Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Ona Atac, el programa d'Atac Mallorca a Ona Mediterrània.
Quan parlem de xarxes socials, parlem d'unes nouvingudes, aterrades de cop en la història de la humanitat. Perquè els que ara tenim més de 30 anys, vam néixer en un món on la comunicació i les interaccions socials es desenvolupaven cara a cara, per cartes o per telèfon amb un cable.
i on, en la majoria dels casos, els intercanvis comunicatius, si no eren presencials, no eren immediats.
Les xarxes socials neixen tímidament el 1997 en l'aparició de 6 de Gris, precedent d'una xarxa social avançat en el seu temps que no va aconseguir consolidar-se. Internet encara era lent, no tenia presència en la majoria de les cases i els telèfons intel·ligents no existien.
no va ser fins al 2003, que apareixen Likend i MySpace. I un any més tard irromp Facebook i en dos anys més sorgeix YouTube. Una nova forma de compartir vídeos i ja el 2006 arriben Twitter i Tumbir.
Però és el 2018 quan exploten les xarxes socials, passant a formar part del dia a dia de milions de persones. L'ús del telèfon intel·ligent es generalitza i els influencers prenen les xarxes a l'assalt, convertint-les no ja en un hobby, sinó en una professió.
Només faltava un confinament com el de la pandèmia del Covid de 2020 per disparar el seu ús, incrementat amb l'aparició de TikTok, que amb una velocitat i un allau d'informacions de tot tipus genera contingut que es converteix en viral.
Al mateix temps, el teletreball s'imposa al costat del gran comerç electrònic i llavors entra de pla en l'imperi d'allò instantània i a l'hora efímer. I també en la proliferació de fake news i del ciberassetjament, en els canvis constants d'algoritmes i en un bombardeig permanent d'espams. Més recentment, la popularització de la IA està aquí.
L'impacte actual de la integració de les xarxes socials a la nostra vida és enorme, tant pel que fa a l'espai de temps que ocupa en el dia a dia com en la seva influència en la política, en la cultura i en el pensament i comportament de les persones.
La seva presència constant i les seves conseqüències són innegables. Tant és així que, després d'una dècada d'ús desaforat, comencen a sorgir els primers debats sobre la necessitat de regular-les.
Perquè en tot plegat les conseqüències nefastes no triguen a arribar i apareixen els primers senyals d'alarma en salut mental que condueix a les anomenades malalties digitals. Les principals víctimes, menors i adolescents. Fa 30 anys, coincidit amb l'aparició de les xarxes socials, es va aprovar la Convenció sobre els Drets del Nini.
amb la qual es pretenia protegir la infància per garantir la seva llibertat i la plenitud de possibilitats en el seu desenvolupament.
Actualment, gran part de la vida dels menors i també de la població en general està immersa en algoritmes, pantalles i xarxes que modelen un cervell en plena formació, ensinistren comportaments, distorsionen l'autoestima i vulneren la privadesa, fent perdre la noció del temps, la concentració i el control del propi comportament.
Segons l'OMS, un de cada 10 adolescents, a causa de l'ús de les xarxes, presenta símptomes similars als de l'addicció digital, irritabilitat, ansietat, depressió i baixa autoestima.
L'UNESCO, governs i altres institucions estan posant el crit en el cel, però mentrestant es permet que les grans tecnològiques obtinguin beneficis milionaris a costa de crear addictes, mitjançant estratègies perverses en alguns casos per captar l'atenció, principalment dels ben joves.
Darrere dels m'agrada de cada notificació i de cada vídeo, hi ha mecanismes dissenyats per activar els circuits de recompensa del cervell, per alliberar dopamina i generar una sensació de plaer immediat.
i darrere moltes de les xarxes socials s'amaguen grans tenidors de mitjans de comunicació que, en virtut d'interessos econòmics dels amos del món, manipulen i dirigeixen el seu contingut per crear estats d'opinió favorables, utilitzant, si és precís, informacions falses i perspectives esbiaixades de qualsevol tema d'actualitat.
La concepció de les xarxes socials com a un mitjà d'intercanvi d'informació, de comunicació i d'expressió d'opinions podria haver suposat un pas endavant per establir comunitat, participació i relació social.
però ha quedat eclipsada per convertir-se tot sovint en una via de desinformació, d'aïllament i d'alienació, que malmet el verdadero esperit democràtic, popular i de participació activa en la vida pública.
El col·loqui. I de xarxes socials volen parlar avui. Tres persones que d'alguna manera hi estan vinculades.
Ana Maria Llull, benvinguda. Moltíssimes gràcies. Ana Maria és subdirectora d'Arabalears i, per tant, en sap de comunicació. Per desgraci. I d'informació, que no és el mateix.
També tenim en Borja, i deixa'm que digui més teu llinatge. Borja Kruselegi. Kruselegi. No passa res. Ho has intentat. Ho he intentat, i ho seguiré intentant. Però me quedaré amb Borja. En Borja és professor de secundari i usuari de xarxes. Sí, també.
I en Xavier Ferriol, benvingut. Hola. President de FAPA, allà on teniu i duís un programa específic amb aquest tema. Efectivament. Ja m'ho explicaràs. Bé...
Nosaltres ja hem dit lo que havíem de dir, però quan presentaven a Maria ho deia, com aconseguir no confondre lo que és una comunicació entre individus que xerren i opinen sobre...
qualsevol cosa a nivell personal, amb el que és una informació documentada i avalada per una font acreditada de coneixements, perquè això és el que passa en les xarxes. No creus que les xarxes i altres formats digitals es confon comunicació amb informació?
i com lluitar contra la manipulació precisament d'aquests continguts que pretenen ser millor informació, manipulació de paraula o d'imatge, que a més està diversa en una realitat. Tot vostre.
Mira, aquesta pregunta ens l'haurien de fer al llarg de la història, perquè la gran diferència que les noves tecnologies introdueixen és la quantitat i la velocitat. Però fake news, manipulacions, mentides, ja ho practicaven els grecs, els romans, de la mitjana, sempre hi ha hagut interès a fer servir la informació pels teus interessos. Si has hagut de mentir, menties sense problemes.
Hi ha una cosa que és clàssica. Tria una font que puguis considerar acreditada
Lletgeix aquesta font, guia't per aquesta font i posa en qüestió fonts no acreditades. Sempre, sempre. Evidentment, l'opinió d'un individu ja la saps distingir. Però no és el mateix llitxir una cosa, un diari de solvència, com el New York Times, que agafar mitjans que no tenen aquesta solvència i que no han treballat durant dècades per guanyar-se-la.
Han florit un munt de mitjans alternatius, un munt de mitjans de tot l'aspectre ideològic, i s'ha d'anar alerta.
I d'això, hi ha mitjans que s'han guanyat certa credibilitat. I això no vol dir que no s'equivoquin, vol dir que quan s'equivoquen fan una feia d'errades o diuen públicament, ens hem equivocat. No existeix el mitjà perfecte. Les institucions menteixen els periodistes. Una persona que consulta una informació te pot mentir, tu te pots equivocar. Però el manco saps que la manera de treballar sí que està basada en el rigor.
però a l'Eta em calligim, això em passa amb els meus pares que són grans que de vegades em diuen he vist això aquí i se me posen els pels de punta.
Jo estic molt d'acord amb el que tu comentaves. Al final, xarxes socials han duit una cosa molt bona, que és que qualsevol persona pot crear contingut. És una democratització del contingut. Però quin és el problema? Jo ho veig amb els meus alumnes. Els meus alumnes s'informen a través de TikTok i en TikTok puc sortir jo xerrant de medicina, que jo no tinc ni idea de medicina, o pot sortir un metge o una metgessa que sí que sap de medicina.
Per tant, hem d'anar molt alerta, perquè sí que és vera que és un punt positiu que qualsevol persona agafi el seu telèfon i faci contingut, però hem d'anar a l'aguai a veure qui mos parla i qui no. Sobretot perquè al final les xarxes socials s'han convertit en una soi, en una soi en la qual tenim...
molt de bulos, moltes mentides, molta desinformació i moltes mitges veritat. I a més, ara mateix que tenim a l'extrema dreta, que es dedica a convertir les xarxes socials, aposta en aquesta fàbrica de bulos, perquè...
el que fan és mentir, manipular en moments de crisi, ho hem vist a Damuz, ho hem vist també a l'Havana, en aquell aparcament que hi havia molt de persones... Molt de cadàvers. Sí, i era tot mentida. I per què ho fan? Perquè després ells, en aquell moment de desconcert, en aquell moment que no sabem que és veritat i que no, serigeixen ensalvadors, serigeixen encanalitzadors d'aquell descontent.
I per tant, Santiago Abascal i tota aquesta gent, Vito Quiles, surten a la resposta a tots els problemes. Ells tenen la resposta, per exemple, a aquesta emergència habitacional que estan patint i sofrint a les guies balears. I què diuen? En lloc d'apuntar cap a dalt, de dir el culpable és el poderós, el culpable és aquella persona que té...
moltíssims d'habitatges, o els 105.000 habitatges buits que tenim a les Illes Balears, el que diu és tot el contrari. Assenyala cap a baix i diu que el més feble, s'immigrant que està en una situació irregular, la dona, el col·lectiu LGBTIQ+, té la culpa.
I això és una cosa que hem de treballar. Clar que les xarxes socials han d'estar obertes a tothom, però hem d'anar molt alerta i hem de normativitzar-les, perquè si no, el que passa és que se confon la gent i se difonen bulos,
per guanyar políticament, per fer mal, per polaritzar i sobretot també per guanyar eleccions, perquè no podem oblidar com, per exemple, Trump l'any 2020, quan va perdre les eleccions, va aprofitar les xarxes socials per fer que la gent hi anés al Capitoli a pegar un cop d'estat.
Cep. Bé, jo com a representant d'aquestes famílies em preocupa especialment aquest grup de famílies que de vegades no arribam a aquests raonaments, a qüestionar-nos segons quines notícies, d'on les llegim...
perquè evidentment no tots tenim un accés en aquests aprenentatges. D'aquesta manera jo me preocupa com poden fer que les famílies entenguem aquestes normes de joc no escrites.
Un cop més, com a representant de FAPA i de les famílies, el que nosaltres demanàvem a les administracions precisament que ens ajudi a aprendre, a que els nostres fills tinguin aquesta alfabetització digital i no només pensant que han de venir de les escoles. Jo crec que
els mitjans de comunicació, vosaltres, teniu molt a dir, explicant i exposant, també resoldre conflictes que ens sorgeixen, perquè, si no, tenim aquest perill, que molt de pits s'atxerra de tot això, però no ens sentim afectats, perquè, simplement, no t'afecta directament fins que no arriba a una edat i...
Tal vegada ja li has donat el mòbil al teu fill, el teu fill ja està a una xerxa social i ja estàs a una dinàmica que no controles. Per això des d'aquí el que demanem és formació a les famílies, a l'alumnat...
que els mitjans de comunicació expliquin de forma oberta, i després una cosa que jo crec que és molt important, i és que si tots estiguin d'acord amb una cosa i xerrem, pràcticament no arribarem a cap conclusió. El que necessitem és el conflicte i desmuntar el conflicte, amb nom, amb llinatges, amb evidències, de tal manera que puguem explicar
i que no sigui, perquè també ens passa, que escoltem el que volem escoltar. I jo crec que aquest és el problema. Si jo escolto el que vull escoltar, a les meves xarxes socials m'arribarà el que jo vull sentir.
Però això també passa des de sempre. És a dir, tu, mitjant segle XX, si te comprabes sabeté era perquè te contàs una cosa d'una manera concreta. I si te comprabes un altre diari, o si en els anys 90 te anaves a comprar el jueves, no era el mateix que comprar la razón. El que trobo és que les xatxes ho han duït a l'extrem.
i en unes quantitats inabastables, però han aprofitat dinàmiques comunicatives que venen d'enrere, perquè en el fons tu quan accedeixes a una font d'informació, ja sigui a xarxes o a un mitjà més convencional,
no t'aniràs a Siguen Skin Canal, ja te'n vas cercant certa afinitat i això a l'hora d'explotar-ho i de captar informació sobre les teves afinitats és brutal. La quantitat d'informació que nosaltres donem a les xarxes també és una altra cosa d'anir en compte, sobre usos, costums, afinitats i tendències.
Jo el problema que veig a les xarxes socials és sobretot que quan tu entres a les xarxes socials penses que el que hi ha és la realitat i no és la realitat. És a dir, el que tu hi trobes
El que tu hi trobes és una bimbolla ideològica. La teva bimbolla. Quina és la teva bimbolla? És com si fos un mirall, un espic que tenim davant. I és el mirall de la teva opinió. Per tant, a mi m'ha passat estar a les xarxes socials, sobretot a X, i pensar, ostres, tothom pensa com jo.
Idò, tinc la raó. Estic confirmant que jo tinc la raó. Però no és que tinguis la raó i no estàs davant de la realitat. Estàs davant d'un algoritme que t'està posant allò que tu vols veure, allò que a tu t'agrada, perquè així estaràs més temps a les xarxes socials.
Nosaltres feim com un experiment, i s'experimenta mirar les respostes a les xarxes socials de la gent, a qualsevol notícia. I és molt graciós veure comentaris que tu crec que ningú faria a la cara d'una altra persona, i allà apareixen reflectits.
ens pensem que un comentari a la xarxa és anònim, perquè dius, jo deixo un comentari a ningú, però no, o sigui, si tu ho cerques i pitges damunt, veus un poc s'historial, i això a les famílies, al llarg d'aquest temps ho hem après.
hem après, o estàvem aprenent, que hi va haver una època allà on tu tenies una xarxa social, Facebook, que hi tens, i penjaves, o penjaven tot, se fot tot els nens, se fot no sé què, i ara me'n vaig aquí, ara me'n vaig allà, o sigui, hem anat aprenent a mesura que ens han trobat els conflictes a damunt, no? I això jo crec que, bueno, és una esperança que encara millorem,
Però la clau per no caure, diríem, en tot això és visitar l'oponente. Jo som el primer que el que faig és intentar mirar totes les versions possibles. Per exemple, nosaltres...
a nivell administratiu, han de seguir les xarxes de l'administració perquè mos pot donar molta informació de què és el que s'inaugura, cap on va, i de vegades mos enfadàvem. I no mos han dit res a les famílies, no mos han cridat, hi surt un decret i ningú mos ha demanat res. O sigui que aquesta exposició, de qualque manera, també pot ser correcta. Hi ha una part bona de les xarxes. Ara, com les aprenem? No ho sé.
Jo crec que és molt important el que tu xerraves justament abans, Xavier. Formació. I no només formació a les famílies, als alumnes, als joves, sinó també als professors. Jo soc professor i he de reconèixer que no tenc formació al respecte. No puc ajudar amb eines adequades als meus alumnes. Perquè jo tinc xarxes.
I a les xarxes què pugen? O què pugen també els meus alumnes? Pugen una vida editada, una vida perfecta. Jo estic amb la meva dona i estic molt content i me faig una foto, però també tenen diferències amb la meva dona. Per què no les puig? Jo pujaré després una foto d'aquí, però per què no puig una foto de posant-te una rentadora? Perquè el que pujan a les xarxes és una realitat que és mentida. Però què és el que passa?
L'altra persona, quan veu això, un alumne, el que fa al seu cervell és comparar-se. I comencen els problemes emocionals, les bulímies, perquè clar, jo tinc aquest cos i l'altra persona en té un altre, de millor, i comencen també les pressions. Perquè al final, les xarxes socials, cada publicació, cada reel, cada vídeo, cada foto, són un examen.
Un examen vol dir que és una avaluació. Si jo puig una foto i té molt de likes, molt de seguidors que em comencen a seguir, visualitzacions, em quedo molt content.
Bona feina, he guanyat el premi. Què és el que passa si té pocs likes? Sentiré un buit, ha perdut. I per tant, és molt important el que deia en Xavier, que és formació. Perquè tenim un repte davant que es diu xarxes socials, que com ha dit ell també en Xavier, són necessàries.
Però no tenim les eines per gestionar-les. I si jo no les tinc, que som una persona adulta amb 31 anys, com les tindrà el meu nebot, el meu fill, els meus alumnes? Hi ha una... Perdona, no sé, Maria... No, no digues, digues. Perquè ha sortit aquí quan, sobretot en Borja ho ha dit...
Això de lo que se diu és viatge de confirmació, no? De cercar lo que, diguem, està ja dins el teu pensament, dins la teva ideologia i tal, que és lo que en Xavier deia, convé també anar a mirar tot lo altre. Però és que jo volia anar una passa més endavant, perquè jo anamaria això en sabrà més...
Saben que hi ha, perquè és evident, algoritmes de comunicació digital que sense que tu cerquis res, t'envien...
determinades comunicacions, continguts, sigui de lo que sigui, de YouTube, de TikTok o a través de xarxes, i t'apareixen en el teu mòbil sense que tu ho hagis cercat, perquè han vist
el que tu cercaves i el que tu anaves. De la mateixa manera que això passa, perquè és evident, no?, perquè vull dir a mi m'ha passat,
També podríem pensar que s'eviten altres tipus d'informació. O sigui, aquests algoritmes que mos fiquen, si cercàvem amb em, jo si m'aniré a un viatge en els fjords i després te comencen a arribar informacions sobre els països escandinaus i viatges, per exemple. Bé, també s'eviten altres tipus d'informació, és a dir,
No és que m'hagis de contestar, però... Mira, a nivell periodístic hi ha una cosa molt curiosa, que si fas un article molt treballat...
molt carregat de fonts, molt carregat d'informació, quan el puyes a internet, ja no xarra de xarxes, xarra de Google, quan el puyes has d'ajeugerir-lo, perquè a Google no li agraden les coses complexes. A Google diu, això és un mamotreco, això ho amagaré perquè això és molt pesat i a la gent no li agradarà. Has de fragmentar paràgrafs, l'has d'ajeugerir,
Imagina't, si això, quan lluites amb Google perquè el teu mitjà se llegeixi, un mitjà que sí, fas feina, se suposa, que t'agrada com treballa, imagina't, imagina't espercal que hi ha en el món. Com més ràpid consumes fast food mental, això.
com més immediat, se te fiqui millor, millor. I això s'aprioritza. Això s'està prioritzant. Totalment, jo... Bueno, endavant, Xavier. No, tu, xera, xera. Mira, jo que de vegades creo també contingut, no?, com a activista, jo sí que ho not. Quan tu crees alguna cosa que de veritat hi ha una anàlisi rigorosa,
no és tan seguit. I en canvi, quan és una cosa més visceral, quan és una cosa més emocional, sí que... I més breu, si has de llegir. Totalment, més breu sempre. Però per què és? Perquè al final l'algoritme no és neutral. Al final l'algoritme respon...
els interessos econòmics, ideològics d'unes persones que estan darrere Mark Zuckerberg també d'en Musk i recordem que aquestes persones fa poc no me'n record si era un dinar o un sopar amb en Trump per tant, l'algoritme el que fa és decidir què és el que ens surt a nosaltres a les xarxes socials i què no, jo me'n record quan el genocidi estava, que encara també hi és que no ho oblidem
Estava en apogeo, en el seu millor moment de matar, d'assassinar, i hi havia vídeos de Palestina que X o Instagram la llevaven. Vull dir que moltes vegades el que deia abans, pensant que estan davant d'una plataforma jura, i al final és l'algoritme i les empreses que estan darrere, que és un oligopoli, les que decideixen què poden veure i què no.
Per què? Perquè al final a les xarxes socials pensam que som clients, que som usuaris, però no, és que nosaltres som el producte. Com el producte? És un producte que la mateixa plataforma ven a empreses privades. És a dir, jo quan estic pujant un contingut, quan estic donant likes, quan estic republicant,
Què fa la plataforma TikTok, Instagram? Creen un perfil. Ostres, en Borja, 31 anys, li agrada el futbol, el Barça, li agrada la política. Molt bé, aquesta informació fan com un perfil. I després, amb aquest perfil, li venen això a una empresa privada. I aquesta empresa privada què li diu a Instagram? Ei,
En el Borja li agrada el futbol, posa-li una camiseta del Barça quan ell estigui mirant Instagram. A mi m'agrada molt comparar-ho amb una situació real. És com les xarxes socials són un centre comercial. Tu entres en el centre comercial
Hi ha moltíssimes càmeres que t'estan vigilant. És un gran hermano. I aquelles càmeres miren com tu agafes un calçó negre, com agafes una camiseta molt estreta. I després què fan? Venen aquelles imatges a les botigues, a les tendes. I les tendes què fan? Quan jo pas de per davant, perquè saben que jo estic a les xarxes socials o en aquell centre comercial, em posen aquell calçó, aquell pantaló negre davant. Per què?
Com tu has dit, aquell viatge que tu havies mirat, te'l posa endavant perquè hi piquis. Ara imagina't això, el big data a escala política. Exacte, exacte. I pensar que abans aquesta anàlisi costava molt fer-ho, no?
Havia de ser com a més rudimentari, però ara, de cada pic, els ordinadors, la intel·ligència artificial, funciona com a més ràpid, més assequible a tothom, no? I crec que s'està obrint una altra via. Jo crec que encara no hem paït el que és el mòbil, sobretot els adolescents, i ja estem obrint una via nova, que és la de la intel·ligència artificial, no?
Però jo, per exemple, i som una miqueta positiu en el sentit que les xarxes socials personalment m'han ajudat molt en un moment donat de la meva vida, perquè a través d'eq, abans era Twitter, hi havia molt de companys allà on es posaven la seva feina i podien compartir. De fet, em vaig adonar un dia
que, sense sabreu, no?, me'n vaig adonar que era a Madrid, amb quatre persones que no coneixia de res, que havien quedat a posta per això, lògicament, després d'un procés, i en aquell moment m'agradava fer la màgia, en cartes i no sé què, i tal, i varen quedar sis desconeguts a un lloc concret de...
O sigui, que la part de xarxes jo crec que té moltes coses bones. El que no són capaços de pair aquesta llibertat o aquest... Perquè encara no hi ha una normativa que han fet, no? Les famílies estan aprenent a marxes forzades. Per què? Perquè el grup de WhatsApp de la classe dels nens, que fa un parell d'anys era superbona idea,
A poc a poc hem anat aprenent de com s'ha de gestionar i hem arribat a un punt on els centres ens han arribat a dir no cal, és que no importa que tingueu, si ho teniu és perquè voleu, però no importa, perquè potser no em feis un bon ús. Crec que li hem de veure la part positiva
Perquè a nivell de participació ens pot ajudar molt les xarxes socials. El que passa és que encara no en sabem.
Aquí hi entrem xerrant ara de menors i de famílies, que altres països s'ho han plantejat, però sabeu que hi ha dificultats. Aquí, a l'estat espanyol, quines mesures creus que es podrien adoptar per regular l'ús de les xarxes, sobretot de cara a les menors? I això sona molt a altres llindres, a França, per exemple. Deixeu-me dir que, per exemple, nosaltres a FAPA tenim una comissió de digitalització, no?
quan ens vam reunir al primer pic, el problema que teníem era que, clar, que xerràvem de mòbil, xerràvem de xarxes, xerràvem d'ordinadors de dins del centre, ordinadors que se n'anaven de fora del centre, els deures amb un ordinador que el havies de comprar a tu. Clar, era tan ampli que, clar, que vam haver de poder...
Què és el que volem aquí? I jo crec que aquest ha estat el problema, que no hem sabut delimitar les coses. Una cosa és el mòbil, s'hauria d'haver prohibit abans. El ordinador dins d'un centre educatiu hi pot estar, de fet ja hi era, però vàrem voler passar la serada davant del boul en més.
Dit això, ja vol dir que intento donar una de cal i una d'arena per ser... Aquànim. Aquànim, exacte, no? Perquè també som conscient que si ara tornàs a haver una pandèmia, segurament els docents...
funcionaria d'una altra manera i segurament no hi hauria tota aquella aturada educativa, perquè va plegar moltíssim de centres sense cap ni recursos ni... Ara seria una altra cosa. El que passa que ara, i jo insisto en la idea, el problema seria que els docents segurament posarien feines en els alumnes, en els nins i les nines, però la majoria els començaria fent la intel·ligència artificial.
O sigui, la qual cosa comencem a dubtar d'aquest procés d'aprenentatge. De fet, els mitjans de comunicació ja diuen que ja podem parlar de la primera generació que no augmenta el conscient intel·lectual perquè s'està com a frenant, no?
Bé, hi ha experiments a nivell educatiu. A Corea del Sud es va fer un experiment de fer llibres interactius amb intel·ligència artificial amb els quals els nims podien interactuar i fer-los preguntes o dir no entès això. I en funció de la interacció de l'infant amb el llibre, es podia fer un itinerari molt més individualitzat en funció de les necessitats d'aquest infant. També hi ha qui reclama un retorn a l'oralitat,
perquè amb l'oralitat no hi ha que valgui, no estàs a casa teva, que ningú no te veu i has de demostrar que pots raonar o que has après.
Però no hem parlat de tota la part dels bullying, tota la part de la pornografia, tota aquesta part... O sigui, el món sempre ha tingut un vessant fosc, però quan els que venim d'un món analògic, mos volíem acostar en aquest vessant fosc del món, havíem d'anar nosaltres. T'havies d'anar a un videoclub...
o havies de robar una revista d'un quiosc, però ara tot aquest món fosc acudeix en el seu encontre. Ells no l'han de cercar, se'l troben de front. Això és molt delicat. S'està debatent sobre la prohibició als infants menors, la qual cosa me genera dubtes, sobretot per assegurar identitats, edats, perquè ara mateix un infant menor diu si som major d'edat, pitja una pastilla a una web i ja està fet.
El que me deman és fins a quin punt les institucions que no destaquen per la seva valentia davant dels poders econòmics estarien disposades a fotre bones multes a empreses que permetin que menors accedeixin a coses que no haurien d'accedir. Perquè els menors també queden tots sols, no pots estar tot el dia fiscalitzant, no crec que sigui bo per cap infant que ha de tenir privacitat, certa autonomia, no pots estar tot el dia mirant què fa.
Però estem responsabilitzant molt les famílies i les empreses tan amples, no? I no sé, no crec que les institucions s'atreveixin, però a Facebook, a Twitter, dir, mira, com me trobi un menor mirant una cosa que no he de mirar, et caurà una sanció.
que al final el que necessitem és educació. Ho veient també amb les drogues i les socials són drogues. És a dir, les drogues suposadament algunes estan socialitzades i estan normalitzades, altres no. I les que no ho estan, de veritat que no existeixen.
I ho hem vist també fa poc amb una proposta, que de veritat no era la proposta, però de treure el futbol de l'escola. Al final, jo som dels que pensen, en aquest cas amb el futbol, amb les xarxes socials, que no s'han de prohibir, hem d'educar. I com deia també abans en Xavier, hem de formar.
Perquè al final hi són, vull dir, i els joves o la gent hi anirà a cercar-les. I a més, jo vaig estar cercant d'informació de com funcionaven les xarxes socials i se veia, hi ha estudis que diuen que s'apropa molt a s'estragaperres, a s'escura butxaques, perquè primer xerrava que hi ha una recompensa variable. És a dir, jo he imaginat
Després pujaré una foto d'aquí i pot ser que aquesta foto tingui molt de likes o no. És a dir, la recompensa quan tu tires també d'esa palanca de les caurabutxacas, de vegades guanyes i de vegades perds.
i això te genera addicció, hi ha curiositat, què passarà en la publicació de la ràdio? Tendrem molts likes o no en tindrem? Després hi ha un scroll infinit, què és scroll? Scroll és agafar el dit i moure, no, de dalt a baix i així canvies de vídeo, canvies de foto. Em sapalanques el mateix amb una escura a butxaca, no? Tu fas així, em sapalanca, tires...
i al final pots continuar i continuar, i com sempre tens més contingut, això també és addictiu, perquè què vendrà després?
M'agradarà? Sí, perquè al final l'algoritme et posa davant el que a tu t'agrada. I el darrere, les notificacions. A mi em passa, avui entrava i aquesta història ha tingut, crec que eren 12 m'agustes, m'agrades. Aquesta notificació és com si fos el renau o... La dopamina. La dopamina és llums de les escurabutxacas. Jo ho veig en els meus nebots, com miren les escurabutxacas, les estragaperres, no? Les notificacions són això. Per tant, les xarxes socials
Són addictives. I si no, educam i ensenyam la gent a gestionar aquestes addiccions que poden sorgir, perquè tu xerraves justament abans, ja una de cada dues persones joves són addictes, i jo diria que molt més.
Jo estic d'acord, però insisteixo, les empreses tecnològiques saben quan una persona s'ha fet addicte, per hores de permanència, per quantitats de connexions diàries, han d'assumir la seva responsabilitat, perquè ells saben que el disseny és per fer addictes. Però el problema és que ens quedem en un titular. Jo encara estic esperant que el Partit Socialista i Pedro Sánchez faci alguna cosa amb aquell passaport del port.
I ja fa any i alguna cosa que existeix i els meus alumnes hi entren i ho miren. Vull dir, quan de veritat no ens mostrarem servils amb les elites econòmiques i començarem a fer alguna cosa? Perquè el que estan veient és que els nostres alumnes, els nostres joves, nebots i fills, s'estan convertint en addictes i estan mirant cap a un altre costat. Molt bons títols, sí, però no fem res al respecte.
Sé Xavier que volia dir una cosa, però que mos queda poc temps, ara te passaré. El que esteu dient, ara mos hem posat a xerrar només de joves, però molts fins i tot dels que estem asseguts aquí, i moltes que potser mos escolten, i gent adulta, que són crítics en la tecnologia digital, entre altres coses per la utilització que se fa i tal...
Acabam, si no addictes, com a mínim seduïts per la seva màgia. Fins i tot les organitzacions progressistes d'esquerra, combatives, com d'aquestes que havrem fet alguna cosa.
Els que són activistes d'això entren dins d'aquest joc com si fos necessari per competir amb l'altre i que se'ls escolti. És a dir, ja no només és la dicció, sinó la trampa que...
No hi ha més remei que estar-hi en això. Tan difícil ens resulta, sobretot en aquests que són crítics, recuperar la presencialitat en les reunions, en les trobades, en les sessions de formació, en les reunions entre mig, tan difícil ens ha fet.
Xavier, sé que tu volies dir una altra cosa endavant. No, no, en la línia que deies, efectivament, nosaltres, per exemple, tenim un problema amb la participació de les famílies. Ens costa molt que les famílies ens fan arribar propostes, fins i tot quan fem xerrades, precisament de tema de mòbil, de xarxes socials. Jo, per exemple, en el centre n'estic muntant una, però us puc assegurar que quan fem una xerrada venen
sis, set, dotze famílies com a molt. El que passa és que li estem donant des del programa fèria que feim fa pa, li han donat un enfocament una miqueta distint. I és primer llançant a les famílies com a, sabeu què està passant en el mòbil? Tu saps què fas el teu fill en el mòbil? Saps què fas el teu fill en la xarxa?
Provocau. Provocau una miqueta aquest sentit i el que intentem és que ells venguin a les xerrades, però no només escoltar qualcú que li diu el que ha de fer. Us puc assegurar que la majoria de famílies saben el que han de fer. El problema és que ens supera. Ens està superant perquè no tenim un control. I a partir d'aquí el que ens comença a funcionar és les famílies que venen, ens reunim, parlem i mirar d'arribar a uns acords.
I això mos comença a funcionar. En Miquel Àngel Guerrero, que s'ha encarregat a l'oficina tècnica de FAPA, sempre comenta, en moda d'exemple, que és el mateix que fem quan teníem els nin petits en el parc. Si tu deies, eh, on anem? I te n'anaves en soteu, jo me vull quedar, que en Pepito se queda, que no se queda, i no se n'anava ningú. I era, eh, mos posaven tots d'acords. A les set, mos aixecaven tots i on anem?
I això funciona. S'aixecaven tots i com que tothom se n'anava, no hi havia cap. Això és el que hem de menester en els centres educatius, posar-nos d'acord en si donem o no donem mòbil, quant de temps, en quin lloc l'ha d'utilitzar, si ha de tenir o no ha de tenir xarxes socials, i així serà la manera d'educar i educar-nos.
Jo tens la gran sort de tenir una tendència a l'addicció molt fluixa. Enhorabona. Vaig deixar de fumar, vaig tirar el darrer cigarro, no vaig tornar a fumar sense problema. Vaig tenir xarxes, les vaig trobar soporíferes, perquè bàsicament m'importava on preveu el que feien els altres i m'emotimava cero a explicar el que feia jo.
i peguets a l'estiu, ara he dinat això, ara faig, em semblava avorridíssim. Supost que, com m'agraden més els llibres i tenen històries bastant més emocionants que les xarxes, i les vaig deixar, les vaig deixar totes. Tenia Facebook i Twitter, no tenia res més.
I dius, bé, com a periodista, tal vegada sí, tens coses a dir o jo escric articles d'opinió. Ja me fa pudor escriure articles d'opinió perquè de vegades dic, i jo què he de dir a la gent? Què pens de què? Què li importa el que jo pensi? I me van enrenyar bastanta en el diari, ho he de dir. Clar, clar. Per donar difusió a la teva feina i vaig dir qui vulgui que la lletgeixi, qui no me lletgeix ni mo mare, de vegades.
Llavors, i ho duc superbé. De fet, de vegades sí que entro amb els perfils del meu mitjà perquè, per desgràcia, els polítics no te diuen a la cara el que s'hi diuen a les xarxes i sembla que Fulanito ha fet un tuit. Uah, tothom a córrer, que buah, quin tuit. Això m'assembla.
horrorós. De fet, jo he fet notícies sobre un tuit d'un polític enfadada i dient paraulotes i la meva jefa dient tu fas, saps, no? I vos dic una cosa, persones que esteu pendents de xarxes, si qualsevol fet la tentació de deixar-les, sabiu molt bé, he guanyat un munt de temps. Sobretot se pot viure.
Un munt de temps he guanyat per jo. Sí, hauríem d'anar a acabar amb Orja i després, si voleu, afegir alguna cosa. M'agradaria dir, ara que té endavant en Xavier, donar-li sobretot les gràcies, perquè crec que la comunitat educativa no només són els professors, no només són els alumnes, sinó són les famílies que s'apropen, i Anna Maria Ayu també, perquè sé que des de l'Àra Balears fan una feina de contrapoder, de destapar veritats, i sobretot també perquè aposten per la llengua i cultura pròpies i aposten pel país.
Moltíssimes gràcies. Gràcies a tu, òrge. Que m'estic posant vermell. Xavier, alguna cosa a afegir? No, simplement que això és feina de tots. Nosaltres sempre deim que educar educa la tribu, no? I són tots, no? El mitjà de comunicació, els docents, les famílies i l'administració, sobretot, posant en marxa el que ha de posar, no? Sí, sí.
Eines, recursos i normes. Maria, alguna cosa més a afegir? No, moltíssimes gràcies per la convidada i ha estat un plaer parlar amb els nostres companys. A voltros tres.
Bé, el tema no s'acaba igual que no s'acaba ni s'intel·ligència artificial i com sempre haurem de tornar a recuperar-ho. Però esperem que la reflexió sigui el que ens domini i el que ens faci addictes. Moltes gràcies a tots tres. Gràcies.
transitant el present entre la filosofia i la literatura.
Fins demà!
Bé, aquest no era en Pep, aquest era en Justacovits, però aquí tenim en Pep amb unes recomanacions que avui ens sorpren una mica, a veure. Hola Pep. Hola, què tal, com esteu? Bé, benvingudes i benvinguts a aquest Transitant al Present. Avui intentarem parlar un poc de literatura i un poc de música, a veure si ens en sortim.
Bueno, mireu, l'escriptor anglès, Julian Barr, té 80 anys. Va néixer a l'Eister l'any 1946. Té 80 anys i té un càncer. I ha decidit posar fi a la seva trajectòria literària amb un llibre que porta per títol Comiats. Comiats.
Aquest llibre és això, un comiat a les lletres, als amics, a la dona, fins i tot a la dona que ja no hi és, i pressuposat a la vida. Però això en Barnes ho fa sense grans frases, sense grans gestos.
És ell mateix que reconeix la normalitat de la seva situació. Ho fa quan ens diu que a partir d'una certa edat les possibilitats de patir un càncer són gairebé del 50%. Per tant, normalitat absoluta. Això és una mica la tònica d'aquest gran escritor Julian Barnes.
Però avui volia parlar-vos d'un altre llibre seu, un text de 2016, traduït al castellà per Jaime Sulaica i que porta per títol El ruïdo del tiempo, en català el soroll del temps. L'origen del llibre és aquest.
El dia 26 de gener de 1936, el camarada Stalin assisteix al Bolshoi de Moscú a la representació d'una òpera del músic Dmitri Dmitrević Shostakovich.
Es tracta de Lady Macbeth M. Sen, no sé si ho he pronunciat bé aquest nom. És un text de procedència xacesperiana, evidentment, russificat per un autor del qual no ens podem ocupar ara, però és molt important, un tal Nikolai Leskov,
I passa al següent. Al començament del quart acte, Stalin ja no hi és. I el palc d'autoritats apareix buit. Dos dies més tard, apareix al Pravda un editorial desqualificant l'obra com a desviacionista i decadent.
Shostakovich entén que la seva vida és en perill i comença a passar les nits al passadís perquè no vol que el detenguin davant de la seva filla. L'obra, evidentment això és l'origen, l'obra narra les diferents etapes per les quals va passar la relació del músic amb el poder.
Penseu que Stalin va morir l'any 1953, i això està a Covid l'any 1975.
És un llibre molt recomanable, perquè planteja, com us havia dit, com us he dit, les relacions entre els intel·lectuals, els músics en aquest cas, i el poder soviètic. Però, a més, és una molt bona oportunitat per apropar-se a la música de Dimitri Dimitrev. Dimitrevix, és difícil els noms.
L'altre dia vaig sentir una opinió a la ràdio en la qual puc estar d'acord, encara que no soc cap expert musical. Aquesta persona deia que la música de Shostakovich pot servir-nos com a pont entre la música clàssica, música clàssica, clàssica, i la contemporània, que de vegades ens és una música estranya o difícil d'entendre.
Com us deia, jo no soc cap entès en la música d'aixòs d'Akovi, però em permetria dues recomanacions.
La primera és la sinfonia número 7, que és la que se sentia al principi de la secció, que du per títol Leningrad i evidentment està dedicada als herois del setge que la ciutat va patir per part dels nazis.
Us recomano un registre que es pot trobar amb molta facilitat a les xarxes. És a càrrec de l'Orquestra de Frankfurt Ràdio, dirigida per un jove, joveníssim director, Klaus Maquelà.
Un director finés que té 30 anys, molt recomanable, i que en aquest moment està dirigint les orquestres més importants que hi ha a l'Occident, almenys. La segona recomanació és un concert per a violí i orquestra, el número 1,
a càrrec de la Gothenburg Symphony, dirigida per Thomas Sondegard i amb una violinista excepcional, que és Nicola Benedetti, com a estrella, diríem. Crec que en disfrutareu. Però encara tinc un poquet de temps. Molt poc. Molt poc. Però el temps. Vinga, tres, dos, un... Vinga, ja, perd, troia-li.
Bé, volia tornar, si fos possible, volia tornar al llibre, al soroll de temps, perquè el llibre comença i acaba amb una mateixa escena, però comptada en dues versions lleugerament diferents. Estem a plena Segona Guerra Mundial, un tren rus que avança cap a Palàcia Central
salvant gent, és un tren de passatgers, fa una aturada a una estació buida on hi ha un home al que li manquen les dues cames i que amb un carret va amunt i avall de l'andana contant històries eròtiques a canvi d'unes monedes. Del tren baixen dos homes, un que recorda
i un altre que escolta tot quan l'envolta. Aquest darrer segurament és Dimitri Xostakovic. S'apropen a l'home mutilat i li ofereixen un tassó de boca i tots tres conformen una tríada molt especial. Què vol dir això d'aquesta tríada? Tinc més temps, Irene?
No. Doncs deixem-li interrogant i intentarem contestar-ho. A veure si qualcú pot contestar amb intel·ligència d'avui en el proper dia. Sí, és molt fàcil. Està a la pàgina 196 d'aquest llibre del ruïdo del tiempo de Julien Brans. I és editorial? Editorial Anagrama. Anagrama, sí, sí. Molt bé, gràcies, Pep. A voltros, moltes gràcies.
Acabam aquí el programa d'avui i fins el proper dijous, que xerrarem de cooperativisme, una acció alternativa i possible que permet mitigar la precariedat i l'explotació aquesta que tenim en el món del treball. I na Beatriz ens explicarà després què passen els recursos de la terra, un problema greu.
Estarem atents en els vostres sugeriments i comentaris en el correu info arroba tac mallorca.es o al telèfon 677-60-6817. Que acabeu bé la setmana. Adeu.
que vius en dubtes. Penses i repenses que no ho pots fer. Mira la flor de la melet, floreix una vegada cada hivern. Mira la taulada de la casa,
Passi el que passi, ella aguanta i tu també. Clar, tu em pots fer pas a pas i jo que he de ser la que ho saps i si ho saps, tu podràs o almenys ho podràs intentar.
Olvida el que diu a tots els llibres. Estira'm, estira'm, perquè a vegades femeix. I si teneix, i si teneix, pots assablar el Sant Malet. Aquest ivan, aquest ivan. Pots assablar el Sant Malet. Pots assablar el Sant Malet. Pots assablar el Sant Malet. Yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, yeah.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Amb tu a prop de mi, no sé com distingir si és la lluna o ets tu el perill. Quan passen coses, s'estan a les fosques i no ens han vist, i no ens han vist. Mira per anar l'home i veurem el sol sortir, sembla que les dones seguir.
Quina mala pinta. Quina mala pinta.
Sempre estan més de nit cada dia, i pensant que se'm espassaria de tot. Torna a començar, torna a començar. Ho eres posades, finestres baixades, i tu i jo. Torna a començar, torna a començar. Encara?
Fins demà!