que algú em digui aquestes ànimes on van, que algú em digui si ara sona l'altre món.
Fins demà!
i l'amor queda sec entre repols i el bon dia. Des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Escoltes, bon dia i bona vida, el programa matinal d'Ona Mediterrània. Mira com rebenta l'abuela aplaudir quan veu passar borratxo el seu fill desfilant amb dos guàrdies civils i un municipal...
privates i posates, capitalistes, feixistes, castellanes. Festa de toro i orquestra. Festa que no'n representa. I a la plaza de Dall res havia canviat. Envereta la historieta podrida d'un temps passat.
Bon dia i bona vida. Comença aquí el programa matinal d'Ona Mediterrània...
mos escoltes a través del 88.8 de la freqüència modulada o també d'onamediterrània.cat. Convida els teus familiars i amics a acompanyar-mos també. Avui, el Bon Dia i Bona Vida té preparats moltíssims ingredients. Tot d'una, vos les expliquem. Borrona davant la momma, capitanejant. Portem capet i una esquadra de xecants. Que la barca és nostra, i l'hem pousat.
I en la teva claror vull fer un mentor de nits i de dies.
Fins demà!
Ses ones banyen de blaus, ses racons. I en els esculls si rossegues el meu cor. La barca va s'oblir, s'enduran nits de guits i folies. Ai, barca de lliure.
Gràcies.
Divendres 17 d'octubre de 2025, comença aquí el programa Bon Dia i Bona Vida, que tot d'una vós repassarà els principals titulars de l'actualitat, les principals notícies que convé conèixer hores d'ara, i ho farem a través de Diari de Balears i també...
de VilaWeb. A continuació, escoltarem en Francisca Grimald, que ens ha enviat també el seu àudio corresponent a la seva secció d'avui. També tindrem connexió amb la directa, concretament parlarem amb en Esther Fallos, de...
com s'està gestionant ara fa un any de la dana que va assolar el País Valencià i com s'està gestionant aquest any, com s'ha gestionat. També escoltarem la Maria de Lluc Muñoz que mos convidarà a participar d'un acte important, d'unes jornades importants que organitza el grup d'Encarnes 36a Seminari.
A les 9 en punt farem Rebel i Consentida, en Laura Ribas. I a les 9 i mitja, Noves i Peres, amb en Joan Lillo. A les 10, Música amb Amor, en Aina Amor. I a les 10 i mitja, direm Bon dia Poesia, amb en Pere Perelló. I nom de Déu, començarem amb el repàs de les notícies.
A bon dia i bona vida, dona mediterrània repassant l'actualitat de la mà del diari de Balears.
I a la portada de Diari de Balears veiem en primer lloc una dona i tres fills seran desnonats aquest divendres a Son Golleu. El sindicat d'habitatge demana ajuda per aturar-lo. D'aquí mitja hora, a les vuit i mitja, en el carrer Tomàs Rotllant, número 76 de Son Golleu.
També veiem un blog dedicat a la colonització mediàtica. Continua la colonització mediàtica, desembarca un nou diari espanyolista de la mà del PP i Vox.
També diu a Diari de Balears que vergonyós acte d'inici de curs acadèmic al CSAC i quan qui du el val és la directora del centre, és una altra de les peces...
que ens ofereix Diari de Balears. També se fa ressò de la notícia que impactava ahir vespre i és que l'OPA del BBVA sobre el banc de Sabadell ha fracassat. Només aconsegueix un 25,47% de les accions.
També destaca el diari de Balears que Jesús Jurado recorda a Fulgencio Coll les tortures que varen practicar les tropes sobre el seu comandament. Tots els detalls els trobeu en aquesta peça, en aquesta notícia. I Lucia Muñoz i Irene Montero defensen els crevenistes de Palma davant del Parlament Europeu. Els margers recuperen el camí de Savinyet a Dallà. Una nova exposició s'assuma al paisatge Miró.
I també destacam que l'Anuari de l'Educació de les Illars Balears sotratlla que la qualitat educativa exigeix una escola més participativa i arrelada al territori. Destaca també a Diari de Balears que l'Obre Cultural Balear demana al Consell que substituï la denominació provinciana d'Est Mallorca per la de Ruta de Llevant.
i que l'espai Goya de Manacó pren forma i cerca socis. També destaca que més exigeix a defensa que anuli la construcció d'un gran polvorí a Sant Joan, no volem aquestes infraestructures a Mallorca, i en clau ja de Palma, que tornen a restaurar la font de la plaça de la Reina de Palma.
on anem ja a Vila Web. Allà hi trobarem en primer lloc una peça que és una entrevista. La batlla de Vic, Albert Castells. És una persecució contra la llengua i anirem on calgui per defensar-nos.
El BBVA fracassa en l'OPA del Banc Sabadell i no arriba ni al 26% del capital. Illa demana de mirar endavant després del fracàs de l'OPA del BBVA sobre el Banc de Sabadell. Foment i Pimec veuen el fracàs de l'OPA del BBVA una oportunitat per reforçar el sistema financer català. Puigdemont celebra el fracàs de l'OPA i diu que l'intent de posar fi al sistema bancari de Catalunya ha fracassat
i Junqueras afirma que el Banc de Sabadell tindrà l'oportunitat de ser més útil que mai l'economia catalana. Per cert, destacam que en aquest desembarc d'aquest nou mitjà de comunicació espanyolista i d'extrema dreta, una de les tres empreses que el finança és justament el Banc de Sabadell.
m'on anem ara a la secció d'opinió de Diari de Balears, perquè ja hi trobarem destacats els articles d'en Joan Lledonat, Benvinguts Immigrants Legals, d'en Miquel Ripoll, El Temps Perdut, d'en Josep Meliaqués, El Segon Cable, d'en Joan Vicenç Lillo, Alemanya, Israel, Les Germanades en el Genocidi,
I li la Tomàs, l'imprescindible canvi de model, senyora Proens. Aquests són els arguments informatius i també d'opinió que trobeu a diari de Balears, de Balears.cat. És el moment d'escoltar quina és la predicció del temps que mos fa en Tomeu Mateu Canals, que ara mateix escoltarem de la seva veu.
El dia, després de ruixar que tinguérem ahir a sobre baixa, avui aquesta situació s'ha de patirar, però amb ellots, augmenta transitoriament la inestabilitat, i ahir no va dansar en forma de tempesta. Avui seguia sent tempestes per acabar el calabruix, i pot ploure a qualsevol lloc, més probablement a Cintura Mallorca, i ja dic, situació molt inestable,
que s'ha de patir també demà, encara que ja menys, les precipitacions seran més freqüents, seran més localitzades. De cada diumenge, esperem un dia soleat, sobretot des de matricades, sobre baix ja hi haveria nígols perins i començarem a pujar les temperatures. Pujada, que serà més important, la pròxima setmana.
Actualitat, anàlisi, reflexió, debat a bon dia i bona vida d'Ona Mediterrània. Bon dia, Tomeu, i bon dia i bona vida a tots els oients d'Ona Mediterrània.
Totes aquestes setmanes en què mig planeta ha estat seguint les aventures i sobretot les aventures de la famosa flotilla, uns des del sofà donant-los ànims amb el hashtag semprepunt, altres amb el ganivet a la boia criticant-los
I em fot tensa. Jo he estat observant el sarau des d'aquella distància prudent que et dona el temps i us he de confessar la lectura d'alguns llibres d'història. He anat revisant dades, recordant lectures d'aquelles que et fan fer una guanyota. I tot plegat, endur a qüestionar-me. Són tots ostatges d'un relat?
Estem seguint un llió que ens han escrit i que ens hem empassat com un tall de malbosi? Anem a fets.
Paques setmanes després d'aquell dia fatídic en què Hamas va cometre l'acte de terrorisme més detestable que s'ha començat a les torres bessones, i això és una afirmació, no una opinió, perquè el terrorisme és terrorisme sempre, i aquí no hi ha matisos. Com deia, unes setmanes després hi havia d'haver eleccions a Israel.
I segons tots els sondajos, el partit que era el govern no tenia ni la més mínima possibilitat de tornar a tenir majoria. El panorama era negre per aquell que manava. Ara esperem un moment.
Israel té un dels serveis secrets més eficaços del món. Que un atac terrorista d'aquesta magnitud, que necessita mesos de preparació i logística, no el detectassin.
Això ja sona a broma de mal gust. I per altra banda, l'organització Hamas li deu massa favors al govern de Netanyahu com per no organitzar-li un incident si amb això li pot tornar una petita part del que ell ha fet per enfortir l'organització al llarg dels anys.
M'ho perdoneu, però em pareixen massa, massa coincidències. I quan en política hi ha moltes coincidències, normalment no és casualitat, sinó enginyeria social i política.
Aquí, a l'estat espanyol, i per extensió als països catalans, no necessitam que ens expliquin el que és una organització terrorista. Són molts anys de veure, gairebé cada setmana, els efectes als teladiaris.
Però atenció, tampoc és necessari que ens expliquin el que és el terrorisme d'estat. Durant 38 anys aquí es va patir un autèntic terrorisme d'estat, amb la seva pròpia lògica i el seu mètode d'actuació.
Aquell que s'atrevia a fer comentaris que no agradessin a l'organització fascista i franquista, anaven a cercar lo que seva. Si tenia sort, només passava un mes o un cap de concentració a la presó. Els que no tenien tanta sort ja saben com acabaven.
Molt de nosaltres ja tenim l'edat i les diotries. Per recordar perfectament la por que tenien els nostres padrins a fer segons quins comentaris en veu alta. Per si els sentia qualque veïnat i anava col·laborant.
Però, atenció, tampoc és necessari que ens expliquin el que és el terrorisme d'estat. Durant 38 anys, aquí es va patir un autèntic terrorisme d'estat, en la seva pròpia lògica i el seu mètode d'actuació.
Aquell que s'atrevia a fer comentaris que no agradessin a l'organització fascista i franquista, anaven a cercar la casa seva. Si tenia sort, només passava un mes o un cap de concentració a la presó. Els que no tenien tanta sort ja saben com acabaven.
Molt de nosaltres ja tenim l'edat i les diotries per recordar perfectament la por que tenien els nostres padrins a fer segons quins comentaris en veu alta. Per si els sentia qualque veïnat i anava a cuar-los. Quantes vegades vaig sentir aquells padrins, el famós, xerreu baix, xerreu baix, que no et sentin.
la por com a eina de control social. Per tant, quan ajuntam el que sabem de Hamas, de qui els va financiar en els seus inicis, quan recordam aquells telediaris dels anys 80 i 90, on les bombes i els morts eren habituals, i encara més enrere recordam fets, actituds i comentaris de la nostra infància
En pareix d'una ingenuïtat s'opina caure en la simple baralla de bons i dolents en la qual ens han duit a caure aquests dos darrers anys. És massa còmoda i massa senzill. Mirem la paradoxa. Si ens hem entès per organitzar una flotilla, per fer manifestacions, per aturar la volta, que això sí que és un acte de valor,
per treure banderes palestines a qualsevol de les nostres restes.
Escoltes, bon dia i bona vida, el programa matinal d'Ona Mediterrània. Si ens hem entès per organitzar una flotilla, per fer manifestacions, per aturar la volta, que això sí que és un acte de valor,
per treure banderes palestines a qualsevol de les nostres reivindicacions culturals i identitaris. No vos per és idò inexplicable que no ens haguem organitzat a escala europea, tots els ciutadans, per aconseguir que la Unió Europea i els estats que la formen deixassin de finançar, comprant tecnologia de guerra o armant-los?
Que deixassin de vendre armes els dos gruts, tant de Hamas com el govern autoritari israelià? Realment haurien seguit bombardejant-se i atacant-se els uns als altres el dia que haguessin acabat les municions que tenien emmagatzemades? Que, per cert, no produeixen ells, sinó que els ho hem venut nosaltres, els grans humanistes.
El ciutadà palestí i el ciutadà israelià no tenen res a guanyar amb aquesta absurda i sent nant badalla. No ho haurien agraït? No els hauria dut a seure a la taula de veritat? No la dels jots de guerra finançats per l'Occident civilitzat.
Ens atrevim a fletar una partida de vaixells per anar a tocar els nassos a un exèrcit armat fins a les celles i antics psicòpates i alhora no ens atrevim a bloquejar el Parlament Europeu? A aturar el seu funcionament fins que no hagin pres una posició clara i innegociablement a favor dels drets humans de la pau i de la vida?
Badalla. No ho haurien agraït? No els haurien funcionament fins que no hagin pres una posició clara i innegociablement a favor dels drets humans, de la pau i de la vida? Heu pensat bé?
Ens fa més por obligar el Tribunal Penal Internacional a fer complir les seves resolucions que la possibilitat d'un missil a una detenció a un camp i un país amb unes actitud terroristes? Aquí és on la cosa es posa lletja.
És possible que una vegada més els ciutadans d'aquesta Europa, de pau i valós, es han fet de benells? Hem arriscat la vida d'un grup d'europeus enviant-los a enfrontar-se a dues organitzacions psicòpates perquè precisament els ciutadans no ens aixiquéssim contra els nostres goens?
Un governs ineptes i directament subordinats als Estats Units, que no tenen ni la voluntat ni la capacitat de plantar cara i defensar allò que ha estat la gran joia d'Europa els darrers 75 anys. L'estat humanista, dels drets a les persones i dels drets humans.
Perquè els drets humans, tomeu i oients, o es defensen sense cap matís ni excepció o no es defensen. No hi ha drets humans, però. I si Europa no defensa els seus valors, què ens queda?
Només tinc preguntes i no trob respostes que em tranquil·lissin tot meu. Així que ja que la política no ens dona les eines que necessitem, ens agafarem allò que sí que controlem. La bona gent d'aquesta illa intentem fer pinya per defensar-nos i protegir-nos.
I ho diu del cap de setmana i recordeu, xerrau alt, que vos sentin. Bon cap de setmana a tots. I per xerrar alt i que vos sentin, on a Mediterrània?
Escoltes, bon dia i bona vida al programa matinal d'Ona Mediterrània.
I després d'escoltar la secció que ens fa cada divendres de Francisca Grimald, a qui li agraïm moltíssim aquesta tasca, és el moment de fer la connexió amb la directa. Escoltam-hi-do la conversa amb Néstor Fallos.
Som a Ona Mediterrània. Ens escoltes a través del 88.8 de la freqüència modulada o onamediterrania.cat. És el moment d'encetar la nostra secció Conexió Directa. Ens connectem amb la directa per conèixer continguts d'aquest mitjà de periodisme cooperatiu per la transformació social. Avui ens connectem amb Esther Fallos. Esther, molt bon dia. Hola, bon dia.
Esther, hem de recomanar a la nostra audiència que si encara no el tenen, que comprin el número de la directa número 593 que en portada du una fotografia impactant i diu Dana un any després. I dins d'això hi ha dos reportatges que voldríem comentar amb tu.
Esther, un primer, viure després de la Dana una qüestió de classe. Explica'm els continguts principals d'aquest article. Com bé diu el titular del reportatge, precisament aquesta és la conclusió a la qual hem arribat, que la tornada a una hipotètica normalitat després de la barrancada del passat 29 d'octubre
es manifesta de forma molt desigual a les comarques afectades per les riuades. I aleshores, nosaltres el que hem fet és que per missat un minució de treball de camp hem comprovat que la devastació a les llars, comerços i espais públics dels barris més humils
es manté o fins i tot s'ha greusat amb el pas del temps i la demora de les ajudes públiques i de la resposta institucional. Mentre que, per altra banda, grans empreses i establiments han recuperat l'activitat amb el suport d'ajuts directes, avals...
Si eres d'una banda, has de manifest els límits de la classe treballadora que no té prou capacitat d'estar i per fer-se un desastre imprevist.
I d'altra, les ajudes en general estan arribant amb contagotes i demora, però no tothom està aconseguint sol·licitar-les. De fet, l'accés a les ajudes públiques també està manifestat amb un clar viatge de classe perquè no tothom té els recursos per demanar els ajudes que es van aprovar destinar a persones o comerços afectats.
Clar, i això també té un impacte damunt es mapa, diguem, no? És a dir, hi ha dues zones que en general hi ha gent amb més por d'adquisitiu i altres més pobres que són també les que segurament l'impacte és més gros i la reconstrucció va més lenta, no?
Sí, de fet, trobem barris com el Parc Alcosa, d'Alfa Farc, que s'ha format per habitatges de protecció oficial, que es van construir als 160 per ajudar una població de classe treballadora, que havia arribat a València, o el Raval de Genicí, que és un barri format per un veïnat majoritàriament...
d'etnia gitana o persones migrades, que històricament ha estat molt castigat per la pobresa,
I a banda també trobem algunes barriades, per exemple, el municipi de Torrent, que també són uns dels barris més depauperats històricament. I aquests barris, la població, el veïnat afectat, no només no ha recuperat la normalitat, sinó que amb el pas dels mesos s'ha greusat la devastació que han patit.
I aquesta recuperació inacabada en aquestes zones més humils, com comentàvem, contrasta amb la normalitat ja sòlida en zones com el Parc Comercial d'Alfafar o el Centre Comercial Bon Aire d'Aldraya, que va ser un dels grans afectats també, o, per exemple, polígons industrials com el de la pista de sillas, on grans establiments, grans empreses com concessionaris d'automòbils
Han recuperat l'activitat econòmica i la concurrència. I aleshores, el que també s'ha denunciat des dels comitès locals de l'emergència i la reconstrucció, que són espais de participació ciutadana que aglutin veïnat afectat, comerços locals o entitats socials,
Aquests espais comparen la ràpida inauguració o rehabilitació de les grans zones comercials amb la lentitud de l'administració perquè a parer d'aquestes entitats és prioritari, que és reconstruir escoles, operar una alternativa que ha perdut l'habitatge o agilitar les ajudes al veïnat més vulnerable.
d'altra banda bé, Esther recomanem a la nostra audiència que accedeixin a la directa o bé, que se subscriguin a l'edició en paper si encara no ho són aquest número d'octubre 2025, 593 que hem portat a dur la qüestió de la Dana un any després i si no, que hi accedeixin a través de la web en aquest
viure després de la Dana, una qüestió de classe. També hi ha un altre reportatge, en aquest cas el Signau, tu, Esther Fallos i Neloi Latorre, que es titula Contractes per a la reconstrucció, molta urgència i poca transparència. Justament, en aquest cas, tant la Generalitat com el Govern de l'Estat han optat per un model de contracte d'emergència
que d'alguna manera dificulta molt tot el control, totes les etapes de control de contractes públics.
Sí, de fet, és que una part dels diners públics reservats per a la reconstrucció han estat destinats en forma d'ajudes públiques a vals o prefectes, a persones autònoms o empreses afectades, i una altra part dels diners públics s'han adjudicat a empreses de la construcció per mitjà d'aquesta figura dels contractes d'emergència, no?
I en la nostra investigació hem detectat que aquesta fórmula express dels contractes d'emergència desactiven molts mecanismes de control i de seguiment i alhora favoreixen les companyies amb gran volum de facturació. I són contractes que s'han adjudicat de manera molt ràpida per reconstruir tot allò que va desfer la Dana, no?
I alguns d'aquests contractes dedicats durant els dies posteriors a l'Havana han estat molt discutits pel fet d'haver entrat en aquesta categoria d'emergència que permet aquesta rapidesa i en conseqüència poca transparència.
En el reportatge especifiquem diversos exemples, però un d'aquests exemples el trobem al municipi d'Exès, on la Conselleria de Medi Ambient, Infraestructures i Territori va adjudicar a una coneguda constructora, la constructora Pava Salt, un contracte de més de 3 milions d'euros per unes hores de reparació dels desperfectes que la riuada va causar a un circuit de motociclisme que hi ha en aquest municipi, no?
Aleshores, s'ha qüestionat molt aquesta fórmula de contractes d'emergència que en alguns casos sí que tenia aquesta urgència a l'hora de refer, per exemple, a infraestructures bàsiques com carreteres o la sarsa ferroviària, però hi ha alguns altres casos que s'ha qüestionat aquesta suposada emergència i urgència que requerria
Igualment, s'ha denunciat molt la falta de control i la falta de transparència que permet aquesta figura de contractes d'emergència. I, Esther, ja per acabar, no sé si heu tingut accés o teniu possibilitats, però...
Clar, diguem que se sospita que en el final aquests contractes, sobretot els més grossos, vagin a parar en els de sempre, no? Florentinos Pérez i companyia, no? Sí, de fet, nosaltres, juntament, perquè al final hem fet una investigació de la directa, però l'Observatori de la Globalització també ha estat investigant els contractes que s'havien adjudicat
I l'investigació incorpora un rànquing de 20 empreses que més diners s'han rebut per mitjà d'aquesta fórmula dels contractes d'emergència i de fet trobem noms molt coneguts com Dexa, Pavassal, Acciona, Axa, com al final el gran lobby o el gran oligòpoli de la construcció
qui s'ha indut la major part d'aquests diners públics. I no hem d'oblidar que moltes d'aquestes empreses han estat esquitxades en casos de corrupció del Partit Popular. Per tant, també s'ha qüestionat això, que són empreses que estan fent negoci amb la Dana i que s'han vist en mig d'altres episodis de corrupció relacionats amb anteriors governs del Partit Popular.
Esther gràcies per la claretat d'aquestes explicacions recomanam a la nostra audiència també aquests articles que vos deem viure després de la Dana una qüestió de classe i també aquesta que ara comentàvem de contractes per a la reconstrucció molta urgència i poca transparència tot això la directa número 593 d'octubre 2025
Esther Fallon, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. Gràcies, bon dia.
El meu país és tan petit que quan el sol se'n va dormir mai no està prou segur d'haver la pell. Diuen les velles sàvies que és per això que torna pot ser així que ets gent i tant se va. És així com de gran és
Bona nit.
El meu país és tan petit que des de dalt d'un campanat sempre es pot veure el campanat ahir. Diuen que el poble ens tenen por, tenen por de sentir-se sols, tenen por de ser massa grans i tant se val. I és així.
M'agrada més i no em sabria dir res més, que en mi sempre et sabré.
Bon dia i bona vida. Som la Maria de Lluc Muñoz Canyelles i hi ha moltes coses que m'interessen i que espero que també vos interessin a vosaltres. El juliol de l'any passat vaig tenir l'honor i el privilegi de ser elegida presidenta del grup Lenguerna, una entitat clau en la formació i reflexió entorn al nacionalisme a Mallorca, que un any celebra els seus 40 anys d'història.
I dic que per mi és un privilegi perquè l'admiració que he sentit i encara sent per la seva tasca ha estat immensa des de ben petita. Alguns dels meus records més estimats d'infància i joventut estan lligats al seminari Blanquerna, l'activitat estrella de l'entitat.
Aquell cap de setmana intens de tardor era el més esperat. De petita, per les activitats d'acampament amb els joves de Mallorca per la llengua que ens guardaven i el berenar de bufet d'hotel. I de gran, per la formació política, el debat rigorós i el descobriment d'altres joves que compartien les mateixes inquietuds que jo.
Va ser al seminari Blanquerna on vaig conèixer dues de les meves millors amigues i també l'amor de la meva vida. Aquesta entitat ha marcat la meva trajectòria i sempre li estaré agraïda. Per això, quan la junta anterior començà a cercar relleu, no vaig dubtar ni un moment a sumar-m'hi per continuar aquest llegat amb empemda i compromís.
Des que vàrem assumir la direcció, conjuntament amb els meus favorosos companys de junta, hem organitzat un nou seminari blanquerna, que podríem dir que va ser de transició. Un homenatge a Climent Grau, un dels seus fundadors, i l'acte central de celebració dels 40 anys de l'entitat. També hem participat en diversos actes i col·laboracions amb altres entitats amigues. Però avui vos vull parlar...
especialment del seminari que hem preparat per enguany, el Seminari Blanquerna 2025, el dels 40 anys, que se celebrarà els dies 1 i 2 de novembre a l'hotel Eix Platja Daurada de Can Picafort i inclourà tres taules radones i dues conferències dedicades a qüestions clau per entendre el país i per trobar respostes col·lectives als reptes que afrontam com a poble.
La primera taula redona començarà dissabte a les 10.45, després de les acreditacions i el discurs de benvinguda. Du per títol el sindicalisme nacional i de classe avui i hi participaran representants dels sindicats intersindicals CSC de Catalunya, l'AP del País Basc, CIC de Galícia i COS, amb implementació a tots els països catalans.
En un moment d'onada reaccionària global, en què l'extrema dreta intenta sembrar la por entre la classe treballadora, consideram essencial parlar de com els sindicats nacionals i de classe planten cara a aquest discurs i defensen la solidaritat entre pobles. Ens interessava molt, també, incorporar la mirada basca i gallega, països on els sindicats amb ells nacionals són els més forts.
A les 12.30 tindrem una conversa entre Catalina Mangual, filòloga catalana, doctoranda a la Universitat de Dublín i màster en gestió de diversitat cultural, i Omniel Bakali, escriptora catalana d'adscendència marroquina. Amb elles reflexionarem sobre si el català és, o pot ser, llengua d'integració.
i el castellà ho és també. Què entenem realment per llengua d'integració? Com ens relacionam dels dels països catalans amb els nouvinguts? I sobretot, fa falta que parlem més i millor d'immigració?
Després de dinar, ens acompanyarà Jordi Muñoz, doctor en Ciències Polítiques, professor de la Universitat de Barcelona i exdirector del Centre d'Estudis d'Opinió, per encetar un debat imprescindible sobre quins passos ha de fer el sobiranisme a les Illes Balears per avançar cap a la genomonia política.
Per complementar aquesta visió més tècnica, hi participarà també Carme da Silva, senadora del Bloc Nacionalista Gallec, que ens explicarà com el BNH ha passat, en només 10 anys, de no tenir quasi rellevància política a situar-se com a possible primera força política de Galícia.
A continuació, tindrem una taula redonda amb les organitzacions juvenils dels països catalans. Arran, Jovent Republicà, Mallorca Nova, la Juventud Nacionalista de Catalunya, els Joves per les Illes i els Joves PB, per abordar una de les principals preocupacions dels joves del nostre país, la crisi de l'habitatge. Parlarem de causes, de solucions polítiques i de quins canvis estructurals calen per garantir que tothom tingui dret a un sostre digne.
El dia acabarà amb una dinàmica de reflexió i debat oberta a tots els participants, per compartir punts de vista, fer propostes i, sobretot, enriquir-nos mútuament. I com deia Josep Maria Lleompart, precisament referint-se a les vetllades del Seminari Blanquerna, el país també es fa al vespres. Per això han preparat una activitat nocturna per continuar fent nació, també des de la complicitat i la convivència.
Però tampoc en podrem fer massa, perquè l'endemà, diumenge, a les 10 i mitja, celebrarem la darrera taula rodona, titulada 4 illes, un país, on volem reflexionar sobre com s'ha d'articular la relació entre les diferents illes de l'arxipèl·leg. Debatrem sobre si cal més unitat o, contràriament, més autonomia per cada illa, i sobre si, en una república independent dels països catalans, la interlocució amb les institucions federals l'hauria de tenir l'arxipèl·leg com a conjunt o cada illa per separat.
En aquesta taula hi participaran tres veus de gran rellevància i experiència, que seran moderats per Margarida Solivelles, periodista i corresponsal de TV3 a les Illes Balears del 1986 fins al 2022. Miquel Àngel Maria, que va ser vicepresident del Consell Insular de Menorca del 2021 al 2023 i conseller de Cultura i Educació de la mateixa institució del 2015 al 2023,
a qui donarem, a més, la ben tornada a casa, ja que va presidir el grup Blanquerna entre el 2005 i el 2007. També comptarem amb Alejandra Ferrer, en representació de forma entera, que va ser presidenta i consellera de Turisme del Consell Insular. I, finalment, amb Bernat Joan, d'Eivissa, doctor en Filologia Catalana, escriptor, exeurodiputat i exsecretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.
Aquest debat promet ser intens, profund i molt necessari per pensar plegats com volem articular el nostre país des de la pluralitat insular. Tot això ho acabarem amb un debat final obert i un dinar de germanor per tancar dos dies intensos d'aprenentatge i retrobament. En definitiva, aquest seminari a l'Enquerna serà molt més que unes jornades de reflexió. Serà una trobada per enfortir vincles, compartir experiències i imaginar plegats el futur que volem per al nostre país.
Les inscripcions són obertes fins dia 20 d'octubre a través d'Etiquet.ib. Trobareu l'enllaç a les nostres xarxes socials i inclouen el dinar i sopar del dissabte, l'allotjament a l'hotel Eix Platja Daurada, en habitació individual o doble, i berenar i dinar del diumenge. Així que vos anima a venir-hi, perquè si volem avançar com a poble, ho hem de fer junts, debatent, compartint i construint país colze a colze.
El meu país és tan petit que sempre cap dintre del cor, si és que la vida et porta lluny d'aquí. I ens fan com treurem distància mentre no descobreixim detectors pels secrets del cor. I ets així com anem a mi.
No cantis sempre en ser res.
que quan el sol s'em va dormit, mai n'està brau segur haver-lo dit.
Bon dia i bona vida amb més continguts, noves veus, més opinions, més anàlisi, però amb la mateixa claredat i contundència de sempre.
Revista L'Estel. Pensament, cultura i territori. Ha arribat a Mallorquia el nou método slow-tend district. De la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobreimplants,
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la clínica dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer, primera. De voler el cort inglès de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un bell somriure. Vos hi esperam.
Aigua dolça per a gent salada, a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Bon dia i bona vida amb Tomeu Martí a Ona Mediterrània. La vella Montserrat desperta el barri a cops d'escombra, tot cantant les primeres persianes.
des que es fa la conversa i falta el sucre d'altellà.
Som el Bon Dia i Bona Vida, dona Mediterrània, tot d'una. Vos oferirem un repàs a l'actualitat. A continuació, Rebel i Consentida, en Laura Ribas. A continuació també tindrem Noves i Parés, amb en Joan Vicenç Lillo i Música amb Amor. Tancarem el programa amb Bon Dia Poesia, amb en Pere Ponteu. Tindrem paciència amb la consol que remueix regales.
El padrí reposant, la vida i Josep no es deixen perdre.
Bon dia i bona vida! Dóna Mediterrània repassant l'actualitat de la mà del diari de Balears.
I a De Balears podem llegir en primer lloc que una dona i tres fills seran desnonats aquest divendres a Son Golleu. El sindicat d'habitatge demana d'ajuda per aturar-ho. Tendrem notícies d'aquí una estona d'aquesta qüestió. També destaca el diari de Balears que continua la colonització mediàtica. Desembarca un nou diari espanyolista de la mà del PP i Vox.
vergonyós acte d'inici de curs acadèmic el CSAC, diu Diari de Balears, i també una peça complementària titulada Quan qui du el vel és la directora del centre. Més qüestions, l'OPA del BBVA sobre Banc Sabadell fracassa.
només aconsegueix un 25,47% de les accions. Jesús Curado recorda a Fulgencio Coll les tortures que van practicar les tropes sota el seu comandament, i Lucià Muñoz i Irene Moreno defensen els carabinistes de Palma davant el Parlament Europeu. En qüestions també locals, m'ho aniran primer a d'allà.
Els margers recuperen el camí de la vinyeta. També monen a Palma, tornen a restaurar la font de la plaça de la reina de Palma i Manacor.
L'espai Goya de Manacob pren forma i cerca socis. Igualment, pegam un vot fins a Vic. El balde de Vic planta cara a la condemna per demanar el B2 de català als treballadors. Hi ha una persecució claríssima cap a la llengua catalana...
i el llevant de Mallorca, l'obra cultural balear davant el Consell que substitueixi la denominació provinciana d'Est Mallorca per la de ruta de llevant. Totes aquestes qüestions i moltíssimes més les trobeu a Diari de Balears.
De Balears.cat. Guaitamara en el Mallorca Daily Bulletin, que ens informa que els compradors estrangers d'immobles a Mallorca desanimats pels preus alts. Detingut a Palma, un dels narcotraficants més poderosos de Mallorca.
I també destaca que a mesura que augmenten els desnonaments de llogaters a les Balears, la incertesa jurídica dels propietaris és la causa dels lloguers elevats. Aquesta és la mirada que fa
Majorca Daily Bulletin sobre la nostra actualitat. Anem ara a les portades dels diaris que s'editen en paper. Començam avui amb Última Hora, que diu... Avui ajunta la fotografia més destacada amb el titular més gros, diu Detingut El Vito.
l'últim gran capo del poblat de Sombanya. També diu que conviu un mes amb el cadàver de la seva mare a Palma. El llevant tendrà la seva ruta senderista a partir de desembre i el risc de pobresa cau a la meitat a Balears des del crac immobiliari. Més dur el congrés al magatzem d'armes de Sons Sant Joan...
El Parlament amenaça amb deixar sense sou un diputat de Vox i estafa milionària a dos americans amb un habitatge a Palma. També destacam que avui, com cada divendres, última hora inclou el seu suplement econòmic i...
I el titular principal de la portada és el vehicle elèctric guanya terreny a l'Air Balears. M'anem ara a veure quina és la portada que ens ofereix Diario de Mallorca. El seu titular principal és que un de cada quatre alumnes d'ESO repeteix curs o abandona. I la fotografia principal és per Cau el Vito a Sombanya.
Guanyam 1.500 euros com en tenim la família amb aquests joguers i també destaca en portada diària de Mallorca que el Sabadell s'imposa contra pronòstic i de forma clara el BBVA en l'OPA.
Dos qüestions més. El sindicat metge critica salut per contractar psicòlegs sense especialitat clínica i més exigeix defensa que faci marxa enrere en l'arsenal d'armes de Sant Joan.
Totes aquestes qüestions les podeu reseguir també a Diari de Balears. Vos recomanem que seguiu s'actualitat a través de Diari de Balears, de Balears.cat. Anem ja a la secció d'aquest divendres en aquestes hores. Rebel i consentida.
Fins demà!
Tinc aquest conflictes d'un suïcida, tinc por i vull tornar els meus impulsos, ser pràctic, que si ella sona i ho tremola, lo màxim, venen trompetes, no és dilespi, és Ainsley el sampler, en calma, brother, i ho volen simple, volen que venga el discurs que ven, que no qüestione, volen que calli i que puja el tren, i aquella gent que em demana frases, que em diu que torne, no
i imaginen lo mal que em senc. Però avui ja passe del drama. Vull tocar el foc, sentir que crema. Jo tinc set de vida, no de fama. No vull que un error sigui un problema. Però avui ja passe del drama. L'autocompassió és una condena. Jo tinc set de vida, no de fama.
No vull ni la reixa ni la pena. Res del que passa és comparable a tu. La nostra haïcida. Home, si dones d'actes impuls. Tu eres rebel i consentida. Res del que passa és comparable a tu. Passa la vida.
I és el moment d'encetar la nostra secció Rebel i Consentida, i per això mos anem a connectar mos a Laura, a Laura Ribas, que ja mos espera a l'altra banda de la connexió telefònica. Molt bon dia, Laura. Molt bon dia, Tomé. Rebel i Consentida, nou capítol, avui via telefònica. Anem provant totes les formes, eh? Sí, sí, sí.
Escolta, abans de començar la secció pròpiament, tens informació del que passa en el carrer Tomàs Rullant, número 76 de Sant Gol Leu, on estava previst en aquesta hora un desnonament? Sí, tinc informació. Per posar un poc en context, aquest desnonament era el segon llançament,
és un desnonament d'una mare amb tres fills, que se li ha denegat s'informe de vulnerabilitat. Això és una dinàmica que estem veient darrerament, és com a bastant habitual, de cada vegada és més difícil que t'adonguin aquest informe, que al final legalment te protegeix bastant. I aquesta casa, que abans era d'un fons voltor,
Ara l'ha comprada una família del barri que el que se dedica bàsicament és a comprar cases i especular amb elles. No són gran tenidors perquè se les reparteixen entre els membres de la família, però això és un poc el context. Estava previst el desnonament per més o menys aquesta hora i s'ha de fer una convocatòria pública perquè si gent pogués anar-hi a les vuit i mitja.
l'Hendat Sindicat d'Habitatge de Palma ha arribat molt prest, no diré exacte, però molt prest, i a les setes de matí ha arribat la primera comandància de la policia local, que ha estat un furgó de saull, i a les vuit crec que ha estat,
Tot més tard de les 7 han arribat ja a la nacional en 4 furgons. Ara mateix hi ha més de 6 furgons entre nacional i local. Aquí vull també donar un punt d'atenció a que la propietat havia demanat nacional i que darrerament la local i la nacional estan fent feina juntes a l'hora d'executar les nonaments. A les 9 en punt hi havia més de 20 policies
per executar un desnonament i això és tota aquesta informació que tinc de moment però crec que a l'hora era un po' més tard i d'una informació preocupant pel que mos dius sí en la nostra secció rebel·li consentida de què mos has de parlar avui? avui ven que xerrar de la sordera epa
Bé, ho tinc un cop preparat com sempre amb dues recomanacions aquesta vegada una és una instagramer que jo m'ha vingut molt bé i l'altra una de les pel·lis que havia estat nominades per ser representant en els Oscars d'Espanya Bé, he cercat perquè, clar quan he estat cercant dades
és un poc difícil definir que és una persona sorda, que després xerraran un poc més, però bé, he cercat la definició de sorda si tu t'estudies catalans i se diu que una persona sorda és una persona privada totalment o parcialment del sentit de la vida. És a dir, no té per què ser totalment. Bé, la pel·li des que vull xerrar, que jo me va encantar i crec que
crec que total l'hauria de veure, almenys una vegada ensabida. Sorda, que és d'enguany, de Neva Libertat, ha tingut els Premis del Pòblic al Festival de Berlín i quatre Premis al Festival de Mànego, i això va estar nominada per ser representant en els Òscars. I bàsicament és una pel·li que estil conductor, o si història,
és que en Àngela, que és una dona sorda, té una parella que és oient i han de tenir un bebè. Llavors, com a carrer d'aquest embaràs, ella va veient quines pors té i quines pors té també en referència a si el bebè serà oient, si serà sord i també, sobretot,
com va aquesta criança mixta, no? Sí. Bueno, en el final hi ha una crisi en la parella i, claro, una de les coses que jo m'agrada molt és com se representen coses del dia a dia de la vida d'una persona sorda que jo, per exemple, com a persona o gent mai m'havia plantejat, és a dir, a nosaltres mos toquen el timbre i el sentim. Com li toquen el timbre a ells?
o quan t'acries, o sigui, en aquest cas, l'Àngela és sorda però la seva família no, o sigui, ni son pare, ni son mare, ni ningú. Clar, també és com molt, molt de xoc veure, doncs, aquestes escenes, doncs, és que la seva família, doncs, arrel de la seva i tal, estan en el... bé, a casa seva, amb el seu... bé, amb el seu lot, i de repente ella passa a un segon plot,
perquè, claro, tothom pot sentir, tothom xerra, i ningú s'atura a pensar en què jo necessita xerrar amb llengua de signes. Sí, sí. Llavors està molt guai, perquè per jo és com que planteja coses que jo almenys no havia pensat mai, no m'havia aturat a pensar, més ben dit,
i crec que és molt interessant també, hi ha un moment que a ella li diuen que per què no se posa audífons i com que la peli explica com se sent ella quan duia audífons com se va sentir de petita quan li van posar no sé, crec que és molt interessant una sí, com dius una realitat bastant invisibilitzada en la nostra societat
Súper. De fet, arrel d'un pot d'aquesta pel·li, bé, una de les meves millors amigues és l'educadora social, i ha fet molta feina amb persones... Bé, ara diré necessitat, però, clar, realment, la gent sorda moltes vegades no té discapacitat, eh? Vull dir, no se considera. Però... Sí que és el que abans se't xerrava molt de la gent sordomuda, no? Sí. I...
I, clar, un dia xerrant d'arrel d'aquesta pel·li amb ella, m'ha dit, tia, és que realment està fatal ampliat aquest terme. I jo, per què? I m'ha dit, és que no són mudes. Simplement el seu procés d'aprenentatge és diferent del nostre. És a dir, nosaltres molt del que aprenem per xerrar és perquè sentim. Ells això no ho tenen, però no vol dir que no ho puguin desenvolupar. I jo vaig dir, clar, si és que no són sordomudes, són sordes.
No és el mateix. No, no, no, evidentment. Molt recomanes aquesta pel·lícula que es titula Sorda. Recomanadíssima. Recomanadíssima. La directora és la Eva Libertat.
Sí, Eva Libertat. Jo no havia sentit xerrar d'ella. Jo tampoc, jo tampoc. Bé, de fet és director i guionista. Sí, sí, sí. Crec que no és el seu debut perquè la peli està passada en un curt de 2021, que té el mateix nom i és d'ella també, llavors ja havia dirigit abans, però crec que així com a peli m'estic arriscant moltíssim, però diria que sí que és el seu debut.
És molt possible. Què més mos pots dir, no ja de les pel·lícules, sinó d'aquesta realitat que dèiem que està molt poc present en el nostre dia a dia? Bé, ara bé, que amb les altres recomanacions després me fiquen les dades. D'acord. Arriba d'aquesta pel·li, jo he de pensar...
Clar, jo intent ser gent que segueix a xarxes socials que m'aporti alguna cosa. És a dir, jo ser influencer és una cosa que no m'agrada massa i sobretot quan no fan res concret o no saben d'un tema concret. Llavors, s'intent sempre, això, seguir gent que m'aporti, de qualque manera. I arreu de sort vaig dir, clar, és que jo no segueix que ningú que no sigui agent a Instagram.
I m'ha informat un poc i vaig trobar una eslota que nom Noemi Problema a Instagram. Sí, doncs nom Noemi i Problema després. Sí, sí. I aquesta eslota, a part de ser una tia xulíssima, terra molt de la realitat del dia a dia d'una persona sorda i és sorda, però és que el que més me flipa és que fa cançons de reggaeton en llengua de signes. És a dir...
jo vaig flipar amb això, claro, perquè en el meu món mental això no existia, però existeix, ella ho fa, i la veritat és que planteja moltes escenes del dia a dia que són, bueno, està guai, ella ho fa d'una manera així com a graciosa, i això em fa plantejar-me moltes coses.
I no sé, crec que és una persona també que se li ha de pegar un ull. Idò, recorda-mos'n Instagram? Noemiproblema. Mhm. I això, és nom d'assessuari. Mhm. I ara, dades. Mhm. Ha estat un poc complicat cercar dades, però, claro,
Ja t'he dit que al final la sordera, així com a... Té com a... abarca molt, per així dir-ho. Però, bueno, segons l'encaste de discapacitat, autonomia personal i situacions d'adependència 2020 de cine, a Espanya hi ha 1.230.000 persones de 6 anys o més amb discapacitat auditiva de diferent grau i tipus.
D'aquest total, aproximadament unes 27.300 amplien la llengua de sigles. És a dir, un 2,22% per comunicar-se. Que, bueno, hi ha molta diferència entre una xifra i una altra. També, aquí ja vull fer un apunt, i és que, claro, crec que la societat ens ha d'adaptar un pot més.
Jo, per exemple, no ho sé. Tengo signes i arrel de tot això és com una cosa que m'he plantejat aprendre perquè dic, vale, és que si m'atropa en qualcú que signa, no li podré donar indicacions de com arribar ara on sigui. M'entrenc? Sí, sí. I, claro, jo crec que molta gent que fa feina a serveis en general no signa. Llavors és com...
No sé, crec que no és tan complicat facilitar-li un poc sa vida a sa gent. La veritat és que aquests darrers anys sí que hi ha hagut un cert avenç amb això, sobretot a nivell d'institucions. Les institucions, les televisions públiques, etcètera, tenen espais en llenguatge de signes. Sí, també hi ha molts moviments socials que quan fan un comunicat o tal...
Tenen un traductor o una traductora que també signa. Bueno, s'estima que hi ha més de 200.000 persones amb pèrdua auditiva profund d'Espanya. Després, en el món n'hi ha més de 1.500 milions de persones que tenen qualsevol grau de pèrdua.
Aquí és un poble que xerraven, que tenir un grau de pèrdua no vol dir que hagués de menestir signat o que no hagués après a xerrar o el que sigui, sinó que tens qualque grau. D'aquestes, 430 milions tenen el que se considera pèrdua auditiva discapacitant. És a dir, los eficienten per necessitar rehabilitació audífons o altres ajudes.
Segons l'OM, se projecta que per 2050 podrien ser més de 700 milions de persones els que tinguin pèrdua auditiva discapacitant. És a dir, aquest darrer és cancerant. Passaríem de 430 milions a 700. I en el món, respecte a la definició més estricta de persones sordes que se considera que són les que
empleen llengua de signes o que tenen una pèrdua severa o profunda s'estima que hi ha 70 milions de persones en tot el món és a dir, realment és una quantitat de gent bastant gran com perquè no tinguem ni idea de com fan dia a dia aquesta gent perquè jo fins que vaig veure la pel·li mai començava a informar un poc més sí, qualcú em predica que s'ha apagat un audífon però llevat d'això
No sabia res, ni sabia com s'adapten les coses més enllà del llenguatge o de quan hi ha subtítols. Jo no sabia com funcionava.
Clar, i diguem-ne que en aquestes dades, no sé fins a quin punt queden contemplades tota aquesta gamma de gent que va perdent oida progressivament, no? En Sedat, que és una de les característiques, diguem-ne.
Sí, no ho sé. Suposo que és el finclós, però hi ha darreres. Exacte. Quan ja ho tenen més saber. Efectivament, efectivament. Rebel i consentida, què podem fer? A part d'això que tu has dit de com a mínim tenir unes nocions de llenguatge de signes, eh?
Això, tenir un mínim per poder respondre preguntes igual que som d'altres idiomes, jo crec que si són capaces de dir bon estar a una formació en anglès, doncs per què no? En llengua de signes. Veure sorda, això no pot faltar. A més, jo crec que allà s'han mesclat molt de temes molt interessants, perquè també la maternitat ja en xerrarem, però és un tema, això.
I això, o sigui, jo he posat l'exemple de Noemi, però n'hi ha més. Jo he estat seguint altra gent, també hi ha pares que, bé, que, doncs això, o són les dues persones sordes, o una sorda i l'altra és la gent, i fan també vídeos i tal, explicant un poc el seu dia a dia, com funcionen i tal, i això, informar-nos, i jo crec que un poc, com sempre,
demanar a ser gent cansat més que nosaltres, què farien ells, o com podem adaptar, fer el món un poc més adaptat per tothom, perquè al final hem de convivir. O sigui, no ho sé. I això, jo diria que això, i demanar-li a ser gent sorda, que és el que pensen que li aniria millor. Mhm, mhm.
Idò, com sempre, mos acostes a una realitat, diguem-ne que una mica incòmode, no? Però que tan superpresent. Sí, i que és necessari, o sigui, al final, hem de xerrar de les coses que mos van sentir incòmodes, també, i de les coses que no acaben d'entendre, perquè de la manera de poc a poc anar entenguent,
i fer una societat un pot més per tothom Laura, idò moltíssimes gràcies t'agrairem si abans de les 11 hi ha més informacions sobre el desnonament molt les facis arribar i les tallarem a la nostra audiència i en tot cas dir ben res qui ve torna amb una altra rebel·li consentida
Efectivament. Moltíssimes gràcies, Laura Ribes. Moltes gràcies a tothom. Gràcies, bon dia. Fins i vendres que ve.
i us passen del tema i us filen massa prim. Volen que venga el discurs que ven, la porten clara. Jo el que vull vendre és la victòria a cara. Que vull mirar els ulls i un dia arriba l'hora. Que no puc ser feliç amb tanta merda i fora. Però avui ja passe del drama. Vull tocar el foc, sentir que crema. Jo tinc set de vida, no de fama.
No vull que un error sigui un problema. Però avui ja passa del drama. L'autocompassió és una condena. Jo tinc set de vida, no de fama. No vull ni la reixa ni la pena. Res del que passa és comparable a tu. La nostra eixida, homes i dones d'actes impuls. Tu eres rebel i consentida. Res del que passa és comparable a tu. Passa la vida. Res del que passa és comparable a tu. La nostra eixida, homes i dones
d'actes impurs perquè tu tanques la ferida res del que passa és comparable a tu passa la vida res del que passa és comparable a tu la nostra aixida home si dones d'actes impurs tu eres rebel i consentida res del que passa és comparable a tu passa la vida res del que passa és comparable a tu la nostra aixida home si dones d'actes impurs perquè tu tanques la ferida res del que passa és comparable a tu passa la vida
5 de la matinada no esperava que acabarem pels carrers de Ciutadella tu davant i jo darrere, València banyada. Camals mullats, València banyada. Pel carrer de cavallers dalt d'una bicicleta vella recorríem la distància i guardava l'equilibri fregant amb les galtes l'esquena.
Cames mullats, fregant-te l'esquena. Carrer de la pau per terra, glorietat, semàfor de jutjats. Frenada en sec i els dos a terra, somrius i et ves a la dreta. Govern militar i un tia amb metralleta que ens mira molt mal. Ja saps què passa.
T'estima, t'estimo, t'estim.
Poetes de la nit que fan que parlen les parets a la València, de Blanquita i Estelles i hem fet música mètrica satyra, per canviar els teus desitjos, per matar els teus silencis, finestres, balcons que no esperem. Venet a la València, de la Falli i de Maset i a cada barri se sent rebombori, unim les nostres forces con Tuguedor ebribodi, per retrobar l'Espurna a l'altra cara de la lluna amb els veïns del Cabañal i les veïnes deportades de la bunda l'Espurna.
L'altra cara de la lluna. I obrirem una altra porta evidència de mentida. Estimem, estimo, estim. I únicament una valència dels carrers són de breta. Estimem, estimo, estim. No som pacient i per això que hi tenen a l'emínseca. Estimem, estimo, estim. I el govern de les nens és por a tots els carrers.
Muts de la metròpoli són de carbó. Les línies del metro, la nostra presó. Xxxt, spray i les parets de colors. Qui observa els Mossos, bon observador. A la citi li és igual per on surti el sol. Sap que si aixeco al cap lomès i veig pols. Al barri somriu, perquè no estem sols. Parem els seus pals, exemples són molts. Però cadascú amb el seu entorn, xarxa d'afinació.
Fins demà!
Un dels himnes de la gossa sorda, que amb els mullats, que ja sabeu han anunciat un retorn que sembla que té les expectatives molt altes i que de moment sabem que hi haurà un concert
Palma, serà ben bé en el centre de Palma, i serà per una bona causa, a més a més. Vos anirem informant. Ara és el moment de passar a la nostra secció de les 9 i mitja en punt, que és Noves i Parés, amb en Joan Lillo.
Fins demà!
València, en els carrers, sóc de plana. T'estim, t'estimo, t'estim. Jo sóc pacient i per això regellaré fins que caigui. T'estim, t'estimo, t'estim. Llevo l'alto de les vènches, molèdons de les carrers.
5 de la matinada no esperava que acabarem pels carrers de Ciutadella, camals mullets.
Bon dia, bon dia vida. Gràcies per ser aquí avui, a Noves i Parès, d'Ona Mediterrània. Mon pare era d'Alacant. Era el menor de tres germans. Amb el més gran es duien 20 anys. La primera vegada que em va dur a conèixer la seva família, jo devia tenir uns 10 anys.
Tenc el record molt viu de quan em va dur a visitar un antic refugi antiaeri que es trobava en una zona urbana de la ciutat d'Alacant, gairebé enderrocada per donar pas a la construcció de nous edificis. Era a finals dels anys 60 del segle passat, amb ple boom de creixement econòmic. Mon pare...
va viure el bombardeig del Mercat d'Alacant. Així, amb majúscules, Mercat d'Alacant, Bombardeig del Mercat d'Alacant, que és com es coneix aquesta massacre provocada per l'aviació feixista italiana per indicacions de Franco.
És molt probable que els pilots i avions que llançaven bomba sobre objectius civils tinguessin la seva base aèria de sortida i tornada a Sombonet, al pont d'Inca. El balanç de víctimes es calcula en prop de 300.
No cal dir que mon pare, que aleshores, el 25 de maig de 1938, tenia 15 anys, em va conservar un record molt viu i traumàtic. Pel que fa als altres dos germans, el segon va ser tinent de l'exèrcit republicà i va ser ferit de bala a la batalla de Brunete, on va ser fet presoner fins al final de la guerra.
El major, nascut probablement el 1903, ja tenia cinc fies quan es va proclamar la Segona República Espanyola. Com que era d'ideologia anarquista i afiliat a la CNT, va posar les seves filles noms no cristians. Que jo recordi dos noms que jo recordi eren Valquíria i Copèlia,
Quan les varen visitar, que jo era nin, a cada visita familiar una paella diferent per dinar, m'envoiava que una mateixa dona l'anomenessin en dos noms diferents. L'explicació va ser que per poder accedir a la cartilla de racionament, és a dir,
per poder adcedir a un mínim de subministrament alimentari, havien primer de canviar el seu nom a cristians. Així ho van haver de fer, per no morir de fam. Que serveix aquest preàmbul per donar pas a una investigació de l'historiador Miguel Ángel de Larco que publica la hambruna espanyola editorial crítica.
La embruna espanyola, editorial crítica, Miguel Ángel de Largo, article estret de Viloweb de 5 d'octubre de 2025. 200.000 morts a la postguerra per la fam de Franco. La propaganda franquista i els pactes de silenci
De la transició espanyola ens han fet creure que la fam de la postguerra era conseqüència de la guerra del 36-39 i els factors internacionals. No és veritat. La fam, la misèria i el 200.000 morts per inanició i malalties derivades tenien uns objectius polítics d'autarquia, repressió, propaganda i revenja.
El més preu als vençuts i les conviccions autàrquiques del règim van ser els fonaments per a construir un sistema blindat que impedia que l'alimentació, la salut i la sanitat arribessin a totes les llars de l'estat espanyol. Especialment si eren llars de rojos, moltes de les quals eren regides per dones vídues o soles, en criatures...
i vells a càrrec seu, ja que els marits havien estat morts, executats, empresonats o exiliats.
El ciment per a construir aquest sistema, que per a milers i milers de persones va ser mortal, principalment a la regió del sud, Murcia, Andalusia, Andalusia i Extremadura, fou la immensa corrupció del règim, el robatori i l'estrapeu a gran escala dels rics i càrrecs polítics.
Des dels familiars i amics de Franco i la Falange fins a ministres i governadors civils passant per l'Església Catòlica, els militars, la policia i els funcionaris de presons i camps de concentració i, evidentment, els grans mitjans i petits empresaris afins.
En la postguerra, el règim continuava la política d'extermini duta a terme durant els tres anys de guerra. Un capitol més a considerar la llarga i lenta batalla per la memòria que es lliura d'ençà que va morir el dictador al llit ara fa 50 anys.
La hambruna española. La historiador Miguel Ángel del Arco publica La hambruna española, editorial crítica, crítica...
El treball de recerca més complet sobre la fam d'aquells anys que revela la magnitud, les causes ocultes i la finalitat política d'aquell crim de guerra a la postguerra. Els franquistes inauguraven la pau deixant morir de fam 200.000 persones entre 1939 i 1942 i unes 20.000 l'any 1946, sobretot Andalusia.
És una recerca exhaustiva, feta en arxius, nacionals i internacionals, públics i privats, amb contundents i inapel·lables estudis econòmics, mèdics i de salut pública de l'època i posteriors. Tot ben contextualitzat respecte de la situació política d'Europa i la història internacional de les fams com a arma de guerra.
amb el suport valuós de fonts orals i infinitat de testimonis escrits, emmarcats també en els reflets que va tenir la fam en la cultura, la literatura, el cinema, l'humor popular, les cançons i les arts escèniques. Des de Carpanta fins a Pan Negre, passant per Paracuellos de Carlos Jiménez, Miguel de Libes...
Joan Margarit, Miguel Hernández, Jaime Gil de Vienma, Tiempo de silencio de Luis Martí Santos, Manuel Vázquez Montalbán o Juan Marcé. La fam no és un simple desastre humanitari.
Ho sabem avui que en tenim un exemple terrible a Gaza. Cal entendre l'EG com una atrocitat més o un crim contra la humanitat. En el segle passat, la gent va sofrir fams devastadores a Ucraïna, Irlanda, Rússia, Kazakistan, Bengala o la Xina, també a Espanya. La van practicar Stalin, Hitler, Churchill i Mao, també Franco.
Encara que ara la dreta i l'extrema dreta pretenen emblanquinar i humanitzar entre cometes, sinistre ironia, la figura del dictador espanyol, la investigació històrica demostra reiteradament que Franco és digne de figurar entre els grans criminals de guerra de la humanitat. Novament, el general Gallec no podia ser menys.
Les mentides del règim per justificar la fam. En els primers capítols del llibre, Miguel Ángel de Largo desmunta, una per una, les mentides que van esdevenir mites del franquisme per justificar la fam i les seves víctimes durant molts d'anys, especialment a la dècada dels anys 40.
El primer mite era de les conseqüències de la guerra del 36-39. Es culpava de la fam els efectes de la guerra. Segons el règim, tant l'origen del conflicte com les destruccions que en se'n derivaren eren responsabilitat de les hordes rojas republicanes.
Tant mateix, molts historiadors han demostrat que les conseqüències de la guerra no van ser especialment devastadores per a l'economia espanyola i que, per si mateixes, no explicarien ni la fam ni més d'una dècada d'enfonsament econòmic. El segon...
era el de l'aïllament internacional, segons el franquirme, l'esclat de la Segona Guerra Mundial, 1939-1945, i, posteriorment, en acabar el conflicte, l'ostracisme, que va ser, entre cometes, injustament sormesa a Espanya,
tal com repetien sense parar, van provocar la fàm i l'escassetat generalitzada de qualsevol producte. Però els historiadors demostren que això no és cert. La realitat és que, durant la guerra, l'Espanya franquista es va alinear voluntàriament amb les potències feixistes, fent exportació de matèries primeres i aliments i que, molt sovint, es negaven els ciutadans de l'estat espanyol.
Això va fer que els aliats li apliquessin un blocatge econòmic lògic durant la guerra. A més, després del 1945, Espanya va anar refent lentament les relacions comercials amb tothom. El tercer mite, molt recurrent i habitual en discursos proclames, la premsa i el nodo, era el de la sequera duradora, la pertinaz sequià,
El règim va insistir durant deu anys o més que la fam era culpa del fet que no plovia. És molt curiós que ell, que crea que tenia contacte directe amb la Divina Providència, en fos tan perjudicat. Aquesta mentida de la propaganda està refutada per historiadors i meteoròlogs de l'època. Els anys 40 no van ser especialment secs si se'ls comparen amb els anys 30 i fins i tot els 50.
La veritat de la investigació. Aquest estudi ens demostra que la fam no va ser accidental ni provocada per la guerra del 36-39 ni per factors internacionals ni la sequera. No va ser una carestia, va ser una fam, una gran i llarga crisi de fam, especialment motivada per decisions humanes.
Sense menysprear les conseqüències de la guerra, l'autor senyala sobretot les fonestres mesures econòmiques adoptades pel franquisme, la política autàrquica, una estratègia delirant de superioritat d'inspiració feixista que consistia a fer creure o creures que Espanya era autosuficient en tots els terrenys, que podia autogestionar-se
alimentar-se i viure sense necessitat de cap mena d'ajunt ni col·laboració del món exterior. Però, en realitat, com explica aquest llibre, la política autàrquica va estancar l'economia i va impedir que es recuperés fins que aquestes idees feixistes van quedar obsoletes als anys 50. Una dada important.
Els dotcentenars de milers de morts van ser principalment nins i vells, especialment de les classes baixes, que s'identificaven o s'havien identificat en la Segona República. De fet, la fam del franquisme, afirma Del Arco, va ser també la fam de la victòria.
perquè les lògiques del càstig al vençuts es van estendre a les lògiques de la gestió de la fam i van posar fi a les vides de molts republicans i els seus familiars. La fam, arma per a reprimir i castigar rojos.
ni un hogar sin l'ombre ni un espanyol sin pan de Franco i repetir insistentment la propaganda falangista d'auxilio social. Però la crua veritat és que la victòria de Franco va penetrar fins als plats, els aliments i els cossos dels espanyols. La fam va esdevenir una arma per a reprimir i castigar els republicans dins i fora de les presons i camps de treballs forçats.
Eren dues cares de la moneda. A l'envers, el pa i la victòria. Al revers, la fam i la derrota. El revengisme de franquistes i falangistes, en estreta col·laboració amb l'Església Nacional Catòlica, va ser extraordinàriament cruel i mortal.
Moltes de les informacions que porta el llibre, a més dels arxius nacionals i internacionals, provenen d'informes redactats per organitzacions i diplomàtics estrangers de viatge pel país. Així sabent que, molt sovint, les autoritats donaven instruccions al metge esper que falsifiquessin el certificat de defunció.
Va passar amb intents psiquiàtrics que vivien en condicions deplorables, amb els captaires i pobres de Madrid, intents a l'antic escorxador sense els mínims de garanties humanes i sanitàries i empreses polítics de tot el país. Un informe de la policia de vigilància i defensa de l'estat portuguesa
Pide sobre els reclusos morts a la presó de Huelva constata que es falsificava en certificat de defunció. La situació va arribar a ser tan greu que els supervivents cridaven als guardians «Digueu a Franco que preferim l'afusellament que no morir lentament de fam».
El llibre és ple de petites històries de gent. Són els protagonistes del llibre, en el fons. Un poeta del poble que, per haver-se negat a renegar de les seves idees, va morir femèlic i tuberculós en una presó de Lacant. Un antipresident del Congrés de Diputats que va netejar latrines i vell, desnudrit i malalt, va morir a la presó de Carmona, a Sevilla.
Vells femèl·lics que els dies freds d'hivern morien tots sols en coves, xaboles i forats. Presos desesperats que, en un monestir de Galícia, dibuixaven grafitis de banquets o animals suculents. Gent que menjava...
Cants, moixos, rates, porcs infectats que desenterraven algues o herbes dels cans per sobreviure. Famílies trencades per la guerra i la violència que es dedicaven a la mendicitat, que eren tancats en espais per no ser vits mentre els rits celebraven Nadal.
I, de vegades, trobaven la mort en reclusió. Dones soles, moltes vegades vídues, vestides de dol, que venien al mercat negre o es prostituïen per alimentar els seus fills. Nins que morien abans de fer l'any, que ningú no recorda. Nins que eren lliurats a unes altres famílies perquè les mares no podien alimentar-los.
O els que acabaven en mans del règim franquista en l'enllaç de l'auxilio social falangista, on el poc menjar es donava en canvi d'omplir l'olament de preceptes catòlics i feixistes. O fins i tot els desesperats que optaven per suïcidar-se, que n'hi va haver molts i són difícils de comptabilitzar.
L'estreperlo i la farsa de l'auxilió social. La corrupció i el gran estreperlo omplia les butxaques dels franquistes i les cuines dels rics i de l'església. Són molts els casos que relata el llibre. Per exemple, Miguel Primo de Rivera, germà de José Antonio i ministre d'Agricultura durant els anys de fam, 1941-1945,
La seva família va ser denunciada per amagar les collites de blat de moro de les seves grans propietats andaluses i destinar-les al mercat negre.
el del senyor de la fam, el car més escandalós, Manuel Ángel Beglisson, governador civil i cap provincial de FED i de les GONS, a Mallorca, que va construir una espessa trama d'empreses fraudulentes a les quals ell proveia de productes intervinguts destinats a la població. Per exemple, va repassar i destinar gran quantitat de sucre per abastir
El poble a empreses fictícies de llet condensada que, després, la venien destrapant-lo. La crueltat i l'avarícia dels funcionaris del règim era inhumana. Els funcionaris de les presons robaven productes del paquet de menjar que les dones portaven als presos, en molts casos privant-se elles de menjar per a vendre'ls destrapant-lo.
I en el camp de concentració molts administradors es quedaven els diners o el menjar per alimentar els presos i així feien els seus negocis al mercat negre. Això va succeir, per exemple, al cap de concentració madrileny Miguel de Unamuno. El 1942 es va obrir una investigació per l'enriquiment d'un capità que gaudia de lutzes, perfums i prostitutes. En el llibre hi ha infinitat de casos de tota mena que il·lustren la perversitat criminal del règim.
A més a més, en els menjadors falangistes d'auxili social el desastre va ser generalitzat. El règim els utilitzava per fer propaganda de les seves...
entre cometes bones intencions cap al poble, però, en realitat, tot era façana. El règim no els atorgava gaire pressupost. La major part dels seus mitjans econòmics depenien de donacions o ajuts voluntaris. Les donacions les feia gent que volia millorar la seva imatge davant la dictadura, com Joan Marc o José Millán Astray.
Tot era negoci. Els informes asseguren que molts d'aquests menjadors de la falange estaven desproveïts o es desviaven els productes cap al mercat negre. Hi havia manca de condicions higièniques, de plats i vasos, d'estris de cuina. En molts casos els productes estaven en mal estat. Les cuines falangistes utilitzaven productes de mala qualitat, productes que eren rebutjats al mercat negre.
Com a rematada, una dada significativa. El règim, orgullós de la seva inscripció al feixisme europeu, sempre va desconfiar dels oferiments d'ajut de països a organitzacions del món dels aliats. La política es posava sempre per damunt de la necessitat de la població. Quan la guerra s'acabava...
El règim va exigir controlar el repartiment d'aliments, va imposar a les organitzacions internacionals que tan sols les institucions del règim lliuresin aliments als espanyols. Això i els impediments posats als quakers britànics i americans va fer que aquestes organitzacions abandonessin l'estat espanyol en els anys de la fam, quan el seu ajut era més que necessari.
El llibre documenta casos com el del líder falangista, ministre d'Esteriós i cunyat de Franco, Ramon Serrano Sunyer, que rebutjava ofertes dels Estats Units d'enviament d'aliments o medicaments. El 1945, quan va arribar la pau al món, el règim estava aïllat políticament i diplomàticament, la qual cosa va fer...
que no arribessin a l'estat espanyol els ajuts de grans organitzacions com l'Administració de les Nacions Unides per a l'Ausili i la Rehabilitació i el Fons de les Nacions Unides per a la Infància, UNICEF, que podrien haver dedicat programes d'ajut a Espanya per fer front al terrible any 1946. Fins als acords amb els Estats Units de 1953 no va arribar l'ajuda alimentària multitudinària.
Malauradament, per a més de 200.000 persones i les seves famílies, ja era massa tard.
Avui hem dedicat el capítol de Noves i Parès a un llibre, La hambruna espanyola, editorial crítica, Miguel Ángel de Larco. Així és que fins aquí avui el programa i gràcies per escoltar-nos i salut.
Bon dia i bona vida amb Tomeu Martí a Ona Mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada. Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry. De la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobreimplants,
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la clínica dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer, primera. De vola el cort inglès de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també el telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un vell somriure. Vos hi esperam. Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca, digueu-li que la vull, però no puc n'estimar-la, que encara hi ha combat.
Companys, si coneixeu el cau de la sirena, allà enmig de la mar, jo l'aniria a veure, però encara hi ha companys.
I si un tristetzar m'atura i caic a terra, porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles, aquí te n'he estimat.
si guanyem el combat. Coneixeu el cau de la sirena enllà enmig de la mar. Jo l'aniria a veure, però encara hi ha combat.
Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb altres vull anar cap a poder-les viure, jo me n'he fet soldat.
I si un trist atzal m'atura i caic a terra, porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles. Aquí te n'he estimat quan guanyem el combat.
Gràcies.
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca has de pregar que el camí sigui llarg ple d'aventures, ple de coneixences has de pregar que el camí sigui llarg
que siguin moltes les matinades, que entraràs en un pot que els teus ulls ignoraven i vagis a ciutats per prendre dels que saben.
Avui han tret a Sant Cristo Gros. Bon dia, Tomeu, què tal? Bon dia, com estàs? Molt bé, i tu? Bé, avui... Paraules majors, eh? Què passa? Teníem noticis que estàvem treballant d'audiència i has anat a un recurs fàcil o què? No, la veritat és que...
Sempre m'ha fet moltes ganes fer-lo i ara està com va, ara toca, ara toca, perquè darrere, el que he estat me la l'he escoltat molt, això que és veritat, perquè tinc una aplicació de música de ballada i m'ha sortit bastant i he dit, guau, és que l'he de fer, és que no pot ser que no l'hagi fet encara i de fet m'ha costat molt i hi ha cançons que he de dir tan
Han començat amb abril 74 i han continuat amb Itaca, que no acaba mai. No, Itaca té un qual com ho haurem de teat. A més, jo he de dir que quan comences la part d'instrumental final ja no m'agrada tant. Ja pegues el vot, eh? Sí, no sé si haurem de canviar de micro. Sí, me diuen que no va bé haver-hi el micro. Sí, a veure.
I t'ha que t'ha donat el vell viatge, sense ella no hauria sortit. És que em va abrir el 74, moguentes, els tronsentors i tal, ara mou el micro. Sí, no, és que anava dia i vespre, supos que el micro ets van descol·locar i jo ara pensava tenir un altre. Ara ja està, ara ja està. Ara no sé si em sent massa fort i tot.
Amem, april 74.
Fa referència a la revolució dels clavells de Portugal. Bé, totes les cançons d'en Llach, Amor, Lluita, en fi, no sé, poesia... Totes tenen molt de rerefons i com que se poden relacionar amb qualque cosa en concret,
I després n'hi ha una que sonarà més tard, que sí que... És a dir, no la va fer per relacionar-la, òbviament, amb lo de Gaza, però jo m'hi recordo molt, perquè el missatge que dóna seria perfectament, això de dir... Bé, em va fer una titular de Palestina, també. Sí, però aquesta no l'he posada.
Aquesta record perfectament quin ets l'origen. En Jordi Sánchez, portaveu de la crida aleshores, se'n va anar a veure en Llach per demanar-li que fes una cançó sobre Palestina. I això quan va ser? Això va ser l'any 90... jo què sé. Oh, sí, 90. I en Llach va dir... Es que té moltíssimes...
Passeu-me més informació i en Sánchez va passar i tal. Escolta, no ho sé, suposo que hauràs pogut País Petit, m'ha parell que li ha canviat el títol ara. Sí, sí, sí, aquí se l'han posat i se l'han posat més en band. I clar, és una possible, molt possible, molt...
veig que possible real inspiració com a títol de Esbarca Mons Potrocina, que és Petit País. Petit País... Ara ja m'hem boet. Per bar, com se diu? Esbarca és Petit País, és el que sos País Petit. Tu aquí ja valoro el que trobes. Petit País, que és a Felanit, ja...
Sí, a Flanitz, Carrelles Call, número 27, on avui, divendres, vos trobaron també un martí sopant. Exacte, exacte. I si no hi podeu venir avui, demà també hi serà. També sopant. I dir, un matí dematí per anar. I prenent pinyes, puig... Ah, puig, no sé per què els hi faig tanta propaganda, si no m'agraden res. Moltes d'entrada demana pinyes amb Amazones, per mi és com que ara és curta de moda. Ah, sí? Uh, no, ja me mates amb això.
Itaca... Bé, Itaca és una espècie de revisió d'un poema. He llegit moltes versions sobre... O sigui, moltes interpretacions sobre la qüestió. Sí, del poema d'en Constantí Cavafís.
En versió catalana, clar. I igualment t'amplies la metàfora del viatge de l'Ulisses cap a Itaca per xerrar d'aquest camí vital i donar aquest missatge que l'important són les experiències, les lluites que vius i no tant és destí. Per això et diu que esperis que sigui molt llarg. Això vol dir que tens molt de recorregut de vida.
si no la llegida has de llegir l'Odyssè és igual qualsevol versió de fet jo vaig llegir una versió així en català modern
Ho hauria de fer. I també l'Iliad. Sí, sí, sí. Són espectacular. Són els típics clàssics que dius, sí, és boníssim. No, no, no. Típic clàssics res. Són boníssims. Jo no dic que no ho siguin, però són clàssics. I entenc un bon munt de llibres per llegir, però és que entenc més de llibres per llegir que de llibres que he llegit.
I el munt va creixent i no puc llegir tan ràpid. Però qualsevol dia el llegiré. Jo, ara, bé, no m'ho va anar bé. Els hi volia dur l'Odissea, les companyes que se'm van anar en sa flotilla, saps? Ah, mira. I en els finals hi vaig dur un llibre meu. Bueno. Vaig baixar bastant el nivell.
També devia saber. No, no, no, ni bé i... Sí, m'ho va saber greu per ells. Però bé, era un poc una odissea, no?, això de la flotilla. Moderna. Molt, molt, molt...
Fes penosa lluita per l'avui i pel demà. Fes un cop de fals, fes donar la mà. La fe no és viure d'un record passat.
No esperem que l'arbre doni fruit sense rodal, l'hem de treballar.
Dificilíssim fer una selecció, no? Molt. És impossible. És que de fet tenen fodades dues que diuen estro, estro, que no crec que tenen tient de fodar, però sí. I també he intentat triar-se que són un po' més animades.
Bueno, aquesta cal que neixin flors a cada instant. Figura't, és tan antiga que no hi pensava que fot seva, ja. Sí, sí que ho és, sí que ho és. I, clar, sí que hi ha aquesta idea que s'ha de renevar cortament i...
i de perseverança i també de lluita en els mateix temps. Jo dono per fer que a tothom li sona o coneix i sap qui és el Lluís Llach, però igualment he fet una petita biografia curta que explicaré un poc. El Lluís Llach va néixer a Girones del 48.
i diuen que només en 6 anys ja va començar a compondre, per tant té la música interioritzada des de molt petit, i en 15 anys se'n va anar a Barcelona, va continuar els estudis, va fer enginyeria i economia, li va acabar relacionat i dedicat completament a la música, i va entrar en el col·lectiu de 16 jutges de més dels 60,
I aquí és quan ve tot això de la nova cançó catalana, que cercava a reivindicar la llengua i la cultura en la situació difícil que hi havia. Va debutar el 67.
i per el que he trobat va estar molt nerviós que de fet tremolava i se li notava molt però ha evolucionat moltíssim i mira on qui s'ha compartit sí, ell sempre conta que és molt empagueïdor però vaja és un artista increïble i que jo m'encanta és una de les persones que si hagués de fer una llista una de les persones que diria m'encantaria veure en directe perquè no m'he pogut veure i és que no sé si et podré veure
A mi m'ha dedicat una cançó i tot. Quina?
Després, després. Joli, ara m'has deixat. Aquesta és pell de gallina, eh? Aquesta... Sí, me callaré perquè no escondo. Fé tot un cercle de canons que apuntes al meu poble, on vas amb la vergonya per calor i en el fusell d'ús la por que apuntes al meu poble.
On vas quan ja l'infant no vols jugar perquè el carrer ve s'ha de sang i ets tu qui l'omples? On vas quan ja l'infant no pot mirar ni el blau del mar ni aquest cel blau i ets tu qui el robes?
On vas? On vas? On vas?
Té tantes aplicacions avui en dia aquesta cançó, eh? Sí, és que jo aquesta cançó que deia, jo aquesta cançó quan escolt, veig ara mateix el que està passant a casa i m'hi recorda molt. I crec que fa una crítica molt ben feta, perquè sobretot la fa des del punt de vista dels nins.
i de tot el que deuen passar i el que no poden sortir en esquerre a jugar. Qui diu Gaza diu tots els altres. Sí, menciona. Guerra. Guerra. Guerra. Guerra.
Aplicable fins i tot a l'exèrcit espanyol que ara molt vol posar un polvorí de vora l'aeroport. És molt estropolable moltes coses. Si no fos tan bèstia faria rire.
Oh, jo, jo, jo, i ara mos posam aquí, mos posam... Sí, clar, no, home, havien de... Llevar un poc ambient trist. Val, val, val. I posar-la una més melancòlica. Jo aquesta... Uau, és que m'agrada... N'hi ha moltes del Lluís que m'agraden, però aquesta... Crec que la diria com a preferiria de fer, la vaig aprendre a tocar en sa guitarra i tot, jo que no som gens bona a tocar en sa guitarra, però aquesta la sé tocar. L'altre dia vaig conèixer una Laura que no tenia nom...
A causa de la cançó de Iac. Els ulls cinquiets al cos, el tio. I amb la rialla dels teus dits vares omplir els meus acords amb cada nota del teu nom, Laura.
M'és tan difícil recordar quants escenaris han sentit la nostra angoixa
Jo a vegades no sé si és història o són mites, però hi ha el mite que diu que aquesta cançó la va estrenar en el concert mític en el camp del Barça, en el Camp Nou. Jo això no t'ho puc confirmar, no ho sé. No hi eres. Però bé, sí que sé qui és aquesta Laura, pel Lluís Llach.
que l'acompanyava l'acompanyava i li va posar les notes i quan va sentir-se que era això se va emocionar tant que se va equivocar i en el directe surt l'equivocació aquesta però bueno
És lo mínim que pots fer, no? Sí, jo que es història me la va contar un guitarrista, me la va contar en Damià Timone. I, uau, és que clar, jo no ho sabia i vaig flipar, vaig dir, ostres... Aquesta veu, mentre la pugui fer sentir, hi haurà amagat sempre el teu sol, Laura.
Aquí, aquí, aquí és on se va equivocar. És que vam també dir que és una part difícil. I clar, ja no hi ha més lletra, ara està civilant-se, pobre dona. Està plorant. Realment és un acte de mot molt guapo. Guau. O sigui, és que a tu no t'ho pots ser.
que t'escriuen una cançó, tu la toques, no saps que va de tu i després te la dediquen i al final diu Laura, uau! No, és impressionant, ja et troques un detall molt guapo que li va fer Lluís.
I ara ve un missatge per propi Lluís Llach. És un missatge... No sempre m'ho escolta en directe, però llavors recupera... Li enviem, si no. Sí, li enviem per WhatsApp i a més, si no, ho recupera ell a la carta. Quan pot.
Lluís Llach, estàs convidat a venir a un bar de Falanitx, El Petit País. Fas un pot de conferència, si vols, després toques un pot de guitarra, en fi, el que vulguis. Pam, boli, assegurat, però. O ensalada, el que t'estimim més. Tant se val, és així.
i no en sabria dir res més canto i sempre em sabré malalt d'amor pel meu país també és veritat que canti aquesta, no?
Jo trob que aquí està en un estari ja malament. I després jo li demanaré pot tocar a Laura. Però canviant-te un poc aquesta lletra. Que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por, tenen por de sentir-se sols, tenen por de ser massa grans, tant se val. És així com m'agrada a mi i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré malalt d'amor pel meu país. Petit país fa de nit. Exacte.
Jo aquesta cançó va a una època que escoltava molt la versió que vàrem fets a cults. Ah, l'hem posada avui. A veure. Sí, sí, fa una estona. Clar, és molt més animada, però perquè aquesta t'entra més. És a dir, aquesta emociona més. Hi ha hagut un temps que tu ja no has viscut, crec, que evidentment no és comparable que enllà que et posi una cançó i te la toqui i tal...
Però que és que la persona que t'agrada, diguem, te canti una cançó d'enllà, que així... Això també és molt guapo. En sa guitarra i tal. Aquest està basat en fer reels.
L'has cantada tu? No. Te l'han cantada tu? Sí. Hombre, no. Jo no. No podria ser. Aquesta cançó... Som negat. No, però a més aquesta és molt... és molt emotiva perquè és com que està deixant-te anar.
però tot i així li desitja el millor a l'altra persona és que ho dic, a bo cada dia ara et trobo que trobis tot el que t'ha mancat a mi és supertrista no, perquè després també diu si vens a mi després diu si vens a mi però en el principi és més com a d'acomiadament i després bé, si vol venir vine no sé, jo és que l'he viscut a més la primera part vens o tens un rellotge durat
I així pren, i així pren.
Una de les cançons que més s'han cantat amb focs de camp, aquí, tenda de campanya, guitarra... És un bàsic que no pot faltar mai. És una de les top 10 cançons que s'han de tocar amb la guitarra, així en grup i tal. Cada mà, cada mà, mancarà el fruit de cada pas.
Fins demà!
També quan t'escrivies Cartes d'Amor, era interessant començar o acabar un troset d'aquesta. Experiències personals, to meu. Ara sí, cantant-ho, però Cartes d'Amor sí. En to meu no vol contestar. No funciona a mi grau. Sí, com allò abans, no?
que la vida ens ongui un camí ben llarg. I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar, el camí que a poc a poc escriu.
En Jack també té aquesta vessant que ara mos ve de musicar poemes, no? Sí, exacte. És a dir, dins del seu estil és bastant polifacètic, tot i que no deixa mai de tenir aquest sentiment d'íntim i almenys a mi com que m'ha transmet molt.
que canti el llac i per això tant de bo qualque dia decideixi tornar a cantar perquè sé que qualque... és a dir, estàs retirat de tant en tant quan hi ha qualque acte molt important sí que surt i fa qualque acte de presència el que jo mai he tingut la sort de poder-la veure per tant tant de bo torni a actuar
i tinguis la sort d'escoltar-lo, perquè és una de les persones que més grandes em faria escoltar, la veritat. Tot i que, en fi, ara ja està bastant justat i tal, de bo, però bé, no? Així tot. Jo ho disfrutaria igual.
Teniu la fulla poruga, vinyes verdes del coster, sou més fines que l'userda, verd vora el blau mariner, vinyes amb la fruita verda, vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs, fora la vela que passa, cap al mar vincleu el cos, sense de cantar-vos massa. Vinyes verdes, soledat, del verd en l'hora calenta, raïm i set retallat.
També és un mèrit, no? Aquest poema d'en Josep Maria Sagarra, d'en Josep Maria de Sagarra, ja duu aquesta música, no? Però és un mèrit treure el link, no? És que igual que també hi ha música d'altres, el Lluís Pròsbera que...
Els poemes, quan te'l llegeixes, té la seva musicalitat, però no és tan fàcil després poder-li una música, perquè, per exemple, Coram d'Adzili, que també la posarem més tard, hi ha molt d'artistes que l'han musicat i casen a la seva manera, perquè tu després la música te la fas teva i li poses la música i fas la lletra que encaixi quan tu ho trobes. Per tant, és molta feina també músicar-la.
Jo crec que té molt de mèrit i enllà crec que és una de les persones que més bé ha sabut trobar aquesta musicalitat de poema.
Cosa que també troc que comparteix amb Novidi Montlló, per exemple, que també troc que és la música molt bé. I en Maria Almà Bonet. També, també, també. Sí, sí, no... Ah, no i què, però sí, sí, totalment. Tres correntes d'exili, també, vaja, vaja, vaja text i vaja música. Aquest també. Clar, ara estàvem escoltant una versió en directe i se'l sent xerrar. Ponto, no poden passar els príncipes.
en qualsevol cas fixat la va escriure en Pere IV i lo molt com se diu això vigent podríem dir sí, no crec que caduqui mai aquesta cançó perquè desgraciadament pensàvem en el Tònic mateix o en Puigdemont o en tanta gent no?
que s'han vist obligats a l'exili de nou. L'estimada m'acompanya de pell bruna l'aire greu com una mare de Déu que han trobat a la montant. Com una mare de Déu, l'estimada m'acompanya.
perquè ens perdoni la guerra, que l'ensanya que l'esguerra. Abans de passar la ratlla m'aixec i vés una terra i la carona amb l'Espanya. A Catalunya deixi el dia de la partida
Mitja vida condormida. L'altra meitat vingui amb mi per no deixar-me sense.
Avui en terra de França i demanés-me un potser no moriré d'enyorança, anys d'enyorança viuré. En la terra del Vallès tres torons fan una serra. Magnífic poema d'en Pere IV.
Sí, jo amb aquesta lletra, amb aquest poema, també hi ha una versió que fan Sílvia Pérez Crut, que també m'agrada molt. Oh, magnífica, extraordinària. Ella també transmet molt. Diria que en un festival a favor de Coy, Catalunya Val de Coy, i m'apareix una cosa així, crec que... Què? Crec que hi havia en Guardiala... Què?
En Jack i una Silvia Pérez Cruz interpretant... Acordiala també!
En Guardiola va llegir un poc. Bé, va bé el guapo de veure aquests artistes. Sí, sí. Bé, sap fer altres coses, en Guardiola. Sí, no. Sí, sí. Bé, se mos acaba el temps i... hem d'acabar amb amor. Jo crec que més que... No? Me'l votava ni volia passar amb el amor. Sí, sí, sí. T'ho perdona, tot i que un igual blanc és de les meves preferides també. Ah, sí?
Però, bé, la deixem perquè cadascú la sort que l'escolti a casa seva. Vinga. A molt particular, no? Aquesta també és molt guapa. És que no n'hi ha cap que no sigui guapa. Són... no sé, espectaculars i emotives totes. I tenen unes lletres i un bé que vos he de dir. Millor escolta-vos. Que no... Si escolta...
i penso que no he gosat mai ni dir de tu que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo que junts hem caminat
amb la joia junts, amb la pena junts. I has omplert tan sovint l'agullador dels meus morts. I en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
No sé si han dit el nom de la secció. És possible que no ho canti. Perquè amb aquesta cançó jo crec que hi pega molt, no? Bé, vos recordam que estava en Música en Vamú? Patrocinat pel... Pel Petit País. I ara sí que ja no afegim res més. Ara vos deixem acabar d'escoltar aquesta cançó. Moltes gràcies, bon cap de setmana i el fil de setmana aquí veig.
Potser sense saber-ne t'estimo. I et soc gelós i el por que val m'ho nego. Si em negues la tendresa, t'estimo.
quan veig la teva força que em peny i que es revolta que jo
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Escoltes Bon Dia i Bona Vida, el programa matinal d'Ona Mediterrània. Som al Bon Dia i Bona Vida i és el moment de dir Bon Dia Poesia. Bon dia tot meu, Bon Dia Poesia.
Bé, avui farem un doble homenatge estrany. La poesia té aquesta capacitat de juntar contraris i fer-los convergir en relacions que semblaven impensables, però que hi són. I això és el que farem avui, d'alguna manera. I començarem fent un poquet de navegació autobiogràfica.
que ens ajudarà a entendre el camí que prendrem. Això ho he contat, ja crec, una sèrie de vegades. Si avui som aquí, xerrant de poesia, és possiblement perquè fa més de 40 anys, devia ser l'any 1981, un professor, un mestre d'escola, quan ja feia segon d'EGB,
Quan ni tan sols s'havia fet el decret de la normalització lingüística, no hi havia assignatura de català a l'escola, aquest mestre, Don Àngel, que era pollensí, ens va fer comprar un llibre de poemes, que era l'Antologia poètica de Miquel Costi Llobera, de l'editorial Moll, i ens va
Me'n llevava temps d'altres continguts, matemàtiques, lenguaje, i aquestes coses que s'estudiaven a l'EGB, és que l'heu estudiat, ho recordareu, per fer-nos llegir i aprendre poemes de Miquel Costillo Vera. A tota la classe es va fer aprendre de memòria,
Òbviament, un dels poemes que s'antissenya de la poesia catalana i a Mallorca, que és l'opi de Formentó. Però més específicament, a mi em va fer aprendre un altre poema que em va fer recitar el pati de l'escola, la festa final de curs, escola que aleshores es deia Eugenio López i que avui porta el nom de Naina Moi.
que està a la plaça dels patins. I aquell va ser el primer poema que vaig memoritzar en la meva vida,
Possiblement és l'únic poema que encara record i que puc recitar de memòria, perquè ja vos heu donat que té molta mala memòria. I també va ser la primera vegada que vaig recitar en públic. I aquest és el poema de Miquel Costillo Vera que vaig recitar. Miquel Costillo Vera que ahir, 16 d'octubre, feia 123 anys que va morir.
El poema és Amor de Pàtria i diu així. Quan les volgudes muntanyes deixava el pobre que et diu, plorant, coï d'una penya, un brotet de romaní. Passat a erres i fortunes, prosesant cada nit, besava el pobre, besava, un brotet de romaní.
Un dia d'hivern, la sona es treguerà en un mort. Ai, trist, estret en la matania, un brotet de romaní.
Passant xamagosa, com fa la gavina, que volta a Riberes i torna a voltar, anar per la boja del camp de marina, orera de mar.
Descalza i coberta de roba esquinsada, corria salvatge votant pels esculls i encara era vella, satesta colrada, la flor de sus ulls.
Tenia les nines, corona se feia de iris de mar i arreu enfilava cornes i petxines per fer-se collar.
La meravellosa versió del poema de la cançó de Roixa Manteis que va fer l'Ambria Blabonet, aquest poema d'en Miquel Costa i Llobera. Dèiem, ahir s'acomplien 123 anys de la mort de Miquel Costa i Llobera.
mort que li sobrevingué, per cert, mentre es predicava a l'Eglésia del convent de les Teresas, em penses que és el convent que hi ha a la Rambla. Quan tots sabem que estigui jo vera, fos un mossèn, fos un capellà, una persona conservadora, una vida, diguem, tranquil·la, assossegada, dedicada a la devoció de Déu, a l'estudi, a la lectura, a la poesia del Conreus dels Clàssics.
Però bé, vos havia dit que avui xerraríem de coses contradictoris. Jo no volia parlar de Miquel Castellberg avui. Avui volia parlar d'una altra efemèride.
d'un poeta que possiblement està a l'altra banda del que és Miquel Castelló Vera. Dilluns que ve, dia 20 d'octubre, és també l'aniversari del naixement d'uns dels poetes més importants de la poesia moderna a tot el món. Ens estem referint a Artur Rimbaud, que neix un 20 d'octubre.
Aleshores, jo estava preparant un especial per recordar a Rimbaud, un poeta tan important per a la poesia moderna i tan important també per a mi, que són les grans influències, possiblement que quan ets jove reps i et trasllada una energia poètica molt poderosa.
Quan em vaig adonar, precisament, d'aquestes curioses coincidències poètiques, no tenim, ahir era la mort de Costi Llobera, dilluns és el naixement d'en Artur Rimbaud, però jo no havia caigut en una cosa.
i és que Artur Rimbaud i Miquel Castillovera van néixer el mateix any, l'any 1854. Aleshores, això en mi va provocar una espècie de xoc intel·lectual poètic, perquè fixem-nos, no? Miquel Castillovera.
El poeta, opinió personal, no sé si molta gent la comparteix, que possiblement codifica la possibilitat d'una llengua literària o poètica en català d'alta volada, després de tots aquests anys de...
d'ocultació de la llengua, d'una literatura de segon pla, d'una literatura que realment no era hegemònica dins el territori, perquè el poder era un altre. Per altra banda, també aquest any, el mateix any, neix Artur Rimbaud, que és el poeta que agafa una literatura, una poesia que ja està consolidada, que a nivell...
de llenguatge a solitjar les fites més altes, i Artur Rimbaud és qui agafa la llengua poètica francesa i la subverteix completament i la fa entrar dins d'una nova dimensió que inaugura la modernitat. De Rimbaud ve el surrealisme, però Rimbaud també serà una influència...
fins i tot pel rock, vull dir, grans estrelles del rock han declarat que estan influenciats per Rimbaud, Pati Smith, Jim Morrison, molt d'altres. Ja tenim aquest contrast, un contrast que ens fa veure, un contrast personal entre dos poetes, el capellà Miquel Costi Llobera, que dèiem Mò predicant a una iglesi, i l'adolescent etern, Artur Rimbaud,
que després d'una vida d'accesos, de tot tipus, de participar en la comuna de París, d'estales barricades, de cop i volta, en 19 anys, deixa de fer poesia, en 19 anys, i se'n va a Àfrica a traficar amb armes i qui sap en què més corres, fins que una sèrie d'anys més tard, en 30 i escaig d'anys, torna en seu cos desfet, amb un càncer estès per totes coses, que el mata. El contrast. La persona, Miquel Costi-Llobera, que consolida,
un llenguatge poètic d'elit, d'alta cultura, per una llengua que havia estat malmenada, el català, i el poeta que agafa la tradició poètica de les més potents hegemòniques del món, que era la francesa, i la subverteix i la fa entrar en una nova dimensió, Artur Rimbaud. Aquestes correspondències que deia Baudelaire. Baudelaire.
L'influència d'Arthur Rimbaud també a la poesia catalana és molt important i grans poetes catalans l'han traduït entre ells, Joan Brosa, Josep Palau i Fabra. La darrera traducció de Rimbaud ens arriba l'any passat, em sembla, edició 1984, obra de Jaume Galmés d'un poeta mallorquí, per cert.
Però anem a veure, anem ara a veure, com en Rimbaud descrivia el que hi feia, amb una traducció de Palau i Fabra. El poema, en prosa, es titula Alquímia del Verb. Sobre mi, la història d'una de les meves follies. De Fallatent s'enventava de posseir tots els paisatges possibles i trobava derisòries les celebritats de la pintura i de la poesia moderna.
M'agradaven les pintures idiotes, sobreportes, decoracions, quadres de saltimbanquis, ensenyes, estampes populars, la literatura passada de moda, llatí d'església, llibres eròtics sense ortografia, novel·les de les nostres àvies, contes de fades, llibres de la infantesa, belles òperes, refrenys estúpids, ritmes ingenus.
Somiava croades, viatges de descobertes dels quals no hi ha referències, repúbliques sense històries, guerres de religió ofegades, revolucions de costums, desplaçament de races i de continents. Creia en tots els encanteris. Vaig inventar el color de les vocals. A negre, E blanc, I roig, O blau, U verd. Vaig arrenjar la forma i el moviment de cada consonant. I...
En ritmes instintius, me'n venia d'inventar un verb poètic accessible, un dia o altre, a tots els sentits. Ens reservava la traducció. De primer fou, un estudi. Escrivia silencis, nits, anotava l'ineexpressable, fitzava vertígens.
Comme je descendais des fleuves impassibles, je ne me sentais plus guidé par les à l'heure.
Des peaux rouges criats les avaient pris pour cibles, les ayants clos et nuls aux poteaux de couleur. J'étais insoucieux de tous les équipages, porteurs de blé flamand ou de cotons anglais.
Que estem escoltant és la versió que el gran Leo Ferrer fa d'un dels poemes més rellevants d'Artur Rimbaud, El Baixell ebri. En traducció de Joan Brossa, en llegim uns fragments. Mentre jo devellava pels rius impertorbables, ja no em sentia més guiat pels silgadors. Els peis roges, cridaires, els van esprendre per blancs i es van clavar tots nus a les pors de colors. Detesto tota mena d'equipatges,
Qui porta blats flamens sabé cotons anglesos. Quan amb els circadors han acabat els escàndols, les aigües m'han deixat baixar per on m'aplau.
en el que proteja furiós de marees. Jo, l'altre hivern, més sort que el servei dels infants, vaig córrer, i les penínsules desarmerrades poc han sofert coses més triomfals. La tempesta ha aplaudit els meus afanys marítims, com un tap de geuger he ballat per les zones, que algú en diu eternals portadores de víctimes. Deu nits, s'ensenyarà l'ull obtus dels fanals.
Més dolça que els infants, la carn de pomes àcides, penetra l'aigua verd de la fusta del meu casc, i les taques de vins blaus i de vomitades ens remten i dispersen àncora i gobernai. I de llavors, sensà, m'he banyat el poema de la mà, amb arada d'astres i lactescents, devorant els absurts verds on, flotant pàl·lid i atret, un ofegat pensiu boixa a vegades.
Oh, tenyit de cop, sobte les blavós, els deliris i els ritmes lents sota l'esclat del dia, més fortes que l'alcohol, més vastes que cap lira, fermenten les rollors amargues de l'amor. Conec els cels que esclaten en jampacs, i les trombes, i les ressaques, i els corrents. Conec el vespre, l'alba exaltada igual que un poble de coloms, i a vegades he vist el que l'home creu veure.
He vist el sol ponent, tacat de terrors místiques, il·luminant les llargues congestes violetes, talment els personatges de drames molt antits, les zones rodant lluny i uns tremors de ventalles. He somiat la nit verda en neus encegades, però pujant els ulls del mar en lentituds, la circulació de sabates inaudites i l'esclat groc i blau dels fòrfors cantadors.
He seguit, durant mesos, com top de bequeries histèriques, les ones a l'assalt dels esculls, sense pensar que els peus fulgents de les marees poguessin torçar el morro dels oceans màtids. He topat, sapigueu-ho, increïbles florides que mesclen a les flors ulls de panteres amb peix d'homes, arcs iris encesos com brides a l'horitzó dels mars en ramades verdoses.
He vist fermentar gorts enormes, trampes on ens podreix entre canyes tot un leviatant, els enderrocaments d'aigua enmig d'abonances i allunyedat cap als avencs cascadejant. Glaceres, sols d'argent, nacre on do, cels de brases, verades repugnants al fons de golps obscurs on les serpents llagants devorades per xinxes cauen d'arbres forçats en negrós perfumades.
M'hauria complegut mostrar als nens les daurades d'on hablava aquests peixos auris, peixos cantants, escumes de flors brecen els meus pertenses, lloratges inafables m'han al·lat uns instants. Sovint, màrpid cansat del pols i de les zones, el mar que em fa el sanglot fa el meu balanceix dolç, m'alça les seves flors d'ombra amb ventoses grogues i jo resto com una dona.
de Jona Jones. En Miquel Castillo Vera, a Marina. Canta i voga el mariner, tot sol i la seva nau, i el fons serà del cel blau, aguaita l'estel primer. I la nau, seguit, seguit, se valendreja i avança, i sobre el mar amb bonança vola a dormir de la nit.
L'embatol de la ribera papallonatja pel mar i fa l'aigua tremolar en sa carícia lleugera. I el locant del mariner porta a les zones llunyanes perdudes veus de campanes i aromes de taronger.
Àngels de pura claror, arreu l'estelada encenen i baix de l'aigua s'estenen llums de blava resplendor. Estels pel cel de la nit, claror dins l'abisme blau i enmig s'uspesa la nau com si anàs per l'infinit. Abaix parla enamorada l'ona del mar infael i tremolant dins el cel parla de Déu l'estelada.
i el sant els ulls a l'altura, i d'enyorant-se cantant se'n va el mariner remant damunt la mar insegura. Qui no sent el mariner com va remant sense pau, qui sap on serà la nau al morir l'estel darrer.
Depuis huit jours, j'avais d'échiré, mes pontines au caillou des chemins.
J'ai trèchat l'erroi Aucun beurre et ventre Je demandais Des tartines De beurre et doux jambois Qui fit a moitié froid Bienheureux J'allongeais Les gens Sous la table ventre
Fins demà!
el poeta capellà, de bot de Déu, i l'etern adolescent, entre riurs del qual, absenta, setxa, tràfit d'armes, tots els pecats del món. Escoltàvem una versió del poema llorn adolescent, també de Rimbaud, cantada Rimbaud o Cabaret Bert, sobre l'adolescència.
a les seves oracianes. Poemes de Miquel Costa Llobera escrit a l'estil clàssic d'Horaci. Diu així el mossèn sobre les adolescències.
Tu, que la gràcil pobertat empines, pom d'esperances, la xerida testa d'aire fresquíbol i color de rosa, rosa que esclata, riu en bona hora, dolçament tevesen somnis de l'alba que esmaltats relluen perquè té psiquis juvenil les ales de papallona.
Riu, cara núbil te somriu la vida, ella t'antaflora els caminals, t'eixample braços simpàtics i horitzons te mostra per espiar-ti. Fins si gemegues, tona cul d'esfici, ara t'explica el rossinyol qui canta, si plores, pluges de l'abril, bé semblen llàgrimes joves.
Tot te delita i t'encoratja. Estudis, llar protectora, viatjar placebo, altes empreses, entre lluny de glòria, art i natura. Creix, doncs, avança, coratjós triomfa, vés a ton càntit que si et manca l'ira, fins d'una canya sap l'amor, comprenda, rústica flauta. Ai...
Més alerta a divagar inútil per les florestes d'ociós platxeri, lluin de les sanes amistats que imposen noble fatiga. Dels ergonautes a l'heroic nevili i les esplèndid jovincer la nava, quan va sortir-ne per dur-hi amb la urna aigua de beure.
Embaladint-se la floresta ignota, flors variades tot arreu collia. Se'n feu corona, se'n mirant les aigües, juga qui juga. L'urna oblidada el recollir, de sobte, presentra dolços i fatals abraços. Rella i plorava dins un gorg, pujar-ne ja no podia.
Hèrcules Màxim, recorrent la costa, Iles, cent voltes va cridar cercant-lo, Iles, les penyes a la veu de l'hèroe, forts resonaven. Entre nanúfars, a la fi, aquell jove, com entre somnis, sentia el crit de l'hèroe, més el respondre, ja una veu sortia, feble i vana. Miquel Castillovera
Artur Rimbaud pot ser dues cares d'una mateixa moneda, dues vides totalment toposades, dues maneres d'entendre la poesia totalment toposades, però d'alguna manera poden arribar a convergir, a dialogar, a alimentar la poesia de molta gent. Seguim. Artur Rimbaud.
ells també, tots dos, paren parlar de la realitat. O d'aquella manera en què la poesia pot parlar de la realitat i la poesia quan parla de la realitat no parla sempre de la realitat en el moment vigent, sinó pot parlar de la realitat en altres temps. El poema que escrivi Artur Rimbaud estant a la comuna de París, a les barricades,
pot ser llegit avui amb altres ulls. Escoltat amb noves oïdes. Fa falta, manca. L'orgia parisenca o París es repobla. Artur Rimbaud traduït per Joan Brossa.
Covards, aquí la teniu. Vomiteu a les estacions. El sol va aixugar amb els seus pulmons sardents. Els boulevards que un dia van omplir els bàrbars. Vet aquí la ciutat santa asseguda a l'Occident. Anau, preveurem els refluxos d'incendi. Vet aquí els molls, els boulevards. Vet aquí les cases damunt l'atzur lleuger que irradia i que un dia la rotlló de les bombes va constel·lar.
Amagueu els palaus morts en nínxols de planxes. El vell dia esverat us refresca les mirades. Vet aquí el tropell roig de torcedores danques. Tornau-vos foils. Sereu divertits tan esverats.
Munt de gosses en zel devorant cataplasmes. El crit de les cases d'or us reclama. Roveu, mengeu, vet aquí la nit de joia amb profuns espasmes que baixi al carrer. Oh, bebedors desolats, beveu, quan la llum arriba intensa i folla i furga el vostre entorn en lutses regalats. Es cau de bebetjar, sense llest, sense paraules, els gots perduts als ulls en llunyenies blanques.
Engoliu, per la reina de cul cascretjant, escolteu l'acció dels estúpids cinglots destrossadors, escolteu saltar a les nits fogoses els simples ploramiques, carronya, ninots, lecais. Oh, cors de brutícia, boques espantoses, funcioneu més fort, boques de pudors.
Un vi per aquestes torpors innobles a les taules, teniu els ventres fosos de vergonya, oh vencedors. Obriu el nas a les superbes nàusees, mulleu-vos en verins forts les cordes del coll, passant les mans encreuades al vostre esclateix d'infants. El poeta us diu, covards!
Tornau-vos vots, sols un fragment. Però seguim la realitat explicada des d'altres temps, des de la poesia. Miquel Costa i Llobera fa un viatge a Palestina. Palestina.
Escriu el seu poema, Vall de Josefat. Sobren els comentaris que la poesia, més enllà del temps de les correspondències, parli. Miquel Costillo Vera, Visions de Palestina, Vall de Josefat.
Sepulcres, sepulcres, sepulcres. Apenes altra cosa conté aquesta vall qui s'allarga com una fossa. S'allarga sota les murades de Jerusalem. Elles li aboquen ombra de ponent i d'ol de ruïnes. S'allarga baix del puig de l'olivar i el de l'escàndol. Elles li donen ombra de llevant i desolació. Grogotja per tot arreu el terrer de la vall i les pedres de miríades de tomba s'hi blanquegen com ossos escampats.
A lo llarg s'arrossega el torrent de cedró, si quasi mai du gens d'aigua sempre ve gros de tristesa. A la vessant de l'esquerra s'escampen les tombes israelites, pugen fins a besar els sepulcres de l'avió tallat-se en la roca. Allà guaiten pòrtits, excavats a la penya com a miradors de la mort. Allà resurten monolits enormes com a torres del silenci.
A la banda de la dreta, les sepultures de Mahometans arriben a les morades com signe que l'Islam té en seu poder la ciutat santa. La doble necròpoli, sense fites, no té cap mur qui la tanqui. La mort no té por de hienes ni de xacals, i tanmateix aquí, ella.
Tot ho domina. Només viuen, dins a queixa clotada, uns beduïns i uns leprosos de siluè. Ocupant-hi casuí s'enruïna, o caus de tombes profanades. Allà a la costa de l'escàndol recorda l'apostàcia de Salomón.