Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada. Ona Atac, el programa d'atac Mallorca a Ona Mediterrània.
L'Europa que es benagloriava de ser la reserva espiritual de la democràcia està fent gala precisament d'un viratge cap a l'extrema dreta i el feixisme difícil d'encaixar. Fins i tot quan aquesta tan enaltida democràcia estava quedant ja buida de contingut. Però ara ja està fent taigues per totes bandes i no és d'estranyar.
El sistema capitalista més neoliberal no és capaç de donar respostes a les necessitats més bàsiques de la majoria de ciutadans. Habitatge, sanitat, consum i la desigualtat creix dia a dia. A Canostre en tenim un exemple molt clar. L'extrema dreta, en les darreres dècades, ha anat aprofitant aquesta situació
per erigir-se en una suposada alternativa, autoritària, xenòfoba i rastrera, que apel·la als instints més baixos del ser humà, aquests que responen als interessos personals per sobre qualsevol altra consideració, per sobre la dignitat de totes les persones, per sobre la justícia i la solidaritat, per sobre el bé comú i col·lectiu.
Les seves proclames entorn a problemes complexos i generals es basen en fórmules incautes, apedassades, fal·làcies tòpiques, fins i tot generant problemes, magnificant-los o inexistents, en els mitjans de comunicació, en cas, per exemple, de la ocupació d'habitatges.
D'aquesta manera, afavoreixen la por, la inseguretat i la sensació de conflicte permanent, les estratègies més perverses de manipulació i control que arrelen les ments més desinformades i ignorants, subjectes idonis de viatges de confirmació, aquesta tendència tan procliu a pensar i a opinar a partir de creences prèvies, sense arguments ni raonament.
Però també l'esquerra política té una gran responsabilitat amb el seu titubeig entre la fidelitat als propis principis i l'oportunisme d'aconseguir quotes de poder. En la seva activitat política s'ha allunyat del carrer, de la classe obrera i popular, entestada en canviar les coses des de les estructures d'un sistema que mai li permetrà arribar a s'escavar la seva essència.
la pervivència de classes, l'hegemonia del capital que controla l'economia, política i cultura per enriquir-se a costa de la gran majoria. I mentrestant l'extrema dreta s'ha anat obrint camí amb un discurs populista i un liberalisme econòmic extrem que casa a la perfecció amb el sistema imperat.
La seva incidència entre la població més jove, en realitat menor de la que es propaga, lluny de semblar sorprenent, resulta perfectament explicable davant el desencís d'un futur advers en tots els aspectes, treball, habitatge, independència, precisament en una societat que se'ls presentava com a democràtica i la millor possible.
però també davant d'un present que els priva dels elements necessaris per entendre'l i per fer-hi front, amagant la història, amagant el passat que ens ha dut fins aquí, educant en el consum i en la individualitat més competitiva, malgrat la necessitat que tenen de relació i de vincle social els joves en aquesta etapa.
L'habitual resposta generacional a la generació anterior difícilment podria ser altra que no fora el rebuig i la rèplica al món que han creat. És ben hora d'alçar la veu per denunciar aquest feixisme nefast i aquest liberalisme inhumà i fer veure que existeix un altre camí, que un altre món és possible.
I avui, en el col·loqui, per xerrar d'aquesta embranzida de l'extrema dreta, tenim tres persones que tenen coses a dir.
Na Laura Camargo, hola Laura. Hola, bon dia. És professora investigadora de la universitat, professora de sociolingüística i anàlisi del discurs i ha publicat un llibre força excitós per el que sé, trompisme discursiu. En Bernard Riutort, professor de filosofia de la UIP,
jubilat feliçment jubilat per sa cara que fa quan ho dic benvingut Bernat i en Pep Traverso també jubilat professor d'estat de primària i de secundària també de filosofia i jo sé que multiactivista de moltes coses d'activitats me refereixo benvingut Pep moltes gràcies
Bé, totes, bé, sé que teniu coses a dir, cadascú des d'un punt de vista pot ser diferent, o no? Però, bé, jo vols ja ens una pregunta i vols anar-ho dient. Una que pot ser, en principi, molt sorprèn més a tots.
que és el que creix que dur a una part de la població europea i espanyola en aquests moments, i aquí també, a les nostres illes, a confiar en aquesta depravació de la política com a extrema dreta a l'hora d'emetre un vot, per exemple.
és que s'ha perdut la memòria i el coneixement de lo que ha suposat una opció com aquesta en sa història recent d'Europa i d'Espanya i en el món en general. Bé, això és lo que més pot ser... Pot fer-nos entrar en olivetes, no ho sé, vosaltres direu. Qui vol començar, més igual, tot vostre. Més igual, també.
Bé, hi ha una frase que pot ser un poc anecdòtica, però en aquest context va bé, que és aquella d'en Gramsci que en un període de crisi orgànica, econòmica, cultural, política...
quan no hi ha el món del passat ja no solament res, però el món del futur no ha aparegut encara, se donen fenomen perversos. I estàvem aquí. Ell va fer des de la presó pensant en el fenomen del feixisme que hi havia i tal, i hi havia altres llocs.
I actualment estem en una altra crisi d'aquest tipus orgànica, que després de la crisi del 2007-2008 s'ha agregutjat molt i després del Covid encara més. I tenim fenomen perversos. Ell ha estudiat el tema del trompisme, que en aquest moment s'està dedicant, no se sap què, a potenciar guerres econòmiques, a guerres de no sé si sap quines quants. Fenomen perversos i dins aquest context...
A més de desigualtat impressionant, de fenomen perversos tipus de precarització del treball, sobretot de la joventut, i una derrota històrica de l'esquerra que hi va ser. En els anys 80 i en el 90, ja renunciant...
a partir de la tercera via a l'esquerra, a intentar donar una alternativa a aquest món, i des de llavors els intenten que hi ha hagut de sortir. Han estat atacats radicalment, com va ser lo de Sirisa i lo de Podom i tot això, i avui jo estic molt content perquè ha guanyat en Madan i en Avera, però em fa molta de por, perquè l'ataquaran a tope, se tiraran en contra i ja veiem què passa, no?
És a dir, que la dreta està més ofensiva que mai i la dreta dóna cobertura a l'extrema dreta. L'extrema dreta sempre ha passat això, nege dins d'aquests contextos i té recursos econòmiques, té recursos informatius, té recursos de molt de tipus i la dreta li ha donat, basta veure, en un moment del feixisme, el Krupp, Ford, és a dir, tots els grans capitalistes donaven cobertura al feixisme, no?
I en aquell moment veiem que les capçaleres de les televisions privades i de la premsa i també com han entrat a operar i manipular dins les xarxes socials i tot això,
com està aviant un atac del que l'extrema dreta diu una guerra cultural, però també és una guerra política, és una guerra molt més. I aquí de dins, efectivament, l'esquerra ha de créixer dins aquest món hostil. I, a més, una altra cosa, que aquesta gràcia orgànica i amatur també és civilitzatòria.
perquè el món occidental està en una decadència molt grossa i no accepta que hi hagi una altra part del món, que li diuen a vegades que aquest món és, diguéssim, el surglobal, no és una paraula molt correcta geogràficament perquè hi ha molt de no, però bé.
La majoria de l'aval mundial, que no és Occident, està tenint un altre comportament, estarà més o manco d'acord, però no són tan agressius ni molt manco, i a més tenen perspectives, i nosaltres de cada vegada en tenim manco, i no ho acceptem, és a dir, no ho acceptem nosaltres en particular, sinó en conjunt,
I llavors això mos du una crisi civil i legislatura també molt grossa i de decadència. Estem en decadència, Europa és antidemocràtica totalment, l'estructura general d'Europa i ella molt xerrarà d'Estats Units que, bé, basta veure-me'n a xerrar més a Laura perquè ho va estudiar més, que la situació de la democràcia allà és molt precària i estaríem un poc en aquest panorama.
Sí, òbviament estic molt d'acord en el panorama que ha pintat en Bernat i només jo diria que una cosa important en tota aquesta situació per cert, el llibre no és un llibre sobre el trompisme és un llibre sobre l'embrancida de l'extrema dreta a nivell global sobretot a l'Occident, evidentment també dins les nostres fronteres i en el nostre context de l'estat espanyol vull dir que no és només una cosa dels Estats Units jo crec que la crisi
del neoliberalisme a nivell global que està duent cap als autoritarismes que cada vegada s'estan implementant i s'estan desenvolupant a diferents països de l'Occident capitalista, afecta també aquí i no és una qüestió que només tingui a veure amb els Estats Units. Això també està reflectit en el llibre. El llibre no és un llibre sobre els Estats Units, és un llibre sobre el que està passant, diguem-ne, en les democràcies capitalistes occidentals.
I crec que una part importantíssima, que d'això sí que tracta bastant el llibre, que crec que l'extrema dreta o els moviments autoritaris, el neoliberalisme autoritari, s'havent activat molt bé, que és la qüestió de les emocions. És a dir, davant d'una fallida generalitzada de les emocions negatives i positives, vull dir les dues, les positives...
quan te posa endavant la possibilitat d'enmig d'una fallida en la qual ni l'habitatge, ni el menjar, ni el futur de les teves filles i fills està assegurat, te posa endavant un panorama de grandesa. Tornarem a fer Espanya o Amèrica o el Japó o el que sigui gran una altra vegada.
davant d'una fallida posen una emoció positiva en marxa i això funciona perquè connecten amb molta gent que està desencissada d'aquest sistema neoliberal apuntalat per l'esquerra, que jo crec que s'ha de dir també, en Bernat ho ha esmentat i estic totalment d'acord, les diferents forces del progressisme han contribuït i estan contribuint en aquests moments també, en certa mesura, apuntalar un sistema que ja està en fallida, clarament està en fallida,
i activen aquestes emocions positives de tornarem a fer gran o millor un país, una nació que està en decadència, que és una emoció que també van activar els feixismes d'entreguerres, la qüestió del discurs populista de tenim un país en crisi i què pots fer tu des del teu lloc
Què pots fer tu com a ciutadà? Què pots fer tu com a alemany, com a italià, com a espanyol, com a americà? Què pots fer tu per solucionar aquesta fallida que tenim, aquesta crisi que tenim? Apel·len molt directament a les persones, connecten molt bé amb elles, connecten bé perquè el sistema ha entrat en crisi, perquè hi ha gent que no pot arribar a fi de mes, que no pot pagar el yoga, que no sap què passarà l'endemà amb el seu fís i fies, que no sap què passarà amb el planeta, una crisi ecològica de primer nivell.
I connecten adreçant-se directament en primera persona. Què pots fer tu? Per petit que sigui, per poca cosa que sigui. Com pots tu aportar en aquesta causa? I això em mobilitza molt perquè hi ha aquesta sensació que el món s'enfonsa però que tu encara pots fer alguna cosa.
I davant d'això han mobilitzat moltes passions, han mobilitzat moltes persones que han trencat files davant projectes que són absolutament regressius, reaccionaris, que van en contra dels nostres drets com a dones, que van en contra del planeta perquè volen continuar contaminant.
que van en contra de les persones migrants, que van en contra dels pobres, perquè en realitat no és un moviment que vulgui pal·liar les desigualtats socials, sinó que les vol agreujar, encara que no ho digui, perquè són antiigualiteristes.
I jo crec que això té una part, com deia, molt, molt, molt d'emocions, molt de connectar amb la por, la por a l'incertidumbre, la por amb el futur, la por amb el no se sap què passarà l'endemà, i en connectar també amb emocions positives de què pots fer tu, tu ets també part dels nostres héroes, no? És a dir, tu també pots ser un héroe si vols. Sí? Sí, no? Vostres mateixos.
La setmana passada, quan Irene em va dir si podia venir en aquest col·loqui, em va enviar aquest text, que crec que aquest és que ella ha llegit, no?, i jo me'l vaig llegir. I, d'alguna manera, no vaig estar del tot d'acord, perquè en el text em sembla que hi ha la idea que Europa és el bressol de la democràcia, no?,
I jo crec que aquesta idea, no m'atreviria a dir que sigui falsa, no tinc coneixements per això, però sí que com a mínim la posaria entre parèntesis. Entre parèntesis perquè és veritat, tenim la revolució francesa, tenim la llei...
la declaració dels drets de l'home o dels drets de la dona, el que vulgueu, no?, tenint societats amb una educació pública, amb això, però, bueno, no hem de deixar de mirar a l'altra banda, és a dir, el feixisme en Itàlia, no?, jo què sé, 1919, no?, 1921, crec que és la marxa de Roma, no?,
el feixisme en Itàlia. Al voltant del feixisme es repleguen intel·lectuals importants. 1933, Alemanya, la societat on la filosofia més culta, més important de tota la història de la filosofia, però un dels moments importants de Hegel, de tots els que vulgueu,
esclata el nazisme, puja al poder, no?
els camps d'extermini, no? I dic això per no anar-me'n potser més enrere, no? És veritat que, o sigui, Anglaterra, no? La democràcia, la monarquia liberal, jo què sé, la que a Loc li agrada i tot això, però, bueno, com s'ha fet l'imperi anglès, no? Per no parlar d'Espanya, o per no parlar de francès, o dels belgues, el Congo, etcètera, etcètera.
És a dir, jo crec que aquesta idea que som el bressol i què està passant mos pot d'alguna manera impedir entendre el que està passant. És a dir, crec que l'hem de relativitzar d'alguna manera.
i analitzar elements, jo no en tinc massa solucions ni massa elements, però crec que en la situació actual hi ha elements que són molt nous, és a dir, això vol dir que hi ha autors...
no sé, per exemple, el llibre d'en Bernat del 2020, no?, dels Bucles, no?, ell dona una cabuda important, per exemple, a Cornelius Castoriadis, no?, a Ben Saïd, no?, i altres, i altres això. Crec que hem de mirar a llocs, autors, que ens puguin il·luminar en el que està passant davant nostre, no?, ara, per exemple, penso en John Berger, per exemple, no?,
la seva capacitat per mirar els anàlisis que fa de les nostres mirades i jo crec que en la situació actual hi ha elements que són molt nous
hi ha elements que tenen una trajectòria de pràcticament 50 anys, és a dir, en els anys 60, en la filosofia potser, en els anys 70, és a dir, ja apareixen elements que tracten aquesta crisi, ja hi ha una filosofia d'alguna manera en crisi, és a dir,
que de vegades hem de també triar elements que són molt nous i elements que tenen una... Hi ha crisis que tenen una trajectòria o un pre, o una precrisis molt llarga, molt llarga, no? És a dir, quan en Bernat parlava de, bueno, de la manca d'imaginari col·lectiu, no?
de la derrota de l'esquerra, la derrota de l'esquerra no és l'any passat, la derrota de l'esquerra fa 50 anys, no sé què, no? És a dir, hi ha més elements, per exemple, jo què sé, com hem de mirar, per exemple, l'experiència soviètica, com la mirem? És a dir, jo crec que d'alguna manera,
Ens manquen en aquests moments, jo estic molt fora de les lectures polítiques, no soc un lector de literatura política, però jo crec que ens manquen elements d'anàlisi.
És a dir, que anem massa ràpid en les anàlisis. Jo crec que ens manquen eines d'interpretació i elements d'anàlisis de la realitat. Bé, ja està.
Sí, una cosa que m'ha vengut en el cap quan t'escoltava ara és el fet que hi ha filòsofs i especialistes i historiadors que ja han parlat sobre aquesta idea que en realitat el feixisme no és un fenomen aïllat, sinó un fenomen esporàdic, un fenomen que...
diguem-ne, no tingui una solució de continuïtat, sinó que en els moments de crisi, aquests tipus de moviments autoritaris, de crisi del sistema capitalista, poden emergir. I això ja l'escola de Frankfurt ho va dir molt bé, Nadorno, teoritzat això, Horkheimer, ho tenien tot teoritzat, en el sentit que quan ells van fugir de l'Alemanya nazi, perquè eren jueus i tenien aquell centre d'investigació i recerca i pensament que era l'escola de Frankfurt i van anar als Estats Units a viure a Nova York,
Varen arribar allà i varen quedar estorats i tenen escrits interessantíssims en aquest sentit, dient que com era possible que fugint ells d'un feixisme europeu que podia acabar en les seves vides, haguessin acabat a un país i a una ciutat en la qual veien feixisme per tot. Per què? Perquè el que veien era...
tots els efectes d'un capitalisme salvatge que estava funcionant d'una manera despietada, no?, contra els essers humans. Llavors, jo crec que se pot també analitzar des d'aquest punt de vista, no?, des del punt de vista que el feixisme i les maneres autoritàries de funcionar són consubstancials i funcionals al sistema capitalista. Quan hi ha una crisi,
El monstre, que t'ho deies, Bernat, al principi, no?, d'aquest, els claroscurs dels quals parlaven grans, sí, els monstres sorgeixen perquè no funciona el sistema i perquè necessiten estirar d'uns fils que han conegut que funcionen perquè no podem oblidar.
que els grans aliats del feixisme d'entreguerres van ser els capitalistes, que tu has dit abans molt bé, han anomenat un parell d'ells, però en van ser tots, no? Se van alinear els burgesos i els capitalistes, els grans capitals, amb el feixisme, perquè veien que això era bo. Per què? Per tenir les masses controlades, sotmeses i explotades. I jo crec que estem entrant en aquesta etapa. No hi ha un fil interruptor, hi ha una continuïtat,
I una cosa que també s'està plantejant, i diversos pensadors i pensadores ho estan plantejant, fins i tot el règim franquístic ho plantejava, és que els 200 anys que tenim de democràcies liberals, d'abans, de progrés, puguin ser una anomalia en la història.
Ara, l'il·lustració oscura, aquests del Dark Enlightenment, que diuen als Estats Units, que són el Peter Thiel, el Curtis Yarvin, tots aquests que teoritzen que són un poc de l'onada del trompisme, però estan més enllà, que parlen d'aquesta idea de...
de les monarquies feudals, de tornar a monarquies tecnològiques. I aquest, en Peter Thiel ho va dir clarament, en Peter Thiel, que és un personatge de primer ordre en el moment actual del govern trumpista, molt més que en Elon Musk, s'ha de dir, no només perquè hagi sortit de la primera plana, sinó per tota la influència que ha tingut en anomenar en J.D. Vance i altres personatges, i per tots els negocis econòmics que té, Palantir i altres, amb el govern actual de Trump. Peter Thiel va dir clarament
Les democràcies tal com les coneixem ja no serveixen, ja no són aptes pels nostres interessos i jo crec que estem davant d'aquest panorama.
Sí, jo volia dir una cosa dins la mateixa tònica de la que han dit, que efectivament des de després de la Revolució Francesa hi ha una reacció, des de la Revolució del 48 hi ha una reacció, des de la Comuna de París del 80 hi ha una reacció, després de la Primera Guerra Mundial i la Revolució Soviètica hi ha una reacció, hi ha un moviment reaccionari molt fort,
Hi ha característiques, com deia ella, semblants, elitisme, apel·lació a les emocions, a l'odi, individualisme, esteticisme, tota una sèrie de moviments, i autoritarisme, per suposat.
però també hi ha, com ell assenyalava ara, formes noves d'expressió i de que no és això, i en aquest moment tenim les formes noves, sobretot aquest darrers, després del Covid, i em referiré a aquest període, a aquest període de les guerres d'Ocarina i el de Gaza i tot això, tenim unes elites totalment que fan aquest gir cap a l'autoritarisme als Estats Units, a les de Palantins, tots aquests,
que duen a una concepció ja no postdemocràtica, sinó a una concepció autoritària, superelitista i que simplement es tracta d'establir controls de la població perquè facin el que...
Ells volen llavors anar cap a un món aquest i tenim institucions com la Comunitat Europea, que s'ha posat en el servei completament de l'OTAN i fa exactament... És a dir, no hi ha relació orgànica entre l'OTAN i la Comunitat Econòmica Europea, que havia crescut... Bé, ara és la Unió Europea, que havia crescut com un lloc econòmic de relació, però ara ja...
poc fa d'això i només se preocupa de com finançar la guerra, de com són els militaristes, de fer que aquí augmentem els pressupostos militars i mos du cap una dinàmica, que realment aquestes dinàmiques se sap com comencen però no com acaben, perquè poden acabar molt malament i llavors els podem anar tots, ja som bé i no me'n posarien, però...
Els joves els aporen a llistar i els aporen a dur guerres. És a dir, estem en una situació molt greu, que espero que no vagi per aquí, que hi hagi reaccions com aquesta de Nova York, però em fa passar pena perquè n'he vist d'altres que s'han atirat contra ells i els han destrossat.
i fa falta aquí molta més cohesió i molta més claritat per part d'una esquerra que tingui una visió realment d'això i que no s'ha de dedicar a legitimar el que està passant. A legitimar la militarització, a legitimar els augments dels pressupostos militars, a legitimar tota una quantitat de coses i aquesta és la que ella se referia. Aquesta és molt perillosa.
perquè són potentats amb uns recursos immensos que passen per damunt i tot dels estats i que són capaços de fer això, de posar ministres, de posar i de fer la seva... És a dir, en realitat, en Trump és un personatge molt peculiar, molt desastros, però darrere...
darrere això. I això no ho podem oblidar. I aquí a Europa, no tant, perquè no hi ha aquest tipus de capital actualment. Està totalment, diguéssim, darrere. I està, diguéssim, amb unes respostes insuficients completament. I els estats europeus, els més grossos que podrien fer alguna cosa, estan immersos a dins això. Alemanya i França,
i un que encara que va sortir d'Europa, el té més pes ara dins d'Europa, que és el Reino Unit, que estan ficats en unes dinàmiques militars absolutament contràries a les seues poblacions i tot, que no hi estan d'acord, però és igual van endavant. Doncs estem en una situació molt perillosa, i avui he vist en relació de València, que xerrava Navascal, i immediatament està situat...
contra, diguéssim, la visió, contra una posició, diguéssim, a favor del medi ambient i contra les coses d'això i, a més, sin migració. Aquest tema es converteixen en temes, i també és de la dona, no l'ha citat, però el podria citar, es converteixen en temes
que creen uns culpables d'una situació per crear rancor, per crear odi, que no són la solució per res, tot el contrari. Que a més els hem provocat nosaltres, tant a la crisi ecològica, a la industrialització, com al desplaçament d'immigrants en les guerres que hem tingut, que hem muntat a tot el sud-est asiàtic, a l'orient pròxim, a la zona africana, des de centre fins a la zona de...
sub-sahariana, no, hem muntat guerres i guerres, i la gent, i els hem empobrit, i la gent, perquè no només hem muntat guerres, sinó que hem destrossat els països, com Líbia, com Síria, com Irak, com això, i aquesta gent se desplaça i venen d'immigrants, i llavors se'ls rebutjam. El mateix fan els nord-americans, que han destrossat Centroamèrica, que han destrossat tot això que està invadit, més Colòmbia, per suposat, que i Venezuela,
de producció de drogues, la gent se'n va, se'n va cap al mar, i després se creen, són els objectius de sòdi, de sectors que se consideren acossats de classe obrera que ha perdut l'espai, de sectors d'aquests, i en això ho fomenten. I llavors a això li donen una interpretació cultural i fins i tot religiosa.
és un desastre, perquè no és ni cultural ni religiosa. És el sistema que produeix aquestes coses. Sí, jo en això, i perdoneu, volia ara aterrar una mica, perquè clar, tot el que heu estat dient...
a la població, diguem, a la gent del carrer, desconeix moltes d'aquestes coses, de les que vols xerrar a nivell informatiu, perquè em sembla que en Peix xerrava d'elements nous, ara, respecten aquest fil continuat de la mateixa història i del que podria ser el feixisme.
Però m'imagino, no sé si era el que en Pep pensava, però jo m'hi he fet pensar, un dels fets elements nous és per exemple tota la tecnologia de comunicació. Això ja ho sabem, des de les xarxes socials fins a canals de tot tipus. Això també sabem amb mans de qui està, amb mans precisament dels que xerràveu.
Això és el que arriba a la gent del carrer, el que aquesta gent ha amat. Però tot el coneixement de la història i del que hi ha darrere, en general, no, però el que jo intentava al principi dir-vos, no se pot ignorar, vull dir, no s'ignora el que va passar en l'Alemanya nazi.
Doncs en Alemanya ho hem de posar en Itàlia feixista, però sobretot en Alemanya nasi, perquè això és un coneixement bastant general, o el que va suposar la guerra civil i aquí el franquisme. És a dir, se'ns ha negat la història, però hi ha alguna cosa que sí que la gent sap i la violència que va generar tot això.
Aquest fet, per un costat, la manca d'informació de la veritat oculta de tot això que vosaltres comentàveu, però per l'altra, alguna cosa que sí, que encara se recorda, com pot ser?
que malgrat tot encara hi hagi una assumpció que s'assumesquin determinats principis. Nosaltres xerràvem que es consideren els interessos més baixos, aquest viatge d'autoconfirmació, o el que deies tu, Pep, que se culpabilitza qui se té a prop i que sigues els immigrants, que són els que lleven la feina i tal. Bé, tot això.
Com se pot incidir aquí? És a dir, nosaltres que no... O sigui, a l'esquerra, al marge de la crítica de l'esquerra que compartia absolutament, com podem incidir en aquests... en aquests que no poden competir a nivell de comunicació, no?
Bé, això és una de, per exemple, Atac és una de les nostres dèries, no?, de com podem arribar a intentar explicar les coses des d'una altra perspectiva i punt de vista. Ho deixo aquí perquè sou voltes que ho deixo a xerrar.
és que jo no tinc la solució. No, solucions sé que no hi ha, però se poden tenir algunes idees. No, però pensava que jo en això que tu dius, les xarxes estan manipulades, tio, no? La majoria, o totes les xarxes estan manipulades, però jo dic, bueno, però l'esquerra se passa el dia davant del mòbil. Sí, sí.
L'esquerra i la no esquerra, tothom passa el dia davant dels mòbils. D'acord, però vull dir, persones importants de l'esquerra, el seu lloc de lectura, el seu lloc d'expressió de sentiments, el seu lloc d'expressió de pensament, el seu punt de recollida d'informació és el mòbil. Això situa un cert problema, perquè si tot això està manipulat és un problema. Jo no crec que hi hagi una solució a curt termini.
Una cosa que sí que veig necessària és fer una mena de mapa de la realitat.
Anava a dir la impressió fenomenologia de la vida quotidiana. Massa filosofia. No hem de fotre fales. Però crec que se necessita, d'alguna manera, un cert mapa, un cert estudi de fenòmens del que està passant. Per exemple, un que a mi m'ha cridat molt l'atenció. Jo soc d'aquells que pensen que la filosofia ja no té massa espai.
Això quan li dic als amics m'agorra. Però per mi la filosofia no té espai. Però com és que hi ha tanta filosofia a les xarxes? Està ple d'estoics. Està ple d'estoics. Està ple de persones que se diuen filòsofs i que defensen l'estoicisme. Apareix un senyor de Harvard que diu que és expert en felicitat.
Això és una contradicció en els seus termes, si és que entenem per felicitat un poc el que els grecs deien, tu no pots ser expert en felicitat, tu pots ser expert en física quàntica, però en felicitat difícilment, no?
Però la filosofia ha aparegut dins de l'apariència més absoluta, que són les pantalles. Què vol dir això? Per tant, jo el que crec és que hem d'intentar fer un exercici de modèstia i hem d'intentar començar a analitzar elements de la realitat que composin aquesta mena de mapa del que està passant.
de lo que està passant. Jo què sé, jo faig feina un poc amb la gent de la plataforma Mallorca per Rapau, no? I de vegades, no, no, jo no soc gens valent, sinó, és a dir, companys, enlloc de tant de WhatsApp, per què no fem un full de diari i expliquen la nostra idea on anem a la plaça Espanya? Jo què sé, no? Això és avant el que feien els partits i tal, no?
No ho sé, ho dic un poc així fora de context, però crec que és necessari... Hi ha una situació en l'actualitat en què les veritats són molt difícils que arribin a la gent. Hi ha com una mena de pàtina o patina, no sé com es diu, que impedeix això. I transformar aquesta situació és molt complicat.
És molt complicat perquè, a més a més, una part importantíssima de l'esquerra està en tasques institucionals. I no ho sé, però jo aquest mapa el veig com un principi fonamental, important, per obrir espais de debat i espais de discussió i de replantejar-nos coses i ja està.
M'agrada molt aquesta idea perquè coincideix bastant amb una de les conclusions del llibre i també del que he reflexionat darrerament després d'haver estudiat els fenòmens d'aquesta època, d'aquest primer quart del segle XXI del solucionisme digital, del solucionisme tecnològic en el qual hem caigut en una certa mesura i és precisament la necessitat de tornar a la presencialitat, la necessitat de tornar
el cara a cara, el tocar-nos, l'escoltar-nos amb presència i mirar-nos als ulls i deixar les pantalles, deixar els telèfons i deixar la comunicació per plataformes o per
sigui per plataformes en general, de missatgeria o del que sigui. I aquesta tornada a la presencialitat, en realitat, va molt en contra dels interessos d'aquells que ens volen dur cap a aquest reaccionisme. És a dir, ens volen aïllats, ens volen mirar en la pantalla i controlats per ells, perquè una gran paradoxa que té el moment actual és que s'ha democratitzat molt la possibilitat de ser un emissor de continguts digitals. Aquí...
com diu el refrà, el més tonto fa rellotges, el més tonto fa relojes, és a dir, tothom pot tenir un compte i ser un influencer, gairebé tothom. Aquests que dius tu que se fan estoics, hi ha molt d'influencers ara que diuen m'aixeca a les 4 de la matinada i faig 100 burpees i després, és a dir, els empresaris de si mateixos i els que fan del seu cos una empresa no només econòmica sinó també d'imatge.
per poder fer un profit de muntar això. Per un costat hi ha aquesta democratització i per un altre costat hi ha una tiranía absoluta pel que els amos d'aquestes plataformes són qui són i volen el que volen. Ens volen mirant el telèfon, ens volen entretinguts amb això, ens volen separats...
atomitzats i ens volen desmobilitzats i preocupats pel nostre benestar, però no pel benestar de qui tenim al costat nostre. Llavors jo crec que sortir d'aquesta tirania d'allò digital, de les xarxes, sense menys tenir-les, perquè clar, si tu dius sortim d'allà i les deixem en mans d'aquesta gent, també tenim un problema, perquè moltíssima gent jove passa moltes, moltes, moltes hores i les continuarà passant.
Si nosaltres sortim d'allà, també quedaran nosaltres i gent més jove, també.
Llavors, jo crec que hem de tenir cura d'això. La pandèmia, s'ha dit aquí en aquesta taula, la pandèmia va ser desastrosa, però hem de tornar a tenir en compte que sense presencialitat, sense sentir-nos, escoltar-nos, tocar-nos, no estic parlant de rotllos hippies ni coses d'aquestes, però sí la militància propera, de proximitat, sense això, tenen una part guanyada ja. I les xarxes les controlen empresaris
tecnològics que són ara mateix més importants dins aquest reaccionarisme no només aquest del tecnofeudalisme sinó d'altres que també que també tenen per exemple en Jeff Bezos en principi no era d'aquesta ideologia tecnofeudal però a mi té molt a dir també en condicions laborals d'explotació cap als seus treballadors que s'estan imitant d'altres empreses també tecnològiques llavors jo crec que sortir d'allà també
fa una batalla contra aquests amos del món i ens apropa més a la humanitat, ens apropa més als problemes de la gent real i jo crec que solucions que no passen ara mateix per les tecnologies, encara que les tenim tan a prop que serà complicat desfer-se d'elles.
Sí, Pep, ui, Bernat, m'equivoca. Sí, perquè mos queden poc minuts. Ràpidament, dues coses. Estic totalment d'acord amb el que han dit tot dos. Fa falta tornar a la presencialitat, fa falta tornar a la comunicació directa.
a veure les emocions, però a veure a llegir l'altre i disseguir-se la cara i crear comunitats actives en aquest sentit. Això m'ho pareix imprescindible i per reforçar i per prendre una acció d'esquerra que orienti cap a l'emancipació, això és imprescindible. No se pot fer només de les xerxes i d'altra banda que les xerxes s'adon una lluita. M'ha vingut en el cap quan xerrogo
que debuten el desprestigi que hi ha hagut al respecte de l'estat d'Israel, per el genocidi de Gaza, se n'adona d'això i un dels discursos que va fer en Netanyahu va dir que estem combatint a 7 fronts diferents, a Gaza, amb els llemenis, a l'Odiran, tenim 7 fronts i en tenim un 8er que és més important.
que és el de la informació. Hem de donar la lluita per aquí. I de fet va citar el tema de TikTok, que sabeu que TikTok l'ha comprat un empresari d'aquests, de Palantaro aquests, també va citar, també ha comprat CNN, tu acabes de citar el d'en Jeff Bezos, que va comprar el Washington Post i així successivament, és a dir, copen tot l'espai informatiu.
I sobretot, i per què TikTok? Perquè s'ha tret més coses, més lliurement i els joves el miren més. I això no ho podem permetre. Era l'única xarxa xinès i per això han hagut de posar també la seva sorpresa allà.
És a dir, està clar que ells tenen aquest espai digital i condicionen els seus algoritmes el que entra i el que no entra i creen vots d'aquests que es repliquen i repliquen i tenen centres i en això és molt difícil de combatre però també ho han de fer. Han de actuar en els dos nivells, en la relació en cara a cara i també en aquest altre nivell.
Bé, jo era una de les coses que volia dir, tampoc no tenim temps, però si dèiem quin és el paper de l'esquerra i nosaltres deiem l'esquerra abandonat a Esquerrer, vull dir, Esquerrer està en aquesta humanització de la comunicació, que no vol dir oblidar la tecnologia, però tornar també al que deia en Pep abans, que molts trobàvem amb un paper, no amb un mòbil, a la plaça Espanya, no?
Si voleu afegir alguna cosa, tenim dos o tres minuts. Res més? Ha quedat clar? Laura? Sí, sobretot perquè quan se xerra d'aquest tema la sensació que queda és una sensació de derrota, una sensació pessimista.
I justament, no només perquè hagi guanyat en sort Mamdani a Nova York, que tampoc no sabem què passarà, perquè ho tindrà molt, molt complicat. Molt, molt, sí. Perquè al cap i a la fi el sistema capitalista és el que és i Nova York és la capital de l'imperi, vull dir que tampoc no sé si podem defugir d'aquesta qüestió i que també en Trump ha dit que intervindrà l'economia.
Però sí que hem de pensar, malgrat la decepció que pugui venir o el grau d'intervenció que pugui venir, hem de pensar en positiu en el sentit que, per exemple, aquesta campanya està feta per 90.000 persones voluntàries a Nova York que han anat porta a porta i que han fet trucades telefòniques.
És a dir, de sentir la veu, no d'un missatge, d'un vot, d'una màquina, no? I han anat porta a porta a Nova York, 90.000 voluntaris i voluntàries, persones de totes les edats, immigrants, bé, Nova York és una ciutat d'immigrants, evidentment, no? Gent de tot color, vull dir, gent de tot tipus que ha anat porta a porta a fer una campanya de cara a cara, no? I això ha tingut un efecte increïble, mobilitzador de la gent.
Llavors jo crec que sí que, malgrat el que pugui passar i més enllà de la figura d'en Mamdani, sí que hem de pensar en positiu i hem de pensar que tornant a mobilitzar-nos, tornant a prendre consciència de les nostres propis forces, de la nostra capacitat per capgirar aquesta situació que és una situació dolenta, jo crec que tindrem alguna cosa a fer. Quan no farem res és si ens quedem a casa desmobilitzats i lamentant-nos i mirant les pantalles.
Fem una crida a l'esquerra aquesta política nostra que ja sap on estan les possibilitats de combatre. Bé, moltes gràcies, ho hem de deixar aquí i en tornarem a parlar segur un altre moment, malgrat que sigui amb un altre títol, esperem que no sigui embranzida de la sistema dreta.
transitant el present entre la filosofia i la literatura. Ara amb Pep Traverso continuant nosaltres, però amb una altra cosa que és comentar-nos algunes de les seves lectures interessants, potser alguna que vas deixar pendent l'altre dia, no, Pep? O el que vulguis. Sí.
Benvinguts i benvingudes a aquest segon capítol de Transitar en el present. En principi seguim a Palestina.
recordar-vos que el programa anterior, fa 15 dies, varen recomanar dos llibres, el primer, dos llibres de poesia, el primer del poeta palestí Basen en Abrís, amb un llibre que es diu Totes les pedres, i un altre, el llibre col·lectiu de poesia, també, que és Si dius, gasa. Avui, com us deia, seguim a Palestina,
No ens voldríem anar mai, però farem dos o tres, el que ens doni temps de presentacions. El primer és un llibre molt recent, és el 2024.
és d'un jove nascut el 2001, que es diu Mahmoud Mustahá, i el llibre es diu Sobrevivir al genocidio en Gaza. És un llibre molt, molt, molt interessant, us el recomano, bueno, jo el recomano a tots, però aquest és molt interessant. És la història d'un jove que va rebre una... vivia a Gaza amb tota la seva família i va obtenir una beca per estudiar a Anglaterra.
I va aconseguir marxar, va aconseguir marxar per la frontera d'Egipte en unes condicions molt dolentes, tant físiques com psíquiques, deixava allà la seva família. I en aquest moment, quan es va presentar el llibre, ara farà, no sé si no arriba ni un any...
Ell vivia a Leicester, al Regne Unit, estudiant periodisme. I aquest llibre és un llibre que compta, explica, què és el que suposa viure a Gaza. I és molt, molt bo. Hi ha una frase que us puc llegir que diu...
Si hay una verdad que deseo transmitir y quisiera que el mundo entienda sobre la vida en Gaza, es la omnipresente sensación de imprevisibilidad que gobierna nuestra vida diaria.
Nuestras vidas están dictadas por la ocupación, el bloqueo, la violencia y el apartheid, que proyecta una sombra d'incertidumbre sobre todos los aspectos de nuestra existencia. Bueno, aquest és el llibre de Mahmoud Mustahá, que us recomano. Crec que me dóna temps, encara, per un altre. Sí, encara sí, com a mínim un. Com a mínim un, vinga. Doncs anem amb el segon. El segon és un llibre d'una activista nord-americana, Alison Weir,
que va decidir, com que el problema, per dir-ho així, o la guerra de gas estava tan present en el seu país, als Estats Units, va decidir, sobre l'any 2000, anar a veure la situació en directe. I a partir d'aquí, aquesta activista, aquesta periodista,
va començar a elaborar un llibre sobre el sionisme, des de principis, els lobbies sionistes, des de principis de segle, més o menys des de la Primera Guerra Mundial fins als nostres dies. Com el sionisme, els lobbies, han anat guanyant pes, han anat guanyant influència, no solament a l'administració nord-americana, sinó a tota Europa.
I tot això ho va plasmar en un llibre que es diu La història oculta de la creació de l'estat d'Israel. És un llibre de Capitan Swin, de l'editorial Capitan Swin. L'autora és Alison Weir. I la veritat és que és un llibre molt, molt ben documentat i que jo també us recomano. I no sé si m'adona temps. Sí? A veure...
Sí, la Maria ens diu que sí. Gràcies, Maria. Passarem a la literatura. És una escriptora xilena que es diu Lina Meruane. No sé si ho pronuncio bé.
Lina Meruani. I va fer un llibre, és una escriptora, és periodista, va fer un llibre que es diu Volverse Palestina. Aquesta dona que transitava per tot el món, la seva família viu, suposo que viu encara per Xile, i un dia ella a Nova York, un taxista palestí, vam començar a xerrar i ella va dir que sí, que ella també era palestina.
I és filla, tercera generació, de gent de Palestina que va marxar al voltant de 1914-1915, no sé si encara amb un passaport otomà, o un passaport de l'imperi otomà, va marxar d'allà i es van establir a Xile com una colònia important, no?
I aquest llibre relata un doble viatge, un primer viatge a Palestina i un segon viatge. Sobre els anys 2012, 2010, 2012, por ahí, aproximadament. I són llibres de reencontre amb la realitat palestina,
Les coses, desgraciadament, han empitjorat molt des d'aquells anys, en aquests 10 o 11 anys, i també de reencontre amb ella mateixa. I és un llibre, és de Random House, i és un llibre que jo l'he llegit dos pics, i la veritat és que us el recomano.
I encara no sé si ja no tenim temps. Me deixes dir una coseta? Sí, una coseta sí. Una coseta. La llegeixo perquè dic, abans de partir de Palestina, perquè d'aquí 15 dies segurament anirem a Itàlia,
Abans de partir a Palestina volia simbolitzar el meu personal homenatge, record, a tots els joves assassinats en la figura d'un d'ells, la figura de Lumna Abiyan, una jove violinista virtuosa que va morir assassinada amb no sé si 40 o 50 membres de la seva família, ella era molt jove, el 21 de novembre del 2023. Ja està. Gràcies, Pep. De res a vosaltres.
Acabam aquí el nostre programa, però dijous que ve i tornarem amb un nou tema, aquesta vegada d'economia, de la necessitat de diversificar-la i garantir-nos el futur, lluny d'aquest monocultiu turístic que ens sobrepassa ara ja.
I a continuació, Beatriz ens il·lustrarà amb algun nou concepte científic que ens ajuda a entendre aquest món nostre. Ja ho sabeu, qualsevol sugeriment o comentari podeu fer-lo a través del correu info arroba atacmallorca.es o al telèfon 677-60-6817. Que tingueu una bona setmana. Adeu.
El mateix focat a escalfa. El mateix focat crema. Calcula bé bé la distància. Ja que et sempre és el problema. El mateix focat a escalfa. El mateix focat crema. Aquilibra la balança. Ja que et sempre és el problema.
Relet, relet, pre-pe-pe-pe que el dinaret. Van veure dels diners i ara res més passa a la set. Relet, relet, relet, pre-pe-pe que el dinaret. Van veure dels diners i ara res més passa a la set. Són freds hiverns a Barcelona, de molta força i poca lona. I és que tu no he mirat la zona i no t'amaguis sota l'ona.
Què hi ha, què hi ha dins la moneda que tu mous? Qui hi ha, qui hi ha dins la moneda que tu vols? Eren humans i ara coloms, coloms, coloms.
Màt-eix fokat a scalfa, jell màt-eix fokat crema. Aquilibra la balança, ja que c'est sempre z'alproblema.
I filla et faran creure que ets lliure, que t'has de conformar, que has de somriure, si ets infeliç és perquè ets pessimista. I t'aniran tapant la vista, però quan vegis que no arriba el demà, per primer cop veuràs l'avui i pensaràs en prendre el bol que és el que vull.
No tinguis d'on, mamà, aprendràs ella a robar, però veuràs que el teu or té el millor menjar. Da-da-da-tan-da. Da-da-da-tan-da.
Entre i tant, que a les cortines només ens cal un raig de llum, tu i jo, i una ampolla de vi, i tenir-te amb mi, oh sí. Ja sabem que em marxo molt lluny i com desitjo quedar-me amb tu, prena el vi.
I bevem-lo lluny o allarguem aquest petit. Sembla nit que no s'acabi mai.