Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània. Ona Mediterrània.
Comença Bon Dia i Bona Vida, el matinal d'Ona Mediterrània. Conduït per Tomeu Martí i produït per Maria Moreno. I cursi tan un canç, amb mòdia d'abarròtua, els dos coetans, tatuatori, banyau cabicà, i per secó, a sacància.
Fins demà! Fins demà!
El Bon Dia i Bona Vida és un programa produït per l'associació Ona Mediterrània Mitjans Mallorquins, una associació que fa possible cinc mitjans de comunicació, com són, a part d'Ona Mediterrània, la plataforma audiovisual Vida, el diari digital de Balears.cat,
la publicació en paper l'Estel i la revista cultural ploma.cat. L'associació és possible i la seva feina és possible gràcies al treball i al compromís de tots els socis i sòcies d'aquesta casa.
i també gràcies, evidentment, a totes les persones que de manera voluntària fan feina i ajuden en aquest projecte, que és Ona Mediterrània, un projecte que manté viu el convit a tothom per col·laborar-hi i participar-hi.
Que te n'has anat, que te n'has anat I cada dia que passa te record menys que abans
Quasi cada setmana m'han record més que mai. On és meu sofà? Es queixen llençols que vàrem usos.
Com si fos ahir, com si fos demà, com si t'agradis.
Jo tenia una caseta Hansel i Gretel Ses parats de tots els colors Eren grogues i liles i de xocolates marrons Jo tenia unes cortines Hansel i Gretel
tot això amb un esforç inhumà. Per mirar tenia uns ulls i mirava passats ovnis, dos mil zero, dos mil un, i m'acariciava els coccis, per dormir tenia
Un somni somiava sempre en jo i me deia no t'adormis.
Pirulins i piruletes, Hansen i Gretel. I la nit ocultava els avions, i la lluna en paraigus, el cel despenjava neons.
I mirava passar els ovnis, dos mil zero, dos mil un. I m'acariciava els coccis, per dormir tenia un cos. I dormia com un somni, somiava sempre en jo.
I mirava passats ovnis, dos mil zero, dos mil un. I m'acariciava els coccis, per dormir tenia un cos. I dormia com un somni, somiava sempre en joc.
Yo, shit is real, dog.
Visualitzo la vida com una línia corbada que arriba al punt de l'acima i abaixa una altra vegada per agafar amb rensida i pujar més amunt encara estem destinats a viure en un cicle de siga-sagas for real una experiència val per més de més del món fabil paraules buides time is moving but just standing still que hi hagués una manera de viure seria rara prefereixo trobar de cara el que em queda per viure encara anar-me'n de mare
i cagar-la, provar la falta, putar i odiar-la, descontrolat de tot el que em passa, sexualitzar-me i trobar-me fins a arribar a l'altra banda del món, sentint-me
El temps vola, no m'endoc ni com ta mare, recordo passejar el brut al torrent del carrer de casa, moments que es guarden intactes, per sempre seré el teu frara, qui pugui tornar enrere que em doni una pinzellada, d'un era despreocupada, buscant els fullets i fades, no rutes recarbolades que acaben recontent,
Conduir les nostres vides separant-les. En un trajecte d'anada vivim esperant tornades. Prometo anar amb tota cara amb el que queda a partir d'ara. Actuar com si el que escrit fos la paraula sagrada. Ser conseqüent amb els actes però res és com el pensava. I torno estar menjant sostres del temps passant tan ràpid que s'acaba.
I no m'anem. Saps que això és un joc. I no m'anem. I no m'anem. I no m'anem. I no m'anem. I no m'anem.
I el bon dia i bona vida d'aquest divendres 20 de març de 2026. Tot d'una, vos posarem el dia en l'actualitat. Ho farem a través dels títulars de VilaWeb i també de Diari de Balears. Escoltarem Francisca Grimalt...
i també estarem pendents de tota l'actualitat. Conectarem de vesles nou, una mica abans i tot, en la nostra rebel·li consentida, Ana Laura Ribas. Escoltarem la secció Noves i Parès, d'en Joan Lillo. Escoltarem, atendrem, Naina Amor,
que mos farà música amb amor i acabarem amb Bon Dia Poesia, un especial del Dia Mundial de la Poesia que se celebra demà i que avui ja hi ha moltes activitats preparades. Mirarem també de fer-vos un repàs a totes aquestes activitats.
Escoltes, bon dia i bona vida al programa matinal d'Ona Mediterrània.
A bon dia i bona vida, dona Mediterrània repassant l'actualitat de la mà del diari de Balears.
I de Balears obri la seva portada amb el titular d'una propera activitat. I és que de Balears organitza un itinerari literari per la Palma de Joan Alcover. L'itinerari el guiarà en Gaspar Valero i serà divendres de la setmana que ve. Vos informarem en detall d'aquesta activitat avui mateix i durant la propera setmana.
Situació alarmant del català a la UIP. Pot més d'un 25% de les assignatures s'imparteixen en la llengua pròpia. Denuncien errades i ús incorrecte del català en una màquina d'autoadmissió d'un hospital de Palma. I també destaca diari de Balears que l'Institut d'Estudis de Vicenç convoca la setena edició del concurs Cançó Nit de Sant Joan per a joves artistes.
També el PSI PSOE proposa un paquet de 57 milions per afrontar l'impacte de la guerra a l'Iran a les Balears i una crònica. Isidore Marí, Damià Pons i Toni Llebrés presenten Es pot planificar la sostenibilitat lingüística, un llibre que ha publicat Isidore Marí. La setmana que ve en parlarem amb ell també d'aquest llibre.
Més denuncia una operació especulativa amb habitatges a la pobla després de la inacció del govern. Manacó reclama al govern que desbloquegi el nou centre de salut i reforci els serveis sanitaris. Més proposa duplicar l'impost de turisme sostenible, reforçar el català i mesures socials davant l'impacte de la guerra.
l'Iran i el PSIP acusa Limàs i el Consell de Mallorca d'abandonar joves extutelats i condemnar-los a viure al carrer. Aquesta denúncia ve d'una denúncia prèvia de famílies acollidores d'aquests joves extutelats.
El futbol es reivindica com a espai clau per normalitzar el català. És una crònica sobre unes jornades sobre futbol i llengües minoritzades que s'han celebrat a Barcelona. I la restauració de la Posidònia Oceànica a l'abadia de Pollença soleix una supervivència del 93% després de 6 anys.
Aquestes són algunes de les notícies de Diari de Balears, que també informa que Vial Mesquida ha estat reconegut amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. M'on anem ara a la portada de Vila Web. Ja hi trobam com a peça més destacada a hores d'ara.
una informació sobre les mobilitzacions dels docents en el Principat de Catalunya. Els docents en vaga col·latsen la circulació amb talls a vies centrals i els accessos de Barcelona. No puc anar ni al lavabo, així treballen les mestres del 0-3 amb les ràtios més altes d'Europa.
També destaca Vilagüeb abstenció, la gran guanyadora de les eleccions municipals nord-catalanes. L'extrema dreta guanya adhesions inesperades a ribes altes i que bastany abans de la segona tanda. També Vilagüeb informa que València s'acomiada de les falles amb la tradicional crema.
I mos ofereixo un vídeo on Donald Trump protagonitza un nou enrenou diplomàtic. Nou enrenou diplomàtic de Trump reobre la ferida de Pearl Harbor amb una broma davant la primera ministra japonesa.
És interessant del vídeo veure també la cara que posa la primera ministra del Japó. M'anem ara, tornem a la portada del diari de Balears per recomanar-vos diversos articles d'opinió que hi ha en aquests moments, per exemple, els d'en Joan Lledonet, titulat «Qui són els que volen sí a la guerra?».
En Joan Mir, la tardor del picador, és d'en Rafael Borràs, a Mallorca, en català, també amb la Policia Nacional. No ens cansarem, volem la pau, és el títol de l'article que publica en Lila Tomàs.
En Antonia Sales titula Els Bacs tenen país i nosaltres tenim platja. I, finalment, és d'en Joan Vicenç Lillo, que seria dels nostres estius sense el vol i els xiscles de les falsies, se demana. En Joan Lillo serà el protagonista...
del matinal Bon Dia i Bona Vida d'Una Mediterrània de les 9 i mitja a les 10 aproximadament amb la seva secció Noves i Peres. Som al Bon Dia i Bona Vida i ara és el moment d'escoltar la predicció del temps que sempre convé tenir present durant el cap de setmana. Anem a escoltar el que ens diu en Tomeu Mateu Canals.
Bon dia, mos espera un divendres i un cap de setmana estable. Això sí, no tendrem unes temperatures molt altes, però sense cap situació d'inestabilitat. Ses pluges molt intenses cobrant cap a ses Illes Canàries o tendran problemes. Algunes poden arribar a sud de Portugal, inclús Andalucía occidental,
quan es medita, ni si fa res, si hi ha alguna goteta per ben de llevant, si hi ha un cada setmana. Per tant, en principi és estable, però sí, això sí, frescat. Aquesta ha estat la predicció del temps que mos ha fet en Tomeu Mateu Canals. Aquí, com sempre, li agraïm la col·laboració en aquest matinal.
Bon dia i bona vida, amb més continguts, noves veus, més opinions, més anàlisi, però amb la mateixa claredat i contundència de sempre.
Revista L'Estel. Pensament, cultura i territori. Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Den District. De la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobre implants,
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la clínica dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira número 9, primer-primera. De voler el Corte Inglés de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654-04-1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un vell somriure. Vos hi esperam.
Aigua dolça per a gent salada, a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Aquesta cançó és un missatge d'esperança en forma de música. Tornarem de l'exambusto. Aquells moments en què sembla que tot trontolla i no acaben d'entendre el present que ens toca viure.
La lletra descriu aquesta sensació de fugir del que no entenem, de caminar enmig d'una tempesta que a vegades sembla que no s'acabi mai. Però també ens recorda una cosa molt important. Els canvis sovint comencen dins d'un mateix. I que per avançar cal cor, però també cervell. I és aquí on la cançó es torna lluminosa.
Perquè malgrat els núvols i les dificultats, hi ha una idea que ho travessa tot. Darrere dels núvols sempre hi ha un sol immens que ningú pot amagar. Pot ser per això el missatge és tan clar. Passin els anys, passin les tempestes, tornarem. Es tracta, més aviat, de no defallir. I sense prop l'infern, camines sense fe, sense destí, sense saviesa.
Fugint del que no entens, fugint d'aquest present. Pensar en aquells anells és l'única forma que tens de continuar. Tornarem a ser grans i tornarem quan sortim d'aquesta tempesta.
que amaguem un rere rostre indiferent però cou i ens fa sentir que hi tornarem trencar aquest desencent comença en un mateix tornem a les arrels dels somnis que ens vam veure néixer és temps de ser valent
És temps de ser conscients que cal cor i cervell i no volem perdre ningú en aquest camí. Tornarem a ser grans i tornarem quan sortim d'aquesta terra.
Però com ens fa sentir que hi tornarem? Rere els núvols hi ha, rere els núvols hi ha un sol tan gran que mai.
que en cou i ens fa sentir que hi tornarem. Tornarem a ser grans i tornarem quan sortim d'aquesta tempesta que amaguem rere rostre indiferent. Però en cou i ens fa sentir que hi tornarem
Escoltes, bon dia i bona vida al programa matinal d'Ona Mediterrània.
I el bon dia i bona vida dona Mediterrània és el moment de convidar-vos a un dels primers actes que organitza Diari de Balears en el marc del seu 30è aniversari. Diari de Balears compleix en guany 30 anys i ho celebra en diversos actes per a públics ben diferents. La primera activitat que s'emmarca dins la celebració de les tres dècades de vida de la catcelera de Gana de les Illes Balears...
També s'emmarca en una altra commemoració l'any Joan Alcobé, que recorda el centenari de la mort del millor poeta en llengua catalana. El divendres 27 de març es farà un itinerari literari
de Joan Alcover per Palma, guiat per Gaspar Valero. La ruta començarà a les 17 hores a Can Alcover i recorrerà durant dues hores els llocs més emblemàtics de Palma relacionats amb en Joan Alcover. Per participar-hi cal enviar un correu a...
posau en noms de les persones que participaran
en aquest itinerari i ja us podeu considerar inscrits. Ja ho sabeu, divendres que ve a les 5 de Sora Baixa partirem de Can Alcover i farem aquesta ruta que aproximadament durarà dues hores, una ruta guiada per en Gaspar Valero, que ja sabeu que sempre sona
garantia de solidesa i de capacitat comunicativa. M'anem ja a escoltar la col·laboració que ens fa cada divendres de Francisca Grimald. Bon dia als oients d'una mediterrània.
Estem vivint dies que marcaran un abans i un després en la història democràtica d'aquesta terra. No són fets aïllats. És una pinça perfectament dissenyada per esquetçar els dos pilars que ens mantenen d'empeus com a poble. La nostra identitat, vinculada a través de la llengua, i la nostra dignitat, fonamentada en el record dels qui van donar la vida per la llibertat.
Comencem pel que et s'agrat, els morts. La derogació de la llei de memòria democràtica no és un tràmit administratiu, és un acte de crueltat institucional. Durant dècades, Mallorca ha estat una illa plena de silencis enterrats, amagats a cementeris, dins psiquis obertes als vespres i tornades a tancar de matinada.
Famílies senceres han heretat una ferida oberta esperant simplement una flor o una placa. Quan les institucions decideixen girar l'esquena a la reparació de les víctimes del franquisme, no estan passant pàgina. Estan reescrivint la història en la tinta de revisionisme més perillós.
Dignificar les víctimes no es obri ferides. Les ferides ja hi són perquè mai es van encurar en justici. La memòria no és venjança, és higiene democràtica.
Sense memori, som un poble amnèsic, a mercè de repetir els mateixos errors. Borrar les lleis és, a la pràctica, donar la raó al botxins de 1936. És dir-los que el seu llegat d'odi ha guanyat la partida del temps. I mentre intenten enterrar el passat, també volen silenciar el futur.
L'eliminació de l'obligatorietat del català a l'administració, i el que és més greu a la docència, és una etat directa a la línia de flotació de la nostra cohesió social. La llengua no és un requisit, és un dret.
És el dret dels ciutadans a ser atesos i entesos en la llengua propi de la seva terra, i és el dret dels nostres infants a créixer en un sistema que els faci competents, que no els divideixi per raó d'origen o d'idioma. Ensenyant català ha estat, durant 40 anys, el mecanisme d'integració real que han tingut. I ara, en les onades colonitzadores que ens envia l'Estat,
es fa més necessari que mai, i ara és quan el volen esbocar. Quan es treu el català de l'escola, s'està creant una societat a dues velocitats, s'està enviant el missatge que la nostra llengua és prescindible, folclòrica, o pitjor encara, un obstacle.
No ens enganem. L'objectiu no és la llibertat de l'acció. L'objectiu és la minorització definitiva del català fins a convertir-lo en una llengua residual. No podem veure aquests dos fets com a accions separades. Van de la mà. Per som atrompable. Primer...
d'art de fer que s'oblidi de ser qui és, memòria, i després li ha d'aprendre l'eina en la qual es comunica amb el món, la llengua. És una estratègia de desmantellament identitari en tota regla.
Com a dona, com a mallorquina, com a defensora del dret a ser qui som, no puc més que sentir una profunda tristesa en veure com esmercadetja amb els nostres drets fonamentals a canvi de cadires i de pactes de govern. Els drets humans no es voten, la dignitat de les víctimes no és negociable i el dret a viure plenament en català és la nostra condició d'existència.
Però el setge no s'atura en la llengua ni en la memòria. Ara van per la terra, per la nostra joia de la corona, la Serra de Tramuntana. La nova normativa que s'està cuinant és, senzillament, un insult a la intel·ligència i un atemptat ecològic.
Com poden permetre que un espai declarat patrimoni de la humanitat per l'UNESCO es vulgui convertir a la pràctica en un cotó de caça privat per uns pots privilegiats?
Estem parlant de desmantelar la protecció d'una reserva natural per posar-la al servei d'un lobby de l'escopeta i de la propietat privada més excloent. Volen una serra tancada, on el pas del ciutadà sigui vist com una intrusió.
i on l'activitat cinegètica i el negoci turístic passi per davant de la conservació de la biodiversitat i del gaudi públic del territori.
Això és el retorn del caciquisme més ranci. Es convertir Mallorca en un territori de senyorats, on la llei es fa a mida dels que hi tenen les grans finques, ignorant l'esperit de conservació que hauria de guiar qualsevol política mediambiental del segle XXI.
La serra és un llegat que hem de transmetre intacte a les generacions futures. No podem permetre que es converteixi en la seva eina de negoci mentre ens prohibeixen el record i el seu gaudi. Davant d'aquest escenari, què ens queda?
Ens queda la paraula i ens queda el carrer. Ens queda la xarxa, el suport mútu i la ferma convicció que aquest decret pot esborrar el que som. Si ells volen silenci, nosaltres paren renou. Si ells volen oblid, nosaltres explicarem històries als nostres fills.
L'història dels països catalans ens ensenya que han sobreviscut a molts d'intents d'aniquilació. Som un poble que sap persistir, però aquesta persistència no pot ser passiva. Ha de ser una acció col·laborativa, des de les associacions de veïns, des de les escoles, des de les llibreries, des de misores com aquesta.
Una mediterrània ha de ser l'eina que ens permeti a tots alçar la veu, no callar. La nostra resistència ha de ser col·laborativa i transversal. Hem d'estar al costat de les entitats de memòria, dels docents que defensen la llengua i dels ecologistes que protegeixen la serra.
Podran derogar lleis en el bolletí oficial, però no poden derogar la nostra memòria històrica. Podran intentar tornar a castellanitzar els noms dels nostres pobles, de les nostres contrades, però no el podran treure del nostre cos si nosaltres decidim mantenir-lo viu amb orgull. Perdó.
Duren 300 anys fent feina per aniquilar-la. Els nostres predins no ho van permetre i ens el van transmetre. No hem de comportar nosaltres ara. Tenim una responsabilitat en els nostres nets i ganets. Senyors que governeu, l'histori vos jutjarà per la vostra covardia.
davant d'una memòria esborrada i pel vostre més preu cap a la cultura que vos acull. I a nosaltres ens toca la feina de ser el mur de contenció contra la intolerància, la misogínia i el racisme que sovint acompanyen aquestes polítiques regressives.
A tots vosaltres, oients, vos deman que no caigueu en el desànim. L'indignació s'ha de transformar en acció. Parleu en català tot arreu, recordeu els vostres predits i pujava la serra per recordar-nos que és de tots. Perquè mentre hi hagi algú que recordi, algú que parli i algú que defensi la terra,
El seu pla d'extermini cultural i territorial haurà fracassat. La dignitat no es deroga, la serra no es tanca i el català no es calla. Molt bon dia a tots!
Aquesta ha estat la columna d'opinió que ens envia cada setmana a Francisca Grimalta, a qui li agraïm moltíssim aquesta col·laboració. Ara escoltarem l'entrevista que li ha fet en Marisa Cerdó a en Manuel Baixauli.
Nosaltres el teníem aquesta setmana, però Marisa Cerdó li ha fet una entrevista amb més profunditat que ara mateix, escolta'm.
A bon dia i bona vida, començant l'entrevista.
Bé, bon dia, benvinguts al programa de Tot de Mots. És un programa d'entrevistes i literatura i avui tenim entre nosaltres en Manel Baixauli. Benvingut al nostre programa. Gràcies, bon dia.
El motiu d'haver vengut i que l'entrevistem és la novel·la de Ball Atleta Ocell, que ha publicat molt recentment. Per qui no el conegueu, Manel Baixauri va néixer a Sueca, que és un poble a prop de València, de la Ribera Baixa. Se va iniciar en un món de la creació artística i concretament de la pintura.
De fet, va estudiar belles arts i actualment és professor d'una escola municipal. Va espar del temps però s'ha anat acantant cap a l'escriptura.
La seva primera obra va ser Espiral, que és un llibre de relats de l'any 1998. I més tard ha escrit més novel·les, cinc novel·les concretament. Verso, de l'any 2002, L'home manuscrit, de l'any 2007, La cinquena planta, de l'any 2014, Ignot, de l'any 2020 i, finalment, Cavall atleta ocell, de l'any 2024.
Es veu que també ha escrit un recull d'articles de premsa que van aparèixer en el diari El País amb el títol Ningú no ens espera de l'any 2016 i que compta amb il·lustracions fetes per ell mateix.
Totes les obres han obtengut algun premi, però per nosaltres destaca el Premi Mallorca, un premi molt ben dotat en aquells moments, de l'any 2006, per l'obra L'home manuscrit, publicat a l'editorial Moll, si no m'equivoc. Més recentment ha obtengut el Premi Òmnium,
per aquesta darrera novel·la de la que parlarem ara mateix. L'origen de Cavall, Atlet o Ocell és el fruit d'una beca que va obtenir a l'Institució de Lletres Catalanes. La font d'inspiració d'aquesta novel·la, com ha confessat ell, és La vida.
I jo crec que és precisament aquesta circumstància allò que converteix aquesta lectura en alguna cosa molt acostada a nosaltres, perquè parla d'un conflicte vital de molta actualitat que és el pare i un fill.
Escriure, diu Manuel Baixaulí, és una vivència enriquidora. Fins i tot per ell mateix perquè no sap mai com acabarà el relat. I també perquè les novel·les que escriu reben moltíssimes interpretacions per part dels lectors. I per això estem aquí ara també, per contrastar aquesta diversitat de lectures. En principi, però, per tu,
Què significa escriure? Quina part representa l'important de la teva vida? Bé, per a mi hi ha dues coses importants que fan que m'agrada molt escriure i que en tinga la necessitat.
Una és que em serveix com si diguéssim d'àlbum, de vivències, perquè jo que no sol col·leccionar ni objectes ni faig fotografies quan viatge i això,
Sí que m'agrada quan escric una història posar les meves vivències, no? I no sols posar les meves vivències sinó parlar d'aquelles obres d'art que m'han agradat, m'han interessat, parlar dels viatges que he fet i tot això després d'alguna manera ho salve de la memòria perquè no desaparegui posant-ho en els meus
I per una altra part, escriure m'agrada molt perquè és una vivència imprevisible. Jo no escric mai amb un esquema clar, amb un guió, sinó que comença a partir d'un estímul i a partir d'ahir jo estic vivint la història com els personatges, sense saber què passarà a la pàgina següent.
T'endús moltes sorpreses, moltes agradables i és una vivència en si mateix satisfactòria. No és un treball, és una experiència i aleshores això fa que estic a gust cada vegà que em posa a escriure. T'ho passes bé escrivint. Me ho passes bé, sí. Això no vol dir que no tinga alguna vegada un bloquet. Quan tinc un bloquet el que faig és deixar-ho
oblidar-me i el subconscient, en el subconscient tots tenim un negre treballant i el subconscient acaba trobant una solució quan més te ho esperes i de sobte el poses a escriure i ja va amb fluïdesa l'escriptura. Perquè el procés creatiu d'aquesta novel·la en concret quin ha estat?
Bé, el procés va ser, l'estímul va ser unes experiències que havia tingut, unes anècdotes. Va començar per exemple fa molts anys en una visita al Museu Thyssen de Madrid i això que m'havia estat tot el matí veient el museu i quan ja estava molt cansat vaig anar a la cafeteria i allà em vaig asseure per prendre alguna cosa, estava ple de gent
I em vaig a seure en una taula on hi havia un pare i un fill. Un pare que anava tot de negre i un fill de 12-13 anys. El nano estava entusiasmat mirant prospectes, parlant sense mirar al pare, no? I el pare estava mirant-se el fill amb una estima bestial però adormint-se, no? Estava esgotat.
i em va sorprendre la asimetria de veure que el fill estava pensant només en ell, jo faré, jo seré, i que el pare estava pensant només en el fill, tu seràs, tu faràs. Allò em va sorprendre, em vaig prendre nota en la llibreta que porta sempre damunt, i després, anys després, vaig veure una pel·lícula que també va sobre un pare Bidu i un fill que té que tirar endavant,
que és de Yasuo Hiroso, un director que m'agrada molt, i es diu Hi havia un pare. També em va impactar. I passen els anys, te no oblides, però arriba un dia en què tu mateix, jo, em vaig convertir en pare i vaig tindre fills adolescents, no? I en aquella època, que és com un túnel, no?
que se crea una crisi entre pares i fills perquè ells travessin aquella època tan difícil de l'adolescència, vaig passar moments molt roïns
que em feren recordar aquella anècdota i aquella pel·lícula i ajuntant tot això em va servir d'estímul per començar a escriure. Què passarà? No ho sé, però vaig partir d'ahir i després l'escriptura va anar enriquint-se amb allò que jo anomené l'Arxiu Mental, que és com un armari ple de calaixos on estan les pel·lícules que has vist, els llibres que has llegit, la gent que has conegut, els viatges que has fet i amb tot això i la teua memòria personal
acabes enriquint el que al principi era una història una mica curta, de 60-70 pàgines, i convertint-ho en una novel·la de 200 pàgines.
Bé, has encetat el tema del llibre, el conflicte entre un pare i un fill. Un dels encerts, des del meu punt de vista com a lectora, és que el ritme narratiu se manté, però aquesta tensió contínua que hi ha entre els esforços del pare per fer-se propent el fill i el fredor, en canvi, del fill, com ropa missatges de son pare.
No creus que en tram dos hi ha un problema d'empatia? I tant, sí, però crec que és una cosa universal, no? I el drama està en que tots dos tenen raó, el fill de voler fer una vida diferent del pare, de voler fugir d'una vida excessivament rutinària i sense expectatives,
I el pare té raó de patir pel fill perquè el veu que està posant-se en perill i que està fent volantins al voltant, a prop d'un precipici. Tots els pares patim quan un fill es posa en risc i va per ombres de perill. Crec que això és el que li dóna atenció a la història i després,
tot el que quan comença un relat comencen a obrir-se subrelats, altres històries que fan que tot acaba confluint en una tensió màxima. És un poc mantenir allò que sempre han segut les històries, aquella seducció de voler saber què passarà, com acabarà.
Hi ha una cosa que són les converses, intenta reproduir les converses entre pare i fill i sempre són converses en què son pare hi posa molta dedicació i el fill, sense cap brir d'emoció, contesta d'una manera molt breu i tatsativa.
Creus que si en lloc de ser un pare fos una mare el problema de comunicació entre pare i fill no seria tan accentuat com en el cas d'aquesta novel·la? El problema del conflicte generacional seria el mateix.
perquè és igual per a un home que per a una dona amb els fills. El que passa és que els pares actualment ja no passa tant així, però el de la història és un pare d'una altra generació,
és una generació anterior, no estaven acostumats a tractar amb els fills. Aleshores, Pilla és una persona doblement indefensa, no?, perquè no està acostumat a tractar amb els fills i s'ajunta al problema que té amb la seva incapacitat per tractar amb el fill. Aleshores s'accentua el conflicte. És veritat, si fora sa mare pot ser això la lleugeria una mica, però no més una mica.
Bé, un altre encert de la novel·la, des del meu punt de vista, és que la narració s'omple de personatges molt peculiars. Molts d'ells ja han aparegut en altres novel·les, Aynot, per exemple, Record, no sé si Espiral, també en aquell Contes, i molts d'ells fan activitats com a mínim aparentment inútils. Quin sentit té això? Per què conflueixen tots en aquest aspecte? A mi m'agraden els personatges
outsiders que diuen, no? No persones normals sinó persones que tinguen alguna dèria, alguna obsessió particular, no? I lo de que siguen coses inútils no estic d'acord. Que és l'útil en la vida? A mi les coses que més m'interessen són aquelles que en teoria no tenen un ús pràctic, no?
A mi el que més m'agrada de la meva vida és l'art, i això és una cosa que no li traus un profit material, sinó que és un profit espiritual, i és el que a mi més m'interessa, la part espiritual i no la material.
També una altra cosa que tenen en comú molts de personatges és que estan obsedits amb la idea aquesta de fixar la realitat en imatges o en cintes de vídeo. Per exemple, el fill se dedica al món de cinema. És aquest un intent per retenir els temps? És possible. Jo no ho havia pensat,
En realitat, si mirares tots els meus llibres, allò que sempre està en tots els llibres, l'obsessió primera, és el pas del temps.
i sí, podria ser una manera de voler retindar el temps, també el fet que jo primer era segur pintor, i encara sóc pintor, fa que dóna molta importància a la imatge, i el cinema que m'agrada és el cinema sobretot d'imatge, més que no, encara que una pel·lícula tiene un bon guió, però crec que el cinema que més m'agrada és el que té una imatge potent.
Crec que això ve de la boa formació personal, artística.
I una altra cosa, molts d'ells tenen professions creatives, com tu, no? Sí. Per exemple, el protagonista és un fuster, el son pare, vaja. Però també confessen en algun moment de la novel·la que allò que els satisfà més és quan creen des de la llibertat, no? I per això necessiten temps, energia i concentració, això ho diu els fills, no? Sí.
Vols dir que sa vida té pot sentit si no hi ha creativitat? És que crec que se pot ser creatiu en qualsevol ofici i en qualsevol aspecte de la vida quotidiana. Vull dir, pot ser creatiu fent el dinar, pot ser creatiu estenent la roba, pot ser creatiu de mil maneres.
És veritat que la manera més òbvia de ser creatiu és inventar coses, crear coses que no existien. Un estímul molt gran és plantejar-te sempre com pots fer millor allò que fas. I això és creativitat, és dir, com puc canviar les coses perquè vaig a millor. Crec que tots tenim ixa capacitat i l'hem d'aprofitar. No hem de caure en la repetició sempre, en la rutina.
Me fa gràcia perquè entre els personatges que apareixen a la novel·la hi surts tu mateix i te defineixes com un escriptor fracassat. Tan mal concepte tens de tu. Sí.
El tinc realment, jo me crec un escriptor de tercera fila, perquè a mi els escriptors que m'agraden són gent de molt de nivell i jo no me veig a eixa altura. Però això és una de tantes coses en el llibre que no estava prevista, que a mesura que vas escrivint se t'ocorre la idea de que, ostres, ací podries aparèixer tu mateix, no?
Perquè clar, el narrador no és mai l'autor del llibre, sempre és algú diferent, aleshores pot posar-te per ahí. I crec que és molt saludable veure't a tu mateix des de fora, en perspectiva, perquè rebaixes tots els fums que pogueres tindre i te poses a l'altura d'un personatge més.
Un altre personatge molt curiós és el Narcís Montoriol. Ell diu que l'art d'observar per contrast dues pintures és com s'apren a valorar millor l'estil de cada artista.
I a la novel·la tu utilizes, no sé si volent o sense volet, la mateixa tècnica a vegades de contrast per perfilar personatges. Què pretén demostrar amb aquests perfils contraposats? A mi m'agrada molt contrastar. Per exemple, jo quan he fet alguna exposició sempre intento posar al costat d'un quadre
menut un quadre gran, al costat un quadre de color verd, un quadre de color roig, buscantes complementaris. De manera que els quadres potencien el del seu costat i viceversa, no? I sempre busca el contrast. I quan escric, també. També m'agrada contrastar les accions
contrastar els llocs, contrastar la forma en què està escrit, m'agrada combinar un text més assetjístic en un més narratiu, en un diàleg, en un text d'aire dramàtic, posar alguna il·lustració, normalment posa alguna il·lustració en els meus llibres, sigui un dibuix, sigui una fotografia. Sempre m'agrada el contrast perquè crec que un llibre ha de ser
Ha de ser profund, ha de ser interessant i ha de ser divertit. Un llibre s'ha de llegir amb plaer.
En aquest llibre hi ha algun episodi còmic que no volem comentar perquè si no no volem fer avançaments de la trama, però sí que jo puc assegurar que van riure llegint-lo. Això forma part del contrast també. Realment s'està parlant d'un drama però si poses una mica d'humor el drama ressalta més.
També aquests contrastos jo els he vist en els espais, quan imagines espais sempre hi ha com un espai proper, un poble del qual no se'n sap el nom, però que sí que hi ha referències en els tipus de paisatge, per exemple diu la Marjal, i després
Molts personatges canvien de lloc, se'n van lluny. En aquest cas és un país de parla anglesa, però en altres obres has utilitzat altres espais llunyans. Quina és la funció d'aquests espais contraposats?
el contrast que estàvem parlant, però també el que sol fer és aprofitar llocs que conec. M'agrada molt més escriure sobre llocs on he estat que no haver de mirar, documentar-me a la Viquipèdia o en un mapa. Prefereix sempre aprofitar els llocs on he estat. La sensació d'haver caminat per aquells carrers m'ajuda a l'hora d'escriure.
Ja veig que escriuràs una novel·la sobre Palma. Una novel·la no ho sé, però que Palma enxirà en algun lloc, sí. Molt bé. També en aquests espais combines paisatges com el Taranà més romàntic. És que jo sempre he vist que poses cases en runes, abandonades, a prop de la mà, ambients més aviat foscos, no?
i amb passadir sots secrets i d'altres espais que són elements com a més surrealistes, aquells paisatges tan llits de cafè que t'imagines. Hi ha com un desig de fugir de la realitat amb aquesta tècnica? Això que has dit del principi, que m'agraden els paisatges una mica desolats, romàntics, les cases...
en ruïnes o antigues o fetes pols, això és l'anti-Hollywood. Tu mires algunes pel·lícules de Hollywood que són, tots els personatges són guapíssims,
les cases són meravelloses. A mi el luxe i tot això tan net em molesta, m'agrada el contrari, m'agrada els personatges que estan una mica sonats, que tenen dèries,
que tenen, sobretot que siguen imperfectes, que tinguen molts defectes, i els espais que tenen un passat i que estan cascats per la vida, que tenen un sabor perquè ha passat el temps per damunt d'ells. És una qüestió de gust personal, no n'hi ha una intenció deliberada.
I aquests elements surrealistes... I la part onírica no ho és tant. Per a mi, quan me diuen que fas literatura fantàstica sempre dic que jo parlo de la realitat. El que passa és que la manera d'expressar certes coses ho expresses millor utilitzant exageracions o imatges surrealistes o oníriques que no comptant literalment
com és la superfície de les coses que veus, no? I trobo que és una manera de parlar de la realitat, però de la realitat més profunda, no? La que tenim dins del cap, que és una realitat tan real com la superfície de les coses i on es couen els sentiments més importants de l'ésser humà. Jo crec que el més important que ens passa a les persones ens passa dins del cap i no fora.
Volia anar per aquí, precisament. Un cop plantejat el conflicte, tornem un poc en el conflicte, el pare veu que el fill està anant pel precipici, com has dit abans, i aleshores intenta posar solucions al seu problema d'educació en el fill. I es posa en contacte amb el Monturiol,
I en Montoriol diu que per aquest problema que ell té, ell no té solucions. Però li dona un consell i li diu, furgue dins vostè, examine el seu passat.
i jo crec que això és un crit a la introspecció, no? Creus que l'home s'autoanalitza poc? Nos hauríem d'autoanalitzar més per resoldre els nostres problemes? Sí, sobretot crec que quan analitzem, analitzem els altres, no nosaltres, i aleshores moltes problemes que tenim és perquè no...
No ens parem a pensar, no? No ens parem a analitzar-nos i a veure com podem millorar la situació. Jo crec que
pensem massa poc i més ara, abans teníem més temps per pensar, ara estem tot ara interromputs per la vida que fem en què la tensió que posem a les coses s'ha reduït molt, hem perdut molta capacitat de concentració i això és molt important, avorrir-te, perdre una mica el temps, no anar en presses i poder pensar lliurement.
Una de les escenes per mi més corprenedores és una de les escenes finals en què a la pont aquest personatge silenciós o solitari, després d'haver fet una tasca d'introspecció amb les fotografies del seu fill, recordant la seva dona que ara és morta,
havent construït l'artefacte, aleshores se fa còmplice emocional d'en Radu, que és un veïnat que ell ha conegut, que és un jove que ve a substituir el fill que no té en aquell moment a prop,
i li acaba fent una confessió a la Pont, que és el pare. Som secs quan ho tenim tot, li confessa. Tu creus que és així també? Sí, jo crec que quan estem bé som molt inconscients que estem molt bé. I només quan tenim un problema gros, quan tenim un problema de salut, una dificultat per fer vida normal, ens adonem
lo meravellosa que és la vida normal, el poder fer certes coses bàsiques i quan estem bé no ho valorem i és un error.
Aquesta petita frase, que som secs quan ho tenim tot, de fet funciona com un aforisme que fa reflexionar l'actor. Aquest és el teu objectiu, és a dir, la funció d'aquests aforismes, perquè clar, no ets l'únic, n'hi ha més. N'hi ha que són teus i n'hi ha que són d'altres escriptors.
A mi m'agraden molt els aforismes, i sóc d'aquells que subratllen molt els llibres quan llisc, quan una frase m'agrada, quan una idea m'agrada, però els aforismes que em surten a mi escrivint surten d'una manera espontània. Vas escrivint i de sobte et trobes una frase que té un relleu major que les altres, no? Bé, són coses que passen, te ho trobes.
Un altre desencet de Sant Avela, crec jo, és que formulo les preguntes ja des de la primera pàgina, pràcticament. Tothom està pendent de veure si el pare aconseguirà desencaminar el seu fill, el Roni, que ha pres. Quina d'aquestes preguntes que has anat formulant t'ha costat més resoldre?
No sé si les he resoltes, crec que no, perquè trobo que una novel·la el que ha de fer no és resoldre problemes o
o donar solucions, sinó plantejar preguntes. I que el bonic és que els lectors puguen pensar per si mateixos i omplir els buits que deixa l'autor. Crec que un bon llibre ha de ser un llibre que permeta a la creativitat lectora interpretar de maneres diferents allò que està escrit.
per subscriure això que acabes de dir, no diran quin és el final de la novel·la, però jo crec que una de les coses que també fa molt interessant la lectura és que planteges una pregunta
que no té resposta, o, més ben dit, la resposta està dins de cada un dels lectors. D'aquesta manera converteixes el lector en un subjecte actiu que també interpreta i fa interpretacions. Jo te volia demanar si la resposta en aquest enigma
la penses donar en una altra obra posterior? És que la resposta no la tinc jo, la té el lector. Jo penso que el llibre ha de ser una partitura, que ha de ser interpretada pel lector.
Cada lector té el dret d'interpretar-lo d'una manera. Jo tinc la meva visió, però no té per què ser la millor, saps? Quan en un club de lectura me diuen, pues jo ho he vist així, jo ho he interpretat de tal manera, en cap moment pensaria, t'has equivocat, perquè em pareix que és bonic que les interpretacions no coincidisquen del tot.
De fet, n'hi ha un detall que és l'artefacte que en cap moment el descric detalladament precisament perquè el lector el pugui imaginar a la seua manera. Ves que un component essencial de la teva obra és la creativitat i amb aquest aspecte fas que també els lectors siguin creatius. Perquè m'agrada com a lector
que els llibres que no ho expliquen tot, els llibres que me donen peu a mi a fer la meua versió. Molt bé, moltes gràcies Manel, mos ha agradat molt aquesta conversa, molt amable i esperen que tornis a la pròxima obra. Moltes gràcies i moltes gràcies als oients, esperen que vos agradi aquesta entrevista. Vida, vida,
Escoltes, bon dia i bona vida al programa matinal d'Ona Mediterrània.
Divendres 20 de març de 2026, no sé si ja ha començat, és a punt de començar la primavera, i en aquestes hores, quan són de 9 i 14 minuts, ens connectem amb Laura Ribes, la nostra rebel i consentida. Laura, molt bon dia!
Molt bon dia, Tomeo, com estàs? Molt bé, molt content de saludar-te. No sé si ja estem estrenant la primavera o som a punt, però vaja, estem allà, no? Ja? Bé, la meva terrassa, cada vegada que la faig neta, diu que hi ha la primavera, perquè trec una de pol·len...
si no és mala notícia per la gent al·lèrgica perquè diuen que en guany a més a més serà especialment dura però bé, ànims i no tot serà dolent serà bo, ja ho veurem efectivament, i moltes altres coses mos has preparat una cosa guapa avui?
Bueno, he preparat una cosa densa. Darrerament, tinc la sensació que el que preparo, tot això, la densitat... És correcte. Intentaré que sigui un poc menys densa o un poc més divertida. No, no, no. Rebel i consentida ha de ser una secció densa. De què parlàvem avui?
Avui vinc a xerrar d'una cosa bastant òbvia, que jo estic bastant segura que els nostres oients s'hauran sentit xerrar qualque vegada, que és de com l'audiovisual construeix discurs i la responsabilitat social que això hauria de tenir o té darrere. Sí, sí, sí. Bueno, com ets. Quan estudies la història del cine, estudies també la seva funció propagandística, moltes vegades.
això és una cosa que té una intenció òbvia i clara i se li mostra en el públic i moltes vegades aquesta petita intenció no és tan òbvia, no és tan clara ni és tan transparent l'exemple més conegut i jo crec que és com es poden a tothom quan estudiàm els triomfs de la voluntat de 1935 que en aquest cas era una directora l'Hermi Riesenthal
que una directora nazi, la pel·lícula és propaganda nazi. Era una pel·lícula del que xerra, el que mostra és el congrés del partit nazi a Nuremberg. Aquí avui és un petit incís del que es considerava cinema en aquell moment, no és el que nosaltres considerem cinema a dia d'avui. És a dir, en aquell moment qualsevol cosa que tingués és una durada X,
i que es podria projectar, ja era considerat una pel·lícula. Avui en dia tenim més mitjans, tenim més gènere, llavors no tot el que no és ficció deixa de ser una pel·lícula. Això no vol dir que els nazis fossin més intel·ligents que la resta. Estats Units i l'URSS no se volen quedar darrere.
Bé, poden trobar també pel·lícules com Why We Fight, dels anys 40, dels Estats Units, i Sokoresat Potenkin, que en aquest cas és anterior, en el Triumf de la Voluntat, és del 1925. Encara que aquestes pel·lícules sí que tenen una motivació propagandística clara i intencional, com la podia tenir el Manifest Comunista en un inici, hi ha moltes produccions que sense tenir aquesta intenció obertament propagandística fan propagandes.
Això va ser molt clau per als Estats Units durant la Guerra Fredó. Perquè, bé, a part de... Bé, per als Estats Units, en general, perquè jo crec que és un país que ha tingut molta indústria cinematogràfica i que ha pogut fer molta propaganda indirecta a través de la ficció, com veure les pel·lis de les banderes, l'himne de fons... Sí, sí, sí. Bé...
l'heroi estadunidic però durant aquesta època de la guerra freda feien pel·lícules de soldats programats per comunistes per assassins com el de Mansurien que han dit vull demanar perdó també pels meus angles però bueno d'espionatge com per un russi però també n'hi ha que se surten a un pot d'aquesta línia i critiquen com a les dues bandes en pla, als Estats Units no són pobres que a Rússia tampoc
I ho fan des de sàtira, com pot ser Doctor Strange Love de Ben Kubrick. Aquí he fet un altre petit incis, el dia d'avui està ple de petits incisos, i és que vull dir que si l'audiovisual no fos poderós, les dictadures no se farien, o almenys no ho intentarien,
amb els controls dels mitjans de comunicació. Vull recordar aquí que durant la major part de la dictadura franquista, l'únic canal de televisió que van tenir va ser Nodo, que estava totalment controlat per l'Estat, i que se van perseguir les publicacions. Aquí em plegaré el terme llibertari referint-me a totes les publicacions d'esquerres, de vegades castigades fins i tot en sa mort. Vull dir...
Que té un trasfondo. Sí, sí, sí. Recordo jo el meu primer dia de carrera, que el meu professor preferit, que va morir fa uns anys, en José Carlos Ruedas Lafort, que donava Història com era, Història del Mundo Actual, i com que explicava tot el que ha estat, història dels darrers cent anys, per així dir-ho,
llançant obres audiovisuals. El primer dia de classe em va dir que la informació és poder. En aquell moment, com que tothom va dir, eh, sí, tal, lo típic, no?, que se diu, però crec que realment és una frase que si l'analitzes amb profunditat té molt de sentit. Tenir més informació, tenir-la abans que els altres, és tenir poder. En un món capitalista, s'expriment treure un boom, te pot generar molt benefici. Però no és només capital econòmic, de lo que estic xerrant d'aquí.
En els pobles se predina que més tafarda jo sabia era el que tenia més capital social. Els capitals se poden aconseguir, acumular i reproduir de moltes maneres diferents. Però avui no venim a xerrar d'això. I ara obriré el meló. Endavant, endavant. Avui venim a xerrar de dos exemples concrets, produïts a Espanya els dos, de fa menys de cinc anys els dos,
i relacionats sense policia, els dos. Els primers dels que vull xerrar, des del meu punt de vista, un documental, des d'altres punts de vista, un reportatge, com per això sempre hi ha un pont de debat, que va estrenar a TV3 per gener de l'any passat, que diu infiltrat i compta des del punt de vista de les víctimes,
infiltració de diferents policies nacionals, de moviments socials i polítics de Catalunya. Òbviament moviments d'esquerres, perquè per l'avís els culs tipus núcleo nacional no suposen cap perill per a la nació ni pels habitants d'aquesta. No sé. Deixa'm fer la broma de dir que hi ha col que povi allà de dins. Però no sé si fa d'infiltrat o és perquè s'ho creu de veres.
Clar, des de 2020 s'estapen quatre agents infiltrats amb identitats falses, molts d'ells, direm, menys balears, que es van integrar a universitats, moviments d'aquestes com a barrials, tenint relacions personals i sentimentals.
Hi havia que s'havien arribat a tatuar simbologia d'esquerra. Això va ser una cosa que m'he impactat molt. T'has pagat un pastizal per fer-te el gemelo amb una simbologia d'esquerra i després t'hauràs de pagar un pastizal de láser per llevar-te'ho. M'agradaria saber, qui pago això? T'has pagat per els meus impostos... No ho dubtis.
Has contribuït en aquest tatuatge? Direct o indirectament? I a llevar-lo segur que també. També, també. En aquest 30 minuts podem veure des d'entrevistes de persones afectades, amics, parelles, companys de militància, fins i tot advocats, psicòlegs i altres policies. De xerres d'impacte psicològic, però també de com operaven, com ho van aconseguir, però el més important, pels moviments.
els fallos que van cometre i que van fer que se'ls pogués identificar. He de dir aquí que estic segura que n'hi ha molt més dels que s'han descobert tant a Catalunya com a altres comunitats. Des de l'anàlisi, què planteja aquesta obra? Planteja els límits legals de si realment és legal que s'estat infiltri a moviments socials. Bé, si infiltri, directament, perquè al final la policia forma part de l'estat.
quan el dret d'organització existeix i planteja també l'ètica d'amplear les relacions afectives com a eina policial. És a dir, aquí jo dic el que planteja des de l'anàlisi. D'altra banda, contraposició i per cada any que els discursos se construeixen. Vull xerrar la pel·lícula La infiltrada de 2024 i que justament l'any passat va tenir un superboom a Netflix, casualment.
Això passa molt també, quan surt una obra d'un tema, de repente les plataformes volen xerrar d'aquest tema també i quan s'emobilitza el tema en general. Aquí he de dir que per això qualsevol cosa que ha protagonitzat una Carolina justa, justa és digna de consumir. Correcte.
Així és. En aquest cas, xerrant d'una pel·lícula de ficció basada en fer real, una policia nacional infiltrada durant molts anys a ETA. Aquí el més interessant per jo són dues coses. La primera, que en un inici expliquen un poc per què l'elegeixen a ella en aquell moment. Està lliure de càrregues, disposada a fer el que sigui per fer del país i amb una repugnància profunda que poden fer tard. D'altra banda,
que la narració de la pel·lícula xerra des del punt de vista de la policia, per això dic en contraposició a sobre de TV3. Com ho passa amb la menta de relacionar amb gent que li repugna? Aquí jo vaig tenir un poc el debat, que no m'ha passat anterior, però crec que és un poble que passa en els dos casos. És a dir, al cap i a la fi, que s'estat per la teva feina t'obligui a tenir relacions sexefectives...
amb persones que no t'agraden, a canvi del seu salari final de mes, no és una mena de prostitució patrocinada per ser estat? És evident que sí. Deixa aquí els dubtes rebotant. Serra també de com se va desequilibrar amb ella emocionalment, de com ha de mentir la seva pròpia família i de com la seva única companyia real és la seva moixa. He de dir aquí
que el retrat que fan dels de Tarres és com menys interessant, perquè no els pinten com uns monstros horribles ni uns assassins, almenys no tots, ni no de primeres, i que hi ha moments també de tan res de humanitat fins i tot moments en què ella arriba a tenir com certa, no sé com dir, química amb alguns d'ells. Mhm, mhm.
Encara que aquesta pel·lícula no sigui clarament propagandística, perquè no té una intenció purament propagandística darrere, sí que hi ha una lliçó ideològica de fons. S'humanitza l'Estat i la blanqueia i heroïtza la policia com les persones sacrificades i valents que van ajudar a salvar la democràcia. S'constitueix així el que justifica les infiltracions actuals. Si un grup es terrorista, l'Estat no ho pot permetre,
i ens ha de salvar d'aquesta possibilitat, no? Sóc aquí a la possibilitat del dubte. No hi ha terroristes dins els moviments socials? Si s'estan actuar, hi ha la possibilitat que un moviment tipueta es torni a repetir. Jo aquí no veig que xerrar de justificar o no la violència en els moviments socials i que puc recomanar un llibre que jo m'ha ajudat molt a entendre com a
des del punt de vista filosòfic, certes coses relacionades amb la violència, sobre la violència d'Anslavov-Sisek. Però sí que crec que quan se justifica que no se normalitzen aquestes coses es fa tractant de la població de manera paternalista, que és una cosa amb què jo no estic molt d'acord, no crec que la població...
sigui pura, com per donar per fet que ens poden posar per damunt d'ella. I creuen que, un, no sabem aprendre la seva història, és a dir, la població no pot avançar per ella mateixa, li hem d'anar posant nostres límits abans que passin les coses. I dos, l'altra cosa que no té sentit que se cregui és que la població mai se donarà del que fa l'estat
Crec que actuar d'aquesta manera és una acció realment inconscient. Aquí vull fer un altre incís. Per recordar que a dia d'avui hi ha una llei del 68 modificada en el 78 que regula la informació classificada del país i que crec que s'hauria de evitar més i que hauríem de tenir en boca cada dia de la nostra vida per canviar-la fins i tot fer-la desaparèixer. La llei de secrets oficials toca de front
amb el dret a la informació i un país que no pot conèixer obertament el seu passat no pot ser considerat mai un país democràtic efectivament perquè entre altres coses per triar hem de saber la veritat perquè si no
és a dir, si per exemple s'adonés el cas que un candidat a president del govern oh vaja, que ja fos president del govern hagués ordenat l'assassinat de militants d'extrema esquerra i que se n'hagués Felipe González per exemple no, hauríem de sabre perquè si no hi pot haver gent que el voti sense tenir aquesta informació no?
i ja no només això, o sigui, hi ha moltíssima informació classificada, bé, a vegades es va classificar una part dels 23F, però el 26, o sigui, hi ha molta informació classificada que crec que és d'interès públic, ja no només de cara a el que ha fet s'estat, sinó com s'han construït les narratives, què ha passat, o sigui, al final el silenci també és una manera de construir narrativa, de construir discurs, però...
com ha de guiar la població cap a on ens convé més. I jo crec que la població ha de tenir tota la informació per poder decidir, no sé, de manera oberta i clara. Sí, sí, sí, sí. Vull recomanar des d'aquest petit espai que tinc la sort de tenir que no ens quedem amb els que se'ns compta, que no ens podem quedar amb una única discussió perquè no existeixen...
Crec que si som plenament conscients que les obres audiovisuals construeixen discursos, el seu és consumir tot tipus de discursos. No només els que sonen fins a nosaltres, sinó també els que potser no ens agraden tant o ens faran veure altres perspectives. Tot s'aprèn i de tot crec que se't pot extreure conclusions.
Aquí no me refereixo només en el cinema o les obres audiovisuals, cert, també de llibres, de mitjans, de comunicació, crec que no és només interessant. Òbviament, sempre ens agrada consumir el que es afina nosaltres i que llegim i deim, pues sí, això, tal. Però crec que també tant com a eina, sobre com pensa la gent que no pensa com tu, com a per comprendre i per poder formar una societat com a
un poc més homogènia s'han de tenir en compte com a tots els discursos interessantíssim tot això que dius tinc una reflexió no sé si m'ho he de fer o no sí, clar
És un poc més antiga. Quan jo era petit, la reacció davant l'assassinat d'un membre d'escossos i forces de seguretat de l'estat, de la població en general, era més o manco, i em sap greu, perquè és igual, no ho qualificaré, però era així. Més o manco, en general, el comentari era...
Idò que no s'hagués fet policia. Llavors s'hi va haver un procés molt evident d'humanització dels policies, sempre se destacava que eren pare de tres fills, no sé què...
hi va haver molta feina, molta feina en l'àmbit audiovisual, en sèries de policies, etc. Me referé aquí a qui has estat, perquè a nivell de Hollywood ja ve de sempre, diguem, però aquí, no? I fins al punt que, clar, no sé si recordes algunes d'aquestes sèries en què els policies, bé, això, eren...
en fi, se parlava sobretot de la seva part humana i de lo que patien i tot això i tal i això i jo en aquell moment record que vaig fer un article fa uns anys que deia, m'avrei molt bé que aquesta diguem-ne aquesta afició per
per les càmeres i per l'audiovisual i de fet, ja que hi som, el que pertocaria és el que demana des de fa molts anys l'Amnistia Internacional i és que hi hagi càmeres a dins les comissaries i que com que segurament no tenen res que amagar els policies aleshores que se filmi tot el que fan.
perquè no ho sé perquè no hi ha cap motiu perquè no hi hagi càmeres en els interrogatoris no? efectivament si tot se fa si tot se fa com toca no hi ha cap problema al contrari com deien també qualcú seria la manera de protegir-se de falses denúncies de maltractaments o tortures etc per tant que ho posin exacte
Mira, justament m'havia preparat com a es darrer petit insist, que era dir que actualment aquí a Espanya s'han normalitzat actituds per part de la policia, que era el funcionament de la policia dels Estats Units, un país que per jo no és precisament l'exemple de la societat que m'agradaria viure, i aquí cert, ha assassinat la persona racialitzada en taxes que han vist darrerament,
amiguismes en certs grups d'extrema dreta i repressió violenta i necessària amb participants de moviments socials. Jo crec que ha hagut un canvi de mentalitat dins la picor de policia. O sigui, crec que la gent de serat de mon pare pot ser que se ficava igual, bueno, era ara més de local que de nacional. O sigui, tu abans anaves a un poble i el policia és poble, doncs,
era un home més d'espauble, que bueno, sí, pot ser a posar multes havia d'estar allà, però una persona estàndard, no? Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí,
Doncs jo és com quan se xerra de violència cap a la policia, que ara diré una altra coseta, però és com, vale, bueno, tornem a sobre la violència, doncs és la gofice. Normalment quan, o sigui, violència genera violència, i quan no genera violència, genera submissió. Llavors, quan hi ha certa violència cap a la policia,
jo trobo que perquè realment la policia no pugui sostenir la violència l'ha de ser rebent per una quantitat de persones molt gran i que això no és una cosa que s'adongui sovint a Espanya i molt menys aquí jo quan he dit violència policial els darrers anys aquí a Mallorca no ha estat en moments on fossin pocs efectius i fos molta població contra ells
no ha estat un moment, no sé com explicar-lo. Llavors, per això s'ha de tenir sempre en compte que aquesta policia quan entra en aquesta feina són conscients que té una part de perillositat que si no vaig malament està remunerada. Si tu entres en aquesta feina sabem que la teva feina té un punt perillós igual que els bombers o altres feines o els que han anat a altures.
hi ha un plus per això i vull dir no es vol dir i d'altra banda que tu saps que t'estàs esposant en això vull dir ningú entra a la policia pensant que mai li pot passar res és normal la població normalment pot abacar sense que qualcú duï una arma blanca tipus un nevet o coses així però en general
la població veient que està en una manifestació no va armada. Llavors crec que ja també s'aparteix d'un desequilibri en el qual em pareix un poc complicat que la persona que resulti agredida
Sí, és la policia. A part que no és el cas de la policia espanyola, però sí que hi ha policies que inverteixen més en grups de mediació, per exemple. Quan convoques una manifestació, se posen en contacte amb tu, miren de...
d'establir quins són els marcs d'això i moltes vegades, clar, en el final si hi ha qualcú, si s'adones cas que qualque mobilització hi ha qualcú que s'exalta massa, que no sé què tal
La millor manera, evidentment, no és una intervenció policial, és una intervenció dels propis responsables de la manifestació, de dir-li, escolta, tranquil, ja està, no passa res, no? Vull dir que si el que se vol és preservar l'ordre i tal, ara, molta vegada jo crec que, en fi, que no és aquest objectiu. No, i de fet, a diferents moments de la història recent d'Espanya,
s'ha demostrat que en ocasions són la pròpia policia de paisano que generen un conflicte, perquè, per exemple, en els moviments, quan vava els moviments obres a Sagamonal, a Burgos, que, bé, per qui no ho sabia, Sagamonal és un barri com molt obrer, molt polititzat i tal, com que s'ho veia relleta, es veient dels propis moviments socials, varen dir
que és raro, perquè no ho tenim organitzat entre nosaltres, no era una cosa que diguessin, sabem que això passarà, perquè jo vull pensar que quan s'organitza, s'organitza, no passa de la nada. I vam dir, anem a cerca, quines són aquestes persones que s'enyenen entre això, i vam descobrir que alguns eren policies,
que sé, en la pròpia manifestació, de paisano, amb els walkie-talkie, que quan els embolaven, creaven els companys. I tu dius, o sigui, això és l'imatge que voleu donar de si gent que s'organitza per defensar els seus drets. Jo això ho he vist en els meus propis ulls. Fa molts anys, un 11 de setembre, anàvem amb un company que després va tenir responsabilitats importants en la política i...
just davant nostre hi havia un tipus tirant pedres a la policia i tal i qual i quan hi va un moment que se li va caure el mocador que li tapava la cara i duia una orellera d'aquestes, un pinganillo i evidentment nosaltres dos vam dir anem d'aquí perquè això no... sí, perquè encara rebrà el nostre sí, sí, sí de fet el dimarts jutjant aquí a Palma
a 8 persones que per defensar la porta d'una casa que era propietat de la Caixa i els demanen 12 anys de presó entre totes i gairebé 15.000 euros a multes, tot gent de menys de 30 anys. I moltes ni siquiera eren militars de cap moviment per l'habitatge. És veritat que totes han decidit fer front al judici amb els sindicats d'habitatge de Palma però aquestes pràctiques de la por
Jo crec que són bastant típiques per intentar desmobilitzar-se i entre organitzar-se. De fet, els denunciants són dos policies locals. Si t'ajus bé, supera col·leció amb el que estem xerrant. Sí, sí. I hi ha cap convocatòria? Bé, encara no s'ha acabat de fer pública, però sí. Se convocarà demà o passat demà a xarxes o avui.
Molt bé, idò a les xarxes i també a Diari de Balears, molt bé, no farem resó i la nostra audiència ja queda convidada a participar-hi. El que jo vull dir, com aquest missatge que vull deixar així final, és que crec que en aquest punt totes hauríem de plantejar-nos quin tipus de societat volem construir
quines zones estic disposades a aguantar i quines pràctiques volen normalitzar. Perquè crec que moltes vegades, com en els frenes del dia a dia, no ens aturem a pensar o analitzar el que està passant, per què passen les coses, què passen, com passen, i crec que s'ha de pensar i s'ha de pensar bé el que es val i el que no. I tant.
Laura, com sempre, moltíssimes gràcies. Un autèntic plaer per conversar amb tu. Estem pendents de quan se faci pública aquesta convocatòria. I fins la setmana que ve. Moltes gràcies a tu, Tomeu. Gràcies, bon dia. Que guai, bé.
i un altre any perdut en esta confusió vital lluitant contra els dimonis que van perdre'ns cridant buscant guanyar-me la partida i perdre la raó buscant que perga l'esforç es passa la vida i jo veig els majors i pensa en tot el que es mereixen i baixa l'esperança i puja el pa
I amb aquesta perspectiva, qui vol créixer? Dubtes i dubtes, depressió ve i eufòria, va. Que no serà per ganes de ficar les bombes, que serà per la por apèdre el que tenim. Qui no censura el fons, critica per les formes, i us passen del tema i us filen massa prim. Volen que venga el discurs que ven, la porten clara. Jo el que vull vendre és la victòria a cara. Que vull mirar els ulls i un dia arriba l'hora. Que no puc ser feliç amb tanta merda i fora. Però avui ja passa del drama.
Vull tocar el foc, sentir que crema. Jo tinc set de vida, no de fama. No vull que un error sigui un problema. Però avui ja passe del drama. L'autocompassió és una condena. Jo tinc set de vida, no de fama.
No vull ni la reixa ni la pena. Res del que passa és comparable a tu. La nostra haïcida. Home, si dones d'actes impuls. Tu eres rebel i consentida. Res del que passa és comparable a tu. Passa la vida. Res del que passa és comparable.
Bon dia, bon dia vida. Benvinguts a la secció de noves i parès del matinal. Bon dia, bona vida, dona mediterrània. Una salutació de qui vos parla, don Vicent Lillo Colomar. Content de tornar a ser aquí amb vosaltres i segur de la vostra comprensió per unes edicions tan artesanals com són les de noves i parès. Talment una revista de poble. Tampoc no volem ser més que això.
Això sí, plena de bona voluntat i compromís amb la cultura, la informació contrastada, la veritat, la riquesa de pres, ganes que vos entretenguin, que interessin, vos agradin. No sempre això es pot assolir. Seguint amb aquest fil...
Ja que sóc demanar-vos que si voleu participar d'alguna manera ens fasseu arribar la vostra opinió, crítica, sugeriment, parer, a través de la nostra web onamediterrània.cat. Serà d'agrair. També si encara no ho heu fet, animar-vos alhora a donar la passa i reforçar l'associació Ona Mediterrània, que és la manera que permet poder seguir endavant.
I bé, aviat arribaran les oronelles i les falgies per omplir de so els nostres pobles, el nostre estiu. Enguany, com ho faran per trobar els neus que de segur tenien a Gaza o a Teheran? No entendran què ha passat. Ho entenem nosaltres? L'any 2009...
van em fer una petita reforma a casa, a Cameva, bàsicament consistent a canviar el capell de la Teulada, que, per cert, encara s'aguantava sobre canllissos que ma mare mateixa havia trenat quan el construïren allà pels anys 40 del segle passat. Com a activitat complementària, amb el mestre d'obres, vam cercar informació de quina era la millor estructura
per deixar forats perquè les falgies, apos-apos, de nom científic, els poguessin ocupar. Així ho fèrem. 17 anys després, apesar d'haver posat uns innocent reclams de ceràmica, posteriorment, els suposats nius no s'han ocupat. Una de les raons, entenc que sigui, que potser estan massa amagats davall les darreres teules i el caneló.
Però l'any passat, amb molta alegria, hi vaig detectar un endarrerit intent d'inspecció. Així és que enguany hi ha construït uns forats més a la vista perquè, a més de poder ocupar-los, si volen, puguin inspeccionar, els ajudi a inspeccionar per detectar els altres que estan més amagats. No sé si m'he explicat bé. En tot cas, seria per a mi una gran alegria que enguany començassin a ocupar-los.
Per tant, ja fa anys, com podeu observar, som conscients del problema per a l'anidificació d'aquestes extraordinàries aus amigues, que les reformes i construcions de nous edificis no les tenen gens en compte. Record diversos casos, de fet, de reformes de teulada, on se taparen tots els forats que serviren durant anys i anys i anys per fer el niu a les falsies. Vaig haver de contemplar
Trist i estorat, com durant els següents dos o tres anys de queixa mala feina, les falsies encara persistien en l'intent de tornar, una vegada i una altra, de tornar a trobar aquells forats, ara inexistents, que tants anys havien emprat. No crec, almenys per la informació que entenc, que constructors i arquitectes d'aquí s'hagin interessat mai gaire pel tema.
Tampoc els polítics. Però sí que ho han fet a Escòcia, on al gener d'enguany es convertia en el primer país en aprovar una llei que obliga a incloure nius paraus en tots els habitatges de nova construcció. És coneguda la gran afició ornitològica dels països que conformen la Gran Bretanya. Aquesta normativa inclou l'obligació a totes les noves construccions
entre cometes, on sigui raonablement pràctic i apropiat, la instal·lació de maons parafalsies, swift bricks, que són maons buis amb una petita estructura determinada i un forat d'entrada que permet que les aus hi puguin fer niu, sense que això afecti l'aïllament i estructura de la casa.
Aquests nius estan dissenyats principalment per a la falzia. La seva població a Escòcia ha caigut un 66% en 25 anys. Això en estudis ben realitzats per associacions ornitològiques. Però també pot beneficiar altres aus si és que és per animar a pensar-hi en això.
Em sap greu repetir-me al llarg dels anys, en el que sovint semblen, o directament són, per part meva, contraarguments, els de l'administració forestal espanyola. Dic espanyola perquè tant és que faci 30 anys que les competències en aquesta matèria passessin a la CAIP, Comunitat Autònoma de les Illes Balears, o a les de les altres 17 comunitats autònomes.
La indissoluble unitat en la idea és la mateixa que la d'abans de la teòrica descentralització. Talment clons d'un sol tronc anacrònic i de bunkerització contra qualsevol dubte en els seus principis o el que hi puguin haver de dir altres autoritats o camps científics implicats, com el de l'ecologia, per exemple.
Una d'aquestes coincidències argumentals es basa en fer recaure l'alarma i la culpa dels incendis en la vegetació. No ens torbarem molt a escoltar, per exemple, que enguany l'estiu es presenta complicat a causa d'una pluviometria generosa que afavorirà el creixement de la vegetació. Una bomba!
Si fos a l'inrevés, el problema seria que abans d'hora tenim una vegetació aixuta, seca, afavoridora, ben bé culpable, és clar, dels riscos elevats dels incendis forestals. Una bomba. Si bé les dinàmiques d'ecosistemes i habitats atlàntics i mediatranaris són ben diferents, ha estat igual l'ancestral lluita de l'ésser humà contra els elements de la natura, en especial contra la vegetació salvatge,
En sentit pejoratiu, és dolenta, bruta, fomenta una ànima adversió molt arrelada que implica una guerra contra aquesta i també contra la fauna salvatge. Aquest punt de vista entròpic, durant molts anys, i fins al dia d'avui encara, han propiciat accions per, entre cometes, netejar la muntanya, utilitzant, entre altres eines, el foc, sovint incontrolat i devastador.
Pel que respecta als ecosistemes mediterranis més sensibles i vulnerables a episodis de grans incendis i d'explotació ramadera intensiva, com per exemple el de les cabres a tota la conca mediterrània i aquí, la vegetació viu una permanent i resistent dinàmica de supervivència per afavorir estadis més madurs i alhora resistents al foc perquè s'hi arribin a establir.
Aquests són impossibles de solir si la vegetació es veu afectada per accions antròpiques que la perjudiquen, inclòs el canvi climàtic. Fins que aquests estadis avançats arribin a consolidar-s'hi, existeixen fases amb una vegetació, i és la que tenim ara, de fet, molt diversa, rica, espessa, gairebé impenetrable, fins i tot pels mateixos herbívors ongolats.
Aquesta és la gènesis del bosc a què hem d'aspirar quan parlem de lluita contra el canvi climàtic, de biodiversitat, de paisatge, o quan parlem de crear franges de seguretat i protecció per l'accés del mitjà amb extinció d'incendis, que implica, i no passa res, una important reducció de vegetació, de combustible vegetal,
o quan parlant de recuperar anticultius agrícoles de comes i comellars, ara reforestades, que ens permetin aquí sí superfícies àmplies que el foc no pugui travessar.
Parlar de la vegetació com una bomba és un error, que afavoreix l'encestral hostilitat cap a aquesta, quan l'objectiu prioritari s'ha de centrar, sobretot, en la causa i els causants. És a dir, en qui, efectivament, per imprudència, intencionalitat criminal, accidentalment o per problemes de salut mental propicien l'aparició del foc, de l'incendi,
que mai és la vegetació, sinó l'ésser humà.
Carla Pérez Briggs, ara Medi Ambient, 5 de març del 2026. Incendis i plagues amenacen el 90% del bosc dels mediterranis. Un estudi apressa a reduir un 20% les emissions de gasos d'efecte hivernacle per protegir el continent de fenòmens extrems aquest segle.
Els anys compresos entre el 2001 i el 2020 han estat un període intens pel que fa als incendis, les plagues forestals o les ventades. Abans d'acabar el segle XXI, però, aquestes perturbacions mediambientals podrien duplicar-se a Europa. Alerta un estudi liderat per investigadors de la Universitat Tècnica de Múnich i publicat per la revista Ciència.
en la participació d'organitzacions catalanes, entre les quals hi ha el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, CREAF, el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, CTFC, i la Universitat de Girona. La recerca ha determinat que aquest és el futur que espera el continent europeu si no redueixen significativament les emissions de gasos d'efecte hivernacle.
La duplicació de les tasses de pertorbació correspon al pitjor escenari, és a dir, si no es fa res per aturar aquestes emissions, explica l'investigació de CREAF i coautor de l'estudi Josep Maria Espelta.
que afegeix que, si es limiten, l'augment de les perturbacions es podria limitar al 20%. La investigació indica que les perturbacions que més creixeran són els incendis forestals i les plagues d'insectes, mentre que les ventades ho faran més lleugerament. Fenòmens com incendis i plagues són determinats per causes similars.
com és l'increment de la temperatura i, per tant, molt lligats al canvi climàtic, assenyala espelta. En aquest sentit, l'estudi especifica que la superfície cremada anual al continent europeu podria triplicar-se a final de segle, fins a convertir en habituals alguns episodis que ara es consideren extrems. Per la seva banda, els insectes
que es preveu que augmentin més la seva presència són els carabats xilòfags, que mengen la fusta. En temperatures més altes, s'escurcen els seus cicles biològics fins a poder-ne fer més d'un a l'any. I a més, també els permet arribar a allots que fins ara eren més freds, concreta l'esperta.
Un seguit d'increments que fa el fenomen més inquietant si es té en compte que es prové d'un període en què el nombre de pertorbacions ja ha sigut elevat. Ho estem comparant amb dades d'un ritme molt alt i això ho fa relativament més preocupant, adverteix Espelta.
La recerca ha treballat amb els tres escenaris climàtics determinats pel Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, IPCC, i ha projectat l'evolució del Boscos des del 2020 fins al 2100. D'acord amb les dades, la regió mediterrània, que inclou Catalunya,
se situa entre les zones més vulnerables en la mesura que a prop del 90% del seu boscos podríem veure's afectats amb més incendis i plagues per episodis d'escalfament elevat.
Les altes temperatures, tal com detalla l'estudi, debiliten els arbres mediterranis i afavoreixen que plagues com les dels escarabats barrinadors de l'escorça destrueixen la fusta de l'arbre fins al punt que pot morir. A escala europea, incendis i plagues poden comportar una reducció del bosc orvells, ja que són escassos. Representen un 3% del total de la superfície al bell continent.
alhora que augmenten el bosc de joves, que tenen menys capacitat per absorbir CO2. És un mecanisme que accelera tot aquest procés i això també és un canvi a tots els nivells del paisatge d'Europa. Es posa espelta.
Els resultats s'han obtingut assumint una gestió forestal continuïsta. En canvi, els investigadors asseguren que, si s'hi afegeixen solucions adaptades al canvi climàtic, augmentarà la resiliència del boscos. Cal descarbonitzar la societat. I això vol dir ser menys dependents dels combustibles fòssils i més de les energies netes.
A més, Espelta també posa sobre la taula la importància de gestionar els paisatges i fomentar els mosaics agroforestals. Hem de prendre consciència d'aquests nous escenaris i augmentar les mesures d'autoprotecció.
He trobat interessant un article d'opinió en relació al disseny de la nova política forestal d'un lloc com Piscaia, a través de la norma foral de Mons, ara en tramitació a la Junta General d'allà. L'he trobat interessant.
I el vull compartir amb vosaltres precisament perquè és una opinió política lliure del que aquí i allà s'abusa o són sovint directrius tècniques anacròniques allunyades de la realitat i dels reptes d'avui i del futur.
Aquí l'article d'opinió.
Qualsevol acció política efectiva ha de partir de la constatació de la realitat, assumint aquesta no com un límit infranquetjable, sinó com un ineludible punt de partida.
La gestió dels mons de Viscaia i del seu patrimoni forestal no és aliena a aquesta regla. Les circumstàncies històriques han determinat que els espais forestals del territori estiguin majorment en mans privades, sobre un 70%.
a Mallorca més o menys igual, segurament un 90% en mans privades, i dedicats principalment a una explotació econòmica basada en espècies foranes, de creixement ràpid i major rendibilitat. Aquestes explotacions han generat unes rendes complementàries en el món rural i han donat peu a la creació d'una potent indústria al voltant de la fusta. Aquesta és la realitat actual.
Però igualment real és la constatació que aquest model està esgotat. A pesar de l'esforç públic realitzat amb importants injeccions de recursos econòmics, la rendibilitat real per a molts propietaris és molt limitada.
Els ingressos mitjans ronden els 300 euros per hectàrea i any en el cas del PI, xifres que apenas permeten cobrir costs o sumir riscos. Això evidencia que el model, tal com està plantejat, no ofereix estabilitat ni futur al petit propietari forestal.
Més enllà de la part econòmica, els impactes ambientals i territorials són cada vegada més visibles. Pèrdua de paisatge, degradació del sol, afecció a rius i a cuífers, menor capacitat de retenció d'aigua i un risc real i creixent d'incendis forestals.
I també forma part de la realitat inqüestionable que hem de donar una major importància a la conservació dels ecosistemes des de l'àmbit de la lluita contra el canvi climàtic i a favor de la biodiversitat, desenvolupant visions holístiques a l'hora d'integrar la gestió de l'aire, del bosc, de l'aigua i del sol.
Partim, per tant, d'aquestes tres constatacions. La dimensió econòmica del bosc, l'esgotament del model productiu actual i la necessitat d'incorporar una visió més ecològica. Però hem d'anar més enllà de les simples constatacions i passar a la formulació de línies estratègiques que ens permetin avançar cap on volem anar.
Sense negar la coexistència de funcionalitats, s'han de corregir els desequilibris actuals. Aquest nou punt d'equilibri ha de passar per incrementar la propietat pública del sol forestal, augmentar el percentatge de bosc natural i fomentar una major presència d'espècies autòctones.
Necessitem un altre model forestal, més autòcton, més just i en futur. Un model que aposti per als boscos autòctons diversificats i propers a la natura, amb un reconeixement econòmic just per a qui gestionen el món de forma responsable, cuidant el sol, l'aigua i la biodiversitat.
No es tracta d'assenyalar culpables, sinó d'assumir que el context ha canviat i que les respostes han de canviar amb ell. Preocupa que des de la pròpia administració es proposi ara el pi marítim com a alternativa central al model actual. Es tracta d'una resposta caduca, basada en la mateixa lògica de sempre, substituir una espècie per una altra sense qüestionar el monocultiu.
No necessitem cercar un superarbre que ho solucioni tot. Coneixem els límits i els riscos del monocultiu. Proposar amb objectius concrets i assolibles, incrementar la propietat forestal pública en un 20% en 10 anys i augmentar la superfície de bosc autòcton i diversificar del 24% actual al 41%.
Al mateix temps, plantejant instruments econòmics estables per als propietaris que apostin per aquesta transició, com contractes a llarg termini que garanteixin ingressos anuals i seguretat, reforçar el paper dels ajuntaments en l'ordenació i gestió del món, dotant-los de suport i col·laboració real i avançar cap a una governança multinivell de treball coordinat.
fomentar l'ús de fusta local i diversa i obrir noves oportunitats per a una silvicultura sostenible. Proposar amb una moratòria l'Eucaliptus fins 2030, que permeti ordenar el setor i planificar el futur en rigor. Una política forestal ben orientada que fomenti la transició cap a un nou equilibri pot fer que et superi la polarització que sussi d'aquesta qüestió.
I pot haver sol amb mans privades, però corregint l'actual desproporció. I pot haver explotació econòmica, però evitant males pràctiques i monocultius. I reservant per a la conservació els espais de major valor ecològic. El món necessita relleu, eines i acompanyament, mesures econòmiques, polítiques i de planificació que facin viable el canvi.
La nova norma foral de Mons és una oportunitat única per ampliar el bosc autòcton, enriquir el paisatge de Vizcaia i assentar les bases d'una silvicultura verdaderament sostenible. Aquest és el repte i també l'oportunitat que no podem deixar passar. Fins aquí aquesta estica d'opinió que vos deia d'Escaleria Bildu de fet.
del bosc d'allà. I bé, per avui hem acabat. Noves i perès, gràcies per escoltar-nos. Fins la setmana que ve. Una abraçada. Salut.
les veus i tu mirant enllà això és el momentàs
Fins demà!
Cada vegada estic més desconectat de la música. Bon dia també. Bon dia. Com estàs? Aina Amor. Bon dia també, Martí. Que ens ha fet sonor de ser aquí, en els estudis d'una mediterrània. No, sonor... L'estrella de la ràdio a difusió. Aina Amor, estem tan orgullosos de tenir-te entre nosaltres. Jo estic molt contenta de ser aquí, eh? Molt contenta.
I va bé, bé, som on a Mediterrània, 88.8, divendres a les 10 del matí. I estem escoltant... Estan millorant moltíssim. I estem escoltant en música... Ja ho veuràs, ja ho veuràs. Estem escoltant en música amb amor.
I bé, avui li donam, bé, li dediquem el programa a en Pau Ballver. Pau Ballver, eh? He de dir que me sona, però per exemple, aquesta cançó no me sona de res. Bé, idò, bé, no te preocupis que amb el que tenim de programa te sonarà. No, té cançons que són més conegues que aquesta, penturen. L'estimarem. No, també l'estimarem, també l'estimarem. Sí, sí, perquè a més és un cantant que...
fa com fa cançons bastant fàcils d'empatitzar o el manco per jo és a dir, vull dir com a coses bastant quotidianes que diguis, ai jo també m'he sentit així i com a molt bastant sentimentals no sé, això m'agrada bastant però bé és bastant així com a tranquil, té qualque cançó bastant animada però solen ser així més ens hem guanyat l'estiu és el títol d'aquesta cançó que acabam d'escoltar
Sí, encara som els hivern, però jo crec que ja m'he guanyat l'estiu. Més que em creguis, que ja vull ser l'estiu. Avui tenia vacances. T'has guanyat l'estiu, Aina? Aquesta seria una bona pregunta. Espero que sí. Jo espero que sí. I me'l guanyo no arribarà. Hem anat aprovant tot i tal. Sí, per ara la cosa va aprovada. Encara queda un quadrimestre, però...
Festa tope. Festa tope.
Aquest té un punt del verb pla, mira què te dic. T'he de dir que m'hauràs de presentar tu, mira el verb pla. I perquè ara mateix no l'estic ubicant...
No coneixes l'Albert Pla, me'n vaig però per sa finestra. Jo no l'escolt. L'he d'escoltar? No, de veure és que ara mateix no m'ho veig en el cap cap cançó de l'Albert Pla. Millor, millor, millor que no te venguin en el cap. Bueno...
No, no, no, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no, no. No, no, no, no, no. No, no, no, no, no. No, no, no, no, no. No, no, no, no, no. No, no, no, no, no. No, no, no, no, no. No, no, no, no, no. No, no, no, no, no. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
que tot lògic, brut, logo, presentable... Tan bonífic... O jo he vist dins una bimbolla o el manco. No, no, és un altre estreme. Ja no saps quin és el tema. Se diu fractura d'edat. Ja, clar. Brecho generacional. Brecho d'edat. Hem escoltat un que se diu amic de les...
Dels cirerers. Ah, dels cirerers. Sí. Heu dit de les cireres, però no, no, dels cirerers. Quasi, quasi. Sí. Bé, bé, per donar un pot d'informació d'en Pau i Bé, si sou com en Tomé i no el coneixeu, va néixer a Barcelona el 81, per tant té 45 anys, crec. En músic, compositor i també és productor, i és això, fa cançons molt íntimes i bastant reflexives, així com a
folk, un poc folk pop, mesclar una mica i generalment en català tot i que també en castellà o alguna.
Des de petit ja era músic i de fet en els 15 anys va gravar el seu primer disc però hi tocava primer la bateria i després segur que va passar per un moment, no sé, una crida existencial o qualque canvi així heavy i un moment difícil personal i va passar, va deixar la bateria, va passar a cantar i tocar la guitarra.
i a partir d'aquí ja s'urgeix més Pau bé i bé. I la majoria de cançons les grava ell mateix, la seva, i fent tots els instruments. Òbviament és un directe a l'Apollo 2023. Sí, aquest és un directe.
Sí, aquest és com a Indy, un poc. No, però men, és que ara tenc en el cap un altre, crec, o no, o no sé si és aquest. És un que ha fet un parell de concerts per Madrid, que triomfa molt i que té una cançó en què...
No me'n record com. És que se gent que cerca parelles se posa dret a lloc de seguts o se'n regreix. Ostres, no me sona gent. No, no, no, no sé si és aquest. No me sona aquesta història. Sí, aquesta història, exacte. He de revisar un poquet, ho he de revisar. Ho cercaré, no? Consultarem.
Cada cançó me'n recorda una altra. Aquesta me'n recorda. En Tomeu està pensant, perquè ara ho pensa. S'ha quedat penjat. No, no, no. Som aquí, som aquí. El DJ. El DJ avui també el tens despistat. No, el DJ jo troc que ho fa bé per ara. Sí? Sí.
Oques gràcies, volia dir. Te'n recordo oques gràcies? No, no, no. Bueno, quan tenen qualsevol cançons més sentimentals, sí, podria ser... Ja no ho són? No, sí, quan m'ho referim a qualsevol cançons més sentimentals o que és gràcies, se li podria fer un pot de símil, però jo crec que són estils més diferents. Oques gràcies és com molt més optimista. Crec que DJ s'ha liat i ha tornat a posar bullambílies, ara.
Bé, Puntura, Puntura, qui ha preparat les cançons també s'ha equivocat i ha pogut aprendre una versió en directe i després normal. Però bé, potser veig la següent de la llista que toca el cervell versus co. Cervell versus co. Opa, aquesta... M'hem de cap a això. Escoltam un poc, eh?
Uh, el DJ ja està avui... Jo sé què li passa. Què li passa? És igual, és igual, és un tema... És un tema futbolístic. Arranc o no arranc?
Em vas dir, llança una moneda, en l'aire ja veuràs. Que abans que et caigui a les mans sabràs què vols en realitat.
Jo ho poso en pràctic, això de llançar una moneda. Si no saps què vols fer, tires una moneda i molt probablement, si tens qualque preferència i no n'estic conscient, a banda que caigui, saps el que volies que sortís. A punt, si hi surt una i no t'agrada, ja saps què vol i et salta. Com per decisions com a personals, no sé què fer.
Casos de dubte. És un cop, però. Audiència, sou aquí.
Bon dia! Si vols, per despertar un poc aquesta gent, podem recordar que tenim un patrocinador, que no hem introduït en el principi. Vols? Amb la bé que havíem començat. Sí, alguna cosa fallada, sí, sí, sí. Ens falta presentar bé o recordar que, com cada programa de música amb amor, estan patrocinats pel petit país.
que no sé si ara... Se me sent, ara? Se me sent? Jo? Crec que sí. Es que no m'ha deixat de sentir. Bé, se me sent, no? Ara, ara he tornat a sentir-me. Ah, no, ara ja no. Ara, sí, perdó. Fallos tècnics. Aquí, a sa màquina diu que sí, que està xerrant. Bé, idò... Petit país. Sí, exacte, que és més que un bar a fa la nit. En sèrie, no estic tornant-hi anant?
S'abou? No hi torna? Està tot bé. Uau, és que a mesura que Char me sent i no me sent... Perdó, vull fer un canvi de micro. DJ, posa un poc de música, tira això en l'aire, fer qualque cosa, perquè això avui se mos està fugint de sermans. Pels anys que no hem viscut, posarem, que ja no sé si et sé que tocava i tot.
Gràcies per dir
Bon dia i bona vida. Me sents, Tomeu? Sí? Clar que t'estan sentit tot el temps, Raina. Són els meus cascos, que no van vegades. Raina està canviant els cascos en aquests moments. Audiència, fei vots socis d'una mediterrània i ens podrem comprar uns cascos més bons. No, ja està, ja està, ja està. Ja està, em tornen.
No, no, però l'altre anàvem en sèrio. Ja, no, sí, sí. Feïm els socis d'una mediterrània i ens podrem comprar uns cascos nous. Sí, depèn de l'altre. No hauria fet tot el que he fet ni compartit vida en altres mil moments. Ja hauria fet tot el que he fet.
n'està d'estudi a estudi ara ara, ara, ara sí, sí, sí i pels anys que no n'hem viscut el moment, què se diu, això? pels anys que no hem viscut escolta, escolta, escolta, després l'acomeno ja quasi no penso en tu
Ara estic pensant que hi havia una altra cançó que deia Melo Manco la mateixa i que ja me vares dir que t'agradava molt. Aquí hi ha qualque cosa. Aquí hi ha qualque cosa. Hi ha una cosa. Tu vols trobar una cosa que no la mateixa.
Te'n vaig nerviosa, t'estàs ponent nerviosa ara mateix. No gens, no gens, no gens. Però no, m'agrada perquè... És a dir, és com la reflexió que fa ell, que crec que és la perfecta i que molta gent fa quan s'ha passat un temps després d'una ruptura de dir... Vull passar molt malament, però gràcies, perquè si estàs amb tu no hagués fet tot el que he fet ara, que...
que ara m'ha sent més jo, saps? I que ara tot va bé, de fet ell ho diu, si no hagués passat malament, que a Ventures s'hauria de crisi existencial, de rotllo, si no hagués passat malament, no hagués fet cançons, no hagués fet música, tal, i que va ser un gran encert, diu, i no sé, m'agrada, m'agrada, m'agrada bastant el punt de vista que té. Molt bé, ara l'haig amb gusto. Perquè quan l'has trigat tant
les coses que hauríem pogut fer. Jo posa aquesta veu, així en pla... Ja, conta raro. Jo també estava pensant... Tipo com a... Com a que le fa... No sé com dir-ho, com a gais. Per què collons has trigat tant? Per què collons has trigat tant? Entona una mica millor que jo.
Aquesta és una eina molt pròpia menta. És que... Com se diu? Ventrílo. És que feia fred i feia mar i feia por i sort que es arriba. No sé si aniré a un concert, d'aquest.
Estic convençent gaire, cap a dir-se. És ell, sobretot, és que no m'està convençent. Però bé, comptem-nos qualque cosa més d'aquest home? Pau, ve i ve. Bueno, té, diré, un paret dels seus discos més coneguts que té. En té uns quants, eh? De fet, moltes, quasi... És a dir, no és que he agafat totes les cançons dels mateixos discos ni molt manco.
Hi ha molta varietat. I bé, un dels més coneguts que té té un castelló de Bosch, del 2012, pels dies bons, del 14, la vida és ara, del 20, després en té un del 2020 que no té nom, o sigui, és una careta amb dos punts i un parèntesi, que riu, que no està trista, però clar, no ho puc llegint això, i també el 24 té Agorafília.
A com? A Gorafilia, se diu. I ara mateix tinc curiositat per saber què vol dir Gorafilia, perquè no ho tinc clar. Ah, sí, a cert multituds, crec que és. Per tant...
atracció o desig intens pels espais oberts. Com que és més conegut l'agorafòbia, no? Clar, si és l'agorafòbia seria por. Som totes fruit de confiar del tot en els teus.
Això s'anima o està tot el temps així? Se darrere és un poc més animat. Vale, vale. DJ, next. No se diu així, no se diu així. Next. Thank you, next.
aquesta se diu la mirada de la gent que no pot més s'ha de dir que tots els títols tenen un punt així com a filosòfic sí, són com a bastant repuls no, però eh aquesta també és així tranquil·leta, per tant, bon turut de dormir però m'agrada molt ser lletre i la pròxima sí que és un poc més animada i ja en queda bé
Ara que m'ha rebé, allò d'emplar no és possible. L'has de conèixer, és que segur. Si m'adones qualque referència o qualque situació on creguis que jo l'he dit? Vist com qualque cosa que hi met, que sigui molt coneguda? El seu primer disc ho va petar, fa molts anys, això sí que reconec que fa molts anys. No ho sé, és un tio que moltes vegades va vestit com amb una túnica.
A vegades actua amb una guitarrista que va en topless. La pel·lícula Airbag l'arvista.
No, però massa bona. És antiga, vull dir, sí, per tu, és antiga, però és interessant, està bé, és divertida. I ell surt, ell surt, fa... També és actor? Bé, ja fa una aparició...
Crec que fa de capellà, dins d'un prostíbul, no sé una cosa així. No, bueno, el que està clar és que l'investigaré i el cercarem. Sí, sí. Perquè, de ver, és com no m'agrada, però m'has creat curiósic. L'estem a pas cansat, la dracera que no era ni falta.
Una cosa, hem arribat a dir és patrocinador o no?
Sí, però a veure que no... Un barrotllo aquest del micròfon i tal... No m'ho pensava... Anem a explicar-lo més. Tot seguit. Va, torna'm. Vinga, va. A més si la setmana que ve el programa ja surt, com toca. Bé, d'això que estan patrocinats pel bar de Felenits Petit País, que realment és molt més que un bar, de fet, ahir, dijous, vàrem fer la segona edició de...
El teatre de prop per mi li diuen que els de tots són la companyia de Mai Som Tot Teatre i consisteix entre les obres així curtes d'uns 15 minuts cada una, entre i entra hi ha una pausa per poder anar a cercar una altra paguda o anar al bany o tal i qual.
I està molt bé, és molt graciosa. Ahir no hi vaig anar perquè hi vaig anar ja a la primera edició que va ser per febrer. Per mi era 22 de febrer, no me'n recordo exactament. I vaig riure molt, sobretot en la darrere i ho fan molt bé. Són molt bons i això va tenir com tant d'èxit que s'ha tret una altra data.
De fet, hi ha gent que ho deia abans de... se van esgotar els mateixos dies d'entrada, hi ha gent que deia abans de sobre que venien, ja, quan me'n vaig enterar ja no hi havia entrades, i això no podia ser, això no podia ser, i res, se va repetir i va ser un alt, sí, un altre bé, perquè també és molt... lo xulo és com a acte així, diuen, primer hi ha el teatre, diguem, l'acte cultural, que ho posen per una banda, i després, qui ho vulgui, pot reservar la taula i qui se'l va després. Per tant, si...
Si hi vas, pots aprofitar i fer com a saballada completa i m'ha acabat sopar i després, res, qualque pobra i cap a casa. I està molt bé. Vull dir, és un format superxulo, de més sempre són endijousos, això de... bé, això que ara està tan de moda, fer coses endijousos, i res, en el petit país ja s'ha ofert cultural molt de pits. Un picament més... I direu una cosa...
També s'hi pot anar a qualsevol moment així a pegar una mossegadeta o fer una copa. Sí, i tant. I és un local, ho dic sincerament, amb super egoïdor. A Ues, de Ues-ho molt. Molt. I això està obert de dijous a diumenges. A Gervaixes, menys diumenges que també és al matí perquè hi ha mercat. I també s'hi pot anar a fer, de fet, una promoció amb vermut.
que està molt bé i us recomano que el no pot estar tant de boni és una palma mira què te dic
Puntura, s'haurà de plantejar una sucursal. Podem demanar-ho des d'aquí. Al llarg termini se pot demanar una sucursal, però jo crec que per ara, perquè és una sucursal, se li ha de donar molt d'estima a esquiar per la nit. Ara sí, ara sí que m'agrada. Ja m'he dit, que en el final se n'hi va bé. El DJ Divició s'ha com a... Sí, sí, sí. La darrera és per despertar-se quan algú s'havia dormit.
Gros.
DJ Dimissió no s'atreveixo a demanar-te-ho tu i m'acarregues la responsabilitat de jo. Me demanes si pots fer una gambarrada. Pot fer una gambarrada, clar. Té permís.
És una tercera. Uau, que profunda, però escolta en Pau bé, eh? Poètic, no? No veig que no m'ho perdia gaire. I ho sento molt, i ho sento molt, però haurem de reagir, n'enja, a no poder rentar-nos. Ah!
Esa música sabe. No me digas que ya habías estado aquí. Claro. Hola, buenas noches. Vamos a mojarnos. Vengo a hablar. También quiero serlo. Viva el amor gratuito. Hola, buenas noches, señoritas. Pues aquí os traigo este, para que le saquéis la pasta.
Fins demà!
I quin cony de fill que tenia. Si tenia tot el que volia. Si tenia molt... El DJ se n'ha anat? M'ha deixat aquí en el comandament. Et congestionis tu, eh? Sí. S'ha empecaït. Clar, he de dir que no canviem molt, no passàvem res gaire més animat, eh? Vull dir, això que veia fora, és darrere la cançó. Animada, que m'estan tornant a dormir.
Ara s'anima, crec. Crec. Papa, jo vull ser torero. Papa, jo vull matar toros. Papa, jo vull saltar els ruedos.
Som fora de temps. Recordem... No sé què hem de recordar. Ah, sí, que tenim un patrocinador. Bé, després d'avui ho entendré. Senyor del petit país, s'entendrem perfectament. Espero que continueu, però... I com em permeteu per aquest programa. Bé, torres d'això, mos acomiadam amb aquell programa dedicat a anar en pau i bé i una petita menció en el verble.
Res, moltes gràcies per escoltar-m'ho, gràcies Petit País per ser nostre patrocinador i fent la setmana que ve. Sí, bon dia Tomeu, Pere, bon dia, bon dia Jens i sí, bon dia Poesia.
Hay un adulto jugando a la guerra como un niño rico sin educación. Lanza impuestos como fichas desde un trono de televisión. Nunca pisa la tierra que quema, nunca paga su destrucción. Poesia en temps de barbària perquè la barbària mai no sobreviu a la poesia. En canvi, la poesia sempre sobreviu a la barbària. Bon dia. Soc en Bartomeu Caspí.
I avui, per commemorar i per celebrar aquest Dia Mundial de la Poesia amb els amics d'Ona Mediterrània, he recordat un poema d'Enric Casasses, publicat al seu llibre La publicia irà de bòlid, per documents documenta. El poema es titula 14 d'abril, la conchoixota dels imbècils que el que volen és impossible, i diu...
L'estat espanyol mostra que utilitzarà totes les armes i totes les trampes fins a aconseguir que siguem castellans. L'estat considera que l'haven nascut catalans i saber tota la vida és terrorisme. I sabent com es castiga el terrorisme, troben idiota que continuem sent catalans i ens volen convencer que en el fons som castellans i que això de parlar català és com un grac que ens ha sortit i que ells ens el rebentaran.
Gràcies, bon dia i visca la poesia. Hola, sóc la mena Naduel i aquest és el meu poema. Creure en la paraula escrita avui en dia és més difícil que creure en el Déu cristià. Abans succeeix un miracle que algú pugui retrobar-se en el sentit d'aquestes paraules. Llavors, per què escrius? És una qüestió prototípica que contest per poder llegir d'aquesta pàgina si me fan entrevistes. Escric perquè puc
Escric perquè puc fer-ho. És així de simple i així de potent. Puc fer-ho i ho faig. Assumeix la responsabilitat. Per mi és com un miracle. És la meva història anodita. És el meu repredir amagant-se. Són les meves padrines cridant en silenci. Escric perquè puc. Com no podria fer ús d'aquest privilegi? Escric
Perquè puc, i l'opció de no fer-ho mai ha existit. Per què poesia en temps de barbària? Jo crec que, com diu aquest poema que acab de recitar, és una cosa que se pot fer i que tenim el privilegi de poder fer-ho i és un aliment per s'ànima.
i en els temps que corren avui en dia ho necessitam. S'art és fonamental en totes les seves expressions i la poesia és una expressió meravillosa i crec que això, que li hem de gaudir i al final és una part
molt potent, que són les paraules que des que assistim la humanitat s'ha fet ús de la paraula i és una part que és història viva de les nostres arrels i que ens connecta amb tot el que som, el que vàrem ser i el que podem arribar a ser, també ens fa somiar i això és molt guapo.
Per què poesia en temps de barbària, en temps de misèria? Hi ha persones que pensen que consagrar-se la poesia en temps bàrbars, que en el final són tots els temps, de dominació de les forces més poderoses damunt de les més febles, és un acte absurd, ridícul, elitista.
consagrat a una estètica que no té cap sentit. No estic d'acord. Jo crec que la poesia és necessària sempre, i sobretot en moments de barbària, en moments de misèria, en moments de brutalitat. Últimament, per exemple, estem en guerra a Ucraïna, a Gaza, també fa poc a Iran amb aquesta invasió dels Estats Units,
que jo quan s'han desclassificat els aixius d'Epstein i s'ha mostrat tota una trama global de pedofilia, de prostitució i d'espais i de rituals satànics. Per tant, per mi la poesia m'ho serveix precisament com d'en Pasolini per trobar un refugi que mos ajudi a viure
contra tota aquesta situació, és també una arma que mos convida a resistir, és un element que mos permet a través de la senzillesa de la escritura, que és la més assequible i democràtica de totes les arts, perquè tothom pot escriure, tothom pot parlar, tothom pot fer servir llenguatge de manera creativa.
Ens permet això un guariment espiritual, una expressivitat personal, un compartir les paraules de la tribu amb la resta de gent i, per tant, un consol. I, a més a més, és un arma que ens permet de manera molt ràpida, senzilla i directa, expressar idees molt poderoses. Per tant, per mi la poesia és imprescindible. No només és una manera d'escriure, és també una forma de vida. Hola, sóc en Jaume C. Pons a l'Orde i vull compartir un poema meu del llibre Riu Bèstia que es titula Iniciàtica.
No son poemas, son solucions. Moverse en angosturas requiere delgadez y liviandad. Los pájaros cantan en las ramas, hacen nidos, observan las direcciones del viento, la intención de los gatos, la madurez frutal.
No siempre es necesario volar, pero hay que tener conciencia de las alas. Acabamos de escuchar un poema de la poeta oaxaquena de Mèxic, Nayeli Tello, y esta es su reflexión sobre por qué es necesaria la poesía en este tiempo de barbarie. Yo creo que en estos tiempos la poesía sigue siendo urgente y necesaria porque nos invita a la creación.
porque no podemos dar por hecho y no podemos aceptar la crueldad que hoy nos habita la muerte, tanta guerra a nuestro alrededor y necesitamos imaginar nuevas posibilidades y nuevos mundos, nuevas maneras de hacer y de decir. Y yo creo que eso está en la génesis, en la médula espinal de la poesía. Y también creo que siempre la poesía es una invitación a cuidar la palabra,
Y en ese sentido creo que también son momentos, tiempos de cuidar mucho nuestra palabra, de cuidar a la persona a la que le dirigimos nuestra palabra, porque necesitamos abrazar, abrigar con nuestra voz, con nuestra intención, con nuestro decir, para generar mundos no de tanta guerra, tanta crueldad,
sino al contrario, mundos más amorosos, más cálidos, más inspiradores, que nos convoquen hacia la vida.
Bon dia, el meu nom és Damià Roger Miró i sóc es menorquí afincat a Mallorca des de fa molts d'anys. Us compartiré el poema que es titula El combat i forma part del recull d'Aribaflor, que és el llibre publicat el 2025 amb l'editorial Llentrisca Edicions. Combat
M'escoparé el cor i el penjaré de la branca més alta perquè en caure, madur, us arribin més lluny els esquitxos de llum. Sé bé que tot ataca és un conqueriment i a mà una qüestió d'esclat i eclosió. No ens hem d'exterminar per acabar, sinó per dignificar la renúncia. Com que us estim, la mort continua perdent.
La poesia com un dels artefactes més sublims del fenomen creatiu és necessari i fonamental sempre, en qualsevol estat polític, social i humà. Perquè ja sabem que la creació ens fa més lliures, més llibertaris, més imaginatius i amb moltes més capacitats ja no només de resolució, sinó de reacció i sobretot d'empatia.
En temps fotuts, com els que estem vivint, de barbàries, de misèries, de guerres, d'aniquilacions de tot tipus, ja no només existencials sinó culturals i humans, la poesia més que mai és necessària perquè aquí ja no només esdevé com a artefacte merament creatiu i de comprensió de l'entorn i sobretot de l'absolut, sinó que aquí esdevé un estri de resistència.
Bon dia i gran dia de la poesia. Soc n'Antoni Herbona i us volia llegir un poema del Poder i la Glòria, el meu darrer llibre publicat ediciós Documenta Balear. Es titula Suc de Lletrada.
I va acompanyat de dues citacions. La primera d'en Frank Kafka. No puc fer que ningú comprengui el que està passant dins meu, ni tan sols m'ho puc explicar a mi mateix. I la segona citació d'en Gene Manila. Una paraula que m'agrada moltes, xixis vea.
El poder i la glòria, lletrada i melassa, coiçó els ulls i t'endolceix la boca. Ens hem de sergir l'ànima plena de records esfilagarsats. Oh, això és massa de dones! També tinc fil d'embastar per si hem de fer un dobleg als rebols del cor per passar pàgina.
Els llavis vedats i no són de la boca, ja no regalim en mots rere hermètiques vidrieres, ara només ens serveixen els verds copulatius i els amalgames en la carn blanqueta, xixis verds cap a la llum incerta, esclafit d'onades entre l'àngel i el monstre.
Cambres o estances, cendre per evitar rere el diluvi sense lleu de noé, subterfugi d'ortigues i d'ullastres, que maldestres s'arraceren a les cantonades de la fosca.
Has teixit fils de llum de grans paraules, l'aranya que serve als sostenidors al sòtil. Les brages vermelles de marca ja les porta el senyor X per capell. I com que no té cap cavall, encara li horna la seva venerable testa, tanta ganda i tanta vermelló.
Les erades ja no llauren, ja no sol canterres ermes, el dimoni van cançons blancs i la panxa que li bota, però amb engrunes de fang muntar marges de granders amb els criats. Els àngels de ril que han fugit, perquè no són clares les profecies, manca de lubricitat, viscositat i pell de granot em faria molt més fàstic.
els gais que escriuen sense aturador mentre són sodomitzats per déus il·lustres. Una vagina encara esluida el món perquè, com ja deia en Berga, mou més un pel de cotor que sent cavalls. Ni sóc morena ni peluda, ben depilada, sóc impalpable, clivellada, insondable, impenetrable.
Més que mai, és un instrument de denúncia. No interpretem que la poesia només serveix per parlar de floretes, postes de sol i enamoraments perfectes. L'hem de reivindicar per a la denúncia social, com ja feia en Jaume Pomar a tota la ira dels justos.
però també personal, per parlar del mal que ens fa la vida i per parlar de tots aquells que ens volen dòcils, anihilats i invisibles des de tots els cantons possibles. Són Amélie Sánchez Rubio i vull celebrar amb vosaltres el Dia de la Poesia.
La nit reposa el rebost, var alçat de blats, allà s'estotja la matèria del llindàs i s'estoba la massa del tot no dit. Sobre la balda superior hi trobaràs la bossa amb els fongs del dubte, mitja un mut amb el llenguatge i una mort ja llescada amb floridura. Al terra, el petit ribell de saïm vermell.
amb la densitat de les esquerdes i penjades d'un clau a la paret les branques seques de l'oblit on germinen els ulls de la patata de la nit. En sortir tanca el temps amb dues voltes, no fos que ens infectéssim amb la claror del que no és mentida. Bé, per què poesia entén de barbària?
Molt senzill per mi, perquè si un fita ni que sigui per damunt la història de l'humanitat de barbària a un lloc o altre del planeta sempre n'hi ha hagut, per no dir que sempre n'hi ha hagut amb major o menor proporció a totes bandes,
és una cosa que acompanya la humanitat, fins a dia d'avui no ha canviat. Llavors, poesia per què? Perquè si restam una de les coses que són bones i velles en aquest món bàrbar que no canviarà o difícilment canviarà la seva herbària, si llevas la poesia encara restam. Som Llucia Pallicer, des de Menorca, i llegiré el poema Qui es sent...
extret del llibre L'infinit que no podem dir i que va encapçalat amb un vers de Sílvia Plath que diu Com un ull entre dues per pelles que no es tancaran. Diu així Creixen totes les nits branquillons d'argelaga negra, monglen la pell al punt d'extreure'n una gelea vermella i concebo la certesa d'haver-me extraviat.
Per sempre he perdut l'agulló que els feia girar la vista. Ja no sóc ningú en absolut. Creixen totes les nits branquillons d'argelaga negra. Sobreviure com si la vida sols destil·lés el regalim d'algun heretatge construït amb plors d'infants i recel. I concebre la certesa d'haver-me extraviat.
Gira capciós l'afany, la duresa de la frugalitat, un comportament impecable, com m'ensenyaren, i creixen totes les nits branquillons d'argelaga negra. Acarono suaument la cicatriu vora l'ull, que assenyalà als vint anys la remissibilitat de la llibertat, i concebo la certesa d'haver-me extraviat.
Mira't, empatxat per la glòria cerúlia d'algun panteó on només ingressen déus llorejats amb lacòniques flors grogues. Creixen totes les nits branquillons d'argelaga negra i concebo la certesa d'haver-me extraviat. En aquest temps de barbària incert,
La poesia sí que serveix per expressar, per donar llum, per denunciar, per descriure, per reflexionar...
perquè a través de l'abstracció sa poesia dona veu a allò que no la té. Són moments de crisi política i social, d'amputació de drets i llibertats, d'atacs corrosius contra la llengua i sa cultura, de racisme, masclisme, d'un perillós ascens de l'extrema dreta. Llavors crec que és perfectament lícit brandir la paraula de forma activa
com un escut contra el dolor del món, però també com un refugi, com un cau per a la debilitat, com altaveu de la denúncia i fins i tot com a mitjà contra l'opressor. És a dir, la poesia podria ser una petita ajuda per a viure a la intempèrie, com diria Esquirol, una mena d'alleujament, una mirada més amable,
que mos impedeix tornar bojos no és el rebell definitiu, però davant aquesta perspectiva de solitud el poema esdevé el llenguatge de tot allò que no soc. Som en Jaume Miró i vos vull compartir un poema meu que tracta sobre...
has fet d'escriure poesia i és perquè jo no anem amb això. Diu així. Quan Buda es va il·luminar, no es va aturar de meditar, sempre capes profundes, sempre continuar. Quan camines per un paisatge, un desert, un bosc, una platja, sempre pots avançar, no hi ha un lloc per arribar. On creus que vas amb la poesia? Amb ella passa igual.
Poema rere poema, i no hi ha un poema final. Cada vers conté un nirvana. Escriu sempre, bossatge profund, camina més enllà, que no hi ha un lloc per arribar. Per què posi en temps de barbària? Perquè...
Jo crec que la humanitat sempre ha viscut en temps de barbària. No crec que al llarg de la història hi ha hagut un moment sense que el mal i el dolor, que sovint passa per davall o més ocult a les nostres societats, l'estona sorgeix, l'estona s'apareix amb la seva força...
i fosca i crec que la poesia serveix per veure realment la capa de veritat, de bé, d'amor, de llum que envolta en els éssers humans. La poesia són unes sueres per veure la realitat tal com és. La clau per
resoldre el misteri perquè no hi ha valor i no hi ha bondat sempre
per què la poesia en temps de barbària? La poesia és qui ens salvarà després d'enterrar més d'un centenar de nines com a llavors de flors que no es regalaran. Ens podrà salvar la poesia de la ignomínia dels poders, l'estupidesa humana, de la teva por i de la meva.
dels caníbals i explotadors, incapaços de caronar la bellesa. La poesia, en temps d'aquesta barbària, serà l'única capaç de transformar el jo en nosaltres.
Les paraules dels poetes acosten les soledats. És el lloc on mirar els monstres, estimar les incerteses i evitar les morts que cobren vida a diari dignament. Bon dia, som de Laura Izquierdo, profe i poeta. No hay dolor más noble.
No hay dolor más noble que estar doliendo y al otro lado no estar tú para amasar lo mundano de mis esquirlas rotas. Hoy lo entrego a esta ligera brisa y mi almita congelada se prende con cualquier añico. El ardor cándido de mi sexo se deshace en verbo. Reverbera.
Mi almita esfria hoy, la única que calma la turgència de mi labio, mi candoroso corazón. Feliz dia mundial de la poesia a tothom. Agraïm a la Laura Izquierdo que ens faci arribar dues de les reflexions més importants de les que possiblement escolteu avui en aquest programa. Són les reflexions de dues alumnes de quart d'ESO, la Mireia Alegria Muñoz i la Marta Vic.
La poesia és una forma cincera, respetuosa i sensible de transmetre opinions i sentiments. En un món ple de guerres i interessos, la poesia és una mimbolla, un lloc de descans, on tot allò dolent es pot transformar en art, un de crític, sense odi, una manera d'implantar justícia sense agressivitat. És la forma d'expressió més vella, creativa i profunda que existeix, que pot arribar a moltes persones i acollir diferents punts de vista des del respecte. Per aquests motius, la poesia és essencial en aquests temps de barbària,
La poesia