per 53 a 76. Fins aquí les notícies en xarxa.
A Abrera sí que hi ha res. Un espai per conèixer el passat, entendre el present i posar en valor el nostre patrimoni cultural. Cada darrer dissabte del mes, a partir de les 12 del migdia, a Ràdio Abrera, escolta A Abrera sí que hi ha res. Conduït pel tècnic municipal de patrimoni cultural i memòria històrica, Gerard Videgain. I tots els podcasts del programa els trobes a la nostra programació a la carta, a radioabrera.cat.
A Abrera sí que hi ha res. Un espai per conèixer, preservar i posar en valor la història, els espais i les tradicions del municipi. Perquè a Abrera sí que hi ha res.
Fins demà!
Sempre hi ha qui ha dit que pel que fa al patrimoni cultural, a Abrera no hi ha res, res més lluny de la realitat. Des del Servei de Patrimoni Cultural i Memòria Històrica us agraïm que seguiu escoltant fidelment aquest programa mensual de Ràdio Abrera, on diem ben clar i català que a Abrera sí que hi ha res. Us parla Gerard Videgain i Figuerola, que en sóc el mestre de les cerimònies.
El patrimoni cultural també el conformen les persones que viuen al poble, els artistes, els escriptors i escriptores que posen en paraules coses que s'esfumen cada dia i que queden fixades gràcies al seu art, als seus versos, per exemple.
Aquest mes de març celebrem el Dia Mundial de la Poesia, que s'escau el dia 21. El Dia Mundial de la Poesia és una celebració que es realitza cada 21 de març anualment, des de l'any 1999, quan va ser proclamat per la Conferència General de la Unesco. I hi ha qui potser voldria suprimir la poesia.
Hi ha qui ens voldria condemnar a la prosa eterna que deia en Santiago Rossinyol a la seva cèlebre alegria que passa. Però, per sort, encara podem dir que hi ha qui llaura la poesia, qui la cuida i qui ens la comparteix, que és el més important. La poesia ens ajuda a frenar, podríem dir, a badar, a respirar d'una altra manera en els dies que ens toca viure en aquest món embogit, accelerat i superficial.
Això és una opinió pròpia, veiem què en pensarà el nostre convidat d'avui per parlar d'aquest patrimoni literari, també per parlar evidentment de poesia, de literatura, d'art, de cultura en general. No sabem ben bé cap on anirà la conversa d'avui perquè és tan extens. Tenim avui un convidat de luxe, un escriptor local que travessa les fronteres municipals també amb les seves obres. Tenim avui amb nosaltres els estudis de Ràdio Abrera en José Luis García Herrera. Benvingut a aquest humil programa.
Moltíssimes gràcies, un plaer. Gràcies, José Luis, per venir. És un plaer tenir-te avui com a convidat presencialment. Allò que vam patir tant per la pandèmia de no poder tenir presencialment, doncs aquestes trobades s'agraeixen també. I abans de començar la conversa...
que com dèiem no sabem cap on anirà i que entrem en matèria sobre aquest tema d'avui, que és complex i és extens i podríem dir que és eteri també. Us presento breument el José Luis, estimats oients, perquè tothom sàpiga qui tenim a l'altra banda dels micròfons de l'emissora municipal, tot i que molta gent ja el coneix i segurament seré redundant i explicaré coses que la gent ja sap.
Suposo que no distaré gens de la realitat perquè per presentar-te em basaré, José Luis, en les notes biogràfiques que em vas passar molt amablement. O sigui que si m'equivoco ja... Serà perquè jo em vaig equivocar. Perquè tu vas equivocar. També puc dir-ho jo malament, que a vegades un llegeix una cosa per una altra. Però bé, si no ho esmenem, cap problema.
Bé, doncs, en José Luis García Herrera, nascut a Esplugues de Llobregat, a Barcelona, el 1964, viu aquí a Brera des de l'any 2001. És, com us deia abans, és poeta, rapsoda i narrador, i és fundador dels Premis Literaris Ciutat de Sant Andreu de la Barca i dels grups culturals Versicalia i Abraçadaris d'aquí d'Abrera, que ara en parlarem.
Va ser secretari també de l'Acadèmia Iberoamèrica de Poesia Barcelona, secretari del Fòrum Cultural Gaspar de Preses de Sant Andreu de la Barca i membre del grup de teatre Teatre Andreu, també a Sant Andreu de la Barca. Va dirigir també la revista El Juglar i la Luna,
Em poses aquí només dos números. Sí, només van sortir dos números. Però l'has dirigit un 100%, diguem. Sí, un 100%. I locutor també de ràdio a Estudio 79. Ha publicat una quarantena de llibres de poesia en català i en castellà i en català destaquen La solitud, que és Premi Festa d'Elx del 2011.
La vella Ciutat Vella, certamen Paraules a Icària, del 2015. El Passatge a l'hivern, un premi Miquel Àngel Riera, del 2015.
La memòria de les petjades, premi Antoni Matutano del 2018 i també premi mossèn Narcís Seguer del 2019. El somris trist de Sílvia Plat, que és el premi Francisco Brines del 2021. Foscansa, premi Francesc Badenes 2023 i Fusta cremada, que va rebre la flor natural de la vila de Nules el 2024.
permet-me que et digui que has estat molt contingut amb el currículum, has fet una tasca de resum de condensació importantíssima perquè hem vist referències que tens pràcticament 100 premis guanyats un centenar gairebé un centenar de premis però tampoc era qüestió d'avorriar has fet una selecció tants premis vol dir qualitat però també vol dir gran dedicació sí, molta dedicació dedico moltes hores a escriure i de fet
De vegades, si pot alguns dies que no estic escrivint, tinc aquesta necessitat. Si no hi ha inspiració, vaig a buscar-la. Exacte, és allò que sempre estàs ocupat, no? I si no et busques l'ocupació, no? I si no em busco l'ocupació, sí, sí. Si no és escrivint, és corregint, per presentar-lo a premis... Sempre estic...
Tornes a treballar amb textos antics teus i els vas corregint, o ja un cop han passat certs anys els deixes? Perquè ja em consta que hi havia, per exemple, Salvador Espriu, que es passava corregint textos seus de joventut després, perquè ell volia encara perfilar... No tant com el Salvador Espriu, però sí que el que faig és agafar un llibre i el corregeixo, tampoc no molt, però més o menys a vegades...
doncs vas refinant alguns poemes, sempre costa més treure que afegir, és una labor aquesta de treure, perquè a vegades hi ha alguns vers que dius, ostres...
Però veus que renuncies perquè has de treure una mica del llast del poema i després el presento un premi i llavors, mentre està concursant, em dedico a un altre projecte. Està tancat, diguem, no? Sí, està tancat i quan fallen el premi i no te l'han donat, llavors torno a revisar una mica, a veure...
Que podem mirar. Que pots reciclar, que pots no. Sí, sí. És clar, ara explicant-nos això...
ets una persona que sempre està trafegada en coses, però tot i així jo sempre he considerat, ja fa anys que ens coneixem també per altres històries, que transpires pau. Jo noto que tu transpires pau. Potser ets una persona nerviosa i allò que diuen la professor va per dins, no? Sí, no, de vegades sí que estic nerviós i miro de no... Bé, potser la gent no ho veu,
Per això que ho porto per dir. Però sí que sí que soc una persona bastant tranquil·la, bastant pausada. Inclús els meus poemes ja tenen aquest tarannà una mica més pausat. Pausat contemplatiu també, reflexiu.
En el fons té aquesta pausa que dèiem abans, no? Que abans, clar, jo he parlat de la poesia com si fos una cosa aquí pausada i relaxada, i també hi ha poesia... Sí, hi ha poesia molt combativa i una declamació amb molta intensitat i molt d'ímpetu. No seria el cas teu, seria... No seria el meu cas, és una poesia molt més, una lectura molt més pausada i serena.
Com hi entres tu en aquest món de la poesia? És a dir, hi entres inicialment per via familiar algú teu llegís o com a lector? No, entro com a lector. De fet, quan jo de ben petit vaig aprendre a llegir, per casa hi havia un llibre de literatura del meu germà que tenia fragments de poetes clàssics i jo anava llegint. I m'agradava la musicalitat i així va ser una mica com vaig entrar també.
El director del col·legi era també una amant de la poesia i ens feia recitar i tallar-hi. Doncs, allò m'agradava. I aquí hi vaig encanxar. Jo anava escrivint, però de fet vaig arribar als 24 anys que havia només escrit per mi.
Fins que em vaig assabentar dels Premis Vila de Martorell i em vaig presentar. I una mica em va dir, ah, hi ha una revista que m'han publicat un poema, si vols envia. I de fet vaig guanyar el Premi Vila de Martorell abans que em publiquessin el poema en aquella revista. Vaig guanyar el Vila Martorell sent un poeta inèdit, totalment. Desconegut. Totalment desconegut.
Allò que la premsa devia aquest d'on ha sortit, no? Sí, sí, de fet, quan vaig anar a Martorell, clar, ningú del membre dels jurats sabia de mi, no? Vull dir que va ser una cosa realment...
Sorprendents per ells, els va sorprendre i jo també molt sorprès de guanyar un premi a nivell nacional com era el Vila de Martorell. I era el primer cop que et presentaves? Era el primer cop que em presentava a un premi.
Molt bé. Ara seguirem parlant de Posiara i de tu, però abans volia preguntar-te per dos projectes que ja hem mencionat a la teva nota biogràfica, que són dos projectes que han nascut aquí a Brera. Comencem, si et sembla, per Versicàlia, no? Què és Versicàlia? Versicàlia és un projecte que vol fer, o hem fet, muntatges músic poètic visualment.
Neix de quan es feien les jam sessions a la Casa de Cultura, doncs vaig conèixer amb el Luis Frontado, el pianista, i em va agradar molt com tocava i com improvisava. Llavors vaig pensar, doncs mira, podríem fer lectures acompanyats amb la música del Luis.
I Lluís, la seva dona, que és il·lustradora, em va dir, què et sembla si, a més, afegim imatges? I llavors va dir, ostres, doncs ja tindríem un pack molt més complet, no? Poesia, música, visual, un espectacle en el que l'espectador està realment ficat en diverses arts, no?
I vam començar, vam muntar un espectacle que era, li vam dir, 10 del 20, eren 10 poemes del segle XX, i jo vaig fer una selecció, poemes en català, poemes en castellà, assajaven perquè en Lluís, segons el poema, anava inspirant-se,
i la seva dona anava fent uns dibuixos lligats amb el que anava dient el poema. I així neix Versicalia. Vas posar escena a la poesia i donar-li en veu alta, que també a vegades la gent es pensa que només la poesia es pot llegir o que són llibres, però la poesia bàsicament també és com sona i no com sona dins del teu cap, sinó com sona fora. És un acte...
I a més hi ha persones que no s'acosten a llegir poesia, en canvi escoltar-la a la peu d'un altre els hi apropa més a la poesia, els hi fa més propera.
I bé, fins ara molt contents amb els espectacles que hem muntat. Ara estem una mica en stand-by per temes personals i professionals, però jo crec que després de l'estiu tornarem a... Teniu el projecte engegat i és qüestió de... Sí, és qüestió de tornar a posar-se. I l'altre que mencionaves era Abraçadaris. Sí, Abraçadaris és una idea que va sortir a la primera... primer Sant Jordi que hi va haver una parada d'autors locals.
perquè jo feia els meus poemes, els meus llibres, però no tenia cap contacte amb altres autors de Brera. I em va sorprendre molt el dia que van posar la taula a la parada d'autors locals i érem set.
no està malament per ser una mica és com allò del Premi Vila de Martorell d'on han sortit tots aquests i són i eren i llavors vam quedar per veure'ns i a veure si podríem fer a part d'estar en contacte entre nosaltres si podrien organitzar actes recitals o presentacions o una diferent mena d'activitats
i de fet amb l'escola de música vam col·laborar, participar amb les jam sessions i posàvem uns punts poètics durant les jam, però va arribar la pandèmia, tot es va aturar, es van deixar de fer les jam sessions, els adversitaris també van parar i la cosa ara està
No diré que ha morta, perquè el grup i el contacte continua, però també està que fa temps que ni quedem ni planifiquem.
Actes com quan vaig organitzar el bicentenari del Walt Whitman a la Casa de Cultura. Igualment sí que va servir, que sempre es pot revitalitzar el projecte després, però va servir per relacionar-vos, per conèixer-vos. Sí, sí, sí, va servir per relacionar-vos i de fet la parada d'autors locals de Brera va augmentant i...
Cada any va creixer. És qüestió de tornar a remifar el projecte i mirar a veure si podem rellençar i tornar a fer activitats. La parada és d'autors locals de tots els gèneres, des de conte, narració...
Poesia també, tornant una mica, reconduint el tema cap a la poesia. No sé com veus tu, a Brera, com diries que... quina salut té la poesia? O sigui, té la presència, té el lloc que es mereixeria, té la...
a nivell públic, a nivell social, creus que la gent és conscient fins i tot, a veure, parlàvem de la Casa de Cultura, la Casa de Cultura està al carrer Federico García Lorca, cosa que també està molt bé, que és com a mínim presència del nomenclator, doncs en tenim, però no sé, com ho veus tu? Creus que la població de Brera, o la població en general, quina relació hi ha amb la Puig? De fet, en la Puigia sempre ha estat el gènere més minoritari i
i realment és un gènere que costa que la gent s'acosti a escoltar
un recital, la presentació d'un llibre. Aquí, a Brera, realment s'ha de picar pedra per poder, doncs, fer venir a la gent a escoltar o venir a un recital, ja sigui una presentació d'un llibre, ja sigui un acte de versicàlia, és complicat, és complicat. Encara crec que no hi ha una cultura, però, de fet, en altres jocs també passa.
No és només un fet d'abrera, sinó que la poesia costa molt, sobretot més el jovent. Potser jo a vegades plantejava que ens hem de replantejar la manera de fer les lectures, els recitals,
De la manera clàssica, perquè d'aquesta manera només ven la gent de la nostra generació. Els que ja saben a què van. Els que ja saben a què van. I el jovent està per altres maneres de...
de veure els espectacles. És un gran debat, una gran reflexió i una gran assignatura pendent. És una gran assignatura pendent com recuperar aquesta generació perquè venim de generacions en generacions que més o menys seguint una dinàmica de fer uns recitals o uns actes literaris
i hi ha un moment que aquesta línia es va trencar i ara doncs es manté el mateix cruix de persones que anaven a aquest tipus de recitals. S'ha d'augmentar el públic a través d'una altra via, no? Potser d'una altra... Sí, potser mirar de com pots acostar-t'hi a aquesta gent, potser... No sé, hi ha aquests, pot dir que és l'am, però...
Que no són maneres poètiques amb les quals jo em senti molt proper. No, però els codis són uns altres, les xarxes socials fan molt també, l'oci ha canviat molt i també potser aquells rapsodes antics.
de principis del segle passat que recitaven, o familiarment els avis que recitaven aquells poemes que se sabien del maragall, del no sé què, i anaven passant com oralment, i després també, i ara ja veuràs que bé que ho he enllaçat això, després va venir la nova cançó, i això va ajudar molt també perquè moltes lletres,
Eren d'aquests textos no tan antics, potser, però, per exemple, ara he pensat en el Pere IV, que en Lluís Llach va agafar alguns textos com les Corandes d'Exili, per exemple, en Raimon, que va agafar les Cançons de la Roda del Temps de l'Espriu, en Roger Mas, Sant Roger Mas, diria jo ara, que va agafar alguns poemes, entre d'altres, també d'en Maragall, que dèiem ara, però d'en Verdaguer,
I això també és una manera d'apropar els textos d'un altre, a partir de la música, que també és molt popular. Sí, sí, sí. Jo crec que, de fet, poesia i música van molt lligades. Però clar, en aquella època que es podia posar el disc, de dir, vaig escoltar...
Sí, i jo crec que també era una època una mica de reivindicació o de poder expressar-te en el teu idioma que havia estat relegat durant molt de temps. I era una manera de recuperar una tradició. De reprendre el fil, no? Sí, de reprendre el fil. I potser ara es tracta d'això, ara, no? Tornar a reprendre el fil. I a veure com. Sí, i a veure...
De fet, mira, per poder posar-nos una mica més en situació i fer aquesta reflexió, fem ara aquesta mitja part que la nostra audiència ja coneix, aquesta mitja part particular, en aquest cas una mitja part musical, i com ja sabeu els oients és sense publicitat, i avui, a més de música, com deia el José Luis, hi tindrem poesia, i és que ara sentirem una peça musical, de fet és un enregistrament d'un concert en directe,
una peça musical extraordinària del gran Ovidi Montlló, interpretant un poema del també gran Vicent Andrés Estellers, en aquest cas, doncs, que soni Maclame a tu. Per acabar el nostre humil homenatge al gran poeta Vicent Andrés Estellers, Maclame a tu del seu llibre Xàtiva.
M'aclami a tu, mare de terra sola, arrapa els teus genolls amb ungles brutes, invoca un homo secreta com un senyor, mare de polvos, segresta d'esperats,
mentre el gran forn vol la ferocitat. Segueix camins, segueix foscos camins, m'agafa tu hos que més estimat i canta el joc del matí limitat. El clar camí, el pregon idiota, un alfabet fosfores cent de pes,
un alfabet sempre amb la clau al bany, el net d'estí l'acentera. Sempre a la nit il·luminant en ten,
Seràs el rei que fa pujar el pa, seràs el sol i seràs la collina, seràs la fe i la medalla oculta, seràs l'amor i la ferocitat.
seràs la clau que obre tots els bancs, seràs la llum, la llum il·limitada, seràs confió on l'aurora comença, seràs forment escala il·luminada. Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria, el tros esquinsat de l'emblema que puja, seràs l'oceà i seràs la bandera. Jo pujaré, viament, els graus, i en arribar al terme entonaré el prec dels vents que em retorna de ser. Jo pujaré, viament, els graus,
I en arribar al terme em donaré el preg dels vens que em retornava sempre. I en arribar al terme em donaré el preg dels vens que em retornava sempre. I en arribar al terme em donaré el preg dels vens que em retornava sempre. I en arribar al terme em donaré el preg dels vens que em retornava sempre.
I en arribar al terme entonaré, el brec dels mans que el retorna de sempre. I en arribar al terme entonaré,
El preig dels bens que em retorna de sempre i en arribar al terme entonaré. El preig dels bens que em retorna de sempre.
Moltes gràcies a tots.
Bé, doncs hem escoltat «M'aclame a tu» d'Ovidi Montlló, aquest tema musical de 1980, amb text, amb vers del gran poeta Vicent Andrés Estallés, i és que avui, com dèiem a l'inici del programa, en aquest mes de març, comemorem el Dia Mundial de la Poesia, i per fer-ho hem convidat un poeta, en José Luis García Herrera, amb qui tenim el gust de conversar aquí als estudis de Ràdio Abrera,
Abans d'aquesta mitja part musical, d'aquests minuts musicals, hem encetat el tema de parlar de Brera, de la nostra vila i de la seva vinculació amb la poesia. Deu ser, Lluís, no és aïllat, potser el que li passa a la poesia aquí passa a tot arreu, que és un art que sembla que sigui complicada, que costi d'entrar-hi, però que en el fons ens parla de nosaltres i que és més popular que parlar d'un mateix.
Sí, de fet, hi ha gent que ve i diu, no, és que a mi la poesia la trobo molt complicada i no ho acabo d'entendre, i jo dic, bueno, tampoc no entens la música, ni potser ni que diuen els Beatles, no entens la lletra, però t'encanten els Beatles, no? Jo crec que és una mica de deixar-te portar
Exacte. Per el que diuen les paraules, interpretar-les com tu consideris, jo crec que t'has de quedar amb la idea, inclús si el que tu entens no té res a veure amb el que el poeta volia expressar,
és perfecte. És vàlid. Totes les lectures són vàlides, amb la qual, sobretot el que és, has de trencar aquest mur de dir, no, és que com que no ho entenc, llegeixo i, no, no, tu no posis barreres, deixa't portar, per el que diuen les paraules, i ja...
Paraules que moltes d'elles s'estan perdent perquè ja no s'utilitzen i que potser l'últim reducte o el reducte on queden és justament a la literatura, és a la poesia. Són paraules que el fet que no les fem servir o que dinem desús, si ja les eliminem, si eliminem la poesia, ja que ens queda. Sí, sí, sí. Realment és, com tu dius, és l'últim reducte de paraules que...
cada cop més estan en dessús perquè, bueno, lamentablement s'està empobrint. S'empobreix. Es barreja, també hi ha molta influència, evidentment el món està globalitzat, hi ha molta influència d'altres llengües, llavors preferim utilitzar una paraula d'una altra llengua, que no un anglicisme, per exemple, per dir-ne algun, i no la nostra, que potser ja existia, també podria ser que ja existís. Sí, sí, sí.
Parlem del món i de fet volia preguntar-te, parlant una mica del món, hi ha una associació que es diu Espais Escrits, que van crear, en aquest cas ells van crear un aplicatiu, que és molt interessant, recomanem a tothom que hi entri, és el mapa literari català, en aquest cas es pot veure el planisferi, el món, i anar viatjant i veure on van escriure i on es van inspirar els autors i les autores, en aquest cas en llengua catalana.
Jo ara m'agradaria preguntar-te, no sé, quin seria el mapa literari d'en José Luis García Herrera, una gran pregunta potser, però per on podríem navegar si entréssim en una bola del món i diguéssim quins punts estan marcats que han marcat la teva obra fins ara, no?
Doncs normalment espais una mica llunyans del meu territori. Malgrat que tinc un llibre com Vella, Ciutat Vella, que és sobre la Ciutat Vella de Barcelona. Però normalment quan viatjo...
I no tots els llocs, però hi ha llocs que no sé per què, si estic més predisposat, o la ciutat o el país realment em sorprenen, que al final, passat un temps, hi torno a revisitar-lo i van sortint els poemes. El primer llibre que vaig escriure sobre un lloc que no és el meu lloc habitual va ser Venècia,
Però jo crec que ja anava predisposat, en aquest sentit anava predisposat a escriure sobre la ciutat. A Venècia si hi vas ja has d'anar predisposat perquè ja... Sí, sí, sí. A més, abans he llegit un llibre de l'Èlex Susana a Palau d'hivern i jo pensava, bueno, he de mostrar la meva Venècia, no?
Però, per exemple, quan vaig anar a visitar Praga no tenia a la ment escriure cap llibre, potser algun poema, però no un llibre, i en canvi em va meravellar Praga. I doncs vaig començar, i un cop
Veig que un lloc, una ciutat o un país comencen a sortir, doncs ja sé que aquest és el camí i començo ja a rememorar. Sobretot són rememorar llocs
on doncs jo sempre dic que quan estic de viatge de vegades admiro com si estigués fora de mi, saps? Llavors fas reflexions sobre la teva vida, el teu punt vital
què no faries si estàs en el dia a dia del... Et veus des de fora. Et veus des de fora. A més, només són viatges de vacances amb la qual cosa estàs molt més relaxat i tens aquest...
és un moment de fer la pausa i pensar una mica sobre la teva vida, on estàs, el que t'envolta, i hi ha un poema en què, perquè al final sempre vas comparant amb el que veus al dia a dia, i jo encara que parlo de diferents ciutats i diferents llocs,
Hi ha un poema que dic sempre, al final, que jo acabo parlant de Barcelona. Al final, Barcelona és sempre estar en algun... són imatges i en imatges de Barcelona. Allò que diuen roba el món, no? I torna el bord literal, no? Literàriament, en aquest cas. Però sí, sí.
Clar, ara parlaves de llocs que tinc aquí sobre la taula, passa una mica com els programes de cuina de la televisió, que estan allà olorant i diuen, no, quina olor, tu no la pots sentir. Ara aquí jo tinc sobre la taula un llibre que la gent no pot veure perquè això és ràdio, que és el llibre Quadern de Roma d'en José Luis.
que me'l he llegit fa poc i una mica també, clar, jo a Roma sóc un enamorat de Roma, i clar, vaig pensar, aquest l'has de llegir, ara l'has de llegir perquè abans de parlar amb tu, clar, és això que dèiem, no? Veure la ciutat d'una manera, anar fent un... que pots resseguir mentalment els carrers i pots veure per on has anat passant, però alhora també per on has anat passant tu com a persona, no? Que és...
Coses que has viscut allà, coses que t'han passat, coses que has imaginat, coses que hi tornes després. I això que deies, que tu mires des de fora, no? Sí. I que veus la persona, veiem a tu, en aquest cas, a la veu que parla.
explicant-se a si mateix des de fora. Mira, estàs allà fent un cafè en una plaça, però alhora ets tu mirant-te fent el cafè i pensant sobre... Sí, exactament és això. Estar en jocs i després pensar en allò que feies i de vegades...
Per exemple, amb la boca de la veritat, reflexionar sobre la veritat, la mentida, la vida... Filosòficament és l'anècdota de la pel·lícula, però de què filosòficament poses la mà allà dins i dius a veure què... Has de matar molts fantasmes propis, eh?
Jo no, jo no, jo no, primer que sempre hi ha cua, quan hi vaig, i després que entres a dins, a Santa Maria en Cosme dint, a l'església, a la porta del costat, i a dins no hi ha ningú, tothom està fora fent cua. Però un dia jo tinc pendent posar-la allà perquè no, potser és que no m'hi atreveixo, no ho sé. Tornant una mica, reconduint el tema capabrera, clar, hem parlat molt de fora, no?, però...
Com afecta l'entorn on tu vius amb el que escrius? És a dir, parlàvem a la teva nota biogràfica, neixes a Esplugues de Llobregat, després vius a Sant Andreu de la Barca, després vens cap a Brera, o sigui, vas pujant... Vaig pujant, vaig cap a Lluior, direcció Montserrat... Vas pujant, ja anava a dir, vas pujant cap a dalt...
Vas pujant cap amunt, cap a Montserrat, eh? Però, clar, no sé si tu notes també una mica com li passava, com li passava als pintors, no? A Picasso el canvi de paleta de colors, no? Passes de la blava, la tapa blava, la tapa dels ocres, no? Tu quan canvies de poble t'afecta
O no, és més una... Tu t'endús la motxilla i aquesta motxilla va... Sí, a veure, no és que afecti molt, però sí que, de fet, el que és haver-la com a tal, no estar present als meus poemes. Recordo que em vaig presentar a Vella Ciutat Vella, em va venir el Jaime de l'associació Anda,
i em va dir, hauries d'escriure el poema sobre Abrera, i de fet vaig estar passejant i anava durant un temps agafant apunts, però és un projecte que de moment el tinc raconat. Però sí que hi ha poemes en què no es menciona, però jo quan he escrit
mentalment, estava al riu, al riu Llobregat, pel pàspat d'Abrera, i també hi ha poemes en què parlo una mica d'una riera, en el que estic en el torrent gran. No es mencionen els poemes, però a l'hora d'escriure jo em vaig situar en aquests llocs. I tinc pendent, doncs, d'escriure sobre l'església, sobre la vila, i... No sé si... Clar, és...
És el lloc quotidià, no? I a vegades sembla que... Sí, de vegades el lloc quotidià sempre el deixes una mica de banda i mires més cap enfora i al final...
li treus una mica de valor al que tens al costat, quan realment és molt valuós i jo crec que hi ha llocs en Abrera que són també molt inspiradors. Clar, i vas, perquè parlaves del torrent gran, parlaves del riu, llocs naturals, estàs parlant de llocs naturals. Sí, això ho hauria de connectar amb el fet que estan visquent a Sant Andor de la Barca,
Era una poesia molt més urbana, no era... Això sí que Abrera m'ha portat, parlar una mica més d'un ambient una mica més del camp, riu, boscos... Abrera més rural o més... Sí, l'abrera més rural, més natural.
Podríem dir que un dels projectes pendents seria aquesta... Aquest és un projecte pendent, és un projecte que tinc pendent. De fet, ja et dic, vaig estar passejant i agafant alguns apunts,
però després afico en altres històries i això queda raconat però està ahí no està descartat tens algun altre projecte on estiguis treballant ara que vulguis explicar o que no un projecte concret però si no mira ara estic potser estàs llegint certes coses que dius això estic llegint això perquè m'agradaria anar cap aquí no ho sé
Doncs ara mateix estic escrivint algun poemes que no sé cap a on van. Hi ha moments en què ho tens clar, per exemple, quan vaig escriure Els somristris de Sílvia Plath, jo no tenia cap intenció d'escriure sobre la Sílvia Plath, però va coincidir al començament de la pandèmia i llavors allò que dius, bueno, tens temps lliure perquè...
Malauradament tenien molt temps tancats a dins de casa i vaig agafar l'antologia, vaig començar a llegir i aquella poesia em va començar a inspirar i aquest projecte neix de llegir a...
Que de fet em vaig sentir molt bé aquest procés de creació i vaig... De fet, i no sé per què, als poetes suïcides m'interessa molt la seva poesia. En el sentit que potser la poesia és aquesta mena de...
de salvació o de portada d'escapament. O testament també, no? O testament també, sí. Clar, és interessant. És interessant. Sí, sí, a mi m'interessa. Llavors, també vaig escriure un llibre inspirat en els poemes de l'Alejandra Pissarníc.
I ara no tinc un projecte clar, no el tinc. Però pot sortir en qualsevol moment. Podria sortir en qualsevol moment. De vegades hi ha una espurna que no saps d'on surt.
i dius, bueno, aquest marca una mica el camí. Segur que sortirà, perquè si has dit que quan no tens feina la busques... Sí, ja et dic que quan no tinc feina, sí, sí, la busco. Ara, fa anys s'estilava molt enregistrar discos, ara ja no, però enregistrar discos amb la veu dels poetes recitant...
en situo alguns, no?, el disc aquell d'en Pere IV, també veu del Salvador Espriu, Maria Mercè Marçal, en Foix, el propi Estallers, també tenim algun vídeo amb algun enregistrament de recitals seus, que Déu-n'hi-do, l'Estallers recitant també una força i una... Vull dir que després a l'Ovidi Montlló li posava una altra intenció, però que Déu-n'hi-do, eh?,
Un personatge... Era tot un personatge. Personatge potent. Una força de la natura.
i sentíem abans, de fet, a la mitja part, no?, l'obidi recitar-lo amb ell. Tenim la veu de molts d'ells enregistrats, per sort, dels més contemporanis, i fa goig d'escoltar-los, per això jo m'agradaria acabar el programa, clar, aquí ara es pensa la gent que t'atraco, no t'atraco ja, l'he tracat abans, que consti que és un atracament, diguem, premeditat i consensuat, eh?
Et volia demanar això, que puguem tancar el programa d'avui amb el propi autor, recitant un text teu que no sé què ens portes, tu mateix el vols presentar, a veure què és el que és escollit. Sí, és escollit de Fusta Quemada, que és el premi que va ser Flor Natural de la Vila de Nulés,
Abans volia fer un empunt molt ràpid. És que a l'Ovide Monlló va recitar els meus poemes quan vaig guanyar el Vila de Martorell. Fantàstic. Acompanyat de la guitarra pel Tot i Soler. Això és fantàstic. Això va ser fantàstic. No sé és què va ser millor. Si el premi...
Això és un premi, eh? Això va ser un doble premi. Doncs aquestes caramboles, mira, em va passar en el primer programa d'aquest any, que si el vol recuperar la gent al gener, d'aquest any van venir l'Alfonso Delgado i el Manel Benito a explicar-nos la...
la nova entitat que han fet, el Cine Club Maruja Torres, i jo vaig posar una peça musical d'en Roger Mas, i això no va sortir en antena, el Manel, si escolta el programa potser em matarà, però va dir, és curiós que hagis posat aquesta peça, diu, perquè jo vaig anar a classe amb en Roger Mas, i ara em dius que coincidia amb l'Ovidi, que l'Ovidi va recitar el teu text, o sigui que això sí que a audiència no està permetat, o sigui que són aquelles coses que coincideixen, que dius...
Mira, molt bé, doncs, i això està, clar, no hi deu haver enregistrament ni... Està enregistrat en un vídeo, ho haig, no sé si està, no, jo ho tinc, que de fet la meva dona em diu, això hauries de passar a un altre suport perquè l'UVHS amb el temps... Et posem deures, et posem deures, passa-ho a un suport...
Tinc un altre deure, tinc d'escriure sobre el llibre de Brera i passar a DVD, o no sé quin format, potser el DVD ja no es fa servir, no ho sé. Sí, jo també. No ho sé, és igual. El format nou que toqui per poder veure aquest... Quin any era això? Això va ser l'any 1990. 1990. Molt bé, fantàstic, eh?
Doncs bé, he escollit un poema que es titula La poesia pertany a tothom, que el títol crec que és el millor del poema, però a veure què tal. Sobre un paper vas deixant ditades de tinta. Cada paraula, cada mot escrit en convenciment, expressa l'única raó per la qual val la pena viure. Escrius, perquè és la manera d'arribar al moll de l'os.
de conèixer l'home que t'acompanya en les nits solitàries, vestides amb records que ennobleixen les etapes d'una vida antiga, aquella que només és visible al final d'un vers del poema que tot ho explica i tot ho esborralla. La poesia és això, entendre's a un mateix o mirar de treure l'entrallat de la foscor. La poesia és la vida que et pertany quan l'escrius
que pertany al món quan tu calles, i una altra veu pronuncia les paraules mortes que ressusciten la sang que hi deixares. Ara ja podríem posar la sintonia i acabar, perquè després d'això és un resum fantàstic. Sí, jo crec que és una mica el resum de per què escric poesia. I aquest és un text de l'any...
Aquest és un text de fa dos anys. El vam premiar el 2024, però el llibre està escrit en el 2023. O sigui, molt recent. Sí, bastant recent. Postpandèmia, podríem dir, no? Postpandèmia. Fantàstic. Doncs moltíssimes gràcies. Gràcies a tu, Gerard. Ha estat una estona, una tertúlia, conversa molt agradable.
Sí, és això que sempre els dic als convidats, és una conversa. No pretenem tampoc apropar-nos a vosaltres que treballeu al patrimoni, perquè ho hem dit al principi, això també és patrimoni, patrimoni cultural, en el fons. Sí, també és part de la cultura abrerenca. Exacte. Moltíssimes gràcies, José Luis, per venir. Gràcies a tu, gràcies a Ràdio Obrera.
Perfecte, i per aquest regal que ens has fet al final de recitar un text teu, que això encara té molt més valor, sentir la veu directa de l'autor. Ha estat un veritable plaer conversar aquí amb tu amb motiu d'aquesta comemoració que dèiem el Dia Mundial de la Poesia, que s'escau el 21 de març, i bé, val a dir que per una bona conversa qualsevol excusa és bona. O sigui que si no hagués estat el Dia de la Poesia, haguéssim buscat una altra excusa per poder-la fer, eh?
Sí, sí, però aquesta de la poesia és bona. És bona, és bona. I a vosaltres, oients, sapigueu que aquesta conversa està tan registrada i ja forma part també del podcast de Ràdio Abrera i també del Patrimoni Sonor d'Abrera. És així de fàcil, fer patrimoni és així de fàcil. Tenim aquí a la cabina el Xema, que ens han registrat, i el Xema ha fet patrimoni en un moment.
Ja ho sabeu. Podeu recuperar aquest episodi sencer al podcast de Ràdio Obrera, i si us quedeu amb ganes de més, sempre podeu recuperar en qualsevol moment l'episodi que vulgueu de les temporades anteriors, que ja en són unes quantes. Som aquí a Ràdio Obrera des del 2019, prepandèmia en aquest cas, en Ballín com el Bon Vi, i aquí seguirem, sempre ben acompanyats, si la Moreneta i el Déu Egipt, si Ra, volen. S'han de posar d'acord els dos, si no, no val.
Gràcies a tothom per escoltar-nos en nom del Servei de Patrimoni Cultural i Memòria Històrica i us parla, com cada mes, Gerard Videgain i Figuerola. Ens retrobem aquí el mes vinent, que ja en portarem uns quants de l'any, ja anem a l'Equador de l'any. No, encara no, encara no, ara m'he passat el mes vinent per afirmar novament en antena que aquí a Brera,
Sí que hi ha res. Salut per tothom. I ja podeu tornar a escoltar i descarregar el podcast d'aquest espai dels serveis informatius de Ràdio Abrera a la nostra programació a la carta, a radioabrera.cat i a l'aplicació de Ràdio Abrera que us podeu descarregar de manera gratuïta al vostre dispositiu mòbil.
A Abrera sí que hi ha res. Un espai per conèixer el passat, entendre el present i posar en valor el nostre patrimoni cultural. Cada darrer dissabte del mes, a partir de les 12 del migdia, a Ràdio Abrera, escolta A Abrera sí que hi ha res. Conduït pel tècnic municipal de patrimoni cultural i memòria històrica, Gerard Videgain. I tots els podcasts del programa els trobes a la nostra programació a la carta, a radioabrera.cat.
A Abrera sí que hi ha res. Un espai per conèixer, preservar i posar en valor la història, els espais i les tradicions del municipi. Perquè a Abrera sí que hi ha res.