Comptes per estimar. Amb Teresa Mir. Què tal, nens i nenes? Bona nit i benvinguts una setmana més a Comptes per estimar. El conte d'avui es diu No vull tenir el cabell arrissat. I la seva protagonista no es sent gens conforma amb el seu aspecte. A tots ens passa que alguna cosa de nosaltres no ens agrada. Veritat?
Aquest és un conte divertit que ens empeny a estimar el que tenim. També és un conte sobre els cabells. Piles i piles de cabell. Esteu preparats? Poseu-vos còmodes. Comença així. No vull tenir el cabell arrissat.
No vull aquesta mata de cabell arrissat. Està embolicat, despentinat, injustament enredat. Mira aquests remolins, aquests gargots, aquestes espirals. Massa irregularitats, massa corbes. A mi em venen tots els mals. Sempre tan enredat, embolicat i enroscat. S'encrespa i s'arrissa, i cuidar-lo és una pallissa.
Jo vull que el meu cabell sigui llis, vull que sigui sedós, vull que s'obri en l'aire i que es vegi esponjós. Per això m'alpentino tota la nit amb un raspall enorme, durant hores i hores, però ni així em queda uniforme. Al matí següent estic feta pols, la mà del raspall em fa molt de mal i el meu cabell està més arrissat i més enredat. I jo agafo una enrabiada descomunal.
Demano a tots els meus amics que estiguin fort, però... Au! Ja prou! És inútil. Després de tant en renou, intento fer servir llibres passats per aixafar tots els cabells arrissats. Però no és la solució. Sembla que els rínxols no volen entrar en raó.
Ja ho tinc, globus! Els lligaré al meu cabell i aconseguiré que quedi lliç com la seda. Però, un moment, què està passant? Oh! Fins i tot he acabat volant. He anat a buscar la millor cinta adhesiva. Aquesta serà, sens dubte, la solució definitiva.
Però, no, cada risc s'enreda i s'enrosca i ara tinc formes estranyes al voltant de tota la closca. El remullo en aigua i, sorpresa, ha quedat allissat, prou rissos empipadors, sembla que ha funcionat.
Però, quan el cabell s'asseca, sento el primer boing i els risos s'apareixen del no-res com si es tractés d'un gran malentès. És inútil. Abandono aquesta eterna lluita. Darrere de cada risa eliminat n'apareix una altra correcuita. El millor serà penjar-me del meu arbre preferit i deixar que el cabell caigui ben atapaït.
Però, mentre en queixo notjada, un soroll m'obliga a aixecar la mirada. Una noia es para de cop i es deixa caure de mal humor. Diu, el meu cabell és molt avorrit. Tant li costa ser una mica més aixerit? És completament lliç, no té ni un miserable risc. He intentat doblegar-lo i enredar-lo, fins i tot amb corrons d'ondolar-lo.
Jo vull un cabell bonic i arrissat, un cabell igual que el teu. Totes dues es miren i amb un gran somriure exclamen. Que poc llestes hem estat enmig de raspais, cintes i altres materials. De cop, veig que els meus risos no estan llens malament. De fet...
Amb ells no hi ha mai avorriment. Passen totes dues al dia entre clips gomes creant nous estils i fent moltes proves. Llessets i monyos, cuis i recollits... Passen hores i hores entretenint-se entre crits. Amb ondes i risos, o fi i ben estirat, és igual com sigui el nostre cabell, perquè és el millor de veritat.
Finalment, les dues nenes del nostre conte se n'adonen que, potser, el que tenen cada una d'elles no està tan malament i que el seu cabell, lliç o arrissat, és el millor de veritat. I això és tot per avui. Us desitjo que tingueu una bona setmana i, si així ho voleu, ens trobem en 7 dies aquí, a Ràdio Sant Saloni, a Contes per Estimar.