Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada. Comença Bon dia i bona vida, el matinal d'Ona Mediterrània. Conduït per Tomeu Martí i produït per Maria Moreno.
Fins demà!
Bona nit!
Bon dia i bona vida. Comença aquí el programa matinal d'Ona Mediterrània. Mos escoltes a través del 88.8 de la freqüència molt odada també. Onamediterrània.cat. Una salutació a tota la gent que mos escolta des de Mallorca o des de qualsevol punt del món. El Bon Dia i Bona Vida és un programa que fan possibles socis de l'associació
Ona Mediterrània, una associació, l'associació Ona Mediterrània Mitjans Mallorquins, que dona cobertura i edita cinc mitjans. El diari de Balears, l'estel de publicació en paper, l'estel també...
a la publicació cultural ploma.cat, també vida.cat, la plataforma audiovisual, i evidentment aquesta casa, Ona Mediterrània. Començam, bon dia i bona vida, avui un programa ple d'actualitat i ple d'anàlisi. Som-hi!
Partint de festa, una certesa.
Cotejant d'uns ulls malalts, que bonitzen quan això diu el reveure. Esquivant la mirada i el cap baix, que confran-me en la patida d'aquest segle.
M'ha pres la clau, que a la nit el tren li portes una merda. I on vivies, hi ha balons, també amb portes i balcons, on viu la Constitució, tinc la 47, 33, 33. A morir sol el carrer, l'hivern aquest, la vida és pànic i somriu, anava vist amb ell, a dormir fora lluny.
Fins demà!
Entre cartons, com hi ha una Constitució dins la 47.
Tots seguim un lloc al banc de pedra, quantes esquerdes podem supullar? Tens ell! Avui són el carrer, l'hivern atent, en la vida els maniquis somriuen amb abrics de pell, a dormir fora el carrer.
Escoltes, bon dia i bona vida al programa matinal d'Ona Mediterrània.
I el bon dia i bona vida d'aquest dijous 12 de març, tot d'una vossa. Repassarem l'actualitat, ho farem a través dels títols que a Hores d'Ara hi ha, a Diari de Balears i també a Vila Web. Escoltarem la secció El soroll del món i el silenci de casa, que ens envien a Joana Cunha.
i tendrem també curiositats de la història amb Benxisco Roger i Focus Anticolonial. Entre mig també podrem escoltar en Vialma General i en Pere Antoni Pons en la seva intervenció al darrer.
sopar de l'ASM, sopar col·loqui. Per cert, que es darrer dissabte d'aquest mes hi ha dinar col·loqui de l'Assemblea Sobiranista per presentar una figura molt poc coneguda però molt important en la història de Mallorca i del món.
que és en Joan Batista Picornell, personatge essencial en diverses lluites de colonials també a Amèrica Llatina. És el moment, però, de repassar-vos l'actualitat. Ho farem com cada dia, repassant els títulars de Diari de Balears per començar.
Bon dia i bona vida d'una mediterrània repassant l'actualitat de la mà del diari de Balears.
A Diari de Balears trobam com a principal titular la Polícia Espanyola reconeix per escrit que denuncia un ciutadà per haver demanat atenció en català. També destacam que Arca entrega els Premis de Protecció i Destrucció del Patrimoni en el seu sopar anual a Palma. Més per Mallorca acusa el Govern de silenci còmplice davant del tancament de la cooperativa S'Esplat de Sa Poble.
i també destaca el diari de Balears que el PSIP reclama al govern que s'afegeixi el no a la guerra i prengui mesures davant les conseqüències del conflicte amb l'Iran. Un interventor increpa un passatger per adreçar-se-li en català en un tren. Los independentistas, otra vez con la lengua, li va dir
També el govern espanyol anuncia la posada en marxa de l'eina Odio, en Bach, per mesurar l'abast dels discurs d'odi a les xarxes. També destaca a Diari de Balears des de Formentera que les excavacions a Formentera finalitzen sense localitzar
6 víctimes de la repressió franquista. El sector làcti de les Illers Balears assoleix un valor comercial de més de 25 milions d'euros el 2025 i els intents de subordinar i fragmentar el català a debat a Eivissa. Aquests són, a hores d'ara, els principals titulars de Diari de Balears. M'anam a Vila Web entrevista a Ana Maria Antònia Oliver, portaveu de memòria de Mallorca.
Poden dragollar lleis però no aconseguiran mai desborrar la memòria, diu Maria Antoni Oliver. També destaquen des de Vila Web el minut a minut de la guerra a l'Orient Mitjà. Un atac contra dos petroliers a l'Iraq deixa un mort i el preu del petroli es dispara.
Joan Lluís Gandia i Ángeles Solanes encara en la segona volta de les eleccions al rectorat de la Universitat de València. La USTEC s'afegeix a la part del pacte d'educació que afecta el personal laboral no docent. Andorra redueix les quotes d'immigració per contenir el creixement de la població i entrevista Francesc Rivera Atitot
volíem advertir del risc que el moviment de l'alliberament es convertís en una croada anti-islàmica, diu Francesc Rivera, antitot, ara que Brahms presenta un nou disc, Tornari, Tornari, Tornari. Aquests són els principals titulars que ens ofereix hores d'ara a Vila Web. Montanam ara a la secció d'opinió
de Diari de Balears, allà hi trobam diversos articles destacats, per exemple, es de Miquel Ripoll, la literatura i la fosca. Es d'en Joan Lledonet, serà veritat que entre tots ens ho carregam tot, se demana en Joan Lledonet.
En Rafael Borràs, en vàrem parlar ahir. La bretxa de gènere en la pobresa de la gent gran. En Elila Tomàs, necessitam recobrar la unitat. I encara dos articles més que vos recomanarem, es d'en Joan Mas Collat, 25 anys sense Emili. No perdem la memòria.
i Joan Vicenç Lillo, una explosió de la vegetació. Aquests són, a hores d'ara, els principals títols que ens ofereix Diari de Balears, el trobau de balears.cat. M'han anat ja a escoltar una sèrie de consells i a recuperar algunes de les seccions. També tenim pendent
escoltar la salutació musical que ens fa Maria Nadal cada dia. Bon dia i bona vida amb més continguts, noves veus, més opinions, més anàlisi però amb la mateixa claredat i contundència de sempre.
Revista L'Estel. Pensament, cultura i territori. Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry. De la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobre implants,
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la clínica dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer, primera. De voler el cor d'inglès de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també el telèfon 654-04-1350.
Aigua dolça per a gent salada a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Sonen el vent, cançons de llibertat, són la resposta de tot un poble despert, seguint-ho sudament alçats. Venim a capturar la història, no deixarem de caminar, per la memòria dels que van lluitar primer, per les que arribaran.
Ensetam aquesta primavera fent un canvi en l'organització dels col·loquis. Farem un dinar on retrem homenatge a un mallorquí revolucionari i compromès en la independència de les colònies espanyoles a Amèrica. Joan Batista Picornell Gomila. Presentarem el llibre de Joan Mallol, prologat per Bartomeu Mestre Balucho.
Convidam els nostres socis i simpatitzants i amants de la història a assistir al dinar i participar en el posterior col·loqui. Serà dissabte, dia 28 de març, a la una i mitja, al restaurant Sacreu de Petra. Podeu fer les reserves a la web assembleamallorca.cat o a través del bàner del Diari de Balears. Vos hi esperam!
Mallorca és una illa viva i les carreteres la xarxa que ens uneix. Per això el Consell de Mallorca té en marxa 13 projectes per millorar els accessos a Palma, com els nous carrils entre el polígon de Sonoms i la via Cintura o altres intervencions a les entrades a Can Valero i a l'aeroport. Vallam pels més de 1.500 quilòmetres de la xarxa viària. Invertim en seguretat, accessibilitat i mobilitat. Cada millora compta. Consell de Mallorca.
Mallorca és una illa viva i les carreteres la xarxa que ens uneix. Destinam més de 30 milions d'euros en modernitzar les carreteres de la part forana. Cream 13 projectes per millorar els accessos a Palma i 26 vials cívics per unir els pobles de l'illa. Ballam pels més de 1.500 quilòmetres de la xarxa viària. Invertim en seguretat, accessibilitat i mobilitat. Cada millora compta. Consell de Mallorca.
Una cançó que és com obrir una capsa de records just quan comença a sortir el sol, San Domingo Forever, de Maria Jaume. Aquesta cançó té aquella sensació de matinada després d'una nit llarga, quan surt la primera llum, tens al cap la d'imatges, de gent, de moments, com si fossin postals antigues que tornen de cop.
És una cançó sobre mirar enrere, sí, però també sobre brindar i tirar endavant. Sobre aixecar la copa, deixar enrere el que pesa i quedar-se amb tot allò que hem viscut amb la gent que ens ha anat marcant pel camí. Perquè al final tots tenim una mica de tothom dins nostre. I amb aquesta sensació de matinada, records i brindis, escoltam San Domingo Forever.
Vaig la primera llum de matinada, crec que avui ja no t'escriuré. El poble fa pujades i baixades, he perdut el fil de fat nens.
Vull alçar la meva copa a l'aire. Vull deixar tot aquest mà d'enrere. Vull sentir que res m'importa gaire. Que ets el domingo.
Bona nit!
Vull alçar la meva cop o l'aire. Vull deixar tot el que em va enrere. Vull sentir que res m'importa gaire. Que ets el domingo.
Bon dia. Avui m'he despert sentint el pes d'un silenci que no és pau, sinó un buit que ressona des de fa generacions. Ens han ensenyat a callar, a mirar cap a una altra banda, a dir que tenim una brossa a l'ull, quan en realitat se'ns trenca l'ànima per un record que ni tan sols és nostre, però que portam impresa a la pell.
Tal com ens enverteix la doctora Anna Minyarro en l'entrevista realitzada per Frederic J. Porta a la revista de Catalunya, el trauma de la guerra del 36 i de la repressió no és un recol llunyà, sinó una ferida en afracció, un esquins obert que brolla permanentment si no se n'atén el dol. Han passat les dècades, però el passat és un present que no passa.
Som els fills i els nets d'una amnèsia induïda, d'uns silències heretats i d'una desmemòria voluntària que ens ha dovut a viure com a fantasmes a la nostra pòpia terra. El terror de la dictadura va calar fins al moll de l'os, deformant la nostra xica fins a convertir-nos gairebé, sense saber-ho, en servents d'un poder que encara avui emple la llengua com una clau de submissió i d'humillació permanent.
Però l'ànima, tota qui hagi set trencada a mil bocins, té una força que els bocins mai no varen poder entendre. Avui som aquí per començar a recollir aquests bocins, per escoltar els qui varen fer callar i per anomenar, a la fi, la veritat.
Mallorca sap molt d'aquest dolor. Som l'únic indret on la psicologia i la historiografia s'han donat la mà per intentar guarir els vius mentre es recuperen els morts.
És una tasca urgent perquè el trauma és una ferida en aflicció que brolla sense treva, si no se n'atén el dol. Aquest silenci ha viatjat en el temps, va començar com una por indicible en la primera generació, es va convertir en un fantasma innombrable per als fills i ha arribat als nets com una tristor impensable, buida de sentit.
No és fins que algú amb coratge i delicadesa s'atura a escoltar que les emocions encallades es comencen a deslligar. En transformar les imatges de tarro en paraules, aquests i aquestes perden la seva toxicitat.
Vull encoratjar, des de la profunditat del meu cor, aquelles famílies que han portat el pes d'aquesta devastació silenciosa a no tenir por. No dubteu a fer parlar aquests silencis. Posar paraules al testimoniatge és instrument més efectiu per reduir el patiment i fer que les imatges traumàtiques perdin la seva toxicitat.
No esteu sols en aquest camí. A Mallorca existeixen serveis d'atenció psicosocial pensats precisament per acompanyar-vos en aquesta repressió de l'ànima. Només quan algú escolta i acarona aquests records amb respecte, les emocions encallades es deslliguen i el passat deixa de ser una presència estranya al cos. I la nostra història pot, a la fi, volar lliure.
Recordem l'horror de la presó de Can Mirapalma, on la maldat es vestia de mentida. Recordem també la història colpidora d'aquella nena de vuit anys que anava cada dia a l'estació de tren esperant un pare que mai no tornaria.
perquè l'havien fet desaparèixer. Aquella nena va esperar fins als 30 anys, cada dia, fixant els ulls a la via. Aquell silenci, aquella tristor inafable, és la que ha conformat la psicologia de moltes de les nostres famílies.
I entre aquestes ombres s'aixeca la figura de Pere Capella, mestre del Gaida, poeta de la llibertat, home de cultura, que va conèixer la presó i l'exfixia de qui se sap perseguit pel seu pensament i la seva llengua. Ell, com tants d'altres, va patir la noció de l'alteritat, l'intent de l'estat d'esborrar qualsevol raonament que no seguís el motlle de la victòria.
Però us ho he llegat, com el Consell de Memòria de Mallorca, que ens recorda que la dignitat és una claror que cap fosca no pot vencer. No som víctimes per sempre. Són persones que afronten els fets per deixar de ser servents del poder.
però la crutat humana no es va aturar amb els refussellaments ni amb les reixes de les presons. Es va perllongar en el temps a través de l'ocultació dels crims i del destí dels cossos dels represaliats, una pràctica que ha seguit fins a l'actualitat. Com ens enverteix l'estudi del trauma col·lectiu, l'estat totalitari no només va cercar l'extremini físic, sinó la deshumanització planificada de tota una part de la societat civil.
Ens trobem avui davant de milers de casos, milers de ferides permanents, perquè no s'ha pogut fer el dol. Imagineu el dolor d'aquelles famílies que encara avui topen amb foses comunes sense senyalitzar, o pitjor encara, amb l'escarni i el sentatge de qui sap, però prefereix mantenir la llei del silenci.
No poder oferir un lloc digne de descans, no poder portar una flor a un lloc conegut, és una forma de tortura que es transmet de pares a fills, fins a tornar-se una tristor inintel·ligible. Aquesta és la veritable lluita contra l'oblit, el deure de reconèixer que aquests crims no s'aturen amb el pas dels anys si no hi ha justícia, veritat i reparació.
La perseverança de les famílies que encara cercen els seus avantpassats és l'única resposta digna davant d'un estat que sovint ha preferit l'amnèsia induïda abans que afrontar la seva pròpia barbària.
Aquesta és la lluita contra l'oblit, una lluita per tancar les ferides que mai no s'han clos. Perquè el dret humà de poder homenatjar dignament els nostres morts no es pot empresonar per sempre. Que la perseverança i la dignitat són l'única resposta possible davant la indiferència d'un estat que encara avui posa traves a la veritat.
No us deixeu vèncer per la tristor que aquestes històries ens deixen al cor. El coneixement és una mena d'emparament. Cal transformar les imatges en paraules perquè perdin la seva toxicitat. En altres ens pertoca la tasca d'escoltar. Escoltar els familiars, donar-los atenció...
Tota l'atenció que puguin necessitar, tal com fa l'Associació Memòria de Mallorca, per deixar anar les emocions encallades i recuperar, a la fi, la salut mental col·lectiva. L'ànima ja no vol ser un fantasma, vol ser presència plena en aquesta terra. Marxem avui amb la pau de qui sap que, en posar paraules al testimoniatge, estem reduint el dolor de generacions.
No demanem venjança, demanem justícia, veritat i reparació, que només així els nostres estimats podran d'una vegada descansar en pau. Ens cal també aturar-nos en un aspecte que sovint ens passa desapercebut perquè s'ha tornat gairebé invisible, la submissió lingüística com a mecanisme de supervivència.
El castellà és, encara avui, una clau de la submissió del nostre poble, una eina de subordinació i d'humilació permanent i constant.
Durant dècades, la victòria franquista ens va tancar en un món de repressió sistemàtica i de menyspreu cap a la nostra parla. De protegir-nos d'aquella agressió vàrem haver de construir una cuirassa, un microcosmos on podessen altres mateixos a porta tancada. Però aquesta cuirassa ens va acabar deformant la psique. Avui vivim en què la doctora Matminyarro anomena el miratge de la democràcia.
Hem cregut que amb la immersió o els mitjans públics en tindríem prou, però la penetració de la llengua forana és imparable perquè brolla d'una por heretada i sovint inconscient. Perquè ens passen sistemàticament el castellà. Per què? Per què ens aigualim davant qualsevol presència forastera? Ells ho diuen ben clar. És una estratègia d'assimilació per no molestar,
per no ser assenyalats, per no destacar. Hem interioritzat la violència de l'agressor fins al punt que la submissió em sembla l'única manera de sobreviure sense ser objecte de més humillació.
Això no és desídia, és el resultat d'un terror social que patim d'ençà moltes generacions, que ens va rebassar la dignitat. Deixem de pertànyer en altres mateixos per convertir-nos en servents d'un model de poder imposat per la força de les armes. Però recompondre l'ànima trencada també vol dir recuperar la gocedia d'evitar qui som i la nostra llengua amb el front ben alt.
Reclamar el dret a no ser subordinats és, pot ser, l'acte més gran de salut mental i de sobirania que podem exercir avui. Cal que ho diguem amb tota la cruesa. El poder no només se'ns va avançar a les trinxeres, sinó que es va instal·lar dins les nostres cases i els nostres caps per vigilar-nos des de dins.
És una forma de control invisible per d'una eficàcia aterridora, on el poder polític ja no necessita les armes perquè ha aconseguit gestionar la nostra vida a través de la por i de la interrupció de la violència. S'ha instal·lat en el nostre inconscient d'una manera tan subtil que ni ens n'adonem.
El que cercen aquests mecanismes és, senzillament, anul·lar el dret a ser diferent, a pensar fora del camí marcat, a tenir una veu que no s'ajusti al molle de la victòria. Ens han volgut fabricar en sèrie com si fossin peces d'un engranatge que no ens pertany, servents d'un poder que penalitza el raonament crític i premi a la uniformitat.
Però aquí és on resideix la nostra força més íntima. En un context de barbària, el fet de mantenir una personalitat genuïna, lliure i fidel a qui som i d'on venim es converteix per si sol en una forma de subversió. Ser nosaltres mateixos, parlar la nostra llengua, llegir el món amb els nostres mots, recordar els noms dels qui van ser esborrats, és l'acte de resistència més gran que podem exercir.
Així que, si ens cal cada matí, abans de sortir de casa, conscientment i fermament vestir qui som i d'on venim, idò es fa. Fasseu-ho. Quan deixem de ser l'ombra de qui érem i reclamam la nostra subjectivitat, el poder per la seva eficàcia.
recompondre l'ànima trencada és, en definitiva, atrevir-nos a ser una amenaça per a aquells que ens voldríem muts i idèntics.
Gràcies per la vostra lealtat a la memòria i a la Terra. Ha estat un honor compartir aquests silencis que ara esdevenen paraula amb altres. Fins de propera i per damunt de tot, cada matí, no volia deu dir amb cura i respecte els nostres veïs mots. Sempre en veu ben ferma.
Escoltes, bon dia i bona vida al programa matinal d'Ona Mediterrània.
Llavors, suposo que hi haurà preguntes, es podeu demanar allò que voleu. Ja que Jaume Sastre ha fet lectures poètiques tan profundes i transcendents, jo agafaré la mateixa línia que ell i també faré lectures poètiques. Ah.
Jo crec en la justícia i en els justos. Però com que l'autoritat és mútua o no és, a canvi de la meva font, la justícia, que cap jutge d'aquí, en català,
ni de la terra, no gosi posar la firma o signatura sota una pena de 12 bales, sinó ha de ser ell mateix, amb la pròpia mà, que posi al garrot la forca o la bala el condemnat. Perquè la forca, la bala i la firma han de tenir la mateixa lletra.
sinó que ets, com aquells que estimen just el seu temps i certes imatges tradicionals de l'home, perquè s'han colgat més o menys amb Espanya. Això ho escrivia Blai Bonet entre 1970 i 1965, aplicar aquests versos, quan d'una manera...
Gairebé, que no es podia dir coses, defensava en tots moments la seva catalanitat. I aquest concepte de la globalitat nostra, no universal, també la tenen altres poetes. Deixeu que també llegeixi un poema d'un altre gran poeta, tot i que no nascut aquí,
que va escriure una vella cançó com a himna va pensar que hi havia de ser com un himna d'aquesta terra i el va titular Si hau qui sou i en aquest poema escrit al voltant dels 80 diu en la nostra llengua un dia dictàvem la nostra llei i la nostra llengua sempre dictarà la seva llei
Tot quan un dia ens prengueren contra pau i amistat, contra honor i per la força ara ens ho han de tornar. No necessitam cap pares que ens donin de la mà. No som nens de mel i sucre i ens sabem governar. Aquesta és la clau, aquesta viure totalment la nostra catalanitat.
Perquè, a per a meu, si és que m'he de definir una vegada més, com he fet al llarg de la meva vida, només tenim un camí perquè Mallorca torni a la Mallorca. Només en tenim un. I és que ho sigui dins el conjunt de tota la nació sencera. Si no és així, no tenim camí. Diguem-li el nom que vulgueu.
en Joan ha dit països catalans, jo també sempre he reivindicat aquest terme per qüestions de tàctica. I això és una cosa, se sent bé ara, és una cosa que mos ve de lluny. Direu... Bé, ell ha estat sincer i ha dit la meva edat. Vaig fer 75 anys. No me n'amagaré.
Som un vell. Som un vell que té la necessitat de pensar què he fet al llarg d'aquesta vida, què he fet, què he manifestat i com ho he pogut comunicar a la altra gent. I quan vaig començar a fer això? Bé, vos ho diré. No és que vos vulgui comptar la meva vida, però hi ha uns aspectes de la vida que són importants per transmetre la altra gent.
Varen començar molt joves, però molt joves. I als anys 70 ja hi érem. I als anys 70 mos revelàrem organitzant coses senzilles. I hi ha gent que és aquí i ho pot saber. I vam cercar el xoc plug d'institucions.
Recordaré que unes campanyes que van ser importantíssimes l'any 72 i l'any 73, van ser unes campanyes que feien de mallorquí i la nostra llengua per tota Mallorca. I van trobar la complicitat de molta gent. I no els demanaven ni que pensaven ni que ni les tenien. Només estimaven el país i la llengua.
I va ser espectacular la llentada que trobàrem. No els interrogàvem. No els deien si eren progressistes o no eren. Senzillament s'estimaven aquest país i la llengua. I gràcies a això iniciàvem totes unes activitats culturals i de reconeixement de la llengua per tota Mallorca. I això ens va marcar moltíssim. I vos diré per què.
Érem un grup de gent que estudiàvem a Barcelona, també veig companys aquí, que eren en aquell temps, i que pensàvem que no podien quedar de braços caiguts, sinó que havien d'actuar. Varen pensar que la pèrdua de l'identitat era terrible, i per tant, ving d'aconseguir que la gent
tornàs a estimar allò que li arrebaixaven tots aquells anys de dictadura terrible. Jo un dia era molt llegidor en aquella època i tenia un autor que m'agradava molt, que escrivia llibres, però, a Batzeff, i li vaig llegir unes frases que deien, la cultura,
no solament el eslart, els llibres, sinó totes les manifestacions d'una comunitat. La cultura és la mateixa manera de viure que té un poble. Manuel de Pedrolo. Ara, ara el tornen revindicant, Manuel de Pedrolo, quan l'han tingut a l'oblig tant d'anys. Déu meu, haurem de començar a pensar què ha passat durant aquests anys.
I per tant, això em va fer pensar que l'identitat no només venia d'un cercle petit, sinó que volia abraçar molt més llorts. I per això en Joan ha dit que em vaig formar en gent que no era lletra ferida. I els armentats...
Ha inventat gent que estimava aquesta terra sense puntura consciència d'allò que estimava, però que estimava una manera de ser, allò que en diuen avui en dia, la manera més antropològica. I això va fer que aquest col·lectiu passés a actuar en allò que em van anomenar la transició política,
Si a mi em diuen que ha estat important això que has fet, jo sempre diré que va ser en aquell moment allà. El primer acte polític que vaig fer en la meva vida, que per cert, en Damià Ponses aquí va ser un dels que em va empenyar a fer el lot, va ser un metí que vaig fer, perdona,
en què vaig participar en un acord amb un personatge molt interessant, que es deia Lluís Maria Xirinats. I era, justament, un debat sobre la Constitució. I en Xirinats ja ens va advertir que en aquesta Constitució hi havia un maleït article 8er,
que ja s'encarregava de separar-nos a tots nosaltres, és a dir, que no ens poguessin juntar. I aquells joves, en aquelles hores, van demanar o s'extensió o el vot en contra d'aquesta Constitució, que ara, diríem, és aquell pes que tenim a damunt i que no deixa ni tan sols, en sol mitjà de comunicació, que ens puguem juntar. Quina crueltat, Déu meu!
També va ser important ser en aquelles primeres eleccions. Per què? Per tenir càrrecs? No. Va ser important perquè sabessin que érem. I per tant, amb una activitat important de tot un col·lectiu, a mi va dir on tu eres. Eres del PSM, i tant que era el PSM, però molta gent. Però vàrem ser a la discussió.
I vam lluitar per allò que creiem que era important. I ho fèrem. Vam lluitar pel nom de la llengua. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do, quina lluita més interessant. A veure què vam tenir aliats. Per exemple, a través d'una cosa que ens vam criticar molt, el concepte de paritat.
Defensaven la veritat amb la certesa que a Menorca i a Evissa mai discutirien la unitat de la llengua. I va ser així. Per això el nostre estatut, juntament amb unes forces que ara no enmentaré perquè seria llarg, posen llengua catalana.
en l'espai de valencià no ho van aconseguir i ara encara toquen les conseqüències. El escàndol ha estat un dia d'aquests quan s'ha tractat de fer la traducció de la paperassa de les coses i publiquen-les amb una llengua específica que li han dit valencià.
Què vull dir amb això? Què vull dir amb això? Que és important accedir. I és important que els joves hi siguin. Això és el que jo voldria transmetre. Que els joves hi siguin en tot moment i sempre pensen que només ens celebrem si realment creiem en l'unitat de tota la nació. I això ho penseu molta gent. M'hi direu, ets un exagerat.
T'insultaran si ho dius. Bé, llavors diré amb tota sinceritat que al llarg de tots aquests anys que he cantat per tot arreu de Mallorca he cantat cançons com que jo soc català i ningú no m'ha pegat. Ningú no m'ha insultat aquí. He cantat la porrassa que acaba amb un crit de països catalans i ho ha cantat molta gent i ningú no m'ha pegat.
i ningú no m'ha insultat. El únic que manen, un dels paus que manen tres de bon deveres, ha estat l'extrema dreta quan ha insistit a dir que els països catalans no existeixen. Si diuen que no existeixen és perquè són conscients que sí, que existeixen. Això és evident. Després d'aquesta actuació,
que a València va ser terrible per desfegir la nostra nació, hem passat tristament a una gestorització de la política.
I això sigui massa greu. Hem començat coses i després la mateixa inèrcia política m'haurà fet baixar el nostre nivell d'actuació. I ara hem passat a un altre estat que em preocupa moltíssim, però això és un tema de debat, que és la neofalcolarització.
et donava una nova folclorització de la cultura, a través del subvencionisme. Mai un poder com el que ara havia subvencionat tantes coses perquè si penses que la nostra identitat fos senzillament un folclorisme, una cosa simpàtica, una cosa a tenir en compte.
i hem arribat a un tema que a mi no m'agrada gens, que és la valerització. Si no, de fugint d'aquest tema, estan perduts. Creu-me, estan perduts. Té moltes coses per dir, però ja ho direm més envant, si ja col·loqui. I no volia fer una batalleta de rei recordant tot això.
sinó que quan hi ha un moviment de gent jove i vea, que sigui marcadament reivindicativa, no hi ha ningú que ens pugui aturar. Amb accions clares, contundents, no només festives. No només festives, clares i contundents. I podrem aconseguir
que molta gent entengui el nostre missatge i, com ha dit en Jaume al començament, i ara ja ho ha dit quasi tot, ens podrem alliberar d'aquest colonialisme que ens ofella. Perquè avui, en comptes d'això que he dit, si m'hagués excitat enormement,
I hauria pogut dedicar tot el temps a parlar de rodalies, de Renfe i dels maquinistes. I també hauria pogut ocupar el mateix temps.
Bé, bon vespre. Si m'haguessin dit que volia ser independentistes mallorquins aplaudint la prosa de Jiménez Caballero, no m'ho hauria cregut mai.
També s'ha de dir que la prosa falangista genera aquella fascinació repugnant que te fa oi però a la vegada no pots deixar de mirar-la i d'escoltar-la. És bastant al·lucinant. Crec que amb en Joan, la primera vegada que vam xerrar de veure què titulàvem aquesta conversa o aquest diàleg sopar,
Va sortir el verb salvar, no? Què em poden fer per salvar Mallorca? I jo vaig dir, tio, això no té forces per salvar, ni la meva carrera literària, segons quant, no? Salvar, em va pareixer que era un verb, això, molt tempulós, molt pretensiós, molt grandiloquent,
I ho van canviar per com ho poden fer perquè Mallorca continuïs amb Mallorca. Que no deixa de ser un eufemisme de com ho poden fer per salvar Mallorca tal com la coneixem, tal com ha estat durant vuit segles i tal com l'estimam. I jo crec que aquest és el gran repte ara mateix. Després ja decidirem
aquesta mallorquinitat i aquesta Mallorca com són. Però en termes identitaris, jo ara xerreré en termes identitaris, d'identitat nacional, que crec que és la base de tot, i crec que és el gran repte que ara mateix tenim, és el repte tràgic en el qual estem acarats, vull dir...
O millor que continua sent el que ha estat aquests darrers vuit segles, o passa a ser una altra cosa. I si passa a ser una altra cosa, jo personalment m'interessarà d'una manera molt diferent o molt menor a com m'interessa ara, no? Però abans de xerrar d'això, el primer que em declaria és què vol dir la Mallorca, no?
que la mallorquinitat, que la identitat nacional de la comunitat formada per això que en deim mallorquins. Perquè això era un terme que teníem claríssim fa 40 o 50 anys i ara vivim dins una espècie de boira confusa de conceptes i de teories estranyes. Bé, des del meu punt de vista el que defineix la mallorquinitat, el que l'encarna, el que la representa, són quatre coses.
Podríem afegir una cinc ara, no? Però quatre o cinc de bàsiques. Llengua, memòria, imaginari, símbols i si volem, diguem-ne, autoconsciència i autopercepció. Però bé, llengua, memòria, imaginari, símbols.
Això és el que ens defineix i això és el que fa que siguem el que som. Què vull dir amb això? Que si deixem de xerrar sa llengua, xerram i passam a xerrar-ne una altra, deixam de ser mallorquins. Si passam de tenir una determinada memòria i passam a tenir-ne una altra, deixam de ser mallorquins. Si tenim un imaginari i passam de tenir-lo,
Deixem de ser mallorquins, passarem a ser una altra cosa. Evidentment passarem a ser castellano-espanyols, que et sa llengua, s'imaginari i sa memori, que mor vol destruir o que mor vol substituir o suplantar. Un problema que tenim, crec jo, gravíssim ara mateix, i el tenim tant en el País Valencià com aquí, com més encara a Catalunya, perquè a Catalunya tenien unes eines que nosaltres no teníem i les ha entudades.
Tenien uns poders que no han utilitzat, els han totat i que nosaltres no hem tingut mai. O sigui, allà encara estan pitjor que aquí, crec jo. El problema que tenim és que els nostres enemics tenen molt més clar que els i quines coses representen o encarnen la millor equinitat que no nosaltres.
Nosotros, i quan dic nosotros vull dir el mallorquinisme polític més o man corticulat, el catalanisme polític més o man corticulat, més o man corticulat vol dir des de cultura de carrer fins a partits polítics i intel·lectuals o ideòlegs de partit polític. Per no molestar, per no ofendre, per mirar d'ampliar la base...
per covardia, per una espècie de possibilisme d'estar per casa. Nosaltres hem anat diluït aquest concepte de mallorquinitat, no? Des del mateix mallorquinisme al catalanisme s'ha arribat a dir, i això és cert, que el castellà és tan identificatiu de la mallorquinitat i de la catalanitat com ho és el català. Se diu així, vull dir, des del moment que hi ha determinats polítics que reivindiquen amb orgull
que parlen en castellà i que són igualment català que els altres, i clar, quan dius això no estàs menyspreant el castellà, estàs intentant aclarir conceptes, que és una cosa bàsica quan fas política. Si el castellà representa tant la catalanitat o la mallorquinitat com el català,
Podem renunciar en el català i podem assumir tots el castellà i serem tan mallorquins, mos ho creiem? Que serem tan mallorquins com ho hem estat fins ara? Bé, idò, fins i tot s'ha arribat a dir que la fèria d'abril és cultura mallorquina.
I fins i tot de dir que si no acceptes que la Feria d'Abril és cultura mallorquina estàs menyspreant la Feria d'Abril. I són totes dues coses equivocades. Vull dir, la Feria d'Abril no és cultura mallorquina i la Feria d'Abril és perfectament respectable. Vull dir, són les dues coses a la vegada. És així, no?
però és que per estimar una cosa o fer-la respectable li hem de donar una pàtina de mallorquinitat. Això, evidentment, només s'explica per això, per una espècie d'impotència sublimada, de covardia, de distorsió en l'autopercepció i en el projecte polític. Després, una altra cosa que darrerament, sobretot des de l'esquerra, diguem-ne mallorquinista-catadanista,
s'ha donat com molt per vàlida, és un concepte més acadèmic que una altra cosa, però que ha circulat molt, que és de les identitats postnacionals. O sigui, ara se suposa, segons alguna gent, que vivim en un món en què les identitats nacionals no pesen. Bé, això que sapigueu que aquest concepte d'identitats postnacionals se'l van inventar en Jean-Marc Ferri i en Jorgen Habermas.
Un filòsof francès i un filòsof alemany. Té collons la cosa. O sigui, un francès i un alemany mos diuen que les identitats nacionals no importen. És ridícul, només falta un espanyol dient, sí senyor, tienen razón, no? Vull dir, no. Però el problema quin és? Que un alemany, que un francès, que un espanyol naturalitzin aquesta idea que desactiva les lluites nacionals? No, el problema és que nosaltres les comprem.
que nosaltres les assumim. Vull dir, l'enemic sempre farà un discurs, l'enemic sempre anirà a favor de lo seu. Els problemes que darrerament nosaltres acceptam el diccionari de l'enemic i els hi compram unes certes rutes ideològiques i polítiques. Jo crec que això és un problema gravíssim.
I això el que està provocant és que els instruments polítics, perquè vull dir, les comunitats nacionals s'expressen, o les identitats nacionals s'expressen de moltes maneres, no?, de cultura de carrer, cultura, llibres, quotidianitat, dia a dia, però tenen un instrument fonamental en democràcia, o en un règim més o manco democràtic com el nostre, que són els partits polítics. Per molt malament que vagi tot,
per molt d'agradar que estigui la democràcia, per molt malament que puguin funcionar els partits polítics, per molt de revista d'endul que hi hagi, els partits polítics continuen sense la gran estratègia o la gran eina perquè unes determinades idees se concretin damunt la realitat.
Crec que més al banco tots hi estarem d'acord, no? Molt més que les entitats cíviques, que són imprescindibles, però allò que pot tomar lleis o pot impulsar lleis, pot tomar governs, pot molestar, pot fer xantatges negociadors, allò són els partits polítics. Jo crec que un dels grans problemes ara mateix del catalanisme, mallorquinisme, valencianisme, és que els partits polítics que en teoria mos representen,
cada vegada mos representen manco. Mos representen manco i pitjor. Vol dir això que tothom que allà és un gandul, una rivista i un traïdor nacional? No, evidentment que no. Jo estic convençut, sé perfectament que hi ha patriotes allà dins que són tant o més patriotes que jo. Però com a entitat política, com a organització que creu en unes coses i les vol aplicar de muntes places a la realitat perquè la realitat se transformi a favor nostre,
Cada vegada ho faim manco, cada vegada ho faim manco i cada vegada ho faim pitjor. En aquest sentit crec que no has exigerat parlar de desnacionalització del que havia estat el desnacionalisme mallorquinista, gadonista, valencianista, en el sentit que hi ha hagut un desplaçament en seix ideològic i per tant en s'ordre de prioritat i se jerarquia dels objectius. Abans
Torna a dir, això val per la nació sencera, diguem. Si abans de defensar la identitat nacional pròpia, ho repeteixo, llengua, cultura, memòria, imaginari, era la prioritat, una prioritat que de manera natural se complementava amb un afany de justícia social i, diguem-ne,
d'esperit ecologista i de preservació mediambiental, ara, des de fa molt de temps, aquesta qüestió nacional s'està arreconant. S'està arreconant, s'està diluint, s'està sacrificant una suposada millora de l'altre.
Això és terrible perquè evidentment ni millora ni res i només és dissolució. Això moltes vegades se fa, però crec que és una espècie de complexament decolonitzat. És aquesta actitud d'una determinada, sobretot esquerra mallorquinista, perquè jo crec que la dreta mallorquinista existeix molt poc, per desgràcia, també em poden xerrar, però bàsicament la esquerra mallorquinista i la esquerra catalanista
Això, un acomplexament davant espoderós, però no només és un acomplexament davant espoderós, és això que aquell sociòleg anglès que nomia Michael Billig va denominar nacionalisme banal. És aquella realitat que és tan com és, que tothom la dona tan presumida que...
A tothom li pareix tan normal que fins i tot nosaltres mateixos la mos prenem com si fos la més normal del món. És com en aquella època que van començar, això evidentment, instruccions d'anar a tots els seus diaris i a tots els mitjans de comunicació, va començar a demanar que se distingui molt clarament
era l'època de criminalització dura del PNB i del nacionalisme basc, però també des de resens del nacionalisme pujolista, dient constitucionalistes i nacionalistes. Aquesta terminologia se la van fer seva els mitjans de comunicació públics catalans.
els partits polítics catalanistes fins al punt que ara un partit polític catalanista un dirigent catalanista li dius ets nacionalista i et diu no, no, no el nacionalisme és terrible jo no som nacionalista, nosaltres som una altra cosa com si no fossim prou intel·ligents i com si el món no fos prou
Prou, evidentment, diàfan en aquest sentit com per dir, no, és que hi ha un determinat tipus de nacionalisme depredador, expansiu, imperialista, exterminador, hi ha un altre tipus de nacionalisme defensiu. Sempre he dit el mateix, nacionalista és jo com un castellanista. No, si les tesis de l'espanyolista s'imposen, el món tindrà una llengua i una cultura manca, la meva.
Si les meves tesis i els meus objectius s'imposen, en el món continuarà a ventir tantes llengües i tantes cultures com hi ha ara. Tot això que és tan elemental, vull dir, si hi hagués un parabolari d'escoleta política, això seria el primer que la gent hauria de saber, vull dir, és com vol tocar el piano i saber les notes.
Això són les notes bàsiques del catalanisme. En aquest moment no sabem les notes bàsiques del catalanisme. No només no sabem les notes bàsiques del catalanisme, sinó que aquells que toquen la sinfonia ideològica del catalanisme diuen que no, que aquestes notes són terribles. Així és molt difícil aconseguir res. S'independència ja en xerrarem, tant de bo, no?
No m'interessa l'independent. Si vull que el meu país, la meva identitat nacional, sobrevisquin i pervisquin prou temps, com per quan se torni a presentar l'oportunitat, poda ser independent. Perquè jo, una Catalunya independent o un país independent, en què la llengua majoritària és castellà, en què la cultura majoritària és castellana,
Per això queda una comunitat autònoma espanyola com ara i mos estalviar amb els 10 anys de pseudo-guerra civil que possiblement hi haurà, no? Vull dir, és així de la mental, no? En aquest sentit, a mi m'emprenya molt, m'ha agradat perquè en Biel ha repetit diverses vegades la paraula identitat, tal...
Aquesta criminalització de l'identitari. Això és una cosa que també a nivell europeu, a nivell global, s'associa a l'identitari amb lo racista, lo feixista, lo d'extrema dreta. Evidentment això és una trampa dels estats poderosos que volen que no se xerri d'identitats perquè les jerarquies identitàries que hi ha ara mateix al món volen que quedin intocables, que no s'immutin.
Bé, això, Joan Francet Mira, que és un magnífic intel·lectual, valencianista, jornalista, tropòleg, novel·lista, ha escrit sovint per descriminalitzar el concepte d'identitat i el seu adjectiu directe és adjectiu identitari, no?
En Mira ha explicat del dret i del revés que etimològicament identitat vol dir simplement ser en allò, posseir aquella qualitat i no aquella altra. I en realitat, si ho miram, tot és identitari. Vull dir, ser del Barça és identitari, perquè t'identifica.
Ser comunista és identitari, ser feminista, ser catòlic, parlar una llengua, que t'agradi rock and roll, que t'agradi amb les sèries americans, les pel·lícules franceses. Tot això és identitari, no? Perquè tot marca o defines identitat. La cosa és que determinats poders...
d'estats-nació que controlen el cotarro, com que volen que tot segueixi tal qual ara, i l'identitari és terrible perquè les aigües de la identitaritat no s'han de remoure perquè així ja estan bé com estan.
I en termes d'identitats, hi ha trets identitaris que són compatibles i n'hi ha que són incompatibles. Tu pots ser catòlic o musulmà, però no pots ser les dues coses a la vegada. Mentre que sí que pots ser a la vegada comunista i feminista, perquè són identitats que no comparteixen una mateixa esfera ni simbòlica ni real.
També hi ha trets identitaris a la mateixa esfera que són compatibles. Per exemple, la mallorquinitat i l'espanyolitat. Però són compatibles quan? Quan una se somba a l'altra. Perquè si no, no són compatibles. Vull dir, tota aquesta gent que defensa, per exemple, el xerneguisme, la xerneguitat, o catalans o mallorquins de la seva, que diuen que el castellà està meu o Espanya està meva com Mallorca.
Me sap greu pieta. Vull dir, haurà de decidir quina és la somma de l'altre i evidentment sempre la que s'acaba somma de l'altre. Aquesta gent, la petita i la fluixa, la poderosa que ho té tot a favor, no?
Bé, tot això ara recupero el que he dit inicialment. En el cas de la catalanitat, de la mallorquinitat, de la valencianitat, tot són expressions d'una mateixa identitat de real catalana. Durant molt de temps s'havia tingut claríssim que este identitari troncal era la llengua.
S'havia tingut claríssim. Això mires declaracions d'escriptors, de qualsevol ideologia d'escriptors que tenen del segle XX, en Pla, que va donar suport a les franquistes, després se'n va penedir d'aquella manera, Pla ho tenia claríssim, que la llengua era l'aliment troncal bàsic. En Mercè Rodorod exactament igual, en Josep Carné exactament igual, tots els partits polítics també exactament igual. Bé, tot això, ara...
Jo crec que durant el procés se va assentuar molt, van decidir deixar-ho de banda o neglegir-ho, perquè justament era allò, aquella idea de no tocarà amb aquest tema tan delicat que aixeca tantes passions i tantes suspicàcies perquè així molta gent s'incorporarà a la nostra causa. Ja sabia que Sirega era entre patètica i suïcida, però vull dir, el que ha passat després no ha fet més que confirmar-ho.
Aquest sentit s'ha vist que obviar la llengua no tan sols no va ampliar la base ni va enfortir cap causa sinó que va accelerar la dissolució de la catalanitat i de la consciència identitària comunitària. I això evidentment t'arrossega totes les altres.
Això de vegades ho dius, hi ha determinada gent que ho dius, i gent de l'esquerra independentista o de determinats catalanistes possibilistes t'acusen d'amnicista, t'acusen de supremacista, o sigui, t'acusen d'allò que et podien acusar els de Ciutadanos fa 20 anys. Quan en realitat dir que la llengua és el marcador identitari central,
És idònic, és perfecte, és democràticíssim, perquè és el marcador identitari més plural, més transversal i més inclusiu que existeix.
ara mateix vull dir perquè qualsevol que vulgui la mallorquí basta que prengui la llengua dels mallorquins basta que la faci seva basta que se l'estimi i amb la llengua evidentment vendrà memòria vendrà imaginari i vendran símbols en aquest sentit jo som partidari de dir i repetir ara que tot s'ha embogat amb la aparició d'aliança catalana amb una espècie d'enviliment general amb una espècie d'autoritarisme racista que se va escampant pel món
defensar la llengua com a marcador identitari bàsic ens permet situar-nos d'una manera gairebé exemplar al món. En aquest sentit, per això, l'experiència personal de la xerneguitat o de la forasteritat explicada per un ciutadà de l'Hospitalet o de Calvià, o l'experiència personal de l'Islam explicada en català per un musulmà de Ripoll o de la poble,
Per això som més cultura catalana que una biografia d'en Gaudí o que un assai sobre el santuari de Lluc en castellà, en francès o en anglès. Si expliquem això en el món, jo crec que ho podria entendre el món, perquè a més és una manera molt natural i clara i directa de gestionar la complexitat del món sense aclarir-la cops de martell, que és com la vol aclarir determinada gent, no?
Però no ho estem fent. En aquest sentit, jo estic convençut que si posem el català al vell mig de la taula, ho podem tenir tot en termes nacionals, tot, tard o d'hora. Ja veurem com, potser no ho tindran tot, però ho podem tenir tot. Si llevem la llengua damunt la taula no tindran res abans de 25 anys.
És així, que el personal no ho entengui, que gent que cabra uns sous estratosfèrics per fer de diputat, però ara pensen determinada gent de Madrid, de rufians i companyies que fa 10 anys que hi són, no siguin capaços d'entendre això. A mi me lleva qualsevol esperança que puguin entendre res, perquè res més elemental que això. En aquest sentit, clar, nosaltres ara a Mallorca,
hem viscut uns canvis demogràfics, estem som mesos amb una bota poderosa que mos deforma, mos xucla en termes econòmics, mos desfà en termes de xarxa comunitària, social, mos suplant en termes culturals, lingüístics, identitaris,
Va, davant de tot això hi ha un doble repte per continuar-se amb mallorquins, per tant, perquè se traspassi d'uns en els altres la llengua, memòria, imaginari, símbols. Aquest doble repte és...
Primer, que els mallorquins, que ja ho som, puguem continuar sento, puguem continuar exercint de mallorquins en el nostre dia a dia i compartint la nostra mallorquinitat amb els altres mallorquins en el nostre dia a dia. Això és importantíssim, vull dir, i que els nostres petits...
que ja han nascut amb famílies mallorquines i que parlen en mallorquiu i que ho tenen interioritzat, després quan surten de Cheu Rodol no topin amb una realitat que és diferent, que està desnaturalitzada, que està castellanitzada.
Això és un repte. I el segon repte, amb tota aquesta gent, amb tota aquesta gent que està arribant, clar, això és un tema demogràfic, és un tema especial, però tota la gent que ha vengut, tota la gent que encara continua arribant,
hem de fabricar nous mallorquins i els de mallorquinitzar de tota manera. Són les dues coses que nosaltres, que ja ho som, ho continuem assent i que els que arriben els de mallorquinitzem. I aquí hi ha dues coses que es veuen especialment en el tema de Catalunya. Quines són les dues grans fàbriques de mallorquinització, de catalanització? Sobretot a Catalunya. Aquí només en tenim una i hi ha dues. Les escoles...
i els mitjans de comunicació. Quines són les dues coses que l'espanyolisme està obsessionat en destrossar de totes les maneres? Les escoles i els mitjans de comunicació. Per què? Perquè volen fer un país més just i això sí que és transversal. Esquerra espanyola, dreta espanyola, extrema esquerra, Podemos, Vox, tots volen més o menys que el mateix. Diran el que vulguin, però al final tots acaben posant-se d'acord amb això.
Per què? Perquè volen que el món sigui més just? No, perquè volen que les escoles i el mitjà de comunicació catalans i mallorquins no fabriquin catalans i mallorquins, sinó que fabriquin espanyols. I això és un... En aquest sentit... Bé, després ja en seran més... I hauria de ser una prioritat fins al punt que... Ara, aquí ja entram en la politicaria del dia a dia, no? Jo crec que un dels grans errors del catalanisme mallorquinisme...
és que com que la dreta i l'extrema dreta espanyoles són tan evidentment destructores i terrícules, perquè evidentment ho són, és així, nosaltres no haguem...
haguem sublimat el malmenor, haguem convertit el malmenor en una espècie d'àngel benèfic. Malmenor, evidentment, aquí seria l'esquerra espanyola de Podemos i la de la PSOE, no? Oh, no, és que aquests no ens volen matar, no ens volen destruir. Evidentment que no són tan terribles com els altres. Evidentment que allà hi ha gent que més o manco mos pot entendre, un de cada 350.000, no? Vull dir, esclar, amb aquells mos entendrem.
per això de convertir aquell en l'aliat natural, en el soci en qui t'ha d'entendre. No, tio, no sap greu. Esquerra espanyola no és un aliat natural, no és un soci en qui t'ha d'entendre. És un tio amb qui t'hi discuteixes i si les negociacions van bé ja veurem que feim junts. Però si les negociacions van bé. I ara hem entrat en una dinàmica de...
de rendició, de submissió, de sublimació de la pròpia impotència, de purpurineta damunt la frustració general, i així l'únic que feim és anar naturalitzant una degradació nacional que és acceleradíssima. En aquest sentit, per mi l'ideal que seria, ara ja capa,
Heu xerrat 6 minuts, crec, no? L'ideal que seria, ara que celebrem els 800 anys de la conquesta de Mallorca, no? Per això, un país normal, ara mateix, o fort, nacionalment robust, seria que hi hagués mallorquins patriotes de so carrel celebrant-ho amb consciència històrica però sense problematitzar-ho i que nous mallorquins d'origen marroquí, per exemple,
ho criticassin, ho problematitzassin en català. Això seria una mallorquinitat platòrica d'aquí un parell d'any, no? No, perquè... I que fessin articles per a un català. No, perquè el rei en Jaume va estermir... Ostres, val! Això seria una nació... una nació... saludable, forta, articulada, viva... Per ell és que... Més que mallorquin patriàntes de la carrel...
o fins i tot areus de fills de foresters, vull dir, ja també els incorporen. Aquests no hi serem, o hi serem poc, de marroquins n'hi haurà pocs, perquè la majoria continuen sentint-se marroquins, jo ho sé, perquè molts dels millors amics del meu fill són marroquins, seran un mallorquí perfecte, però ells, vull dir, són marroquins, perquè no, ni espanyols ni mallorquí, marroquins, que viven a Mallorca, no? Però el ideal seria això,
I l'únic que tindrem possiblement seran espanyolistes, imperialistes, amb un historial de mort i de massacres brutal, acusant-nos a nosaltres de com és una massacre fa 800 anys. Que això serà, és deliri total. Però bé, anem perdent, però no em perdurem.
Bé, moltíssimes gràcies, tant com sempre. Ara començarem al sopar, quan siguem a les postres us repartirem uns papers perquè apunteu preguntes i després farem el col·loqui. Bon profit. Començarem perquè se'ns acumula la feina, hi ha molta gent que vol fer preguntes. No sé si esteu preparats per cantar bateria de preguntes.
i sucre, sucre, i amb sucre pot fugir. Bé, hi ha preguntes que estan clarament dirigides a un de vosaltres i en canvi n'hi ha que són com a metges generals i per tant qui trobi que té la resposta més atona o que li surt més bé, doncs fem això. O tots dos, sí, sí, però vull dir que no sense vergonya.
Bueno, jo crec que només hi ha una solució, que és exigir que els polítics, una política vegada que es sentin d'aquí, exigeixin els seus competències sobre la integració que ve d'aquí. Perquè allò que no farà ningú serà fotre guiltades en què parlen una altra llengua, m'imagino. I llavors l'altra actitud és parlar sempre en català, però...
Hi ha gent de quina immigració? Per exemple, els militars, els foresters que venen, tots no els integraria jo de cap de les maneres. Jo integraria la gent que té una necessitat de venir i de viure'ls i fer-los entendre... Hi ha gent que ho entén, fer-los entendre que si s'integren la llengua,
Aquesta gent serà, realment, ella ho va explicar molt bé, serà considerada com gent d'aquí. Fora més... Seria un gos fora mental. Però, perdona, preguntaré més preguntes, però aquí hem perdut una cosa, que és l'escola. Jo ara ho diré. Quan jo vaig començar a fer escola de magisteri, feia'm.
català 1, català 2, català 3 i història dels països catalans. Ara en aquests moments, en una universitat altament espanyolitzada, hi ha un quatrimestre de català, un quatrimestre. Per tant, vull dir, aquí, allò que perdem serà el pasturant i ningú...
Cap polític pot estar contra aquesta ignomínia que ha estat que la universitat no prepari bé els mestres que surten. I això és una vergonya. És una vergonya. I ara m'he exaltat. Què faríem davant d'una migració que més fèl·la catalana vol dir-ho útil?
fer-la una llengua d'útil, necessària, imprescindible per viure i relacionar-se a Mallorca. El poden fer a dins d'un règim autonòmic i en la Constitució espanyola? No. No. Per tant, independència, desqualificació, independència i fer una llei com ha fet a Antorra.
Jo l'estigueria entre un colonitzador i un immigrant. Un immigrant no vol problemes, vol sortir de la misèria i aprendre la llengua que sigui necessària i útil. D'acord? No podem esperar que un immigrant, que la seva primera preocupació és la subsistència, que aprengui una llengua inútil. L'hem de fer útil. No la podem fer dins d'Espanya. Per tant, independència.
Això, dos i dos, quatre. Mira, Peu Antoni, aquesta va per tu, jo faré un maxmix de dues preguntes en una. Et donen les gràcies pel plantejament que has fet, t'ho troben molt correcte i molt encertat, però quines accions a curt termini veus factibles per millorar la situació i jo l'aniria en aquests moments que hi ha tanta baixa autoestima dels mallorquins, dels catalanoparlants, què podem fer per no decair
Això que diré és més aplicable a Catalunya que aquí, encara que aquí també és aplicable. Jo crec que tenim eines encara i que les eines que tenim estan infrautilitzades. Per començar, estic convençut que si tothom, això sonarà elemental demagògic, però és absolutament veritat,
Si tothom que és més o manco mallorquinista i que diu que estima el català o el mallorquí, parles amb tothom i permanentment el català o el mallorquí, la sensació que se parla encara moltíssim de català a Mallorca, a Menorca, a Catalunya, en el País Valencià, seria una constatació diària. I després jo crec que una cosa que hauríem de fer tots
És activar-nos, no? Clar, això és molt bo de dir, molt mal de fer, però activar-nos en termes d'individu, en termes d'associacions cíviques des de pobles a comarques a ciutat, de partits polítics, de militància de partits...
I això, i activar-nos i dir, tenim aquest programa, tenim aquest objectiu i tenim aquest argumentari, i intentem concretar-lo el dia a dia, professors en es claustres, mestres en es claustres, perquè una cosa és evident, com més temps passa, més difícil és aconseguir allò que volem perquè tot canvia més, no? I dies així, avui aconseguir una Mallorca nacionalment plena és 30 anys més difícil que fa 30 anys.
i d'aquí 15 anys serà 15 anys més difícil de lo que és ara. I aquesta idea que les coses per ser el propi part s'imposaran i nosaltres tenim la raó o no sé què, no, és exactament tot el contrari, perquè totes les dinàmiques de poder i totes les hegemonies ens van en contra.
En aquest sentit, activar-nos i coordinar-nos. El que no pot ser és que no tinguem tots un determinat argumentari i una determinada mentalitat per afrontar una batalla d'una qüestió que se suposa que per nosaltres és molt important. Però ja ho dic, la primera qüestió és xerrar sempre i per tot i en tothom en català. Això ho canviaria moltíssim, però moltíssim.
i s'immensa majoria de mil... Jo sempre he dit el mateix, si en lloc de fer tanta manifestació de dos milions de persones i tanta via catalana, tota aquella gent que se manifestava per allò, que perfecte, però haguéssim parlat en català cada dia amb tothom durant tots els anys que va durar el procés, avui Catalunya estaria infinitament millor del que està. Però treien la bandereta independentista i després camarero, por favor, un café con leche. Te poden posar la bandereta per allà on no dic.
No negaré que hi ha un conflicte lingüístic, no negaré que hi ha molt de supremacistes castellanistes, però hi ha moltíssima gent que si tu li parles en mallorquí, t'entenen en mallorquí i fan l'esforç de dir-te qualque cosa en mallorquí. Moltíssima gent. La gent va pel món amb ganes de no ficar-se en merders. L'immensa majoria de gent va pel món amb ganes de no ficar-se en merders.
El que passa és que nosaltres, per por d'evitar el conflicte, per aversió, o una certa mala reacció, veure jo a la Guàrdia Civil m'ha pegat dues bofetades en 16 anys per xerrar-los en català. Jo ja sé com funciona la cosa, però també me n'he duï sorpreses extraordinàries de gent que pensava que eren un castellanista molt malcarat i tu els xerres en Mallorquia i el cap de dos dies t'hi diuen gràcies, adeu, hola...
És així. Però bé, com més temps passi, més difícil és fer això. Com més temps passi, més ofensiu serà xerrar amb Mallorquia i Mallorca. Perquè més desnaturalitzat estaràs Mallorquia i Mallorca. I això és una cosa que a Catalunya no han tingut mai clar perquè se pensaven que evitant el conflicte aniria millor la cosa i en realitat evitant el conflicte el que fas és naturalitzar l'argumentari i l'attitud de l'enemic.
Això no és qüestió de bondat o de maltat, és una qüestió de normalitat, eh? Ja, però és que ni bondat ni maltat, és que és una qüestió de dir que som així i que no... Ja, però no, els tècnics empreses i tendències...
a canviar-se el lloc. I ho faig per a l'educació. Jo he dit que no saps de ser educat, de ser gent. Estava sent educat si no puc patir.
A veure, jo volia comentar el que ha dit en Fer Antoni. Jo no recordo mai que vos fotre una estalada per segon quin lloc. Al contrari, que demostren ben orgullosos. Jo penso que han d'aprofitar aquestes ocasions. Ara s'ha de saltar i va rodar al barc d'Espell de...
del mercat de l'Olivar. Allà hi va haver una sèrie de persones molt valentes que ens donen el camí. Què va passar? Va néixer l'Anca de l'Altre, l'Anci Bonanau, l'Anci Bonanat, ho han fet públic i ara, com que deien per l'Antoni,
a tot aquest malestar. Imaginem-vos que el web de l'ACM també és un apartat de boicotts a restaurants i bars supremacistes on es practica l'apartheid en contra de la seriaca catalana.
Inici del boicot, dia 23 de novembre. Explicar què ha passat, final del boicot, el dia que els propietaris demanin disculpes. Hem d'aprofitar cada incident d'aquests per fotre un merder de caldeu per visualitzar i que els altres aprenguin
o vegin els immigrants, o vegin els propietaris d'autorrestaurants que, ei, aquí, el tema del català, perill, molt toc cap. El que van aconseguir en la vaga indefinida, s'ho veia dos cents, quan van confrontar amb el bus. Demanant els polítics, que es perillin els perres, a nosaltres, que ells se sentin baf, calent, a sort, i aleshores se mouran.
però els parent mateixos van a no tenir problemes i no esperen res a les polítiques. Aquesta és la opinió. Aquí precisament hi havia una pregunta que diu, fins quan han de ser tan bons al·lots els mallorquins i respectar els castellanoparlants que duen més de 50 anys vivint aquí i no han après
a parlar la nostra llengua. L'assemblea jubiladista hauria de formar un grup de joves per seguir endavant com a joves. Diu. Jo som pertinari de no parlar mai de bondat o de maldat en política. Vull dir, que és rotllo també de segons quins independentistes. Nosaltres som la bona gent. Vull dir, la política evidentment que té un component ètic.
Però estan xerrant d'una altra cosa, estan xerrant d'idees, d'ideologia, de qüestions pragmàtiques que canvien el dia a dia de la gent. Vull dir, si el personal aquí canvia d'idioma, no és per bondat, no és per educació, no és per respecte. És per una mescla de por davantes poder i de naturalització d'un idioma que no era nostre però que cada vegada va més, perquè cada vegada el fan més natural per als mallorquins. Això s'ha vol molt. Jo tenc un fill de 10 anys i una filla de 8.
Per ells el castellà era molt més natural i molt més propi que el que ho era per jo. Igual que el que ho era per jo era molt més propi i molt més natural que el que ho era per mon pare. I per mon pare ho era molt més que el que ho era per son pare. Això és el que fan, ho naturalitzen. Allò que és propi t'ho fan sentir teu cada vegada més. I allò que és propi t'ho fan sentir alier cada vegada més.
i aquest és el drama. La política és poder, la política és actitud, la política és fermesa i nosaltres moltes vegades això ho oblidem i posam una pàtina eticomoralista que no deixa de ser això, posar purpurina damunt la dent de lloc que te pega una mossegada. A mi em va preocupant també la gent que és de Mallorca i entre ells parlen en castellà.
que n'hi ha molt més que més pensant. Pensant que el seu fill, si no el parlen en castellà, seran un beneitats. I aquí sí que podem parlar de bons i dolents, eh? Perquè ara parlant de s'immigració, podem parlar dels interessos d'aquí. Jo abans he citat una cosa, però m'he allargat sobre la focalització. El sentit de perdre una llengua, una llengua
o diríem estàndard, una llengua de cultura, i que comenci a haver tanta subvenció per, diríem, per esgonerisme encobert, a mi això em té preocupadíssim. I creu-me que des d'Espola no hi ha l'únic que hem tirat de tot vespre que de cada vegada s'agolla mitjans i més se parla, amb Mallorquia que ha de parlar. És a dir, no som més queridos mallorquines i adomeses que funcionen, eh?
Ara són les institucions polítiques que ho fomenten. Aquest orgull de tenir una llengua que és unitària, allò que dèiem són 10 milions, això també ens ho fan perdre. I això també em preocupa molt. I sobretot molta gent que s'edica a espais públics que parli malament gairebé a posta. Això és terrible.
que han de ser tan bons unlots. De vegades quan vaig anar al servici de l'ITAR, mon pare em va agafar i em va dir, Jaume, per favor, bé em diu, no te signifiquis que tu fes bai, per fes bai no vas pagar res, i...
No cridit l'atenció, això és com ho han ensenyat, perquè som un poble perillissat per segles de colònia d'Ulva. Aleshores, com sabents això? Doncs escoltau, quan hi ha gent que planta cara, doncs li hem de donar suport.
i aplicar el que van amortir amb Pedro J. Ramírez. Si pegues el ull, es podria el 21. Per tant, si hi ha un bar que ha insistit, o no es votia, o no es discriminen, ha donat una ressonància màxima, que arribi dels immigrants, de tota la premsa, perquè el poc ve per contagi, però també se'n va per contagi.
De tot a més, una cosa per aterrar-nos la qüestió, diguem-ne, política, no? Ara això s'ha volgut molt. Els darrers dos pactes de progrés amb el Mengol capdavant, en termes lingüístics, hi ha hagut l'opció de fer un cert equilibrisme, no mos emboliquem, no generem conflicte perquè amb el conflicte hi prendrem mal, han arribat els del PP i els de Vox en el davant i la qüestió lingüística van a matar.
No només no és que vulguin emprenyar l'enemic, és que com més emprenyat l'enemic estigui, més orgullosos i contents estarem nosaltres. Com és perquè nosaltres renunciem a això? Quan tenim una mica de poder, no ens atrevim. Aquí hem xerrat de desnacionalització i no sé què més, però al final si els governs de progrés a les Illes Balears no prenen cartes en l'assumpte de la qüestió nacional...
és perquè el nostre aliat, el PSOE, acaba sent nacionalment més dels altres que dels nostres. I això és un drama terrible. O sigui, aquell amb qui pactam, aquell amb qui mos hem d'aclarir, després és hora de tractar determinats temes que per nosaltres són centrals en termes lingüístic o culturals i identitaris. No, no, no, perquè això... I així estem atrapats entre l'espai i la paret, entre el mal menor i el mal terrible. I així és molt difícil de fer-les...
És una mica el que passa també, és l'equivalència del que passa a Madrid i a Espanya, però no en termes nacionals identitaris, sinó entre l'esquerra i la dreta, no? Quan governa l'esquerra, quan governa l'esquerra, van alerta, oi, no, no, no mos passem, i per tant tot continua igual, quan arriba a la dreta, s'ho carreguen tot. Clar, això que te demostra, que és que té la paella per mana, que és que té les hegemonies que li van a favor,
s'atreveixen unes coses que els altres no s'hi atreveixen. I si no, mos hi atrevim i d'aleshores, mort lenta i indolora. Però els anys de governs armangols han estat profundament decebedors i fins i tot jo crec que desactivadors, no? Ai, no, com a mínim no mos peguen, dóna'm les gràcies. Bueno, clar...
Bueno, clar, és que vull dir, és això, fas-me veure que tot va bé i al teu voltant hi ha un terratrèmol, un tsunami i un exèrcit de salvatges amb es guinevet entre ses dents.
Precisament lligant amb això que parles ara dels partits polítics, aquí hi ha una pregunta que diu el vot útil, cinc cèntims sobre el concepte del vot útil i la seva conveniència. Però des de quin punt de vista? Què hem de fer? D'acord, havíem donat partits polítics que, però si no hi són... Jo crec que sí que hi són. Jo crec que hi ha gent que mos pot representar. El que passa és que no per raons de dinàmiques internes de partit
o per automutilacions, o per rendicions, o per el que sigui, no ens acaben de representar, però sí que hi són. Ara, el vot útil, l'única manera de fer-lo útil en realitat, tu no pots fer un vot útil en termes nacionals a les Illes Balears damunt de la realitat si abans no has fet el vot útil davant del PSOE. És el que d'abans, vull dir, tu amb el PSOE no hi pots anar ja a unes eleccions, no te pot presentar unes eleccions després de quatre anys dient que hem d'aturar l'extrema dreta.
s'espanyolir-me bé i molt massacrarà. O sigui, donant-te a entendre implícitament que amb el PSOE no, tot anirà bé. Evidentment que jo crec que és injust comparar el PSOE amb vots, perquè no són el mateix, no hi ha la mateixa fauna, no hi ha el mateix tipus de món.
Però no pots anar a una negociació abandit ja d'entrada del dret i del revés, implícitament i explícitament, que tu passi el que passi, t'entendràs amb aquella persona perquè els altres són terribles i no t'hi pots entendre mai. No ho pots dir. Això és l'única manera de fer-ho útil. Ara, torna a dir-ho. És molt més fàcil fer un article o predicar després d'un soparat com aquest que no fer política.
Poli bo, poli dolent. No pot sonar això? Sí? Quin és més perillós? El poli bo que te ve i te enrevolta i te fa la torniola, el poli dolent que te fot dos gràcies. Qui? Qui és el més perillós? El bo. El bo. Eh? Em pensava fer de Ronaldinho, no, de Mourinho. Eh? Em posava el dit dins un i què li va passar? Bé, el poli bo...
Sí, sí, sí, i diguem-nos a sobre problemes de l'Espriu, d'on Rosselló Pòrcel i els tallers, oh, oh, oh, una recolada brutal. Aleshores, mos ho hem de fer plantatjar, això mos ho hem de plantatjar. Diuen per aquí...
Mantenir una autonomia com la nostra, de segona categoria, que no defensa la llengua catalana, tant els governs de dreta com els d'esquerra serveix per ajudar a assolir la independència, sí o no?
Ostres, és que això, jo de la independència, ja sé que en Jaume és molt partidari i tal, però jo me preocupa mentrestant abans de la independència, la veritat. Jo crec que ni qualsevol mínim poder, sempre és millor que no tenir cap tipus de poder. Ara, l'autonomia, l'autonomia se pot utilitzar bé o se pot utilitzar malament, i ara evidentment t'has infinitament més mal de fer utilitzar-la bé que fa 10, 15 o 20 anys, perquè hi ha una regressió i te van minant.
És un partidari de no renunciar mai a res. Mai a res, perquè prou coses mos prenen i prou coses mos obliguen a renunciar com perquè nosaltres diguem no, tot o res. O independència o centralització absoluta. Renunciar a l'autonomia a canvi de què? Si no tenim independència a través de l'autonomia ja no mos interessa. Però bé, al final...
Jo vull recordar el que va dir el president Torra, que després de l'experiència de ser president d'autonomia, en termini dura, els 155 va dir que el gran obstacle per ser independència és l'autonomia. Per què? Doncs perquè...
i s'ha acabat a tornar molt conservadora la gent durant el risc. D'acord? Aleshores, ja no parlaré de la autonomia, però sí que vull dir que mai havíem tingut tant de cotxes oficials i tant de gent i tant de no sé què i mai havíem estat tan dependents. Mai havíem estat tan dependents.
perquè si mires per enrere, no tenien cotxes oficials, però teníem una mentalitat de contrabandista i realíem els problemes sense passar per Madrid. Ah, no. Sí, senyor. I has de recuperar aquest esperit de contrabandista, aquest esperit independentista, que no podem estar sempre esperant de Madrid que s'obtenia, s'obtenia, s'obtenia. Escoltau, aquí tenim un problema de les pasteres,
que ve d'Argèlia. Ve d'Argèlia. Heu vist algun polític o autonomista que hagi tractat d'aquest tema, que hagi plantejat anar a Argèlia i pensat ja d'una manera autocentrada i no estava pensant, ostres, he de ment gandemar l'anestà i no sé què, quin era això que s'engança per un comissari. Bé, però, escoltau,
han de prendre decisions i han de recuperar el control del nostre destí. Ningú el pot fer sentir inferior sense la nostra autorització. Per tant, hem de recuperar aquest esperit.
Aquesta va per a tothom, diu que ara està parlant de llengua tota l'estona i evidentment el que comporta, però diu i la Terra? Si perdem la Terra, que l'estem perdent, a ritme accelerat, també deixem de ser mallorquins.
Jo crec que aquest és un dels temes centrals que podríem debatre, el tema de la terra.
El fet de ser una colònia, com hem dit, tots reconeixent que som una colònia, que la primera cosa que perdem és la terra, no tenim. Tenim la propietat i el registre de la propietat, però no tenim el por de fer-s'ús des de terra.
Recordeu que Narnar, quan aquí van parlar de restringir les construccions, Narnar va fer un real decret d'aquests que deia que no, que podien construir, se mateix va evaporar a dins de dues corterades al 14.000 metres. És a dir, no tenim el poder de la terra. D'altre aspecte, hauran fet creure que la terra és una pura comercialització.
Sabeu qui són els depredadors avui en dia de la terra? Des de gran mot, de gran finques, ja n'hi ha poques que siguin nostres. O són d'estrangers, d'alemans, moros, fins i tot n'hi ha que la guarden en rifles, perquè no hi entra ningú. I això ho sabem, és que estem avasats a anar una mica per mig. Quan hi ha una propietat, vosaltres demaneu, en qui ho vendràs, en això?
en el veïnat que ho cultiva, que és la nostra llei, el nostre dret, perdó, el nostre dret, el dret que un veïnat té prioritat per comprar, s'ha acabat aquest dret, s'ha acabat. Sabeu quin és el gran negoci avui en dia que hi ha a Mallorca? No són les finques grosses, ni les de dues cortalades, són els cortons.
Ara són els cortons, ni tan sols els agrupaments, fins ara en els agrupaments. Ara venen els especuladors els cortons per posar-hi què? Una caseta de fusta, un contenidor, una cabana, perquè això és l'excusa de tot allò que fa la vivenda, la demagògia de la vivenda. La demagògia de la vivenda.
Ara, la propietat de la terra, una Mallorca. El meu predí va anar a l'Havana a fer feina per tenir una casa i un carro. Queixa casa és meva, ara. Queixa casa és meva. Jo em puc haver fet una altra de casa. Ara m'aplanyen la casa d'espadrí. Ho enteneu? Ara mos ataquen a nosaltres precisament per fer-nos...
té un conglomerat de gens. I clar, aquesta gent s'ha de situar. I on se situa? A dins l'especulació. Mallorca...
i l'Otus, serà un famer d'aquí un grapat d'anys, perquè no tenim capacitat per tornar-ho. N'hi ha cap ajuntament que ho aturi, ni el Consell, ni res d'això. Per tant, la terra hem perdut el sentit més, diríem, antic, que és estimar la terra. No l'estimam, la terra. La majoria no l'estimen. Ja fa molts anys que vaig fer una cançó que precisament parlava de la terra i vaig dir...
Molts de joves ara els han fet creure que tenir podes poden comprar un Mitsubishi a canvi de vendre la corterada d'espadrí. Ens han llevat això. Ho enteneu? Ens han degradat culturalment. I aquesta és la paraula clau. Culturalment. Quina cultura tenim a Mallorca en aquests moments? Ho han pensat? Doncs això hauríem de començar a pensar-ho de bona vera.
és terrible. El tema de la terra és terrible. I em diríeu, és que els pagesos, els pagesos se passegin en un tractor de 240 cavalls, que també trepitgin la terra. El sentit de la terra el comencem a perdre. I aquest sí que no té volta de fuga. La llengua hi podem fer molta feina, però amb aquest cotó que hi ha el contenidor de dins,
En el meu poble fa por, fa por, fa por, fa por. Cada caminoll, un grapat. I tota Mallorca. Evident que dins les finques de grossos no n'hi ha. A veure... Quan vàrem entrar a la Unió Europea de la mà d'Espanya a Centruna Colònia...
això va ser a la porta que es duu la situació actual. I aquesta situació actual, em torno a insistir, quina solució té a dins l'autonomia dins d'Espanya? Té solució? No té solució. D'acord? Això ja s'ha de plantejar fora de la Unió Europea. I aquest és un tema que hem de plantejar i els nostres economistes han de dir la seva.
Per què no tenim solució d'insenia europea? Soltim ho explicava en tot el saber. Doncs a la Unió Europea moltes coses s'han de fer per majoria absoluta. De vegades crec que ens destaquen mirant una cosa a tots per aconseguir que a Mallorca podrà un límits a la compra de terres.
Llavors explicaré com funciona Malta. Malta va entrar a la Unió Europea directament, sense ser colònia britànica, i al darrere de Malta hi ha dos, tres, quatre són vides, que allà hi pot comprar qui sigui, en el preu que sigui, indígenes, estrangers, europeus, i fora d'això, un estranger, si vol comprar res, ha de comptar en s'autorització del govern de Malta.
en sa condició que només pot comprar una casa, en sa condició que hi ha de viure com a mínim mitjany, en sa condició que no pot llogar, en sa condició que hi ha uns preus fixats per alt i per baix, amb qual cosa els indígenes a dins de la gran majoria de silla, set d'aquests quatre som vides,
poden comprar i vendre entre ells perquè els preus són adequats en el seu poder adquisitiu. M'explico quan dic que el que està passant és una gran oportunitat per s'independentisme i que és l'única solució? Poden controlar els ports? Poden controlar els molls? No. Poden limitar? Ha fet demandes.
l'altadies sortien a Proents, el govern se sent impotent pel tema de sanitatge. Perquè ara tenim dos títols d'estrangers. Els estrangers que van venir al principi, que eren jubilats que voldrien passar la jubilació aquí, i després van venir els especuladors que compren, tenen les seves immobiliàries, les seves constructores, els seus arquitectes, i fins i tot ja tenen bastanta obra seva.
I això no ha hagut un contradi. D'acord? Aquest és el tema. Descolonització i independència. I ara que xerres d'això, per aquí me demanen. En cas d'independència sortiríem de la Unió Europea?
Aquest és el debat que ens hem de plantejar. Ens convé, hem de posar els nostres interessos per damunt de tot. Una cosa del que pensem, salta el que sentim i salta el que ens convé. Ens convé continuar l'inseguretat europea? Sí o no? Ens convé continuar l'Indoespanya? Està claríssim que no.
De cap de les maneres, perquè vés perdent de tu i diu, no vol dir quant de turistes vol dir? Digueu-ho. Digueu quant de turistes vol dir? I que surts Madrid i dius, ep, no, nosaltres aquí controlem el port, controlem el moll i tornem a estar ja mateix, estem engronats.
Pere Antoni. Pere Antoni. Demana, demana. Pere Antoni, me demanen. S'ha dit que cal fer nous mallorquins entre la població que va arribant i això, però la pregunta és, i els mallorquins no tenim dret a decidir com ha de créixer o no la nostra població?
L'ideal seria que la gent d'un territori tingués dret a decidir qualsevol cosa que passa en aquell territori, des de la gestió de la terra fins a les qüestions demogràfiques, politico-econòmiques. Sí, sí, clar, evidentment, però és que el tema de la demografia
quan justament una cosa que passa ara és que el món va tan accelerat. Això també té a veure amb el que dèiem ara de la Terra. Una de les conclusions a què arribes ara, i que costa pensar que no és una mica deliberat, és que la política i el món s'han fet molt complexos. Les dinàmiques són com a molt impressionants i molt imponents. És una mica aquell clixé que un...
Un obrer rus l'any 1916 podia somiar que canviaria el món o Rússia com a mínim fent una revolució. Jo crec que això cada vegada és una impressió també més diluïda i més poc generalitzada, perquè tot està...
tot se mos escapa tantíssim. Que si hi ha intel·ligència artificial, que si hi ha grans coses econòmics que ningú no acaba d'entendre i dels quals ningú participa, i que més aquells que antigament hi participaven com a classes mitjanes, cada vegada estan més de pou parats i més indefensos. Si a tot això hi afegeixes que tu vius a un lloc en què el paisatge humà canvia una velocitat vertiginosa,
i cada vegada hi ha gent nova i és gent nova que més enllà de si volen o no però provoca disrupcions a la quotidianitat de les escoles, la quotidianitat de trobar una casa per viure-hi, la quotidianitat que hi hagi unes certes homogeneïtats o uns certs trets compartits que fan possible un sentiment de comunitat i de pertinença i de xarxa.
Clar, tot això el que fa és triturar molt. I costa, ho torno a dir, costa pensar que no respon a una espècie d'estratègia de dir, bueno, aquí hi posam gent, hi posam trull, hi generam un caos i així els que hi sortiran gonyants són els que tenen el poder, els que tenen les dinàmiques de poder que els hi van a favor i els que controlen les hegemonies i els que tenen els dobbers, no?
Ara, la recoberta pregunta, tindríem dret a decidir? Jo és que som partidari que tothom tingui dret a decidir sobre caseba, si té un caseba, i tothom hauria de tenir un caseba, tots els habitants d'un poble sobre el seu poble, o els d'un carrer sobre el seu carrer, i així anar pujant exponencialment. Un gran drama del món.
és justament això, que cada vegada decisions més importants s'han anat prenent de centres de poder més llunyans d'aquelles a qui les decisions l'afectaven.
I a nosaltres això és una cosa que històricament ens passa des de fa segles, i ara s'ha accelerat moltíssim, perquè s'han ajuntat les dinàmiques de l'estat espanyol amb les dinàmiques del capitalisme d'apredador globalista. Globalitzador, si vols, no? Jo no ho dic com anticapitalista, vull dir, jo ja sé que el capitalisme pot haver tingut coses bones, sobretot quan tenia un contrapunt, diguem-ne dur, que assustava el capitalista d'aquí, com era l'URSS, no?
Jo sempre dic que els grans beneficiats de la Revolució Russa vàrem a ser els europeus occidentals capitalistes perquè molts vàrem beneficiar de lo millor d'un costat i de l'altre. Tot això ara està quedant de pau parat i sobretot està quedant de pau parat a una velocitat absolutament vertiginosa. Aquella idea de les classes mitjanes empoderades, que creaven comunitat, que feien que la societat anés cap a un lloc o cap a un altre.
Això cada vegada és més inexistent. I la sensació que té la gent és cada vegada més això, més d'emergència i que no hi poden fer res. Jo penso que hem de mirar d'extingir i de prioritzar. Escoltes, bon dia i bona vida. El programa matinal d'Ona Mediterrània.
I el Bon Dia i Bona Vida m'ha escoltat les intervencions d'en Biel Majoral i també d'en Pere Antoni Pons en el darrer sopar que va fer l'Assemblea Sobiranista, darrer sopar Coloqui, on se tractava de respondre la pregunta que cal fer perquè Mallorca continuï sent. Mallorca...
Som el Bon Dia i Bona Vida, mos escoltes a través del 88.8 de la freqüència modulada o també a través d'onamediterrània.cat. Ara te'n recordam tot d'una quina és la propera cita de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca. En aquest cas no serà un dinar, sinó un sopar col·loqui. I després ja entrem en zona d'història.
Anem a repassar les curiositats de la història amb en Xisco Roger i, a continuació, a les deu i mitja aproximadament, mos connectarem justament amb el president de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, amb en Jaume Sastre, amb ell farem el nostre focus anticolonial. Som-hi!
de llibertat. Són la resposta de tot un poble despert. Seguim tots sudament alçats. Venim a captirar la història. No deixarem de caminar per la memòria dels que van lluitar primer, per les que arribaran
Ensetam aquesta primavera fent un canvi en l'organització dels col·loquis. Farem un dinar on retrem homenatge a un mallorquí revolucionari i compromès en la independència de les colònies espanyoles a Amèrica. Joan Batista Picornell Gomila. Presentarem el llibre de Joan Mallol, prologat per Bartomeu Mestre Balutxo.
Convidam els nostres socis i simpatitzants i amants de la història a assistir al dinar i participar en el posterior col·loqui. Serà dissabte, dia 28 de març, a la una i mitja, al restaurant Sacreu de Petra. Podeu fer les reserves a la web assembleamallorca.cat o a través del bàner del Diari de Balears. Vos hi esperam!
Mentre hi hagi un gest i una esperança, mentre hi hagi algú que obri la casa, un poble rebel llest pel combat. Un poble rebel llest pel combat. Sonen el vent, cançons de llibertat, sonen els postres de tot un poble despert, seguint-ho sudament al sac.
Obrir cada dia, acompanyar, liderar, cuidar, investigar, protegir, compartir, emprendre i aprendre. Les coses ordinàries ens fan ser dones extraordinàries. Transforma el dia a dia amb els nous tallers del Consell de Mallorca. Descobreix totes les activitats disponibles al teu municipi. Un programa obert a tothom.
Bon dia i bona vida, amb més continguts, noves veus, més opinions, més anàlisi, però amb la mateixa claredat i contundència de sempre.
Revista L'Estel. Pensament, cultura i territori. Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Den Distri. De la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobreimplants.
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la clínica dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer, primera. De voler el cor d'inglès de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un bell somriure. Vos hi esperam.
Aigua dolça per a gent salada, a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Escoltes ONU Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer ONU Mediterrània.
Diaona Mediterranial, bon dia i bona vida. Avui, que és dijous, en aquesta hora, normalment feim curiositats de la història. I avui ja mos hem connectat amb en Xisco Roger per escoltar el capítol d'avui. Xisco, bon dia. Bon dia, com anem? Va bé. Anem bé per trobar el centre polític. Xisco? Sí, senyor. Exacte.
Això del centre, clar, això és el reportatge, com fan sempre en aquestes curiositats de la història, d'acord? És el reportatge que surt aquesta setmana de la Balears i tot aquest material és el que jo aprofit també, de llibres, d'articles, de memòries, de gent, d'entrevistes, material que ha sortit en els diaris de Mallorca. Aleshores, això és un episodi del qual aquesta setmana s'han comprat exactament 50 anys perquè va ser...
dia 9 de març del 1976, que es va crear una organització que es deia CODEBA, Concurrència Democràtica Balear. I aquesta CODEBA va ser s'entecedent d'allò que després va ser Unió de Centre Democràtic, que fa un munt d'any, fa gairebé també mig segle, va ser la força protagonista i la força més votada de tot allò que va ser la transició.
Aleshores, sí, efectivament, Coleva era una formació que es situava amb matisos però es situava amb allò que després seria el centre polític. O sigui, ni, evidentment, molta i completament allunyada d'esfranquisme i amb una vocació democràtica i completament allunyada del que ara és el dret dictatorial i al mateix temps no estava situada en allò que era el conjunt de les forces de l'esquerra clandestina.
I això va ser Codeva, que és com si diguéssim la síntesi del que era el seu nom complet, que era Concurrencia Democràtica Valer. I doncs, anem a conèixer una miqueta més aquesta Codeva. Jo ara mateix, en la veritat, he de reconèixer que no sé si ho conec jo, però en tot cas no ho recordava. Digue'm-ho, Xisco, què era Codeva i com es va generar?
D'acord. Aleshores, això va ser un grup de gent... És que ens hem de situar en el 76, eh? Començament del 76, març del 76, feia un parell de mesos mallorquins que en Franco s'havia mort. Aleshores, això és un grup de gent que era gent molt des de cara. Vull dir, hem de pensar que eren engenyers, missers...
periodistes, gent amb una situació econòmica i amb una situació social important. Per suposat, la immensa majoria a homos, però, afineu, aquestes coses n'hacien en aquella època, fins i tot en el partit d'Esquerra. Aleshores, vam començar a fer una sèrie de reunions. Jo, alguns d'ells, per desgràcia, ja mos han deixat, i jo fa una porrada d'anys, estem parlant de 25 anys, una cosa és a dir,
Vaig fer una sèrie d'entrevistes a un diari que ja no existeix, el dia de Baleares. Vaig fer una sèrie d'entrevistes amb algunes d'aquestes persones. I em van a encontrar coses. En aquella època, en aquell moment, no es podien fer reunions de més de 20 persones. El màxim era 20 persones. Perquè si passaven de 20 persones, això ja era una reunió com si diguéssim... Una concentració il·legal. Sí, il·legal. Això era una concentració il·legal, més de 20 persones.
Aleshores, havien d'anar a l'ERTA. Recordo que Antoni Roig, que va ser el primer rector o equivalente rector de la Universitat de les Illes Badeals, deia, bé, mos trobaven d'amagat. Tot allò d'amagat, què se podia fer en aquell moment? Era semi-clar el destí per decidir-ho. Una d'aquestes reunions va ser un sopar que van fer justament el mateix dia que se va morir en Franco.
I en Raimundo Clar, que va ser un dels creadors, comentava que justament se va enterar d'això quan va tornar a casa seva. Tant és així, en Tomà Ucintia, Miser, també va ser un dels fundadors, i ell recordava, ell també, en aquella època, també anava a Madrid a unes reunions també d'una organització que es deia Libre, que va ser l'origen del Partit Liberal. I deia que el que feien era, se reunien,
i deixaven damunt la taula un ordre del dia imaginari, totalment imaginari, com si estiguessin parlant de la situació, o de la complexitat del dret internacional, i en realitat el que feien era aquesta conspiració política. Fins i tot, en Tomó Sint ja me contava que quan anava a Madrid portava un pijama de més per si aquell vespre havia dormit a Carabanchel. Llavors, aquestes reunions clandestines...
van ser o semiclandestines o quan li vulguis dir, va ser a on se va generar. La idea de fer, quan li vulguis dir, una plataforma d'això que finalment es va fer un document amb les persones integrants que té data de 9 de març de 1976, per això justament aquesta setmana fa 50 anys d'allò.
Dona'm-nos un poc de context, quina era la situació en aquells moments? Sí, recordeu, novembre del 75, ja vam parlar en aquell moment d'allò, dels 50 anys de la mort d'en Franco, el que llavors era el cap d'estat, l'emèrit, va voler donar, encara que tenia unes altres idees, evidentment, però va voler donar una impressió com de continuïtat. I, de fet,
els mateixos que havien estat el darrer president del govern d'en Franco, Carlos Arias Navarro, conegut com Carnicerito de Màlaga, va ser també el primer president del govern, el primer govern de la monarquia. Es suposava que s'havia de fer qualsevol reforma. De fet, aquesta era una mica la idea del rei. El mateix Arias Navarro va tenir aquest famós espíritu del 12 de febrero quan es van crear les associacions. Però les associacions no eren partits polítics. Vull dir, eren
diferents opcions, diferents matisos, però tot dins del regim. Llavors, la reforma de veritat és que ningú sabia cap a on anava. Jo penso que no ho sabien ni tan sols anar-hi a Navarro, no sabia ni què havia de fer.
Afegim en això que era una situació de crisi econòmica de nassos. Dic que ara la gent no se'n recorda, tampoc no hi ha tanta gent que se pugui recordar del que va passar fa 50 anys, però era una situació econòmica molt fotuda. La crisi del 73, la crisi aquella del petroli, que tothom se'n recorda per allò que està passant en aquest moment, va ser molt llarga i molt forta. I a més, aquí a Mallorca, a les filles balears,
els que com anava, així com a Madrid, sembla que anaven de reformes, no se sabia molt bé de què reforma, però sembla que anaven de reformes, aquí el governador civil era el famós, ja n'hem parlat altres vegades, en Carlos de Mer, que era un banquerià, vull dir, del sector superimmobilista del règim. I, de fet, el sector que com anava aquí a Mallorca en aquell moment, era el sector més dur del règim, vull dir, tota sa gent que envoltava en Carlos de Mer.
Així que aquesta situació, d'una banda, era d'incertesa política i econòmica, i d'una banda, concretament de Mallorca, potser no era ser més adient com per ficar-se en aventures polítiques. Ja. Vinga, anem a veure els protagonistes. Quins van ser els fundadors de Codema? Bueno, ja fa referència a un parell des, d'acord? Recordeu, fa referència a l'Antoni Roig,
químic, catedrati, fundador de la Universitat de les Illes Balears. Raimundo Clar, notari conegudíssim, té una plaça a Palma, allà a la banda de la llarreria,
En Bartomeu Citllà, Misser, que també va ser un dels creadors del Partit Liberal, però bé, aquesta llista és impressionant. Hi havia en Miquel Alinyà, que després va ser responsable de la caixa d'estalvis. Rafael Gil Mendoza, notari, que després va ser un dels principals redactors de l'Estatut de les Illes Balears.
En Miguel Ángel Jauller i en Carlos Fortesa, engeiners, també persones molt conegudes. Miguel Ángel Jauller pare, perquè el seu fill, que és escriptor, també és una persona molt coneguda a Mallorca. Antonio Papey, que és engeiners, però que segurament és molt més conegut com a periodista,
José María Sevilla, que va ser un metge molt destacat, en Enric Ramón Fajarnés, que va ser valdo d'Eivissa, Josep Sabortesa, i, bueno, això van ser els... jo tenc aquí davant Sacta de Cosmeix, una fotocòpia, evidentment, de Sacta de Constitució, i van ser 15 persones que van estar presents en aquella reunió. I llavors va haver 3 més...
que es van adherir 100 i 100%. Una persona de Mallorca, que era en Rafael Alcover, una persona de Menorca, que era en Rafael Timoné, i una persona d'Illisa, que era en Abel Matutes. Entre tot aquest grup de vuit persones només hi havia una dona, na Francisca Ualt, professora d'ensenyament mitjà. Hem de pensar, bé, evidentment, hem parlat, reunions semiclandestines, vocació centrista per ixidro, però...
Una cosa, no eren una colla de rotllos perillosos. Vull dir, en Abel Matutes i en Rectamont havien estat barles d'Eivissa. En Carlos Fortesa era regidor en aquell moment de l'Ajuntament de Palma, que les institucions encara eren sent desfranquisme. Rafael Timoné havia estat barla de moho i procurador en corç. Vull dir, que eren gent, alguns d'ells, aparentment de règim de tota sa vida.
També hem de pensar una cosa, vull dir, en aquest nucli, fundador de Codeva, hi havia missers i hi havia notaris. Això vol dir que eren persones, no li van imposar aquest nom perquè sí. Vull dir, no sé si li van donar moltes voltes o poques, però, fixeu-vos, que deia concurrència. Això de concurrència, jo, les pintures són manies meves, però jo me'n recordo del món, convergència.
I quina casualitat feia un any i mig que un tal Jordi Pujol havia creat a Catalunya una organització que se deia Convergència Democràtica. I això vols que això se diu Concurrència Democràtica. Concurrència que també vol dir convergir, posar d'acord amb una sèrie de gent de diferents procedències i diferents terrenars...
Llavors, democràtica. Això, perdona, democràtic, l'any març de 1976. És vera que el franquisme deia que era una democràcia orgànica, que ningú sabia molt bé que era això d'una democràcia orgànica. És com un enigma, no? Però, en aquell moment, si qualsevol deia que era demòcrata, tothom sabia ja de què estaven parlant en aquestes alçades. I va-liar. Fixa't que no li diuen mallorquina. Entre els fundadors, de 8 persones, era...
15 mallorquins, dos eibisencs i un menorquí. La qual cosa vol dir que tenien una vocació, evidentment, d'esconjunt de les illes, cosa que és tot un detall, perquè de vegades de Mallorca massa sovint ens oblidem de les altres illes. Era un partit polític com a tal...
Home, la veritat és que Antonio Roig, en aquella entrevista que li vaig fer fa un munt d'anys, m'ho va dir, sí, mira, aquesta és idea, volíem fer un partit. El que passa és que en aquell moment, si meu, no se podia fer un partit. Recordeu que estem parlant de març del 1976. Els partits que existien, Partit Comunista, Partit Socialista, Partit Socialista de les Illes, del qual parlàvem fa un parell de setmanes, el que després seria Espasama, home, existien partits ilegals. És curiós perquè, tot i que eren ilegals, sortien a la premsa.
era una situació molt esquizofrènica, molt estranya, molt surrealista. La transició va ser molt surrealista. Però, legalment, i escoltau, ja han comentat que aquí hi havia mit notaris i hi havia missers. Legalment no podia ser un partit. Això, quina...
diguéssim quin camuflatge van triar i aquest camuflatge era una associació d'acord amb la llei d'associacions que era del mateix règim del 1976 el 1964 perdó llavors es constituïa com a associació amb un capital per les seves activitats que era un milió de pesetes a 6.000 euros de l'any 76 de fa 50 anys vull dir que era i
Però sí, realment era un partit. Aleshores, volia ser un partit. De quina ideologia? Home, segons que t'ho comenti, hi ha matisos. Per exemple, en Miquel Àngel Jauller... No, perdona, això és de ser idea del partit, que l'idea des d'escomençament era fer un partit. No m'ho va dir en Toni Roig, sinó que m'ho va dir en Miquel Àngel Jauller. Toma Ossinger deia que Codemà era moderat de centre.
En Rafael Gil Mendoza deia que era centre-dreta. En Toni Roig deia que era liberal. En Toni Naval, que ha estudiat la història de les formacions polítiques d'aquella època, deia que era demòcrata cristiana. O sigui que realment hi havia una mica de tot.
Interessantíssim, interessantíssim i ja t'ho dic, ho tenia poc present jo. Sí, jo crec que està una mica oblidada. Però només pensa en les persones, o sigui, mira, a l'edició en paper i a l'edició digital de l'Àra Balears, abans surta aquest reportatge que parla també de Codeva, estan les imatges que estan... Bueno, s'han publicat a la gran enciclopedia de Mallorca i estan les fotografies d'aquest personatge. I si diu, ostres, Toma Ocilla, Miquel Arenyà...
Antonio Roig Raimundo Clar Miquel Ángel Lleuller Antonio Papell és que escolta, és que era un grup eren dels millors serveis que tenia Mallorca en aquell moment i tant quines eren les principals propostes? ells, mira, és curiós perquè va pràcticament acabat de ja dic que no era un partit però va pràcticament acabat de crear
El mes següent se va crear es marx i l'abril ja va enviar un comunicat que se va publicar en els diaris. I deien que la seva idea era fer una mena de servei, presentar propostes, reunir agents,
que volgués construir una autèntica democràcia, tothom sabia què volia dir això en aquell moment, segona cosa, amb una necessària autonomia, vull dir, acabat de crear l'abril del 76, Codema estava reivindicant l'autonomia per les Illes Balears, i tercera cosa, d'això si te'n recordaràs, encara que no te'n recordis, això ho sap tothom, quin era escrit el lema en aquell moment, a Catalunya sobretot,
Quina era la reclamació? Llibertat, amnistia... Amnistia i estatut d'autonomia, sí. Sí, senyor. Codeva va reivindicar Llibertat, va reivindicar estatut d'autonomia i varen posar anuncis a la premsa, alerta que eren anuncis que en aquell moment costaven 2.600 pesetes, que no era broma, varen posar anuncis a la premsa demanant l'amnistia pels presos polítics. Vull dir que, bé, varen...
Hi havia també una expressió que es feia servir molt, en aquell moment, per part de l'oposició, sobretot d'esquerres, que era ruptura democràtica. Vull dir, això de la reforma... Ja ho he comentat abans. Reforma? Quina reforma? Però què s'està fent? Realment què s'està fent? Llavors, mira, deixa't de reformar. Aquí el que fa falta és una ruptura democràtica. Fins aquí el franquisme, s'ha acabat el franquisme, democràcia i eleccions. La postura que...
l'expressió que, això ho contava la premsa, l'expressió que volia fer servir Codeva era un període constituent, que exactament era el mateix. Convocar eleccions a cortes constituents i redactar una constitució. Però sonava...
com a tècnic, no? i no, pentura no tan radical com a ruptura però, si meu, era ruptura és clar que és ahir Escolta, Xisco com varen canviar les coses quan ja varen veure eleccions a l'horitzó? Aquí hi ha un punt d'apart de la reforma independentment de la opinió que puguem tenir de les persones, dels protagonistes, del que vulguis aquí hi ha un punt d'apart el juliol del 76
has destituït Nalles Navarro i has substituït Nadolfo Suárez. I Nadolfo Suárez, aquest sí va posar en marxa una reforma ja claríssima que el que havien de fer era anar cap a un sistema democràtic. A partir d'aquell moment, se va dir, escolta, alerta, que hi haurà eleccions. I llavors tothom s'hauria de posar les piles. En el Mundo Clar, que era el rostre visible de Codeva, per això dir-ho,
van ser una sèrie de reunions amb altres forces, que en aquest moment no és que hi hagués gaire, però hi havia tres o quatre forces que també anaven més o menys, reforma democràtica, reforma social espanyola, que estaven més o menys constituades en aquest àmbit del centre de la dreta moderada i la idea una mica de qualsevol coalició en la qual presentar-se a les eleccions. El que passa és que es van
se van trobar per mig amb un esdeveniment que això va ser s'octubre d'aquell any, 76, que en Manuel Fragallibarne, que era una figura que tenia una imatge reformista, encara que havia estat ministro de Franco, va crear una cosa que se va dir Aliança Popular, que s'origen, com segurament tothom sap, de l'actual Partit Popular.
Amb la qual cosa, gent de Codeva que pensava que Ventura seria possible va dir, bé, Mosca, aquesta és una opció que... Va haver qualcú que se va anar a Aliança Popular, eh? Haber Matutes, que era de Codeva, sí que se va apuntar a Aliança Popular. Però, basicment, la majoria no se varen apuntar en allò dels set magnífics, que eren, com els deien, els set fundadors d'Aliança Popular. Varen preferir una altra opció, que va ser Espartit Popular.
Suposo que os esteu fent un emull, perquè el Partit Popular, tothom pensa en el Partit Popular actual, però al 76 va haver un altre Partit Popular, que van crear en Arellza i en Cabanillas,
i que després va ser el nucli d'UGD. I allà és on va anar pràcticament la totalitat de Codeva, o el manco, la major part dels fundadors. I hi havia uns que els anomenaven els Papos. Qui eren aquests? Els Papos, Miquel Durant, que va ser també un dels creadors... Bé, no, Miquel Durant no va ser dels creadors de Codeva, sinó dels liberals. Va ser un dels creadors del Partit Liberal.
i també de Unió de Centres Democràtiques. Miquel Durant, en aquelles trobades que hi havia per anar junts a les eleccions, parlava dels Papos. Els Papos eren el Partit Popular, aquest Partit Popular d'Encabanillas i de Reilsa, que he comentat ara, i que a Mallorca el van integrar gent que havien estat els que havien creat Codewa.
que per cert deia que durant aquesta crònica que fa d'aquell moment de la transició es critica bastant. Diuen que anaven una mica desobrats per decidir-ho.
i el Partit Popular, aquest Papos, juntament amb liberals, socialdemòcrates i altres sectors valencians que van crear aquí, a les Illes Balears, unió de centre democràtic. Perquè va haver, d'això pàntura podem parlar un altre dia, d'aquelles primeres eleccions, però va haver una sèrie de moviments, partits de centre, de centre dreta, de centre esquerra,
que varen confluir per crear la Unió de Centre Democràtic i després va desembarcar des de Madrid, no, el Sol Suárez, com a líder de tota aquesta formació. D'altra manera, els papos, que abans havien estat Codeva i després seria Unió de Centre Democràtic, això va ser un punt d'intermig, aquella formació només va dur uns mesos o un any, però fins i tot varen presentar un projecte d'Estatut d'Autonomia, cosa que no és poble cosa.
En aquest moment se van presentar uns quants. Els comunistes en van presentar un, el PSOE van presentar un altre, el Partit Socialista de les Illes van presentar un altre i el Partit Popular també. Hem de dir que aquell Partit Popular va tenir una representació molt important perquè dels cinc candidats que van presentar de l'Unió del Centre Democràtic,
A les eleccions, 3 eren d'aquest, dels papos, dels antics Codeva. I van sortir elellits dos d'ell. En Raimundo Clar va sortir diputat i en Francesc Garí també. I, Xisco, què va representar Codeva en el seu moment? És a dir, com a conclusió ja...
Sí, exacte. Home, està oblidada. Està oblidada. Molta gent pendura a la gent que coneix la història contemporània o gent pròxima a aquestes persones. Aquestes persones a les quals des d'aquí vull retreu un homenatge perquè és una cosa important. Aquesta gent, això m'ho comentava en Toma Ucint ja en aquella entrevista, aquesta gent se guanyava sa vida molt bé. Vull dir, no necessita... Ah, no tenien... Sí, si que han necessitat, diguem. No necessitaven ficar-se en aquest embull i ho van fer com una...
com una contribució a construir un sistema de llibertats. La qual cosa jo des d'aquí els vull rebre un homenatge. En Mateu Sitllà deia que, bé, havia durat poc, però va obrir la porta al que després seria un sistema democràtic. Antonio Roig assegurava que va llogar un paper molt important a la transició. I en Miquel Àngel ja ho ja para...
deia, van contribuir d'alguna manera a la transició en aquestes illes, van complir una missió. Idò, no és poc, no? No, i tant, i tant, ja te dic, jo crec que aquesta gent es mereix que mos recordem d'ells. I tant.
Explica'm-nos aquesta tria que has fet, musical. Ah, d'acord. O sigui, aquestes curiositats i aquest reportatge ho he titulat cercant el centre. Sí. Anant bé, però en el centre. Ostres, ostres, ostres, una cançó que parli del centre. Això és supercomplicat. Fins que em va venir, esclar, en Franco Batieto.
I aquesta cançó seva, Cerco, un centro de gravitat permanente, que, ostres, és curiós, perquè en italià ho diuen ben igual que Mallorca, Cerca. I centro de gravitat permanente, escolta, és un clàssic, és un clàssic, i crec que era dient per parlar de com va ser aquella primera formació centrista a Mallorca. I sempre és un bon moment per escoltar centro de gravitat permanente. Moltíssimes gràcies, Xisco.
Gràcies a vosaltres, i només recordar, com feim sempre, que si encara voleu saber més coses de Codeva, d'aquell primer centre a Mallorca, el trobeu a l'edició d'aquesta setmana, de l'Àra Balears, tant en paper com digital. Res més, gràcies i salutacions a tota la gent que me'ls està escoltant. Moltíssimes gràcies a tu, Xisco, sempre és un plaer, i dijous que ve, un altre episodi. Molt bé, fins dijous, si no, res de nou. Gràcies. A tu, adeu.
Fins demà!
Per le strade di Pechino erano giorni di maggio, tra noi si scherzava a raccogliere orchide.
I cori russi, la musica, finto rock, la new wave italiana, il free jazz, punk inglese, neanche la nera africa. Cerco un centro di gravità permanente, che non mi faccia mai cambiare idea sul
Avrei bisogno di un certo centro di gravità permanente, che non mi faccia mai cambiare idea sull'està.
Franco Batieto, l'unit Franco que podríem tolerar una miqueta. Jaume Sastre, bon dia. Bon dia. Te veig ple d'energia.
Com sempre. Si llegeixes l'enemic, t'hum d'energia i t'espavila. Sí, sí, eh? No, te lleves les ganes de descansar, eh? Te lleves la son. Te lleves la son. I el papa roc. Tu les cançanyes que te foten dues bujatades, m'entens? I això te lleves la perdaleria. No recorda que te'n recordes? Sí.
va fer unes declaracions molt bèsties, no?, que ara va ser esperat, que li recordaran, però bé. I era que quan en Jiménez Los Santos fes la malacope, no?, d'un anticatalanisme feroig i d'un feixisme brutal, ella va dir, pensant-se que feia una gràcia, que cada matí, doncs se fotia un xute de Jiménez Los Santos.
Per començar el dia, m'entens? Sí, sí. Aleshores, jo el dic en un altre sentit, no? I és que, bé, ara cap de penjar un article, que ja en parlarem després, però bé, avui estem, evidentment, a Mallorca, el pacte de vots PP,
per carregar-se la llei de memòria democràtica que en si ja té un pas important simbòlicament encara és més important i diria que no més però igual d'important és la caiguda de la màscara definitiva per si hi havia gent perquè m'he trobat gent moderada
que trobava que en el Proens més el Manco va bé, Ventura hauria de fer més però ja estava així i clar, aquest gir tan brutal ara grinyola molt a més pensa que aquí hi va una política de tot d'una que era d'oferir-se a ella i part de naltros no partís amb vots que se va demostrar que era d'una ingenuïtat total i absoluta
perquè ja demostra que ja t'acòmetre de Clara es prevençut en la qual cosa ella amb més tranquil·lestat que bé sí, se van encarregant bolsar però jo doncs aquí m'entenc fent quatre equilibris doncs mira
no me passarà del mateix que embolsar, no? Aleshores, davant del que va passar ahir, segur que a moltíssima gent ja li ha vengut aquesta frase que sempre surt i que diu que té aquesta terra nostra que congria traïdors. Aquesta frase habitual que jo avui me carregaré
perquè considera que aquesta frase és espantosa, és horrorosa i que s'ha descontextualitzat, perquè aquesta frase ve de la cançó d'en Vial Majoral, de la porraça,
que és una cançó i que la gent coneix la lletra i canta, i cantam, doncs moltíssima gent només s'atura, s'assenta amb aquest dos versos, no? Però sa porrassa diu, hi havia una porrassa que congriava un albó tan alt com el Puig Major, gruixat, no ho era massa, i tenia una rebassa com el Castell de l'Aroa.
ponerós si que ho era, encimals que s'enfilaven de Mancò fins a Morella, les branques a corno d'ella feien una ombra de primera davall, tots hi becaven. I ara aquí comença el relat que després en el final surt que té a Mallorca
que té Mallorca que tenia traïdors. Un dia des de Castella arribaren molt de senyors. Pensaven fer-ne tions i llavors també estelles per llevar males idees d'un símbol de nació. En nom d'Espanya vingueren mil mestres per tallar-lo i picaren un any redó i encara no pogueren i a la fi se resolgueren recórrer els traïdors.
d'acord? Per tant, parla de Castella, que arribaran molt de senyors i que vengeren mil mestres. Això és un retrat de colonialisme de manual. Ah, sí, sí, sí, clar. D'acord? Però aquesta paraula no se diu. És a dir, el traïdor el crea Castella. I serà castellà a Mallorca, serà foraster. Per tant, els qui creen els traïdors, al moment de...
El que crea els traïdors és el colonitzador.
que a Mallorca són els castellans foresters, i enviaren mestres. I per què enviaren mestres? Doncs per colonitzar-los mentalment, que és la pitjor de les colonitzacions. I com que amb això no li va bastar, a part que enviaren soldats, enviaren bisbes, enviaren capellans, per substituir els nostres bisbes, els nostres capellans i els nostres mestres, i enviaren funcionaris colonials,
I aleshores, però com que no pogueren, a la fi s'ho resolgueren recórrer als traïdors. És a dir, la cançó deixa ben clar que no és la terra qui congria traïdors, sinó que és el colonitzador que recór en els traïdors. Diu, en trobaran un boldró, tot d'un els convenceren.
Aleshores, com convencen els colonitzadors per trobar traïdors que facin la feina bruta d'ells? Doncs perquè han estat represaliats, perquè han estat ficats a la presó, perquè els han posat multes i que no aguanten, no resisteixen la pressió i aleshores els deixen a trair i a convertir-se'n deletors i inconfidents.
i després l'altre és la pastanaia, és a dir, en títols nobiliaris, en prebendes, en dobbers, en fama, d'acord, en subvencions, però que sempre no s'ha de perdre de vista que no és la terra que congria traïdors, perquè es pugui amb allò no congria traïdors.
ni es pugui de randa. I és molt important això perquè si mos quedàvem en aquests dos versos de la terra, això és a caure dins del fatalisme, dins d'impotència, perquè clar, tots seran morts però el cuim major continuarà existint i hi ha existia abans que nosaltres venguéssim i abans que venguéssim els àustis i els borbons, no?
Ja té aquesta terra nostra que congrida traïdors, diputats i senadors, mestres i professors, i també el senyor Retoll, i aquests són els pitjors, els diuen que són senyors i el tenen per mossegut, se'n ven tots allà d'aposta. Però si hi ha diputats i senadors traïdors és perquè hi ha una de dues, Garrot o Pastanalla. I mentre no trenquem aquest cercle viciós de relacionar la tradició amb la terra,
és que aleshores nosaltres mateixos mos feien sa clau i nosaltres ni sa sida. Per tant, ahir va haver un acte de traïció brutal per part de Naproens, per part de PP, vots. D'acord? I aquests traïdors és el resultat de Castella que els ha subornat i els ha corromput i s'han venut, en espanyol s'han venut en els foresters.
i segurament Jaume sa imatge més crua i segurament jo no sé perquè si riu de nervis o què n'aproents és quan se li acosta en Campos i tots dos riuen me confirmes que en Campos no és un agent teu un infiltrat nostre que tenim allà ficat no?
No, no, escampos, no escamps. No, perquè com que aquest sigui, en fi, no, sempre, sempre acaba... Però per exemple, per exemple... Sempre acaba ficant sa pota.
Sí, bé, no, no, hòstia, ja va bé que fiqui la pota, fins que ara se n'ha anat a Europa a dir, a currar de genocidi, no sé què, perquè imponen programes català i s'ha ficat en l'estàndard. Doncs escolta, el seu candidat de Manacó, Esteve, va dir que s'acargaria l'escola de Mallorquí.
que el de Manacó l'ha deixat amb evidència perquè no és que ho deien el català estàndard, és que ho deien el mallorquí però ell llapava la bandera del círculo mallorquí no del círculo balear mallorquí sí, català no, no, no, perdona el seu de Manacó el ja destapat s'abufa claríssim que si pogués danxaria l'escola de mallorquí de Manacó i prohibiria l'obra cultural la feia legal
Aleshores, evidentment, la Provenç s'ha llevat la careta, definitivament, nosaltres ja fa molt de temps que vèiem de que anava,
s'asseu algun mil vegades aquí, que s'asseu un refrent a Esnayuso, no és enviar el Quinyelles a Esnayuso, per això quan ve Narnar li va fer la pilota, quan ve Nindar li va fer la pilota, quan Narnar i Nindar se van encarregant Quinyelles i estaven a mort contra Quinyelles. Bé,
Això que hem aplicat aquí, crec que també es pot aplicar en el cas de la porta. Ara, te volia treure el tema. Sí, i mira, el que he penjat és un fil, he reproduït un fil de març del 23,
en què en Salvador Sostres, que és un traïdor a sou de l'ABC, va escriure un article que explica d'on surt tota aquesta campanya bestial contra Laporta.
i dic que és important que llegir s'enemic, dic que jo des que era adolescent doncs he tingut aquesta vena de llegir s'enemic, aleshores té un article que es deia Operación Destruir a la Porta i diu així
Laporta va apagar las consecuencias de haberse burlado de las constructoras del IBEX 35. Solo un ingenuo, pasado de vueltas como él, podía pensar que jugar sucio a las más importantes empresas españolas iba a salirle gratis. Nos hemos petado el IBEX 35 a fanfarroneado en distintas ocasiones, siempre en privado, Elena Ford, vicepresidenta del área institucional del club.
y hay un paralelismo entre el marse y el independentismo, no solo en la quiebra técnica, sino también en creer que sus acciones no van a tener consecuencias. Raporta, de verdad, creía que esta adjudicación...
como de chiste, de las obras del Nou Camp iba a salirle gratis. No es victimismo decir que van a por él, porque efectivamente van a por él. Y lo que ha salido y lo que saldrá ni es casualidad ni eso bien intencionado. Pero a la vez tienen razón en ir a por él porque lo que ha hecho es peligroso, suicida e impresentable.
No se pot dir més clar. No se pot dir més clar. Això el 23. Van a ir por ell. I lo que saldrà... Lo que saldrà... I és casualitat i això ben intencionat. Per tant,
Que no me venguin aquí, que si aquella carta, la denúncia d'aquell foraster de Toledo, que l'audiència justament comença a recollir ses assignatures, que no me venen a dir, aleshores, hi ha un altre article que es diu La Porta, un cadàver que conviene a todos. És a dir...
ni Montlluïc ni 900 milions de Laporta prepara la marxa atràs. El presentaven ja com un tio ja derrotat, vençut, que faria figa, mentida, mentida. Vaja, és brutal, però cal anar a l'enemic perquè ell mateixos
T'ho diuen, saps? No és que nosaltres ho diguem, no és que nosaltres inventem una teoria conspirativa. No, no, no, no, no.
per això és que és tan important perquè encara hi ha gent que se pensa que mira que en Víctor Font va de bona intenció perdona, aquí hi ha una pinça hi ha una pinça perquè fixa que en Víctor Font aquest argument de que de l'EMH perquè amb la porta de l'altar per una constructora de Turca
el propi Víctor Font ha dit en campanya, ha criticat que hi ha resultat per la Max. Entens? És a dir, que aquest home fa feina per en Florentino. Perquè qui havia de fer el camp, el nou estari, qui ho havia de fer? Una constructora espanyola. I qui va fer són espades? Florentino! És que és que això...
Bé, esperem que la vena vagi caigant davant els ulls de la nostra gent, ja siguin escars d'anar proents, com també siguin escars ara que les eleccions...
de dir un menys o no i això en espases ara que ho has dit van anar a forçar la màquina perquè en un principi no li havien no li havien donat a ell li havien donat a l'empresa que havia pagat la comissió el van donant a en Villarmir perquè en Villarmir havia pagat la comissió a l'Antoni Alemany
En Villarmer, que tenia, és mort, però que tenia una càmera histocràtica, havia pactat amb Antoni Alemany, que també ja és mort, i el Mundo havia prespartit per en Villarmer, o la Kela, però amb Pedro Jota i Nindà,
Van optar per en Florentino i aleshores van obligar el mundo a canviar. Per tant, i qui ve sa brega a mort en Alemany i els seus aliats foresters, no?, d'en Pedro Jota i Ninda, el motiu de sa guerra,
va ser aquest, que en l'alemany havia optat per en Villarmir i aquells dos van optar per en Florentino i aleshores es van obligant amb mates a tornar enrere la decisió que havia pres el tribunal o el comitè que havia decidit a qui donar.
Escolta Jaume, tornant a anar al Barça i dins d'aquesta marca tu tens la tesi que el partit que van fer alguns jugadors contra el Newcastle té a veure amb la desestibilització que ha significat la declaració amb Xavi, etcètera
això de que varen sortir a jugar cansats no era cansament, era estat de xoc, perquè pensa que 48 hores va sortir en Xavi i va dir el que va dir en Flick, ja s'han vidut els jugadors directes de Bilbao cap a Anglaterra per intentar que no els arribaren el merder que va armar en Xavi, però pensa que en Xavi
en Rafinha, per exemple, va jugar a estendre en Xavi, en la Mandonsky, i en Xavi va donar els primers partits a gent de Sapedrera. Tu vas veure en Rafinha com estava en aquell partit. Un desastre. Un desastre, és que tocava molt...
Pilota. Perquè clar, aquí, a més, si vols posar-me dins la seva pell, que han de pensar tots els jugadors, si diuen, hòstia, i si guanya, diu, menja en font, hòstia. Sí, sí. T'haurà de fora en flick. Martens, allà hi havia una pressió psicològica bestial
i que a mi no me faran creure que allò va ser cansament, era senzillament estat de xoc, sortint al camp i fixa que en Rafinyà tenia tanta pressió que en el final va espanyar la camisa perquè estava emprenyat amb ell mateix perquè les coses no li sortien, però es que va perdre una quantitat de pilotes
que anaven al contrari, i això ja no era una qüestió de cansament, perquè mira el partit que havien fet davant el dèficit de Madrid, sí, se van cansar, però escolta, no era pitjor que la pressió psicològica. Sí, sí, sí.
la veritat no hi havia caigut però m'apareix una lectura com a mínim com a mínim interessant a l'hora d'analitzar també la llarra psicològica van a destabilitzar cada vegada si te fitxes al Nacional de l'antic cada vegada que hi ha un partit important comença a treure notícies que evidentment s'inventa perquè el Nacional no té confidents a dins la plantilla del Barça
però presenten que en Pedri no vol aquell altre, que estan barallats i són notícies curtes i que van a desintoxicar, perdó, intoxicar, intoxicar, intoxicar i posar mal a dins del vestuari, posar mal entre en flic i la plantilla,
Etcètera, etcètera. Jo faig una col·lecció de captura de pantalla perquè tirant merda, que si em dejo, que si no sé, que hi ha enveges, que... En fi, és bestial. És bestial. És per fer una tesi.
per fer una tesi sobre aquests mecanismes de desestabilització. Clar, el Nacional fa un doble discurs, perquè després, en Antec, ha fet algun editorial afavolant la porta, saps què t'ho vull dir? És a dir, juguen a dues bandes,
però el que desestabilitza els jugadors són aquestes notícies breus sempre amb un titular que no t'acaba de dir d'acabar però que en pica i entra, m'entens?
Això també jo diria que era més visible que això de res que comentes en vermitjans públics que en general la tendència és intentar dergastar la porta però tampoc ho volen fer molt descaradament perquè saben que si la porta continua ells han de continuar tenint bona relació amb el club
I els interessa tenir una relació... Home, és que si guanya, moltes que van criticar s'apuntaran a que va guanyador. En tota lluita hi ha els irreductibles d'una banda i s'altra i després és que miren a veure qui guanyes.
i que van a l'independentisme i ja ho han de saber de sempre en tot conflicte, si d'estipul que sigui, laboral, polític, social, sindical allà és que sempre estan pendent del bufervent i s'apunten a veure a qui guanya jo crec que en la porta guanyarà en tant quant a mi el que m'ha agradat més és la valentia
que ha anat a Cadena Cet i els ha llitgut la cartilla, en els periodistes especialment de la Cadena Cet, que hi haurà aquestes fotos a Twitter, aquestes fotos i els noms que són els que van recuir la filtració de la Guàrdia Civil i de la agència tributària per emollar la bomba d'Escar Negreida.
Perquè cada vegada que hi ha una cosa d'aquestes molt important, sobre quin dia, quin diari i quins periodistes han amollat aquesta bomba. Perquè després ha fet tabolla de neu i tots els diaris se fan ressò d'això, però fixa't que aquesta vegada se denuncia a l'audiència
A Madrid, ni el País, ni l'ABC, ni el confidencial ja ho van envolar publicar. Per què? Doncs perquè el confidencial ja va quedar amb evidència, perquè les que va destapar i va muntar tot el merder a través de filtració del CNI i de la policia contra en Rosell, m'entens? L'ABC amb els ostres ja està cremat,
perquè ara li deixa d'això, Operació en la Porta, i clar, les Can Negreira ho van treure a l'acer i es va treure la denúncia d'aquest, d'en Gurumeta, de Toledo, de Vots,
Va ser el periòdico, Grupo Pensa Ibèrica, però quan vaig anar a cercar els noms dels periodistes ja ha firmat la redacció, saps? Per què? Doncs per cada vegada de tant repetir la mateixa jugada...
ja les vau venir, saps? Sí, sí, sí. Això és el que m'haurà de servir, no? Aprendre tot el que està passant i llavors les va venir d'una hora en fora, no? Sí, sí. I no sé si encara puc dir res més, però... Tens un minut, tens un minut. I doncs, mira, acabarem el que deia en Napoleó. En Napoleó deia, si poses un lleó...
davant 100 llogons, aquests 100 llogons lluitaran com a llogons. Si poses un llogar davant 100 llogons, aquests 100 llogons lluitaran com a llogar. Per tant, en la porta del llogó, per tant, se l'han de carregar, no entens? Perquè si no se'l carreguen, la plantilla, la gent de la pedrera, l'entrenador lluitaran com a llogons.
Per això s'han de carregar en la porta, i en la porta amb aquesta campanya que ha fet d'anar a la COPE, d'anar a l'ACER, d'anar i plantar cara i defensar que el que ha fet el Barça Negreira no és corrupció, senzillament tenir informació,
m'entens, sobre els àrbits, com Pitten, quines manies tenen, si se pot dialogar amb ells o no, quin historial, evident, evident, però és que la majoria d'àrbits i representants que tenen d'àmbits han estat sempre del Madrid, vull dir, això no ho pots saber si algú no te passa la informació. Clar.
Clar, clar. 70 anys diu... Això no et subornar, senzillament sabre, escolta, tant de president del comitè d'àrbitres han estat jugadors del Madrid, per exemple. Sí, sí. Tant d'àrbits d'aquests són militars o policies, per exemple. N'hi ha molts. Molts.
Però ara se comença a dir això. Sí, sí, sí. Però abans no se deia. Molt d'àrbitres duen rellotges d'or regalats pel Madrid. Això me pareix que quan entres allà en els vestidors és el primer que te donen. Exacte. I hi ha fotos, eh? Hi ha fotos. Ah, aquesta informació. Jaume, com sempre, moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres. Salut. Deu.
I fins aquí el Bon dia i bona vida d'avui, demà, divendres. Ja ho sabeu, tendrem tota una sèrie de seccions que conformen el final de setmana que tancam en música amb amor i en poesia.
però avui vos recomanam que continueu connectats a una Mediterrània. Ara tot d'una comença el programa sobiranista, el programa transitant, el programa transitant cap una vida millor. Ja són aquí en els estudis i estan preparats per començar. Nosaltres simplement mos queda això convidar-vos a continuar
Aquí, al 88.8 de Freqüència Modulada, on a mediterrània.cat. I demà, a partir de les 7, el Crepuscle encén estels, i a partir de les 8, mos hi tornem a posar. Bon dia, moltes gràcies, adeu.
Escoltes Ona Mediterrània. Des de la 88.8 de la freqüència modulada.