Contes per estimar Amb Teresa Mir
Bona nit a tots i a totes. Benvinguts a Contes per Estimar. El conte d'avui parla d'un sentiment gens fàcil de gestionar, la timidesa. Sabeu de què us parlo, oi? Vull dedicar aquest conte a tots els nens i nenes que senten pànic quan algú els mira, quan són el centre d'atenció. També vull animar-los a confiar en ells mateixos perquè us puc assegurar que amb el temps això millora. Esteu a punt? La Mimito Maquet.
Aquesta és la Mimi. La Mimi és tan, tan, tan tímida que només en sentir el seu nom es posa vermella com un tomàquet. Per això li diuen la Mimi Tomaquet. Pobre Mimi! A l'hora de l'esbarxo, els seus companys i companyes li diuen Tomàquet, amagats i també al seu davant, i tots i totes riuen quan veuen com la Mimi es posa tan vermella.
Mimito maquet, tu maquet, tu... i riuen. Quan la mestra li fa una pregunta a l'hora de classe, ella sent tanta vergonya que mai no contesta, encara que sàpiga la resposta. La veritat és que ningú l'ha sentit parlar mai. La Mimi no obre la boca, no ho fa ni tan sols quan li regalen una llaminadura.
Si la seva veïneta ve a jugar a casa seva, la Mimi es passa tota l'estona callada. I quan els altres nens van a jugar, la Mimi ho passa fatal, perquè mai no la trien. Però els problemes de la Mimi no acaben aquí. El pitjor, el més espantós, el més horrorós, és que demà ha de recitar un poema davant de tota la classe.
Aquella nit, la mime està tan nerviosa que no para de donar voltes al llit. I quan per fi es queda adormida, té uns mals somnis aterradors.
Tomàquet! Mimi Tomàquet! Li criden els companys mentre riuen d'ella. L'endemà, camí de l'escola, la Mimi intenta ser valenta, però el cor li batega molt fort i li tremolen les cames. Només vol desapareixer, fondre's, fer-se invisible.
Quan la Mimi es col·loca davant dels companys, tots es miren entre ells, riuen fluixet i fins i tot repeteixen el mot de Mimi Tomaquet. Però llavors la mestra es posa veritablement seriosa. Calleu! Com tracteu així una companya? No us fa vergonya? El seu nom és Mimi. Mimi, no Tomaquet.
En aquell moment no és la Mimi qui es posa vermella, sinó els seus companys, i quan ella ho veu, de sobte se li passa bona part de la seva timidesa i comença a recitar el seu poema, L'ocellet lleig.
Hi havia una vegada un ocellet del qual tots esborlaven. Però mira aquest lleig, li deien. Però un dia l'ocellet lleig va començar a cantar. I tots van quedar amb adelits. Quina veu tan delicada, quina cançó tan preciosa. I és que l'embolcà i més lleig pot amagar la cosa més meravellosa. Fi.
Tots van aplaudir la Mimi i, com no, ella es va posar ben vermella. La Mimi enfronta la seva timidesa i sorprèn a tothom amb tot el que porta a dins, perquè molt sovint la meravella s'amaga als llocs més insospitats.
Us desitjo que passeu una bona setmana i ens trobem ben aviat aquí, a Ràdio Sant Saloni, a Contes per Estimar.