Contes per estimar Amb Teresa Mir
Bona nit, nens i nenes. Benvinguts a Contes per Estimar. La Cèlia s'està fent gran i, encara que no ho sembli, fer-se gran de debò no és gens fàcil. Però, malgrat tots els moments d'incertesa i d'inquitud, malgrat totes les inseguretats que això comporta, en créixer aprenem moltes coses importants que, després, ens acompanyen per sempre.
Avui us he escrit un conte sobre el que implica fer-se gran. Es diu, al final sempre surt el sol. Espero que us agradi. A la Cèlia no li agradava la nit. Bé, no seria just dir-ho així. Li agradava molt la lluna, veure com anava canviant cada nit,
Com cada nit era diferent. També li agradaven les estrelles, com resplendien en el cel. Les nits d'estiu eren fantàstiques. No, definitivament no es tractava de la nit. Pot ser, era bé de dutxar-se, el sopar, els contes, els petons de bona nit del pare i la mare... No.
És clar que tot això també li agradava. Llavors, què era el que la desagradava tant? Perquè lliscar dins del llit, sentir l'escalfureta i el tacte dels gençols, més aviat provocava en ella sensacions agradables. On estava llavors el problema? On començava el seu disgust?
Quan els pares deien bona nit, ajustaven la porta, el llum s'apagava i es feia el silenci, era en aquest moment, just quan la Cèlia es quedava sola quan tot començava. De cop, el pes del món queia al seu damunt i tot de pensaments foscos s'empoderaven d'ella.
El divendres havia d'anar a revisió mèdica, li haurien de posar la vacuna. Això no li agradava gens, li feia molta por i no servia de res que ningú li tregués ferro a l'assumpte.
Aviat la mestra faria una prova de mates. Les mates, que difícils, com les odiava. No les entenia, no hi havia manera. El pare l'ajudava i també en Gabriel, el seu millor amic. Ell era un crac de les matemàtiques, però i si encara i així no se'n sortia?
A mesura que passava el temps, els pensaments de la Cèlia s'anaven fent més foscos i la por més gran. Els avis s'estaven fent grans. I si els passés alguna cosa? Podien morir-se. De fet, tard o d'hora, això passaria. No volia imaginar-ho.
No volia i prou, perquè ningú havia de morir-se i encara menys els avis. Els pares de la seva amiga Clàudia s'estaven separant i ella estava molt trista. Això passa, oi? La Cèlia donava voltes i més voltes al seu cap i també el seu cos voltava. Hauria cridat els pares, hauria fet un gran crit, un crit aterridor...
Així haurien vingut al seu costat, l'haurien acaronat i li haurien dit que tot aniria bé. Però... començava a fer-se gran. Potser ja era hora de sortir-se amb tota sola, no?
Anava passant l'estona. La Cèlia estava esgotada. Per fi el cos va cedir i es va deixar anar. Però quan estava a punt d'entrar al món dels somnis, la va sentir. Era una veu, una veu fonda i serena. Cèlia, Cèlia, em sents?
No era la veu de la mare, tampoc la veu del pare. Qui era, doncs? D'on venia aquella veu suau, profunda i clara?
La Cèlia va moure les cames i també els dits dels peus. No hi havia res sota els gensols. Va moure els braços i les mans. Va resseguir cada centímetre de tela. Va mirar sota el coixí i fins i tot sota el llit. Va escombrar l'habitació amb els seus ulls, que a aquelles alçades ja s'havien acostumat a la foscor. No hi havia ningú, res, al seu voltant.
Cèlia, em sents? Potser estava somiant, potser s'havia tornat boja. Però no tenia por, no estava inquieta. Ben al contrari, aquella veu tenia per ella un efecte tranquil·litzador. Te la sorprenia i la intrigava. Qui ets? Va preguntar finalment. Soc la teva veu interior. La meva veu interior? Què vol dir això?
Sóc a dins teu i parlo des de tu. Des de mi? Però jo no et conec. Mai abans t'havia sentit. Sempre hi he estat, però potser ara pots sentir-me millor perquè t'estàs fent gran. I només jo la tinc aquesta veu interior? Va preguntar la Cèlia, encuriosida.
No, tothom la té, però no tothom l'escolta. Cal silenci i pau per fer-ho, cal dedicar-li una mica de temps i parar atenció per sentir-la, i tu ho estàs fent. Veu interior, quin nom més estrany!
Bé, puc dir-me de més maneres. Alguns m'anomenen consciència, per d'altres sóc una mena de guia. I li diuen pensar o intuir. Però tant se val. El nom fins i tot pot anar canviant en funció del que tu necessitis. Avui m'agradaria tenir un nom especial per tu. Vols saber quin és? Sí, m'agradaria dir-me la teva força interior.
I això per què? Va dir la nena. Perquè la tens, i aquesta força anirà creixent dins teu, si te la creus i l'escoltes. Força interior, va xiu-xigueixar la Cèlia. Avui vull demanar-te que confiïs. Sempre poden passar coses, i algunes poden ser difícils, però al final sempre surt el sol.
La Cèlia va sentir una calidesa i una pau indescriptibles i lentament es va adormir. No li va caldre acomiadar-se d'aquella veu. Sabia que tornaria a trobar-la, ja l'havia descobert i només podia créixer dins d'ella.
L'endemà al matí, la Cèlia va despertar plena d'energia, es sentia molt bé, va saltar del llit i va anar cap a la finestra. La va obrir de bat a bat i va veure un gran sol brillant del del cel. Llavors, va recordar aquelles paraules perquè eren ben certes i perquè ara sabia que passés el que passés, al final, sempre surt el sol.
La Cèlia descobreix que té una veu interior que pot tenir múltiples noms, consciència, força... Aquesta veu l'acompanya i l'acompanyarà quan hagi d'enfrontar tots els desafiaments, grans i petits, que li porta a la vida. I això li dona confiança i l'encoratja, perquè ara sap que passi el que passi, al final, sempre surt al sol. Us animo a escoltar vosaltres també i a descobrir tot el que aquesta veu us ha de dir.
I fins aquí el programa d'avui. Cuideu-vos molt i ens trobem aviat aquí, a Contes per Estimar.