Un cuernos, eso se perdona. Se nota la presión si la bebé está en la zona. Consigo lo que quiero, quiero, sin abrir la boca. Lo hago todo easy stepping siempre. Aquí está mierdas, normal. Y si fuese por la gente, no sería millonaria, normal. Hay un par de cosas que tienes que aprender de la trix. Cuida de los tuyos, es uno de los tips. No le des mentes a lo que piensen de ti. No salgas a la calle, si no te gusta el fit. Lo más importante es never ever switch. Lo menos importante es preocuparse por su click. No más de una hora por día en la IG. De una chula como yo, chú, voy a tu energy. Te va a hacer un manual pa' ser
Fins demà!
Fins ara!
Els estels et buscaven dins del cos distant, recordem com estàvem. La nit no ens
M'oblida de tu, i el riu son de son. I si hi perd la ment, diré no. I si va i contant ment, diré no. I si molt suavement, diré no. I un somnis en la llet, que ara pesan les deus.
El viatge es va fer llarg, el dolor es desplegava fins al present amar. Sentiments que són fràgils, fràgils com cristalls. Sentiments que són sàgils, tornen a brollar.
Si perds amb el menys diré no. Si perds contra el vent diré no. I si mulls un augment diré no. Tinc somnis en l'alegia, agafes amb l'estel.
Sorpreses que no ens esperaven. Fantasmes ensorten dels peus cap als teus. Sorpreses que no ens esperaven.
Som el sol que despertava al pati d'aquella escola. Samarretes esguerrades, tiradors a les butxaques. Erem innocents i dèvils, però ja no tan ingenus. Tu pintaves estelades, jo et besava d'amagades. Som la fúria que arrasava amb la nostra adolescència. Unes festes populars, altaveus als descampats. Batallant entre mil cossos, conferes ingovernables. Tu em cantaves a l'orella, jo et desitjava sencera. Som l'amor que construïem entre llargues assemblees. Un casat estartalat.
Un pòster d'encaputxats, vencer la nostra feblesa, desafiant la prudència, tu assenyalaves tempestes, jo desplegava les veles, som la lluna que saltàvem a les nostres matinades, amagats a les teulades de la nostra vida en flames, estimant-nos aglopades de poemes i cerveses, tu recitaves cortat-ho, jo llibre de meravelles.
Som la llavor que creix sota els estels, la terra humida a les arrels, el vent, la pluja, la memòria que perdura. Som la gent que no es rendeix fràgils, humils, supervivents. Tota una vida la deriva amb l'esperança entre les dents.
Som les nits de cara al sostre, d'habitacions a les fosques, aïllats en blocs de pisos, entre frustracions i bronques, escrivint de les palpentes, missatges a les finestres, s'ho espantava els vells homes, jo m'ocupava dels monstres, som malvades que encobrien fugides improvisades, dormir-nos a l'autobús, despertar només amb tu, una cal a la marina, una lluna clandestina, tu encaraves les onades, jo nedava la deriva, som el buí de quan dormia,
Fins demà!
Som la llavor que creix sota els estels, la terra humida a les arrels, el vent, la pluja, la memòria que perdurà. Som la gent que no es rendeix fràgils, humils, supervivents. Tota una vida la deriva amb l'esperança entre les dents.
Sota els estels, la terra humida, les arrels, el vent, la pluja, la memòria que perdura. Som la gent que no es rendeix, fràgils, humils, supervivents.
No pots empènyer gens, de recullar el capè, testant la corda i sents que no veus que és pel teu propi bé. Ara us negues dies morts, cada cop ets més vell, viu sec, porçot, portant pels barges del gaulet i et veig en tu.
No ballones hi ha cap dents, sempre en vols més. Ets un port que s'engreix en falta més, farcís de fort, mai n'has après. I jo, que aguantant el pes del món i el pas del temps. Veig com la puta granja creix, l'ànima em podreix, aterrat al fag, sóc la força del famer.
Està arribant la mena del coll, el cul en goteja sang, agraït al xulat, de la dignitat del cervell retrat. No importa pel que m'agirà, mai has valgut perdre si algú recol s'ha importat.
Que no tens on caure't mort, no vas per res. Una mirada d'un tirat amb el xult, ets un enganyat, que ja tot va bé. És arrogància, dinarats, banyats, errors, eficats d'amor, et tindran lligats. I a morir s'agressirà.
Soc d'un país que de cert ve d'antic, que ha passat molt de temps oblidat i oprimit.
Sóc un país on de la por se'n viu seny, que camina un pas endavant i dos enrere. Sóc un país que es desfà a poc a poc i entre il·lusions i frustracions mal de por sortir endavant.
Sot d'un país que poca gent coneix, que ell mateix els manté anònim indecis. I li fan mal els atacs i la hipocresia d'aquells que se n'omplen la boca parlant i tenen un preu per la seva integritat. Mai he cregut que per ser d'un país fos necessari
Sóc d'un país, sóc del món.
País meu que, malgrat dividit, sàpigues destriar de les gens les virtuts.
que trobis un camí de llibertat, que creixis cap endins, que el teu futur sigui crear en comptes de conquerir. Que el teu jove no et faci perdre aquest malseny i que partin el teu mar a dintre les penes. Que siguis un país del món,
Un país del món. Que siguis un país del món.
No és necessari demanar permís. Soc d'un país, soc del món. Soc d'un país, soc del món. Soc d'un país, soc del món.
Soc tu país, soc del món. Soc tu país, soc del món. Soc tu país, soc del món. Soc tu país, soc del món.
Fins demà!
No ens van fer el poro, ni un aeroport, i el tio d'Eurovegas ens va dir que molta sort. Però que no t'enganyin, llengui, fot el camp, zona 4 lliure d'especuladors i baix.
Som l'última brossa, humiliats des de fa anys, pagant la puta renta i l'autopista Pau Casals. Només ens reconeix, no ser de vida fàstima, de pobra dormitoria, patronal d'Estrella d'Ap. Som la zona 4, aparients del litoral, i un hiubus a la causa dels que no som capital. Som la zona 4, aparients del litoral, i un hiubus a la causa dels que no som capital.
Bona tarda, enxaltada per escala, passant quatre anys de merda per anar-hi a estudiar. I oferta laboral, terrorisme matural, la part i diaris de capre o alegnar.
Preferim la platja del mar, és matropical, la penya del banyestracal desfins d'arets de mar i els fins al paradés i la baixura del garraf. Fot el camp Peixapé, ja n'hi ha prou de fer els guais. Som la zona 4, avaries del litoral, i un iubus a la causa dels que no som capital. Som la zona 4, avaries del litoral, i un iubus a la causa dels que no som, no som, no som capital.
Avui no t'escric per a parlar de pa. Avui no són dies de mirar-se als ulls i callar. Sobren ferides els camps desvençuts. Creixen els munts que ens separen a mi de tu. L'Horta de València tocada de moc.
Mil anys, història, rasat, gent, segons. Terra, treball, cultura, sentiments. Paraules mortes per la soberania d'ell.
Però aquí creix la resistència, la negació del seu oblidar, manté raó, inconsciència, crem d'existir, compromís, avui t'escrit des de la nit en segle per l'enemic, convoca per la memòria, disposat a no morir.
Avui no t'escric per a parlar de pau. Avui no són dies de mirar-se als ulls i callar. S'esperen tempestes als camps ens vençuts. Reforcen els murs que ens separen a mi de tu. Les terres de l'Ebre tocades de mort.
Pobles i comarques disposats a tot. Aigua, treba i cultura, sentiments. Paraules, mortes, per la soberbia del poder.
Però aquí crec la resistència, negació del seu oblidar, maserrao i consciència, gran teixit de compromís, avui t'estri des de la nit, encerla per l'enemic, convoca per la memòria, disposada a no morir. Aquí crec la resistència, negació del seu oblidar, maserrao i consciència, gran teixit de compromís, avui t'estri des de la nit, encerla per l'enemic, convoca per la memòria, disposada a no morir.
La lia! La lia!
Quants homes mers són una causa justa, com Montell, soc adusta i arrugant. Prou s'ha acabat! Aneu al bot avant, o sigui galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no pes la noia flaca, ni se'm instança amb el cafè pudent. Els no sou qui per grapejar una vaca, ni un àngel que el baixés expressament. Que jo m'apreixa, si no fos tan nega, amb tetra clara us contraria el fet. Que ens era temps, hi ha una vaca cega, jo sóc la vaca de la mala llet. Que jo m'apreixa, si no fos tan nega, amb tetra clara us contraria el fet. Que ens era temps, hi ha una vaca cega, jo sóc la vaca de la mala llet.
I encara ho resta l'endefensa cabra, que sempre tinc l'ànima d'esclau. A mi no em muc ni que s'acosti amb s'abra, tinc banyes i escometo com un brau. Doncs ja ho sabeu, he pres el determini, l'he bramolat per comes i fundals. I no espereu que m'han desencamini la llapolia d'un manant del falç.
Que jo m'apreixa si no em costa llega, amb lletra clara escoltaria el fet. Ens era nens i haguem una vaca cega, jo sóc la vaca de la mala llet. Que jo m'apreixa si no em costa llega, amb lletra clara escoltaria el fet. Ens era nens i haguem una vaca cega, jo sóc la vaca de la mala llet.
que jo mateixa, si no fos tan llega, amb lletra clara es comptaria el fet, que ens era temps i hi ha una vaca cega, jo sóc la vaca de la mala llet. Que jo mateixa, si no fos tan llega, amb lletra clara es comptaria el fet, que ens era temps i hi ha una vaca cega, jo sóc la vaca de la mala llet. Jo sóc la vaca de la mala llet. Jo sóc la vaca de la mala llet. Jo sóc la vaca de la mala llet.
Els meus amics i jo... Els meus amics i jo... Guardem records en vitrina.
que són tan bonics com tu, que són tan bonics com tu, que trenques la boira en Martínez i en la guitarra del pa-pa-pa-ra-pa.
i el cançó de la luz de la gloria. Els meus amics i tu, els meus amics i tu. Voleu fer que anar aquí a Mercena,
A la la lucidada l'amor.
Fins demà!
Deixa't anar, oblida les coses que t'han fet plorar, no pensis més en què vindrà demà. Fes un pas més, segueix les petjades que el dia vas fer, que et portaran on vas estar. Fa temps, ningú t'acompanyarà, però això no et fa menys fort.
Tens les coses clares, tu ja saps que és el que vols. Trobaràs al teu lloc, ningú més pot adorar-te. Lluitaràs pel que vols, fins que ja no et quedin forces. Fes-ho realitat.
Què has esperat? Durant aquest temps amb els braços creuats, veient com tot el que tu vols se'n va. Pensa un moment, recorda el que sempre havia somiat, ja ho has trobat o ho has deixat marxar.
Tens les coses clares, tu ja saps què és el que vols. Trobaràs el teu lloc, ningú més podrà aturar-te. Lluitaràs pel que vols, fins que al llarg no quedi forces.
Al teu lloc ningú més podrà durar-te. Lluitaràs pel que vols fins que ja no et quedin forces, fes-ho realitat.
Béjus realitats.
Aquells petits instants que solia passar al teu costat. Recordo la foscor, aquelles cançons que em solies cantar l'arcabà. Sempre em penedeixo de no haver-te triat.
Potser no tinc tan clar que t'estimes tant. I ara que tu, com si res no hagués passat, crido, canto i ballo fins a demà.
Canto i ballo fin a nama.
i veig com va passant. Sort, sort tenim del temps que ens curarà. I ara que dilueixo tots aquests pensaments llunyant, potser no tinc tan clar que t'estim mestrant. I ara que acto com si res no hagués passat, crido, canto i
Oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh
Escolta la secreta harmònia de l'aire i l'ardo que tremola d'unes grans aigües lliures. Hala i dansa. Veus que ara passen i canten altres músiques, llum dels ulls sagrats i verges.
Estic sol en aquestes ombres i sento caure on està sang enmig d'una alba trista. A les quidats
veus que ara passen i canten altres músiques. L'aire ardent de la terra enfabrada, sol d'estiu a les cales i al mar,
Tot pensant en l'alot estimada i el record d'una flor perfumada, feliç vaig cantant. Tornaré quan es mori la tarda, tornaré pels camins altres,
ple d'amor i esperança, a cercar la mirada encisera d'aquests teus ulls blaus. Tu també m'estimes, tu també penses en mi,
que dius coses tan velles tu, quan tornaràs prop de mi. Més enllà veig un cel ple d'estrelles, més enllà
Prop de mi, una dolça mirada i unes mans amoroses i ardents a sobre del meu pit. Tornaré quan la font vingui clara. Tornaré amb la lluna de mar.
Tornaré, quan la nit ampla i bruna, entre canyes i pàl·lits silencis, escolti el meu cant. Tu també m'estimes.
Tu també penses en mi. Tu, que dius coses tan belles, tu. Quan tornaràs prop de mi? Tu seràs menorquina estimada.
Tu seràs a la vora del mar. Tu seràs com un so de campanes. La gran font per la set dels meus llavis que em crema la sang. La gran font per la set dels meus llavis que em crema la sang.
La gran font per la set dels meus llavis, que em crema la...
És senzill d'entendre, vols anar-hi, però no pots. Un camí de màgia que te jugarà el record. Aquí no hi ha mapa, simplement vés cap al nord. Són paraules fràgils, parlo més de sensacions. Plenitud condemna de l'esforç, això ja no et sents viu.
Arribar-hi costa, que el pensar és un desig. És així. Una paraula, una mirada, aquell petó que no oblido encara. Ja fa molt temps que ho sento dir. És així. Em veig pensar en ti.
És com l'aigua clara, com quan veus l'estalfogàs. T'omple d'energia, et fa creure en l'eternitat. Com les vitamines, com la droga i com l'amor. Una simfonia, sents l'orgasme dins de tot. Plenitud condemna de l'esforç, això ja no et sents viure.
Arribar-hi costa que el pensar és un desig, és així. Una paraula, una mirada, aquell petó que no oblido encara. Ja fa molt temps que ho sento dir.
L'oxigen quan falta, la veu que t'atrapa, com si al final fos pujar a una muntanya. Ja fa molt temps que ho sento i és així. I en veure tot el que està passant, jo no vull tornar.
Sé que són moments, però són tan grans, alguns tan senzills com una paraula, una mirada, aquell petó que no oblido encara. Ja fa molt temps que ho sento i...
Si al final fos pujar una muntanya, ja fa molt temps que ho sento i és així. És senzill d'entendre, vols anar-hi, però no pots. Un camí de màgia que t'ajugarà el record.
Vull córrer més que els dies, curant pressa les ferides i cantar una cançó a ple pulmó. Vull l'amor amb insistència i mai creure en la ciència per trobar totes les cares de la por. Vull escriure una cançó, plantar un arbre i ser llavor i esperarem
i deixar-ho tot enrere, aquest per sempre, que a vegades em condemna i m'allunya del món. Una vegada darrere un altre, vull allunyar-me de la pressa i del soroll,
Vols que et faci mil promeses, que et rescati de les penes, però no vols mirar amb ràbia l'horitud? Vols ser liats d'aquesta guerra i també la resistència així guanyar?
Sous-titrage Société Radio-Canada
de la pressa i del soroll. Corre sense rumb i amb unes ganes incansables d'escarre.
Fins demà!
Sé que no hi tinc res a fer, ella té molt catxet i es conserva la mar de vent. Sé que ella no em farà cas, que això serà un fracàs, però no desistiré pas. Li vaig comentar, diu vas molt embalat,
No sé si has pensat en la diferència meva. Ja sé que ets més gran, però això no hi fa res. Tu i jo podríem ser.
Com la Shakira i el Piqué, estic boig per la feliu, tant me'n fot si algú se'n riu. Recull quin tros de dona, els homes xiul hem fet fiu. Diu que sóc un pardal, res hem sortit del niu, i jo ja veig la fons.
l'estiu. Jo m'he enamorat d'ella i del seu crevat. Fó la mar de goig, ella em fa tornar boig. I és que de Catalunya t'honori ets la gran filleta. O vinga pa fer-li, ho ara no t'hem fàcil l'estreta. Però si ets molt modern, ets una dona oberta. Jo tinc la mar de clar, la gent ja pot xerrar. Revolucionaríem el panorama català. D'això nostre se'n sentiria parlar. Podríem fer cançons, seríem els reis de les festes majons. I els diumens estaríem excursions. I iríem als aplecs i a buscar bolets. I tot això mentre es tocant és coble.
Fins demà! Fins demà!
Com la Núria no n'hi ha. Estic boig per la feliu. Tant m'he fot si algú se'm riu. Recoy quin tros de dona. Els homes xiu l'hem fet viu. Diu que sóc un pardal. Recem sortit del niu. I jo ja veig la foto.
Jo me n'aniré de ponts, adeu als ponts ficants, i m'empadronaré aquí sants.
Estic boig per la feliu, tant m'he fot si algú se'n riu. Recoy quin tros de dona, els homes xiu l'hem fet viu. Diu que sóc un pardal, res hem sortit del niu. I jo ja veig la foto en porta de l'interviu.
Estic boig per la pel·liu, també pot si algú se'n riu. Recoy quin trot de dona, els homes xiu l'hem fet viu. Tenim bones artistes i que es fan estimar. Però què vols que t'hi digui? Ja ho tinc la merda clar, com la Núria no n'hi ha.
Buf i fred en el teu cor i s'engruni l'esperança