Hi ha un barri que es diu La Plata, té enoques i tarongers. Pels seus carrers no hi ha persones, sembla que s'hi hagi aturat el temps. Però si esperes la s'estona, aquí no hi cabrà res, perquè aquesta és la història.
Però si esperes massa estona, aquí no hi quedarà res, perquè aquesta és la història.
Sento com les coses que faig s'esborren a l'aire, marxen d'on sóc, no tenen sentit ni per què ni repor. M'asseca la platja i veig les ones trencades, on deu anar tota l'aigua del mar, piles d'objectes i tones de sal.
Coses inútils com les caixes o els bancs, coses terribles com els bales o els tancs. Si fóssim més fàcils d'eliminar, si fóssim tan fàcils d'eliminar, es perdrien com jo al mig del mar, si em fan idees o dins del meu cas.
Fins ara!
No tenen present ni passat ni futur, s'escapen com l'aigua a les meves mans. Tasseu sobre un tronc i veus els arbres i ocells, on deuen anar la llum del sol, es fonen com jo a les teves mans.
Coses tan útils com els teus ulls i cor Coses perfectes com tot el teu cos Si fossin més fàcils d'oblidar Si fossin tan fàcils d'oblidar Es perdríem com tu dins del meu cap Provo d'entendre per estar tot trencat Veig com t'escapes i veig cap on vas
no té cap sentit si tu no m'escoltes si tu no ets amb mi si tu no m'escoltes
El sol que no surti avui i que tornin els estals. Que jo t'he de màstia a prop per jugar amb els teus cavalls. Que jo t'he de màstia a prop per jugar amb els teus cavalls.
Si tothom que hagi jocat, vol dir que mos entenen.
que té geranis i sombres, humitats i tenebrós.
saliva i enteniment. Si voleu saber quina és el carrer de cavallers. Si voleu saber quina és el carrer de cavallers. Tres portes, tenc a cap meva.
obertes a tots els temps. La que està oberta per tu, l'altra per la bona gent. La tercera per la mort, que la tancarà el meu temps.
Àngel caigut, principi del foc, malgrat oberta. Àngel caigut, principi del foc, malgrat oberta. Tot això ets tu per mi, jo n'estic certa. Tot això ets tu per mi, jo n'estic certa. Jo he cantat en nom vostre.
La vostra veu és la mia, adéu lluna de nit, adéu sol de migdia.
No sé què passa últimament, no sé si és pel despatx secret o potser és cosa de l'hivern, un sentiment estacional. La gent i jo no ens entenem. Me l'interpreto cada gest, la meva vida és un torment. Cada dia em sento pitjor, més impotent, més indefens. La gent i jo no ens entenem. La gent i jo no ens entenem.
que és el que m'allunya de la gent. Voldria que el meu pensament no fos un miratge resplendent.
Llegeixo llibres a la ments, em veig i entenc d'allò més bé. No vull sortir més al carrer, no vull parlar amb ningú mai més. La gent i jo no ens entenem. No sé per què mai paren piets, no sé què és el castell distrets. El segle XXI va gran, jo soc molt més de l'aninant. La gent i jo no ens entenem. La gent i jo no ens entenem.
que el meu pensament, que és el que m'allunya de la gent, voldria que el meu pensament no fos un miratge resplendent. No fos un miratge resplendent.
I aquell vell mariner, com cada dia baixa al port, diu a casa que està bé, però s'ha fet gran i ja no pot. S'ha fet gran i ja no pot. I els seus fills li diran...
Quan mirin enrere, que ell no hi era. I li recordaran tot el que els queda, ja res els queda.
Fes silenci al seu voltant, sent un peix saltant a prop. Potser en el fons no està tan sol, en el fons no està tan sol. Els seus fills li diran
Bona nit.
Els seus fills li diran, quan mirin enrere, que ell no hi era. Li recordaran que tot el que els queda ja res els queda. Els seus fills li diran, quan mirin enrere,
que els queda, ja res els queda.
Una gota de terra acaricia la mà. Ella és aquella que t'han insomiat, perquè ella és linda.
Ella és una il·lusió que té gust de sal. I dins l'oliveren el temps saturat. Un timbal de pedra, boscos i animals. No som un poeta
jo som escrivats. Un i jo d'estona escric el que vull cantar demà. Quan m'he llunyat de tu fugint de jo mateix, vins al pit sentia un dolor que no es veu. Com
La meua llibertat, on totes les fronteres són, cel, arena i mar. Tan gros aquest petit món meu, té un riu per creuar els seus ponts, i jo que som natiu...
Jo també vull fer. Jo també faré. Res, res, res. Res, res, res. Res, res. Res, res.
Gràcies.
Què necessites? Què necessites? Què necessites? Què necessites? Què necessites? No necessito un manager, necessito un camell. No m'ha fotit sa xapa, diuen ells. Soc el primer famós que t'atorra solla, passat de rosca. Venen per sa foto, se'n van a tot hòstia. M'han fet heroï i màntir d'una causa justa. Però sé que mai podré estar a sa altura. M'agrada sa drogatura, política oscura. Peny amb vacas 47, pujant ses avingudes.
La teva opinió me la sua, ja no seré políticament correcte en aquestes altures. Si se carreguen un fatge, trec cava, finat, taja, i que se'n carreguin un altre. He sortit per ser noticis, diguent-li's cap de fàbats, sense cap discurs, sense donar cap missatge. Sou vosaltres que heu donat por d'aquest personatge, jo només interpret, sóc lliure dins aquest teatre.
Ni jo mateix, crec en jo mateix. Idò per què ho fan ells? La veritat és que no ho sé. Tot necessitant creure en el cul i jo no sóc la seva llum. I he vengut aquí per liar la part i punt. Per posar-les faig a puesto, cuinar amb pesto, vacilar sa poli amb el meu gestes. Sóc un gilipolles però he posat en dubte tot un estat i no ho reconeixes. Adeu, encantat. Perdó per menjar-te, sorella.
Surtes per sonar i marxar, no m'importa. Fets la foto on jo no sóc ningú, soporta. Surtes per sonar i marxar, no m'importa. Fets la foto on jo no sóc ningú, soporta. Surtes per sonar i marxar, no m'importa.
Fet la foto on jo no sóc ningú em suporta. Surtes per sonar ja i marxen, no m'importa. Fet la foto on jo no sóc ningú em suporta. Surtes per sonar ja i marxen, no m'importa.
Fet la foto on jo no soc ningú en la porta. Surt el personatge i marxa.
Tornaria a parlar tendrament d'aquesta terra. Parlaria a tothom del seu alè constant. Tornaria a parlar amargament de tanta guerra. Parlaria a tothom dels jamecs del mar. Cap on sigui que giro l'ull i per tot on miro, veig la mateixa colla de porcs que tiurejant el món i fent destrossa.
Sí, la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els dóna la gana. Senyors, que meneu tant, si escopiu el cel us caurà la cara, si pixeu contra el vent us mullareu les cames.
Tornaria a parlar entendrament d'aquesta terra. Parlaria a tothom del seu alè constant. Tornaria a parlar amargament de tanta guerra. Parlaria a tothom dels jamells del mar. Ai, la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els dona la gana. Són...
Sempre foten la punyeta Estats que ronya, bèsties de guerra Les seves festes són criminals El seu als cossos l'hora sonat És la rauxa dels condemnats Ballarem amb energia damunt tota la porqueria Perquè aquesta és una música tossuda i obstinada Música per aferir-se als peus ballant al seu voltant Sí, han de caure a les buralles Totes, totes, totes Els pitus estan preparats
Fins demà!
Ser! Ser! Ser! Ser! Ser!
No em van donar la portada, però vaig estar lloro.
Tots som banderetes passat al toro, molècules pressionant per sortir del poro. Les galtes salades quan ploro, és low cost, modus operandi. Som l'excepció i no et parlo de l'angui, ves amb compte, pot ser que et tanquis.
La por no et pillin fregant i és what up team, em tallo les venes. Si no estic al toque quan un dels meus tenen problemes, només he de treure el nas quan dius que escrius poemes i fas vergonya aliena, fes-me cas.
Trucades de dues hores, raps en una toma, tirades bones, respectar les comes, abans que l'idioma, ei, esteu de broma? Jo sóc el rap en persona, li tiro fàcil, no em complico, però Xavi era igual al centre del camp aguantant el tipus, què vols? Sonem com una bèstia, et molesta l'ego?
A mi la falsa modestia, pur tràmit, no és un sol home. Si fos per mi que em poso nerviós quan el micro no sona. No sé si és la por al fuet o a la mà del que doma. El món separat pel robot i la poma, hold up. I digue'm si pesa, ho escric sense pressa, em trec la disfressa. Si t'avorreixes, aquesta és la peça.
Respecta l'escena, però encara ha de créixer. What up, team? Pur dràmit. La fleca. Stage house. Jo sempre he estat, malgrat hagi estat boicotejant-me. Estat mental entre dues bandes. La dualitat com a mantra, com dos ranmes. Posa'm el ramen a l'aigua i decanta't. Estic entre els àngels, em dic Black Mamba. Tirant-me el pit i escrit capes de significància.
No estic fent la tornada, estic tirant-la sense tornades, fornades, l'única fleca sense pa i desbordada de barres, iaios fent rap per iaios, paios buscant el millor plat, i la massa no puja si no l'ajudes amb aigua i abat, no marco gols com oli, però mira quants passes rebo, no vist del bol i abans del Covid ja vivia en fase zero.
Saltar a la vista la falsa modestia, calma't, aquí ningú vol sortir a la foto fins que el que surt a la foto és un alt. Voleu quartos, voleu comments, voleu premsa dedicant-vos temps, voleu hardcore, voleu pollen, voleu recompensa sense dedicar-li temps, voleu sucre glas a la nàpia, soterrar la ràbia després, viure una vida revolucionària sense que faltin calés, però...
Res farà palir el pes de fer front al mirall, al veure't, la mala pell del serrell i estàs davant l'almirall. Soc pare i si salta el beat s'escampa el tric sobre un sonai, a moda siddar-te el mic cinc anys després dodolant sota el moonlight. Coneixes els codis, what up és el lifestyle, nazis el rap de veritat, nine, nine, nine. Ens malcopieu els flows però seguim a l'alça, sou Bartomeu perjudicials com cada dia que segueix el Barça. That's it.
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
Desmi de Juiz Jalillo.
Fins demà!
Fins demà!
I estan xerrant de fer una revolta en el bar, i la ració de croquetes que encara no arriba ja van, 40 voltes que demanen cridant, i el camarero suant, i els dos collars escupint merda per la boca normal, no saben res del sou que cobra el xaval, ni de reformes, ni de sobres, ni justícia social, no volen rollos, no estan parlant de Zizek i Marx, estan parlant
Fins demà! Fins demà!
No sé si no sé si no sé si no sé si no sé si no sé si no sé si no sé si no sé si no sé si no sé si no sé si no sé si no sé si no sé si no sé
Contradiccions que no son postmodernes. Revolucions naix quenten academies. Otra ronda para la tuerca. Vallecas manda. Cuando hable monereo le extendéis la alfombra. Seguín somían en balas, malgratú vegan cru. Escenes quotidianes, zoo, volumen U.
Escoltes, bon dia i bona vida al programa matinal d'Ona Mediterrània.
Bon dia i bona vida. Comença aquí el programa matinal d'Ona Mediterrània, avui en tres quarts d'hora de retard, a causa d'uns ajustaments tècnics que hem hagut de fer, per la qual cosa vos demanem disculpes a començar el programa corresponent.
en aquest divendres 12 de desembre de 2025, un programa que, com sempre, ve atapeït de propostes per acompanyar-vos fins les 11 des de matí. Avui, evidentment, com cada divendres, podrem escoltar
Francisca Grimalt, amb la seva col·laboració setmanal. També tindrem el Rebel i Consentida a partir de les 9, a les 9 i mitja, noves i pres, amb en Joan Lillo, a les 10, música amb en Mó, i a les 10 i mitja, bon dia, poesia. Abans de tot això, però, mirarem de fer-vos, encara que sigui en format brevíssim, un repàs a l'actualitat a través dels titulars de Diari de Balears i també
de Vila Web. Bon dia i bona vida d'una mediterrània repassant l'actualitat de la mà del diari de Balears. De Balears.cat
I a Diari de Balears trobava en primer lloc irresponsabilitat política. L'Ipsalut va licitar les noves ambulàncies sabent que només les podria conduir un 10% de la plantilla. També informa a Diari de Balears que comencen a eliminar la planta invasora nicotiniana Glauca, el gorg blau que amenaça de contaminar l'embassament.
L'UCO de la Guàrdia Civil apunta ara a Marc Pons en el conglomerat de corrupció que afecta el PSOE. Ha sortit ja el nom de Marc Pons. Vídeo amb una entrevista en Joan Amé. Cal apostar per l'educació de 360 graus. Joan...
Amé, protagonista de l'entrevista d'Això és vida, és sociòleg i ara especialitzat en temes educatius. Miquel Ellador, Tiu Herrero, Pitjorines, Ani Mosparrec, Joan Gomila i Espiritual Mallorca l'Octava actuaran a la nit de la cultura 2025, una nit de la cultura que se farà.
Aquest dissabte vespre també informa a Diari de Balears que ha estat desconvocada la vaga de personal del Servei d'Emergències UU2 i que l'extrema dreta impeteix una declaració institucional en defensa dels drets humans al Consell de Mallorca. També informa a Diari de Balears que Ocifar oferirà un únic concert a Mallorca el 2026.
i que les neules calades, declarades, ve d'interès cultural i material. Totes aquestes qüestions i moltíssimes més. Diari de Balears, que també ens informa que les principals entitats juvenils de Mallorca s'han posat d'acord i participaran unides
a la manifestació reivindicativa de la diada dia 30 de desembre a partir de les 18 hores en els passeig del Born de Palma, com cada any. Bon anam ara a Vila Web per veure...
quins són els principals arguments que ens proposen hores d'ara. Per exemple, una fotografia amb un Pedro Sánchez abatut i diu la setmana menetlegre del PSOE, una tempesta perfecta, s'abat contra Pedro Sánchez. També diu creix la crisi a l'executiva del PSOE, dimiteix un altre membre en plena crisi pels casos d'assetjament.
També diu a Vilaüeb, és il·legal i arbitrari. L'obsessió d'un conseller secessionista i un transfuga de Vox fa perillar el català a Menorca. El coetx urdangarín, això de coetx entre còmates, confessa sobre la presó, però esquiva totes les espines. No li desitjo a ningú...
Diu, les contradiccions que el cap de gabinet de Masson haurà d'aclarir avui davant la jutgessa. Títula una crònica d'en Esperança Camps i finalment destacarem també...
que informa sobre retards a diverses línies de rodalies per una avaria a la catenària. Tornem de nou a Diari de Balears.
i moraran directament a la seva secció d'opinió per recomanar-vos els articles que hi surten ara mateix i que són els d'en Joan Vicenç Lillo, Ayuso Zeta, els d'en Alila Tomàs, Gaza, ben present, el d'en Rafael Borràs, cultura per turistificar versus cultura pel procomú ecosocial.
El d'en Joan Lledonat, Espanya i el món es troben farcits d'injustícies. El d'en Joan Parc Jordà, coalició per Mallorca, moderats, mallorquins i, a veure què en surt, i David Roger, valors en recessió. M'ho anem ara a conèixer quina és la previsió del temps per avui i per aquest cap de setmana.
Per això escoltam la informació que ens ha enviat en Tomi o Mateo Canals. Bon dia. Inicia un final de setmana que ens hi haurà patir canvis. La fórmula és cada sud de la Península Ibèrica, hi ha un anticicló al centre Europa i entre dos actes d'acció ens enviaran dents de llevant, molt humits,
molt de ningú, poca pluja aquí, les plujes amb aquesta situació orogràfica se concentran sobretot a la façana peninsular del Mediterrani i per tant, molt de ningú, boires, ambient frescot però no fred de mai gros i algunes plujetes però en general poca cosa, ja dic, els plujetes seran més bé per Múrcia, València,
i sobretot també plorarà molt cap a l'Andalusia Occidental i també cap a les illes Canaris, on tindran un temporal d'aigua, inclús neu a les muntanyes més altes d'aquestes illes. Però nosaltres, ja et dic, ambient enigular, pot sol, però poca pluja. En tot cas, seria a inici de la pròxima setmana quan
Podria arribar una perturbació, ja sí, és la nostra zona, encara hi ulls i poden tenir pluges una mica més generoses. Però això encara està per veure. Moltes gràcies, Tomeu Mateo Canals, per aquesta previsió del temps. És el moment d'escoltar la nostra col·laboració setmanal que ens envia Francisca Grimald.
Bon dia, Tomeu. Perdona.
Sembla que no hem pogut tenir aquesta col·laboració. Mirarem si la recuperem més tard, però ara sí que enfoquem ja les seccions. Avui tenim, vosaltres recordam, poesia, bon dia poesia, música amb amor, també tindrem...
Noves i perès amb en Joan Lillo. I d'aquí res, connectarem amb la nostra rebel i consentida. Bon dia i bona vida amb més continguts, noves veus, més opinions, més anàlisi, però amb la mateixa claredat i contundència de sempre.
Revista L'Estel. Pensament, cultura i territori. Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry, de la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobreimplants.
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la Clínica Dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer-primera. De vola el cor d'inglès de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un bé i somriure. Vos hi esperam.
Aigua dolça per a gent salada, a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània. Ona Mediterrània. I a Ona Mediterrània, ara sí que estem en disposició d'oferir-vos la col·laboració d'en Francisca Grimal.
Bon dia a tots i totes, oients de bon dia i bona vida. Avui em ve de gust parlar de fets que demostren que els polítics, a vegades, tenen una visió tan curta que només desbouen la punta del seu nas, oblidant que la història i la cultura tenen una memòria infinitament més llarga.
Aquests dies passats, el Consell de Mallorca, el nostre suposat guardià de la identitat insular, ha decidit que la millor manera de celebrar la nostra cultura és aplicant-li la tècnica del silenciador.
La jugada, eliminar les subvencions directes a l'obra cultural balear i a joves per la llengua sota el grandiós argument de la lliure concurrència.
Mirin, senyors del Consell, l'Obre Cultural Balear no és una empresa que opta a muntar un quiosc. És el pulmó cívic d'aquest país. Però clar, si el català vos fa nosa, el primer que heu de fer és tear l'aixeta.
Sincerament, el fet és digne d'ells mateixos. Així són i així es mostren. No hi ha més. Retear 80.000 euros i tot amb la intenció d'afablir el moviment ha provocat exactament el contrari. L'efecte ha estat un revulsiu.
La gent de Mallorca ha entès el missatge i la resposta ha estat una pujada de nous socis a l'obra cultural balear i els joves per la llengua han tingut una emprensida en l'organització del carrellengues esgermanat que ja havien proposat i que ha tingut una gran acollida al reste de la nació catalana.
Aquests dos partits, el PP, el subordinat, i Vots, la dominàtrics, que si comparant la seva història amb organitzacions com l'Obre Cultural Balear i Joves per la Llengua ells surten perdent sense cap dubte, què tenen per mostrar al món?
Hem entès que l'única manera de garantir el recurs humà respectuós i el suport a la nostra llengua és convertir-nos en els seus mecenes directes. El Consell valia un cot d'efecte i ha provocat un crowdfunding popular. És com si ens haguessin dit, ja que no vos pagàvem la festa, vos obliguem a fer-la més grans.
Doncs som-hi. I si la retallada insular pretenia aïllar-nos, ha aconseguit l'efecte d'una abraçada col·lectiva. La retallada ha intensificat la coordinació i acollida de la mobilització del corallengo arreu dels països catalans.
El missatge és claríssim per a aquells que volen trencar la nostra comunitat cultural i lingüística. La seva política de compartiments estanys de fronteres artificials és un fracàs. La nostra nació, la nostra àrea d'influència cultural, no depèn de les seves línies pressupostàries. Depèn dels lligants de la història que tant s'esforcen a enterrar.
Senyors, el català no es regeix per les lleis del mercat espanyol, sinó per les lleis de l'història i l'empoderament popular. El nostre independentisme i el sobiranisme no és una moda. És la conseqüència lògica d'un poder que, de tant més prear-nos, ens empenya a defensar-nos amb les nostres pròpies eines.
Un estat colonitzador, aquest servei de súbdits d'aquí, que, per quedar bé, són capaços de vendre la seva ànima. O no, per quedar bé, tal vegada per una cadira encoxinada. Aquests senyors polítics, que no ha de gastar dobles en subvencions,
En subvencionar la cultura, que els fa nosa, els prefereix engastar en fomentar la polarització i la divisió, com quan s'alineen amb el recirme per demanar quina és la nacionalitat dels delinqüents. Són individus que van perdent dignitat i principis en el seu devenir diari.
És a dir, ens volen distreure en debats xenòfobs i cortines de fum mentre intenten enorrear la nostra identitat a poc a poc. Aquesta acció del Consell no és un error, és una declaració de principis i la nostra resposta ha de ser una altra. Declaració d'empoderament popular.
Així que, ja que els polítics ens han fet el favor de despertar-nos de la letàrgia prena de l'enca, aprofitem l'embranzida.
Que la retallada sigui l'excusa perfecta per retrobar-nos tots i totes el dia de la nostra festa nacional, el 31 de desembre. A la manifestació tenim una oportunitat, no per plorar la retallada, sinó per demostrar la nostra força.
Deixem la comoditat del sofà i demostrem als qui volen silenciar-nos que la nostra veu és un clam. Aquesta setmana ja hem fet el primer pas, ens hem fet socis. Ara el següent pas és el carrer.
Convertim la frustració en força. Trobem-nos allà. Demostrem el pes de l'obra i el pes dels joves, de tot l'activisme que fa feina per la cultura i la identitat pròpia.
i demostrem que Mallorca està orgullosa de la seva llengua, de la seva història i de ser qui som. Moltes gràcies i ens veiem al carrer. Fins a la pròxima!
Cau la calor a l'assafort, bombeja el ritme. No estem fent merda, faci lona, si fem himnes. Se'n va el dolor amb l'olor a mar. Les primaveres demanen vida, l'estiu arriba. El sol ha eixit, la ràdio sona, estem vius. Estic fent temes i esperant perds i somrius. Erem feliços amb mentides de mil colors. Tinc els conflictes d'un suïcida, tinc por. I vull tornar els meus impulsos, ser pràctic.
que si ella sona diu tremol, el màxim. Venen trompetes, no és ilespi, és Ainsley el sampler. En calma, brother, i ho volen simple. Volen que venga el discurs que ven, que no qüestione. Volen que calli, que puja el tren. I aquella gent que em demana frases, que em diu que torne, no s'imaginen lo mal que em senc. Però avui ja passa del drama. Vull tocar el foc, sentir que crema. Jo tinc set de vida, no de fama. No vull que un error sigui un problema.
Però avui ja passa del drama. L'autocompassió és una condena. Jo tinc set de vida, no de fama. No vull ni la reixa ni la pena. Res del que passa és comparable a tu. La no és traïcida. Home, si dones d'actes impuls. Tu eres rebel i consentida. Res del que passa és comparable a tu. Passa la vida. Res del que passa és comparable a tu.
I el bon dia i bona vida és l'hora, és el moment de connectar amb la nostra rebel i consentida, de Laura Ribes. Molt bon dia, Laura. Molt bon dia, Tomeu. Com estàs? Molt bé. Molt content de saludar-te un divendres més. I tu, com estàs?
Molt bé, també. Sí. Amb ganes del programa d'avui. Mira, a banda de començar, et diré que el programa, el jai de la barraqueta d'ahir, dijous, se va dedicar íntegrament, varen conversar tres metges, i se va dedicar íntegrament a la sida, i...
diguem-ne, parlar de quan va començar, de quan se va descobrir la pandèmia i va ser superinteressant. A la nostra audiència li recomano que el rescati. El darrer programa, el programa corresponent ahir, de Jaida Sabarrequeta. Sí, ara crec que justament fa poc ha estrenat, no sé si ha estrenat, o s'estrenarà una miniserie
d'en Eduardo Casanova, que en El Silenci també va un poc del tema de la seda. Ho he dit perquè la nostra audiència ho sap que ja hi vares dedicar tu també una de ses rebels i consentides. De què parlàvem avui? Avui vinc a parlar d'una pel·li que vaig veure la setmana passada. Uipa!
Aquesta vegada no sé si la ciutat, sinó se se la gusta, perquè tampoc. I és que, no sé si ho saps, però se tia d'Antonio Flores, Nalba Flores, li ha fet una pel·li, bueno, li ha fet, sí. I bueno, com que, arrel de veure aquesta pel·li, com que jo he reflexionat de munt alguns temes,
És una pel·li, no? No és un documental, eh? O sigui, és una pel·li documental. Val, perquè ara em dubtava. Sí, sí, sí, d'acord, d'acord. És pel·li documental, nom Flores para Antonio. I bé, els directors són Isaqui La Cuesta i Helena Molina, que, bueno, recuperen la memòria d'en Antonio de la mà d'en Alba. La sinopsi, una filla es disposa a buscar...
La veritat sobre qui va ser el seu pare, un músic legendari mort quan ella tenia 8 anys. L'Alba va deixar de cantar en perdre l'Antoni i ara es proposa recuperar la seva bou i la seva història. Preguntant per primera vegada els seus familiars i amics. I bueno, arrel de veure sa peli...
Com que jo, sa mare, genera molt de dubtes de quan considerem una persona addicta a les drogues, quan se considera que és drogodependent, de on venen moltes vegades aquestes addiccions, perquè tinc la sensació que la societat és bastant punitivista i que no se té en compte, però és que...
Qui acaba sent drogodependent és una persona que ha decidit estudiar la seva vida i jo, francament, crec que no és així, que no és una persona normalment que ha decidit caure en això, sinó que per una cosa o una altra, doncs, cau. Per això no vull xerrar només amb dades i explicar també, bé, explicaré també amb quins usos es diferencia,
tampoc voldria xerrar de la mort d'Antonio Flores que crec que és quan s'ha fet històricament com una simple sobredosi crec que és molt més interessant entendre perquè una persona consumeix que no aquesta part de culpabilització de repudi crec que hi ha gent que s'ha droga perquè realment no aguanta viure en el seu propi cap crec que ja hi ha gent que
Com acaba fent, o sigui, acaba fent un ús habitual quan va començar amb un ús més recreatiu i acaben caient en això perquè també pens que hi ha gent
que té més tendència a les addiccions de qualsevol tipus que altres des d'un punt de vista físic d'un punt de vista físic sí o mental inclús que tenen aquesta tendència que li és més fàcil ma mare per exemple és exfumadora i ella sempre diu que no se pot fer un pitiu perquè sap que tornarà i
Ma mare ni veu alcohol. Si veu alcohol, diran com tothom un vi, però que no és consumidora de res. Però ella té com aquesta sensació. Jo he conegut molta gent, gent de la meva quinta, inclús, que no vull provar cap droga perquè m'ho conec i sé que m'enganxaré. Com que hi ha gent que ja parteix un poc igual d'aquesta baixa, d'una tendència més cap a l'addicció.
després també pots que hi ha gent que s'acaba drogant perquè el seu context és massa dur i cerca una sortida crec que també hi ha gent que acaba amb addiccions arrel de consums mèdics que això tampoc s'aixerra però passa i potser aquí no és tan obvi a Espanya però a molt de pisos passa crec que justament en el cas d'en Antonio
a part que històricament s'ha xerrat que no va aguantar la mort de sa mare perquè tenien un vincle molt molt profund crec que també s'ha de tenir en compte que era una persona molt sensible hi ha moments documentals que jo em va quedar molt marcat que van dir que a ella el món li feia mal ja estem xerrant d'una personalitat
doncs això, molt sensible, molt tard, i de fet, una de les coses que té l'heroïna, que és una de les drogues que varen trobant el seu, de quan varen fer és d'això que forense, l'heroïna per la vista és com que molta gent amb ansietat i tal l'ampleava perquè li és com que el mou, saps? I realment, estar enxerrant igual d'una persona amb X trastorns,
psicològics, que en aquell moment no se veien com a tal, o com era una estrella, doncs... per la personalitat, i que realment jo crec que moltes vegades molta gent que acaba sent drogodependent o morint per sobre dosi, si tinguessin acompanyament real, psicològic, o sigui, real, me refereix que uns bons recursos, perquè crec que moltes vegades et serveis bé el que han xerrat
mil vegades ja que el servei social, o sigui, tot el que som a dir, si no públic i tal, està tan saturada que no pot, igual, tenir recursos o donar l'acompanyament que aquella persona en concret necessita, perquè crec que cada persona, igual, necessita una diferència. Hi ha uns protocols que funcionen però que se queden curts.
Llavors crec que això, que molta gent que acaba sumida en aquest món de la droga, en recursos i potser en contextos més còmodes, no acabarien...
pues adictes, per així dir-ho. Sí. No, no, acaba tu perquè jo ja m'anava a una altra, a una qüestió més d'en Antonio Flores i això. Vale, bueno, acabo amb aquesta part com a les drogues i després si vols xerrar amb la de Antonio Flores i tinc dades també, eh?
Bé, una cosa que també crec que se tendeix a invisibilitzar és que els governs utilitzen les drogues en els conflictes bèl·lics. Tinc aquí un poc de resum. Bé, s'ha documentat al llarg de la història i quasi sempre està vinculat a reduir la por als pensaments, augmentar la resistència, mantenir la vigilància i controlar psicològicament els soldats.
Aquí vull fer un petit apunt i és que també ha passat en el món de l'esport. O sigui, ara hi ha tant de tests anti-doping perquè se'n s'ha ficat de tot, inclús els esportistes d'elit. Sí, sí. Tenint l'exemple, clar, crec que és en Pedro Aguades d'Hermana Mallor, que crec que són els que van guanyar les Olimpiades de Waterpolo en el 92, si no va malament.
I anaven tots de coca fins a dalt. Vull dir, ha existit en tots, bé, en molt d'aspectes socials diferents. En concret, en els temes dels conflictes bèl·lics, tenim, des de els cèntics grecs i romans, que consumien vi fort, òpio i plantes estimulants per reduir el mal i els cansaments,
que, com els contextos medievals, escriuen l'ús de bolets al·lucinògens per entrar en estats d'eufòria i d'agressivitat ritual. Durant la Primera Guerra Mundial, recordem, 1914 de 8, es va emplear la morfina i l'opi, utilitzats com a medicina de campanya per esmal, alcohol, que es repartia com a ració
per reduir l'estrès i el fred a les estrinxeres, i amb fetamines, que és aquí un poc s'inicia el seu ús, que les varen començar a emplear com a estimulants, en etapes finals per lluitar contra el cansament extrem, però sense sistemes massius. Durant la Segona Guerra Mundial, entre el 1939 i el 1945, a ser exemple on està més documentat, surts estratègies de drogues.
L'Alemanya nazi utilitza espervitin, que és metanfetamina, per mantenir els soldats d'esperts en marxes molt llargues. Es va servir per augmentar la necessitat d'energia i reduir la fam. El Regne Unit va emplear, potser, o bando, també amb cetamines, per als pilots i les tropes de missions de llarga durada. Els Estats Units va distribuir ampolles de Benzedriners
que també és un tipus d'amfetamina, aviadors i soldats per reduir la fatiga. I en els llopors s'administraven també metamfetamina els soldats i els treballadors de les fàbriques per incrementar rendiment. Durant la guerra del Vietnam, per recordar, va ser entre 1955 i 1975,
Hi ha un ús molt estès amb cetamines per disminuir por i fatiga, però també va amb un consum no controlat de cannabis, heroïna i alcohol. Però això no formava part tant de l'estat de l'imilitat, sinó era més conseqüència del context. Després, l'Afganistat i altres guerres contemporànies
Bé, s'ha dit que en alguns conflictes irregulars els grups armats han utilitzat òpio, estimulants o substàncies locals per mantenir els soldats experts o menys sensibles a més dolor. En certs casos no es tracta tant com de decisions militars formals sinó de pràctiques desorganitzades o coercitives. Tot això té unes conseqüències.
Entre d'altres, que s'augmenta el trastorn d'estrès posttraumàtic i genera ansietat i paranoia, que ja està particularment associat a s'augmentar anfetamina, anfetamines i cocaïna en conflictes posteriors, situacions de violència descontrolada, és a dir, que certes drogues poden produir impulsivitat i dificultat per distinguir amenaces reals
cosa que efectivament perjudica el seu mental dels soldats i posen risc a companys i civils. Hi ha més conseqüències, però bé, he trobat que aquestes eren com a les més clares, jo crec, quan se xerra de les conseqüències de drogues.
Perquè acceptam com a conflicte armat que els policies atupin manifestants antidernornaments. Sí, sí, jo crec que... Va per aquí també, no? També n'hi ha qualcun que va ben estimulat, eh? Sí, de fet just anava a dir que...
Bueno, ja se va xerrar amb... Ai, com se... Bé, és una sèrie d'antidisturbis. Ah, sí, sí, sí. De Movistar. Crec que és d'antidisturbis, no? Sí. Allà surt que fan consum de cocaïna. I crec... O sigui, no ho he cercat. Ara, quan pot jo, segurament ho cerqui. Però crec que no s'ha fet cap estudi... No, diria que no. ...de consum amb antidisturbis. I potser seria interessant, també. Seria bastant interessant. Mm-hm.
De fet, ara fa un rato pensava també, estic segura, que, per exemple, els soldats d'Israel ara mateix els estan, no vull dir els estan drogats, però els deben estar facilitant qualsevol tipus de droga, perquè si no, no m'expliquen moltes... Bé, no m'expliquen res del que passa, però com a situacions més concretes d'assassinats de civils a San Francisco, si ja no es bombardeja, és que són horribles, però...
coses com amb mierda entre persones, és que m'acosta molt creure que no estan drogats, la veritat. Sí, sí, sí, sí. I segurament, diguem-ne, és bastant generalitzat tots els exèrcits, cadascun en la mesura de les seves possibilitats, però seguríssim. Sí, segurament. Sí, sí. Una qüestió molt interessant, eh?
No, jo d'en Antonio, el primer que t'ho volia demanar és si tu tens memòria d'ella o no, perquè tu ets jove. No, o sigui, no, i sí, jo sóc més jove que la seva filla que en Alba, i claro, ell va morir que ella tenia 8 anys, i vaig a mirar-ho, vaig a cercar-la a l'edat exacta, per veure-me en quina edat tenia jo, però jo no me, o sigui,
Mira, en el 97. Jo no hi havia nascut. Jo vaig néixer en el 97. Però... M'opareixia, eh, que a més el banc costaríem allà. Sí, sí. Dos anys abans que jo... Bé, sí, que jo nascués. A més, jo sí que tinc records, o sigui, per exemple, sí que tinc molt de records de les cançons de la ràdio. De fet, això, històricament, hi ha cançons d'Antonio Flores que m'han fet plorar. Si jo mai tirava el documental plorant.
No t'horava de plorar. Però, no sé, és com unes cançons que jo, personalment, de sempre, siguent nina inclús, m'han remegut molt. Llavors, sí que tenc qualque record que pot ser el típic que sortia a la tele de 5 anys de la mort d'en Antonio Flores, que això se fa. Sí que tenc com a records de veure qualque imatge a la seva a la tele,
però com a més de concerts o de programes d'aquests musicals que se fue a Televisió Espanyola però clar, evidentment no tenen records d'ell diu perquè va morir abans d'aquellones que és però bueno, sí que és com una figura que ha estat present quan jo era petita ja, ja, ja interessant Val, i la pel·lícula molt la recomanes, no? la recomano moltíssima, a més és un documental amb un ritme molt ràpid
Crec que per gent que no està acostumada a veure documentals, és un producte molt consumible, diria, és a dir, és fàcil de digerir. Molt xula perquè tenen moltíssimes imatges d'arxiu, també de sa família, no només com a oficials de sa tena i tal. Molt guai perquè al final surt tota sa família i és com un documental, és a vegades molt íntim.
Vull destacar aquí, que potser és una cosa que no es destaca habitualment, però el grafisme i la part d'aquest gràfic, com introdueixen aquestes imatges d'arxiu i tal, crec que és un documental molt actual, molt actual. I res, molt guai, perquè al final també te dona un poc la perspectiva de la família, de com ho varen viure, com el varen intentar acompanyar, com varen entendre també en un moment donat que...
que pot ser arribant al moment de la seva mort. Ja. Saps? Llavors, crec que sí, que és un documental que li fa justícia, crec que no se li ha fet justícia a la seva història. Sí, jo quan era petita, pues se xerava que se li havia mort de sobredeu, sí, perquè se drogava. Clar, clar, sí, sí. Jo tinc la sensació que això era un poc el discurs, i amb els documentals sí que se...
s'ha aprofundit un poc més i crec que això, que li fa més justici a ell, a la seva figura com a artista i crec que també deu haver estat com a una cosa molt sanadora per sa família, al final.
I, en fi, una molt interessant aportació, tant en l'àmbit cultural com en l'àmbit, diguem, social i informatiu. Bona feina, la nostra rebel·li consentida. No sé si has d'apuntar res més. Si vols, te dono quatre dades. Ah, sí, sí, sí, sí, que havies dit i no les hem dit. Bé, és superdifícil trobar dades de muntadiccions i tal, perquè...
no hi ha com a estudis públics, oficials, per així dir-ho, però sí que és veritat que en el 2024 la xarxa d'atenció d'addiccions va fer un estudi i es van enregistrar 37.899 persones ateses per addiccions en substància en entitats especialitzades a Espanya. El 2023...
Les dades de l'Observatori Espanyol de les Drogues i Addiccions indicaven que 1.370 persones van ser admeses per tractament de bursa o dependència. En 2023 també es calculen unes 70.000 persones que van iniciar tractament per addiccions en substància, això ja a tots els mons,
davant d'unes 40.000 per addicció, sense substància. Aquí s'inclaixen l'odopatia, les apostes, digui això. Bueno, hi ha diferència entre consum i addicció, crec que això no fa falta explicar-ho molt, però bé, que no és el mateix consumir que tenir una addicció. En 2024, també...
Segons C-European Drag Report, se calcula que van haver aproximadament 222 casos de mort a Espanya, bé, de sobre dos diu no, però que se va detectar ser heroïna o seu metabolit com a substància involucrada a sa defunció. És a dir, que va afectar que aquestes persones morissin.
Aquestes dades provenen de registres alternatius, dels Forensic Special Mortality Registers, perquè les morts oficials no sempre dediquen en detalls de droga específica. En el conjunt de la Unió Europea s'ha estimat que més de 1.800 morts van implicar a heroïna en 2022. Aquestes dades, el que m'impacta és que són molt recents.
que parec que quan se xerra de la crisi de l'heroïna i de la mort per l'heroïna, se xerra molt dels 80, 90, però que això encara passa.
I tant que sí, i de fet jo he vist imatges així d'alguns barris d'algunes ciutats dels Estats Units que estan plenes de gent tipus zombi, no? Sí, per fent tan il·lo. Sí, exacte, per fent tan il·lo aquest. Per tant, bueno, que això ja té un programa sencer, això. Sí, sí, totalment.
Però bé, tot això, la meva intenció és que s'ha de desestimatir-s'hi. Que hi ha gent que consumeix, que hi ha gent que s'addicta, que probablement tothom en els nostres voltants ha entengut o tenim una persona que en certa mesura sigui addicta a alguna cosa, perquè aquí no han xerrat molt, però jo crec que s'addicció més normalitzada s'ha de ser al col
i el tabac, evidentment, has que fer tot això, però crec que l'alcoholisme és una cosa que està i que segurament tothom ha tingut a prop o té a prop a una persona que ho pateix i que això, dins desestimatitzar i no culpabilitzar aquesta persona, veure un poc, analitzar de bon bé aquesta dicció que pot tenir...
Evidentment, ajudar-los o no, ja depèn de cadascú, però crec que també és important saber que segurament les persones que no hem estudiat res així més tipus medicina, psicologia sobretot, no tenim probablement les eines necessàries i que s'ha d'acercar ajuda a entitats que estiguin especialitzades o grups de suport, o sigui que recursos n'hi ha.
I tant. Però que no hem de carregar nosaltres, no hem de salvar ningú. Ah, sí, sí, sí, això està clar. Això està clar. Laura, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a tota meva. Laura, arribes rebel·li consentida fins divendres que ve encara, encara tindrem programa divendres que ve. Efectivament. Beníssim.
Bé, bé, bé.
que no serà per ganes de posar les bombes, que serà per la por a perdre el que tenim, qui no censura el fons, critica per les formes, i us passen del tema i us filem massa prim, volen que venga el discurs que ven, la porten clara, jo el que vull vendre és la victòria a cara, que vull mirar els ulls si un dia arriba l'hora, que no puc ser feliç amb tanta merda i fora. Però avui ja passe del drama, vull tocar el fons, sentir que crema...
Fins demà!
Bon dia, bon dia vida. Hi ha moltes noves que no ens arriben pels mitjans oficials. Sovint, quan el llegim, sigui en paper, sigui mitjançant pantalla digital, trobem repetides les mateixes notícies i molts dels articles d'opinió o reportatges solen estar relacionats amb aquestes mateixes notícies. Avui parlarem de dues persones,
de dos països diferents, molt distants geogràficament, que per diferents motius han estat relacionats amb episodis de violències polítiques. Sifrido Ranucci, d'Itàlia, i Jamil Abdullah Al-Amin, dels Estats Units d'Amèrica. Vots sonen aquests dos noms?
Del diari Gara del País Basc ens fem ressò i traduïm un article del passat 30 d'octubre del periodista Davide Di Paola. Itàlia crema en silenci. La nit del 16 d'octubre dues explosions van enrompre la calma d'una zona residencial propera a Roma.
Les bombes esclataren enfront de la casa del periodista Sigfrido Ranuxi, director i rostre de Report, l'històric programa d'investigació de la RAI. El cotxe, en el que minuts abans hi viatjava la seva fia, fou destruït. No hi va haver víctimes, però sí un missatge inequívoc.
a la Itàlia de Giorgia Meloni, investigar el poder pot costar la vida. Renocci dur dècades traient a la llum el que el poder polític empresarial i mafiós s'estima més mantenir ocult. Trames de corrupció, abusos institucionals, les ombres que connecten a la dret italiana amb les restes encara vives del neofeixisme,
El seu treball ha estat incòmode per governs de tots els signes, però el clima actual ha creuat una frontera perillosa. En els darrers anys, l'executiu ha colonitzat els mitjans públics multiplicant les querelles judicials contra periodistes i alimentant un discurs d'odi que legitima el senyalament. Avui, la por torna a ser un instrument polític.
L'atemptat contra la Nutsi no és un fet aïllat. Forma part d'una deriva autoritària que s'estén per a Europa, de vall al premis de la respectabilitat democràtica.
A Itàlia, el poder vesteix amb els colors de la bandera i s'abrigalla en el llenguatge de la pàtria, però, en el fons, aplica la mateixa recepta de sempre, controlar la informació, criminalitzar la dissidència, domesticar la cultura i el pensament crític. La dreta de Meloni ha entès que el periodisme lliure és un obstacle,
Per això l'asfixia en demandes, l'expulsa de la televisió pública o el desacredita des dels púlpits mediàtics afins. I quan no basta en la censura institucional apareixen les amenaces, els sabotatges i les bombes. No hi ha diferència substancial entre l'assetjament administratiu i la violència material. Amb dos cercen allò mateix, que els periodistes callin.
L'atemptat contra Ranucci arriba, a més, el mateix dia que se recordava l'assassinat de Dafne Caruana Galicia, la periodista maltesa assassinada per investigar la corrupció del seu país.
No és una coincidència, sinó un recordatori. El periodisme que investiga el poder és un blanc comú per a tots els autoritarismes, de dreta o de centre, revestits de religió o de mercat.
Quan un periodista ha de treballar baix escolta o tempe la seva família, la democràcia deixa de ser tal, perquè la llibertat de premsa no és un privilegi professional, és la condició que permet que un poble conegui els abusos de qui el governen.
L'atemptat contra Ranucci és, per tant, un atac directe a la ciutadania italiana. Una advertència a tots els que creuen que la informació segueix sent un dret i no un producte de consum.
Els governs autoritaris no només persegueixen el silenci. Fabriquen renou, distraccions, escàndols artificials, debats falsos sobre moral o seguretat, mentre a les ombres es desmantellen el mecanisme de control democràtic.
Itàlia ha retrocedit en llibertat de premsa fins a ocupar els darrers llocs de la Unió Europea. Però la dada estadística és només una superfície. Allò que erosiona és la confiança col·lectiva en la veritat, la possibilitat mateixa de distingir entre informació i propaganda.
La troballa de bales davant la casa de Ranucci mesos enrere abocaven els anys de plom, quan Itàlia es debatia entre el terrorisme d'estat, la violència d'extrema dreta i la repressió. Avui les formes són distintes, però l'objectiu és idèntic, imposar la por com a norma. Els mateixos sectors, que llavors somiaven amb ordre i obediència,
han trobat en el neofeixisme institucional la seva nova llar política. I en aquest context, el periodisme crític es converteix en un enemic intern. La RAI, convertida en un aparell governamental, sotmet a vigilància els continguts de report. Es vigila, es filtra, es castiga, s'usa la justícia per a disciplinar, s'usa l'odi com a mètode.
Enfront a la violència del poder, la resposta no pot ser la neutralitat. La neutralitat és complicitat. Allò que està ocorrent a Itàlia, i en bona part d'Europa, exigeix una solidaritat activa en què segueixen investigant, informant, resistint a la censura i a la por.
Defensar Arranucci no és defensar un periodista concret, és defensar el dret col·lectiu a saber, a demanar i a incomodar. Fa uns dies les bombes han esclatat enfront d'una casa a Roma, però el seu eco ressona a tots els racons on el poder tem a la veritat. A cada redacció intimidada, en cada mitjà independent perseguit, en cada veu crítica convertida en objectiu.
Sigfrido Rarnucci ha dit que no callarà, que seguirà fent periodisme, que no cedirà a la por. El seu coratge és un mirall incòmode per a una Europa que mira cap a una altra banda mentre les seves llibertats s'enfonsen des de dins.
Si el feixisme modern no necessita camises negres sinó algoritmes, censura selectiva i amenaces velades, llavors la resposta ha de ser la mateixa que en el passat. Solidaritat, organització i paraula lliure. Perquè quan el periodisme cau, no només cau una professió, cau una societat sencera.
Del New York Times, del passat 23 de novembre, ens fa un ressò de la següent notícia. Mort Jamil Abdullah Al-Amin, activista del poder negre, conegut com a H. Rapp Brown, als 82 anys.
Jamil Abdullah al-Amin, que com a H. Rab Brown va definir la militància negra a la dècada del 1960 amb una crida a les armes contra l'operació blanca, i que més tard va viure tranquil·lament com a clerga i botiguer musulmà fins a la seva detenció, l'Endor Mil, per l'assassinat d'un ajudant del xerif, va morir diumenge en un hospital penitenciari federal de Carolina del Nord.
Tenia 82 anys. La seva mort al Centre Mèdic Federal de Badner va ser confirmada per Christy Brechers, directora de comunicacions de l'Oficina Federal de Presons, que gestiona l'hospital. No va especificar la causa.
El febrer de Washington Informer va informar que el senyor Al Amin tenia mieloma múltiple i que la seva salut s'estava deteriorant. Complia cadena perpètua sense possibilitat de llibertat condicional.
Abans de convertir-se a l'islam i a canviar-se el nom a la dècada del 1970, el senyor Al-Amin va ser un dels oradors més incendiaris entre els activistes del Black Power, que van sorgir a finals de la dècada del 1960 per desafiar el lideratge i l'estratègia no violenta del moviment pels drets civils.
Admirador de la revolució cubana, predicava la resistència armada i el separatisme, declarant La violència és necessària. La violència forma part de la cultura americana. És tan americana com un pastís de cireres. En la seva boina negra i oires de sol característiques, la seva ment hàbil i la seva imponent figura, dur 95 metres, 2,13 metres amb el seu afro,
era una figura persuasiva i carismàtica per a molts.
a l'hora de plegar el públic negre a la seva causa, a l'hora que alarmava molts oients blancs. Elegit president del Comitè Coordinador Estudiantil No Violent el maig de 1967, va deixar empremta immediatament en aconseguir que la paraula no violent fos eliminada del seu nom, persuadint els líders de l'organització perquè la canviessin a Comitè Coordinador Nacional Estudiantil.
Aquell estiu, mentre esclataven disturbis al barris negres de més de 100 ciutats americanes, el senyor Alamín es va donar a conèixer a un públic més ampli a través de discursors, que van donar veu a la ira i a la justa indignació dels negres durant un segle d'expectatives incomplertes, des del final de l'esclavitud.
La gent negra va construir els Estats Units i si no es recupera cremarem els Estats Units, deia. Una crida a les armes que va pronunciar centenars de vegades entre el 1967 i el 1969 a les cantonades dels carrers, als campos universitaris i a les sales de reunions de tot el país. T'has d'armar, va dir. Si vols saquetjar, saquetja't una armeria.
Després de cinc dies de disturbis a Detroit, que van deixar 43 morts i uns 2.000 edificis destruïts el juliol de 1967, el senyor Al Amin va declarar que la violència seria el nou llenguatge de les relacions racials. No crec que es puguin articular els sentiments de la gent negra millor del que ho acaben de fer a Detroit, va dir.
La retòrica li va donar un alt perfil al mitjà de comunicació, el va convertir en l'objectiu de la vigilància de l'FBI i va provocar la seva detenció repetida per càrrecs relacionats amb armes de foc, incendi provocat i conspiració.
Les seves accions també van ajudar a assegurar l'aprovació, el 1968, de la primera llei de la història del país que va fer il·legal incitar, organitzar, promoure o encoratjar un aldarull. Els conservadors del Congrés van vincular la disposició a la històrica llei d'habitatge just de 1968 com a condició per al seu suport.
Tot i que reaccionaven als disturbis de Detroit, Newark i el barri de Watts de Los Angeles, en els quals el senyor Alamín no havia tingut cap paper conegut, van anomenar la mesura la llei federal antidisturbis H. R. Brown. El senyor Alamín va dir als periodistes que buscaven la seva reacció. No controlem ningú, els negres s'estan rebel·lant. Vosaltres no organitzeu rebel·lions.
Immers en procediments judicials derivats en càrrecs federals i estatals que va afrontar en cinc ciutats, el senyor Alamín es va amagar el 1970 i va passar de vuit mesos a la llista dels més buscats de l'FBI. Va reaparèixer a Manhattan el 16 d'octubre de 1971 de manera dramàtica, ferit en un tiroteig en la policia de la ciutat de Nova York.
La policia va dir que ell i diversos còmplices havien intentat assaltar una taverna del centre de Manhattan i van intercanviar trets amb agents que els perseguien. El senyor Brown va negar els càrrecs, va ser condemnat per robatori i agressió amb arma mortal. Va complir 5 anys d'una condemna d'entre 5 i 15 anys a la presó estatal d'Àtica, al nord de l'estat de Nova York.
Quan va ser alliberat en llibertat condicional, el 1976 s'havia convertit a la secta musulmana sunnita, coneguda com Dar-ul-Islam. Segons ell, s'havia convertit en un nom o nou amb un nom nou.
Es va trellar d'Atlanta, on la seva dona Carina havia establert un bufet d'advocací i va renunciar públicament a les ambicions revolucionàries de la seva joventut. El senyor Alamim va fundar una mesquita anomenada Community Masjid. Va obrir una petita botiga de caviures, encens i alcorans i durant el següent quart de segle va ser conegut pels seus veïns com a empresari local i líder espiritual.
Va organitzar jocs juvenils d'estiu i va liderar els esforços per frenar la delinqüència al carrer i el tràfic de drogues a l'Ouest End de la ciutat on vivia. Ell i seva dona van tenir dos fills, un nen, l'Ali, i una nena, la Kairi. El cap d'un grup cívic islàmic d'Atlanta el va qualificar de Pilar de la comunitat musulmana.
Les autoritats policials van començar a veure'l de manera diferent. Pot després del primer atemptat en bomba del World Trade Center el 1993, les autoritats locals i federals van iniciar una sèrie d'investigacions sobre les activitats del senyor Al Amin. Segons els arxius policials descoberts per The Atlanta Journal Constitution. L'any 2000.
Citant document de l'FBI i de gent local de l'ordre, el diari va dir que l'FBI havia enviat informants pagats per infiltrar-se a la mesquita del senyor Al Amin i havia ajudat la policia local a investigar possibles vincles entre el senyor Al Amin
i diverses activitats criminals, com ara complot terroristes, un sindicat de tràfit d'armes, una sèrie de robatoris a bancs d'Atlanta, una xarxa de fabricació d'explosius i 14 assassinats a la ciutat entre 1990 i 1996. El diari ha informat que no s'han trobat enllaços.
El 1995, un resident del barri que va rebre un tret a prop de la seva botiga va nomenar el senyor Al Amin com l'agressor, però més tard es va retratar dient que la policia l'havia pressionat perquè fes una acusació falsa. Va dir que no sabia realment que li havia disparat. L'advocat del senyor Al Amin va dir en aquell moment que la policia buscava alguna excusa per empresonar el senyor Al Amin.
però va remondre fora de la presó i relativament fora de l'ull públic fins al març del 2000. La seva reaparició, com la seva reaparició el 1971, va ser anunciada per una pluja de trets intercanviats amb la policia.
Mentre s'acostaven a la botiga del senyor Alamín, la nit del 16 de març per lliurar-li un ordre d'arrest per no haver comparegut davant del tribunal en un cas menor de trànsit, el xerif adjunt del comtat de Fulton, Georgia Richard Kinschen, i el seu company Aldranon English van ser tirotejats per un home fortament armat que es trobava al carrer.
En un tiroteig posterior, el senyor Kinchem va morir d'una ferida a l'abdomen. El senyor Englis va rebre quatre trets, però va sobreviure. Aquella nit, en un hospital, el senyor Englis va identificar el senyor Alamín con l'agressor a través d'una fotografia i va dir als investigadors que estava força segur que l'havia disparat a l'home. La seva versió estava corroborada per un rastre de sang que provenia del lloc on s'havia aturat el pistolet.
El senyor Alamim va ser arrestat quatre dies després a casa d'un amic a la zona rural d'Alabama. No mostrava cap signe de ferida de bala ni lesions que expliquin la sanca a l'escena, tal com van assenyalar més tard els seus ablocats en el judici per assassinat. La policia i els fiscals van dir més tard que la sanca havia demostrat ser una pista falsa, sense relació amb els tirotejos del 16 de març.
El senyor Alamint va negar ser l'autor del tiroteig i va qualificar la seva detenció com l'última d'una sèrie d'esforços secrets del govern per incriminar-lo. L'FBI té un expedient sobre mi que conté 44.000 documents, va dir a The New York Times el 2002, parlant des d'un telèfon públic a la presó del contat de Fulton, la vigília del judici.
En algun moment van haver de fer alguna cosa per justificar totes les investigacions i tots els diners que s'han gastat. Més que res, va afegir, encara temen una personalitat, un personatge que sorgeix entre els afroamericans i que podria galvanitzar el suport entre tots els diferents elements de la comunitat afroamericana.
Un jurat, nou dels quals membres eren negres, el va condemnar després d'un judici de tret setmanes. El principal testimoni en contra seva va ser el senyor English, que va declarar que la nit dels tirotejos ell i la seva parella es van acostar al senyor Alamin pel carrer, li van dir que tenien un ordre de detenció i li van demanar que ensenyés les mans.
Ell va dir, sí, va arrufar les celles, va prendre un rifle de salt i va començar a disparar, va dir el senyor Eglis al tribunal.
En una audiència sobre la pena de mort, una desfilada de testimonis va declarar en nom del senyor Alamin demanant que li perdonés la vida. Un d'ells va ser Andreu Young, l'exalcalde d'Atlanta i ambaixador davant les Nacions Unides, que va dir que el senyor Alamin havia ajudat a reduir la delinqüència i a millorar les condicions de moltes persones al West End empobrit de la ciutat.
El senyor Alament va apel·lar dues vegades la seva condena per assassinat, el 2004 i el 2009, i va ser denegada cada vegada. Però, tant recentment com el 2020, els seus partidaris havien sol·licitat un nou judici en l'argument que les proves exculpatòries, inclosa la confessió d'un reclus d'haver disparat els diputats Kinshend i Englisch, havien estat ocultades pels seus defensors.
Des del moment de la seva arribada a una presó federal, superimatge a Colorado, el senyor Alamim va estar reclòs durant llars períodes en règim d'aïllament, cosa que els membres de la seva família van sostenir, que era una violació de les proteccions constitucionals contra els càstids cruels i inusuals.
En una entrevista del 1995 amb The Atlanta Journal Constitution, el senyor Alamim va dir que no parava de preguntar-li sobre el seu famós aforisme, sobre la violència, que és tant americana com el pastís de Cireres. Va dir que el comentari es referia a l'abast de la història americana, començant en la guerra de la independència i continuant en l'esclavitud, la subjugació dels índies americans, les guerres a l'estranger i els conflictes civils.
La gent em pregunta si no em referia al pastís de poma. Va afegir no, al George Washington i al pastís de cireres.
Ja sense més temps per poder continuar, vos agraïm que ens hàgiu acompanyat a la sessió de Noves i Perès del programa matinal Bon dia, bona vida, dona Mediterrània. Gràcies i salut!
Bon dia i bona vida amb més continguts, noves veus, més opinions, més anàlisi, però amb la mateixa claredat i contundència de sempre. Revista L'Estel. Pensament, cultura i territori.
Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry, de la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobre implants.
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. Es dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la Clínica Dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer, primera. De voler el Corte Inglés de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654-04-1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un bé i somriure. Vos hi esperam.
Aigua dolça per a gent salada a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània. Ona Mediterrània
Vestida de nit Miro el paisatge Cerco paraules Complint els versos
Estàs a l'estudi que toca, asseguda, no és el cas que us posa. He arribat a temps, no he arribat corrent-se, increïble. No, sí, sí, a més, en coincidir ve d'estudiar, perquè és fàcil equivocar-se. Sí, bon dia a tothom. Si pogués fer-me esclar...
Per sentir segons i tens el passant d'aquell vol d'enyorança. Som el Bon dia i bona vida d'Una Mediterrània, som la Música en va molt. Sí, benvinguts. I avui, avui dedicam el programa... Bé, és el primer programa que dedica dos artistes.
És a dir, el dediquem a na Sílvia Pérez Cruz i també a en Salvador Sobral perquè van treure un disc junts i la majoria de cançons que posaré són dels dos, per tant xerraram una mica dels dos, tot i que també hi ha alguna cançó en solitari de na Sílvia com aquesta.
que estàm escoltat, Bastia de nit, que és una cançó apreciosa, és una vanera, i a més jo que m'agraden molt les vaneres, i sempre vaig a la trobada de vaneres, de vaneres en esport de sol, ja que fan cada any. I veus allà que mou en cremat, en rom cremat. Sí, en donen, i a més el fan allà. I aquesta cançó és una vanera que van escriure els pares d'en Sílvia Pérez Crut.
que són artistes. Sí, son pare ja va morir el 2010, però na Sílvia els ha recuperat i és una cançó que canta molt. Jo, de fet, aquest estiu va venir na Sílvia amb en Salvador, que fan gira junts, perquè presentaven el disc que després escoltarem.
I és una de les dues cançons, és a dir, cada un... Varem venir a Mallorca. Varem venir a Mallorca, varem venir a Porta Colom. I va ser preciós, també. Crec que era a principis de juliol, si no m'equivoc. I va venir amb concepte de... Se va organitzar una cosa que s'ha de dir, oh ja és demà. I crec que com a cap de cartell, una de les activitats era aquest concert. I va ser increïble, a la best.
Increïble, sobretot, com en Salvador Sobral, que és un home portugués, xerrava mallorquí, ja no català, mallorquí, perquè va venir a fer un Erasmus a Mallorca. Té una història, això, sí, sí. Va venir a fer un Erasmus a Mallorca i justament va estar a Falloní, jo, a Manacón, en aquesta zona hi feia saquió. És que...
Això va encantar, i crec que Tipo en mos va guanyar a tots, a tots els públics, van dir, uau, ets increïble. Que aquest tipus va guanyar una Eurovisió, no? Va guanyar una Eurovisió, de fet se va fer famós arrel, sobretot de la Eurovisió. I és increïble, són dos artistes que també s'ha matat molt, com que canten molt, que diguem això, que diuen, canten des d'es cor. Idò, sí, i...
I bé, deia sobretot que aquesta cançó la va cantar ella en solitari perquè feien els discs i cada una que cantava per mi eren dues seves. I ella va cantar aquesta i Mañana, que Mañana també l'he posada perquè és una de les que més m'agraden que té. Per tant, deu vol dir que és de les que més...
De ses que més... La motiven. Sí, i menjor que també un poc s'història que l'han escrit als seus pares i això, i que és una de ses més reclamades postpublic, perquè la canta poc, per lo vist. Idò, abans que s'acabi sa cançó, o no, no ho sé. No, ara quan s'acabi sa cançó direm, atenció, que hi patrocina... Sí, esperem que va ser cançó. Ja, ja, ja.
Fins demà!
Bé, després d'aquesta cançó tan guapa, tan emotiva i tan... sí, tan tranquil·la, com diguem que aquesta secció Música amb Amor, que forma part dels Bon Dia i Bona Vida d'Ona Mediterrània, està patrocinada pel Petit País. Txan!
I el petit país, per a qui sigueu nous i no ho sapigueu, és més que un bar que se troba fa la nit, en el carrer d'Escall, número 27 concretament. I tant hi podeu venir com a prendre qualque cosa, com a sopar tant en divendres o en dissabtes, que hi ha servei de pa amb bolis i d'ensalades, que són molt bons. I també és un lloc de...
cultural, que diguem-ho on se fan actes, tant presentacions de llibre que s'han fet, recitals de poesia, concerts de Nadal, que ja després anunciaré una mica sa programació que ja ha vinent. Molt bé. Molt bé. I jo després t'anunciaré el meu pla econòmic. Fantàstic. Per el 2026, bé, ara, no? Sí.
Sí, sí, sí. Només tinc una opció. I de la funcionació, sí. És infelible. Aquí són tot dos, eh?
Aquesta cançó és ben poca cosa tens. És la meva preferida dels discs que tenen junts. També és... És a dir, aquest disc que han fet junts també... Bé, són dues persones que són molt internacionals en el sentit que han viatjat molt i s'interessa molt per aprendre noves cultures i noves idiomes. I és un disc en cançons per mi... Per mi era que hi ha cinc o sis idiomes diferents.
i aquesta és una cançó català que tenen. I jo la trobo preciosa, perquè se mateixa te diu que no necessites molta cosa, que... no sé, no sé com descriure-la, però se mateixa diu ben poca cosa tens, i és que no necessites massa més, és com ets tu, que ja transmet molt, i...
I és una cançó preciosa. I és que ja te dic, jo aquest àlbum no l'havia escoltat abans d'anar-los a escoltar. I de fet en Salvador Sobral el coneixia molt poc. Coneixia això que havia guanyat Eurovisió, però ja està.
No, Sílvia, sí, però l'escoltava amb més cançons concretes i en solitari. I quan vaig anar als concerts, ja sabia que no em podria decebre de cap manera, perquè seria increïble, però és que diria que és un dels concerts més guapos que n'hi ha mai, i que hi tornaria a anar. Sí, no? I que us recomano anar-los a escoltar. Això és brutal. Perquè...
No vols que s'acabi, te transmeten molt la veu que tenen, a més connecten molt. Se'ls de veu que realment s'aduen molt bé i que tenen com a química. Escolten-vos? Sí, sí. No et refugis amb cap dels horitzons que et cuiden, com tolis tot serà més assenyat que dins. No hauràs oblidat res, no és més lliuret que oblida, però dures a les mans que et cuiden.
Fins demà!
Sílvia té una veu espectacular. Sí, sí, sí. Ara estava pensant, diria que la Vaibor, com a mínim un pica s'auditorium amb les migues, no sé si te sonarà. No, no me sona ni s'auditorium aquí, Nova Palma. Un grup que eren, crec que dues més, ella i dues més.
I també anàvem fent això, cançons totes juntes i tal. Crec que l'armiga s'ha continuat sense ella ara. Ell hi pertanyia en aquell grup. Sí, jo crec que sí. Crec que és una de les que va començar. En Salvador Sobral no l'he vist mai.
Em sonava d'això de l'Eurovisió. De fet, la cançó que va guanyar a Eurovisió... Troc que va millor escoltada, diguem, amb un poquet més de... Jo fa molt de temps que no l'escolten, aquesta cançó. És que, de fet, ara mateix ni me ven el cap. És super, super, super tranquil·la. Sí, és molt balada. Jo sí que sabia que era...
I me sona que va tenir qualque cosa en el cor, aquest home. Ai, ni idea. Just per aquella etapa. No ho sé. O que sortia d'una etat de cor, una cosa així, me sona. Ostres, no ho sé, però podria ser. Sílvia també la vaig veure a un festival a favor, com han canviat el temps, de Bola Macolli, el festival Bola Macolli, obriu fronteres, tot això. Ui, sí que han canviat les coses.
i una interpretació tan espectacular que m'estic per cercar-la per internet ara amb en Guardiola i en Pep Guardiola i en Llac recorda això ho he de cercar ho he de veure m'agradaria molt en tenim Sílvia i en Salvador Tempus Fugit
No sé si és fugit o fugit. N'hi ha una abans, que no sé si és que no te l'he preparada bé. Pot ser que no l'hagi preparada bé. Igual, me l'he carregada. Tenc aquí farsa. És aquesta, no? No. Vés igual, escolta'm, aquesta ja està bé i ja mirarem s'ordre.
No passa res. La de Tempos Fugit. Sí. Bueno, aquesta també té un altre nom, que és Plò per Palestina. Ah, sí. I bé, és un poc una alergia, que diguem...
Fins demà!
Hola, què tal algú? Clar, és que aquesta cançó, a part de que bé, no té lletres, és instrumental, ets la cluenda del disc, i fa un poc un homenatge, o crítica ja, és que depèn de com ho expliquem, però bé, el que està clar és que està dedicat a Palestina i a el que està passant, i no té ni veu.
Plò per Palestina, tempos fugint. I el que te referís abans, El corazón por delante. Sí. Aquesta també és una de les que més m'agraden dels discs que tenen. I...
No ho sé, té com molta... així com de simbolisme o de... que transmet molt aquesta intenció de... de fer les coses amb escor, des de... des del que tu sents. I una cançó així, cantada per dues persones així...
És que és impossible que no transmeti. I és increïble. Així que DJ... Tot bé o DJ... No, no, no. Un altre DJ? És el DJ d'emissió avui també. Ah, avui ha vingut un altre DJ. Va bé, DJ d'emissió. Quan vulguis... El DJ d'emissió que està despistadíssim. No, ho està fent molt bé. Ara no sé on està. Ara no trobo la cançó. Sí, sí, sí. I el corazón por delante. Sí.
La noche... No, és que jo estava... Lista, estava molt bé. Un pretexto breve y elegante, los dos con el anhelo sin candado, el miedo anestesiado y el corazón por delante. Uau, combinen bé, no? Combinen molt bé, que eren un nervós que me lliguen moltíssim. Buscando la verdad de la sombra,
Aún no siente y sin embargo no nombra Y silba la saeta de cupido Saltando las alarmas de los noches Tu corazón tembló en la telaraña Que fue tejiendo la noche Y ahí vamos con las dos manos en alto
Dispuestos a entregarnos los primeros, teniendo más que claro que el amor nunca tomó prisioneros. Tu y yo, que habíamos sido tan expertos en no soltar las manos del volante. Tocco fan un bondo.
Sí, és que ja t'ho dic, lliguen tan bé aquestes bus que era com anar a un...
És que jo ara mateix m'està transportant en el concert que vaig anar i és que és increïble. Lo molt que te transmeten. Com que parla de cor, i jo crec que a qualca altra banda també sortirà, en Salvador Sobral fa 10 anys, o sigui ara ja en fa 15 gairebé, li van diagnosticar que tenia el ventricle dret dilatat.
És el que tècnicament s'anomena una displàgia. Ostres. Problemes de gó. Tu corazon temblò en la telaraña Que fue tejiendo la noche
El amor nunca tomó prisioneros. No.
I també xerrant d'en Salvador Sobral té una filla que va néixer fa 3 anys, que anomeno Aida. Aida. I és que jo me'n recordo que vaig xerrar de la filla quan hi era, com que l'esperava, o que hi havia la seva dona allà en la filla, o qualque cosa així. I... I sí, sí. I ara escolta'm, manyana, que és l'altra cançó que he dit, que...
que quan varen fes concert junts va cantant a Sílvia en solitari. I aquesta cançó és una cançó que, uau, això m'atrem molt, m'atrem molt guapa. L'escoltarem en deteniment. Que falsa invulnerabilitat la felicitat Que falsa invulnerabilitat la felicitat
¿Dónde estará ahora? ¿Dónde estará mañana? És un bolero, això, oi? No, és un vals. Jo crec que per fa un, dos, tres... ¿Te acudeixo aquesta conversa una altra vegada? Potser que per xerraria qualsevol cosa, però si ve la mà rima fa... Un, dos, tres, un, dos, tres, un... I bolero és un, dos i tres, un, dos i...
No escribas cartas sentimentales que serían solo para ti. No escribas cartas sentimentales que serían solo para ti. No escribas cartas sentimentales que serían solo para ti.
Enviem els whatsapps. Sí, si me'ls voleu corregir, acceptarò qualsevol crítica contents. Mañana, mañana, cuando yo muera,
Sí, ara m'imagino gent ballant un vals i m'equadra. Jo crec que pot entrar a la categoria de vals. Però també m'imagino cantant una xavi a la barca. Que ella siempre estaré sola. Eh, que el programa se digui música amb amor no vol dir que el 50% del programa, que no és amor, tenguin-hi punyetera idea de música, no?
No, no, i que en Aina Mó tampoc en té tant. Però bé, els anem escoltant i també han donat les nostres opinions.
Ara escoltarem una cançó que és Hoje ja nao é tarde, que és en portugués. Entenc que vol dir una cosa similar, que avui ja... Avui ja és massa tard. En té pinta. Ah, no, avui ja no és tard, te ho sé. Perquè ja nao, sí. Exacte, sí. I vol dir que et conviden a viure i a fer ara.
Que encara no és tan tard. Encara no és tard. Però fes-ho ara. Ja, ja, ja. Ja vinc fora d'hora, ja no sé bé si perds, ja no sou el mateix, ni sé si te t'espero. Aquí na Sílvia canta en portugués, que és el idioma d'en Salvador. Igual que en Salvador abans ha cantat en català, en el idioma de na Sílvia.
No entanto, sé que cá dentro nada mudou. Os anos passaram, os amores passaram, dos amores passaram, e eu aqui estou.
Estan permeses ses opinions... Totalment. Poc populars... Estan permeses totes ses opinions. Tomeu, pots dir? No ho sé. Poc en merda marxa. A lo millor s'anima un poc. I si no poden passar ses següents, ses següentes animades.
És que penso que és un disc bastant íntim. És un disc d'aquests que per escoltar d'assegut i disfrutar i que la música t'inundi. Això en una discoteca no.
El teu rotllo no. Però podem passar a la pròxima, Julio. La pròxima ja no és d'aquest disc, no és dels disc que tenen na Sílvia i en Salvador. La pròxima és Amor del Bo, que la canta Nacília Pérez Crud amb na Rose Allen.
I és increïble, aquesta cançó. De fet, jo l'altre dia, fa unes setmanes, vaig anant al sopar de Cantaires que se va fer cant Tronca a Sant Joan. I que sa... sa... sa qui... ara no m'ho sé fer triona d'enguany, era Natàlia Tascón, Natàlia de Safon, que va venir a Espirona fa dos anys, que és increïble, aquesta dona. I una de ses cançons que van cantar
va ser amor del bo, aquesta. Justament Natalia no la va cantar, van ser unes altres cantants perquè era un parell de dones i van cantar aquesta cançó. I tu vares cantar? No, bueno, jo vaig cantar des de sa taula, perquè t'acomiadien a tots a cantar, però no tenia cap micro i m'era normal. A més, estava constipada i també era, bueno, no m'hi pot la deixar, escolta.
jo et ploro perquè et tanyaro, però em fa somriure, m'ajuda a viure, i aquest camí, aquest testí que ens ha fet família. No em deixis pensar en dolor, jo et ploro perquè et tanyaro, però em fa somriure, m'ajuda a viure, aquest camí, aquest testí que ens ha fet família.
Les pregàries, reflexions i tants petons regaran tots els racons dels meus dubtes i il·lusions. Fa tants anys que ja no et trobo, els teus fruits són plens dels buits, ara et canto i ja no et ploro.
Fins demà!
Sé que no té cap interès, però el meu pla econòmic... Això t'anava a demanar. És que m'atoqui la loteria del petit país. També és el meu pla econòmic, compartir un pla econòmic. A més, podrem ampliar on el Mediterrani podrà tenir encara més estudis.
Sí, perquè recordam que el petit país té participacions de loteria de la grossa de cap d'any. Per tant, no te'n vagis sense vendre-me'n una hora més. Val. No te preocupis. Que valen?
valen dos cinquanta i s'ajuguen cinquanta cèntims a cada número. Són quatre números i després cinquanta cèntims de donatiu. I bé, record sobre tot això, que hi ha gent que a vegades es pot confondre. No, és la loteria de dia 22 de desembre. No, és aquesta. És la grossa de cada any, és la bona. La grossa. La grossa, la catalana. Que a més, que costa molt d'aconseguir a Mallorca. Per tant, si...
si cercau la Loteria de la Grossa, bastant a un petit país a comprar participacions. Dues que és l'únic que... A més, amb un dels números que s'han triat per fer-se loteries, que no mos pot notar cap, perquè un dels números del segon que és a Mallorca... 1229. Exacte. Per tant, jo crec que, efectivament... Com creus? L'any que ve seran tots rics. Ai, m'atregulitzes, m'atregulitzes, perquè si no...
També ho has dit que només tens un pla per tant ha de ser un pel·lible, ha de funcionar sí o sí, no hi ha bé ni sé, és que funcionarà. Però on anàvem? Mora'm, em moro. Sí, hem escoltat Amor del Bo i escoltàvem Amor. Aquesta cançó és d'Anna Sílvia i també la canta en Salvador, però no és de s'àlbum que han tret junts, aquesta la van cantar abans.
I per tant aquí ja va ser un poc d'interacció d'ells dos. Clar, jo anava a dir, aquí de què sortís a Spurna i de què eren a dir, epa, això... Sí, de dir, d'aquí em podrien treure un disc. I va ser una tan bona decisió fer aquest disc. És que, uau, els atinguen els meus, top, top, top, top. Però és perquè és una música que has d'estar en els moments d'escoltar-la, però no...
no quadra en tots els moments de festa no quadra és una música per asseure-te i disfrutar d'aquesta música sí, sí ja tenim els poetes aquí fent cor les cançons són immortals ja partiré, ja partiré com us queda de temps? 3 minuts, 2 minuts passa molt aviat el temps aquesta ràdio passa molt aviat
I atenció, perquè tenim un darrer tema titulat Tot el que em dones tu. Sí. Aquesta cançó necessita la interpretada en diverses ocasions...
I això, aquesta no hi canta en Salvador, però també és una que té bastant d'èxit, com la canta d'ella. És una versió de Todo lo que tú me das, de Jarabe de Palo, es versionada en català. Tot el que em dones tu, no crec que ho tinguin a nascut.
Per tot el que em dones tu, sempre seràs molt benvingut. Gràcies per ser al meu costat, per l'amistat, la companyia.
Està aquí val més la penya. Gràcies a tu vaig seguir remant i remant com t'amor. I per tot el que has rebut, ara ja sé que no estic sol.
Som el Bon dia i Bona vida i és el moment de dir Bon dia, poesia. Bon dia, tomeu. Bon dia, poesia. Bé, ja he de dir que jo ja també tenc la participació del petit país, de la grossa. Bé, ja anem enfilant el cap d'any i avui ho fem amb molt bona companyia. Estem aquí avui amb en Jorenç Vic Sancho. Bon dia. I amb en Pep Lledó.
Bon dia, Pep. Bon dia. I ploren els vells musols de no tenir arbre per pàtria. Ara ja només cal tenir por a la por, perquè de la ronya floreix la misèria i de l'esperança granen els fruits saborosos que sempre han adobat les nostres ferides més feixugoses.
Moriré en aquesta terra farta de no proclamar-se nostra, sagnant de celles desfetes, reaixida avui en tornar a nodrir aquelles valoroses còrperes, perquè l'art antic de s'estimat guarda la mort com a penyora.
Llorenç, és interessant sempre escoltar un poema d'un mateix recitat per una altra persona de veritat? Sí, perquè jo mateix mai ho he fet, etcètera, quan te lo escrivia. Però, clar, és a dir, clar, que és una cosa que sona bé. De totes maneres, aquest tipus de poesia...
Jo quan la vaig escriure també me la recitava a mi mateix perquè sonar bé. Per collir sa dicció, que és molt important sa poesia, baixa el meu punt de vista. Són coses que se diuen però que se diuen d'una manera determinada, una música. A part del que puguis dir, també han de sonar bé. I el que ha fet en Pep és un exercici de dicció i sonar bé. I en Pep, a més, que és un bon recitador.
Gràcies, Pere, gràcies. He de dir que he intentat fer un exercici de memòria de fa 30 anys, sí. Perquè, a veure que mai que és i el vaig sentir recitat, però aquest poema me'l va recitar, sobretot els dos primers versos, me'l va recitar. En privat. En privat, en privat. He intentat recordar...
és que han de dir que d'alguna manera avui estem aquí tots tres per celebrar 30 anys de poesia 30 anys de poesia que venen condensats bé, venen físicament encarnats amb aquest llibre obra poètica
escrit per en Llorenç Vic Sancho editat en un editorial també que debuta que és Mare Vallaricum és el primer llibre d'aquest editorial benvinguda al món editorial mai s'obren i bé, obra poètica que són 30 anys la teva trajectòria fins ara no, són més perquè aquí surt el primer poema que jo vaig fer que jo tenia 10 anys
Tenia 10 anys i surt i, bueno, clar, després quan també m'hi vaig posar en sèrio, però són 40 o 45 anys, no són 30. El que passa és que hi ha una cosa, això sí, jo tots els meus poemes sempre he deixat reposar. 10 anys, 15, i no l'he editat fins que després ho tornes a treure, ho tornes d'allí. I si té sentit, ho edites, si no té sentit.
La prova dels temps, no? Sí, perquè a vegades surten amenacions així com enrebenades dels moments. Exacte, i després tu t'adones que no valen res. És a dir, s'ha de sortir. Clar, perquè han de dir que és una pleca de tres llibres que ja han estat públics, que ja fan publicats a la seva època, i de dos inèlits, no? Exacte.
i què t'ha duit ara, 40 anys després, a fer aquest ple de poesia? Suposo que ja estic cap a l'altra banda i ja ho he de fer tot i per dir, jo què sé no és que jo ara faci massa en el tema de la
La poesia, amb altres coses, sí, poden ser poesia. Però, clar, també és tenir coses fetes i també són dois que es queden en escalàs quan poden ser editades. Sobretot perquè se faci coses. Si se mou, la cosa va bé. Si no se mou, no. Perquè, a més, han de dir que aquesta obra poètica no arriba tota sola, sinó que ve acompanyada d'una altra...
publicació, que seria la primera també d'una altra col·lecció del mateix editorial de Maria Badiaricum, que és un recull dels articles literaris també que has fet al llarg de la teva trajectòria. Sí, sobretot quan jo era jove, a partir, jo què sé, de l'any 80 i poc, 86 o 87, són articles que he anat a dir tant a premsa, tant a diaris com a malavistes,
Jo vaig començar de molt jove en el dia de Baleares, després vaig fer feina en el Baleares, jo què sé, Sant la Vista del Gir, el Mirall, sempre... Sempre dic... Bueno, aquest només són articles de caire literari, que parlen de literatura, és a dir, en temes, però no tan específics com d'investigació o de crítica literària.
I bé, i també se me va animar una cosina meva de Barcelona, em va animar que fes un bacull de tot això, i mira, em va convèncer. Jo tens la sensació que era una època en què la premsa, el que dic a la premsa convencional, tenia molta més cura, no?, de la literatura, de la cultura, que no passa avui en dia. Sí, sí, sí, era una època a mi i jo en aquest sentit, o sigui.
Que hi havia més espai, no? Els diaris... Hi havia molts suplements, hi havia moltes coses i ja no hi ha res que hi hagi, ja no passa alguna cosa.
I a part d'això em consta, jo crec que en Pep em pot ser millor que jo, que també vareu participar plegats, també projectes literaris alternatius, en aquella època també que era molt, molt moguda. Bé, jo vareu en llorant-se, no sé si va ser en el segon número, que t'agrades incorporar en les revistes El Bruix,
Bueno, el segon que era, crec que era el número 1. Varen fer zero. Sí, perquè varen fer zero, després m'ho varen juntar i varen... A través d'en Jaume Rosselló, que era el qui el coneixia i m'ho va dir també. Jo encantat, perquè jo, quan vaig començar amb el de l'Esquil Bruix, jo no coneixia ningú.
Va ser per casualitat que vaig conèixer a través d'una persona i d'un centre un poc estrany i tal. Vaig arribar a conèixer en Jaume i a través d'en Jaume llavors mos vàrem animar, mos vàrem fer mits i llavors ell me va xerrar, tenc una mica, crec que li podria interessar i tal, no sé què, i llavors s'hi va incorporar.
I més endavant, llavors vàrem muntar, que justament va ser una cosa un poc curta, però vàrem muntar edicions de la Riba. Sí, sí. I vàrem treure escrita bunyola. De Fer el Jaume. De Fer el Jaume, cert? Jo té d'acord que fèiem la presentació sota neu a Barcelona. Sí, sí, sí. A Barcelona. Sí, sí, sí.
Llorenç, bé, la teva poesia és una poesia que toca molt de temes, no? Sí, sí, sí. Hi ha el tema líric, poètic de l'experiència, i també hi ha un compromís polític i ètic en la teva poesia. Polític en el sentit fort de la vida, no en el sentit de la política de cada dia...
És a dir, una visió de la política en el seu sentit dins del món, sí. No una política de partit ni tot això. Només una visió d'intentar saber qui ets, de on vens i cap a on vas. Això sí que és sense dubte. Aquesta política davant de veres. Que jo és la que hi crec. És a dir, independentment de partits i política de tot això, perquè jo no crec en la política...
No vull dir que no hi hagi de ser, però no és el meu tema. No som un polític en aquest sentit. Ara, en el seu sentit de tenir una visió del món, i a partir de la meva visió del món, clar que també és política, però no participi de la política. No convé que en cap partit ni un. De país en gran...
Sí, una cosmovisió del món, és a dir, una cosmovisió. És a dir, no sé com ho he d'explicar. No, no. No, però d'alguna manera, d'alguna manera, expressar aquesta cosmovisió del món a través de l'obra de poesia és fer política. Clar, jo no ho poso en dubte, però no és en seu sentit polític de petit polític. És a dir, és en seu sentit polític ample. Clar, tu qualsevol acte que fas, ho veus, de ser política, però...
La meva idea està clara. Potser en aquests circ dels partits els haurien de llevar l'adjectiu polític. No se'n mengeven ells. La meva idea està clara. És un sentit de no perdre ni qui eren, ni qui són, ni qui han de ser. Però no en són sentits ni de drets ni d'esquerres.
I ara sé que ja sempre s'argument que si no són d'això ja són d'altres. No, no, no, és que no. Política de cada dia no, no, és que tampoc en sé. No sé ni com funciona.
Abans has dit que hi ha un poema fins i tot quan s'escriuen 10 anys. Com es cupta la poesia? Com entres en tu? Sense menys ni menys. No, sense menys ni mancos. No ho sé. Totes formes, quan jo vaig néixer, en el dia dels meus batats, el poeta Rafael Jaume ja va fer un poema, que ho va repetir. No vol dir que fos la influència, però també tenc antecedent de la família, els meus avis...
i coses així, i el meu quart ha vist també que faran por els dies a la premsa de Palma, coses d'aquest tipus, però, vamos, jo tampoc ho s'expliquem, bé com bé i ja està, m'entén. Sí, però d'alguna manera ja sonava, no?, dins l'ambient familiar. També mon pare era professor de literatura, que saps què m'ava ensenyar a escriure pel menys en tècnica, és a dir, saber que és un complement directe a lo que és un verb...
I clar, i això, ella era professor de Sant Francesc, i no ho sé, aficions, també per influències de mo mare, jo, sa primera literatura que jo vaig dirigir sa literatura russa, i després sa francesa, antes, molt antes que sa castellana, o que sa catalana. Després, quan vaig començar a créixer, me'n vaig adonar que m'havia d'anar a cercar
L'ho queda tot i després ja vaig començar a escriure una mica més en serio. Ja et dic, en deu anys ja vaig fer el primer.
I també un altre corre important, a cada llibre hi ha un treball formal molt important, sabeu, de treball, una coherència formal fins i tot. Sí, sí, bueno, n'hi ha dos que veig ja se diu Osadi, perquè són ossos d'un escalet poètic que no sap ni com els has de compondre, i són coses soltes.
I després un de, també, que s'ha de dir, que també són coses molt antigues soltes, de tot, de poemes visuals, de tot, de quan tu no ets jove. La millor cosa és amb influències, de quan tu no ets molt jove, dels dadaistes, de coses així.
Però bé, és a dir, influències, no ho sé, jo som partidari, em perd ja me'n conec de fa molts anys, jo som partidari d'aprendre, però no massa, és a dir, i quan t'has après que t'abuidis tot i a partir de l'abuidor que te queda, després comences a escriure. És a dir, no som partidari que influències d'un ni de l'altre, que al cap i a la fi...
la cultura, clar, ni el nou bon sot sol, és a dir, tot està inventat i a dins la nostra cultura, però que pateixi de tu, perquè així t'han dat la bou propi, si no, jo hi ha una cosa que critic, no critic a ningú en concret, però critic moltes que actualment tu exerces un llibre,
després hi ha més jove, actual, i no saps a qui desgirixes. No tenen una vau pròpia. Tot sona igual. Per als que estan dins d'una mateixa línia, que saben que han desgit, a més se nota, que han desgit uns determinats escritors,
i saps coses, saps buidar de tot això i sortir tu perquè si no, no té sentit aquesta cosa que en diuen estil deien Nietzsche que l'home era l'estil i de totes formes també pensa de totes formes pensa que de cinc llibres són cinc llibres amb un estil completament diferent però jo estic molt content
Perquè inclús un senyor que va fer una crítica en el periòdic ja fa molts anys diu que són molt diferents però que se nota que són tots els mateixos. Per què? Perquè se posa i necessita estructura interna.
Si tens la struttura interna, s'ha notat que s'ha de... A part de s'ha de ciòida que són els vells, que són els vells, perquè perquè són els vells també t'ha de tenir la struttura interna. I això s'ha notat quan a gestionar un poema.
estructura interna també hi ha una textura rítmica de la pròpia veu, que també d'alguna manera... Ara, per exemple, jo em va soltar molt gratament a Cantalunya, que són sonets sense rima. Realment, són sonets sense rima. Però amb una textura del llenguatge...
Que no s'allunya, per exemple, de lluernes, que són gairebé com aforismes. Exacte. Però tu hi veus allà un recurs lèxic, un món lèxic, un helenà rítmic, que és allò que marca l'estil. Com diu, hi ha una bou, que és aquella bou, però que pot fluir a través de diverses estructures formals. Sí, sí, sí. I ja t'he dit que...
És Catalunya, òbviament, un cant a Catalunya, no a la provinciana de la Constitució de l'any 12, de 1812, sinó a la antiga, és un cant a Catalunya, a la pati, als nostres orígens.
Em dónes permís per llegir un dels sonets sense rima de Catalunya? Fes el que vulguis i després ja m'ha convidat allà a ser dinar. I tu, Pep, no tens res més preparat per llegir? No, jo, si en cas per acabar... Val. Idò. Un molt breu. De Catalunya. Aquest va ser, en el seu moment, cap moll. Veritat, Catalunya? Sí. Veritat? Està editat a cap moll.
I, a més, he de dir que en Josep Maria John Part, l'únic poeta que va llegir, que no fos ell, de la seva pròpia obra, m'hava fet lectura dels meus poemes i de Catalunya em va llegir un quants en públic. Ah!
Això és tot, un honor. La solidaritat, en Pepa Llera, ho sap. I ara, en Guai, precisament, que se n'ha d'anar en aquest gran homonot de la cultura. Li volia fer el petit homenatge que li pugui fer allò, perquè de coi ben bé el favor que me va fer a mi. Vamos. I de res, dediquem aquest poema a dones de Maria Lompart.
Sóc a casa i res no em mou. Ni l'urt de l'estiuanca vesprada, ni el xant silenciós de les falenes, desficioses de trobar per darrer cop la llum, puix no pensen que el cilent dragó espera lentament el seu tiberi.
Només així van sortint de l'amagatall i es van cremant amb virolada lluó, que ara no els atreu l'ovegó de la nit, ni voren a dormir-se quan voregen el perill. Sóc a casa i començo a enlairar el vol, masè i els etats de tot el bestiari, i si resto engolit dins les meves entranyes, demà, de sobte, les volianes solcaran la nit.
aquest poema està escrit amb banyobufa amb m'obren el cap han de dir a més que bé tu ets periodista editor, arxiver historiador aquests dos llibres són d'això que diuen Juanito Palomo no gairebé perquè són edicions que tu has escrit has dissenyat, has maquetat sí, sí, sí
D'en Toni Gilín Pau, d'Escansi, de que jo era la única persona que sabia fer de tot un llibre. Jo sabia fer de tot. I jo sempre li deia, inclús, escriure el dos. I m'entens. Perquè algú que té una trajectòria, construirà en tres llibres publicats, editorials, no? Camall, Calima...
Tras de poesia. Tras de poesia. Opta per dir... Bueno, vaig a sacar una nova via de difondre... Bueno, entre altres coses, perquè he de opinar, i no és una opinió, és una constatació, que la cultura amb allò que està denostada.
És a dir, tu ara culls aquest llibre, es quitares per fer cobre, es imprenta cobre, es calenquadena cobre, tothom cobra, menys l'autor. I sense l'autor no hi ha llibre. I el que passa a Mallorca és inverosímil perquè que l'autor no pugui cobrar, que tothom visqui, inclús l'editor, llibreter, tothom, menys l'autor.
arriba un moment que li hem de posar un poc de solució almenys que jo te pugui convidar a fer un dinar m'entenc, perquè el que no pot ser és que facen llibres que vale, que m'ha paret superbé però els deutors s'han de cobrar i ja t'he dit que és una qüestió de Castilla Barcelona no passa igual és a dir, Catalunya no passa igual aquí tothom cobra menys els de sal i clar, i jo fins a cert punt he dit
Ja que si venem això, ja que ho sé fer, perquè ho sé fer, perquè ho he fet molts d'anys, perquè jo la part tècnica l'he conegut, de fer-la molts d'anys per altres empreses, perquè no ho he de fer jo. I això és tot, és a dir, se trata de...
que s'autor també cobrin a dir això perquè vosaltres dos que sou poetes que vos han editat sabeu que aquí ni en el cafè te conviden si signes un contracte ja ja
i jo més o manco dins la línia de la meva vida en un sentit o l'altre o tant en el periodisme o en fer les llibres que m'han comandat més o manco hi he viscut no hi he viscut tant per cent ni molt manco però es tracta que la cultura deixi d'estar denostada perquè està denostada sobretot la cultura que ve del Ajuntament moltíssimes gràcies per haver col·laborat
però els dissoven els doners i els que han fet la feina perquè això no és un dia de feina. És a dir, ningú cobra i tothom se'n aprofita. Se tracta que s'acupa el nostre, perquè no podrà...
Es preu, m'entén. Sí, sí. No, el cap i la FIDA també, clar, som molt... Jo ja sé que és un mercat molt limitat, perquè no som molta gent, i és molt limitat, però el mínim que poden fer, ja que els que l'encadrena cobra, també que cobris el tot.
Escapara la matèria. La matèria primer. Perquè el nom principal. Bé, dos llibres ensaten, en diguen, no? Aquesta editorial, Mare Baliaricum, i ensaten dues col·leccions. Quina projecció hi ha de futur? No ho sé, aniran fent sobre la matxa, és a dir, no depèn de dir...
No tenim una posició clara en el que hagi de sortir, vamos. Ara jo ja tinc en preu la qualque cosa, però sobre la marxa. No volem fer-ho absolutament ni prometre que no s'acompleixi, és a dir, s'ho va fent i bueno.
I aquest llibre d'articles literaris, jo aquí el poso, que ho vull fer, me fa il·lusió dir-ho, que és en memòria d'en Macià Riera, que era un periodista que jo vaig començar a escriure sa pensa amb ell,
que és el que va confiar en mi per la primera vegada, jo era jovenet, era molt jove, i en Joan Pericàs, que també va confiar sempre en mi, i en en Pere Dos, el jo bobé, que tots tres van ser els meus voladors periodístics, els que van donar sempre la cara per a mi, m'entens? I ja t'ho dic, i li vull dedicar aquest llibre a aquestes tres persones. Eh...
A part, va també el tema de la distribució dels llibres. Els paradigms s'han acabat. Com anda?
El que ho vulgui, que ho compri, que ho comani. S'han acabat les distribucions i tot això. Molt bé per això de fer llibres i després s'obren. I en Pep ho sap. I a dintre catxes que després s'atuden... Jo, per exemple, em recordo en Pep amb una màquina fotocopiadora que tenia a casa seva heredada de la papereria...
Bé, sí, tens raó. Ara me pensava... Però també la van comprar ja mitja posta per fer coses d'aquesta. Però molt de les llibres de la mítica editorial Cap al Tart se van fer a Camp Pep. No sé quants en van fer, però bastants.
d'en Vicenca un altre d'aquests homes fa molts anys que no ho he vist amb una feina silenciosa humil però fonamental perquè a vegades tenim els grans petums i aquestes coses
però no hi hauria grans petons ni hòsties si no hi hagués la feina de molta gent que picà amb pedra de baixa. Queden moltes coses a fer, moltes, tant en la poesia com en tots els temes. És inagotable tot, però el que no poden fer és que no estan nosaltres. Ara estic recordant aquell vell temps que feien coses i tot això, me n'he recordat de la nèdota...
de quan vàrem fer el llibre d'històries de Sant Sarigat. Sí, d'enviar Florid. Va ser molt divertit. Molt de nervis, però molt divertit també. I en qualque anèdota que també vàrem tenir amb ell. Ara ho recordava, tot això. S'està enxerrant de mitjans dels anys 80. No, més endavant. 90...
No, de final dels 80, el 88, el 87, el 89... No, el més tard, el més tard, perquè primer vàrem fer les revistes que el Bruix i després vàrem muntar l'editorial. El llibre d'en Biel és el 91 o algo així a dos. 92 crec que, sí. Jo vaig tenir la papereria, que és allà on teníem, diguéssim, la sèrie. Sí, ho vàrem a editar.
Fins al 95, del 90 al 95. Crec que devia ser el 92. Jo vull creure que hi ha molta gent jove que ens està escoltant. I ara el ridó de venir de nau... Primer, que en aquella època no teníem aquestes maquinetes, que podíem mirar qualsevol cosa a través del telèfon, no?
i que aquestes coses s'havien de fer en paper, que es fan cines i que tot això requeria molta feina i només també recursos. Bé, nosaltres editàvem bé, no editàvem a l'ocutre. Bé, jo vaig començar fent amb fotocòpies, però ho vaig començar amb el Samba o no.
però amb ell ja va meditar bé, el que són revistes que el viu ja està ben impresa, on va costar? Sí, sí, jo recordo escrita bunyola, que és un llibre també impecable, d'aquests que... Abans que s'oblidi, perquè ara la gent, jo també vull creure, que ara la gent s'ha quedat amb moltes ganes de merger lligueres dels poemes i dels articles d'en Jorans, i si els volen
Comprar, ara que estem en aquesta època que tothom té més compra de tot, ja que tenim compra, compren coses que valgui la pena. I paga doble. I paga doble. Aleshores, t'han d'escriure un mail per a com anar, ja sigui obra poètica, o ja sigui els articles literaris, o ja sigui tots dos, sense opac. Exacte.
Escriure a marevaliaricum arroba gmail.com marevaliaricum arroba gmail.com allà podeu escriure i com anar és el que vulguin i serà enviat jo crec que hem d'escoltar un poc més de poesia no trobes Pep? sí jo l'havia triat però per darrers 15 segons ah per darrers 15 segons vinga anem anem
Ah, mira que em agrao. Santa Maria de la Penada. No estem de penades? Sí, però això és de cavaller de la penada. Ah, sí.
Oh, mare de Déu de la penada, dels poetes, gran d'esa, de l'amor, la més mestresa, en tu vull fer una escapada. A passar una bona estona aniran cap a lloc, asseguts damunt el rug que pregona dalt la trona. I no t'hauries del malpensar, però amb tantes eleccions, coca-rois, coques i crespellons també donen gust al paladar.
No t'enfadis, Mare Santa, la més verge de l'altar. No fa més que caminar com aquell que calla i canta. Molt bé. M'has fet ganes de penades, ara que estem de torrons. Vos ho heu fet a contatar tots dos.
Llorenç, no, un plaer. Moltíssimes gràcies a vosaltres. Un privilegi, recordem, obre poètica, Llorenç Vic Sancho, Mare Baliaricum, primer llibre d'aquesta col·lecció, Arts Poètica, o també els articles literaris, articles que xerren de literatura, de poetes, d'escriptura, de cultura en general, escrits al llarg de...
a diferents mitjans i aquí recollits articles literaris també podeu escriure marebaliaricum arroba gmail.com i com anerlos ja he de dir que els articles literaris com que molts jo els seguia i tots els que sortiren en el diari balears o en el diari baleares
El debat llegir és que van sortir que era el dia, no? El Mundo. El Mundo. El debat llegir. Supòs que els darrers són els que em falten per llegir. Però és que he fouetjat així...
Me'n recordo de molt de l'altre llegit. I guardat, perquè en tenia, en tenia guardat. Però és important sempre retornar, perquè et caig a la fi és com una memòria històrica, no? De com ha anat evolucionant. És una època i ja està. És una memòria.
Té moltes... Jo si me deixes acabar amb un poema molt breu, que me va agradar molt, perquè a més me'n recorda la prestatgeria de la meva, diu... Quin gran lector resulten ser els peixots de plata? Res, i de recordar-me una vegada més, articles literaris...
Obra poètica, Llorenç Vic Sancho, podeu comunicar-lo a marevaliaricum arroba gmail.com Llorenç, Pep, moltíssimes gràcies. Moltíssimes gràcies a vosaltres. Visca la poesia.