, precisament degut a la vostra orientació sexual o a l'expressió de la vostra identitat, és a dir, on se viu tot això en el dia a dia? Poc començar qui vulgui, eh? No hi ha ordre. Vinga...
Bueno, pues empiezo yo. Creo que mi punto de vista es el punto de vista de una persona que salió del armario muy tarde, que vivió un momento duro y que cuando se dio cuenta de su orientación sexual no tenía ningún tipo de referente.
No tenía nadie en el entorno que le guiara y pues sufrió bastante y perdió lo que sería yo, para mí, la adolescencia. Creo que es la parte más importante de los que tenemos sesenta y tantos años. Es decir, aún ahora he hecho en falta haberme equivocado, he hecho en falta haber tenido parejas, he cometido errores...
Y aunque he tenido una vida posteriormente, una vida plena, con una buena pareja durante muchísimos años, no he llegado a ir de la mano nunca con él. No he logrado expresar públicamente mis sentimientos. Y aunque en algún caso, que tú los has vivido, sí que los hemos expresado en un tema más íntimo,
Pues eso es lo que me ha marcado la vida. No me siento mal por ello porque es lo que me ha tocado vivir, pero sí creo que hay muchas cosas todavía que ganar.
Crec que has dit una cosa molt important, que és la pèrdua de l'adolescència. I crec que nosaltres ens hem mirat i hem fet com si tots. I crec que també és una cosa generacional. I potser ens podem demanar si l'adolescència d'avui en dia té aquest problema. I jo com a orientadora educativa que treballa amb adolescents i nins i nines,
Veig que està molt integrat tot això, com que no és una cosa ajena, sinó que està molt més agafat, però encara hi ha així, sí que hi ha molt de bullying amb això. A dia d'avui hi ha molt de nins, més nins, que estan molt rebutjats pels seus companys de classe i em demano si la normalitat, entre comates, de l'adolescència canviarà o siguéssim d'un estigma. Jo no tuve ningú problema.
También quizás yo tenía una imagen más heteronormativa. El passing. Entonces no lo tuve. Sufrí bullying, pero por otro tipo de cosas, lo que es ahora el bullying. Estoy seguro que ahora existe y mucho más. No lo he vivido porque por la edad que tengo no he tenido hijos, no lo he tratado. Pero vamos, creo que evidentemente todas estas cosas faltan... Necesitamos avanzar mucho todavía.
Con esto que dices me viene un poco a la mente recordar que no solamente lo que recibes es lo que te hace daño, sino lo que no te dan. Porque muchas veces tienes passing o no te relacionas de una manera hacia afuera como para ser objeto de burla, pero tampoco puedes tener otras cosas que tus compañeros sí tienen y esa normalidad que tú ves fuera y no la tienes duele mucho.
Altres coses com puguin ser una vivència natural, orgànica, com el teu despertar sexual,
de la teva... d'expressar el teu desig, de viure el teu desig, de... Sí, la privació de les adolescències perdudes, les adolescències pràcticament negades, diria, no? I si me permeteu un enganx amb una altra cosa que has comentat, que m'ha cridat l'atenció a això de... que has dit de mai vaig anar agafat de sa mà per al carrer, i...
Que normal, no? Crec que una de les coses que ens atreveixen el dia a dia totes és desenvolupar infinitud d'estratègies per sobreviure, infinitud d'estratègies per no patir violències, violències en qualsevol tipus de formes.
i anar agafat de la mà amb la teva parella, es performativitzar el gènere o l'expressió del gènere d'unes determinades maneres, el que fa és augmentar el risc de patir violència i de patir agressió.
Jo sempre he estat molt descarada, jo sempre, sí, i soc de resposta fàcil, a més, però m'hi he vist en aquestes situacions, precisament per ser descarada, per... Valenta no m'agrada la paraula, però...
descarada, si m'agrada més descarada m'he vist en situacions d'aquestes d'anar amb una parella agafats de la mà i que passi un grup de tios, perquè sempre són tios i començar a rebre comentaris de que asco, que asco, no sé quantos i amenaça d'agressió física quan no són comentaris directament són mirades, quan no són mirades són tot tipus de reaccions clar
has d'estar forta, has d'estar preparada, has de... d'alguna manera decideixes exposar-te a això, perquè saps que és món en el que vivim, és aquest, i decideixes m'hi exposa o no m'hi exposa, i exposar-t'hi d'unes conseqüències.
Está claro, yo si hubiera nacido 30 años después me imagino que hubiera funcionado de otra manera. Me tocó vivir ese momento y lo viví como mejor pude. Y evidentemente...
Asumí homosexualidad sobre los 30 años, una cosa así. Y tuve mis relaciones y me casé. He vivido casi 27 años casado. Incluso me pude casar, cosa que no me lo había planteado nunca.
Me casé a los dos años de que hubo la ley y me casé. Y ahí empecé a celebrar más cosas y ahí empecé a salir del todo, pero no he llegado a salir del armario hasta hace diez años, cuando dejé de trabajar en una empresa con mucha imagen, con una tal, y yo era el director y todavía no podías hablar de tu marido. Yo me casé y no me fui de luna de miel. Yo no pedí el tiempo que me correspondía.
Por eso pienso que todavía hay muchas cosas que hacer. Cada uno ha vivido la época en que le ha tocado vivir y yo creo que no me arrepiento de nada y estoy a gusto con lo que he vivido.
En mi caso, yo no estoy parte del colectivo, entonces, claro, yo no puedo imaginar lo difícil que es de vivirlo. Lo puedo ver, lo puedo estudiar, puedo verlo en mis amigos, pero me parece que vosotros estáis mejor posicionados para realmente decir cómo es la situación de una persona del GTBI y cómo han cambiado las cosas hoy en día. Yo lo que sí que he visto es que
en España está muy avanzada el tema si miramos otros países europeos o por ejemplo países hoy en día como Rusia o Hungría que están retrocediendo muchísimo y sé que hay mucha gente que emigra en España por esta razón porque pueden pedir un refugio por razones de que están perseguidos por su identidad sexual o su identidad de género y entonces
Estoy pensando cómo va a evolucionar, porque también vemos que hay retrocesos en muchos sitios en el mundo. No sé qué os parece. Aquí también amenazan. Amenazan. Històricamente,
La consecució de drets i de llibertats ha vingut quasi sempre conseqüències de la lluita popular, de la lluita obrera per adquirir-los, front a una elit en espó que se resistia a acceptar-los precisament per conservar el seu estatus de superioritat.
No obstant, en aquest cas, en aquest tema, sembla que des de les instàncies dels governs, és a dir, de ser-li governant, s'ha anat més enllà del que en una part considerable de la població se considera acceptable. Com s'explica això? És com... A veure...
No m'agafeu la mala intenció, però és com si s'hagués començat la casa per la teulada. És a dir, no la realitat i la pressió social, o la que ha forçat una legislació bastant avançada, sinó que és al revés, la legislació que ha anat més avançada, potser que mateixos sectors socials considerables.
Bueno, yo creo que los cambios legislativos han tenido que ver con una lucha muy fuerte de colectivos aquí, que han sido impulsados por colectivos LGTBI durante los años 90-2000 y eso es lo que hizo que las leyes luego pudieran pasar. Luego el cambio social de toda la sociedad creo que quizás es más lento y más paulatino.
Sí, referent al darrer punt que comentes,
Respecte a lo de construir sa casa per sa teulada, compres totalment en sa companya i el que dius del que sa població pot acceptar, en el cap i a la fi pens que totes ses iniciatives que cercen rompre o que cercen avançar i aquí també posa en qüestió tot el tema del reformisme, però bueno. Sí, per això, per això, sí.
En el cap i a la fi, totes aquestes iniciatives se troben amb una reacció. Estiguem xerrant de lluites obreres, de lluites d'emancipació nacional, de feminisme, de qualsevol lluita que ve de les bases i que realment posen en qüestió l'estatus quo,
d'alguna manera qüestionen es poda, se troba en tard o d'hora una reacció. I penso que en aquest cas la nostra cagada, i és una cagada històrica que no aturam de repetir, és, i dic nostra, fent referència a tot el que és lluita social o lluita d'emancipació, és no prevenir aquesta reacció. O sigui, mos pensam, mos fem una bimbolla, mos pensam que avançam, que avançam, que avançam, sa reacció vendrà.
Es poda no li agrada que el toqui, es poda té moltes eines, es poda té els seus cabdills que són els feixistes de carrer i els feixistes de l'institució i no té cap problema entre Euralitz el corretge i esmorral quan s'ha molestat massa.
De fet, crec que això mateix, sa reacció, és una simptomatologia de que s'estan fent ben ses coses, no? Perquè si no hi ha reacció, no s'estan movent, bé, el que diu, no ses estructures. Que potser també a mi em fa plantejar perquè nosaltres volem jugar a un joc en què no estem dintre. És a dir, os dejo que juguéis el nostre jugador del matrimoni cuando nosotros a lo mejor no queremos.
I això està confrontant un sistema i unes estructures que li diuen, és que potser no necessita el teu sistema per sobreviure, puc viure a la meva comunitat amb les meves normes i llavors és com, ui, nos vamos a perder, vinga, os damos un pequeño derecho para que entrés en el juego, no?
I crec que amb això sí que és veritat que tot el que s'ha aconseguit amb tota la perspectiva, tots els estudis de gènere dels darrers anys estan consolidant una perspectiva de futur que està canviant des de la meva perspectiva a nivell social. I ara no només amb els drets de la gent de totes les sigles que ara mateix m'he trobat, sinó que és una manera diferent de mirar la vida.
I això, donar una alternativa i una manera diferent de mirar la vida, tant per gent del col·lectiu com de fora, és una manera on tu tens el dret a existir lliurement. I això de vegades l'estructura no et deixa. Crec que sí que som un perill amb això.
En aquest sentit, afegir també i rescatant també sa base popular de tota aquesta lluita, estic molt d'acord amb el que comenten amb Eva i simplement puntualitzar que, per exemple, col·lectius com la Radical Gay de Madrid o el FAC de Barcelona, en el seu moment s'han d'oposar a sa llei de matrimoni.
perquè creen en un altre marc, perquè creen en un altre marc lluny de les estructures familiars, lluny de les estructures capitalistes, la reivindicació de, o sigui, quan xerrem de dissidència estem xerrant de jo no pertanc en aquest sistema.
i ni accept la seva marginació, ni accept la seva opressió, la seva vota damunt la meva cara, però tampoc accept que me compri, que me faci formar part. I crec que aquesta teulada que xerres forma part d'una estratègia del propi sistema i de tota una...
pseudo-esquerra socialdemòcrata que intenta engolir, que intenta donar molles de pa en allò que pot ser perillós, en allò que pot ser rupturista.
Es cierto, entiendo lo que dices, pero en el fondo hemos luchado por tener esa igualdad, esas cosas. O sea, yo no tenía mucha ilusión yo de casarme, pero a mi marido le hacía mucha ilusión. Y cuando comprendí que él le hacía ilusión, lo acepté. Entiendo que no me sentí más casado o menos casado, pero una manera de reivindicar desde el punto de vista de lo que yo vivía, con la edad que tenía y con lo que yo viví. Y entiendo perfectamente lo que dices también.
Yo creo que cada uno tiene que... o ha luchado como... o con las armas que ha tenido en ese momento. Creo que también es una cuestión de ciudadanía y de derechos, ¿no? Porque cuando no se podía casar, por ejemplo, si la pareja se moría, pues no tenías ningún derecho. Al final estabas totalmente desprotegido por la ley contra una pareja heterosexual. Entonces había realmente como una desigualdad en este aspecto, ¿no? De derechos básicos...
Però, en aquest mateix llibre, els drets haurà de ser per a tots. És a dir, hi ha una perspectiva de la estructura del matrimonio, com que només si em caso tenia el dret a que em donen uns dies per cuidar de la meva parella, però potser hi ha un referent que és un company de piso, un amig o una migue que, per a ti, és algú centrar en tu vida i la persona necessita que la cuides, i no tens dret a fer-ho.
Creo que de la perspectiva queer replantea esta visión y permite sacar un mapa de qué queremos corregir o qué queremos cambiar, no solo para nosotros, sino para la sociedad. Eso es un paso más adelante.
I no ens oblidem que tota legislació, que tot procés de normativització o normalització sempre és exclòent. O sigui, dins tota llei hi ha una part que queda fora. Xerrem d'emigrades, xerrem de gent que no té recursos econòmics, xerrem de gent que no té darrere l'estructura social.
sempre serà excloent. I precisament hi ha tota una part de la lluita trans maricabollo, queer, de la dissidència sexual i de gènere, diguem-li com vulguem, LGTBIQ també, per què no? Tota una part d'aquesta lluita que precisament la seva aposta era no, no, anem a rompre tots els moldes. Jo no vull que me facis un molde per jo. Jo no vull que m'incloguis dins el teu molde o que el teu molde es faci gran. Jo vull rebentar el teu molde.
I això és lo perillós, és lo trencador, és lo revolucionari. No sé si ara volia dir una cosa, de totes formes, en aquests moments, fins i tot ara que volíem anar endavant, estàvem en un moment de retrocèix.
democràtic en tots els aspectes, i aquest és un d'ells, empès per una extrema dreta que en sociopopulisme intenta que se la deixe més conservadora i reaccionària dels reductes de la població. Sense pensar en el que hauria de ser, sinó en el que pot ser amb aquesta perspectiva, que no tenim tampoc perquè tirar-se de viola, només faltaria,
Quin panorama preveix que en els vostres col·lectius o la vostra situació
Quant a un possible retrocés fins i tot en l'aspecte legislatiu, que ja sota dia llegia que a Aragó s'intenta, l'estrima dreta intenta que el govern Sorgit reculli els aspectes que pugui amb aquest tema. Què es pot preveure?
Jo, abans de tot, només puntualitzar que no és només l'extrema dreta. Recordem que dins del Partit Socialista obre espanyol, que no sé per què se segueix dient així, espanyol sí, la resta no ho ha cap d'entendre. Espanyol, en la OTAN també, no sé, molt espanyol, però bueno. Sí, em marca el gran gruix del que coneixem com el moviment TERF,
que són els transexcluents radicals feministes transexcluents, que és un lobby molt potent, cada vegada més, tant a nivell
dins tot el context occidental i que està agafant molta força dins l'estat espanyol i estan enmarcades dins el PSOE i és una reacció a bé, al reconeixement de les persones trans i no només transgènere sinó tot l'asterisc que inclouem dins de lo trans. Simplement matitzar això i jo obrim si vols.
Jo volia comentar que crec que tot això que està passant aquí ja ha passat a altres bandes. A Itàlia ja van començar a retirar. És com, soy tu madre i ara de repente no estem més casades i ja no soy tu madre. No té sentit, no? I crec que en el final, encara que dintre d'Europa, Espanya, encara que no ho pensem, sí que és bastant socialista comparat amb altres països,
Nosaltres tenim el por, entre cometes, d'ocupar espais i donar focus a el que sí que és important. Pots un exemple, jo sí que treballant amb infància, adolescència, en escola pública, que crec que és important, el públic, i espais públics, on sí que se parli d'això, no tinguem por de parlar d'aquestes coses, si s'ha d'aturar algú, se fa...
i continuar amb això. I, evidentment, encara que la llei canvi, nosaltres no hauríem de canviar. En aquest sentit, també, a mi m'agradaria assenyalar, bé, com en es cap i a la fi, la socialdemocràcia o les estructures...
Ceutodemocràtiques burgeses mos utilitzen i mos han utilitzat com a moneda de canvi. I ara una mica més, ara una mica manco, i som s'excusa, ara toca auge de s'extrema dreta i de mos s'extrema dreta mos utilitza per tant. Ara toca que aquests demostrin que són els més progres de tot el món mos utilitzen.
Torna el d'abans, reafirmar-nos en no estar disposades en la moneda de canvi, reafirmar-nos en rompre les estructures de poder que en escapi a la fi són les responsables de tot això, i davant la reacció, davant l'auge de l'extrema dreta,
la recepta és més radicalitat en el discurs, més radicalitat en el discurs, en les accions i en les maneres, perquè si l'extrema dreta creix, a mi em fa molta gràcia quan seran alguns tertulians analitzant l'auge de l'extrema dreta, xerren molt de xarxes socials, xerren molt dels lobbies de poder econòmics internacionals, etc., però molts pocs estan fent autoanàlisi de quin paper ha jugat l'esquerra parlamentària o l'esquerra progressista en els nostres estats els darrers 20 anys.
I ha estat un paper clarament insuficient, ha estat un paper que no ha donat resposta a la quantitat de crisis successives que hem estat vivint. I això ha duit que avui en dia joventut i no tan joventut vagin com a...
l'única possible alternativa és l'extrema dreta. Per tant, més radicalitat en el discurs, i més radicalitat sobretot no en el discurs, en les accions, i fer una política d'esquerres, revolucionària, de bon de veres, que doni resposta als problemes de les classes populars i de les oprimides. Situem des d'una altra perspectiva.
¿Crees que resulta necessari etiquetar amb aquestes 6 lletres L, E, G, T, B, I, Q i alguna més?
amb aquestes inicials, un moviment que simplement per el que lluita és per el mateix, per viure lliurement la pròpia identitat, la pròpia orientació sexual, la pròpia organització familiar. Per què diferenciar col·lectius dins d'un mateix moviment? És necessari etiquetar tant?
Crec que tot allò que no es nombra no existeix i per això és important. Jo personalment prefereixo o me sento molt més còmode parlant de lo queer, perquè crec que és una etiqueta que engloba tot, inclús gent que no té una sexualitat o un gènere dissident, però entra dintre de formes d'actuar més revolucionaris.
Però sí que és veritat que si no... Bé, crec que cada lletra s'ha lluitat. És a dir, en el principi era una, igual que la sap, passa a mi, passa a fam, i tot ha canviat. Ah, sí, sí, sí. Crec que les sigles canvien i el llenguatge canvia perquè hi ha una necessitat de nombrar i donar-li pes a cada lletra. I que, evidentment, dintre del col·lectiu hi ha moltíssimes esferes i no tothom està a la mateixa.
des de la meva perspectiva com a dona i bollera no és el mateix un homo homosexual que una dona bollera a nosaltres potser hem rebut menys violència però perquè no està visibilitzat és com, és tu amiga llavors no existeix això i si no existeix
Hi ha que donar-li nom. Exacte. És això que vols dir. Sí. Sí, jo vull dir que estic molt d'acord amb la Eva. Crec que és molt important el que diu perquè al final és una visibilització, és una herramienta de visibilització, de reconeixement i perquè des d'una perspectiva interseccional sabem que les violències, les discriminacions que es poden sufrir no són les mateixes per a diferents persones. Per això és important visibilitzar-lo perquè el enfoque té que ser
plural, pero también el hecho de diferenciar no significa dividir, porque al final reconocer las diferencias puede ser una herramienta para ser más solidarios y construir una lucha juntos.
Després també, al cap i a la fi, assenyalar aquí una miqueta, no a nivell personal, sinó a nivell polític col·lectiu, seger de gay i gay, entès com home que té sexe amb homes,
de classe mitjana, de mitjana edat, amb tot un estatus. I com aquest col·lectiu, moltes vegades, conscient o inconscientment, amb els discurs o amb els actes, ha passat per damunt i passa per damunt les lesbianes, les trans, i ja no xerrem de...
mariques de classe obrera racialitzades i feminitzades, etc. Aleshores, com aquesta necessitat, evidentment, de...
de posar fre, i després a mi, bé, jo no soluc utilitzar gaire aquestes sigles, jo soluc utilitzar més Transmaricabiboyo, perquè em fa més referència a una cosa de carrer, a una cosa d'apropiar-me de l'insult, com fan la tradició anglosaxona amb el terme queer, i després també...
Reivindicar és nombrar, que m'agrada molt més quan puc nombrar hetero cis, home hetero cis, que no ho nombram perquè és sa norma, no perquè no existis aquí, sinó perquè és el que se dona per suposat.
Aleshores, no, és que potser hauríem de canviar i hauríem de començar a... Ah, però tu ets un homo heterossexual. Clar, això no està dins el nostre imaginari, perquè ho donem per suposat. Aleshores, començar a nombrar i que es comencin a nombrar des d'aquí seria la manera a la qual jo puc renunciar a la necessitat de la meva etiqueta. Perquè l'altre no necessita una etiqueta, perquè és la norma.
Bé, mos queden minuts. Quan dic minuts, 3 minuts. Màxim 5. Vinga, qui vulgui, podem fer un torn si voleu, afegir alguna cosa. Qui no volgui afegir res, res. Alguna cosa?
Bueno, yo quería preguntar, es más una pregunta, qué opináis del problema que hemos dicho de los adolescentes, los niños hoy en día, que sigue habiendo este discurso muy homofóbico, los insultos, ¿no? ¿Cómo se puede luchar contra eso? Porque se ve que en las escuelas hay formaciones, etcétera, pero se ve que no basta porque sigue siendo presente. ¿Qué se podría hacer?
Yo creo que el problema viene de las familias, no vienen de los niños en sí. Si los padres delante de estos niños pequeños dan una imagen que no deberían, evidentemente estos niños van a insultar a sus compañeros. Yo creo que parte de la educación que hay en casa
i les famílies i tot el context referencial que tenen de xerxes socials, companys més grans, tot aquell que tenen o aquella que tenen com a referència.
Porque lo que pasa mucho en las escuelas es que es como los padres dicen los profesores, los profesores dicen los padres y lo que nosotros nos damos cuenta es que a veces hablamos con una familia que hablas con ellos y es súper inclusiva y luego el niño sale con unos discursos de odio de la ultraderecha y dices ¿de dónde ha salido? Pues de los influencers. ¿Qué pasa? Que los padres no tienen casi tiempo para pasar con los niños.
Entonces, a los niños se les está educando internet y sabemos lo que está pasando ahora mismo, ¿no? Entonces, ¿qué acceso tienen? ¿Qué referentes tienen? Y por eso, y ahora la palabra creo que importante es, ¿podemos construir unos referentes para estos niños y estas niñas que quieran seguir y entonces así las cosas cambian? Porque al final, gente que piensa diferente siempre lo va a ver, pero si...
Si tú no tenías referentes en tu infancia... Eso te va a decir, imagínate, yo en mi época no tenía referentes y ahora hay tantos referentes que... Que ya estás perdido. Totalmente, casi hasta peor, porque yo no tuve... Mucho peor, o sea, la manosfera está teniendo un impacto en la infancia y la adolescencia de niños de ocho años que te hablan de influencers y de lo que es una mujer de valor, o sea, con ocho años, quiero decir. Es un problema muy serio. Y no son los padres. Es algo social. Entonces...
Menos teoría, porque el problema es que hay tanta información que al final lo importante se diluye. Hem d'acabar aquí. Moltes gràcies per haver vengut. Sabem que és un tema que jo crec que en poc temps n'hauríem de tornar a xerrar perquè les coses a més o a manco canviaran.
I poden canviar, si ens ho proposem a més, a millor. Vinga, moltes gràcies a tots quatre. Gràcies.
transitant el present entre la filosofia i la literatura. En Pep és aquí per comentar-nos alguns llibres que ens poden resultar interessants i a ell li ha semblat que valen la pena.
No sé si tens per molts, no te'n llencis, però alguns sí. Vinga. Gràcies Irene. Bueno, primer vull dir que m'ha agradat moltíssim aquest col·loqui. L'he trobat, no sé, l'he trobat càlid, l'he trobat sincer, malgrat que hi havia diferents posicionaments, però m'ha agradat molt, vull dir, trobo que, no sé...
Enhorabona, enhorabona. Bé, benvinguts i benvingudes i benvinguts a una nova edició de Transitant el present, no? En 10 minuts intentaré, arribaré fins on es pugui. Recordar-vos en primer lloc que a la darrera sessió us vaig recomanar, el meu criteri és un gran llibre,
d'un escriptor nascut a Bombay l'any 47 en Salman Rushdie, i el llibre en qüestió era L'último suspiro del mor. Per mi aquesta és una, això és la recomanació de l'última sessió, aquesta és una obra plena de fantasia, tant en els aspectes formals, és a dir, en la construcció que fa Rushdie del llenguatge, com en el contingut.
una obra que d'alguna manera enllaça, connecta la Índia de Bombay amb la Granada del sud de la península, mitjançant el seguiment d'una saga familiar, els Dagama Sogoibi, que ja van parlar,
i quan estaven comentant això se'ns va acabar el temps, la darrera sessió, mentre jo intentava fer una arriscada pirueta de ballet a la recerca d'un altre gran creador d'universos literaris, en aquest cas un univers literari molt més realista, ho podem dir així, però no per això menys potent, més important en el camí de la literatura.
I es tractava d'Honoré de Balzac i la seva immensa obra La comèdia humana, un impressionant conjunt d'obres estructurades en diferents àmbits, els estudis de costums, els estudis filosòfics i els analítics.
impossible entrar en l'anàlisi d'aquest conjunt d'obres, però volia tractar d'aquest conjunt, tan sols he tret un petit tast, és un llibre, que es diu Gopsec, l'usurer, que és un agut retrat de la vida a París, a les primeres dècades del segle XX.
El llibre comença amb la exactitud que és pròpia de Balzac, comença així, diu, una nit de l'hivern entre 1829 i 1830, a la una de la matinada, al saló de la Vescomtesa de Granlieu, encara quedaven dues persones que no eren de la família.
una d'aquestes persones que no eren de la família és, o era, l'honrat procurador Dervill. Dervill serà l'encarregat de dur endavant el relat. I en el centre de l'escena tindrem un usurer, un prestamista, el prestamista Gopsek, un personatge de vida tèrbola i de caràcter ferm, dur, immutable,
que considera l'or com el patró i mesura de la vida, també de la seva vida.
Es tracta d'una trama plena d'herències, testament, prèstecs i en el teló de fons la vida d'algunes famílies de l'aristocràcia de París, els seus embolics, els seus enganys i els seus dubtes. I per contrapartida a l'altre platelet de la balança les persones honrades com el procurador Derville i la seva dona.
És un autèntic estudi de tipologia humana de personatges, una trama magistralment desenvolupada per Honoré de Balzac amb una traducció magnífica a càrrec de Marta Marfany. A la portada del llibre es pot veure un quadre de Rembrandt que il·lustra l'obra.
He de dir que he escollit aquesta petita obra en gran part perquè està editada a casa nostra. Es tracta d'una petita editorial amb seu apoyença, el Gall Editor, que la seva col·lecció Quid Pro Quo la va publicar el passat l'any 2019.
Per tant, ja us ha fet la primera recomanació, cop s'aglossaré, crec que tinc encara un poquet de temps, Irene. Molt poc. Només per introduir-ho, si de cas ja us ho explicaràs millor, és proper dia. Doncs faré una cosa, faré un salt endavant, i com que el tema ha anat d'igualtat,
del poeta Miquel Àngel Lledó, que crec que està involucrat, d'alguna manera, en les lluites per la... per la igualtat, i aprofitant que avui és dimecres de cendre, començar la quaresma, volia llegir un poema del seu llibre, Quadern de Quaresma, que també està editat per Gall, editor, en una altra col·lecció, que és Trucs i Baldufes, i l'any 2024...
Miquel Àngel, que és un bon poeta, és un poeta de Canostra, que treballa i escriu amb serenor, amb perseverança, amb honradesa, i un home compromès. No llegiré el poema de la Quaresma, però sí un del 8 de març, que crec que és un poquet millor, oi que sí? Vinga, i així acabarem. Acabarem així. Molt bé.
Diu així, 8 de març, diu, sent com la pluja cau sobre el trispol, tot formant petits vaciots que em recorden lluites esvaïdes i l'invisible anhel de tantes dones per mostrar-se al món i redimir-se de tant més preu i de tanta soferència injusta.
Llavors els drets, inalienables, redreçats, cauen sobtadament o són apenes un plugim inaudible, com de qui sap que les grans conquestes no són flor d'un dia i que cal treballar de valent per assolir el bosc i la clariana.
I així, amb aquest poema que ens deixa bon gust de boca, acabem el programa. El proper dijous xerrarem de sindicalisme, un dret dels treballadors, està sindicat, que de vegades sembla una cosa del passat, però que, pel que sabeu, resulta més necessari que mai, amb aquest temps de precarietat i pèrdua, precisament de drets de la classe treballadora.
També ens acompanyaran a Beatriz per explicar-nos un aspecte relacionat amb el nostre pa de cada dia i mai més ben dit, ja ho veureu. Esperem els vostres sugeriments i comentaris al correu info arroba tagmallorca.es o al telèfon 677-60-6817. Que acabeu bé la setmana i que la següent sigui millor. Adeu!
Estic en una cala, parlo amb les palmeres abans de la tala, i veig com s'iguala el color del cel i el de les onades. Toco una guitarra amb adhesius, agafo aire pels nervius, em dec un suc de nervius amb color de verdius, i em sento ple com Tòquio. Rocks you should try, pieces of life, soc del mig de Hawaii cridant
Em recorda l'asfalta
parlava com un influencer 10 metres quadrats perquè era una cabana immensa tenia forts de vidre acumulats a la despensa i guardava cúrcuma i herbes de propensa va donant potència i ens farem com unes ales de mosquits ens va dir que l'oblíssim al mig del trànsit i ens faria moure com un xerroquí amb desplevo like parasol
No penses que l'arriba és tan bo, amb més problemes i per això. I el mor en vaca d'anestat. I'm gonna get away from you. No penses que l'arriba és tan bo. Perdo l'interès en dos minuts i embella sense rum, ni no risult, bombs on the roof, like Beirut. Et cançuc en són ben begut, cremant les plantes dels bells, walking, we rush.
Abans que arribin toco el dos. I'm waiting for a miracle. Però repeteixo el mateix error. Em crema però mantinc viu al foc. Fins que ja no conec el meu lloc. Estic gaire molt a poc a poc. Ja podeu desitjar-me sort. Ei boy, no busquis conclusió. Ei, vol que ho tot no tinguis por. Ballant descalç sobre l'esfalt.
I amb màgia negra i m'abaca. Tocant el cel like a rock. He's overdose, keep me study. Tell me my shame and my glory. Yeah, yeah, it's not your party. I'm desplopo l'imparació. Que el món el maca d'un estiu. I'm gonna get away from you. You'll bet you better run me so good. I'm desplopo l'imparació.
Gràcies.
que sempre m'has trobat. A les nits de lluna plena, dorminen el teu sofà. Tu m'ajudes sense presses,
M'obre sempre a casa teva perquè no em quedi al carrer. Glòria, glòria per tu! Tots els anys que he viscut els he guardat avancats en un calaix. Sempre tindré un lloc on he anat a buscar si mai et trobo.
Ens fem veus però no hi ha pressa, entre copes em vas dir, col·locats quasi com sempre, sense endur.
Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies.
Sempre tindré un nou com anar-te a buscar.
i a glòria per tu. Tots els anys que he viscut els he guardat amagats al meu calaix. Sempre tindreu allò per anar-te a buscar. Si mai trobo a faltar tindreu d'anar-te a buscar. Si mai
M'he fet petit, potser és que ell s'ha fet gran. L'arma diu festa, el meu viu al mirall.
perquè això no cabe aquí, perquè això no cabe mai.
El final.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
El Jai de la Barraqueta. Un programa de jubilats per Mallorca. A Ona Mediterrània.
Bona tarda. Avui, en el llet de la barraqueta del 19 de febrer, tenim l'oportunitat de fer una bona xerrada per entendre un poc què va passar amb l'expulsió dels moris a Lacan en el segle XVII i la seva república.