De sol a sol, balla sempre cap amís. Encén a metge endavant les altres, balla el xa-xa-xa i que follin la mala ratxa.
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Ganes sent que això es vici. El nostre ofici és el plaer, disfruta. El sacrifici per aquests fills de puta. Males peces, el domino. La pasta negra, el peu del canó. No tinguis pressa, és la perdició. Jo dic que sí, mai dic que no.
Hi ha qui mira el llamp, hi ha qui escolta el tró. Hi ha qui busca fans, qui busca el bonçó. Saps què vindrà abans? Pur, pur codis, em pots tallar un cartró. Tots a la cursa si arriba el lleó. Com salta l'aigua sense banyador.
Com una dret al combat guanyador, de no posar-nos el següent esglaor Això et puja com la droga, et fa sentir, et toca decidir No penso mirar l'hora, esperen fora per si vénen a buscar-me Si no he tornat en 10 minuts, podeu deixar-me on sigui Eh diguin, m'ho estic passant pipa, que escriguin La mà que aguanta la lupa, quan sigui, l'hora no espero ni mica Desfilin, porto en un vi, trencanucas
Escoltes, bon dia i bona vida, el programa matinal d'Ona Mediterrània.
I el bon dia i bona vida, avui vos saludam amb un poema gairebé un in.
Mon cor estima un arbre més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més bar que el taronger. Conserva de ses foies l'eterna primavera i lluita amb les ventagnes que tupen la ribera com un.
No guaita per ses buies, la flor enamorada nova, la fontanella, ses ombres a besar, més d'un gi d'aroma, sa testa consagrada i li dona per terra l'esquerba serrelada per fort la immensa mà.
Les zones reneix la llum divina, no canta per ses branques, l'ocell que encaptiva, el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor qui puxa, se l'ala gegantina, remoure son fueas.
De llim d'aquesta terra la vida no s'ostenta, revincle per la roca la poderosa rel. Té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i com un vei profeta revida i s'alimenta de les amors del cel.
Sublim del geni, n'és d'ell la viva imatge, domina les muntanyes i aguaita l'infinit. Per ell la terra és dura, n'és basa, són rematges, el cel que l'enamora i d'ell ampi l'oratge, para glòria i per feliç.
Jo sí que quan a lloure bremola les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal. Llavors ell ribe i canta més fort que les sonades i vencedor es polsa damunt les nubolades.
Veja sobre la terra impura com a penyora santa, adoreixo el teu record, lluitar constantment, alimentar-se i viure de cel i de llum pur.
Amunt, ànima forta, traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mano en bo mirada i tes cançons tranquil·les mirant per la ventana.
Joan Monomides.
que avui tenim preparades tota una sèrie de...
A hores d'ara hi ha les portades de De Balears i també de Vila Web. A continuació escoltarem la secció que mos fa cada divendres, na Francisca Grimald. També atendrem sa nostra rebel i consentida, na Laura Ribas.
I a les 9 i mitja, en Joan Lillo, en Noves i Perès. A les 10, música amb amor, en Nai Namor. I a les 10 i mitja, Bon dia poesia, amb en Pere Perelló i Nom de Déu. Tot això i moltíssimes coses més, tot allò que succeeixi. Alguna entrevista de la plataforma audiovisual Vida i més continguts aquí. El Bon dia i Bona Vida, que començam repassant-vos l'actualitat.
Bon dia i bona vida d'una mediterrània repassant l'actualitat de la mà del diari de Balears. De Balears, un cart.
I al dbalears.cat, el titular primer es diu L'Obre Cultural Balear supera els 5.000 socis mentre PP i Vox intenten enfonsar-la i és que aquestes darreres setmanes s'ha produït una allau de noves peticions per a les socis de l'Obre Cultural Balear.
Aquesta notícia va complementada per quatre notícies més al voltant d'aquesta qüestió. També informa a Diari de Balears que PP i Vox volen dedicar un carrer de Palma a l'arquitecte que va dissenyar el monolit de sa faixina i que el grup, el conjunt Figaflaues, farà només 8 concerts el 2026, un dels quals a Mallorca.
concretament a Porreres. Josep Rull, el Correllengua Germanat és un acte de reivindicació, però alhora d'il·lusió i d'autoestima col·lectiva. El president del Parlament de Catalunya dona suport, mostra així el seu suport públic a aquesta iniciativa nascuda a Mallorca. També, justament parlant del Correllengua, el Diari de Balear vos ofereix el llistat oficial de tots els municipis
per on passarà el correllengua germanat. Podeu mirar, podeu consultar a través de la portada de Diari de Balears, que també vos ofereix diverses notícies, com per exemple que el Departament de Turisme del Consell de Mallorca deixa que educar 52 expedients sancionadors,
que l'Estel reclama que s'aturi el greu deteriorament salarial dels funcionaris i que cinc músics i un concert que no tornarà Leo i Leo transformen el principal en un club
De jazz i parlant de música, Amolet llança hasta la vista un comiat a les relacions que no ens fan bé. Cort dona el vistiplau a canviar la llei de capitalitat amb acusacions de l'esquerra de fer urbanisme a la carta. I la UIP lidera un projecte pioner amb intel·ligència artificial per a combatre la degradació del sol de les Balears...
També destacam que el PSIP exposa al Senat l'exemple de les Balears com a cas de retrocés democràtic que impulsa Vox i PP i Manacó commemora el centenari del naixement d'Antoni Musch.
amb un cap de setmana d'actes literaris, musicals i teatrals. Totes aquestes notícies i moltíssimes més les trobeu a Diari de Balears, de Balears.cat. Bon anem ara a Vila Web, allà. La primera peça avui és una entrevista a l'exval.
de Badalona, que va patir d'alcoholisme. Àlex Pastor diu, vivia una doble vida, de dia era un alcalde que liderava i a la nit m'enfonsava. Sánchez, això, una peça d'anàlisi, Sánchez més a prop de l'abisme del ventilador d'Avalos a la separació de Junts,
El fantasma d'Amazon es canya un pedrer de llorca que ja té el carnet de Vox, diu Esperança Camps. Els treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio voten a favor de mantenir les marques clàssiques amb un 90% de suport.
Trump anuncia la mort d'un dels soldats atacats prop de la Casa Blanca i Catalunya Nord tornarà a tenir servei militar de moment voluntari. Tots aquests arguments informatius els trobeu a VilaWeb.
entrant a viloweb.cat. M'anem ara a la portada, tornem a la portada de Diari de Balears, perquè allà mos hi espera la secció d'opinió ben carregada, amb un article d'en Miquel Ripoll, La pressió del consum, un d'en Bernat Joani Marí, titulat Jordi Pujol.
El d'en Joan Vicenç Lillo, el futur no franquista. Recordem que escoltarem en Joan Vicenç Lillo a partir de les 9 i mitja. Un article d'en Alila Tomàs, un cap de setmana antifeixista. I un altre article d'en Rafael Borràs, una entre tantes fotografies de la resistència palestina.
Aquests són, idò, els arguments que ara mateix destaquen en l'àmbit de l'opinió diari de Balears. Som ja en temps d'anàlisi i, per tant, tot d'una podrem escoltar na Francisca Grimaldt.
Bon dia i bona vida, amb més continguts, noves veus, més opinions, més anàlisi, però amb la mateixa claredat i contundència de sempre.
Revista L'Estel. Pensament, cultura i territori. Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry, de la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobreimplants.
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. Es dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la Clínica Dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer, primera. De voler el Corte Inglés de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654-04-1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un bé i somriure. Vos hi esperam.
Aigua dolça per a gent salada, a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània. Ona Mediterrània. Bon dia, Mallarca. Bon dia a totes i a tots els que ens escolten a Ona Mediterrània.
Avui hem de posar-nos davant del mirall. No per veure com ens queda l'úbit independentista, l'ecologista o el defensor del sobiranisme alimentari, que ja sabem que ens queda molt bé, sinó per mirar més enllà, per mirar la cara que posam quan parlant de progressisme.
I, en canvi, la realitat ens pega un cot d'estopa i ens mostra que sota la capa de vernís de la modernitat hi ha un retrap vell, malauradament massa conegut. Avui em permetreu que ens centri en una de les pitjors talers d'aquest vestir rància, la misogínia.
I no, no estic parlant d'aquest tio de la família que fa una curi masclista el dia de Nadal. Estic parlant de la misogínia que es vesteix de casual, que es passeja per les institucions, pel mitjans, i el que és pitjor, que es camufla de normalitat fins i tot entre els qui es diuen moderns.
Vivim a Mallorca, un tror de terra que és un compendi d'història, de resistència i de bellesa. Les nostres avantpassades, des de les pageses que sostenien l'economia fins a les dones que lluitaven per la nostra llengua, així com les que lluitaren pels drets laborals al principi del segle XX, han deixat un legat d'empoderament.
I ara, en ple segle XXI, què fem? Permetem que la por, el menyspreu i la violència contra les dones es normalitzin com a discurs dels nostres representants i dels influencers. No ho hem de dir clar, estem parlant d'assassinats.
Qualsevol partit polític que no és capaç de destituir immediatament i amb vergonya pública, a qualsevol representant seu que faci el més petit comentari minimitzant la violència masclista i els feminicidis, és un partit al que ja no li poden tenir cap respecte, ni al partit ni als que en formen part. La misogínia i el masclisme té moltes cares.
Hi ha la de l'odi explícit, que és fàcil de detectar i de repudiar. Però hi ha també la de l'acudit suau, la del més preu subtil cap a la feina de les dones, la de la infravaloració de la seva veu en l'espai públic. És aquella misogínia d'Aulet,
que no es demarca, però que ens l'acollen per tot arreu, i el maltractament físic i el psicològic és la seva expressió més brutal, l'expressió final de l'odi masclista. L'únic producte que no voldria mai va de veure, però que ens enverina el nostre entorn més proper.
i el que més rabi fa és veure com es repeteix la història. Sembla que cada pas endavant en matèria d'igualtat, aquells petits triomfs que encosten suors i llàgrimes, hagi de tenir una reacció, un rebuig, una mostra ranci i recalcitrant per part dels que veuen tontoar els seus privilegis.
A la nostra societat tenim un problema d'identitat. Som capaços de defensar la nostra història, la nostra llengua, el nostre paisatge amb una força encomiable. Però, som capaços de fer el mateix amb els drets de les dones? Som capaços de dir basta a actituds i expressions que fa 10 anys haurien suposat el rebuig social per qui ho hagués fet?
quan la política es converteix en un escenari on es normalitza el discurs d'odi, on s'intenta desmantelar els pots recursos d'ajuda a les vides, on es posa en dubte fins i tot el concepte de violència masclista, que això ja no és el concepte de vida o mort.
No hi ha el problema, com fan alguns sectors, no és només una qüestió ideològica. És posar-se de part de l'agressor. És dir-li a la víctima que el seu dolor és una invenció i que la seva vida no importa. I tolerar això, estimats amics i amigues, és el pitjor atac a la defensa dels drets humans i el respecte a l'altre que poden fer com a societat.
Per sort, tenim antídots. Els trobareu en la consciència col·laborativa, en l'educació des de la base i ben fonamentada en tots els recursos que siguin necessaris, i en la defensa ferma de la nostra identitat com a eina de cohesió i de valors.
Perquè una societat que respecta la seva cultura i la seva història, les seves arrels, té més eines per a respectar la dignitat i la vida de les persones que la formen. Si som capaços d'empoderar el nostre entorn per defensar valors de sostenibilitat i de respecte, o som també per fer el mateix amb els nostres valors socials?
El preu de no fer-ho són vides trencades. El discurs social ha de ser clar. No tolerarem cap mort de més. I si ho fan, serem aquí per dir-los que la seva ideologia fa pudor i és criminal.
Sigues feminista, sigues antimasclista. Fes-ho amb l'orgull d'una persona que vol que la seva terra sigui forta, diversa i que no acceptarà mai que algú tingui la clau de la llave, perquè el feminisme es farà lliure.
I recorda, amor, no només aquesta setmana, sinó sempre ens volem vives, lliures i sense por. Gràcies i fins la setmana que ve, amics i amigues.
A Mallorca som més de 800.000 habitants. No pareix molt intel·ligent que el responsable de les polítiques mediambientals del Consell de Mallorca sigui justament un negacionista climàtic. Aixorvi, de començar.
començar amb l'Això és vida número 82, l'edició número 82, una edició que en la seva segona part parlarem de l'actualitat i ho farem amb les propostes que ens facin en Enric Pozo i en Josep Palou. I en aquesta primera part parlarem de moltes coses, però sobretot jo crec que ens centrarem en el canvi climàtic i les seves conseqüències més immediates i més properes.
Avui el nostre convidat és en Pau de Vilches. Pau, encantadíssim que siguis aquí. Encantat. I moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. En Pau de Vilches és professor de Dret Internacional Públic a la Universitat de les Illes Balears, doctor de Dret Internacional i Canvi Climàtic, darrerament s'ha centrat molt justament en aquesta àrea, i a més a més ets vicerector.
d'una àrea que és... Relacions Internacionals, Solidaritat i Justícia Global. També Duc Sostenibilitat. I, doncs, mira, volia començar per una altra banda, però comencem per explicar-mos quines feines fas com a vicerrector, i doncs.
Bé, bàsicament té a veure amb la perspectiva... M'agrada enfocar-ho sota la perspectiva de responsabilitat de la universitat, com a entitat de recerca, com a entitat educativa, que no pot viure deslligada al que passa al món, sinó que ha d'estar connectada amb totes les problemàtiques que hi ha aquí i a altres bandes, participar en donar-hi resposta, actuar de manera responsable i solidària...
i sobretot també intentar actuar en relació amb la crisi ambiental que tenim, que és profunda en aquests moments. I això passa per, a part de mantenir totes aquestes relacions internacionals, per intentar també des de la pròpia universitat generar
conscienciació ciutadana, no? Sí, nosaltres, veieu, també som subdirector d'ESLINK, que és el laboratori interdisciplinari de canvi climàtic, de Cesies Balears, i des d'allà el que intentem fer, sobretot, és molta transferència del coneixement. És a dir, hi ha gent de física, de química, de geografia, d'economia, de dret, de filosofia, de molts àmbits molt distints, i el que fem és compartir coneixement sobre una qüestió tan complexa com és el canvi climàtic, per entendre-ho millor, i també percebre com donar una resposta el més adaptada possible.
I el que intentem molt és treballar amb les administracions públiques, societat civil, amb la ciutadania, per tal de construir respostes plegades. Perquè els canvis que hem de fer són molt profuns i no se poden decidir des d'un despatx o des de dos despatxos. Necessitem donar respostes adaptades a la nostra realitat i això passa necessàriament perquè tothom hi participi.
Dos exemples de coses que hem fet recentment. Aquest any mateix, el mes de maig, crec que va ser a obril, vam organitzar unes jornades sobre refugis climàtics a centres escolars. Com transformar les nostres escoles, els instituts, perquè siguin llocs on els nostres infants hi estiguin bé i no pateixin les onades de calor i tots altres problemes.
i com podem fer que els centres escolars en el mateix temps siguin espais de connexió ciutadana, espais on a les hores baixes la gent major pot anar a passejar, pot anar a seure, pot estar a gust, on la ciutadania del barri pot connectar. I una altra cosa que vàrem fer recentment va ser l'Assemblea Ciutadana per al Clima.
que és una experiència bastant més profunda, bastant més esgotadora per a qui l'organitza, però va ser extremadament interessant. Durant cinc mesos varen reunir 60 persones molt diverses, representatives de la realitat demogràfica de Seges Balears en termes de sexe, en termes d'edat, en termes d'ingressos, en termes de nivell educatiu i en termes de provinença, de municipi i de residència.
i amb un acompanyament justament de científics i científiques de Sling, vàrem anar desgranant tota la complexitat del canvi climàtic, com afecta sobretot a Balears, a Mallorca, i construint respostes des de Mallorca i des de Balears.
I un procés que és complex, que dura molt i que és molt cansat, té i agafa tot el seu sentit quan acaba després d'aquests cim mesos i t'adones que ciutadania totalment diversa fins i tot des del punt de vista polític, en el final se troba.
perquè identifica el problema, perquè coincideix amb la diagnosi i una vegada que ens posem d'acord sobre això és molt més fàcil trobar respostes. I bona part de les propostes que s'han aprovat s'han aprovat amb més del 90% de consens de tot el que eren els participants. No conec cap govern democràtic del món que guanyi amb el 90% les eleccions. I tu et puc assegurar que la gent que hi participava votava partits molt diversos. I jo crec que això posa en evidència
Que si compartim el coneixement, si acompanyem la ciutadania i ens posem a la seva disposició com a científics i científiques, som capaços de construir plegades més enllà de les coses que ens separen. Perquè, i ara me'n vaig molt a baix, diguem, molt a nivell baix, però...
Quan parlem de canvi climàtic, parlem que a causa de la intervenció humana, el planeta s'està escalfant, això genera una mitjana de temperatures més altes, que genera tota una sèrie de desajustaments de tot, del clima. És més o mencó. Anem a posar-ho molt fàcil. Sí.
Si no hi hagués atmosfera a la Terra i no hi hagués un cert nivell de CO2, faria tant de fred a la Terra que no hi podria haver vida tal com la coneixem. En la qual cosa fa falta un cert nivell d'escalfor, a part de moltes altres coses. Què passa? Que la concentració de gasos que fan possible aquesta escalfor ha estat més o menys constant
al llarg dels darrers milers d'anys. I això ha permès que sorgís, bueno, fa 250.000 anys, Somos Sapiens, però ser ser humà tal com el coneixem, la civilització humana, en els darrers 10.000 anys. Aquesta temperatura, aquestes estacions, han permès el desenvolupament de l'agricultura, per exemple. I això ha donat porta a moltíssimes altres coses. Què passa?
que a través de la crema de combustibles fòssils, de petroli, de carbó, de gas, el que hem fet és lliberar molt més d'aquests gasos dels que hi havia dintre del cicle natural de l'atmòsfera. I això està escalfant moltíssim. Les conseqüències d'aquest escalfament, una cosa que ens afecta a nosaltres aquí a les Balears, s'augmenta el nivell de la mà.
I això està mesurat. Durant el segle XX va augmentar a un ritme de més o menys un mil·límetre per any, però els darrers deu anys ja està augmentant a 4,6 mil·límetres per any. És a dir, està augmentant des de vell de la mà, però a més cada vegada està augmentant més aviat.
Què més passa? Per exemple, la mà cada cop està més calenta i això afavoreix que hi hagi temporals, tempestes, com la Dana de València que hi va haver, cap de fibro, etc. Fa que faci molt més calor, fa que plogui menys, que l'aigua s'evapori més aviat, crea tota una sèrie de conseqüències negatives que en última instància afecten la nostra capacitat a tenir una vida digna aquí a la Terra.
I a les Illes Balears, a part de tot això, quins efectes més directs... A les Illes Balears tenim com a tres impactes que són els més greus. Per una banda, augment del nivell de la mà. Aquí, a través de la universitat, tenim mapes de previsió de l'augment, de la pèrdua de costa, segons les emissions. Desaparició d'algunes platges, etc. Exacte. Com més emetim,
més terreny desapareixerà. I això, evidentment, també té un problema perquè vol dir que tots els acuífers se salinitzen. Infiltració d'aigua de la mà, menor disponibilitat d'aigua potable. Això és un dels primers problemes. Segon problema, disponibilitat d'aigua. Per el que dèiem la salinització d'aigua, perquè plourà més malament. Això del meu país no sap ploure.
Idò, així. Anirà més. Anirà molt més, plourà de manera molt menys regular, amb menor capacitat d'aquífers d'emmagatzemar aquesta aigua, molta d'elles s'apardrà a torrentades i demés, i a més, com que farà molta més calor, s'avaporarà molt més.
Tercer impacte més fort, les onades de calor. Onades de calor vol dir que durant entre 3 i 5 dies la temperatura està molt per damunt del que era normal. Hem parlat de nits tropicals, de nits tòrrides, això que hi ha gent que li fa riure, hi ha gent que diu no, però vendran més turistes perquè farà més calor, el problema és que això té uns impactes directes sobre la salut.
a Europa l'any passat van morir entre 30.000 i 40.000 persones per les onades de calor, que se diu aviat. Ja me diràs tu quin grup terrorista ara mateix està matant 30.000 o 40.000 persones a Europa. És un poc menys del que ha matat Israel a Gaza. Estan parlant de conseqüències reals sobre la nostra salut. I qui més en pateix són els més febles, són els infants i les persones majors.
Això són les conseqüències més greus, però n'hi ha d'altres. Per exemple, s'impacta de malalties en els cultius. Has fet que hi ha paràsits que abans no podíem viure aquí, que ara sí, perquè les condicions climàtiques han canviat, i això impacta, per exemple, sobre la nostra agricultura, és a dir, sobre la capacitat que tenim de generar menjar. Té moltes conseqüències negatives,
que ens obliguen a canviar la manera de fer les coses. A mi m'agrada molt deixar clar una cosa, que és que la tesitura en què ens trobem avui en dia no és entre seguir fent les coses igual o canviar-les. Tanmateix canviaran les coses. La qüestió és si canvien d'una manera que és desordenada, greu, profundament desigual i que genera dolor, o si canvien d'una manera ordenada, consensuada entre nosaltres i que permet donar resposta a tot això i a més viure millor.
Que quedi clar que fins i tot per aquella gent que tal i qual, això té un impacte evident a l'indústria turística, clar. Per suposat, això té un impacte evident sobre l'indústria turística, hi ha un determinat nivell de calor a partir del qual els turistes deixen no venir perquè no és agradable, vull dir, venir aquí per estar tancat a l'habitació de l'hotel en sèrie condicionat en marxa tota l'estona...
no té cap sentit, però és que a més s'està escalfant gairebé tota la terra. Això vol dir que en els mercats emisors, Gran Bretanya, Alemanya, Holanda, etcètera, també s'està escalfant la temperatura i els estius també són més calorosos. I això fa que la gent, doncs, Pantura se plantegi, per què me n'he d'anar fins allà, on passaré una calorada, on Panturi hi haurà més incendis i hi haurà menys aigua, quan aquí la veritat és que s'està bastant.
Ja s'està millor ara, sí. Què hi fan les institucions d'aquí i què hi haurien d'estar fent? Estan més al manco bé o no? Bé, m'imagino que no pot dir tot el que penses pel teu...
L'oportunitat real de frenar el canvi climàtic, no revertir-lo, perquè és impossible, però sí que podem impedir que vagi a més. Per frenar el canvi climàtic, d'aquí al 2030 hauríem de reduir a la meitat les nostres emissions. La pregunta que tu em fas de què fan les administracions i si fan lo suficient, jo te puc dir que en dades de 2023, que són solucions,
el que havíem de emetre l'any 1990, sinó que estem emitint el doble del que emetíem en 1990. Està molt malament. És a dir, que la feina
de lo que hauríem d'haver fet si mos haguéssim posat ses piles en el seu moment, fer una trajectòria de davallada de missions suau, prenent totes ses mesures perquè ningú pateixi, perquè ses coses se facin bé, pues no, no s'han fet ses coses bé i ara implica una necessària davallada molt ràpida.
Perquè si no fem aquesta davallada molt ràpida, les conseqüències per la nostra salut, per la nostra economia, per el nostre medi ambient, per tot, seran extremadament greus. Què pot fer cadascú de nosaltres? I no només individualment, sinó les famílies, les empreses, els col·lectius de gent que estan d'alguna manera en contacte, no?
Tothom té un rol que jugar. Però, evidentment, la responsabilitat principal recau en les administracions públiques i en les empreses, perquè són les que tenen més poder. Les institucions públiques, perquè són les que fixen les regles de joc a través de la normativa i haurien de controlar que les regles de joc se respecten, que és la segona part i que és molt important, a part que haurien de ser exemplars, i, per altra banda, les empreses, perquè són les que tenen el poder econòmic.
Europa, que és el continent més equitatiu del món, el 10% de la població més rica acumula el 60% de la riquesa. Evidentment, qui més té és qui més pot participar
Per exemple, contribuint amb els seus impostos a fer tots els canvis que hem de fer, per exemple, canvis de mobilitat. En lloc d'apostar per tot cotxe i per carreteres i segons i tercers cinturons, fer un transport públic gratuït, freqüent, de qualitat. Això, evidentment, s'ha de pagar, però és que tot bé si són.
els dobbes hi són. El que passa és que s'han d'anar a cercar. Per exemple, el que seria la transició energètica en sentit de generar la nostra energia a través d'energies renovables, que són imprescindibles. Si no fos per les energies renovables que s'han instal·lat al món, ja no aniríem a un grau més dels que ens estem anant. I cada dècima de grau, més que res perquè si en tinc una idea, són 100 milions de persones més afectades. És a dir, que un grau més són mil milions de persones més afectades.
poca broma, i de bé, tot aquest canvi que s'hauria de fer sobretot facilitant que tothom a casa seva, ja sigui de propietat o llogada, pugui generar la seva pròpia energia, això hi ha molta gent que no se'n pot permetre perquè no té recursos, de nou hauria d'haver ajudes públiques directes que cobrissin aquesta inversió, i això de nou amb impostos perquè la gent que més té pugui contribuir a això. Perquè si el món se'n va a la merda xerrant clar...
les persones que més tenen també ho passaran fatal. És a dir, com més pacífica és una societat i com millor està una societat, més beneficiosa és per a tothom. Si una societat és més desigual, més violenta, hi ha més malalties, hi ha més fenòmens atmosfèrics estrens, hi ha més incendis, això és la gent que més té...
també ho pagarà. O sigui que és en s'interès de tothom. Ara bé, mentre se fan totes aquestes coses, què podem fer? Bueno, alguna cosa tan senzill, jo venc a la universitat cada dia i intent cada dia venir amb bicicleta. Ja visc a Palma, podria venir amb cotxe, bueno, doncs venc amb bicicleta, en lloc de gastar benzina, posar-me de mal humor, cercar lloc per aparcar i quedar-me embossat a la via de cintura, doncs venc amb la bici, faig esport, me surt gratis i he rit de bon humor la feina i a més no compta a mi.
la qual és bo per als meus fills, perquè tenen fills i vull deixar-los un lloc on viure. Coses tan senzilles com què comprem?
És de temporada, vull dir, avui xerrar amb algú i em deia, no, és que m'encanta menjar mangos, i mira els mangos que venen amb avió, que són els millors mangos. Bueno, doncs, pentura enlloc de menjar mangos, que venguin de 3.000, 4.000 quilòmetres de distància, pentura val més menjar, doncs ara, taronges, clementines i coses d'aquí que són bones, que són de producte local, que a més beneficien a l'agricultura i a l'economia local i que tenen un impacte molt, molt, molt inferior. Hi ha moltíssimes coses que poden fer.
els nostres estalvis poden estar un banc que estigui invertint en combustibles fòssils. La majoria de bancs comercials típics ho fan, a part d'invertir en barmes i en altres coses. Però avui en dia existeixen alternatives de banca ètica, existeix Caixa Colònia, existeix Fiare, existeix Tríodos, on tu pots tenir els teus estalvis i en lloc de contribuir i destruir el planeta que en última instància t'estàs perjudicant a tu mateix, contribueixes a una economia local, activa, etc. Hi ha moltes coses.
Jo el que aconsello a tothom és començar per una cosa. No voler fer-ho tot, perquè si intentem fer-ho tot, és com la resolució d'any nou, si intentem fer-ho tot no hi arribarem i mos desanimarem. Però intentar fer un petit canvi, i després d'aquest, un altre, i després d'aquest, un altre.
Mira, canviem de qüestió, perquè tu ets una persona que també has fet formació sobre aquesta qüestió i militància sobre aquesta qüestió, que és els drets humans, i com que no tenim molt de temps, la pregunta serà molt a l'engròs, que és, estem...
Molt malament ara mateix, no? Hi ha un retrocés a nivell mundial. Mira, a les meves classes el que els dic als meus alumnes sempre és que si els drets humans existeixen és perquè hi ha hagut generacions de persones que s'han jugat sa cara i sa vida perquè aquests drets humans existeixin.
I en el seu moment, quan aquesta gent se jugava la cara i la vida, aquells drets eren pura utopia. Quan al final del segle XIX la gent se manifestava perquè els nens no tinguessin que baixar la mina i poguessin tenir una educació pública per a tots, allò semblava, vamos, algo completamente impossible d'assolir.
Quan les dones que se manifestaven als anys 20 i 30 per tenir dret a vot els ficaven dins la presó perquè se manifestaven i estaven fent coses il·legals, allò era una cosa que semblava impossible d'assolir.
I de bé. Són coses que avui en dia existeixen. Un sistema de salut universal. Tantíssimes coses que donem per fetes i el problema és que les donem per fetes. El problema és que hem perdut la noció que això són drets. I els drets, si no se defensen, se perden. Perquè hi ha gent a qui no interessa que tinguem aquest dret perquè en pot treure un benefici econòmic o polític o el que sigui. Llavors,
Els drets humans en el món avui en dia estan fotuts, és cert, però és motiu de més de lluitar precisament per aquests drets humans, perquè sense aquests drets humans segur que no aconseguirem res. I hi ha coses importants. Fa dos dies, per exemple, ahir donàvem el premi a la facultat de dret en els millors TFGs sobre dret lingüístic. Ah, sí, sí, sí.
Mira, gent jove que acaba la carrera de dret i fa el seu treball de final de grau sobre l'utilització dels catalans, l'administració pública, el sistema de justícia, fent propostes. Jo crec que li hem de donar la volta. No és només queixar-se de la pèrdua de drets o fins aquí a Montseviolen, sinó assumir que aquests drets defineixen el nostre benestar i han de definir la nostra acció precisament per defensar-los.
I jo crec que amb aquesta crida i la que feia just abans de mirar, de tira-tira, anar fent canvis i anar posant molts reptes per millorar, que al cap i a la fi també és una manera de sentir molt millor, també, no? Sí, sí, i tant. Ho deixem aquí. Molt bé, i de moltíssimes gràcies. Pau David Chess, gràcies, un plaer. Ha estat un plaer. I nosaltres ara morarem en el segon bloc, que és el debat.
Som a l'episodi 82 d'Això és vida i després de l'entrevista amb en Pau de Vilches és el moment de la taula d'anàlisi a la qual li hem convidat avui en Josep Palau. Josep, molt bon dia, molt benvingut. Bon dia, gràcies. I enri Pozo també, moltíssimes gràcies per ser aquí, molt benvingut. Bon dia, gràcies.
Ràpidament si heu de comentar qualque cosa de lo que mos ha dit en Pau de Vilches i despet ja entram en ses coralles. Josep. Sí, bé, de totes ses coses interessants que ha dit el vice redactor, jo me quedo amb una i és que quan ha anat a ser real del problema dic que això és bàsicament el problema del canvi climàtic és responsabilitat bàsicament de la administració i de les empreses.
Creig que sobretot de l'administració que és el que el manatge més del bé i ha de treballar pel bé comú. I què mos passa aquí? Perquè això és un problema global, com ho he explicat, mundial. Però què podem fer que nostre? Doncs el que puguem. I aquí en què mos trobem? Doncs que l'administració mos falla, l'administració espanyola. Per exemple, el Consell Insular diu que aquí s'obren 100.000 cotxes, mos falta transport públic, aleshores un poc de cos hi podem fer.
No poden controlar els meia creus que arriben, que està comprovat que contaminen mentre estan atraciats. No poden controlar els avions que arriben, ni tampoc els llets privats que són els que contaminen més de tots. Etcètera, etcètera, etcètera. Per tant, el problema d'aquí, que és també és un problema colonial a Mallorca.
Jo estic d'acord amb el que ha dit en Josep, però jo vull matisar per una altra banda, per la banda pedagògica educativa que ha parlat, que és important que la gent sàpi la situació i és molt important que els científics s'acostin a la ciutadania.
i ho expliquin com ho ha explicat ell. Per jo això és fonamental, perquè hi ha tot aquest negoci de dir-me que s'està avançant dia a dia i potser és perquè em manca de cultura, em manca de... Segur, segur. I això és fonamental. Fins i tot jo entenc que si un científic diu que de mitjana pujarà un grau,
La tendència és a pensar, bé, per un grau. Però clar, és el que ha dit ell, és a dir, si aquest grau és perquè durant 4 o 5 dies la temperatura puja 10 o 15 graus, hi ha gent que s'ha mort, etcètera, aleshores és tot una altra cosa. Per tant, efectivament coincides que en cap altura no s'ha fet prou bé, però bé.
Jo entenc que se necessita molta didàctica i se necessita molta pedagogia i els antífics crec que estan donant un pas important i es acostar-se a la ciutadania. Aquelles persones que no tenen el nivell cultural suficient per entendre aquests canvis que estan passant i que creuen els volors que surten normalment que això no passa res, que ara un mil·límetre, quan parla d'un mil·límetre perquè estem parlant de 4 mil·límetres que ja puja a nivell de la mà.
Josep, quina corolla mos proposes avui? Bé, la meva corolla se refereix a un dels temes que se va debatre ahir al Parlament, que és la creació d'una nova universitat privada. Aquí patim un desembarcament d'universitats, sobretot madrilenyes, i bé, llavors ho desenvoluparé un poquet més, però jo em basaré el meu argument en la qüestió del finançament.
D'acord, però efectivament, jo ho pensava, s'ha anat obrint, s'ha anat fent es traje a mida a universitats privades que funcionen claríssimament com a agents colonitzadors claríssims. Enric, que t'ha pareix? A part...
de la desigualtat que generen, etc. Perquè en el final si un es pot pagar una carrera tindrà una carrera i a l'altra banda el criteri no serà aquest. El criteri continuarà sent si has aprovat o no.
Bàsicament el que s'està promocionant és que una classe dominant sigui la que tingui més possibilitats. Per tant, cada vegada més la classe dominant més dominarà l'economia del país. I això implicarà que la gent pels recursos no pugui arribar a treballar d'una forma justa, equilibrada, d'una manera en la qual no puguem anar cap a una societat més justa, sinó cada vegada anirem cap a una societat més injusta.
i on fins i tot mos trobam, Josep, en espais universitaris on ja no és que donin llibertat de càtedra i puguis fer les classes en el idioma que tu trobes, sinó que se genera un discurs més explícit o manco explícit en què no ho has de fer en català.
si m'ho permeten a veure quines són aquestes universitats que han embarcat ahir se va aprovar bé, s'inici d'estami per crear una universitat que se dirà Universitat de Mallorca i l'únic que té de Mallorca és el nom perquè això és una universitat vinculada a ADEMA que si tu vas a la seva web és tan bilingüe espanyol-anglès
I els elements que importeix també són bilingües, espanyol, anglès. Aquesta universitat, bueno, seu doctor, president o el que sigui, és el senyor Diego González del PSOE,
I bé, ahir més va votar en contra perquè diu que això prioritza, que el PP està prioritzant les universitats privades. Però què passa aquí? Per què s'aprioritzen entre comates les universitats privades? Doncs perquè l'UIP no, dona abastament no,
És a dir, no hi ha places de bastament per tothom i per això aquí surten com a poders a les universitats. I ja vull recordar que el mes de març el rector de la universitat, el senyor Querot i en Vera, el conseller de Cultura, van anar a Madrid a reclamar, com sempre, perquè si s'ha de sempre, d'on ves. Perquè s'adona el cas que avui hi ha un dèficit de 210 professors
que si som fent feina és perquè els ha pagat nosaltres, quan els hauria de pagar el Ministeri d'Educació. I després, la conseller universitària se dona el cas també, que faran falta 238 professores junts més, que de moment Madrid tampoc els garanteix. Per tant, que el PP aquí fa tot el que pot o no fa tot el que pot, em podem parlar. Ara, que el PP demani i que Madrid no dona, que el govern ja ha dit, de qui demani i que Madrid no dona, això està claríssim. I ara per què va?
Les altres dues universitats, aquestes sí que són, Magdalena 100%, una és el Centro Universitari Sant Pablo, que impartirà, o imparteix, en fi, carreres clau com Medicina, Infermeria, Fisioteràpica, que són súper necessàries, totes aquestes especialitats. I, resulta que bé, té un centre universitari aquí que s'hi diu Beato Luis Veldà.
Qui punyeta és el senyor Luis Belda? Ni idea, eh? Però en fi, això és el que ens ha tingut aquí del cel. És una universitat escrita directament a Madrid. Aquí l'UIP no té res a parlar, ni pot dir, ni bèstia. Evidentment serà 100% en espanyol, lògicament.
I la tercera universitat és el centro universitario Antonio de Nebrija, el nom i lustre conegut per tothom perquè els que van conyar la frase és la lengua companya de l'imperi, que també està escrita a Madrid, és Antonio de Nebrija de Madrid i també importaix infermeria.
Per tant, els infermers i infermeses que sortiran d'aquestes universitats, el més probable és que el català se'l passin per centrecurs i això agreujarà el problema de la llengua i la sanitat. Com ja està passant en periodisme, per exemple, que estan sortint periodistes que són incapaços de fer feina en català a Mallorca o a la Cilla de Balears, no?
Efectivament, per això la universitat és fonamental, l'UIP en qüestió lingüística té aspectes per criticar-li, per fer més, però aquestes universitats que arriben, que desembarquen aquí, ja és que molts ignoren i molts menys prenen al 100%.
Enric, no sé si... No, no, també jo feia el que també no entenc, crec que en Josep ha fet una curada al resum dels temes de la incorporació de noves a la universitat, és que no entenc tant d'infermeria quant a la universitat pública n'hi ha, o sigui, també... Bé, aquest és altre.
Crear competència, entenc que en un moment determinat estem parlant que hi ha certs estudis que no hi són, evidentment és un plantejament que hauria de recuperar-ho i de posar-ho en marxa, però el que no entenc de cap manera és que mos venguin altres universitats a fer cursos, a fer carreres, a les quals d'aquí a Mallorca les tenim a la universitat pública. Pep, Josep.
Bé, vol dir comentar que aquesta Universitat de Mallorca d'AD m'ha dit que prioritzarà la matriculació de gent d'aquí, cosa que en principi pot estar bé a l'hora de matricular la gent. Ara, si han de sortir infermers, infermeres que ignorin la nostra llengua, hauran fet el negoci d'anar peix frit autoritzant aquesta Universitat.
Enric, quina corolla proposes? Bé, jo tinc una corolla que crec que és una corolla actual, molt actual, i que, desgraciadament, cada dia en pot parlar, que és el tema que aquesta setmana s'està fent molt d'actes relacionats amb el seu dia internacional de la eliminació de la violència de la dona. S'està fent el 25N, que va ser fa uns dies, concretament.
Però, a més, el que s'està veient és que les administracions fan molt de per i per, o sigui, ara fan discursos, o algun d'aquells després, quan s'ha de ser la veritat, no és així. Per exemple, ara ja mateix ja s'està parlant que un fet de violència, una necessitat per una dona,
ja no és violència masclista sinó només un assassinat. O sigui, estem parlant que s'estan oblidant moltes termes i sobretot també que hi ha una altra cosa també molt important és que cada vegada hi ha menys plataformes d'educació cap a aquest tema i després també hi ha un altre tema que s'avabora la manifestació que encara continua molt dividida el que és el moviment feminista. I això també no ajuda gens a que avancem cap a una societat molt més igualitària.
Josep, 25N. Sí, bé, avui a la premsa hi ha una portada que es terrorifica. Uh, les dades. Diu que el nombre de casos de 10 anys ha augmentat el 40% i que en total s'han registrat 62.000 denúncies per violència de gènere. I sol que se denuncien, perquè n'hi ha moltes que queden sense denunciar.
Aleshores, ara seré políticament incorrecte, però faré la següent reflexió. Amb aquesta dècada aquí han arribat 180.000 persones de diversos punts del món i de la península, de punts del món on el respecte per la dona no sempre, en fi, se la té molt en compte, sinó que per la seva essència. Per tant, tenim un allau demogràfic aquí,
amb gent que ve amb bons costums nefastos i nosaltres no tenim mitjans per educar aquesta gent que només són adults. Què poden fer nosaltres? Doncs mirar com hem de que nostre limitar el que ens arriba i les criatures i alumnes que venen aquí fer el que puguem i les escoles educar-los de manera que quan passin la seva vida adulta no repeteixin els comportaments dels pares.
Jo ho veig així. Enric, com ho veus? Home, jo el que veig és que també aquest augment tant de violències també va ser relacionada amb la vida actual, sobretot amb el tema de l'habitatge. O sigui, això influencia molt perquè hi ha famílies que no es poden separar, han de continuar vivint perquè no tenen altra possibilitat i això fa augmentar també molt els casos de violència masclista.
I després és evident que l'educació és fonamental, però també el que és fonamental és que les administracions tinguin molt clar que hi ha una violència masclista i aquesta violència masclista s'ha de lluitar. I a més, els homes, que també tenim una part important, no hem de començar a mirar a vegades cap a un altre costat, sinó també hem de ser valents i hem de ser capaços de defensar les dones i d'enunciar qualsevol cas que estiguem veient.
i en primer lloc denunciar negacionistes d'aquesta violència que estan instal·lats a algunes institucions i que usen els altaveus de les institucions
d'una manera perversa. Ahir en Damià Pons en el programa mos explicava que les institucions d'aquí no estaven pensades ni estaven fetes perquè s'acabassin usant per anar en contra de la llengua d'aquí, de la cultura d'aquí, del territori.
I mira, avui jo crec que hi podem afegir aquesta idea. Aquesta sí que cap institució del món hauria d'estar en el servei de negar i de fins i tot en certa manera justificar la violència en general i la violència contra les dones de manera específica. Josep?
Si, tu parles de negacionisme, jo concretaré i diré que els negacionistes són els ultraespanyolistes fatxers de Vox. De Vox, en aquest cas. Parem nomes a les coses.
Nosaltres ja vam parlar del tema de la violència contra les dones, jo tornaré a dir el mateix. Si alguna cosa bona està passant és que, com ho heu dit ja a voltes també, és que aquests delictes s'estan denunciant, no queden tapats que era el pitjor que podia passar, perquè llavors és quan s'agressó
se sent impune, se sent infil·legitimada per continuar maltratant i moltes vegades que van també violències greus i assassinats. Per tant, la part positiva de tot el que està passant és que s'empaula, se denuncia i és l'única manera del moment d'aconseguir que aquests agressors se sentin una miqueta correlats, que vagin una miqueta més alerta. Clar que hi ha molt de terreny per córrer amb aquest aspecte.
No sé si és prou com sol, però en tot cas es veure que aquestes xifres, aquestes dades són brutals, són bestials, però també són fruit d'un despertar de la consciència.
Segurament això ja ha estat de manera supost que fins i tot més gran durant molts anys, però ara les xifres surten. Sí, ara surten més xifres, però com que estem parlant, que cada vegada hi ha més denúncies, potser hi ha un suport perquè pugui fer denúncies i sobretot perquè
Un aspecte que jo heu parlat abans és que hi ha gent que mira cap a un costat. Jo crec que ara comença a conscienciar que no ha de mirar cap a un costat. Perquè el moment que mires cap a un costat tu és còmplice d'aquesta violència. I això crec que és un camí que hem d'aprendre cada vegada més i aquest camí ens ha de dur a intentar a poc a poc minvar. És difícil encara, però... Jo crec que és un pot sa suma de tots aquests factors que hem comentat, de tots els que heu dit.
hem arribat fins aquí avui. Josep Palau, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. Enric Pozo, moltíssimes gràcies. A la nostra audiència també, moltíssimes gràcies i continueu a vida.cat.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Cau la calor a l'assafort, bombeja el ritme. No estem fent merda, faci lona, si fem himnes. Se'n va el dolor amb l'olor a mar. Les primaveres demanen vida, l'estiu arriba. El sol ha eixit, la ràdio sona, estem vius. Estic fent temes i esperant per si somrius. Erem feliços amb mentides de mil colors. Tinc els conflictes d'un suïcida, tinc por.
Tornaràs meus impulsos, ser pràctic, que si ella sona i ho tremola, lo màxim, venen trompetes, no és i l'espi, és Ainsley el sampler, en calma, brother, que ho volen simple, volen que venga el discurs que ven, que no ho estione, volen que calli i que puja el tren, i aquella gent que em demana frases, que em diu que torne, no s'imaginen lo mal que em senc.
Però avui ja passa del drama Vull tocar el fort, sentir que crema Jo tinc set de vida, no de fama No vull que un error sigui un problema Però avui ja passa del drama L'autocompassió és una condena Jo tinc set de vida, no de fama No vull ni la reixa ni la pena Res del que passa és comparable a tu La nostra haixida, homes i dones d'actes impuls Tu eres rebel i consentida Res del que passa és comparable
Rebel i consentida Cada divendres el Bon dia i bona vida dona a Mediterrània Laura Ribes, molt bon dia Molt bon dia, Tomeu Com estàs? Bé, diria que bé
Bé, les rebels i consentides diguem que han d'estar bé, no ho sé, un 50% bé i un 50% d'aspirar a millor, no? Exacte, justament bé que xerrar un poc d'un tema que encara és necessari xerrar-ne i que me canso un poc que encara sigui necessari xerrar-ne. Ahà, ahà.
Bueno, venc a xerrar que aquesta setmana va ser el 25e, no? Sí. Que és el dia contra la violència de gènere. Bueno, començaré un poc amb una recomanació que és un poc forta. Sí. Però bueno, que jo crec que està bé. Venc a recomanar la pel·lícula Follà-me. Bé, és molt en francès. Bé, és una pel·lícula de l'any 2000.
i anitzada i dirigida per Navirgindas Pentes i Corali Trin, crec que se pronuncia. I està basada en un dels llibres de Navirgindas Pentes, publicat en 1999. Diuen que és un Telma i Lluís en versió grunç, un reptri ple de sexe i sang que fa esclatar com a ses nens ben pensants.
Bàsicament, la pel·lícula és una prostituta i una actriu porna que es troben dematinada per casualitat a una estació després d'haver com a escasuna per seva banda com a el seu primer crim. Una vol fugir cap a Bretanya i amenaça l'altra perquè la duien al seu cotxe però a l'altra realment li agrada si ve. I comencen com a un viatge...
extrem i molt violent, és una pel·lícula molt violenta he de dir en què les dues joves creuen França i això és una fugida, esquitxada d'estigna, sexe i alcohol per jo és un poc la representació de com actuarien les dones si tornéssim a la societat tota la violència acumulada que s'ha rebut històricament diria
És interessant. Sí. És una pel·li que no és molt coneguda, crec. I això m'ha marcat bastant veure-la. Per posar un poc en context, perquè em fa ràbia haver d'estar dit xerrant de tot això, a jo m'agrada molt fer comparatives de dades, no? O sigui, però que és quan és més visible...
com a aquelles dades com de gran son o com de petites en aquest cas faré una comparativa en base a una lletra d'una cançó que la cançó diu el machismo mata masqueta vale? sí, sí, sí i jo l'altre dia, la 25a vaig dir
A menjar es veurà, no? Bé, doncs, en els seus 42 anys d'activitat, diré, segons el Ministeri de Desinteriors, càlculs que fa entre 1968 i 2010, va matar 853 persones. D'acord.
Bueno, 42 anys, 853 persones, tant homes com dones. Segons la delegació de govern, des de 2003, és a dir, amb 22 anys, s'han matat 1.333 dones per violència de gènere. De fet, hi ha qui se refereix a la violència masclista com a terrorisme masclista, no? Exacte, efectivament.
Aquest any se comptabilitzen 84 feminicidis. Només, o sigui, Espanya. És perquè, o sigui, el tema que se considera violència de gènere a Espanya i que no, és un poc complicat perquè el que se considera feminicidi no és, o sigui, se considera feminicidi gent, o sigui, persones, dones, que el govern no considera
violència de gènere perquè la violència de gènere segons la llei orgànica B1-2004 mesures de protecció integral contra la violència de gènere defineix els maltractaments exercits per un home damunt d'una dona quan manté una o no mantingut una relació de parella o experiència sentimental
La manifestació greu i la més comptabilitzada s'ha assassinat una dona per part de la seva parella o ex-parella i les estallístiques oficials gestionades per la delegació del govern registrant des de 2003 els casos. Però, clar, només per la parella o ex-parella. Ja. Clar. Aquí el que passa és que dins feminicidis entren també...
trobaments puntuals que han acabat així i altres coses. Llavors, a partir del 2022 i per impuls dels govens s'ha ampliat el registre per incloure el que s'anomena feminicidi fora de l'àmbit de la parella expareia. És a dir, els dinats de dones per homes per motius de misogini encara que no hi ha un vincle sentimental. Des del 2013 es compatibilitzen també els menors
els fills i filles assassinats en contextos de violència contra la mare, que això se diu violència vicària. Quan el crim es realitza en s'intensió de fer mal a la dona com a càstig enversa a la víctima. Malgrat aquests avances, hi ha diverses situacions en què encara que hi hagi agressió assignat o mort, no sempre se compatibilitza com a violència de gènere dins el registre oficial.
per exemple, assajament sexual, agressió sexual, explotació, prostitució forçada, tràfic d'essers homens, mutilació genital, matrimoni esforçat i tot això, encara que estigui condemnat pel codi penal, no es considera oficialment violència de gènere. Perquè a complir determinats criteris, generalment s'ha mort.
per tant està clar que les víctimes de violència masclista són moltes més que les que figuren oficialment exacte exacte, de fet és com que per exemple si una dona mor violentament amant d'un home que no és la seva parella o ex-parella si no se pot demostrar que ha estat un cas de misogínia
o de motivacions purament de gènere, aquest crim no s'inclou, tampoc. Bé, i això, fins fa poc, ni siquiera hi havia la possibilitat que entressin com a desenrecontes oficials. Clar, i, per exemple, jo pensava en la violència, per exemple, d'un homo
en vinculació amb familiars amb una dona però que no són parella per exemple o fins i tot clar diguem casos en què oficialment no són parella no? Clar fins ara tot això no s'incluïa si era com si no existís directament i ara és això si de cara a la llei se pot demostrar que que ha hagut una qüestió de gènere o una qüestió de misogini o
que, bueno, no era un parell oficial, però que hi havia un vincle, doncs, de vegades s'inclou i de vegades no. Clar, també aquí jo vull xerrar que perquè s'adugui a mans de la llei qual cosa de denúncia. Sí, al final, mos agrada o no, jo, personalment, cert, d'una posició privilegiada, que, o sigui, si a jo em passa alguna cosa, molta gent s'enteraria i molta gent m'acercaria, però...
Això no és el cas de tothom. Ja, ja. No sé si m'explico. Sí, sí. Jo crec que hi ha dones que ni siquiera s'arriba a denunciar, a més hi ha casos puntuals, però a denunciar la desaparició perquè és una persona que no té ningú aquí que faci un seguiment d'ella, saps? Mhm, mhm.
del seu dia a dia sí, sí, sí Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do totes ses totes ses connexions, no? totes ses derivades que té sa violència masclista total bé, m'ha encantat xerrar també un poquet que dic per donar-li una girada sí en el tema dos d'origen del 25N ahà
que jo crec que és una cosa que molta gent no coneix. El 25 de novembre de 1960 es van assassinar les germanes Pàtria Minerva i Maria Teresa Miraval, activistes polítiques que es van oposar a la dictadura d'en Rafael Leonidas Trujillo a la República Dominicana. Es coneixien com les papallones i lluitaven per la justícia i la llibertat dels païs.
El seu assassinat va ser presentat en primera instància com un accident, però bastant ràpid se va saber que havia estat un crim polític ordenat per règim. La brutalitat de la seva mort les va convertir en el símbol de resistència i de violència patriarcal, que fins i tot sense guerra ni dictadura persisteixen en les societats. Aquesta dada se va internacionalitzar
Bueno, va ser un procediment un poc llarg. Va començar en 1981 en el primer encuentro feminista latinoamericano del Caribe, on els activistes proposen el 25N com dia oficial per denunciar la violència contra les dones. En 1993 l'ONU publica la declaració sobre l'eliminació de violència contra la dona i en 1999
L'Assemblea General de l'ONU oficialitza el 25 de novembre com a dia internacional contra l'eliminació de la violència contra les dones. Això és un poc atsistar i tampoc és molt feliç.
No, evidentment, no ho podria ser. En qualsevol cas també es verà que és una data que en pot temps s'ha consolidat. Avui de març sí que ja venia de molt enrere, però el 25N jo crec que han estat aquests darrers anys
que s'ha anat fent molta feina, evidentment s'ha anat ampliant, és a dir, ja no només s'ha anat el propi 25, sinó que durant tota la setmana i fins i tot abans i després, no? I bé, vull pensar que serveix, no? Sí, a mi m'agrada molt perquè, clar, moltes vegades quan s'atxerra dades així, doncs s'atxerra molt de... Perdó.
de les manifestacions i tal, de les coses així com a més lligades en els moviments socials. Però una cosa que m'ha agradat molt en guany és que, claro, ara que jo m'he anat fent un poc més gran i tenc gent que fa coses com a semestre, xarxes, però, clar, als meus voltants també s'han fet grat. He vist molt que les escoles d'aquí s'estaven fent molt d'actes,
com d'una manera molt respectuosa, molt xula, com molt constructiva, també. Llavors, crec que també és important, a part de sortir en els carrer, que sempre s'ha de sortir, com a també tenir aquesta banda de com altres activitats, no? Més i gades pot ser l'educació, no sé, m'agrada bastant.
i diguem que què penses que està bé d'aquesta celebració del 25e i què penses que s'hauria d'incorporar als propers anys? Bé, jo quan vivia a Madrid una cosa que m'agradava molt de...
dels 25... Bé, m'agradava molt dels 25N, partint de la base de Cogela no ho hauria d'existir. Però se feia com una... una mena de romaria nocturna, el dia d'abans, 24N, com se feia sa velada, i se feia com una mani silenciosa on tothom anava de luta. I m'apareixia bastant simbòlic, saps?
perquè al final és com realment sí, hem de sortir, hem de cridar, hem de queixar, però crec que també és bastant important mantenir aquest respecte i fer demostracions d'aquest respecte cap a les víctimes.
Això m'agradava bastant, m'agrada que se gent surti, m'agrada que se facin coses, que cada vegada se'n xerri més. Sí, sí, sí. Crec que cada vegada la societat diferencia més entre el 25N i el 8M, que abans hi havia un pot de confusió. Però bueno, això hi ha coses que històricament no m'agraden tant, com per exemple, segons quins càntics, o que...
que hi ha moments de setmana que són com més de celebració potser i crec que un dia com el 25 no hauria de passar, de veritat. Igual que se'ls va tocar les coses així més celebratives que poden ser molt combatives també.
però trob que un dia com el 25N s'ha de mantenir un poc més... ara és un poc més sobri, saps? Sí, sí, sí. Trob jo. No, no, ara que ho dius ho entenc i sí, sí, totalment d'acord, perquè clar, justament estem parlant d'això, de gent que ja ha deixat la pell o d'altres que gairebé...
Exacte, també és vera que, no sé, hi ha accions molt xules, sí, com que sent que fa uns anys se veien més performances, però ara és com, la gent ja no és tan performàtica. Però, bueno, abans, per exemple, jo sí que he vist gent, o sigui, com a dones en terra, tacades de Sant Cantat i tal, com a la quantitat de dones que havien assassinat aquell any, o...
Com en terra tal de manera simbòlica, saps? O sabates o coses així. Crec que, no sé, que són accions simbòliques que estan guais. Una altra cosa que no m'agrada gens és quan s'aprens a emplear el terme, muere una mujer a manos de... Ja. No mor, saps? O sí, sí, mor.
però ha estat assassinada assassinada, sí, sí sí, sí, sí, bueno per compensar tot aquest tema tan dents sí, sí, i perquè sempre m'agrada cercar com aquesta manera de construir crec que tenim la sort de viure un moment on les dones poden fer moltes coses públiques i moltes són molt molt xules llavors ben que recomanar coses fetes per dones
en general. Perdona, coses fetes per dones. Sí. Vinga, som-hi. Una d'elles és un late night. Jo estic molt cansada dels formats late night, domonots, xerrant de cos i fent bromes masculistes. Llavors, ben que recomanar com a alternativa el Cielo Conella de Nena Ràlvarez, que la visió pública la fan a les adors.
se pot cercar a internet, xulíssim. Un programa superguai, he entrevistat, no sé, molt guai. I Nenar té un discurs molt feminista, molt crític i molt intel·ligent, també diria. Després, hem de llegir a dones. Vinc a recomanar un llibre que he llegit darrerament que m'ha sorprès molt, que té a veure amb la violència de gènere des d'un punt
un poc, no diré discernit, però sí, com un poc més novel·lat, que és de la Carolina Juste, que realment la Carolina Juste és una actriu, però el llibre se diu Toda mi violència és tuya, també superrecomanat. Després, vull recomanar que escolteu a dones, en general, quan xerran, quan canten, quan debaten, deixeu que les dones ocupin l'espai que han d'ocupar.
i fixau-vos en la manera que tenim d'ocupar l'espai i d'existir. Perquè moltes vegades la manera que té una dona d'ocupar l'espai diu moltes coses de la vida privada caduc. Llavors, hem de mirar. Després, un monòleg més típic, més relacionat amb la 25N però que no caduca. No se le duelen los golpes de Napa Ramela Valenciano.
Sí. I després, ja, per tancar, ben que recomanar una cosa per ser gent que és pare o mare d'adolescents. Hi ha un llibre que s'anomena El diari Violeta de Carlota, que també hi ha diari blau, vermell, que xerren d'altres temes, però, bueno, el diari Violeta és de l'escriptora Gemma Lienes,
i això està enfocat a adolescents i bàsicament la Carlota rep un diari distinta a les que està acostumada és un diari violeta pensat perquè reflexioni damunt el món amb una mirada un poc més feminista ella va escrivint i observant el que passa en els seus voltants i comença a identificar situacions de masculisme quotidià que abans passava per alt
discriminació, desigualtat, estereotips, llenguatge sexista, pressió social... Bé, tot. Com que en aquest llibre el que pretén mostrar és Despertar Crític d'Anna Carlota, que comença arrel d'aquest diari a fer-se preguntes, a debatre amb els seus voltants, descobrir un poc el feminisme i com no és només una teoria, sinó una manera d'entendre...
i transformar-se en realitat. Jo me'l vaig llegir, sincerament, en 20 anys, perquè va ser quan va caure en les meves mans. Si les meves cosines que tenen la sort que jo li es tregui 8 anys, li vaig redalar quan tenien 14 o 15. I crec que és un llibre que està molt bé. Bé, suposo que ara hi haurà gent que dirà, la Laura va a la doctrina. Sí, sí.
Vull. Vull que la gent tinguis les eines d'anàlisi necessàries per veure el que està passant en els seus voltants i pot ser el que li estigui passant a elles. És un llibre molt, no sé com dir-ho, com a moltes sabats de tothom, molt lleuger, està molt bé.
Està molt guai, crec que tothom se l'hauria de llegir en qualsevol moment. Laura, si m'ho permets, faria una aportació en aquest manifest que acabes de fer amb propostes i és demanar a les dones que no tinguin por d'ocupar els espais perquè nosaltres aquí a la ràdio, també a la tele, ens trobem que hi ha aquesta, no sé si és ben bé por...
no sé, costa, costa aconseguir dones que vulguin participar, que vulguin opinar, que vulguin intervenir, quant en realitat, en fi, els homes que ho feim, ho feim en la mateixa o menys formació que tenen elles, no? Però...
Bueno, sí, aquí hi ha una petita qüestió que és el síndrome del costó. Sí, que no és petita, no és petita, la grossa. Que vamos, tema, saltem bé.
Però bé, crec que s'ha de fer l'esforç, no? Sobretot, no sé, la gent més jove, s'ha de fer l'esforç de superar això i de tirar endavant i de sabre que pitjor que nosaltres no ho faran, que nosaltres s'obrim. Totalment. Per tant, endavant. Uh, hem d'acabar, Laura. Sí, sí.
Moltíssimes gràcies, Rebel i Consentida. Vam escoltar-me dir ben res que bé. Efectivament, moltes gràcies a tothom. Gràcies, bon dia. Adéu, bon fin de...
Y es que desde que él llegó, las ganas por ti murieron Por ti murieron, el amor existe Pero a tu lado encontré nada más que dinero Los billetes compraban flores pero no te quiero Y sé que no fui la mejor, cometí un error quien no lo ha hecho
Las selfies por montones Algo te va a molestar cuando la veas Mucho más buena Y es que es verdad esta es mucho más buena Cuídala porque otro va a llegar A otro le va a gustar Se irán de vacaciones Las selfies por montones Algo te va a molestar cuando la veas
Mucho más buena y crees que
No me falta na, yo estoy completa Cuando me fui me traje la maleta No deje nada, solo tus rabietas Recuerdo to' los puños en la puerta De un ego lástima porque dicen me fui con otro Pero nadie pregunta si tenia el corazón roto No justifico para na' tanto alboroto Pero me tenia la mira y el sabiduría
Comparto todo por fotografías Metí las stories cuando estoy dormida Pero lo hago porque soy feliz El mundo no gira por ti El mundo no gira por ti Cuídala porque otro va a llegar A otro le va a gustar Se irán de vacaciones las selfies por ti
Mucho más buena Y es que es verdad, estoy mucho más buena Cuídala porque otro va a llegar A otro le va a gustar Si ande vacaciones Las selfies por montones Algo te va a molestar cuando la veas Mucho más buena Y creerás que es por él, pero no es la verdad Por si solita no me falta
Escoltes, bon dia i bona vida, el programa matinal d'Ona Mediterrània. Sonriendo pa' la calle, porque todos pueden ver, el joelito que te sale.
Bon dia, bon dia, vida. Segurament ja coneixeu, sobretot els més vells, la revista Serra d'Ora, una de les publicacions de l'abadia de Montserrat. Durant molts anys, des del 1971 fins a la seva mort, el 2022, el monjo benedictí mallorquí Josep Massot i Montaner em va portar a la direcció.
Per més informació o per establir-hi contacte en Serra d'Or podeu visitar la seva web pamsa.cat o directament telefonant al 932 45 0303 932
45 0303 la subscripció en paper 11 números són 70 euros a l'any 37 si aquesta subscripció només és digital el programa d'avui si tenim temps serà per dedicar-vos simplement a presentar-vos el número de novembre d'enguany d'aquesta revista és un experiment que no sé ben bé com sortirà és a dir, si vos agradarà
Ho faré anunciant breument la introducció de diferents articles, entrevistes, informacions, ressenyes, crítiques que hi podem trobar. El temps del nostre programa no dona per molt, però podreu fer-vos una idea de la quantitat i qualitat de temes i articles que congria per a la nostra cultura la revista Serra d'Or.
Normalment, a més de l'excepció en Fitz, et sol dedicar cada número a un tema monogràfic. En aquesta ocasió l'anuncia com a robots cíborgs post-humans.
El dibuix de la portada de la coberta principal, Dona, robot de llum i sang, 2025, és obra de Joaquim Falcó, Manresa, 1958. De mirada pop, fill del pop art americà dels anys 60, però no solament.
A la coberta combina la tenebre cega i la llum visionària, la dualitat humana, la nostra més fonda incògnita. A la presentació del número, del número de novembre de la revista Serra d'Or, una secció anomenada El Rabador, que en aquesta ocasió encapçala amb un Deus et machina i diu...
Hi ha debats atents que no duen enlloc si es plantegen sense matisos de blanc i negre o cara o creu. Per exemple, la distinció entre apocalíptics i integrats davant de la tecnologia. En el món de la comunicació, durant molt de temps, ser tillat d'apocalíptic era intencionadament desqualificador.
Els mitjans eren bons perquè sí, la gent tenia criteri, consumís el que consumís, perquè el client mana, i qui no se n'adonés era una xafa de guitarres o un dels barafestes. No enxosqui, a la llista negra, però també Mel Posman per assaig tan raonats com divertim-nos fins a morir o tecnòpolis.
A les pàgines 2 i 3 hi trobem el sumari, que trobarem el número. I ja vos dic, com podeu comprovar, si en seguiu escoltant, és molt variat. Pàgines 4 i 5. Josep Massot i Montaner. Un monjo amb ploma i cor de ferro. Test de Joan Esculies, il·lustració de Montse Ginesta.
Monjo Benedetti, historiador i editor, tota la seva vida va estar marcada per una passió insaciable pel coneixement i per un compromís radical en la llengua i la cultura catalanes. Darrer la seva veu suau i el somriure tímid, hi havia una energia desbordant i una disciplina de ferro. Era capaç d'encadenar jornades interminables entre llibres, arxius i proves d'impremta.
A les pàgines 6 i 7 hi trobem dos articles d'opinió en una secció anomenada Ancarats, on les firmes et solen alternar amb diferents noms d'autors. En aquest cas, avui, en la referència de la paraula Insòlit. Aquests articles són de Ricard Ruís Garzón, amb el títol Les filles de Metis, i de Montserrat Arbós, que el titula La muntanya crema, on et diu...
Quan escric aquest test, fa 20 dies que la muntanya crema sense pietat. Hi ha paratges naturals calcinats, milers de veïns dormint a pavellons esportius i, el pitjor, morts. A l'estudi de televisió, la periodista de l'informatiu un matinal pregunta al president de l'autonomia d'un costat, membre d'un gran partit, si en algun moment dels dies passats va trucar al president de l'autonomia de l'altre costat
membre d'un altre gran partit, per coordinar-se i ajudar-se mútuament perquè, ja se sap, el foc es mou per allà on li plau. L'home respon que sí i dona a l'audiència tot de detalls sobre les hores de les converses mantingudes i sobre els oferiments fets. La periodista l'acomiada i ni l'un ni l'altre han trobat insòlit el condicional de la pregunta.
De la pàgina 8 a la 12 hi trobam, com sol ser habitual, una llarga i interessant entrevista. En aquest cas, a Gemma Marfany, genetista per part de Cristina Junyent, l'entrevistadora i fotografies d'Àlex Rademakers.
Les malalties rares afecten menys d'una persona cada 2.000 habitants i sovint són desconegudes i difícils de diagnosticar. Molts pacients passen anys cercant un diagnòstic, ja que potser ni apareixen a llibres de medicina.
Avenços com la seqüència massiva han millorat molt aquest procés. Gemma Marfany, catedràtica de genètica a la Universitat de Barcelona, estudia la retinosi pigmentària que afecta una de cada 4.000 persones. Anant girant fulls, passades dues planes de publicitat,
de publicitat de les publicacions de l'abadia Montserrat, trobem un còmic, ja com a setció fitxa també, titulat Un replic del cervell, adaptació d'un conte de Vicenç Pagès Jordà, en guió de Xavi Aien i dibuixos de David Aien.
Precisament a la pàgina següent ens parlen d'un dibuixant, Chris Ware, del 1967, com un dels dibuixants i guionistes més importants del còmic contemporani. Autor d'obres clau com la sèrie d'historietes Acme Novelty Library i les novel·les gràfiques Jimmy Corrigan, Desmersquit, Onhert del 2000 i Building Stories del 2012 i Rusty Brown de 2009.
I ara sí, entrem al monogràfic del que s'ocupa aquest número de novembre de Serra d'Or. Robots, cíborgs, post-humans. Ho fa també amb el següent sumari.
Vida artificial i post-humanisme en la ciència-ficció catalana, en test de Víctor Martínez Gil. La construcció del cos artificial, entre parèntesis femení, d'Inès MacPherson, que comença amb...
Des de fa un temps cada vegada hi ha més veus que ens recorden que la masculinitat i la feminitat són una construcció cultural. Els estereotips que veiem en la forma física i estètica, en el comportament i en els rols de gènere responen a una construcció que ve marcada per segles de relats i de normes que han modelat aquests conceptes i la seva representació, tant a la realitat com a la ficció.
El següent article d'aquest monogràfic de Jaume Creus i del Castelló l'encapçala amb una rara pregunta. El futur somia robots, salamandres, malalties blanques? Ares Cucurell ha treballat el test de robots de primera generació. Doncs no fareu un test. Diu...
Fa uns mesos em vaig fixar en un anunci emmarcat en una parada d'autobús que em va esbarronar. Era una campanya de Samsung, titulada en castellà Ai, ai, ai, ai, gaudeix i no ploris. Deixa que la intel·ligència artificial treballi per tu. Que convidava els usuaris a confiar en la intel·ligència artificial i a...
per simplificar les tasques de la llar, recuperar el temps lliure i eliminar les preocupacions innecessàries. Aquesta propaganda em va fer rumiar fins a quin punt hem arribat a deixar que la IA treballi per nosaltres, pensi per nosaltres, faci per nosaltres. A continuació d'aquest article i per acabar amb la temàtica triada en aquest número sobre robots,
Un article, Robot Assistencial, en test d'A.Muner Jordà i il·lustració d'Antigoni Aleio.
A les pàgines 32 i 33 hi trobem una ressenya de l'obra pictòrica de Joaquim Falcó, autor de la coberta d'aquest número de Serra d'Or, com us hem comentat abans, titulada Vista de Falcó, en test de Joaquim Noguero, on hi podem trobar una foto del pintor i d'algunes de les seves obres.
En una secció fixa, fe i pensament relacionada amb l'activitat religiosa de Montserrat, hi trobam un test d'Albert Soler. Ajudar Déu. A les tres pàgines següents, Olga Reglero i Bragulat ens parla de Lúcia Bartra, una vida oblidada dedicada a les arts. Lúcia Bartra, Illa, Rosselló, 1981-1977,
es fonien amb el teatre, el dibuix i la música. La seva trajectòria es defineix per la passió per transformar la quotidianitat en art i tot això sense cercar la fama personal, sinó alevant les tradicions del seu villatge i del territori nord-català a través de la seva obra. Pilar Parcerissas escriu
Marga Ximénez, l'agulla màgica. Durant anys, la pràctica del tapís va estar fora de la mirada dels museus i del mercat, malgrat la seva renovació dels anys 60 i 70 i de la promoció que per a l'art tèstil contemporani aportava durant molts anys la Bienal de l'Ausana.
A Catalunya, la renovació del tapís i la transformació en un llenguatge específic, a partir de nous materials i d'una mirada antropològica matent als teixits i a les pràctiques d'altres cultures, generarà un nou planter de practicants de l'art tèxtil. Pàgins 40 i 41 de la revista Serra d'Or.
La segona vida de les obres d'art, una conservació fonamental que de vegades amaga sorpreses. Girant full, trobem un test de Joaquim Roglan i un altre de Narcís Garolera sobre Joan de Sagarra, Periodisme d'Averí i Jessamí i Memòria personal de Joan de Sagarra.
Joan de Segarra de Besa, París, 1938, Barcelona, 2025, fil de l'escriptor i dramaturg Josep Maria de Segarra i de Castellarnau, 1891-1961, era un dels periodistes i crítics teatrals més importants de París i de Barcelona. Va col·laborar a Serra d'Or, on el 1970 es va publicar un llarg monòleg autorretrat, vàlid aleshores i ara.
coherent i fidel a si mateix, el periodisme saguerrià suma milers d'articles a Estafeta literària, Destino, El Correo català, Teleexpress, Vocatio, Mundo Diario, Novo Fotograma, Siglo XX, El Papus, El Món, El Temps, El País i La Vanguardia.
Però no n'hi ha estudis a fons, només citacions del recull d'articles de Telesprès titulat Les rumbes de Joan de Sagarra, Cairós, 1971, i de La horma de mi sombrero, Alfaguara, 1977, Antologia dels escrits a El País.
Girant full, una gran fotografia de l'escriptor Jesús Moncada ocupa tota una plana que no obre tres més. Camí de Maquinensa, un test de Juli Capilla.
Amb motiu del 20è aniversari del traspàs de Jesús Moncada, rememorem un viatge a Maquinensa i aprofitem per incidir en la necessitat i l'oportunitat de fer una relectura de la gran obra que ens va allegar l'extraordinari escritor de la Franja. Joan Isart obre el camí de la música per parlar de la pianista Laura Ferrer Rosada, que ens posa a l'abast la música d'Armènia.
Ja a la pàgina 52 de Serra d'Or, un text d'Andreu Gomila ens parla d'un mallorquí. Atenció. Mas Fiol, una radiografia generacional.
Diu, no passa sovint, però de vegades se li neen els astres. No passa sovint que un estudiant de direcció estreni una obra a l'Institut del Teatre, a tercer, i que aquest muntatge arribi a una sala professional i acabi generant una trilogia que, finalment, s'exhibeixi al teatre lliure.
És el que li ha passat al mallorquí Miquel Masfiol en les versions de Càndid o l'Optimisme, Les penes del jove Werther i Els miserables. I menys quan el material en què es tracta és, diguem-ne, del segle XIX. Primer va xicar l'adaptació sobre el clàssic de Voltaire, el Lluís Oliver, amb el focus posat en la vida d'un actor.
Això va passar per les aules de l'acadèmia i va acabar a la Bà de Badoc, a Gràcia. Més tard va enrolar Mel Salvatierra per seguir en l'efecte metateatral i endinsar-se en el drama d'aquest, ja al Tantarantana. I finalment va tancar la feina amb Víctor Hugo,
I en la tasca d'un grup d'actors i actrius que estan fent el cèlebre musical sobre la ira i la misèria, curiosament esdevingut un blockbuster teatral. De nou al Teatre del Raval, tot junt aquest novembre al Teatre Lliure, Mas Fiol. Encara no ha fet els 30...
Seguidament, el Nau Martín conversa amb Celia Rico,
Ens adrecem a la directora Celia Rico Clavellino, que ha presentat el film La bona letra al Festival de Màlaga, per tal que ens descrigui els seus mètodes de filmació i ens reveli quins significats té per a ella l'acte de creació en el cinema. El treball del cineasta s'assembla més al de l'arquitecte que al de l'escriptor, diu Celia Rico. Just després,
En les quatre següents pàgines podem conèixer un altre cineasta gràcies a una entrevista de Tariq Porter. Jaume Claret Moixart. M'interessa més el cinema que té vida pròpia que el que intenta replicar-la.
Després de 7 anys de dedicació i d'una estrena festuosa als festivals de Venècia, Sant Sebastià i Busan, Corea del Sud, el 3 d'octubre va arribar a les pantalles del nostre país Estrany Riu, l'esperada òpera Prima del jove director català Jaume Claret Moixart.
El film segueix una família al llarg d'un estiu, fan una ruta en bicicleta de càmping en càmping, resseguint el Danubi pel sud d'Alemanya. I com feien les cobles de Jorge Manrique i com fa ara la pel·lícula de Jaume Claret,
El riu es converteix també en una il·lustració de la vida, els canvis de la qual, com meandres pronunciats, com inesperats corrents subatquàtits, tan aviat ens fan sentirà molts del nostre destí com peons dels seus designis.
Una altra secció fixa, pou de pàgines, entès d'Ares Cucurell i un muntatge a partir d'una fotografia de Tordena on es representa l'escritor valencià Joan Fuster esgrimint somrient una espasa vermella fluorescent de la Guerra de les Galàxies. Les beceroles de la ciència ficció catalana.
El pioner en la reflexió al voltant de la ciència-ficció en català va ser l'escriptor Joan Fuster i ho va fer per escrit a la revista de març de 1969 de Serra d'Hora.
Les darreres pàgines de la revista Serra d'Or de la que parlàvem avui, concretament del seu darrer número del mes de novembre, acaben les seves pàgines d'una manera profusa i de secció en fitxes, com la dedicada a ressenyes literàries, titulada Tria personal. Per on hi passen diferents crítics literaris en què cal la selecció triada és a cura d'Anna Vallbona, que ens parla de...
La balada del vell món, d'Oriol Canosa, pòrtic Barcelona de 2025. Quan tenia 25 anys, Oriol Canosa va deixar la feina fitxa, es va calçar la motxilla a l'esquena i es va posar a caminar, sis mesos. Ada Klein Fortuny, Lisa Cohen.
L'altre, Barcelona, 2025. A mig de totes les tesis que es fan i es desfan sobre l'amor i les relacions sexuals, a partir de mollos a vegades quadriculats, Ada Klein Fortuny es treu de la mànig una novel·la de signe contrari, Lisa Cohen, ets celebració de l'amor i del desig. Jocelyn Sosciera, Pluvien ocells, editorial minúscula, Barcelona, 2024.
L'últim Premi Llibreters, d'altres literatures, és una sorprenent novel·la de múltiples capes i de punt de vista canviants, que desfà les costures de l'etiqueta de narrativa natural. Sebastià el Zamora, Sala Augusta, seguit de Llengua Materna, Editorial Pro Barcelona del 2025, i van construir el cinema tota la vida veient pel·lícules.
en companyia dels fantasmes de la Guerra Civil. A continuació, una ressenya de Maricà Vila i Megaloa, Ricard Efa.
No sé, tres, mai més, editorial mai més, Barcelona, del 2024. Premi crítica Serra d'Or de còmic juvenil del 2025. Trepitjant el futur. El món distòpic que construïa Ricard T. fa esforç actual. No cal allunyar-se vers un futur imaginari per percebre l'alerta de les possibles transformacions socials que ens anticipa l'autor.
F recull els avisos reiterats de l'activisme ecològic i els dictaments sociològics de les veus actuals que parlen de l'exacerbà creixement de la simetria en la piràmide social mundial i també dels abusos i les injustícies que això representa en resultats observables ja en el nostre present. Una altra resenya...
de Pere Guixà, que titula Avaluació de l'aula sobre el llibre de Damià Berdera, Incompetències bàsiques, Editorial Port i Barcelona 2024. L'escriptor i professor d'Institut Damià Berdera, Vila de Mat 1982, va publicar ara fa un any aquest llibre, que ha setgejat la comunitat educativa.
A cavall del dietari, la narració i l'assaig, Incompetències bàsiques és un llibre repel que posa el focus en un sistema educatiu i una societat que no perceben que en el que passa a les aules ens hi juguem el futur.
Realisme màgic africà encatsala una ressenya d'Anna Rossell del llibre de José Eduardo Agualusa, el venedor de passats, traducció de Pere Comelles Casanova, Barcelona, edicions del Periscopi 2025. És, diu...
un dels autors més dessecats de les literatures africanes actuals. La seva escritura és d'una originalitat fora mida, sobretot per al lector occidental. Us recomano que acabeu de llegir totes aquestes ressenyes perquè són molt interessants. Farem via. Guadalupe Ortiz de Landazuri fa una ressenya titulada «Marià Baireda i el modernisme de bona mena».
Marià Bailler, de quatre tipus, notes per una novel·la. Corador, Jordi Plens i Peig, publicació de l'abadia Montserrat, Barcelona, del 2025.
Una sessió que m'ha permès descobriments musicals que m'alegren els dies en la que està a càrrec de Miquel Pujador, música ell mateix, discografia catalana recent. Avui, i ja malauradament sense tenir temps per a més detall de les que presenta, no us tan vol recomand que llegiu aquest número de serradó de novembre actual. En aquest cas, les producions musicals de les que palles són Saki Guillem, Sentimental Beat, Segell Microscopi, Jo, Solana, Memòria, Cas va Músic i Pat Sòfon, Clamor, Segell Microscopi.
Finalment, i avant d'arribar la dificilíssima per mi pàgina d'entreteniments amb els molts encreuats a càrrec de Jeff Ferrer i el sidoco de David Portes. Hi ha un article d'Enric Gomà amb il·lustració de Jordi Avià. Un massini, sisplau.
Ja dic, m'hauria agradat poder fer més extensa en les informacions que vos he volgut transmetre sobre aquesta magnífica eina cultural que és la revista Serra d'Or. Espero que l'experiment hagi resultat del vostre interès. Gràcies per escoltar-nos a noves aparells i aparells del matinal. Bon dia, bona vida, dona Mediterrània. Salut.
tremolosa i trista d'un campanat. Un cop de llum i el crit d'una garça que ha despertat en fam i busca per entre blat i cibades qualsevol cosa per omplir el pa. O potser el gall que dins la cor canta la nit és morta i ja es fa clar, la nit és morta i ja es fa clar. Mentre jo canto de matinada a la vella
S'han despertat mullades les fulles del camp d'ufals veí. S'espolsa l'aigua de la rosada mentre que arriba la matinada i el sol que les escalfi fins que les tanyin d'un cop de fals. Però alcen la testa mullada i fresca per caure a terra massa temps hi ha, per caure a terra massa temps.
Som a una mediterrània? Bon dia, Tomeu. Sí, sí, sí. Som a una mediterrània. Som a una mediterrània. Un programa especial de... Bé. És que no m'ho has presentat mai. Això és una cosa que hauríem de corregir. Bon dia, som en el Bon Dia i Bona Vida d'una mediterrània a la secció de Música amb Amor, amb el Tomeu Martí i jo, Nai Namor.
Aina Mó, benvinguda a les Bon Dia i Bona Vida, programa de música de nostàlgia, per el que veig. Sí, avui té gam bastant enrere en els temps.
I bé, parlarem d'en Joan Morel Serrat, que és una figura capdalt de sa cançó en català i també en castellà. També aprofitarem per parlar un poc del tema que va generar molta polèmica envers sa seva figura, que va ser sa seva elecció lingüística. Jo crec que la cosa més criticable és encara idò. Idò, també, m'ho pots introduir tots els temes que m'ho deus. Clar, clar, clar.
és més interessant d'un programa. DJ d'emissió. No, el DJ està molt bé. No, no, vull dir que és... O sigui, el programa el fem Nai Namor, Antonio Martí i DJ d'emissió. Ah, clar, val, val, val.
Hauré d'escoltar durant mitja hora encerrat, o sigui, avui... Què t'he fet? Estant enfadada amb jo. Penso que com més xerrem, menys l'haurem d'escoltar. Això va així. Jo introduiré la meva polèmica i després tu introdues tots els temes.
He de dir que hi ha una cançó que m'agrada molt d'en Serrat. La resta està bé, però n'hi ha una que m'agrada molt. I bé, en Joan Manuel Serrat va iniciar la seva carrera cantant en català i estava vinculat al moviment de la nova cançó, demanant la llengua catalana durant el franquisme. Però a mesura que la seva trajectòria avançava, va començar a publicar també moltes cançons en castellà i actuar majoritàriament en aquest idioma, cosa que va provocar que una part de l'audiència catalana, amb
el vagi és com una mena de traïdor de sa llengua o de ses seves arrels de fet hi ha una cançó dels Catarres Jennifer que diuen jo que penso que en Serrat sempre ha estat un traïdor el meu cotxe no met sona i res aquest canvi o dualitat lingüística que diguem va crear un debat bastant important que per alguns en Serrat era un pont entre llengües
Però per altres, era un cantoutor que prenia un camí que consideraven poc fidel en els compromis que havia iniciat. S'ha de dir que, a diferència d'altres, va fer aquest pas de manera més intel·ligent, perquè ho va fer musicant poetes castellans, poetes molt bons, com Antonio Machado. Sí, anava a dir els cantares. Esa part de Caminante, no hay camino. Sí, però...
Clar, de fet, en el seu darrer concert... L'has solucionada? No, no l'he posada. Ah, perquè... Però si la vols la posar. He fet una selecció... Sempre que vaig a Catalunya Nord vaig visitar la seva tomba. La tomba d'en Antonio Machado. Jo he posat una selecció de més de cançons en català, però la podem afegir? Cap problema. De fet, m'agrada molt. I de fet, hi ha una versió...
que sé que jo sol que escoltar, sobretot, que és una versió que té en Serrat amb en Sabina. I fan, mesclen, en directe, mesclen la de Cantares, d'en Serrat, amb la d'Inos d'Hirolasie, d'en Sabina, i les fusionen. I està bé. I ja m'ho veig que se posa a recitar. Sí.
Som a Música amb Amor. Exacte. Un plint de música i d'amor. S'estudi número... Avui som a... Avui som a cinc, no? Sí, estudi número cinc, perquè ho feim en rigor a la directa. Exacte. En rigor a la directa. Clar, per això estic igual de constipada que la setmana passada, perquè me'l duren moltíssim els constipats. I...
I és un programa, crec recordar, que mos patrocinaven. Sí, no te preocupis. Jo te recordo, no te preocupis. No, però bé, és una elecció crítica, poder fer crítica.
Estan patrocinats pel Petit País, més que un bar de fa la nit. I aquesta setmana sí que, bueno, ja no m'equivoc, s'ha fet la presentació del llibre de Manuel de Pedrolo. I ara, la setmana que ve, dia...
4 de desembre, se fa Sausallada, que esteu tots convidats a anar-hi. Recordeu que vam entrar-hi i s'ha de reservar. Són 8 euros i amb un missatge directe per Instagram en Es Petit País vos assegureu la vostra butaca. Amb broma, amb broma, mos hem passat ja dues cançons. Sí. Que eren... Hem escoltat primer cançó de matinada...
que és del 66, de... de les primeres cançons que va treure, i després hem escoltat Ara que tenc 20 anys, que és una declaració de joventut jo, és a dir, a jo m'agrada i l'escolto un poc i també em fa sentir com un poc identificada, perquè jo ara tenc 20 anys, i és com que t'emotiva, no? T'ho havia volat de nou. De nou? N'he de fer 21 d'aquí res.
vas tirar xiclet amb això d'ara que tenc 20 anys llavors el va fer ara que fa 20 anys que tenc 20 anys i llavors el va fer ara que fa 20 anys que tenc 20 anys que no sé què això és com tot sèrie és que la primera temporada funciona i després van allargant i van allargant fins que ja dius això només ho fan per treure l'itzuc continuem amb en Joan Mena Serrat jove no quiero ser la brava
Les fotades del principi, que sí. Ah, no, ja està, està bé. No havia d'entrar això. No, bé, és molt llarga i havia tret un tros i anava a posar just... Des d'on comences la part musical.
És que el DJ Dimissió és... Sí, de fet, és que no deim ni el seu nom, ja, perquè... Dimissió. Bé, s'ofereix per sessions, no et torna en el petit país. Realment és un bon DJ. Sense ell no seria possible aquest programa. Per donar-me mantega...
Això és una cançó, com noteu ja, que és molt tranquil·leta i tant. És que el títol és cançó de persona. I bé, ja és una cançó, com noteu, que ja fa una moscla lingüística. Ja va alternant el català i el castellà. I bé, després va acabar de deixar de banda una llengua clarament i se va tirar cap a l'altra. Bota, diguem, eh?
Sí, la podem passar. És que se qui ve ara et se que més m'agrada jo. Ara aquí m'has... Ara aquí m'has derrotat. Clar, aquesta cançó... Això... Et perdona un poc. Aquesta no m'ho esperava. Aquesta no m'ho esperava. Aquesta et se que més m'agrada que t'he encerrat. De fet, es se que més... Escolta. Es preciosa. Està dedicada a tu especialment. Vull amb tota la família. Ella...
Em va estimar tant, jo me l'estimo encara, plegats i vam travessar.
Com us ho podré dir, era tot el meu món de bo. Com així sonaria millor, eh? Bé, té la seva gràcia, però el que passa és que en aquestes hores pectura no és més adequada. Com més paraules d'amor.
Ara se me sent, ara sí. Ai, no, no, no, no, espera que no, anem a sentir la tornada, que és la importància, la importància. No sabíem més, teníem 15 anys, no havíem tingut massa temps per aprendre'n.
tots just despertàvem del son dels infants. En teníem prou amb tres frases fetes que havíem après d'antics comedians d'històries de nou. Somnis de poetes, no en sabien més,
Teníem quinze anys. Ella, qui s'ha voler
Qui sap on és ella. I qui sap on pare. Paraules de molt... Crec que ha tingut moltes versions. Sí, moltíssimes. I també allò que mos agrada en aquesta secció, que són intertextualitats. Mira, sense anar més en fora, Antonia Font.
Ah, sí, ah, val, val, val, jo ara estava pensant. En aquesta cançó no en veig d'altres, però d'altres que fan en aquesta, sí. Home, clar, quina cançó era? Però sí que diuen... Me s'obren paraules. Sí, paraules... Ah, no? I d'aquesta és una altra. Espera, és que jo ara no puc cantar si tinc una cançó de fons. Bé, això s'ha regla ràpid. DJ Dimissió.
No, és a dir, hi ha una cançó que diu... Sí, ella tenia dues llunes de tota sa cara. Les obria i les tancava. Una blanca... Quina, aquesta? I s'altra oscura. Però... I aquí abans ho diu, paraules d'amor senzilles i penres. Jo hauria dit que ho deia en aquella que diu... Me sobren paraules. Vale, no és la mateixa. No. No, un moment. Oh, sí.
Ara pot ser així. Anem a investigar. DJ d'emissió, per favor. Posem música de fons mentre et cercem això. Arregla això, per favor. Bum, què és això? Per Mallorca ens is el sol
Mira que si m'enganxa l'en Serrat és que no t'ho perdonaré mai. No, no, no, no, jo... És a dir, poden fer cap paraules d'amor. I arc d'inventants i ja està. Ja, se diu per Mallorca, però bé, no té gaire misteri aquesta cançó. De fet, és superrepetitiva, la lletra és supercurta i just la repeteix i la repeteix.
Quan ix el sol els galls canten... Quan ix el sol els galls canten bonica... Sí, també ho ha fet jo ben aquesta cançó de les obres paraules. I ets la mateixa. Sí, ets la que diu, ella tenia dues llunes a tota la cara. Clar, a mem, si no a mem, la podem posar també.
DJ Dimissió. Me sobren paraules. El DJ Dimissió està a punt de fer o no el seu nom, eh? Està farda, no? El puc entendre, el puc entendre. I qui dorm només somia bonica morena, qui somia no en treu res,
Som música amb amor, crec. Sí, sí, sí. Està bé, no t'equivoques. Però és un programa dedicat a en Joan Manuel Serrat. Sí. On sonarà ara mateix... Antonia Font. Antonia Font. Si vols, sona. És que el DJ d'emissió... Està fent boicot en el programa. Està fent boicot. Està cremadíssim. Ai...
Ei, mona, fai cas, mona, fai cas.
Aina avui tens la veu perfecta per acompanyar-ne en Déu. Hombre, si ens veu greu que dé estic en el seu top. Bermut, patates, olives, paraules molt curtes, piques, paraules molt llarges. Estan en aquells homes d'oideu, cantaré paraules moltes, mama, paraules difícils.
Obliquitat, i jo què sé? Me falten paraules per explicar què significa per jo. Me falten paraules. Uau, uau, uau, uau, uau. Els diccionaris són plans de paraules gratis i certes. Paraules d'amor senzilles i tendres. Ella tenia dues llunes a totes.
Tenim les dues cares de la lluna, una manca de vent i salt d'obscura. Arnoguita, m'ha escoltat en Serrac. M'ha confirmat que fan una al·lusió. No en sabia més, teníem 15 anys, no havia tingut massa temps.
A veure que quan tu no podries estar en un com així. Això és que estan mal acostumats a escoltar-lo tot aviat.
Sí, jo era el mínim que escoltes l'àudio d'aquest que se diu això, el missatge de veu aquest. Sí. Ja era 1,5, no? I a vegades qualcuns a dos, perquè... Clar, és que estàs mal acostumats i ara... És que jo mateixa m'estava donant en compte que m'estava acostant escoltar-me una conçó tan lenta. I és una conçó que m'agrada molt. I que... En un altre context, a la millor. Clar, exacte, és això. En un altre context, sí. Més Joan Manuel Serrat.
Bé, però també mos podries contar que més poden xerrar sobre ells, perquè jo t'he fet el tema lingüístic, però has dit que és cancel·lable per altres bandes. Bé, eh, men... O comentable o qüestionable. Sí, però, men, jo és la meva opinió, però... Conventre'm l'animal diable i el cos els de pell...
És un... bé, això no ho descobrirem, no? És un gran cantant... Bon músic. Que la meva imatge, com si fos David, a jugar-me l'esperança al set i mig, però no pas aquest poema, volador i petit, si no, per exemple, per certitud que va tenir...
davant del referèndum d'autodeterminació de Catalunya i tot això, és a dir, ell, en Sabina, gent que de joves s'havien pronunciat a favor de l'autodeterminació, etc. Quan no els tenen altres interessos.
Literalment, però. O sigui, no puc evitar la sospita i la certesa, fins i tot, que no són fidels a què pensen, sinó a uns interessos. Sí, és això, es volen donar la imatge que la gent vol que tenguen.
O canviaró per coses, eh? Ah, també podria ser. I no dir exactament per on ves, però sí, per gires, per ajudes, per... Pot ser. Per ressonar mitjans... Pot ser, pot ser. Jo, és a dir, jo m'havia informat del tema lingüístic i sé que, per exemple, en el darrer concert d'Acomiad, o sigui, quan ja s'acomiadava i estava fent el discurs d'Acomiad era Barcelona. I qualcú del públic va cridar en castellano. I en Serrat va reaccionar dient en castellano.
Que así nos entendemos todos. I va canviar el idioma. Ah, sí? Sí, en el darrer concert. Mira, què te'n pareix? I d'això. S'ha de dir que en Serrat, un dels moments més culminants de la seva carrera, justament ell és el compositor de la famosa la-la-la que va guanyar a Eurovisió. A Eurovisió? Sí. Ah, no ho sapien, això. I no només això, sinó que l'havia de cantar a ell. Ah, sí.
I quan el varen dir que l'havien triat a ell per anar a representar TVE a la Eurovisió, ell va dir que sí, però que comptaria en català. I aleshores li varen dir que no. Ostres. I varen por a anar a Maciel. Ostres. I varen manipular perquè, cony, anar a Maciel. Bé, però és que a Eurovisió no te pots esperar res. Tot està manipulat.
Molt. Jo crec que ja saps a qui votaràs davant d'escoltar que canta. No, però que hi hagueren comprar... Ja, ja, ja. No ho sé. I també sé que, per exemple, a concerts on ha passat lo contrari, que la gent ha demanat en català, en Serrat no ha fet gent de cas. Per tant, bé. Mala deriva, Joan Marmel.
No, no, no estan xerrant gaire bé d'ells, la veritat. No, però tot i reconeguent que és... No, no, es mou en músic, sí, sí, sí. Després aquí canta la seva penya. Però el conill fora de l'oniu m'enganyava amb qualsevol objectiu.
Conillet de ballot. Sí. És un poc més jugadera, aquesta cançó. Ja no ha estat com a estèrio, solemne. Però això és immoral, quan s'és un home com cal, ibèric, mascle i cristià. I em vaig quedar sol i fotut, conillet de ballot.
Això és swing. I doncs no t'ho sé dir, però dona un poc aquesta... ara t'ho confirmaré.
Com ho confirmaràs, això? Que hi ha una intel·ligència artificial... No, no, no, ho cercaré per internet també, si surt quin estil és. Bonillet de bellut, això... Ai, com també us està enganxat. He de dir... No, no, no, ara... No, però he de dir que, a banda de tot el que hem criticat, tal qual, no sé què... Tots...
Es poemen musicats que va fer són molt bons, eh? Molt bons. Ja t'ho dic, pots posar-ne si vols, perquè ja ha fet una selecció de les primeres cançons que va treure. No crec que també en tens, però... Bueno, tenim vuit minuts encara.
Ai, ara no sé. No oblida la taulada vermella i la finestra amb flors, l'escala fosca i l'imatge vella que s'amagava en un racó i el llit de fusta negra i foradada i els teus llençols de neig.
i la ribor suau d'una matinada que et desperta més bé. Però no vull que els teus ulls plorin, digue'm adéu, el que a mi fa pujada i me'l vaig a pèl.
Comentari entre cunyadesc i erudit. Digues. No, anava a dir que en Serrat, igual com en Llach, de joves tenien més bona veu, però de majors tenen més gust cantant. No sé com dir-ho. Perquè jo crec que també s'ho va més seu, i com que ja...
Es troben més el seu estil. El que perden un costat, ho guanyen per s'altre. Sí, i transmeten més pintura. No sé, jo, el llunyà que es veu que sí, teníem més bona vou, però tampoc canta malament. Vull dir, continua sent ell perfectament. Té gust, sí, sí.
jo de tota sa música perdó, sa poesia musicada per en Joan Manuel Serrat aquest evidentment
en tot el que va fer d'en Antonio Machado, però també de Miguel Hernández. Miguel Hernández, poeta valencià, que escrivia en castellà i que va morir a una presó franquista. Sí, jo a Miguel Hernández el vaig estudiar a batxiller i m'agrada molt. Sí, eh?
Tipo, me va estirar bastant. Teu... Jo he de reconèixer, per exemple, que jo el vaig conèixer a través d'en Serrat. És a dir, si no havia estat perquè en Serrat el va musicar. I, clar...
Troc que va fer bona feina, no? Dins d'això, un dels temes que a Pentura m'agrada més és aquest que ara posarem en directe. I si tenim temps, que no ho sé... Tenim 5 minuts, jo crec que podem tenir temps. En DJ li demanaré que no posi una altra. A Men's Seymour fa que és...
Para la libertad. Para la libertad. Mis ojos y mis manos. Como un árbol carnal, generoso y cautivo. Voy a los cirujanos. Para la libertad.
Siento más corazones que arenas en mi pecho.
tan espuma mis venes. Ai, namor, puc acabar de tallar rollo de manera... També un martí, pots fer el que vulguis. Bestial. Fes, fes. I de... Joan Manuel Serrat interpretant Miguel Hernández, una de les que són més tristes que conec i que posa l'apell de gallina. El Orihuela, su pueblo y el mío,
Se me ha muerto como del rayo Ramón Segei, a quien tanto quería. Yo quiero ser llorando el hortelano, de la tierra que ocupas y esterconas, compañero de alma.
alimentando lluvias, caracolas, mi órgano es mi dolor sin instrumento, a las desalentadas amapolas. Daré tu corazón por alimento, tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento. Un manotazo duro, un gol pelado, un hachazo invisible y homicida, un empujón brutal te ha derribado. No hay extensión más grande que mi herida
lloro mi desventura en sus conjuntos y siento más tu muerte que mi vida. Ando sobre rastrojos de difunto y sin calor de nadie y sin consuelo voy de mi corazón a mis asuntos.
Temprano levantó la muerte el vuelo Temprano madrugó la madrugada Temprano está rodando por el suelo No perdono a la muerte enamorada
No perdono a la vida desatenta, no perdono a la tierra mía. No, podem acabar així, eh? Anem a posar qualque cosa... Un po' més animada, més alegre. Sí, eh? M'ho som d'acomiadar, però... Sí, oh, sí, sí. Petit amor, vull dir, petit amor, no? M'hem boet.
Bé, recordem que aquest programa s'ha patrocinat. El meu país. País petit. No, petit país. O estàvem patrocinats. Estàvem, com a mi. O estàvem. No mos retireu el patrocini, per favor.
Ho farem millor. Més que un bar faranits que del petit país. De fet, la setmana que ve se fa aquest acte que se diu Ocellada, amb on esteu tots convidats. Penseu en comprar la vostra entrada, reserveu-la a través d'Instagram.
Serà un acte poètic on se recitaran poemes i se llegirà, i bé, se tocarà la guitarra, s'acompanyarà. I res, que està marcat també en un dels actes per Sant Llampart. I res, que moltes gràcies per escoltar-nos com cada divendres i fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Anar per la vida sense compliments
Anomenant les coses pel seu nom. Cobrant espècies i sentir-se ben tractat. I pixar-se de riure. Bon dia. Bon dia, poesia. Bon dia, també. Bon dia, poesia. Com estem? Bé, bé. Avui tu ja has anat a comprar com un loco qualsevol cosa que te parassin per davant.
O me fas pensar que li diuen Black... No, Black... Friday. Black Friday. En el dia d'avui. Black Friday, sí. T'he de dir que fa dos o tres anys...
no sabia, o sigui, no me sonava, vaig veure... No sabia de què anava això. I en dos o tres anys, mira com s'ha... És un fenomen nou, és aquest important. Ara, avui en xerrarem una mica... Jo sempre dic que no, tot ja teníem el dijous bo. Teníem el dijous bo. Ja no em portava... A més, dijous bo, més guapo que divendres negre. Sense cap dubte. Sense cap dubte.
Idò bé, com ja heu vist, el gran germà Bort ens informa que avui és el Black Friday, el divendres negre, que d'uns anys en sà, entre esclats de llum i publicitat, dona el sus a l'orgia consumista en què s'han convertit les festes del sostí divent, ben conegudes com a Nadal.
Es tracta d'una diada importada dels Estats Units, el país més desigual i violent del món, autoerigit en policia del capitalisme global i en colonitzador imperial de les ments, els cossos i els desitjos de milions d'éssers humans a través de l'hegemonia de la seva indústria cultural, tecnològica i militar.
societat de consum i de l'espectacle. Mecanismes de propaganda cada cop més invasius s'endinoculen la necessitat compulsiva de comprar fins al punt d'endeutar-nos experiències postisses i mercaderies que no ens fan cap falta, facilitades i fabricades, la majoria dels casos, per treballadors semiesclavitzats en països llunyans o en territoris propers.
tot plegat a l'objectiu de seguir engreixant una oligarquia planetària de banquers i empresaris. En som víctimes i alhora còmplices. D'això ens en parla el poeta Jorge Guillén, un dels màxims exponents de la generació espanyola del 27, el seu poema Consum, traduït al català per a l'ocasió. Jorge Guillén, Consum.
Quin poc abril en aquest abril i encara es falsa la primavera en el ciment i no en el marfil d'aquestes torres es desespera ja la societat de consum. Tota cosa fa pudor de fum contaminat i brut de negoci que envassa d'aquell sucat de l'oci. Consum. Et soc víctima i soci.
Societat de consum, tu compres un poquet, jo compre un poquet, aquell una miqueta de res, d'això en diran després. Societat de consum, tu treballes bastant, jo treballo quan puc,
aquell treballa tot l'any i sempre es diu el mateix. Societat de consum, tu viatges molt poc, jo viatge bastant, aquell del poble no surt. Ha, ha, ha, ha! Societat de consum,
Les botigues ben plenes, les butjaques ben buides, les teues, les meues, les seues, però és hora de saber qui és qui les té plenes. Societat de consum. Societat de consum. Societat de consum. Societat de consum.
Això ja ho cantaven Raimon fa un parell de dècades, eh? Imagina'm ara. I encara fa més dècades, en Joan Brossa va escriure aquest poema, Contratall. Compteu fins a 30 amb veu baixa. Empreneu un camí costarut en un paratge solitari i penseu que més d'un milió de palestins viuen en deplorables camps de refugiats.
que els països d'Occident van vendre armes a Nigèria i a Biafra. En l'alt nivell de lluita assolit el País Basc.
en la revolució cubana, en els països catalans sota el nacionalisme espanyol convertit en imperialista. Que si Itz mata enemics al Vietnam o a Cambodja li posaran una medalla, però que si Itz mata policia a Washington acabarà a la cadira elèctrica. Que els treballadors serveixen per acumular unes riqueses sense beneficiar-se mai.
Desfeu camí i integreu-vos en una gran germació tot comptant fins a 30, però en sentit en vers i en veu alta. I recordeu-vos, si us plau, d'aquest poema. Que el capitalismo es un genocidio diario que solo beneficia a una minoría está muy claro para nosotros pero no para todos por eso hay que concienciar con argumentos
para poder acabar con esta barbarie con la que se enriquecen los parásitos, enemigos de nuestra clase. La monarquía no defendería este sistema si se tuviera que prostituir a Princesa Leonor o sufrir el dolor de la explotación infantil pero la Guardia Civil los protegió inmatir. Si bombas de la OTAN cayeran en su escuela privada no las que saben que trames imperialismo como Obama títeres de multinacionales capaces de todo
por controlar el globo y aumentar lo que matando ganan. En Corea del Norte son conscientes y se han de armar, pa' no ser otra Libia masacrada a otro Afganistán. ¿Qué crees hipipatar invasiones imperialistas? No se frenan con fiestas, ni con twists, ni con firmas. Si te indigna lo que políticos ladrones cobran, imagina a Siria y yihadistas con armas españolas. Capitalismo es que Europa saquea fricantera y que vengan en patera pa' currar por Tesla ahora. Que balas de goma asesinen a inmigrantes y te llamen violentos y contra esto quieren rebelarte.
Por todo el mundo tiranos puestos por Estados Unidos Allende pagó caro en aplastar al fascismo a tiros Su cuerpo acribillado nos dice Que socialismo por la vía pacífica es imposible Por sus guerras de rapiña recortan aquí Votes a quien votes mandarán los botín Lo dijo Marx, van a destruir a la humanidad y al planeta No lloraremos si una bomba Lapa lo revienta
que criminalizan a Cuba y el Borbón en la rabia de putas. A estas alturas está claro que manipulan. Urja acabar con el capitalismo, no es que culo. Si están en la peor miseria tres cuartas partes del mundo. Sabes que no es justo que por eso no se acumulen millones. Organízate y ataca lo que armados imponen. Anticapitalismo para aries. Están matando a millones a diario. Organízate pa que todo cambie. Acaba con banqueros, sus políticos y empresarios.
Nuestra miseria es su paraíso, no nos educan pa' vivir solo pa' ser sumisos, pa' aceptar ser explotados
y causiendo pobre fantasés con ser rico controlan la información hasta tus gustos musicales únicamente mentes que no cuestionen nada les vale quieren robots sin opción todos iguales clones de patéticas celebridades la OTAN mata a inocentes y participamos nosotros hay bases instaladas en suelo español bombas explotan dejando países rotos les importa el dinero no entienden de compasión
Los atentados le sirven pa' fomentar el racismo Y que el pueblo odia a otros venderte al capitalismo Es él quien te roba la vida y te hace pagarla luego El mismo es el que te pone la soga al cuello Más casas vacías que gente sin casa Capitalismo es barbarie día a día con todo arrasa Te desahucian y te culpan encima Es un asesinato si te quitan todo y te suicidas Derrochan fortunas y enfermos mueren en listas de espera Mala sanidad, estrés, matan de mil maneras Lucha pacífica pa' qué si les da igual que mueras
Ninguna mejora se ha conquistado por las buenas. El rico disfrutando de su yate y su mansión. Niños desmayándose en la escuela por desnutrición. Es el estado del terror. Se sustenta a base de manipulación y explotación. No, no nos queda otra opción. Nos espera la extinción o la revolución.
Claro que soy antisistema, no voy a poner parches y esta es la raíz del problema. Anticapitalismo barbarie, está matando a millones a diario. Organízate pa' que todo cambie. Acaba con banqueros, sus políticos y empresarios. Anticapitalismo barbarie, está matando a millones a diario. Organízate pa' que todo cambie. Acaba con banqueros, sus políticos y empresarios.
La alternativa a toda esta barbarie es el socialismo. Es lo que temen los capitalistas. Por eso invierten tantos millones en propaganda anticomunista.
Pablo Hassel és un raper i poeta català. Des del 16 de febrer de 2021 resta tancat a la presó complint condemna per delictes d'enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries contra la corona i calúmnies i injúries contra l'institució de l'Estat. És a dir, que el proper 16 de febrer farà 5 anys que en Pablo Hassel està tancat a la presó, simplement per cantar veritats com punys.
Estant a la presó, en Pablo Hassel, que ha patit maltractaments i tortures sistemàtiques per part de l'institució presidiària, depenent de la Generalitat de Catalunya, per cert, que tot s'ha de dir. Estant a la presó, en Pablo Hassel, entre les coses que ha fet, és escriure poesia.
Fa uns anys va publicar un llibre, Arrosionant murs, del qual ja en vàrem parlar el seu moment aquí, i d'aquest llibre és aquest poema, escrit allà a la presó. Tornaran millors a l'1 d'octubre i tot el que implica.
Tornaran els dies de desobediència massiva i d'autodefensa valenta. El que va succeir només va ser un jauller aperitiu. Tornaran en lliçons apreses i més ràbia, mai no ho dubtis. Tornaran perquè la rebel·lia del poble encara es manifesta.
com l'esportista que es lesiona i torna amb encara més ganes, com la guerrilla que es replega i torna sent un exèrcit, com la brisa que precedeix tot tsunami incontrolable, tornaran en la força de qui sap com debilitar-los. Quan algú vol ser lliure de debò, ni la mort pot evitar que continuï apropant la llibertat i tot poble encadenat s'acaba cansant del jou. Serà inevitable que tornin. Mentrestant,
que ha de preparar-se i accelerar la seva arribada, ajudar que tornin millors, adobant-se en aquest temps pitjor, sense perdre temps i energies, dubtant s'hi arribaran, quan fins i tot els que hi volen i lluiten perquè no ho facin, reconeixen que ho faran.
Tornaran pels que els portarem, fars que se'ns emportin tant, ara necessiten construir i pensar per rebre'ls com cal, perquè no marxin mai més els dies en què va ser comuna la dignitat.
Doncs ara, Pablo Hassel, que com diguem segueix tancat des del febrer del 2021 a la presó, té un nou llibre de poemes i precisament és un llibre de poemes que s'ha de publicar a l'editorial Polen, que ja va publicar el seu primer llibre, Reginald Murs, un editorial que ha publicat, entre altres, també poetes i escritors importants, el José Bassas de Nandía traduït al català.
està presentant un projecte, un verd camí, per poder finançar l'edició d'aquest nou llibre de Pablo Hasel.
El llibre de Pablo Hassel es titula Una prova de vida, i es diuen això a la campanya de crowdfunding, a la que ens convien a participar. Una prova de vida és una demostració de la vitalitat d'una persona. Una prova de vida és un senyal com d'un dent i en equívoca que seguim en peu. Prova de vida és el nou poemari del raper Pablo Hassel, empresonat del 16 de febrer de l'any 2021 per les lletres de les seves cançons.
Després del 99 poemes publicats al llibre regional Murs, «Prova de vida», són 9 capítols amb poemes, també en català, escrits íntegrament durant el seu empresonament. «Prova de vida» és una demostració de vitalitat existencial i aferrada a un projecte que anela la llibertat col·lectiva, on s'entén que ningú pot ser lliure mentre no ho siguin totes les persones.
Així doncs, des del Bon dia de poesia, convidam a tothom que aneu a Berkami, cerqueu aquest projecte, Prova de vida, Prova de Pablo Hasél, i vos animeu a fer una aportació. Hi ha diverses opcions. Arrelacionant-m'ho, el poema que hem llegit, és un llibre que paga molt la pena. En Pablo Hasél és un repell, un poeta que diu veritat com punys. I més enllà...
de tot, per solidaritat i perquè la poesia també és una eina de combat, vos recomanam això. Prova de vida, Berkami, Pablo Hasél.
Estakis el pasatxe enteraz, jena'l di ondang, jendea sinela d'alcatzen zarritan. Zerbait i guzteko anu, mi falta ierakloz frecuento generalea. Sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri,
Irratikoak antxiren dititzen zuzean paella jaimko zutela Eta pixita sarri peremuturretan saltzatzen dela gotu batu mamean Sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sar
Zai anu usotzean, doiugosu aburik, sarri dioerriak, txapallazos paturik. Iruñeko etxerroa, desetxerroa, ebensat bigorriak, zerua duestantzen. Estakiz el pasatzen den azkenan biontan, jende azidele adantzatzen zarritam. Zerbait ikusteko adubi, faltan girela koste cuento generalean.
Sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri, sarri
Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri, Xarri,
Sarri, sarri, sarri, sarri, sarri.
Fins demà!
Aquesta cançó mi sempre em parla de bon humor. Estava pensant, home, i també se podia muntar un ver cami per organitzar un bon concert a la presó de Lledoners amb uns altavells ben grossos. A veure si et podran tornar a repetir la història. Exacte. Vinga, ho podem mirar de muntar.
Precisament... No fa falta que sonin molt bé, no? No, basta que hi fa... Marca baratera, eh? Marca baratera. Exactament, basta que té, però bon volum. Que siguin grossos, això sí. Exactament, això seria... N'hi hauria bastament. Precisament, ara també Fermi Mogurusa ha acortat-ho, aquesta iniciativa, no?, d'en Fermi Mogurusa de fer boicot en aquesta...
companyia que explota més en el Music, que és Spotify, per la col·laboració del seu propietari amb l'estat d'Israel i amb la indústria armamentística. Precisament, connectant coses de Sarri, aquest poeta...
que era el qual d'un que va fugir de la presó de Burgos, ha ficat dins un altaveu, ja fa els anys 80, és aquest poema, el pres palestí. Sarri, aquest poema està publicat a l'antologia Es morta la poesia, traduïda per Einar Amunt, de l'eusquera, i publicat també a Edicions Polen.
El pres palestí, Joseba Sarionandia. El pres palestí solitari va sempre enganxat a la ràdio i escolta, almenys, la veu de la llunyania. Passeja pel pati assoletjat fent cercles pel quadrat i escolta, quan el vent l'hi porta, la veu de les fonts de la seva terra.
A la presó. D'aigua en donen només dos cops al dia, i el pres està assadegat. Quan fa xafagó, sembla que s'agafen més emissores, i les venes dels braços se li inflen, com si la sang no li cabés el cos, i enrebentar.
De l'herbena se'n pogués rejar un mar vermell i se submergís en aquest mar de sang el pres palestí solitari, massa carregat de bales i de morts, com un vaixell de vapor massa carregat.
A la ciutat de Nàpols hi ha una presó, la vida mía. Hi ha una presó, la vida mía, amor. Hi ha 29 presos que canten la cançó, la vida mía. Que canten la cançó, la vida mía, amor.
La dama està en finestra, escoltant la cançó, la vida mía. Escoltant la cançó, la vida mía, amor. Els presos s'entameren, ja no cantaven, no, la vida mía.
Per què no cantau presos, per què no cantau no, la vida mía? Per què no cantau no, la vida mía, amor? Com cantarem, senyora, si estem dins la presó, la vida mía? Si estem dins la presó, la vida mía, amor?
Sense menjar ni beure, més que algun rosegó, la vida mira. Més que algun rosegó, la vida mira, amor. Demà serà dissabte, us penjaran a tots, la vida mira. Us penjaran a tots, la vida mira, amor.
Com aquest clàssic, recordar-nos també que de presons n'hi ha a tot el món. Les presons del capital. Les presons són majoritàriament, hi ha gent treballadora, gent pobra, la gent més oprimida, que moltes vegades acaba la presó per cercar-se la vida de la manera que pot.
on també a les presons hi ha molta gent que hi està precisament per denunciar aquesta situació, per lluitar per la gent oprimida, per lluitar pels drets i per lluitar contra l'opressió i per la llibertat. D'altres n'hi ha ben pots, encara que darrers dies heu tingut notícies, però bé, són l'excepció, no la regla. Les presons sempre són presons del capital.
A una presó llunyana, a Mèxic, està tancada una defensora indígena d'etnia a Musga, el nom Kenia Hernández. Ella està tancada per defensar altres presos polítics, està tancada també per protestar contra la privatització de les carreteres,
i per davançar als pobles indígenes de Mèxic. Ja dur també cinc anys tancades, més de cinc anys ja porta tancades Nekénia Hernández. També, igual que en Pablo Hasél, igual que en José Bárcara Nandía, Nekénia a la presó ha escrit poesia. Seu és aquest poema, traduït al català també per l'ocasió, que es titula La trucada. Endol no sabe de tu,
Saber que no hi ets aquí, que ets tal volta vora el mar, vora el mar i sense mi.
Es perd la teva trucada, talment com el camperol que desitja que al matí prest esdevingui hora baixa per trobar-se amb l'estimada, el seu niu acollidor. Però jo no tinc estimat, ni tampoc no tinc cap niu, ni tan sols tinc un amor. Tot just tinc unes trucades per a compartir l'estima i a mollar tot el que pens, allò que sent i allò que soc.
però haver-te aquí que avui sols érem tu la trucada i que tu no hi has sigut i aleshores el meu cor s'ha fos tot ell en aigua i tota la meva estima en jàgrima et s'ha dissolt car ningú no m'escoltava ningú en qui parlar avui car l'amic no em va respondre
I aleshores no volia que el negre matí amb presses de vingués hora baixa. I aleshores ja no vull que aviat passi aquest dia per fer la meva trucada. Kenia Hernández, presa també a Mèxic per lluitar per drets humans. Un altre poeta pres també.
lluitador social Antonio Cereso. Va estar set anys a presons de màxima solidaritat a Mèxic, acusat igual que Pablo Hassel per delictes de terrorisme, que no havia comès, lògicament. Escrit a la presó d'aquest llibre, Todos los días son de amor, esperanza y guerra, publicat també l'any passat a Mèxic. També hi ha aquest poema, Cinco passos.
De mi tristeza a mi sonrisa. De mi nostalgia a mi alegría. De mi soledad a la multitud que me cobija. De mi enojo a mi paciencia. De una idea a otra idea.
de mi presente a mi esperanza, del amor a mis padres al amor por el pueblo, de mi perdón a mi condena, de mi odio a mi nobleza, del mundo que me encierra al mundo que me espera, de mis ganas de amarte a tu cuerpo que me inventa, de los hombres que luchan a mi resistencia, de mi bosque a mi pradera, de mi andar a mi cojera, de mi ociosidad a la belleza de un poema.
Cinco pasos, cinco pasos de la puerta de la celda a la mesa que hay en esta. Libertat per a tots els presos polítics del món. Libertat per a tots els presos. No hi ha d'haver presons.
Bona nit.
Al preso número nueve ya lo van a confesar, está rezando en la celda con el puto a ver penal, porque antes de amanecer la cita le han de quitar, porque mató a su mujer y a un amigo desleal. Y así ayer y al confesor los maté.
y si vuelvo a nacer yo los vuelvo a matar Padre no me arrepiento ni me da miedo la eternidad
Un ser supremo que me ha de buscar Voy a seguir sus pasos, voy a buscarlos al más allá
El preso número 9 era un hombre muy cabal, iba la noche del juego muy contento en su catar, pero al hallar a su amor...