Ràdio Abrera. Són les dues.
Abrera Informació. L'entrevista del dia amb Òscar Navarro.
Dinamitzadora, cultural, comunicadora i conferenciant,
la Rosa Vendrell oferirà aquest dissabte a la tarda
una xerrada dinamitzada sobre els safarets
del carrer de la Font d'Abrera, Memòries Líquides,
Veus dels Safarets, impulsada pel Departament de Patrimoni Cultural
i Memòria Històrica de l'Ajuntament d'Abrera.
I per parlar-ne, avui ens acompanya a l'entrevista del dia de Ràdio Abrera
la Rosa Vendrell. Bona tarda, Rosa.
Hola, bona tarda.
En què consistirà aquesta activitat? Per què no és una xerrada l'ús, oi?
Mira, jo vinc del món de la ràdio i per això em fa il·lusió parlar amb vosaltres.
Ja fa molts anys que vaig estar 10-15 anys a la ràdio
i les meves conferències són perquè la gent ho entenc una mica
com un programa de ràdio. És a dir, jo dinamitzo aquest tema,
la gent escolta però també participa perquè amb els safarets
les memòries de la gent són molt importants.
Són viscudes directament com a través de la transmissió oral a la família.
Per tant, el que es tracta una mica és de fer bogada
però podem parlar de tot, saps?
Vull dir que no hi hagi temes de dir no, això no, que hi ha roba estesa.
Al contrari, poder parlar de tot, cantar si em tenim ganes,
recordar dites i frases relacionades amb la roba, amb el sabó
i una mica dignificar aquests espais de memòria
que han estat una mica ignorats, molts d'ells enronats i desapareguts,
com les pàgines de la història protagonitzades per les dones
i una mica és reivindicar aquest espai com un espai patrimonial físic
o allà on es conserva i immaterial, allà on només queden les vivències de les àvies
com a testimoni d'una feinada, feinada, feinada,
a l'estiu amb molta calor, a l'hivern amb molt de fred,
amb menys roba però amb més gent.
Podria estar deu minuts parlant sense parar.
Podríem dir que és un homenatge i un record, tal com comentaves,
a les tasques, moltes vegades invisibles, dutes a terme per les dones,
sobretot en èpoques dures i sense comoditats, veritat?
Sí, la meva tia Tepapita sempre em diu
Rosa, la gent jove, no teniu ni idea,
no us podeu fer idea de tot el que treballàvem les dones per l'aigua,
per aconseguir l'aigua.
Quan l'aigua no va arribar a les cases,
i pensem que va arribar a finals del 19 i en alguns 12 principis del 20,
vull dir que no estem parlant de fa 300 anys,
abans que l'aigua arribés a les cases,
l'aigua té gènere i és femení.
I l'aigua per beure, per rentar, per rentar-se,
per cuinar, pel vestiar, per regar...
Ara ja veiem, no?, tots els usos que tenim de l'aigua,
però imaginem-nos que l'haguessin d'anar a buscar.
I el fet de fer bogada també és un espai de socialització,
de llibertat, de trobada, de morts, de festejos,
de lluites enrabiades, organització de revoltes,
i de tot això en tinc testimonis directes o a través de llibres,
que penso que és una activitat molt festiva,
perquè es pot fer directament al safareig,
molt cultural, perquè hi ha un audiovisual que també proposo fer un viatge,
perquè ja he recorregut gairebé 40 poblacions catalanes
amb aquesta proposta i, clar, és un tema com allò de les webs in process,
en construcció, és a dir, a Brera faig una proposta
i d'aquí una setmana a Gramunt tindré la informació d'Abrera,
que la portaré a Gramunt, i més enllà aniré a un altre lloc
i portaré el que m'hagin explicat a Gramunt,
i sóc com una nòmode on ara el tema de l'aigua,
mira, m'ha interessat i m'agrada compartir-lo.
Imaginem que darrere hi ha una tasca important d'investigació,
de documentació, de recopilació d'imatges i objectes.
Ens pots explicar una miqueta?
Doncs sí, mira, jo això ho vaig començar gairebé fa...
Crec que ara ja farà els 3 anys.
També vaig estirar una mica el fil de feines fetes,
a Horta, per exemple, al barri d'Horta, Barcelona,
l'Associació de Dones, fa més de 10 anys,
va fer un projecte que deia qui té roba per rentar,
i van recuperar la memòria, els espais, els treballs,
les rutines, els sous i tal, d'unes bogaderes
que treballaven per altres,
rentant i sorgint la roba i planxant i tal,
i jo ho vaig guardar, vaig guardar aquest projecte,
que me'l van presentar i ho vaig guardar.
I fa dos anys que el vaig treure una mica
i li vaig treure la pols i vaig dir,
ostres, al meu poble, les dones grans, clar, se'ns en van,
vaig començar per aquí, del meu poble,
que és Sant Pau d'Urdal a Sobirach,
doncs a l'Alp Penedès i al Penedès i al Garraf,
i a partir d'aquí ja vaig començar a presentar la proposta.
Evidentment que m'havia documentat
amb la literatura que ja havia escrita,
que tampoc és que sigui molt extensa,
però a partir dels viatges presentant aquestes activitats,
doncs també he recopilat més informació,
i sobretot això de la informació oral,
amb històries que podria escriure en una enciclopèdia,
de la menstruació, dels embarassos, dels festejos,
bé, hi ha molts temes, el safareig,
i sempre una mica l'expressió fer safareig s'ha reduït molt,
de dir, ai, xofardaria i criticar l'altra gent,
però hi havia més coses, eh?
Hi havia, hi ha més suc, hi ha més suc.
I com comentaves, la memòria oral té un paper destacat
en aquestes memòries líquides,
perquè és tan important poder comptar amb aquests testimonis
que de primera mà van viure la vida els safareig.
Per què? Doncs perquè és, ja ho he dit,
era una feinada, una feinada moltes vegades no remunerada,
com la que fan ara les mares de família,
doncs que només treballen a casa, però sense tenir un sou,
i això és una història que es va repetint, no?
Potser ara tenim més maquinària, evidentment,
més electrodomèstic, però la feina també s'ha de fer, no?
I algú s'ha de responsabilitzar.
Doncs és una mica, a partir de les bugaderes,
també és dignificar altres oficis,
com les modistes, com les planxadores,
les salgidores, les xarxaires...
És a dir, hi ha tot un seguit d'oficis
i en els llibres d'oficis
i en les fires medievals que fan,
on sempre hi ha oficis antics,
molt poques vegades es pensa
que les dones també feien oficis,
o que també treballaven a la ceràmica,
o eren forneres, o arreglaven les xarxes,
brodaven, és a dir, hi ha artesania
de molt valor i molta qualitat,
que pel fet de ser de les dones,
com que ens van ensenyar que havíem de ser humils
i modestes, doncs, mira,
així ens ha anat i no hem reivindicat
la importància d'aquestes peces
i d'aquestes feines, no?
Que el fet de rentar tampoc és que renti
de qualsevol manera, vull dir,
tenien unes tècniques, no?,
amb el punyo, amb el sabó, amb el blauet,
amb el fer bugada amb les cendres,
hi havia una tècnica, que igual que altres
tècniques agrícoles, que no hi havia universitat,
no s'ensenyaven, però sí que es transmetien oralment
i, per tant, jo estic en aquesta fornada
d'intel·lectuals, d'escriptores, de periodistes, etc.,
que reivindiquen que es posi al mateix nivell
la història oral que la història escrita, diguem, no?,
perquè l'escrita, doncs, ja sabem qui l'ha escrit
i ha deixat moltes pàgines de la història, doncs,
oblidades o en blanc, cremades, arrencades, censurades,
ignorades, i les noies joves que estan fent
treballs de recerca, allà a l'institut,
o a l'ESO, més a la universitat,
doncs són ara les que estan recuperant
aquestes històries.
Potser comencen pel local o pel familiar
i després se n'adonen que això és
una assignatura pendent a nivell universal, no?,
però ara hi ha una onada, vull dir,
ara mateix amb els safretjos,
doncs la gent hi va, els visita,
els ajuntaments hi posen aigua,
els dignifiquen, els, com es diu,
senyalitzen amb un plafó explicatiu,
i dir, hi ha molts ajuntaments
que ja estan aquí, no?,
i d'altres, doncs, que hem fet tard
perquè ja no hi queda safret,
però sí que es pot explicar a les escoles.
Jo porto uns dibuixos fets per la Vinca,
la Elia i la Fiona,
que són tres germanes aquí al meu poble,
que s'han involucrat en aquest projecte meu, no?,
i han dibuixat la seva visió
de les dones en tant,
i jo tinc unes frases que em diuen les dones
i que les poso en unes cartolines,
doncs la Fiona, la Vinca i l'Elia
me les dibuixen,
me hi fiquen uns motius temàtics, no?,
depèn de la frase,
i, bueno, penso que poso el meu gra de sorra una mica, no?,
quan acaba l'activitat, doncs els homes diuen
ostres, no ho sabíem, que això portava tanta feina,
i les dones diuen
ostres, ja era hora que reconegués aquesta feina
de les nostres mares, les nostres àvies,
sempre hi ha dones que han vingut d'altres llocs
fora de Catalunya, no?,
que tenen records potser més propers,
perquè han rentat en aquests pobles fins fa menys,
i, bueno, llavors tenen cançons i tenen anècdotes,
i, bueno, vaig ampliant, ampliant,
vull dir, cada vegada els llibres i els dibuixos i els estris també,
o roba que em donen, em donen gorres de criatures recent nascudes,
camines de dormir, coses bordades,
coixineres,
fetes amb carinyo,
i abans les dones, les noies,
abans de casar s'anaven a cosir,
sí o sí, és a dir, no hi havia opció,
i moltes noies hi anaven i el que agradava,
i moltes hi anaven i
pensen que han perdut el temps, no?,
vull dir que cada experiència
és un món, eh?, no és una cosa
bastant uniforme, no es pot dir,
com eren les dones que rentàvem,
què va, què va.
I en el cas dels safarets d'Abrera,
hi ha alguna curiositat que puguem destacar, Rosa?
Doncs això ho sabrem aquest dissabte,
perquè jo, dissabte, el que faig és provocar,
en la concentració aquesta de l'activitat,
doncs que aquestes memòries surtin, eh?,
és a dir, la idea de quan jo vaig a un lloc
és despertar una mica l'interès per aquest espai
i fer protagonistes,
més que la que ve a fer la xerrada, que soc jo,
és que el protagonisme el tingui la gent d'Abrera
que té algun record allà
o que l'hagi viscut directament
perquè rentava o perquè hi passava
o perquè hi era perquè era un nen o una nena,
perquè a la canalla, evidentment,
no hi havia mainaderes ni cangurs, no?,
per tant, les mares se'ls emportaven a rentar
i que s'entretenien
i la canalla, la primera piscina
de moltes criatures, doncs que ara tenen,
no sé, potser 50, 60 anys,
la primera piscina ha sigut una bassa
i el safret, perquè abans també rentaven,
evidentment, abans de construir els safretjos,
doncs els llocs on hi havia aigües
on es rentava, podia ser una font,
podia ser una bassa, un torrent, el riu,
per tant, allà on es rentava,
les dones també es rentaven,
s'ensabonaven i es rentaven
i la canalla també jugava
i també es rentava,
és a dir, feien dues feines alhora
i després, doncs, xerraven,
es comentaven coses,
explicaven secrets, etcètera, etcètera,
cantaven, no totes,
però en molts llocs sí que es cantava,
es cantaven cançons de la bogada,
però també les cançons de l'època,
i bé, es memoritzava molt,
perquè jo també reivindico,
o denuncio, no?,
la pèrdua de la nostra capacitat memorística,
no per res,
sinó que l'estem deixant
amb aparells externs de memòria, no?,
amb llapis, amb CDs, etcètera,
i nosaltres l'estem perdent,
perquè si no la practiques,
la memòria és com un muscle, no?,
i jo el que intento
és recordar molts poemes
i cançons que em passen
o que descobreixo
i dir-los de memòria.
I si tinc ganes de cantar,
que normalment sempre tinc ganes de cantar
aquests espais, doncs,
encomanar aquestes ganes de cantar a la gent,
perquè a l'estiu
és un moment alegria, no?,
i molt sempre així engrescador,
i ens costa cantar,
i en canvi quan cantes
et sents molt bé,
i si cantes amb més gent,
doncs encara et sents millor,
i si fas cantar a la gent
que t'està escoltant,
doncs dius, mira,
he regalat una estona, no?,
de felicitat a aquesta gent,
i bé, doncs la xerrada
és una mica això,
és una exposició,
és un espectacle,
és un audiovisual,
és una mica combinar-ho tot,
una mica diferents gèneres,
perquè agradi a tothom
i perquè les diferents fonts
de documentació i d'informació
siguin presents.
I per finalitzar,
com convidaria
tots els nostres oients
a participar en aquesta activitat?
oida, oida, oida,
oida, oida, avui som bugaderes,
oida, oida,
hem vingut a cantar,
us donem la benvinguda,
us convido a un viatge,
per a fer a les bugaderes
un sentit gran homenatge.
seria això, la invitació.
Molt bé, doncs tornem a recordar,
dissabte 6 de juliol,
a les 6 de la tarda,
al safareig del carrer de la Font,
començarà la xerrada dinamitzada,
memòries líquides,
veus del safareig,
a càrrec de la Rosa Vendrell,
a qui avui agraïm
que ens hagi acompanyat
a l'entrevista del dia
de Ràdio Abrirà.
Moltes gràcies, Rosa,
i bona tarda.
Moltíssimes gràcies
per donar-me l'oportunitat
de presentar-me
a la vostra audiència,
perquè així algú
que no tenia clar escenari,
potser l'escoltar-me
l'he engrescada
i esperem que sigui
un èxit de participació
com està sent
a tots els llocs
on acostumo a anar.
Moltes gràcies.
I com sempre,
recordeu que aquesta entrevista
ja la podeu tornar a escoltar
i descarregar
la nostra programació a la carta
a radioabrirà.cat
i a la nostra aplicació gratuïta
per a dispositius mòbils.
Serveis informatius
de Ràdio Abrirà.