Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modular. Ona Atac, el programa d'atac Mallorca a Ona Mediterrània.
Posant-nos un poc avui en clau d'humor, perquè el tema és prou seriós i complicat per ficar-nos-hi així de cop. I així mos permetrem utilitzar una mena de neologisme per parlar d'un dels aspectes més destacats. El sorgiment del homoconsumismos. Aquestes dues paraulotes inventades ara per l'ocasió mos podrien...
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modular. Sí, sí, només en els països rics, és una condició obligada. En els països pobres l'homo sapiens només consumeix i no sempre.
quan pot, i gairebé sempre ni tan sols el que li és necessari per poder mantenir-se i seguir viu. El mateix ocorria en l'anomenat primer món fins que es va produir la revolució industrial i van arribar les dues primeres dècades del segle XX, quan comença la superproducció dels productes manufacturats.
Al llarg de la revolució industrial, el XIX, les empreses van desenvolupar noves maneres de producció, augmentant la rapidesa i la quantitat, normalment a costa de la salut i de la misèria del proletariat. Això va comportar una superproducció, ja que les persones solament compraven el que necessitaven, és a dir, molt manco del que la indústria era capaç de produir i del que els seus propietaris desitjaven.
Davant del nou problema, els estats de la mà dels grans propietaris van començar a promoure el consum, iniciat així una tendència consumista que es va reforçar després de la Primera Guerra Mundial. I com es va fer el canvi de consum a consumisme? Molt senzill.
creant entre la població el desig d'adquirir productes innecessaris per la seva subsistència, principalment mitjançant les emocions. I va arribar la ràdio i després la televisió, la publicitat i finalment el màrqueting, que actualment s'ha encarregat que els desitjos sugerits es convertissin en necessitats emocionals incontrolables.
El mostre ja estava creat. I el que no imaginaven és que irromprien les nostres vides el supermostre de l'era digital. Ara la xarxa i la intel·ligència artificial han convertit les nostres vides en un gran aparador replet de, entre altres coses, d'incursions publicitàries constants que ni tan sols permeten llegir un article periodístic amb una mica de sosseg.
per no parlar dels influencers. Tots ells, o si no la majoria, en sou de les grans multinacionals. El bombardeig publicitari és permanent.
A la nostra societat el consumisme s'associa a benestar a través de la màxima acumulació possible de béns i d'activitats i per mantenir i augmentar aquest consum s'encoraja la producció en massa utilitzant tot tipus d'estratègies com per exemple l'oxalecència programada que preveu la inutilització d'un producte al cap d'un temps determinat per obligar a tornar a adquirir-lo
o els pagaments ajornats o les targetes de crèdit. El model de societat de consum té seguidors i detractors, òbviament.
Els primers, els seguidors, defensen que estimula el desenvolupament, ofereix avantatges al consumidor, ja que, segons el mantra capitalista, un major consum suposa creixement econòmic perquè estimula la competitivitat i el desenvolupament.
A més a més, gràcies a la competència, el consumidor té accés a millors preus i a productes de millor qualitat. I tot plegat fa que la població gaudeixi suposadament d'un major benestar. I per als seus detractors, la societat de consum genera desigualtat i un gran impacte mediambiental que la fa inassumible.
Des del punt de vista ambiental, un consum descontrolat dur a explotar de cada vegada més recursos, esgotar-los i fer ús de substàncies contaminants per mantenir i incrementar la producció.
Aquest panorama cal afegir la deslocalització d'indústries i d'empreses occidentals a països pobres o en vies de desenvolupament, convertits en la font d'una mà d'obra barata, amb nens explotats i tot, i amb territoris assolats per la contaminació de residus industrials i de deixalles de tot tipus.
En la globalització actual, l'impacte mediambiental és terrorífic a tot el globus i el futur de la Terra és més que incert.
i pel que fa al benestar de la població, encara que el creixement econòmic hagi permès el sorgiment de societats més riques, aquesta riquesa no s'ha repartit de forma equitativa. El 2022, el 10% de la població mundial posseia el 76% de la riquesa global. És a dir, mentre una minoria acumula la riquesa i consumeix desestradament, una majoria té dificultats tot sovint per cobrir les necessitats bàsiques.
fins i tot en aquest primer món nostre on la desigualtat va augmentant progressivament. El col·loqui.
I aquí tenim avui tres convidats per xerrar del que podríem anomenar aquesta xacra del consum de la nostra societat, el consumisme. I des de perspectives diferents, perquè aquí tenim Sonsoles Hernández. Hola, bon dia. Bon dia.
professora d'Història de l'Art de Suïp i especialitzada en història de l'art i de la cultura, especialment contemporània, i autora d'un llibre que està molt lligat a lo que xerram i els títols prou suggerent, Vides excitades. També tenim en Vicente Galassó,
Hola, benvingut per segona, tercera, una vegada que ha estat molt amb nosaltres. Psicòleg, coordinador de La Nostra Veu, una associació de persones que a través de SART pretenen visibilitzar el que se diu la salut mental. Benvingut. Gràcies. I en Carles Valentí, educador social, ja jubilat,
Avui fa cara... He deixat de fer feina, jubilat oficialment encara no hi estic. Ah, bé, idò, has deixat de fer feina. Però està aquí com a voluntari de l'altra Senaia. Tots sabem, és un dels llocs emblemàtics aquí a Ciutat de Comer Just, la ciutat de la illa.
I encara també fa de voluntari, per saltar-se n'hi ha temes educatius i de sensibilització. Ara encara sent el programa, ja. Bé, ja ho heu sentit, vull dir, i el col·loquia és vostre sobre consumisme, hi ha molt a dir i potser es podria resumir molt, però també hi ha molt d'aspectes diferents.
I d'entrada, creus que hi ha alguna manera de sortir d'aquest cercle infernal, d'aquest consumisme desbocat, o és una batalla perduda en el context en què vivim? Com ho veus?
Bé, jo diria que hi ha realment, hi pot haver experiències de lo contrari, que jo diria que és el que anomenen consum responsable, i n'hi ha. Si parlarem a nivell mundial, realment la batalla és ingent i és molt, molt complexa. Jo crec que en aquests moments, si parlarem a nivell mundial, jo mai parlaré de batalla perduda, perquè tenc esperança que les coses puguin canviar,
però sí que la feina és gran i els mitjans que tenim intentant combatre-ho no són molts.
Bé, jo parlaré... Bé, perdona'm, potser faré en castellà. Com vulguis, com te faci millor. Bé, jo, per mi investigació, si alguna cosa m'ha ensenyat la investigació és que...
en nuestra sociedad no vivimos en un mundo de consumismo caído del cielo por un fatalismo, sino que esto está ligado a un sistema económico, que es el capitalismo, que desde sus orígenes a finales del siglo XIX, en el que, como anunciaba Irene, hay un exceso de producción gracias a la mecanización, después a la implantación del taylorismo, y hay un exceso de productos que se tienen que canalizar
i aquesta canalització es fa a través d'unos mecanismos de venda, el origen de la mercadotecnia i uns medios publicitarios que tenen com a tària principal la creació de necessitats. Llavors es canviar el concepte de compra per necessitat
a la compra por capricho y a través de todos, bueno, más adelante si hablaremos de ello, a través de la publicidad, pues hay un control de las voluntades para canalizar y para crear estas necesidades en el público. Entonces, mientras las condiciones sean estas...
Mientras las condiciones sean las del capitalismo es difícil salir de este consumismo. Ahora bien, en el momento en el que el capitalismo se introduce han existido y existían y siguen existiendo sociedades que viven al margen.
de este tipo de economía y bueno, esto es posible pero tienen que cambiarse las condiciones y esto exigiría una revolución o una concienciación extensiva de la gente Sí, yo también
Defensor de causas perdidas, sí, es una batalla perdida. El mundo que habitamos, la batalla como ganadores, digamos, está perdida. Pero yo que soy amante de procesos y de... Esta mesa muestra también que somos muchos los guerreros de causas perdidas.
No me importa tanto el ganar la batalla, sino el convencimiento de que otros micromundos son posibles y que si podemos actuar sobre un entorno un poquito más pequeño, nosotros...
La última vez que nos vimos la batalla de los fármacos también está perdida y no nos importa demasiado con intentar crear un micromundo donde queramos reducir el fármaco en un entorno determinado, que también es un consumo muy próspero, pues nos vale. Y si a través de eso vamos contagiando un poco, no me importan tanto las batallas ganadas, la verdad.
Jo, a vegades, la de batalla perduda no m'agrada perquè mos conduixi un cert pessimisme. En tot cas, parlaria de batalles. I en aquest cas, jo crec que hi pot haver batalles guanyades. I jo crec que n'hi ha, de fet. Crec que n'hi ha.
Jo penso que tradicionalment o més recentment sempre s'ha donat el paper al consumidor com aquell que pot combatre o lluitar contra el consumisme. I, òbviament, hi té un paper, un paper essencial. De fet, tenim una força com a consumidors que, si en fossin conscients, que enviarien moltes coses. El que passa és que molts pensant que no.
De totes maneres, aquí intervenen, per jo, altres elements importantíssims. Unes són les empreses, i me referes que empreses des de les més petites a les grans multinacionals, que tenen una responsabilitat. Vull dir, elles, legítimament, poden voler guanyar dobbers, però no hauria de ser l'únic que vulguin, que és guanyar molts i molts dobbers i a qualsevol preu, com estan fent ara, sobretot les grans multinacionals. Per tant, el compromís de les empreses
hi hauria de ser. Algunes és, sobretot les més petites, i les grans, les poques, que han començat ho fan a través del que anomenem el greenwashing. No tant una intenció de canviar res, sinó una intenció que fins i tot a través d'aquesta aparència encara puguin vendre més. I tercer lloc, per jo serien els governs.
Els governs elegits, ja tornava a ser la responsabilitat dels ciutadans, però sí que els governs poden legislar per canviar les coses. Aquí, per exemple, va ser el primer govern de la primera comunitat autònoma que va prohibir els tassons i plats i els coberts d'un sol ús.
I no ha passat res. Hem pogut seguir vivint perfectament sense això. Igualment que ens pensaven que prohibir el tabac o fumar en els restaurants i en els bars podria ser una cosa impossible d'aconseguir i se va aconseguir. Per tant, aquí els papers de governs valents, que ara no se destaquen precisament per això, tendré a tenir un paper. Per tant, jo incidiria en governs, en...
amb empreses i amb ciutadans per, jo sí que tenc esperances que hi ha moltes batalles que s'aporen conyar. És que hi ha una qüestió, mirant ara com tu deies, Carles, dels consumidors que tenim força i que no en són conscients,
Però és que la realitat de la persona, fins i tot de la persona aquí i ara i dins aquest context en què vivim, la realitat és vera que és equiparable així com se fa consum i benestar i no seria necessari associar també consumisme, estrès neguit, dependència o com el títol dels teus llibres són les vides excitades.
I aquí en Vicente també hem de dir molt que dir en la excitació, no? Vull dir que sí que tenim, no només tenim poder, sinó que tenim seqüeles d'aquest consumisme, seqüeles i negatives, individualment parlant.
Jo torno a la perspectiva històrica per veure que això no... Aquest revers del consum ja està en els orígens del capitalisme. Els orígens del capitalisme van estar lligats al diagnòstic dels primers casos d'estrès, de consum de te, de cafè, de tabac, de morfina, de drogues... Les primeres toxicomanies
S'identifiquen en aquest moment de finals del D9 en què surt el capitalisme i surten també aquestes noves malalties, neurastènia i fins i tot kleptomania.
lligades al més consum. I és bastant conegut que els primers grans magasins, ja en els llibres d'Ensola, El Paraíso de les Dames,
Hi ha casos de cleptomanies i fins i tot els mèdics de l'època, hi ha un mèdic d'un hospital de París, en Paul Douisson, escrivia un tractat mèdic sobre les ladrones de les grandes almacenes, les volers de Grand Magassin.
en 1902. O sigui que ja fa més de cent anys, el capitalisme té aquest altra revers menos lustroso, llegat a enfermedades mentales, de nuevo diagnóstico, y que ja en la época, George Simmel, el sociólogo, se puso el acento sobre ellas y cómo se estaba produciendo una...
intensificación de la vida nerviosa ligada a esta nueva cultura del capitalismo que quiere atraer la atención de los ciudadanos constantemente.
Sí, me estabas comentando antes por qué consumimos tanto, qué vacío tenemos para tener que llenar ese agujero, en este caso compras,
Claro, nosotros somos una asociación pequeñita que queremos ser libres, con lo cual no recibimos prácticamente ninguna ayuda para mantener esa libertad, porque en cuanto recibes ayudas gubernamentales, aprendes a que si quieres ser libre tienes que aprender a ser pobre. Que para mandar...
Sí, porque hay unas imposiciones, nos guste o no, del mundo este que hemos creado, de si yo recibo una ayuda para potenciar la inclusión social de personas con trastorno mental, pues automáticamente me van a pedir que esas personas se normalicen. Y normalizarse es que se vuelvan consumidores, que se vuelvan productores, que encuentren un trabajo y que sean iguales que nosotros.
Y ahí nosotros tenemos como una lucha de por qué ser diferente y vivir diferente tiene que ser tan raro, incluido el consumo. ¿Por qué si no consumo me miran extraño? ¿Por qué si no cambio de coche cada que es tiempo? ¿Por qué si no cambio de móvil cada que es tiempo?
Con los adultos puedes llegar un poco a entender que prefieres vivir de otra manera, pero ahora que estamos yendo mucho a los colegios, acercar la salud mental a los colegios y te das cuenta que el niño no tiene una manera de defenderse, todavía no tienen herramientas para saber quiénes son y cómo quieren estar en el mundo.
Y toda la sociedad que les rodea lo que les dicen el raro es el que no cambia zapatillas, el raro es el que no cambia de móvil y tienes que tener herramientas para poder defenderte.
Entonces, nuestra asociación reutiliza. Antes que reciclar, yo creo que primero está el dejar de consumir superfluamente. La mejor manera, antes de ir a reciclar, intenta ponerte toda la ropa que tienes en el armario.
después reutiliza. Entonces toda nuestra asociación, por ejemplo, no hemos comprado nada. Ya no solamente porque existe Dishalles y otras sociedades amigas que van en esa línea y provocas como una hermandad. No necesitas comprar, sino provocar también esas alianzas entre asociaciones
que, aunque parezcamos diferentes, tenemos como puntos en común de construir un mundo más respetuoso con la persona, permitir que podamos ser diferentes y que eso no nos cataloga de nada.
Yo hay una parte de mí, quizá, por nuestra manera de entender que cuando un síntoma, o sea, el síntoma, el consumo podría ser un síntoma de este mundo, igual que las voces o beber o...
o las autolesiones son síntomas que yo trato de mirar de dónde vienen o sea que de qué te estás defendiendo para necesitar voces o consumir o jugar o la comida o el exceso digamos
Y así miro un poco el consumo también, de qué necesitamos tapar para necesitar llenar ese agujero con cosas, con cosas innecesarias. Y ahí hay de la psiquiatría, como recuperar un poco la psiquiatría antigua, Lacan, ser oscuro donde los haya, pero tenía ahí un par de detalles como muy interesantes de...
de que somos... Tú comentabas lo del homo consuminus. Consuminus, sí. Lacan lo llamaba el homo deseantis. Deseantis. Que es el deseo quien nos mueve. Nacemos si todo va bien, porque si no tienes deseo, apareces en el mundo de la psicosis. Pero los neuróticos somos seres deseantes y es señal de que todo va bien. Y consumes porque tienes una falta.
O sea, si no hay falta, no se activa el deseo. Te tiene que faltar algo para tú poder activar ese deseo. Y eso es necesario. Porque si no, te vas al terreno de las ecoses, ¿no?
Y este mundo intenta generarnos faltas para activar ese deseo que viene con nosotros. Ya por eso encaja también, porque al hacernos desear todo el rato mantienen el círculo de la falta y el deseo unido. Porque yo trabajo con gente, si te falta la falta, como no tengas una falta no se activa el deseo y a mí me cuesta mucho activar los deseos. Entonces hay como una relación en ese sentido
Porque yo sí creo que el consumo es un mal de la sociedad, no es del individuo. Es la sociedad la que tiene esa necesidad de consumo. Pero si el individuo se queda sin deseo y no intenta llenarlo con cualquier otra cosa, se para. Y ese es un problema. Entonces yo creo que aprovechan que somos seres deseantes para poder activar ese tipo de...
Si m'ho permets, en la pregunta inicial que feies de si se pot equiparar consum i benestar, jo clarament si parlant de consum i benestar diria que no se pot equiparar.
si parlant de consum de productes de primera necessitat, és a dir, perdona, si se poden equiparar, perdona, ho deia malament, se poden equiparar. Efectivament, és a dir, menjar necessitem menjar, veure necessitem veure, vestir most necessitem vestir most, tenir una casa digna,
que ara destacaria que en aquest moment tenim un problema seriós en la vivenda, perquè precisament una cosa que és de primera necessitat s'ha convertit en un bé especulatiu. En el moment que torni a ser un bé de primera necessitat, llavors probablement aquest problema se solucionarà.
Per tant, jo sí que equipar consum i benestar, no consumisme i benestar. Per això són molt diferents. Un consumisme és una addicció al consum, vol dir que tu no pots estar sense consumir aquelles coses que no necessites.
que no es pot fer. Aquelles coses desitjades. La distinció entre el que necessitem i el que volem no només es confonen els joves, els adults també.
de la població mundial. Hi ha gent que viu sense menjar, però s'ha mort.
Per tant, no és un problema. El nostre problema és que moltes vegades tot això ho atribuem als infants i als joves. Nosaltres vam fer l'any passat una experiència, i l'hem fet dos anys o tres, de fora dels grans magatzems de les avingudes, el dia del Black Friday, amb un folletó ens explicar a la gent que representa el Black Friday de cara al dret dels treballadors i sobretot del medi ambient, de les dues coses. Qui era que s'aturava més?
Doncs els joves, qui era que no te mirava la cara i te deia no me venguis a no sé què? La gent de la nostra edat, de 40, 50, 60, els joves eren els que s'aturaven a escoltar el que t'ho anaves a dir. Per tant, tenim una idea sempre que són els joves, quan en realitat, de fet, els joves són així perquè hem creat nosaltres aquesta societat. La generació nostra, que ha estat la que més bé ha viscut de totes,
òbviament parlo en termes molt generals, hauran deixat una propera generació que viurà pitjor que nosaltres. La primera vegada que passa ho van fer fatal. És a dir, els al·lots, els joves, mos miren perquè nosaltres mos pensant que faran el que dèiem quan ells faran el que veuen fer. I el que veuen fer és que nosaltres seguim valorant els d'on ves, els tenir i no et sé. El dia que facem una altra cosa, ells imitaran això.
per anar al tot següent responsabilitzant els nens, els joves, si no mos miram una miqueta. Jo avui he estat fent una activitat a una escola, no, va ser ahir, perdona, avui no, perquè ho han fet molt bé les dues mestres, però ahir vaig estar a una escola on el professor se va passar tota l'hora mirant el mòbil davant als alumnes.
En el moment que hi ha una alumna parlant de consum responsable i va dir, em podries dir coses positives i negatives del mòbil? I em diu, bueno, les negatives és que hi estan massa estona i deixen de fer altres coses. Immediatament el professor va mullar el mòbil. Immediatament. Però va estar tot a sort. Ho dic perquè el nostre exemple serà el que farà que hi hagi un canvi, si no...
és que se batalla en aquest cas per jo estar perduda. Nosaltres des de Salta s'anàvem editat, que boneduc una per voltes, una guia de consum responsable, contra el consumisme, abonear les alternatives
Abandonem Endesa, abandonem Vodafons, abandonem companyies d'assegurances
com Sadat Sa, que inverteix a Israel on maten gasatins i anem a arts assegurances. Aquí hi ha alternatives de transport, de turisme, de menjar. El comerç just és un altre. El comerç just d'allà on venc és el més...
integrar el que hi pugui, bé. Tu estàs amb la teva consum quotidià comprant productes en què no hi ha hagut explotació infantil, en què les persones han rebut un salari digne, en què no se respecta el medi ambient, en què hi ha igualtat de gènere, per no dir un parell més de criteris. Això és el consum quotidià, però seguim comprant el cafè i la majoria de coses en Mercadones, en Carrefour, en el Corte Anglès i totes aquestes coses. Doncs han de fer canvis. I els han de fer canvis ja.
I m'atur perquè si no m'enroll massa. Dues coses. Una que la volia dir abans que hagi intervingut, però ara me ve bé. És necessari conèixer altres maneres de viure de forma no consumista i de consumir de forma responsable. Hi ha experiències, no? Moltes. Moltes.
si en coneixeu, era el que volia demanar i tu m'ho has ofert i llibre't. I després sí que... Aquest sistema quan eres on sol és el capitalista i tu ho deies, és una qüestió de societat, és el que determina aquest món que vivim i aquest consumisme generalitzat i aquest sistema mercantilitza tots els aspectes de la seva vida
Resulta que consumim coses que no només són béns materials. Tu xerraves lo dels viatges. El consum d'oci. El consum d'oci, s'altre diu llegia, i ja per experiència meva de moreró, des del Covid, ha pujat una borrada. Oci convertit en experiències de vida, en viatges, en...
A veure, el consum va molt més enllà fins i tot de consumir productes i, com deia, de tapar buis. I no crec que de vegades se limita massa quan xerran de consumisme en compra de productes? I és tot una filosofia de vida, al marge d'això. Ho volia llençar per expandir un pot més el tema.
Bé, per una banda, respecte al que deia en Carles abans, jo he pogut veure com els primers tractats de publicitat que volen fer, els orígens, estem parlant 1911-1915,
És quan nas el que es diu la ciència de la publicitat, que volen fer de la publicitat una cosa respectable respecte a l'anterior model de xarlatanisme, es diu la ciència de la publicitat ha de tenir unes...
li llaman unes leies de la publicitat i vénen d'Estats Units. Els orígens d'aquests tractats de publicitat és una mescla de psicologia amb
amb hipnotisme, agafen tota la tradició de l'hipnotisme, de com posar en el cap de la gent una idea de forma subtil, ja no deien que has de comprar això, sinó creant com...
un aura d'un estatus social i es diu explícitament en aquests tractats, penso en, per exemple, jo he treballat sobretot en tractats francesos, el tractat de la publicitat sugestiva d'Optac Gerant parla de que hem de crear la necessitat, no només ens hem de conformar donant a conèixer el producte, hem de crear la necessitat.
Això per una banda. I per l'altra, avui en dia, aquesta idea de l'experiència s'ha convertit com una paraula. Ja no te diuen ven a mi restaurante, sinó ven a l'experiència del restaurante. I el capitalisme ha cooptat tots els terrenys fins a la naturalesa, fins a l'experiència de veure una puesta de sol. Ja ha devingut...
Com ha fet el café del mar en Ibiza. És l'experiència de veure una puesta de sol. I venen milers de turistes cada any a veure allà a Sant Antoni de Portmany aquesta experiència de la puesta de sol. O sigui, que el capitalisme arriba fins a tot...
aspectes que semblen com la contemplació de la natura, hi ha pacs per anar a Eivissa a fer ioga i contemplar la puesta de sol, com el capitalisme copta tots els terrenys, no només l'objecte producte físic, sinó també totes les dimensions humanes. És que jo crec que una de les coses que el desig fa és que volem el que no té l'altre.
Des del moment en què una cosa que tu desitjaves tenir ja la té tothom, ja ha perdut un poc de gràcia. De fet, la publicitat té aquest gancho quan te fan determinat tipus de cotxes. Tu tens allò que aquell encara no té, perquè si ho té tothom,
La publicitat utilitza aquesta enveja, en certa manera, col·lectiva, que fa que tu vulguis viatjar.
Però potser tu estàs més ben menor que el més senzill, contamines menys, el més guapo, no tarda cop. Però qualcú m'està dient a través de l'enveja que si no vas a les Bahamas no ets feliç, no has triomfat, no ho sé, no ho sé.
Bé, això era un comentari relant-te un poc de la carnitat. No, sí, perquè el tema del turisme ha arribat, això, hem d'anar, ja hem fet la volta al món, ja no és suficient d'anar a l'Antàrtida, com hem d'anar a la luna, no? Sí, i hem de colonitzar Mart, i els que poden, els millonaris que fan viatges a Mart, sí.
Per experiència. En realitat és com s'addicció. És a dir, tu hi ha determinades drogues que hi ha un determinat moment que ja no te fan sentir molt i necessites una dosi més alta o un altre tipus de droga. És a dir, la mateixa felicitat que avant te provocava anar-te'n a la ratjada
Ara necessiten anar tant a fer la volta al món. Per això aquesta pendilla de pirats han d'agafar un coet i pujar 8 quilòmetres cap amunt i tornar a ballar, perquè necessiten això per obtenir la mateixa felicitat que aquella persona que se'n va a nedar serenalt. Per tant, jo crec que és això. Aquella dita que dic sempre que el que més té és el que més necessita, per molt matxacada que sigui aquesta frase, és una realitat que, com bé que meditem, cada dematí a la buides dematí.
perquè es va que l'han sentida tantes vegades que no li dona importància, però és una realitat com un temple. Un sol pot passar igual de bé mirant-te una pel·lícula que no qui creu que se n'ha d'anar a veure-la a no sé on. Jo crec que això és una reflexió que haurien de fer tots. Però fíjate que grande es el enemigo, como yo estoy totalmente de acuerdo contigo, y además en todo lo que has dicho. ¿Y por qué es tan tuzuda la realidad? Porque...
Claro que las necesidades básicas las entendemos todos. ¿Y cómo es que la gente no es capaz de ser feliz en un mundo como este que va caminando en cubrir necesidades básicas? Tendríamos que, tal como están las cosas, deberíamos tener muchas posibilidades de ser felices todos.
Hay una segunda parte de mi vida que estamos trabajando con personas sin hogar. Hemos encontrado un modelo de recurso habitacional muy interesante comparado con lo que hay, que con una aportación muy pequeña, con menos de la mitad de una pensión no contributiva, tienes posibilidad de...
Vivir en un sitio con todos los gastos básicos cubiertos, comida, internet, lavadora, muy destinado a lo mínimo contributivo, o sea, 420 euros. Y como vamos mucho allí, pues terminas estableciendo relación, como con todos. Su infelicidad no está, o sea, tienen cubiertas las necesidades básicas.
pero no tienen como para compararse con el resto de la sociedad, no puedan irse a Bahamas y vienen de familias de aquí que se conformaban con mucho menos. Esa austeridad que estábamos comentando antes, esa palabra también no estaba, pero
Es verdad que vienen de un historial de consumo, vienen con trastornos previos, se han quedado sin red de apoyo y todo, pero no deberían ser tan infelices teniendo ese tipo de necesidades cubiertas, sin embargo están en ese tipo de situación. Con lo cual a mí me hace plantearme, estamos luchando contra un grande, ¿cómo es posible? Porque yo defiendo el consumo responsable, sabiendo que vivimos en un mundo donde como todos seamos responsables,
Se caen muchos naipes. El mundo, tal como lo entendemos, cerraría muchos locales. La mayoría del centro de Palma está destinado a gastos superfluos. Y yo creo que es el mundo al que, si Dios quiere, podríamos llegar. Pero tendría que cambiar un poco la sociedad.
Ojalá, porque yo creo, yo lo máximo que consigo es primero empezar por mí, después con mis seres queridos y en este caso, cuando eres responsable de una asociación, tratar de que la asociación tenga como una filosofía de vida muy en este sentido. Si hacemos un taller de cocina, pues tener un huerto, consumir en el taller de cocina producto cercano, tener como relación con...
En nuestro pequeño mundo, si somos capaces de contagiarlo, genial, pero cada vez que paso por Mercadona que lo tengo al lado de casa, digo, este grande no hace más que crecer. ¿Por qué? Se cae tan por su propio peso que no entiendo muy bien cómo un joven necesita todavía y es tan infeliz porque no puede cambiar de móvil cada año.
Però bé, has dit una paraula màgica ara i com que mos queden minuts, pots minuts, jo el volia dir. Creus que és que la nostra paraula preferida és el decreixement, la solució?
És a dir, un plantejament de créixer en totes aquestes coses que xerraven per créixer amb altres, en relacions humanes, en relacions socials, en tranquil·litat, en contacte a la natura directa, sense viatges permits.
Però per això necessitem de créixer amb altres coses i com a mínim ser conscients. Bé, teniu dos minuts cada un, no més. Jo molt ràpidament diria que el decreixement no és la única solució, però sí que forma part de la solució segons quines coses.
I abans, fora de micro, parlàvem amb en Salva com si es decreixement o com ses alternatives fossin, entre cometes, de menor qualitat. I això jo no hi estic d'acord. És a dir, això ho parlàvem. Per tant, jo crec que sí que és una part de sa solució. No s'únic jo.
Molt bé, no sols els meus diuen que ni dos minuts un. Bueno, suposo que decreixer és decrecer en el primer món, perquè clar... O sigui, evidentment, ja ho deiem, en el món de rics, sí, evidentment, per repartir també un poc més. Sí, i perquè també, bueno, esto igual no ha salido, però nuestro bienestar es a costa de la explotación de otros, ¿no?
Desde fa més de dos segles. Y desde luego, lo que comentaba antes Vicente, de los móviles, el fenómeno este de la obsolescencia programada, desde luego está en esta explotación de los recursos de terceros países en favor de Occidente. Vicente, alguna... Yo también me lo creo, pero... Ya está.
Bé, idò, moltes gràcies. Sabem que l'important d'això és estendre consciència i crear vincles entre els que ho veiem d'aquesta manera i entre els que estan per un altre model de benestar i de felicitat. Gràcies per ser l'altre. Gràcies a vosaltres.
Ara en Pep Traverso ens presentarà algunes lectures que sí ens poden aportar benestar i gaudi. I teniu en compte que les biblioteques públiques estan en el nostre abast. Hola Pep. Hola, què tal? Com esteu? Com estàs, Irene? Ja, bé. Vinga, te volem escoltar. Vinga. Benvingudes i benvinguts a aquest nou Transitant al Present. Avui comencem una història...
no ho sé, no massa alegre per una història interessant, almenys. Mireu, som a l'any 1989. Una fàtua decretada per la llatolà Khomeini arrel de la publicació d'un llibre, Els versos satànics, li van canviar la vida al seu autor.
i el van obligar a amagar-se durant anys. Malgrat aquests perills, ell va seguir escrivint, vivint i publicant. Més de 30 anys més tard, a una conferència als Estats Units, l'any 2022, un jove de 25 anys el va atacar
amb un ganivet i li va clavar 15 punyalades. Però es va salvar i va respondre en aquest atac d'odi amb un llibre amb tot el contrari, una afirmació de la vida, de l'alegria de viure. Aquest llibre que contava i que conta aquesta història del ganivet es diu així, Cotxillo, ganivet.
i aquest home, del qual encara crec que no hem dit el nom, és a punt d'arribar als 80 anys i acaba de publicar una darrera obra, la penúltima obra. Estem parlant, com ja us haureu imaginat, de Salman Rushdie, nascut a Bombay l'any 1947 amb una llarguíssima trajectòria com a escriptor
i del qual comentarem només dues obres seves, dues obres. La més important, la que avui us vull recomanar a la lectura, es diu El último suspiro del moro.
El último suspiro del Moro. Això recorda Espanya, els Reis Catòlics, Boabdil, Granada, no? Sí, durà equivocació aquest titol. Bueno, és una obra magna, és una gran obra, que situa la seva acció...
a la Índia, especialment a la zona de Goa i a la zona de Bombay, però també la situa l'acció a Granada, a prop de Granada, a un poble de l'Alpujarras, inventat, crec, amb el nom de Benangeli. Amb aquest nom, Benangeli, el Rushdie el que fa és retre homenatge i herència
al Quixot, a la novel·la de Cervantes, perquè Sidi Hamed Ben Angeli és un personatge que apareix a la segona part del Quixot. El mateix Salman va escriure, ell mateix va escriure una mena de Quixot contemporani, un llibre que es titula així, igual, com el de Cervantes, El Quixot,
i on un escriptor mediocre dels Estats Units crea un personatge que se mou per aquí i per allà, això. Però bé, tornem a l'último sospiró del Moro. Aquest llibre és un univers, és una fantasia literària que sembla no tenir límits ni especials ni temporals.
L'acció discorrerà principalment a Bombay, a mitjans del segle passat, és a dir, com us podeu imaginar, l'època de la independència de la colònia anglesa, de la independència de l'Índia. I es tracta d'una saga familiar de quatre generacions. És la família Dagama Sogoibi. I l'últim representant d'aquesta saga és segurament el personatge principal, el Moro.
A mi m'agrada dir que això no és una novel·la, de la mateixa manera que el Tristam Shandy de Lawrence Stern crec que tampoc ho és. Es tracta d'una escriptura exuberant, si voleu exigerada, en la forma, però també en el contingut, en el fons, que manté una relació amb la realitat real, una relació molt especial.
com dos cercles, dos cercles que es superposen l'un a l'altre. És un llibre extraordinari que us recomano. És ple d'amor, de corrupció, de desgràcia, de pintura, de moltes coses. Sembla que hi capiga tot, no?
I res, els crítics, per una altra banda, han connectat aquest llibre i altres llibres d'en Salman Rushdie a la literatura de García Márquez.
Tothom pensarà en els 100 anys de soledat, però no és exactament el mateix, no és el mateix, perquè García Márquez se sol moure en terreny més, diríem, de camp, i Roigdi considera la ciutat com el seu centre d'actuació.
Bé, però un parell de paraules més sobre el tema de la fantasia, sobre el tema de la llibertat màxima a l'hora d'escriure. Quan va néixer el seu primer fill, en Salman Rushdie, va escriure una mena de conte, un llibre,
Una cosa parecida a les mil i una nits. Els personatges principals són Harun, el fill, i Rashid Khalifa, el pare. El títol d'aquest llibre és el marc de les històries.
El pare, Rashid Khalifa, és el millor contador d'històries que hi ha. Les seves històries són fantàstiques, de manera que els polítics el volen sempre tenir al seu costat i en els mítings volen que ell conti històries per atraure la multitud.
Però en un moment determinat la imaginació de Reixit s'asseca i pare i fill es veuen obligats a fer un viatge fins al mar de les històries, al mar on s'originen tots els contes, totes les fàboles.
bé la relació hi ha un moment en aquest llibre hi ha un moment en què el fill Harum diu Harum ho citaré en castellà solia comparar
Solía comparar a su padre con un malabarista, porque en realidad sus cuentos estaban hechos de retazos de historias diferentes que él manejaba a su antojo y mantenía en constante movimiento, como el que juega con muchas pelotas a la vez sin equivocarse nunca. Un poco como el que veían de vegadas en los semáforos de nuestras ciudades.
I no sé si me queda molt de temps, Irene. Te queda molt poc. Molt poc. Un minutet? Un minutet, però un minut, eh? Un minut. Res, doncs volia fer una mena de pirueta molt arriscada a la recerca d'un altre creador d'universos literaris, el cas d'Honoré de Balçac.
Però això és molt ja, eh? Això és molt, sí. Això és molt ja. I si vols ho deixem... Doncs ho deixem pel propi dia. Ho deixem pel propi dia. Ja tenim matèria. Recordeu, eh? L'último sospiro del Moro, Boabdil, Granada, Bombay... És un gran llibre. Disfrutareu. Gràcies. Gràcies a tu, Pep.
Acabam així el programa d'avui. En el col·loqui del proper dijous intentarem aclarir què pensa l'esquerra del nostre país en aquests moments en molts aspectes, i en concret aquí a Canostra, del que està passant.
I després, Beatriz, ens aclarirà algun concepte científic que també ens afecta molt de prop. Esperar més vostres sugeriments i comentaris en el correu info arroba atacmallorcaponés o el telèfon 677-60-6817. Que acabeu bé la setmana i que la següent sigui millor. Adeu!
Ai amor meu estimada, canalai, canalai, ai, ai, jo n'he fet una cançó, com a litrínquim, com a litrón, jo n'he fet una cançó. I encara no l'he cantada, canalai, canalai, ai, ai, per no tenir ocasió, com a litrínquim, com a litrón, per no tenir ocasió.
Hi ha ningú que si no em dones, canalai, canalai, ai, ai, ai, que puc estar a vora tu, com a l'hi trinquin, com a l'hi tru, que puc estar a vora tu. Creu-te que me n'he folgat, canalai, canalai, ai, ai, ai, ja ho coneixeràs amb jo, com a l'hi trinquin, com a l'hi tru, ja ho coneixeràs amb jo.
i m'has de dir si o no, com li tinguin, com li troc, i m'has de dir si o no. La carta que m'enviaràs, i pas dia d'ascensió, com li tinguin, com li troc,
Fes dia d'ascensió. M'agradici tu bastars, caralai, caralai, ai, ai, se que et vaig enviar jo. Com a li tinc, com a li troc, se que et vaig enviar jo.
que no m'hagués equivocat, canalai, canalai, ai, ai, posant-se a direcció, com a l'hi tinguin, com a l'hi troc, posant-se a direcció. És un sabreu, és poc llarg, canalai, canalai, ai, ai, no ho passeu estar amb ningú, com a l'hi tinguin, com a l'hi troc, no ho passeu estar.
És a poca dada, canalai, canalai, ai, ai, i és tenir poca viol. Coma-li drink, diu, coma-li tot, i és tenir poca viol.
Se cançó li està acabada, caralai, caralai, ai, ai. Ja li som a s'espigó, troma-li, trim, trim, troma-li, trom. Ja li som a s'espigó. A tu! Ja! Ha, ha, ha, ha, ha, ha!
i anàrem a Sant Miquel, i anàrem a Sant Miquel, i una colla de gent bona, com dali, dali, dali, trum, trum, i una colla de gent bona. S'allà ja mos va d'entrar-ho, s'allà ja mos va d'entrar-ho, jo va ser una master dona, xing,
Dali, dali, trum, trum, jove seu de Mesterona, ses meues fies el són, ses meues fies el són, convenientes per a un pobre xip, dali, dali, dali, trum, trum.
convenientes per a un pobre, perquè m'han sortit petites, perquè m'han sortit petites, i en demà es té poca roba, xip-pum, dali, dali, dali, trum-trum, i en demà es té poca roba.
També tenen, així mateix també tenen alguna altra cosa bona, xip, pum, dali, dali, dali, trum, trum. Alguna altra cosa bona, sa cosa no vol dir, sa cosa no vol dir, però ja hi deveu pensar-hi, xip, pum, dali, dali, dali, trum, trum.
Tal volta va el trus de niu. Tal volta va el trus de niu. Es jugarà i de posar-hi. Ximpum, dali, dali, dali, trum, trum. Es jugarà i de posar-hi. Aquest imat l'octubre d'avui.
Aquest poc covat que no té turall Sempre cremant, sempre davall, davall Aquest petallat tan gran de l'amor Aquest sempre està tan gran gran de tot
sempre ran-ran del gran amor que esperam.