Gràcies.
Bones, hola a tots i a totes. Encantada una altra vegada de trobar-vos ahir, de l'altra banda, en perifèries sonores. Avui... Avui és un dia de ploja. No sé si coincidirà perquè ja sabem que aquest programa el podeu sentir en diverses... en diverses diferents horaris. Així que pot ser que ara no està ploient, no està plovent, però aquí, ara, en aquest moment, sí. Sí que plou.
I avui, el programa d'avui va sobre música per alegrar aquest començ de l'hivern. Per favor. I, bueno, per què no? També he disfrutat una mica d'aquesta melancòlia o nostalgia hivernal. Però xerraré una mica. Aquests dies pensava sobre el concepte de família o què sentim quan xerrem de què és la família i què significa...
La família per cadascú. I també l'amor de tot això. Perquè, bueno, és la manera de sentir-nos la pertenència a un jo que de un...
de on també sentim la força i com... Bueno, investigarem una mica aquest sentiment, que no és fàcil de explicar. I he volgut començar amb una mica de... Bueno, de això americà i així una mica jazz.
Però que xarra de l'amor més romàntic, no? Qui no ha volgut alguna vegada o ha sentit aquest sentiment de refugi i d'escapar també al mateix temps? I a qui no li ha agradat sentir i tenir aquesta possibilitat d'un lloc, uns braços o d'escapar?
Així que el mític Chet Baker va estar l'encarregat d'abrir el programa d'avui amb el mític Let's Get Lost i gràcies per estar ahir. Comencem.
Let's get lost, lost in each other's arms Let's get lost, let them send out alarms And though they'll think it's rather rude Let's tell the world we're in that crazy mood Let's defrost
Fins demà! Fins demà!
Let's defrost in a romantic mist Let's get crossed off everybody's list To celebrate this night we found each other Mmm, let's get lost Oh, let's get lost
Quan llegia així una mica de la biografia que sempre m'agrada quan vaig a posar música, no sé si és una fricada més meva, també ho faig amb escritors o amb actrius, actors, quan veig una pel·lícula que m'agrada o quan veig... Sí, m'agrada acercar on ha nascut, on ha viscut, com era la seva família...
Una mica així, de dades personals de la persona que ha compost l'obra artística, qualsevol. I m'ha cridat molt l'atenció que el pobre de Chet Baker, havia un profe de música que li ha dit mai es ganarà la vida amb la seva música aquest allot. Mai. Perquè...
Seria un desastre perquè ho veia amb poca creativitat. I ara, aquí som.
Es relaciona això també amb... El altre dia llegia... Crec que era un suplement cultural d'un periódic, d'un diari, que charraban d'una pel·lícula que m'encanta i que ara que es apropa el Nadal, tots i totes l'aveu vist, segur, bueno, els de la meva edat, els de més edat que la meva i més joves també. Vos recordeu de Regresa al Futur, no?
És així, no? La traducció en català, no? Regresa al futur, és la matriz. I... Deia que quan havien començat a rodar la pel·lícula, com que de repente director, guionista i així... Però aquí no... Aquí charraba... Aquí charraba, crec que era el guionista. Ay, aquesta dada no... Bueno, sí, però crec que era el guionista. Bueno...
De alguna... La qüestió és la següent. Han començat a rodar i el protagonista era un altre actor al començ. Jo no ho sabia. I de repete han dit, no, necessitem una mica més d'un espírit més còmic.
per aquest personatge, perquè si no la pel·lícula no aconseguirà aquest to una mica com a fantasiós, però també com una mica de comèdia, perquè és veritat que Michael J. Fox, que ha estat l'actor que ha començat a fer del personatge en aquest segon round,
té aquest espírit, no?, de humor. I, encara sí, aquesta persona, que ara no m'han recordat el nom perquè no me l'havia apuntat, perquè ho veia, clar, molt obvio, però és veritat que ara no m'han recordat el nom, era guionista, crec. Bueno, el que ha, diguem, pensate en aquest canvi, la qüestió és que ha agredat a la seva família i le ha dit,
Després d'aquest rodatge, jo crec que la meva vida artística està acabada, aquesta pel·lícula no tindrà res a fer, però doncs hem intentat amb aquest acte i ja ho farem. Així que quan termini tot això, marxarem tota la família a Alaska, si vos pareix bé, i res més a fer.
Així que des d'aquí a totes les persones que fan qualsevol cosa artística, molt d'ànims, perquè ja veu, ja pensaven que aquesta pel·lícula seria totalment un fracàs i està totalment el contrari, no? Bé, i mira, amb un canvi d'actor i amb l'espírit de no rendir-se, com o Chad Baker, perquè si feia a casa el seu profe de música, i així xerrant de família...
que també volia deixar per pensar. Està la família biològica, no? Els pares o mares o...
Hi ha molts formats de família, perquè no tothom té una mare i un pare, o pot ser que tens dues mares o dos pares, i tot això que ja sabem, però encara més hi ha gent que pot ser que no té un projecte de vida tan tradicional i la seva família són els seus amics, les seves amigues...
Doncs, a la fi, la gent que estimo, que és com es diu el següent tema, que és d'Ocas Grases, aquest grup valencià, i que canta la superincreïble Rita Pallés amb ells en aquest tema. I la gent que estimo és la gent que jo he triat, no?, també. I és molt important, no sé vosaltres, però quan va passant el temps...
Els temps hem de revisar una mica, no?, perquè a vegades hi ha gent a la nostra vida que no... que per el que sigui, no?, hi ha vegades amistats i relacions que terminen que ja han perdut el sentit, que ja tenim camins diferents, que ja no tenim paciència per tractar-nos bé o almenys necessitem un temps...
I jo crec que el més important és quedar-nos a cada etapa i a cada moment de la vida amb les persones que estimem i que volem passar temps i dedicar temps per aquestes persones, per elles i amb elles, perquè si no, no té sentit.
Ara que tothom està connectat i ultraconectat amb videollamades i tot això, però que realment no és suficient, no? Crec jo, eh? Així que anem amb el següent tema. Porto amb mi les coses que em vas dir El teu amor, el meu verí Una part de tu em floreix a dins
El meu amor, el meu destí, sóc feliç prop del perill, només sóc un desí.
Amor En aquest món I t'estimo molt I t'estimo molt I també tinc por Sempre porto un tros d'ahir I un altre cop m'escapo I un altre cop m'escapo Sempre porto un tros d'ahir
i un altre cop m'escapo. Van plorant els núvols grisos i ens fan enyorar el bon temps el record del que vam ser que tots en vagi a la merda. Recordo que t'ho vaig dir que seria millor així. No seràs, però m'ho vull creure.
que al final s'ha decidit, si en el fons sembla brindant, de tot el que ens ha passat, som la sort de ser aquí. Tan estrany i tan bonic, entre el miracle i el desastre és un bé dintre, cel de llums per fer-te feliç.
Brilla la nit i ho fa per tu perquè ets aquí. Tan estrany i tan bonic, entre el miracle i el desastre és on vivim. Sol de llums per fer-te feliç. Brilla la nit i ho fa per tu perquè ets aquí. Segur que sí.
I un altre com m'escapo. I un altre com m'escapo. Sempre parto un tros d'ahir. I un altre com m'escapo. I un altre com m'escapo.
I després d'aquest so tan bonic i...
Anem una mica a la perifèria, però més caribenya, o més tropical. Anem a Colòmbia, ara. Aquest tema...
és molt conegut, ho coneixeré segur, però per a mi, des de la primera vegada que l'he escoltat, crec que descrip molt, molt bé, aquesta sensació que tots i totes hem tingut, quan eren nins, quan eren malots i alotes, i també d'adolescents, i també d'adult, d'adulta, jo l'he sentit també, i potser que vosaltres també.
que, bueno, per lo que sigui, tens una opinió que és diferent o no t'agrada pensar o ser aquest dia, aquesta època o en aquella feina, pensar com la resta, tens una opinió diferent...
També si estàs a una reunió o a un event social i pot ser que t'agradaria ballar i ningú té com la intenció de ballar i està sola en la música i tu dius per què no? I si jo vull bailar per què no ho faig?
És aquesta... I clar, la relació d'aquest tema amb la família és molt interessant perquè hi ha moltes ovelles negres. Ovelles no, ovelles sempre... Així que seria l'ovella negra, clar.
Sí, sí. Tots i totes ens hem sentit així moltes vegades. Hi ha gent que pot ser que no, que és com la més normal en la seva família. No és el meu cas, com podeu imaginar. I no és fàcil perquè, com deia un professor que donava classes de sexualitat i de relacions interpersonals i això, a vegades...
Quan... És com aquest animal... Com es diu aquest animal de la mà? El cranc, el cranc, no? A vegades, quan els pescadors agafen crancs, un cranc és com aquesta sensació. Es sentiria més segur...
amb els altres crancs en un cubo, que sol en la platja, tot sol o tot sola, sí hi ha depredadors molt a prop, no? I a vegades la gent et sent més segura, no sé, no cridant molt l'atenció, no? I en la família això s'ha viscut molt, perquè a vegades, bueno, jo no sé...
per a mi és molt normal que em diguin en la família però que rara però qui t'ha dit que facis teatre o per què ho fas, per què ho fan les teves amigues s'han dit moltes vegades això que fas coses sense personalitat o segur si l'has pensat bé pot ser que els que hem triat estudis així més literaris i no molt utilitaris en el sentit capitalista a les famílies
I s'han donat molt la xapa, en aquest sentit, de, ai, però estàs segura, i aquestes coses. Així que jo recomano a tothom ser jo i sentir-te així sempre que puguis. I anem amb bomba estèrio.
Sigo bailando y escribiendo mis letras. Sigo cantando con las puertas abiertas. Atravesando por todas estas tierras y no hay que viajar tanto para encontrar la respuesta. No te preocupes si no te aprueban cuando te critiquen. Tú solo di. Soy yo.
Hago lo que quiera, muero en el intento. A nadie le importa lo que estoy haciendo. Lo único que importa es lo que está por dentro. A mí me gusta estar en la arena, bañarme en el mar sin razón, sin problema. Estoy sentada sin hacer nada, mirando de lejos y estar relajada. Que no te preocupes si no te aprueban cuando te critiquen. Tú solo di. Soy yo.
Sí, papá. Que no te preocupes si no te aprueban. Cuando me critiquen, tú solo di. Soy yo.
I després d'aquest subidó, després d'aquest subidó vaig a xarrar. L'altre dia sentia música que escolta de tant en tant, que no te res a veure, bueno, i altres programes que fa una altra gent. I ha sortit aquest temazo, italià, ja vaig donant pistes,
i clar ho he relacionat així ràpidament a més jo que estava pensant moltes coses primer aquest pobre cantant Buscaglione ha mort en un accident de tràfic pobre
Era, hem de pensar, anys 50, Turing, aquí, així com un estil Clark, Gable i Casablanca i això. Hi ha cantants italians molt, a mi em fa molta gràcia, com interpretativament aquest espirit així musical.
És bé que l'havia arribat influència de la música negra dels Estats Units, que era difícil que arribessi a Itàlia encara tan prest, i es nota. Però clar, la letra de la cançó és tremendament masclista.
Però té molt de flow, i a vegades hem d'analitzar i criticar tot aquest espirit patriarcal amb una mica d'humor, perquè si no morirem de pena. I aquesta cançó em recordava també pensar en la família, també en l'amor, però aquest me'n recordava més, encara s'ha posat molt de moda, cridar al teu amor, bebé.
A mi no m'agrada gens, però és aquesta idea que la socialització d'alots i alotas sempre és molt diferent, o de nens i nines, perquè quan el nen és petit, si és un nen, sempre se li...
se le... venga, anem, se le anima, no? Venga, que ets forta, que ets gran, vamos, valenta, no? I a vegades a les nines, tradicionalment, de sort que ja no és així, sempre, gràcies, però a mi, qualcuna vegada, sí que me l'han dit, no? Ai, pobra, si és que és molt petita. Molt petita. I... Bueno, aquesta sensació, no?, de jerarquia...
o de mirar d'una altra altura no ajuda. I la família ara ja està molt acceptat que tothom som horitzontals i els nens han d'escoltar els adults, però els adults han d'escoltar els nens el que necessiten, les preguntes,
El que no entenen és l'educació més moderna, que no era escoltar i obeir sense contestar. I doncs, anem en aquest tema, que si esteu conduint o si esteu a casa, no sé, moveu una mica el cos perquè té molt de flow. Així que anem amb el tema de Buscaglione, que es diu Picola.
T'ho veduta, t'ho seguita, t'ho fermata, t'ho baciata. Eri piccola, piccola, piccola, cosí. Mai guardato, hai taciuto. Ho pensato, beh, son piaciuto. Eri piccola, piccola, piccola, cosí. Poi, è nato il nostro folle amore,
Bé, ripenso ancora con terrore, mai stregato, t'ho creduta, l'hai voluto, t'ho sposata, eri piccola, piccola, piccola, sei così bene.
Toviziata, coccolata, latte, burro, marmellata. Eri piccola, piccola, piccola, così. Che cretino! Sono stato anche il gatto mai venduto. Ma eri piccola, eh già. Piccola, piccola, così. Tu fumavi mille sigarette.
Io facevo il grano col 3-7. Poi un giorno m'hai piantato per un tipo svaporato. T'ho cercato, t'ho scovato, l'ho guardato, s'è squagliato. Quattro schiaffi t'ho servito, tu m'hai detto disgraziato. La pistola m'hai puntata ed un colpo m'hai sparato. Ah, sí? Vabbè, spara.
E pensare che eri piccola, ma piccola, tanto piccola, così...
Després d'aquest ambient així més llegit, vaig a llegir una coseta una mica més sèria, però hi ha una poeta que m'encanta, que fa poesia així cantada com rap, com... Ja xerraré d'ella un altre dia, es diu Kate Tempest, i aquí tenim una versió una mica traduïda.
Legiré, perquè xerra una mica de tot això, així, des d'una versió més poètica. Imagina un buit, una foscor infinita i en calma, pau o l'absència, almenys de terror. Ara, enmig de tot aquest espai, mira aquest puntet de llum, a la cantonada més allunyada, daurat com el taú d'un faraó.
Segueix aquesta llum amb els teus ulls cansats. Ha estat un dia dur, ho sé, però mira, observa com tremola després, esclata en un tot plen el marc sencer.
resplendeix amb un foc del qual no pot suportar la seva majestuositat. Aquí està el nostre sol. I mira, veus com els planetes pengen al seu voltant subjectes en el seu intrincat val? Aquí està la nostra terra. La nostra terra.
La seva blava calma, la coiçó dels ulls, el seu contorn et recorda a l'amor. Aquesta rodonesa suau, la tranquil·litat de l'oceà i la massa terrestre. Imagina el món. Més bel del que mai va creure que seria. Es mira a si mateix mentre gira, els braços carregats amb els trofeus de la seva criatura més rèixida.
Elèctricas i minas centrals que brillen en el seu quiet, frescada. És un somriure el que apareix en els seus llavis o és un sotrac de terror? La tristesa de les mares quan veuen el destí dels seus fills desplegar-se, dins ara, dins ràpid, visions.
Els colors com a pastilles en l'estómac, revoltes. La teva pel arrugada com la d'un cadel, sacsejada i tibada després. Ara tot resplendeix. Les zones augmenten segons puguen cap a tu i tu ets petita, com la sorra, només un granit.
A mesura que t'acostes a la superfície, tota aquesta pau que vas sentir és reemplaçada per una furiosa desconeguda passió. Sents, la gent, la vida, les seves cares et brillen en el cos. Sents, vols estar prop d'elles, més a prop. Aquesta és la teva espècie, el teu clan.
On has aterrat? Desperessa't, aixecate i mira les teves extremitats, intactes, vestides a la moda del moment. Aquesta és una ciutat, la cridarem Londres, i aquest és l'únic temps que has conegut. Massa ràpid, massa rampel, massa lent, massa temps, caminem tot el dia, però no podem avançar. Algú més està despert.
Fins demà!
Y ya...
Quisiera yo renegar
Yo quisiera renegar
de este mundo. Por entero volvé de nuevo a habitar. Marece mi corazón.
volves de nuevo a habitar.
Bueno, es la presentación de La Niña de los Peines.
Voldria jo renegar, es diu aquest tema, d'este món per sense, per veure si, no, en un món nou, per veure, és que aquí traduï del andalus al català, a mi em costa molt, podeu comprendre. Así que la niña de los peines, sin traducir, seria un món nou, per veure si en un món nou encontraba més veritat, no? Así que quisiera renegar a aquest món.
El poema de Ken Tempes xerrava d'això també, no? Aquesta conexió amb la niña de los peines. Si aquest món a vegades no és... Sí que perteneix a aquest món, no? És la terra, el nostre clam, la nostra família i així fem més petit, més petit el círcle.
El cercle d'un sentit que d'on som i qui som els nostres afins, la gent afins, no? I més veritat, com diu la niña dels peines, estaria molt bé, estaria molt guai.
El poema de Kate Tempest m'agrada molt aquesta referència a estar aixecat, d'estar atent i concentrat. No hauria de significar atenció, però sí d'estar una mica pendents en la família, però això xerrava, o en l'amor, o en la parella. És, teòricament, on no tenim que estar...
com en guàrdia, com amb el on posat de la protecció, de protegir-nos, d'estar per si podem ser ferides o no. Però clar, per construir una família o una parella en què sigui un espai segur, hem de fer feina. Perquè a vegades, si no, ni...
ni la família ni els vincles sexoafectives seran espais segurs. I no vol dir que no s'han de dialogar, discutir, compartir opiniones diverses, sinó de respectar, no? Hi ha una pel·lícula que m'encanta, sempre m'agrada xerrar una mica quan hi ha temes, no?, ahí en el candelero.
«Los domingos». Ara és una pel·li que ha tingut molt públic i molt debat i posat sobre la taula. No contaré molt, però sí que reflexa molt bé com l'adolescente i la protagonista no és respectada i la família jutja d'alguna manera...
bé, el que fa, el que no fa, els sentiments, però com a xerrant dels sentiments de qualcú, per com és menor, ahir a la taula, davant tots i totes, sense demanar si li va bé, xerrar del que ella sent, del que no sent, del que li ha passat i no... Això hem de tenir molta cura, no?, en la família sempre, amb aquestes coses.
I m'agrada molt una frase de la cançó que ve, que és una mica més alegre, que diu que el meu consell és verte, el meu consell és verte feliz, que no em surte en brasilero com tocaria, però sí, no? Seria això, no? Verte feliz és...
Y eso sería, ¿no? Estaría guay. Porque a la fi, quien está ahí donant suport y se alegra de las tevas alegrías, ¿no? Y te acompaña también cuando no son tan alegrí tantas alegrías. A la fi, sí, ¿no? Es la teva familia. Sí, es que no es más de peradí. Anem, samba de raíz. Con celo. Y aquesta idea de familia y comunitat.
Bona nit.
I xerrant d'aquesta sensació de ser com un equip, si l'altre dia també, per casualitat, he escoltat aquest tema de Xabella Vargas. Xabella també ha estat una persona que ara és famosíssima, una cantanta reconeguda per tot el món, però ha estat molt de temps sense cantar en llocs així com...
Sí, amb un reconeixement com a artista també ella ha tingut problemes amb l'alcoholisme i que això també és molt important si xarrem de família o si xarrem de parella i d'amics.
hem d'acompanyar i de solucionar, no podem conviure amb gent o amb addiccions molt fortes perquè si no, com deia una amiga, el desenvolupament de la vida en la seva quotidianitat i en la seva naturalitat no pot ser, no pot ser, perquè és bé com si li posaran pedres en el camí a la vida.
En aquesta molt famosa amb Joaquí Sabina, sí, però és molt chula, és molt simple aquesta cançó, però molt bonica. I es diu Nosotros. A tient
que quizá no espere, doloroso tal vez. Escúchame, que aunque me duela el alma,
Yo necesito hablarte y así lo haré. Nosotros que fuimos tan sinceros que desde que nos vimos amándonos estamos
que del amor hicimos un sol maravilloso, romance tan divino. Nosotros, que nos queremos tanto, debemos separarnos, no me preguntes más,
no es falta de cariño falta de cariño te quiero con el alma con toda mi alma te juro que te adoro y en nombre de este amor y por tu bien te digo adiós y es que nosotros
que fuimos tan sinceros que desde que nos vimos amándonos estamos porque nosotros que del amor hicimos un sol maravilloso romance tan divino
Que nos queremos tanto, debemos separarnos, no me preguntes más. No es falta de cariño, te quiero con el alma.
El nombre de este amor y por tu bien te digo, te digo adiós.
I amb la següent cançó vaig a donar un saltit de generació, perquè de Xabella Vargas anirem a posar un tema d'una jove madrilenya que es diu Ede. El seu últim disc, àlbum, es diu Fiera Linda. I m'encanta d'aquesta cançó que també ha aparegut per casualitat. M'encanta la casualitat, com ho podeu comprovar.
d'aquesta cançó que l'altre dia em sonava del final d'un programa que m'havia deixat sense terminar d'escoltar. Perquè hi ha una part i deia, uau, qui és aquesta noia que canta? I sí, em connectava molt amb totes aquestes idees i aquesta música que jo ja tenia al cap pensant en avui.
Ante el abandono y la tibieza criminal d'IVD. Clar, perquè a la fi, el abandono és un dels grans pocs que tenim, no? O molts de nosaltres. Però segur, no? Quins deixen, quins abandonin...
Que a la fi una relació o una persona se valla, no? La mort o el dol per la marxa de qualsevol persona, no? A la fi hem de continuar la vida, però a vegades ho sentim com que ens han abandonat, no? I aquesta cançó es diu Mirlo Pardo i no vull desvellar, perquè es diu així, així que anem amb ella.
De lado a lado de mi cuerpo me atraviesa Me parten dos como una flecha, una tristeza Hoy no sirvo pa' existir, eso me tranquiliza Pero me da miedo que yo se den cuenta
Pasa que una vez despierde la entereza, ante el rechazo, el abandono, la tibieza criminal y un dolor subliminal se cristaliza y el terror a la soledad se alza.
De lado a lado de mi cuerpo me atraviesa esta maldita sensación de estar mal hecha. Desde pequeña este consuelo en forma de canción que reza. Se hace muro contra la hostilidad de fuera y adorna con plata mis penas.
El volado de mi cuerpo me atraviesa Me parten dos como una flecha, una tristeza En la boca de mi estómago pelean Amor de un virlo pardo y una pantera En la boca de mi estómago pelean
A muerte a mi lopardo y una pantera. En la boca de mi estómago pelea. A muerte a mi lopardo y una pantera.
I l'últim tema, com no podria ser d'una altra manera, perquè aquesta setmana no s'ha xerrat d'altra cosa, d'altra cosa en el món musical, vaig a terminar amb Rosalia, amb un tema del seu àlbum Lux. M'agrada molt aquesta part que diu el meu cor sempre hi és com una carrera i el teu amor és com una avalanxa.
M'encanta Rosalia, ha estat molt valenta de fer aquest disc i de desconnectar una mica com a fases. Jo he escrit qualsevol vegada una cosa també per fases, però que m'encanta separar els sentiments i la vida, no? Al final són fases i...
M'encanta el tema que es diu la jugular. Així que vaig a terminar amb aquest tema. Tan estrany i tan bonic, com deia també el tema d'oques grasses, perquè així hi ha molta gent que no l'agrada a Rosalia, jo podria dir, agafant les paraules d'oques grasses, del tema que hem sentit abans, és entre el miracle i el desastre.
hi ha molta gent que no entén l'art de Rosalía però jo crec que també està i és molt a prop al miracle així que anem amb la jugular moltíssimes gràcies i disfruteu sempre i estem en contacte sempre des de la perifèria fins la propera, ciao, ciao
Fins demà!
Días en veintiún gramos Tú que tan lejos y a la vez más cerca Tú que tan lejos y a la vez más cerca Que mi propia vena yugular
Mira, yo no tengo tiempo.
Para odiar a Lucifer Y estoy demasiado ocupada
Amándote a ti un nivel Mi corazón Que siempre está en una carrera Estoy cortando las flores Antes de que sea primavera Dónde están los caballos Los míos bien amarrados La sangre y la suerte Aquí mano arrastrado Tu amor es una avalancha Cae por su propio peso al existir
Ayer, hoy y mañana, la niebla a la que me quiero hundir. Menagle, pura, merús a me. Menagle, crez en el carcí. Alelu, da.
Yo quepo en el mundo y el mundo cabe en mí.
Yo ocupo el mundo, y el mundo me ocupa a mí Yo capo en un haiku, y un haiku ocupa un país Un país cabe en una astilla, una astilla Ocupa la galaxia entera, la galaxia entera Cabe en una gota de saliva, una gota de saliva Ocupa la quinta avenida, la quinta avenida Cabe en un piercing, un piercing ocupa una pirámide
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit. Bona nit.