Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Ona Atac, el programa d'atac Mallorca a Ona Mediterrània. El concepte homoeconomicus apareix a l'inici dels estudis d'economia, al segle XVIII,
argumentant que són els individus que es comporten per interès propi i que aquesta conducta, guiada per la mà invisible del mercat, objectivament beneficia a tota la societat.
És el següent segle quan es defineix l'ésser humà en el context de l'economia política com a cercador de riquesa i, conseqüentment, capaç de prendre decisions racionals per aconseguir aquest fi. En aquest marc, l'home econòmic
es converteix en el model teòric de persona que, moguda per l'interès personal, maximitza el seu benefici sense influència de les emocions, valors o impulsos irracionals. Durant la segona meitat d'aquest segle, els autors del denominat socialisme utòpic i científic
Marx i Engels, entre altres, obvien aquest concepte que no serà recuperat fins a finals de segle per la revolució neoclàssica convertit ja en el centre de la seva teoria econòmica.
La racionalitat d'una lògica coherent, l'interès propi com a única motivació, l'accés a una informació absoluta per decidir el més convenient i l'essència d'emocions i valors morals i socials, constitueixen tot plegat les característiques bàsiques d'aquest model.
característiques que es van convertir en hegemòniques en el pensament econòmic fins a l'esclat de la gran crisi de l'any 1929 als Estats Units.
La sortida de la crisi la va propiciar l'economista britànic John Maynard Keynes, revolucionant la política econòmica, que va servir com a model per dissenyar la societat de les economies capitalistes després de la Segona Guerra Mundial.
Keynes renunciava al concepte d'homoeconòmicus perquè considerava que no descriu el comportament real de les persones, ja que el futur és fonamentalment incert i, per tant, les decisions no poden basar-se en càlculs racionals precisos.
Amb aquesta teoria va aconseguir una època d'estabilitat, de creixement i de millor distribució de la riquesa durant els denominats 30 gloriosos, els anys des de 1945 fins a principis dels 70, quan esclatar la crisi del petroli i un descontrolat augment de la inflació en totes les seves conseqüències.
Però a finals dels anys 70 del segle passat el neoliberalisme torna a arrelar en el pensament econòmic hegemònic i recupera el concepte d'homo economicus com a l'ésser que opera sota la racionalitat del mercat, no solament en l'economia, sinó en totes les esferes de la seva vida, convertint així
ell mateix en empresari. Cada persona és llavors empresari de si mateixa, responsable d'invertir en el seu propi capital humà per competir eficaçment en el mercat laboral i social. La maximització del benefici s'amplia a totes les àrees, fins i tot a les decisions més personals, com les relacions familiars, la salut, l'educació, concebudes ara com a inversions.
D'aquesta manera justifica la desregularació dels mercats i la competència argumentant que quan els individus cercen el seu propi interès en un mercat competitiu es produeix el millor resultat possible. I així la privatització i la no ingerència dels estats en l'economia esdevenen la seva ideologia i les seves polítiques pràctiques.
En definitiva, el neoliberalisme ens força com a individus a subjectivar-nos com a homoeconomicus, fent-nos sentir els únics responsables de l'èxit o del fracàs personal, introduint la meritocràcia com a una constant del sistema i ignorant les desigualtats estructurals i les circumstàncies externes.
tot plegat després per assegurar-nos que aquest és el millor sistema possible.
Bé, hem estat xerrant d'un model de persona la qual cosa no deixa de ser una mica agoserat, tenint en compte que els individus no responen a un model predeterminat. Però està clar que aquest homoeconomic respon a la perfecció a l'ideal econòmic neoliberal actualment hegemònic, com dèiem. I això precisament és el que volem debatre avui amb els nostres convidats.
Naraceli Mates. Hola. Benvinguda. Gràcies. Professora de secundària, ara jubilada, i que... Ella em fa propaganda del que està aquí perquè és una persona normal i corrent, això ho va dir. En Tomeu Sales.
professor de la UIP. Encantat. Professor de Filosofia, Política i Moral. I bé, quan deim professor de Filosofia, Política i Moral ja sabem per què estàs aquí. Bé, ja ho veurem. I...
Una persona que coneixeu, coneixeu com a mínim per saber-ho, en Petra Verso. Professor de filosofia, però aquest jubilat. I dedicat a moltíssimes coses, perquè jo ho sé, però aquí per nosaltres és el nostre, diguem, coach-lector. Transitant. Sí.
que mos fa transitar també comptàvem i comptarem i s'incorporarà tot d'una que arribi perquè és un home molt ocupat amb en Tomeu Martí director general de Mitjans Mallorquins es que duu es de Balears i sa plataforma audiovisual Nova Vida serà aquí supost d'aquí poc temps i s'incorporarà
Bé, analitzant les premisses sobre les quals descansa aquest homo economicus,
per començar, creix que es corresponen aquestes premisses de regulació per si mateix, d'interès natural de l'home, de l'home i la dona, de l'home econòmic. Es correspon tota aquesta filosofia en alguna mesura a la realitat com a mínim a la que vivim nosaltres? Comença qui vulgui, com vulguis. Puc començar jo mateixa, si voleu. Vam.
No ho dic com a experta, perquè no ho som, experta en l'economia, però penso que això de Somo economicus és un constructe històric, és una abstracció conceptual que ens hem volgut prendre com si fos l'únic possible.
I això és una absurditat. És una fal·làcia. Fal·làcia perillosa. Pensem en una de ses característiques, un dels trets que has comentat. Un home, un individu, que pren decisions absolutament racionals. Però de quin tipus de racionalitat estan parlant? D'entrada...
No té en compte els nous avenços en neurociència que parlen precisament que la presa de decisions depèn de moltes coses, entre d'altres dels viatges cognitius que ja ens parlava en Kahneman.
Però, d'altra banda, sense context, sense tenir en compte emocions, sense tenir en compte valors morals, mogut per un màxim egoisme, amb el mínim esforç, amb el mínim cost possible. A veure, això és perillósíssim. I, evidentment, existeix. Basta mirar una mica una porai, una part del món...
Tenim aquest senyor que li diuen Trump, sabeu, en Trump és d'Estats Units, que no fa res, fa comentar que si li diuen faixista no li fa cap nosa, s'hi sent molt gojos. O la senyora Ayuso a Madrid, enamorada d'un defraudador confes.
I ben cojosa d'això. També una altra part del món, no només l'Europa capitalista en el món occidental, també la Xina. Corporacions com Temu o Shine ens volen vendre la moto d'una moda barateta a Occident, també. I resulta que és fruit de l'esclavitud. O la Índia.
Vull dir, és un món molt desagradable i efectivament som uns econòmics aquests. No anem bé amb això. Sí, bueno, fantàstic. Ara, Celí, jo crec que m'has fet. Estic totalment d'acord amb tu.
L'Homo Económicos es un model, una ficció que apareix al final del segle XVIII en els contextos d'economistes escocesors, en concret se retortreu Adam Smith com a un dels pares d'aquesta ficció i és una ficció històrica que se presenta deshistoritzada i com a tal ja és perillosa.
perquè es sumeix una sèrie de conceptes i prejudicis com un cert sexisme, un cert eurocentrisme, a darrere aquesta ficció d'un homo autointeressat, un homo racional, que reduï la racionalitat a pura instrumentalitat, un model que planteja que els éssers humans no són res més que maximitzadors racionals, de preferències,
i que ens guiem per valors com l'eficiència i l'eficàcia. Evidentment és un model que si bé podria haver funcionat dins d'un context d'una determinada economia final del segle VIII, és un model que no s'ajusta a la realitat. Els éssers humans ens mouen per altres valors, per valors de solidaritat, per valors de compromís, per valors de respecte, per valors d'amor...
hi ha altres formes de racionalitat i no només és un tipus de ficció que s'apresenta deshistoritzada sinó que és perillosa. Per què? Perquè darrere aquesta idea de l'homo economicus desapareixen els altres, la realitat s'apresenta com un conjunt d'individus que interactuen per maximitzar els seus interessos
desapareixen les estructures de poder, no hi ha estructures, no hi ha processos estructurals i desapareixen la història i les institucions i processos socials. És una ficció que és perillosa perquè es naturalitza i perquè el naturalitzar no obri la porta a possibilitat de canvi social.
em sembla que és un model que no només ha colonitzat altres espais d'interacció social, com ho bé expressava Irene, sinó que de damunt no mos permet fer res més que celebrar sa realitat com està. Per tant, en aquest sentit, estic totalment d'acord amb tu, és un model perillós. I una cosa, Tomeu, trobes que aquest personatge, Somo,
econòmicos. Si se mou pel màxim benefici, el màxim egoisme, per treure'n el màxim benefici en poc cost, facem una reducció a l'absurd, si vols. No seria millor que aquest tipus robars, matars si cal, defraudars, que...
enganars, que mentís, coses com aquestes serien virtuts, precisament de som econòmicus. A veure, si això ho acceptàssim, jo crec que seria complicat conviure. No sé on arribaríem. És un model que...
és més ampli, efectivament, que no només l'econòmic. Això per això és el més essencial. No sé què trobeu.
Sí, jo estic d'acord amb tu, Araceli, no sé què pensar en Pep. El gran perill d'aquesta ficció és que talvolta pot funcionar en un moment determinat, en determinada concepció de l'economia, que utilitzen models matematitzants i teories que parteixen de l'idea de l'ecteribus paribus, donades les condicions de partida, doncs els individus poden actuar d'aquesta manera, però a la realitat no passa això.
i clar, la realitat és molt més plural, molt més diversa, molt més heterogènia i d'entrada no podem acceptar que no hi hagi volors morals, que no hi hagi lits mig morals, que no hi hagi exigències morals. Per tant, un d'esparits des de la meva perspectiva de l'homo economicus és la colonització d'altres àmbits o esferes d'interacció.
perquè això dona pas a les conseqüències d'aquest home econòmic i una crisi moral. No hi ha límits, no hi ha normes, no hi ha valors. Per tant, tot és possible i tot s'arregeix per els criteris d'eficiència i eficàcia.
i clar, després tenim personatges com els que ho ha esmentat que jo no m'agrada gaire esmentar-lo perquè li donem li donem que muden els mitjans fa dir una borrada molt grossa per ell no existeixen normes ni jurídiques ni morals ell considera que una persona traficant de drogues automàticament li imposa la pena capital crec que vivim en un món allà on les normes i els límits morals han desaparegut
Talvolta seria la quimera fictícia de Hayek com un dels precursors o dels nous reintroductors, sobretot dels anys 70, d'aquesta ficció. Per tant, jo crec que en aquest punt és perillós, no només pel que assumeix i no ho visibilitza, és a dir, assumeix i naturalitza el sexisme, l'androcentrisme, l'eurocentrisme,
sinó que a més aquesta naturalització impedeix pensar i imaginar altres formes de viure i com viure i a mi em sembla un poc perillós. Jo penso que efectivament has fet que se'm vulgui fer creure que això és una llei natural, que si fos
científicament demostrable que l'home ha de ser econòmicus o no serà, per favor, hi ha de ser la possibilitat de pensar altres alternatives, però com que està absolutament lligat, sobretot amb la versió neoclàssica aquesta que li diuen, m'apareix, de som econòmicus, que tot ha de passar per l'economia i que
Sa política ja no pinta res? Sa democràcia? Pa què? Com van pensar?
Per donar-ho, és que ara sí. Jo volia fer una intervenció, però que he de presentar per segona vegada en el Tomeu Martí. S'ha incorporat ara. Benvingut, Tomeu. Disculpes, moltíssimes gràcies per dir-me. Hi havia un embut molt gros, són espases, la veritat. Com sempre. Bé, quan vulguis pots entrar. Gràcies. Sí, el que jo volia dir ara arran de lo darrer que ho...
Es verà tot el que aquí dèiem i crec que hi estan tot d'acord. El problema és que s'ha intentat per tots els mitjans de propaganda possible a través de tot tipus d'algoritmes que la població, especialment les noves generacions, interioritzin en alguna mesura aquest model de persona. Si no de forma absoluta sí que ho tinguin com a lògic, no?
no creus que ho han aconseguit sobretot això en les noves generacions i que han aconseguit convertir-se a ser humà en el que volen que sigui precisament pels seus interessos ho deixo aquí i continuem el que sigui Pep i Tomeu no sé si vols... No, no, per favor, tu primer No, jo...
Bueno, no ho sé, és que m'acosta molt situar-me perquè, no ho sé, venia per altres coses, venia per llibres i tal. Bé, això serà després. I...
No ho sé, m'acosta molt moure'm. No sé en quina mesura això de homo economicus és vàlid, diríem. No sé, m'ha donat la sensació d'una societat, diríem, Anglaterra, segle XVIII, no? Una economia capitalista, segle XVII, segle XVIII, una economia que està naixent on s'entén que l'esforç de cada persona, en el fons, repercuteix sobre el conjunt de la societat, per tant, és positiu. Com més esforç facis això...
però no ho sé, m'adona la sensació que és un tractament molt reduccionista, per aquí abans, no sé si eres tu, que deies que se deixa moltes coses fora, no sé si és un bon lloc per començar un anàlisi de la societat en què estem,
és una societat que se transforma molt ràpidament i a mi una cosa que em preocupa és que els límits de les persones se dilueixen
És a dir, no ho sabria explicar, però de la mateixa manera que avui tothom és psicòleg i tothom és filòsof i tothom és autoajuda i tothom en sap d'això i tothom fa cures i tothom d'això, no ho sé...
La nostra societat crec que viu un cert moment de descomposició accelerada i és necessari que els moviments que volen transformar la societat se situen en el que realment està passant i no és fàcil.
I no és fàcil perquè, entre altres coses, ens falten eines de pensament, eines col·lectives de debat, i ens falten referències també. És a dir, potser abans teníem societats que havien sigut les nostres i eren com a models i tot això, avui pràcticament tot això ha desaparegut,
i no sé si el tema d'Homo Económico pot servir realment per analitzar el que està passant, però ja dic que improviso amb una vergonya perquè estic entre amics, que si no ni tan sol m'atreviria.
Bé, jo també una miqueta amb un cert sentiment, aquest sentiment d'impostor que a vegades tenim, perquè no m'aconseguir que sigui un especialista en aquesta qüestió, però sí que, en canvi, m'ha interessant moltíssim que m'ha plantejassi aquest debat, perquè m'ha fet pensar molt i duc moltes hores donant voltes a això. Fem-me'ls un rossot.
El resum seria que, per un costat, clar, somo economicus d'avui, jo crec que sobretot aquesta idea d'individualisme, aquesta moral que se'm vol imposar,
de que, escolta, l'escola està molt malament, tot va molt malament, i el que has de fer és mirar per tu, espavila't tu, sureu tu, i mira, si has de trepitjar una altra per tu, pujar una miqueta més...
ho has de fer perquè això és el que hi ha i si no te trepitjaran a tu aquesta és un poc jo crec la moral que se mos vol imposar d'una manera molt descarada aquests darrers anys el creixement de l'extrema dreta jo el veig
molt en paral·lel o molt creuat amb aquesta imposició d'aquesta idea, d'aquesta moral, d'aquest discurs, no? I jo, justament, el que pens és que m'hi vull revelar i vull veure darrere o de vora cada...
amenaça d'aquestes que hi ha a dia d'avui una oportunitat i pos dos exemples un, la tecnologia que tots mega manco manatjam, no? El telèfon en realitat, si ho penses fredament, el telèfon mòbil intel·ligent, etc. podria servir per igualar molts perquè tots tinguem el mateix excés a la informació etc. per
per ajudar la participació democràtica, és a dir, per fer un sistema democràtic participatiu més directe, no? És a dir, per què necessitem enviar un diputat a Madrid si podem dir el que opinem nosaltres mateixos directament? No? Ja? Perquè recordem que la democràcia representativa, bé, és pràctica fins ara, fins al segle XIX, enviar una persona allà que digui més o menys que el que
pensar un grup de gent i tal jo crec que serviria per això però justament ara mateix la majoria d'humans que tenim un mòbil l'estan fent servir per aïllar molts més i per accedir
Avorraria en lloc de la intel·ligència que també hi podríem accedir des d'aquí. Aquest és un altre exemple, la intel·ligència artificial, en tant que hi haurà molta feina.
Bé, és que possiblement, jo penso que des de sectors progressistes, des de sectors d'esquerres, etc., hem d'anar alerta a sacralitzar la idea de feina. És a dir, jo no tenim o no existeix a dret a la feina.
el que existeix és el dret a viure bé i a tenir tots uns ingressos, etc. Per tant, com que disminuirà molt la feina, repartim-la al màxim i intentem que aquestes hores que guanyam de no fer feina, les dediquem no a fer overnight, sinó a la participació.
en la polis, en la política que entesa com a la gestió del nostre dia a dia més immediat i més urgent i pintura més allargada massa i m'emociona massa. No te preocupis. Ah, perdona, tome, ho digues. No ho sé.
Jo d'entrada volia llençar altres idees, m'han posat molt interessants les intervencions dels meus companys i d'entrada jo no som que especialista en aquesta qüestió, simplement me varen cridar i he de dir que em sembla que és un debat molt sugerent. Per què sugerent? Doncs perquè en realitat estem parlant de l'imaginari social que ens articula socialment.
És a dir, si nosaltres ara estem parlant que hi ha un procés d'individualització, d'agocentrisme, de reduir valors, eficiència i eficàcia, és per què ha tingut èxit. I quin és aquest imaginari que ha tingut èxit? Doncs un imaginari que, com ho ha dit en Pep, prové del segle XVIII, que ja Marx va considerar que eren...
unes ficcions robinsonades en el Grundisse, que ja en el segle XIX considerava que eren ficcions que no tenien cap tipus d'importància, però que resulta que en els anys 70, degut al triomf de l'hegemonia del neoliberalisme i sobretot del pensament hayekyà, s'ha posat damunt la taula
I s'ha instituït ja no només com un model econòmic, sinó com un model que colonitza altres àmbits i esferes d'interacció. I és aquí, allà on jo em sembla que és molt perillós. Per què? Doncs perquè no s'ajusta, en primer lloc, a com funcionem o articularem la nostra vida social als éssers humans. Els éssers humans ens estimem, ens comprometem, tenim obligacions respecte als altres. La qual cosa, darrere aquesta ficció jurídica, tot desapareix.
I en segon lloc, aquesta ficció no només ha colonitzat formes d'interactuar, sinó que també ha colonitzat les nostres formes de pensar. I aquí hi ha la següent qüestió que vosaltres esteu discutint, que m'ha pareit molt interessant, i és... Podem pensar el canvi social a partir dels debats sobre l'homus economicus? Clar que no. Per què? Doncs perquè...
Aquesta ficció desactiva qualsevol possibilitat de canvi perquè és una ficció deshistoritzada i totalment naturalitzada i a més no ens permet imaginar altres formes d'interactuar social i políticament amb els altres. Per tant, jo crec que és un debat molt pertinent i és un debat que reflexa la nostra societat. No acab d'estar del tot convençut que hi hagi només un imaginari social sinó que jo crec que coexisteixen altres formes d'imaginari social.
Crec que el que parlava en Tomeu Martí és molt interessant. L'extrema dreta ha posat damunt la taula un imaginari que molts pensaven que havia quedat superat des dels anys 90, que és l'imaginari neoconservador. Ara hi ha un procés de racisme estructural institucionalitzat.
ara hi ha un procés d'alterització de l'altre, els qui no són com nosaltres fora, i això romp totalment amb aquest imaginari. Per tant, estem en un moment, podríem dir, com a molt complex, des d'una perspectiva de canvi i crític, perquè coexisteixen dos models que desactiven la possibilitat del canvi, que és aquest imaginari neoliberal i aquest imaginari neoconservador, que estrenyen qualsevol forma de canvi social.
Sí, ja volia dir, quan has esmentat la pregunta de si els joves actuals han interioritzat aquest model, estava a punt de fer una broma.
Si no és... Estava pensant... No, estava pensant de dir-te... Espera un moment, ho consultaré en el XPT, en el xat GPT. Això te contestaria un jove d'avui en dia. I el xat GPT aquest, o com se digui...
és un algoritme estúpid que ens vol colonitzar els espais fins i tot de les estimacions personals, les relacions socials. Jo penso que hem de relacionar directament la teoria aquesta dels homoeconomicus actuals, la posterior del 70, amb el capitalisme.
òbviament, i en la dominació damunt les persones, però sobretot també damunt la natura, la comercialització de tot allò que és patrimoni de l'humanitat, que seria el planeta Terra. Va llegir a noción que
actualment l'humanitat està consumint els recursos d'un planeta i mig i del 2030 se xerrava que consumiríem els recursos de dos planetes cony, en tenim només un hauran de fer qualque cosa jo per això crec que l'única manera de no deixar-nos dur per aquest pessimisme que precisament volen
instaurar-nos, ni tancar-nos el canostre, dient que no hi ha res a fer que els abombin, haurien de lluitar per abolir el capitalisme, per abolir les relacions que estan basades en una altra cosa, també, que em fa molt ràbia, jo és que les paraules m'importen molt.
Penseu en la paraula, en el concepte creixement. Ui, de què estan xerrant quan xerrem de creixement? Estan xerrant d'un procés indefinit que arribarà no se sap fins on i que llavors tots seran feliços. No, el creixement no és això, el creixement personal, interior, altres valors haurien d'estar en joc aquí.
si me permeteu hi ha un aspecte i és que evidentment si partim de la idea que ser humà és una altra cosa que aquest home econòmicus malgrat han intentat fer-nos creure que som homo econòmicus com definiríeu un model alternatiu de persona? en Tomeu Martín xerrava una mica
però perquè, home, s'enten bé una mica realistes, no estem xerrant d'àngels, estem xerrant de quines vessants, perquè els plantejaments fins i tot a nivell egoista i individualista situant-me dins d'aquest parany, és que som econòmicus me fa feliç,
Clar, a mi, no? Jo crec que no, perquè precisament pel que deia em deixa de contemplar unes esferes i aspectes de ser humà que me les anula i que per mi són bàsiques, crec que no. Bé, llavors, considerant això, per exemple, l'aspecte col·lectiu,
de sa necessitat de col·laborar no ja en pla altruista sinó en pla necessitat de col·laborar tots ses persones tenim necessitat de ses altres persones ho llenço aquí bé, és lo que el Che Guevara de l'home nou no? però sense arribar no importa arribar amb en Che Guevara que ja estaria bé però bé, deixem-ho aquí
o ho llenço aquí. No sé si... Sí? Sí. Bueno, jo m'he apuntat a aquest debat i quan surti d'aquí tindré un complex. Però...
El naixement d'un home nou no és un procés teòric. Si fos un procés teòric tindríem algunes possibilitats encara, però en tenim molt poques perquè és un procés social. A mi de vegades penso que estem en un moment d'epifania, és a dir, de renaixement o de naixement.
perquè el que són les institucions que han tirat models progressistes cap endavant, com poden ser els partits, els sindicats, determinades organitzacions, han renunciat al debat de fons. No dic que el seu no sigui necessari, crec que és necessari quan hi ha un conflicte, però han renunciat a un cert debat de fons.
I per tant el que sorgeixen són petits brotes verdes que apareixen per aquí i per allà. Jo crec que hi ha gent que està fent feina, molta gent que està fent feina. El que passa és que no fa feina en els llocs que nosaltres estem acostumats a mirar.
Perquè els que tenim una certa edat mirem la manifestació de l'Odemà, el no sé què, el tal, tal, tal. L'Odegassa que és justificat, no dic que no i tal. Però hi ha gent que està al marge d'això. Per exemple, el sabres d'aquí al costat, la mobilització que ha implicat el sabres d'aquí al costat.
L'acusació a l'Ajuntament que fa arboricidi, no?, d'això. Jo què sé, el tema dels animals, què estem fent els homes amb els animals? Ja ho dic les persones, què estem fent els homes amb els animals? Bueno, no té nom, el que estem fent, no? Hi ha gent que treballa, hi ha gent, molta gent jove organitzada, estan organitzats en corals, se'n van al camp a treballar perquè troben que la ciutat no els agrada en absolut, vull dir,
la gent de bronsit, és a dir, un bronsit aquest estiu, van plantar 300 o 400 persones a les places de ciutat. O sigui, haver-hi ailes, no? És a dir, la gent treballa. Ara, jo crec que estigui en un moment d'això, de naixement, d'epifania, de començar...
I en aquest començar, bueno, mos hem de plantejar temes importantíssims. Per exemple, jo no estaria d'acord en que no enviem algú a Madrid. L'hem d'enviar a Madrid i si és possible que Madrid vingui aquí, perdó, però també. Depèn de com, no? Madrid i Brussel·les és igual. La qüestió és que ja és possible la democràcia directa. Però no és recomanable.
És possible però no és recomanable. És a dir, jo crec que moltes plataformes socials avui en dia se mantenen pels whatsapps i perden el valor del debat en directe. És millor una reunió en directe que l'esquerra està connectada permanentment amb els mòbils. L'esquerra està connectada amb els mòbils i hi ha gent que se tira dues, tres, quatre, cinc hores connectades amb els mòbils.
Jo, personalment, crec que per aquí no se camina, ja sé que... I hem de ser conscients on som i com... No ho sé. Bé, ja està, ja està. Jo, si m'ho permeteu, tres coses. Una primera, evidentment, m'estim més reunions presencials que no grups de mòbil, etcètera.
però el que vull dir és que avui en dia la majoria de decisions les podrien prendre els ciutadans directament, no indirectament de través de la gent tan bèrbara que haurien de ser ciutadans informats i formats. Però bé, en tot cas, no vull renunciar a la utopia d'aquesta i d'altres coses. Una altra cosa que m'heu suggerit abans vosaltres dues, clar,
parlant de joves, és a dir, me fa cosa, no?, me xoca, però ara mateix ho entenc, és a dir, si a una persona no li ve just el que cobra per viure, no té, o ha de compartir pis en els 30 anys encara, o no sé què, no pot llogar un pis, etcètera, tot això, si no té aquestes necessitats bàsiques cobertes,
entenc que pensi bàsicament en termes econòmics en termes de de material de subsistència de la part material i
i per tant això crec que ho hem de comprendre i hem d'intentar canviar aquesta situació i després el que sí vull dir és que avui el 2025 o 26 existeixen
totes les possibilitats per aquest home nou. Existeixen, ja hi són. És a dir, la solució a la fam, les energies que estan perjudicant el planeta, la manca de treball...
Etc, etc. Existeixen de veres. O sigui, avui en dia acabar en sa fam en el món és possible, cosa que potser fa uns anys simplement no era possible. Ara és possible. Per tant, no s'està fent, ni està marrant cap allà en aquest moment.
Però la veritat és que les condicions de tot això existeixen, jo ara recomano un llibre, però n'hi ha molt més, que és Comunir-me de l'Utza Totalment Automatitzat, d'Aaron Bastani, que és un llibre que fa això, és a dir, agafa els grans problemes de la humanitat i en dona solucions reals, existents, a dia d'avui.
I per tant, tot això conjuntament és utòpic. És molt... Ja sé. I sobretot, com sempre, com sempre... Què era? Mientras tanto, no? Com passàvem d'aquí a aquí. Això no...
No, no ho tinc resalta, però fa una certa cosa, no? Sabre que a dia d'avui el planeta Terra té les condicions perquè tota la humanitat pugui viure millor... Bé, no, evidentment, les 2.000 o 3.000 persones o famílies que viuen de tal, aquests haurien de rebaixar el seu nivell, no? Però la gran resta podrien viure millor tots. Perdó. No, no.
Bé, moltíssimes gràcies. Jo vaig ser pessimista de la taula, aquí, i no m'agradaria posar una nota de pessimisme. Jo crec que sí, estic d'acord amb en Pec, estem en un moment d'epifania, però no estic tan convençut que sigui una epifania de qualque cosa nova, creativa i crítica, sinó a tal volta estem a les portes d'una epifania reaccionària. I això lliga en ser dues qüestions, i seré molt ràpid i molt sintètic, que...
Les dues qüestions que plantejaven Irene. Una és, quines han estat aquestes conseqüències d'aquest imaginari social que ha colonitzat altres àmbits d'interacció? Doncs jo crec que són unes conseqüències socials, conseqüències polítiques, conseqüències morals...
i conseqüències, podríem dir, ecològiques. És a dir, un ús d'esforat de recursos, una instrumentalització de recursos, un procés d'autocratització i desdemocratització rampant, que a Europa hi ha alguns països que estan en aquest procés,
un augment de les desigualtats socials mai vistes. Setmana passada es va publicar els darrers informes sobre les desigualtats mundials que assenyala que el 10% de la població disposa del 90% de la renta i quan pensaran de riques encara l'acumulació és molt més àmplia.
i moralment el llenguatge polític o moral que havíem inaugurat dels drets humans ha quedat totalment desfassat, desnortat. Es polítics ja no seguien per aquest llenguatge. Per tant, les conseqüències d'aquest imaginari són perilloses, es té un moment de canvi. I l'altra qüestió que volia plantejar és aquesta idea de l'homo nou. No són tan pretensiós ni tan prometeic
Estic d'acord amb el que plantejava en Pep. Crec que la pràctica que ha d'obrir s'aporta en aquesta nova concepció, però també crec que és necessari l'anàlisi crític i teòric. Hem d'elenitzar on ens ha dut o quines han estat les conseqüències d'aquests imaginaris que han circulat de forma hegemònica, que és el que estem discutint aquí, i l'altre és contraposar un imaginari, una contrahegemonia.
i necessitem una altra concepció una altra ontologia social i jo aquí en un minut vull reivindicar la idea que som éssers vulnerables és els que cuidam i necessitem ser cuidats que necessitem els altres que necessitem estructures i que aquestes estructures han d'estar democratitzades i que hem d'intentar desactivar els mecanismes d'opressió institucional que existeixin per tant, quin és el projecte de transformació? democràcia
i jo plantejaria una reactualització de ses tres grans ideals il·lustrats i revolucionaris. Igualtat, no només formal, sinó material, però també llibertat, llibertat política en seu sentit negatiu i positiu, que és molt important, no ser llibertat en sentit ajusiana, o hayekiana, o mileiana, o katsiana...
Però també és valor de la solidaritat, del compromís. I jo crec que per aquí ja tenim una guia per construir. Sé que és una guia teòrica, però aquestes transformacions revolucionàries no només venen de baix, sinó que ara ens estem donant compte que aquest moment reaccionari també de baix surten monstres. I Gramsci ja també ens ho va explicar als anys 30. Una darrera cosa, pots ser? Ens queden minuts, tres minuts. M'ha agradat una cosa que has dit, Irene, i era...
Quina cosa et fa tu feliç? Jo m'he demanat també quan estava pensant en això, que és per mi sa felicitat, que m'ha donat felicitat. Doncs no tenir més.
sinó necessitar menys. A mi me fa felicitat una xerrada amb amics, com això d'avui aquí, me fa felicitat una abraçada espontània de la meva neta, me fa felicitat sentir la olor de la terra banyada a la tardor i veure els colors des de la finestra, dels arbres, dels pocs que mos queden, per desgràcia, com deia en Pep.
em fa feliç poder participar encara en que sigui beata a mobilitzacions ciutadanes, si cal, i defensar el bé públic. Crec que el bé comú és una teoria de Farber, pot ser, que xerra de l'economia del bé públic i enfocar d'una altra manera la forma de viure en aquest món.
I, finalment, m'ha fa molt feliç el dolce farniente. Que puñatas! El dret a la pereza de pon la FARC. Que també l'han de reivindicar. Pep i Tomeu. Teniu un minut.
No, jo crec que el debat s'ha iniciat... En Tomeu, perdó. En Tomeu ho ha sintetitzat, ho ha aclarit, ho ha posat les coses a puesto, perquè jo de vegades me llenço massa. I sí, crec que efectivament hi ha una necessitat molt ben pràctic, però també una teoria. M'agrada la reivindicació que fa de...
Això, no?, dels lemes de llibertat. Ho diré.
i fraternitat, i sí, estic d'acord, és un debat que comença i no sé si mos adonem que quan s'acaba el temps és quan realment el debat està... Arrencaria. S'arrencaria. No, no, només dic amb altres lluites tenint l'experiència que efectivament ets la combinació d'una feina teòrica, d'una feina intel·lectual amb el dia a dia, porta a porta, reunió a reunió,
per anar fent créixer les nostres idees i combatre les idees d'aquesta extrema dreta que va creixent si nosaltres deixem que ocupi espais.
Bé, això, no tenim més temps, sempre ens passa el mateix, queden moltes coses que per comentar en totes les implicacions que tenen tots, tot el que hem plantejat tant dins la nostra vida com dins la societat. Precisament això és el que pretenem als nostres col·loquis setmanals, analitzar el món que ens envolta des de perspectives i punt de vista diferents, els habituals, per presentar-hi alternatives possibles que el puguin millorar. Gràcies a tots quatre.
I fins una altra. Moltes gràcies. Adéu, gràcies.
En Pep Traversos, aquí a nosaltres, ara amb alguns llibres nous que ens vol presentar. Hola, Pep. Hola, Irene, com esteu? Endavant? Endavant, tot teu. Doncs bé, benvingudes i benvinguts en aquesta cinquena gravació, crec, de Transitar en el present. S'acaba el trimestre, vàrem començar per terres palestines, terres de Cisjordània, de Gaza...
i després van fer el vot a Itàlia, van fer un vot de filosofia política italiana sobre el tema del feixisme, la història d'Otraverso i tot això. I avui, com que s'apropa el Nadal, havia pensat en un parell de recomanacions de literatura italiana. No és l'última generació italiana, en part perquè...
pensava que, no ho sé, l'estat espanyol, Espanya entre Portugal, Espanya, Itàlia, moltes vegades, malgrat que són països molt a prop, hi ha un desconeixement bastant important. Arriba molt més segurament al cinema francès, a la literatura francesa, o fins i tot l'anglosaxona i tal. Però bé, anem allà. La primera autora és Dacia Maraini. Dacia Maraini.
Dacia Mareini va néixer a la zona de Florencia en l'any 36, o sigui que s'apropa als 90, més o menys, als 90 anys i tal.
una vida molt moguda perquè el seu pare era un home, sa mare era pintora, i son pare era un home interessat en pobles primitius, en el Japó, cultures primitives, se'n va anar l'any 30 i pico, quan esclatava la guerra, i van acabar en un camp de concentració, és a dir, que no van poder tornar a Itàlia fins que va acabar la guerra, se'n van establir a Sicília, i de Sicília crec que almenys la filla d'Àsia a Nadàcia va partir cap a Roma.
té una llarga bibliografia, llarguíssima, triarem un, el primer, que és el que a mi més m'agrada, és un llibre que és de l'editorial Minúscula, està traduït al català, es diu La llarga vida de la Marianna Ucria.
La llarga vida de la Mariana Uncria. És un llibre fantàstic. Jo, quan el vaig acabar de llegir, em va venir la idea que només una persona que hagués estat allà, a la Sicília del segle XVIII, perquè està centrat a la Sicília del segle XVIII, podia haver escrit el que hi ha. Jo us el recomano, a més la traducció catalana és magnífica. És la vida d'una família noble siciliana, segle XVIII,
I en concret és també la vida d'una de les filles, aquesta dona, la Marianna, que molt joveneta, sense que se sàpiguen molt bé les raons, va quedar sort muda. I el llibre, jo us el recomano, és molt interessant, és un gran llibre, crec.
És novel·la, Pep. És novel·la, sí. El que passa és que la base històrica és bona. Però està molt ben traçada. Un gran llibre. I després, així, com una mena d'afegitor, encara que sigui un afegitor important, de la mateixa Dacia Maraini,
un llibre sobre Clara d'Assís, l'acompanya, no sé com dir-ho, la paral·lela de Francesco d'Assís, en el segle XII. És un llibre estrany, perquè és un llibre sobre la pobresa extrema,
la desobediència també de Clara a les jerarquies de l'Església, de la vida conventual, rígida, amb una pobresa que deu tenir una base històrica, com fins i tot Francesco d'Assís havia d'intervenir perquè la Clara mengés i deixés el dejunir. És un llibre molt especial, però és un llibre també que us recomano, Clara d'Assís,
Elogio de la desobediència i de la pobreza. Com que encara tenim un poquet més de temps, anem cap a terra a Sardes, anem a Sardenya, una autora que va morir, que es deia Miquela Murgia. Miquela Murgia va néixer l'any 1972 i va morir en el 2023, va morir molt jove, crec que una qüestió de càncer.
té un llibre que es diu L'Acabadora, L'Acabadora, i parla, és un llibre molt interessant, parla de dues figures socials importants en el camp sardo,
La primera és el que en el llibre apareix amb el nom de fillos d'ànima. És a dir, els fillos d'ànima eren quan una família molt pobra tenia tres fills seguit i s'aturava, si apareixia un altre era un problema grandíssim. I de vegades se cercava una persona que no havia tingut cap fill i se li donava.
Recordo que en el grup que vam parlar sobre aquest llibre algú va dir a Mallorca ha passat alguna cosa parecida en alguna circumstància. Per tant, és una figura que és molt important. Però la figura central és fillos d'ànima, evidentment, però també és una altra que es diu les acabadores.
És a dir, eren dones que estaven en el poble i que ajudaven a morir bé a les persones. És a dir, et cridava la família o et cridava la mateixa persona que s'estava morint i tu, bé, ella anava a ajudar-te a morir, a morir a casa teva en bones condicions.
El que feia ja no ho sap, però és un llibre... Miquel Murgia devia ser una persona increïble. Era una dona... Sí, la butxaca, sí. Era una dona compromesa, era una dona cristiana, era una dona feminista, era una dona independentista sarda, és a dir, que era un conjunt de compromisos molt interessants. I no sé si me queda algun minut, encara me queda d'això...
Encara m'hi queda. Si te'n queda un llibre més, tot teu. Havia pensat en entrar a la literatura de la zona de Trieste, els triestinos, però potser ho deixem per una altra ocasió, perquè potser surten llibres una mica tristes. No és època, diuen. Diuen que no és època.
Pensant en els dies de Nadal, aquells dies que Nadal se mos cau un poc a sobre, que ja estem farts de tant de consumisme i d'altres coses, i pensava en un llibre que tingui...
no sé, que ens pugui ajudar, que sigui un llibre que ens pugui ajudar. Havia pensat en dos, no? Un llibre que a mi m'agrada, potser és molt romanticoide, si voleu, però és el Seda d'Alexandro Varico, que és sempre això, però m'he decidit pel llibre d'Antonio Tabuki, Afirma Pereira, traduït per el català edicions 62, no?
I m'he decidit per aquest llibre perquè segurament haureu vist la pel·lícula Marcelo Mastroniani i tot això, però el llibre està datat, l'acció del llibre transcort en 1938, és a dir, a Portugal, a Lisboa, fonamentalment a Lisboa.
I clar, però és que al costat Espanya s'està pràcticament ja decidint, acabant de decidir el que ha estat la guerra civil. I Pereira és aquest home, és un periodista ja major que fa molts anys que se li ha mort la dona.
i que és un home que viu d'aquella manera, fent una pàgina cultural d'un diari, i no ho sé, és un home com ja molt decidit en la seva vida, és un home major. Però per una d'aquelles qüestions, d'aquelles casualitats de la vida, entra en contacte amb una parella de joves, de joves revolucionaris, que sembla que estan reclutant gent per venir a Espanya a lluitar per la república,
i això li canviarà la vida i d'alguna manera el que jo crec que Tabuki aquí posa de relleu és com una persona solitària és capaç d'un compromís importantíssim de jugar-se la vida davant d'una pistola i davant de la policia i això està aquí en una de les escenes
això passa, no?, com transforma la seva vida i això, no?, una persona solitari, una persona dedicada a la literatura, que el que li agraden són els autors francesos, perquè amb els portuguesos la veritat és que no pot amb ells, i això, i penso que és un llibre que pot ajudar en aquells dies que tenim de, per favor, que s'acabi, compta més millor,
Quan comença val, però a la meitat ja... Antonio Tabuki no és un escriptor fàcil, ni molt menys. El que passa és que és un escriptor d'aquells que fan una obra importantíssima, que té un èxit molt d'això, però quan els seus contes i això són d'una complicació, jo crec. Bueno, res, com diem a Mallorca molts anys. Igualment. I ja està.
T'esperam l'any que ve. Vinga, sí, espero que sí. Gràcies, Pep. Gràcies a vosaltres.
Hem acabat per avui i no tornarem fins després de festes, nous col·loquis, nous llibres i noues píndoles científiques. Fins llavors. Seguim esperant els vostres comentaris i sugeriments al correu info arroba tac mallorca.es o al telèfon 677-60-6817 que comenceu un bon any amb la il·lusió i l'esperança d'una vida millor per tots. Gràcies.