I el primer que he fet al despertar, baixar al carrer i em sóc sincer, m'aixeca saludar un proper, un veí, persona ambulant del barri, no són peces de museu, vull que penseu en Sant Emma Virrena i els saldoen amb adeu, policies afamats de descarregar, frustracions fet de pagar un preu.
Recreuen que netegen els carrers de gent indecent. Lleixaran de mà per seure a gust turista. Que disfruti la visita al ressort de Gràcia que us venen. Aixequem la vista on s'amaga la riquesa d'aquesta conquista. Monetària cap al caure de marxar del barri perquè el barri està molt car. El de fora porta pela i així li podem clavar. Mentre pugen el lloguer i el preu popular al bar. Si el que queda aquí és la festa i ens la volen derrocar. Amb aquest disfraç de corrupció a la comissió, no de l'Espanya.
sinó del balcó on et foten el sermó de tanta petranya. Venent-te que festes de gràcia encara és festa popular. Ja em diràs quan pactis amb el generator tot el que voldràs. Ací fomentar el turisme porta línia al negoci local mentre guanyen la partida. Hotelàries criminals davant la mort de l'estima de la Tundal. Hi ha aquí un condol dels que refugen des de dalt mirant un port a través d'un aire ofegat.
Quedarem sols abans de caure en la ciutat, però mai d'abraços creuats. Jo em perdo pels carrers que m'han vist créixer, però m'ho prohibeixen. Per una estrella veig la fetxa que em dispara i em rebenta el fetge. Policies em registren, m'exigeixen que compleixi uns estàndards i uns cànons de bellesa. Presa la consciència gentrificada, vila intoxicada, polaritzada en les escales de virreina que és la nostra mare, que és la nostra mare en les escales de virreina i això ja no para.
M'estampant la multa a la cara.
Per culpa de l'horror vacui tinc llibretes saturades i un dolor que es quedi i caga si no et canto parrafades. Ara, que tinc la ment inquieta, que tinc la ment oberta, amb dutxo portant pan de tinta i faig les maletes. Qui la fa la paga i el que paga mana sempre. Tranquils a la plaça mentre que iris ens contemplen barris gentrificats.
i la moda ho alimenta. Cada cop més gent, cada cop menys empremta. Aumenten els pallassos i els téticos pels carrers. Diversos comerços tanquen per falta de diners. Gent venent cervesa per aconseguir els papers. Uniformes donen rulos i multen-los com si res. Aquests mentiders a nosaltres no ens enganyen.
Tenim consciència i el barri em té més. Pugen els lloguers mentre el sou retallen. A mi em ratlla la murralla, que no calli no em fa el pes. I a més, les cares conegudes ja són menys com menys. Són els residents de fa anys els d'anys. Que gràcia pateix a mi em fan patir. L'essència es va perdent, la mantindrem fins a morir. El pipí és abundant per les cantonades. Barri de bèsties salvatges que mai seran domades. Sobtades places m'ara deixen d'estar empoderades.
que la policia amaga. I sento que res és com abans i que les coses van mal dades. Al final de la vida al barri no li arriba ara. Un jove ressentit és el que soc. Ni mort per res, l'estima pel barri que em roba el cor. No ha perdut el nord el que diu que no són festes de barri el que tenim de populars poc. És que el cop més xiu i encara sort que les alternacions
Fem lírica de trobadors, encara que el món estigui sec, mut i sort.
He estat al sofà, no em movia ni per cardà. Veia com tots els dies em passaven trictus pel meu davant. Se m'havia acabat la illència, m'havia quedat descalç, tot allò que jo vaig fer havia quedat en el passat.
A mi no m'enganyis jove, encara queda nit per sortir. I dóna'm foc, vine aquí.
Gira, gira els ulls en l'aire. O te me'n vagis encara que vull repetir. Vull sentir el teu delit dins el llit. Com no em deixo ara dormir sempre amb les venes.
I el ritme d'Esbetlana ha començat avui el Bon Dia i Bona Vida, un programa matinal d'Ona Mediterrània conduït per en Tomeu Martí, que vos saluda des d'aquí, des dels Estudis d'Ona Mediterrània, Canal Cove, un programa produït per en Maria Moreno i que avui té molt de continguts molt interessants que tot d'una vos expliquem.
Escoltes, bon dia i bona vida, el programa matinal d'Ona Mediterrània.
I avui, al Bon Dia i Bona Vida del divendres 23 de gener de 2026, tindrem repàs de l'actualitat. Ho farem a través dels titulars de Diari de Balears i també de Vila Web. A continuació, escoltarem la secció de la columna d'opinió, com es fa cada setmana.
d'opinió i d'anàlisi que mos fa Francisca Grimald repassarem l'actualitat avui no tendrem rebel i consentida però intentarem una connexió
amb Àfrica, amb el Congo, amb el Burundi, perquè veurem on és el nostre col·laborador, Justin Caixana, que ens expliqui l'actualitat d'aquestes guerres soterrades que hi ha al continent àfricà. També tindrem avui Noves i Perès amb en Joan Vicenç Linyó,
tindrem música amb amor, tindrem bon dia poesia i moltes altres entrevistes. Per exemple, intentarem una o dues de la secció que anem posant ara...
cada dia d'un futur amb mirada jove, millor que un futur amb mirada jove. Tot això i moltíssimes coses més aquí. El Bon Dia i Bona Vida d'Ona Mediterrània, el 88.8 de la freqüència amedulada, o també on a mediterrània.cat.
Bon dia i bona vida, dona mediterrània, repassant l'actualitat de la mà del diari de Balears.
I al diari de Balears trobam en primer lloc la notícia titulada El correllengua germanat amplia el recorregut dins Mallorca. Serà el més ambiciós que s'ha fet en els darrers 15 anys en defensa del català.
També des de Diari de Balears, dues notícies complementàries. D'una banda, l'artista mallorquí Jaume Falconer és l'autor de la torxa del Correllengua Germanat. I de l'altra, dos de maig, Correllengua Germanat, més concert de la gossa sorda a Falanich, que per tant s'han desvetllant.
Dades importants de la primavera mallorquinista, que deia el president de l'Obre Cultural Baleà, en Toni Llebrés. Jubilats per Mallorca, retreu el balde que protocol no els respongui en català i reclama que l'ofrana floral del 30 de desembre es faci a l'estàtua del rei en Jaume.
L'Institut d'Estudis a Eivissencs sol·licita al Consell d'Eivissa que impulsi el Catàleg Municipal de Patrimoni de Sant Josep i crida per a trobar famílies menorquines disposades a participar en el programa humanitari Vacances en Pau 2026.
També des de Diari de Balears, una altra ocupació de l'espai públic, ara a Serenal Petit de Portocolom. Més qüestions, s'obri el termini per participar en estades formatives en empreses per al professorat d'EFP. I Vueling reforça la connexió de Mallorca, Menorca i Eivissa amb Barcelona i València i també amb altres destinacions de nivell internacional.
Maria Jaume anuncia el seu quart disc amb una picada d'ullet a la cultura tradicional. L'Estell diu que la segregació escolar és una barrera per a la igualtat de les capacités dels alumnes. Soft Català presenta la digitalització del diccionari de recursos de Cicals. Els treballadors del Servei Ferroviari de Mallorca decidiran si convoquen aturades laborals per exigir garanties de seguretat.
Comissions obreres diuen que les Balears no es poden permetre recursos per perdre recursos a causa del tacticisme polític. Anem ara a Vilaweb, ja hi trobam com a peça destacada.
Rodalia recomana de planificar els viatges perquè es preveu una jornada plena de retards. La meitat dels diners promesos per l'estat per a trens de Catalunya no arriben mai. El govern desbordat amb la crisi de Rodalia i de l'AP7
I també destaquen que els maquinistes assenyalen el govern. Quan anunciaven la posada en servei, ja sabien que aquest matí no es podria reprendre. Diuen més qüestions també dins aquesta mateixa línia. Anna Gómez, dignitat a les vies. Tots els usuaris sabien que la xarxa ferroviària era un perill.
i per tancar aquest repàs a Vila Web on anem fins a la franja de Ponent l'Aragó entra en campanya amb Jorge Azcon reforçat pels sondatges però encara depenent de l'extrema
dreta, titulen a Vila Web, que també destaquen que Junts convoca una cimera a Perpinyà, en Quetzalada per Puigdemont, arran de la crisi de Rodalia.
ara tornem a la portada de Diari de Balears allà hi trobarem diversos articles d'opinió per exemple es d'en Alila Tomàs la indignitat d'un personatge el d'en Rafael Borràs torna a l'illa de Goré insistir sobre l'esclavatge modern Joan Lledonet Principat de Catalunya i Govern Central entre els problemes de Mar Caproens
Borja Cruzelegui, ni molles ni pedaços, prou d'espoli fiscal. En Joan Mascollet, que titula el seu article, davant l'imperialisme, organització i sobirania.
i en Joan Vicenç Lillo que el títola La puta mili recordem que en Joan Vicenç Lillo és l'autor d'una de les seccions d'avui que més o menys podrem escoltar a partir de les 9 i mitja una estona abans intentarem viatjar fins al continent africà no sabem on localitzarem
en Justin Caixera, la frontera entre el Congo i Burundi, més o manco. És el moment, però, d'escoltar una altra de les qüestions que aquest dia es preocupen i marquen molt d'horaris. El temps climatològic. Escoltam la predicció de la veu d'en Tomeu Mateu Canals. Bon dia. Després de les pluges d'ahir,
Aquest divendres avui estarà un dia bastant més tranquil. En quant a precipitacions, començarà a bufar vent d'hi baix, entre hi baix i ponent, que anirà agafant força. Però tindrem algun nivell difícilment d'alguna precipitació. Ara bé, de cada vespre anirà augmentant de nivells i ja la matinada de demà comencen a arribar les pluges que podran ser una mica abundants.
fruit d'aquesta borrasca anomenada Ingrid. Arribarà molt d'aire fet amb altura, per tant, el dissabte de matí sobretot les primeres hores podem tenir que de bruixades, ventades, inclús neu a les muntanyes i un ambient molt desapassible. A partir del migdia potser que les precipitacions s'anirien escampant, però seguiria un dia molt fred,
i molt ventós, per tant, molt desagradable. De cara d'un menjar seguiria la cosa més a manca o igual. Des d'un predomini del sol apareixerà algun ligulet que pot deixar alguna precipitació o poca cosa en conjunt, però seguiria estent ventós i fred. De cara d'un llum podríem tenir una treba i de mar de nou una nova perturbació.
Escoltes, bon dia i bona vida, el programa matinal d'Ona Mediterrània. Escoltes, Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Sonen el vent cançons de llibertat,
Començam el 2026 amb un nou sopar col·loqui de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, el restaurant Sacreu a Petra. Serà divendres 23 de gener a les 8. Conversarem amb dos patriotes mallorquins per parlar de com ho poden fer perquè Mallorca continuï sent Mallorca. Ells són ni més ni manco que en Pere Antoni Pons, filòleg, escriptor, poeta i periodista, i en Vial Majoral, filòleg, músic, professor de la UiB de Cultura Catalana i Activista Nacional.
Convidam a tots els associats i simpatitzants de l'ASM i els amants de Mallorca a assistir en aquest i a participar al col·loqui. Podeu fer les reserves a la web assembleamallorca.cat i a través del banner de debalears.cat. No vos ho podeu perdre. Vos hi esperam.
Bon dia i bona vida, amb més continguts, noves veus, més opinions, més anàlisi, però amb la mateixa claredat i contundència de sempre.
Revista L'Estel. Pensament, cultura i territori. Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry. De la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobre implants,
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la clínica dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer-primera. De vola el cor d'inglès de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un bé i somriure. Vos hi esperam. Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Bon dia a totes i a tots els qui feis moure la roda d'aquesta terra des d'una consciència crítica. Ens trobam en una setmana d'aquelles que haurien d'anomenar de miralls deformats.
Si algú ha seguit les cròniques de Madrid d'aquests dies, s'haurà pensat que Mallorca s'ha traslladat sencera als pavellons d'Ifema per futur. Allà, entre Moquetes i Lluns de Naó, els nostres governants somriuen a les càmeres i parlen de governança de dades i de sostenibilitat.
han anat a vendre el famós Binomi Turisme i Cultura. Binomi. Sembla una operació matemàtica, però que a nostra sol ser una resta. Més turistes, menys cultura pròpia, o pitjor encara, una divisió. La cultura per a ells com a espectacle i el dia a dia precari per a nosaltres.
Són paraules que tapen la realitat. Un país que només cuida la seva cultura quan hi ha turistes a prop és un país que està venent l'ànima a bocins.
diuen que han fet 23 show-cookings de producte local. 23. He d'un altre que em fa més plorera que gràcia imaginar-me un conseller explicant les virtuts d'una tomàtica de remellet als madrilenys. Mentre aquí el pagès ha de fer mans i mànigues perquè l'aigua no li costi més que la collita.
Ens venen al quilòmetre cero com si fos un invent de màrqueting de darrera generació, quan en realitat és el que ens ha mantingut i alimentat durant segles. No necessitem que ens expliquin què significa sobirania alimentària. El que necessitem és que ho aprenguin els buròcrates i polítics que des de Brussel·les es dediquen a fer la guerangola a les multinacionals.
que ben pensat segur que són tan curts que ni saben què es fer a la grangola. Si volem un turisme de qualitat, comencem per tenir un sector primari que no hagi de demanar perdó per existir.
Menys fotos a Madrid i més ajudes directes a qui treballa aquesta terra que venen com a imatge. I reconeixement a totes les petites empreses que fan país des del polígon del poble i no des d'un despatx o un paradís fiscal.
Això sí que seria un binomi d'èxit, respecte a la terra i dignitat per qui la treballa. I la gran novetat d'enguany, una aplicació de mòbil per saber quina plaça està plena i quina encara no. Això al meu padrí sempre li va dir riuretzant del Vall i del Sona 2.
Resulta que ara ens diuen que el destí preferit del món per a la inversió immobiliària de l'UTSA és Mallorca. Ens diuen que l'UTSA és el futur.
Com si el Lutze no fos precisament poder viure el poble on vas néixer. Però no. Ara el Lutze és tancar finques amb barreres electròniques i posar piscines Infinity allà on abans hi havia malers. Ens venen la sostenibilitat en format PDF i en segells europeus.
mentre el ciment segueix menjant-se la costa com una malaltia degenerativa. Si la qualitat es fa fora els joves de l'illa perquè no poden pagar 1.200 euros per un soterrani amarretxí, que es guardin la seva qualitat on els cabiga. I mentrestant, l'estat colonitzador ha de seguir xuclant,
ni parlar-ne de posar restriccions a la venda d'habitatges a no residents. I el govern autonòmic, submís a les directives centralistes, ni parlar-ne de declarar zones tensionades, ni de posar límits a qui pot accedir a aquests nous habitatges socials privats que volen autoritzar.
ajustant les condicions legals a que es puguin vendre a uns preus accessibles a la classe mitjana. Sí, però a la classe mitjana en sous centre-europeus, no en sous i llenys. I mentre es fan fotos a l'aparador madrileny plans de sonriures, a cas nostre seguim tenient feina.
Aquesta setmana l'obra cultural balear ha hagut de sortir una vegada més a defensar el català, ara al Consell de Menorca.
Un altre cop, els mateixos intents de sempre de reduir el català a una llengua de segona en l'administració. Dos consells insulars presidits per dos personatges que no estan a l'altura de la institució que representen ni dels ciutadans a qui han de defensar. El presidentor i el mes
Ara s'ha afegit un altre complexat, el president, el president de Vilafranca. Vergonya que vellés, vergonya.
Tanta sort que la nostra cultura no entén de fronteres administratives ni de reglaments de silenci. Aquests dies, a les Terres de l'Ebre, en Posta, es reuneixen glosadors de tot el domini lingüístic pel picat. Això ens recorda que formen part d'una comunitat nacional que bateia més enllà de la mà, de sales a guardamà i de fraia maó.
Aquesta és la xarxa col·laborativa més potent que tenim, la paraula compartida, una cultura que ens uneix pel verb. I arribem al punt més sensible de l'actualitat. S'ha habilitat l'antic cortè de Santous per acollir menors estrangers no acompanyats. I aquí és on han de ser valents i ferms.
Poden parlar de medi ambient i de llengua. Però si no són capaços de mirar als ulls d'un allot que arriba tot sol i veure-hi un ser humà amb drets, tot el que diguem no valdrà res. Pens que aquests joves i allotes no són un problema de gestió. Són llavors de futur. Són éssers humans que han sobreviscut a tragèdies
que nosaltres ni tan sols podem imaginar.
La manera com els tractem avui determinarà quin tipus de societat serem demà. Si sabem integrar-los, si els oferim dignitat i respecte per aquesta terra, la inversió ens revertirà amb adults que estimaran Mallorca, que parlaran la nostra llengua i que defensaran aquest país perquè serà el seu.
Una inversió en humanitat és la més rendible que pot fer un poble que vol ser lliure. El respecte a l'altre hauria de ser el primer article de la Constitució que un dia escriurem. En definitiva, amics i amigues. La setmana ens deixa una lliçó clara entre el teatre de futur i la realitat de Sontous.
Jo enquete en la realitat, enquete en la lluita per la llengua, amb el pagès que tira afamada a una terra ventria i amb la mà estesa al jovenet que arriba a la nostra costa.
Perquè la Mallorca que volem no es ven a Madrid, la construïm cada dia quan decidim qui som, com ens parlem i com ens respectam. Salut, amics i llaudiu de la vida.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Bé, benvinguts a Batet de Mots, a aquest programa de literatura que avui hem convidat en en Mateu Morro. Moltes gràcies, Mateu, per haver vingut per parlar d'aquesta novel·la, Els norats. Gràcies a vosaltres.
Bé, per aquells que no el conegueu, en Mateu va néixer a Santa Maria l'any 56 i és llicenciat en Història. Va ocupar diversos càrrecs polítics, entre ell va ser secretari general del PSCM, durant 17 anys així mateix, va a la de Santa Maria durant 11 anys i després un breu període com a conseller d'Agricultura en espata de progrés del govern Baldeà.
Els llibres que ha publicat bàsicament tenen un caràcter polític, però sobretot històric. De caràcter polític, record ara, l'esquerra nacionalista de Mallorca, juntament amb en Sebastià Serra, no? Sí, sí. Per Mallorca, una puspla, et sembla que era una obra més breu, no? Sí, era un recull d'articles...
Després, ja més de caràcter històric, un que suposo que molts heu llegit o que teniu coneixement, que és la guerra d'associació a les Illes Balears, però també fora botifles, fora galls. I, sobretot, moltes vegades aquesta interespa història la circunscrius en el teu poble, Santa Maria, no? I en aquest sentit tens una guia bibliogràfica de Santa Maria.
les llegendes i rondaes, un recull, guies de pobles de Mallorca que van fer la guia de Santa Maria del Camí, pagesos, perquè també un altre nucli temàtic és el món del camp, de la pagesia, l'exposició de Santa Maria amb en Tomàs Vibot, història d'una societat pagesa, aferrats a la terra,
I també, darrerament, t'han interessat personatges, no? Per exemple, crides atenció al personatge de Francesc de Salles i Aguiló, que, a veure, escriure és un personatge que ha quedat com a dins l'oblit, no? I el poeta Miquel Dols, que també és de Santa Maria, diria jo, no? Sí, sí, és de Santa Maria.
Bé, darrerament, Esnorats, aquesta que és una de les darreres obres que has escrit, ha estat objecte de polèmica, de tensió, perquè el guió de sa pel·lícula que s'havia de matre, o s'havia de matre, per i de tres, i sobre la qual s'heu relat, i dò, amb paraules teves, ha inquietat a l'extrema dreta. Ves, tu diràs aquestes paraules que m'ha fet molta de gràcia aquesta ironia subtil.
Bé, en tot cas, com dius tu, el teu únic objectiu era comptar uns fets perquè no caiguin dit l'oblit, no? I sempre intentes de fugir, o això és allò que jo he percebut, aquest to massa acadèmic, no?, dels llibres d'històric, amb moltes dades i tal, però també en el mateix temps evitant la literaturalització, és a dir, la ficcionalització, no?
Despera d'ellegjig i estabra,
El primer que solta en el lector és com aquestes dues persones van poder sobreviure tant de temps, perquè 13 anys són molt de temps, en un medi tan estil com en una muntanya. Avui mateix plau, s'haurien banyat, segurament. No creus tu, però això és una sensació que jo he tingut mentre llegia sobre que el fet de cedors també va ajudar que poguéssim viure tant d'anys.
Sense cap dubte, va ser una cosa importantíssima. Un, hagués estat molt més difícil. I en dos aspectes. Un, és l'acompanyament mutu, és a dir, fer front a coses tan difícils, tan danys, sense un suport emotiu, una persona amb qui puguis parlar.
és molt difícil, però també que s'ajudaven. Ells dos eren pare i fill, però com jo dic moltes vegades, eren molt més que pare i fill. Eren pare i fill, però amb una relació que a la vegada era d'una amistat, perquè 13 anys tot sols a la muntanya, ha d'haver una amistat extraordinària, una amistat que se va mantenir fins al darrer moment de la seva vida. Se va sempre estimar molt.
De totes maneres, jo sempre he pensat que una experiència com aquesta les va unir, com tu dius, molt, però viure d'amagat ha de ser traumàtic. Jo crec que, és a dir, una de les coses que més me va sorprendre, després d'haver passat aquests 13 anys d'haver exiliat el G,
Com pots sobreviure en aquests fets? És a dir, has de tenir un caràcter... No sé si ells, tu que els abaixes conèixer, devien tenir un caràcter especial, resilient o...? Sense cap dubte, devien ser dues persones extremadament resilient, perquè ja la seva decisió d'anar cap a la guerrilla, en lloc de quedar-se en el poble i veure què passa, ja demostra un caràcter, una manera de ser.
Jo vaig conèixer en Jaume, en honorat ja s'havia mort. Vaig conèixer el fill i era una persona amb bon caràcter, una persona absolutament agradable, una persona molt tranquil·la, amb molt bon caràcter, de molt bon manament i molt bona persona.
Clar, va ser traumàtic. Ara bé, també es ve que vàrem tenir molta ajuda. Ells aquests 13 anys se'n van ajudar ells dos, però hi havia gent, tenien amistats i hi havia gent que els adonava menjar, que els adonava... els deixava estar que seva una nit o dues, o se'ls que fessin falta. És a dir, sempre aquesta història... Jo he remarcat, i altres han remarcat,
l'aspecte d'amistat entre ells, però també solidaritat d'una gent, estan parlant de Mallorca als anys 40, Mallorca grisa, Mallorca fosca, Mallorca empobrida, de postguerra, i aquesta gent que els va ajudar tenia més a part de Caguller. Això també és un aspecte molt destacable. Es posava en la seva vida. Es posava en la seva vida.
Una cosa que crida l'atenció també, perquè clar, un relat històric sol ha de ser un relat cronològic, estem basats en això quan llegim un assaig històric, però tu el que fas en un moment donat, en el principi, és col·locar el final en el principi. Aquesta idea de dir si la història acaba bé, era aquesta la teva intenció?
Són moltes intencions, més d'una. Sí, és evident, la història de Norats té una sèrie d'aspectes que la fan interessant.
Sense cap dubte, rècord mundial de resiliència. D'això ja et basta. Però també és una història que acaba bé i estem avasats a històries tràgiques, històries de fugitius i d'amagats i de gent perseguida que els agafen i els afusellen, els empresonen.
Els de tortura eren veritades catàstrofes. Per tant, ells acabaren bé. Però també, evidentment, era un recurs literari per trencar la linealitat. És a dir, fas un escrit, però no, una redacció, gairebé una redacció escolar,
a partir d'un moment fins a l'altre, és molt lineal. Per tant, introduï un element de trencament, de trencament dels temps, que a més a més tenia una altra finalitat. I era a costa amb molts honorats en el sentit que no eren d'un temps molt antic.
sinó que eren d'un temps relativament recent. És a dir, quan jo vaig néixer, feia 6 o 7 anys que se'm havien anat renorats.
Se pot dir, de qualque manera, que quan jo era petit i trescava per Santa Maria, trescaves llocs que no feia molt, o quan anava per la Garriga, a les cascades anys, o a passejar, o allò que fos, trescaves llocs que no feia molt hi havia hagut renovats. Per tant, per això vaig començar per temps de més a prop.
per acostar-ho, no?, aquest temps actual. Que és una cosa que és relativament fresca, evident, que han passat molts anys, però que no era un temps remot.
I després una cosa molt interessant, des del meu punt de vista, en aquesta obra teva, és que dediques bastantes pàgines, bé, unes quantes, vaja, a, abans de començar a relatar en si, a parlar del context històric i social, no? Perquè és que si no, no s'entén com van surgir dues persones com honorats, no? Perquè tu has dit que tenien fortes conviccions,
I clar, jo crec que aquest context històric ens ajuda a entendre les conviccions com s'havien generat en aquests dos personatges. I una cosa que m'ha cridat molt l'atenció és que en el poble, i m'imagino que no l'ha vist, és un poble de Mallorca, hi havia bars i cada bar anava associat a una tendència biològica. Hi havia els bars socialistes, els bars comunistes,
Això supos que passava a altres pobles també. Clar, estàs parlant d'una època que va durar poc. La Segona República comença l'abril de 1931 i a Mallorca acaba juliol de 1936. Estàs parlant d'un període de cinc anys. Però aquests cinc anys va ser una cosa tan... va ser una irrupció de la democràcia
en un país que no n'ha tinguda mai, sempre hi ha hagut formes, pot ser que s'acostessin de lluny, però que no acabaven de ser democràtiques, que no s'expressava pluralisme. I clar, un lloc com un poble és un lloc molt tancat.
és un lloc que hi ha una sèrie de poders econòmics, els senyors, els propietaris de les possessions, l'Església, que tenia un paper molt important, però el pluralisme no s'expressava. Llavors, el fet que es pogués expressar se va traduir en l'aparició dels partits polítics, que fins aleshores hi han estat emmorteïts o desapareguts. I clar, els cafès eren un espai
i ho han estat fins fa poc, ara ja quasi molt han desaparegut. Els cafès tresques per ciutat i aquells cafès que hi havia fa tan sol 20 anys ja no hi són. Però en aquesta època els cafès eren masculina, un espai de sociabilitat masculina, perquè això d'en Bèrbara, que les dones estava mal vist que hi nassin, però era un espai de sociabilitat molt important, perquè allà se llegia diari,
els que no sabien llegir se llegia en veu alta, quan va aparèixer sa ràdio tenien ràdio, i clar, no és estrany que digués, que fas que fossin més d'una opinió política, altres d'una altra, però que eren dons molt importants. Clar, la sensació que un té és que la política se vivia en el carrer, no?
no era una cosa que se veia per ser tele, tant és el motiu perquè no n'hi havia, no?, però que la podies discutir amb els teus veïnats... I què ha passat? Perquè el panorama hagi canviat tant. Ara quan veig... quan hi ha resultats electorals i veus aquesta gran extensió i joves que...
Ara els hauré de tornar a estendre en Franco. Què deu haver passat perquè la política hagi cagut tan baix? La història va donant i no acaba. A vegades mos pensàvem que ja hem arribat. No, encara pot ser pitjor o pot ser millor, però pot ser que la cosa pot canviar.
Bé, jo crec que no poden comparar en absolut res dels anys 30, que estem ja en els anys 30 del segle XXI, han passat 100 anys. Saps què n'ha passat de temps i saps què n'han passat de coses, les formes de relacions socials, de vida econòmica, els hàbits, tota una sèrie de coses que ens donen un món completament nou.
se fa mal comparar. Ara bé, la Segona República, sí que és cert, dins d'aquesta politització que esmentem i aquesta vivència del fet polític per part de gent que fins aleshores té un element que poden considerar una mica negatiu, que és el tema de la polarització política, que és el tema de la situació crispada
i de l'enfrontament polític que en el final va dur, se va resoldre amb un cop d'estat militar. Clar, jo crec que les formes de vida política i les formes de relació política dins l'àmbit democràtic, dins l'espai democràtic, han de tenir una normalitat i la vivència que hauríem de tenir.
no necessàriament hauria de ser tan, tan viscuda, però sí que seria necessari una major vivència de lo comú, de lo col·lectiu. Això seria positiu i seria molt bo per la democràcia.
I després una altra cosa de comparació, tu dius que no ho podem comparar, els anys 20-30 estem d'ara, però jo record que parles de sa gent que tenia idees avançades, de sa inici de sa sindicada,
és ideologia sindicalista, diguem, del dret del treballador, etc. etc. i s'il·licultat que tenien aquests líders sindicals per expressar la necessitat en els treballadors que reivindicassin els seus drets. Parles de jornades laborals molt llargues, de desatenció sanitària, quan un treballador tenia un accident no tenia una assegurança,
Aquesta actitud de resignació que se'n suma una mica en segons quins moments de sobre per part del poble, de resignació i d'esclavatge, creus que torna a ser vigent ara?
Jo crec que en part sí, és a dir, no són les circumstàncies perquè estan parlant d'una sèrie de lluites per l'assistència, per les 8 hores, per l'assistència social més bàsica en un món que no hi havia res d'això.
Però sí, jo crec que el món que s'està configurant a dia d'avui, jo podria dir que mos posa damunt sa taula formes d'esclavatge tant o més greus i pitjors.
És a dir, han de ser optimistes, confiem en la capacitat de la persona per defensar un món, ja diria més humà, simplement un món on la persona humana sigui qualque cosa, no sigui un objecte
per explotar i per fer-ne tot bé com està amb la gent els darrers 10-15 anys. Estem entrant en un món on la tecnologia s'està posant en el servei de la mort i de l'esclavatge de les persones. I això és un tema molt greu. Molt greu. Molt greu.
I ara tornant a sa novel·la, desped d'aquesta introducció que fas jo, des de meu punt de vista molt interessant, bé, hem vist això que ha passat amb IB3, no? Tu has dit que et silenci,
en què ha viscut aquesta història, és també una manera de manipular, de manipular la població, no? Amagar la història dels norats, a mi qui d'ho ha pogut beneficiar? És a dir, quin interès tenia perquè hagi hagut qualcú que li hagi interessat mantenir-ho ocult?
Bé, sense cap dubte, jo crec que ho hem d'entendre dins el procés de reaparició o rearmament de l'extrema dreta, l'estat espanyol, però no només l'estat espanyol, Europa i arreu del món. És a dir, clar, apareix una extrema dreta, que n'hi ha que dir, que millor dir simplement feixisme,
I jo en part ho penso així, que és una forma diferent, no exactament igual, però una forma d'afegir-me.
aquesta reaparició de l'extrema dretat dur a una reinvenció de la història. És a dir, si estàvem parlant, fins fa poc, gent, historiadors, opinadors, pensadors, que havien de recuperar la nostra història per saber d'on venien i si res han fet malament per no fer-ho, no repetir-ho,
Ara s'està imposant, s'està imposant, s'està imposant un discurs on simplement s'avorri inventar la història i fent-ne una aposta. Clar, el fet que hi hagi hagut a Mallorca gent assassinada, gent represaliada, gent perseguida, que no havia fet res, gent absolutament pacífica, que no tenia a les seves espables cap acte de violència, el fet que hi ha hagut això molesta. Molesta i s'ha volen inventar altres versions que
En principi, jo dic que en el final és l'extrema dreta de sempre, és a dir, l'Espanya ancestral de la inquisició, de la intolerància, del militarisme, que veuen tot el que sigui llibertat, democràcia i memòria, ho veuen com un perill.
Jo record ara d'en Pere Sant Pol, precisament, que ell tenia com una data molt significativa de la reaparició del feixisme que coincidia amb la mandat d'anar al mar. Estàs d'acord amb això? Cap allà als anys 90. Crec que hi ha dos altres nivells. Un seria el nivell estatal espanyol,
i l'altre que va en paral·lel a nivell mundial. És a dir, el fenomen que se produeix a Itàlia, a França, Alemanya, Anglaterra, Estats Units, a Rússia... Aquest fenomen a nivell mundial no se pot separar dels canvis de l'economia a nivell mundial i també d'aquests multimilionaris nord-americans
extremistes, integristes, que dediquen recursos ingents, recursos econòmics, a crear un moviment i utilitzen les xarxes de comunicació que controlen completament, les utilitzen per donar benzina i, com sabou avui en dia, alimentar altres relats. Una nova forma de domini. Abans molts podíem preocupar
el domini de les sèries televisives... Això no és res de voler del que has de tenir tothom dins de les mans uns aparells que t'estan reproduint amb discursos agressius, violents i d'intolerància. Això és a nivell mundial. Evidentment l'estat espanyol has fet d'averigut 40 o 50 anys de franquir-me,
va fer que l'extrema dret està molt complexada. Hi va haver una sèrie d'anys, després de la mort d'en Franco, que les coses no sortien, eren. No és que no hi hagués aquest sentiment, aquestes idees. De fet, la transició es va basar en un pacte o en un acord, o no queda més remei,
que mantenir la parella d'estat franquista, en tots els seus aspectes. No hi va haver una recuperació de la memòria i un restablir les persones represaliades, restablir els seus drets o les seves memòries. Això no se va fer. Una transició neta. No hi va haver una transició. La transició no va ser exemplar. És que ben bé no va ser ni una transició. Una altra cosa és que diguem...
Què se podia fer? Això és una altra cosa, però el resultat no va ser satisfactori en molt d'aspectes. Per això es vera el que has dit, jo també coincideix, que en un moment determinat Narnar i l'esnerisme se va llevar la careta i va començar a mostrar el que ja era, no d'ignorar qui era Narnar i què havia estat Narnar.
I d'on venia? D'on venia, que hi havia la falange més pura i més dura i més antidemocràtica. I és vera que això ha donat, dins l'àmbit de la dreta espanyola, ha deixat molt de política, ha donat aquestes dues ànimes, una ànima més dialogant, més democràtica, més respetuosa, i una altra ànima més cridanera, més intransigent,
més bàstia, exemplificada sobretot en vots, però també en Ayuso i altres dirigents que estan aquí, les tenim aquí, i segons les enquestes les seves expectatives són boníssimes. Jo la pensava, si en Norà et fos viu, s'enduries les mans en el cap, ara. Jo crec que estaria assustat, perquè... Tornaria que fa la motxilla cap a la muntanya. Sí, sí.
Tu has dit d'aquest relat que creen, d'aquest nou relat per tal de fer-se la cara neta
de qualque manera manipular els altres, sé que la història dels norats entre la població de Bunyola o de Santa Maria eren vistos com a bandolers o com a delinqüents o hi va ser voluntat que corregués aquesta versió. Quan tu vas escriure l'obra no te feia por pensar que caure en l'aspecte contrari, és a dir, convertir norats en dos herois, líders,
Perquè hi havia aquesta temptació per tal d'esculpar-los. Bé, Marisa, jo crec molt en s'histori. És a dir, potser ingenuament i potser no va bé. Però crec en que s'histori, els historiadors poden, les persones que ens els acostem,
en el coneixement del passat poden tenir diferents opinions. Pot ser la gent més de dreta, més d'esquerra, de centre, però la història és la història. Els fets tenen un pas. Jo encara crec en els fets. No és l'únic. Jo crec que també se té la interpretació. Jo ho dic més que res perquè quan tu fas història, tu te bases en el testimoni oral d'aixes persones que van...
viure aquells fets i se me ho pregunta és, sa gent que tu has entrevistat coincidir amb aquest relat o te trobes amb opinions encontrades? Passa una cosa i és que en un poble que hi ha 4.000 habitants o n'hi ha 3.000, cada persona, cada família, cada redol pot tenir visiós diferenciades.
i més si passen 40 anys de dictadura. En el meu cas, la visió no era dolenta, no era negativa. El meu pare, el seu ofici va ser llenyater, el meu pare feia feina a la Garriga.
Fa uns anys la gent feia feina a la muntanya i mon pare era amic dels Norats i conegut. Jo vaig viure en un ambient on no se xerrava massa, no és que fos un tema de conversa quotidiana, però aquells dies que sortia
se veia amb respecte, amb estimació, amb compassió, amb dir, mira aquesta gent que van estar... És a dir, no se'ls veia d'una manera despatida. Fins i tot les persones més despolititzades sabien que aquesta gent no havia fet res.
I jo, com que recoïa aquesta tradició, aquesta tradició oral, era molt conscient que els fets no podien molestar, que els fets, que són reals, que són indiscutibles, és una cosa bona, que se coneguin. I no te vas topar en cap cas amb un testimoni molt diferenciat dels que t'ho has recoït per família? Clar, jo me vaig, a part dels que jo me venia de família, després me vaig dedicar a entrevistar gent.
però clar, me vaig entrevistar, me vaig dedicar a entrevistar sobretot gent que no havia conegut els Norats i tinguin estat amics, companys d'allò com vivien, d'idees o de treball. Clar, no vaig xerrar, no vaig xerrar amb persones que els haguéssim perseguit, però he de dir que altres persones sí que ho feren. És a dir, sí que de qualque manera
He pogut recollir versions i opinions i contrats perquè a vegades fa falta contrastar. I altres persones sí que van recollir el testimoni dels falangistes, per exemple. I un poquet entre tot n'ha sortit aquesta narració.
I clar, aquest llibre forma part un poc ja de la nostra memòria històrica, no? I sobre els norats s'han escrit articles de premsa, tu mateix n'has escrit, monografies, s'han realitzat documentals, una sèrie de quatre capítols, en el Jau Matríguez li van organitzar un homenatge l'any 82, s'ha erigit una placa en els Baix d'Espuig,
Què creus que fa falta fer més per honrar la memòria d'aquests homes? M'ho jo crec que ho hem dit un poquet abans. És a dir, hem de fer un esforç per, evidentment, per viure i consolidar la democràcia i l'autogovern com a poble, com a país oprimit, que són... És a dir, hem de lluitar
per aquelles idees que no cadupen, la democràcia i la llibertat, i a dins d'aquest sentit hem de recuperar tot el que puguem, la memòria i el record de tots els aspectes que ens han dut a qui som, i per tant, entre molt d'altres, les persones que valen ser com enhorats, però no just enhorats, perquè hi ha centenars d'històries que valen la pena.
Bé, en aquest sentit jo crec que recollim això que dius i t'encoratgem a que continuïs recollint memòria perquè segur que tens altres idees endavant que ens poden ajudar a salvar aquest món un poc que va com a desficiós. També dir-te que aquesta història va tenir una gran sort que va ser que se fessin primer una pel·lícula i després la microsèrie que se va fer.
No hi ha cap dubte que sense s'interès d'aquests creadors, d'aquests productors de cine, d'aquests directors i els actors, no hagués estat possible que aquesta història sortís del racó on estava. Ara s'ha conegut molt més gràcies a això.
Les càmeres de televisió fan molt bon paper, no és vera? Bé, moltes gràcies, Mateu. Estic molt contenta que hagis pogut venir i que ens hagis pogut parlar d'aquesta història i també de sentir-nos una mica protagonistes a l'hora de fer memòria històrica. Moltes gràcies. Molt bé, gràcies a tu. I fins aquí tenim el programa de Batet de Mots.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada. Sonen el vent, cançons de llibertat.
Començam el 2026 amb un nou sopar col·loqui de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, el restaurant Se Creu a Petra. Serà divendres 23 de gener a les 8. Conversarem amb dos patriotes mallorquins per parlar de com ho poden fer perquè Mallorca continuï sent Mallorca. Ells són ni més ni manco que en Pere Antoni Pons, filòleg, escriptor, poeta i periodista, i en Vial Majoral, filòleg, músic, professor de la UiB de Cultura Catalana i Activista Nacional.
Convidam a tots els associats i simpatitzants de l'ASM i els amants de Mallorca a assistir en aquest i a participar al col·loqui. Podeu fer les reserves a la web assembleamallorca.cat i a través del banner de debalears.cat. No vos ho podeu perdre, vos hi esperam.
Bon dia i bona vida, amb més continguts, noves veus, més opinions, més anàlisi, però amb la mateixa claredat i contundència de sempre.
Revista L'Estel. Pensament, cultura i territori. Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry. De la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobre implants,
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la Clínica Dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer-primera. De voler el Corte Inglés de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un vell somriure. Vos hi esperam. Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
En el context local i global que vivim, la independència dels mitjans de comunicació és més necessària que en cap altra època històrica. De Balears és un diari centrat en Mallorca i les Illes Balears, en català lliure i independent. Des de Diari de Balears fem una crida a tots els nostres amics i lectors perquè reforcin econòmicament el projecte, que és la manera de garantir la independència del diari.
La millor manera d'ajudar a fer realitat aquesta independència és associar-se a Ona Mediterrània, omplint el qüestionari que trobareu a la web. També vos podeu associar escrivint a info arroba onamediterrania.cat o telefonant al 971 100 222.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
A bon dia i bona vida, dona Mediterrània repassant l'actualitat de la mà del diari de Balears.
I a diari de Balears, el primer titular diu que el correllengua germanat amplia el recorregut dins Mallorca. Serà el més ambiciós que s'ha fet en els darrers 15 anys en defensa del català. També
Informa diari de Balears que el 2 de maig corre llengua germanat més concert de la gossa sorda a fa de nit i també que l'artista mallorquí Jaume Falconer és l'autor de la torxa del corre llengua germanat. Més qüestions jubilats per Mallorca retreu el batle que protocol no els respongui en català i reclama que l'ofrana floral del 30 de desembre es faci a l'estàtua del rei en Jaume. De fet, a la notícia podeu llegir la carta íntegra.
que li ha enviat la presidenta de l'Associació Jubilats per Mallorca al Batle de Palma. També destacam que una altra ocupació de l'espai públic ara a Serenal Petit de Portocolom. I també que Welling reforça la connexió de Mallorca, Menorca i Eivissa amb Barcelona i València, que s'obri el termini per participar en estades formatives en empreses per al professorat d'EFP,
que en Maria Jaume anuncia el seu quart disc amb una picada d'ullet a la cultura tradicional, que Soft Català presenta la digitalització del diccionari de recursos lexicals, que l'Estey
diu que la segregació escolar és una barrera en la igualtat de les capacitats dels alumnes i que els treballadors dels serveis ferroviaris de Mallorca decidiran si convoquen aturades laborals per exigir garanties de seguretat. També, finalment, vos destacarem que Comissions Obreres diu que les Balears no es poden permetre perdre recursos per tacticisme polític.
M'on anem ara en el Mallorca Daily Bulletin. Ja trobàvem una primera peça titulada Sota pressió. La necessitat d'un nou enfocament del turisme a les Illes Balears. També una segona notícia. Els treballadors ferroviaris de Mallorca plantegen aturades en protesta...
per les deficiències de seguretat i vos ofereixen un vídeo. Un llot destruït per un incendi a Mallorca dijous al matí. Aquests són els titulars, idò, que mos presenta ara mateix el Major Catalyst Bulletin. M'ho anem ara a l'edició en paper d'última hora. Una edició que té com a titular principal
El Suprem obliga de tornar a la fortuna de l'històric narco Toffol. I la fotografia principal és per al monarca espanyol saludant una representació ienca a Fitura. Balears reina a Fitura, diuen. En l'àmbit de...
L'obituari Miguel Soler, un referent i ídol de la ràdio, mor als 86 anys. Víctor Madera adquireix l'edifici de Rialto Living de Sant Feliu i també un incendi destrueix un llot de 24 metres,
a Serenal de Llum Major. Una fotografia de la part d'Adalt dóna testimoni de l'homenatge a una vida amb el Mallorca. I és que hi va haver un homenatge als socis amb més de 50 anys de fidelitat al club mallorquí.
La pandèmia millora les empreses, és el titular de la suplement d'última hora, El Económico. M'anem ara a Diario de Mallorca, el seu titular principal és Els treballadors de Servei Ferroviari de Mallorca valoren sumar-se les aturades per seguretat ferroviària.
mateixa foto principal que Última Hora, el Monarca, i Balears avança la temporada, diuen. El Mallorca reconeix els més fidels, també fotografia per als socis més antics del club,
I Selenski entrega a Pere Joan Pons l'ordre del mèrit pel seu suport a Ucraïna. També el món està molt còmode, prescindint de la cultura. Són temps molt complicats, és una entrevista amb en Pep Tosà. Finalment destacam que el Liceu francès rebutja l'oferta de compra d'un empresari mallorquí.
Aquests són, a hores d'ara, els principals titulars que mos ofereixen. Diari de Balears, Majorca Daily Bulletin, Última Hora, i també hem revisat el diari de Mallorca. Som a Ona Mediterrània, mos escoltes a través del 88.8 de Freqüència Moldada, també a onamediterrania.cat. Estan mirant de contactar amb Àfrica,
per veure on se troba el nostre col·laborador Justin Caixara i perquè mos expliqui algunes de les novetats que hi ha en totes aquestes guerres soterrades que viu en el continent africà. I, d'altra banda, tot d'una també ja us serà el moment
d'oferir-vos la secció Noves i Près d'en Joan Vicenç Lillo. Anem a provar de connectar amb en Justin Caixera.
M'hani usundur magi ombipu don l'Africa. N'yo boko khala, boko gis-kis, boko piyene. S'ankoncher boli s'lou am-am-teliye. N'enyo daje, banyan khajel keno s'lou digente. Wara tinyo, nangu kene nyo di nyo fewele. Boul ditere ou, fokne lafane ki yo yakomom.
I de boudega, d'à la waran, pèc-t-t-t-n-l-begu-sereu. Que ça qu'on dibel, dibel, ne kèfec-t-t-l-o-k-l-o-k-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o-r-o
I'm going to die. I'm going to die. I'm going to die. I'm going to die. I'm going to die. I'm going to die. I'm going to die. I'm going to die. I'm going to die. I'm going to die.
Fins demà!
Fins demà! Unite! Fins demà!
Fins demà!
Bona nit. Bona nit.
Viste un planeta
d'ecosistemes. No és del tot redol, vas escriure un moro, de tenir a mà la lletra, la rotació gairebé no se nota. Ningú no ha vist la translació, per tant, la plaia em va a dinar quan feim moreta. I ja de nit feim una festa,
A una platja que hem fitat a cada destra, amb un folleró tenim amics d'altres planetes. Som turistes, trompetistes, saben totes, ses nostres tensons i ballam fins des de dia.
En de dia traiem sa bar temós on anam a fer un viatge misteriós a una cala transparenta. Ens he lladat a viure per te.
Som el Bon Dia i Bona Vida, dona mediterrània. De moment és impossible connectar amb el nostre company Justin Caixera, que és a Burundi, però que de moment no ho podem contactar amb ell. En qualsevol cas, vos oferirem el capítol que correspon avui de Mallorca, un futur amb mirada jove. És el capítol número 15.
s'entrevista d'en Maria Nadal a en Toni Giscafré. I tot una després, noves i pres, amb en Joan Lillo i Coloma. Som a una mediterrània i escoltam ara a en Maria Nadal i en Toni Giscafré.
Mallorca és terra de mar i de muntanya, de tradicions i de modernitat. Una illa que ha viscut molts canvis i que encara en viurà molts més. Però com serà el futur d'aquesta? Aquesta sèrie de podcasts, Mallorca, un futur amb mirada jove, vol escoltar la veu de les generacions joves.
Què en pensen sobre l'illa on viuen? Quins problemes hi veuen? Quines coses els preocupen? Però també quines fortaleses i oportunitats imaginen per construir una Mallorca millor? Ja vull parlar amb...
Toni Guiscafra. Bé, jo som de Cap de Pere, estudiant de realització i producció audiovisual i que ara estic fent pràctiques a Palma i veig a ràdio. I estàs content? I estic molt content. I bé, a part d'això, som creador de contingut, si se pot dir així. M'agrada fer els meus vídeos i sobretot xerrar sobre Mallorca i un poc el meu dia a dia.
Dius que en els teus vídeos parles de Mallorca i ara t'ha plantej una primera pregunta. Què és per tu, Toni, créixer o viure a Mallorca?
Jo crec que viure a Mallorca és el millor. Jo no m'imagino viure a una altra banda, però és veritat que la meva infància l'he viscut molt i veig que cada pic
Estan canviant moltes coses i així com l'he viscut, veig que cada pic que ets joves... És tan diferent així com la vaig viure jo, com la viuen els joves d'avui dia. I ho he dit jo, que tenen 22 anys i que tampoc fa massa, però ja estic notant que ja...
Doncs això no els temps canvien, però a vegades els càmbits són massa pronunciats, a lo millor. Perquè si jo ara te deman, quins problemes creus que té Mallorca ara actualment? Què diries?
Actualment crec que molta gent està d'acord amb la globalització i sobretot aquest turisme de masses que trob que no ens beneficia en els mallorquins actualment i crec que és un dels principals problemes actualment.
I pensant una mica així a la llarga, pensant en la Mallorca del futur, de què pot passar d'aquí 15 a 20 anys, què te fa por d'això? Em fa por que cada pic som menys els mallorquins que quedem i que bé, un dels principals problemes que hi ha hagut fins ara és que els mallorquins han venut les terres.
i que per entornar-nos arrepentim, però clar, ara és qui fan negoci, no som en mallorquins, sinó és qui és Guiris i tota aquesta gent que ha comprat a poc a poc aquesta illa. I que nosaltres l'envenuda en aquest turisme, no? I d'aquí 20 anys... Vull pensar aparatiu, però ho veig un poc negre.
Però pensant per dir-ho jo crec que encara els mallorquins són bastant resistents. Aquesta resiliència... Sí, sí, resiliència en tenim molta i crec que encara hi som a temps de canviar un poc el panorama. I tant. La visió ha de ser positiva. Sí, sí, sempre. Perquè què és allò que més t'agrada de viure a Mallorca o de ser mallorquí?
La Mallorquí, diria, són les nostres arrels, la nostra llengua i, sobretot, el fet de fer poble i que tenim un patrimoni cultural que fa por. És molt guapo, totes les tradicions que tenim, cada poble xerra d'una manera, que això també és molt xulo, i que, desgraciadament, s'està perdent. El fet que ja se perden moltes paraules dels camps, sobretot,
I bé, òbviament si està minvant el sector primari, minva també tot el vocabulari aquest. De quina manera podem preservar-lo? De quina manera el podem conservar?
Aquest vocabulari. Per exemple? Jo, per exemple, m'he de fer vídeos relacionats amb això. Sí que m'agrada molt la capejeria i sempre m'agrada fer vídeos de cantatge en aquest tema. I crec que és una sermanera. Sí que...
bastant menoscada, perquè jo faig els vídeos perquè sento el conegui i donar visibilitat a això. Però és vera que, així com està el camp avui en dia, i a Mallorca, que cada pic es compren més fora de viles per fer xalets, els pocs pejors que queden tenen molt poca terra per por de viure d'això. I també eren les polítiques europees que una persona
d'aquí que vol tenir un petit negoci o una petita producció agrària, ha de dependre del que diu Europa Cafè i de vegades tota la burocràcia un poc, un poc. És així. Però creus que aquest sector primari com a tal, si no se cuida, pot arribar a estar en perí d'extinció, per dir-ho així?
Jo crec que sí. No m'agrada pensar-ho així, però és vera que cada pic ho veig més magre, el teu primari, perquè és poc que queden... ja els hi costa viure del que fan i jo crec que... Bé, és que... Bé, bé. No m'hem. És que ara no sé què dir.
Vull dir, has parlat de la importància de com tu a través dels teus vídeos ja potencies això. Ha dit al col·lectiu, per exemple, de quina manera també podem fer front a això?
No vendre les floraviles que queden o els camps que encara se poden cultivar a empreses o a propietaris que la finalitat és fer un xalet i viure d'això. I apostar el millor també pel producte local, no? Sí, també és un tema perquè...
Clar, el producte local, òbviament, és més car perquè la producció és més petita i, clar, depenent molt de... Tots els supermercats duen coses de fora i és molt més barat i costa molt més produir-ho aquí, però és vera que a pintura pagar un euro més per un quilo de pomes, mira, val la pena per... I pomes d'aquí, per un peixer d'aquí. Per el simple fet exacte d'apoyar el producte local.
Com t'imagines Mallorca d'aquí uns anys, contant que han pogut transitar tots aquests problemes i els hi han pogut fer front? Com t'agradaria que fos? T'imagines una Mallorca idíl·lica? Jo crec que sí, però...
per jo dir-li que seria sense tota aquesta turistificació i això que cada pic és més complicat perquè per exemple te'n vas al centre de Palma i tot són negocis d'empreses multinacionals que per exemple te'n pots anar a Madrid i és exactament el mateix això és un dels problemes també i veig que per aquesta part és complicat que canviï
Però sí que ja xerrant un pas més dins el centre de Mallorca i això, sí que veig que estaria bé posar un límit que no se pogués construir més. Que apostessin més per nosaltres.
que apostàssim més per nosaltres, exacte, i no per vendre una persona estrangera, que a finalitat també deu ser llogar aquesta casa a estrangers. I acabar a treure'n profit. Acabar a treure'n profit, exacte. Jo crec que el que s'hauria de fer bàsicament és prohibir la venda a cases d'estrangers, vull dir, que no puguin comprar, si que m'ho faria bé que venguin,
Fins a un punt, però que no puguin... És que ja no tenim lloc per a nosaltres i si ve més gent no hi acabem. Vull dir, arriba un punt que no hi acabem. No hi cabrem. És així, eh? Vols afegir qualque cosa més a aquesta superentrevista?
que han de pensar positiu. Jo crec que... Jo tenc esperança que Mallorca pot canviar cap a bé i que en mallorquins són molt forts. Que aquesta resiliència i aquesta perseverança... Que estigui moltes regalats a la nostra i costarà que m'ho guiés. Som potents. Moltes gràcies, Toni. A tu.
Fins demà!
Bon dia, bon dia, vida. Benvinguts a la secció de noves i parets del matinal d'Una Mediterrània. Bon dia i bona vida. He de reconèixer, no sense una certa vergonya, que no puc llegir o visionar, com feia abans, certs episodis de memòria històrica, com els vinculats a la guerra del Cot d'Estat del 36,
o esdeveniments d'actualitat, com és ara l'actiu genocidi a Palestina. És per això que el passat 13 de gener, tot i haver estat informat, voluntàriament no vaig voler visionar el reportatge que TV3 va dedicar sobre els morts al servei militar espanyol, ja després de la mort del dictador.
He llegit o escoltat les reaccions periodístiques, o no periodístiques, de qui sí va tenir la valentia i responsabilitat de fer-ho, tot i no haver estat gens còmode ni agradable ben segur seguir aquest programa, sobretot si vas haver de fer l'Emili. Jo sí que la vaig fer, l'Emili. Aleshores, anys 80-81 del segle passat,
L'objectió de consciència i insubmissió era en període molt primari de gestació. I només uns poc valents s'atrevien a plantar cara a una innomínia com era el servei militar a l'exèrcit espanyol, el servei militar obligatori. Allà, concretament a Melilla, sí que vaig tenir coneixement direct i personal.
No només de suïcidis de reclutes i soldats, bregues, amb malferits també en civils, maltractaments sistemàtics i sovint selectius, aparicions greus de malalties mentals. En aquell lloc, a Melilla també hi havia el Tiro al Moro, a la frontera amb el Marroc. Vaig viure...
Allà, al Cot d'Estat del 23 de febrer de 1981, durant aquell temps de mili, i la certesa que em va restar és que tot l'estament militar que allà vaig observar donava suport a la vulneració de la legalitat de la Guàrdia Civil a les ordres d'en Tejero.
De fet, ens feren patrullar per la petita ciutat d'una manera que jo interpretava com de suport a la conspiració militar. Una més, dintre la llarga i nominiosa història d'aquest exèrcit. Una cosa que vaig aprendre aviat és que la mili servia bàsicament per dues coses. La de fer-te conèixer qui mana realment, convertir-te en còmplice
on submís i l'altre transformar-te en més mala persona. La primera és més còbvia i demostrada. La segona, vaig tenir l'experiència personal de comprovar el canvi que es pot produir en una persona una vegada submergida en un ambient militar i encara més si és d'inspiració feixista com el de l'exèrcit espanyol
tant si et converteixen en víctima com tant si et converteixes en torturador o botxí. Només arribar i entrar a formar part d'aquest aparell ets el que en diuen un bitxo i et fan novetades, que en cert casos...
són molt cruels, continuades, sistemàtiques i a vegades de conseqüències tràgiques. No és un lloc per a gent sensible, empàtica, que és el que hauria de ser tothom. Llavors hi ha l'aprenentatge de l'ús de l'arma,
del fusell, record com del primer exercici en foc real, jo, que d'infant havia patit regularment de mals d'orea, vaig quedar sort uns dies, amb uns xiulos insuportables. No ho podies ni dir. Música
Un exèrcit de criminals.
Vicent Partal, Vila Web, 13 gener del 2026. El reportatge de TV3 sobre el morts al servei militar hauria de causar conmoció. Però tocar l'exèrcit espanyol encara avui és tocar l'espina dorsal del règim nascut precisament de la insurrecció militar contra la República.
Hi ha coses que no mereixen cap mena de contemplació i el programa que TV3 ha estrenat aquesta nit sobre les morts al servei militar n'és una. Els autors han confirmat la xifra de 1.900 joves morts fent el servei militar a l'estat espanyol. Després de la mort de Franco i fins que es va abolir l'any 2001.
1900. Que ningú no es pensi que això és una xifra freda. Parlem de 1900 joves que van entrar Sants a fer el soldat i em van tornar dins d'un fèretre precintat.
1.900 assassinats, suïcidis forçats, morts estranyes, sigui que on sigui. I el fet més sospitós és que no s'han volgut investigar mai, ni aleshores ni alerta, ara tampoc. Mira-m'ho amb perspectiva. Eta...
Va matar 853 persones, de manera que l'exèrcit espanyol, en temps de pau i en democràcia, molt d'aquest temps amb el PSOE, el poder, em va matar força més del doble. D'Eta se'n parla cada dia, se'n fa lleis, se'n demanen responsabilitats, se'n reclamen condemnes, es persegueix encara avui aquell qui enjustifica l'actuació. De l'exèrcit, en canvi, res. Silenci.
Les famílies, famílies valentes com les que apareixen en el reportatge Et faran un home morts silenciades, encara esperen una explicació sobre què va passar, unes disculpes. I m'agradaria que ningú, per favor,
No faci broma d'aquesta candidesa o proclami que són uns somiatruites perquè el Ministeri de Defensa i el govern espanyol diuen i diran que no en saben res, que no tenen coneixement d'aquesta classe de violència. Però les famílies...
i la societat. No podem renunciar a exigir respostes i a dir i a proclamar que aquesta negació dels fets és part del crim. Perquè quan els periodistes de TV3 han volgut investigar-ho i han treballat molt, s'han trobat totes les portes closes i els arxius inaccessibles i les traves més impensables han barrat la seva voluntat d'explicar els fets.
per tapar, avui encara, 1.900 assassinats. I això, cal dir-ho sense contemplacions, és el franquisme profund que no s'ha mort. No pas el franquisme residual de les estàtues i els carrers encara en nons de generals, sinó el franquisme estructural, el poderós de debò, aquell que es manté viu dins les institucions de l'Estat,
L'actual exèrcit espanyol, que ningú oblidi perquè és fonamental, és una institució guanyadora d'una guerra contra la democràcia i contra l'exèrcit de la democràcia. Ara fa el voltant de 90 anys.
Una institució que va sembrar un terror de dècades que pot explicar en part el silenci d'avui i que, d'aleshores en sa, no ha passat per cap depuració de fons, per cap procés de responsabilitat, per cap retiment de comptes. Els mateixos que maltractaven, torturaven i violaven reclutes durant la dictadura ho van continuar fent durant el postfranquisme.
I ningú, aquest reportatge n'ha anat la prova clara, no ha fet ni fa encara res per impedir-ho. Ni tan sols argumentant, com podrien fer, que això va passar en un temps passat, que ja no haurien d'implicar els governs actuals, però que clarament els impliquen. Parlant, per tant, d'impunitat. D'una impunitat que desafia qualsevol intent de comprensió racional,
Llevat que entenguem què significa aquest exèrcit espanyol. Com pot ser que 1.900 morts no motivin ni una sola investigació? Com pot ser que famílies que fa 40 anys que demanen explicacions no troben sinó silenci?
Com pot ser? Que comens que es diuen progressistes, que es diuen d'esquerres, que han fet bandera de la memòria històrica, en canvi es neguin en rodó o obrir aquests arxius? Abordar cap investigació que pugui aclarir qui són els culpables?
La resposta és terrible, però és simple. Això passa perquè tocar l'exèrcit espanyol, encara avui, és tocar l'espina dorsal del règim nascut de la insurrecció militar contra la república. Felip de Borbó n'és el màxim dirigent d'aquest exèrcit, només perquè el general Franco ho va decidir.
I l'exèrcit espanyol continua sent, en la monarquia, el gran tabú de la transició, la institució intocable que va imposar les seues condicions en les armes i que no accepta mai cap control democràtic real. Els militars ho saben, saben que són impunes. Els relats que hem pogut sentir ara ho confirmen. Ho han estat sempre.
Però és encara més greu que ho continuïn sent, perquè tot l'aparell de l'Estat els protegeix. Els protegeix de les responsabilitats que podrien implicar els seus crims. Aquest reportatge de TV3, que cal felicitar per la valentia i professionalitat, hauria de provocar una autèntica conmoció ciutadana. Hauria de fer caure algun govern, algun ministre, algun general, algú,
haurien de rodar cats, però ja sabem que no passarà res. Simplement hi haurà un silenci espès a Madrid. Els mitjans espanyols, si n'arriben a parlar, ho esmentaran de passada. I l'exèrcit continuarà gaudint d'una impunitat criminal que és inacceptable i intolerable en cap democràcia mínimament decent.
Parlem, parlem, ho diré per darrera vegada, de 1.900 morts pel capbaix, 1.900 joves, 1.900 crims, sense investigar, sense culpables, sense responsabilitat, sense disculpes. I és això que margeix de les xifres. Un estat que protegeix i protegirà, mànic i mànic, els seus criminals si porten uniforme.
Les famílies que han aparegut en aquest reportatge de Mireia Prats i Joan Torrents han creat el grup de suport de famílies víctimes de la mili i ofereixen una adreça de correu electrònica per a qui s'hi vulgui posar en contacte.
Del De Balears, un article de Borja, un article d'opinió, un pare, de Borja Crucelei, 13 gener del 26. Ni molles ni pedaços, prou d'espoli fiscal. Hi ha qui encara et sorprèn quan den que les Illes Balears són un territori saquetjat.
que exagerem, que dramatitzem, que Espanya és solidària. Però ser solidari és una cosa. I una altra cosa, molt diferent, és ser un pagafantes fiscal. I nosaltres fa temps que fèiem aquest paperot.
Mentre la gent d'aquestes illes aixecam el país, Madrid ens buida les butxaques en la delicadesa d'un carterista professional. A més, ens fan callar en l'excusa que tot és per...
equilibrar, ser solidaris. Però la solidaritat no pot ser un espoli permanent convertit en tradició administrativa ni una soga fiscal que cada any ens estreny més. La solidaritat és una mà estesa, no una mà a la butxaca aliena.
Aquesta no és una qüestió de percepció ni de discursos, sinó de números. L'espali fiscal no és una teoria econòmica. És la realitat que ens obliga a fer equilibris impossibles per arribar a final de mes sense vendre un ronyó a guallar el pop. Cada any més de 4.000 milions d'euros fugen cap a Madrid. Com en dioni, com en dioni, cap a Brasil.
4.000 milions que no tornen, que no es veuen ni en la mirada dispersa d'en Dioni ni sense. Ningú sap on ballen, però tots sabem què signifiquen a Canostra. Habitatges amb preu desorbitats, aules massificades, hospitals col·latsats i un tren de llevant que fa 26 anys que és ciència-ficció.
Les Illes Balears aportam més del que rebem. Pagam el 2,8 del deute i quan arriba la condonació ens llancen el 2,1 com a molles a un colom, esperant que els donin les gràcies. I la nova proposta de finançament? Una molla més?
com posar un pedaç a una barca que fa aigües. És cert que cal celebrar el desbloquei de la reforma del finançament, però la proposta és clarament insuficient. Les Illes Balears aporten molt més del que rebem, som el territori que més la capta, però amb el nou sistema quedem al desè lloc de 15 en la millora del finançament. Si som del primer a l'hora de portar, no podem continuar sent dels darrers a rebre.
Un model just hauria de tenir en compte factors que aquí pesen més que enlloc. La població flotant, l'alcohol de la vida, el creixement demogràfic acumulat, també la insolaritat.
Aquesta encareix considerablement la prestació dels serveis públics, però no se li dona el pes que li correspon. Sempre a la mateixa pel·lícula, governi qui governi, les illes pagam, Madrid mana i nosaltres sortim perdent, una saga interminable sense final feliç. Però ja n'hi ha prou.
Volem decidir des d'aquí com s'inverteixen els nostres recursos i tenir capacitat real de decisió fiscal. Ningú coneix millor les illes que la seva gent i ningú defensarà els nostres drets si no ho fem nosaltres. Ja n'hi ha prou de ser tractats com una colònia turística i fiscal. Ja n'hi ha prou de demanar permís per existir, de demanar al moina mentre nosaltres aportem una contribució clau al sosteniment de l'Estat.
Això no va només de tot ves, va de dignitat, va de plantar-nos i dir fins aquí. Som el territori saquetjat, sí, però també som el poble que s'aixeca, que no cota el cap, que no resigna, toca exigir d'una vegada per totes la clau de la caixa perquè el futur d'aquestes illes només el podem escriure nosaltres des d'aquí.
Des d'aquí, des de Noves i Parès d'Una Mediterrània, vos recomanam l'article de Nana Masqueró a Lara Balears de dia 13 de gener.
Joan Pons, l'anticatalanista que vol imposar el gonallit pel Consell de Menorca. L'exdirigent de sa Fundació marca la línia del PP en qüestions de llengua des de la institució insular. Un any abans de les eleccions autonòmiques de 2023, Joan Pons, Ciutadella 1993, era una veu crítica amb el PP de Marc Gaproens.
Deia, obrint cometes, és catalanista. Tot el seu Twitter està en català estàndard. Va denunciar l'abril del 2022 al seu canal de youtuber. Aquesta és la que defensarà els interessos de la cultura balear davant al pancatalanisme. Pons dirigia llavors sa fundació, una organització de tendència Gonella.
encara que la negació de la unitat de la llengua catalana a Menorca es coneix com a saladisme, com va explicar un expert a Lara Balears. Un any després, el PP el va fitxar per evitar que el seu perfil jove popular li prengués vots davant de vots.
No s'esperaven governar a Menorca, explica un adversari polític. Pons es va convertir en conseller de Cultura i des d'aquest càrrec ha liderat l'ofensa contra el català normatiu a la institució a través d'un canvi de reglament d'uso lingüístic que, si s'aprova, incorporarà el castellà a la institució i donarà prioritat a les formes lingüístiques del menorquí.
Dies abans, en un article titulat L'excepció menorquina de Miquel Àngel Maria, de dia 27 de desembre de 2025, ja ens avisava de l'activa política anticatalanista del Consell de Menorca. En llegirem algunes tractes, els que m'ho donin temps.
En un recent programa de ràdio sobre el centenari de Josep Maria Llompart, una intel·lectual mallorquina, interpel·lada pel periodista sobre la política lingüística de l'actual govern de les Illes Balears, la va qualificar de curiosa, d'estranya. En aquest moment, deia, es fan el rol en fer lleis que van contra la llengua, però, d'altra banda, tenim moltíssimes activitats institucionals a favor de la llengua pagades pel govern.
La mateixa entrevistada contraposava la situació actual a la del nefast, l'adjectiu que el va posar ella, govern de José Ramon Bauzà. En això té raó, però ben mirat, la política lingüística de Provenç no és tan nova. De fet, té moltes semblances en la de Jaume Mates, mantenir una distància higiènica amb el gonellisme més tronat, promoure activitats institucionals
Algunes de prou rellevants, com ara el mateix any John Part, subvencionar i tractar bé el sector cultural perquè estigui tranquil i, mentrestant, limitar qualsevol possibilitat d'un exercici real i efectiu de la igualtat entre el català i el castellà.
Crec que, si no fos per la pressió coactiva de vots, la política lingüística de Porens encara seria més amable, sense mai no arribar a ser una veritable política de normalització lingüística. Per cert o de debò, hauria de perseguir els objectius que marca l'article 1 de la llei de normalització lingüística de la Gilles Balears.
A. Fer efectiu l'ús progressiu i normal de la llengua catalana en l'àmbit oficial i administratiu. B. Asegurar el coneixement i l'ús progressiu del català com a llengua vehicular en l'àmbit de l'ensenyament. C. Fomentar l'ús de la llengua catalana en tots els mitjans de comunicacions socials. D. Crear consciència social sobre la importància del coneixement i l'ús de la llengua catalana per a tots els ciutadans.
No, els populars no pretendrien mai el compliment real d'aquests objectius, però sense vots segurament donarien més peixet del que donen ara i procurarien evitar conflictes i situacions incòmodes. És, si fa no fa, el que havien fet sempre els populars, en l'excepció de l'era beusàniga i en l'excepció menorquina d'ara mateix.
Gràcies per escoltar-nos fins aquí a la secció de noves i parells de cada divendres dins el matinal de Bon Dia, Bona Vida, que podeu escoltar de Gona Mediterrània, gràcies a la participació i suport econòmic dels seus socis i on vos animam a formar-ne part si encara no ho heu fet. Salut!
MAMBO SAUASAUA
Fins demà!
Fins demà!
Mambo, sawa, sawa Mambo, sawa, sawa Mambo, sawa, sawa
Som el Bon Dia i Bona Vida d'Una Mediterrània. A la fi, hem pogut contactar amb el nostre amic, company Justin Caixarà. Justin, bon dia. Bon dia, Tomeu. A on ets, Justin?
Quina situació podries definir que viu ara mateix el Congo? És una situació de guerra, de postguerra? Quina situació viu ara mateix? La situació és confusa perquè fa temps que vam escoltar aquest senyor que està repartint pau com si el tenia la sol·lició.
i va sortir que des que es va firmar aquest acord de Washington, tres dies després, els militars rwandis amb el 23 van conquistar altres zones com aquesta zona i un altre interveniu,
I ho han ocupat i hem pogut de fugir i intentar salvar els personals. I ara per vergonya del senyor Trump que va fer aquesta promesa i no se va respectar. I ara per pressió internacional estan imposant l'exercit ruan de sortir.
Bona nit.
que estem d'acord. Entonces, situación es de conquista, avances en 23, es per el petit periodo que teníem. Hem perdut la connexió.
Sí, en Justin t'havien perdut per un moment, però entenc que els acords de pau aquests que vàrem veure representats i firmats i tal han servit de ben poc.
perquè ens hem promès de pau, no hi ha pau. Rwanda s'ha fet conquista dels nostres territoris. Les ciutats d'Equivo en general, Goma Bukavo, estan administrates per no bé per l'exercit rwandès M23. No hi ha hagut de passe i s'ha fet aquesta situació i en el pla imanitament.
és un dramà i a Burundi també ja cada dia n'hi ha mort i s'informa ja c'eran de 65 persones que mor per per fama perquè noi han ajuda a l'humanitari i que petita solidaritat meurequina que estava
Ara volia anar amb els minerals, però abans, aclarir. A Burundi hi ha camps de refugiats de gent que ha hagut de fugir del Congo, és així?
s'informa que estem manegades a través de la coordinació humanitària. Dins els campos estan charades d'entre 80-100 mil persones i dins les famílies d'acòïda no arriva ni a saber el nombre, però Bujumbura, Burundi, estem
molt colapsat, un país que també està a un nivell de pobresa, que falta de petroli, una inflació. Fue una barbaritat, però hi ha aquest situació humanitària. Cada dia compta gent que mor. Noi ajuda l'humanitat, literalment. No és això que era poc, com era d'iniquí, però a Burundi. Noi ajuda i
i aquesta situació és molt, molt complexa, vol dir també. Abans d'entrar en altres qüestions, el teu entorn, família, companys de feina, sabem que hi va un company periodista assassinat, no fa gaire. Com estàs ara mateix?
Primer dir moltes gràcies perquè vam passar aquest moment molt difícil, sobretot els companys periodistes i activistes, un va ser assassinat i fa una setmana, una
El nostre director de la nostra media, l'Honelle Safari, se pot trobar d'un ces red de calmelanina, va ser també doutes desapareixuts. El Varem troba mig mortes drogades perquè aquesta pressió internacional i local va ser bé, va fer que al final el Varem troba tirada a un camp. Però, bueno, a través d'une organització, l'Handuta,
i també agraïm l'ajuda que vam tenir d'aquesta casa o no Mediterrani perquè aquí tenim dues que vam poder pagar a través de l'ajuda o no Mediterrani que està ara mateix a nostra oficina no Burundi i se torna familiar, més o menys està bé. Hola, perdona-se.
més o menys no està bé i així a nivell dels seus companys de feina així és un poc aquesta situació i moltes gràcies també per l'ONU Mediterrània perquè aquestes dues companys estan aquí a la nostra oficina a Ujumburan.
mos explicaves abans que semblava que hi podia haver pau a canvi de diamants però que no hi ha pau i sí que hi ha robatori de diamants no?
Sí, robatori de mineral, de cobalt, de litium, de gas, d'or, de tot. Entrem ho t'è clara. Si l'ho seguït en aquest forum econòmic mondial, estava diguent que tot això de no foredà aquesta terra era una estafa i que volen
I sí que aquí ha començat a forredar. I sempre volum recordar que aquest bosque congolès ara constitueix un dels grans pulmons del món. I sí, només se forreden, no hi ha pau i aquest impact.
Com ho vol fer Trump, imaginau quin serà aquest impact a nivell global. I que el senyor Trump ja mos posera totes ses arancels i tindrà que monopoli de mineral. Ara, en veu, el que ha passat a Venezuela, pues, bon, no hi ha res que dir. El fa lo que vol i en canvi de res. Roba tot en canvi de res.
Primer, la resistència militar és nula perquè
que ha estat giudiat perquè sembla que era d'origine, si algú diu que d'origine treballava per el govern rwandès, per això ha estat giudiat, condamnat per la justiça militar congolesa.
I ja significa que aquesta resistència militar a un bon antigo president que havia preparat tot, que aquest exército congolès no ha estat capaç de proteger res. Ha estat a fugir com a ratas. I ara amb aquesta nova construcció i aquesta inversió.
és barbaritat. No estem d'acord, però el nou president ha invertit un 40% de producte interior brut del país en l'exèlcit. Bé, jo, entenem aquesta desesperació, però a nivell d'aquesta economia i d'aquesta vida és una barbaritat. No sabem si aquesta nova inversió i aquesta reconstrucció
de resistir a un Rwanda finançat per gran poder d'ajuda d'Europa i de tots els grans poders que beneficien aquests accords minerales que Rwanda està astreure del país.
I a nivell civil, si la gent intenta resistir, però si falta d'un apoio de la ciutat global, sentir que el Congolés no està tot sol, això fa que també no sé a quin nivell si la gent pot aguantar.
sense menjar, sense economia fins ara. Ces bancs no funcionen d'una zona ocupat i se ni situació social, econòmica i humanitari no sé a quin nivell i aquest gent podem seguir resistir. Per ser sincer.
Ho entenc, ho entenc. Justin, permet-me usar aquest tipus de llenguatge, però quines són les cartes que té la República Democràtica del Congo en la geopolítica mundial ara mateix per intentar evitar...
aquesta invasió i aquest saqueig per part dels paramilitars i dels militars ruandesos? Sí, de moment tinc un lector que és veramente polític, com sempre un altre activista, però el que jo veig a nivell polític és que el Congo sí que amb el nou president
com a estat del cas a Davos que el món actual no pot seguir. Serà de transició i tot això, de desenvolupament technologi,
sense implicar país sol·licions com la República Democràtica del Congo. Crec que ara, una de les coses, no hi ha bones coses de la guerra, però podem dir que ningú ara pot contestar que el Congo ara està en
el centre de su geopolítica global y en sus grandes poderes se está a fer guerra per controlar aquesta gigante mundial. Y crec que se estan dibuixats.
contra l'economia europea, però sempre a mi no m'entenc que per què és europeu, no està vigent tot aquestes dificultats. Ara, s'es acorde amb la Rússia i s'es acorde també amb
que es un país solució i ningú ara no pot discutir.
I després, que seguirà ser victima d'aquest geoeconòmic amb tota aquesta conquista trampal o altramp, sí. Però és important que el món reconeix, tot home que utilitza tecnologia, que utilitza el mòbil, que reconeix que hi ha un país que està víctima durant 30 anys i no ha tingut una atenció internacional.
Es fet que Ara i Congo siguen membres no permanent en la ONU ha fet que a nivell de ces geopolítics hi ha aquesta sintonia indépendentment de lo que no entendim perquè són ciutadans occidentals que se beneficien també d'alguna manera d'aquest tot tema tecnològic no té aquesta sympathia amb
a aquest ciutadà congoles per no mestrar aquesta geopolítica, perquè nosaltres estem intentant deixar aquesta diplomàcia entre ciutadans, igual com estem sintonitzant el que està...
a passar a Venezuela i a altres països i a Nigeria per intentar veure que altres Estats han d'intervenir per intentar parar el senyor Trump. Eixa és un poc la situació. I si qualcú vol saber més sobre aquesta posició del comitant,
el discurs de Davos de fa un dia ahir en el Forum d'Econòmica Mundial. Escolta, Justin, i quin paper juga la Xina, si és que en juga cap, en aquest xoc? La Xina primer ha estat un dels països traïdors de la República perquè amb aquesta presidenta antiga...
La China, elle, que tenia ses accords privilègiats de minéral, però al moment que aquest país necessitava l'ajuda de ses aliats, elle mateixa China que va donar matèrià,
però la mateixa China va vendre tecnologia de desactivació d'aquest material. Una de les coses que ha fet, que l'exercit també, independentment de què era com era, no va tenir una capacitat. I això sí que va fer enfadar el president Tisseguedi, que va revisar tots els acords minerals.
Gràcies.
dels Macron i Rwanda i Vondarleyes i tota aquesta Europa i també des altres parts, el rey del món, el senyor Trump. Però el papel de la China ara en la República Democràtica del Congo és crítica, però per ser la hipocresia sempre troba aquesta manera de collaborar
Bona nit.
Costa o no. Costa o no. Ieshi és un poc delicata la situació de la Cina. Desafricà no pot saber deixar-se de la Cina, però en aquesta geopolítica, especialment en el Congo, la Cina ha perdut aquest monopoli per se serve a la hipocresia. El jugó entre el Congo i el mateix entre el ruandes és el poder que acompanya el Rwanda.
Justín, ja per acabar, què poden fer la gent que ara t'escoltem? Què poden fer per ajudar-vos a altres, per estar informats, per mirar d'expressar d'alguna manera la solidaritat amb la resistència del Congo?
Sempre demanam tota aquesta asociació que defen el medi ambiental. Sé que són coses que he repetit, però jo crec que no podem defenir el clima, oblidar països sol·licions com el Congo, com l'Amazonia, com aquest pulmà del món. Jo crec que aquests països també ha de defenir el Congo.
Que sé que, de alguna manera, la tecnología del Congo ha servido, y ya es por el interés de la humanitat. El congolés no fer a reservar aquesta pedra, pero es un ben d'interés comú, pues, también apoyar esas iniciativas.
i intentar que Trump no s'acampar de tot perquè demà torni a fer seus esclavs, crec que ja aquesta sintonia dels ciutadans occidentals, com ho han fet amb Ucrània, com ho han fet també
Israel, com està fent en Venezuela, per favor, per favor, que hi hagi alguna cosa, com ho fet vosaltres, aquestes mitjans que han parlat de la societat civil i aquestes organitzacions. Fins a tot, hem tingut dificultat d'ajuda humanitari perquè n'hi ha algunes organitzacions mallorquines que ha posat alegació que aquesta situació del Congo no té elements suficients per tenir
Es una de las cosas que no esperaba, pero son cosas que pasan. Y ya en un momento que había un compromiso institucional del gobierno balear para ayudar al Congo, pero pasan estas cosas y ya es lo que demandamos que llegue un poco de sensibilitat también. Un tema de ayudas.
si la gent necessita de tot. No vull dramatitzar per aquest informe, la gent està morint d'ambre. I ja no ho dit que són informes de l'ONU, de la coordinació humanitària. Però com estem cansat de dir-lo mateix i noiares, no sé.
A vegades, no sé què dir, però moltes gràcies per l'Ona Mediterrània perquè ens han sempre donat aquest espai. I també que estem amb els nostres dos germans, Julien i David, que també podria ser les pròximes víctimes com periodistes i activistes i arrestem nosaltres. Gràcies a vosaltres.
Idò, Justin, continuem en contacte. Després parlarem, davantment si podem ajudar de qualsevol manera més concreta. I en tot cas, si t'apareix bé, d'aquí uns dies, d'aquí una setmana o una miqueta més, tornem a connectar a veure'm perquè mos facis l'actualització.
en trobar una conexió directa entre aquel país, en vez de Misioner, Mallorquín, y aquí està un manjar, sobrassada, encara tenim sobrassada, i que mos fa vi allà, si no sé.
i és especial de veure que hi ha tanta Mallorquin que viu a Burundi i que està a Burundi podem viure a Mallorca també, menjar sobrassada. Tenim una cuixa de sobrassada aquí, doncs estàs benvinguts també a Burundi, aquest país que estima Mallorca i que té una història molt, molt llarga i també era homenatge ja a un obrador i va ser molt emocionat aquest mes de gener.
moltíssimes gràcies per explicar-nos tot això Justin, gràcies, cuida't i estem en contacte sí, sí, gràcies sí, adeu adeu, bon dia
Fins demà!
Si estàs jugando con ella
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
que m'ha duït aquí. La font que no vence, la font que no plara, m'ha fa plu.
Som el bon dia i bona vida dona mediterrània. Avui és divendres 23 de gener de 2026 i en aquesta hora solem dir bon dia poesia i molt sol contestar en Pere Perelló i nom de Déu bon dia poesia. Avui qui mos diu bon dia poesia no és en Pere Perelló sinó que és en Pep Lledó. Bon dia poesia. Bon dia Tomé, bon dia oyens.
Hem començat, o estem escoltant ara mateix, La Relíquia. Sí, el poema de Joan Alcobé, musicat per Maria Almabonat, i que llavors escoltarem recitat. Que sàvem bestioles i ens pèiem esqueixos muntant a la branca de la setzeroa
Ningú sap com era que entre a l'esponera de l'hora senyor hi vol fer l'home més ombri fort. Creixia la rama d'antiga olivera
Arbre centenari, amor o espontada, la soca torsuda, perquè sense ajuda pogués impujar-hi. El forc de la branca, senyora i majora,
penjàvem la corda de l'engroncadora i venta que venta, folgàvem i ràvem fins que a la vesprada la llum es veia de l'hora roenta, de l'hora encantada.
Somni semblaria el temps que ha volat de la vida mia, sense les ferides que el cor ha deixat, sense les ferides que es tornan a obrir.
quan veig que no vessa ni canta ni plora la font del jardí.
30 anys de ma vida volaren de pressa i encara no manca penja de la branca. Un tros de la cor
de l'engronçadora com trista penyora d'espulla podrida d'un món esbocat. Fauna mutilat, brull d'oixos,
jardí desolat de ma joventut. Fauna mutilat, brollador xut, jardí desolat de ma joventut. Beneïda l'hora que m'ha duit aquí,
La font que no besa, la font que no plora, me fa plorar a mi. Sembla que era ahir que dins el misteri de l'ombra florida, tombats a la malsa, passaven les hores millors de la vida. De l'aigua sentien la música dolça.
Dintre la piscina guaitàvem els peixos, collíem ponzelles, caçàvem bestioles i ens fèiem els queixos muntant-te la branca de les atzeroles. Ningú sap com era que entre l'esponera de l'or senyor Íbol, fent-lo més ombrívol, creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari, amorós pontava la soca torçuda, perquè sense ajuda poguessin pujar-hi. El forc de la branca, senyora i majora, penjaven la corda de l'engronçadora. I venta, qui venta, folgava, mirraien fins que a la vesprada la llum es veia de l'hora roenta, de l'hora encantada.
Sóc mi semblaria el temps que ha volat de la vida mia, sense les ferides que el cor ha deixat, sense les ferides que es tornen a obrir quan veig que no vessa, ni canta, ni plora la font del jardí. Trenta anys de ma vida volaren de pressa.
I encara no manca, penjat a la branca, un tros de la corda de l'engronçadora, com trista penyora, d'espulla podrida d'un món esbocat, fauna mutilat, brollador xut, jardí desolat de ma joventut.
Alto Ciprés que quiero como hermano, pues te plantó la mano del padre mío en el humilde huerto.
ahora desmembrado y casi muerto, que en los albores de mi alegre infancia, recién plantado como tú, crecía vertiendo al florecer tibia fragancia que a los balcones de mi hogar bañados por el aliento de la mar vecina.
Cuando en torno, sentados de la vieja nodriza campesina, en las vigilias del abril serenas, mis hermanos y yo, mudos y atentos, sin pestañear ni respirar apenas, oíamos sus cuentos de hadas y encantamientos, gozando, sin saberlo, en la rudeza de aquella boca sin aliño, el casto aroma de la flor de la belleza.
Fins demà!
Aquest poema que acabau d'escoltar, bé, en realitat, les primeres estrofes d'aquest poema pertanyen a un poema escrit per Joana Cobé i que entra dins de la segona edició de Poesies de 1892 i que du per títol El ciprés de mi huerto.
El poema aboca i reprodueix qui llegeix en millors paraules el que escrivi Maria Antònia Parelló Femenia en el magnífic pròleg de poesia completa sobre Joan Alcobé, editat per el Gall Editor, que deia així. El poema aboca, en ressons de Leopardi, la seva infantesa en torn d'aquell xiprer sembrat pel seu pare, Pere Alcobé Jaume, al jardí de la casa del carrer Sant Alonso.
Joan Alcobé espleia en jocs i cançons infantils les millors hores del cas vespre al costat dels seus germans vora aquest xiprer, que va créixer en la seva ànima i al cap d'uns anys, en tornar de Barcelona, es retrobaren com d'or vells amics.
A la maduresa, vora la soca de les vels xiprè que ha crescut en el seu cor, el poeta sent la nostàlgia d'un temps irremediablement perdut a l'alba primaveral, en què a l'ombra de les seves branques i asseguts en ton de la dida escoltaven els sorts els seus contes de fada.
La seva imatge, marcida de tantes llunes, és el mirall de la seva ànima que li retorna tot l'esplendor d'antiga bellesa d'uns dies encisats, de fragràncies, sota el ves alegre del sol abrilanc. Llavors, amarat del perfum al·legiac, interroga l'alt xiprer com si fos un germà enyorat.
El ciprés de mi huerto es pot considerar, i per això he triat a llegir-lo, segons en diu també Maria Antònia Perelló, com un antecedent de la relíquia.
Fins demà!
Hem posat aquest tema de la relíquia i l'hem recitat perquè l'altre dia parlàvem, parlant amb en Pere, parlàvem de la dificultat que a vegades s'esdevé quan tu vols recitar un poema que l'has escoltat moltes vegades cantat.
i bé comentant també gent també em deia que no només ens passa a nosaltres sinó que també a altra gent li passa i hem volgut consultar amb el nostre company Antoni Migrimoni per fer-li aquesta consulta i ens ha deixat aquesta resposta que ara sentireu a continuació
Bé, me fas la pregunta de dificultat quan has escoltat un poema musicat i després l'has de recitar. Sí, és complicat, perquè tenim la tendència de copiar i...
I clar, si t'ha agradat aquella cançó, aquest poema musicat, se te queda dins el cap, malament no vulguis copiar, i vulguis que no, per exemple,
aquell poema de Salvat pel Passeit, epigrama, que el va musicar en tot i soler i és una cançó que sempre m'ha agradat molt. Com fer per recitar sense pensar en la cançó? És molt difícil. Jo ho intentaré. Un perfum de colors ha invadit a Margot. S'ha vestida de pressa.
perquè on no se vés de la sina l'olor s'ha posat una flor damunt la roba fresca.
Sí, quan la cançó fa unes pauses, tu no tens per què recitar i fer aquelles mateixes pauses. I ho fas igual. Se tracta de sempre d'interpretar. Jo conec un actor que havia de fer un paper de Juli César, de Juli César de Shakespeare.
I me'n record que està setjat i jo li vaig dir, escolta'm, aparell que fan avui vespre per la segona cadena que fan pel·lícules, la pel·lícula Juli César, la clàssica, crec que era en Manlon Brando, perquè era, sí. I diu, no, no la vull veure, no la vull veure perquè si no me quedarà allà. I efectivament no la va veure.
Jo, pel que m'ho imagino, després d'haver fet aquell paper, s'hi va tenir l'oportunitat de veure aquesta pel·lícula, d'haver passat molt de gust. I bé, aposta, hem de trobar sempre la nostra versió, que sigui més natural per a nosaltres mateixos.
i res, o bé fer les mateixes pauses d'aquella cançó i estudiar-les, analitzar, tenim un bon material que és la gravadora, que és tot el que tenim avui en dia. I ara continuant amb aquest any el que ve, llegiré un poema de Els Gegants,
O força del mar pregona, que escales de llum suspèn sobre els cers que infissiona i a la criatura dona les ales que l'àngel pren. Flors de pal i de color d'una planta que el malfama creixien en formosó les dones de l'avió ferida per l'anatema. La formosó femenina els varons feia arribar
d'una pàtria no sé quina, com passa volant, la mà, les cigonyes, pelegrina. Llavors el prodigi fou, els fills de Déu, sota el jou de les passions humanes, aidaven les jovençanes a treure l'aigua del pou i assegar l'ordi madura i a veure els camells i d'ullenyes pel folgar dispostes sense que se sabés ningú d'on venien aquelles hostes.
Misteriosos amadors que el tal amb de llurs amors filles de Caís Dugueren eren de la terra o eren àngels previcadors? Les cròniques no ho declaren, més diuen als llibres sants que els fills de Déu s'ajuntaren en les fembres i engendraren la nissaga dels gegants.
Cuando ya nada se espera personalmente saltante, más se palpita y se sigue más acá de la conciencia, fieramente existiendo, ciegamente afirmando como un pulso que golpea las tinieblas, que golpea las tinieblas.
Cuando se miran de frente los vertiginosos ojos claros de la muerte se dicen las verdades, las bárbaras terribles, amorosas crueldades, amorosas crueldades.
Poesía para el pobre, poesía necesaria como el pan de cada día, como el aire que exigimos trece veces por minuto para ser y en tanto somos, dar un sí que glorifica. Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan decir que somos quien somos,
Nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno, estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo. Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que lavándose las manos se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido, partido hasta mancharse.
Hago mía las faltas, siento en mí a cuánto sufren y canto respirando. Canto y canto y cantando más allá de mis penas, de mis penas personales. Me ensancho, me ensancho.
Quiero daros vida a provocar nuevos actos y calculo por eso con técnica que puedo. Me siento un ingeniero del verso y un obrero que trabaja con otros a España, a España en sus aceros.
No es una poesía gota a gota pensada, no es un bello producto, no es un fruto perfecto. Es lo más necesario lo que no tiene nombre, son gritos en el cielo y en la tierra son actos.
¿Por qué vivimos a golpes? ¿Por qué apenas si nos dejan decir que somos quién somos? Nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno, estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse. Hago mía las faltas. Siento en mía cuantos sufren y canto respirando. Canto y canto y cantando más allá de mis penas personales. Me ensancho.
Bé, crec que la setmana passada ja vareu posar aquest tema. Nosaltres ho havíem triat per llegir i per recordar, sobretot, per tot això com ha començat aquest any, que si fa dues setmanes lamentàvem i criticaven la mort d'una dona als Estats Units...
d'una poetesa per l'atac preparat i l'atac preparat per als Estats Units a Venezuela. La setmana passada havien de tornar a veure com l'Iran tornava a veure, segons sembla, també perquè les fonts a vegades no són del tot fiables, però sembla que hi havia una mortalitat de gent crítica amb aquest règim teocràtic.
i també perquè segueixen morint gent a Gaza i Ucrània. Per això, i per qualque manera poder retrar un petit homenatge i donar vau a qualcú d'aquest lloc, d'Iran,
Han triat un poema de la poetessa Fatimé, no sé si ho diré bé, Fatimé Ekani, que es titula «Són les dones».
a més envers de llegir-lo jo he triat que fossin dues dones joves una més jove que l'altra i que els he posat en un compromís perquè són la meva germana i la meva neboda que no són ni poetes ni són llegidores de poesia però han fet l'esforç
perquè sigui més reivindicatiu, per també donar vau a les dones, que sempre és un col·lectiu que està més... més malparat. No hem demanat a Déu res més que un sostre i uns bons fills. Estem vives sense boca, sense preguntes, i no hem demanat vau. Res canviarà. Som les dones que no s'han aixecat.
Fa uns quants anys que parlem tant de la vagina. Fa uns quants anys que la nostra identitat s'ha retorçat a la faldilla. Fa uns quants anys que la cuina ha picat aigua en morter.
El nostre cor és una mina amagada sota terra i el nostre cor és un escenari de guerra de... Vam sentir la sang de la cinta i vam plorar amb la música de fons de... Ningú s'ha preguntat, per què hem tingut el cor encogit durant tants anys? El sostre es múia lentament. Els nens marxen de casa.
Vivim en el nostre cos, com si fóssim en una terra estrangera. Som dones assegudes en el no-res, mirant la mort desesperadament. Bé, doncs gràcies a la marina Toni Reus i al Coló Mallador per haver recitat aquest poema.
Ja voldria fer una notació perquè s'entengués més. Picar aigua amb morter en largot persa implica fer una feina sense propòsit. I cinta i compresa sanitària són la mateixa paraula en persa.
Ara, voldríem també demanar, li hem demanat, millor dit, en Antoni Migdimoni, que mos xerras un pot de desimperialisme i mos recitas un poema. I això és la resposta que mos ha donat. Uf, imperialisme, militarisme...
neofeixisme, això creix com una pesta, com una taca negra de no res, de baixesa. Donald Trump, un imperialista,
Avui han sortit que s'havien fet unes fake news amb un mapa d'Amèrica del nord i surt Canadà amb la bandera americana, ja no amb la bandera canadenca. I llavors Venezuela també, com un nou estat,
d'Estats Units, una nova estrella per la seva bandera, i Hollàndia i tot el que li doni la gana. Això se diu imperialisme. Estats Units, un poble
No sé quin poble. És un poble que va sorgir de la aniquilació, del genocidi dels pobles originaris indígenes
És un poble centrat en els dobbers, en els capitals, imperialisme, militarisme i tot el que sigui negoci. Ells ho fan tot per dobbers.
Quan hi ha oposició, l'aniquilen. Quan hi ha minories racials, les portegen tot el que poden.
També és un poble que no tothom és igual i ha sortit gent compromesa amb la llibertat, amb la pau, amb els drets humans, però és un poble que jo no m'agradaria viure allà, on no hi ha serveis socials, no hi ha seguretat social, i tot és...
Si tu no tens dobbet, si t'ha anat malament o has tingut sort, a sa vida te mors, rebentes en el carrer. I això és el capitalisme. Com polegia i imperialisme... Jo recordo un poema d'en Jesús Lizano, El desfile. Vos recomano llegir en Jesús Lizano.
és meravellós, és una poesia social, ell era un poeta i era anarquista i bé, jo el vaig conèixer el 93 i vaig tenir la gran sort de sentir-lo recitar poemes i un d'aquests poemes se diu El desfile i jo crec que sintetitza tota aquesta
tot aquest fàstic que molts fa l'imperialisme i el militarisme. Ara hem nascat també poesia de protesta, poesia crítica, poesia social, Blas de Otero, Pablo Neruda, Walt Whitman,
n'hi ha tanta que critica les guerres, que critica el militarisme,