Contes per estimar Amb Teresa Mir Bona nit, nens i nenes. Benvinguts a Contes per estimar. Espero que les festes hagin estat genials per a vosaltres i que comenceu l'escola amb força. El conte d'avui es diu L'Estel de l'àvia Margarida i l'he escrit per a vosaltres. Abans de començar, una pregunta. Es pot trobar a faltar algú que no s'ha conegut?
L'Estel, la protagonista d'aquest conte, no va arribar a conèixer la seva àvia i sovint es planteja aquesta qüestió. Voleu saber com troba la resposta? Doncs pareu orelles. Comença així. L'Estel de l'àvia Margarida.
Es pot trobar a faltar algú que no has conegut? L'Estel gairebé no recordava la seva àvia. Tenia tot just dos anys quan ella va marxar, deixant enrere seu una Estela de tristesa i una absència de la qual la família havia decidit no parlar.
No era per falta d'amor, sinó per la dificultat que tenim les persones de parlar d'allò que fa mal, d'allò que ha deixat un buit massa gran. Havien passat vuit anys des de llavors. L'Estel ja tenia Déu i mai havien tornat plegats a la casa del poble, a la casa de l'àvia. Però aquell Nadal havien decidit fer-ho i l'Estel sentia una inquietud i una emoció difícils d'explicar.
Per fi va arribar el dia. L'Estel mirava per la finestra del cotxe com el paisatge es transformava i el ciment de la ciutat anava donant pas a una successió de verds intensos, muntanyes i macies desperdigades. «Ja hem arribat», va dir el pare. La casa de l'àvia era de pedra amb uns porticons de fusta molt vella.
Mentre els pares es dedicaven a obrir finestres i portes, a passar el drap sobre els mobles, l'Estel es movia per tota la casa encuriosida. «Vine, Estel», va dir la mare, acompanyant-la a l'habitació on ella dormia quan era petita. «T'agrada?», va dir-li. Les parets empaparades eren d'un blau suau i estaven esquitxades de petites, senzilles i alegres margarides. Com l'àvia mare, veritat, ella es deia margarida, oi?
La mare va somriure amb tendressa. Li agradaven molt les flors, va dir.
L'Estel va deixar la seva bossa damunt d'una cadira i va continuar explorant la casa. El menjador amb mobles antics i una gran xamanella, la petita cuina, el rebost... Va revisar totes i cada una de les cambres. Llavors va pujar unes escales estretes i va arribar a les golfes. Allà, enmig de mobles vells i empolsegats, una bicicleta abandonada, possiblement de la seva mare,
Un pagul ple de roba antiga i infinitat d'objectes més, en un raconet la va trobar. Era una capseta de fusta de cirerer pintada de blau cel i tancada amb un petit pastell de lleutor. Des del mateix moment en què la va veure, es va sentir atreta, però aquella sensació va fer-se més intensa quan va llegir una petita inscripció. Per tu.
La lletra era delicada i la caligrafia perfecta. Per tu? Qui és tu? va preguntar-se. L'Estel va agafar-la amb cura i, en obrir-la, un món sencer va esclatar davant els seus ulls.
Primer van aparèixer les fotos. Eren imatges en blanc i negre. També tenien el color sèpia que dona el pas del temps. En elles apareixia una dona jove de mirada brillant i expressió dolça. L'Estel va tocar la imatge amb la punta dels dits. Els pòmuls, el somriure... Li eren tan familiars!
eren el seu propi refleix al mirall, una connexió física, un fil de sang invisible que traspassava el temps. Van aparèixer fotos de l'avi, de la mare quan era petita, fotos de tots plegats, moments feliços, suspensos en el temps, moments viscuts. Però el calabar com moure va ser la imatge de l'àvia ja gran amb el cabell totalment blanc amb ella als seus braços. Hi havia tant d'amor a la seva mirada
Però això no era tot. Sota les fotografies, l'Estel va trobar uns quadernets petits relligats amb un cordill. Eren escrits de l'àvia Margarida. L'Estel es va asseure a terra creuant les cames i va començar a llegir. Eren contes. Contes que l'àvia havia escrit als seus nens, als alumnes de l'escola del poble on ella feia de mestra.
Un, el primer, començava així. Avui en Joanet ha portat una poma per compartir amb els seus companys. Era una poma vermella i brillant. Una altra deia. Avui fa fred. L'escola fa olor de llenya i d'esperança. És un dia especial i màgic. Aviat serà Nadal.
A mesura que l'Estel anava llegint, la imatge de l'àvia s'anava fent més present i més real. Podia imaginar-se ella mateixa en aquella classe, amb els nens i nenes i amb una mestra com l'àvia. A poc a poc, el to dels contes va tornar-se més greu i més seriós. L'àvia explicava com el poble, lentament, s'anava quedant sense nens. Les famílies marxaven cap a la ciutat buscant el seu futur i deixant les cases tancades i els carrers buits.
L'àvia contemplava aquest canvi. Escrivia llavors contes sobre gegants que guardaven les cases buides i fades que ensenyaven a llegir els ocells quan ja no quedaven nens a les cadires.
l'últim relat d'ella. Avui he obert l'escola per última vegada. En Martí ha marxat aquest matí. He recollit els fulls i els llibres. I he guardat els guixos al calaix. L'Estel estava emocionada. Sentia la falta i l'enyorança per les converses que mai havia tingut, per les abraçades i els petons que s'havia perdut, per la calidesa d'aquella dona, de l'àvia, que havia sostingut tantes vides.
Va agafar aquells fulls i va cridar als pares mentre baixava les escales. Per què no m'havíeu explicat que l'àvia escrivia contes per als seus alumnes? Va preguntar. I allà, davant de la llar encesa, l'Estel va llegir els contes de l'àvia. Ho va fer amb solemnitat. Sabia que era la memòria de l'àvia del que es parlava i que era un moment transcendent per a tots.
Va ser llavors quan la mare va parlar-hi. Ella sabia estimar. Ens estimava a tots nosaltres i estimava cada nen d'aquest poble com si fos seu. Es negava a deixar que el poble morís del tot. És per això que quan van marxar ella va decidir quedar-se. Però l'àvia no estava trista del tot, va dir l'Estel. Ella sabia que algú llegiria això i jo l'he trobat avui.
Van passar els dies, uns dies meravellosos entre passejades pels voltants, converses de records familiars, cançons i companyia. Dies feliços que restarien per sempre a la memòria. Però tot acaba i finalment va arribar el dia de marxar. L'Estel va començar a recollir les seves coses i a ficar-les a la bossa. Primer va buidar l'armari, després la caleixera de la seva habitació.
Va obrir els calaixos un per un fins a arribar a l'últim. No l'havia obert abans, però per alguna raó va fer-ho. Llavors va veure'l. A dins hi havia un petit quadern, a la portada d'ella, l'estel de l'àvia Margarida. Va obrir-lo i va poder llegir la dedicatòria. Deia així, per la meva estel, l'estrella més brillant del meu univers.
Va saber-ho a l'instant. L'àvia havia escrit un conte i era per ella. Quasi no s'havien conegut, però ella era important per l'àvia, havia existit per ella i ella l'havia recuperat també. Va ser llavors quan l'Estel va comprendre que ningú no mor del tot si es viuen els altres. Va saber també que l'amor i la memòria sobreviuen al pas del temps i que es transmeten i són un fil invisible que lliga passat i futur.
L'àvia era per ella com una d'aquelles estrelles que, encara que ja no hi són, ens fan arribar la seva llum, ens guien i ens il·luminen. Ja no la trobaria a faltar, doncs ara sabia que les seves arrels eren profundes i resistents i que l'àvia vivia per sempre més dins seu.
L'Estel descobreix que l'amor i la memòria sobreviuen al pas del temps, que es transmeten i són un fil que lliga passat i futur. També que ningú no mor del tot si viu en la memòria dels altres. I això la conforta i l'enforteix, doncs les seves arrels són profundes i resistents, i l'àvia és viva dins seu. Espero que aquesta història us hagi fet pensar i que us doni tanta força com a l'Estel,
I això és tot per avui. Cuideu-vos molt i ens veiem els 7 dies aquí, a Contes per Estimar.