Sinc un pare bé i content, content revoltat de gent, que canta i balla, deixa'u-lo fred.
És perquè ets jove i valent i pareix, que té fat dins les sabates. Sempre et sedu ben fermades, per por a votar millor i anar amb el juger. Pare, bon ballador i no li passes temps.
Gràcies.
Fins demà!
Per què li agrada?
Les lletres no fan les paraules. I ara que dius que m'estimes, veig com m'aixeca amb les ales. Crec que el remei de les coses, paraules no feu les poesies.
Veure que es mouen les peces, sent que no tenen pressa. Ara que em dius que m'escoltes, i tots els moments que en parlaves, obres que no tenen pressa. Passades no feu les muntanyes, passades no feu les muntanyes, passades no feu les muntanyes.
Bon dia i bona vida. Avui hem començat amb el petit de Cal Aril.
Fins demà!
Escoltes, bon dia i bona vida al programa matinal d'Ona Mediterrània.
Un programa, ja ho sabeu, conduït per en Tomeu Martí, que pot saludar dels estudis, dona Mediterrània, Canal Cove i produït per en Maria Moreno, que ens ajuda cada dia a confegir tots els continguts que ara mateix vos presentem. Tot d'una, farem un repàs a l'actualitat i ho farem a través dels titulars de Diari de Balears i de Vila Web. A continuació, escoltarem Francisca Grimald,
I, més endavant, en Maria de Lluc, Muñoz, Elles Mosdúen, cada divendres, anàlisis de l'actualitat. A partir de les 9, rebrem la nostra rebel i consentida, en Laura Ribas, i a les 9 i mitja, noves i pares, amb en Joan Lilló. A partir de les 10, arriba l'estudi...
Aïna Amor i on tot s'estudi i totes les ones de sa freqüència modulada amb música amb amor. I a les set, deu i mitja, bon dia, poesia, avui amb una convidada molt especial. Heu d'estar ben atents. Començam, idò, amb el repàs a l'actualitat a través de Diari de Balears.
Bon dia i bona vida, dona Mediterrània repassant l'actualitat de la mà del diari de Balears.
I Diari de Balears obri avui la seva portada amb una entrevista amb en Mateu Morro. Els norats han estat un exemple de dignitat, el record del qual s'ha de treure del baú dels oblits, perquè un poble sense referents és un poble mort. És la titular de l'entrevista que li fan a Marisa Cerdó, en Mateu Morro, i que vos ofereix Diari de Balears, ara mateix amb portada...
que també mos informa que la coordinadora transfeminista convoca a manifestar-se el 25N contra la violència masclista. Acusa en Josep Codony, el director d'IB3, d'amenaçar treballadors d'IB3 i ell diu que els va dir «penseu el que feis, perquè no vos beneficia».
comença la segona jornada balear d'atenció a les persones amb malalties cròniques. I també des de Diari de Balears destacam que resposta a la retirada d'ajuts del Consell, l'obra cultural balear repunallau de nous socis.
El Tribunal Suprem Espanyol condemna el fiscal general de l'Estat a dos anys d'inhabilitació i una multa de 7.200 euros. I la Conselleria d'Educació admet que no existeix projecte pel Politécnic, però que segueix endavant amb el desmantellament de l'IES.
Més acusa el PP de submissió absoluta a l'agenda de Vox i presenta una esmena a la totalitat dels pressupostos del Consell i el Tribunal Constitucional Espanyol enmet el recurs d'empara per l'expulsió de l'escena a les diputades per vestir la camiseta de les roges del Molinà.
Més qüestions. Ha mort el promotor cultural Jaume Ferrer Marí, Premi Ramon Llull 2016, i posen en marxa un reforç especial de trens durant els caps de setmana. Tots els horaris se'ls atreveu aquí, a Diari de Balears. Antonina Canyelles, a la Còmic Teca, de la Biblioteca Pública, de Palma, de Can Sales i...
També destacam que el Consell de Mallorca celebra la Setmana Europea de Prevenció de Residus amb 27 activitats centrades en els aparells elèctrics i electrònics.
Finalment, també destacam una sembrada col·lectiva en homenatge a les víctimes de la violència masclista al Jardí Feminista de la Misericòrdia. M'anem ara a Vila Web. Ja hi trobam en primer lloc una peça titulada El monstre ja els de vora, crònica de la caiguda humiliant d'un fiscal general. També destacam...
que Pérez Llorka declara a Catarrotxa que li va dir Mazón abans de desaparèixer. El candidat a la presidència de la Generalitat va bescanviar telefonades amb Mazón i Prades durant les hores més greus de la gota freda.
També destaca Vilagüeb, l'abús judicial als síndics de l'1 d'Octubre se greuja al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tampoc no els amnistia. I una entrevista a Margalida Capellà, «Jurídicament veig molt difícil que el que va fer l'Essent sigui un delicte d'odi», diu Margalida Capellà.
I, finalment, destaca també Vila Web, que una cinquantena d'entitats periodístiques catalanes exigeixen l'entrada de premsa internacional a Gaza. Aquests són els principals titulars que mos ofereix hores d'ara Vila Web, el preu trobar a vilagweb.cat. M'ho anem ara ràpidament a conèixer quins són els articles d'opinió, n'hi ha un parell de nous, a...
en el diari de Balears, de Balears.cat, tenim en Pere Bueno, que titula Poder o no Tenir Poder, i és d'en Josep Meliacés, Societats Plurals, també, nou article de Miquel Ripoll, 30 anys de música d'arrel,
És d'en Alila Tomàs, més esperances, molta feina a fer. I és d'en Joan Vicenç Lillo, uns curts. Ja sabeu que podem escoltar en Joan Vicenç Lillo cada divendres a partir de les 9 i mitja i avui també el podrem escoltar. Anem ara a escoltar quina és la previsió del temps que ens ha preparat en el meu Mateo Canals. Em sembla que ve...
Un cap de setmana ben gèlit. Bon dia. Avui tindrem un dia de rigorosíssim hivern. Tenim una situació d'aire molt, molt fred, amb menos 34 graus.
a 5.500 metres i menys 4 a 1.500. Per tant, les temperatures seran baixíssimes de giulós i vent. A més, amb molt de vent, més bé de mestral, per això arriba una mica sec i les precipitacions no seran tampoc els protagonistes. Aquí i allà, en forma de calabruix, més intensos cap al nord de Mallorca,
i més dispersos o inexistents en el sud de Mallorca, inclús ponent, en un ambient molt fred i a partir del migdia aquestes precipitacions aniran minvant. Demà el temps seria estable, molt de fred però, i de cada diumenge podria començar a ploure una mica el vespre i temperatures que es començarien a recuperar.
Tornen al sopàs col·loqui de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca al restaurant Sacreu a Petra, divendres 21 de novembre a les 20 hores. Conversarem amb dos ponents molt importants per parlar sobre el reconeixement internacional de la nació catalana en l'actual paradigma global.
Ells són ni més ni menys que l'actual president del Consell de la República Catalana, senyor Jordi Domingo, i el comissionat pel reconeixement internacional de la Nació Catalana davant Nacions Unides a través del Pacte Nacional, senyor Jordi Castellà. Convidam a tots els associats i simpatitzants de l'ASM a assistir a aquest sopar i a participar del col·loqui.
Podeu fer la reserva a la web assembleamallorca.cat i a través del bàner de devalears.cat. És una oportunitat única. Vos hi esperam! Bon dia i bona vida amb més continguts, noves veus, més opinions, més anàlisi, però amb la mateixa claredat i contundència de sempre.
Revista L'Estel. Pensament, cultura i territori. Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Den Distri, de la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobre implants.
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la Clínica Dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer-primera. De voler el Corte Inglés de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un bell somriure. Vos hi esperam.
Aigua dolça per a gent salada, a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94. Sonen el vent, cançons d'allà.
Tornen al sopàs col·loqui de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca al restaurant Sacreu a Petra, divendres 21 de novembre a les 20 h. Conversarem amb dos ponents molt importants per parlar sobre el reconeixement internacional de la nació catalana en l'actual paradigma global.
Ells són ni més ni menys que l'actual president del Consell de la República Catalana, senyor Jordi Domingo, i el comissionat pel reconeixement internacional de la nació catalana davant Nacions Unides a través del Pacte Nacional, senyor Jordi Castellà. Convidam a tots els associats i simpatitzants de l'ASM a assistir a aquest sopar i a participar del col·loqui.
Podeu fer la reserva a la web assembleamallorca.cat i a través del bàner de devalears.cat. És una oportunitat única. Vos hi esperam. Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Benvolguts socs oients d'Ona Mediterrània i molt bon dia. Avui vull mencionar una preocupació pel que fa a la qualitat de vida de tots els residents de les Illes Balears. El desmantellament progressiu de la sanitat pública. Un fenomen inseparablement lligat a l'infrafinançament crònic que patim com a comunitat.
El nostre sistema sanitari públic, pilar fonamental de l'estat del benestar i un dret humà essencial, està sent sotmàs a una pressió insostenible, està sota setja.
Les dades ens assenyalen que les Illes Balears es situen entre les comunitats autònomes amb major nivell de privatització sanitària a l'estat espanyol.
Aquesta privatització creixent es manifesta a través de la concertació cada vegada més gran de serveis en clíniques privades, desviant fons públics que haurien de servir per enfortir l'estructura pública.
Aquest transpar de recursos no és neutral. Té un impacte directe en la ciutadania, especialment en els sectors més vulnerables.
Actualment, les persones en llista d'espera per a consultes mèdiques o intervencions quirúrgiques superen les 100.000 a Balears. Aquesta xifra sagnant no és només una estadística, és la història de milers de persones que pateixen un ajornament innecessari del seu dret a la salut.
veient-se abocades, si els ho permet, se butseca a la sanitat privada. La manca de transparència en la gestió de les llistes d'espera i en les dades públiques sanitaris dificulta l'avaluació real de la situació, impedeix una gestió eficaç i, el més greu, una manca d'informació total a la ciutadania.
Aquest panorama de desmantellament no es pot entendre sense abordar la causa de fons, l'infrafinançament estructural i crònic que pateixen les Illes Balears per part de l'Estat. Som una de les comunitats que més aporta el finançament estatal i, paradoxalment, rebem menys del que ens pertoca per habitant per part de l'Estat.
I aquesta situació no és nova. D'ençà de 1983, any que es va aprovar l'Estatut d'Autonomia, sempre ha estat aquesta la dinàmica. L'imprefinançament és un mort que arrossegam i que ens impedeix desenvolupar i mantenir un servei públic de qualitat. I la sanitat no és la víctima més clara sense ser-ne l'única.
L'infrafinançament es tradueix directament en unes condicions laborals i salarials precàries per al personal sanitàri. Això, sumat a l'alt cost de vida i a la insularitat, provoca una fulla constant de professionals cap a altres comunitats o països amb millors ofertes.
Sense un finançament just i un règim especial per a les Balears realment efectiu, no podem retenir ni atreure el personal sanitari necessari.
No és un exemple la ràdio d'infermeres per habitant a les Balears, que és de les pitjors de l'Estat, molt per baix de la mitjana europea, com es pot veure a les dades publicades pels sindicats.
El reflex més cru de la crisi es troba a l'atenció primària. Les Balears presenten la ràtio de pacients per metge de família més alta de l'Estat, amb 1.805 pacients per facultatiu.
i la ràtio de metges de família per cada 100.000 habitants més baixa. L'atenció primària és la porta d'entrada al sistema i la seva debilitat col·latza tota l'estructura.
Aquesta manca de recursos, sovint agreujada per decisions polítiques gens explicades ni argumentades, demostra que la salut dels illenys i les illenques no és una prioritat real en les polítiques de l'Estat.
El desmantellament de la sanitat pública i l'infrafinançament són dues cares de la mateixa moneda, que afecten directament als drets humans i a la nostra capacitat com a poble per autogovernar-nos i garantir la dignitat de la nostra gent.
Com a independentista i ferm defensora dels drets humans, crec que la capacitat de gestionar íntegrament els nostres recursos i de decidir sobre els nostres serveis essencials no és només una reivindicació política, sinó una necessitat vital.
Només amb una sobirania plena sobre el nostre finançament, les Illes Balears podrem revertir aquesta situació i garantir una sanitat pública universal i de qualitat que posi la persona i la seva salut per damunt de qualsevol interès econòmic privat.
No vull obviar que som estatges del monopoli mafiós de les farmacèutiques i que tant l'Organització Mundial de la Salut com la ONU demostren una deixadesa de funcions que seria més que suficient per promoure la destitució de les persones que hi ocupen càrrecs de responsabilitat.
Hauré d'estar penat que un tractament innovador per una malaltia greu em facin pagar 300.000 euros, quantitats que en alguns casos està pagant avui la sanitat pública.
que, esclar, cap assegurança privada cobrirà els seus assegurats en cas de necessitar-lo, sinó que el derivaran automàticament a la cobertura de la sanitat universal que tenim a l'Estat. Això et s'implementa el de sempre, privatitzar els beneficis i socialitzar les despeses.
però que, com dic, organitzacions internacionals que haurien de batllar per evitar aquestes accions mafioses de les farmacèutiques, ben al contrari, en són partícits voluntariosos. I tot això també suposa un sangrat constant a les capacitats econòmiques de la sanitat pública.
En resum, la defensa de la sanitat pública és un acte de defensa col·lectiva del nostre benestar com a comunitat. És imprescindible que la societat civil, a través de plataformes, sindicats i ciutadania, continuï reclamant en fermesa. Un finançament just i equitatiu que compensi l'espoli fiscal que patim.
la reversió immediata de les privatitzacions i la fi de la transferència de fons públics a la sanitat privada, el reforçament de l'atenció primària com a esvertebrador del sistema i l'estabilitat i millora de les condicions laborals del personal sanitari.
La salut no és un negoci, la nostra dignitat tampoc. L'hora d'alçar la veu és hora d'alçar la veu i demanar que l'inversió en el nostre benestar sigui la prioritat absoluta dels nostres polítics. Moltes gràcies, sempre, sempre gràcies a tots els sanitaris que segueixen donant-nos el millor dels seus sabers quan acudim a qualsevol PAC o hospital.
I bon cap de setmana a tots. Gaudiu d'aquest fred que a la fi arriba. Escoltes, bon dia i bona vida al programa matinal d'Ona Mediterrània.
Bon dia, som na Maribel Lluc Muñoz Canyelles i hi ha moltes coses que m'interessen i que espero que també vos interessin a valtres. Ahir va fer 50 anys de la mort del dictador espanyol Francisco Franco i jo fom part d'una generació que no només no ha viscut la dictadura sinó que els meus pares pràcticament tampoc.
Som per tant gent per qui el franquisme és més un relat que una experiència. La relació que els joves tenim amb el franquisme és un tema que darrerament interessa molt dels mitjans. Si cercau joves i franquisme trobareu desenes de titulars alertant que l'acceptació de la dictadura com una cosa positiva és més alta que mai.
Les dades del 6 diuen que el 14,4% dels joves entre 18 i 24 anys creuen que la dictadura passa millor que la democràcia actual. És la xifra més elevada en aquesta franja d'edat des que la pregunta es fa des del 1985 i, comparativament, molt més alta que el que pensaven els joves que van respondre aquesta mateixa pregunta fa 40 anys.
I és això el que és la primera clau del que vull explicar-vos avui. No crec que aquestes dades ens hagin de sorprendre tant com alguns titulars fan veure. No perquè no sigui preocupant, que ho és, sinó per una sèrie d'altres raons.
Vos n'es posaré tres. La primera, i pot ser la més controvertida, és que si una cosa caracteritza els joves és que tendeixen, per naturalesa, a dur la contrària. Si el seu entorn adult diu que una cosa és bona, ells provaran de dir que és dolenta. Si els seus pares, l'escola o els mitjans els repeteixen que ser feminista, antifeixista o respectuós en la diversitat és el que toca, alguns respondran adoptant exactament l'opció contrària.
No perquè tinguin una ideologia i posicionaments polítics clars, sinó perquè volen ser rebels. I clar, vivim en una societat que, amb tots els seus problemes, ha aconseguit grans victòries socials. I això fa que per una minoria de joves s'antisistema signifiqui qüestionar aquests avenços. Si el feminisme avança, ells es declararan antifeministes. Si l'homosexualitat es normalitza, ells es proclamaran homòfobs. Si el missatge social és que el feixisme és dolent...
Ells jugaran a ser feixistes. De tota manera, no puc parlar d'aquesta onada reaccionària generacional sense parlar d'un factor molt revelador.
El factor de gènere. Quan parlem de joves que valoren positivament la dictadura, en realitat parlem, per sorpresa de ningú, d'homes joves. Són els atlots els que s'estan movent cap posicioniments cada vegada més conservadors i més de dretes, mentre que les atlotes d'aquesta edat són, de fet, el grup més esquerres de tota la societat.
A la pregunta sobre la valoració de la dictadura, el 26,8% dels homes de 18 a 24 anys deien que havia estat bona o molt bona, una xifra que baixa el 16% entre les dones. Per posar en context, la mitjana de tots els ciutadans és del 21,3%.
Aquestes diferències no són anecdòtiques, ens dibuixen una generació fracturada, en què lots i lotes no només viuen realitats socials diferents, sinó que interpreten de maneres oposades què vol dir revelar-se, què vol dir justícia i fins i tot què vol dir democràcia.
Però, com he dit, no podem atreduir només a la idiosincràsia de l'accent. La segona clau és la feina, o la manca de feina, que s'ha fet des de les institucions per evitar aquests relats revisionistes. Quan parlem de memòria democràtica, les nostres polítiques públiques han deixat molt de desitjar. I això fins i tot quan existien. No podem oblidar que el nostre govern autonòmic les ha fet servir com a moneda de canvi i que aviat potser ni això ens quedarà.
Perquè en moltes d'aquestes institucions, que haurien de ser els custodis de la democràcia, hi tenim partits com Vox, els votants del qual un 61,7% consideren el franquisme com a positiu, que dedica molts esforços a construir un relat adolcorat d'un pediode negre de la nostra història, des de tribunes que els ofereixen les mateixes institucions democràtiques que volen erosionar.
I encara hi queda una tercera clau, que sovint passa desapercebuda, però poc et ser és la més determinant de totes. La poca expectativa de futur, la frustració i el malestar generacional. La sensació d'estar vivint en un sistema que no compleix el que promet. Parlar d'habitatge inaccessible, feines fracàries, sous baixos, inestabilitat permanent, però també d'un malestar emocional i vital.
és sentir que no tens lloc en un futur que avança sense tu. I quan això passa, el jove cerca en refugi en discursos que prometen ordre, seguretat o un passat idealitzat. La nostra generació ha crescut amb un relat molt optimista. Si t'esforces, ho aconseguiràs. Viuràs millor que els teus pares.
I després, hem xocat amb una realitat que no encaixa gens amb aquestes expectatives, que et diuen tota la vida que el món és teu i descobreixes que no pots ni pagar el lloguer, la frustració es converteix en calde cultiu per a discursos simplistes, autoritaris o reaccionaris. I aquí el sistema capitalista juga un paper central.
Un sistema que necessita competir, produir i individualitzar-ho tot, però que no garanteix condicions materials dignes. Quan falla, aprés un ressentiment fàcil d'aprofitar. Algú et diu que la culpa és de les feministes, dels immigrants o de la modernitat mateixa. I aquesta explicació tan simple, tan falsa, però tan fàcil, és molt temptadora.
En definitiva, si volem entendre per què una part dels joves miren simpatia a un règim autoritari extingit fa mig segle, no basta amb assenyalar-los ni tractar-los com a ignorants. Hem d'entendre que darrere hi confluixen rebeldies mal dirigides, manca de memòria, relats reaccionaris amplificats i un malestar profund que ningú està abordant de debò.
I mentre no fondem aquestes causes alhora, les culturals, les econòmiques i les institucionals, aquest fenomen no farà més que créixer. La democràcia no es defensa sola, s'explica, es cuida i s'ha de fer viable per al present i per al futur.
Tornen el sopàs col·loqui de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca al restaurant Sacreu a Petra, divendres 21 de novembre a les 20 hores. Conversarem amb dos ponents molt importants per parlar sobre el reconeixement internacional de la nació catalana en l'actual paradigma global.
Ells són ni més ni menys que l'actual president del Consell de la República Catalana, senyor Jordi Domingo, i el comissionat pel reconeixement internacional de la Nació Catalana davant Nacions Unides a través del Pacte Nacional, senyor Jordi Castellà. Convidam a tots els associats i simpatitzants de l'ASM a assistir a aquest sopar i a participar del col·loqui.
Podeu fer la reserva a la web assembleamallorca.cat i a través del bàner de devalears.cat. És una oportunitat única. Vos hi esperam. Bon dia i bona vida amb més continguts, noves veus, més opinions, més anàlisi, però amb la mateixa claredat i contundència de sempre.
Revista L'Estel. Pensament, cultura i territori. Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Den Distri, de la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobre implants.
Fer odontologia slow no et s'ha pausat, ets dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la clínica dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer, primera. De voler el cort anglès de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també el telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un vell somriure. Vos hi esperam.
Aigua dolça per a gent salada, a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94. Sonen el vent, cançons de
Tornen al sopàs col·loqui de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca al restaurant Sacreu a Petra, divendres 21 de novembre a les 20 hores. Conversarem amb dos ponents molt importants per parlar sobre el reconeixement internacional de la nació catalana en l'actual paradigma global.
Ells són ni més ni menys que l'actual president del Consell de la República Catalana, senyor Jordi Domingo, i el comissionat pel reconeixement internacional de la Nació Catalana davant Nacions Unides a través del Pacte Nacional, senyor Jordi Castellà. Convidam a tots els associats i simpatitzants de l'ASM a assistir a aquest sopar i a participar del col·loqui.
podeu fer la reserva a la web assembleamallorca.cat i a través del bàner de devalears.cat. És una oportunitat única. Vos hi esperam. Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
I a Ona Mediterrània, el Bon Dia i Bona Vida, vos hem oferit ja les seccions d'en Maria de Lluc Muñoz i també d'en Francisca Grimalda, totes dues els agraïm moltíssim aquesta feina que mos fan cada divendres.
També, tot d'una, mos connectarem amb la nostra rebel·li consentida, en Laura Ribes, perquè mos parli d'una mateixa qüestió que mos parlava ara Maria de Lluc Muñoz, però, evidentment, des d'òptiques diferents. És el moment de fer-vos una revisió ràpida a l'actualitat a través de...
titulars de premsa, de diversa premsa, i ja mos connectam amb la nostra rebel i consentida. Som a Ona Mediterrània, mos escoltes a través del 88.8 de la freqüència modulada, o també a través d'onamediterrania.cat, on anem a repassar l'actualitat.
Bon dia i bona vida d'una mediterrània repassant l'actualitat de la mà del diari de Balears.
Diari de Balears, vos ofereix ara mateix en portada i com a primera peça destacada una entrevista d'Anna Marisa Cerdó en en Mateu Morro. Els norats han estat un exemple de dignitat, el record dels quals s'ha de treure del bagul dels oblits perquè un poble sense referents és un poble mort, diu, entre altres coses, en Mateu Morro.
La coordinadora transfeminista convoca a manifestar-se a la 25a contra la violència masclista. Acusa en Josep Codony d'amenaçar treballadors divetres i ell diu que els va dir «penseu el que feis», perquè no vos beneficia.
Comença la segona jornada balear d'atenció a les persones amb malalties cròniques. El Tribunal Suprem Espanyol ha condemnat el fiscal general de l'Estat a dos anys d'inhabilitació i una multa de 7.200 euros.
Resposta a la retirada d'ajuts del Consell. L'Obre Cultural Balear està rebent en aquest moment un allau de nous socis. La Conselleria d'Educació admet que no existeix projecte pel Politécnic, però segueix endavant amb el desmantellament de l'IES.
Més acusa el PP de submissió absoluta a l'agenda de Vox i presenta una esmena a la totalitat els pressuposts del Consell i el Constitucional admet el recurs d'empara per l'expulsió de l'eixent a les diputades per vestir una camiseta de les roges del Molinà.
Aquests són els principals arguments informatius que mos ofereix hores d'ara. Diari de Balears, el podeu seguir cada dia a dbalears.cat. M'on anem a la Mallorca Daily Bulletin. Iogar una habitació per hores a Mallorca.
Mos ofereix exemples d'habitacions que s'alloguen a 20 euros a l'hora. Espanya planeja una revisió important del seu sistema de residència i visats per estrangers, informa el Mallorca Daily Bulletin, que també expliquen als seus lectors que les obres de l'aeroport de Palma estan vinculades a un cas de corrupció massiu que ha setsetjat el govern espanyol. I també...
Destaca diari de Balears, diari Mallorca Daily Bulletin, que Espanya aprova l'augment de taxes aeroportuàries per el 2026, cosa que provoca un xoc.
amb en Ryanair i encara un altre argument des de sa visió de es Mallorca Daily Bulletin una altra preocupació per als propietaris de Mallorca els inquilins
que sublloguen o que subarrenden a turistes. Aquests són els principals titulars que mos ofereixen a les d'ara el diari del Grot Serra en anglès, que per cert informen els seus lectors que s'estrenen entre noves pel·lícules en anglès. A Mallorca, moltíssim més oferta en anglès que en català a les pantalles
de cinema de Mallorca. Bon, anem ara a l'última hora. Allà trobam una peça grossa amb fons negre.
i un titular d'una sola paraula amb lletres blanques de Montaquer Fons Negre, inhabilitat amb una fotografia d'en García Ortiz, que ha estat fins ara fiscal general de l'estat. A partir d'aquí ofereix diverses peces relacionades amb aquesta notícia
que lògicament Última Hora destaca com a la més important. També Última Hora assenyala que un institut expulsa quatre alumnes per fer bullying homòfob
S'ha tractat d'estudiants de segon de batxillerat d'un centre de Calvià. El govern equipara el plus d'insularitat de Balears amb Canàries, diu el govern espanyol en aquest cas, per tant, i el Tribunal Constitucional obri una altra causa a l'ESEN per expulsar Garrido i Costa. Finalment, destacarem també
que a última hora ofereix una fotografia i un petit titular, diu Ramon Llull, estudi. I és que l'escola d'hoteleria acull el gran congrés internacional dedicat al SAVI. També a última hora, avui, com cada hivernres, vos ofereix el suplement El Económico, Balears la dotzena en competitivitat fiscal, diu El Económico.
M'on anem ara sa portada de Diario de Mallorca. Ja hi trobam un titular important que diu el Constitucional revisarà l'expulsió de dos diputades socialistes per l'ecent. Sa fotografia principal...
és per 30 anys de passió musical, nou romancer i cap peles celebren les seves tres dècades damunt dels escenaris amb un concert conjunt molt especial i el Suprem condemna el fiscal general a dos anys d'inhabilitació.
També des de Diario de Mallorca ens informen que el govern du el suprem al decret Sánchez d'universitats privades i cor decidirà el dissabte si talla el tràfic per l'encesa de llums de Nadal.
Finalment també explica Diària de Mallorca en portada que com a mínim de vuit desapareguts en una barcassa a la deriva al sud de Cabrera. Aquests són els principals titulars que vos ofereixen hores d'ara, s'aprensa en anglès i s'aprensa en espanyol...
que se fa des de Mallorca. També vos hem revisat el diari de Balears i a primera hora des de matí hem fet un resum també dels titulars de Vilaweb. Ara sí, mos connectam ja amb la nostra rebel i consentida.
Fins demà!
Conflictes d'un suicida, tinc por, i vull tornar els meus impulsos, ser pràctic, que si ella sona i ho tremola, lo màxim, venen trompetes, no és dilespi, és Ainsley el sampler, en calma, brother, i ho volen simple, volen que venga el discurs que ven, que no ho estione, volen que calli i que puja el tren, i aquella gent que em demana frases, que em diu que torne, no s'imaginen lo mal que em senc.
Però avui ja passa del drama, vull tocar el foc, sentir que crema. Jo tinc set de vida, no de fama, no vull que un error sigui un problema. Però avui ja passa del drama, l'autocompassió és una condena. Jo tinc set de vida, no de fama.
No vull ni la reixa ni la pena, res del que passa és comparable a tu, la nostra haïcida, homes i dones d'actes impuls, tu eres rebel i consentida, res del que passa és comparable a tu, passa la vida. Rebel i consentida, bon dia i bona vida, dona mediterrània, Laura Ribas, bon dia. Bon dia, Tomeo, com estàs?
Bé, molt bé, encantats i molt contents de sentir la teva veu. Bé, cal que estarem encara més contents quan m'ho venguis a veure aquí en els estudis, percebem que això s'ha de reservar per fites concretes. Laura, de què mos véns a parlar avui? Bé, avui venc a xerrar d'un tema que, bé, en realitat és com que no m'agrada molt
xerrar d'això i donar-li bombo però crec que en dades com que s'ha anat aquesta setmana sí és important veient que xerrar avui un pot de sauge de l'extrema dreta ja ja ja desparís que això pot suposar a nivell social i bueno com sempre duc una obra audiovisual i duc també un llibre aquesta setmana mhm
per xerrar un pot de tot això. Vinga. Aquesta setmana hem xerrat prou dels 50 anys que va morir el dictador Franco i, curiosament, el franquisme, malgrat tot, sobreviu. I, efectivament, com tu dius, pareix que hi ha dades preocupants
Per on començam? Per les dades? Per la pel·li? Per el llibre? Si vols començar amb... Bueno, és una sèrie, per la sèrie. I després ja mos ficam un poc amb les dades. Vinga. I acabam amb el seu llibre. Vinga, fantàstic. Quina sèrie mos recomanes? Vale, la sèrie, no, Este Mundo no era mala persona. El de 2023 anava de 13.
d'en Cero Calcare, també, que ja vaig xerrar d'ell fa un parell de capítols, que és un il·lustrador. I aquesta història, bé, bàsicament, tot el que passa, la trama, està situada a un barri a la part est de Roma i, bàsicament, el que passa és que aquest barri, que és com el barri d'infància d'en Cero Calcare,
sob un refugi per immigrants. Claro, el succés quan passa això que se generen tensions polítiques, bueno, de repente comencen a sortir abans les pedres neonazis i d'altra banda és un barri bastant històricament antifeixista. Llavors, bueno, claro, els protagonistes antifeixistes també. Mhm.
I, bé, com que mostra un poc les preocupacions d'en Cero, de com venen, com les qüestions morals que té ell també arrel de tot això. Què passa? Que en aquest context, quan pareix una altra vegada anar al barri, un antic amic d'en Cero, no sé si d'escola o alguna cosa així, que no en sé sàriament,
i bé, crec que havia estat no me'n record exactament quina era la història d'en César però era una història així dureta no sé si venia d'estar a presó o tal i com que la mare d'en César li demanen a en Cero que li ajudi i tal i bé en tot aquest procés d'intentar ajudar-lo en Cero se n'adona que està militant amb nazis en César i
Llavors, és clar, per ell és molt difícil com a... ...reconnectar amb aquest món que ha canviat tant... ...que no té res a veure amb els mónens que van créixer ells... ...però bé, com que tota sa sèrie és la història d'aquestes... ...com a d'aquestes dues visions tan oposades... ...de el que és com un mateix context, que és un barri obrer... ...de sa part és de Roma...
i de, bé, això de com s'havien conèixer, tot el que havien viure de jovenat i com s'havien superat els seus camins i per què i està molt guai perquè a més de xerrar de tot el tema dels neonazis i de com s'aprofiten dels discurs de la migració per fer discurs d'odi xerra molt també de de gent que no té feina de l'abandonament dels barris així un poc més marginals
del consum de drogues, de com molt d'infants estan desprotegits i, bàsicament, d'un pot de desesperança de tota una generació que se li sabia promes un foto millor
i que no el tenen el que m'agrada molt perdó no, no, anava a dir és una sèrie d'animació per adults exacte i pot ser, no sé ara no l'he vista, però fa pinta d'una mica autobiogràfica o no? sí, sí, o sigui, tot el que fan ser o calcàries no vol dir que sí 100% autobiogràfic però
s'amplea a si mateix com a protagonista, s'amplea a Sarmadillo com si fos la seva consciència i tot té molta a veure amb la seva vida i les preocupacions. Jo diria que és un poc autobiografia ficcionada. Sí, sí, sí. I res, està molt guai perquè com que dins tota aquesta moralitat o les preocupacions morals
Això que m'agrada és que no recau amb els discurs dels bons i els dolents, no entra a jutjar quines accions són bones i quines no, xerra molt també de diferents estadis de la violència, que crec que també és una cosa bastant interessant, que moltes vegades socialment s'alletja com a molt violenta una cosa,
que realment és una reacció a moltes petites violències. Cerro un pot de tot això, també.
i ja no busco més perquè la veieu sí, sí fa molt bona pinta fa molt guai per tant ja tenim ubicada la sèrie en aquest cas la producció audiovisual per dir-ho així aleshores este mundo no me era mala persona efectivament aleshores dades de la realitat
Bé, bé amb diferents dades. La primera és que en un mes s'ha vandalitzat dues vegades el bus de Neurela Picònia. Sí, sí, sí. És un tema dels que no volia xerrar, però que crec que em fa xerrar. O sigui, això m'impacta molt que, bé, que...
que és que tenen uns valors tan tradicionals, no?, i que respecten tant el passat i un poc com a sa memòria dels morts, diré, tinguin a bé, fem el bé, una cosa que després pagam entre tots, que és una cosa que normalment també se queixen quan hi ha desperfectes darrere d'una manifestació, per exemple. Eh...
Vull deixar això clar, que les coses que d'una banda s'ha criticat molt, de les altres tenc un poc darrerament la sensació que se permeten o inclús se condenen un poc menys a nivell social, diré. Que bueno...
Per això, el que estan fent, a part de ser patètic, demostra una falta de... no sé com dir-ho, de respecte en general cap a la societat i cap a la democràcia, de fet. Sí. Però bé, també s'ha acabat la llei de... Sí.
Claro, estan un poc ara protegits, diré. Crec que quan passen aquest tipus de coses, més enllà de conèixer la nostra història, que pareix que això és demanar-li molt a la població, perquè amb tot el que ha passat aquests dies, bé, amb tot el que s'ha xerrat aquests dies, jo he vist moltes entrevistes xerrant de la mort d'en Franco i tal, i una cosa que jo m'ha impactat molt quan vaig fer hotxia i que veig que és...
que s'ha estat xerrant de moltes entrevistes és que quan tu estudies història a l'escola el que estudies és això és la guerra civil i és el franquisme suposadament perquè és història més recent però jo crec que és suficientment important per potser començar a donar-li un pot de protagonisme
crec que quan xerrem d'història i de política en general crec que és molt important qüestionar-nos quin subjecte polític som nosaltres és a dir, a quina classe pertanyem d'on venim i d'on venim, xerra històricament i d'on venem amb les nostres famílies també
si realment estic formant part o m'estic com apropiant d'una ideologia que realment té a veure amb el meu context o no, quina podria cobrir les meves necessitats prioritàries, diré, ara mateix. Crec que tot això són qüestions que en general molts han deixat de fer, per el que hem xerrat moltes vegades, perquè la classe hebrera no està de moda i és molt guai tenir un Lamborghini,
Però crec que de vores han de començar a pensar tot això. Jo crec que hi ha un parell de generacions per damunt d'altres que estan molt espantades amb aquest tipus de situacions i crec que tot el que sigui un atac directe a la democràcia, si es condemna d'una banda s'hauria de condemnar a l'altra per començar i crec que ens hem d'aturar a pensar de vores
quin país volem? O sigui, aturar-me's a pensar en construir i no tant en pensar com des d'aquesta ràbia, des d'aquest, com a odi cap a l'altre, sinó un poc més, doncs, en positiu, diré, com volem? Cap a on volem caminar?
molt interessant aquesta reflexió aleshores clar tu atribuiries aquest sentiment excessivament estàs entre la gent jove després podem parlar també del viatge de gènere
d'aquesta qüestió, però l'atribuiries sobretot a la desinformació perquè no se tracta prou en els centres d'ensenyament o hi ha qualque cosa més? Crec que evidentment hi ha altres coses, crec que s'està donant en els darrers, ara xerrem un po' més d'això, un auge d'extremadret institucional diré,
però també una institucional. Però bé, sí que crec que hi ha una part, una part del que encerra també qualsevol vegada que normalment les generacions, com en un parell de generacions abans fan ruptura i el que abans era superrevolucionari ara o no, jo crec que hi ha com cert... no sé com dir-ho... cert...
Certa tendència, diré, cap a que se faci amb oli. Perquè, clar, la meva generació va veure molt de 5M, de tot el que va ser el moviment feminista, i sí que pens que hi ha una part rupturista, també, no hem d'oblidar que si gent que ara votarà a les pròximes eleccions va viure amb Covid, siguen molt jove,
ha viscut ja bastantes situacions econòmiques, moments d'inflació econòmica molt grans, desigualtats socials mal explicades, diré, i crec que tot això és una cosa que tenim en compte de manera no paternalista. És a dir, forma part del seu context i crec que moltes vegades quan analitzem
sobretot a sa gent jove en concret i jo ho he vist quan jo era més joveneta i a dia d'avui també quan una persona jove té una idea molt marcada moltes vegades pot ser una idea que en un foto canvia o sigui no vull dir que canviar no estigui bé o que no estigui una possibilitat però crec que moltes vegades també com que tenim un pot ser tendència a dir això és una cosa esllovent bueno, de vegades no de vegades ses idees venen de contextos
molt atrevesats per moltes coses diferents i bueno si bé consideren que qualsevol radicalisme s'adona més en sa joventut crec que n'hi ha que se queden i crec que hi ha diferència amb els radicalismes també diré crec que quan t'ho has dit molt i t'has format molt i t'has informat molt i
que crea una ideologia més igual d'aquí una part que té aquestes bases argumentàries i d'idees molt clares i crec que després, evidentment, hi ha modes, hi ha tendències i hi ha coses derivades més del context. Crec que també hem de diferenciar entre aquestes dues.
Laura anem a les dades també no sé si vols dir alguna cosa abans però si no parlem de dades i també d'això que t'ha comentat abans d'aquest viatge de gènere espectacular que sabeu que s'està produint sí vaig primers les dades si vols xerrar des viatge de gènere
Evidentment, dades que he trobat només xerren de la part de l'extrema dreta institucional perquè, en general, d'un control de dades amb l'email social, que és el que es considera, suposa, en els neonàsis, és un poc complicat. Llavors, les dades que tinc són oficials
En les darreres eleccions europees, els partits d'extrema dreta van aconseguir arrel del 22-25% dels canys d'eurocàmera. Segons neutral, són 192 parlamentàries d'extrema dreta d'un total de 720. Això vol dir que són un 26,7%.
Bé, és un percentatge alt. Sí, sí. De sa darrera dècada, el que porten els partits de dreta radical, se li es diu, s'ha duplicat. Ha passat del 9% a un 19%. S'ha duplicat i un poquet més. Amb altres anàlisis...
situen aquesta representació de l'extrema dreta en el Parlament Europeu arrel del 25% en el 2024 i tu diràs, bueno, un 25% front a un 8,7% fa 20 anys això és el que jo m'ha pres preocupant perquè no va a menys va bastant menys sí, sí
D'entre ser gent jove, que ara consideràvem menys de 30 anys, perquè el jovent també l'anem ampliant, diré també pel context i les condicions en què vivim. En els 5 païs més poblats de la Unió Europea, que són Alemanya, França, Itàlia, Espanya i Polònia,
se varen donar un percentatge de millors vots en els partits d'extrema dreta a les eleccions més recents que les de 2019. És a dir, les darreres eleccions europees, els joves dels països més poblats d'Europa, des de la zona europea, varen votar més a l'extrema dreta que a 2019.
Generalistes polítics, que jo no soc, diuen que aquestes dades sugereixen un reclutament de la base més jove per part de formacions ultraconservadores o populistes. Generalistes polítics, no jo, per part és.
A l'enquest social europea, que es va fer una mesura d'identificació ideològica de la població, a Polònia, per exemple, el 9,5% de tota la població se va situar en els valors més extrems. A Espanya, que és el ranc ideològic extrem, és un 8,6% de la població.
Aquí també vull dir que el nivell de participació que tenim a les eleccions i en general tot el que té a veure amb la política, no vull dir institucional, diré en general, potser ens falta un poc més de moure'm un poquet. Alemanya...
AFD, és a dir Alternativa per Alemanya ha incrementat el seu post electoral en el darrer anàlisi van aconseguir un número rècord de votos i això vol dir que els van votar 10,3 milions de persones i això vol dir que és un dels partits d'extrema dreta amb més suport absolut
D'altra banda, Itàlia, els germans d'Itàlia, d'Anna Meloni, van... gonyar amb un 28,8% a les europees. I ara, el seu, va aconseguir un 25,4%. Aquestes darreres dades, segons neutral, també. Eh...
que no hi ha dades crec que sí que hi ha senyes que tots podem anar veient pels nostres barris o el Mancon es meu a part del tema d'en Aurora Picorn i altres senyes crec que una cosa que es va estar que evidencia molt la força que pot estar aconseguint
un grup uscol organitzat diré les pintades en el carrer per exemple se marquen territoris d'aixòs d'així i bueno darrerament per Palma hi ha moltes molt de parells d'enes diré és un pot sa firma de nuclé nacional que bueno
no li vull donar més bombo i vull que s'informi però... Sí, la policia se vol informar també que s'informi perquè ho tenen molt fàcil a vegades de trobar comunistes, no? I en el dos a cercar casa seva però... Sí, sí, és una pràctica però aquests no ho sé no els troben no els troben després allà m'ha de ser prendre molt, per exemple, els gusts de Naurera Picorni, sobretot la darrera perquè, bueno, unes pintades ok
Però jo crec que quan li pegues cops fort en el metall, se senten. Sí, sí. I com a veïnada propera en el barri d'Esport i Txol, quan passa alguna cosa en aquest barri tan residencial, se sol cridar la policia. Sí, sí. I quan deixes pintades amb el teu logo per allà de vora, potser et voles saber qui està, no? No fa falta Sant Sherlock Holmes, tampoc, eh?
Sí, sí, també està guai, per exemple, cercar xarxes socials, perquè és bastant fàcil de trobar més o menys qui hi ha darrere de les coses, però, bueno, per a dir, és una feina que, encara, no sé, no suposo que m'interessa fer, no ho sé, no ho entenc molt. Però, bueno, vigileu els vostres barris, direu, mirau qui pinta i qui no...
i què se pinta i per què, i en quines dades, diré també. Crec que forma part de saber quina és la nostra història, saber també quan apareixen les coses, que és important. Exacte, exacte. Anem ja pel llibre? Anem. Bé, ben que xerrar, perquè crec que té molta a veure...
tot aquest tema ja he xerrat qualche vegada, he fet una pincellada però avui em diuen que fa un poc més amb el llibre Política del malestar d'en Alicia Valdés crec que quan s'atxerra de Sàuja a l'extrema dreta s'atxerra d'una manera molt paternalista tractant a la gent que agafa aquesta deriva diré com si fossin gent curta que no s'ha llegit o que no s'ha informat mai o que
que, bueno, que se'm faci els de convence i que són un poc veletes, no? Ja. Crec que aquesta anàlisi pot tenir una base històrica, diré, o de classisme intel·lectual inclús, però a dia d'avui està un poc obsolet i m'ho va deixar clar, Nalícia Valdés, amb aquest llibre. De què va política del malestar? Va de rompre un poc el focus d'anàlisi,
a rompre amb aquest clasisme intel·lectual típic de l'esquerra, diré, i ser conscients que no tot això que té a veure amb la política és racional. Ella porta, bé, la seva teoria, o sigui, ella, com que la seva anàlisi és polític filosòfic i psicoanalista, que és la part important o més innovadora, per això, de tot aquest tema.
parteixo d'una pregunta que és que per què moltes persones que viuen en condicions precàries, amb feines inestables o mal pagades estan apostant per X ideologies i no estan apostant per canvis radicals o alternatius en el sistema és a dir, per què s'estan adaptant en aquest sistema? Mhm.
critica l'enfoc tradicional de l'anàlisi polític que posa la raó, la consciència i la voluntat individual en el centre per explicar les decisions polítiques o econòmiques. Però posa una òptica diferent a la psicoanàlisi, ara sí, especialment a conceptes lligats amb l'inconscient, el desit i l'emoció.
per entendre per què ens movem o no políticament. Per ella és molt més fàcil imaginar el fin del món que el fin del capitalisme. I això no és una frase retòrica, sinó una manera de dir que moltes persones no són capaços de concebir alternatives reals en el sistema dominant. Introdueix la idea d'una tensió entre la pulsió de mort
els malestars, la resignació, inclús formes destructives de desig, amb la possibilitat d'imaginar presents alternatius, que siguin desitjables. Està molt guai perquè, com he dit, ella unifica teoria, polítiques i canòlisi i filosofia, per tant, se podria dir que aquest llibre té una mirada bastant interdisciplinar i això, al final, fa que creuï
categories més clàssiques de l'anàlisi polític. Demons la teoria dels desits, per ella els desits no sempre és una cosa positiva. Pot durar el canvi, però també pot girar cap a formes de malestar o de destrucció. Aquesta ambiguitat és clau per entendre, perquè moltes persones no estan apostant per utopies polítiques a dia d'avui.
També fa una crítica en el subjecte racional. Ella decideix descentrar sa raó i es joc, és a dir, no assumir que s'individu és una gent perfectament coherent i racional, sinó més bé ser que explicar perquè els subjectes poden, com a autosabotejar els seus propis interessos, objectius.
per exemple, votar en contra dels seus interessos materials. Des de fi així, l'esquerra tradicional, la seva tesi implica que no basta amb oferir alternatives econòmiques o socials, perquè hi ha un component emocional i psíquic que també s'ha d'abordar per mobilitzar la gent, però posa que el canvi polític deu operar en el nivell de decis,
han de començar a imaginar futurs possibles i desitjables, que això és tan important com dissenyar les polítiques correctes i concretes. Recomana prestar atenció a com els discursos polítics capturem les emocions i s'inconscient i...
i diu que si l'esquerra no està aconseguint oferir narratives que interpel·lin no només de la raó, sinó també en esversits, començar a tenir un poc de perill de cara a seguir dient coses que molta gent acaba per no creure possibles.
I, bueno, ja per acabar la xapa, la seva anàlisi també té una càrrega cap a la seva resignació, el nihilisme o les formes de destrucció que poden acompanyar-nos del content social. No va estar enfadat i, bé, un poble d'abans, han de construir formes de desig més sostenibles. Mhm, mhm.
m'interessa moltíssim és una cosa que sempre m'ha criat molt l'atenció com la gent acaba votant i donant suport a opcions que li van en contra dels seus propis interessos i sempre he cercat una resposta en aquesta qüestió
És que, sí, sí, jo també, i bé, l'anàlisi a Valver la dona un poc i dona també les eines per fer aquest tipus d'anàlisi. Ella està com a les 30 anys estudiant sàvies extrema dreta, no només a Europa, sinó també a Latinoamèrica, i bé.
és que no vull explicar el que diuen els llibres perquè vull que els de gent el voleu comprar se pot demanar amigues igual a qualca biblioteca si se demana el demanen però per això que vull que els de gent els de lletges jo el llegiré així m'agrada el demanaré ara per raïs 10
Li hauré demanant a l'Icea Valdez que me passi una comissió, perquè no torno de xerrar el seu llibre. Duco un any, que està totes les dues en la boca aquest llibre. Bé, molt interessant, molt interessant. Laura, no sé si has de fer un apunt final. No, no, no.
No, jo crec que ja he dit molt. Idò, superinteressant. Moltíssimes dades, moltíssimes reflexions, dues recomanacions molt interessants. Moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a tothom. Gràcies a la nostra rebel i consentida que ens fa gaudir amb el seu espai i, a més a més, sempre ens aporta moltíssimes coses.
Pau la calor a la Safor, bombeja el ritme. No estem fent merda, facilones i fem himnes. Se'n va el dolor amb l'olor a mar. Les primaveres demanen vida, l'estiu arriba. El sol ha eixit, la ràdio sona, estem vius. Estic fent temes i esperant perds i somrius. Erem feliços amb mentides de mil colors. Tinc els conflictes d'un suïcida, tinc por. I vull tornar els meus impulsos, ser pràctic.
que si ella sona i ho tremole, lo màxim. Venen trompetes, no és d'Ilespi, és Ainsley el sampler, en calma, brother, i ho volen simple. Volen que venga el discurs que ven, que no qüestione, volen que calli i que puja el tren. I aquella gent que em demana frases, que em diu que torne, no s'imaginen lo mal que em senc. Però avui ja passe del drama, vull tocar el foc, sentir que crema. Jo tinc set de vida, no de fama.
No vull que un error sigui un problema. Però avui ja passa del drama. L'autocompassió és una condena. Jo tinc set de vida, no de fama. No vull ni la reixa ni la pena. Res del que passa és comparable a tu. La nostra haixida, homes i dones d'actes impuls. Tu eres rebel i consentit, res del que passa és comparable a tu. Passa la vida. Res del que passa és comparable a tu. La nostra haixida, homes i dones d'actes impuls.
perquè tu tanques la ferida res del que passa és comparable a tu passa la vida i un altre any perdut en esta confusió vital lluitant contra els dimonis que van perdre'ns cridant buscant guanyar-me la partida i perdre la raó buscant que perga l'esforç es passa la vida i jo veig els majors i pensa en tot el que es mereixen i baixa l'esperança i puja el pa
i amb aquesta perspectiva qui vol créixer dubtes i dubtes, depressió bé i eufòria va que no serà per ganes de ficar les bombes que serà per la por a pedra el que tenim que no censura el fons, critica per les formes i us passen del tema i uns filen massa prim volen que venga el discurs que ven la porten clara jo el que vull vendre és la victòria a cara que vull mirar els ulls i un dia arriba l'hora que no puc ser feliç amb tanta merda i fora
Però avui ja passe del drama, vull tocar el foc, sentir que crema. Jo tinc set de vida, no de fama, no vull que un error siga un problema. Però avui ja passe del drama, l'autocompasió és una condena. Jo tinc set de vida, no de fama,
No vull ni la reixa ni la pena Res del que passa és comparable a tu La nostra haixida, homes i dones d'actes impuls Tu eres rebel i consentida Res del que passa és comparable a tu Passa la vida Res del que passa és comparable a tu La nostra haixida, homes i dones d'actes impuls
D'actes impuls, perquè tu tanques la ferida. Res del que passa és comparable a tu. Passa la vida. Res del que passa és comparable a tu. La nostra aixida, home, si dones d'actes impuls. Tu eres rebel i consentida. Res del que passa és comparable a tu. Passa la vida. Res del que passa és comparable a tu. La nostra aixida, home, si dones d'actes impuls. Perquè tu tanques la ferida. Res del que passa és comparable a tu. Passa la vida.
En el context local i global que vivim, la independència dels mitjans de comunicació és més necessària que en cap altra època històrica. De Balears és un diari centrat en Mallorca i les Illes Balears, en català, lliure i independent. Des del Diari de Balears, feim una crida a tots els nostres amics i lectors perquè reforcin econòmicament el projecte, que és la manera de garantir la independència del diari.
La millor manera d'ajudar a fer realitat aquesta independència és associar-se a Ona Mediterrània, omplint el qüestionari que trobareu a la web. També vos podeu associar escrivint a info arroba onamediterrania.cat o telefonant al 971 100 222.
Fins demà!
El reconeixement internacional de la nació catalana en l'actual paradigma global.
Ells són ni més ni menys que l'actual president del Consell de la República Catalana, senyor Jordi Domingo, i el comissionat pel Reconeixement Internacional de la Nació Catalana davant Nacions Unides a través del Pacte Nacional, senyor Jordi Castellà. Convidam a tots els associats i simpatitzants de l'ASM a assistir a aquest sopar i a participar del col·loqui.
podeu fer la reserva a la web assembleamallorca.cat i a través del bàner de devalears.cat. És una oportunitat única. Vos hi esperam!
Bon dia, bon dia, vida. Benvinguts a l'edició de Noves i Perès dins el matinal de Bon dia, bona vida d'una mediterrània. Avui viatjarem a Euskal Herria. Arrel d'una entrevista que Anais realitza el català Carles Cubos Serra, he pogut conèixer una docuficció
que aquest dia es podeu trobar a Filmin, Gure Itzach. Després de visionar-la, no té més remei que fer-ne una especial recomanació. No només per la història, molt humana, de l'altra part i des de l'altra part, sinó per la qualitat artística i contingut emocional que hi trobareu.
L'entrevista al mitjà basc l'encapçala amb aquestes paraules del director. Ser mare i pare en presó és un dels actes més revolucionaris que he conegut. Guré Itzhak narra en primera persona la relació de parella dins d'etat i la maternitat i paternitat en presó.
i ofereix una docuficció que reflexiona sobre memòria, identitat i herència emocional. Segons Carles Cubos Serra,
El projecte arrenca a finals de 2020 i surt del desig d'explorar i documentar un fet. Una decisió que, per a nosaltres, és profundament valenta. Sa mare i pare en presó, en un context de conflicte polític.
Aquesta realitat inexistent a Catalunya ens resultava completament desconeguda i de gran interès per a conèixer i abordar a través d'un projecte de creació artística, com és una pel·lícula. Durant tres anys i mig, documentàrem la història amb la certesa que no volíem donar-li un format clàssic basat en una cronologia de fets narrada en entrevistes.
La ficció la contemplàrem, però se'ns escapava de les nostres possibilitats. La docuficció ens permeté centrar-nos en les idees que volíem transmetre.
Conta una història que no és de ningú i a la vegada és de molts. La pel·lícula recull l'essència de tot el que documentàrem, ens contaren i vàrem poder veure. Fou una experiència de vida que sempre agrairem a qui ens obri les seves portes en moments tan complexes. El documental és un procés de construcció lent,
on succeeixen moltes coses mentre es treballa en ell. És un procés viu, enriquidor i també arriscat perquè pots perdre't en el camí. A diferència d'una producció de ficció on tot està guionitzat des del principi.
A la fase final de producció vàrem apostar per construir una narració suggerent. La pel·lícula és plena de metàfores, simbolismes i una atmosfera molt particular que envolca la història. Res succeeix per casualitat.
Anne, encara en aquest personatge que, des que va néixer, carrega amb una motxilla física i emocional impossible de deixar enrere. Nascuda a una presó, passa la seva infància lluny dels seus pares i el retrobament amb ells tampoc fou fàcil. Van haver d'aprendre a ser família.
ETA ja no existia i el context polític i les relacions humanes i socials eren unes altres. A través d'un procés personal introspectiu i creatiu, Anne s'endinza en la seva propria història, experimenta amb el seu dolor per intentar comprendre, crear i posar les seves paraules, Gure Isaac, a la seva història,
Imagino que la maternitat dintre la presó s'afronta amb una valentia i un coratge que només pot explicar-se a través de la convicció i l'amor. Ser mare i pare en presó és un dels actes més revolucionaris que he conegut en la vida. Nosaltres no ho hem viscut, però el relat que varen conèixer fou aquest. La presó és més presó quan neix un fill i la separació és un dels moments més durs per una mare.
A la pel·lícula, aquest moment persegueix a Anne. La pel·lícula aborda el tema dels nens i les nines de la motxilla.
Fills i filles de presos que recorrien llargues distàncies per visitar les seves famílies carregant tant una motxilla física com emocional. Documentant casos reals i traslladant-los després a una narrativa metafòrica plena de simbolisme. La pel·lícula et situa en un moment de la història en què el càstig a les famílies era una eina més i molt dura derivada del conflicte.
No sabria dir si escaleria és un tema tabú o no, però Catalunya segueix sent una realitat quasi desconeguda. A les projeccions, molts espectadors ens han comentat que és un dels aspectes que més els ha conmogut. Durant el procés de treball, gravaren moltes entrevistes sobre diferents temes. Aquest procés de documentació ens servirà per elaborar el guió de la docuficció, una cosa que, d'alguna manera, també fa el personatge d'Anne.
En el seu treball de creació, Anne escolta i analitza materials que donaran forma al guió de la seva pròpia pel·lícula. Un dels temes que consideràvem essencials era comprendre els motius que havien portat els seus pares a entrar a ETA i poder acompanyar-lo amb imatges d'arxiu que contextualitzen determinades seqüències.
En la meva opinió, la batalla per al relat en el conflicte basc segueix sent molt present en molts àmbits. Crec que existeix un gran interès en promoure, finançar i destacar pel·lícules com La Infiltrada i el fet que els Premis Goya s'atorgarà el guardó exequo a La Infiltrada i el 47 tenia, per dir-ho d'alguna manera, una certa olor a sofre.
Nosaltres fem cinema d'autor com una forma d'expressió artística i greixement col·lectiu, i bàsicament per què ens agrada. A més, tots tenim la nostra feina al marge d'aquest tipus de produccions. Ens sentim com una formiga en un camp d'elefants, bastant fora de les lògiques de la indústria, ja que no cercam un rèdit en el que fem. Allò que volem és fer-lo, i ja està.
Això té la seva part positiva, però també comporta certa invisibilització. Filmin és una excel·lent plataforma per a qui cerca una història escola nostra. No sabem quina quota de subscriptors hi ha a Escola RIA, però estan segurs que hi ha molta gent interessada en el cinema d'autor.
La pel·lícula s'ha mostrat a festivals d'àmbits nacionals i de Sud-amèrica, així com a sales de cinema de Madrid i Catalunya. També van tenir l'oportunitat de projectar l'Euskal Herria, a Durango. La percepció del públic que l'ha vist en sala ha estat molt positiva. Potser les crítiques negatives arriben més filtrades, no ho sé. Però moltes persones ens comentaven que després de veure la pel·lícula es quedaren donant-li voltes allò que allà s'hi compta.
La nostra intenció era obrir un diàleg des de l'empatia, allunyant-nos de qualsevol mirada jutjadora. Volíem parlar de la memòria, de la identitat i de la càrrega emocional que heretàrem sense haver-la elegida. La pel·lícula no cerca donar respostes, sinó acompanyar l'espectador en una reflexió compartida. Creiem que no només a través de l'empatia és possible apropar-se a una història tan complexa sense simplificar-la.
El projecte segueix sent un gran desconegut al País Basc, encara que esperant que per pot tens. Ara qualsevol persona pot veure la pel·lícula a la plataforma fielment i més endavant també estarà disponible a altres plataformes. Una producció d'aquestes característiques requereix un treball de distribució, pot ser més presencial i, per dir-ho d'alguna forma, més militant. Una cosa que des de Catalunya ens resulta difícil d'assumir.
Les persones particulars ja poden veure la pel·lícula Filmin, mentre que els col·lectius que poguessin estar endreçats en compartir una estona de cinema d'autor i conèixer la història que contama Gure Isaac, només han de posar-se en contacte nosaltres i estarem encantats de cedir-los tot el material necessari.
Excepció i crida a treballar per no prolongar més el patiment. Sara i Etxerat han fet una crida participant en les concentracions del darrer divendres de cada mes per reivindicar que les conseqüències del conflicte polític no es poden prolongar més. I per això, i per aconseguir una solució, pau i convivència.
L'últim divendres d'octubre s'han dut a terme concentracions en diferents punts d'Euskal Herrià, convocades per Sare i Etxerat. 2.400 persones s'han sumat, segons les dades facilitades per Sare. La solució a les conseqüències del conflicte polític no es pot prolongar més. Gairebé 15 anys després que he estat honest per acabar de la seva activitat, encara avui dia algunes conclusions continuen enredades.
No és aquesta la lògica dels conflictes que s'han donat en altres països internacionals, ja que, com a conseqüència d'un procés de pau, les conseqüències que causaven el sofriment es van posar en la solució, a diferència d'Euskal Herria.
Han recordat, segons Sara i Eixerat, el procés està sent diferent i l'esforç de diferents agents i individus ens ha portat fins aquí. Però han reivindicat la necessitat de voluntat política per aconseguir una solució definitiva. Tots hem de fer passos. El conflicte de bases polítiques requereix solucions i voluntats polítiques.
Així han sortit que el cas dels presos exiliats i deportats requereix d'una solució ràpida. Per això, afegeixen, n'hi ha prou en deixar de banda les lleis i polítiques d'excepció. Dels 125 presos bascos que actualment compleixen condemnes, són 66 els que estan complint condemnes en règim obert. És a dir, els que estan trepitjant el carrer en el dia a dia.
Això significa que la meitat dels presos bascos estan trepitjant el carrer en el dia a dia, han explicat. No obstant, el nombre de presos que compleixen condenes en règim tancat hauria de ser encara menor si s'apliquessin als presos bascos polítiques legals i penitenciàries que s'apliquen a qualsevol altra causa.
Etxerat i Sare han denunciat que la llei d'excepció i la política penitenciària ha deixat i està deixant un patiment terrible. Prova d'això és la situació de Jacques Esnal, recentment mort, durant 32 anys a la presó i en dures condicions.
així com 14 exiliats i 3 deportats que segueixen a l'exili. Per tant, han volgut deixar clar que l'execció no es pot prolongar més, els patiments no es poden prolongar més, i la solució, la pau i la convivència són una necessitat per al nostre poble.
Al costat d'això, han destacat que la veritat, el reconeixement, la reparació i la garantia de no repetició de totes les víctimes és també imprescindible per fer el salt a la convivència. El escaleria a la convivència no serà fruit de l'oblit, sinó de la voluntat compartida d'avançar. Vindrà de construir ponts on hi havia males muralles, de lliberar els nusos on eren, de reconèixer l'altre sense deixar de ser un mateix. Han defensat.
En opinió de Sara i Etxerat, en aquesta tasca tots tenim al nostre lloc, per la qual cosa han convidat a la societat a participar en aquest treball i a sumar-se a la important cita que se celebrarà el 10 de gener a Bilbao, sota el lema «No es pot prolongar més». El treball comunicatiu ha començat als pobles i comarques.
Tornem a ser milers de ciutadans actius en un treball a favor de la convivència, la pau i l'excarceració i fi de presos, exiliats i deportats han fet una crida.
Peyo Alcantarilla es querella contra el coronel Pere de los Cobos per tortures. El de Nostiarra, Peyo Alcantarilla, presenta una querella contra el coronel de la Guàrdia Civil, Pere de los Cobos, per les tortures que patí a tres cantos després de la seva detenció. L'Observatori de Drets Humans d'Euskal Herria,
Gep Ea Tokia ha donat a conèixer que sol·licitarà la reobertura del cas per tortures de Peyo Alcantarilla-Mazotà contra el coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos Oriuel. Després de constatar en una exhaustiva investigació que la denúncia del Donostiarra contra el militar, ja retirat, té plena credibilitat.
Alcantarilla feu detingut el 3 d'octubre de 2004 mentre treballava com a camioner a Burgos durant una operació conjunta de les forces policials espanyoles i franceses baix a la direcció de la jutgesa francesa Lauren Labert.
Vivia llavors a Orrunya. Va romandre incomunicat amb mans de la Guàrdia Civil al cuarté de Tres Cantos del moment del seu arrest fins passat quatre dies. Mentre el torturaven, es girà i va veure Pere de los Cobos, qui, sempre segons el cantarilla, li va dir «gràcies, comissario», a un company seu, perquè havia aconseguit que el detingut accedís a parlar quan es disposaven a posar-li una bolsa de plàstic al cap.
el calvari petit provocar fins i tot que s'ha intentat suïcidar. L'express basc denunciar les tortures, primer davant l'Audiència Nacional Espanyola, referir autèntiques salvatjades davant el jutge, i posteriorment a l'Estat francès, el gener de 2005, davant la jutgessa Levert. Com és norma, quasi sense excepcions, les demandes per investigar-les s'arxivaren.
Alcantarilla estaria pres fins 2012, 8 anys. El Donosti ha reidentificat el coronel Pérez de los Cobos quan aquest declara com a testimoni en el judici del procés català davant del Tribunal Suprem, al març de 2009, arrel que el 2007 salien com anés la direcció de la repressió de l'1 d'octubre. El 2020 seria cessat.
En veure el seu rostre a la televisió, l'identificar clarament com el comandament de la Guàrdia Civil que passava llavors pel Calabossos quan estava sent torturat i ho va fer públic.
A començament d'any, Alcantarilla ha sol·licitat a Guep i a Tokia que analitzés el seu cas i les possibles responsabilitats penals del coronel de la Guàrdia civil a les seves cruels tortures. En un exhaustiu treball, l'Observatori corroborà les tortures Alcantarilla.
La presència de Pere de los Cobos a aquells interrogatoris és absolutament coherent amb el seu càrrec en la data de la detenció, en destinació a Madrid llavors, amb el seu paper amb els òrgans de coordinació i cooperació franco-espanyol en aquella època i amb la rellevància de l'operació, catalogada pels cossos policials com a estratègica en l'esdevenir de la lluita antiterrorista. Concorria en l'objectiu, la responsabilitat i l'oportunitat per això.
el que atorga credibilitat a la identificació o reconeixement per part d'Alcantarilla de Pere de los Cobos, afirma Gebet E. Atokia en la seva nota.
Aquesta iniciativa, afegeix, ve avalada per la decisió del Comitè contra la Tortura de l'ONU d'abril passat en el cas Raúl Fuentes Villota, pel que Nacions Unides reprengué l'estat espanyol per obviar les tortures patides el 1991 i que fau refrendada després per el Comitè de Drets Humans de l'ONU el juliol passat. En el seu treball, GEP EATOIA,
que és el Observatori per Drets Humans d'Euskal Herria, també acreditar les altes responsabilitats de Pere de los Cobos en els diferents governs espanyols en l'estratègia contra insurgent contra ETA, entre els operatius policials en els que hauria participat ETA,
la detenció de Kepa Urra, l'operació del carrer Amistat de Bilbo, que acaben les execucions de Josemi Bustinza i Gaisca Gastelomendi, el rescat de José Antonio Ortega Lara i l'operació Santuario, entre d'altres. Peyo Alcantarilla participa el divendres 24 d'octubre d'enguany en una compareixença de premsa juntament amb l'avocat Ayer Larrarte,
el coordinador de GEP e Atoquia, i Mario Gorostiaga i Merce González en nom de la xarxa de persones torturades d'Euskal Herrià, on informaren de la sol·licitud de reabertura del cas.
Gràcies.
Joseba Sarionandia Uribe Larrea, i horret a Viscaia, 13 d'abril de 1958, conegut amb el sobrenom de Sarri, és un escriptor, traductor i filòleg basc, considerat un dels escriptors contemporanis més coneguts en llengua basca.
L'any 1980 va ser condemnat a 22 anys de presó per formar part de l'organització ETA. Cinc anys després es va fugar juntament amb un altre membre de l'organització, Iñaki Picabea, de la presó de Martutene, amagat dins d'una alta veu després d'un concert del cantant Imanol Larzabal.
Aquesta fuga espectacular va inspirar la cançó Sarri Sarri, del grup basc Cortàtu. Des d'aleshores es trobava emperador desconegut, tot i que seguia publicant llibres. L'any 2001 va rebre el Premi de la Crítica de Narrativa en Basc, atorgat per l'Associació Espanyola de Críticos Literarios.
I també el Premi Euskadi de Literatura de l'any 2011 pel seu treball Moroac Garabeelaíno Artean. Són com moros dint la boira.
A finals de novembre de 2016, 31 anys després de la fugida de la presó de Martutene, reapareixia concedint una entrevista des de l'Havana al diari Gara. S'ha arribat un dia a tornar per primer cop a Euskadi i després de 36 anys d'exili l'abril de 2021. A la seva localitat natal d'Igorreta,
A Viscaia, com hem dit, concedia una entrevista al portal amboto.org, qui publicava les seves primeres fotografies de nou al seu país. L'escriptor i l'express polític explicava que pretenia que el seu retorn fos discret, però la notícia s'escampava ràpidament per tota Euskaleria.
i afirmar que la tornada responia a motius familiars, ja que Salionandia volia visitar la seva mare a qui no havia vist en 31 anys i després de la mort del seu pare el 2016.
L'ànim de qui ha estat pres retorna sempre a presó.
Al carrer es creuen jutges fiscals i advocats, i els policies, encara sense reconeixer-lo, el miren més que qualsevol altre, perquè el seu pas no és assossegat, o bé perquè el seu pas és en extrem assossegat. En el seu cor evita, de per vida, un condemnat. Joseba Serrionandía Uribe Larrea
I bé, fins aquí avui, Noves i Pareix, vos esperam la setmana que ve a la mateixa hora. Moltes gràcies per escoltar-nos, una abraçada i salut.
Tornen el sopàs col·loqui de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca al restaurant Sacreu a Petra, divendres 21 de novembre a les 20 h. Conversarem amb dos ponents molt importants per parlar sobre el reconeixement internacional de la nació catalana en l'actual paradigma global.
Ells són ni més ni menys que l'actual president del Consell de la República Catalana, senyor Jordi Domingo, i el comissionat pel reconeixement internacional de la nació catalana davant Nacions Unides a través del Pacte Nacional, senyor Jordi Castellà. Convidam a tots els associats i simpatitzants de l'ASM a assistir a aquest sopar i a participar del col·loqui.
podeu fer la reserva a la web assembleamallorca.cat i a través del bàner de devalears.cat. És una oportunitat única. Vos hi esperam!
Tornen el sopàs col·loqui de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca al restaurant Sacreu a Petra, divendres 21 de novembre a les 20 hores. Conversarem amb dos ponents molt importants per parlar sobre el reconeixement internacional de la nació catalana en l'actual paradigma global.
Ells són ni més ni menys que l'actual president del Consell de la República Catalana, senyor Jordi Domingo, i el comissionat pel reconeixement internacional de la Nació Catalana davant Nacions Unides a través del Pacte Nacional, senyor Jordi Castellà. Convidam a tots els associats i simpatitzants de l'ASM a assistir a aquest sopar i a participar del col·loqui.
podeu fer la reserva a la web assembleamallorca.cat i a través del bàner de devalears.cat. És una oportunitat única. Vos hi esperam!
Sé morir, sé viure. Sé fer pondre el meu sol. Sé fer mal, sóc de vidre. Sóc úspira, estel i carícia. Faig del drama tres muntanyes. Faig allò que tots esperen. Faig roure's branques tembres. Sóc el terra amb l'herba seca.
I és quan dormo que hi veig clar, és la brisa i la marea, és com taronges d'Alcanar, sóc tardors i primaveres, si m'ensorro fes marrones, no m'enterris de l'arena, si és delicte en no guanyar, jo no vull aquesta condena. I per lliure'm un país, i per seure una vorera, per somiar que vens amb mi, per no perdre'm una drecera, el nupi d'un cor sencer,
a l'estómac papallones, a les mans fruits d'esberger. Jo record les tardes fones i cançons a mig desfer, el cap ell que m'ha vist créixer, fer el punk i pel carrer. Treballar els caps de setmana i no veure-te els feiners, estimar-te com la terra que fa viure cireres.
Els moments de dubte pel món que tinc al cap, per quan era invincible i la por era un fracàs. Els vells salten les barreres i tot torna a començar i els nens seuen a les places.
i nosaltres aquell bar i la gent que sempre corre avui para saludar i el meu cor s'alleja en ordre. Viu de lluites quotidianes mentre estip el que fa mal i l'estalfa si m'abraces.
Ja record les tardes bones i cançons a mig desfer, a la pell que m'ha vist créixer, fer-ho un clip al carrer. Treballar els caps de setmana i no veure't als feiners, estimar-te com la terra que fa viure cirerets.
I record les tardes bones i cançons amics desfer. El rat vell que m'ha vist créixer o fer el punqui pel carrer. Treballar els caps de setmana i no veure-te als feiners. Estimar-te com la terra que fa viure el Sirene. Estimar-te com la terra que fa viure el Sirene.
Estimar-te com la terra que fa viure els cirerers.
Ai, no. Bon dia, Tomeu. Hola. Eres a l'estudi 1, no unes 4. Te n'has anat a l'estudi 4. Clar, és que m'han dit que ja feia un feste. Però ja era broma i he tornat. Bé, hem de dir, d'explicar-se en l'estudi ens ja tenim d'haver 10 estudis i a vegades mos confonem. Estudi 1, eh? Ja...
Com estàs, Tomeu? Perquè jo estic costipadíssim. I no ha estat bona aquesta arribada a Canal Cove en plena pluja, no? Clar, no, no. He de culpar ahir en en Joan Miquel Oliver per estar costipat. En Joan Miquel Oliver té la culpa, de tot, sempre.
És a dir, molt relativament. Ahir vàrem fer un festival, bé, festival, vàrem fer com un acte de música electrònica, que llegien també poesia, i vaig anar amb mon pare, i era a Can Baragué, que clar, en espat i has descobert, jo soc molt fredolera, vaig agafar fred, duia dos exercers i un abric.
I m'he despert un poc constipada, però bé, a mesura que passes els dies m'he trobat millor. I clar, he dit que plou jo i he dit això és la meva tomba avui. Avui, sí. No, només plou i és que fa que la bruixa, no només plou.
hem arribat hem escoltat ja una cançó som a música amb amor se m'olvida molt espai patrocinat pel petit país que és més que un bar i ara vos diré que un moment
No, men, explica-mos això d'en Joan Miguel Oliver, perquè ahir, aquí, a Canal Cove, hi havia la presentació de la obra completa d'en Josep Maria Llompart. I...
a Can Balaguer, si no vaig equivocat, ahir hi havia en Joan Miquel Oliver i d'on music més, que ara no record, que feien un concert també inspirat en sa poesia d'en Llan Parc. De fet, crec que era en Llan Parc mateix, xerrant, no? Sí, exacte. Era... Enregistraments, eh? Era un dels actes en conmemoració de Sant Llan Parc
I consistia en... Bé, jo no tinc clar si improvisaven, jo m'apareixia que sí. Sí, coneguem-los... Tipo, com que hi havia un home...
que tenia pistes a l'ordenador i les anava tirant de renous com a estranys. Un dels renous eren àudios. Ara que ho has dit, devia ser exactament el llampar xerrant. És que he de dir que una crítica és que no van dir ni hola, ni que feien, ni adéu. Per tant...
Bueno, és igual. I això, és a dir, hi havia aquest home que posava pistes, en Joan Miquel Oliver, que estava enseguida a la elèctrica i anava fent diferents com a re nous, també música, però adaptant-se a l'altre, i a més hi havia un altre home que no sé qui és, perquè és que no se varen presentar, que tocava la bateria.
I això era, diguem, sa banda, sa part instrumental, i de tant en tant anava pujant un home que llegia poemes del Lleampard. I és vera que alguns eren en directe que llegia aquest home, però hi havia àudios gravats. Per tant, deu ser això que dius del Lleampard mateix. Fins aquí la crònica d'Anna in Amor sobre un acte...
Sí, un acte va estar bé, però m'hagués agradat que me diguessin hola i adeu, ser veritat. Hola, Aina Amor. Tu me diràs hola i adeu, to meu, me consoleràs. Estam començant aquesta secció titulada Música amb Amor, Som a Bona Mediterrània, Bon dia i Bona Vida. La secció... Tenim patrocini, no? Encara? No, no, no, els patrocini... No, no, no, els patrocini...
No, no, no, no, es patrocina i continua, i tant que continua. Bé, estan patrocinats per El Petit País, que és un bar de falaneig, que bé, és més que un bar. I bé, com ja sabeu, si pot, hi ha servei de bar tots els dies manco dilluns i dimarts, que s'ha tancat, i els dijous, els divendres, ai, no, els divendres i es disapta per venir sopar. I els dijous, de tant en tant, hi ha actes. I el pròxim acte que tenim, el dia 4 de desembre,
és a dir, la setmana que ve... M'acap de comprometre anar a una banda, però puc canviar. Pentureu pot fer venir bé, aquí les prioritats són òbvies. I el dijous 4 de desembre, a les 8, se fa un acte que se diu Ocellada,
També de... Sí, també està basat en textos de... Sí, ja t'anava a dir. És a dir, de fet, com a sa frase i que el mini-resumés o s'eslogan que tenen és volam amb John Part. I això esteu tots convidats a Susellada.
I ara començarem a explicar a qui li dediquem el programa avui. Ja hem escoltat una cançó. Sí, una cançó i un tros. Tornem a posar la segona aquesta. Sí, la podem començar. Ulls de vellana. I de fet la podem posar així un poc de fons i vaig explicar...
En aquest Música en Mamú dedicam el programa a un grup molt sentimental, el definiria jo, del panorama de música en català. És Ginestà i està format pels germans Júlia i Paus Rassolces.
Venen des barri de Sant Andreu de Palomar de Barcelona i van començar l'any 2008, són relativament nous i llavors han combinat una mica de pop, folk i sons una mica experimentals com els que jo vaig sentir ahir amb lletres bastant íntimes i personals.
I és que ara veureu que les cançons estan bastant marcades per aquí un to tendre, íntim i de poesia, però com a quotidià. I no sé, està molt bé. I en el moment en què em tornis el cap i el record em rebenti la vida
Sols pensaré que l'amor era cert i els teus ulls de ballana de vidre. Quedat la brisa i el mar que tan entenies i aquesta passió per fer-me-la viure. Jo em quedo les flors, el vi i el somriure.
Crec que el DJ l'està liant, eh?
No, és DJ i se que xerra tan bé perquè m'he equivocat. El pròxim dijous no és el que he dit en el petit país, de fet és que m'he equivocat de setmana. Ara sí que ja estàvem acomiadats. Ens acomiaden altres mateixos. Clar, jo dic que dijous que hi ve era dia 4 però dijous que hi ve és dia 27.
Ah, val, val. Per tant, partint d'aquí, dijous qui ve. Dijous qui ve, perquè dia 4 jo m'han convidat d'una banda i ara me dius que acaben dijous, cosa que me va molt bé. Val, idò bé. Presentarem els pròxims dos dijous. Vinga. Dijous que ve. Dijous qui ve, 27. 27. S'apresenta el llibre prosa de combat a càrrec de l'Eloi Vallès i la Júlia Ojeda en el Petit País.
Ah, mira, justament era la Júlia Ojeda, sé que m'havia convidat. De Manuel de Pedrolo. I després és el següent, dijous 4 del 12, que se fa Susallada. I ara ja sí, ja ho hem corregit. Era per si estàveu atent, això és gràcia que qualsevol m'ha escrivint i m'ha dit t'has equivocat de dir.
he travessat l'univers, he decidit ser feliç. I ara que arribo per viure a un planeta torno a creure en el futur, perquè d'entrada apuntava decebre i de cop desaparegut de tot el món.
Ah, aquesta me sona. Sí, és de les que més... També és de les més com a mogudes que tenen i sona bastant. Per aquí, però a la Mediterrània sona bastant. I tot que, diguem-ne, que és bastant bàsic, però aquesta idea del món, el que més m'agrada és això, no sé com ho diu, està molt bé. És guapo, és molt guapo.
Estava de ser bromem i de cop has aparegut de tot el món. El que més m'agrada és que també hi visquis tu, ni els esters, ni els mites d'altres llocs on no hi ets. El que més m'agrada és que també hi visquis tu, ni els esters, ni els mites d'altres llocs on no hi ets.
És que també hi visquis tu, ni els estels, ni els mites d'altres llocs on no hi ets. D'altres llocs on no hi ets. D'altres llocs on no hi ets. I si hem de tornar a començar, serà quan tot exploti. Potser res és com era abans, ni gira igual.
Qui sap si quedarà bonic o si tenim a prop la fi? No em fa por el futur.
de tot el món. El que més m'agrada és que també hi visquis tu ni els estells ni els mites d'altres llocs on no hi ets. El que més m'agrada és que també hi visquis tu ni els estells ni els mites de
és que és tu, ni els estels, ni els mites, d'altres llocs de noies. DJ, DJ, per favor, torna. El DJ està bé, el DJ està aprenent. Despistedíssim, el DJ. Està massa despistant, no passa res, és per equiparar-ho. Les coses, això, són cançons que se nota com a... És a dir, tenen un missatge bastant guapo i així com a...
entendre, però no deixa de ser com de tu a tu, no sé com dir-ho, com que la not molt propera. Explica'm-ho més. No sé que les not properes, que les podria, que és fàcil sentir-les, no sé com explicar-me, no són ni complicades d'entendre ni és una poesia estranya.
i sents identificada, diguem, eh? Sí, està bé, clar que sí. T'agradaria molt les escrites a tu? O que me'ls cantassin, estaria bé. Atenció aquí, missatge per a qualcú, eh? Que ara no el record... Bueno, pentuna per merda. No, no, no.
M'ho està escoltant o no? Sí, m'ho està escoltant. Atenció, perquè en aquests moments, nines, s'està buant vermella, però... És que ara tinc calor. Ens va costar ja, saps? Això d'estimar s'ha d'aprendre. Però en la pell contra la pell t'estimo tant que em peta el ventre. No hi ha res més maco que llevar-me al teu costat. Res pitjor que les ratllades de quan marxem cabrejats.
Són tres núvols miserables en un dia solanyat. Ja vaig dir-t'ho l'altre dia que crec que m'he enamorat. Dels teus ulls brillants, mirada clara, de quan camines per casa, te'l t'hi ha vist el cos. De saber que si estàs lluny... Bona veua, ella. Et sa germana, Anna Júlia.
Si és mig granit a Barcelona, tu marxes d'aquí una estona i això ens farà forts. Si el vent et torna d'on eres, et vindré a buscar segure. La vida és això.
Em fas tremolar, tens la mà freda, fas que mai plori de pena, fas que mai falti el desig de ser dins teu, agafa'm l'esquena. Ens va costar, ja saps, això d'estimar s'ha d'aprendre, plor la pell contra la pell, t'estimo tant que em peta el ventre. No hi ha res més maco
a llevar-me al teu costat. Re pitjor que la ratllada està quan marxem cabrejats. Són tres núvols miserables en un dia solellat. Ja vas dir-t'ho l'altre dia que crec que m'he enamorat.
I he investigat i perquè volia ser a ment de bon venir el nom del grup. És a dir, no ho sé cert perquè no sé fins a quin punt és fiable el que he trobat, però l'únic que he trobat i que podria, és a dir, me podria quadrar, és que el nom del grup reta homenatge a Marina, Ginestà i Coloma, que va ser una jove miliciana, periodista i activista durant la Guerra Civil Espanyola. Oh!
I m'agradaria contrastar-ho més, això és el que he trobat. Però no ho sé 100% segur. Digue'm que era de la CNT. Mireu? Val, vull. Ho dic perquè va de raó venir Mita. No, no, no.
al ventre, no hi ha res més maco que llevar-me al teu costat. Trepit seu que les ratllades, que quan marxem cabrejats, són tres núvols miserables. DJ i dimissió. Anem a la següent. M'he perdut. Quina era? La següent és Un foc que creix, que és una cançó que és una col·laboració d'en Xavi Sarrià i de Ginestar. És una cançó que...
Jo l'escolt molt i troc el meu guà, però és com molt romàntica, te sonarà segur. Bé, ara, després faré declaracions. Ah, sí? Això és lo important. Baixa el sol i ens vés al front. Mentre parles el meu baix i la balla ens omple de calma i deixem ruir les hores lluny del caos que ens ha fet sentir-nos sols.
Tanco els ulls, t'escolto el cor, i naixen estels diminuts i llar. M'hauria agradat més que falta la TNT.
I celebrem tot el que som i el que vindrà.
Si es fa de nit, dóna'm la mà. Mai no cauré al teu costat, al teu costat. Aquí ve el puntet d'obre impàs, eh? Sí, dóna molta aquesta sensació. És que en Xavi Sarrià també s'en va més. ...com quan eren petitets, els últims que ara és la lloma, és la magata i s'ha cret una altra nit.
Fins demà!
Riem d'en un bufit, ens enlairem i cantem l'altra naina com el tio parero, riberenques, moreros, el tallor, xataizó, que si la nostra història l'han prohibit els vencedors perviuen l'emoció que sentim en les cançons. La nostra sobirania comença amb l'autoestima, la nostra tradició és desafiar la por i vivim i cantem i ens divertim i entenem que sostenint no resistim i si ens mirem els ulls sentim.
Si està venint donant la mà, mai no caure al teu costat. Parlant de milicianes, ara m'escriu una Eulària de Reguant, que és per aquí, per Mallorca, que participa a les jornades antifeixistes, aquestes que avui i demà ve la Cineciutat i l'escorxador. I l'has d'entrevistar? Ah, mira. Estaria bé, ja que ve. Vinga, millor.
Tanta sort que ha arribat en Xavi Sarrià per donar una mica de la cadena. Per animar i per no dormir molt. Perquè si no estàvem aquí com a molt ensucrats. És molt melós, és molt melós. I jo ara espero la teva anècdota. Tu has dit que havies de comentar.
Si es fa de nit, dona'm l'amor. Mai no cauré el seu costat. I segur que és la nostra audiència, també. Jo vendré a viure fa de nit. Amb en Joan Miguel Oliver. Unes dies. Hola, en Joan Miguel... Serà companys. També s'ha trasllada. M'han dit que ja hi viu.
Ah, ja hi viu. Això m'han dit. Jo, com que vaig veure en el seu Instagram com un vídeo animàtic en què hi havia un fuster que anava fent coses, vaig pensar, ah, deu ser que està muntant ara la casa. A mi, Ventura encara no està del tot. Jo he sentit que hi viu, però també t'he dit el que se senti, el que és. No, no. Si no, està a punt de...
ja aviat no quedarà cap mallorquí a Palma una tarda de plorar la por al futur aquesta cançó és una de les que més m'agraden que tenen és una cançó que bé, sa i o Júlia que diguen que el germà li dedica a sa germana i el meu guapo i va escriure com a regal de supòs fa que els àngels ja no creguin en cap Déu bastantes cançons titulades Júlia a si mateix
Hombre... Una dels Pets. Els Pets tenen... No, però els Pets no és Núria. Ah, dius, que l'estic liant. Ui, ui, ui, puja, puja, puja. No, però a tu no en tenen, allò. Molt bé.
Júlia, és cert que això mai se s'acorda. No, no, anem a fer així. Júlia, és així, rebent amor, que som eterns de petits. Ja fèiem del menjador el nostre escenari.
I ara ho fem per tots els llocs on puto calgui i hem après l'abecedari per poder cantar pel món que és estimar el destí. Hi ha aquesta cançó titulada Aina. Sí, exacte d'aquí. D'aquí.
Tomeu un poño. I lo pitjor és que m'agrada. Atenció, grups de música romàntics de Mallorca i dels països catalans en general. Per favor, feis una cançó titulada Aina. No pot ser que només n'hi hagi una i que sigui Tomeu un poño. De Tomeu n'hi ha una. Bueno, que no es Tomeu com a tales. Ai, Tomeu, d'en Sanguito.
Pots servir per tu si vols. O també podem demanar que te'n facin una a tu. No, nada. No? Nada. No vols? Nada. Bueno, mai és tard. Estava a punt de dormir-me amb aquesta. Anem a qualque cosa un poc més animada, no? No sé què dir-te. No sé si s'animarà gaire bé. Tenen un estil molt planer. És a dir, molt...
Ara no me surt la paraula, però molt d'així tranquil·lot, romàntic, tirant cap aquí. Bé, hi ha d'haver un pot de cop. Bueno, mira, aquesta encara té un pot de bateria, no està malament.
Jo és que m'agrada molt aquest estil de música. Sí, no? Però jo vaig molt dels trens, perquè això m'agrada molt, però també m'agrada molt el rock i el punk i tal. Bé, està bé. Cada moment té, no?, la seva música, el seu moment. Aquí, clar, en el fons, no ho sé, però no m'estic equivocant, però fan pinta de ser els típics...
Aquests que van en els escoltes, en els esplais, toquen la guitarra i tot això. Dóna'm un pot de pinta. Dóna'm pinta d'aquesta vibra. O cançons que com a mínim cantaries en aquest. Estic fent això perquè ja no en parles.
el meu cor. Potser m'ha anat bé per l'ego i la calma que em queda quan faig una cançó. Suposo que quan coneixes algú després de viure un gran amor tot ho compares i passes, factura els records.
Ara m'ha arribat un cartell que és de l'Obre Cultural Balear, que diu que dijous 27 de novembre a les 9 o 30 hores, en el bar Petit País de Fadenitz, se fa la presentació de llibre d'en Manuel de Pedrolo, prosa de combat, amb Neloi Vallès i na Júlia Ojeda. Sí...
Això és el que m'havia votat abans, que havia anat directament la següent setmana. Ara m'han enviant, no sé si perquè m'ho han escoltat o perquè, mira... Ostres, idòs, molta casualitat. N'Aloi Vallès, el coneixes? No, jo no els ho conec, cantes dos personalment. Na Júlia... No, na Júlia sé qui és, però no la conec personalment.
Però on anem ara? Ara estem escoltant... Vull saber de tu. Ahà, que és pènic. I després hauries de triar una de les dues perquè no tenim més temps. Tantes. La triaràs l'algoritme. Molt bé. Ah, mira. Això, molt bé. Però també no comien de tema. Perquè tu has dit que havies de dir una cosa que no has arribat a dir. Sí que ho he dit. Vinc a viure fa de nit. Sí.
Però era jo. Ah, no, sí, però és que pensava, m'ho pensava. Espera, per què?
Vendré uns dies a viure fa la nit, uns dies només. Bé, no vos pot treure més informació. Cada dia en el petit país, però. Això no ho dubtava. Això no ho dubtava gens. Vendré amb una amiga. Molt bé. Això sap molt bé.
Tot el que ens queda. De què va aquesta? Aquesta és una mirada un poc cap a un futur així com a compartit. És a dir, no només el que s'està vivint ara, sinó tot el que queda per viure junts. I és una cançó com per somiar.
i com per veure més enllà. Aquestes que diuen, no, s'ha entrat en el futur, no ha ganes present, no sé què tal, i aquesta és la contrària, aquesta mira cap al mat. Tot d'una direu en bon dia poesia, eh?
Ai, i tant, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Sobre i mitja, no m'ho havia d'anar gens de compte. Bé, res, moltes gràcies per escoltar-nos i molt bé la setmana que ve.
O en el Petit País. En el Petit País, aquest cap de setmana. I tant. I els dos dijous que venen... Tenim actes. Hi ha actes. La presentació del llibre d'en Pedro Ló. I la següent, l'ussellada. L'ussellada. Que... Ahir van una Glòria Julià de Faranits i en Víctor Leiva de Porreres. Que ella recita i ell toca sa guitarra.
un bon programa, un bon programa. Aina, moltíssimes gràcies, som Oona Mediterrània, som el Bon Dia i Bona Vida, i tot d'una, això que abordem, tot d'una, vos direm, Bon Dia Poesia.
Escoltes, bon dia i bona vida al programa matinal d'Ona Mediterrània.
Tornen el sopàs col·loqui de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca al restaurant Sacreu a Petra, divendres 21 de novembre a les 20 hores. Conversarem amb dos ponents molt importants per parlar sobre el reconeixement internacional de la nació catalana en l'actual paradigma global.
Ells són ni més ni menys que l'actual president del Consell de la República Catalana, senyor Jordi Domingo, i el comissionat pel reconeixement internacional de la Nació Catalana davant Nacions Unides a través del Pacte Nacional, senyor Jordi Castellà. Convidam a tots els associats i simpatitzants de l'ASM a assistir a aquest sopar i a participar del col·loqui.
podeu fer la reserva a la web assembleamallorca.cat i a través del bàner de devalears.cat. És una oportunitat única. Vos hi esperam!
Pere, per allò i nom de Déu, bon dia, poesia. Bon dia, tomeu, bon dia, poesia. Avui te donaven pas a Sant Revesa, però... Això és com, no? Coses de directe, que diuen. Sí, sí, sí, les entranyes de com funciona tot. T'aveim ben acompanyat, però ja ho explicaràs tu quan trobaràs. I doncs sí, perquè avui, el bon dia, poesia...
Atenció, ens llevo les ulleres per poder llegir millor. Avui el Bon Dia Poesia, el vers se xerranca xop de mots per testimoniar allò que tothom sap i calla per prosaica o mertada por o privilegi. El poder és la glòria de la verga i xerrant de poder anem a començar fent un petit anti-homenatge.
i has d'haver fet un altre fi. Et mereixes, hipòcrita, un mur a un altre clos, la teva dictadura, la teva puta vida. B'assassí, quin incendi de sang. Podrit butxí,
Prou t'havia d'avestiuat la dura fosca dels pobles d'una ta tortura, penjat un arbre al fons d'algun camí.
I la censura ha tornat. 50 anys han estat abastament per acabar de rematar-lo. Però bé, el poder... Un vers de brossa que canta Miquel Poveda i diu... En Franco li diu la glòria del bunyol. La glòria del bunyol. I avui tenim aquí una de les poetes importants d'aquesta illa, Antònia Arbona. Benvinguda. Hola.
Bon dia. Perquè estàs en aquesta època presentant un nou llibre després d'un parell d'anys de calma editorial. Sí, sí, fa nou anys. Nou anys. Sí, era el 2016 que vaig treure poemes pictòrits, a més el vaig haver de treure pel meu compte, fora de Mallorca a més, perquè estaven totalment totes les portes tancades...
I bé, crec que la gent entendrà per què estaven les portes tancades i per què sortosament s'han obert de bat en bat, no ho sabem, però amb aquest El Poder i la Glòria, que just sortit gairebé d'impremta, publicada a la col·lecció Magatzem Can Toni de Documenta Baleà. El Poder i la Glòria. Uf!
Sí, vaig fer un intent d'explicar una mica el que havia passat tot aquest temps, que vaig estar aturada, és a dir, vaig estar 8 anys que no escrivia.
perquè em vaig bloquejar molt, vaig tenir molt de problemes editorials, problemes de molta gent que em va fer esbuit, de tot aquest sector literari, i se me va anar acumulant totes les expressions que havia tingut, tots els assetjaments que havia patit de feia tants anys, fins que després se me va fer un dia esclic, diríem, perquè hi va haver un escriptor més jove que jo,
que me va dir que no servia per res, me va enviar a fregar escales, i sap que és aquest moment que dius, bé, estàs molt malament psicològicament, perquè si no ara no me faria ni pessigolles aquest home, però vaig veure que quan tornàs havia de tornar amb avals, és a dir, quan escrivís un llibre havia de tenir avals,
I també ho vaig juntar un poc amb una persona que fa de periodista, que fa molts anys m'havia dit si tu no tens premi, ciutat de Palma, llavors no hi havies premi a Mallorca, no tens res a fer. Per tant, clar, jo vaig dir si tanquen les portes de premis, portes d'editorial, de tot, dic bé, començarem a cercar vals. I després me vaig anar animant i vaig estar tres mesos fent aquest llibre. I vaig dir bé, i doncs també serà un auto-homenatge que me faré.
I vaig tenir d'aquestes sortades que tens, que vaig trobar en Toni Guiscafreda, documenta Balear, que de principi ja li va agradar moltes llibres. Va arribar a dir-me que era impecable, jo vaig quedar a dir, bé, que un editó te digui que el llibre és impecable ja és molt, i li va agradar moltes llibres, i vaig dir, bé, menys i començar a treure's nas una altra vegada.
Aquests avals es concreten, jo crec, en un rècord guinès de pròlegs i apílets per a una publicació, però a més pròlegs i apílets importants, algun d'ells.
Sí, és que també vaig voler fer una cosa de cercar no només escrit tot, sinó que volia que m'ho mirassin des d'una manera multidisciplinar, és a dir, que hi ha també gent que és periodista, fins i tot hi ha algun pintor, és a dir, que no fossin només estrictament filòlegs, però sí, vaig tenir més resposta del que esperava.
I la gent que hi podria haver hagut, perquè mira, hi va haver gent que me va dir en privat que el llibre li agradava molt, però una frase que se va repetir molt, que me va cridar l'atenció, me vull mantenir al marge, com si això fos una guerra. Vaig dir, què passa aquí al marge? I després, ara pens un escritor que quasi és de l'edat de mon pare, vaig trobar l'explicació perquè, uep,
Li han sortit dos llibres amb molt pot temps, editorial mallorquines, comandades per aquest gran capares que jo m'han arraconat a la cuneta. Ara surt l'explicació, no? I hi ha hagut altra gent, però bé, en privat sí que hi ha hagut més gent, però clar, s'ha de llegir ben amagadat.
Abans d'entrar de plena al llibre, només citarem una sèrie de noms dels rebelistes perquè sapiguem de què estem parlant. Hi ha en Lluís Calvo, que jo crec que és ara mateix un dels escriptors més importants i de referència.
als Països Catalans, en poesia. Hi ha avals d'en Gabriel-Gener Manila, que també recentment ha homenatjat. Hi ha avals d'en Miquel Serra, un referent dins el periodisme. Hi ha avals, un jo crec que molt especial, que a més s'ha de fer poc abans de transcendir, que és el de Jaume Sant Andreu.
Sí, sí, aquí volem arribar, que vull reivindicar sobretot per jo la gran importància que té aquest paròleg, intentaré no emocionar-me, perquè saps de res que va fer, me'l va confirmar la seva cunyada, en Cati Castell, i sí, el va fer, bé, me'l va enviar en Cati vuit dies abans que moris en Jaume.
Hi ha acadèmics com Nicolau Dols, poetes, escritors com López Bofill, en Jaume Mateu, que ara també està agafat el relleu d'en Jaume Sant Andreu, i és president també de l'Obre Cultural Balear.
El llibre ve molt ben avalat, però què sé allò que avalam? Perquè el poder i la glòria, jo a la lectura que em faig, és una reflexió, ja ho sentit a dir així, el poder és la glòria de la verga, perquè és una reflexió sobre com les dinàmiques de poder, en aquest cas concret dins el món literari i poètic, actuen, i com aquestes dinàmiques de poder també estan molt relacionades a la sexualitat i a l'ús del sexe com un instrument de poder.
Exacte, a veure, tu ho vas dir molt bé, és fonamentalment una reflexió sobre el poder i el patriarcat, sí, evidentment, i sobretot com usa la gent el sexe, sobretot molt d'escriptors homosexuals, perquè com sap, la majoria són homes,
Com han fet servir l'homosexualitat per anar escalant posicions. És a dir, has de tenir en compte que jo tinc 55 anys, hi ha escriptors que són més joves que jo, que jo els he vist començar, diríem, a mans d'or, etcètera, etcètera. I clar, supos que jo faig nosa en aquestes determinades persones perquè clar, jo sé com han començat.
Clar, hi ha el tema privat, que cadascú realment fa amb el seu cos. Evidentment. Allò que li plau. Evidentment. Però jo crec que el bessó de la denúncia són aquestes dinàmiques de poder, que afecten per igual homes, dones, vull dir... Sí, sí, evidentment, jo vaig ser assetjada. Pensa que jo vaig fer, si no vaig... Sí, a 24 anys vaig publicar a la balenguera Morades de Sensació, la meva primera balenguera. Aquí ja vaig començar a rebre fort.
I aquí ja em començaren a comparar amb altra gent. I hauries d'escriure en castellà, i hauries de fer novel·la, i hauries de començar... Vaig començar a tenir ofertes, premis, publicacions... Això que t'he dit fins a 53 anys, no te pensis... Ara estic encantadíssima que estic jubilada de tot això. Jo no sé quanta gent pot tenir crisi quan tenen 55 anys les dones. Jo és que estic encantada...
Almenys no té necessitat que ningú me digui que no voldries no sé què. No, ara me deixen tranquil·la.
Asimptomàtic, no? També de com... El fet aquest, no? Que ara mateix puguis dir que des d'aquesta llibertat de no ser mirat com un cos... Exacte. És molt fort, no? Sí, és a dir, que ten dos pits i ten tres forats i te dona la sensació que és això, perquè te comencen a dir... A més, m'ho han dit molt directe, és que tal persona li ha anat bé perquè fas les mamades molt ben fetes.
I estan parlant, és molt literari. Clar, evidentment, no vull que ara la gent pensi que jo vaig contra la llibertat sexual de ningú, ni que tenc res contra els gais ni molt manco, que tenc amics gais que ens estim moltíssim. El que jo em repugna és que la gent utilitzi el seu cos per escalar... Estem parlant de dinàmiques de poder...
I bé, en el teu cas concret, a més Antònia, vull dir, la teva trajectòria parla per si tot estàs sola. Tu, molt joveneta, vares publicar a Camp Moi, que realment ja és un aval, i a més jo crec que l'aval d'aquí aleshores era el director literari de Camp Moi, a qui enguany estem celebrant el centenari, que Josep Maria Llomparts.
Sí, sí, m'ha dat molt de problemes, va començar, és a dir, vaig començar amb en Xemoy i en Joan Part, amb aquests dos predins, diríem. Però és que això m'ha dat molt de problemes, perquè primerament m'han amagat molt, que això ho hauríem de comentar un altre dia, el de Sant Joan Part, tu ho veus? Quan fan recitals, no me criden ni per recitar un poema.
Què s'ha de dir? Dius, què passa? Jo tenc les darreres paraules escrites d'en Josep Maria Llampart. Jo me va dir la seva viuda en Carnavinyes, me va contar com s'ho va trobar, que quan varen anar obries d'espai fa unes poquetes hores que s'havia mort, això, contar-me a terra i cendre el meu segon llibre,
N'encarn a la viuda va anar amb en Genè Manila, en el petit estudi que tenien al jardí, i allà van trobar encara el meu llibre trebat en no sé què, i allà hi havia un pròleg, començant a Pilarnau, la biografia d'en John Palau ha reproduït. És a dir, això, fins que no ha arribat a Pilarnau, s'ha estat amagant tots aquests anys, perquè no podia ser. Què és això de dir que aquesta no ningú en John Palau s'ha mort?
intentant fer un segon pròleg en aquesta. No, això no és políticament correcte. Igual que ara supos que no ho serà, que en Sant Andreu fes el mateix. En Sant Andreu va fer la darrera conferència que ha fet, va ser presentant un llibre d'un amic meu que estic molt, que és en Manel Santana,
I el darrer pròleg el va fer per mi. Supost que també s'ha d'amagar tot això. M'imagino que també s'amagarà. Per sort tenim aquí el llibre, el poder i l'òria. Anem a parlar, anem a entrar en la matèria poètica del llibre. Perquè, clar, un dels temes, òbviament, és aquest que han tocat, el tema de les dinàmiques de poder a través de...
L'instrument de la sexualitat, com un instrument de poder. El que hagi a la fi és el patriarcat. És a dir, és el patriarcat com a sistema d'opressió. Estructural, també. Perquè afecta tots els nivells de la societat. El literari, per anar a una foina... A tots els estats socials. Aquesta denúncia ja és molt present, però és un llibre que va molt més enllà.
perquè la poria de l'Antònia sempre s'ha destacat, entre altres coses, també per una textura tècnica molt ben treballada, trobem el llenguatge molt fi, molt conscient, que també són coses que avui en dia sembla que no està tan de moda, el món poètic, també per una erudició i una cultura literària i filosòfica profunda. I en aquest llibre hi trobem referències, per exemple, de filòsofs com Friedrich Nietzsche,
Sí, bé, això és una cosa que també no se me permetia, perquè me varen intentar explicar d'una manera bastant clara que no convenia que fes això que vaig fer, que quatre reescrivintes, és a dir, jo vaig reinterpretar per dur cap en el meu terreny el canç de Nerrapant, fues d'herba de Walt Whitman, preludi de William Osbrock i escristà i calona de Paul Celan.
A més, és vera que surt molt en Nietzsche, perquè en Nietzsche era un home tremendament masclista, però la seva filosofia m'agrada moltíssim. Crec que m'he llegit quasi tot el material de Nietzsche, que és molt. Però, clar, també me varen dir, no, això, me va dir un col·lega, a part de deixar per grans cap pares, perquè sonarà molt presumptuós, si tu vols fer, que vols fer, que jo me diran els llibres que he de llegir a la meva edat.
Jo vaig agafar un estiu que se mòrien, que era l'altre estiu, agafes meu portàtil, agafes meus llibres i vaig escrivint, llegint i comentant. Dic, això no m'han de dir què he de fer. Per tant, perquè vegis fins a on arriben les censures. És a dir, hi ha coses que no has de semblar massa erudit, això tampoc no ho pots fer, i on arribem...
I una altra cosa que volia dir sobre els temes, aquest llibre és com un poc una lasanya, diríem, és a dir, se superposa en molt de temes, perquè hi ha temes filosòfics, com per exemple el dubte, la recerca de la bellesa, la paraula que es devé llenguatge, la defensa de la llengua pròpia, bé, el paper del sexe, que ja l'han dit, l'estupidesa del món en què vivim, la denúncia d'abusos sexuals en el món literari, que és el més important, etcètera, moltes coses...
amb un llenguatge molt potent i amb imatges contundents i fortes, no m'agres res.
No, és que jo crec que realment la poesia hauria de ser això. És a dir, no hauríem d'escriure poesia si no tenim ganes de dir res. És a dir, fa sol i veï dues floretes, millor ho escriu un altre dia. Per tant, jo crec que si realment la poesia te surt de dins i tens un missatge contundent per explicar, és una cosa que te surt. Te va sortir en directe. És a dir, me va sortir bastant fluid.
vaig retocar molt poques coses. Antònia, t'assembla que escolta'm alguns dels poemes del llibre? Que al final és la manera millor que pot tenir la poesia de presentar-se ella mateixa? Sí, mira, volia llegir, per exemple, el primer, Reescrivint els cants de Rapaut.
Comencen dues citacions, una d'en Friedrich Nietzsche. Només sóc un creador de paraules. Què importen les paraules? Què importo jo? I la segona és d'en Andreu Vidal. Qui ets? Ningú.
No sé si ens servirà de res cridar a les portes de les cambres buides, a la recerca d'una bellesa enterrada. Per què, tal vegada? El concepte de bellesa ja haurà canviat amb el temps. Ara només ens cal vida per fer befa del moviment.
I per contra d'aquell que li havia dit que es copís amb un lletí perfecte, amb el cul lubricat i encara d'escola net es m'ha perdut. No te'n refis, rere aquest rostre d'escola net s'hi amaga un monstre. El director de cinema que no ho entén i les mosques que ens porten notícies.
No som més que fens fatals que engeguen el ventilador i escampen la merda per l'aire.
No oblidem que res no ens mata realment ara, sinó que ens podreix l'ànima, les idees, el sentit de viure, les ganes de viure. No ens queda més remei que arrossegar-nos fins a les mans de nit i implorar la seva vehemència, perquè en realitat tot el que no ens mati ens faci més forts dint tanta immundícia.
I les poeteses parlaven de boixar, i els animals parlaven de menjar, tots rebentats, morts de son, noies boixades i de predadors grassos. La vida i la mort s'han equiparat, i la lluita s'esdevé entre la llum i les tenebres, perquè els escriptors, fars de boixar i fars que els sodomitzin, n'estan fars de la seva pròpia importància. Perdoneu, hauria de d'impotència.
El rostre de l'home és una bandera, és la seva terra, la seva llengua, la seva identitat. Guerra eterna entre llum i fang, entre els déus i el cos caduc del poeta.
Si l'amor us fa fàstic, com a rodoreda, vomiteu pels nassos les flames de la vostra bruta consciència. Heu de tenir por de Déu i de l'estupidesa de la gregarietat. Sort en Miquel Baussà, que ja ens advertia dels grans perills de segregaris.
Jo sóc ningú, el meu nom és ningú i en som ben conscient de la maledicció dels homes en moviment, els quals se'ls va eliminar la boca des del temps dels vells dibuixos, de les maldestres, coves rupestres.
Ens cal il·luminació en el coit i cercar la bellesa en aquest niu de brutó, perquè ja ho sé que la bellesa és difícil. Sant Joan, que té mal de panxa, quan fa recompte de tots els mamadors de fallos que hi ha en aquesta terra. Però, per què ens han d'aturar? Per tornar a començar quan estiguen més forts.
Si defallim i no tenim forces, qualcú ens passarà al davant en aquest regne disortat de poder i de glòria. Els cels compassius i els camps que es compren en doblers. La filosofia no és per als joves. Tinc l'edat exacta i el moment precís per no fer-me ja malassant per res.
Els robots es mouen a prop meu, apadaçats amb històries. No sabem ara qui és mort i qui no és, ni si el món ja mai tornarà a continuar.
És que tal vegada els robots sense coni ànima no tenen interessos intel·lectuals? Res no és important, excepte la qualitat dels efectes. I mentrestant, trobarem algú que ens parli amb aquest dialecte nostrat? Qui et fa mal, no deixis que t'agafin. El taulei d'escacs és massa lúcid. Com ens deia el meu Jaume Pomar, les cartes són marcades, és el destí.
I em mires amb ulls de porc pragmàtic, quan la lluna té una galta inflada, i el món és una lasanya, núvol sobre núvol, i el cel obre uns grans ulls blaus sobre el marbre de la teva verga.
Hi ha un despertar de la pols en les fues verdes, o no, en les fues vees, mentre nosaltres aquí estem, esperant la sortida del sol, com el gran Carles Duarte. Ningú no pot parlar la seva llengua, servada durant segles. Aquí comanden els turistes. Tenim la nostra guerra. Com ens dirà Juli César, el mal que fan els homes els sobreviu.
S'aboquen líquids i fluïts de JB Llips i la vida continua tot en ordre. És un circ o és un teatre romà? Els negres, els banquers i les mans de Cummings. La bellesa és difícil, llits. El que realment estimes és la teva veritable herència, la literatura, la teva llengua norreada.
«Humilia la teva vanitat. Aquí l'agrada és en tot allò que no es va fer, tot en la timidesa que va dubtar. Saps que es perden de coses per no demanar-les. Fens i brutó. El semen i el xampany francès és una gran combinació. Nutrició a rompre, m'ho recordava el meu amic músic.
Els homes de marbre, els superbs, la saviesa és al teu costat, més enllà de la metàfora. I creix l'herba entre els saúcs, segons William B. Yeeks. No hi ha res que tu puguis fer. Segueixes escrivint en la teva actitud estoica. Els teus ulls són com a núvols. Magriti obre una porta i els núvols semblen l'ànima segons Plotí.
Quan el pensament s'engronça penjat d'un bri d'herba, hem d'estar matents al vell miracle de la creació. Aquest dia no vaig escriure més. Ulls de por, blanc de neu contra blanc de pedra sobre la muntanya. La noia violada que crida venjança. La vida vista com un camp de batalla. Un camp de mines on tu també hi moriràs i morireu tots.
Si la blanca gelada us assetja, donareu gràcies quan la nit hagi finit i tanqueu la porta.
Uf, i això només és el pòrtic d'entrada al llibre. Un mosaic d'homenatges, també, de denúncies, no? I una descripció del poder a tots els nivells, no? Sí, és que bé, jo crec que un llibre ha de començar fort. És una de les coses que jo dic a companys de vegades poetes que ens passam inèdits i comentar les nostres obres. És a dir, comença sempre fort, perquè...
Perquè, clar, sobretot pensar que ara els llibres estan pensats per anar a premis literaris. La majoria de gent ho fa així. Per tant, un avantatge que jo he tingut de no estar somnès a tot això és que aquest llibre té 1.270 versos mal comptats.
I si tu vas a un concurs crec que pots arribar a 600-800. Per tant, jo he pogut fer aquesta cosa més grandiloquent, diríem entre cometes, perquè no m'he hagut d'atendre tot això. Però clar, jo he fet un poema llarg, que començàs fort, perquè no he hagut d'estar pendent de si mateaven, si no mateaven, etcètera.
Antònia, el temps se'ns ve al damunt. No sé si podíem escoltar un altre poema, un dels petits, per acabar i acobrir-nos. Jo crec que...
Deixar la gent amb ganes realment de conèixer més sobre aquest llibre, d'anar a la lloreria i fer-se amb ell. El poder i la glòria, magatzemcantoni, documenta Baleà. Farem un decurtet que seria el nou, ombri d'herba amb peny. Comença amb una citació, diríem que un trosset d'una entrevista personal.