L'esportista brerenca Maria Gijón s'ha classificat pel Campionat del Món d'Ironman,
que se celebrarà l'11 d'octubre d'aquest 2025 a Kona, a Hawaii.
Ho ha fet després de finalitzar en primer lloc el seu primer Ironman complet
a la seva categoria de 35 a 40 anys a la prova celebrada a Vitoria el 13 de juliol passat.
I avui la Maria ens acompanya als estudis de Ràdio Abrera per donar-nos tots els detalls.
Bon dia, Maria, i benvinguda a Ràdio Abrera.
Hola, bon dia, moltes gràcies.
Bé, que ets una Ironwoman, ja ho sabem des de fa temps, però ara t'has superat.
I primer de tot crec que és important destacar en què consisteix aquesta prova,
perquè són 3.800 metres nedant, 180 quilòmetres amb bicicleta
i 42 quilòmetres corrents, per si no hi havia suficient.
Què vas sentir quan vas creuar la línia de meta després de 10 hores i 22 minuts?
La veritat és que recordo el meu Ironman com una cursa molt bonica i estic molt, molt, molt agraïda per això.
Em vaig preparar molt bé amb el de la mà del meu entrenador, l'Ivan Álvarez,
i jo crec que això d'anar preparada va ser el que em va permetre gaudir de la cursa.
que sí, com bé dius, són... és una barbaritat.
La veritat és 3.800 metres nedant, això, 180 en bici, 42 corrents,
i sí, n'hi ha moments molt, molt complicats,
però encara així jo vaig gaudir, i de fet ho vaig gaudir com una nena petita.
De fet, se'm posa la pell de gallina, no?, de recordar-ho.
I bé, això em va permetre arribar a primera, del meu grup d'edat,
i amb molt de marge, i la veritat és que va ser molt, molt bonic, molt emocionant,
perquè de fet em quedaven quatre voltes corrents, em quedava una volta,
jo ja sabia que anava a primera, amb molt de temps, respecte a la segona,
i llavors era com una emoció de voler parar i plorar i dir,
no, va, última volta, vinga, va, i ho tens.
I clar, jo ja sabia que ahir aniria al Mundial de Gona,
i clar, jo veia els meus pares i era com em parava,
és a dir, els donava una abraçada, va ser com molt, molt, molt emocionant,
i sobretot agraeixo això, l'haver-me estrenat el meu primer Ironman,
gaudint-lo des del principi fins a la fi.
Superimportant això de gaudir de l'esport,
però més amb resultats i amb conseqüències,
perquè, com deies, ara ja, en men aquest campionat del món,
quines expectatives t'has marcat?
A veure, el Mundial d'Ironman a Gona és que és el somni de tot triatleta,
és el màxim que pots arribar a aconseguir.
El Serie A és com, això, és un somni.
Llavors, és molt dur, és l'Ironman més dur del món,
per la humitat, la calor, el vent.
És un còctel que el fa molt especial i realment em dona molt de respecte.
Però alhora m'emociona, pensa que serà la línia de sortida del Mundial,
que al final és això, és el màxim que es pot aconseguir com a triatleta.
Llavors, és, uau, és molt heavy,
que al final jo he entrenat moltes hores amb el rodet de la bici,
o a la cinta de córrer d'aquí del gimnàs d'Abrera,
veient els vídeos del Mundial de Gona i dels diferents anys.
I aquest 2025 jo hi seré allà, a la línia de sortida,
i espero, toco madera, a la línia de meta també.
I el meu objectiu és també poder gaudir de l'Ironman de Gona,
encara que és molt, molt, molt dur,
però m'agradaria poder-lo gaudir i arribar a la meta.
I això ja seria un gran triomf i ja està.
Després n'hi ha petits objectius, com és a dir, estem al Mundial,
i estan les millors del món.
M'agradaria, doncs, potser arribar a la primera espanyola,
però això ja és secundari.
Objectiu principal, que m'enrotllo,
objectiu principal seria, doncs, gaudir de l'Ironman de Gona.
I parlaves ara, no?, que tu entrenes amb aquest Mundial,
amb aquests virtuals.
Com són els entrenaments d'una triatleta
per aconseguir aquests resultats?
O entrenes? Entrenes aquí a Brera?
Sí, sí, sí, sí.
Entreno aquí a Brera, al gimnàs d'Abrera, a la piscina d'Abrera.
De fet, és com la meva segona casa,
ja amb el socorrista ja ens coneixem,
ja és com cada dia, bueno, què tal, bé, no?
És com a casa, i a més és molt bonic,
com fins i tot noto el recolzament de la gent d'aquí d'Abrera,
del vestuari canviant-me i tal.
És, bueno, oi què te toca?
Quantes piscines has fet xoi?
I això, doncs, la veritat és que motiva i ajuda molt,
perquè n'hi ha dies que això, que no tens la força per entrenar,
i un comentari així, és a dir, molt, que sembla molt simple,
ja t'ajuda, i llavors em sento molt recolzada pel poble d'Abrera,
fins i tot per aquesta entrevista, gràcies, que això motiva molt,
per aquests dies que, doncs, això costa una miqueta més sortir a córrer,
de nedar o pedalejar, i llavors sí, entreno aquí a Abrera,
i això la veritat és que, clar, jo tinc un...
Jo treballo a l'àrea de màrqueting de Bank Sabadell,
un treball de 8 hores cada dia,
i això ho he de combinar amb l'entrenament,
que al final n'hi ha setmanes que arribo a acumular fins a 22 hores entrenant,
és a dir, és una mitja jornada, quasi, i és molt, molt difícil.
Com ho faig? Doncs és complicat, no ho negaré,
però al final és qüestió d'organització pura i dura.
Jo he de fer dos entrenos, és a dir, dos esports cada dia,
i al final és a primera hora faig la primera sessió
i a última hora faig l'última sessió.
Però és dur, i a més, intentar compatibilitzar-ho amb certa vida
és complicat, i aquí, doncs, agraeixo molt el suport
de la meva família, dels meus amics del meu entorn,
que m'ho intenten fer una miqueta més fàcil.
De fet, parlaves que entrenes aquí a la piscina, al gimnàs,
també l'entorn natural que tenim aquí a Brera ajuda, no?,
per fer els entrenaments a l'aire lliure, com pot ser el córrer i la bicicleta, oi?
Sí, totalment.
Entrenar a Brera és una facilitat que realment no ho valores fins que no surts fora.
Jo he estat vivint a Barcelona, fora d'Espanya, fins i tot,
i és que, per exemple, a Barcelona només sortir de la ciutat,
ho començar a pedalejar, com aquell que diu, i ara en 45 minuts,
entre estem a Furs, cotxes...
Aquí a Brera és que a 10 minuts tens un entorn com Montserrat,
i això és un somni.
Llavors, entrenar aquí és una sort amb les instal·lacions que tenim,
a més, esportives, que estan molt, molt, molt bé.
La piscina està, és una barbaritat, la sauna, tot, el gimnàs,
i això és una sort, la veritat, i crec que m'ajuda.
El fet de poder preparar-me aquí és una facilitat que tinc i ho valoro molt.
Tens ara 34 anys i ho dediques a aquesta modalitat, al triatlón, des de fa 9-8.
Com et vas iniciar en aquesta modalitat esportiva tan exigent?
Doncs, bona pregunta.
Jo sempre he estat molt esportista, de fet, de petita vaig fer aquí a Brera,
des de gimnàstica rítmica, basquet, vòlei...
Crec que l'esport és vital per a la vida de qualsevol persona,
tant físicament com, sobretot, mentalment, emocionalment.
Jo abans corria de manera 100% amateur i em vaig lesionar,
i com a part de la recuperació em van recomanar fer bicicleta i natació.
Llavors, blanc i en ampolla, vaig començar a fer triatló.
I sempre ho dic, no?, que d'una cosa que pot ser negativa,
és a dir, com és una lesió, una operació, tota la recuperació, etcètera,
doncs vaig treure una cosa molt positiva, que va ser el triatló, no?
Que llavors és això, és a dir, la vida és...
És una... Les sorpreses de la vida que això, no?,
que d'una cosa pot ser dolenta pot treure...
pot treure... Pots treure...
La vida, això, que al final d'una cosa dolenta
pots treure alguna cosa positiva, com això, no?,
com l'afició meva per la passió pel triatló.
Recordem que el 2023 ja et vaig classificar pel caponat del món,
en aquest cas del mig Ironman.
Com has evolucionat en aquests dos anys?
Uh, bona pregunta.
Això va ser un gran triomf, és a dir,
jo vaig participar el 2022, el meu primer mig Ironman,
aquí a Calella, a Barcelona,
i ja vaig fer pòdium,
i d'aquí me'n vaig anar al Mundial, a 2023, a Finlàndia.
I va ser una experiència molt, molt, molt, molt, molt bonica.
I la veritat és que sempre tenia la idea, no?,
de vinga, va, de llançar-me a fer la distància full,
la distància completa, que és exactament el doble.
Però, clar, és un repte molt, molt gran.
I la veritat és que aquest any,
aquest passat any 2024,
vaig tenir com un any una miqueta complicat de canvis,
i em vaig llençar, a més venia d'una lesió,
d'estar com any i mig sense córrer.
Bé, estàveu en un punt complicadet,
i va ser, és el moment,
és el moment perquè entrenar per això
és com que t'empodera d'una manera molt especial,
és a dir, sents que pots amb tot,
i necessitava aquesta sensació,
aquesta sensació de connectar amb mi mateixa,
que al final és el que fas amb l'esport.
És a dir, quan vas a córrer, a anar a pedalejar,
al final és, bé, sigui el que sigui,
al final és el teu moment,
és com una cita amb tu mateixa,
i això és sagrat.
I jo crec que és com una miqueta terapèutic.
De fet, què t'aporta a tu, a nivell personal,
l'esport i la competició?
L'esport, jo crec que, sobretot emocionalment,
és com un moment de connectar amb tu mateixa.
I arriba un moment que el teu cos,
el teu cap t'ho demana.
És cert que quan comences és complicat,
és a dir, tots hem començat a córrer
i fas un quilòmetre i ja vols morir,
ja vius.
Però has de continuar,
has de continuar perquè de debò,
l'esport té un puntet aquí addictiu,
però perquè és bo pel teu físic,
pel teu cap.
I llavors, no ho sé,
jo sempre ho recomano.
Què m'aporta?
Doncs aquesta connexió amb mi mateixa.
I competir?
Doncs potser sortir de la zona de confort,
el repte...
Volem millorar, sempre.
I això és com una forma d'empoderar-me,
molt bonica.
I com es presenten ara aquests tres mesos
fins a arribar a Hawaii?
Perquè ara estem parlant,
tothom, agost, vacances,
potser descansar poc, no?
Exacte.
O sí, ja tenim falta descans.
No.
Ho imaginava.
Sí, sí.
No, de fet, és que l'Airmand de Vitoria
va ser com aquell que diu fa dos dies,
és a dir, va ser el 13 de juliol.
He tingut com dues setmanetes
d'enmenys càrrega,
d'intentar recuperar,
però clar, és que l'11 d'octubre és ja.
És en no res.
I llavors ja he començat
amb la preparació del Mundial
i carai, està costant, la veritat.
Però dia a dia.
I jo crec que tornaré a agafar el ritme.
I sí, sí, es venen mesos complicats,
però n'hi ha un repte molt bonic,
una motivació molt bonica,
i llavors això costarà.
Però al final es tira de disciplina,
que és el que et fa.
La disciplina jo crec que és la clau,
no?
És el que et fa sortir a córrer
o a entrenar, el que sigui,
els dies que més et costen.
I sempre, sempre, sempre val la pena.
Jo crec que són aquells dies
que potser més et costa,
que és quan més, més, més, més
has de sortir a córrer o a fer alguna cosa,
perquè és quan més t'ho agraeix
al teu cos i al teu cap.
Jo crec que mai ningú ha anat a entrenar
i ha tornat pitjor del que havia sortit.
Llavors, queden mesos complicats,
però crec que valdrà la pena,
estic convençuda.
Segur que sí, amb disciplina,
com deies, amb tot el suport,
que segur que rebràs també,
des d'aquí, des d'Abrira,
nosaltres des d'aquí també
et donem tota la nostra força
i tots els nostres ànims
i esperem tornar a parlar
molt aviat
d'aquesta participació
i potser també
de molts bons resultats.
Segur que sí,
estarem molt pendents, Maria,
d'aquest campionat
i et desitgem moltíssima sort.
Que bé, moltes gràcies.
Una abraçada.
Gràcies.
Gràcies.