Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modular. 1, 2, 3, 1... 1, 2, 3, 1...
Escoltes, bon dia i bona vida, el programa matinal d'Ona Mediterrània. Mira quan rebenta l'auel aplaudir quan veu passar borratxo el seu fill desnilant amb dos guardes civils i un municipal.
Bon dia i bona vida. Comença aquí el matinal d'Ona Mediterrània, el programa produït per na Maria Morena, conduït per en Tomeu Martí, que vos saluda des dels estudis d'Ona Mediterrània a Canal Cove. Escoltam la salutació com es fa na Maria Morós i vos explicam que tenim preparat per avui.
Bon dia, som la Maria i per començar avui m'agradaria recomanar-vos un gran riu de fang d'en Pau Vallveig. Espero que vos agradi. Actualment, la Corte... Territorial...
Si pogués triar en poder, fent casa l'inconscient, diria que ho tinc clar, voldria parar el temps.
per sempre en el present no és que tot sigui clar ni que em vagi tan bé però malauradament m'ensumo el que vindrà potser
Tots ens haurem fet grans i molts hauran canviat. I els dos on ara anem, molts d'ells hauran tancat. Alguns sermons del seu seran un gran friu de fa.
si pogués triar un poder fent casa l'inconscient.
És la salutació que mos feia Ana Maria Amorós. És el moment d'explicar-vos allò que hem preparat per avui. Tot d'una, vos repassarem l'actualitat amb els titulars de Diari de Balears i de Vila Web. A continuació, escoltarem a Francisca Grimald i, tot jut després, Ana Maria de Lluc Muñoz. Elles són
les nostres col·laboradores d'aquest divendres. També a les 9 tindrem a Laura Ribas, aquí, rebel i consentida, i a les 9 i mitja, noves i parers, amb en Joan Lillo. A partir de les 10 vendrà Naina Amor i farem música amb amor, i a les 10.30 direm Bon dia, poesia, amb en Pere Perelló i Nom de Déu,
Tot això i moltíssimes coses més aquí a Ona Mediterrània mos escoltes a través del 88.8 de la freqüència molt dada, també Ona Mediterrània.cat. Cada vegada sou més els que mos escoltau, cada vegada sou més els que...
Vos afegiu a Ona Mediterrània i, per tant, ho celebram i, evidentment, mantenim obert el convit a tothom que vulgui participar d'aquest gran projecte, d'aquesta gran realitat que és Ona Mediterrània. Començam repassant l'actualitat del dia i ho feim a través de Diari de Balears...
Bon dia i bona vida. Tona Mediterrània repassant l'actualitat de la mà del diari de Balears. De Balears, un cat.
I el de Balears podeu escoltar, en primer lloc, un àudio on dos treballadors d'Amazon, de l'empresa d'Amazon, fan bullying lingüístic a un transportista. Eres un maleducado que continuas hablando en catalán, li diuen. També destaca el diari de Balears que Podem reclama prevens que actuï.
i exigeixi l'alliberament de Reyes Rigó. El Parlament demana canvis legals per evitar que es repeteixin casos com el d'en Miquel Roldán, aquest professor acusat d'assetjament a un alumne. Més qüestions. El Consell de Mallorca aprova per unanimitat reclamar la devolució dels bous de costig i la Federació de Futbol de les Illars Balears presenta la seva nova campanya Tenim un compromís social, acabar amb la violència.
De la seva banda, el GOP, que diu, ni un pas enrere en les reserves marines. Explica per què són tan importants mantenir-les. A Diari de Balears també ara mateix una de les notícies més vistes és aquest impactant vídeo que mostra el Via Crucis de Narelles Rigor Israel.
En tenen amenaçada mort, diu. Més qüestions. La Dana ha afectat a Eivissa i Formentera, acompanyada de tempesta elèctrica. I a Diari de Balears també podeu consultar diversos consells davant l'arribada de la Dana a Lís.
Més qüestions, a Eivissa hi formen teranços per les classes aquest dijous i divendres, per l'alerta taronja per pluges i tempestes. I més, impulsarà la llei balear de foment de la pau. També destaca diari de Balears Ones de Margalida, un llibre joc que denuncia la massificació turística, guanya el premi La paraula imaginada.
I també des de Plataforma per la Llengua, tallers d'exertivitat lingüística perquè els catalanoparlants incorporin eines i estratègies per a mantenir-se en català. Finalment destacarem que l'IBAVI rehabilitarà l'antic cinema fantàcia de Solla per albergar 11 habitatges socials i un espai municipal que conservarà...
que conservaran elements originals i que Inca ha presentat un programa de fires 2025 ple de novetats, tradició i participació. Montanam a Vila Web. Allà hi trobam com a peça més destacada que Mazón es fa la víctima a la televisió pública amb un insòlit plec de descàrrecs.
I Mazón contra les Cordes, un vídeo inèdit, prova que tenia coneixement de les alertes hidrològiques a les 13.45. Més qüestions, el PSC refusa que Junts proposi el referèndum en les negociacions a Suïssa. Una passatjada triomfal del president de l'Aragó, és una crònica d'en Andreu Bernils,
i la crisi política a França podria fer suspendre la visita a Andorra de Macron. Finalment, i amb clau internacional, el govern israelià aprova l'alt el foc a Gaza i Trump amenaça Espanya amb l'expulsió de l'OTAN perquè no assoleix la despesa militar acordada.
També destaca des de l'estat francès ampliant la condemna a 10 anys de presó per a l'únic agressor de Gisèle Pellicot que havia recorregut contra la sentència. Tots aquests arguments informatius els trobeu a Vila Web Monanam, diari de Balears de nou, ara per guaitar la seva secció
d'opinió, una secció que vos ofereix els següents articles, els d'en Joan Vicenç Lillo gent normal, recordem que avui farem un nou episodi de la secció que ens fa
En Joan Vicenç Lillo cada divendres ho podreu escoltar a partir de les 9 i mitja aproximadament aquí, a una mediterrània. En Alila Tomàs mos diu on manca la llibertat, no cerquis felicitat. En Rafael Borràs, de molt indigna president del govern, a impresentable lobista. En Joan Lledonat, improperis dels líders del PP contra Pedro Sánchez. I es de Maria Lluch Muñoz, a qui també sentirem la veu d'aquí una estona.
Sumut, resistir és vèncer. Tots aquests arguments els trobeu a diari de Balears, de Balears.cat. M'on anem ja a escoltar, és un dels protagonistes de setmana, que és el temps meteorològic. Ho feim, com sempre, en sa veu d'en Tomeu Mateu Canals. Bon dia. Inici de cap de setmana, podríem dir,
La té molt mogut. Aquest d'hivern es pentura encara no. Però si només hi preu una massa humida i sobretot la seca de tramuntània podria deixar algunes precipitacions d'anar fent i que es podien acumular bastant de litres. Però ja s'hi ha tant dissabte, sobretot dissabte, quan les precipitacions en tempestes poden afectar tot Mallorca a qualsevol hora del dia, que poden ser inclús considerables.
de cara d'un moment seguiria aquest temps molt inestable, però aventura ja no tant. Les precipitacions disminuirien una mica. I la setmana que ve, pareixerà que amb alguna treba gran part de la mateixa seguiria aquest temps inestable.
Moltes gràcies a la feina que ens fa en Tomeu Mateo Canals, que dia a dia ens repassa la previsió del temps. Moltíssimes gràcies. Ara és el moment d'escoltar diverses seccions que tenim preparades per a vosaltres.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània. Escoltes Ona Mediterrània. Des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Diari de Balears, sempre obert. Al mòbil, a l'ordinador, a la tablet. De Balears, sempre obert.
ballades de Montserena, si véns em trobaràs ballant de puntes damunt d'aquesta roca, i tu per jo tornaràs l'or.
viatjarem amb un cadall a l'any, aquest vespre silenciós, cap a racons inexplicables, deserts, sauvages, esperarem-se a mi.
Vaig anar a trobar camins de poc, me'n tornaria a anar més en fora que mai. I no tinc por de somiar que me perdré pas camí o que no tornaré mai més.
Jo no sé de quina banda bufarà, si sinyem verd d'aigua sempre amb els peus banyats. Tenim pedres entre les ungles, mil pops i descoats, com a dues ondes d'aigua a les escales del pilar.
Quan te cantaries cap vespre, t'estimaries la matinada, te donaré pluit i te menjaria pesades. No tinc por de somiar que no perdré pas camí o que no tornaré mai més.
Jo no sé de quina banda bufarà. Se sinya perd aigus sempre amb els peus banyats. Tenint pedres entre ses ungles, ment pops i despoats. Com a dues gotes d'aigua a ses cades del pilar.
em trobaràs ballant de puntes damunt d'aquesta roca damunt d'aquesta roca damunt d'aquesta roca
Bon dia tomeu i bon dia agents de bon dia i bona vida. El que vos penseu, ja som a l'octubre.
I la tardor ha arribat i hi ha un llum diferent, més suau. L'aire ja no té aquella xafagó de l'agost. Els carrers comencen a recuperar el seu ritme natural, el dels residents, els dels infants que van i venen de l'escola.
Ja hi torna vacúes per acompanyar-los a les activitats extraescolars. Ja fa infúes per anar a fer la compra entrenada i venguda al polisportiu. Per a molts, es concilia sencera, fes una excel·lació llarga i profunda, un sospir d'alleujament després d'haver aguantat la respiració durant gairebé sis mesos.
Mallorca, la nostra estimada illa, pateix una mena de síndrome post-vacacional col·lectiva. Ha acabat la feina grossa per molt dels residents. Ara toca començar a fer balanç. I quin balanç, amics i amigues?
Un estiu més amb batut rècords. Rècord de passatgers a l'aeroport. Rècord d'ocupació hotelera. Rècord de cotxes de joguer circulant per les nostres carreteres, que ja semblen més un escala estric gegant que no vies de comunicació.
I clar, les autoritats i els grans empresaris treuen pit, mentre a la vegada els petits propietaris de restaurants i souvenirs
es lamenten del que, segons ells, ha estat un estiu de pèrdues, quan en realitat és una baixada dels beneficis que havien pressupostat, perquè, sí, diguen que el turista en guany no hagi estat tant com havien previst,
que ha tornat l'època de demanar un Happy Meal entre una família i els infants es mengen les patates i els pares es repartegen l'hamburguesa. Les xifres macroeconòmiques, diuen, són fantàstiques. En canvi, les gràfiques individuals de cada petit negoci no ha complert les expectatives. Diven...
En aquest cas, mai saps de qui has de creure ni de qui t'has de fiar, tal vegada d'aquest d'ells. Els ciutadans també han vist rècords aquest estiu.
Uns que no surten a les notes de premsa triomfalistes. En vista el record de contenidors de fens que vecen a les 6 de l'hora baixa. En vista el record de cores infinites per anar a qualsevol cala o a solle els dies enigulats, convertint un dia de plaja o de passeig en una mena de gincama estressant.
han gaudit de transports públics totalment saturats, i no per la gratuïtat del passatge, sinó per la gran quantitat de gent que treballa a la costa i mal viu a qualsevol poble d'interior i fa trajectes que fàcilment arriben a dues hores diàries per anar a treballar.
En vista el rècord de mirades cansades i cares de resignació dels treballadors, que en molt de casos amb prou feines tenen un sou que els arriba per pagar un lloguer.
Perquè sí, aquest també ha assolit el seu propi rècord. El lloguer s'ha convertit en la gran prova de foc d'aquesta illa.
Veiem cenalles de la compra on, amb moltes tirà, hi ha dos paquets de pasta, un pot de conserva de tomàtica i un brit de llet. Els vistets tornen a ser un luxe per a moltes famílies. I aquí hi ha la gran ironia.
Vivim en una terra que va en paradís, però que cada vegada s'assembla més a un inferm per a aquells que hi vivim tot l'any.
Venem paisatge, però l'asfalt els menja el territori. Venem tranquil·litat, però patim una contaminació acústica i lumínica brutal. Venem aigües cristallines, però les nostres depuradores van al límit i la posidònia, el pulmó de la nostra mà, pateix com mai havia patit.
Venem autenticitat i, en canvi, els centres de les nostres ciutats i pobles s'han convertit en parcs temàtics on és més fàcil trobar una pizza takeaway a un bar de còctels amb un nom en anglès que no un font de pa de tota la vida.
I parlant de l'anglès i la nostra llengua, el català. Aquest estiu he fet de prova. He entrat a certs comerços de zones turístiques a dir bon dia. La resposta en un percentatge altíssim ha estat un automàtic hello.
sense ni tan sols parar-se a pensar. No és culpa del turista, no. No, és culpa d'un model que ens ha fet creure que per ser moderns i acollidors
Hem de renunciar a allò que ens fa units. Ens han venut la moto que la nostra llengua és una nosa, una barrera, en lloc d'entendre-la com el que és, un tresor, un valor afegit, un senyal d'identitat que hauria de ser el pal de paer de la nostra oferta cultural.
Defensar el català no és anar contra ningú, és anar a favor de nosaltres mateixos, de la nostra història, de la nostra dignitat com a poble. Per això hem d'exigir els comerços que ens entenguin quan parlem en català.
i fer la nostra protesta i reclamació quan així no ho fan. Però no vull caure en el pessimisme absolut. Crec que precisament ara, a la tardor, quan les aigües es calmen, és el moment de la reflexió i sobretot de l'acció. Perquè, sí, hi ha una alternativa.
Hi ha l'alternativa dels petits productors locals, dels pagesos que s'esforcen per mantenir el nostre camp viu i oferir-nos productes de quilòmetre zero, sants i sostenibles.
Cada vegada que triam comprar una tomàtica de remellet en lloc d'una hivernacle venguda de l'altra punta del món, estem fent un acte polític i de resistència.
Hi ha l'alternativa de les cooperatives, de les empreses que posen les persones i el respecte al medi ambient per davant del benefici a qualsevol preu. Projectes que demostren que una altra economia és possible.
Hi ha l'alternativa d'un turisme diferent, un turisme que no es compta per caps, sinó per experiències, que gaudeix d'una conversa amb la gent d'aquí. Aquest turista existeix i és el que hem de potenciar. Un turisme que no ens expulsi, sinó que convisqui amb nosaltres.
I per damunt de tot hi ha l'alternativa de la comunitat, de teixir xarxes entre veïns, de recuperar els espais públics, de participar de les associacions locals, de defensar col·lectivament el nostre dret a una vida digna a la nostra pròpia terra.
Aquest estiu ha estat dur. L'illa, la nostra pacient, està esgotada. Els metges del poder econòmic i polític segurament ja estan preparant la receta per l'any que ve. Més del mateix, però amb una dosi un poc més alta. Més promoció, més vols, més places.
Però pot ser és hora que els pacients nostres, la gent de Mallorca, diguem que no volem aquesta medicació, que el que necessitem no és un estimulant que ens faci créixer artificialment fins a rebentar, sinó un tractament basat en el respecte, l'equilibri i l'amor per la nostra terra.
Aprofitem aquesta calma de la tardor per pensar-hi, per parlar-ne, per organitzar-nos, perquè si no ho fem nosaltres ningú no ho farà. Cuidem la nostra idea, cuidem-nos entre nosaltres. No renunciem a reivindicar la nostra pròpia identitat i el nostre dret a comandar que nostre.
Tomeu fins la setmana que ve i que tingueu una bona setmana. Gaudiu tots d'aquesta tardor. Beuades de Montserana, si véns em trobaràs.
ballant de puntes damunt d'aquesta roca i tu per jo tornaràs loca. Viatjarem amb un cavall a l'any aquest vespre silenciós cap a racons inexplicables.
Vaig anant a trobar camins de foc,
més en fora que mai. I no tinc por de somiar que me perdré pas camí o que no tornaré mai més. Jo no sé de quina banda pujarà
Sí, sí, n'hi ha perd d'aigua sempre amb els peus banyats. Tenim pedres entre ses ungles, pilpops i descoats, com a dues ondes d'aigua a ses cales del pilar. Cantaries cap vespre, t'estimaries sa matinada, te donaré pluït,
No tinc por de somiar que no perdré pas camí o que no tornaré mai més. Jo no sé de quina banda bufarà,
Se cinya perd aigus sempre amb els peus banyats. Tenint pedres entre ses ungles, vint pops i despoats. Com a dues gotes d'aigua a ses cames del pilar.
ballem de puntes, damunt de aquesta roca, damunt de aquesta roca.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Actualment, la cohesió social i territorial dels països catalans, així com la continuïtat de la nostra llengua, es troben davant d'una amenaça molt important, la crisi de l'habitatge, impulsada per la gentrificació associada al turisme, les pràctiques especulatives del sector immobiliari i les polítiques de desenvolupament dirigides per l'Estat. Tot plegat està convertint l'habitatge en una mercaderia, en lloc de considerar-lo un dret fonamental.
La manca d'habitatge assequible és especialment preocupant a les zones sotmeses a una forta pressió turística, tant per lloguers de curta daurada com per la proliferació de segones residències. Aquest fenomen és especialment visible a les zones costaneres del Principat i del País Valencià, al conjunt de les Illes Balears, on la proporció de turistes per resident arriba a 14,71 i també afecta amb intensitat a la Catalunya Nord i a l'Alguer.
Parlant del cas de l'Alguer, el març d'enguany, la Nazeta Sarda alertava que la crisi de l'habitatge a Cerdenya representa una amenaça imminent per la comunitat catalana o parlant local. Tot i que els preus de l'habitatge són extremament altes comparables amb els de les grans àrees metropolitanes benestants, els ingressos locals continuen sent baixos.
I aquest desequilibri probablement forçarà el desplaçament dels residents cataloparlants restants que viuen al centre històric de l'Alguer, la zona sotmesa a una major pressió i últim reducte de la cultura catalana a Sardenya.
El cas nord català és encara més delicat. En un territori on els percentatges de parlants del català ja són baixos, s'hi afegeix la pressió extrema de les segones residències, que arriben a representar entre el 80% i el 90% dels habitatges en algunes zones. Però em permetreu que em centri en el cas de les Illes Balears, on la crisi es troba en un punt especialment saber.
El 32,6% dels habitatges venuts el 2024 han estat adquirits per estrangers i el mercat immobiliari ha patit un augment desmesurat dels preus. El lloguer d'un pis de 80 metres quadrats ha passat de 606 a 1.467 euros en només 10 anys. Mentrestant, els sous s'han estancat i el cost mitjà del lloguer equivale al 135,9% del salari mitjà juvenil, que és de 1.172 euros al mes.
Aquesta situació ha provocat una caiguda de la taxa d'emancipació, que ha passat del 18,6% el 2022 al 15,3% el 2024. I no podem no enfatitzar que a Mallorca el 20% dels contractes de lloguer són temporals, una proporció que s'eleva fins al 50% a Menorca i Formentera.
Aquestes pressions urbanístiques i desplaçaments forçats de joves trenquen les comunitats intergeneracionals que viuen tot l'any al territori i, amb elles, el teixit social que sustenta l'ús del català. A mesura que aquestes comunitats permanents es fragmenten, la llengua local és progressivament substituïda per les llengües dominants de l'Estat o per llengües internacionals. A les Illes Balears, la presència de més de 18 milions de visitants anuals condiciona les eleccions lingüístiques en molts sectors i empreses.
A les zones de forta pressió turística, el català és marginat en favor de les llengües com l'anglès o l'alemany. A més, els anomenats turistes residents sovint es perceben com a propietaris del territori, sense reconèixer el català com un bé comú, i arriben a exigir canvis que posen en risc la identitat cultural.
Malgrat que la majoria d'estrangers que trien Mallorca com a segona o primera residència ja han visitat l'illa com a turistes, només el 46% sabien que s'hi parla català abans d'establir-s'hi. Aquest procés afableix visiblement el català en la vida quotidiana. Disminueix la seva presència a les escoles, als actes comunitaris i en la comunicació diària. De fet, hi ha una correlació directa entre la velocitat del declivi de l'ús del català
i la intensitat de la pressió turística. Les zones on el català retrocedeix més ràpidament són aquelles on la pressió és més forta. Aquestes dinàmiques confirmen que la política d'habitatge pot tenir un impacte profund sobre les comunitats lingüístiques, especialment quan l'esquassetat d'habitatge provoca desplaçaments, gentrificació o canvis demogràfics que afableixen les llengües autòctones minoritzades.
Aquesta dinàmica no és exclusiva del català. Altres llengües europees minoritzades, com l'irlandès, el galès o el bretó, viuen situacions similars. Tots aquests territoris comparteixen una vulnerabilitat comuna. Les polítiques públics actuals tendeixen a ignorar les conseqüències socials del turisme massiu i de l'expansió del mercat de les segures residències, així com el seu impacte sobre la llengua.
La llengua i l'habitatge són, alhora, factors i condicions d'integració. Per això, les polítiques urbanes i d'habitatge poden reforçar o marginar aquestes llengües. Sense una intervenció urgent i coordinada, la crisi de l'habitatge aprofundirà les desigualtats, accelerarà el desplaçament lingüístic i erosionarà les bases per a comunitats inclusives i sostenibles arreu dels països catalans.
Davant d'aquesta situació, és essencial que els governs apostin per polítiques d'habitatge sensibles a la llengua, que afavoreixin la continuïtat cultural i lingüística. Països com Irlanda o Gales ja fa anys que treballen en aquesta línia, amb mesures com la introducció d'evolucions d'impacte lingüístic en la planificació urbana.
Així, qualsevol projecte urbanístic o d'habitatge que augmenti significativament el nombre de residents en zones amb una altra presència de parlants irlandès o galès ha de sotmetre's a una evolució prèvia dels riscos de desplaçament lingüístic. Però també és necessari que la població local en sigui conscient i desenvolupi estratègies de resistència.
En els darrers anys han crescut tant els moviments de base que defensen el territori, especialment ecologistes i antiturisme massiu, com els moviments per la defensa de la llengua catalana. Tot i això, aquests dos àmbits sovint s'han evolucionat per separat. Enfortir les aliances entre els dos és clau per afrontar els problemes estructurals que he exposat.
I n'hem començat a veure exemples. L'Obre Cultural Balear va publicar al novembre del 2024 un document amb 50 mesures per revertir els impactes del turisme massiu sobre la llengua i la cultura, una aportació clau al debat públic. Tanmateix, encara avui, la dimensió lingüística no és una prioritat per molts dels moviments que lluiten contra la crisi de l'habitatge o els efectes negatius del turisme.
Incorporar la llengua com un eix central d'aquestes lluites pot obrir nous camins de resistència col·lectiva i de transformació social al cervell d'un futur sostenible, just i plenament arrelat al territori.
Bona nit.
Un tobogà, li falta un tobogà, que vagi al guil i el pose que està passant mal. Un tobogà, li falta un tobogà, al pobre home dines no donen la...
Si no vas fer mèrit, res passa per atzar. Ei, si ho va tindre que currar. Elles no tenen talent i tenen trànsit. Que vegi el món, els mos de fam. Que Déu salva la reina, siga amb litos lleals. Un tobogà, li falta un tobogà. Que vagi algú i li posi que està passant mal. Un tobogà, li falta un tobogà. Al pobre home, diners no.
Tot el que volem és ocupar-te del xalet. Escolta cada dia Ona Mediterrània, el 88.8 de la freqüència modulada o a onamediterrania.cat.
Bon dia i bona vida amb Tomeu Martí a Ona Mediterrània. La vella Montserrat desperta al barri a com s'escombra tot cantant.
i quantos sucres no estigues.
I amb la consò que remuda ens regala, transgafarà d'estel que vol. I el padrí reposant, l'avi Josep no es deixa perdre cap detall. I amb les pares preguntes quants dies més té de regalar.
L'espectacle de la gent. Nens disparen un cop i xundegar. Veïnes que amb copes passant em critiquen. Gent ensant la brossa d'amagar.
Fins ara!
Kilometran Cereçà, Kilometran Cereçà, Me lloren por llanar, Vete encabriar, L'esquem secantua, Chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui, chegui,
I don't be down, I'll be shocked I don't be down, I'll be shocked I'm good at all, I'll be shocked I'm good at all, I'm good at all I'm good at all I'm good at all I'm good at all I'm good at all I'm good at all
Hi ha Ona Mediterrània al 88.8 de la freqüència molt dada a onamediterrania.cat. És el moment que fa dies que esperàvem, és el moment de saludar, de connectar-mos en Lucía Muñoz. Lucía, molt bon dia. Bon dia, què tal? Molt bé, molt contents, de veritat, t'ho dic, per escoltar la teva veu. Lucía, han estat dies duríssims, eh? Han estat dies duríssims i encara tenim la sensació que s'han acabat, perquè...
perquè n'està anar a Reyes encara allà i ahir a la nit vam interceptar a una altra flotilla que anava cap allà, llavors pendents de tot això. En primer lloc, a nivell ja més personal, com estàs tu, com està en Alejandra i si sabeu res més d'anar a Reyes d'aquests dies?
Doncs nosaltres estem bé, avui hem pogut descansar una mica perquè vàrem arribar fa un parell de dies i la veritat que és que vàrem arribar a la nit, quasi no vàrem dormir gens i tot el dia d'ahir vàrem estar atenent mitjans de comunicació per intentar fer pressió perquè en Arreges torni és la més possible, no?
i avui ja estem intentant acompanyar el moviment de solidaritat que està convocant també concentració per la interceptació de l'altra flotilla i intentant també obtenir informació de si se sap res més d'anar a Reyes i veure quan tornarà. L'estat espanyol, la Unió Europea estan fent tot el possible perquè anar a Reyes sigui alliberada ja?
Jo crec que, bueno, és que ahir també era dia festiu a Israel, llavors ha sigut un dia, va ser un dia una mica difícil perquè no se podia, el cònsul no podia entrar a la presó ni contactar amb una rei, llavors potser estem una mica preocupades per això, però avui se suposa que...
que ja pot entrar. Llavors esperem que avui puguem tenir una mica més d'informació de com està el seu procés i sobretot de veure quan torna. Lucía, vosaltres tornareu a Mallorca amb ella? Aquesta és la nostra intenció perquè vam sortir juntes i volem tornar juntes. De fet,
en Alejandra estava en la mateixa celda que en Arrelles i jo, justament, en Arrelles se'l va endurar a Arrelles i hi ha una altra companya que es diu Nina, a la celda que està d'aïllament, i l'altra companya, quan va tornar de la celda d'aïllament, va tornar a la meva celda, llavors ens va explicar una mica que a ella li havien contat que en Arrelles ja havia tornat,
que no, que al final no, que demà de matí, però el dia següent no havia tarnat tampoc, llavors ens vam plantar en la celda fins que no tinguéssim informació d'anar a Reyes abans que ens donaven al bus per anar a l'aeroport, o al bus, al furgó policial, i ens vam treure d'allà, maniatades, a rastres,
perquè no volíem sortir d'ahir sense cap tipus d'informació i seguim en la mateixa situació. Llavors, bé, així estem. Lucià, tu feies, quan arribaves a l'aeroport de Barajas, una reflexió molt pertinent en el sentit que si a Valtros, que teníeu tots els focos mundials cap a Valtros, que...
que sou des nord global, etcètera, etcètera, etcètera, vos van fer i vos van tractar, així com vos van tractar, que no li faran a gent sense aquest focus, no? Sí, total, o sigui, és que la nostra presó era una presó d'alta seguretat, que és bàsicament una presó per palestins, i així...
ho vam veure al mateix pati del nostre mòdul hi havia una fotografia de gasa totalment destruïda que posava Nova gasa i després hi havia inscripcions a les parets escrits en àrab de calendaris i després també hi havia marques de violència extrema de mans i de rastres de sang que
que t'ho pots immaginar el tipus de tractament que pot haver a un lloc així. Hem de recordar que hi ha 10.000 presos polítics palestins a les presos i que el tracte que vam tenir nosaltres va ser una pesadilla, però als presos palestins els tracten moltíssim pitjor.
Lucía, t'he propós que quan tornis, i amb més temps, i cara a cara, puguem fer un repàs de com ha anat tota aquesta odissea, i per tant, estalviar-mos algunes passes avui...
i anar també a qüestions més concretes, una darrere d'aquest aspecte més personal, que és, si tu i Alejandra més o menys estàs recuperades dins totes les recuperades que pugueu estar d'aquests dies, com estàs ara mateix? Bé, avui jo he dormit 8 hores seguides.
i ja me pareix una boníssima notícia perquè és veritat que ens van rompre totalment dels ritmes de la son ens despertaven cada dues hores llavors estem esgotades físicament i mentalment encara aprenent de moltes coses també t'he de dir que ha sigut un canvi brutal haver estat a una missió de mes i pico en una espera infinita
i arribar aquí i tot són preses, urgències... Tot s'ha accelerat. Sí, i tot ha accelerat. Llavors, un canvi de revolucions en què encara ens estem adaptant. Sí. Mira, en Gandhi va fer una reflexió, una fórmula, que va dir primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment guanyes. És perfectament aplicable la flotilla, no?
Jo crec que sí, perquè el que hem vist durant la nostra missió ha sigut precisament això. Al principi no hi havia molt de focus mediàtic, però a mesura que també el treball que ha fet el moviment de solidaritat per Palestina a terra ha aconseguit omplir els carrers i que tothom estigués pendent d'aquesta missió,
Però a la mateixa vegada hem vist també com la propaganda sionista tenia una narrativa, bé, tenia diverses narratives, bàsicament dues. Una que era que érem uns peligrosos terroristes de Hamas i per una altra banda que érem...
la flotilla del selfie i de la festa i de les vacances a la mà que són completament incompatibles però operaven al mateix temps però és aquest intent de ridiculització que hem vist i ara estem veient com aquesta pressió està obligant de qualsevol manera a fer coses que els governs no volen fer i jo crec que la lliçó
d'aquesta missió és una vegada més que la pressió, que la mobilització que sorti als carrers funciona i que obliga els governs a actuar. Ara bé, també sabem que els governs no volen fer res per aturar el genocidi i ho estem veient amb l'embargament d'armes que ha presentat
el govern amb una proposició, quan en realitat el que poden fer és convocar un Consell de Ministres extraordinari i aprovar-ho per real decret sense que tingui que passar pel Parlament
i que depengui d'una majoria parlamentària. Això ho pot fer el govern demà convocant un Consell de Ministres. I que conté una petita trampa, si m'ho permets, que és allò que sempre que no sigui per necessitat o no sé com ho diuen. La solidaritat nacional, bueno, ja té diversos forats. El text té diversos forats.
Llavors, clar, i a més és que és un embargament que se suposava que estava fet des de fa dos anys, perquè això és el que va dir el Pedro Sánchez i el govern d'Espanya des de fa temps, que Espanya no comprava armes a Israel i tal. Després hem vist com presentaven aquest anunci que és un titular però no és un embargament real d'armes. Llavors, nosaltres estem molt cansades ja de titulars, d'anuncis,
i que no hi ha accions concretes i reals per aturar aquest genocidi, que és l'obligació legal de la comunitat internacional, prevenir i aturar els genocidis. Llavors, estem molt cansades d'això, estem cansades d'un vaixell militar que se suposa que ens acompanya però mai arriba i després se'n dona la volta quan més falta ella, no? I estem molt cansades d'apropar Anna, llavors, doncs bé...
animar tota la gent a seguir acompanyant la lluita del poble palestí que estem demostrant que la mobilització funciona.
Aquesta era un fragment de l'entrevista que li fèiem a Lucía Muñoz dimecres, just després d'arribar. Una Lucía Muñoz que se mostrava molt crítica, evidentment no només en la comunitat internacional, sinó també específicament en el govern espanyol. És el moment d'arrencar en la nostra secció. Tenim ja Ana Laura Ribas preparada.
Tinc por, i vull tornar els meus impulsos, ser pràctic, que si ella sona i ho tremola, lo màxim, venen trompetes, no és i lespi, és Ainsley el sampler, en calma, brother, i ho volen simple, volen que venga el discurs que ven, que no ho estione, volen que calli i que puja el tren, i aquella gent que em demana frases, que em diu que tot
no se imaginen lo mal que em sent. Però avui ja passe del drama, vull tocar el foc sentir que crema. Jo tinc set de vida, no de fama, no vull que un error siga un problema. Però avui ja passe del drama, l'autocompasió és una condena. Jo tinc set de vida, no de fama,
No vull ni la reixa ni la pena, res del que passa és comparable a tu, la nostra haïcida, homes i dones d'actes impuls, tu eres rebel i consentida, res del que passa és comparable a tu, passa la vida. Rebel i consentida, la nostra secció de divendres a les 9 des de matí. Pilar Ribes, molt bon dia. Bon dia a to meu.
Encantats de tenir-te aquí a l'estudi, perquè la setmana passada vàrem connectar telefònicament. Sí, vàrem fer un pot de temps. També va anar bé, però també va quedar bé. Va quedar bé, sí. Bé, mos han de posar seriosos, no?
Sí, ja li he comentat a en Tomeu per vestidors que mon pare l'altre dia em va demanar si no podia xerrar d'un tema un poc més alegre. Una salutació a un pare, o gent, o gent nostre. Sí, li vaig dir que no, que de les coses alegres la gent en xerra tota rata.
Avui vinc a xerrar d'un tema que m'apega bastant a prop, perquè la mare d'una de les meves millors amigues de tota sa vida és pacient i és del càncer de mama. De fet, va ser ella que m'ha recomanat un producte local que és sobrecultural des que xerraré avui. Ahà.
és un documental que nom Sacar Petxo, que és d'en Rubén Capilla i d'en Àlex Rodríguez, és d'en Guany, des del 2025, i bàsicament són vuit dones, totes pacients de càncer, que fan la travessa juntes. Clar, la meva amiga m'ha de escriure i m'ha de dir «a tu que t'agrada molt la muntanya i que t'encanten els documentals, hauries d'haver de veure aquest».
llavors jo el vaig veure a Cineciutat que ho he cercat i Cineciutat per favor pagao'm algo perquè l'estic fent promo cada setmana es diria que jo vaig anar al manco unes entradetes això m'ha bastat unes entradetes perquè jo pugui seguir xerrant jo vaig anar un cap de setmana que a les entrades es benefici anava a l'associació d'aquí contra el càncer
Però bé, he mirat i 25 d'octubre hi ha un altre passe per qui ho vulgui veure. El més interessant per jo d'aquest documental... Per tant, perdona, entenc que encara no és a cap plataforma ni res de tot això. Crec que no, crec que no, diria que no. Clar, per jo això, el més interessant d'aquest documental no és tota repta físic que fan aquestes vuit dones,
sinó tot allò que compten, cosa que no vull desgranar molt, però sí que trobem molt interessant que elles, com que durant tot el documental, van xerrant entre elles, se compten les experiències que han viscut amb la família, amb amics i encara han perdut pel camí, o sigui, han perdut pel camí perquè se n'han desfet, perquè no han actuat com elles necessitaven.
I arrel d'això, jo tinc xifres que després en xerrem, però jo com a persona que ha estat familiar d'una persona malalta de càncer, no de mama però de càncer, vull que la meva reflexió d'avui no sigui tant en tot el càncer en si mateix, sinó...
a la necessitat que tenen aquestes persones i que moltes vegades no s'atreveixen a demanar a la família perquè moltes vegades nosaltres, les famílies, són qui no donem espais per això. És a dir, moltes vegades elles necessiten tenir un dia dolent, necessiten tenir un dia de descans, de no fer res, d'estar al sofà, de no donar explicacions, de necessitar un espai...
i moltes vegades nosaltres per més fer estem com més damunt, cuidant, de vegades siguin paternalistes inclús. Crec que és important quan tenim una persona malalta al nostre costat aturar-nos a demanar què necessiten i si no ens necessiten no ens ha de ser greu, més bé tot el contrari, perquè significa que en aquell moment aquesta persona té les eines per autorregular-se.
Aquí faig confessió. Jo a vegades no he sabut molt bé com actuar, no només de davant gent malalta de càncer, sinó d'altres malalties. Sí, no sé. És difícil. Sí. És difícil, sobretot jo crec que si no t'apega a prop, és com actuar de cara a aquesta persona...
Jo crec que el millor és normalitzar la situació. És a dir, hi ha gent que com que nega aquesta malaltia, o sigui, no la nega, però és com, vaig a fer com si no passés. Exacte. O sigui, el elefant de l'habitació que diuen. Mhm.
crec que tampoc és el més adequat o almenys jo xerrant amb la meva amiga i veient al llarg dels anys com ha anat evolucionant ella i tal nosaltres és una cosa que entre nosaltres xerrem obertament que jo li deman per...
per sa mare, obertament, i crec que és el millor que se pot fer. O sigui, si fas com si res, és com que estàs negant una part d'aquell familiar que està acompanyant una persona amb una malaltia que és dura, perquè com a persona que l'ha viscut és dura,
no sé, crec que almenys és no fer com si res i dir, què necessites? És a dir, també com a persona que acompanyes a una persona malalta, tu què necessites? Necessites plorar? Necessites que t'escolti? Necessites que fes un passeig? I moltes vegades tampoc necessiten res perquè ja estan autoregulades i per sort, llens de comentar el Sabou, tenen acompanyament psicològic tant les persones pacients com la família.
Però, doncs això, no sé com si res.
Venga a xerrar un pot també de dades. Perquè, perdona, clar, estem parlant d'una malaltia que és dura, que és dura, la malaltia, però també resulta que el tractament és molt dur, també. És superdur. Hi havia un amic meu que va tenir també càncer que me deia això és com matar mosques a canonades. Me deia...
I clar, és una mica això, és a dir, el tractament... I aquí jo crec que també és on m'ho despista més en els entorns, no? Que no acaben de comprendre... O sigui, no acaben de saber bé com dur aquesta part dels dies després del tractament, d'un mateix dia, aquestes coses. No, i a més... Demanar, no demanar...
és una malaltia que moltes vegades també se fa llarga perquè una de les coses que se txerren els docos que normalment no se txerren és que el càncer se pot cronificar és a dir, tu pots viure amb càncer durant bastant d'anys
i que estigui més o menys costable, però que ja sabis que no te curaràs. És a dir, aquesta situació que normalment, o en general pensam que és un període de temps de m'han trobat això lluit, entre cometes, perquè odia aquesta paraula, contra això... Això sí que ho vaig aprendre. És que...
que no es pot fer responsabilitzar en el pacient de si lluita molt guanyarà i si lluita pot perdrà això no té cap sentit se pot acompanyar, se pot donar ànims se pot fer recomanacions nutricionals que això també pericona però és molt important però bueno, això que moltes vegades se cronifica i claro, quan una persona el té cronificat realment
tot aquest tractament se li està donant a llarg termini. És a dir, aquella persona està païnt aquest tractament a llarg termini i els familiars també.
Clar, aquí és on jo xerro un poc de normalitzar, de normalitzar es xerrar-ne, de no fer-ho. Un tema tabú sempre fa palo, sobretot jo crec que quan ets jove, que moltes vegades no saps molt bé com gestionar aquestes situacions, però...
Crec que el millor és normalitzar-ho, xerrar-ho obertament, també si l'altra persona ho du lo suficientment bé o ho té lo suficientment col·locat en el seu capot com per poder xerrar obertament. I crec que ha de ser una cosa que també s'ha de poder demanar. És a dir, tu quantes temps xerrant d'això? Vols que ho xerrem? No vols que ho xerrem? Què prefereixes? No sé, molt bé, també mostrar-nos nosaltres vulnerables en el final...
Si nosaltres ja anem de primeres dient, mira, jo no sé molt bé com gestionar això, no ho he gestionat abans mai, no sé què necessites tu, no sé com actuar jo, a quin punt intermig podem arribar perquè jo me senti bé demanant-te o no demanant-te i tu te sentis bé en l'acompanyament que jo t'estic fent, perquè de veres que fer un acompanyament en aquests casos...
no és tan difícil, no és tan difícil si tens un mínim d'això, de facilitat per xerrar-ne i per saber que pot ser hi haurà moments en els que s'ha pogut xerrar superobertament d'això, pot ser hi haurà moments que no, i per favor, quan un amic, una amiga, vos xerri i vos digui, ei,
tens 5 minuts, necessitxerrar. Xerrar-ho, perquè moltes vegades no són dos, són coses importants. I jo, tristment, del càncer també s'apren, s'aprenen a no perdre's temps, s'aprenen a aprofitar ses coses des dia a dia, però també s'aprenen que sa gent no seran nosaltres sempre. Llavors, si una persona que mos estima mos demana 5 minuts, jo crec que tothom té 5 minuts del seu dia o els pot treure,
per donar aquest espai o, bueno, sí, aquest espai a xerrar o el que se necessiti. Bé, venc amb xifres. Vinga, tenc una pregunta molt tabú, però ja la faré no sé quant, a la meva no la faré, no ho sé, és tant tabú que a la meva no la faré. L'has de fer, l'has de fer. Per això estem de fet, no? Uf, no ho sé.
Bueno, en 2025 s'estima cagut 296.000 centres nous cases de càncer diagnosticats a Espanya. D'aquests casos, 166.513 són amb homes i 129.590 en dones.
La taxa d'incidència, és a dir, com a tots els nous casos per cada 100.000 habitants, es suposa que serà els càlculs que fan d'aquí a final d'any, 597 casos per cada 100.000 persones. Després hi ha una cosa, que jo no sabia que se deia així,
que és la prevalència. És una manera de mesurar quant dura per així dir-ho la gent malalta o quant tarden, o sigui, com a quant de temps han estat sense càncer encara que l'hagin desenvolupat. O sigui, quant de temps viuen, bàsicament.
En 2022 hi havia 2.155.000 persones a Espanya que havien tingut càncer i segueixen viva. És a dir, casos previs en diagnòstic, és a dir, que tenen la malaltia cronificada o no, l'estan, perdó, lluitant. I gent que a internet posa supervivents
supervivents, però gent que ha superat sa malaltia. Després, per 2025 s'estimen 37.682 casos nous de càncer de mama. O sigui, estem xerrant de molta gent, realment. O sigui, com per estar dubtant de si demanar a qualcú com està.
En 2024 s'estimava que la prevalència dels càncers de mama en els 5 anys que es com es que s'ampleia de mitjana era d'unes 154.368 persones. Heavy. Mhm.
I després, bueno, claro, un altre informe de 2020, que s'estimava la mateixa prevalència, eren 144.233, és a dir, 10.000 persones més en 5 anys que han diagnosticat de càncer de mama i encara són vives. Aquí vull donar una llança cap a...
Vull recalcar també que no només les dones poden tenir càncer de mama, també avui en dia el gènere és un tema no tabú, però...
líquid, diré llavors és evidentment actualment, o sigui, se xerra de dones com el sexe biològic en aquest cas però bé, que evidentment hi ha persones menstruants que també el poden patir bueno se xerra que de mitjana una de cada vuit dones és a dir, un 12-13% de la població
desenvolupar un càncer de mama al llarg de la seva vida. Una de cada vuit és bastant. Anem a revisar-nos.
anar a ser ginecòloga... Uf, fa molta por. Fa molta por, però és molt necessari, sobretot a partir de segons quines edats, perquè el que he llegit jo, que m'he estat informant, és que, clar, la major part dels diagnòstics, encara que n'hi ha de gent més jove, arriben a partir dels 40 anys. Per favor, anau a les mamografies, fa por, però és necessari.
És necessari, perquè aquestes coses s'han de saber. Bé, de prevalència de tots els càncers a 5 anys hi ha 1.038.000 persones. És a dir, 1.000.000 de persones que ha tingut càncer a Espanya i que encara està viva. Hi ha esperança.
Això, bueno, de 5 anys. Després, prevalència total de per vida. És a dir, gent que ha tingut càncer i que s'ha mort d'altres coses més endavant. 2.015.000 persones. Bé, 2,15 milions de persones més ben dit. També crec que és una xifra com per fer una lò i dir, bueno, s'ha pot sortir o s'ha pot conviure...
i se pot viure una vida de qualitat. I pel càncer de mama només he trobat la prevalència 5 anys, perquè crec que no hi ha molt més estudis, o ja no els he trobat, però encara així es donen 154.000 dones,
I la prevalència total diu que supera les 220.000 persones, o sigui, dones. Crec que també és per fer una L.E. La pregunta tabú també, per favor.
Jo no m'atrevesc. Sí, per favor. No, però jo em fa molta por tot això, saps? I a vegades pens en la possibilitat de no tractar-se, no?
Sí, a mi, hi ha gent que pren aquesta decisió i és una decisió justa, lícita, o sigui, en el final, jo crec que quan tu tens una malaltia, qualsevol decisió que prenguis es dirà bé, o sigui, sabeu també en el documental que...
hi ha dones que s'han reconstruït les mames, dones que no. Jo xerrant amb gent que tenen famílies i tal, és veritat que normalment ni siquera et donen l'oportunitat de prendre la decisió de si vols una reconstrucció o directament te diuen, mira, millor així.
Llavors... Vaig veure justament fa poc dies, ja no recordo amb les actituds, però vaig veure com una exposició d'això, de molta gent que havien tingut una mastectomia i que com ho exhibien, no?, com part, supost, també d'això, no?, d'una teràpia col·lectiva, d'una proposta col·lectiva, no?
Clar, realment jo crec que és interessant això, saber que és el teu cos, que la decisió és teva i que qualsevol decisió que prenguis estirarà bé. És a dir, jo també entenc que quan tu dus molt de temps en la malaltia amb un tractament que es du, en un moment d'on et diguis, doncs mira, preferes deixar el tractament, duraré el que haig de durar.
crec que està bé, igual que hi ha molta gent que ha arribat al moment no volen que els connectin a una màquina. Jo, el meu predí, tenia càncer i quan va morir ell no volia estar connectat a una màquina perquè no volia ser un vegetal. Doncs m'apareix superlícit i tothom ho va acceptar. En el final...
la decisió és de cada persona. És a dir, si tu creus que no aguantes més amb un tractament que te fa patir i el vol deixar, està bé. I la gent que està en el teu voltant t'ha d'acompanyar amb aquestes decisions també. És a dir, també se glorifica molt. Això, el que xerrem abans, es lluita, es tal, es qual...
Bé, també s'ha de verificar els dies fins aquí, de vegades. Jo crec que és això, que hi ha gent que decideix no tractar-se i és superlícit, també depèn de... Clar, o sigui, la cosa que té és càncer és que t'adonen com unes esperances, no?, d'unes probabilitats de viure X o Y i tu en basant això decideixes.
Jo és el que dic, crec que qualsevol decisió està bé. O sigui, si tu no te vols tractar, no te tractes. I aquesta gent ho ha d'entendre, perquè és un tractament dur. No és fàcil. Escolta, Laura, hi ha una altra qüestió que estic quasi segur, o segur que no hi ha dades, però que, diguem, no sé com dir-ho, però com més ric, més possibilitat tens de curar-te.
Clar, estudis no n'hi ha. No n'hi ha. M'ho sorprendria que n'hi hagués. Però ara que ve a col·leció, estic avui xerrada que fa poc va morir aquí a Balears una dona esperant el seu diagnòstic de càncer, que era positiu.
I vull xerrar també d'Andalusia, perquè ha hagut ara un cas massiu de diagnòstics que han arribat tard. De fet, s'estima que unes 2.000 dones han estat afectades per aquest diagnòstic, que és molt heavy.
I bé, he de dir a favor d'Andalusia, que la seva consellera de Salut ha dimitit. No sé si ha dimitit o l'encessada, però sí. Ha dimitit, ha dimitit. Menys si altres polítics n'aprenen. Perquè crec que també és més digna en un moment donat. Si tu com a polític has fallat,
en el teu càrrec, en el tant, que està allà. Assumir la responsabilitat política, evidentment. Exacte. Que n'hi ha, que, bueno, evidentment Amazon, després de Sadana, allà segueix i no hauria de seguir, probablement. Però, bueno...
En aquest cas d'Andalusia és bestial, és d'unes dimensions brutals. És molt heavy, però aquí sí que xerrant un poc del que dèiem de tenir-ne o no tenir-ne, en el final quan tu depens en el 100% de la sanitat pública, si la sanitat pública està saturada o té una mala gestió, això implica morts.
Perquè no, tothom se pot pagar un diagnòstic privat. N'hi ha que sigui, i bueno, menys mal que hi ha gent que també pot. Però, claro, tu no hauries de dependre de deixar d'obbes o de pagar un seguro per tenir un diagnòstic. O sigui, estem xerrant ja de coses molt serioses.
I també, dit d'una altra manera, que des de la sanitat pública no s'hauria d'estalviar cap recurs per posar a l'abast de gent que necessiti, que vulgui salvar-se, perquè desgraciadament això també passa. És a dir, tractament massa cas, uepa, no els podem assumir i tal. És complicat parlar.
Quan sempre, per jo, les dues grans inversions que s'haurien de fer, educació i sanitat. Sense cap dubte. Al final és el que sosté la societat i crea la nova societat. Quan hi ha retalls de sanitat, anem a posar-nos tot serios i a pensar bé què significa això. Perquè signifiquen coses molt greus.
I quan m'ho diguin que han de comprar més armes i fabricar més armes perquè es venen als russos... No fas un cas. No. Més professorat, més educació, més bon sistema d'educació... Sí. I més sanitat. És això. Al final allò em fa molta por perquè jo he viscut molt a Madrid i, clar, ja la sanitat pública està molt saturada normalment.
De fet, sola ve a vagues perquè la gent que fa faina té unes condicions bastant... La pandèmia la va passar allà? No, no, vaig venir aquí, menys mal. Sí, perquè ja... O un pis de 60 metres. No, i a part van exterminar, bé, era gent major, però van exterminar tota la gent major. Vaig venir aquí amb molta por per la meva predina, he de dir. Estava assustadíssima.
però bé, exemple també que quan el sistema no està tan saturat la resposta que pot donar és millor i ara aquí de moment tenint la sort que no està saturat però potser comença a estar-ho potser hem de fer un pensament damunt d'això també
Ara mirava l'hora i ha passat mitja hora. Has vist? No, no. Perquè no, piqui, piqui. Hem d'acabar. Sí, sí, sí, ja està. Jo ja no té més dades, ja no té res més preparat. Ah, val, val, val. No, perquè anava a dir... No, no, no. Laura, arribes a un plaer, es veure que... Sí, temes grans. El bon pare té un pot de raó.
Mon pare té raó, mon pare me fa ràbia però sol tenir raó. Però així i tot t'agraïm moltíssim que mos duguis també aquestes qüestions perquè se n'han de parlar, se n'han de parlar, pintura mos incomoda un poc, la gent que mos escolta també potser diu ai, però és que són temes que se n'han de parlar. Sí.
Rebel i consentida, Laura Ribes. Gràcies, Tomeu. Gràcies.
Fins demà!
tot d'una riba Joan Lillo en la seva secció Noves i Perès, però aprofitem dos minutets per revisar l'actualitat, monenam primer de tot la portada de Diari de Balears allà i continua com...
principal notícia destacada que dels treballadors d'Amazon fan bullying lingüístic a un transportista i és un maleducador que continua sablant de català. També Podem reclama a Proens que Tui exigeixi l'alliberament de Reyes en Rigo. El Parlament demana canvis legals per evitar que es repeteixin casos com el de Miquel Roldán. Recordem aquest professor acusat d'assetjament a un alumne. I també que el Consell de Mallorca aprova per unanimitat reclamar la devolució dels bous de costitx.
També continua en portada i jo crec que és de les més vistes ara mateix. Un impactant vídeo mostra el Viacrucis de Reyes Rigó a Israel. Em tenen amenaçada de mort, diu. Guaitámenes, Mallorca Daily Bulletin, que diu que les agències immobiliàries van respondre després que se'ls digués que partissin de Mallorca.
i els consellers del govern balear investigats per presumpte assetjament escolar. També ens informa a Mallorca Daily Bulletin que Ryanair torna a retallar el programa de vols a l'estat espanyol i culpa al govern i Mallorca Daily Bulletin ens explica també la història d'una mansió històrica de Mallorca que surt a la banda al portal immobiliari més gran del Regne Unit per 3,2 milions d'euros.
Déu-n'hi-do, hi ha gent que pot pagar molt per tenir una casa. Ara mos fixam en la portada de les edicions en paper de Diario de Mallorca, que com a titular gros diu el govern, admet que l'accentisme de Núria Riera va prescriure per falta de control.
La fotografia principal, la grossa, és per alegria a Gaza i Israel. Hamas i Netanyahu accepten l'alt al foc. Mallorca tractarà els fems de les pitiuses encara que ara mateix no té encaix legal aquesta situació.
I també ens informa el diari de Mallorca que Sant Jaume és el barri més ric de Palma i Serenal és el més pobre. I ens anem al diari Última Hora, que avui, com cada divendres, incorpora el suplement...
L'Econòmico, el titular de L'Econòmico és Balears Continua per al Bon Camí i, a última hora, el seu titular principal és Tots els centres de salut de les illes tendran un psicòleg. La fotografia principal s'ús al casal de barri de Gènova i
en política Mercedes Garrido denunciada per encobrir un cas de moving la patronal estatal de Renta Car denuncia les restriccions balears detingut per estafes amb la restauració de persianes mallorquines i Yolanda Díaz en clau estatal vol ampliar el permís per defunció fins a 10 dies per defunció d'algun
d'algun familiar. També informa que Reyes Rigo entra a la deportació o més dies de detenció. Déu-n'hi-do, és via crucis que diu el diari de Balears. M'on anem ja a escoltar la secció que mos prepara cada divendres en Joan Lillo. Aquí també, evidentment, li agraïm
aquesta tasca, noves i perers, Joan Dillo.
Bon dia, bon dia, vida. Benvinguts al programa d'Ona Mediterrània, Noves i Parès, que ometem cada divendres a les 9 i mitja del dematí gràcies a l'edició que vos prepara un servidor, Joan Vicent Lillo Coloma, i el compromís de les persones associades a l'Ona Mediterrània, que són les que en definitiva ho fan possible.
És curiós que qui fa anys criticaven i posaven en pràctica la desconfiança sobre l'aplicació de vaccins, per exemple, no vacunant els seus fills, bàsic i generalment era gent que es podia considerar progressista d'esquerres. Avui, en canvi, el secretari de Salut Pública del govern profeixista dels Estats Units
Ministre de Trump, Robert Kennedy, més el major contrari a la seva aplicació a gran escala al seu país i al món. La seva política contrària va més enllà, però, d'eliminar l'obligació de vacunar els infants i adolescents.
Es tracta d'una autèntica batalla ideològica que ell fonamenta en llibres, publicacions, estudis, informacions, dades científiques i també podrien dir audiocientífiques.
i no ha mirat prim en acomiadar i substituir en el seu lloc per a fins a les seves idees a funcionaris d'òrgans abans apolítics d'assessorament sobre aquest tema. Florida, per exemple, ha eliminat l'obligació que requereix sobre els tutors legals de vacunar els infants i adolescents. A l'estat espanyol, sense anar més lluny, no és obligatori vacunar.
Això no és tant, podeu recordar, com en temps de la Covid, no només era mal vist a qui no ho volia fer, per arguments suposadament contraris a la solidaritat social, sinó que fins i tot, en certs casos, calia mostrar un certificat de vacunació per a poder realitzar certes activitats. A altres països, l'obligació anava acompanyada de càstig per incompliment.
Encara podeu recordar també a qui va ser supervisor i portaveu de l'OMS, Organització Mundial de la Salut, durant la pandèmia de la Covid, el doctor Tedros Adhanom Ghebreyesus, autoritat científica aleshores en la matèria i que va ser criticat per haver fet tard en aturar la pandèmia.
Recordeu com literalment tot el món seguia la recomanació d'aquest portaveu, d'aquest organisme, en especial de la necessitat d'aconseguir primer i distribuir a tota la població els vaccins que s'anaven fabricant. Que aquí, ja dic, la seva aplicació era voluntària. Avui, en un cas semblant de pandèmia generalitzada a nivell mundial,
La confrontació entre contraris als vaccins, sobretot si els tenten molt de poder, com Kennedy als Estats Units, i l'OMS no seria gens fàcil, ben al contrari. S'aplicarien conceptes científics o pseudoscientífics molt marcats per ideologies que al cap i a la fi recaurien sobre la salut de la població mundial.
es podria preveure un autèntic caos de resultats ben incerts per a aquesta població mundial. En qualsevol cas, el tema de la gestió de la salut personal i col·lectiva del sistema sanitari, dits els recursos que s'hi dediquen i les necessitats permanents de la població, no és optimista. I probablement els interessos econòmics de les grans farmacèutiques hi tinguin molt a veure.
Per altra banda, un sistema consumista capitalista fins a l'abús i més, com el que tenim, igualment lligat a grans beneficis econòmics també. Hi ha mal aquí.
Julià de Joadar, 28 de setembre del 25, Vila Web.
Som antifeixistes en tant que independentistes. La lluita per la independència és una lluita per les llibertats pròpies contra un estat que usa a conveniència l'amenaça feixista com a justificació del seu domini.
Dijou passat, en referència a aquest 28 de setembre, a la primera part de l'acte celebrat a la model en memòria de Joan Paredes Manot, Xiqui, un dels ponents, tot rememorant els tres militants afusellats del FRAP, Front Revolucionari Antifascista i Patriota,
va cridar a una renovada lluita antifeixista en relació amb els perills actuals. A la segona part, em vaig permetre, diu Julià de Jodar,
de contestar-li indirectament que el xiquí era antifeixista en tant que lluitador per la independència d'Euskal Herria contra l'estat espanyol, franquista en aquells moments, i que la laufare aplicada als polítics del primer d'octubre en raons jurídiques falaces, mancades de garanties per als acusats i sentències finals predeterminades
no era distinta, sinó formalment, del judici sumaríssim aplicat al Xiqui. Una demostració palesa que l'Estat espanyol, ara monàrquic i parlamentari, continua comportant-se en la mateixa mentalitat supremacista, colonialista i militarista a l'hora de mantenir sotmeses les nacions que es volen alliberar del seu domini.
Sobre això, només cal recordar el paper del PSOE en l'aplicació de l'article 155 contra Catalunya, no pas menys feixista per molt que s'apliqués dintre de la seva legalitat. El feixisme també es regeix per lleis, que s'han de combatre des de fora sense formalismes jurídics ni prejudicis morals. O el reguitzell de decisions contra la sobirania del Parlament català,
no pas menys feixistes, per molt que s'amaguessin rere la seva Constitució, quan van constatar que l'independentisme continuava guanyant eleccions. A la repressió general indiscriminada contra milers d'independentistes sota un govern del PSOE i aliats de l'esquerra espanyola en nom de la seva llei. On eren? Llavors,
els antifeixistes espanyols, arracerats sota la raó castellana d'Estat. La pedra de tot l'hem tinguda en la llei d'amnistia pactada pels partits catalans amb Pedro Sánchez, els redits de la qual són hores d'ara davant els ulls de qui els vulgui veure.
Carles Puigdemont encara no ha pogut tornar i els policies torturadors del primer d'octubre ja gaudeixen del perdó del mateix estat que els va donar via lliure pel copetjar i escarnir gent indefensa. Entretant, l'esquerra espanyola, que va i forma part del govern de Sánchez, es va menjar amb patates, molta antifeixista d'ella, la matança d'immigrants de Melallà.
Ara distreu els cap dels bons espanyols que aplaudien els aporellos en discursos contra el, entre cometes, racisme de Junts, que per sinec doque abastaria l'independentisme en pes.
A hores d'ara, quan ben pensats i venedors de forma ens conviden a la lluita antifeixista per superar l'anèsdima crisi de l'estat espanyol, ja hauríem d'estar vaccinats contra les generalitzacions. Si fer lluita antifeixista significa evitar que l'extrema dreta pugi al poder a Madrid,
per tal com perillen la llibertat de tots, cal dir-los algunes coses. La primera, que per nosaltres, els independentistes, no hi ha llibertats de primera o de segona, ni indiscutibles o circumstancials, ni parcials o totals, sinó que la llibertat de Catalunya engloben les nacionals i les individuals en un feix indestriables. La segona,
Que governs espanyols d'esquerra encara és l'hora que deroguin la llei mordassa. La policia cada vegada disposa de més poder per a impedir les llibertats individuals i públiques. I Pablo Hassel romana la presó mentre un rei lladre continua lliure.
La tercera, que un govern feixista no és sinó una derivada de la partitocràcia espanyola en defensa de l'Estat en crisi i, com s'ha demostrat, l'esquerra espanyola no disposa de cap instrument per a regenerar-lo. Hauria pogut aprofitar justament el moment de crisi de l'1 al 3 d'octubre de 2017, però va preferir l'aixopuc de l'Estat.
que no ens demani, doncs, fronts comuns ni lluites compartides, perquè ja fa temps que sabem com s'acaba la faula. Tu cantes i jo me'n passo el formatge.
per molt que s'hi escarrassi, l'esquerra espanyola no podrà impedir 1. la incapacitat del seu estat per a regular una societat paràsita del desordre mundial que genera hiperinflació de rics mentre multiplica esponsencialment la pobresa del 2008 en sang. El treball ha pagat el creixement de les oligarquies mundial i l'IBETS.
2. La impossibilitat de revertir la pèrdua d'hegemonia a Catalunya des del 2006. El pànic del PSC davant l'enquesta de la Vanguardia els hauria de recordar. Per aquestes raons, de Catalunya estant, la lluita per la independència és l'estratègia antifeixista més acabada en si mateixa.
no solament perquè ofereix un horitzó de canvi social que Espanya no pot oferir, atès que ens tracta com una economia extractiva colonial, sinó perquè situa el marc del conflicte en l'antagonisme sense vitges tintes, o tu o jo, i no espera concessions dels antifeixistes espanyols, que apenes treuen el nas la sobirania catalana esdevenen presones de la raó castellana d'Estat.
alhora que posa en perill el supremacisme, el racisme, el militarisme en què l'Estat ha defensat històricament la seva crisi perpètua contra els mateixos espanyols.
Un antifascisme espanyol, en nom d'unes llibertats amenaçades des d'un estat que cap esquerra no gosa enfonsar, és el terreny fèrtil per a una estratègia d'estabilització d'Espanya, que sol anar de bracet en la negació de la llibertat a Catalunya en nom de la llibertat dels espanyols.
No mossegarem l'am, no pas aquesta vegada. Que els morts internin els seus morts. I mirem endavant. La lluita per la independència és una lluita per les llibertats pròpies contra un estat que usa conveniència, l'amenaça feixista com a justificació del seu domini.
I, en la mesura que va contra l'Estat, la independència a Catalunya hauria de ser el pont per als que volguéssim canviar de debò la falsa dialèctica entre democràcia i feixisme a Espanya.
La democràcia pactada durant la transició postfranquista va ser un maquillatge, sota el qual s'amagava la podridura del règim sagnant d'un psicòpata. L'oposició entre partits del règim barbònic és una encerronada apta per als polítics infantilitzats que regnen entre l'esquerra espanyola.
I no hem de permetre que ningú utilitzi la crisi particular del seu estat per encolomar-nos la seva defensa, subordinar-nos a la seva estratègia i deixar-nos a l'estacada quan els haurem ajudat a fer la feina.
En temps de crisi de l'estat contemporani i del capitalisme global, la independència de Catalunya no es podrà fonamentar en un particularisme historicista ni un somietge melancòlic, sinó que ha de constituir l'arma en defensa de la nació i de la gent que hi viu contra els depredadors de la riquesa creada pel treball i contra els opressors colonials i els seus còmplices.
El feixisme català és un accident de la política institucional. El feixisme espanyol és estructura d'estat.
Gent normal, persones buides, mancades de misteri, sense rebel·lia ni necessitat de canvis importants. Disculpeu, gent de crítica en l'estat oscuro, abans es deien anar polítics, ara s'identifiquen més obertament en polítiques d'extrema dreta.
gent sense consciència col·lectiva del bé comú i de confús i equivocat sentit de la justícia o de la injustícia.
en especial si té connotacions territorials, ideològiques o polítiques. Gent amb por, sempre amb por, somesa una realitat que ni compren ni vol entendre. Per ells, pensar o lluitar políticament per una societat avançada és perillós, gairebé comunista, però sobretot molt ridícul, molest, incòmode.
Em recordo la lleta d'una cançó del cantautor cubà Sílvio Rodríguez Domínguez, La maza, encara que en Sílvio la canta en un sentit diferent del que estic narrant.
Aquesta gent és gent normal i abunda, abunda molt, és majoria. Als Estats Units dona la victòria a Trump i pel que fa a l'estat espanyol es podrien encasellar electoralment en el gruix dels partits majoritaris. Sobretot PP però també PSOE. Cada vegada més amb una inquietant temptació d'anar més a l'ultra dreta, com si no n'hi hagués prou amb el bipartidisme espanyol tradicional.
En la protecció consolidada i garantida que li procura el sistema judicial, policial i militar, hereu del franquisme, ostenten cada vegada més la simbologia de la seva bandera, ara constitucional. L'exiveixen orgullosos al canell i en qualsevol oportunitat que se li presenti. Són adoctrinats sumisament i adoctrinanels alhora, en especial en causa d'adolescents i infants indefensos.
Aquesta gent és, de fet, la que garanteix l'estat actual de les coses. Conservadora en el sentit que res no canviï, el que vol dir si ateniem a la realitat dels temps que avui vivim, un motor de canvi acceleradament pitjor en tots els sentits. Més a nivell local, a Mallorca, per exemple, una part d'aquests...
hereus de nissagues que escoltaren en català llarg de generacions tradicions orals i landaies, on es parlava del rei en Jaume, on centenars d'anys abans, quan la que etsiveixen el canell encara ni s'havia inventada, només existia la senyera de les quatre barres.
Els padrins i encara més els repredins eren molt més vius que els seus nets d'ara i sabien com era d'important i necessari l'aprenentatge ric de la pròpia llengua i l'ensenyança oral, així com els símbols per fer perdurar la propa identitat i vestir la defensa contra els enemics. Aquesta gent
la considera, la llengua que parlaven els seus padrins, gairebé una nosa, una nosa per parlar per casa, a rodols reduïts, entremig. No dubten mai en emprar l'altre a la que atorga en absoluta submissió, prestigi i supremacia en qualsevol persona que se li dirigeixin i que hagi nascut aquí ara fa 40 anys.
S'ha greu la submissa prostració europea davant Trump i Netanyahu, però s'entén. Tot el pes moral i polític d'aquesta Europa es basa en el que ja en temps de l'aprovació de Maastricht avisava l'esquerra d'arrel.
una Europa de mercaders. Podríem pensar i creure que la victòria total final del capitalisme s'esdevingué en la caiguda del mur de Berlín, allà en el llunyà en 1989. Però no, el capitalisme ha seguit a sols victòries més amples i importants.
Els ecologistes, normal i generalment, han estat en moviment nascuts al si de les esquerres. Fa estona que, sovint acompanyat d'aquestes, lluiten contra el terrorisme climàtic, a petita i tant com poden a gran escala. L'enemic és molt poderós. Tenc el record que en una opció electoral escarrana al meu poble, sense anar més lluny per davés l'any 2011,
Va fer aquesta ociolateral la proposta de convertir el casc urbà en un poble de 30 km de velocitat màxima. Va ser rebuda amb molt d'excepticisme per una banda, per les altres esquerres, per exemple, i per l'altra, evidentment, des de les dretes, amb bula, i tanmateix, i tanmateiga.
I així s'ha esdevingut amb altres solucions ambientals o que directament afecten la nostra salut personal i col·lectiva. A les dretes, altrament dites conservadores, quan no ho són gens en el bon sentit de la paraula, els costa molt raonar i canviar, progressar, aprendre, pensar, de fet.
Només han acceptat el sistema democràtic quan han pogut establir d'entubir, sovint amb amenaça militar sobre la població, les regles principals. En tenim un exemple excel·lent en la Constitució espanyola del 78. I així s'ha esdevingut, sobretot i també en grans fes relacionats amb enormes tragèdies humanes.
L'esclavitud, l'espoliació, la colonització de grans territoris, territoris verges, pacífics, de bast mundial, el foment de guerres, militarisme i genocidis d'arreu, on és important destacar ja a partir del segle XX la figura líder dels Estats Units d'Amèrica, fil legítim de la matriu imperial britànica, rapinyaire i colonial.
La humanitat li deu aquesta darrere, pel que fa a la qüestió colonial palestina, resultats tan remarcables com la solució final que Trump i Netanyahu, elegit democràticament pels seus respectius pobles, tot s'hi ha dit, han decidit dur a terme. Encara és hora que la dreta prengui a condemnar aquest genocidi, aquesta victòria total, solució final, activa i televisada, no gens d'amagat, com feren els altres nazis.
Europa, Alemanya, el capdavant, no fa res que vol dir consentir. No fa gaire. Una dona, ja d'una certa edat avançada, m'ha comentat que a ella no li agradava anar de manifestacions i que hi havia anat per primera vegada en guany per reclamar la fi del genocidi de Palestina.
Li vaig comentar que jo hi havia anat a moltes de manifestacions, a moltes, i que mai ho feia perquè m'agradés, mai, sinó perquè hi havia d'anar. També tot això cal tenir en compte quan ens mobilitzem per anar a votar.
I fins aquí avui el programa de Noves i Perès d'Una Mediterrània. Gràcies per escoltar-nos i gràcies, tot repetir, en especial a qui de vosaltres ens dóneu suport com a socis d'Una Mediterrània. A qui encara no heu decidit fer la passa, vos animem a entrar a la nostra web onamediterrania.cat i omplir el formulari per formar una part. Una abraçada. Salut!
Diu que ha anat fent el seu aire, que ha fet vida a mil ciutats, que ha dormit en llocs que feien faredat i que tu mare mai haguessis aprovat. Que estic content, que tot va bé. Diu que està content, que tot va bé.
Diu que us ensenyi, que us ho posi algú del MAPS i diu que un dia de passada va fer nit en un poble i que s'hi va acabar quedant. Que és des d'aquí, des d'on escriu? Que és des d'aquí, des d'on escriu?
de tot i un 4x4 i quan baixa el poble ompli el rebost. Sabeu què li passa? Que al despatxo un avi que li fa pensar en algú. Que li fa pensar en algú. Estimat noies i dones,
Diu que més d'una li va fer perdre el nord. Però diu, diu que amb aquestes coses ja se sap. Quan menys tu esperes és quan tens un cop de sort. I que estan bé, que els hi va bé. Diu que estan bé, que els hi va bé.
Una filla de 3 anys, amb els teus uns pare, que ell sempre li parla en català. I fot molta gràcia perquè quan la posa al llit hi ha dies que t'ho fot. Bona nit i pantalons.
Diu que vista en perspectiva. Té molt clar que aquí no hagués estat feliç, però reconeix que això de desaparèixer tan tranquil sense avisar-nos és marxar amb molt poques dies. I que amb el temps procura tot, tot s'anirà posant a lloc
Diu que des del poixo ve un cel que no te l'acabes, que a la nit sempre surt a fumar. I pensa en nosaltres i que per molt lluny que estigui no hem de tenir por. Quan s'hi hagi de ser i serà...
Ahir no se sent bé o no, això ara? Ara sí. Bon dia, també, com estàs? Crec que l'emoció li hem donat massa força. Pujant massa el volum. Clar, no sé com som més animades de totes, per tant. Disculpes a la nostra audiència perquè m'apareix que estàvem aquí fregint, que m'ho han dit. De fet, jo també ho notava. I bueno, baixaré el volum d'escasque, però segur que era... No, no, era culpa d'es tècnic.
Bueno, el tècnic fa meravellos. El tècnic no en té ni idea. No. Som a Música amb Amor. Sempre començam amb aquesta sintonia. En fi, tot tan preparat. Qualque dia haurem de fer una sintonia. Qualque dia la farem. Però és que també et deixa gràcia si comença el programa amb una caçó i la gent va adivinant també que fem el programa. Avui... Ho has posat...
Fàcil. Avui era molt fàcil. Sí. Bé, igualment, som en Música amb Amor, en Mediterrània, som 88.8 de CFM. Una secció patrocinada per... Per el petit país, més que un bar que el Falanich. I on està el petit... Ah, val. El Falanich. Solta dir, Marendi, no ho dites a Bones el poble? I jo vaig dir, sí que sí que ho han dit. Ai, no ho van dir. Jo crec que sí. Tu sempre dius... Jo sempre sol dir més que un bar a Falanich. Sí, no ho sé. Però bé, Pantura se me va passar igualment. Avui ho direm un parell de vegades al mes a Falanich, eh? Sí, sí.
I si no, si s'acerca per internet, surt. I què se diu, és carrer? És com un cantó, no? Sí, és un cap de cantó. Carrer d'Escall, número 27. O sigui que fa de nit hi havia call, no?
Segur que sí. I de bé, si voleu veure'n Tomé Martí, segur que estarà sopant avui o demà. A sa barra, Ferrat a sa barra. No direm els dies perquè et sorpresa, però si el voleu veure, allà estarà. Bé, tornant-nos en el grup d'avui,
Avui fem els Amics de les Arts, que és un grup que va néixer el 2005 a Barcelona, l'any que jo vaig néixer. Ah, ara sé, perquè estava fregint, això. Ah, tenia des... El volum ha pagat, quasi. Ah, què dius? El meu, és que jo sent. I clar, jo li anava donant canya. No, no, avui dematí... Ah, m'ho has tocat tu. En fi, audiància, estic aprenent. Estic aprenent de fer de tècnic i...
Disculpa-ho. Bé, ja han trobat serró, per tant, fantàstic. I d'això, va néixer el 2005 a Barcelona, de Mís de les Arts, i està format per en Dani Alegret, en Joan Enric Barceló i en Ferran Piqué. I fusionen una mica de pop, folk i música així com a més d'autor, amb lletres que tenen bastant ironia, nostàlgia i reflexió. I jo aquí he de dir que també...
són una espècie de manel en el sentit que van contant històries. Per exemple, la primera que hem escoltat, Lluís Diana o Els camps de cotó, aquesta conta totalment una història d'una persona que se'n va a viure fora, tal, i...
i com que se desconecta una mica de sa família, però després mantenen un pot de contacte, i no és això de que... com ses típiques cançons que es... tornar de... que se repeteix i tal, no, o sigui, totes les estrofes van avançant. Escoltam una altra història, també, i després te conto sa meva història.
Aquesta m'agrada molt. Ahir nit... Jean-Luc, eh? Jean-Luc? Presentació de llibre... Sopar...
I, bueno, mos pot contar, mos pot anar contant ara en què va ser cançó. Però ja no passava res Només aquell silenci trencat pel meu somier Potser no era el seu tipus millor que no fer res
I em pres en blanc i negre, hi havia un pòster d'en Babart. Potser ell podria dir-me per què em ballava el cap. Ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc. Ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc...
S'ha de dir que els guapos juguen amb vantatge, eh?
Això sempre sol passar. Però bé, també he de dir que tu pots no ser molt guapo i tenir molt de carisma i també conquistar més com guapo. Jo crec que en el fons les paraules del nom és important. Bé, també jo és que tinc moltes ganes de sentir la teva història.
Quina? Com us contaràs? No, perquè van enviar-se des de les arts. Ah, n'hi ha dues. I de les dues. Sí, no, no. Lo d'ahir va ser un Jean-Luc clàssic i a casa. Ho deixem així. Sí, sí. Eh, s'ha de dir que...
També està bé, xerrar i tal. No, sí, en el fons, coneixer gent i tot. Exacte.
No, jo volia comentar-te que, primera, o sigui, en els inicis dels Amics de les Arts, me'n record perfectament, perquè, diguem, quan eren un grup molt poc conegut, diria, diria, i si no és igual, però diria que en Rafael Sedano va insistir que els eduguéssim i tal, i els vàrem dur a una nit de la cultura, quan encara, diguem, eren... Sí, quan encara estaven emergint, no?
Sí, sí, sí. I, de fet, jo crec que els va ajudar bastant, perquè, clar, era una nit de la cultura trasmesa per... Era la nit de la cultura que varen fer a Maó, no recordaré s'any, però ara ho puc cercar. Sí, és l'única vegada, per tant, ara ho cercaré. Ara sempre se fa aquí en el teatre principal, no? Ara se fa en el teatre principal. Sí, enguany... Bé, l'any passat s'ho va fer, enguany també. Bé, s'ha fet a mena.
d'acord, altres bandes, també, però el Cudi, també. Però sí, el teatre principal, diguem que seria l'habitat més natural. I... Aleshores, vam dur aquest grup, com a això, com a emergent, com a tal, i, clar, allà hi havia...
és responsable de programació cultural de TV3, que se'm va dur molt bona impressió, i a partir d'aquí jo crec que també... Clar, els de Fitxa, els vam conegir... I per tant, diguem que jo diria que el primer disc dels Amics dels Arts el tinc bastant present...
com que el tinc bastant present i això, i en canvi després ja els vaig perdre un poquet la pista. És a dir, llavors, més o menys que els identifiques, perquè és un estil bastant així, tot i que també reconec que els confonc a vegades amb Manel, és a dir, a vegades...
saps això que me fan dubtar si una cançó era d'una o de l'altra realment t'ho coneixes per segur perquè l'estil o sigui jo crec que els amics de les arts empleen un poc més d'irònia en general no sé si tu veus així jo veig que les veuen un poc més picardiosos les cançons crec que tenen un poc més aquest punt i les demaneres són més com a narratives i punt
Sí, sí, sí Fins i tot un punt més cínic Sí, un poc més bromista també, com que no tan sèries Ara m'ha volgut en el cap, espero que l'hagi posat perquè si no demani la dimissió d'un any d'amor Si no la podem afegir Que això serà una fàcil també, no importa mai així tant la feina Aquella que fa com un... Ah, sí, sí, ja la veig 4-4-3
Va, després en parlarem d'aquesta perquè no hi ha qualque cosa a dir aquí. Va ser d'un dia per l'altre que ho vam trobar a faltar. Ja no ens passa, ja no ens enamorem, que no volem fer passar a ell abans de caçar l'osemba. No et passa cops la pell i el mal que fa
Ara pensava que el que m'ambulla és que la mítica benvolgut... Clar, podria ser seva, realment. Clar, amen. Però és de Manel. No. Ai, no ho sé, és que no ho sé. O sigui, tu la veus clarament de Manel. Però clar, és que jo crec que la tinc tan encasillada i és com més coneg de Manel, que no ho sé, però... Però, home, sí que era perquè té un poc més, un poc més així...
Sí, jo crec que podries ser dels dos. Podria fer una col·laboració, Manel podria ressuscitar, perquè ara tothom s'està donant de baixa. Almenys la cosa sorda ressuscita, però Manel... Sí, però això, alerta aquí, alerta aquí, que hi ha notícia, hi ha notícia grossa més. Però pot fer qualque... adelantament. Mallorca. Mallorca.
Des tres concerts, un a Mallorca. Un a Mallorca. Tu em podràs dir quant se van en les entrades. Tu em podràs dir quant se van en les entrades. Com tu hauràs d'estar a l'organització. Que això no ens passa, ningú no ens va avisar, que tot això s'ha...
Que has de dir? Que has de declarar? Aquesta cançó és una reflexió bastant...
O sigui, tens la seva gràcia. Bé, me'n recordo que aquesta cançó la vaig escoltar per primera vegada. Segons això, com la va posar la nostra professora de català, aquesta justament, juntament amb la darrera que posarem, que és la dona Vestigi, i me'l va fer fer com una espècie d'investigació a treball sobre aquestes cançons.
I és xula, però és perquè realment te fa pensar això, quan una relació com s'estanca i ja no passa allò que feies quan eres jove i te quedes com allà. I com que arribes a madurar, ja no tens les expectatives que tenies i això, i no ho sé, trob que és una cançó bastant...
Atenció que aquesta reflexió la fan Aina Mó, que com tothom sap, és una dona major. Sí, efectivament, més major de totes. Però no, jo faig la reflexió sobre el que he analitzat de la cançó. No he viscut i espero que no me passi. Ah, va, va.
Que és aixecat-ho a oli, eh? Quatre, tres, tres. I en reservo a la banqueta un parell de melodrames fan a l'esquerra i la dreta. Són els típics trencacames. I de quatre que això faixa un accent a gironat. Donaran joc les ve baixes que m'esforço en remarcar. Deixant-se caurà l'esquerra.
És autoparòdica. I tota l'artilleria la concentraré al davant.
Un xau armantú és el millor que hi ha. Ulele, ulala. Per anar fent una copa em vull classificar. Deixaré caure calla Sant Miquel d'Alfai. Tinc caseta i cal estaura i els Aquari em queixem guai. Amb aquesta cançó... Jo som Aquari, eh? Jo també. Ah, sí? Clar, jo som 25 de gener.
Jo 7 de febrer. Sí, clar. I d'ell, aquesta cançó és una de... bé, els Amint de les Arts varen fer 20 anys, i van fer una espècie d'àlbum com especial fent 20 cançons seves, versionades, bé, versionades, que cada una la cantaven també amb qualsevol cantant, i aquesta la varen versionar amb estiots.
Això no volia dir. A qui volia anar? Els amics de les arts. Un grup de què? Música. Aquest, aquí està, és important. Jo el rock català no... No, bueno, tampoc és que... Que què? Que no és ben bé. No saps aquella que diu... Ho sento molt. No res, tranquil. Jo dic igual, deixa'm anar.
Quan t'arribes a aquest punt, millor, una retirada. En aquest punt, bueno, vaig a conèixer un altre. Sí, sí. És el millor que hi ha. Olele, olala. Demà hi ha la repesca i ho provarem d'arreglar.
No, el que volia dir és que, no recordava que fos amb tiets, però que hi ha una versió més actual on fan sortir en la milla mal, no? Jo no l'he vist, eh? Diuen... Diuen... Però fa sortir tipus xerrant-te.
No, no, no. Ells, a la cançó, diuen... Ah, no, ho han dit. Sí, sí, sí. M'estava desubicant molt. Dic, surt en el vídeo. No, no, no. Sí, sí, sí, sí. O sigui, canviant un poc la lletra, l'actualitzen una miqueta.
Aquest final tampoc. No sé, no m'importava. Bueno, aquesta, aquesta és molt més tranquil·la. I en aquesta... Clar, aquesta ja no deu ser dels primers i ja no em sona. No, aquesta és de l'àlbum Bethan Breakfast. De fet, tot això que comença... Ai, doncs, encara m'hauria de sonar.
i fan una edició especial on fan una versió japona d'aquesta cançó. Sí, sí, rectific, sí que me sona. Sí? I tocar-te les calcetes, comprovar que no ets un noi, que no ets
i entrenar-me pel torneig, fer pels arbres i gazega i al matí repartiller.
i que em surti el camí Som al Bon Dia i Bona Vida, no vos dormiu, perquè a vegades... Lo poden passar, poden passar. Passant ràpid aquesta cançó, anàvem a la següent. Digues. Som a... Som a música amb amor, és a dir, vendres dematí.
I és un programa patrocinat pel petit país, més que un bar, a Fallenich, que ahir vam presentar a Blanquerna, per exemple, i vam fer actes, sobretot, en dijous d'hora baixa. Això la va més o menys com un per més. Men, si cal que Blanquerna, d'aquest que mos escolta, mos diu com va anar ahir.
Sí, sí, m'agradaria com ho documentassin. Jo ja dic que la presentació del llibre d'en Manuel de Pedrodo va anar molt bé. Clar, hi havia competència, això no pot ser entre noves. Eh, però també... Eh, la gent que està més a prop... Bueno, esquerra palma i esquerra... Està bé, està bé.
Aquesta cançó és una de les meves preferides. S'atitula com una presidenta del govern. Sí, sí, sí. I no sé, l'ho trob molt graciosa, en general. I va a una època d'any passat en sèstic que l'escoltava molt. I me l'ho posava moltíssim. Bueno, ho escoltam un poc, perquè jo ara mateix no ho sé tu. El seu cap quin guirigall per tu un cargol.
Pobre Armandó, i quan té el món de cavall, en el seu cap quin guirigall, es torna a mi com per un bon pis.
I arrenca lent el dos cavalls, a la ràdio hi fan lluita de galls. I a l'escarbat, al seu costat, geu un goril amb tres, hi ha ones, sí que estan bones les cabrones. I ara va i plou, toca't un ou, i quan de lluny sent-me... Aquí m'ha pareixut voler-hi una picada d'ull, Antonio Font.
Trobes? Allò d'estar bones les cabrones. Però això ho diuen en Daniel Font. Estar bones les cabrones. Jo, si és així, jo no ho he identificat. A quina cançó? Ara ho cerc. Ara cerc la lletra d'aquesta. Jo que li he tallat les ales. Quin samental. El meu pardal.
I quan té el mono de cavall, en el seu cap quinguirigall, perd un cadol, obrar-me en gol. I quan té el mono de cavall, en el seu cap quinguirigall, es torna a mig per un bon pico.
no, vaig aquí que diu Geu un goril·la amb tres lleones sí que estan bones les cabrones no, no, me sonava una cançó d'Antònia fa encara no recordi quina és tampoc
Un bon grigai també tenim en el cap avui, eh? Però bé, endormit poc. No, i a part, és que Antonia Font podria fer una llotra, si pira. Ah, sí, toca una... Tampoc... Shakespeare. Aquesta és expressió d'espectacular. Uau, m'agrada molt. Per començar, em vestit tot ja bo com un estil literal i així com dramàtic i tal.
Hi ha una frase que diu a la tornada, diu... Aquí no se sap si diu l'amor o la mort, perquè la frase original, que està escrita per Shakespeare, diu...
a la mort. Però clar, aquí pareix que diu l'amor, i a part la lletra xerra un poc sobre l'amor, i diu això, els valents s'ho convenixen a l'amor un cop només, i els covards caben constantment, o alguna cosa així. Bé, ara ho he fet amb 700 de la cançó. Però, no sé, jo aquesta cançó l'he tratat molt, no sé, molt especial, m'agrada molt, i l'escolt d'estat, i no sé, és important. Escolta'm. La platea rapada al seient,
Ai, quan jo inaugurava una nit excel·lent, un actor s'ha encallat a mig fer. Un silenci massa llarg, he mirat el text intentant-lo ajudar. Amb un verd i ensopegat,
i a dins meu alguna cosa s'ha trencat. Com pot ser? Com ho fa? Com un vers que porta escrit 400 anys pot estar parlant clarament de mi. Qui ho sap fer és humà.
Com un vers escrit fa 400 anys pot parlar tan bé de mi, no? Aquesta frase també és heavy. Sí, sí. No sé, jo... Uau, aquesta cançó és una obra mestre. Tipo, el Mangol, per exemple, ha dit que l'escoltava molt, però és aquesta. Aquesta ja és com que t'arriba profundament. Ah, sí, oi? Sí, sí, és. Me l'apuntaré, perquè no la coneixia.
Canviem, canviem, perquè ja tenim les poetes aquí a punt. He de buidar l'estudi, que si no el jacup s'esquerra. I la mosso que m'oblidarem d'aquest programa, Escoltant Ciència o Ficció, dels Aments de les Arts, que és el grup que aquí li fem un bon dia avui.
I res, aquesta cançó ja en vestit del com que ja suggereix un poc, un món un poc alternatiu i això. I bé, vos convida que l'escolteu i ja veiem quina conclusió entre ells. Està més tranquil·la igual que la primera ens haguem començat. Crec que es dona unes vibres similars.
I arreu d'això, espero que us agradi molt i molt bon cap de setmana. A més si la setmana que ve ja tenim un WhatsApp públic perquè mos enviem tots aquests comentaris i tot això. Estaríem molt bé, estaríem molt bé. Bueno, així tots sempre mos paren telefonar, no ho sé, tu, 100 o 222. Sempre estem convidats a xerrar nosaltres. De fet, seria molt divertit, o sigui, jo encara me'n record.
dels primers programes que van fer, que van telefonar per corregir-ho. Per renyar mors. Audiència, tot d'una mors, bé, sa poesia. Escoltàvem aquesta poesia de ciència-ficció. I avui veus per moriríem al petit país. Molt bé, avui veus, però... Que està, eh? Fala nit. Fala nit, sí. He fet una visita prèvia
I he vist les instal·lacions, m'han presentat els responsables, que són la crem de la crem, tot supermacos, reia molt, arigató, arigató. I el que m'ha fet de traductor, m'ha vist un pel acollonit i ha dit hi ha una per positiva, capel·lis, discos, llibres, llocs, que donarien molts per tornar a viure'ls com el primer dia.
Però mirant els leds i els electrodes, m'he vist panxa amunt, un llit amb rodes, mentre van passant les llums d'un passadís.
I he entès que demà serà una altra vida, que viuré feliç, una mentida, però per perdonar-te calia arribar aquí.
Fugir, tornar a començar en un poblec.
que tingui un nom que no puguem ni pronunciar.
Som Ona Mediterrània, mos escoltes a través del 88.8 de sa freqüència modulada o d'onamediterrània.cat. Tenim ja en els estudis Pere Perelló i Nom de Déu, avui ben acompanyat i tot d'una començarem, tot d'una direm bon dia poesia.
En el context local i global que vivim, la independència dels mitjans de comunicació és més necessària que en cap altra època històrica. De Balears és un diari centrat en Mallorca i les Illes Balears, en català, lliure i independent. Des del diari de Balears, feim una crida a tots els nostres amics i lectors perquè reforcin econòmicament el projecte, que és la manera de garantir la independència del diari.
La millor manera d'ajudar a fer realitat aquesta independència és associar-se a Ona Mediterrània, omplint el qüestionari que trobareu a la web. També vos podeu associar escrivint a info arroba onamediterrania.cat o telefonant al 971 100 222.
Som el Bon dia i bona vida i en aquesta hora d'hivernres us deim Bon dia Poesia. Bon dia Tomeu, Bon dia Poesia. Bé, avui és 10 d'octubre, que significa que ahir va ser 9 d'octubre, que és la diada del País Valencià.
El País Valencià, com que són terra continental, sembla que no tenen els problemes filosòfics o d'altra manera, per no xerrar malament en aquestes hores, que tenim aquí, que clar, han de decidir, per lo vist, si és el dia en què desembarquen els vaixells o és el dia en què concreixen el cap i casal. I sembla que el País Valencià tothom està d'acord en que el 9 d'octubre és la diada. Sí, això està clar.
Noelia Diar-Vicedo, acadèmica de la Universitat de Sillers Balears, poeta, traductora i habitual ja a la casa. Benvinguda de 29. Bon dia, moltes gràcies, Pere. Com sempre, un gran plaer estar aquí amb vosaltres. Com vas passar la diada a distància? Bé, fent feina.
Fem feina, treballant, treballant, treballant en un article sobre poesia catalana i bé, fem feina. És una bona manera, a les festes tanmateix està sobrevalorat. Sí, seguim lluitant. Anem a començar, anem a fer... Aquí ens agrada, perquè això de les cançons i la poesia, aquí per nosaltres no deixen de ser coses semblants. Per tant, començarem recitant...
Un poema que és una cançó que és un cant a la llengua. En la pobla hi ha un vell que li diuen Tio Canya. Porta gorra i brusa negra i una faixa morellana. Tres voltes només va anar el Tio Canya a València. Primera quan va entrar en quintes i en casar-se amb sa femella. La tercera va jurar de no tornar a aixafar-la, que a un home que ve del poble ningú no fa baixar la cara.
Sap vegades va fer cua en presentar un papers per no saber expressar-se en llengua de foresters. Aguantar totes les burles, les paraules agreujades i a la pobla va tornar. Tio Canya, Tio Canya, no tens les claus de ta casa. Posa-li un forallat nou on faran fum la teulada. Tio Canya, tinc un fill que li diuen Tio Canya. Porta gorra i brusa negra i una faixa morellana.
Me recorda el tio Canya quan varen portar a l'escola, set anys, la cara ben neta, ulls oberts, camisa nova. Però molt més va obrir els ulls el xiquet del tio Canya quan va sentir aquell mestre parlar de manera estranya.
Cada dia que passava, anava encollint els muscles, per por que el senyor mestre li fera alguna pregunta. Aguantar càstids i renyes, sense gosar obrir la boca, i l'escola va odiar. Tio canya, tio canya, no tens les claus de ta casa, posa-li un forallat nou, o et farà fum la teulada.
Cròniques del carrer diuen d'un nets que té el tio Canya, que són metges a València, professors i llent lletrada. Quan d'estiu venen al poble, visiten el tio Canya i el pobre vell se'ls escolta per la llengua castellana.
Però cròniques més noves expliquen que el Tio Canya ja compta amb els nets molt joves que alegren la seva cara. Mai parlen en castellà, com han esprès de seus pares, sinó com la gent del poble, la llengua de Tio Canya. Reviscola, Tio Canya, engueato si fa falta, que a València has de tornar. Tio Canya, Tio Canya, no tens les claus de ta casa. Posa-li un frellant nou, et farà fum la teulada.
Bona nit.
Si tan tan...
La llengua del tío canya, ho ataques canya. La llengua és una tolla que no es conserva a museus. Revesneix del tío canya, no us podreu parar els peus. Heu de caure en breu, no li posen pleu. Un perú i vore com caigueu des d'on esteu. Laveros mamarratxos, patxes en despatxos. Volem fer Carpatxo, el València a fer locatxos. Emitim sonores, bombes grosses com els gris. Quan arriben hores, València ensenyarà els fills. Quan estem units, vorem com això avança.
Amb els ulls humits, senyalem el Mansa. No estem més ruïts, hem d'estar reunits. I tota la caspa se la lleven ja del mig. Que deixem de xuclar i som que parlen castellà. Que no tornem ni una perra, encara ens queda batalla. Sempre ho dic a la penya i al final la cosa estalla. Tornarem la dignitat al nostre tio Canya. Som el Rebes Nets.
El tio Canya es mor, però així tens els successors. Reivindiquen la seva llengua a les noves generacions. Batem en valencià, somiem en valencià.
i són somis però es poden alcançar. Que ja hem fet prou el gamba, se'ls portarem a la tomba. Ballarem la bamba quan la ficha els vinga en tomba. Cantarem un samba, tenim mala ombra. No serà per xamba, que estirem segur que tomba. Parlava Teresín, tere i també Tereseta. I seguem la suave esleta
que anava a parlar Teresa. Sons el valencià, vegades tu quina sorpresa, endevina què parlarà, la que vinga a la heredesta. Estime el valencià, com estime la moa terra, com estime jo els meus pares, com estimava ma abuela. Per ells jo traig la serra, pa mis la mateixa guerra. La que ells m'ensenyaren, nosaltres som gent d'esquerra. Som els rebes nets del tio Canya. Som els rebes nets del tio Canya. Som els rebes nets del tio Canya. Rebes nets dels nets. Som els rebes nets.
Del tío Caña som el Revesnet. Del tío Caña som el Revesnet.
Del tio Canya, de res més, de res més. I tots ixos faixistes que deixen ja demanar. No és que no es promogues, que la volem aixecar. És que us arrebutxo, els donarem ser rutxo. Oden els tots xucos com a les normes del Puig, jo. No mos fareu catalans. Valla tela, se vos se'n va de les mans. No són tants, com putxais de mortadella. S'ha fet la P.L. amb la sola de les mans, jo.
O diré clar pa que s'entenga, el València i el Catala són la mateixa llengua. Si hi ha diferències, com del meu poble és sueca, però és la mateixa llengua, la resta ja és política. Però balla d'aquesta situació crítica, que a l'acció reprendrem la ciutat cítrica. Mans amunt, se va cagar la perra, som. Rebes nets del tio, canya, em plau de guerra. Som els rebes nets.
I de l'original Tio Canya d'Altai passant en aquesta versió moderna de la cantant-rapera Tesa.
Sí, sí, som els reversnets del Tio Canya. S'han identificat amb el que canta la Tessa? Sí, sí, totalment, totalment. Tessa està cantant la situació actual de la llengua i efectivament som els reversnets del Tio Canya i estem reviscolant. La llengua té salut.
Bé, des del punt de vista institucional, si heu vist les notícies, ja sabeu que no. Però el poble segueix parlant la llengua, tot i que la situació no està fora de control. N'hi ha, fins i tot en els pobles petits, que sempre... els pobles xicotets, que sempre s'ha parlat la llengua en un 95-96%, i ara, per exemple, si que ets a escola, veus que ja...
Quan surten al pati, quan deixen el pati a jugar i tot això, ja no la parlen.
Això és un fenomen que també està passant aquí, i no m'estanyaria que també passés al Principat, que també és un fenomen, jo crec, que té una lectura tal vegada fins i tot més global que de les circumstàncies específiques de l'estat espanyol i de la persecució de la llengua catalana. És un fenomen greu social, però l'important és que hi ha gent que està lluitant al País Valencià per la llengua,
Sí, portem molts anys en aquesta lluita, molts, molts anys, i ara més que mai hem de seguir, hem de seguir lluitant i hem de seguir, encara que no donen els permisos als carrers per fer, no sé, per fer passar carrers perquè surt a la Moixaranga o per qualsevol altre acte, es fa, es fa en altres indrets, sempre cerquem solucions.
I bé, i realment un dels instruments, que em perdonin per d'instrument, per salvar la llengua, per fer la llengua visible als països catalans més importants històricament, però el País Venencià sobretot ha estat la poesia.
Sí, sí, sí. Això que deia l'espriu de han viscut per salvar-vos els mots. El país valencià, com també en part de Mallorca, la posi ha complit molt aquest paper, no?, de ser aquest reducte on la llengua, digueu-li valencià, digueu-li català, es feia present, visible, no?, i...
I del poble, no? Sí, la poesia sempre ha tingut un paper important i un paper protagonista també en el dia a dia de les persones. Per exemple, les cançons de Batre, les albaes, que és un tipus de poesia oral. No és sempre com la glosa, no és improvisada sempre, però hi és, no?
El que passa és que aquest tipus de poesia oral o aquest tipus de cultura crec que necessitem més canals de transmissió cap a les noves generacions, en els xiquets a escola i tot això, perquè si no, no ho coneixeran. I hi ha poesia, o saps també les cançons de joc, les cançons de jugar, cançons de saltar corda, i aquest és un tipus de transmissió que crec que hem de treballar més.
Pel que fa a la poesia culta, diguem-ne. Així ens entenem. Podem dir-ho així. Podríem debatre molt, no?, sobre aquest concepte. Sí, sí, aquesta és una altra conversa. És un debat per una altra. Sí, és un altre debat. El deixeu anotar pel futur? El deixem, sí, sí.
Però ens entenem el que volen dir. És aquesta, per exemple, que precisament un dels màxims referents de la poesia culta als països catalans és un valencià que és Eusias Marc, que és el gran poeta de la tradició catalana, possiblement. I a partir d'aquí, aquesta herència dins de la poesia, aquesta responsabilitat de la poesia valenciana, que es fa valenci, no?
Sí, sí, sí. Jo crec que tots els que escrivim poesia amb origen del País Valencià i del País Valencià tenim com a referent a Ocias Marc. Crec que tots. Amb tots els companys que es mantingut una conversa, no?
Aucías Marc i Ramon Llull són els dos referents importants que tenim tots en comuns. Curiós que siguin dos. Clar, no poden dir realment que Aucías Marc fos un personatge de la perifèria perquè en el moment històric en què va viure Aucías Marc València era centre, era metròpoli. Sí, sí, sí.
Era una metròpoli econòmicament i culturalment, fins i tot més potent que Barcelona, possiblement, en aquella época, en termes... Sí, en termes econòmics, sí. Sí, sí, segur, segur.
Però també és cert que et deia aquest tema també de la relació entre la llengua que resisteix i la poesia, perquè és curiós que a les perifèries dels països catalans, al País Valencià i a la Silla i a Mallorca, on també la llengua ha estat més arraconada, més atacada i fins i tot és més vulnerable, començant per aquests debats
totalment absurts sobre si l'idioma és la mateixa llengua o no ho és. Sí, clar, això és una estratègia política que va desenvolupar la dreta en el seu moment i que li va venir molt bé, però tu pensa, Pere, que són molts anys
Són més de 30 anys de repetició d'aquesta forma de pensar, no? De dir, no, nosaltres, fins i tot ara fa res, el president Mazón ho torna a treure, no? És a dir, quan els convé tornen a treure aquest punt sobre la llengua, una llengua que ni defenen ni parlen i que no els importa, no?
Com diu la tesa a la cançó, és una qüestió política, no és una qüestió ni filològica ni científica. Efectivament, nosaltres sempre li hem dit valencià, com jo aquí he sentit molta gent que diu mallorquí i tots sabem que és la mateixa llengua i que evidentment en cada part li diuen d'una manera i que és part també de la identitat. Em sembla bé, una posició bastant normal i
i a més necessària, jo crec, no?
I a més també, altra cosa curiosa, també, per exemple, possiblement són un valencià com Joan Fuster i un mallorquí com Josep Maria Llompart, els grans col·locadors del tema, del terme Països Catalans, no? Sí, sí, i a més a més, bé, la setmana que ve hi haurà aquí una xerrada sobre les relacions entre Llompart i Fuster, Llompart Fuster, Manolo, que és Manuel Sánchez Guarner, que hi va viure aquí a Mallorca molt de temps,
I les relacions són molt estretes. Vicent Andrés Estelles passava molts estius aquí perquè la seva cunyada era d'aquí de Mallorca i venien molts estius. Té un llibre que és l'únic, una de les poques proses que va escriure que es diu «Quaders de bona aire».
on ell reflexiona sobre, ho escriu així, pomoli, com ell descobreix el pomoli com un tret distintiu mallorquí, com li va explicar la seva cunyada, però que a ell li va portar als temps de la seva infantesa. Alpa i València. Sí.
Ha dit Manuel Sánchez Guarni, precisament el darrer programa vam tenir aquí a Pilar Nou per xerrar del seu llibre sobre, que és valenciana, la Pilar, sobre el seu llibre sobre John Part, i llavors després van dir, mos ha faltat temps per xerrar d'un personatge fonamental per John Part, però també per l'editorial Moll i per la cultura catalana-Mallorca que va ser Manuel Sánchez Guarni, precisament. Sí, sí.
també això, apuntant pel futur, dedicar un programa en aquest personatge, des de l'antologia que va fer aquí de poetes mallorquins. Sí, sí, sí. Una estima molt gran a través d'aquestes amistats, també a través de la producció literària i un suport incondicional. Sí, sí, és cert.
Teixint país a través de la feina, no? Vull dir, perquè això és el que fan aquestes persones, no? I bé, i passant a la poesia i als temps actuals, quina és la salut de la poesia al País Valencià?
Doncs jo crec que ara passa per un molt bon moment, tot i que la logística no és tan bona, diguem, perquè des del punt de vista de la poesia només tenim dues editorials que publiquen poesia, però sí que el panorama actual de la poesia del País Valencià crec que passa per un dels millors moments. Hi ha molta poesia, hi ha molts poetes bons,
molt diversos en diverses actituds poètiques que està enriquint la tradició de la literatura catalana.
Molts premis també importants al País Valencià, no?, de poesia català. Sí, van reduint-se perquè van reduint-los a poc a poc. Bé, l'octubre, per exemple. L'octubre es manté, el Premi València, crec que ja la branca de poesia en València, crec que ja de moment no se tornarà a fer, però...
Ahir, vull dir, estem reviscolant i estem intentant mantenir la nostra posició. I en termes d'universitats, de temes d'estudis sobre poesia, literatura, català...
El tema docència universitària, com tots els temes de docència, sempre són un poc més complicats. Però sí que és cert que, a veure, quan jo vaig estudiar filologia catalana no veiem gaire, per exemple, poetes mallorquins o escriptors mallorquins. I...
suposa que en les altres universitats d'altres països catalans és el mateix però sí que intentem els professors, intentem donar una visió global tot i que tornaré a dir la història de la literatura catalana actual que s'està fent publicada per l'editorial Barcino evidentment té una manca bastant important d'autors mallorquins i del País Valencià té un viatge en principi a ti efectivament
Clar, i això conforma la memòria col·lectiva, no? I la memòria col·lectiva, en aquest cas, coixetja un poc. Bé, ja ens encarregarem de compensar aquest viatge. Això és el que fem. Sí, sí, sí. Perquè tu dius, hi ha dues editorials, però són dues editorials. El Buch és una d'elles, per exemple, i l'altra, suposo que és 3 i 4.
Bromera, que publica molts premis que se donen ara al País Valencià. També pensa que hi ha l'editorial Galès, que està publicant poesia en català, que ha començat fa 3 o 4 anys. Sí, és una editorial recent.
I bé, i avui en dia també la poesia és d'estades petites editorials, a Mallorca, al País Valencià, però també al Principat. Sí, hi ha molta gent jove, jo segueixo dient que són joves, que estan fent molta feina i importantíssima, a més a més. Ara mateix ja estic veient, perquè ara passarem ja a la poesia...
en si, no? I estic veient els llibres que has portat d'autors i autores valencianes, un, per exemple, està anitat a Calonja, que és un poblet d'aquí de Mallorca, ni diu poblet, no el caria, perquè... Sí.
Una altra és d'aquesta també col·lecció tan important del Principat. L'Abreu. Sí, l'Abreu, la col·lecció de la Batra. Són petites col·leccions. Teresa Pasqual. Sí, i aquesta, de Begoña Pozo, que és el llibre real, que és el Premi Pollensa de Poesia de Cadup. També de Cadup. Que Cadup és del Principat, també, aquesta editorial, em sembla, també. Sí, sí.
I del Pere Siscar, que l'hem passat a guanyar el premi de Santanyí. Sí, jo he portat actual, que és el premi Miquel Baussà 2024. Això, el Baussà, el Miquel Baussà. Que està publicat per a dia, per una editorial, com molt bé has dit tu, una editorial de Calonge. De Calonge, de Calonge. No sé, vostè, llegim un poc del llibre. Jo crec que sí, ara toca sentir poesia. Sí.
A veure... Com has parlat abans tu de... A veure, espera un moment... Has parlat abans d'Ausias Marc i la referència important d'Ausias Marc, que llegiré un del llibre de Pere Siscard, actual, que és del Premi Miquel Bausa, 2024, que es diu de com l'Ausias Marc tornar a la més mort que viu al terme del seny non-viu.
Pere Siskar és un poeta que juga molt amb el so de les paraules, el significat, les grafies, és molt visual també en aquest aspecte. I diu, he tornat al clot de l'era, he tornat del turmalet, sense fam i sense set. He tornat a la peixera, al món estiu de poblet, a la casa sense fred. Però allí res no m'espera, ni l'oasi, ni palmera, ni la terra, ni l'agret.
ni el rip-rip de la xitxarra, ni flor, ni amo, ni parra, ni manta, ni cabasset. He tornat al clot de lletra, ja mort a la primavera, quan tot el món és viu. He tornat al clot de l'era, però ningú, ni jo hi era, i restar no resta ni un. Ah...
Pere Siscar, llibre actual, publicat per dir edicions, la referència. Sí, la col·lecció Ossos de Sol, número 84. Què més ens portes? Mira, he de portar Tot passa baix de Teresa Pasqual. Teresa Pasqual, una de les grans poetes. Una de les grandíssimes poetes que tenim a la poesia catalana actual i del País Valencià. Aquest llibre es diu Tot passa baix i...
Primerament n'havia creat un, però he tornat aquest que es diu Tornar a casa. Perquè quan ella va presentar el llibre em va sobtar molt. Ella parla en aquest poema de El Bolo. El Bolo és la sirena. Ella conta que su pare era peixcador del Grau de Gandià. El Bolo era una sirena que hi havia al sindicat dels treballadors i que quan sonava volia dir que hi havia un vaixell que anava a entrar al moll
I que s'havia de carregar i de descarregar amb urgència. I tots els homes havien de deixar allò que estàvem fent, si estàvem dinant o el que fos, per anar a ajudar. El moll. I això dia vol. I aquest es diu tornar a casa.
Avui tornen ells els nostres morts. Fan senyals amb les mans, passen d'un grau a l'altre, fan més dura la falta, molt més fonda, més trista. Així va ser, la mostren. Els senyals des del pont fan molt més vius, més certs, tots els llocs de la falta.
Ací va ser, la diuen, el cansament de l'era, el pa d'ahir, la malta en pa, taronja en pa. Ací va ser, l'escolten, me n'he d'anar, les presses. Carmen, toquen a bolo, tot el dinar a taula, deixa-ho tot, l'estiva, el vaixell dins del moll, homes a bord de terra, tots els seus fills a taula.
Més pròxima, més forta, la falta sota l'ombra negra del garrofer, sota el fum d'una cuina, el rebost i l'olor de tancat i vinegre, el taulell de la barra, l'espill de la paret. Així va ser, la inscriuen, la falta i les memòries. Així va ser, nosaltres, els dos costats del pont.
Teresa Pasqual, del llibre, tot passa baix. A la vacna. Sí. A la breu. I ens queden, crec que dos minuts, crec que podem fer un o dos poemes curtes més.
Sí? Bé, és meu, són curs. I de vinga. Un poema meu d'un llibre que està publicat en bilingüe i que fa referència... En bilingüe, anglès... Anglès català. Català, eh? Sí, sí. No ho vols pensar, sí. Sí, sí, anglès català. Sí, sí. Que es diu... Editat a London.
Ha editat a Londres, sí, amb Clive Buttle Publishers. Sí, es diu Poema dels Fets, que és una visió personal sobre la crònica, el llibre dels fets. Ja estàs a mi que ha advertit. Ja has vist la lluna fosca de braços vençuts i la melanja estreta a les banderes dels traïts.
Foc del desig fumat, nau frac despullat, cabells de la flor cremen els forgelats. Ja has vist a mi que el sol, la mar i el vent i ja pots fugir i peixer la tempesta. Els dits refaran l'ànima per convidar-te a una altra festa.
Arrelsegnans, és el títol del llibre Bloody Roots. Ja introbable, la veritat? Sí. Hauran de demanar una reedició? Pot ser aquí? Ah, sí, sí, sí, clar.
Noelia, se n'ha fet curta el temps, vull dir, perquè la poesia en català que es fa al País Valencià és molt, molt, molt, molt rica, vull dir, hi ha molta cosa i ens han deixat moltes coses, però bé, hi ha més dies que hi ha menys. Necessitem més espais i temps per poesia. Això només ha estat un tast, però bé...
Bon 9 d'octubre, bona diada, visc en els països catalans. Moltes gràcies. Moltíssimes gràcies, Noelia. Moltes gràcies a vosaltres. I res, ens veiem. Bon dia. Ens veiem, no, ens escoltem. Ens escoltem, sí. Escoltes Ona Mediterrània des de la 88.8 de la freqüència modulada.