Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània. Escoltes, bon dia i bona vida, el programa matinal d'Ona Mediterrània.
Bon dia i bona vida. Comença aquí el programa matinal d'Ona Mediterrània, un programa produït per en Maria Moreno, conduït per en Tomeu Martí i que el fa impossible a totes les persones que formem part de l'associació Ona Mediterrània.
als nostres associats seria impossible mantenir mitjans de comunicació com Mónemediterrània, Diari de Balears, Vida.cat, L'Estel i també Ploma.cat. Vos convidam, si encara no ho sou, a formar part de la nostra associació.
Avui vos oferim un programa especial corresponent en aquest dimarts, 17 de març de 2026, un programa en el qual vos oferirem diversos continguts que segur que seran del vostre interès començant, però convidant-vos a inscriure-vos ja, perquè ja han començat les inscripcions,
el Correllengua Germanat, aquesta Correllengua que travessarà els països catalans entre els darrers dies d'abril i els primers de maig d'enguany. Col·laborau, som-hi, formen part d'aquest Correllengua Germanat.
Sóc mai l'impassat i esperant que ja mai deixi de passar. Elles volen llaira, ni d'autibat, ni d'arriba, o ara, o mai. Perquè no ens agraeixin la nostra cultura i la nostra llengua. Visca el cor de llengua i visca la terra!
Ho van imaginant els meus davantpassats. Ho de parlar al carrer i no fer-ho d'amagat. I ara jo tinc sa veu per cridar-ho ben fort. Que jo parli en català i que ho sàpia tothom.
De fraga, l'alguer, de salsa, s'ha guat de mar. Ens hem enamorat del que no podem tocar. I em portem a la sanga, això no es pot canviar. I si en vols formar part, que em treu fort i ben alt. I ara que estaveu, no temo. No hi ha impossibles si estem junts tu i jo. I el que ja ens veu, tot el món.
Fins que els braços ja no donin més, fins que el davant ja no es queden.
No hi ha impossible si estem junts per jo. Cridarem fort amb el cor. Cada gota de sudor que em regali mà per la pell és la mostra de la lluita que no es deixa indiferent.
Pasa que es que ve en ellas que este más impresa.
Amb el cos el convit que mos fan per participar en aquest Correllengua Germanat 2026. També des d'aquí, des del Bon Dia i Bona Vida d'Una Mediterrània, mos volem fer ressò d'un dels...
iniciatives en favor de la igualtat que han fet públic aquests dies des del Col·legi Esvivero, des del CEIP Esvivero, que han estrenat un rap per la igualtat. És un rap elaborat per l'alumnat de 5a i 6a de primària, acompanyats del raper Rafel Swing.
Escoltam aquesta cançó feta, escrita per als alumnes de 5a i 6a de primària de Ceipes Vivero. Ceipes Vivero, Vivero. 5a i 6a. Això és un gran volat. Yeah!
Hem de lluitar amb valentia, hem d'estimar més cada dia, segueix el camí de l'empatia. A la dona hem de donar valor, dia a dia aguanta el dolor. Si la vols fer sentir millor, no la maltractis donar-li amor. I la fes que s'han de erradicar.
És una lluitadora per la que hem d'ajudar. Volem igualtat perquè tingui llibertat. Has d'actuar, no pots quedar aturat. Pensa un poc, no et quedis saturat. Això és un rap per fer la igualtat. Pensa un poc, no és un lloc. Això és un rap per la llibertat. No volem violència, no volem cap comentari. El 8M és necessari, transformem el nostre barri. No volem violència, no volem cap comentari.
Fins demà!
Fins demà!
Bon dia i bona vida, amb més continguts, noves veus, més opinions, més anàlisi, però amb la mateixa claredat i contundència de sempre.
Revista L'Estel. Pensament, cultura i territori. Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry. De la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobre implants,
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la Clínica Dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer-primera. De vola el Corte Inglés de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654-04-1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un bé i somriure. Vos hi esperam.
Aigua dolça per a gent salada, a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Sonen el vent, cançons de llibertat, són la resposta de tot un poble despert, seguint tossudament alçats. Venim a capturar la història, no deixarem de caminar, per la memòria dels que van lluitar primer, per les que arribaran demà.
Encetam aquesta primavera fent un canvi en l'organització dels col·loquis. Farem un dinar on retarem homenatge a un mallorquí revolucionari i compromès en la independència de les colònies espanyoles a Amèrica. Joan Batista Picornell Gomila. Presentarem el llibre de Joan Mallol, prologat per Bartomeu Mestre Balucho.
Convidam els nostres socis i simpatitzants i amants de la història a assistir al dinar i participar en el posterior col·loqui. Serà dissabte, dia 28 de març, a la una i mitja, al restaurant Sacreu de Petra. Podeu fer les reserves a la web assembleamallorca.cat o a través del bàner del Diari de Balears. Vos hi esperam!
Mentre hi hagi un gest i una esperança, mentre hi hagi algú que obri la casa, un poble rebel llest pel combat. Un poble rebel llest pel combat.
Bé, bon mes per a tothom. Avui és un gran dia, perquè aquest llibre val molt la pena. Ens descobreix en Joan Alcobé, no només com a poeta, sinó també com a pensador. Ens aproxima les seves idees. Fa aproximadament un any, Maria Antònia,
va compareixer en el meu despatx de l'editorial amb una oferta que no podrien rebutjar. Com quan t'ofereixen una feina, a mi no ha passat mai, que dius, no pots rebutjar aquesta oferta. En aquest cas, tenir la possibilitat com a editorial moll de publicar la prosa completa del Joan Alcabé, que havia estat publicada l'any 51 i havien passat 75 anys fins a enguany sense que fos accessible,
Era un luxe, un privilegi, i lògicament li vaig agrair tot d'una i li torno a agrair avui aquí. De pas, varen comentar que com que l'editorial fa una aposta molt forta per les obres completes, perquè les consideram una aportació de país, de negoci, ja vos dic, que és fora d'edat completament, no aquest, sinó no és sa raó, sa raó és cultural més que cap altre projecte editorial.
però és una contribució essencial a la cultura i a la aportació a la llengua catalana que es fa des de Mallorca a partir dels seus més grans representants. Per tant, li vaig demanar que com veuria publicar tan bé el segon volum, com a segon volum, la poesia completa. Sí, dilluns, d'entregar les darreres galerades, ja és en el forn, o sigui, a la impremta,
i estarà en el carrer just passat Pàscol, sempre abans de Sant Jordi. Per tant, s'obre completa prosa i poesia d'en Joan Alcover estarà a disposició vostra aquí, avui, però també a disposició de qualsevol lector a Mallorca i en el conjunt de l'àrea lingüística d'aquí molt poquet, d'aquí unes tret setmanes.
Els dos al·lums, ells dos en parlaran amb molta més profunditat del que jo pugui fer, tenen una aportació
de la meitat del llibre, de claus interpretatives, de fets històrics, mos aporta tant d'any després les claus per interpretar en Joan Alcobé. En Joan Alcobé està molt a prop en temps lineal, però en temps sociològic, cultural, tecnològic, humà. És una societat totalment diferent. I jo crec que l'aportació que fa Anna Maria Antònia és necessària
aprofundir i copsar la profunditat i el valor de l'obra d'en Joan del Coll. Que vengués a l'editorial Moll,
tenia, jo crec, una raó de ser i és que, jo sé, jo de nit encara tenc un llibre de cap al tard de l'any de ser picó amb denotacions i no crec que tingués 20 anys. Poemes bíblics també s'hi va publicar a l'editorial. A la Biblioteca Bàsica de Mallorca hi ha Humanització de l'Art. I l'any 2008
Joseira Barcelona de Maria Antònia va publicar en l'Obre Cultural un llibre que s'adeia amb Joan el Cové i Espons, el poeta colpit per la dissord. I per què vull parlar breument si me deixeu? Sí, clar que sí. Breument, aquest llibre està totalment relacionat amb Can el Cové, amb aquesta edifici, amb aquesta casa.
A mi em va correspondre, als mitjans 80, fer totes les gestions, perquè ja duia la direcció executiva d'aquesta entitat, no només com a president sinó des de l'any 82, em va correspondre l'acceptació de l'herenci i la posada en marxa de les obres i la construcció d'aquest edifici fins a la seva culminació.
La primera decisió que vaig adoptar va ser recuir tota aquesta correspondència, els llibres dedicats, els d'aguerra tipus, tot el material que consideraven digne de conservació i d'indexació, de classificació, ho van reunir i ho van depositar a l'Arxiu del Regne, on encara hi és. L'Arxiu del Regne ho va classificar.
I per tant, aquell llibre, jo crec que és el primer que aprofita culturalment, bibliogràficament, un patrimoni que hi havia en aquest edifici i que sortosament s'havia conservat. No tot, perquè això havia dit molt d'anys sense evitar, abans que morís sa viuda, sa vídua, però bé, aquell llibre teu veu d'imatges i de poder acollir-se en aquella primera pasca.
Per tant, nosaltres com a editorial, com deia, no podem estar més que agraïts. I per acabar aquesta petita introducció meva, ja he insinuat per què apostant per les obres completes. Seria fàcil dir, com he dit, però només seria parcial.
És a dir, quan deim que són una aportació de país, això és una veritat com un temple. Però també perquè publicant i continuant les obres completes, que havia començat en el seu moment l'editori en Moll. Per lleialtat. Per lleialtat a la família Moll i en concret a l'editori en Moll.
en el qual, molt injustament, moltes vegades se'l va criticar de manera absolutament tòxica i falsa. Per tant, continuant la tasca de l'editorial Moll, gràcies a aquest xes Moll, la va continuar quan son pare va deixar de por a dirigir-la. La va continuar tan bé com va por a i fins on va por a.
I quan em vaig acostar en el Xesmoll per explorar vies de continuïtat i de... Comprar-segell, que és el que finalment fèrem, no se va comprar, se societat, perquè si tens un concurs de liquidació, se societat desapareix. Però sí que van comprar-segell.
fins al punt que la marca Editorial Moll, registrada, també la tenim. Una altra cosa és que hagin decidit, temporalment o fins on vulguem, utilitzar la marca Nova Editorial Moll. Però tenim les dues marques, Editorial Moll i Nova Editorial Moll. Per què dir això? Perquè en cap moment se mos va passar a pescar de continuar la tasca de la Editorial Moll sense la família Moll. I la família Moll volia dir dues persones. Això és Quinaida, bàsicament.
que són els que portaren a l'editorial la part de l'herència familiar de la banda de Torre de la Mó. I són ells els que signaren el document que ens autoritzaven a utilitzar el nom d'institució francès de Barge Moll. Però no ho fèrem per interès, ho fèrem per realitat, per dignitat. Quan definíem els objectius fundacionals de la institució Moll, ERBO, la continuïtat de l'editorial i del diccionari català de l'Ansebalea,
vaig comentar els objectius fundacionals amb ell, amb en Xes Moll. Parlàvem de mantenir tan únic com poguéssim el catàleg, de mantenir-lo viu, de reedicar els llibres que se'ls obrissin, i ell en un moment determinat va dir, pensa en les sèries de llarga durada, no t'oblidis de les sèries de llarga durada, que eren les obres completes, Moll, el que ve i la mà, i la dicha comentada de les rondelles. Duien 13 anys aturades,
Actualment estan publicant 8 volums de pres completes cada any, entre els quals un de moll, dos de nou que ve, que en guany ja seran els de 8 dies de nou, que allà m'escrivem molt i jo crec que ens queden 4 o 5 anys encara de publicar dos volums cada any.
publicant un volum manual que dirigeix en Pere Bosselló, aquí present, d'en Gabriel de la Mà, gràcies a la recerca metòdica i brillant que fa sempre, i hem publicat en guany aquests dos volums d'en Joan Ocobé, a part de la sèrie d'obres completes d'en Josep Maria Llampar.
En definitiva, quan publicàvem les obres completes que havia començat en Xesmoll amb motiu del centenari de Francesc de Borja Moll l'any 2003, ho fèiem amb orgull, amb satisfacció i perquè sabem que allà on sigui ell estaria molt satisfet d'obre. No només que l'editorial continua, sinó que aquestes obres completes de dues o tres personalitats d'aquest nivell continuen.
S'hi afegeixen guany les oves completes d'en Joan Alcobé. Un motiu més per estar orgullosos de Mallorca, de Senyora Catalana i, per què no, de l'editorial Món. Gràcies.
Bé, idò, abans de començar, voldria agrair i expressar la meva gratitud a l'Obre Cultural Baleam i al seu president, Antoni Llebrés, per acollir aquest acte. Antoni Mir, president honorari de la nova editorial May, pel seu íteres que ha demostrat en la prosa i en la poesia de Joan Aurebé, sense el qual aquell llibre que avui presentam no seria aquí el llibre.
Bé, el Pere Rosselló, qui que tenc el meu costat a l'esquerra, és un mestre i un amic que va dirigir la meva tesi doctoral fa ja 16 anys, 20 anys.
Bé, moltes gràcies per haver-me volgut presentar aquesta prosa completa. I també voldria recordar aquí mateix a les institucions públiques, com per exemple el Consell de Mallorca, el Govern de les Illes Balears, i també la Institució de les Lletres Catalanes, pel seu suport i per haver entès el missatge de Joan Elcové i la importància de la seva obra.
I també gràcies a tots vosaltres per ser aquí i per acompanyar-nos aquesta nit en aquesta presentació d'aquesta obra completa. Bé, jo estic esperegida. Diré un parell de coses. Ja me perdoneu si ho dius, però és que és el meu estil i és la meva manera de fer. Me va més bé fer-ho així. Bé, és un goig ser aquí.
a la casa que fou de Joan Alcobé Maspons, cent anys després de la seva mort, per retornar-li a plegades en volum les broses que existaren entre aquestes parets, a la voluntat de millorar, de nobli la nostra cultura i el nostre país en un moment en què la nostra societat es despertava d'un secular encantament. Una casa que des de 1895
fins al 1921 es convertí en un centre de peregrinació cultural, en un fòrum de debat artístic i literari gràcies a l'hospitalitat i a la generositat del cavaller que hi habitava, Joan Alcover Maspons. Cada dimec i capdespra obria les portes de casa seva, d'aquesta casa, els mestres i els amics, els poetes i els artistes de Mallorca
i els vengut de fora, els quals parlaven d'art, de literatura, o de qualsevol tema d'ordre espiritual. Bona part d'aquests intel·lectuals, poetes i artistes que vengueren, van ser, en Joan Alcobé va deixar constància en el retral literaris que els va fer a cada un. I és que Joan Alcobé,
no només va ser el poeta enamorat de la musa popular de les Cançons de la Serra, el poeta sublim de les al·legies de català i el poeta reflexiu i sentenciós de poemes bíblics i preverbis, sinó també un crític brillant que et salí pel do de la paraula, de la paraula imantada de lucidesa. Segons el que el coneguera, segons diuen el que el conegueren,
com Tosi Maroto i Miquel Ferran. Unes qualitats vives que perduren encara avui, com he pogut constatar amb admiració després d'haver-lo estudiat prop de 20 anys. Aquest volum de la prosa completa, que plega conferències, discursos, pròlegs, articles, escrits tant en llengua castellana com en llengua catalana, ens mostra la seva noble figura i el seu esperit elevat
envoltats d'una clarividència i d'una fermesa i d'un prestigi singulars. A la lectura de la prosa completa de Joan Alcoher descobrirem l'home humil i savi, que era poeta en tant que home i que, si avui fos aquí, davant nosaltres ens hauria dit. Me recomana la vostra benvolença, perquè sols m'escalfa l'entusiasme del llec, és a dir, del profà.
de qui sols es considera un somiador, un contemplador o un observador per expressar l'art i la vida. I amb l'entusiasme del llec i de l'home humil, el 1906, en el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana de Barcelona, davant els filòlegs més eminents, confessar el seu amor a la llengua catalana amb aquestes paraules.
Jo l'estimi la venera, aixa llengua, pels títols que la il·lustren, pels records que l'ennubleixen, per l'ànima que hi vibra, però sobretot la vull i la prefereix per a ser la nostra. Aquest és el títol suprem que la fa, no la millor, sinó l'única per nosaltres. El català és entre nosaltres l'única expressió possible
En aquest volum de la prosa completa coneixerem el crític de paraula reflexiva i afinada, que ens obre la porta del seu pensament perquè hi puguem mantenir un diàleg en silenci i puguem assaborir l'hora tranquil·la del capvespre en la visió que ens presenta de l'art, de la literatura i de la cultura de la seva època. La prosa de Joan Alcabé és un tresor literari
Un document històric i cultural que ens acosta a la Mallorca de final del segle XIX i principis del XX. Ens du fins al Saló Beethoven, la secció de la literatura del círculo mallorquí, la capella de Maricó, etc. On es reunien, a més a més, de reunir-se en aquesta casa. Sorgits de la ploma senyor Íbola, del criteri lúcid i de l'expressió clara del poeta de cap al tard,
Aquests assaig contenen les mateixes qualitats essencials que el seu vers, perquè estan escrits en un llenguatge poètic i viu alhora, com el que parlava la gent mallorquina de la seva època. Es tracta d'una prosa fàcil i ben vertebrada, en què l'autor fusiona les idees amb una elegant precisió expressiva, cosa que feudia Miquel Ferrar
que Joan Alcover és el crític més complet i de més alt sentit que han tengut les nostres lletres. El nostre autor considerava que per avançar en la cultura d'un país és necessari conservar la tradició, perquè sense tradició no és possible l'avenç. Sense el passat és estèril, absurda i presumptuosa la preocupació pel futur, perquè...
Suposa que els nostres successors respectaran una cadena que nosaltres haurem rompuda. Així aconsellava les noves generacions que fossin especialistes però sense deixar de ser homes. Que si volien ser universals conservassin l'aire de família i si volien triomfar fora de Mallorca fossin mallorquins.
Ja al 1901, a la capella de Manacor, Joan el Covell es referia a la dita clàssica, si és tu mateix, per expressar la importància de mantenir la sinceritat i l'autenticitat a l'hora de la creació artística. És a dir, si és fidel a la pròpia substància, a la pròpia fesomia, als teus sentiments, al teu caràcter,
No deixis adormir la teva voluntat, ni perdis el mollo propi per acomodar-te pererosament el mollo de la voluntat estranya. Perquè la sinceritat és el principi fonamental de la regla de conducta. Si és tu mateix. En aquest sentit exhortava el poble de Mallorca perquè conservàs la seva personalitat amb aquestes paraules. Mallorca, si és tu mateixa.
conserva i treu a rotllo els elements castissos esdipurs que donen fe de l'existència teva positiva com a tal poble perquè és cosa demostrada que sols els pobles que tenen viva i desperta la consciència
i senten el vibrar de l'ànima pròpia i estan gelosos de tot allò que defineix i afirma la seva personalitat. Aquests pobles, sols aquests pobles, van endavant i creixen. Conscient que era poeta en tant que home, el que ve és mostrar paladir d'un art humà que defensar a les conferències Humanització de l'Art, 1904, reiterar aquesta idea
a la Reacció Literària, 1910, i a la Reacció Tolstoi, 1922. Aquests escrits ens mostren que el nostre poeta volia deixar memòria del seu temps i del paper que li toca fer com a orador i com a escriptor en una època de vacil·lacions, en què la llengua i la cultura catalanes ressorgien tímidament de les cendres amb una voluntat fèrrea de ser.
La majoria d'aquests textos en prosa parlesen aquesta ànsia de balança de manera elegant i poètica enmig de l'eixutor cultural que patia la nostra societat cultural en aquell moment. L'aportació d'aquests assaig a les lletres catalanes és immensa. Si tenim en compte la migrada producció política de la seva època, per què?
Els seus escrits parlen de poetes i de narradors que Joan Alcover va conèixer de prop, a més d'expressar en lucidesa el seu pensament estètic i literari que marcar el rumb de les noves generacions i el servir de guia. Avui poden dir que la prosa de Joan Alcover ha estat durant molts anys un referent i una forma primordial d'informació literària per a molts dels nostres escriptors
i estudiosos de les nostres lletres, com Josep Marini Llampart, que s'ha afanyat per continuar la seva tasca en hombrosos escrits i artètica literària. Com més va, més considera que en Josep Marini Llampart intenta limitar en Joan Alcabé. D'alguna manera fa el que va fer en Joan Alcabé, o va fer, més ben dit. Omple un paper que en aquell moment era necessari que s'obligui. Joan Alcabé deixarà un camí
Ben trillat perquè les generacions següents poguessin continuar la cadena de les nostres lletres amb la fermesa i la clarividència dels forts. Per aquest motiu, durant la seva vida, va s'estimat i reconegut per tots els escriptors i tots els intel·lectuals de Mallorca i de Catalunya. I fou i o fou?
no solament per la seva obra poètica, sinó també pel paper de crític literari d'orador i de recitador també. Recitador, segons ha notat Miquel Ferrar, que el seguia ben de prop i ens ho diu així. Si a Catalunya era estimat com un dels poetes cabdals que han escrit a la nostra llengua, a Mallorca aquesta veneració es doblava d'un prestigi social com ningú no en tenia.
d'aquest prestigi i d'aquesta admiració, n'han deixat constància els escriptors que ho varen conèixer. Com Miquel Ferrar, que ja l'han esmentat i ho tornaré a esmentar, Josep Taus i Mareuto, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Lloren Riber, Joan Pons i Marquès i Gabriel Adomar, entre daltes. De tots aquests, volen remarcar la visió que en donar
Josep Tosi Maroto, quan el 1912 va venir a aquesta casa i li va fer una entrevista. Tosi Maroto, que admirava l'aura poètica que vessava dels seus ulls i de la veu del poeta, assenyalava que l'estil de l'obra de Joan el Covell s'avenia i sermonitzava en l'estil d'home en la seva manera acurada de vestir.
amb el gest delicat de per adericiar-se la barba, amb la mirada profunda, amb la noblesa del seu esperit i amb l'aristocràcia de la seva paraula. De les seves dots com a orador han destacat la seva paraula expressiva, la seva art declamatòria, que atraia i seduïa els que l'escoltaven. Tots els que el conegueren han assenyalat
la gran sugestió que Alcobé exercia sobre els oients, no sols en els seus parlaments o conferències, sinó també en les seves converses a les tertúlies dominical de casa seva. En cada discurs aconseguia fer vibrar l'auditori, el ritme de la seva prosa, àtica, sonora i plana. Fou amb aquest do brillant de la paraula com Joan Alcobé fascinant
els amants de l'art i les capes puntes de la societat mallorquina de l'època. També aconseguí fascinar-los perquè era defensor d'un art arrelat a la terra i a la vida col·lectiva, a la realitat i a l'ideal, com ens diu a la seva conferència Humanització de l'Art.
Creia que l'art, expressió suprema de la vida, no ha de divorciar-se de la vida, tancant-se superbament a la torre d'Ibori per afruïció de si mateix. No, sinó que ha d'envellir fins allà on pugui, amb un raig de la seva llum consoladora, tots i cadascun dels actes i de la vida pràctica i ordinària. Pensava que l'art podia redimir l'home de les seves limitacions i de les seves tristeses,
Volia acostar l'art a la gent i a la vida quotidiana per fer de l'art un instrument per millorar la vida dels ames. La missió de l'art és transmetre els sentiments més útils a la felicitat humana. Pretenia descobrir, també pretenia descobrir l'ànima del poble. Pretenia descobrir l'ànima del poble i salvar-la, i salvar-la la creació d'un art.
Arrelata la tradició popular, perquè l'art és el mirall de l'ànima de la col·lectivitat. D'entre la multitud d'aspectes que defineixen un poble, com l'art, la història, el territori, els costums, la legislació, la jurisprudència, etcètera, que són canvians amb el temps, la llengua assegulla, és el signe més constant i més característic, perquè...
Doncs perquè la llengua és l'ànima del poble, feta visible i tangible. I per això, mentre soni la llengua, l'ànima del poble subsistirà. Fins i tot en els segles de consciència adormida. El govern, per tant,
Es decanta per un art obert i popularitzable, és a dir, reivindica la poesia, la cançó i la música populars. Per què? Perquè creu que la paraula artística ha d'arribar al poble per poder-hi arrelar. Així es feia Seu, l'adagi de Mallorca, que diu, som de terra i te regem, i en l'obra nostra, per a néixer vident, han de regeix-hi un pot de terra i un pot de sol, un pot de plegó de cel.
També es farà seva la dicta de Terenci que diu, ni l'humà no m'hame ali en un puto. És a dir, sou humà i m'interessa tot el que és humà. Perquè a Joan el Coder, com a Terenci, li interessava tot el que feia olor d'humanitat. Tot el que duia un rastre dels efectes, odis, records, aspiracions o desitjos que commoua l'humana criatura.
tot el que forma part de la nostra existència humana, que és petita, però que té per marge l'infinit. Per a Joan Elcové, l'art és humà per excel·lència, i si no ho fos, el seu parell valdria poc, es convertiria en un artefacte quimèric, en un punt artifici. Miquel Ferrar,
amic personal i deixable que recollit la flama, la flama del poeta, del mestre, encara aprofundeix una mica més en aquesta imatge fascinant que despremia Joan Alcover quan parlava o conversava o recitava entre el grup d'amics intel·lectuals que assistien a les tertúlies literàries de casa seva. El defineix com un gran orador.
que tenia una eloqüència valenta i correctíssima, resplendent de bon gust. El retrata com un conversador admirable d'aquells que no s'escolta però que es fan escoltar dels altres. Afirma que si els seus judicis, en parlar d'art, de literatura o de política, sempre eren decisius i precisos, el seu consell personal no tenia preu. Tots s'en beneficiaven.
I és que Joan Alcover era un mestre i allà on apareixia la seva figura. Imentava el públic, atraia el públic i el seu nom semblava tenir una virtut màgica. Avui Joan Alcover gaudiria de contemplar la seva prosa aplegada en aquest volum blanc, polit i fi com una de les seves estrofes. Perquè
Aquesta era una aspiració que el nostre poeta acaronava des de molt de temps enrere. Joan Alcabé sols pogué veure parcialment aquest anel, ha complat aquest anel el 1904 en el volum que va aparèixer
que es diu Art i Literatura. I en aquest volumet, el 1904, d'Art i Literatura, només hi havia quatre conferències. Hi havia Humanització de l'Art, hi havia la Capella de Manacó, hi havia la Llengua Materna, hi havia Gerola Rosselló. Doncs, quan va aparèixer aquest volumet d'Art i Literatura, el 1904, fixeu-vos, si va despertar, diria, el s'interès del Narcís Oller, li envia una carta i li va dir... Vostè...
que sap pensar i escriure com pocs saben fer-ho a Espanya, que té un concepte tan clar de l'art i un modo tan hermos i concloent d'exposar la bona doctrina en aquest moment de confusió i desordre que desencaminen l'actual jovent, pot fer un gran bé. No ha de callar tant.
ha d'escriure o predicar més el bé de la civilització i de la pàtria. En aquestes proses, en aquestes proses d'aquest volum, no sols ens sortirà camí el defensor de l'art humà que aspira a assaborir l'aroma de la poesia i els ritmes de la música popular
de l'artista que anhela conservar l'ànima del nostre poble en l'expressió de la llengua catalana, sinó que ens parlarà l'home que estima la natura i la justícia, que s'afanya per aixecar la nostra llengua del fang i netejar-la de les brolleries malsonants per fer-la expressió de civilitat. També hi retrobarem
l'home que defensa la pau entre els homes i rebutja qualsevol manifestació de violència, com per exemple la guerra, que llavors assoltava l'Europa de 1914 i 1918, com també rebutja la pena de mort que s'executava de manera habitual com a pena màxima. També hi descobrirem la defensa de la dona,
que considerava essencial a la vida social i cultural com a portadora de civilitat i de progrés, segons va dir el 1916 a la Conferència Cultura de Llenguatge amb aquestes paraules. He cregut sempre que reduir les dones a l'interior domèstic i els homenatges de galanteria i el reine de l'amor i de la bellesa
i a les expansions sentimentals obligant-les a esperar pacientment qui les doni nom i casa i personalitat i s'encarregui de pensar per elles. És una gravi, és una violació de la doctrina evangèlica. Jo no entenc per què elles poden ser santes i heroïnes
i reïnes i emperadius, i no poden intervenir a les funcions de la ciutadania, directa o indirectament, sense doctoratjar ni perdre res del natural atractiu. Entre nosaltres és doblement necessari que les dones reivindiquin la plenitud de la vida espiritual per contribuir a l'avenç del nostre poble. Són paraules de Joan Elcabella.
1916, cultura de llenguatge. Perquè això ho diu ell. Va't aquí que les persones, les proses, perdó, que les proses d'aquest volum, cadascuna en el seu ritme i en el seu context, ens van donant la mesura i la noblesa del pensament de Joan Alcabell, que es considera poeta en tant que home i fó un dels crítics més lúcids.
Moltes gràcies.
Bon vespre, crec que he de dir alguna cosa, però després de la que ha fet la Maria Antònia, seria més prudent que Mona Nassi. No, no, senyor, no. Ja he fet una presentació del llibre i dels continguts del llibre que està tan bé i amb tanta passió que realment tot l'altre que jo hi pugui afegir el sobretot.
No m'estranya que en Toni digui que fa mal negocis. Vos penseu que això és un llibre, però no és veritat. Això són dos llibres, com a mínim. I d'aquí em podrien treure més. En primer lloc, hi ha una introducció molt llarga, que apareix de tota sola.
l'obra en prosa d'en Joan Alcalé. En aquest estudi preliminari pot dir això ja és un llibre en si. És un estudi que per ell tot sol ja val la pena. Vull dir que si ha comprat el llibre o si el compra
val la pena. Atestes, evidentment, també. Jo també diria que en Joan Alcobé, quan fa prosa, no, és un simple conferenciant, un simple articulista que fa, que escriu articles i que parla d'un tema o d'obres d'escriptors o de temes literaris. En Joan Alcobé, en el seu temps d'ell, era el millor orador de l'època.
Això vol dir que era una persona que no només parlava molt bé oralment, sinó que també escrivia molt bé, perquè ha estat segut que els seus discursos devien ser totalment preparats i res d'improvisats.
Per tant, són uns treballs fets amb un llenguatge, no sé si dir sempre poètic, però sí amb un llenguatge completament literari. Un llenguatge que comparteix aspectes en la literatura de creació. I aquesta qualitat de Greta la té també, no sé si l'ha apresa d'ell, no, de Maria Antonia.
Maria Antàlia també escriu d'una manera literària, quan parla de literatura. És a dir, els seus escrits no són uns escrits tècnics, freds, com de vegades són els treballs que feien els professors de literatura, sinó que són uns treballs plens de vegades d'imatges, de comparació, de recursos literaris.
Per tant, hi ha això, no? Que hi ha una qüestió compartida, un tret compartit entre l'estudiosa i l'estudiat. I, simplement, ella ho ha pres d'en Joan del Corré, l'inversa no, això és veritat.
I aquesta edició té l'origen amb la tesi doctoral, com he dit abans, que la Maria Antònia va llegir-la en 2010, per tant fa 16 anys, o més o menys, fa 16 anys, més o menys exactes, que s'artitulava Itinerari Poètic de Joan Alcobé, Vida i Obra. I jo voldria dir unes paraules sobre aquesta tesi.
no perquè jo la dirigís, sinó perquè també una part dels trets d'aquesta tesi estan també dins d'aquest llibre. Aquesta tesi era una tesi de les que se feia en una altra època. Avui en dia els estudiants de doctorat
tenen un temps limitat, se'ls dona uns anys perquè facin la tesi, les tesis han de tenir un espai delimitat i sovint se fan unes tesis, o gairebé sempre, que tenen un tema molt concret i un espai molt concret al qual li han de dedicar. I aleshores, això fa que les tesis d'avui, les tesis de fa uns anys,
que consistien a entrar en aquell autor i analitzar-ho tot i conèixer-ho tot, tot el que es podia conèixer i treballar-ho tot. Això, en certa manera, s'ha perdut amb el sistema d'inneu-ne actual. Què tenia aquesta tesi? O què té? Perquè la tesi, evidentment, encara existeix.
Com deia el títol de la tesi de Joan Alcobé Mas Pons, vida i obra. I això té un sentit, té un sentit perquè no es pot explicar l'obra de Joan Alcobé desconnectada de la seva vida, ni desconnectada del seu entorn, ni del seu context.
Això, qualsevol que hagi estudiat una mica la literatura de l'època final del XIX, principis del XX, o d'aquella època fesdenominant com el modernisme, entendrà que era una idea clau dels poetes de finals del XIX i de principis del XX, com en Joan Margell, en Joan Alcobé, en Castigló,
que expressasse la seva veritat. Aquesta idea ve del romanticisme i ve sobretot d'en Guetta, que havia escrit un llibre de poesia i veritat. La poesia, a diferència del que havia estat, per exemple, la poesia d'un dels mestres, d'un dels exemples d'en Joan Alcover a la primera època com a poeta, que era en Ramon de Campamor, que feien una poesia freda, una poesia distant, filosófica,
que hi interessa a principis del segle XX. El poeta ha d'expressar el seu jo, ha d'expressar la seva personalitat. Per tant, no podem desconnectar l'autor de la seva obra. No podem explicar-li la seva obra sense tenir en compte l'autor i sense tenir en compte tampoc el context.
És veritat que un text literari pot ser objecte d'interpretacions diverses i que fins i tot els lectors hi poden descobrir coses que l'autor no ha volgut posar-hi, no ha volgut dir en aquell text.
una persona del segle IX o del principi del segle XX no se plantejava i no perquè possiblement si li haguéssim plantejat la qüestió possiblement t'hauria respost al que avui en dia possiblement creuen que hi hagi
I això no cal interpretar els autors amb clau de present avui en dia, perquè un autor com en Joan Alcobé ja té prou mèrits i té prou vigència per ser vist tal com era en el seu moment. I la Maria Antònia aquí ha llegit tota una sèrie de fragments que ho demostren. El que diu de la llengua, el que diu de la cultura i el que diu, per exemple, de les dones.
una època que era 1916, aproximadament. Bé, l'estudi de Maria Antonia, per tant, els testos se situen en el seu moment i en el seu context. I això crec que és un dels grans valors que té aquest treball, aquest estudi. Perquè és el que ens permet entendre
La Maria Antoni ha dit que ella, ja ho ha dit altres ocasions, que fan 20 anys que se dedicaven a Joan Alcobé. Crec que us comptes malament, perquè ja recordo que ja va fent la memòria, allò que deia en un temps que era la memòria d'investigació del curs de doctorat, no?
i crec que ja va passar més temps, no recolto exactament quant era, i el va fer ja sobre Joan Alcover. En aquell moment va fer un treball que era sobre editar, o va editar, unes cartes d'en Joan Alcover
de l'arxiu del fons Joan Alcover, que pertany, com hem dit, a l'Obre Cultural de Mallorca i que està endipositat a l'arxiu del Premi de Mallorca. Evidentment, Toni i mi, quan va prendre aquesta decisió, o a la Junta, que jo formava part de la Junta,
on pot estar dipositat aquest matèria. He de dir també que el coneixement que la Maria Antònia té d'en Joan Alcover l'han de contextualitzar també amb altres treballs que ell ha fet, perquè no s'ha dedicat a estudiar només Joan Alcover. La Maria Antònia és una gran coneixedora d'en Costi Llobera. Sobre en Costi Llobera ha fet molt de treballs diversos i sobretot
dins la sèrie o dins la cobració d'obres completes de Costa i Llorella. Just aquest treball ja podria ser una tesi doctoral, per exemple, de les que se fan ara. Però, a més de Costa, la Maria Antònia a estudiar, la Maria Antònia Salvany, i en Coló, en Llompart i molts altres que no cal que m'entiqui.
Els seus estudis sobre en Joan Alcobé també són molts i ja se remunten a una època anterior a la lectura de la seva tesi. Ja l'any 2000, deu anys abans de llegir la tesi, ja va publicar a La Magrana, l'editorial La Magrana, una antologia de textos, de poemes, més ben dit, d'en Joan Alcobé, que s'intitula Jardí desolat, crec.
El 2006 va fer l'edició de la poesia completa per a l'editorial El Gall, que avui en dia ja no circula i que ara podrà tornar a sortir ampliada, crec, a l'editorial, a la nova editorial El Gall. Va editar Cap al Tart, per a edició en el 62. El llibre que ha inventat amb Estòmi abans, Joan Alcobé, el poeta humà, colpiu per la dissord,
És un llibre fantàstic, perquè és una biografia d'en Joan Alcobé, però amb unes il·lustracions i unes fotografies precioses que també ajuden a entendre el lloc molt bé. El llibre del Tecumà, els Proverbis i els poemes bíbli de Joan Alcobé, l'any 2008. I després també molt d'altres treballs, com per exemple un estudi de les traduccions alemanyes
de l'alemany, publicat en el volum Carrers de Frontera, en Joan Alcalé no sabia alemany, però eren retraduccions, podríem dir, o l'estudi, un estudi sobre la poesia bíblica en el volum col·lectiu La Bíblia en la literatura catalana, que va aparèixer l'any 2022. Ja ho he dit abans, la Magintònia utilitza aquest llenguatge, aquest estil,
podríem dir viu, aquest estil poètic, aquest estil literari. I per què l'utilitza? Perquè ella vol comunicar els seus sentiments, jo crec, els seus sentiments, la seva manera com entén la literatura, com entén la poesia, com entén els autors que estudia. I vol fer una cosa que també podia fer en Joan Alcover, que era com moure
que no fos una manera freda de parlar de literatura, perquè la literatura no s'entén sense aquesta comunicació que va més enllà de la comunicació d'idees. I que, per exemple, un llenguatge científic no pot fer mai. Maria Antònia no escriu només per especialistes,
diria, vull dir, vull remarcar que també té el rigor dels estudiosos, no perquè pugui arribar a tothom renunciar al rigor que han de tenir. Bé, en Joan Alcover és un gran prosista, que jo puc afirmar així. Tots l'han tengut sempre per un gran poeta.
però és que l'escola mallorquina, això que diu una escola mallorquina, que és molt discutible si Joan Alcabé era escola mallorquina o no era, jo crec que més bé això d'escola mallorquina és una etiqueta purament geogràfica, per indicar d'on venen els poetes i res més, o molta cosa més. En Joan Alcabé era un gran prosista, és un gran prosista. Junto a la seva obra en prosa, ja l'haurien de considerar un dels mestres de la nostra literatura.
Però per què s'ha valorat poc? Jo pensava, per dir poca cosa aquí, perquè si no, si no hi hagi res. Per què és un gran prosista en Joan Lacobé i se n'ha parlat poc de la seva obra en prosa, llevant humanització de l'art, poca cosa més. I això s'adeu, evidentment, a un fet estructural de la cultura i de la literatura catalana. Hi ha un moment determinat, que és la Renaixença,
el que cal fer és poesia. Hem de fer poesia, perquè la llengua, la cultura, la literatura se regenerarà, se reproduirà una altra vegada a partir de la poesia. Arribam més abans a la Renaixença i aleshores el que necessitam és també tenir novel·la i també tenir teatre. Clar, se va per aquells gèneres, podríem dir que tenen un públic
menys especialitzat. I, per tant, això ha fet que, com que vivim una cultura i una llengua que ha estat perseguida, maltractada, i s'ha de ser perseguida, s'ha de ser maltractada, i en camí de seguir així per séculos a séculos, en Joan Alcover, com a prosista, ha quedat, podríem dir,
Un recol, no se l'ha valorat, se l'ha valorat com a poeta, però no se l'ha valorat com a prosista. Altres cultures, com per exemple la francesa, això no passaria, perquè la cultura francesa tenen grans assagistes, des del segle d'avui tenen grans assagistes i valoren els prosistes.
Aquí hi ha algunes proses que tenen aquest caràcter literari, per exemple el que fem. Una prosa literària, una prosa que fins i tot podrien tenir el dubte si no és més bé un poema en prosa que no un article. O en castellà té una de les primeres proses que se diu Marina, que també és una prosa poètica.
Encàrrec, encàrrec en el bon sentit de la paraula. És a dir, encàrrec en el sentit que s'havia mort un tal personatge, l'Ajuntament necessitava algú que li fes es pendegir i fer el meu fill il·lustre i aleshores cridaven a en Joan Alcover, que evidentment el feia. El feia perquè era un gran orador i era un gran escriptor.
Era prosa que tenia una funció pràctica. I en Joan Alcover, com diu en els seus textos, ell pensa que la literatura ha de tenir aquest sentit pràctic, aquesta utilitat. Utilitat amb el bon sentit de la paraula. Quina utilitat ha de tenir la literatura? Fer un món millor. Ha de servir perquè visquen en una societat millor.
per millorar l'essor humà, per millorar, podríem dir, aquest gènere humà que és tan inestable, tan desastre. I per això en Joan Alcobé se posiciona tant en contra d'aquells que defensen l'art per l'art, aquells que defensen una literatura que estigui alienada, que estigui fora del món real, que no parli
Maihermer havia dit, com que el poeta no interessa la societat, a mi la societat tampoc no m'interessa, jo no vull saber res. Això és tot el contrari. I és precisament aquesta tendència la que ell sobretot domina. Bé, parlar de tot això duria molt de temps i no sé si ja m'estic passant una mica, no? Sí, crec que sí. Jo només diré ara unes quantes
Com ja han dit, només hi havia alguns textos que circulaven habitualment, humanització de l'art, la llengua materna, reacció literària, cultura de llenguatge, etc. Però una gran quantitat, la major part dels textos que hi ha en aquest llibre ja no circulaven, alguns des de 1951,
de les obres completes de l'editorial selecta, que són aquests llibres que avui en dia ningú llegeix perquè tenen un paper de bíblia, un paper de seda, no hi ha que llegeixi, no és una cosa realment mala d'en passant. I també diríem que aquí hi ha textos que no havien sortit mai enlloc. Per exemple, el poeta dedicat a la Maria Aguiló ha o la paraula que les brujes
Això sempre passa, sempre amb unes obres completes, mai són completes, fins que quan s'ha publicat sempre trobes alguna cosa i dius, ah, ja no ho pot aplicar. I això passa sempre. Però, evidentment, ja s'ha ampliat amb alguna cosa més que abans no hi era. I aquí també l'estudi s'esmenten alguns textos que no s'ha trobat, que no s'han pogut trobar.
Per exemple, un text que va fer, un discurs que va fer en Joan Alcover en motiu de la inauguració del tren de Sòria. Clar, són textos que possiblement, jo no sé si tal vegada no els va ni redactar, possiblement tenia un...
no el tenim, no el va redactar i tot. Però hi ha una gran sort i és que els periòdits d'una època, com que a Mallorca no tenien massa notícies i no, allà et mires un diari i diu «Hombre, m'ho he ridot per un perro!» Deia ser de les poques notícies que havien passat aquests dies abans a Palma, en aquell moment. Com que no tenien tant per omplir
reproduïen sovint el text, i si no els ho podíem reproduir, em posaven resums, em feien resums.
que és una conferència que fa en Joan Alcobé l'any 1894 que s'intitula Concepto de l'Ardi i que sabem què va dir en Joan Alcobé perquè no tenim el test d'en Joan Alcobé perquè l'última hora, el diari de l'última hora amb el periodista Coltasar, Jean Saúl,
el va resumir. Allà hi ha pràcticament un resum, no sobretot un resum o una transcripció, però pràcticament sabem què diu en Joan Alcoguer en aquesta conferència. I evidentment el que queda molt clar és que deu anys abans d'humanització de l'art, en Joan Alcoguer ja té les idees bàsiques
d'una altra cosa, una altra cosa que també la voldria remarcar. I és, perquè és una cosa que sovint s'ha dit, perquè de vegades les coses no se saben bé i s'hi diuen malament, i és que en Joan Alcobé no va canviar tant d'idees com se pensen, com alguns se pensen. No va canviar ni d'idees estètiques, que ja d'alguna forma se van formant
el jove Joan Alcover I, que escriu els seus primers llibres en castellà, o majoritàriament en castellà, i el Joan Alcover posterior. Però tampoc no canvia quant a les seves idees lingüístiques, perquè s'ha volgut plantejar sovint un Joan Alcover en castellà que després se fa catalanista, i això no és exactament així.
Aquí és una ressenya bastant llarga, bastant farragosa, també en castellà, d'un volum dels Jocs Florals de Barcelona, dels Jocs Florals de Barcelona de 1875. Això ja demostra, en primer lloc, un interès d'en Joan Alcobé per la literatura catalana. En Joan Alcobé és molt dur en les obres premiades aquell any
és per un altre motiu, és perquè troba que és una poesia que no arriba a la gent, que és una cosa passada de moda. Quan nosaltres ara mirem el floral de Barcelona d'aquella època, de 1870 i Busques,
Vaig quedar al meu espai dels contes de Barcelona, del rei tal, de... Tot és una cosa poc viva, no? Una cosa historicista, una cosa passada de moda, que ja era passada de moda en aquell temps. I clar, per què els critica? Per això, perquè ell el que voldria són un joc florals en català, que parlassin, que fessin una poesia viva, que parlassin de les coses que a la gent li interessa.
I fixeu-vos que uns anys després, el 85, fa una ressenya de la poesia d'en Castillo Vera, de poesies 1885 d'en Castillo Vera, i què hi troba en Castillo Vera? Hi troba tot el contrari del que ha trobat en els jocs florals. Una poesia viva, una poesia comunicativa, una poesia que para la dels sentiments,
els jocs florals i que van premiat i donant premis a poemes que no possiblement no tenen aquest valor no hi trobarem mai cap cosa en contra del català sinó tot el contrari sempre hi ha aquesta idea de defensar la nostra llengua la nostra literatura i fixeu-vos quan també parla d'alguns personatges que escriuen en castellà com per exemple en Rafael Álvarez Serreix que va ser
governador de Balears en aquell moment, i que ell ja coneixia de Madrid, de quant havia estat diputat, el padre Restituto del Valle, que era un Agustí que anava a les tertúlies de Can Joas del Cové, o Marcelino Menendez y Pelayo, que Marcelino Menendez y Pelayo va ser una persona molt favorable a la llengua catalana, que se va interessar molt pels escriptors catalans.
d'en Rubió Lluch, va ser d'en Costa i d'Obera, etc. Entre altres coses, en Marcelino Menéndez y Pelayo, ja si fos estudiant, havia estudiat a Barcelona i coneixia el català i per tant em podia parlar. I en Joan Alcobé els dedica treballs, em parla d'ells i em parla també valorant això.
no és per res no sé, ara sí, dic un desbarat però per exemple no parla d'en un amuno no en parla un amuno havia vingut a Mallorca i l'havia conegut i l'havia conegut segurament també a Barcelona en un amuno, però no en parla un amuno tenia una actitud molt diferent endavant del català bé només voldria afegir una petita cosa més
I és que en Joan Alcobé és un gran retratista. Parla de personatges que ha conegut i en parla també molt, en primer lloc, amb molt de coneixement de causa, perquè els ha tractat, els ha conegut. És un gran psicòleg, sap captar la seva ànima, sap captar el seu pensament. Tant d'aquells que són més majors, com en Pere del Camp de Penya, en Pons i allà,
en Geroni Rosselló, en Maria Aguiló, com d'aquells que som de la seva generació. En Castillo Vera, en Miquel dels Sants Oliver, en Gabriel Mauri, que és un part més major, però que també l'ha tractat, en Alessandra Rosselló, en Joan Lluís Salric, en en Toni Noguera, etc. I d'alguns que no coneix tant, però que ha conegut més tant. En Santiago Rosselló, evidentment,
se'n va passar molt de temps a Mallorca, en Joan Marigall, en Enric Prat de la Riba, que només l'ha tractat dues vegades, però ja hi ha un enteniment també i ja hi ha una manera d'entendre el doble. I també dels poetes joves, i això enllaça una cosa que també li ha dit de Maria Antònia abans,
Ell fa pròlegs i articles amb en Miquel Ferran, amb en Tàvia Soldà, amb els parlaments, amb en Lloran River, amb en Daniel Martínez Ferrand, aquest valencià que era per aquí. I per què és que els fa aquest pròlegs? Per què se parla d'ells? Perquè, evidentment, una de les preocupacions és que no se trenqui aquesta baula.
En Joan Alcoder, com a crític literari, però, és un crític implicable. No s'acalla aquest defecte. No s'acalla aquest defecte fins i tot quan està parlant dels seus amics, com el cas d'en Joan Lluís Estalcric. No els arretreu els defectes. És un crític moderat, equilibrat, no es tractarien d'estraler, no va fer malament,
Però, quan troba un defecte, el diu. El fa constant. I, a més, és un crític, jo diria allò que deia, un crític militar. És a dir, un crític que defensa una opció literària. És un crític que, per exemple, combat el decadentisme i combat el perenacial.
una poesia purament esteticista, només per a una minoria, i ell troba que l'art ha de ser popularitzable, ha d'arribar a tothom, ha de servir per millorar la vida humana. En certa manera, en Joan Alcover jo crec que és un antecedent d'allò que deim l'artista compromès, l'escriptor compromès.
Tenim la idea que això és un sobregeixen als anys final dels anys 50, dins dels anys 60, del segle passat, del segle XX. Però en Joan Alcover ja tenia aquestes idees. Per tant, en aquest aspecte ja era un avançat en el seu temps. Bé, jo acabaré, només vol dir dir que si en Joan Alcover s'hi queda un poc de Joan Alcover en aquestes parets,
Com en Toni, jo havia estat en aquest edifici abans de fer el reformàssim. No s'assembla gaire. Només hi ha les sales que ho reprodueixen, però la resta era una casa on s'hi podia viure. Suposo que també s'hi podria viure, però no.
no està adequat, no tenia aquesta forma. Si hi ha alguna cosa d'en Joan Alcover entre aquestes parades i que ell i la seva família van anar a habitar durant tant d'anys, jo crec que has d'estar molt content,
aquest llibre, aquest volum de prosa, i ha d'estar molt content també per tot el que s'està fent de Joan Alcové en aquests anys, especialment l'obra cultural balear, en Toni i en Maria Antonia.
Una celebració d'un centenari no ha de servir només per parlar d'aquell autor que ja està bé, que ja està bé popularitzat, sinó que sobretot ha de servir per llegir aquells autors i per poder-los llegir. I, evidentment, publicar les obres completes d'en Joan Alcover és donar aquesta oportunitat per llegir-los, per trobar l'existència d'aquells autors
Moltes gràcies.
Si hi ha qualsevol pregunta o qualca cosa? Moltes gràcies a tots els ponets i a tots els altres.
de llibertat. Són la resposta de tot un poble despert. Seguim tots sudament alçats. Venim a capturar la història. No deixarem de caminar. Per la memòria dels que van lluitar primer, per les que arriben.
Encetam aquesta primavera fent un canvi en l'organització dels col·loquis. Farem un dinar on retrem homenatge a un mallorquí revolucionari i compromès en la independència de les colònies espanyoles a Amèrica. Joan Batista Picornell Gomila. Presentarem el llibre de Joan Mallol, prologat per Bartomeu Mestre Balucho.
Convidam els nostres socis i simpatitzants i amants de la història a assistir al dinar i participar en el posterior col·loqui. Serà dissabte, dia 28 de març, a la una i mitja, al restaurant Sacreu de Petra. Podeu fer les reserves a la web assembleamallorca.cat o a través del bàner del Diari de Balears. Vos hi esperam!
Mentre hi hagi un gest i una esperança, mentre hi hagi algú que obri la casa, un poble rebel·les pel combat. Un poble rebel·les pel combat. Sonen el vent i uns sons de llibertat, sonen les postes de tot un poble despert, seguint tossudament alçats. El funcionament de les bases estructurales de l'estat espanyol.
s'ha dit a vegades que
excepte quan s'ha d'enfrontar a temes sensibles, com puguin ser corona, com puguin ser memòria històrica, o el tema de la multinacionalitat, de la multinacionalitat o la multiculturalitat, que també sempre grinyola de per tot. En aquest volum, en aquest llibre, escrivint-ho,
replega quatre exemples d'aquest sistema de funcionament peculiar en aquest cas judicial que en determinades circumstàncies fa aigó per tots els cantons. Jo quasi que no tinc gaire cosa més a dir perquè...
poca cosa més, afegir, és molt recomanable, per veure aquelles coses que tots intuïm, però les veus arreplegades i... en fi, t'erissen un poques pols. Si no estàvem curat d'espans... Sí, no, però aquestes coses, les vacunes no acaben de fer efecte del tot. Bé, bon vespre, jo en primer tema també volia agrair a Quart Creixent, a Sa Coaida i a en Dani Escribano, que hagi
vaig tenir l'oportunitat d'assistir, no avui dia a la gestació, però com a mínim sí, en els materials que després conformarien el llibre en un estat preliminar, prèvia a la publicació, etc. I bé, el que puc dir, no sabia si dir gràcies per deixar-me intervenir en aquesta presentació o en aquestes
realment aquí presentant diversos llibres en un. És a dir, el que conforma aquest títol, Judicis polítics sota la democràcia militant espanyola, com a mínim com a mínim, integra el que podria ser una monografia autònoma, després en parlaré, i monografies més petites, més breus, o articles llers de revistes especialitzades.
En segon terme, en Daniel Escrivano per qui el coneguin per treballs anteriors,
és una persona extremadament rigorosa, precisa, exhaustiva, segurament d'aquests adjectius es cauria millor en el llibre, aquesta vocació d'exhaustivitat, de meticulositat, de minossositat, anava a qualificar-la com de malaltissa, però en un sentit positiu de separar-la.
perquè quan es proposa abordar un tema l'esgota fins a l'extrem, és a dir, arriba fins a totes les conseqüències i no vol deixar absolutament res per...
res sense incorporar en els seus treballs. Bé, quina estructura té aquest llibre? Aquest llibre té 7 capítols, en escrivant l'estructura en 7 capítols, en primer terme dedica dos capítols que podrien ser introductoris a explicar el que és el concepte de delicte polític des del punt de vista, bàsicament, de tot internacional, i després l'operativitat,
en el règim constitucional espanyol dels darrers 40-50 anys, encara que hi dedico una sèrie, fa una mica d'antecedents també a tot això, i bàsicament perquè els assistents que m'ho acompanyen avui se situin en aquest marc, abans d'entrar en el que és el contingut més substantiu del llibre, dirien simplement que de delicte polític n'hi ha tantes definicions com vulguem,
però podríem dir que un delicte polític o de la natura desapolítica és el que, i aquí és verpes importants, s'aperceb com un atac en el nucli, diríem, en la base nuclear d'un estat, en els interessos estratègics més gelosos que
Ell situa la distància d'elictes polítics dins del que és un marc que ell qualifica de democràcia militant atribuïda
La democràcia militant és un règim formalment democràtic que en determinats moments articula mecanismes d'autodefensa quan se sent atacat a través de la comissió d'aquesta classe de delictes de naturalesa política en la conseqüència de produir un relaxament de garanties i una restricció i limitació de drets i llibertats ad hoc en aquests casos concrets.
Bé, a partir d'aquí, d'aquest punt de partida, ell el que fa és seleccionar quatre casos concrets, coneguts, o alguns més coneguts que altres, en què ell considera que efectivament la justícia penal espanyola se posa al servei d'aquesta democràcia militant, que són molt breument...
Es Cas Castells, d'un senador de Ribatasuna que va publicar un article en què denunciaves impunitat de la violència de les forces policials i parapolicials en el País Baix de final dels anys 70, que li va suposar una condena per un delicte d'injuries en el govern, tot i que després el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Espanya per considerar que s'havia vulnerat la llibertat després
Un segon cas, no hi podem entrar, evidentment, només per fer-ne telegràficament una referència, un segon cas, encara més conegut per nodos, que és el cas del Tònic, que és un cas descantant, que és condenat per enaltiment del terrorisme, amenaces i injuries al rei, i que, com sabeu,
per sostreure-se de secció de justícia, d'aquesta manera neutra, residenciant-se a Bèlgica, com tot se veu. El tercer cas és el cas d'aturar-me el Parlament, pot ser, des del punt de vista, diríem, general, pot ser manco conegut, però en aquest àmbit d'especialització jurídica sí que és un cas que va tenir una repercussió extraordinària
i molta literatura jurídica sobre aquest cas, que és una manifestació que es va produir davant del Parlament de Catalunya, en el recinte de la Ciutadella, en els accessos al Parlament, en protesta per l'aprovació dels pressupostos autonòmics que incorporaven retallades molt fortes en l'època de la crisi.
de la darrera crisi econòmica forta que hi va haver i que va suposar una condena a un grapat de persones per un delicte contra les institucions de l'estat. Fixem-nos una mica en la classe de delictes que en Daniel ha seleccionat i que té alguns recursos d'empar pendents davant del Tribunal Europeu de Drets Humans per combinació de la Convenció, tot que no és fàcil de resseguir
Ell ho fa perquè hi ha hagut diversos blocs de recursos al llarg dels anys. Però també és un cas molt interessant en el qual, per cert, hi ha una absolució primera de l'Audiència Nacional, una absolució, perquè estan parlant en tots aquests casos bàsicament de drets de participació política, estan parlant d'exercici de drets fonamentals.
I després hi ha una correcció d'aquesta primera sentència per part de la sala segona del Tribunal Suprem que condemna, per aquest delicte que he dit, contra les institucions de l'Estat, que és molt interessant perquè és una sentència que ja és d'un ponent que després se farà més conegut encara, que és en Marchena,
i a Bona Sarge el concepte aquest de clima coactiu, el que després també periodísticament es va conèixer més com a violència ambiental, etc.
per dir-lo periodístic, que aquesta obra és una obra que està abordada per part de l'autor d'una manera polifònica, perquè fa no ser jurista d'una perspectiva evidentment innecessàriament jurídica, però també històrico-política, periodística, per això ho deia, sociològica, etc. Combina totes aquestes perspectives per produir aquest magnífic resultat.
I els darreres causes és el judici del procés, que és el que jo volia abans posar-hi èmfasi, que podria ser perfectament objecte d'un llibre autònom,
Ocupa 200 pàgines d'extensió d'aquest llibre d'en Daniel. Bé, jo crec que la molt legítima opció que fan escrivà en la selecció d'aquests quatre casos en podria haver triat d'altres, segurament, si el llibre l'hagués fet d'en Juraepa,
hagi llegit en algun o en podríem haver agafat d'altres. Afortunadament pel lector ell s'ha limitat a quatre casos perquè si hagués triat tots els d'altres representatius segurament no tindríem un llibre sinó que tindríem un enciclopèdi. Si és que aquests altres casos els hagués tractat amb la mateixa minuciositat i exhaustivitat que en aquest preu i en selecciona quatre. De sobte això sí que diguem una cosa.
Clar, aquí hi ha casos en què, segons autor, l'estat espanyol actua com una democràcia militant. Quan formalment sempre s'ha dit per part del tribunal constitucional, que a diferència, per exemple, d'Alemanya, Espanya no és una democràcia militant.
Però també vull apuntar una cosa. Aquí hi ha casos concrets que podrien ser equiparables, però podrien ser comparables a altres democràcies occidentals, en què els estats, sobretot en determinats casos que puguin afectar l'ordre públic o les institucions de l'estat, actuen d'una manera molt semblant de com ho fa la justícia penal espanyola. Jo aquí la singularitat en concret la veig, en aquells casos
en què se posa en qüestió la indissoluble unitat d'Espanya. En aquest cas sí que la justícia penal espanyola té una singularitat i és que actua, i jo aquí afegiria un adjectiu en el títol, com a democràcia militar nacionalista espanyola.
Jo crec que això és el que fa diferenciar aquesta classe de casos. I són casos, jo bàsicament els situaria en aquests vectors, en aquests eixos. En primer terme, tot un grup de delictes que se poden... Delictes d'expressió, però no tots els delictes d'expressió. És a dir, delictes que se poden cometre en paraules o en gestos que equivalen a paraules, que serien bàsicament el delicte d'ultratges com símbols...
de l'estat, com de símbol de l'estat. I aquí tindríem també un cas superinteressant, que és el cas del sindicalista Gallag de sepultar bandeira per referir-se a la bandera espanyola, condenat aquí, i Espanya condenada pel Tribunal d'Estrasburg.
Tindríem també els delictes d'injuries al rei, perquè aquí no són gestionats tant com delictes en què se tutela la figura d'escap d'estat, sinó escap d'estat en tant que és símbol de solidaritat nacional. Aquí s'ha vingut molt clar, a diferència de la que ocorre a altres.
el cas de Bèlgica que justament amb el tònic ha propiciat que el Tribunal Constitucional Belga s'hagi pronunciat sobre si inconstitucionalitat d'un article semblant a la legislació penal belga per veure la contrària a la Constitució Belga i a la Convenció Europea de Drets Humans. I en tercer terme, dins d'aquest delicte d'expressió, diríem,
i situaria també, òbviament, amb majúscules, el delicte d'abans d'apologia d'esterrorisme i ara, des de 1999, d'eneldiment d'esterrorisme. Perquè l'legitlador espanyol, en successives reformes, l'ha anat ampliant d'una manera, diríem, hiperbòlica, que no té punt de comparació amb la legislació penal d'Espanya.
que coneixem des del Comparat i que ha fet que hi hagi hagut durant tant de temps un nombre tan elevat de condemns per enaltiment del terrorisme, fins i tot en moments en què no hi havia una activitat terrorista viva. Jo crec que per una banda hi hauria aquest delictes, després hi hauria. Clar, són delictes d'expressió.
els delictes que tenen a veure, o les causes que tenen a veure amb l'independentisme basc. Clar, aquí tenim també quan la justícia penal espanyola ha utilitzat, i no voldria ser mal interpretat, ha utilitzat el fenomen terrorista o la lluita contra el terrorisme com a coartada per reprimir el que no era estrictament terrorisme, sinó que era simplement independentisme basc.
Hi ha causes generals com la CD898, per exemple, que va ser la causa, alguns ho recordaran, en què es va començar a criminalitzar per part de l'Audiència Nacional
famosa de Todo es Eta, que va permetre envestir contra l'AEK, que és la coordinadora d'alfabetització de Deusquera per adults. O, per exemple, contra l'empresa Oraín, que era l'empresa propietària del diari Egin o d'Egin Irratia. O després de Boncària, com a mitjà de comunicació, o la causa Haikasegi, per exemple. En tenim realment un nombre molt important,
en què s'utilitza aquesta coartada de lluita de l'estat legítim contra el terrorisme, evidentment, contra el fenomen terrorista, però per fer una causa general contra l'independentisme basc. I després tenim el judici en el procés. El judici en el procés, és a dir,
en totes les derivades, en tota la constel·lació de derivades del judici i del procés, en què, novament, igual que en aquests delictes que abans he comentat d'expressió, en aquests delictes vinculats en el terrorisme basc, en el centramat del terrorisme basc, també aquests s'aposa en qüestió l'unitat d'Espanya. I és quan l'estat espanyol actua, reacciona d'aquesta manera no democràtica. Jo crec que aquí sí que
que són atribuïbles a qualsevol estat de dret. En el judici del procés això va permetre que s'atribuïs competència a un àrgan jurisdiccional, com el Tribunal Suprem, que evidentment no la tenia. O una acusació delirant per rebel·lió, que se va
processats i, per tant, destruir-los també, cívico-políticament, etc., etc., etc. Hi ha una frase que jo he repetit diverses vegades, en actes com aquest o també per escrit en el seu moment, que a mi em sembla que és...
no un diagnòstic, però sí que és un anunci molt precís, molt precís del que estava a punt de passar, en el que és la repressió del procés independentista català. Que és la frase que va pronunciar en Carlos Lesmes, que en aquells moments era president
per tant, tres setmanes abans del referèndum, a l'obertura de l'any judicial, en tota solemnitat, quan va dir allò que quan l'article 2 de la Constitució, Residencia del Fundamento Constitucional,
el fundamento constitucional, el fundament jurídico, en la indisoluble unidad de la nación española, no lo hace a modo de frontispicio programático, no es una declaración programática simplemente, sino como basamento último.
Per tant, totes de l'estat, l'ordenament jurídic de l'estat, descansa en aquesta base, en aquest basamento último nuclear irreductible que és l'unitat de la nació espanyola. Evidentment, això és una concepció de l'unitat de la nació espanyola ontològica, prèvia a qualsevol tipus d'acord polític i, per tant, prèvia al pacte constitucional de Ciutadans.
de manera col·lectiva. A mi això sempre me recordava una frase d'un polític que coneixereu de l'època de la República, que era un José Antonio Primo de Rivera, va dir una cosa semblant. España es irrevocable. España es irrevocable. Los españoles podrán decidir acerca de cosas secundarias, pero acerca de la esencia misma de España, los españoles no tienen nada que decidir.
Bé, de vegades s'ha dit que el poder judicial que se posa en el servei, efectivament, d'aquesta democràcia militar nacionalista espanyola, jo redueixo una mica el teu àmbit d'estudi, ja ho sé, és només aquella part que ocupa
Tribunal Suprem, audiència nacional, etc. Bé, això, et cert, vull dir, hi ha 5.000 jutges i magistrats que fan bé la seva feina, etc., etc., però, vull dir, els componentes pel judicial experimenten o manifesten un viatge, un viatge molt clar, des del punt de vista polític o ideològic, perquè si ens fixem en les representativitats que tenen les diferències judicials,
Les associacions de dreta i extrema dreta tenen una representació que no té res a veure que se pot reflectir en unes eleccions generals, per exemple. Estava sobredimensionada absolutament. I després hi va fer un episodi que a mi me va molestar molt, com a demòcrata,
i crec que hauria de molestar qualsevol demòcrata, és que quan s'estava tramitant el projecte de llei, la preparació de llei d'amnistia en el Congrés de Diputats, hi va haver una convolutària de protesta per part d'aquestes associacions contra el legislatiu. I recordareu totes les fotografies de jutges i magistrats, i no pocs, davant les portes de diferents seus judicials arreu de l'Estat,
legislatiu és un legislatiu i tot el que s'ha de
sinó d'escòs de funcionaris de l'administració de justícia i jutges administrats, etc., en un cas concret en què també s'estava afectant en aquest nucli essencial de la unitat de la nació espanyola, d'alguna manera.
i crec que estic parlant molt i per tant m'aturaré ara en aquest punt i si voleu després entrem en qualsevol d'aquests casos o en altres que puguin comentar, etc. Hi ha un set de capítols, que jo he parlat de dos capítols introductoris i quatre capítols en què Escribano dissecciona aquestes quatre causes, però hi ha un darrer capítol que és un set de capítols que a mi m'interessa molt, m'ha interessant molt perquè jo som professor de dret penal, però...
també he estudiat, i encara que sigui com a dilatant, i de volta que et tomeu colom, i per tant he dit les coses amb una certa vergonya, que és el dret lingüístic. I he de dir que un capítol en el dret lingüístic, que trobem molt interessant, i si voleu després podem afegir alguna cosa. Ara només deixaré de mostrar-ho que a mi ja me'n va semblar en el seu moment, en el seu moment, la primavera de l'any 2009, i abans...
mesos de la tardor de 2017, quan d'una manera col·lectiva els líders del procés independentista català van renunciar als seus drets a expressar-se en català davant l'administració de justícia. Perquè això va passar en el procés, però ja va passar a les primeres diligències que va prendre la jutgessa instructora de l'Audiència Nacional, que van ser les primeres,
que eren seus jutges a la Mela. Les primeres declaracions ja van anar-se absolutament totes, sense cap tipus d'excepció en aquesta llar. Per tant, això és fruit d'una decisió col·lectiva que jo valora negativament i com més temps ha passat encara creix aquesta opinió que em mereix negativa d'aquesta opció. Però si vol, em matura aquí.
més sincera enhorabona. I demanar-me com és possible que un sociòleg pugui fer un llibre jurídic tan bo, tant d'anys, sobre una problemàtica tan complicada com la de judicis polítics. I tot això un llibre que està amb un pròleg d'en Manet Sadeges i un epil·leg d'en Josep Lluís. A nivell personal,
Us he de contar que gràcies al seguiment dels judicis polítics catalans he redescobert el dret penal. Això és el dret penal constitucional.
que era en el Cuello Calón, i el més modern era un manual d'en Rodríguez de Besa, que m'apareix que era d'escolt jurídic militar. És un manual que està dedicat a les caides per la pàtria. Això era el més modern que jo vaig arribar a...
Pel que fan els judicis polítics, moltes vegades es planteja un dilema que se resol en funció de l'ideologia.
i això a vegades es resol en temes ideològics. No és el mateix pensar d'una manera que pensar de l'altra. També podríem parlar de que tot depèn d'espaldar de jutge, però en general, pel que respecta aquesta estatal seria en temes ideològics. Bé, el llibre toca molt de temes. Un dels temes principals són els judicis polítics,
Miquel Castells, Baltònic, aquests dos veritats m'han interessat
per vent, per més, el llibre.
Toc un tema que no he citat, que és el tema de l'amnistia, com un capítol dedicat a la lliure de l'amnistia. I en efecte, com torni molt bé, a la lliure catalana davant de l'administració de la justícia. Per acabar, voldria fer un suggeriment.
que estan descrits en el final del llibre. Això em permet fer un suggeriment que seria el següent. Per què no reunim en un llibre aquestes entrevistes i alguna més, com el que es podria fer a González Goyer?
Molt bé. Bé, idò. Bé, gràcies a tots per aquestes presentacions i a les persones que sou aquí. I bé, en realitat, presentar un llibre com aquest és un poc difícil, en el sentit que té moltes restes i se pot agafar per molts llocs. Per tant, bé,
Jo crec que amb els comentaris que heu fet al descomençament hi ha una descripció bastant acurada i aprofundida dels continguts del llibre. Per tant, bé, jo faré qualsevol comentari
Ja hem xerrat que la democràcia militant és un concepte que va introduir el constitucionalista liberal Karl Lübenstein en el període d'entreguerres. Quan ell és un liberal que és exiliat als Estats Units arran de l'ascença del poder del nacionalsocialisme, l'any 37 fa una sèrie de dos articles en què diu que ell té
quan es creu l'esfrontament de la república de Weimar i aleshores diu que simultàniament veu que en un seguit de països s'estan aplicant tot un seguit de mesures que bàsicament són suposadament per defensar les institucions tant d'una banda contra el feixisme i de l'altra ell també diu contra el comunisme
Aleshores, són tot un seguit de mesures restrictives de grats fonamentals, entre les quals, moltes de caràcter penal, però d'altres de caràcter administratiu, com fer aquella ganització de partits polítics, institució de tipus penal singularitzats per protegir, són figures...
polítiques importants, fonamentalment els cap de l'estat, cap de govern, ministres, etc. I també, fins i tot, jo normalment he tendit a dir que, si mirant totes aquestes mesures, en realitat, a l'estat espanyol, no n'hi ha cap que no hi sigui. Sí que en matisant se'n podria dir una que no, que és la separació de funcionaris. I això és una cosa... De fet, a l'Alemanya actual ja tampoc no existeix.
el primer decret d'en Adenauer i després d'en Willy Brandt, que això preveu la separació de sol·licituds d'ocupació pública i la separació de funcionaris de persones que puguin estar vinculades a entitats
i va haver tota una discussió sobre la diferència entre per fer un vidre i per fer-se un feinlich. Però bé, en tot cas, hostils a la Constitució. Això va ser derogat en alguns estats federats fins al 91,
I, justament això, aquesta mesura va donar lloc a una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans contra Alemanya per la separació d'una professora de francès i alemany de l'ensenyament públic per no haver-se desvinculat del Partit Comunista d'Alemanya. Bé, això... En realitat, quan s'ha va dictar aquesta sentència, la sentència Fogt contra Alemanya,
Això és l'any 95 i ja s'havien de denunciar tots els radicals. Però bé, en tot cas, és interessant de veure que en realitat, amb l'excepció d'aquesta mesura que no és exactament penal, però tots aquests preceptes
que, a més, justament en Loewenstein utilitza com a sinònims democràcia militar i democràcia autoritària. I en un moment que jo li diré literalment, no ens n'avergonyim d'això. O sigui, no tinguem vergonya de xerrar i de defensar una democràcia autoritària. I això, el que és interessant, i no, és com...
I no només això a l'estat espanyol, injúries al rei, poc alumnes, que s'han incrementat en el seu temps a altres autoritats de l'estat, i la qüestió és que no només... És a dir, sí, aquestes mesures a l'estat espanyol ja hi eren, però en una època quan encara no hi havia sufragi universal. És a dir, això, si analitzem això ja...
que explica la legislació de les primeres règions constitucionales espanyoles i bàsicament veiem que aquestes mesures ja en realitat en el segle XIX ja pràcticament hi són totes. L'única cosa innovadora seria el delicte de...
Ultratges a Espanya, que això és de l'any 1906, amb la llei dita de jurisdiccions arran d'un acudit publicat sobre el seu exèrcit espanyol en un seminari humorístic, a la revista Cucut. I això, en realitat, és interessant de veure com molt abans que hi hagués democràcia a Espanya, tot el feix de preceptes
que l'Ovenstein qualifica o caracteritza com a definitòries d'una democràcia militar, ja hi eren. I després també, pel que fa a la qüestió del delicte polític, que òbviament tot això són delictes polítics, hi ha un tema, sobretot, i lligant-ho amb la qüestió de les injúries i calúmnies, hi ha un altre constitucionalista
aquest bastant més garantista que en Loewenstein, que era un germànic també, Noto Kirchheimer, diu que el delicte d'injúries i calúmnies és el delicte polític per a autonomia.
I aquí, justament, quan vaig fer la tria de casos no m'hi vaig fixar. M'hi vaig fixar quan s'havia acabat el llibre. Vaig dir, vaja, però si és que resulta que de les quatre causes n'hi ha dues en les quals apareixen. Es tracta injúries o calúmnies en qualsevol de les modalitats. En un cas al govern, en un altre al cap de l'Estat. I tècnicament, a més, això...
en García Rivas, entre altres, ho ha comentat, i això també apareix en una de les sentències del Tribunal d'Apel·lacions de Gang a motiu de les recursos interposats per la Fiscalia contra la denegació de l'ordre amb el Toni, però diuen que hi ha un problema de bé jurídic. És a dir, d'una banda tenim que el delicte d'injuris i d'alumni, com que el delicte ordinari és un delicte contra l'honor,
però en canvi resulta que aquestes injúries específiques són delictes contra la Constitució. Aquí hi ha una absència que una de les escoles, quan s'exercen d'explicació de taxativitat, una de les escoles que han de tutelar els tipus penals és clarament quin és el bé jurídic que protegeix. Quan s'exercen de la corona, la Constitució, què vol dir això?
Hi ha un programa com a mínim de claredat i de definició. I què més? Després, però, una altra cosa que també... Això, en Kirchheimer, es xerra d'una perspectiva més general. Però, en canvi, aquí és interessant en Tomás y Valiente, en el que s'atesi d'anar a l'iciar fiestes sobre efectes polítics,
diu que a Espanya els tipus penals més estables en la identificació com a delictes polítics són sedició i rebel·lió. I aquí tenim els altres, ens van sortint coses. És interessant com, a més, històricament, el delicte de rebel·lió ha estat el més utilitzat per reprimir la dissidència
i en els casos més greus. Ara també xerrem un poc sobre l'evolució del directe de la rebel·lió, però un altre tema del directe polític és, a banda d'atemptar contra institucions fonamentals del règim, també el fet que les penes són més altes i l'enjudiciament per jurisdiccions o tribunals especials.
I aquí també tornem a trobar una constant de la justícia espanyola històrica, que és la unipresència de la jurisdicció militar. Que, tot i que el primer Codi Penal des del 1822, el Codi Penal Civil, diguem-ne, un delicte de rebel·lió, però la pràctica...
les insurreccions o els possibles reis de rebel·lió eren perseguits amb decrets del triodi liberal que atribuïen la competència a la jurisdicció militar. Aleshores, arran d'això, durant el sexeniu revolucionari i fins i tot els primers anys de la restauració, hi ha un intent
de part de la jurisdicció militar del coneixement de delictes polítics o de delictes de rebel·lió o comerços per civils mitjançant la institució del tipus de delictes de rebel·lió militar que, com intuitivament semblaria, és un delicte que han de comotre militars. Això és així fins que amb el Coll de Justícia Militar del 1890
i també en un context en el qual han aparegut un moviment obrer i un anarquisme més combatiu, també es comencen a qüestionar
hi ha moviments autonomistes que el règim parla com a separatistes, però a partir d'aquí ja se relaxa la definició del tipus i diu que no cal per cometre el dicta de rebel·lió militar, no és necessari que l'hagi com a rebel·lió militar, sinó simplement grups
armats amb o que tinguin una estructura militar. I amb la poc cosa això fa que torni l'enjudiciament de la rebel·lió a la justificació militar i que la rebel·lió del Codi Penal quedi absorbida per la rebel·lió militar o el Codi de Justícia Militar. I així arribem a les aberracions, això no ho tracta en el llibre, però és a dir, aquest cas en concret, però com és el cas d'en Ferrer i Guàrdia, jutjat i condamnat per rebel·lió militar.
I, òbviament, tampoc no cal dir que el tipus penal fonamental per a la repressió durant els consells de guerra durant el conflicte de 1936-39 i la post-guerra, tant amb els bancs de guerra com amb el codi de justícia militar, és la rebel·lió militar. I, com a curiositat, també val a dir que...
quan finalment el legislador de la democràcia actual vol separar la jurisdicció militar del coneixement del dret de rebel·lió militar,
és per una raó inversa i és davant l'elenitat de les condemnes que imposen els tribunals militars als militars implicats en conspiracions contra el règim democràtic. Operació Galàxia, 23F, etc. que aleshores s'empeça el concepte de rebel·lió en temps de guerra.
És a dir, com a únic tipus penal, com a únic delicte, susceptible de ser jutjat per la jurisdicció militar i que, per tant, tampoc cal que el cometin militars, el podrien cometre civils. Però la cosa interessava, el rege li interessava apartar la jurisdicció militar del coneixement d'aquests delictes perquè bàsicament eren afins i posaven unes condemnes
ridícules i aleshores per això s'empesca en aquest concepte per separar, de fet en el cas de la rebel·lió militar del XXI FF en primera instància un tribunal militari imposa una condemna amb Tejero i companyia que són 6 anys o una cosa així després la sala segona del Tribunal Suprem l'augmenta a 30 anys i si no merg diria que arran d'això és quan s'ha creat la sala cinquena del Tribunal Suprem com a sala militar però
En el capítol segon és quan tracta de manera sintètica i atapeïda totes aquestes qüestions jo crec que són interessants per aventura més enllà dels carros concrets que hem comentat. Després, ara que ens escapa el que has dit sobre tots els judicis contra el independentisme basc,
Sí que inicialment hauria volgut tractar-ne a qualcú, però és que el cap dels 1898, només el judiacional va ser més d'un any. El 1898 ja només és un llibre específic. Sí que intent, de qualque manera, en el segon capítol es posa de una manera molt atapeïda tota la legislació de contrainsurgència, que és un poc a sa base del que després vendrà el dret d'excepció,
que això és una de les coses que molts juristes, molts penalistes han advertit i que realment s'adona així, que en principi s'apliquen mesures excepcionals, dient no, no, només s'aplicaran contra un determinat grup, però i després es van expandint. I justament aquí un dels casos seria l'aplicació de l'article 384 bis de la llei d'enjudicament criminal que permet...
la suspensió de càrrecs polítics, de càrrecs selectius, si han estat condamats o no, un PICS tenen interlocutori de presó enferm i l'acusació és per rebel·lió o per terrorisme. Però bé, és un d'aquests casos en els quals
podem trobar aquesta dinàmica expansiva de perceptes penals. Però bé, jo no sé, ja si després, si voleu comentar qualque cosa, ja podrien continuar, però és que jo en principi diria que amb tot el que hem dit, jo considero que
Qualque pregunta, qualque... Sonen el vent cançons de llibertat, són la resposta de tot un poble despert, seguint-ho sudament alçats. Venim a captirar la història, no deixarem de caminar, per la memòria dels que van lluitar primer, per les que arribaran.
Encetam aquesta primavera fent un canvi en l'organització dels col·loquis. Farem un dinar on retrem homenatge a un mallorquí revolucionari i compromès en la independència de les colònies espanyoles a Amèrica. Joan Batista Picornell Gomila. Presentarem el llibre de Joan Mallol, prologat per Bartomeu Mestre Balucho.
Convidam els nostres socis i simpatitzants i amants de la història a assistir al dinar i participar en el posterior col·loqui. Serà dissabte, dia 28 de març, a la una i mitja, al restaurant Sacreu de Petra. Podeu fer les reserves a la web assembleamallorca.cat o a través del bàner del Diari de Balears. Vos hi esperam!
Mentre hi hagi un gest i una esperança, mentre hi hagi algú que obri la casa, un poble rebel llest pel combat. Un poble rebel llest pel combat. Sonen el vent, cançons de llibertat, sonen els postres de tot un poble despert, seguint tossudament al sac. T'has aixecat de llit.
Tot és fosc. Estàs descalça a la saleta de casa teva. Què hi passa, allà? Fa fred. S'enfada. Qui s'enfada? La teva mare? Ell. Sí, eh. Mira, eh. Un cop més.
Mira com canvien els estels d'allò que jo moca els vels, ballo un tronc cru com el vent, no. Segurament que l'octrin no es compra, i sols frena el sol, acaben sent sols un ombre, guanyo un nombre, per això que jo només en sóc un, i tots vosaltres no ribeu ni el baton, junts. Adafo pedres i les llanço mig del riu, el meu capaç inundar, on viviu digues on va.
La gent ara es pregunta qui és aquest? Alegant, com per grans, amb barret, digues un dolç roca. Queda't amb el nom per saber que estàs entrant al meu món. En un segon pots fabular il·lusions a una gerra, però dos segons després s'acaben estampant el terra.
fill de perra de les frases com avions en aquests moments bombardejar les vostres posicions digueu-vos els sillons comença la ignició ara pots donar-li els petons a la teva mare encara ara pots tornar a l'habitació i tancar amb el dos si és que no tens por a la foscor molts t'entretenen aquí fa brotar el sement de cada paraula quan el seu cervell d'extrem us porto però no sé cap on anem
Només sé que és el camí que té més entreteniment, és la vida, disfruta del paisatge mentre puguis, alguns cops llàgrimes i alguns cops bugui-buguis, i al final en el moment que saps més, te'n vas a tomar pel cul i ja no queda res, va putada, no importa.
Al final del dia, el somriure a la cara, semplàstic ni que sigui encara, encara cada decisió de la jugada, de forma totalment calculada, jo no sóc la fada. Mireu, millor em feu preguntes, aquesta merda se n'escapa sola per les juntes, quan m'escalfo, començarà un supermira fiori, trigonat clàssic, no rebomboni, persecucions, carrerons, hora entre les mans, addiccions, fulles d'afectar en els bumbons, jo. Pillo les boles de pel·lusa dels armaris, de llocs baris, però millor els macarrons,
us agraden? Doncs a mi em diverteix fer-ho, és com inflar-me la camutus quan em llevo jo, busco l'atac més adequat a cada trac, és sincronicitat quan me llevo, com un drac, ballo entre els tambors, bossaig de flors, entre els perdedors, el que està davant us fa pujar els colors, eh, viu el moment perquè la roda continua girant i em continuo preguntant per què és tot tan estrany avui dia, mira tia, jo no tinc respostes
per això, només tinc un centre ple d'assustes. T'ajudaria un altre, dirà com no, però avui estic clavant claus amb fustres.
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
S'has fet desferida, deixa't tant tot sol. També hi vendré. També hi vendré. Seran i he trobat com si ja fos mort. Les retiades no serveixen quan vies tan lluny. I no ens es fan mai troba gust. Mentre ens haurem comides que no tornen bé. Els temps s'ha fallat.
Dins els meus cervells, deu dies badallant dins aquest castell. Dins els meus cervells, deu dies badallant dins aquest castell.
Mira, mama, ja no sé què he de fer. Els temps us com es passa, et sembla claven a destemps. Mira, mama, ja no sé què fer. Mira, mama, després tot me sap greu. Mira, mama, després tot me sap greu. Si amb mi...
Es permet pensar si en el cas som jo, aquí va, aquí va. Llena botana, es voti, voti, es saco...
Som inexistents, perdus per ser corrent. Pirates alta, mala, deriva i contravent. Tots som estrangers i ningú t'entén. Tu xerres molt tancat, tu xerres diferent. Som marinets, som poesia, poesia, incandescent. Som una cançó sense final, una glasa inacabada que xerra d'un passat, d'un futur i d'un present.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Som un matrimoni entre cultura i llibertat, si som memòria històrica i som una identitat.
Som unes arrels més que marcades, tenim un coder ja no trepitjat amb milpauada. Tenim ulls estrellats amb matinades d'acampada.
Som-hi-sà-ra.
Fins demà!
Fins demà!
Un rebre cau Com cau en els arbres Un nen riu Com riu en els pares Els ossos
Què sap on vas? Què sap on hem? Què sap si fos? Què sap què fem? Què sap
Qui sap on hem? Qui sap si fos? Qui sap què fer? No hi ha res per sempre
Bona nit.
Fira i foc! Destrució! Violència! Repressió! Intolerància! Frustressió! Resinvità! Rebellió!
Desgut de les rares, no és gran ciutat. O creix en el fàcil espana de cots. Tot darrere i cop, vas aprenguent que la justiça aplica de manera diferent. Per les classes altres, ets un mort d'acord.
Intolerància, frustració, resimitari, treballó.
Foc i destrucció!
La gent que no hi té res a veure, lluita de fin, vols que no dur, que ni es posar. Potser un poc i ja veu poc, sense que abastades. Potser amb les paraules, segons congellem-me. I mentre s'ha tothom, deixant morir la terra. En sols, amb una lleca, un poble, no pot respirar.
M'ho vol fer respaldar, ara és la terra morta. Ara totes en van. Ara totes en van. Ara totes en van. Ara totes en van. Hi ha molts nostres que reneguen de sa mare, que estàs un jord i ja no em vull sentir parlar.
i els que vengueren de la fora vostres mitjans. Si d'això se'n diu poble, estan ben arreglats. I mentre tant tots han deixat morir la terra, ens faltes una llet o un poble no pot respirar. Si no estimes la terra, no es pot fer respectar. Ara és la terra morta, ara tot és el mar.
Fins demà!
A la resta de la terra es porta, ara és tota la muda.
Com una medalla d'olí ben pensat. Com una cremada de xigarro. Aixecar la mala fama, sempre s'hi has mal mirat. Tu és tot d'una toància. O aquella cicatriu que feràs aquells anys. L'Àndia sempre t'ha conegut.
Estudis que puguin anar per tot.
Fins demà!
Gràcies.
sense tots aquests hotels. Si l'amor seria grossa i no sabrien què fer, gràcies a qui teniu que fer.
a poc a poc, més gent, més caliu, més foc. S'encén una esperança que avança si em moc. No la veig ni la sent, però si alzo un punt la toc, que tremoli tot, ara comença un nou joc. Mira, som un gra, però el món se fa de mica en mica. Res es construeig si no se pica i es repica. Només de gota en gota s'omplirà tota una pica. Idees són complex, et surt de casa i simplifica. Poc a poc, més braços, foc. Si ets amb
Torna a prop, a poc a poc més viu ja o no, torna a prop, torna a prop. A poc a poc reneix un estel al cel i diuen arroges paret rebel. Il·lumina'm foc i neix de dins teu, si ets en fora.
Ara torna a prop, explica-li, que no es regala ni se compra. Mostra-li, que hem de ser foc per no se sombra. I clar que sé, que si estem juntes som més fortes. Si és així, sé que ningú te podrà torcer.
i ara torna més forta. Gent de foc, que aguanta i aguanta i mai podran torcer. Gent de foc, que mai va morir i ara reneix de cendre. Gent de foc, que van enterrar per obera eterna.
A poc a poc més gent, més flama, més foc. S'encén que l'eu sempre crema i mai mort. I ara més i més escalfa, més fort que tremola. I tot ara comença un nou joc. A poc a poc més brases, foc. Si ets en fora, torna prou.
A poc a poc més viu ja o no, torna a prop, torna a prop. Explica-li que una utopia no és un somni. Mostra-li que si se lluita es pot fer un canvi. I clar que sí, que si tu creus es fa possible. Si és així, sé que serà més reductible, gent.
Gent de foc Creixi, creixi, ara torna més forta Gent de foc Aguanta i aguanta
Mira, mama, ja no sé què he de fer. Els teus fos com els pas, et sembla claven a des temps. Mira, mama, ja no sé què fer. Mira, mama, després tothom sap greu. Mira, mama, després tothom sap greu.
És per mi, penses i mentes. Som jo, qui va, qui va. Llena botanyes, voti-votiesa com...
Bona nit!
La meva nòvia m'ha deixat per tornar amb el seu ex, el qual me deixa per mi, i això no té cap sentit. La porto 6 o 7 fracassos i venen seguits, em masturbo dos cops al dia i ploro per les nits. La meva mama em deia que era molt guapo de petit, i no sé si he tingut mala sort o m'ha mentit. No entendre les coses és un estrès al pit, si un dia un ratx et caigués,
res més tindria sentit, angústia còsmica. Naus i hospitals, nenes racionals, però som animals. Jo tindré molts mals, però no soc un fals. Aquesta merda se'n passa millor amb els meus germans. I em vaig perdre en els plecs d'una túnica. Era bonica, però no com per veure la única. No ets músic només per parlar de música. Em diuen que estic boig, però puc la música. Sento que em moro, profetjant el beat.
Si no hi ets en faltes i em sobra un tros de llit Has bullat les caltes i m'has ocupat del pit I en aquestes pàgines això és tot el que he escrit Si no hi ets en faltes i em sobra un tros de llit Has bullat les caltes i m'has ocupat del pit I en aquestes pàgines això és tot el que he escrit
Per poder passar la pàgina, raó per la que escric. Em miro al mirall i penso en què m'he convertit. En dies que no tinc el ngut, quatre duches i em segueixo sentint brut. Defensant-me com un pop, escupent la tinta. Tinc el món als peus, girant, girant com una cinta. Un esgarrifant-se vaig sentir per dintre.
Tot il·lusionat que estava ja em va fer la finta. Jo t'estava obrint el cor i tu estaves adormint. Ara sento les veus d'aquells poetes que m'entenen. Sóc un jove vell que dintra hi concepà un nen. Em va deixar per tornar amb el seu ex. Ara estic Rudi Pastós, ara estic frit i convex.
Busquen una màxima que us englobi a tots. No us truqueu per al·ludits i a l'atemptam i vull fer clots. Mousses són porn stars. Divendret a casa tancat, no deixo que em vegin així. Avui em quedo a casa, afilant l'espata. De catar-la en tinc traça, de problemes en tinc molts. Tinc al·lèrgia a la polsa, el verí més amarg, el remei més dolç. Grus a la posta de sol, llàgrimes a la guitarra. Jo vull la pau però em preparo per la guerra.
Sento que em moro, però faig en el beat. Si no hi ets, em faltes i em sobrem tros de llit. M'has mullat les caldes i m'has ocupat del pit. Lleglem aquestes pàgines, això és tot el que he escrit. Sento que em moro, però faig en el beat. Si no hi ets, em faltes i em sobrem tros de llit. Lleglem aquestes pàgines, això és tot el que he escrit.
Una gota de terra acaricia la mà. Ella se calla, que t'han insomiat, perquè ella és linda.
Ella és una il·lusió que té gust de sal. I dins l'olivera el temps s'ha aturat. Un timbal de pedra, boscos i animals. No som un poeta, jo som escrivà.
Un idiota estona escric el que vull cantar demà.
La meva llibertat, on totes les fronteres són, cel, arena i mar. Tan gros aquest petit món meu, té un riu per creuar els seus ponts, i jo aquest somnatiu,
que un pletot d'aparció.
Si es de pes, no me lleves la rao. Plante ya vos, estreme en un moment de sao. Somos alrededor del canudishao. Dixan o clean com si ferem sabo. Pasarem el dol, coneixes el nom. Tomarem la noria. Trae profit sense pena ni gloria. Me cansa la mateixa historia. One more time for you. We keep this for the youth. In fact que siga this, no cambia.
Fins demà!
La solució és urgent, però no corre pressa, donar-li temps a la llavor. Serem en el desert, la flor, l'aroma i xin del guisaor. Negre de marfil i blanc de plom, totes les cartes en joc. A contravoluntat, acostumat a ser precari, volsar cols amb la fam i no soc jo per este pari. El poble i la cultura dona el doble.
Totes les realitats ja em semblaven possibles, però si mirem enrere només trobo un camí. No bruquen les bujaques si no ho necessite, viatjant lleuger perquè no tinc un destí. Totes les realitats ja em semblaven possibles, però si mirem enrere només trobo un camí. No bruquen les bujaques si no ho necessite, totes les decisions van portar fins ací.
Ultralighter for a C, lift the whole group in. Si un recolent, she'll probably post a props on this. We're getting so high que no te veo de aquí. This age is spreading over, getting back to me. Ultralighter for a C, lift the whole group in. Si un recolent, she'll probably post a props on this. We're getting so high que no te veo de aquí. This age is spreading over.
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Fins demà!