No hi ha foc a tern. No hi ha foc a tern.
I sempre t'amagues per no acabar-ne de xerrar. Gravitant com un cometa, un cot celeste a punt d'enfonsar tres mesos de negociació.
de costat postures que es dirigeixen a no trobar-se mai travessant portes alienes de fustor mig podri de mig nà.
Fins demà!
Casa de bades, incapaç de poder explicar.
Fins demà!
No sé què passa últimament, no sé si és pel despatx secret o potser és cosa de l'hivern, un sentiment estacional. La gent i jo no ens entenem. Me l'interpreto cada gest, la meva vida és un torment. Cada dia em sento pitjor, més impotent, més indefens. La gent i jo no ens entenem. La gent i jo no ens entenem.
que és el que m'allunya de la gent. Volia que el meu pensament no fos un miratge resplendent.
Llegeixo llibres a d'amens, et veig i entenc d'allò més bé. No vull sortir més al carrer, no vull parlar amb ningú mai més. La gent i jo no ens entenem. No sé per què mai paren qui ets, no sé què és el que els té distrets. El segle XXI va gran, jo soc molt més alarinant. La gent i jo no ens entenem. La gent i jo no ens entenem.
No fos un miratge resplendent. No fos un miratge resplendent.
Bé, exèrcit d'enlliberament musical Això és aigua fresca
Els dies d'innocència i de la infància queden lluny, però encara en sent un nen veient sortir el sol del juny, quan la vida era un joc ininterromput, no sé dir-te com ni en quin punt va canviar. Tots els matins de futbol van passar nics de rap, batalles a les fosques, a Girona, quant temps fa? D'aquí els primers grups les veien rivalitats, quan la pregunta era...
I aquell primer peta, creu-me, no el podré oblidar. No entren a tos el riure i la cara d'en K. I unes barraques del port, dejas de perdre el nord. I aquelles nits el carreró de platja d'Aru. I amb la family de palafruit, quan sonava reggae i dance, hola, la rabe de bagú. Els músics de l'exèrcit estaven fent pum. Era qüestió de temps que acabéssim junts.
i això ve del cor pels amics de sempre, pels que hem crescut junts, aprenent a aprendre, pel foc, la màgia, la vida i la cendra, per tots els que voldria, però no puc veure, per tot el que et diria, però no puc veure, donaria el que fos per tenir-te i seure, per televisme, saltant els murs i amb l'aire port lliures, flico amb l'aigua fresca, aigua fresca.
En otras ciudades mucha gente conocí, cada una fue especial a su manera. Pero la fuente en la que crecí, de la que yo bebí, son mis colegas. Hermanos salidos de una misma matriz, cada uno de ellos es un ramal de la raíz. Y esa marca que se ve en mi tronco por pulir es el amigo que se fue, imborrable cicatriz. Yo levanto los brazos y te busco en el cielo y te lo digo desde abajo, dame fuerza conmigo.
Compañero, cuidaros unos a otros, no viváis con rabia. Esa palabra tuya fluye en mí como la sabia. Porque la amistad no es buscar compañía bajo el pacto de una compartida cobardía. Prefiero tu risa tonta y luego tu bronca que hallarme en la marabunda de poca monta. A mi gente mucho amor, ellos saben quiénes son. De la trinchera del dolor, los que bailan este son. Y cuantos recuerdos que me surgen. Pensando en esas noches de verano que te atunes.
Bona nit.
I això ve del cor, pels amics de sempre, pels que hem crescut junts, aprenent a aprendre pel foc, la màgia, la vida i la cendra. Per tots els que voldria, però no ho puc veure, per tot el que t'hi diria, però no ho puc veure, donaria el que fos per tenir-te i seure, prop de l'abisme, saltant els murs i amb l'aire full lliures, plicant una aigua fresca.
I això ve del cor pels amics de sempre, pels que hem transcut junts aprenent a petre. Per foc, la màgia, la vida i la cendra. Per tots els que voldríem, però no puc veure. Per tots els que tiriem, però no puc veure. Donaria el que fos per tenir-te i seure. Tot l'abisme saltant els bols i amb l'aia full lliure.
Deixa'm les claus del teu món Deixa oberta la finestra del teu cor Deixa les mans obertes Deixa que les acarici el temps Per sempre Deixa que juguin els nits
amb l'arena freda de l'hivern. Saps que jo molt t'estim i després t'estimaré per sempre. Deixa la por al carrer
Amb un poema que vengui de l'infern, no tinguis per ningú. La vida és l'únic que tens per sempre. Per sempre. Deixo oberta la llum dels teus ulls,
No tanquis mai les teves mans. Les teves mans. Que no tenguin preu les teves besades. I que els teus somnis naveguin la mà. Deixa'm que sigui paper.
perquè pintis de colors el teu món. Poemes blancs de cotó, dibuixant el teu nom per sempre. Per sempre. Per sempre.
No sap què passa, que vam bojos per tu. És que ja no saben el que vaig descobrir quan eres nano i et feies pipí. La nostra mà et posa sucre al pitu i totes estan bojos per tu. I totes estan bojos per tu.
Baixes a la pista i ets un xou de debò. Fora tots els catxes que t'obtens un bombó, ens ho en donen els en sucre, volen tindre un fill teu. I és que ser dolç també és una creu. I totes estan, però és per tu. I totes estan, però és per tu.
i amb el cutxi-cutxi que els hi dones petons. Quasi les pantufes foren de bison, i totes les alumnes se't foren purer. I és que ahir no saben el que jo ara sé. Quan eres nano i et feies pipí, la nostra mà et posa sucre aquí, i totes estan bojos per tu.
Bona nit.
ja us he com l'aire i se fosco m'envolta i jo no puc dormir ja mai podré deixar els plats buits i dins la mar i sent els crits estic com sempre amb ulls en blanc
I dins aquesta habitació encara sent el teu remor.
La plaça buida i se'n solo, carrers de fang i de brutó, mai recordat mai res pitjor. I els altaveus remuant que ja no t'adoraré mai més.
I dins aquesta habitació encara sent el teu remor.
Gràcies.
Fins demà!
perquè havia estat plorant. Es tenia camisetes i tenia els ulls inflats.
S'eixugava llagrimates perquè havia estat pensant.
M'ha tornat a repinyar. Amb els macarrons a mig menjar. M'estimes no n'aixer que tenir 20 anys. M'ha despert tot com pixar. No passaré d'enguany. Ja no sé si vaig despatx. Ja no sé si mai he repit.
No sé què m'està passant, sempre somia en blau. La sostre està plorant, les llàgrimes són dolces. No sé què està passant, només els pares m'escolten. La veïnada no me deixa en pau, sempre somia en blau.
No sé com està passant, sentes un guió en blau, el sostre està plorant, són els llars i no són.
que està passant. Només els pares m'escolten. La veïnada no me deixa en pau. Sempre somia en pau.
Oh, pobilla, pobilla de cuixa forta, cuixa forta i pots fer!
Fins demà!
No vull pujar tant a Caldea.
Fins demà!
Puixa forta! Oye! Aquí! La putxa de bon gat!
¡Al ritmo, pa! ¡Otra vez! Yo no soy rapero, yo no soy trapero. Sop y ti culto, Víctor Ballesteros. Tanud y al par indepes con par peperos. Yo ya te advertí que esto era pa gamberros. Tengo algún sosi merengue, pero no madero. Y no sé qué es peor, ser merengue o madero. Lo que no tengo es ninguno que sea moderno. Te escucho a Lil Pampers y que se pinte el pelo.
Oli es vegetero, soci desde luego. Finiste buscando brega y te dimos pa'l pelo. Totalmeo soci, catalanes o charnegos. Currantes o camellos, pero todos saben de ellos. Mi abuelo descafe y mi padre de Badabrons. Alte grup de mierda, mal rapazo, pals, curions. Yomongatino, bandarra y orgullós.
I una mica pesa, però de bon cor. Elló un miracula, siga-la amb l'estat espanyol. Si no eres de lo suyo, no hi ha libertà d'expressió. Jo no soc superestar, visca en un móvil home. Tinc un sócito torratxo, van a sobra un colchón. Elló me cago en Sanchuda, vaya castañón. Futeu-li més al cava i menys al Don Perignon. Tío, Kiko, skills, quan agafem al porrón.
mossega l'aire perquè li han culat rocón, torna el dinyo gaucho sense mirar i de tacón, amb els febrots per fora com Carles Pujol, acabo un divendres nit que sembla un puto vini jons, i el bar di català és el meu col·legón, dos la cola a un puto crió que parla del Callejón, aquí tenim es trota que el flequi del Puigdemont, sóc més de Sarra Ionga que de lo Pujol,
Més de rumba catalana que de reggaetó. No hi ha varietat perquè tots són clons. Estan parlant de fecalés i estan currant a l'Amazon. El dia que els tinguem no fardarem del que som. Em seguiré rient de tot i de tothom. Los putos medios de manipulación. La puta prima abusa de población.
Whisky, tequila, ratafía y ron. A la perra da quemar, a la paséis unas tres dos. Están mendigando likes y reclamando suscripción. Pero sos va y pa abajo como el español. Tú no eres rapero, eres modelo guapetón. Sus luego al plumero desde mi habitación.
Du-du-duro com un hooligan del Millwall. Ni puta idea d'anglès, però fuc world. Segueixo sense saber, però fuc world. I ara ja no sé què dir, vaig a fer un tomb. Autòcton, com la pança blanca. Ojalà el dueño del Mercadona mori de gana. Compre al peix a l'amiga de la mama, que al final el faig aquí, ven hasta marihuana. I tu com la Costa, igual de brava. Com la pança rosada, igual de maca, però em vas partint dos com el puto
Estava encabronat i no sabia si perdonar-te. Me'n he gastat un puto duro en promocionar-me. Si sapigués com es fa, ho intentava, però me la porta fluixa hasta dins el panorama, perquè la meitat són cursa i l'altra meitat tontolaves. Víctor Valle, Valle, Valle.
En inglés, pero fútbol. Autóctone, con la panza blanca.
T'enviaria una carta. Com estàs? Però potser t'enviaria una carta. Deixa'm dir-te el que et vull dir.
Ja fa temps que t'ho vull dir. I perdona que no siguin com estàs ni com va tot. Se'm fa tan estranya saber res de tu. Crec que l'àbia es pensa que encara anem junts. Molt sovint oblido que ja no parlem, que ja no ens expliquem tot el que fem.
T'enviaria una carta, però potser no cal, no vull descol·locar-te. Però també sento una necessitat gegant de comunicar-te. És com si jo mateix m'hagués arrancat una part de mi. I a vegades penso, això em fa posar trist.
Però potser no cal, tampoc vull esbarar-te. De tot el rato penso en aquesta devoció de comunicar-te'l. És com si jo mateix m'hagués arrencat una part de mi. I a vegades penso això em fa posar trist. Sé que és una mica tard. I que ja va ser hora d'anar-ho assimilant.
I diria que aquell dia vaig ser jo qui ho va acabar. Tot plegat és ben curiós. És curiós que et senti tan lluny i tan a prop. Sembla que tot fos un somni i que no va ser realitat. I em pregunto si a tu et passa res semblant. O si mai et va passar.
I si mai em respons, fes-ho, sisplau, amb total sinceritat. Canviaria una carta, però potser no cal, no vull descol·locar-te. Però també sento una necessitat gegant de comunicar-te. La grita que tinc és com si jo mateix m'hagués avancat una part de mi. I a vegades penses això em fa posar trist.
I tornaria a abraçar-te, però potser no cal, tampoc volia esbarar-te. Però tot el rato penso amb aquesta devoció de comunicar-te'l neguita que tinc. És com si jo mateix m'hagués arrencat una part de mi, i a vegades penso això em fa posar trist.
Passa per una guerrilla penes passa, banyada de salina. Era devora un costè en forma de costelles rebanyades. Sí, sí, per allà jut davant d'un front d'ospinos a le pensis, on recordi vivia en una oliva amb els seus olivones.
Va ser el lloc on el porcheret Pere i Antoni Garriguelo els hi contaren rondetes de contrabando. I la que vos contarem va passar alluny de Ternelles.
En dos dies li va bastar pot, el lop vingut a la geserna. Va saber d'un escull a caramollar tot també. A caramollar!
Paf, paf, se senten ses passes. El sol es post fa llum de sa lluna. Ses olives se llunyat del perill. Els caminants arriben a son destí. I al camí es troben simis amb barbes. Simis amb barbes! Pai, pai, mi sou per posar ordre.
Mentre ell recorda sapia per sa cara, li regalima un riu de sang. De sang, de sang, de sang. I com pesen 80 quilos en els agats per una camada.
Com pot anar una societat on el control són les armes? On caminar si volen somiar?
Escric de bass, com red dots en el teu front. When you take care of it, you're dead, son. Gener dopamina com drugs, sí, repartits com un dealer des d'escor, ha, ha, ha, des d'escorner. No volia sonar borde, però havia de posar ordre i vols posar a córrer com quan plou. Tornau tous com pansers quan trec el black hook carregat com un revólver sota sa heli Hansen. Dispar quatre trucs i arreglat.
Ara en pau descansen aquests rucs infiltrats d'irraps. Vacilen d'humitat i ja hi poden posar un tast de xix dins sa traca, sa veu d'en Fora Beach esteu trobarats. No hi cauré trepat, no és la meva hora, i això que encara et sona, es tic-tac mentre es plores. Sonen dispars i no són bales, broda, estic repartint pales i repartint allò de tu, cabes.
Like Dirty Harry, ja n'és solitari. El poble és molt petit per compartir el escenari. Mans a sa cintura, sa vista a sa altura, esperant que pugi en el campanari el senyor cura. Sona sa campana i te tremolen ses cames. Now you know you're getting troubles, cara dura. T'esclapus amb un moviment de mans com Broly i el teu dead body de gotes sang per sa rua.
M'adigueren que set cent eren els pares i ho entenc, costa reconèixer que aquests referents fan peina. Blafems a s'ermita cercant reconeixement guita, un fons de cartó pedra, tot fals. Els atura entre tres pals amb els peus com miguita, me'ls veurem com s'afusta ses termites. Me'n fot d'ells com un comediant elita, com vos rei dels oients, com del valencià ens narrita.
Gràcies.
Gràcies.
Del torn de les quilleries sortirà un gran espetec, que en farà ressorts de guerra a les parets de Tabertec. Des de Sau a la cellera, des del Par al Patagalls, el prebut en Serra Llonga tornarà als amagatalls.
Torna, torna, serra llonga, que l'Alzina ens cremarà, que ens arrencarà les pedres, que la terra ens trobarà. Torna, torna, serra llonga, que l'Alzina ens cremarà, que ens arrencarà les pedres, que la terra ens trobarà.
Seb de Trinxeria, el Paso Carrescler, Joan Bautista Basset, Josep Moragas, el Cesc Laiets, el favor seguir, Emili Tardent, més company, Quico Sabaté, Marcelina Sanna, Ramon Vila, Caracramana, Salvador Puigentí, Gustavo Muñoz, Jordi Martínez de Fucs, Julià Bavia, el vent, Robert Ibáñez, Lavi, Guillema Colló, Antoni Massagué, Martí Marcó, Toni Villascú, Fèlix Gony, Quim Sánchez.
Gràcies.
I estan xerrant de fer una revolta en el bar, i la ració de croquetes que encara no arriba ja van, 40 voltes que demanen cridant, i el camarero suant, i els dos collars escutint merda per la boca normal, no saben res del sou que cobra el xaval, ni de reformes, ni de sobres, ni justícia social, no volen rollos, no estan parlant de Zizek i Marx, estan pensant en altra birra, i això és la realitat.
A l'altra banda de la barra pensa en ràbia el xaval. Si s'atregan ten que s'ofeguen, jo no penso ajudar. Són moltes nits d'aguantar penya que m'acaba cremant. Jo m'esperava altre futur, ho jure, viure així no és plan. I què va ser de la carrera i el meu despatx? L'expedient de primera, la tesis doctoral. Jo mai seré classe obrera, això és provisional.
que agafe jo una granera, no és lo normal, sonen xirenes, s'està muntant la gresca al carrer, hi havia vaga general, els han muntat un piquet, i en un segon, els tres del bar troben la confluència, i arriben a un acord, condenen la violència, altra ronda, anàlisi polític de taverna, ni el jove Samelí ni ells són de les cavernes.
Contradicions que no són postmodernes. Revolucions n'aixquent en academies. Otra ronda, para la tuerca, Vallecas manda. Cuando hable monereo, le extendéis la alfombra. Seguim somian en balas, malgratú, vegan, cru. Escenes quotidianes, zoo, volumen U.
J'aime record, j'viveix a moi.
i celerdes gràcies mentre... forances i intemències desmatents sobte s'atura. Molts, hi ha un món damunt, no sé si serà avui, som tens o per pacients, no me sents, no me sents.
Fins demà!
com les turbulències dels mal temps que sou terra i sutura. Molts cauen molt damunt, no sé si serà avui, som tens a fer facents, no ho sents, no ho sents.
Volia estar al camp, però és que aquest fest és awesome. Volia estar al top, tres dones com un mormen. Encistello la pilota com el Jordan. Les teves trífugues, puta, no m'importen. Volia estar al camp, però és que aquest fest és awesome. Volia estar al top, tres dones com un mormen. Encistello la pilota com el Jordan. Les teves trífugues, puta, no m'importen. Sé que el que explico és incompatible. Com a la natura que fa lo impossible.
Les idees rares com un imperdible. Tot això en la vida, això és increïble. Em desperto i penso en que és lo necessari.
i que ningú em pari, em desperto i penso en la meva pari, dono voltes mentalment al puto Rosari, xausauta el Tupac i xausauta el Fari, xausauta la Butting i la gent del barri, canto per què vull que el meu cor no pari, canto pels records que em fan sentir savi, pensa que poder si no tinguessis Ryan Ramp, aquesta bitch ella podria ser un rockstar,
Pensa si cuidessis una mica el que té, no hauria d'estar al carrer fent el xatar. He trec conclusions d'aquesta vida perquè penso que concloui que estic mort com el triple X, nai. No he fotut tortites amb la vida com uns portes, ara estic fora, ara estic fora, ara estic fresc, nai. Volia estar al camp, però és que aquest fest és awesome. Volia estar al top, tres dones com un mormen. Encistillo la pilota com el Jordan. Els teves trífugues, puta, no m'importen.
No vull capellans a la meva vida. No vull religions que són com el Sida. Dóna'm sensacions i posa saliva. Serem bons amants, sóc com un caníver. Que fa molt de temps que jo ja estic ready. No tinc cap complexa perquè no vull pel·li. Sempre amb un mono que es diu Amélie. Sempre busquen sexe per si a casa em pel·li. Truco al meu col·lega en el joven ric. Porta mesos que s'ha sortit del peric. I fa ballar la boca i fa bromes i jo em risc.
i es planteja la vida com si fos un puto pic. Fé canaí fals, surt del mig, ja saps a quin preu es fa aquí al mig. Puta, si pren troba i tens amics, serà millor que vigilis amb qui et fiques. No vull res de tu si no trafiques. Fé canaí fals, surt del mig, i no trafiques. Fé canaí fals, surt del mig, si no trafiques.
Fins demà!
Fins demà!
Tinc una rosa dels vents i diu tot el que vens, potser només és fum. Jo només pujo el nivell, mira, puja el nivell, millor li fots un ull. Mira, puja el nivell, puja el nivell. Mira una mà, mira un clatell. Tira en un os, corre al cadell. Visca lo nou, visca lo vell. Ara ja no sé què fer amb tu. Potser follem, potser brillant com si fos un puto gosil·lus. Potser m'equito la cruz, ensenyo la polla i solen a su. Si els deixo sense tarros perquè ho faig medats for show. Si et puc donar un consejo, intenta viure sense por.
Si els poso boca abaixo, mira, mordi abaixo jo. Si volen sentir-me als bajos, sempre deixo un bon sabor, vizcala. Wave, wave, wave. Hold up. Wave, wave, wave. ¿Qué dius que aquí? Yo ya no escucho, no me es un laddico, mira. ¿Qué dius Martí? Últimamente mira y no es un plonana. ¿Qué dius que aquí? Keep, keep, keep, keep. Tú no has de ningú per parlar. I'm gonna keep, keep, keep, keep. Surf it, surf it, yeah, yeah.
Més enllà dels records i dels somnis, el dia es frega els ulls. Més enllà de les fosques i les llunes, esclaten els colors. Els carrers brillen amb la llum del sol. Amb la llum del sol.
Tots els miralls i tots els focs llunyans s'escampa la claror. Ni tu ni jo sabem rompre el silenci ni els tentacles de la nit. Ombres de planta sota el esplendor. Sota el esplendor.
Qualsevol gest, qualsevol forma, i oblidar-se'n després. Tot es suau, tot són instants insòlits, els mots són el reieu. No tots els camins duen al mateix lloc.
Sense dir res, les finestres obertes, no cal que vengui ningú. Imaginant una llum intensa, sí, tancant els ulls. Mai no donant per finit el temps. Per finit el temps.
Més enllà dels records i dels somnis, el dia es freda els ulls. Més enllà de les fosques i les llumes esclaten els colors. Els carrers brillen amb la llum del sol.
No tots els camins duen
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Un pare bé i content, tot enrevoltat de gent, que canta i balla, deixa-ho fer. Escolt que ets jove i valent i pareix, que té fotins sots sabates.
Sempre et sedo ben fermades per por a votar millor i anar amb el juger. El pare va a un ballador i no li passes temps.
S'han revoltat de gent que canta i balla.
Fins demà!
balla qui balla, i en sentir una guitarra, tot una canta, i en sentir una guitarra, tot una canta, i en sentir una guitarra, tot una canta, i en sentir una guitarra, tot una canta, i en sentir una guitarra, tot una canta, i en sentir una guitarra, tot una canta, i en sentir una guitarra, tot una canta, i en sentir una guitarra, tot una canta, i en sentir una guitarra, tot una canta,
Per què li agrada?
I nina, tu sap que estem en els clubs, que estem rebentant els clubs, que ja sortim per YouTube. Moltes vegades, pum, tranqui, s'abren minuts. Perquè ja et s'acostum, que quan ja t'he perdut, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu. Però que quan ja t'he perdut, ja de ningú estic amb tu.
Bona nit.
Tu em paga més, mires mòbil, no me xerres, si és que jo ja no puc més. No puc plus, ho faig per tu, som un imperdus. Fa mil lives, ja me vaig borrar, es puta va dur. I es tinder, te conviten al cine. Vengin i no fem felicitat tan se de t'estimer, t'estimer i t'estimer.
i t'estimaré, oh no, no ho sé, no m'ha contestat CMD, detèntic desxap, no surt, no en marxem ni te'n vas, per acceptar molt per aquest bon mal de camí, perquè l'amor l'anda, home, mires d'enfada i te veig, avui estàs divina per ella amb un caficona,
Mira com camines, jug pensant que tu m'aprodo a gent d'orfines. I nina, no pensis malament, sé com ve de ser que ens eston. I nina, tu saps que estem en el club, ja estem rebentant els clubs, ja ja sortim per YouTube. M'haig de boire del punt, tranqui sobre minuts, perquè ja et s'acostum ja he guanyat i he perdut amb tu.
Fins demà!
Enyora els teus besos i la teva lua de perfum. Mami, jutja el que dius. I si tens un moment i molt que estic per aquí. Podem quedar vespre de ja, vespre de matí. No, lo nostre està prohibit. És així, un delit, xupassant com un mosquit. Però ja m'és igual, perquè sempre dic que sí. I, i, passa aquí sa nit. Ei, ei.
Estic llençada que ets endullis el meu consor que ets tanta lluja traditivo
Si no, per ser-sever-fotos llevada a Instagram, Miquel i Planet, pues mira-se dos mil brutals. I ja està, tots amusats, i els joves ells m'agrada igual, representant lo natural i cultural. Ja no m'enamor, des de què la està en tu? Ja no m'enamor, des de què la està en tu? Lo nostre ja s'ha tornat una mala costum. Tots estan guapos quan el que va amb tu, Jesús.
Tu saps que estem en el club, que s'està rebentant el club, que ja sortim per YouTube. Molta aire d'espunt, tranqui, s'obren minuts, perquè ja ets acostum, que l'encària perdut. Amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, però que guanya que perdut ja la piques, piques tu. Amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu, amb tu.
mai després faig memòria, que només quedi alegria si pertes que amigues meves. No me deu cap sepultura si sa mort me plega jove. No me deu cap sepultura enterrar-me dins sa zona.
No me plorarà ningú si mai m'amor.
Fins demà!
Nina, no voldries venir a ballar. Tu que ets joveneta i guapa i xelesta. Si no vols avui passar, voldràs demà. Perquè ets la més xula de tota sa festa. Balla qui te balla, no t'aturis, no. Posa un peu aquí, no te passis de voltes. No me posis cara de desil·lusió. Balla qui te balla, és cop peu traïdor.
No volies cop, peu, t'endràs. I en estar cansada no t'aturaràs. Balla qui te va, ja no t'aturis, no. Posa un peu aquí, no te passis de voltes. No me posis cara de desil·lusió. Balla qui te va, escop, peu, traïdor.
Si la lluna vol, ballaré amb la via. Aquest ball no, aquest ball no és el sol qui la domina. Ai, sí, ai, no, no. Ai, sí, ai, no.
Saps les altres guapes m'agraden a mi? De tant que m'agraden m'he quedat fadrit.
Quan sa vida no te dóna direcció i quedes vagant en un rumb estrany i te trobes ben enmig d'aquest camí, no pots recordar cap on vols anar.
I una mà de boira deixa lloc en aquest immens desert de colors. I tu i jo des del lloc més alt del món per un instant unit en un sol cor. En un sol cor.
I partint de certes revelacions has retornat en el teu valor. Ara vas camp a través de l'horitzó fora de pensar que has fet ara tu. I sa lluita que abans duies a sa pell i alimentava els somnis d'un cel. Ara guia altra vegada el teu camí, te'n costa molt el teu destí.
A un sol cor.
Fins demà!
He deixa
sola xativa al carrer blanc. Ma mare que sempre espera que torne com abans. He deixat germans i amics que em volen
i esperen com ma mare que jo torni com abans. He vingut així perquè crec que puc dir-vos en la meua maltractada llengua paraules i fets que encara ens han germà. Paraules i fets que encara ens fan sentir. Homes entre els homes
Paraules i fets que encara ens agermanen. En la lluita contra la por, en la lluita contra la fam, en la lluita contra el dolor, en la lluita contra la sang. En la sempre necessària lluita contra el que ens separa i ens fa sentir-nos a tots nosaltres estran.
He deixat ma mare i els meus germans. He deixat els amics i la casa i tots els que esperen que jo torni com abans. I crec que he fet bé
I crec que he fet bé. Jo sé, jo sé, jo sé, jo sé, jo sé que tornaré al carrer blanc. Però ara sí. Però ara sí, crec que també és ma casa. I crec que puc dir-vos amb el cor obert a tots vosaltres, germans.
Gemma.
I el primer dia tot era molt, ja en teníem prou. Però van arribar, ells van convertir el molt en massa. El molt en massa. I el segon dia el massa va fer el poc, va apagar el foc. D'uns que van viure al fred i és que no i tu ja saps què passa. Ja saps què passa.
Da-da-da, que tan pocs, massa i massa és tan poc. Da-da-da, que tan pocs, massa i massa és tan poc. I uns van comprar la felicitat i ara ja res els fa feliç. Ells van comprar la felicitat i ara ja res els fa feliç. Da-da-da-da.
I el tercer dia va néixer la llum i amb ell a la foscor. Va arribar l'opressor i amb ell l'oprimit. I fins que no es va aixecar l'amo, no va seure l'esclau. I fins que no es va crear l'autoritat. Fins que no es va escriure la llei, no va néixer el rebel.
Però l'últim dia, allà on va néixer el rebel, allà on va néixer el néixer, van estimar l'amor i va morir la mort.
Estan noites foliades, estan noites aixeran. A las noches no ocurre ir a compañeiriña leal. Compañeiriña leal, compañeiriña leal. Estan noites foliadas. Para cantar beño eu, guapandeireta na mamá. Maturuxa canta a min, que nos escoiten berrar. Que nos escoiten berrar, que nos escoiten berrar. Guapandeireta na mamá.
No hay fronteras, cantaré, cantaré.
Una gota de terra acaricia la mà. Ella és aquella que t'han somiat, perquè ella es lilla.
Ella és una il·lusió que té gust de sal. I dins l'olivera el temps s'ha aturat. Un timbal de pedra, boscos i animals. No som un poeta, jo som escrivar.
Un idiota estona escric el que vull cantar demà. Quan m'he llunyat de tu, fugint de jo mateix, fins al pit sentia un dolor que no es veu.
La meva llibertat, on totes les fronteres són, cel, arena i mar. Tan gros aquest petit món meu, té un riu per creuar els seus ponts, i jo que som natiu,
Quan he llunyat de tu fugim de jo mateix, dins del pit sentia un dolor que no es veu.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Conversa en Javier Gutiérrez, él es un hombre experto en lo que diríamos propietat intelectual. Javier, muchas gracias por aceptar esta conversación. Vamos a ver, la propiedad intelectual, ¿por qué necesita ser defendida? Cuando de por sí ya lo dice propiedad intelectual.
Necesita ser defendida porque es distinta de la propiedad ordinaria, de la que denominamos la propiedad ordinaria. La propiedad ordinaria se caracteriza porque se establece sobre elementos físicos identificables fácilmente. Yo soy propietario de una bicicleta y usted no me la puede robar.
Yo soy propietario de una casa con un jardín y usted no puede entrar en mi jardín. Sin embargo, si yo soy propietario intelectualmente de una composición musical, usted puede apropiarse de ella sin que yo me entere. Si soy propietario intelectualmente de una obra plástica, usted puede reproducirla y utilizarla a conveniencia sin que yo me entere.
Es necesario, en consecuencia, crear un mecanismo previo que exige que si usted quiere reproducir mi obra, tenga que contar previamente con mi permiso. Y si usted no lo ha hecho, todo lo que usted está haciendo es ilegal. Con lo cual, pero claro, si yo escribo un libro
escribo un libro y alguien reproduce parte de mi libro, claro, y yo me doy cuenta, no haría falta apelar a la ley de propiedad intelectual, podría ir al juzgado directamente y este señor me ha robado un párrafo. Bueno, la diferencia está en que en la propiedad ordinaria yo puedo impedir que usted haga uso de mi obra.
Y, sin embargo, en la propiedad intelectual yo tengo la facultad de impedir que usted haga cosas al margen mío. Esa es la diferencia esencial. Es decir, la capacidad que le estamos dando a los autores es una capacidad extraordinaria porque las posibilidades de parasitar lo que se ha creado también son extraordinarias. Es decir, al ser todo
Actividades que se ordenan en el campo de lo inmaterial
es necesario establecer una propiedad especial, así lo denomina el Código Civil y así lo denomina la propia ley de propiedad intelectual. Es especial porque tiene que ver con lo que no existía y ahora existe y su fruto no está en la tierra ni en la naturaleza, está en el ingenio, está en el cerebro humano, en la capacidad intelectual de crear.
Hasta el punto de que usted puede comprar un cuadro y sin embargo no ser titular de los derechos de propiedad intelectual. Como le pasó, por ejemplo, a Isaac Antic cuando compró un cuadro de Miró, artista muy relevante de Mallorca, dos cuadros en concreto, y los quería utilizar para hacer publicidad de su negocio mango en la quinta avenida de Nueva York.
Ya Miró no existía, había fallecido, pero sin embargo sus herederos y defensores de los derechos de autor sobre la obra de Miró pudieron defender algo que es moral y es no vincule usted.
las obras y el prestigio de Joan Miró con la promoción publicitaria de sus, en este caso, ropa. No sé si la Caixa hizo lo mismo, porque de un cuadro de Miró sacó aquella especie de estrella con dos círculos rojos, que creo que es un cuadro que compró la Caixa Miró, no sé si tuvo que pedir permiso para utilizarlo como logo. Lo pidió y lo obtuvo.
Esa es la forma correcta de hacer las cosas, es decir, pedir permiso y no pedir perdón, porque actualmente lo que está ocurriendo es que las empresas, sobre todo las empresas tecnológicas, han desarrollado una forma de conducta muy incívica, muy poco respetuosa de la cultura, que es la de, primero,
invadir y ordenar comportamientos ilegales sin pedir permiso previo y después pedir disculpas y pagar la indemnización correspondiente si es necesario.
Hace tiempo, con otras tecnologías, quizás era más difícil copiar, pero también era más difícil darse cuenta de que te habían copiado. Hoy en día es mucho más fácil copiar, pero también es mucho más fácil que el autor original se dé cuenta. ¿Cómo ha cambiado esto la tecnología? ¿Cómo ha hecho cambiar estas dos maneras del plagio?
ha permitido, la tecnología permite siempre, aumentar las capacidades del ser humano, para lo bueno y para lo malo. Desde luego, si yo atraco un banco,
y tengo una pistola, voy a ser más eficaz que si todavía no se han descubierto las armas de fuego. Lo mismo pasa si yo salgo huyendo en un veloz coche y no a lomos de un caballo. Esto es lo que ocurre, es decir, que la tecnología utilizada adecuadamente genera
Progreso, satisfacciones. Pero la tecnología utilizada para hacer daño, pues también proporcionalmente genera un mayor desarrollo del daño.
Bueno, yo creo que la cuestión es muy compleja, no se resume en una entrevista corta. ¿Yo pido permiso y siempre lo obtengo o mayoritariamente me dicen que no para utilizar un tema de los Beatles para un anuncio o para utilizar un...?
En realidad, precisamente por eso es por lo que hay que pedir permiso. Porque puede haber utilizaciones que estén infringiendo los intereses morales de los titulares. Como el caso que yo he citado. Es decir, no se trataba de pagar dinero. Se trataba de pedir permiso porque podía ocurrir que lo que se quería hacer pudiera lesionar
el prestigio o la capacidad, digamos, vinculada del autor con la obra. La relación que tiene un autor con su obra es una relación de paternidad, dice el legislador. Hay una relación moral de quien ha creado algo. Esto hay que entenderlo muy bien. Existe desde que Kant puso en marcha ese concepto del derecho moral y él decía
No se trata solamente de remunerar al autor por su esfuerzo intelectual, eso sería el derecho patrimonial, es que además tiene un derecho moral porque se desnuda ante los demás y, por ejemplo, si hace un poema, descubre ante los demás elementos de su espíritu y puede fracasar.
Porque puede ser que los demás no respeten lo que se ha realizado. Corriendo esa suerte está íntimamente vinculado a esa obra que ha creado. Hay una relación de paternidad, como con un hijo, y esa relación así tiene que ser respetada.
Es importante que la sociedad entienda que la exigencia en un momento determinado de que el autor no quiera estar vinculado a un determinado uso que se quiere realizar de su obra es completamente ajeno al dinero. En esta época de hoy parece que el dinero es lo único que es relevante. En realidad en el campo de la propiedad intelectual tan importante o más es el derecho moral que el derecho patrimonial.
Yo recuerdo que había una, no le diré el nombre de la emisora, pero sí había una emisora que tenía un programa religioso cuya sintonía era una canción en inglés que seguramente no lo sabían, pero hablaba del incesto. Con lo cual, que un programa religioso tuviera como sintonía una música que hablaba del incesto, esto seguramente era por desconocimiento de los responsables del programa.
Probablemente. Bueno, yo podría contarte muchas anécdotas que en la sociedad para la que trabajo, Vegap, nos ocurre, que nos solicitan licencias y que las licencias que nos solicitan ya nosotros mismos vemos que son para cosas que los autores no van a querer estar vinculados en absoluto.
Bien porque no coinciden con su ideología, por ejemplo, o bien porque consideran que aunque el que lo solicita está muy orgulloso de lo que pide, de alguna manera desmerece la obra. Yo recuerdo una solicitud que se nos hizo para vincular la reproducción de una pieza muy relevante con...
Vamos a llamarle whiskería. Y claro, una whiskería o un salón de estos nocturnos que está vinculado a la vida fácil, pues el artista no tenía ese interés para nada de que se vinculase una cosa con otra.
¿Hasta qué punto es el autor de una obra plástica? Quizás de la música es diferente. ¿Hasta qué punto es propietario el autor y no los managers que le reconducen y le llevan? No, no. En fin, cualquier obra de creación, la persona que ha imaginado y luego ha resuelto, porque hacen falta las dos cosas, no se trata solamente de...
concebir la obra intelectualmente, sino luego resolverla en términos que lo que resuelve es original, tiene el sello indefectiblemente claro de la personalidad de su autor, es reconocible claramente porque hay elementos estilísticos claros
Esa obra es una obra de autor y está protegida. Tenemos el caso de la fotografía. Tenemos muchos casos en donde se está utilizando un mismo sistema fotográfico, pero la mirada y la realización, las dos cosas, del fotógrafo son perfectamente reconocibles. Nosotros podemos ver rápidamente cómo una obra de Cartier-Bresson esencial.
es de Cartier-Bresson o como una obra de Alberto García-Lix, por poner un ejemplo, o de Chema Amadoz, pues son claramente obras de estos autores. Tienen ese estilo que decían los latinos, el estilo, el punzón con el que yo escribo y que me caracteriza en mi estilo de escribir.
En Miró, realmente, el plagio ha sido hasta el orden del día, porque muchas cosas, voy a hacer al estilo Miró. Sí, el estilo Miró, el hacer al estilo Miró es apropiarse del estilo Miró, efectivamente, ese es un buen ejemplo.
Es absolutamente punible si lo que hago es pretender que eso que estoy haciendo ahí lo ha hecho Miró. Eso es un falso. Y también lo es si lleva confusión y genera la sensación de que lo ha hecho Mirón. Incluso aunque no lo firme con una firma falsa, si lo que hay es un contexto que pone en duda la obra miróniana, lo es. Si lo que estoy haciendo es...
es lo que se llama el apropiacionismo y el planteamiento del homenaje a Miró. Bueno, pues es una burda cosa que carece de originalidad y que es despreciable desde el punto de vista moral y estilístico. ¿Qué opina de que en los anuncios televisivos se abuse de la música que ya existe y no paga derechos? Es decir, utilizar a Beethoven o utilizar Casta Diva en anuncios de colonias y de perfumes.
Bueno, lo que se está haciendo efectivamente es una infravaloración de obras relevantes y se está abusando del dominio público. Estamos hablando de obras que están en dominio público, autores que no se pueden proteger, que no se pueden defender y se está utilizando para fines netamente comerciales.
Cuando eso ocurre con obras españolas que están en dominio público, en principio corresponde al Estado la defensa de esos derechos morales si la vinculación que se realiza es en demérito de la obra creada.
Hablando de legislación española, ¿hasta cuánto duran los derechos de autor? En España duran dependiendo de si la obra corresponde a un autor que ha fallecido antes de la reforma legal de 1979,
perdón, sí, 1979, correcto, la reforma legal, pues la protección es de 80 años. Y si por el contrario es posterior, de acuerdo con la directiva comunitaria,
La protección es de 50 años, equivalente a la protección que existe en toda Europa. Estos años empiezan a contar después de la muerte del autor. Después de la muerte del autor. Sea de tipo de música, sea arte. Cualquier autor.
¿Y si yo tengo un hijo o un nieto que se llama lo mismo que yo, podría hacer la trampa de poner esta obra que acabo de hacer a nombre de mi nieto, con lo cual duraría muchísimo más, dos generaciones más, los derechos? ¿Esta trampa se podría hacer?
Bueno, esta es la clásica especulación del laboratorio, porque pretender hacer una trampa sabiendo cuándo me voy a morir es pretender mucho. Es decir, saber cuándo me voy a morir está fuera del alcance del ser humano.
Usted ha hablado de... Ayer tuve alguna intervención y hoy ha citado a Kant. ¿En todo esto cómo podemos meter la filosofía, el pensamiento? En todo momento, sin parar. Es decir, todo esto es producto precisamente de la reflexión antiquísima sobre la naturaleza del hombre. El propio hecho mismo de estar hablando de intelecto es estar reconociendo al ser humano
como dotado de unas características que para el propio ser humano son motivo de reflexión. Es decir, por qué pensamos, cómo es que pensamos, qué es eso del acto creativo, qué significa crear. Todo eso está en la reflexión filosófica desde el inicio. De hecho, en el primer momento fue la filosofía
Y en su seno se generó el derecho, una forma de regulación ética de la convivencia para evitar la guerra. Y dentro del derecho, luego después, vino como una actividad complementaria elementos económicos que formaban parte del desarrollo de la normativa y de las previsibilidades de la ordenación de la economía. Hoy en día es al revés.
La economía engloba todo, el derecho queda después y sometido a la economía y finalmente la filosofía queda fuera de cualquier elemento de reflexión. Pero eso es antinatural. ¿Yo podría registrar el canto de mi perro o de un pájaro?
¿Registrarlo en dónde? Es decir, ¿la propiedad intelectual es un concepto humano? Sí, es estrictamente humano. Y, de hecho, el caso que dices, pues existe ya una sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Estados Unidos, del Tribunal Supremo,
sobre la cuestión del intento de registro en la propiedad intelectual de una pintura realizada por un mono. La obra como tal, lo que había ahí, el producto, el resultado, era pictórico,
Bueno, no, era carecía de todos los elementos propios de lo pictórico, con el único, digamos, excepción de que se había hecho con pincel, con pintura y sobre un lienzo, es decir, los elementos estrictamente materiales. Pero como resulta que una obra de arte requiere no solamente la parte material, lo que en derecho llamamos el corpus mechanicum, sino que hace falta además un elemento espiritual, el corpus mysticum,
Sin el corpus mysticum no hay obra intelectual. ¿Podría darse el caso de que, por ejemplo, Joan Miró diera permiso para que su obra se reprodujera, un cuadro concreto, como portada de un libro, y luego la impresión fuera tan mala que el permiso...
Miro dijera, oiga, esto no es lo que... Yo no he pintado esto porque está tan mal fotografiada, tan mal reproducida. O que Benet Casablanca, que está por aquí estos días, diera permiso para la grabación de una obra suya y fuera tan mala la dirección y el resultado de esta interpretación que dije, oiga, yo quiero volver atrás.
Sí, sí. Existe el derecho de arrepentimiento, que es uno de los derechos morales de las facultades del derecho moral que recogen la ley y que consiste en esto que acabas de escribir. Hay momentos concretos en la vida del creador
que se justifica o él justifica o ella lo que ha hecho. Pero después, visto los contextos, el autor decide apartarla del comercio y resolverlo. Y se permite, siempre y cuando se indemnicen los daños que pudiera causar ese arrepentimiento.
Bueno, no hay que olvidar que nosotros no vivimos una sola vida, vivimos varias vidas en la vida y eso hace que tengamos una biografía que yo creo que es exactamente eso. Me sorprende que una persona tan filosófica como usted, porque está utilizando conceptos moral, conceptos filosóficos, se dedique a una cosa tan pragmática.
No, no, no. Es que no es tan pragmático. Es decir, no creo que lo filosófico no sea claramente pragmático. La filosofía tiene una aplicación directa, digamos ya la ética, que es una segmentación y que significa el buen vivir. Es decir, nada mejor que aprender a vivir bien. Sino que es que vivir sin sentido filosófico
Es un sobrevivir. ¿Pero la ética es legislable? La ética es fundamento de la legislación. Es decir, el derecho natural, lo que llamamos la teoría general del derecho, son los fundamentos del derecho.
Una cosa es la normativa, una cosa es lo legal y otra cosa es lo legítimo, lo justo. Es decir, el derecho busca ser justo. Las normas deben ser justas y ese planteamiento solo se ordena desde el derecho natural, el conocimiento de lo que es justo y no y eso es filosofía en estado puro.
¿Y en todo esto dónde metemos la inteligencia artificial?
El ingenio artificial que hemos decidido llamar en estas jornadas literarias del premio Formentor, el ingenio artificial lo metemos exactamente en donde está. Es decir, es el resultado interesante y hábil de la evolución tecnológica, de la evolución de la civilización.
La civilización se hace con tecnología, solo es posible desde los marcos de la tecnología, la tecnología es civilizatoria. Desarrolla esa segunda naturaleza del ser humano. Sin ella no podemos entender todos los restantes elementos y contenidos del quehacer humano que nos va...
Por una parte, permitiendo interpretar el mundo, por otra parte, y entendiéndolo, y por otra parte, aumentando el mundo. La cuestión de la inteligencia artificial, como tecnología, una revolución tecnológica clara, nos mete en una reflexión intelectual y filosófica, como ayer explicaba el profesor González Pim.
Es un asunto novedosísimo. Es decir, el hombre ha creado unos resultados a través de algoritmos, es decir, desde la aparición de la matemática cuántica y de la física cuántica ha aparecido una nueva manera de poder generar resultados combinatorios desde
la captación de los datos y de la información de la que hemos sido capaces de compilar a través de las bases de datos. Ese desarrollo de las bases de datos mezclado con los mecanismos de software, de programación que permiten ordenar algorítmicamente las interpretaciones y combinatorias
genera resultados. Pero aquí aparecen dos elementos en este progreso científico y tecnológico. Por un lado sus aplicaciones cara a la ciencia, los elementos que cara a la ciencia van a permitir grandes progresos como elementos auxiliares para la ciencia y luego
Los elementos auxiliares que sin duda tiene para la creatividad, que lo tiene como auxilio, como herramienta, y eso sería un lado. Y luego otro lado que es la tentación codiciosa de quienes disponen de todos estos dispositivos de utilizarlos para...
presentar de una manera falsaria que el resultado de esas combinaciones son obras de creación. Y con eso poner en peligro dos cosas fundamentales. La capacidad de desarrollo intelectual de los seres humanos que se les suministra refritos en lugar de aportarles elementos novedosos, nuevos, que aumentan su capacidad intelectual, por un lado,
y ahí somos víctimas toda la sociedad, y por otro lado entrar en una competencia desleal con quienes ganan su vida desarrollando su capacidad intelectual con el resultado de obras del ingenio de creaciones intelectuales. ¿Hay legislación al respecto ya?
Hay una legislación al respecto, hay una doble legislación europea. Por un lado, tenemos unas pautas en la Directiva del Mercado Único Digital del año 2019, que son elementos interesantes, aunque no suficientes.
y sobre todo que están siendo mal interpretados porque los planteamientos no pueden ser la permisividad que se pretende por parte de estas tecnológicas para poder utilizar libremente las obras persistentes en la educación o en la ingesta de las máquinas y por otro lado tenemos un reglamento que significa ley a efectos de nuestro derecho español
el reglamento de inteligencia artificial del año 24. Ese reglamento como tal, con su desarrollo normativo, es claramente insuficiente.
Pero tenemos algo. En Estados Unidos se van desarrollando procedimientos judiciales que confiamos que concluyan, al menos en sentencias, que vayan dejando claras las cosas. Pero no existe una legislación uniforme en el mundo. Es uno de los gravísimos problemas. Brasil está intentando sacar adelante un proyecto de ley muy protector para los autores y para los editores, pero todavía no ha salido.
Es necesario que haya una convención, una nueva convención universal del derecho de autor que regule la propiedad intelectual, porque el problema es universal, no es un problema estrictamente... Todo es registrable, es decir, yo podría registrar el ritmo de un vals, es decir, el ritmo... Todo es registrable.
No, el registro de la propiedad intelectual solo permite registrar obras de una tipología amplísima, tanta que caben cosas que no existen todavía reguladas, pero que existen en el futuro, siempre y cuando estemos hablando de obras originales y que estén...
aportando, como decíamos, esos elementos novedosos, aumentativos de la capacidad intelectual. Pongo un ejemplo. Una obra abstracta, realizada en los años 20 del siglo pasado, no parecía una pintura. Pollock, por ejemplo.
Por lo que es más posterior, ya disfruta del hecho de que ya se ha reconocido la abstracción. Pero las señoritas de Aviñón, por ejemplo, en su momento no eran consideradas como una obra plástica. Hoy en día cualquier niño, cuando ve a las señoritas de Aviñón, lo identifica no con Picasso, con el arte.
con la plástica y dice arte contemporáneo. Se ha normalizado, se ha generado ese proceso. Y al revés, ¿yo podría ahora descubrir un medicamento para el cáncer, registrarlo y no querer que se utilice?
Bueno, vamos a ver. Ese registro del que estamos hablando ya sería el registro de la propiedad industrial, porque se trataría de una invención. Y esa invención, como tal, al registrarse, ya directamente me veo obligado a explicar la fórmula de cómo se ha realizado. Si yo lo que hago es explicar que tengo un descubrimiento para el cáncer,
y lo que hago es plantear su no utilización. Estoy haciendo un abuso de derecho en fraude de ley. Estoy perjudicando a la humanidad, que es exactamente lo contrario de lo que busca la propiedad industrial, que es beneficiar a la sociedad. Todo esto es para beneficiar a la sociedad. Podría ser impugnable esa decisión.
Y ya vamos terminando y le pido las tres últimas preguntas que hacemos siempre a nuestros invitados. Una recomendación para vivir mejor. Leer mucho. Segunda recomendación. ¿Nos puede recomendar dos libros? De la temática que sea, juveniles, ensayo, infantil, novela, lo que quiera, dos libros. Bueno, yo creo que...
Hay que leer el Quijote a partir de los 40 años. Y a mí me parece muy interesante el último libro que estoy leyendo, Edgar Morán, El pensamiento complejo. Y, por último, ¿qué música cree que podría acompañar esta conversación?
Cualquier pieza de Bach. Bach, es un milagro, decía Casals. Sí, es que el mismo Casals era un milagro. Muchísimas gracias, Javier.
Sous-titres par Juanfrance
Si has estat massa tens a donar-me'n És perquè jo no sé com demanar-me'n
Si has estat massa tens a anar-me'n És perquè no sé com demanar-me perdó Ets lo pitjor que m'ha passat I te dono la culpa a tu perquè a mi no me la sé
I ja fa sis anys que vaig arribar, i dos de fa estàs dins d'una paparera, jugant tot el que trobar, si hi ha hagut de molta carrera, se'n fa l'esplanta per a darrere, mai no m'han deixat sempre la zona darrera.
Gràcies a tu som aquí!
Res l'he tingut en aquest temps, almenys d'una creua d'amons de fitera. La veritat i ben al fiar, se'n sou pas més sorgera. Sé que m'ho mereu l'endona.
Ella creia, quina pena. Sé, sé que mon pare li crida. Vinga, deixa-ho anar, ja som fàcils de javera. Crec que per mi tu també, crec que s'empara. Gràcies a tots som aquí.
La meva vida s'ha acabat, he mort d'agollat dins d'una claveguera, en mans d'un altre dos, no estia, ell està pensent que l'Iquera. Que ara s'empara, digue'm-ho, no hagués estat millor, va quedar-te dins la bolsa. Sí, que ara s'empara, digue'm-ho,
Està una crema miraclosa. Prega per mi, tu també pregues tant, pare. Gràcies a tu som aquí. Prega per mi, tu també pregues tant, pare. Gràcies a tu ha estat així.
Frega, gràcies a tu, estàs ací. Frega, gràcies a tu, estàs ací. Frega, gràcies a tu, estàs ací.
Fins ara!
Aquella nit fora el mar, un vent calent d'ulogos d'esficis i salt. Vella com una quimera, subtil com una palmera, baix una lluna d'argent, t'acostes lentament.
M'agradaré com ens vàrem estimar. Sols un moment de plaer ja no et podré oblidar. Cremaren dins la foguera dels sols llavis de sinera. La lluna se'n va ponent
Fins demà!
Yaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
I anàrem a Sant Miquel, i anàrem a Sant Miquel. I una colla de gent bona, xip-pum, dali, dali, dali, trum-trum. I una colla de gent bona, sa jaia mos va d'entrar.
S'enyaiem, us va d'entrau, jove seu de m'esté dona, xip-pum, dali, dali, dali, trum-trum. Jove seu de m'esté dona, ses meues filles au són, ses meues filles au són, convenientes per un pobre, xip-pum, dali, dali, dali, trum-trum.
convenientes per a un pobre, perquè m'han sortit petites, perquè m'han sortit petites, i en demà es té poca roba, xip-pum, dali-dali-dali, trum-trum, i en demà es té poca roba.
Així mateix també tenen. Així mateix també tenen. Alguna altra cosa bona. Xim-pum, dali, dali, dali, trum-trum. Alguna altra cosa bona. Sa cosa no vol dir. Sa cosa no vol dir.
Però ja hi deveu pensar-hi, xip-pum, dali, dali, dali, trum-trum. Però ja hi deveu pensar-hi, tal volta va el trus de niu, tal volta va el trus de niu. Es juga, heroi de posar-hi, xip-pum, dali, dali, dali, trum-trum. Es juga, heroi de posar-hi.
Fins demà! Fins demà!
Tens ferro rollo allà dins el meu cervell. 10 dies badallant dins aquest castell.
Cada dia cau el sol dins els jardins. Jo tenc Covid. Si vols, jo te puc convidar aquí. Si no estic dormint, mai he vist saps.
Un dibuix pensant que et tens de flors. I en s'estiu me traurem. I dins es taixa molt s'escrits.
M'agotjant els miralls com si un fill
Gràcies.
A Mallorca hi ha una dama que és hermosa com el sol. Té la xava, era rosa i llarga fins als talons. A Mallorca hi ha una dama que és hermosa com el sol. Té la xava.
La veera rosa i llarga fins als talons. La mare la pentinava amb una pintat d'or. Val i amb Déu, ai,
Fins demà! Fins demà!
Dins sigles hi entrava, deixava anar el resplendor. Ella pren aigua beneïda i ses pics es tornen flors. Ses damats se ven en terra i ella encadirador. Valgui amb Déu aina Maria robador.
Fins demà!
Fins demà!
Ja hauràs canviat. Diràs que no és tard. T'amagaràs. T'has nits d'una setmana que encens i que s'apaga. Els teus calçons de pana n'esperen més enana.
Avui o demà veuràs qui sap. En aquest mirall et has mirat. La ràdio futurista vorrà un cataclisme.
Fins demà!
Les nits d'una setmana que encens i que s'apaguen. Les teus calçons apanen, esperen més amb ganes.
Ombres blanques per la vida i ombres negres pel carrer. Una de les dues tu molt bé podria ser. Només tens que fer, només has de ser. Que tot el que tots diguis no ens fa falta passar bé. Ni qui són els bons ni que els dolents. Doncs és una cosa que es veu al moment. Només actuar i deixar passar el temps.
La vida ensenya encara que tu no l'entens. Aquesta nit, aquesta nit, aquesta nit. Aquesta nit, aquesta nit, qualsevol nit. Ombres blanques per la vida i ombres negres pel carrer. Vivint el moment mig.
Surt que sempre és l'única realitat. Dormis més voltes i mira endavant. Només s'actua i deixa passar el temps. La fi arriba sense importar-hi gens. Aquesta nit, aquesta nit, aquesta nit. Aquesta nit, aquesta nit, qualsevol nit.
i arriba sense importar ni gens aquesta nit, aquesta nit, aquesta nit. Aquesta nit, aquesta nit, qualsevol nit.
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
M'ha tornat a repinyar amb els macarrons a mig menjar. M'estimes donar això que tenir 20 anys. M'ha despert tot com pixar. No passaré d'empat. Ja no sé si vaig despatx. Ja no sé si m'ha llegit.
No sé què m'està passant Sempre somia en blau La sostre està plorant Les llàgrimes són dolces No sé què està passant Només els pares m'escolten La veïnada no me deixa en pau Sempre somia en blau
No sé com està passant, sento-se un guió en blau, el sostre està plorant, són els llarins.
que està passant, només els pares m'escolten, la veïnada no me deixa en pau, sempre somia en blau.
És veritat, que hi ha Déu allà d'escrivint llistes de convidats. El diluvi universal hidratant aquest món malalt i els fidels de pecat, entre fets serà uns elefants. Posi que no t'entenc, entre llums i decorats. De costelles són la dona i el pecat, per cremar veus els interrugats.
de capellans, predicar l'humildat, mentre ten el dolor amagat. La primitxa procura l'esat, i a la boca es llenur parlant, i a la creu desendet veig un mar que s'ha inventat. No li trobo per ser de l'estat ignorant, i tampoc et jutgi un ser celestial.
No ho entenc, som un trist experiment que dóna el vent. Au collons ex, para nostra que esteu a l'inferm. No ens visites per molt que trazem.
Practica canibalisme, no és pa cagar.
Fins demà!
Gràcies.
El món em fa venir, ganes de vomitar. Plorar avui, riure demà, sé que puc l'evitar. Si vols venir amb mi, agafa'm fort la mà. Que ens veurem el vi, repartirem les angles de pa. Sense ser cristià i amb por que fem l'humà. Fora el feixista, benvingut al refugiar sirià. Qui paga per les morts, el puto estret de gibraltar. Llagrimes agres deixen malsabor al paladar. Quan sigui lluny d'aquí, no em trobis a faltar. Que tornaré viat, quan ens veurem tard o d'hora al més enllà.
Tanco els ulls, afleto els punys, passen els anys, cada cop som menys, perquè no tots són els guany. No sé si m'entens, company, la vida m'empeny, cada dia intenta trencar el pany sense perdre el seny. Enfonca amb el fang, suoi sang, foc i fam, cendra i fum, que s'emporta el vent. El món em fa venir ganes de vomitar, plorar avui, riure demà, sé que puc l'evitar. Si vols venir a mi, agafa'm fort la mà, que ens veurem el vi, repartirem les engrunes de part.
Melancòlics i nostàlgics, amb el cap ven el pas i el que passi, mantenint-se el fort, sé que no és fàcil. Polvos màgics, llençols que fan fàstic, sentiments sintètics, temps de canvis, que em vinguin a buscar a Mèxic, si et volen fer pagar el seu càstig. Diferents conceptes d'èxit, em diuen llucar el sarcàstic. Conflictes bèl·lics, no consentirem que ens mani, lluitarem perquè no ens venguin i ens esforçarem al màxim. Mort al règim, curaça pel port fràgil,
M'agradaria al costat del dèbil perquè anar amb el fort és fàcil. Amor pel barri, odi a la poli, sang al foli, via el codi. Deixa d'inventar-te pel·lis i respecta més els avis perquè estic perdent els nervis. Entre incendis i mals hàbits em diuen que no em perdi, que no pari, que la ferida s'acni, que disfruti el que pugui abans que tot s'acabi. El món em fa venir ganes de vomitar, plorar avui, lliure demà, sé que pugui evitar.
Si vols venir amb mi, agafa'm fort la mà, que ens veurem al pitre, partirem les engrones de pa. El món em fa venir ganes de...